Edat contemporània - Segona Guerra Mundial (2014)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Història dels Sistemes Socials i Polítics
Profesor N.S.M.B.
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 TASCA 9: SEGLE XX. SEGONA GUERRA MUNDIAL 1. Exposa breument el programa polític i cultural que forma part del nucli ideològic del feixisme europeu en els seus inicis (700 paraules) (3 punts).
Durant les dècades de 1920 i 1930, el període d’entreguerres, s’estenen els feixismes per Europa. Ideològicament el feixisme es defineix com l’oposat del l’individualisme liberal i de l’abstencionisme de l’Estat. El projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigista, mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que es condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda. Tots els feixismes tenen en comú el seu menyspreu per la Il·lustració (sobretot per l’ideari de la Revolució Francesa). El feixisme no es pot considerar un pensament polític elaborat, però el seu missatge és clar i va tenir prou atractiu per moltes masses de població desenganyades. L’Estat totalitari feixista es caracteritza, entre d’altres trets, per, en primer lloc, un sistema de partit únic, sense necessitat de convocar el poble a les eleccions; per la intervenció de l’Estat en tots els àmbits, la imposició de la voluntat d’un líder carismàtic i l’eliminació de la pluralitat política i promoció d’una ideologia única. Culturalment, vol imposar una nova imatge de l’home i la superioritat genètica d’alguns pobles i gèneres i suposa un enfrontament directe contra la Modernitat.
Si hi ha quelcom que caracteritza els governs de les democràcies europees en el període d’entreguerres és la seva inestabilitat. D’una banda hi ha un fort clima de revolució social, fet que no és fàcilment gestionable; d’altra banda, s’hi han de sumar les ferides psicològiques de la guerra, el ressentiment i la crisi econòmica. Això propicia que amb un discurs populista es pugui desembocar fàcilment en un govern d’aquest tipus.
El primer govern feixista europeu és el de Benito Mussolini a Itàlia. La seva pujada al poder està fortament condicionada pel context social i econòmic que vivia el país durant l’època. En els anys previs a la seva pujada al poder, anomenats “anys rojos” (19191920), hi ha una gran onada de vagues per tota Itàlia en la indústria i en l’agricultura.
L’any 1919, Itàlia vivia una profunda crisi, a causa que la Primera Guerra Mundial no havia resolt els greus problemes estructurals com les profundes desigualtats entre el Nord i el Sud, l'escissió entre la societat i l'Estat o la política exterior amb poc pes en el continent europeu. La Gran Guerra va resultar particularment dura per al país.
1 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 A l'immens esforç bèl·lic de lliurar la batalla amb trinxeres a les muntanyes, costosíssimes fortificacions i difícils desplaçaments, s'hi afegien els generals incompetents i els milers de víctimes que el novembre de 1918 ja arribaven a la xifra de 600.000. La situació econòmica era precària, amb una acusada inflació en la qual la lira havia perdut fins al 80% del seu valor, el camp empobrit i la petita i mitjana empresa arruïnada per la concentració industrial. En aquest context, els governs liberals van haver d'enfrontar-se a una agitació social (alimentada per l'atur) que es va traduir en vagues, ocupacions de grans propietats i creació de consells obrers de fàbriques a la manera soviètica (1919-1920).
Com a reacció, Mussolini va crear el 1919 els Fasci di Combattimento, esquadres d'activistes que dos anys més tard es transformaran en el Partit Nacional Feixista. Al llarg de 1920, els feixistes es van enfrontar als socialistes i a les organitzacions obreres, especialment al camp i a les ciutats de províncies. Aplicaven una violència sense mesura i sistemàtica que es manifestava en expedicions de càstig contra sindicats, cooperatives i ajuntaments d'esquerres, vexacions, assassinats, contramanifestacions i trencavagues, venjances i pallisses. Al seu favor hi havia la tolerància o complicitat esporàdica de les forces de l'ordre públic; en contra, l'esquerra desunida i desconcertada davant la nova escalada d'enfrontaments. Mussolini va començar, al cap de poc temps, la seva política expansionista amb la guerra d’Etiopia, l’any 1935 i l’ocupació d’Albània, el 1936 i també va iniciar el seu moviment d’aliances amb l’eix Roma-Berlín amb Hitler.
Així doncs, va ser justament el feixisme italià de Mussolini, sorgit d’un clima de crispació i crisi política, econòmica i social, el que va influir fortament en Hitler i va propiciar l’expansió d’aquesta ideologia al llarg d’Europa.
2. Com afecta a la població civil la crisi econòmica del món d’entreguerres? (500 paraules) (2 punts).
Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, té lloc en general a tot el món una crisi generalitzada i un augment mai vist anterior de la inflació, que es va anomenar hiperinflació. En un context com aquest, l’Estat no tenia manera d’augmentar els seus ingressos pels mitjans habituals, ja que els impostos o l’emissió de deute públic van esdevenir insuficients, i va usar les seves competències per imprimir paper moneda.
Això va provocar que es posés tanta moneda en circulació que en conseqüència va haver-hi una devaluació de la moneda i els productes van augmentar de preu.
2 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 L’augment va propiciar que s’encongís el consum i l’Estat va imprimir més moneda, cosa que encara va empitjorar més les coses, ja que va aconseguir que es caigués en un cercle viciós. Conseqüentment, la demanda s’estanca es va estancar, va caure l’ocupació i va augmentar la conflictivitat social. Aquesta política econòmica desastrosa va portar a la ruïna la República de Weimar.
Aquesta crisi econòmica d’entreguerres va afectar la població de moltes maneres diferents: en primera instància, va haver-hi un empobriment dels treballadors a causa de la congelació salarial i la pèrdua dels estalvis, ja que deixen de tenir valor degut a la devaluació de la moneda. Aquest fet porta a la segona conseqüència, l’augment de la delinqüència comuna, concretada en aquest cas en robatoris, no de diners, sinó de béns de consum. També va haver-hi un enaltiment dels extremismes polítics: els nazis van aprofitar oportunament la situació per manifestar-se contra la democràcia republicana i els banquers, a qui consideraven responsables de la inflació.
La crisi econòmica d’entreguerres va arribar a la seva culminació amb el Crack del 29.
El 24 d’octubre de 1929, l’anomenat “Dijous negre”, la Borsa de Wall Street va caure, representant la fallida del mercat de valors de Nova York. Aquest esdeveniment es va allargar dins el dijous 29 d’octubre (el Dimarts Negre), quan el valor de les accions en el New York Stock Exchange (NYSE) queia definitivament de forma imparable.
Més de 43.000 entitats bancàries van veure’s obligades a tancar, els ciutadans que volien retirar els seus fons es troben al carrer sense res, el crèdit queda paralitzat, baixa el consum, els estocs s’acumulen, baixen els preus i es dispara la taxa d’atur a tots els països industrialitzats. A més a més, al no haver-hi un sistema social fort establert en la majoria de països que garantís subsidis (i molt menys subsidis per aturats de llarga durada), la societat experimenta una traumàtica i sobtada pauperització.
Alemanya serà el país més afectat per la crisi. El 1932 la producció industrial es va reduir a la meitat i l’atur arriba a 6 milions de persones: això va comportar que els Estats assumissin polítiques proteccionistes i s’ampliés el sector públic, optant per tota una sèrie de reformes per dinamitzar l’economia i incrementar el consum. Als Estats Units, Roseevelt dissenya el New Deal, un projecte polític d’intervenció estatal en l’economia que va aconseguir treure els nord-americans de la crisi.
3 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 3. Quina és la resposta internacional a la guerra civil espanyola? I quin és el seu significat internacional segons els historiadors? (500 paraules) (2 punts).
La "guerra d'Espanya" (com la va anomenar la premsa internacional) va tenir una repercussió immediata en les complicades relacions internacionals de la segona meitat de la dècada dels anys trenta. A Europa hi havia una pugna política, diplomàtica, ideològica i estratègica a tres bandes entre les potències democràtiques, Gran Bretanya i França; les potències feixistes, l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini; i la Unió Soviètica de Stalin; i l’assumpte espanyol va ser enfocat per cada Estat europeu des dels seus interessos concrets. Tot i ser un suposadament un conflicte intern, les potències europees es van aliar amb els fronts segons les seves preferències ideològiques i va ser justament gràcies a la reacció de les grans potències que es va decidir en gran mesura el final de la guerra civil. Els dos bàndols eren conscients de la importància del conflicte espanyol a nivell internacional i van buscar els seus afins fora les fronteres.
El suport de les potències es va decidir de la següent manera: Alemanya i Itàlia van donar suport als nacionals. D’una banda, Mussolini va enviar nou avions bombarders i possiblement algun soldat; Hitler, per la seva banda, va enviar júnkers i la Legió Cóndor. Pel que fa als aliats, van optar per la no-intervenció, a instàncies de la Gran Bretanya. La URSS, tot i que també va subscriure el compromís de no-intervenció, va enviar ajuda a la República extra-oficialment des de setembre de 1936 fins a finals de 1938. A part, però, de les posicions internes del país, de les posicions governamentals principals, es va formar un exèrcit de més de 40000 joves estrangers de més de 50 nacions per lluitar al costat dels republicans. Aquest exèrcit es va anomenar la Brigada Internacional. D’aquests, molts van venir a lluitar (i la gran majoria també a morir) per un fort idealisme en un país que potser només havien vist conegut abans pels mapes escolars, ja que en aquella època no era comú que es conegués en persona.
La guerra civil espanyola va ser considerada un preludi de la guerra mundial que s’estava preparant entre esquerres i dretes. Alguns autors consideren que d’alguna manera va representar una versió en miniatura d’una guerra en la qual es van enfrontar un estat feixista i un altre comunista (Hobsbawm), o que la seva dimensió simbòlica traça noves fronteres i clarifica les posicions (Traverso): es passa de tenir un triangle ideològic (liberalisme, comunisme i feixisme) a tenir un únic enfrontament entre feixistes i antifeixistes.
4 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 La Guerra Civil Espanyola, també suposa, segons Preston, un greuge exasperant per als oponents del feixisme en tot el món, o la demostració que Espanya tenia la societat política més plural de tota l’Europa d’inicis del segle XIX (Payne).
Tots els líders europeus havien après alguna cosa del conflicte espanyol: el que va ser més preocupant i revelador de cara a l’inici de la segona guerra mundial va ser el fet que els feixistes van veure que les agressions a governs democràtics legítimament constituïts quedaven impunes.
4. Exposa almenys tres conseqüències polítiques rellevants de la Segona Guerra Mundial (700 paraules) (3 punts).
La Segona Guerra Mundial té un llistat gairebé innombrable de conseqüències. Pel que fa a les polítiques, se’n podrien anomenar també un gran nombre.
En primer lloc, és rellevant destacar que el final de la guerra va comportar la caiguda del feixisme i la seva desaparició de l’escena política internacional. Hitler i Mussolini moren en el 1945. Franco governarà fins a la seva mort el 1975, però els intèrprets no el consideren ideològicament comparable als altres feixismes europeus. Cal destacar que l’empremta de la Segona Guerra Mundial inclou la formació de dos blocs polítics mundials: la victòria dels aliats suposa el triomf de les llibertats a Occident, mentre que l’Europa central (la RDA i la URSS) i Àsia quedaven dominats per governs comunistes totalitaris. El final de la Segona Guerra Mundial va marcar la fi de la posició del Regne Unit com a superpotència global i l'emergència dels Estats Units i la Unió Soviètica com a poders dominants en el món. Les friccions entre aquestes dues superpotències van anar augmentant i van portar a l'esclat de la Guerra Freda entre els blocs, que durarà de 1947 a 1989.
Una altra de les conseqüències més importants de la 2GM va ser la reorganització política d’Europa: els estats vencedors van establir les noves fronteres dels estats derrotats i això va tenir com a resultat que milions de persones es van trobar de cop en territori hostil i van haver d'abandonar les seves cases. El principal beneficiat d’aquest repartiment va ser la Unió Soviètica que va guanyar territori d'Alemanya, Finlàndia, Polònia i el Japó. Polònia va ser compensada rebent la major part del territori alemany a l'est de la línia Oder-Neisse, incloent-hi les regions industrials de Silèsia.
5 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 Alemanya va quedar dividida en quatre zones d'ocupació cada una controlada per un d'aquests estats: els Estats Units, el Regne Unit, França i la Unió Soviètica. A mesura que les relacions entre els països vencedors es van anar deteriorant, les línies de demarcació entre les zones d'ocupació van esdevenir fronteres estatals. La Prússia Oriental va desaparèixer, dividida entre la Unió Soviètica, Polònia i Lituània. Àustria va ser separada d'Alemanya per tornar a esdevenir un estat independent tal com era abans de 1938. La República Txeca i Eslovàquia van tornar a ser unides creant altra vegada l'estat de Txecoslovàquia i la regió dels Sudets hi va ser incorporada. La regió del Saarland va esdevenir temporalment un protectorat de França però després va retornar a Alemanya. Corea, que va ser dividida en dos al llarg del paral·lel 38 per soviètics i americans, va acabar esdevenint dos estats diferents, Corea del Nord i Corea del Sud.
Com a tercera conseqüència especialment rellevant de la Segon Guerra Mundial es troba la constitució de les Nacions Unides, un organisme garant de la pau mundial hereu de la Societat de Nacions. L’ONU es va fundar el 26 de juny de 1945. Representants de 50 països van firmar la carta de la ONU (111 articles) basats en els següents principis: en primer lloc, cal assegurar la pau per mitjans pacífics, sancions econòmiques o polítiques. Quan aquestes vies s’esgotin, s’emprarà la força armada amb un exèrcit format de contingents cedits pels diferents països. En segon lloc, es reconeixerà el dret de cada Estat a la legítima defensa. Finalment, no s’ha d’interferir en els problemes interns dels Estats. Tot això estava suportant en el supòsit del compliment dels compromisos de la ONU per part dels diferents països constituents. Podien formar part de la ONU tots aquells Estats que reconeguessin la carta. Els òrgans fonamentals de la ONU són el Consell de Seguretat (amb cinc membres permanents, Estats Units, URSS, Gran Bretanya, França i Xina que tenen dret de veto), l’Assemblea General, el Consell Econòmic i Social i el Tribunal Internacional de La Haya (format per 15 jutges elegits cada 9 anys).
6 ...