Apunts de història de la comunicació (Perceval) de tot el curs (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història de la comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 28
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 55
Subido por

Vista previa del texto

(Falten algunes coses. Cal tenir present que tots els apunts s’han de completar amb els esquemes lliurats per el professor).
La família Què és una família? Cal començar dient que una possible definició de família seria la que diu que aquesta és un grup constituït per la naturalesa per ajudar-se els uns als altres, fet que tenen en comú totes les famílies, o almenys la major part d’elles.
Sobre la família existeix un mite anomenat mite Robinson Crusoe, personatge que diu que la família és ell mateix. Aquest mite ens mostra que aquesta idea que un mateix pot ser la seva família és falsa, ja que ningú neix so, ja que si fos així, probablement moriria. Un exemple d’aquest individualisme observat en el mite de Robinson Crusoe podria ser la coronació com emperador de Napoleó Bonaparte, essent coronat emperador per ell mateix. Cal destacar, però, que el moment de la seva coronació l’acompanyava la seva família, amb qui va repartir tots els seus dominis.
Dit tot això, cal continuar dient que, actualment, amb l’anomenada per els geògrafs, la segona transició demogràfica, la qual es deu a uns canvis molt grans en les estratègies familiars de les poblacions post transicionals, han aparegut només modalitats familiars que comporten una gran varietat de tipus de família, com per exemple, monoparentals, homosexuals, etc.
Dit això, cal continuar dient que la família no existeix només com a fenomen sociològic, sinó també com la representació que es fem d’ella. Ho expliquem bé. Totes les persones ens fem una representació del que hauria de ser la família, fet que moltes vegades provoca que no veiem la nostra família comuna família normal, degut a la certa idealització que ens hem fet d’aquesta idea de família. Una bona part de la culpa d’aquest fet la tenen les telesèries, on sempre hi apareixen famílies i normalment una parella homosexual. Així doncs, l’aparició d’aquestes noves modalitats de família també es deu a la influència de la televisió i els mitjans de comunicació en general.
Precisament aquesta influència dels mitjans de comunicació i de les telesèries de’apartir dels anys 90, va permetre que durant la presidència de Jose Luís Rodríguez Zapatero es legalitzés matrimoni homosexual, essent Espanya el primer país del món en fer-ho.
Després de l’aplicació d’aquesta llei, anomenada Llei Zapatero, altres països del món van seguir els passos d’Espanya.
El concepte de família en el que ens trobem també ve determinat, òbviament, per la religió, i de fet, moltes vegades, tot i que cada cop menys, aquesta s’utilitza per unir famílies mitjançant el casament religiós que té lloc a les esglésies, el qual, és un ritu de pas com molts altres que hi ha en el mon.
L’església, però, moltes vegades, també provoca la dissolució dels vincles familiars, ja que intenta ser superior a la família imposant-li unes regles.
En el procés familiar també hi intervé l’estat, els qual comencen unint a les famílies, però acaben dissolent-les per tal que aquestes se sotmetin a l’estat.
Cal destacar que, hi ha països que pertanyen a una família, com per exemple Aràbia Saudita.
Per poder formar una família, el mercat eròtic és fonamental, ja que permet la selecció dels esposos i les esposes. En moltes cultures, aquest mercat eròtic es mostra a través de diferents rituals tradicionals, com per exemple diferents tipus de danses, com les que se celebren en alguns països del continent africà. Aquestes danses són realitzades per els homes per tal de mostrar les seves millors virtuts, tant físiques com d’habilitat amb la finalitat que alguna dona es fixi amb ells i hi puguin acabar contraent matrimoni.
Moltes vegades, aquesta selecció està molt ritualitzada.
En moltes cultures, l’espòs o l’esposa és escollit per la família segons els interessos econòmics, socials o culturals, tot i que moltes vegades, els dos esposos acaben sent de nivell econòmic i social diferent i de diferent cultura, fet que s’ha accentuat sobretot en els últims anys degut a l’increment de la tendència migratòria. Aquest canvi a l’hora d’escollir marit o muller, també ve determinat per la influència de les cultures occidentals, que estan contribuint a liberalitzar una mica les idees dels països orientals, almenys en l’àmbit matrimonial.
Cal acabar dient que mostrar o amagar la família és un símbol ideològic. En aquest fet s’observa una clara diferència entre Nord Amèrica i els països europeus. A Amèrica, els polítics, en les seves compareixences, solen aparèixer amb la seva família (esposa i fills), mostrant la idea que, per els americans, la família està per sobre de totes les coses basant-se en el model de Hollywood, segons el qual, és impossible derrotar una família unida. Els polítics de la majoria de països europeus, en canvi, no ho fan, tot i que per influència americana cada vegada es fa més, tot i que només en ocasions molt especials.
El meu nom Cal començar dient que el nom marca moltíssim, ja que és la forma com la gent t’anomena i et coneix. El nom, moltes vegades, fins i tot inclou o exclou una persona.
Si una persona, però, no està d’acord amb el nom que els seus pares li van posar en el seu moment, sempre pot canviar-se’l i posar-se el que desitja.
Cal continuar dient que el fet de posar un nom o un altre depèn principalment de dos factors. En primer lloc, cal dir que, moltes vegades, es tendeix a posar el nou nascut el mateix nom que algun/s dels seus antecessors (pare, avi, oncle, etc). Actualment, però, aquest fenomen està deixant de ser tant abundant com ho era no fa gaire anys enrere. En l’actualitat, doncs, i aquest és el segon factor principal que influeix en el procés d’escollir el nom del nou nascut, s’escolleixen els noms no per tradició, sinó segons la moda, fet que provoca que hi hagi epidèmies de determinats noms. Aquesta moda va variant en funció de l’any. Aquesta moda pot venir determinada per diferents factors, com per exemple el gran reconeixement internacional que ha rebut un cert personatge públic o diversos esdeveniments socials, cultural i/o fins i tot polítics, com per posar un exemple, podria ser l’increment de l’independentisme català, fet que, per exemple, podria provocar un augment dels noms típicament catalans per tal de reforçar aquest esperit catalanista del que tant s’està parlant en els darrers anys.
El cognom Cal començar dient que, depenent de la cultura, el cognom es localitza davant o darrere del nom. En la major part de països occidentals es troba darrere del nom, però hi ha variacions entre països; mentre que en alguns països asiàtics, com per exemple al Japó, el cognom se situa davant del nom amb la finalitat de ressaltar la seva importància i per tant, la importància de la família, donant, doncs, més importància a la família en conjunt que no pas a cadascuna de les diferents persones que la constitueixen.
Pel que respecta als països occidentals, aquest cognom es troba darrere del nom. En la major part d’aquests països, les persones compten amb únic cognom, ja sigui el del pare o el de la mare, tot i que normalment és el del pare. En aquest sentit, Espanya és una excepció, ja que tothom té dos cognoms, el del seu pare i el de la seva mare, en indistint ordre, malgrat que es tendeixi a posar el nom del pare el primer, tot i que hi ha excepcions.
Antigament, el fet de posar el cognom del pare o de la mare anava determinat pel poder adquisitiu de cadascun dels procreadors, de forma que es vinculava el cognom la finca, a una propietat, etc (Can Mas, Can Font, etc). Si la mare era la que tenia més poder adquisitiu de la parella, es posava al seu cognom, però si aquest cas resultava ser a la inversa, es posava el nom del pare.
En molts països del món, en el cas de les dones, indiferentment del cognom que portin, ja sigui el del pare com el de la mare, aquest canvia automàticament quan es casen, adquirint a l’instant el cognom del marit, fet que provoca que, moltes vegades, el cognom de la dona, i fins i tot de la seva família, desaparegui. Quan la dona se separa del seu marit, però, torna a adquirir el cognom de soltera, ja sigui el del seu pare o el de la seva mare, fins que es torni a casar de nou (en el cas que ho faci) i adquireixi el cognom del seu nou espòs.
Aquest fet es deu a que, segons el codi napoleònic, la dona sempre ha de portar el cognom de l’home al que “pertany”.
Una enorme part dels països occidentals utilitzen aquest sistema de cognoms.
Com es decideixen els cognoms en el món? La identitat Cal començar dient que la identitat és la família on estem, ja que la família sempre es troba persona de l’individu, però, malgrat aquest fet, el jo també esdevé una concreta qüestió sobre la meva identitat.
Aquesta identitat, en la majoria de països europeus és controlada a través dels carnets d’identitat de cada país o bé del passaport, permís de residència, etc. Aquest carnet d’identitat va ser inventat en època dels règim feixistes europeus per controlar aquelles persones que no eren afines al règim dictatorial, o que el règim considerava no aptes per viure en el país i obtenir la seva nacionalitat. Un exemple seria l’holocaust jueu a Alemanya durant el III Reich, quan Hitler va promoure els carnets d’identitat per controlar qui era jueu i qui no.
Actualment, però, aquesta identitat, encara que nosaltres ens pensem que no i que som nosaltres els que ho controlem tot, està molt controlada per Internet a través de les diverses xarxes socials, les diverses consultes que fem a la xarxa, etc.
Dit això, cal dir que cadascú té una identitat pròpia, la qual es reflexa en la manera en com vestim, parlem, etc i fins i tot en la nostra família, ja que com hem dit al principi, la nostra identitat és la família en la que estem.
Llibre de fotografia de Catherine Balet Aquest llibre, en el que hi va col·laborar també el professor José María Perceval, conté un estudi fet entre joves europeus d’entre 16 i 19 anys. L’objectiu d’aquest treball era estudiar si hi havia alguna identitat europea, és a dir, si tots els joves europeus vestien, gesticulaven, s’expressaven, etc de la mateixa manera. El resultat de la investigació va ser que efectivament hi havia una identitat europea, ja que, com vam veure en una de les classes, és impossible deduir la nacionalitat d’una persona simplement per la seva vestimenta.
Els principals aspectes de la identitat que es van analitzar amb aquest projecte van ser: - Gestualitat.
- Forma de vestir.
- Personalitat.
- Influència de les tribus.
- Uniformitat i individualitat.
- Etc.
Així doncs, podríem dir que la identitat ve marcada per tots aquests elements, els quals queden reflectits en les actituds, comportaments i expectatives, és a dir, que tots aquests elements d’identitat permeten conèixer les aptituds, expectatives i comportament de cada individu.
Aquesta identitat també serveix per diferenciar entre tribus, entenent com a tribus en la societat actual els diferents estils de persona (hippies, pijos, rockers, punks, gòtics etc), malgrat que tothom sigui diferent.
En resum, la identitat serveix per distingir-nos entre nosaltres.
Cal destacar, però, que la identitat individual cada cop és menor, ja que la nostra forma de vestir està molt influenciada per les modes, per allò que el mercat ens ofereix, és a dir, que comprem la roba que es troba a les botigues indiferentment que ens agradi més o menys. Si una cosa no ens acaba d’agradar però és el que es porta en aquell moment ens ho acabarem comprant per tal d’estar o almenys sentir-nos, en certa manera, integrats en la resta de la societat. De fet, caminant pel carrer podem observar com tothom va vestit d’una manera molt semblant, combinant millor o pitjor les diferents peces de roba, però tots de forma molt semblant. Això ens serveix per veure que la nostra identitat no ve només marcada per la manera de vestir, sinó per altres factors, com per exemple la personalitat o la forma de gesticular. Aquests dos darrers elements que formen part de la identitat de cada persona també estan molt influïts per la societat en general. Si una persona té la seva personalitat, però aquesta no agrada a la resta de la gent de la que està envoltada, intentarà canviar la seva forma de ser per agradar als altres. Així doncs, la societat també ens diu com hem d’actuar i què hem de fer i deixar de fer. Per exemple, si jo sóc u noi i m’agrada molt fer ballet però aquest fet no és acceptat per la societat, jo probablement acabaré no fent ballet per por que la gent s’enrigui de mi per fer el que realment m’agrada.
Aquests dos exemples serveixen per explicar l’afirmació que he fet al principi dient que la identitat individual cada cop és més escassa.
A més, cal destacar també que, amb l’actual món globalitzat es produeixen canvis d’identitat. Per exemple, hi ha noies musulmanes a Londres que vesteixen igual que les pròpies noies angleses de la seva edat, amb la petita diferència del vel.
Comunicació oral – gestual Cal començar dient que la comunicació oral gestual és la primera que va practicar l’espècia humana, però actualment, gràcies als diversos mitjans audiovisuals, com per exemple les webcam, estem tornat a aquest tipus de comunicació, fet que comporta que al concepte d’aquesta època li correspongui un doble sentit, el de la comunicació dels primers homes i el de la comunicació de l’actualitat. Aquesta comunicació va començar per lo gestual, i posteriorment va incloure lo oral.
Aquest tipus ed comunicació també inclou la vestimenta i les alteracions corporals, que poden ser temporals o permanents.
En la comunicació oral – gestual el cos és el principals suport d’expressió.
Aquest tipus de comunicació, que és la mare de totes les altres formes de comunicació que han sorgit posteriorment, es va començar a utilitzar davant la necessitat que tenien els homes d’aquella època de caçar, conservar els aliments, etc. En resum, va aparèixer davant la necessitat d’organitzar-se per poder sobreviure.
Els primers éssers humans van sortir de l’Àfrica, des d’on es van estendre per la resta del planeta, trobant-se amb continents verticals i continents horitzontals.
- Continents verticals  Moltes franges climàtiques, però molt curtes, fet que es molt bo per l’economia però molt dolent per la organització social. El fet de tenir moltes franges climàtiques però molt curtes suposa un desavantatge per la organització social, ja que, per exemple, si jo tinc animals i plantes no em puc moure arreu del continent traslladant el bestiar del clima al que pertanyen a un altre de totalment diferent.
- Continents horitzontals  Hi ha llargues franges climàtiques, és a dir, llocs molt allunyats entre si que poden tenir un mateix clima. Els continents horitzontals suposen un avantatge per l’organització social, ja que, posant el mateix exemple que en el punt anterior, si jo tinc plantes o animals no els puc traslladar del clima al que pertanyen a un altre totalment diferents. En els continents horitzontals, a diferència de en els verticals, aquest fet no suposa un problema, ja que al haverhi un clima molt semblant en tot el continent, puc traslladar el bestiar arreu d’aquest, ja que no existien tants problemes d’adaptabilitat entre les espècies.
Malgrat els diferents tipus de continents amb els que topa, l’home triomfa en tots els climes, ja que és el menys adaptat dels animals, és a dir, que al no estar adaptat a cap clima en concret, no té problemes d’adaptabilitat en cap dels climes per els que es mou, de forma que es pot moure per tot el planeta sense problema.
Per acabar, cal dir que, en aquella època, l’home no era gens ecològic, ja que destruïa tots els llocs per on passava. Aquest fet, però té explicació. Els homes d’aquella època tenien la necessitat de matar animals molt gran, i la forma més fàcil de fer-ho era cremant el bosc en el que aquest es trobava.
La comunicació oral gestual Cal començar dient que la comunicació oral és la primera comunicació que va aparèixer. Encara actualment, però, aquest tipus de comunicació segueix essent vigent.
El nòmades d’aquesta època eren depredadors, tant recol·lectors com caçadors. Aquests van ocupar tota la superfície terrestre a partir de la seva expansió des del continent africà, des d’on es van traslladar fins l’Àsia, on van sobreviure gràcies a la inadaptació, ja que al no estar perfectament adaptats a cap regió els hi va ser fàcil adaptar-se al seu nou hàbitat. Aquesta inadaptació, però, només és possible gràcies a la col·laboració entre els diferents grups humans.
Un altre element que els va permetre triomfar va ser la seva capacitat de representació i de imaginació i la seva curiositat, característica humana. Va ser aquesta curiositat la que els va portar a interessar-se per coses i fer nous descobriments que els hi van assegurar la supervivència, però aquesta no era la mateixa per tothom. Hi havia grups més curiosos que altres, apareixent els progressistes i els conservadors, fet que expliquem a continuació.
Quan aquests simis marxen de l’Àfrica i arriben a Àsia es produeixen dues actituds diferents, la progressista i la conservadora. Els progressistes prefereixen arriscar-se i menjar una cosa que no saben si els hi provocarà la mort o no abans que morir-se de gana, mentre que els conservadors decideixen esperar el que fan els progressistes per ells fer una cosa o una altra. Si els progressistes es mengen un aliment i no els hi passa res, els conservadors se’l menjaran, però si per contra els progressistes es mengen alguna cosa i es moren, els conservadors òbviament no se la mengen.
Cal continuar dient que aquests simis van canviar moltes coses. Per exemple, el fet de caminar sobre dues potes va provocar canvis en el maluc de les femelles, evolució que va tenir clares conseqüències positives, permetent la supervivència de l’espècie.
Aquest evolució del maluc de les femelles consisteix en un estretament d’aquesta, fet que provoca un part prematur. Aquesta evolució també va suposar l’aparició de la menopausa, essent aquest fet el que va salvar la humanitat de la seva extinció. Les femelles de totes les espècies animals es morien just després del període fèrtil.
L’aparició de la menopausa en les femelles humanes, però, va permetre que aquestes no es morissin després del període fèrtil, i per tant, que poguessin arribar a una edat més avançada, fet que va permetre l’aparició de les àvies. Aquestes àvies es feien càrrec dels seus néts. El paper de les àvies va permetre dues coses: assegurar la supervivència dels nens un cop superats els 2 o 3 anys i l’aparició de l’educació, de la qual, el joc en formava una part molt important. Aquestes àvies, a més, son biblioteques vivent, ja que són les que conserven totes les tradicions i cultura del seu poble.
Amb tot això, es va abandonar el sistema del mascle dominant i es produeix una relació femenina, fet que va permetre més dinamisme i col·laboració dintre dels grups. Així doncs, es crea la societat matriarcal.
També es va produir una evolució en la mà, fet que va afavorir tant la supervivència de l’espècie com el desenvolupament de la comunicació. Aquesta evolució de la mà va anar molt lligada a l’evolució del cervell, ja que al trobar-se la mà més lluny del cervell que abans, l’ésser humà va haver de desenvolupar més neurones per tal que les ordres que donava el cervell arribessin a l’extremitat. En primer lloc, el desenvolupament de la mà va permetre a l’home recollir millor els fruits dels arbres. En segon lloc, aquest desenvolupament va permetre tenir la boca lliure, fet que va facilitar el desenvolupament de la comunicació.
L’evolució de la mà també va permetre una forta relació entre l’home i el foc.
Els homes veuen que la resta d’animals tenen por al foc, fet que els hi permet, doncs, protegir-se d’aquests i poder sobreviure. Per altra banda, també els va servir per ecalfarse a ells mateixos i per escalfar el menjar i els va permetre conservar els aliments durant més temps.
Així doncs, el foc era un element de poder en mans de l’home.
Hi ha versions, però, que parlen de la capacitat de mantenir el foc, però no de fer-lo. De fet, a l’Antiga Roma, en el temples hi havia unes sacerdotesses, anomenades Vestales que s’encarregaven de mantenir el foc encès i si aquest s’apaga mataven a la responsable Aquesta evolució va tenir lloc a l’Àfrica, probablement degut a un canvi climàtic en l’anomenada falla africana La comunicació en l’era oral gestual En la nova societat oral gestual, lo més important és comunicar-se, enviar missatges, i la millor manera de fer-ho és fent ús del nostre cos i les seves diverses alteracions, com per exemple tatuatges, piercings, maquillatge, etc). Aquest cos es converteix en un instrument d’identificació de les persona dintre d’un grup o dels grups en si.
Per exemple, anar vestit d’una manera o una altra té diferents connotacions. Quan es vol lligar es vesteix d’una manera, quan es volen tenir relacions sexuals d’una altra, etc. Per altra banda, la manera de vestir també pot informar sobre el caràcter i la personalitat d’una persona entre moltes altres coses.
Un altre exemple és el maquillatge o pintures facials. Per exemple, quan juga el nostre equip de futbol i l’anem a veure al camp ens pintem la cara amb els colors de l’equip amb la mera finalitat que la gent sàpiga a quin equip animem.
Així doncs, el nostre cos, sigui de la manera que sigui, serveix perquè les altres persones ens puguin identificar.
Com s’imagina el cosmos l’home d’aquesta època? La societat d’aquesta època era una societat sense estrés mitificada per l’eco-religió, però potser era una mica paranoica. Els homes d’aquesta època creien que hi havia un fluït universal que s’expressava a través dels tòtems i que havia de ser controlat a través dels tabús per els xamans. Eren doncs, animistes. Aquesta creença era la mateixa en totes les societats orals gestuals.
- Tòtem  És una entitat o força natural (animal, vegetal o fins i tot persones, com per exemple els reis sagrats) a la que s’atribueixen determinades característiques màgiques (Són els elements en els que es conserva la força). Per lloar aquests tòtems s’utilitzen diferents tipus de rituals. Per exemple, s’han de matar animals i després menjar-se’ls, s’han de matar persones i també menjarse-les, etc.
- Tabú  En polinesi significa “lo sagrat” i és una prohibició o regla que relaciona els tòtems amb la comunitat i obliga a determinats comportaments.
Aquests tabús es mantenen en la societat actual. Un tabú podria ser el fet que m’hagi d’aixecar amb el peu dret per no tenir mala sort, no fer alguna cosa, etc) Si tinc els tòtems i els tabús ha d’haver-hi algú que gestioni aquest sistema, els xamans i les xamanes i bruixes. En aquesta societat, els campaments estan organitzats per la bruixa o bruixes, que són parteres i, fundamentalment herboristeres, és a dir, que curen les malalties amb remeis naturals i porten el control de la vida quoridiana. També dirigeixen els ritus de pas (naixement, mort, etc). Més tard, aquestes bruixes són substituïdes per els xamans, que són una barreja entre curandero, bruixot, endeví de les caces (no dirigeixen les caces, però les guien, arribant a ser més importants que els militars), mestre (transmet el seu coneixement als pupils) o contista (col·lecciona el saber del grup en forma de històries que donaran origen als mites posteriors), etc.
Era usual que fossin escollits per ser xamans homes epilèptics, ja que quan aquests tenien atacs semblava que haguessin anat a un altre lloc, a l’altra món. Quan es despertaven deien que havien vist una llum i l’havien seguit.
Aquests xamans vivien fora del grup i la majoria d’ells practicava l’homosexualitat jeràrquica.
Els xamans també practicaven ritus d’iniciació als grups molt cruels (per poder entrar en un determinat grup s’han de fer uns ritus d’iniciació), amb els que van crear una nova categoria viril, naixent així la diferenciació de gènere.
Actualment, encara existeix un país animista, el Japó. Els sintos (sintoisme) basen els ritus de pas i l’explicació sobre la situació del cosmos en aquesta creença, els budistes Zen hi basen l’espiritualitat personal i els confucianistes la vida social i professional.
A més, en les societats contemporànies, encara conservem coses d’aquest món animista i màgic: - Esoterisme.
- Les tribus urbanes.
- La moda - Els rituals de la vida moderna.
- L’art.
- Tota decisió no racional (amor, amistat, etc) - Tot el que dóna sentit transcendental a la nostra vida i converteix un instant en quelcom etern.
La societat matriarcal L’exemple més clar de societat matriarcal en l’actualitat són els Mosuo a la Xina.
En aquesta societat, les propietats ens transmeten a través de les dones. Les dones es queden a casa mentre els homes les visiten a la nit i marxen de dia quan surt el Sol.
En aquesta societat existeix una poligàmia entre les dones, és a dir, que al contrari de molts països àrabs on existeix una poligàmia entre els homes, en la societat Mosuo, les dones poden tenir tots els homes que vulguin.
I Quan les dones Mosuo tenen fills, aquests són cuidats per els germans i les germanes de la mare La poligàmia femenina Mosuo, però, va provocar l’arribada del virus de la SIDA en aquesta regió, ja que molt investigadors i aventurers hi arribaven i tenien relacions amb les dones Mosuo.
Aquest exemple de societat actual ens permet veure com sempre hi ha hagut diferents de solucions per sobreviure.
Els nòmades fins l’actualitat Els nòmades van ser odiats per les societats sedentàries, fins el punt de voler-los eliminar. De fet, ho van aconseguir.
Fins el segle XIX, les tres cinquenes parts de la terra van estar habitades per comunitats nòmades i seminòmades, no pas per imperis, ja que les armes que es tenien no permetien acabar amb ells. Aquestes nòmades, però, van ser eliminats a través de tres invents: - El fusell automàtic.
- El telègraf.
- El ferrocarril.
Aquesta eliminació física, aculturació i assimilació es va produir durant segles, en tribus com els tuareg al Sàhara, els Inuits al Canadà, els indis americans, els esquimals nòrdics, etc.
Sistema de reproducció gràfica: número, escriptura i dibuix Cal començar dient que la representació és la creació d’un espai exterior amb les seves pròpies regles internes on la societat projecta les seves esperances i pors, discuteix o inventa els seus problemes, codifica la memòria del grup. Per tant, hi ha una clara representació entre la representació i l’animisme que hem estat estudiant. Ara, però, els elements de les forces tenen noms i es concreten en els déus, apareixent la mitologia.
En aquest sistema, la descripció del cosmos representa la lluita entre el caos i l’ordre per el poder, poder que es justifica en el déus, els quals, no són exactament bons, però representen la força.
Aquesta representació evita els sacrificis humans, és a dir, haver de matar persones perquè acompanyin la persona important en l’altre vida, ja que aquestes persones ja es representen. Per exemple, el faraó Tutankhamon, en la seva tomba hi ha pintades tot de figures humanes que l’han d’acompanyar en el més enllà. Aquest fet també es produeix amb els soldats de terracota, els quals, representen soldats reals (se sap perquè són tots diferents) i han d’acompanyar l’emperador en l’altre món. Aquestes representacions que en el més enllà prenen vida i acompanyen alguna figura important (faraó, rei, emperador, etc) eviten haver de persones reals perquè facin aquesta funció.
En aquest sistema, els especialistes de la representació deixen de ser el xamans i passen a ser-ho els sacerdots.
Aquest sistema queda representat en un llibre d’Ernest Gelher titulat El arado, la espada y el libro. L’arada representa els pagesos, l’espasa representa els guerrers i el llibre els sacerdots o escribes.
Així doncs, es tracta d’un sistema on hi ha un grup que s’organitza al voltant dels sacerdots i els escribes, els quals, controlen la comunicació, la memòria, el relat, la representació, la solució del conflicte, etc.
En aquest sistema hi ha un saber controlat per una ensenyança jerarquitzada amb mestres, pupils, llenguatges especialitzats (En aquesta societat són molt importants. Si controles els llenguatges especialitzats tens més força), etc, sistema que és una herència dels religiosos i que encara continua trobant-se vigent en l’actualitat.
Els guerrers - Normalment són analfabets  No saben ni llegir ni escriure. És més, desprecien l’escriptura.
- Aquestes grups de guerres provenen del grup d’iniciats i són els que controlen la violència directe. Es tracta d’un grup assassí al que se li ensenya a matar bé i ràpid. Aquest fet provoca una inestabilitat constant, de forma que necessiten ser controlats, i els encarregats de fer-ho són els sacerdots mitjançant el terror.
S’inventen contes de terror, llegendes, malediccions, etc, perquè els guerrers tinguin por i d’aquesta manera tenir-los controlats.
- Aquests guerres viuen al marge de la societat, fet a partir del qual neix l’aristocràcia amb governs hereditaris, la qual, es manté amb matrimonis interns sense barrejar-se amb els plebeus.
Els pagesos - Representen el 95% de la població. Aquestes són explotats físicament, sent esclavitzats, servilitzats i animalitzats (són tractats com animals), i també sexualment.
- Són obrers de les obres públiques.
- Sobre ells es practica el robatori de nens per introduir-los a l’exèrcit, per convertir-los en eunucs o bé per enviar-los als monestirs.
- Aquests pagesos estan sotmesos a tabús, com per exemple el de no poder portar armes.
- Quan els hi prenen massa del que cultiven es revolten.
- Quan hi ha males collites perquè no plou culpen el rei sagrat i li diuen que ja no serveix.
El poder Cal començar dient que el poder es justifica a través de les cosmologies i els orígens.
Aquests justificació del poder es troba present en alguns llibres com la Iliada (Es mostren les històries dels reis sagrats unides a la mitologia) i la Odissea (Es produeix el naixement d’un heroi i la justificació de la violència).
L’estat Els estats es creen a partir de la necessitat de gestionar el poder per tal de controlar els excedents en mans dels guerrers i els sacerdots, és a dir, per gestionar els temples graner.
Aquests nous imperis necessiten i pretenen controlar les comunicacions i ho faran a través de les vies, que permeten portar els excedents al centre i que aquests arribin ràpidament a les províncies per tal d’evitar rebel·lions. Aquestes vies també són una eina per expandir la cultura (llengua, cultura, tradicions i religió) a tot el territori i per el trasllat de tropes.
Aquests imperis i emperadors es plantegen un dilema. Es plantegen si governar amb el terror de la llei o amb la moral de Confuci. Aquest és el dilema que té el primer emperador xinès.
Aquest, finalment, s’acaba inclinant per el terror, però no es pot dur a terme, ja que és impossible mantenir un govern il·legítim, ja que la gent es revolta. Aquest fet comporta l’aparició dels, que convencen a la gent que es porti bé Així doncs, és necessari que la força del poder sigui respectada per el poble per tal de ser legítima i justa. En aquests sistema, cada súbdit és responsable dels seus actes i l’estat es responsabilitza de la salut d’aquests.
La invenció del dimoni i el salvacionisme En un moment determinat apareixen els salvacionistes, que separen el déu bo del déu dolent, fet que comporta l’aparició d’un més enllà separat en dues parts, el cel (governat per déu) i l’infern (governat per el dimoni), de forma que el creient es pot salvar i condemnar-se eternament.
A partir d’aquest moment, les religions es comencen a organitzar al voltant de llibres, com per exemple la Bíblia.
També s’organitzen en monestirs, dels quals se n’han de distingir dos models: els cristians (monoteistes) i els budistes (creuen en la reencarnació), però tenen en comú que tots dos models compten amb uns tabús estrictes.
En aquests monestirs es practica el robatori de nens per tal d’assegurar la reproducció del monestir.
El suports per a l’escriptura Al llarg de la història hi ha hagut varis suports per a l’escriptura. En primer lloc va aparèixer la pedra, d’on es va passar al papir. Del papir es passa al pergamí i finalment del rollo al còdex. L’aparició de tots aquests documents comporten la necessites d’emmagatzemar-los en un lloc tots junts, de forma que neixen les biblioteques. I els arxius.
Més tard, el 1350, a la Xina apareix el paper, que serveix per democratitzar el poder i acaba substituint el pergamí com a suport per a l’escriptura.
Com a conclusió general, doncs, podem dir que l’escriptura en va portar l’estat, un organisme legítim per gestionar les relacions humanes i controlar la violència. Aquest estat té com a base la responsabilitat personal i la llei com a defensa del dèbils i crea un espai de discussió i mediació dels conflictes i problemes.
Aquest estat, però, també té coses dolentes. Per exemple, comporta lluites de poder continues, crisis de legitimitat, corrupció, obsessió per control dels ciutadans, etc.
Es produeix un desacord constant entre la llei i la moral.
Antígona i Sòcrates - Tots dos moren acatant una llei injusta.
- Sòcrates és condemnat per una democràcia que no accepta un pensament que ataqui els ciments de la ciutat, és a dir, els déus i el respecte de la joventut per les jerarquies.
- Antígona, per la seva banda, decideix que la moral familiar està per sobre de les lleis de la ciutat i es condemnada a mort per incomplir-les (Explicar breuement la tragèdia Antígona).
El món del llibre imprès i la lectura/ L’aparició de noves formes de sociabilitat La reforma evangèlica La reforma evangèlica es produeix en el centre i el nord d’Europa, en el món anglosaxó i a Amèrica del Nord.
Es tracta d’una revolució religiosa que hagués estat impossible sense la impremta, que promou la lectura i porta la propietat individual i el capitalisme. Es tracta també d’una revolució contra la vagància, abolint-se totes les festes del sants (Només hi havia un dia de festa l’any, Nadal), que promou l’opinió i que portarà la democràcia. Els pastors, els xèrifs i els jutges passen a ser escollits per el poble i es produeix una persecució de les bruixes, deixant en segon pla la Inquisició medieval, ja que es maten més dones acusades de practicar la bruixeria en aquesta època que no pas durant l’Edat Mitjana.
Com a resposta a aquesta reforma evangèlica que es produeix en el nord d’Europa, al sud es produeix una reforma religiosa, també anomenada Contrareforma. Aquestes dues reformes, doncs, provoquen una separació entre els móns anglosaxó i nòrdic i el sud europeu.
Aquesta reforma religiosa que té lloc al sud d’Europa es produeix a partir del Concili de Trento. Aquesta reforma aplica una nova inquisició amb la crema de tots aquells llibres que es mostraven contraris a la ideologia religiosa del cristianisme. Així doncs es reforça l’església en general (el sacerdotici, la figura del Papa i el llatí continua sent la llengua oficial).
La revolució de la impremta: La reforma de la sociabilitat La cort La cort és la residència del Príncep i al mateix temps la ciutat on ell viu. Es tracta d’un lloc luxós on hi predomina la festa. En aquesta cort ho viu la cortesia, la qual, fixa les normes en educació i fa aparèixer el bon gust per la moda, l’art, etc, així com l’autocontrol corporal i mental, en els quals, la dansa hi té un paper important.
En les corts hi ha molta gent que viu en un lloc no gaire gran, de forma que s’ha d’establir un codi de circulació en el seu interior, el qual, generarà un xoc entre persones de diferents càrrecs.
Per part de la cortesia es produeix un intent de ser éssers superiors, de ser les elits. No només volen ser extremadament rics, sinó ser una classe superior i una forma per fer-ho és allunyar-se de la vulgaritat. Per exemple, s’inventen el ganivet (amb el que es talla tot menys el pa, ja que es diu que és el cos de Déu) i el tovalló a Europa o els palets a la Xina. Tots aquests invents propis de la cortesia, però, de mica en mica s’aniran expandint i seran adoptats per tota la societat, ja que tot el que es fa a les corts es converteix en moda.
A les corts es produeixen canvis en la forma de vida que comporten canvis en la sociabilitat, els quals, van acompanyats de l’aparició d’espais públics de sociabilitat, com per exemple les acadèmies o els salons. Les acadèmies són espais públics on hi ha una sèrie d’intel·lectuals que normalitzen la llengua. També trobem els salons, que són llocs femenins on només hi assisteixen els convidats de la Reina. En aquests espais es poden relacionar les persones que a la cort s’han de cedir el pas o que directament no van a la cort a no sé que sigui una ocasió especial. Això desenvolupa espais d’opinió pública on més endavant apareixeran els espais d’opinió política i els partits polítics.
També apareixen productes impresos (avisos, diaris, etc) per crear noves maneres de relacionar-se amb Déu, veure el món i la societat de forma diferent i apareixen lectures femenines dotades de més sensibilitat.
La moda Entre els cortesans, apareix, entre altres coses, el bon gust per la moda, la qual, ve determinada per el reu mitjançant lleis, regles i el caprici personal. Aquest caprici per la moda comporta un augment dels luxes, els quals, acaben portant els deutes nobiliaris, ja que la nova noblesa es gasta els diners en luxes i s’acaba endeutant. Per poder saldar aquest deute la solució més fàcil és casar les filles de la família noble endeutada amb els fills dels nobles antics.
La correspondència En aquest món, la correspondència, és a dir, el correu, és molt important. Es desenvolupen les memòries, el jo que parla, i amb la reforma catòlica es desenvolupa també la lectura silenciosa, ja que segons Santa Teresa, relaciona més el lector amb Déu.
Aquestes xarxes de correspondència s’expandeixen per tot el regne i es desenvolupa el correu, el qual es paga per recepció (paga qui rep el correu, no qui l’envia) i comporta la comercialització de la xarxa de transports.
L’art En aquesta època apareix un gust per l’art, una capacitat de valorar-lo. Apareix el barroc, un art molt recarregat que s’emmarca en el sentiment estètic. Aquesta predilecció per l’art comporta que es converteixi en un objecte de col·leccionisme, fet que comporta que es comenci a comercialitzar mitjançant subhastes o exposicions d’art i que, per tant, aquest passi de ser màgic a tenir valor. També apareixen crítics d’art i diversos premis.
La literatura Es produeix l’aparició dels gèneres literaris i de la novel·la amb El Quijote, tot i que anteriorment ja hi ha un precedent: El Lazarillo de Tormes. Es creen acadèmies, salons, clubs literaris i subscriptors.
També apareix l’autor i el dret d’autor, amb el que es comença a comercialitzar el llibre.
Les drogues En aquesta època es canvien els excitants per els tranquil·litzants i apareixen llocs on anar a consumir-les. Es produeix una aparició de la marca del comerciant i no pas del productor ni el venedor, hi ha un canvi dels cultius mundials i s’importen persones esclavitzades.
El control de la violència En aquesta època es desenvolupen els segles de l’enfrontament violent, però fora de les corts, ja que dins seu hi ha un control de la violència, fins el punt que barallar-se en el seu interior pot arribar a estar condemnat amb pena de mort.
Durant aquests anys es produeixen festes juvenils de la violència on els joves es manten a part de rituals d’iniciació.
A Europa, l’arma preferida és el ganivet i tothom en porta un a sobre per tallar el menjar o qualsevol altra cosa, tot i que, naturalment. acaba sent utilitzar com un instrument per practicar la violència i assassinar. Malgrat aquest fet, però, en aquesta època està més condemnat el robatori que no pas l’assassinat.La violència dintre les llars és poc habitual.
Més tard, en el segle XVI s’inventen els “duels”.
El 1520, per controlar la violència apareix la policia i a partir del 1550 l’assassinat comença a ser castigar amb pena de mort, tot i que, generalment, la condemna no s’vaba complint.
El 1557 apareix la criminalització de l’infanticidi (Es condemna l’assassinat de nens.
Anteriorment, un pare podia matar el seu fill sense ser condemnat. De fet, fins i tot hi havia uns llocs on podies anar a dipositar els cadàvers dels nens morts) i l’avortament.
Entre el 1600 i el 1700, les dones pateixen més violència que els homes i són més condemnades (1 sobre 4 homes).
A partir del 1630en el nord d’Europa, es produeix una caiguda massiva de la violència en el nord.
En el segle XVIII es desenvolupa el boxa i es produeix una separació entre la violència dels nobles i la dels camperols. La primera és consentida, mentre la segona no.
En aquesta època es produeix la fi de la tortura i de la persecució de l’infanticidi. La violència passa ser una qüestió de l’estat, apareixent la vigilància policial, l’educació escolar i l’educació militar.
En el segle XIX, es produeix una caiguda de la violència en el sud d’Europa, però apareixen bandes universitàries, la violència controlada per l’exèrcit, la violència nacionalista contra grups ètnics diferents i la violència anarquista amb el sindicalisme violent.
En aquesta època apareix la novel·la negra d’Edgar Allan Poe.
Finalment, en el segle XX apareix la novel·la policials, En aquesta època, reneixen les bandes en les grans ciutats i apareix la inseguretat en els carrers, el concepte de perillositat i la marginalitat.
Durant els règims totalitaristes hi ha un augment de la violència policial i durant el Baby Boom iniciat després de la 2a Guerra Mundial i acabat amb la fi dels anomenats Golden Sixtees, coincidint amb l’esclat de la crisi del petroli, la violència augmenta molt per part dels anomenats “Rebels sense causa” i durant els anys 90 aquesta violència es trasllada a les escoles.
La comunicació de masses Amb la creació dels diversos llocs de sociabilitat que apareixen amb la impremta durant l’època cortesana (vegeu apunts sessió anterior) es comencen a organitzar les diverses revolucions, les més destacades de les quals són la francesa i l’americana.
La revolució americana Cal començar dient que la revolució americana és iniciada per les petites comunitats que arriben als EUA. Es tracta d’una revolució religiosa amb la que l’estat és vist com un ésser que fiscalitza i que és gairebé un enemic, de forma que es tracta d’una revolució contra l’estat.
La revolució americana es basa en el desenvolupament individual i en la llibertat de consciència, essent una societat on és pitjor mentir que matar.
La revolució francesa Cal començar dient que la revolució francesa, a diferència de l’americana, és una revolució laica, és a dir, una revolució contra l’església amb la que l’estat la intenta substituir per rituals. També es diferencia de la revolució americana per no ser una revolució contra l’estat, sinó per apoderar-se d’aquest, és a dir, per apoderar-se de la sobirania del rei per implantar la sobirania nacional.
La revolució francesa es produeix sota el lema de igualtat, llibertat i fraternitat, 3 branques que són discutides a través de l’opinió pública i al voltant de les quals es construeixen històries. Malgrat anar unides, però, cal tenir present que es tracten de 3 idees diferents.
- Llibertat  Els seus hereus són els liberalisme polítics i econòmics.
- Igualtat  Els seus hereus són tots els socialisme i anarquisme del segle XIX.
Aquesta igualtat, però, pot anar en contra de la llibertat, almenys d’un grup.
Aquesta igualtat pot portar al terror.
- Fraternitat  Els seus hereus són des de les organitzacions filantròpiques empàtiques fins les ONG.
Les aportacions de la revolució francesa són diverses: - El poder i la sobirania estan en mans del poble.
- S’aconsegueix una unanimitat nacionalista, ja sigui amb la pàtria com amb els traïdors, els quals comencen a ser executats.
- Es tracta d’una guerra total, és a dir, on hi participa tot el poble, com es veu en la batalla de Valmy del 1792. Amb aquestes guerres totals s’intenten destruir pobles sencers.
- Apareix el terrorisme inspirat per Robespierre sota la idea que és necessari aterrar els dolents per poder-los derrotar. Per això apareix la guillotina, on acabarà essent executat Lluís XVI i la seva esposa Maria Antonieta.
- Apareix el feminisme amb Olivia de Gouges.
- Apareix el socialisme amb Babeuf, el qual, proposa que per poder tenir llibertat, la gent necessita mitjans econòmics.
- Impulsa els diaris de partit. Més tard, amb l’aparició de la democràcia censatària es passa d’aquesta premsa de partit a la premsa publicitària.
La industrialització (Mirar ppt) L’imperialisme En el segle XIX, gràcies a la impremta, apareix l’imperialisme, un fenomen específic del capitalisme i, es podria dir que, també dels nacionalismes, que el practiquen els països econòmicament i industrialment més avançats del planeta sobre els països poc desenvolupats.
Les gran potències econòmiques mundials posseeixen colònies de les que extreuen productes més barats per poder obtenir més beneficis i els habitants autòctons d’aquestes colònies són explotats i esclavitzats, de forma que entre els imperis i les colònies es produeix una relació d’esclavisme.
Com he dit al principi, aquests imperialisme va acompanyar d’un nacionalisme, ja que es necessiten soldats que morin per el seu país.
Cal tenir present que l’imperialisme no hagués aparegut sense la impremta.
En aquesta època, la ciència es desenvolupa de forma impressionant amb: - Els descobridors Livingston i Santley.
- Malthus i Darwin. La idea de Darwin sobre l’evolució serà utilitzada per els règims feixistes dels anys 30 del segle XX per inventar-se el Darwinisme social com a mitjà per justificar el seu racisme, tergiversant la idea de Darwin que sobreviu el més ben adaptat al medi dient que sobreviu el més fort, justificant d’aquesta manera la seva xenofòbia i el seu intent d’aniquilar altres cultures. A partit d’aquí apareix l’antisemitisme a Europa.
L’evolució cap a l’oci i el descans A mitjans del segle XX es produeix la primera rebaixa de la jornada laboral, fruit de les lluites obreres que reclamaven la jornada laboral de 10 i més tard de 8. En aquesta època també s’aconsegueix el descans dominical amb fortes connotacions religioses, augmentant la missa dominical i els parcs públics (mirar ppt). Recordem que, fins aleshores, l´únic dia de descans a l’any era el dia de Nadal.
Més tard, fruit de les dues guerres mundials, es produeix una segona rebaixa de la jornada laboral. En aquesta època, apareixen les vacances pagades (mirar ppt).
Finalment, com a resultat de la III revolució industrial o revolució teconòlogica, es produeix una tercera rebaixa (mirar ppt).
MIRAR ESQUEMA EVOLUCIÓ HORES DE TREBALL!! L’electricitat Abans de l’aparició de l’electricitat l’energia es produeix de forma mecànica a partir dels cavalls de vapor, és a dir, els trens de vapor, els quals eren alimentats amb vapor.
Amb l’arribada de l’electricitat apareixen els aparells semiconductors, com per exemple el telègraf i més tard el telèfon. El telègraf va substituir els sistemes de transmissió de senyals òptiques, convertint-se en la primera forma de comunicació elèctrica. Més tard es va inventar el telèfon. Durant molt temps es va creure que l’inventor del telèfon havia sigut Alexander Graham Bell, però el cert és que ell simplement va ser el primer en patentar-lo el 1876, ja que el seu inventor va ser, en realitat, Antonio Meucci, el qual, el 1871, a causa de dificultats econòmiques, simplement va poder presentar una breu descripció del seu invent, però no formalitzar-ne la seva patent.
L’aparició de l’electricitat permet la possibilitat de poder treballar durant tot el dia, fet que suposa la fi del descans nocturn i també un augment de les hores laborables. Aquest augment de la feina permet la introducció de la dona en el món laboral, però treballant a canvi d’uns salaris força més baixos que els dels homes. Aquesta introducció de les dones en el món laboral comporta que les elits femenines comencin a proposar i reclamar el vot de la dona. Cal destacar el paper de la dona en la reraguarda en la 1ra Guerra Mundial.
Aquest augment de la feina també provoca una èxode rural cap a les grans ciutats, on els camperols es transformen en proletaris.
L’aparició de l’electricitat suposa un canvi en l’ús dels combustibles fòssils, passant de l’ús del carbó a l’ús del petroli. Fet que provocarà una sèries de canvis. Es canvien les geoestratègies, les guerres i les riqueses. El gran canvi, però, es produeix amb l’aparició dels automòbils, fet que suposarà un enorme augment del consumisme..
Es comença a utilitza un material finit i es descobreixen les energies alternatives, les quals, però, no es comencen a utilitzar fins més tard. En el segle XX apareix l’energia nuclears, que provoca enormes problemes mediambientals.
Els Mitjans de comunicació Gràcies a l’aparició de l’electricitat i la disminució de les hores de treball es produeix un augment dels mitjans de comunicació, els quals es relacionen amb els totalitarismes. Per aquest motiu, els totalitarismes estan tant interessats en portar l’electricitat a tots els racons del país, per tal que la seva veu pugui arribar a tot arreu.
La ràdio L’aparició de la ràdio suposa que una veu externa entri a casa. La ràdio suposa un canvi en la família. Per una banda, aquesta reordena l’espai de la casa, ja que la ràdio ha d’estar en algun lloc on tothom la pugui escoltar; i per l’altra, la transmissió oral queda alterada per primera vegada, ja que la ràdio impedeix que mentre aquesta s’escolta no es pugui parlar.
La seva aparició també augmenta la rapidesa de la informació, la qual es converteix en pràcticament immediatesa.
El cine El cine genera una activitat pública que organitza nou centres de sociabilitat, les sales de cine.
Tota la indústria de l’oci a nivell nacional i internacional es concentra en un mateix lloc, en el cas d’Amèrica a Hollywood.
Cal destacar que el cine exerceix una gran influència sobre la societat en tots els àmbits d’aquesta, passant per els menys importants. Per exemple, l’aparició del cine provoca que tothom vagi vestit o pentinat igual que en les pel·lícules. Els homes anaven a la perruqueria i demanaven tallar-se els cabells, per exemple, com Humphrey Bogart o fumaven com ell ho feia a les pel·lícules, etc.
El cine té una gran importància en l’arribada del sufragi universal, el qual provoca l’aparició de la premsa sensacionalista, que és molt important per tal que la societat s’encamini cap el populisme. Per fer-ho, es necessiten grans titulars, un llenguatge directe, temes d’impacte, etc. En resum, es necessitat una premsa que arribi a les persones.
Aquest sufragi universal, però, serà eliminat per els sistemes totalitaris de la primera meitat del segle XX, els feixismes europeus i els totalitarismes comunistes. Malgrat aquest fet, però, acaba triomfant la voluntat dels pobles i l’esperit de classe.
La televisió L’arribada de la televisió de les llars suposa dues coses. Per una banda suposa que el poder s’acosti al poble, ja que els líders polítics, per primera vegada, es poden dirigir a tot el poble i exercir com a comunicadors de masses. Per altra, l’arribada de la televisió a les llars provoca un nou canvi en l’estructura de la vivenda. Es produeix un augment en l’ús del saló, ja que és on col·loca la televisió, ja que és el lloc on tota la família la pot mirar. Aquest fet suposa la fi de la transmissió oral dins la família.
La guerra total La guerra total significa una dimonització de l’enemic i l’atac a les poblacions civils.
Aquesta guerra total suposa la fi del domini europeu sobre el planeta i l’inici de l’hegemonia americana. Amèrica crea una cultura de consum que queda reflectida en els quadres de Warhol, el qual abarateix l’art per tal que no estigui només a l’abast de les persones adinerades, sinó que tothom hi pugui tenir accés. Aquest fet suposa que també es comencin a abaratir els preus dels productes sota la idea bàsica del capitalisme (és millor vendre molts productes barats que uns quants de cars) i es generalitzi el món de l’espectacle. Apareix, doncs, el consum de masses.
Altres esdeveniments - Es produeix la fi del colonialisme amb les diverses derrotes imperials.
- Els Mitjans de comunicació acaben amb l’heroisme militar, ja que mostren la mort que aquest causen.
- Es produeix la fi de la família jerarquitzada i la destrucció de les jerarquies també en les democràcies. Es passa de l’ús de vostè a l’ús de tú.
...