2.Les cultures autòctones i els pobles colonitzadors a la Península Ibèrica (Celtibers) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

Els celtibers Celtibèria és la designació per a un territori amb forta personalitat emprada pels antics historiadors i geògrafs grecoromans, els quals no saben ben bé com definir un territori interior. En aquestes fonts, celtiber és gairebé sempre sinònim d’enemic, el terme no apareix fins al conflicte de la Segona Guerra Púnica. En cap cas es tracta de la menció d’un poble híbrid i és segura l’adscripció lingüística cèltica de la regió, que fa seus alguns elements culturals mediterranis d’ascendència ibèrica, com l’escriptura o la ceràmica pintada.
No hi havia una uniformitat lingüística, ja que a l’area indoeuropea de la Península comprèn varies llengües que poden agrupar-se en 4 regions lingüístiques: llengües cèltiques, al nord peninsular, i en alguns petits casos al sud; llengües celtibèriques, a la vall de l’Ebre i a la Meseta; llengües indoeuropees no cèltiques, entre elles el lusità; i llengües del sud-oest. Els celtibers parlaven una llengua indoeuropea pertanyent a la branca cèltica. L’afegit ibèric pot ser degut al simple fet de viure a Ibèria, una designació territorial pel conjunt de la península.
Els antics designaven indistintament com celtes uns habitants, unes llengües i unes cultures que s’estenien per Europa occidental atlàntica i per Europa central a les conques del Danubi i la Vall del Po; fins i tot al segle III a.C. un d’aquest pobles, els Gàl·lats, arribà a instal·lar-se a Anatòlia i creà un estat. Des del segle I a.C. les conquestes de Roma i la pressió dels pobles germànics reduïren els territoris cèltics a petits reductes (Gal·les, Irlanda…).
1 La celtarització es produeix a partir el segle V a.C., al actuar sobre la base de grups indoeuropeus preexistents. El poble celtiber va deixar de ser només una societat remadera per a convertir-se, també, en una societat guerrera, que aviat es va estendre pel territori.
El “celtisme” ressuscità amb el nacionalisme europeu del segle XIX; des d’un punt de vista sentimental es parlava d’un “folklore”, “un paisatge” o una “cultura” cèltica, aspectes no determinants, que encara avui omplen certs imaginaris; també ho començà a fer des d’un punt de vista acadèmic rigorós, en base a la lingüística i la història.
La Celtibèria és una zona resultat del seu propi desenvolupament intern i dels contactes amb les zones ibèriques meridionals, llevantina i de la vall de l’Ebre. Abasta una zona pobre en recursos agrícoles, de terres altes, seques i fredes al voltant del Sistema Ibèric, en les capçaleres dels rius Duero, Tajo, Jalón (afluent de l’Ebre) i Xúquer. A grans trets, actualment abraça les províncies de Sòria, Guadalajara, nord de Cuenca, i occident de Saragossa i Terol.
La presència de ferro en el Moncayo va permetre disposar d’aquest estratègic recurs agrícola i militar. Malgrat els condicionants naturals, la Celtibèria apareix força poblada en el moment de l’arribada dels romans i exportava nombrosos mercenaris, d’infanteria i cavalleria.
A les acaballes de l’edat del bronze final (segles VII-VI a.C.) es propaguen elements de la cultura dels Camps d’Urnes, com la cremació dels difunts en el Protoceltibèric.
Predomina la diversitat entre districtes, però la zona al peu de les capçaleres del Duero i Tajo sembla configurar l’embrió de la cultura celtibèrica de finals del segle VI a.C., coincidint amb l’adopció de la metal·lúrgia del ferro i, més tard, de la ceràmica a torn, imitant el món llevantí ibèric. No obstant, algunes zones perifèriques conservaren una cultura més endarrerida, caracteritzada per vasos modelats a mà, com la Cultura dels Castres Sorians (segles VI-V a.C.), de la zona més alta de la província soriana. El nucli celtibèric hauria així anant integrant territoris de la perifèria.
Des dels inicis del segle IV a.C. s’entra en el Celtibèric Ple, amb la generalització del torn del terrissaire i vasos decorats sòbriament. En aquesta fase ja no es dubta de la base agrícola de la seva economia: la ramaderia i la caça esdevingueren activitats complementàries. Cap al final del Celtibèric Ple s’observa la formació de nuclis urbans indígenes (Segeda o Numància), i l’adopció d’una escriptura de la llengua pròpia emprant els signes de l’ibèric nordoriental. Aquesta fase finalitza a mitjans del segle II a.C., amb el violent conflicte amb els romans.
2 La fortificació de Segeda el 154 a.C. és un cas clar de sineicisme1 indígena, ja consolidat a Numància, centre de la resistència antiromana en la fase final, que s’allarga fins al 133 a.C. Aleshores s’introdueix a la regió la circulació de la moneda inspirada en la ibèrica.
Encara que sotmesos a Roma, es desenvolupa una fase Celtibèrica Tardana entre 3/3 del segle II a.C. i mitjans del segle I d.C. En ella els costums romans es van obrint pas gradualment, i es creen elements propis de la zona, com les ceràmiques policromes de Numància.
Igual que amb els Ibers, dins els Celtiberics hi han diferents étinies, els Belos, els Titos, els Lusones i Alevacos. Cada ciutat té el seu propi Concell de Representants.
La casa celtibérica recorda als models mediterranis, són rectangulars i amb murs de pedre, amb sostre de palla. No tenen compartiments. Recorden als habitatges ibers.
Igual que succeïa entre els ibers, celtibers designa un conjunt de població autònoms, de límits no fàcils d’establir:  Belos. A la vall de l’Ebre, pel seu marge dret i al nord de Saragossa.
 Titos. Cap a la serra turolense, en part dependents dels anteriors.
 Lusons. Algunes fonts els situen a la capçalera del Tajo, però és més creïble que ocupessin l’extrem occidental aragonès, les comarques de Borja i Tarazona.
 Lèndons. Habitaven les terres altes sorianes i només després de la conquesta romana sembla que es van estendre al sud sobre ciutats.
 Arevacs. Els més poderosos en els temps de les guerres celtibèriques, des de Numància, prop de l’actual Sòria, van posseir també, entre d’altres, Tiermes i Uxama (Burgo de Osma).
1 Procés pel qual una sèrie de grups, anteriorment separats, s’uneixen en una ciutat-estat per a una major protecció.
3 Hi ha mencions d’altres pobles més meridionals i incerts, com els Olcades, situables ja en la província de Cuenca; per la seva banda, els Turboletes, tradicionalment associats a Terol i només esmentats amb motiu de l’atac d’Anníbal a Sagunt, són una font de controvèrsies.
Les fonts antigues distingeixen una Celtibèria Citerior d’una Celtibèria Ulterior.
L’historiador Adolf Schulten interpretà, el 1914, que els romans es referien a dues realitats geogràfiques: la Citerior (la d’aquest costat) serien les valls que baixen a l’Ebre (les terres de Belos, Titos i Lusons), mentre que la Ulterior (la de més enllà) es situaria passades les serres i correspondria a les capçaleres dels rius atlàntics, serien les terres d’Arevacs i Pèl·lendons. La influència de Schulten en temes de la Hispània Antiga ha fet que aquesta visió es perpetués. El 1993 Álvaro Capalvo oferia una alternativa radical: les dues divisions celtibèriques es corresponien amb les dues províncies republicanes, tota la Celtibèria estricta era així la Citerior, mentre que la Ulterior calia buscar-la a Andalusia. Aixó no significa necessàriament que en sentit culturalhi hagues celtibers a Andalusia, a les fonts clàssiques arriba un moment en que “celtiber” i “enemic” es fan sinònims. També afegeix que els celtibers no apareixen esmentats fins a la Segona Guerra Púnica.
Organització social Un altre aspecte que s’ha modificat radicalment en els darrers vint-i-cinc anys és la seva organització social. Tradicionalment es va considerar que els celtibers estaven organitzats, o millor fragmentats, en “gentilitats”, semblant a clans, a través d’hospitalitats. Aquesta compartimentació social hauria dificultat l’intercanvi, per això s’havia estès la pràctica de l’hospitalitat, una fórmula jurídica per la qual dues persones de diferents comunitats acordaven voluntàriament l’atorgament de drets i deures mutus i igualitaris en el sí de la comunitat respectiva; el pacte es feia hereditari i constituïa una mena de salconduit cada vegada que un membre es traslladava d’un clan a altre per alguna raó. Es volia veure un sistema afí al d’altres indoeuropeus preestatals, com els grecs homèrics o els mateixos romans arcaics.
4 A la fase final els pactes es van consignar per escrit sobre plaques de metall anomenades tesserae, retallades en forma d’animal: cada part es quedava amb una còpia. Hi ha tesseres escrites en celtibèric i altres ja en llatí, algunes sobre animals que no eren de la zona, com el dofí, no manquen tampoc els involucrats, emblema clar d’un pacte.
No obstant, moderns estudis han posat en dubte la interpretació tradicional. Les tesseres llatines són sempre un pacte desigual entre un personatge individual i una col·lectivitat local, segueixen així patrons socials de clientelisme típicament romans, no indígenas. Les tésseres escrites en celtibèric no necessàriament són més antigues, unes i altres semblen ser una pràctica limitada a determinats cercles ramaders o propietaris comuns d’objectes domèstics, però faltats de les suposades funcions polítiques de la visió tradicional.
Noves interpretacions d’alguns documents, com els costums que en el segle I a.C., indiquen unes escales de valors anteriors a la conquesta romana pròpies d’una societat governada per una aristocracia guerrera.
Després s’evolucionà cap a una vida urbana amb la conquesta romana, que generà una societat més complexa. L’anomenat “tercer bronze de Botorrita” és un llarg document celtibèric on consta una llista de persones que són beneficiàries o contribueixen amb una aportació que desconeixem durant les primeres dècades del segle I a.C.
La societat celtibérica destaca per la seva rica i prestigiosa aristocracia dirigent de caràcter militar, els membres de la qual són clarament identificables a través dels aixovars rics i de materials guerrers.
Organització política i militar De la mateixa forma que hi ha raons per sospitar de la validesa de l’Hospitium com a institució social, els vincles com la fides al cap militar i, en cas extrem, la consagració o deuotio, també són problemàtics.
Les fonts escrites distingeixen entre els celtibers uns “iuvenes” i uns “seniores”. El grup dels “vells” serien els ciutadans amb plens drets, els “joves” no designarien tant l’edat com un nivell de ciutadania limitada, uns de per vida i altres només mentre no arribin a l’edat adient.
5 Les ciutats celtiberes es governaven per consells i assembles. A la ciutat arevaca de Lutia existia una facció formada pel seu Consell (Senat) favorable a pactar amb els romans i contrària a recolzar la veïna Numància, per contra, l’assemblea de la iuventus, es decantà per ajudar els numantis i es dirigí primer a incendiar la seu del consell de la seva pròpia ciutat.
L’episodi indica tensions socials internes incipients; no existí un bloc únic antiromà celtibèric.
Quan arriben els romans, una versió local de ciutat començava a quallar, amb poblacions de 2.000 o més habitants, autèntiques capçaleres de grans territoris. Per a la lluita entre elles o contra el romans les ciutats delegaven el poder en caps militars, els quals només manaven durant una campanya concreta No trobem la figura de reis consolidats.
L’excel·lència dels soldats celtibèrics dóna a entendre una diversitat en l’armament i una polivalència que, dins de la seva simplicitat, els fa equiparables als millors exèrcits antics. El ferro i la seva doble forja són part del secret del seu èxit. Els legionaris romans van adoptar el tipus d’espasa curta (gladius hispaniensis) empleada pels celtibers. La crueltat amb els enemics i el profund respecte amb els forasters són el codi aristocràtic de competència i emulació. El més fort en la guerra ho és també en la pau; el model militar resta fixat i ritualitzat a través danses i combats singulars.
Els mercenaris celtibers van ser sobretot Arvecas.
La dedicació per la guerra sembla ser prioritària en alguns pobles. Peró l’economia de guerra en mans dels barons joves no només impedeix, sinó que exigeix la preservació d’altres fonts de riquesa de la comunitat, com l’agricultura i la ramaderia,que queden en mans de les dones i els ancians. Els joves gerrers utilitzen armes que es solien fabricar a la pròpia comunitat o en comunitats veïnes.
Vida quotidiana i religió Els celtibers vivien en poblats fortificats, de base agrícola i artesanal. La Celtibèria estava densament poblada, tant o més que les regions costaneres. La base no era altra que una economia cerealística.
Les cases celtibèriques de la vall de l’Ebre acostumen a ser rectangulars, subdividides en tres àmbits bàsics (treball, llar i magatzem), compleixen les mateixes funcions que les cases iberes, però amb una disposició sovint més linial. Tenen una base de pedra, una elevació de fang i un sostre de canya i argila. A Numància presenten algunes peculiaritats: una mena de rebost semisubterrani i el sostre totalment de palla.
6 A Segeda (Saragossa) es poden observar les cases tradicionals dels Belos i les noves construccions fetes a corre-cuita, potser per incorporar els Titos. Aquí, les influències mediterrànies són perceptibles durant la ½ del segle II a.C., abans de la conquesta romana, com a la “Casa del Estrígil”.
Amb la romanització es van donar casos híbrids. A la ciutat de La Caridad (Terol), un nucli de traçat hipodàmic i amb cases, amb elements perfectament itàlics: distribució al voltant d’un atri i l’existència d’un tablinum per al propietari, que no és romà, sinó d’un celtiber ric.
A la societat celtibérica la font de riqueza básica va ser la remadaria, principalment ovina, que va desenvolupar una manufactura tèxtil molt codiciada pels romans.
Els celtibers comparteixen elements religiosos, a escala continental, amb altres pobles cèltics, com el culte a determinats déus. Però també hi ha altres compartits a escala peninsular, com els santuaris rupestres amb inscripcions.
Les fonts també els atribueixen elements específics, com l’observació de rituals de pleniluni2 i determinades pràctiques sacrificadores. Practiquen cultes vinculats amb la naturalesa, sobint a l’aire lliure, sense temples ni sentuaris, sobretot associats als cavalls, els coltius i a les aigues. A l’iconografia religiosa destaquen els vegetals, sobretot els arbres, amb l’Arbre de la Vida, associat tant a la figura humana com als animals, especialement a la serp.
Parctiquen la incineració, com als Camps de Urnes del Bronze, peró marquen els enterraments amb esteles decorades. Les necrópolis celtibèriques es complamenten amb inhumacions sota els terres de les cases, reservat només pels infants.
2 Rituals que es fan durant la lluna plena.
7 ...