Comentari Història de les meves dissorts - Pere Abelard (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Comunicación Cultural - 2º curso
Asignatura Història de la ciència i la cultura
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 12/03/2016
Descargas 42
Subido por

Descripción

Comentari del llibre de lectura obligatòria del segon tema de l'assignatura Història de la ciència i la cultura

Vista previa del texto

Història de les meves dissorts – Pere Abelard (1079-1142) Personatge que va patir una sèrie de calamitats i al llibre les “justifica” contextualitza i exposa. Es mou entre l’arrogància, demostra una superioritat intel·lectual i un cert reconeixement de les coses mal fetes.
Més enllà d’importància informativa, és interessant per què rebel·la una sèrie de qüestions de context que permeten entendre alguns trets culturals importants del segle XVII europeu. Seria de difícil comprensió sense saber que anteriorment havia sorgit el renaixement carolingi (VIII-IX), aquest renaixement medieval, no té un caràcter de gran abast com el renaixement del S. XV, que es fa l’avantsala de la revolució científica,... però tot i així representa una petita revolució de manera formativa. El context polític que el fa possible és, per primera vegada des del segle V, neix una institució imperial sota Carlemany. La major part de França, Itàlia, Alemanya i una part de la península ibèrica, dibuixaran una nova realitat política que posarà fi a la fragmentació que havia patit Europa amb les invasions (Divideix Catalunya en dues parts, la vella i la nova). = Exigeix posar en marxa una sèrie de mecanismes que abans no eren necessàries, per exemple la llengua: S.VIII Ús del Llatí durant 300 anys en un gran territori = diferencies lingüístiques i dialectals (intel·ligibilitat).
Això fa que es posin les bases d’una educació comuna que promogui un model lingüístic únic  Estudi del llatí clàssic (per respondre complexitat administrativa – no deixar morir la llengua – i no per amor als clàssics com passa més tard).
Carlemany (735-804) li mana la creació del sistema educatiu a Alcuí de York (742-814) i, més enllà de la creació lingüística. Aquesta reforma porta la creació de la primera universitat europea, Escola Palatina (Aquisgrà) que dibuixarà un currículum acadèmic que quedarà establert en les arts liberals i, quedarà dividida en dos grans blocs educatius: - Trivium: Gramàtica, retòrica i dialèctica – Base en els clàssics llatins.
- Quadivium: Matemàtica, astronomia, música i geometria – Vessant científica.
En el temps de la creació d’Alcuí fins les dissorts d’Abelard, el mètode evoluciona i va a escoles catedralícies i monestirs.
Quan Abelard es fa monjo i dóna classes, els monestirs poden ensenyar, tot i que és al voltant de la catedral on realment s’ensenya el mètode. Això vol dir que els educadors no necessàriament eren capellans, ell era clerc i canonge (en la mesura que es dedica a fer classes de dialèctica i teologia) el clergat es divideix en regular i secular: - Regular: clergues diuen missa, canonges solen ser capellans amb una confiança especial del bisbe que vivia a la catedral. (canongia, títol que es donava a alguns capellans i que representava alguns beneficis) - Secular: Abelard era canonge, estava inscrit en les escoles catedralícies, però no era capellà.
Abelard s’especialitza en la dialèctica, que en aquell moment era l’estudi de les normes que regeixen el llenguatge ben emprat. Incorpora la lògica, sil·logismes, si una determinada conclusió segueix o no unes determinades premisses, punt de vista estrictament formal.
Els elefants volen per tant si en Jaume és un elefant, vola si o si – és correcte des d’un punt de vista formal Interessa més la formalitat que el contingut, però Abelard investiga la veritat o falsedat d’allò que diuen les teories de la dialèctica.
Problema dels universals: Al segle XII té dues solucions totalment oposades i Abelard s’oposa a les dues donant una altre solució.
Què vull dir quan dic arbre? (Problema dels universals) Jo puc trobar arbres concrets amb característiques concretes, però cadascun d’aquests arbres té X coses que les fan diferents. No hi ha dues coses exactament iguals. Designació general d’una realitat concreta, tots ens entenem al dir un mot, però si no es tradueix en un objecte concret no serem exactes i si ho fem ja no serà una descripció general.
Solució 1: El realisme Sorgeix d’una lectura de Plató que diu que aquests universals, són realment entitats que estan en alguna banda, són idees. Tenen realitat, es fan presents en els objectes concrets d’una manera indeterminada. Les coses són determinades i tenen unes característiques concretes, però comparteixen trets de manera indeterminada amb els universals.
Solució 2: El nominalisme Les idees o universals no tenen realitat, són noms, la màxima realitat que tenen és l’impuls de la veu que l’anomena, no existeix un universal més que l’anomenar-lo. Som nosaltres els qui al veure característiques comunes, inventem de forma arbitrària un comú per a designar-los.
Posem noms per a gestionar la nostra vida i fer-la més senzilla. Etiquetes que fem servir els humans per organitzar-nos la vida més fàcilment.
Pere Abelard planteja una tercera via intermitja: No tenen raó ni els realistes ni els nominalistes Guillem de Ch: afegeix l’adverbi indiferenter per Abelard, que diu que no poden ser iguals perquè llavors no n’hi hauria Els universals són noms que posem a les coses per identificar-les, l’universal agafa sentit entre la cosa i l’etiqueta, a mig camí. No pot ser que hi hagi la paraula arbre i no tinguem arbres, al revés si.
Els noms cobren sentit, existència en la mesura que vinculem els noms a coses concretes, sinó hi hagués res sobre la capa de la terra no existirien els universals – Els noms estan dipositats en la ment de Déu, però no comencen a ser alguna cosa fins que nosaltres les fem servir, però no les farem servir si no tenim res per a designar-li aquests noms.
-Reconeix que són noms, però els dóna més importància que els nominalistes i els realistes.
Tractament de la realitat: Fe i raó Disputa entre Anselm de Laon i Abelard: Com abarquem l’exegesi bíblica Hermenèutica: Teoria de com interpretem textos.
Les autoritats són aquelles veus assumides i reconegudes per la tradició com a prou prestigioses per poder proporcionar arguments que facilitin el comentari sense necessitat d’haver-los de justificar.
Anselm de Laon expert en comentar els textos bíblics sense afegir res seu, sinó amb els comentaris dit anteriorment per altres autors, ho repeteix com un lloro. Anava lligant varies cites i comentaris que s’han fet sobre el text comentat, però sense dir res de nou. Llavors desafia a Anselm, ja que creu que l’estudi de la bíblia és una interpretació personal, no has de llegir-la i afegir els comentaris dels altres, has de crear una opinió pròpia. Les tesis dels altres haurien de ser una reafirmació a una tesi pròpia.
Fides (Fe) – Ratio (Raó)  Qualsevol estudi de la bíblia dóna per fetes moltes coses com que tot el que diu és cert. Llavors de la raó què en fem? Això portarà una forta discussió per a tota l’edat mitjana de com entendre racionalment que Déu pot ser a l’hora 1 o 3, si la lògica i la raó no diuen el mateix.
Forma clàssica de tractament de la qüestió: La fe demana ajuda a l’intel·ligència, ja que hi ha una sèrie d’àmbits que només amb la fe queden sense acabar d’entendre. Abelard acaba dient que no és només això, sinó que s’ha d’haver entès abans: No pots creure en alguna cosa que no entens. També hi ha el convenciment de que la raó no és només la raó sinó que està lligada a la mentalitat divina.
Relació entre Abelard i Heloïsa: Amor trobadoresc: Poeta de classe baixa enamorat d’una dama casada (Marit: gilós) i de classe alta, els comiats eren l’alba,... amor frustrat que no arribarà a res, un amor condemnat a la frustració.
Aquest amor és invers i molt diferent a l’amor trobadoresc de l’època, acaba essent més físic que sentimental i, fins i tot acaben tenint un fill, cosa impensable entre dames i poetes. Planteja com conciliar la filosofia i les ocupacions banals de la vida marital i domestica.
D’aquet model d’amor cortesà, aquest llibre és un testimoni molt valuós i, es convertirà en un referent de la literatura o poesia goliardesca (Goliards: de gula o de Goliat) Els goliards: Poesia molt més canalla a l’amor cortesà. També en diem Clerici vagantes que vol dir clergues errants, que eren un grup d’ex religiosos que havien conservat el seu aspecte extern (hàbit o torçora). Sense domicili estable i que, viuen al dia, procuren passar-s’ho bé, beure i les dones: Eixos programàtics de la seva vida. Era normal que s’hi afegissin estudiants. Aquesta gent desenvolupa els Carmina burana (Carl Orff els va musicar, cantata). El cançoner de Ripoll (Adesiara), vint poemes de l’últim terç del segle XVII i són eròtiques, celebren la vida, tracten l’alcohol,... Aquesta literatura està escrita en llatí però, que porten en tema el Carpe diem i, portant per model els escriptors més importants. En aquest sentit els goliards representen una obertura per a tractar temes, a partir d’un model culte. Si no s’hagués donat aquest model, el llatí s’hagués quedat estancat. Els undergrounds de l’Edat mitjana que, neixen a partir del mainstream, lluita contra la cultura “oficial” amb les eines que utilitza la cultura “oficial” = L’underground pur és impossible.
...