Art de les civilitzacions antigues III (Mesopotàmia) (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les civilitzacions antigues
Año del apunte 2012
Páginas 21
Fecha de subida 05/12/2014
Descargas 8
Subido por

Descripción

Professor: Jacobo Vidal

Vista previa del texto

Mesopotàmia Súmer - Mesopotàmia es el primer bressol, però no té tanta incidència al món occidental Civilització molt allunyada de la nostra sensibilitat actual No hi ha massa visió històrica artística, sinó arqueològica Civilitzacions més destruïdes i menys estables. La recerca arqueològica no s’ha pogut desenvolupar tant per la constant problemàtica dels seus territoris Mesopotàmia va estar formada per una diversitat de cultures, d’aquí la seva variabilitat Relacions amb Egipte - - Els dos són els focus on es va desenvolupar la civilització, a més de que són cultures fluvials (una del Nil i l’altre del Tigris i l’Eufrates), que van permetre la cultura urbana i el desenvolupament de l’escriptura. El nom de Mesopotàmia significa “la terra entre dos rius”, i correspon a l’actual Irak, i depenent del moment a les seves terres veïnes L’art de Mesopotàmia ja el podem trobar al 6000 a.C., per tant això vol dir que és una civilització amb milers d’anys de cultura Diferencies amb Egipte - Continuïtat o variabilitat. Egipte té una continuïtat política, religiosa i cultural furant la majoria dea seva històrica, el que implica una plàstica semblant en casa moment en canvi a Mesopotàmia existeix un substrat geogràfic comú que dóna cohesió a les civilitzacions establertes al territori però no uniformitat. Els pobles que envaïen Egipte s’adaptaven a l’estat, però a Mesopotàmia no sempre conviuen. Per això l’estudi de l’art a Mesopotàmia no pot ser unitari, sinó variable L'art a Mesopotàmia 4t i 3r mil·lenis aC. :  Art sumeri  Art acadi  Art neosumeri 2n i (1er) mil·lenis aC. :  Art babiloni  Art assiri  Art de les regions perifèriques (hitita,persa, sirià, arameu, fenici...) Pel que se sap, el primer poble instal·lat a Mesopotàmia abans de l’època històrica va ser el dels sumeris, provinents dels deserts de l’Iran. Protagonitzen les ultimes fases del períodes prehistòric i les primeres de l’històric. Tot i això, abans ja hi havia una sèrie de cultures establertes. S’anomenen així pels jaciments on s'han trobat. Els últims períodes ja estan dominats per Súmer.
Època prehistòrica       Període o cultura d’Hasuna (c. 5800-5500 aC.) De Samarra (c. 5600-5000 aC.) De Halaf (c. 5500-4500 aC.) De El Obeid (c. 5000-3750 aC.) D’Uruk (c. 3750-3150 aC.) De Yemdet Nasr (c. 3150-2900 aC.) Súmer històric No se sap quan es va passar d’un moment a l’altre però sí la manera en que van organitzat Mesopotàmia: - - - Organització del territori en ciutats estat Aquesta idea de la ciutat estat es valida parcialment, són diferents de les gregues: la polis grega, ja que està basada en els interessos comuns del cos de ciutadans; a Súmer la ciutat estat es basa en l’existència d’un territori que pertany a una divinitat. Ciutat dominada per una elit, una monarquia teocràtica La tipologia més important és el temple, donat per la seva organització social.
No se sap com eren aquestes amb precisió Degut a la manca de materials com la pedra o la fusta, l’arquitectura és feta de fang assecat al Sol (tova) o cuit al forn (maó). La utilització d’aquests materials condicionen l’estructura i el seu aspecte massís, sense grans obertures de murs atalussats (forma de talut) Els temples sumeris són el germen del ziggurat (creació en època neosumeria).
L’origen d’aquesta arquitectura es troba a la ciutat d’Eridu, la més antiga de totes formada al 5000 a.C. El llistat reial de Súmer explica que va ser la ciutat escollida pels déus després d’haver creat el món. Com els sumeris la consideraven com l’origen, va ser l’indret on es va desenvolupar l’arquitectura.
És probable que el “Temple prehistòric d’Eridu” fos el primer, i tots aquests els precedents pel ziggurat. Va ser renovat fins as 17 vegades, i això es mostra pels estrats diferents.
“Temple elevat d’Eridu nivell VII” el 5000 a.C. aproximadament. Característiques: - Elevació de l’estructura, d’aquí el seu nom Façanes articulades amb entrants i sortint, on són visibles els contraforts. En primer moment es posaven com a necessitat estructural, després com motiu estètic que es va acabar exportant a Egipte com les mastabes tipus palau “Temple blanc d’Uruk” del 3500-3000 a.C. aproximadament. Es considera com el temple més important, l’exemple més clar per entendre la tensió entre aquestes obres i els posteriors ziggurats. No només és una construcció elevada, sinó que té forma de muntanya artificial a la qual s’accedeix per una gran escalinata amb un edifici de culte al mig. Entrants i sortints a la façana.
És té més informació de l’època històrica per l’existència de textos segons les fonts sumèries els déus, enfadats amb la humanitat, van interrompre el cicle de la vida amb un gran diluvi per començar un nou món. Aquest és l’inic de l’època històrica de reialesa divina que es va instal·lar a la terra a partir d’ubicar-se a antigues ciutats o construint de noves. Aquesta és l’explicació mítica de l’inici de la cultura sumèria en època històrica:  c. 2900-2334 aC.
 Consolidació de la monarquia teocràtica  Proliferació del fenomen urbà (Uruk, Ur, Lagash, Nina, Umma, Nippur, Kish i Girsu)  Les ciutats van entrat de seguida en conflicte. Lluitaven per aconseguir l’hegemonia a la Baixa Mesopotàmia. L’inestabilitat política té conseqüències arquitectòniques, ja que és necessari que es fortifiquin els edificis. Apareix la tipologia del temple baix, al centre de la ciutat i tancat per murs El màxim exponent d’això és el “Temple oval de Kafadje” del 2900-2350 a.C.
aproximadament. Complex situat al centre de la ciutat envoltat per dues muralles i que corresponen a la idea de temple del moment. Dues parts diferenciades: - Zona alta interna de culte Zona baixa externa per a usos comercials i administratius, ja que els temples eren el centre de la vida econòmica La plàstica sumèria està protagonitzada per obres religioses vinculades sobretot a les ofrenes (obres votives). Això es troba tant al períodes prehistòric com al històric. També en trobem de commemoratives. Del moment prehistòric la representació més coneguda i que més s’ha estudiat és el “Vas d’Uruk o Warka” del 3500-3000 a.C. . Relleu votiu en forma de vas de 91 cm d’altura, una monumentalització d’un objecte d’us quotidià. Fet amb alabastre, es va haver de reconstruir al ser trobat i posteriorment al 20073quan les tropes nord-americanes el van robar, tornant-lo en 14 trossos. Mostra important de d’iconografia sumèrica, on per primera vegada es mostra el tema de l’Any Nou (la Hierogàmia, les noces sagrades), que s’anirà desenvolupament al llarg de la cultura sumèria.
Era una cultura urbana però totalment vinculada ala rius, per això els déus es manifestaven a la natura i les festes celebraven els esdeveniments més importants de l’any agrícola. L’Any Nou era el canvi d’estació, i la festa després de l’estiu era la més important perquè s’assumia una millora de les terres. El déu de la fertilitat dels camps era Tanmuz, que era al regne dels morts, i la Gran Mare, Innana estava de dol. Es feien les processons de dol abans del canvi a l’Any Nou, quan Tanmuz era alliberat i s’unia en matrimoni amb Innana fent tornar la fertilitat. A l’obra apareix la representació de la cerimònia de matrimoni entre les divinitat, i aquesta és l'escena principal, la Hierogàmia. Als altres registres, escenes d'homes despullats, animals i plantes. Es podria pensar que són purament decoratives, però en realitat tot es vincula a la part superior del vas. L'obra s'organitza en registres paral·lels, típica composició de l'art sumeri:  Registre inferior amb plantes de civada, arbres de palmera i animals. Aquests elements apareixen com a referència a la fecunditat i regeneració de la natura, que es el que es celebra a la festa  Registre mig amb homes que porten cistelles amb fruits de la terra. Són els oferents, i la mateixa obra ens diu que és votiva, una ofrena cap a la divinitat.
Van despullats perquè sembla que en determinades ocasions els sacerdots es dirigien així a la divinitat  Registre superior amb l'escena principal. Innana rep de part d'un sacerdot un cistell amb ofrenes. No es veu bé com era la representació de la deessa per manca del tros. Darrera porta dos eixos de canyes lligats, i no hi ha dubte de que és ella perquè aquest és el símbol pictogràfic que s'emprava per escriure el seu nom. L'oferent de darrere el sacerdot despullat tampoc se sap qui és, encara que probablement es tracti d'un rei amb barba, perquè a la glíptica posterior hi ha representacions similars on sempre apareix en aquesta posició. Ell li regala una cinta amb borles. Darrere Innana es troben tots els regals En època històrica una de les tipologies que tindrà un gran desenvolupament seran les plaques votives, de poc caràcter decoratiu però marcat caràcter narratiu, ja que el que es buscava era la claredat expositiva vinculada amb el món votiu. Normalment eren plaques quadrangulars amb un forat al mig que presentaven relleus més aviat toscos. Els temes més habituals eren els de simposi, on els homes porten ofrenes i participen de la festa amb els déus. Molts autors relacionen les escenes amb la celebració de l'Any Nou.
De plaques votives se'n conserven molts i es dipositaven als temples, i fins i tot algunes tenien alguna funció concreta. Servien com a suport a una massa cerimonial. Per exemple, la “Placa de Dudu” anava destinava a un faraó, però una de les més importants és la “Placa d'ur Nanshe, rei de Lagash” cap al 2500 a.C. Té dues interpretacions diferents:  La clàssica diu que al registre superior apareix el rei Ur-Nanshe en clara perspectiva jeràrquica carregat d'un cistell de fang per modelar el primer maó d'un temple que es construirà a la ciutat de Lagash. Va acompanyat per la seva família. A la part inferior trobem al rei fent unes libacions, també acompanyat per la família. Aquí es celebra la construcció del temple  Segons estudis més recent, la part de dalt significa el mateix però la part inferior és un simposi, i la figura en perspectiva jeràrquica no és el rei, sinó la divinitat amb els orants rendint-li culte i ofrenes També existien d'altres, com esteles, que commemoraven esdeveniments històric i victòries militars, les anomenades històriconarratives. El problema que tenen és que quan antic derrotat prenia el poder les destruïa, i per això la majoria no han arribat als nostres dies o s'han conservat parcialment. En època sumèrica destaca “L'estela dels voltors o de La victòria d'Ennatum de Lagash contra Ush d'Umma” cap al 2500 a.C. .
La part millor conservada és la superior esquerre, on el rei, amb una arma enfront els soldats d'infanteria, els dirigeix. Aquesta armats amb llances, escuts i cascos passen per sobre dels enemics. No hi ha perspectiva jeràrquica. L'element que més crida l'atenció i el que dóna el nom a l'obra són els voltors que mengen dels cadàvers enemics. Al registre inferior tornem a trobar un tema similar al de dalt, on el rei va en carro i els soldats al darrere tornant a trepitjar els enemics. Més avall trobem un enterrament en una fossa comuna, i es veu com porten la terra per fer-ho. Aquesta probablement és una cerimònia, i ho revela el peu que es pensa que és el del rei.
Al revers trobem una composició més unitària on se'ns mostra la divinitat titular de Lagash, Ningirsu, que posa els enemics dins d'una xarxa i els destrueix, tema típic que remet a la cultura fluvial. Obra amb voluntat clarament narrativa i que parla de l'enfrontament continu a tota Mesopotàmia. Aquest tipus d'obra no es realitzava sempre en pedra, també en poden trobar en altres materials i tècniques.
“Estendard d'Ur” entre 2550-2400 a.C., feta amb tècnica diferent, però també amb voluntat narrativa i decorativa. Tècnica de la incrustació, a partir de trossos d'os i metalls diversos en una superfície de fusta coberta per betum, d'aquí el ric cromatisme.
El problema que presenta aquesta obra d'entrada és que no és un estendard, i actualment es tendeix a pensar que formava part de la caixa de ressonància d'una arpa. Com no hi ha cap inscripció no se sap a qui pertanyia, ni tampoc la victòria militar que commemora. Es tracta de dos panells units amb laterals, i de la unió sorgeix una forma trapezoïdal. La decoració amb escenes mitològiques probablement no té cap significat concret amb les escenes commemoratives de les cares principals. Una és la de la pau, l'altre de la guerra, i parlen del mateix fet històric, fent menció a la batalla i la celebració. Als dos casos, escenes dividides en 3 registres paral·lels, on el registre superior és el més important i els altres expliquen l'aportació a aquest fet: Cara de la guerra  Registre superior. El rei ha baixat del carro i al darrere porta la seva comitiva. Al davant els presoners enemics, l'acció culminant de la victòria  Registre mig. Escenes que han portat a la victòria, com la infanteria matant o fent presoners  Registre inferior. Cavalleria que també guanya la batalla i esclafa als enemics amb els carros Cara de la pau  Registre superior. La festa, on tots els personatges porten copa i el rei es diferencia per la perspectiva jeràrquica. També hi ha elements de música i dansa  Registre mig i inferior. Narren com es recullen els elements de la festa, que probablement són botins de guerra L'inexistencia d'inscripcions no permet saber a quin esdeveniments fa referència. S'ha de destacar la mestria dels artesana sumeris amb aquesta tècnica, que moltes vegades era combinada amb orfebreria (aquests materials ens havien d'importar). Destaquen les peces trobades al 1922 a les excavacions al “Cementiri d'Ur” per L. Wooley, el mateix arqueòleg que es va encarregar d'Amarna.
“Carner sobre l'arbre de la vida”, fusta amb incrustacions d'orfebreria que es pensa que era un pedestal per ofrenes.
Apareixen arpes amb caps de bou com “Arpa de la reina Puabi”, que pràcticament va ser destruïda al 2003.
“Arpa d'Ur”, que a la part del davant mostra escenes mitològiques. Això demostra la capacitat artística dibuixística que tenien, la precisió dels detalls és increïble tenint en compte que és molt difícil realitzar un dibuix net. Enorme interès ornamental i decoratiu, com l'iconogràfia rica i interessant compositivament en registres superposats:  Registre superior. Personatge despullat amb barba que agafa dos nous. És un heroi que pareix sovint a les obres sumèries, però no se sap el seu significat  Registre mig. Banquet servit per animals, on trobem un llop amb un ganivet i carn i un lleó amb una gerra i una safata  Registre mig. Una arpa que és com l'obra que la conté tocada per un ruc, aguantada per un bou i un altre animal tocant la carraca. Aquí es mostra la importància de la música a les festes  Registre inferior. Home escorpí acompanyat d'una gasela que porta copes Aquest és un conjunt de temes i escenes atractives que no es poden interpretar amb exactitud per la manca de literatura que els hi faci referència.
“Casc de Meskalamdub” cap al 2550-2400 a.C., treball totalment d'orfebreria que mostra la gran perfecció tècnica dels sumeris. El casc està recobert per lamines d'or batut i representen un cap humà. La mateixa manera de fer el cabell la trobem a la cultura accàdia.
Escultura exempta d’època sumèria Als períodes prehistòric i històric la pedra és el material més emprat en aquest tipus d’obres, tot i que per dimensions, producció i qualitat no és equiparable a l’egípcia.
Això porta a l’existència d’escultures exemptes vinculades al món religiós i votiu. Es basen en la representació de déus (perduts en gran part) i en la representació de figures de governants i sacerdots en forma d’orantAixò succeeix gairebé a totes les cultures de Mesopotàmia.
“La dama de Warka o d’Uruk” 3000 a.C. és una resta conservada d’època històrica que va ser robada al 2003. En realitat és una cara, perquè la part del darrere és plana. De mides pràcticament naturals, forats a la part posterior, el que indica que probablement es fixava en alguna superfície de tova o fusta. Sobre els ulls, incisió profunda que es tornarà a trobar en obres posteriors d'altres cultures. A les incisions a les pedres es posava lapislàtzuli. Els exemples posteriors demostren que els ulls s’omplien amb petxina, lapislàtzuli i obsidiana. Contrast fort entre les zones aplanades del cabell i del rostre, amb modelat fi. Possiblement el cabell podria estar reomplert d’altres materials.
Es diu que podria representar a la Gran Mare Innana, però això no es pot saber amb seguretat.
D’època històrica es conserven més peces, com figures de metall, fragments, orants... I poques divinitats, per això destaca “Grup escultòric de Tell Asmar” 2700 a.C., per la seva qualitat de conservació i les seves dues figures divines. Sembla que formava part d’un aixovar funerari i es van trobar totes juntes enterrades davant l’altar del temple.
Segurament es vas fer això en algun moment de guerra o de remodelació del temple.
Grup format per 12 figures (10 orants i 2 divinitats). Aquestes en: - Perspectiva jeràrquica Emblemes a la base que els identifiquen. Àliga pel déu i peu per a la deessa Gran diàmetre dels ulls Destaca la figura masculina que està més aconseguida que la femenina, i els seus ulls tenen un gran efecte magnètic que havia de garantir la vida. Tots els personatges porten o portaven una copa a les mans. Segons alguns autors això indica que els sumeris es van representar a ells mateixos a la festa de l’Any Nou, moment en que l’esfera divina i humana es posava e contacte. Això no nomé seria un grup per haver trobar les figures juntes i per l’estil, sinó per la seva concepció. Tema comú dins del món sumeri, com és el simposi. Estilísticament no és habitual trobar obres com aquestes. Les estàtues es caracteritzen per l’esquematisme i la geometrització (abstracció) de les formes naturals.
Tota l’escultura sumèrica anterior i posterior tendirà a ser més realista, per això després de Tell Asmar En lloc d’articular les masses de les estàtues a partir de figures geomètriques abstractes, es fa un gran treball de modelat que intenta representar les particularitats físiques de les figures i la seva indumentària.
Les posteriors seran com “Estàtua d’orant de l’intendent Ebih-il” procedent de Mari, 2500 a.C., que segueix clarament alguns elements de la tradició, com la voluntat de ser real. Tot i així, l’apropament realitat sumeri és pobre si es compara amb el que s’aconseguirà a l’època accàdia o neosumèrica.
L’art accadi La rivalitat entre les diferents poblacions sumèries va protagonitzar els tres primers quarts del tercer mil·lenni, i va ser interromput al 2340 a.C. per la desaparició de Súmer i el sorgiment d’Accad. Els sumeris s’organitzaven al sud, lloc on van aparèixer les poblacions semites en majoria, per exemple a Kish. Aquí és on van succeir el fets que fan passar a Mesopotàmia de Súmer a Accad. No sé sap molt bé el que va passar però hi ha possibles explicacions. Sargon (semita) deposa Urzababa de Kish i venç Lugalzagesi d’Umma, que dominava la Baixa Mesopotàmia i s’havia coronat rei d’Uruk. Sargón va conquerir totes les ciutats i va unificar el territori mesopotàmic fundant la capital a Akkad, ciutat que encara no s’ha trobat. Hi ha una llegenda que explica que Sargón era fill d’una sacerdotessa i un nòmada. Ella va amagar el seu embaràs i quan va tenir el nen, el va abandonar en una barca de canyes al riu. El jardiner del rei de Kish el va trobar i se’n va fer càrrec de la seva educació, aconseguint que acabés sent el conseller del rei. Un dia va tenir un somni on Innana ofegava al monarca en un mar de sang i li va explicar a ell. El soberà, al desconfiar del seu treballador, el va enviar en comitiva a una altre ciutat amb un missatge on es comunicava que s’havia de matar. Innana li va dir i Sargón va tornar per deposar a Urzababa.
Aquesta és una explicació poètica que legitima a Sargón, que va acabar fent seu tot el territori per la força i que manté paral·lelismes amb personatges com Josep o Moisés.
Aquest fet històric ens explica el naixement del primer Imperi de la història i el camí d’ideologia política que té la voluntat de controlar els territoris veïns. Basat en la potencia militar, unitat i la figura d’un governant militar, la cultura accàdia es basa en aquestes idees. Es passa de ciutat estat o un Imperi, canvi que també es veu a la cultura, però això no vol dir que no hi hagi continuïtat artística. Entre 2340-2180 hi ha Imperi, llavors aquest és conquerit pels qutu, un poble que venia de les muntanyes de Zagros.
La característica més obvia és vincula la realitat política a la “grandesa profana de l’art accadi” en comptes de fer-ho en obres votives religioses. Els accadis construiran grans palaus en comptes de temples, per la idea principal de que l’imperi militar és el protagonista. Això es materialitza en arquitectura de grans palaus que demostrar el gran poder d’aquest individu, però el gran problema és que no se’n coneix cap, ja que els l’únic estrat arqueòlogic al que podem recórrer és incompleta. Es tracta del “Palau de Naram- Sin” 2300-2200 a.C., net de Sargón. Distribució: - Planta quadrangular Distribució de les estances als laterals Pati interior Se sap com era des del punt de vista ideològic però no cultural.
L’escultura i el relleu - Esdevenen instruments d’exaltació política i militar del sobirà Es fan imatges pensades no només per narrar visualment, sinó per transmetre de forma eficaç la idea de “poder reial” Es desenvolupa el relleu històrico-narratiu en forma d’esteles Les obres volen mostrar el poder reial. Tipus d’imatges que ja havien desenvolupat els sumèric, amb els accadis això es portarà fins a les últimes conseqüències. La més coneguda és “L’estela de Naram-Sin” 2300-2200 a.C. Calcaria rosada parcialment trencada, però això no té cap implicació, ja que l’escena es veu sencera. Commemora la victòria d’Accad sobre Elam i les seves dimensions són de 2x1 m, el que implica que la seva monumentalitat és un reflex de la idea de grandesa. Rei sobre tota la composició en perspectiva jeràrquica per a reforçar el seu paper. Ell és sota els estels, símbol de la divinitat, però aquí el que es representa com un déu és el rei que porta banyes. Alguns monarques van fer deïficats, com li va succeir a Naram-Sin. El rei va ser deïficat per una petició feta pel poble als déus, ja que calia premiar la seves victòries militars davant dels que s’havien rebel·lat contra el poder accadi “des dels quatre confins del món”.
Porta un arc, fletxa i destral militat. Sota ell, els soldats que pugen per la muntanya, representada amb detalls i els enemics que fugen, són morts o clamen clemència. La manera de representar el peu del monarca sobre els cadàvers mostra clarament que el que venç és el rei i es remarca el seu poder personal. Composició unitària concentrada en el moment significatiu de la victòria absoluta i que afegeix la monumentalitat, no trobada a les esteles sumèries. Aquesta destaca sobre les sumèries i accàdies, com “Familiars de Sargon en un registre d’una estela històrico-narrativa” i “Estela de Sargon”, c. 2300 aC., que encara tenen un caràcter similar a les anteriors. Novetats a l’estela de Naram-Sin respecte les sumèries: - Iconografia. Rei com a protagonista de la narració Representació. Personatges més estilitzats que tenen trets individuals. Això també s’intenta fer amb el paisatge Plantejament de la composició. Es suprimeixen els registres, ja que es vol una obra més unitària i monumental, que sigui efectiva a l’hora de comunicar el gran poder imperial També adapten l’escultura exempta que remarcarà el poder sobirà, tant en obres de pedra com de metall. “Cap de rei accadi” cap al 2300-2200 a.C., que tradicionalment s’ha pensat que era de Sargón, encara que altres diuen que es tracta de Naram-Sin, el seu net. Trobada a Niníve, ciutat que serà molt important en època assíria. Feta amb la fossa de bronze ens mostra característiques pròpies de l’art accadi i d’altres continuadores de la tradició sumèrica. L’exemple més clar és la manera decorativa de representar el cabell recollit en un monyo i una cinta, que podem dir que és l’emmarcament del rostre, i aquest sí que tenca amb la traïció, ja que és molt més realista tot i tenir àrees trencades o desplaçades. Aquesta és una característica essencial de les millors obres accàdies.
“Cap de Bismoia” cap al 2300-2200 a.C.. Presenta elements de continuïtat evident, com la incisió a les celles.
El renaixement sumeri Lagash (des de c. 2150 aC.) Sembla que després de Naram-Sin l’Imperi accadi va entrar en decadència a causa de la pèrdua d’unitat, incursions enemigues i la derrota final dels qutu, població que es va aliar amb Nippur. Vençuda la monarquia accàdia, els qutu formen una pròpia que arriba a tenir 21 reis. La ciutat de Lagash va continuar sent independent, al contrari que la resta de territori mesopotàmic, i aquest va ser el centre cultural de l’època. La independència de Lagash va acabar amb la revolta de les ciutats del sud contra els qutu, i el rei d’ur va tornar a unificar el territori. El nom històric que se li dóna a aquesta etapa és per la seva realitat política i cultural, ja que és un període que sorgeix de les bases posades anteriorment pels sumeris i els accadis.
L’època de Lagash està marcada pel regnat del príncep Gudea, del qual va destacar l’activitat constructiva, com es documenta. Aquestes edificis podien ser de nova planta o remodelacions d’anteriors, però desgraciadament no s’ha conservat cap. Lagash és important per les arts plàstiques i l’escultura exempta, que es pot enfrontar a les obres egípcies de l’època. Les fetes en època de Gudea es consideren les més importants del renaixement sumeri. A les seves estàtues es reflexen les tradicions anteriors. Obres Són estàtues de caràcter votiu que es presentaven als temples de la divinitat amb la intenció que els déus garantissin la prosperitat del regne i de la dinastia, i feien referència al servei que els sobirans prestaven als déus mitjançant la realització d’ofrenes. Això deriva directament de la tradició sumèria, com el caràcter pietós i la posició de les mans que recorda clarament als sumeris. A la vegada són tècnicament més properes a l’època accàdia des del punt de vista realista. Segons Frankfort, són els avenços tècnics dels accadis sense les seves aspiracions politiques. Semblen budes pietosos i no dirigents politics. Es reconeix al personatge perquè sempre mostra els mateixos rasgues facials, el que indica un gran avenç amb el realisme i s’han trobar unes 30 estàtues en diferents excavacions arqueològiques en postures, mides i actituds variades però mostrant sempre el caràcter votiu. Gairebé sempre són fetes de diorita negra (material costós i difícil de treballar) que mai es troba als sumeris i de tant en tant als accadis. En moltes també es troba la idea de rei com a constructor de temples.
També són importants les del seu fill, “Ur-Ningirsu”, com la representació de sacerdots i dones, que no acostumen a aparèixer. Aquestes obres són d’una enorme qualitat i es pensa que van sortir dels mateixos tallers reials. “Cap de sacerdot” i “Estàtua femenina”.
La Tercera dinastia d’Ur (des de c. 2125 aC.) Lagash desapareix com a centre cultural de Mesopotàmia amb la revolta de les ciutats del sud i cap al 2125 a.C. aquest esplendor es trasllada al cotat d’Ur. Ur-Nammu va vèncer als qutu i va unificar Mesopotàmia, així com va acabar amb la independència de Lagash. La seva època s’anomena la III dinastia d’Ur, que té un reflex polític accadi.
L’art d’aquesta època també es vincula als dos referents anteriors, però malauradament no s’ha pogut estudiar bé, ja que es poden confondre fàcilment amb el primer període de Babilònia, el paleo-babilònic. Destaca evidentment la producció de relleus narratius.
“Estela d’Ur-Nammu”, 2100-2000, 3 metres d’escultura monumental que es conserva parcialment en diferents museus. Decorada per les 2 cares, es commemora a Ur-Nammu com a príncep devot. Imatge pacifica i pietosa que s’allunya dels reis guerrers: - - A la part superior semicircular trobem al rei fent libacions davant el tron d’una divinitat. A sobre, el Sol i la Lluna i una deessa amb “el vas que raja”. A l’anvers, sembla que apareixia la mateixa representació.
Al segon registre dels frisos, composició doble, les libacions són una imatge de fertilitat. Per tant el primer registre hauria de ser així també, una repetició de l’escena que s’acaba trobant 6 vegades en tota l’obra, el que li resta interès narratiu però reforça el culte dels reis cap als déus (en aquest cas a Nammar, el déu Lluna, i Ningul, la seva esposa). El déu porta a la mà un emblema (l’anell i - - el ceptre), símbol que molts autores vinculen a la idea de justícia, per la representació en aquest context. Segons Frankfort això s’ha d’interpretar literalment com elements de mesura, ja que per construir es necessiten prendre mides i la divinitat com arquitecte és un tema artístic que apareix a moltes cultures al llarg de la història Els altres registres reflexen la construcció del temple. Al tercer e rei és ajudat per un servent i precedit per una divinitat. A la motxilla porta maons. La resta estan mal conservats però en un es distingeix una escala que remet a la construcció del temple Al revers, la celebració d’aquesta construcció i les seves cerimònies vinculades, com els escorxaments del bou, corder i la música. A la part inferior, el llistat dels canals, el que demostra una vegada més la importància fluvial Aquesta estela és molt diferent de les anteriors perquè mostra la construcció d’un temple. La seva composició és hieràtica i monumental, cosa que no passava a les anteriors. Probablement la III dinastia d’Ur també va fer esteles historico-narratives vinculades a esdeveniments bèl·lics, però aquestes no s’han conservat i no és possible saber com eren. Aquesta en concret ens parla de la construcció i destaca el paper del rei, el que fa que es lligui a la història material.
L’arquitectura de la II dinastia d’Ur és la més important de l’època per l’aparició dels ziggurats. El primer i més conegut és el “Ziggurat d’Ur”, 2100-2200 a.C., que estava situat al centre del recinte fortificat de la ciutat. Les seves mides són de 58x42 metres i la seva estructura rectangular s’ha conservat bastant bé. Murs atalussats i decoracions de contraforts plans, entrants i sortints. Estructura formada per terrasses (torre esglaonada), on es podria fer un paral·lelisme amb les piràmides esglaonades egípcies. A la zona nord-oest, una escala principal i d’altres de perpendiculars que arriben fins al punt de confluència de la porta monumental, que té dos bastions per sostenir-se. Sembla ser que aquesta escala continuava per darrera de la porta i arribava fins a un tercer i quart nivell, del qual no es conserva res però sempre s’inclou a les reconstruccions, que es fan a partir del “Ziggurat d’Etenemanki”, descrit per Herodot en 8 pisos, d’època de Nabuconodosor, Babilònia.
L’estructura esglaonada fa referència a la muntanya artificial. No se sap que era el ziggurat, ja que no hi ha cap text que ho expliqui, però s’han fet moltíssimes hipòtesis: - No és un temple en sentit estricte Era un lloc segur per protegir la divinitat de les crescudes dels rius Era una gran estructura esglaonada que servia d’altar per fer ofrenes als déus Era un observatori astronòmic - Fa referència a la muntanya sagrada, idea similar a la muntanya primigènia d’Egipte. En aquest punt era on confluïen l’esfera humana i la divina.
El ziggurat és la tipologia més important el renaixement sumeri però l’única. Continuen destacant els temples baixos, i el que s’ha conservat millor ha estat el “Temple palau de Gimilsin (o Shu-Sin, o dels governadors de Tell-Asmar)”, c. 2100-2000 aC.. És una construcció civico-religiosa articula en edificis diferents, relació estreta entre les dues esferes. La primera part és un temple dedicat al rei d’Ur Gimilsin, que va ser deïficat.
La planta de l’edifici és quadrangular i té un pati central amb espais diferenciats. Façana amb murs i contraforts plans. Aquesta estructura por recordar al “Temple blanc d’Uruk”, tot i que presenta novetats que es repetiran posteriorment a Babilònia, ja que l’accés al temple es fa des del carrer i torres amb entrants i sortints emmarquen les portes. Temps després de fer el temple se li va afegir el palau del governador.
L’aparença externa és semblant a “Temple d’Ishtar-Kititum” de XIX-XVIII a.C. .
...