Microbiologia II Tema 4 Alfaproteobacteris (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Microbiologia II
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 19/03/2016
Descargas 7

Vista previa del texto

-Classe Alfa-proteobacteries Adaptats en condicions pobres en nutrients. normalment son de vida lliure.
Bacteris vermells no del sofre: Rhodospirillum, Rhodopseudomonas, Rhodomicrobium. Tenen formes molt diferents. No utilitzen ni sofre ni sulfur de hidrogen com a font de C ni energia. Tenen bacterioclorofil·les que fan la fotosíntesi.
Son anaerobis facultatius: en anaerobisme es produeix la fotosíntesi si hi ha llum i al fer la fotosintesi produeixen carotenoides (vermell), si creixen amb oxigen ho fan a la foscor durant la nit, no fan fotosíntesi, no fan carotenoides i les colones son incolores.
Serveix per saber si un ambient té oxigen o no en té.
Genere Magnetospirillum: produeixen cristalls de magnetita (F3O4) que s'acumulen i formen un magnetosoma que actua com un iman i permet moure el bacteri per geomagnetisme depenen de com posicioni el seu magnetosoma respecte al moviment magnètic del planeta.
Genere Thiobacillus: bacteris oxidadors de ferro i sofre. S'ha vist que son oxidadors d'aquests compostos inorgànics i poden ajudar a extreure millors aquests minerals.
Oxidació de alcohols per produir àcids: etanol---> acid acètic. Ho fan el genere gluconobacter i acetobacter. Es una via important industrialment com a alternativa a la síntesi química.
Bacteris amb prosteca: caulobacter i hyphomicrobium. La prosteca es la prolongació de la membrana plasmàtica i la paret però mes estret que la celula en si. En hyphomicrobium ajuda a reproduir el bacteri per gemmació. En caulobacter la prosteca serveix per adherir-se a superfícies solides o adherir-se a protozous, mo petits, en ambients pobres en nutrients, s'hi adhereix i capta millor els nutrients. Poden allargar la superfície de la prosteca fins 10 vegades més de la superficie de la cel per tenir mes èxit de captar nutrients; a més també li permet flotar ja que si varies cèl·lules s'uneixen a l'extrem de la prosteca, totes entre si, poden flotar en ambients aquàtics.
Bacteris metilotrofs: utilitzen compostos orgànics d'un sol àtom de carboni. Aquest bacteris tenen colesterols a la seva membrana; produeixen formes de resistència a l'exterior (exòspores); també poden fixar el N atmosfèric a amoníac.
Rhizobius: bacteris que el seu habitat es el sol, associats a plantes de la família de les lugominoses. Aplicació industrial per la fixació de N, permet utilitari biofertilitzants. Hi ha gèneres de rizobis on no totes les especies poden fixar el N, algunes fins hi tot produeixen malalties en les plantes (tumoracions). Com a biofertilitzadors tenim el genere Rhizobium y el genere Bradyrhizobium i un gènere dels dolents el Agrobacterium.
Hi ha molta especificitat entre la planta i l'especie bacteriana per a fer la fixació de nitrogen. La fixació de N té lloc en unes estructures nodulars en associació endosimbiòtica. Hi han substancies atraients de planta i bacteri que fan que es reconegui i comenci el proces de fixació del N i la simbiosi. El bacteris s'adhereixen al pel radical i entren a dins de la arrel. En el citoplasma de les cel·les de l'arrel es on el bacteri es transforma en una estructura especialitzada (bacterioide). Un conjunt de bacteroides es un simbiosoide. Pot deixar de fixar el N depenen de la concentració de nitrats que hi ha al terra, si ni han molt no te sentit que en fixi mes, si no hi han nitrats si que funciona la fixació.
Els Rhizobium estan en plantes lleguminoses de zones templades i el Bradyrhizobiuem está en temperatures tropicals. La associació es mutualista. El bacteri de la planta rep nutrients i un ambient favorable per a poder desenvolupar-se de l'interior de l'arrel.
Rhizobium te una altra aplicació industrial: poden acumular vacuoles plenes de polihidroxibutirat (PHB), biopolimers que es poden degradar.
El rendiments del biofertilitzants es 4 vegades mes elevat que el industrial Rhizobium leguminosaum: el primer que es va fer servir per a cultius.
Agrobacterium: es el perjudicial. No es fixador de nitrogen, produeix malalties en els vegetals. L'especie mes important es el Agrobacterium tumefaciens (però actualment es diu Rhizobium radiobacter). Produeix tumors que apareixen a les arrels, entre arrels i tiges o a les tiges. A. tumefaciens ho fa sobretot a les tiges, ha de haver petita ferida per a que pugui infectar. La tumoració la produeixen les soques patògenes perquè tenen un plasmidi que s'anomena Ti-plasmidi (plasmidi inductor de tumoració), si no te el plasmidi no indueix tumor. El plasmidi té un tDNA que s'inserta al material genètic de la cèl·lula vegetal i els gens afectats seran els responsables de la tumoració. Aquests gens son de fitohormmones i aa poc comuns com opines, la cèl·lula es reprodueix més ràpid i afavoreix l'aparició del tumor. En la industria de biotecnologia se li ha buscat a aplicació com a plantes transgèniques, el plasmidi Ti es un dels principals vectors per a induir gens a plantes transgèniques, però se li ha eliminat la capacitat per a produir tumors.
-Fins aqui introduccio de alfa-proteobacteris- Parasit intracel·lular obligat: mo que sols pot multiplicar-se a l'interior d'una cèl·lula.
No ho fa de vida lliure ni en l'espai intercel·lular. Fan servir enzims de la cèl·lula hoste que infecten per poder fer la multiplicació.
Parasit intracel·lular facultatiu: poden multiplicar-se fora de la cèl·lula, al ambient.
No es imprescindible multiplicar-se a l'interior de la cèl·lula. Poden créixer extracel·lularment, però si són fagocitats per una cèl·lula poden sobreviure a l'interior de la cèl·lula.
Parasit extracelular: es multipliquen al medi ambient, si es multipliquen dintre de l'hoste ho faran fora de la cèl·lula, mai a dintre.
Génere Wolbachia: no causa infecció en home però poden infectar artròpodes i insectes (les cèl·lules dels seus genitals) podent alterar el mecanisme de reproducció i fer un control biològic de plagues de mosquits o altres artròpodes, pot fer que els embrions siguin inviables o bé feminitzar tota la població.
Génere Rikettsies: es caracteritzen per produir la febre maculosa (o tacada) de les muntanyes rocoses. Son paràsits intracel·lulars obligats. Son Gram negatius i en la malaltia el lipopolisacarid te lípid A que actua com a endotoxina (que pot tenir activitat elevada o dèbil, depenent de l'especie). Són bacteris petits (coco bacils), la tinció de gram tenyeix malament, es millor la giemsa o macchiavello. Buscar rikketsies al citoplasma de les cèl·lules que infecten. No tenen flagels, son immovils. No creixen en medis de cultiu artificials, no es pot cultivar en absència de cèl·lules vives. Són aerobis i són deficients metabolicament (els hi falten gens de metabolisme), els hi falta la ruta glucolitica, no utilitzen glucosa com a font de C o energia, fan servir el cicle de Krebs directament per obtenir ATP i el glutamat es important per a que pugui créixer (glutamat entra a Krebs i poden obtenir energia). Tenen genoma de petit tamany i la membrana externa es permeable i facilita el transport de substancies a una banda i l'altra, sobretot per captar factors essencials com glutamat o ATP. Les malalties que produeixen estan molt relacionades amb artròpodes.
Els artròpodes poden ser el propi reservori i el vector, per via transovàrica. Els rosegadors son reservoris. Un artròpode contaminat transmet el bacteri per via transovarica. Si piquen a l'home serà un hoste accidental, però l'home no podrà contagiar directament a altres persones, però si a altres artròpodes.
[En el tifus exantemic el reservori es l'home i el vector es el poll] Factors de virulència de les rikettsies: poden parlar de diferents tipus de cèl·lules que poden infectar en el hoste i són 3: cèl·lules de l'endoteli dels vasos, cèl·lules del sistema reticuloendotelial que donaran lloc als eritròcits, cèl·lules leucocitàries que produeixen fagocitosi (leucòcits, monòcits, etc.).
Ehrlichia i coxiella tenen preferència per els leucocits.
Ricketssia i orienta: entren per fagocitosi i es forma el fagosoma. En el citoplasma dels vasos endotelials produeixen la fosfolipasa A que allibera els bacteris del fagosoma i queden lliuren al citoplasma de la cel infectada i es produeix la multiplicació. El que diferencia les especies es la sortida de la cel·lula (lisi total, parcial o per gemmació) Lisi total R. prowaseki, lisi parcial R. rickettsii, gemacio Orienta., depenen de la sortida es produiran diferents símptomes: hemorràgies, obstrucció de vasos capil·lars microtrombes o petits infarts.
Ehrlichia i coxiella: després de formar el fagosoma eviten la fusió dels lisosomes al fagosoma i aixi no es digereixen. Els bacteris es multipliquen a l'interior del fagosoma, es produeix la lisi del fagosoma i l'alliberació dels bacteris fora dels leucòcits. Aquí no hi han tantes hemorràgies, però afecta sobretot a la resposta inflamatòria que serà la responsable de la simptomatologia.
Per tant en tincions les rikketsieses busquem o be lliuren al citoplasma o dintre de fagosomes també a citoplasma.
Amb la destrucció de la rickèttsia s'allibera el lipopolisacàrid A (sobretot en Ricketssia i Orienta).
L'home es contagia per contacte amb un artròpode infectat de rickketsia. Els artròpodes poden infectar per xuclar sang o bé a traves de les femtes i la saliva.
Amb la manipulació de mostres contaminades en rickèttsia s'ha de tenir cura de no generar aerosols ja que també es poden contagiar aixi (cabines de bioseguretat). Els aerosols també es important per Coxiella ja que es l'únic genere que pot sobreviure fora de l'hoste un cert temps (setmanes i mesos) però no es multiplicara perquè es parasit cel·lular obligat, Coxiella resisteix als ambients de les granjes (AIXO SOLS PASA EN COXIELLA) Via d'entrada: picada o inhalació de aerosols. Mirar si forma o no ascara al punt de la picada.
Disseminació: vasos de sota la pell i es va disseminant per tot el cos, també per la circulació limfàtica. Els símptomes apareixen en la fase de disseminació. Els símptomes de duren 1 a 8 setmanes des de la picada. Veurem febre elevada (per la endotoxina) acompanyada sempre de malestar general. Si infecten cèl·lules de l'endoteli dels vasos poden aparèixer exantemes a la pell (febre tacada), mirar com apareixen les taques, a quins llocs, en quina direcció (ja que les diferencies son característiques de cada gènere). Si no es tracta en la fase de disseminació pot arribar a teixits i òrgans (SN, pulmons, ronyo, insuficiència renal, pneumonitis, sistema digestiu, problemes de cor), si no es tracta en aquesta fase pot arribar a morir.
-Grup del tifus R.prowazekii. Tifus exantemàtic o epidèmic, el reservori es l'home (es la excepció), el vector es el poll humà i es de distribució mundial. No hi ha transmissor personapersona, es per picada de l'home.
R. typhi: tifus muri reservori son rosegadors i el vector la puça, distribució mundial.
L'home es hoste accidental.
Tifus muri: en zones rurals, en mesos d'estiu i principi de la tardor (pel cicle biològic de la puça), no apareix escara, característica febre elevada amb malestar general, l'exantema tampoc apareix massa, però si apareix ho fa des de el tronc fins als peus.
Es una malaltia més benigna, arriba al SN i produeix la inconsistència però es mes curta en el temps i més lleu, no sol haver complicacions si es tracta.
Tifus: be del llati tufus, estat de inconsciència, disminució de les funcions mental i no respon als estímuls que ell vol. Després de la picada pot haver escara o no (el poll no es hematòfag, el mo entra per xafar el poll o per les femtes). El primer símptoma es la febre elevada i si arriba al SN tenim l'estat de inconsciència.
Quan es supera el tifus pot tenir el mo en latència durant molts anys i es pot reactivar, quan es reactiva tenim la malaltia de Brill-Zinsser: presenta els mateixos símptomes però es més benigna i el temps també es més curt.
L'exantema en el tifus apareix en menys de la meitat de les persones (característic del tifus: febre elevada i estats de inconsistència, tenir estupor, l'exantema doncs no es característic del tifus).
-Grup de febres maculososes: sempre apareix escara en aquest grup.
R. rickettsii: febre maculosa de les muntanyes rocoses, distribució als EUA, vector es la paparra dura (genere Ixodes) i el reservori són els rosegadors com la pròpia paparra (via transovarica), l'home es un hoste accidental. Incidència geogràfica i incidència estacional (quant la paparra canvia d'estadi). Sempre apareix escara, símptomes apareixen en dies, es ràpid. Apareix febre elevada amb malestar general i majoritàriament apareix un exantema en la pell, en aquest cas l'exantema va de les extremitats fins al tronc, si no hi ha tractament es dissemina fins a òrgans importants, SN, pulmonies, insuf renals, cor, etc.
R. conorii: mediterrani, africa i índia. Reservori la pròpia paparra (ixodes), rossegadors i animals domestics (gossos salvatges i domèstics). Hi ha presencia de escara, febre, malestar general (mal de cap, miàlgies), conjuntivitis, i fotofòbia, apareix exantema des de els peus cap amunt, palmells i plantes del peu també tenen exantema. Si no hi ha tractament, es pot disseminar a òrgans.
R. akari: verola rickettsial o rickettsiosi pustulosa. Pústula són granets amb pus, l'exantema pustulós es molt característic de la verola (però aquesta malaltia no es la verola, ja que es l'única malaltia que s'ha extingit). Reservori son petits rosegadors i el vector es un acar. USA, russia i àfrica. Forma escara, febre elevada, malestar general, exantema pustular característic (de extremitats fins al tronc), si no hi ha tractament també es pot disseminar.
-Grup de la febre dels matorrals Orienta tsutsugamushi: febre dels matolls (tifus scrub), afecta a sud-est asiatic i Austràlia, reservori són rosegadors, l'acar del rosegador el vector, home es hoste accidental. Persones que treballen en cultius en medi lliure són factors de risc, activitats d'oci al sud-est asiàtic, personal militar en aquestes àrees endèmiques. Escara, febre elevada, malestar generalitzar, el percentatge de persones amb exantema es mes escàs. Malaltia benigna amb tractament i sense complicació.
-Grup de Ehrlichiosis E. canis: ehrlichiosis en animals, es una zoonosis, reservori son gossos domèstics o salvatges, vector es la paparra, USA i Europa E. chaffeensis: ehrlichiosis monocitica humana, USA i europa, reservori animals salvatges, cérvols home es hoste accidental, el vector es la paparra. Afecta a monòcits.
No té activitat endotoxica, la manifestacio clinica es la resposta inflamatòria enfront la infecció i la febre. No hi ha exantema, si no hi ha tractament afecta a òrgans com SN, ronyons, cor, tassa de mortalitat depèn de l'estat immunitari de la persona.
E. phagocytophila: ehrlichiosis granulocitica humana, reservori son els rumians, vector es la paparra, l'home es un hoste accidental, USA (hemisferi oest). Afecta a granulòcits. No té activitat endotoxica, la manifestació clínica es la resposta inflamatòria enfront la infecció i la febre. No hi ha exantema, si no hi ha tractament afecta a òrgans com SN, ronyons, cor, tassa de mortalitat depèn de l'estat immunitari de la persona.
E. sennetsu: sols 1 cas de un home malalt per aquesta. Febre sennetsu, japo, sud-est asiàtic, vector es la paparra, però es desconeix el reservori.
-Classe gamma. Coxiella burneti: USA, australia, febre Q (Query, d'origen desconegut). Reservori animals de granja (bòvids i altres que donin llet) i el vector es la paparra i tenir en compte els aerosols ja que es una via d'infecció molt recurrent, els aerosols tenen restes de orina, femtes, restes del part. La llet dels animals pot estar contaminada, no s'ha de beure. Es la única que pot sobreviure al medi ambient durant setmanes sense multiplicar-se.
Quan entra en contacte amb l'home té un període de incubació llarg (3 setmanes), no apareix febre (es la única que no apareix febre), hi ha malestar general, fins que es dissemina a òrgans i apareixen infeccions de pulmons, fetge, ronyo, si no es tracta la malaltia es cronifica si passen 6 mesos sense tractament. Vigilar amb gent en baixes defenses, gent gran, pot causar endocarditis.
Diagnostic: en tots els casos es fa anàlisi de sang i buscar presencia de rickèttsies. Fer tinció de Giemmsia i Machiavello al microscopi òptic. No creixen en cultius artificials perquè necessiten cèl·lules vives (fer servir animals d'experimentació, cultius cel·lulars però creixen lent i no es de rutina), proves serològiques estan indicades (buscar anticossos, es lo adient). Mai podrem arribar a definir l'especie, sempre es classifiquen per grups de malalties, ja que s'entrecreuen entre les especies. Reaccio de Weil-Felix, es fan servir antígens de Proteus: com més reacció amb antígens de Proteus més reacció hi ha. Actualment es fan en tècniques de immunofluorescència indirecta, son especifiques per a grups de malalties però no per a especies, i a partir d'aquí es dona el tractament. La persona no genera anticossos quan emmalalteix durant les 2-3 primeres setmanes, les proves serològiques no serviran.
Tractament: el fàrmac d'elecció són les tetraciclines. Com alternatiu es el cloramfenicol. Si estem davant de Ehrlichia i Coxiella s'utilitza la doxicilcina i com alternatiu les fluoroquinolones. Fins que no es generen anticossos no es pot donar el tractament més efectiu ja que no podem saber quin genere està causant la malaltia.
Prevenció: controls de animals reservoris, si són salvatges són difícils de dur a terme.
Millor controlar el vector, conèixer el seu cicle biològic i la zona endèmica. L'home es hoste accidental, portar roba protectora, utilitzar repel·lents. No existeix vacuna per l'home però sí per els animals, però sols hi ha vacuna per a la Coxiella burnetii (la única que es pot transmetre per aerosols), vacunar el bestiar per evitar la seva infecció. La llet ha d'estar com a mínim pasteuritzada (70ºC) o bullida (100ºC). Les mostres biològiques s'han de tractar amb cura, el tècnic de laboratori ha de fer mesures preventives per evitar el seu contagi.
-fi de les rickketsies- Segon grup de alfa-proteobacteris. Són patògens intracel·lulars facultatius. Brucella, Bartonella.
Genere Brucella: referencia al metge que el va identificar per primera vegada (Sir Daves Bruxw, 1887).
Morfologia de bacil curt (o cocobacil, és curtet), gram -, es tenyeix bé quan està fora de la cel·lula (si està dins de la cel·lula no es pot tenyir bé), són immòbils sense flagels, quimioorganòtrofs però no utilitzen els HC com a font d'energia (bacteris de creixement exigent, en medis nutritius normals del laboratori no creixen perquè són més exigents: els medis de cultius han d'estar suplementats amb determinats nutrients.
Aquests bacteris requereixen medis enriquits en sang (agar sang suplementat amb fucsina i tionina, si no es prepara aixi no aïllarem mai una brucella al laboratori). Són aerobis estrictes (necessita O2 i també CO2), si no compleix tot això no creixeran al laboratori. A més, són de creixement lent. S'han de identificar les especies amb probes bioquímiques (catalasa i oxidasa +).
Proba de la catalasa: al centre del porta posar una mica de la colònia, posar aigua oxigenada. Si el bacteri té l'enzim catalasa descomposarà l'aigua oxigenada en aigua i oxigen (aixo es efervescència.
Proba de la oxidasa: saber si el bacteri té el citocrom C oxidasa. Es posa la colònia al centre del porta i es posa el reactiu oxidasa. Si dona color es oxidasa positiu, si dona incolor es oxidasa negatiu.
Les Brucel·les també són reductores de nitrats positius i també produeixen acid sulfhídric.
La malaltia es pot dir Brucel·losi, febres de malta o febres ondulants (que indica la evolució de la malaltia). El primer nom que es descriu es Micrococus melitensis (illa de malta)= Burcella melitensis. S'emmalalteix per ingerir productes làctics de la llet de les cabres (no pasteuritzada ni bullida). Es coneixen 7 Brucel·les que causen zoonosis i d'aquestes 4 causen malalties a l'home.
Brucella melitensis (home) Brucella abortus (home) Brucella suis (home) Brucella canis (home) Brucella ovis (ovelles) Brucella neotomae (rata del desert) L'home es hoste accidental. La única transmissió es animal infectat-home. Les tres primeres es coneixen com les brucelles majors perquè poden tenir un ventall de reservoris bastant ampli. Per tant, infectar-se per Brucella canis es rar.
De les 4 que causen malaltia a l'home, dintre de les brucelles majors es poden diferenciar per dos antígens de superfície. Brucella melitensis es la que té major concentració de l'antigen M i la Brucella abortus es la que té major concentració de antigen A. Buscar antígens de superfície sols ho farem a les Brucel·les majors.
Malaltia de distribució mundial, però es molt endèmica de la zona mediterrània. Als EUA s'ha pogut controlar la malaltia. Es una malaltia de declaració obligatòria. A Espanya apareixen més casos (més tendència, no es estacional) en els mesos d'estiu ja que al anar-se al poble es consumeixen més productes naturals (llets i tal). El mo pot resistir molt de temps viable en els aliments i també en el medi ambient. Es pot multiplicar extracel·lularment. Període de incubació de 2 mesos des de la infecció fins l'aparició de la malaltia.
Solen creixen en teixits i òrgans rics en el sucre eritriol (es troba a les mames, a l'úter, la placenta i els genitals masculins). S'ha de vigilar el contacte amb aquestes zones ja que l'home es pot infectar per contacte directe d'aquestes secrecions ja que el mo pot travessar la pell. Portar roba protectora, guants i botes.
La via respiratòria (aerosols) també es important ja que es poden inhalar brucel·les i contagiar la persona, lo mateix per a les mostres al laboratori de micro. El veterinari es pot punxar ell mateix per accident de una xeringa que fa servir per vacunar els animals.
Vigilar també la ingestió d' aliments d'aquests animals.
No es coneixen els factors de patogenicitat. Hi ha dos efectes importants: poden resistir el sistema de complement (si estan en sang no moren) i poden evitar la mort per fagocitosi (es poden multiplicar a l'interior de les cèl·lules fagocítiques). Les cèl·lules més especifiques per a infectar són les cèl·lules del sistema reticuloendotelial (les precursores del eritròcits). Es molt fàcil que la malaltia es torni crònica, perquè es difícil que el organisme pugui destruir el bacteri ja que els antibiòtics que es donen no arriben quan estan a dintre de una cèl·lula. Com abans actuem es més fàcil evitar la fase crònica i destruir el mo. Es una malaltia professional bastant important.
Símptomes: període de incubació molt llarg. El primer que apareix és la febre, malestar general símptomes pseudogripals. La febre apareix com a resposta inflamatòria quan el mo es destruït en sang. Mentres no està en fase intracel·lular els anticossos poden anar eliminant mo i per això es genera la febre (veiem períodes ondulants, intermitents).
La Brucella melitensis és la que te els símptomes més greus. Si la persona no es tractada amb antibiòtics el mo pot anar a òrgans i teixits donant lloc a: problemes digestius (70%), problemes ossis i articulars (20%), problemes respiratoris (25%), problemes cardícas i problemes neurològics.
Important: el més característic és la aparició de febre intermitent mentre no s'esta tractant, en fase crònica ja afecten a diferents parts del cos i la malaltia es més greu.
Brucella melitensis és la que produeix malaltia més greu amb complicacions també greus (es la més virulenta).
Brucela abortus és més lleu però també produeix complicacions (en articulacions, complicacions supuratives).
Brucella suius té tendència a tornar-se crònica i fer complicacions supuratives Brucella canis és la més lleu i normalment sense complicacions.
Diagnostic: mostres de sang, la microscopía no serveix perquè si esta en fase intracel·lular no es tenyeix amb gram i a més són molt petits. Es fan cultius en mostres de sang (bacteri de creixement exigent, triar bé el medi de cultiu), per a confirmar el cultiu es fan probes de serologia per a confirmar l'espècie que està produint la brucel·losi. Agar sang + factors de creixement (aa). Necessita O2 i CO2 en els primers creixements, són de creixement lent.
Tractament: és molt llarg, de 3 a 6 setmanes, mai s'ha de deixar de prendre l'antibiòtic perquè pot crear resistències. Entre 3 i 6 setmanes amb doxicilina (pot estar combinada amb gentamicina o rifampicina, depenent del símptomes crònics). La doxicilina no es pot donar en nens menors de 8 anys ni dones embarassades, s'ha de canviar la doxicilina per trimetroprim sulfametoxazol. Vigilar molt amb les recaigudes, especialment si prèviament hi ha hagut tractament.
Mesures de prevenció: controlar el malalt i averiguar la via de contagi. Vacunació pels animals de granja que funciona bé, especialment per a Brucella melitensis i Brucella abortus. No hi ha vacuna per persones. Si ingerim llet, pasteuritzar-la correctament (70ºC). En els animals infectats es fan cribratges per buscar els animals que estan infectats i aïllar-los de la resta, normalment es sacrifiquen. Al laboratori de microbiologia treballar correctament amb les mostres biològiques. persones que treballen directament portar roba protectora ja que es pot infectar per contacte directe.
Brucella es un candidat a infectar persones per bioterrorisme (aliment, inhalació) i a més es de període d'incubació llarg, parlem de la Brucella melitensis.
Bartonella bacilliformis: febre d'Oroya (bartonel·losis, enfermetat de Carnion).
Restringida a sud america, es transmet per la picada de la mosca de la sorra (Phlebotobus). No és malaltia greu però pot produir lesió cutània que pot ser crònica tipus berrugues que poden durar anys.
Bartonella quintana: febre de les trinxeres (febre 5 dies). Important en èpoques de guerra, el vector es el poll humà, mala higiene i concentració de persones. També en presons i rodamons si viuen en llocs acinats.
Pot anar des de infecció asimptomàtica a infecció lleu o infecció greu en complicacions. Aparició de febres amb malestar general i apareix dolor als ossos llargs de les cames (tíbia i peroné). Angiomastosi bacilar es una complicació que pot aparèixer si no es tracta: és infecció de vasos sanguinis de la pell i teixit subcutani, es com una tumoració dels vasos. Una altra complicació es una endocarditis, que es una complicació de les vàlvules del cor. No es coneix reservori animal.
Bartonella hensalae: esgarrapada de gat. Freqüent en nens. Per mossegada o esgarrapada del gat i també per puces dels gats. Inflamació dels ganglis limfàtics a la zona on s'ha produït la esgarrapada, mosegada o picada de la puça. Si la persona té baixes les defenses pot haver complicació com angiomastosi bacilar, endocarditis. La angiomastosi bacilar pot apareixer a fetge i melsa.
Aquests 3: son catalasa + i oxidasa -. En cultius axènics. Sols causen malaltia en l'home, multipliquen en eritròcits o cèl·lules endotelials. Hi ha un vector implicat en la transmissió.
Diagnostic: manifestacions clíniques i presencia de gat a casa. Es complementa sempre amb proves serològiques. El cultiu s'utilitza a vegades perquè a vegades es fàcil d'aïllar i a vegades no (no es sap la rao).
Tractament: sols es dona quant hi ha complicacions, no en les fases inicials de febre.
Es dona la gentamicina que pot ser sola o acompanyada depenent de les complicacions (acompanyada de eritromicina o azitromicina) Prevenció: control i eliminació de vectors. Eliminar les puces dels gats. Bona higiene per eliminar els polls (en la Bartonella quintana).
...