Bloc 4 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Historia global en el món modern i contemporani
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 30/03/2016
Descargas 22
Subido por

Vista previa del texto

BLOC 4. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: ELS DEBATS DE LES CAUSES, LES CAUSES DELS DEBATS. LLEGATS DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL O LA "SEGONA GUERRA DELS TRENTA ANYS" (1914-1945).
10/03 1. La Primera Guerra Mundial: els debats de les causes, les causes dels debats Veure fins a quin punt l’Europa del segle XIX en la seva dinàmica global també marca un esquema present en les causes de la Primera Guerra Mundial. El final de la guerra freda i l’obertura massiva dels arxius russos ha permès tornar a mirar els orígens i les causes de la Primera Guerra Mundial. Acostumem a associar la guerra en el front occidental, però aquí parlarem del front russo-alemany (amb relacions amb el que hem vist al bloc 3, i les polítiques prussianes de finals del segle XIX).
Els debats historiogràfics estan totalment empeltats pel context en que sorgeixen, com per exemple la guerra freda marcarà els debats entorna a les causes de la Primera Guerra Mundial. A més, les dues guerres des del punt de vista de la historiografia marquen el debat sobre la responsabilitat de 1914.
La crisis de l’estiu del 1914 s’inicia el 28 de juny de 1914 quan els un grup de pana-serbis assassinen l’arxiduc, hereu del tro d’Austria-Hungria. El 23 de juliol, Austria-hongria dona un ultimàtum a Sèrbia per ajudar a trobar els responsables. El 24 de juliol Berlin recolza El mateix 24 de juliol Rússia comença la mobilització del seu exercit en secret, sense fer-ho pública fins una setmana després. Moscou era el gran protector geopolític de Sèrbia, i comença a mobilitzar tropes des de l’interior del país cap a la frontera occidental, és a dir, amb Alemanya. L’1 d’agost, té lloc la declaració de guerra d’Alemanya a Rússia, qui havia anunciat la mobilització de tropes uns dies abans. França que té firmat un acord amb Rússia declararà la guerra a Alemanya, i poc després, el 4 d’agost, també declararà la guerra a Alemanya.
En aquest cronologia, destaca la centralitat que té el front oriental en el desencadenant de la guerra, i no tant el front franco-alemany on tenen lloc les grans batalles, sobretot Bèlgica com el camp de batalla. Tot i així, la primera gran batalla de la Primera Guerra Mundial serà entre el 15 i el 20 d’agost, a la Batalla de Tannenberg.
Tannenberg es situava a la frontera més oriental de Prússia, és a dir, era la part alemanya oriental. En les primeres setmanes de la guerra qui ataca eren els russos que entren literalment desenes dins de territori alemany, sobretot al nord. Als primers dies de la guerra, hi ha milers de soldats russos que sota ordres de imperials del tsar. El contraatac alemany serà ràpid i exitós, i això ens fa oblidar la importància d’aquesta batalla per entendre les causes de la guerra. L’altre gran front rus sobre el territori, en aquest cas d’Àustria-Hongria, on aconsegueixen un resultat més exitós. Això seran els primers dies de la guerra i la visió de la guerra a anys vista, l’èxit alemany i l’avanç camp a territori rus silenciarà o ens farà oblidar que l’atac serà de Rússia cap a Alemanya, i que de fet ja estava mobilitzant tropes des d’una setmana abans de la declaració de guerra. Per altra banda, aquest front pràcticament calcat el trobem en l’estiu del 1941, en l’operació barba-roja, és a dir, l’atac nazi a territori rus.
El segon espai que normalment no vinculem en l’inici de la guerra, sinó més aviat com un dels llegats de la guerra. Parlem dels Dardanelles, el Bòsfor, entre el mediterrani i el Mar Negre (punt de contacte entre la Turquia asiàtica i la europea). La primera gran operació aliada, on hi ha tropes franceses, angleses (sobretot britàniques imperials) i russes, serà el desembarc aliat a Gallipoli, que es produeix a principis del 1915. L’imperi Truc ha vacil·lat durant els primers mesos si entrar a la guerra al costat de Berlín, i no es produirà fins l’hivern del 1914 al 1915. En el moment en que els otomans entren a la guerra, té lloc l’atac aliat a la zona dels estrets. La nova histografia ha estudiat com, l’objectiu rus des de principi de la guerra tenia com a objectiu el control dels estrets i part de la Letònia, ja des del primer moment de la guerra. Quan es desintegra l’imperi otomà, els territoris es d’Orient Mitjà es desintegren i quedaran baix tutela francesa i britànica. Per què no russa? Doncs perquè justament l’Imperi Rus desapareixerà durant la Primera Guerra Mundial a causa de la revolució soviètica.
Una de les paradoxes de la historiografia abundantíssima sobre la Primera guerra Mundial és la tensió entre allò que els historiadors han pogut documentar sobre els primers dies de la guerra, com que la guerra apareix com una sorpresa per als contemporanis (Clark, Christopher. The sleepwalkers. How Europe went to war in 1914.
/Somnàmbuls. Com Europa va anar cap a la guerra al 1914).
Hi ha evidència de la ‘sorpresa’ de juliol de 1914, és que els tenedors dels títols del deute britànic fins literalment tres dies abans de la declaració de guerra de Berlín a Moscou.
Ningú pensava que una crisis balcànica i la pressió austríaca sobre un petit estat serbi podria portar a una guerra a nivell mundial. La crisis de Sarajevo no era pensada com l’espurna que faria esclatar la guerra, perquè en els anys anteriors se n’havien produït diverses crisis balcàniques des de 1878 i totes s’havien resolt per la via diplomàtica. Si totes aquestes crisis regionals s’havien resolt sense portar a una guerra a nivell continental, per què a l’estiu de 1914, una altra crisis, en molts sentits menor, havia portat a la Primera Guerra Mundial? La paradoxa d’aquestes evidències moltes de les quals estaven disponibles als historiadors sobre la idea de la guerra com a sorpresa, com a guerra fins hi tot impossible o necessàriament curta en el sentit de que si hi havia una guerra entre potencies europees els sistemes fiscals econòmics fallirien (fiscalitat restringida i regressiva).
També s’observa amb la importància del trencament de la Primera Internacional, i la dissidència de l’esquerra de la internacional, a causa del suport del moviment obrer a les declaracions estatals de guerra, i que per tant no es trenca fins al 1915. Dos dels instigadors del manifest de Zimmerwald eren Lenin i Trotski, encara exiliats, ja que a Rússia imperial de principis de 1915 era impossible la certa integració en els sistemes de govern de la segona internacional tant a Alemanya com a França. El debat que trenca la segona internacional que no es produeix fins després de 1914, abans no s’havia contemplat el trencament de forma imminent, i no serà fins poc després que esclati a la Primera Guerra Mundial.
La idea de la ‘sorpresa’ i la ‘impossibilitat’ contrasta amb les idees que es plantegen a l’inici de la historiografia de la primera guerra mundial. Davant d’aquestes evidències, trobem la força de la tesi de la guerra inevitable, resultat d’una mena de forces cegues que des de finals del segle XIX tendien clarament cap a un xoc entre les potències europees. Un text que marca perfectament una certa mirada marxista dels inicis de la guerra, es el de Lenin, L’Imperialisme, fase superior del capitalisme (1916). Les forces que han fet inevitable la guerra segons Lenin és la idea de que el creixement econòmic del segle XIX portava dins seu la llavor d’un combat final entre potències capitalistes quan els mercats europeus fossin totalment esgotats i aquests límits es desbordarien en territoris imperials, per capturar mercats nous més enllà de les fronteres europees.
Aquesta tesis ha anat més enllà de la tradició marxista, com per exemple el llibre de Kennedy, llibre dels anys 70. No és casualitat que en els anys 60 i 70, en plena guerra freda, es torni a mirar el 1914 amb un pes del que havia passat al 1939, i transportant la responsabilitat clara alemanya de 1939, al 1914. L’argument de Kennedy era que l’eix econòmic de Gran Bretanya era la balança de serveis i capitals, de les inversions exteriors britàniques, que depenia de tenir una hegemonia militar naval sense rivals. I l’augment de les forces navals alemanyes des de finals del segle XIX, el que estava fent els Alemanys era trencar aquesta hegemonia del capital financer britànic. Ara sabem que l’element central del capital britànic no era les finances, i que a més era un capitalisme transnacional, els inversors eren de molts països europeus qui tenien participació en la borsa de Londres.
Malgrat les evidències que apuntaven el grau de poca previsió d’una guerra mundial, es va anar forjant una tesis de que la guerra era inevitable. La potencial tensió entre Londres i Berlín ja era present en les crisis anteriors dels Balcans. Tant la tesi de Lenin i Kennedy, no inclouen a Rússia com un element central pel desencadenament de la guerra, tot i que hem vist com el protagonitza el primer atac. El llibre de Sean McMeekin, The russian origins of the First World War, es un dels primers historiadors que ha pogut accedir els arxius russos sobre 1914, tot i que després el seu llibre ha estat mal rebut pel govern rus. L’historiador explica que hi ha dos conjuntures polítiques que per una banda no tinguin accés a aquestes fonts però que tampoc hi hagi cap interès per part e Londres i París que això sortís a la llum als anys 20 i 30. Treure a la llum la política bel·ligerant del Tsar rus era reconèixer i donar la raó als bolxevics, és a dir, a Lenin i a Trotski, i després de 1945, Stalin i els seus successors no podien acceptar directament que la responsabilitat no recaigués sobre Alemanya.
El títol de Somnàmbuls fa referència que les potències europees van a la guerra, sense tenir consciència de quina mena de guerra serà la Primera Guerra Mundial en contra de les que havien estat al segle XIX. Això explica que no hi hagués ni oposició de l’opinió públic ni dels civils, que van anar a lluitar a la guerra com a somnàmbuls.
La tesi geopolítica que presenta el llibre de C. Clark (una interpretació a la llum de totes les noves evidències), es recull en el capítol “The Great Turning Point” que situa al 19041905, en la guerra russo-japonesa. L’impacte d’aquesta guerra en la opinió pública occidental fou enorme ja que per primera vegada des del segle XVI una potència europea era derrotada per un exercit oriental. Aquesta guerra provoca el bloqueig de l’Imperi rus d’expansionar-se cap a territoris asiàtics (cap a tot el nord de l’Imperi xinès i Mongòlia), com havia fet fins aleshores, com per exemple cap a Manxuria, colonitzada pràcticament tota des de la dècada de 1880. Els russos tenien un gran projecte d’Imperi oriental expansionant-se cap a orient, sobretot Xina. La guerra permetrà a Tokio ocupar, en primer lloc, a Corea, essent l’inici de l’imperialisme japonès a l’Àsia oriental aquesta victòria a l’Imperi rus al 1905. La història de la primera meitat del segle XX a tota aquesta regió es filla d’aquesta derrota russa davant Tokio.
La tesi de C. Clark és que aquesta derrota reorienta totalment la política imperial russa.
La cort del tsar es dividia en dos opinions, un partit asiàtic i un partit europeu, que agafa força després de la derrota i impulsa les polítiques russes imperials cap a Europa. La derrota davant dels japonesos suposa posar en evidència la absoluta ineficàcia de l’Imperi tsarista, essent una potència europea que perd davant dels asiàtics. El tsar ha de portar homes després a la Polònia russa per esclafar la revolució del mateix 1905. De la derrota del 1905 sorgeixen les llavors de la revolució de 1917 i el socialisme bolxevic i del sionisme, presentat els jueus russos de Polònia com a atac de turc. Bloquejant la vida d’expansió a Àsia, la política imperial russa es concentra a Polònia i als Balcans, però sobretot al Bòsfor, assegurant-se el control del Mar negre pel comerç del blat com producte important de l’economia russa. Els Balcans són una excusa per el que realment era l’objectiu rus, expansionar-se cap al Bòsfor, el Mar Negre i l’Imperi otomà, que era l’objectiu real de la política russa des del 1905.
En les guerres de 1878 al 1914, els russos estan jugant la seva estratègia en les tensions entre els països dels Balcans. Discutint la tesi de la responsabilitat alemanya, McMeekin afirma que els homes de Petersburg van fer el primer pas en la guerra. La guerra de Rússia va esser lluitada no per Sèrbia sinó per aconseguir el control de Constantinoble i els Estrets. L’accident de Sarajevo va ser un accident contingent, apareixent en el moment oportú, i posat al servei d’un altre objectiu, molt anterior a 1914. En les crisis anteriors dels Balcans, el que havien fet els Russos al territori era en assegurar-se de controlar la iniciativa de la pressió damunt de Constantinoble. Un cop ha passat el primer episodi, cap de les grans batalles ni les grans negociacions tindrà com a punt de mira que fer a Sèrbia o a Sarajevo, mentre que les estratègies de guerra i els interessos es centraran clarament en altres territoris, com Galipoli.
Les evidències de la debilitat militar otomana eren clares, derrotat per una recent lliga balcànica. En un dels papers estudiats per la nova historiografia demostra clarament com Rússia s’estava dirigint cap a l’Imperi Otomà, com demostra una expressió trobada d’un dels representants del partit europeu rus: “El camí més curt cap a Constantinoble passa per Viena i Berlín”.
El tsar búlgar es posa a les portes de Constantinoble, i els turcs trucaran a Berlín per demanar ajuda per rearmar-se. McMeekin ha trobat que durant el 1913, Moscou està buscant reforçar-se militarment i avançar cap a Prússia, per després, literalment, fer un canvi de cromos amb Berlín, deixant Prússia a canvi de que Berlín deixi lliure els estrets.
C. Clark i McMeekin veuen una combinació entre el viratge de l’estratègia russa i l’agressivitat alemanya indissociable del seu creixent aïllacionament de l’Europa dels 1890s-1900s. Les tropes d’infanteria, poc motoritzada, de l’agost del 1914 es transportaran a través d’un sistema ferroviari, un nou sistema de transport que mai ha estat posat a la guerra un mecanisme de mobilització que funciona com un rellotge si no vols arribar tard, i precisament per això un cop el mecanisme es posa en marxa és literalment inaturable des del punt de vista diplomàtic. Hi ha un mecanisme d’odre estructural que té que veure amb transformacions de la naturalesa dels exercits i dels sistemes de transport.
Els autors combinen això amb el creixent aïllacionisme alemany, per tal de matisar la responsabilitat no alemanya. La política alemanya des de la retirada de Bismark, fracassarà en adonar-se de quina manera el context internacional estava canviant en una direcció creixentment adversa als seus interessos, i davant això no haver estat més prudent i no tant agressiva en les seves decisions (com la construcció d’una flota naval a partir de la meitat dels 1890). Els alemanys se n’adonen tard i malament d’aquests canvis geopolítics a Europa. En primer lloc, la política imperial russa reorientada cap a Europa, cap a la frontera Polonesa de russa. Al 1907 Gran Bretanya, conscient d’aquesta reorientació en les ambicions russes esta acceptat firmar un pacte amb Petersburg, tot i que el Mar Negre i la ruta cap a orient mitja era tan important geo-estratègicament per Londres. Tot i així, Londres ara té el canal de Suez i Egipte, de manera que pot despreocupar-se i cedir una part de la iniciativa russa d’aquest territori de l’orient mitjà, a que Londres ara ja té altres punts calents més enllà d’Europa de manera que un cert tacte amb Rússia li convé, ja que són els Alemanys donen suport als Bòers que els hi estan muntat una guerra civil a Sud-àfrica. Alemanya no s’adonaven d’aquesta nova configuració, en que Londres i San Petersburg, i també Paris (amb la memòria de 1871), s’estaven posant d’acord i creaven aliances. Al nord d’Àfrica, amb la repartiment francobritànic del Marroc, establirà els lligams amb França i Gran Bretanya.
Una última evidència que demostra que l‘esclat de la guerra està marcada pel pols entre Rússia i Alemanya en la frontera oriental, és que els russos tenen l’objectiu constant de prendre el Bòsfor, mentre que els britànics aniran canviant durant la guerra d’estratègia –primer no volen que Turquia entri a la guerra, després envien a aixecar el nacionalisme àrab, i finalment prometen al sionisme un Estat propi. Això mostra que Gran Bretanya no tenia una estratègia clara abans de la guerra, com una evidència més de la ‘sorpresa’ que suposà el seu esclat.
[FALTA ÚLTIMA CLASSE] ...