Estratificación social (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 4º curso
Asignatura Estratificación social
Año del apunte 2014
Páginas 38
Fecha de subida 05/03/2015
Descargas 9
Subido por

Descripción

UPF

Vista previa del texto

Estratificació Social.
Introducció: L'estratificació social és un concepte que implica la classificació de les persones en grups que comparteixen condicions socioeconòmiques específiques (ingressos, prestigi social, poder o privilegi, etc.) i que tenen un accés diferencial als recursos; aquesta és la base de la desigualtat social. L'estratificació social és un tret de la societat, no és únicament un reflex de les diferències individuals, es trasllada de generació en generació, és universal però variable; implica diferents graus de desigualtat i la prevalença de diferents sistemes de valors o creences. L’objectiu de l’assignatura és descriure els sistemes d’estratificació social propis dels països occidentals i, en concret, al nostre entorn immediat, i promoure la reflexió i l’anàlisi crític pel que fa als mecanismes que mantenen o afebleixen els sistemes de jerarquització o diferenciació social.
Gran part de l’alumnat d’aquest curs probablement haurà viscut en un període de bonança econòmica. De fet, segons els experts del món econòmic, entre 1994 i principis de 2008, el món va experimentar una segona “Belle Époque” caracteritzada per un llarg període de prosperitat, ràpid creixement econòmic i força estabilitat de preus. Malauradament, però, aquests temps de bonança van acabar bruscament l’any 2008. D’ençà aquesta data i fins a principis de la tardor de 2009, hem vist com s’ha produït una forta contracció de la producció a les economies avançades amb la conseqüent destrucció d'ocupació i creixement de l’atur. Això és el que ha succeït a l'economia espanyola, que venia d’una expansió ininterrompuda des de 1993 fins a 2008 i que d’ençà el segon semestre del 2008 ha experimentat una aguda recessió.
El fet interessant d’aquest crisis, però, és que no tothom la pateix de la mateixa manera. De fet, la crisis ha produït un augment significatiu de les desigualtats socials, que situa a Espanya entre els països de l’OCDE amb la major escletxa social entre rics i pobres.
Durant el curs es plantejaran preguntes relacionades amb la desigualtat social als països occidentals capitalistes, com ara:  Quin és l’origen de l’estratificació social?  Quina és la relació entre desigualtats socials i delinqüència?  Quin és l'origen de l'empresonament en massa a països com els EUA?  Com canvien les oportunitats vitals dels individus segons el seu origen migratori o el gènere?  Com podem mesurar les desigualtats socials?  Quins són els nivells mínim de desigualtat que estem disposats a acceptar?  Fins a quin punt funciona l’ “ascensor social”?  Quin és el poder de les polítiques socials o institucions per modificar l’estructura de classes o facilitar la mobilitat social? Les qüestions plantejades no tenen una resposta única i irrebatible. Ans al contrari, les interpretacions de la realitat social són molt diferents segons el paradigma de partida i difícilment s’arriba a respostes absolutes. En aquest curs s’espera que l’alumnat entrin a l’aula amb la predisposició de participar activament en el qüestionament de les teories i les evidències empíriques presentades. Per tal d’estimular el debat i facilitar l’estudi, s’ha elaborat un llistat de les lectures i recursos de reforç. Els professors també estem oberts a rebre els vostres suggeriments sobre recursos, idees i debats que es vulguin introduir al llarg de curs.
1 1. Què entenem per ESTRATIFICACIÓ SOCIAL? L’objectiu d’aquesta lliçó és fer una introducció als conceptes claus del curs sobre estructura social. En aquesta lliçó es plantegen dues qüestions fonamentals per entendre l’origen de l’estratificació social: (1) qui aconsegueix les posicions més desitjades a la societat? i (2) per què només algunes persones aconsegueixen arribar a les posicions més altes o desitjades?.
Aquesta lliçó mostrarà, entre altres coses, que han existit diferents models d’estratificació social al llarg de la història amb diferents barreres per la mobilitat, diferents mètodes per ubicar a les persones dins de l’estructura social i deferents graus de desigualtat. Aquesta lliçó avançarà una de les tesis més importants del curs: el fet que cadascun dels sistemes d’estratificació social se sustenta en un mètode principal de legitimació de les desigualtats socials; tema sobre el qual s’aprofundirà en un dels primers seminaris del curs.
Vols saber si has assolit els coneixements bàsic d’aquesta lliçó? A continuació es fa un llistat del conceptes claus que hauries de tenir molt clars. Posa’t a prova i descriu els conceptes claus de les lliçons del curs.
Societat meritocràtica: societat que es caracteritza perquè els individus que la conformes arriben als seus objectius gràcies als seus mèrits, als seu propi esforç. La nostra societat no podem dir que és una societat meritocràtica, ja que a la situació actual en la que vivim, és molt complex degut a temes econòmics i de recursos.
Una de les qüestions més importants per saber si una persona arribarà a la universitat, es si els seus pares hi han anat o no, malgrat tot si els pares hi han anat hi ha una tendència a que hi acabis anant, tot i que si no hi vas alguna mena d’estudis universitari o no tindràs.
No és el mateix criar-se en unes circumstàncies de pobresa que en unes altres, per tant tot deprendrà en moltes ocasions dels recursos dels pares, ja que si el nen te un problema de atenció i necessita un logopeda i hi ha una llista d’espera les persones sense recursos no podran accedir a un privat com ho podria fer qualsevol família benestant, no es el mateix privar-se d’un caprix que de menjar.
Conceptes claus: diferenciació social; desigualtat social; estratificació social; institucionalització de la desigualtat social; adscripció (factors); assoliment (en castellà ‘logro’); classe social; mobilitat social.
Les taxes de persones a la presó al 2004 era molt elevada per als EEUU que per la resta de països europeus, això és degut a les desigualtats existents, per les decisions polítiques del legislador que no preveu altres penes privatives de llibertat que no siguin la presó o simplement altres tipus de penes. Hi ha decisió política de utilitzar aquest tipus de penes.
Per exemple a Suècia i Noruega tenen la taxa més elevada de denuncies tot i que estan a la cua de quantitat de gent a la presó per 100.000 habitants ja que tenen gran numero de penes alternatives a la de presó, així com que les taxes de reincidència són molt menors que la resta de països europeus. En funció de l’objectiu que es tingui, les polítiques promogudes seran unes o unes altres. A EUA en el moment en que es dispara el empresonament massiu és als anys 80, mentre que Espanya passa de ser un país amb empresonament mig a ser la elit, a finals dels 80, principis dels 90, degut a que hi ha hagut un augment de la immigració, han 2 aparegut nous fenòmens que han passat a tipificar-se... hi ha una major inseguretat, que ve donada per la nostra incapacitat per saber el què passarà. El control social i la seguretat al carrer treballa la part immediata, però la nostra inseguretat no es solucionarà amb una major presència policial al carrer. Les enquestes de victimització ajuden a explicar els problemes, tot i que hi ha molt poques, només 3. Hi ha hagut una descendència de delictes al carrer tipus, furt, entrades als domicilis... (delinqüència comú). La percepció social que tenim es que vivim en una societat més perillosa que abans, aquesta ve donada per les mitjans de comunicació i el missatge que aquests donen de la realitat social, la informació ha de ser atractiva per tal de que sigui mercantilitzable. Es pretén per tant explicar electoralment allò que és diferent, com la immigració.
Paral·lelament ens han de donar incentius positius per tal que seguim treballant, per trencar amb la estratificació social i que ens permetin pensar que podem tenir sort i aconseguir certs poders, responsabilitats i certs ingresos. Cada cop és més fàcil per els que estan més amunt trencar sostres de estratificació social però cada cop és més complicat per als que comencen des d’abaix que cada ho cop ho fan més abaix.
Una primera aproximació als concepte de classe social Abans parlar de classe social era molt negatiu, tots crèien que eren “marxistes”. Analíticament no serveix de res parlar de classe mitja o alta, però podem determinar que sí que hi ha desigualtats de classes, però cóm podem parlar de desigualtats? Normalment la classe social ve determinada per els pares, per la família. Hi ha una transmissió generacional. Les categories marxistes com “proletaris” no ens serveixen de gaire, ja que un proletari de la diagonal no és el mateix que el proletari del raval. El de la diagonal tindrà o pot tindre molts més recursos i més estabilitat que els del raval (Alts funcionaris, gent amb càrrecs elevats, treballs amb molta remuneració...) vs treballs amb poca remuneració, precarietat, gent amb molta preparació però amb molts pocs recursos o possibilitats laborals, els treballadors ocasionals i els exclosos totalment del mercat, havent per tant una certa sedimentació o estratificació basada en les ocupacions com per exemple ; classe capitalista ( classe alta), ocupació no manual alta qualificada o no qualificada, els treballadors de coll blanc (oficines) o de coll blau (treballadors de fàbrica).
Kerbo determina un mínim de tres dimensions : 1) Autoritat 2) Treball 3) Propietat: patrimoni, mitjans de producció..
Les classes altes, classes corporatives (Alts directius), classe mitjana, classe treballadora (feines no qualificades de serveis, fabriques o oficines), classe baixa (moltes interrupcions, fora del mercat laboral en períodes de temps molt llargs...) No sempre la societat s’ha estratificat en classes socials. Si parlem de les societats primitives tenim un sistema d’estratificació bassat en una barraja de poder, autoritat i propietat, hi ha poders i es poden canviar al llarg dels temps on si fas mèrits pots arriabr a tenir el càrrec al llarg del temps, no sent càrrec per herència fins als primers assentaments. La forma de legitimació és tradicional, hi ha ritus que segueixes, i la desigualtat no és de qui té més 3 pertinences sinó el teu reconeixement social és diferent, hi ha un estatus diferent. En el cas de la societat grega, si els rangs són generalment tancats, la gent que surt de l’esclavatge no pot ser ciutadà. En aquest cas dins els ciutadans pot haver mobilitat i la part estàtica és per esclavatge, la adscripció és segons la classe social, si no neixes ciutadà és gairebé impossible ser-ho. Per tenir dret legitimitat has de ser fill. El rol productiu serà la classe a la que pertanyis.
La societat de casta com la índia, son rangs tancats, no es pot canviar, és per naixement. La FORMA DE legitimació és religiosa ii el fonament de la desigualtat era d’estatus i d0honor avui hi ha una desigualtat econòmica important entre castes.
En el mon feudal hi ha regim tancat que pots néixer camperol, noble o fer-te clergue (alt clergat i baix clergat), estaments socials.es fonamentalment adscripció naixement malgrat es pot ser camperol i arribar a ser ciutadà. Hi ha una desigualtat econòmica.
La nostra societat de classes la gran diferència amb la de feudal, la nostra ideologia diu que tots han de tenir igualtat de possibilitat i per tant s’ha de poder canviar la classes social. En funció de la família on es neixi hi haurà una major o menor possibilitats i oportunitats, però hi haurà una barreja d’assoliment i adscripció.
NO sempre els mon s’ha diferenciat per classes social.
A l’època feudal hi ha una línia d’herència, segons a la família a la que naixies, eres de classe noble o no privilegiada. La gent en aquella època es presentava dient els antecedents que tenia, que difereix molt de la manera de presentació actual, nom, espai geogràfic (d’on ets), estudis o treball que es realitza.. Estem en una Ètica del treball que està centrat completament en el treball, tots busquem al final una etiqueta, i aquesta és la professió.
La estratificació social és fixa (soc fill d’un camperol, això mai canvia, només es pot canviar de vassallatge d’un senyor feudal concret a un altre o bé aconseguir un acta de ciutadà que era extremadament difícil, per tant s’aconseguia demostrant que eres capaç d’exercir una professió i entrar en un gremi, per tant estaven al servei de la cort, altres nobles que controlaven la ciutat. Un camperol havia de complir amb el delma, (legislació feudal molt dura).
El pas del feudalisme (poder descentralitzat), no hi ha consciència territorial més enllà de la comarca, el monarca és un monarca absolut, a partir de 1400-1500 comença la centralització del poder per mitjà de la monarquia absoluta, les ciutats es converteixen en una font de poder, no fa falta anar a suplicar als senyors feudals per tenir ajuda, hi ha una millora considerable de la capacitat de producció per mitjà de l’aparició del comerç i el transport. Els que porten diners a la ciutat, són sobretot els banquers que quasi tots són banquers. Aconsegueixen enriquir-se amb el buit legal de la seva religió a través de deixar diners i demanar interessos cosa impossible per els catòlics o els musulmans. El principal problema és que si vols garantir el sistema econòmic, al no tenir el monopoli del poder no es pot anar al estament judicial si algú no et torna el deute. Totes les dinàmiques de odi social contra els jueus estan molt vinculats amb les activitats prestamistes de la edat mitja.
La concentració de poder a les ciutats poc a poc fa que els estats prenguin forma i els monarques es tornin monarques absoluts. Hi ha una concertació de capital a les ciutats, grans palaus a les afores, degut a que les ciutats eren més insalubres.
4 El pas a la societat moderna és el trencament amb l’antic règim, de l’antic règim al nou règim amb les Revolucions liberals que comença amb la revolució francesa (1789 amb la segona constitució liberal ) va ser impulsada per la burgesia al demanar poder polític amb representació al parlament ja que tenien poder econòmic, i revolució nord-americana. (1776, declaració de independència i primera constitució liberal), els colons dels estats que formaven nord Amèrica, volien trencar amb aquella gent que estava i dirigia des de Londres. Si l’antic règim era teocràtic, els liberals no creien que Déu hagués de decidir sinó els propis homes. Es remarca molt el terme igualtat, però enfront la llei i l’arbitrarietat, havent un estat de dret que marqui què és el que es pot fer i què no, limitant la inferència a l’esfera privada, tenint un vincle essencial amb la societat de classes.
El Liberalisme justifica un tipus de desigualtat ( es lògic que hi hagi desigualtat sinó no funciona) però no poden estar basades en el que déu pensi ni en el naixement sinó que han d’estar basades en altres aspectes, tenint per tant lloc l’anomenada modernització.
Aquesta ve marcada per una sèrie de canvis: 1) La secularització: de la teocràcia a la democràcia, de que Déu decideixi a que ho facin els homes (no vol dir sufragi universal), canvia el focus de poder. La idea de l’escola publica era substituir la secularització per el terme de Nació (Substitueix el concepte de nació religiosa).
2) Escolarització: La pertinença a una comunitat més àmplia a l’esfera de coneguts, ve donada per l’escola pública que neix a França, neix amb la centralització de l’estat i amb la voluntat de formar un cos social que acaba sent un poble. En el cas català s’ha construït al voltant d’una comunitat lingüística. El més normal és crear identitat que es veu creada per l’escola pública. Dins la escolarització tenim dues branques: a. Nacionalització: crear identitat de comunitat, voluntat de formar un cos social per acabar sent un poble.
b. Creació de treballadors disciplinats: c 3) Industrialització: crear una ètica de treball que ens diu que s’ha de ser disciplinats.
Aquesta industrialització implica un canvi de la noció dels humans amb el treball. La unitat productiva a la època prèvia a la industrialització, és a dir, a una comunitat pagesa era la família. Passem per tant d’una unitat productiva anomenada família, a una unitat productiva anomenada Empresa.
Familia Empresa Anteriorment les tasques de casa no només era la neteja sinó l’aliment dels animals, la cura del bestiar.. Normalment les tasques més properes a la casa, la domus, eren cosa de les dones, mentre que les que eren més allunyades eren dels homes. Tot i que tenia una major socialització la dona que l’home. La unitat de producció tot i això era la família. Al passar d’aquesta unitat de producció a una unitat de producció com l’empresa, el concepte de treball canvia, i ens porta a la diferenciació entre l’àmbit domèstic i l’àmbit productiu. Es passa a tenir 5 un concepte de que el treball important és el treball assalariat, quan anteriorment durant la unitat de producció familiar, ningú es plantejava que la dona no treballava.
Quan fem la transició a l’empresa separem la producció de la família i el concepte de assalariat comença amb la modernització, ja no produïm per aconseguir per sobreviure, sinó que es generalitza la idea de que no s’està treballant per menjar el que produeixes, sinó que treballes per aconseguir un salari.
Quan passem a ser assalariats creem una nova classe social al tenir aquests assalariats industrials unes característiques diferents formant la classe obrera. Les classes ja no són compartiments estants, per adscripció, en principi es pot canviar de classe social, segons el treball que desenvolupes... a partir d’aquí entrem a l’estructura de classes.
Hi ha un rerefons de canvi d’estructura de poder.
6 TEMA 2. Vivim a una societat sense classes socials? Què vol dir pertànyer a una “classe social”? Quin significat té avui en dia? És un concepte vàlid? Per tal de respondre a aquestes preguntes ens adreçarem als clàssics – Marx, Weber, Durkheim - i analitzarem com una mateixa idea o pregunta té diferents respostes en funció del paradigma o ideologia de partença. Aquesta lliçó també plantejarà les preguntes següents: (1) són inevitables les desigualtats socials? i (2) com garantim l’ordre social en un context de desigualtats? I aportarà diferents respostes en funció del paradigma que adoptem.
Conceptes claus: paradigma, teòrics del conflicte, teòrics funcionalistes, crítics/no-crítics, burgesia, classe capitalista, proletariat, ‘underclass’, subproletariat, lumpenproletariat , desclassats, grup social dominant, exèrcit reserva industrial, materialisme històric, consciència de classe, acció col·lectiva, estatus, partit, poder, oportunitats vitals, burocràcia, meritocràcia.
Per Marx les classes socials són Burgesia i el proletariat, el que els separen són la propietat dels mitjans de producció. Els proletaris, viuen del seu treball i del preu que s’imposa al seu treball. S’ha acabar identificant qui és propietari de la terra i qui és propietari del camp.
Mentre que en àmbit de la tecnologia hi ha els propietaris dels mitjans i els que a través d’aquests creen la tecnologia.
Tot ho concentra en la lluita de classes, per aquest sempre hi ha una força emancipadora, tard o d’hora la concepció de classes acabarà sent submergida. Mentre que hi hagi una propietat dels mitjans de producció no desapareixerà per tant el que fan és crear un socialisme col·lectiu per tal d’acabar amb aquestes classes.
Segons Marx amb les desigualtats s’acaba per mitjà del conflicte. És un crític a favor del conflicte per tal d’acabar amb les classes socials. Un segon paradigme és el crític de l’ordre.
Posteriorment, apareixen dos paradigmes més, el no crític o analític, que des de la visió de Durkheim les desigualtats no són res negatius i aquestes no pressuposen un conflicte, no està en conflicte constantment no havent una lluita de classes. Creu que la societat està en equilibri que creen les seves pròpies institucions mentre que no hi hagi revolucions socials. Per exemple els sindicats vinculen la seva lluita per unes condicions millors, intentant establir un moment d’equilibri en les quals les condicions en les que es desenvolupen les condicions en la societat siguin estables. Hi ha un ordre social que no té res de crític el funcionalisme, no havent un projecte polític emancipador, ja que no diem que les desigualtats socials les que estiguin afectant als ésser humans.
El paradigma de Webber creu que hi ha un conflicte més extrem sobre el poder. Aquest afegeix un element clau per comprendre la societat actual. És un paradigma no crític. No és un tema de condicions materials que es tradueixen en el salari, hi ha un altre element que és identificat per aquest, que és l’estatus, que depèn. El que depèn que un estatus estigui millor o pitjor vista és (1) segons el reconeixement social, (2) la disponibilitat del temps que potser no es paga en diners, (3) la capacitat de decisió sobre el teu propi treball, l’autonomia com a treballador, no és el mateix estar organitzat constantment. (4) La gent que tinguis donant ordres i la gent que es tingui com a subordinats, l’accés al poder polític..
7 Quan Webber afegeix la idea de Estatus en aquell temps estava parlant de quin lloc ocupaves dins la jerarquia, potser no és el mateix ser directiu que “capataç” tot i que aquest tingui també un cert reconeixement ja que té capacitat de decisió i organització tenint persones per baix a les que manar. Webber reconeix un conflicte per l’accés al poder més que per l’accés a les condicions regulars, que es reconeix més per la implantació per institucions burocràtiques, que és el garant per tal que les coses continuen funcionant d’una manera determinada. La desigualtat no ha de ser qüestionable, existeix i punt.
Teoria de Davis i Moore Les teories funcionalistes són les que millor s’han adaptat a la sociologia més de facultat, que apareixen als mitjans de comunicació que normalment reprodueixen valors rellevants socialment.
La justificació que dona la societat de les desigualtats són que hi ha un cert mèrit (cultura de l’esforç), una innovació... Hi ha una obsessió constant per demostrar l’esforç i el mèrit.
El que es necessiten són incentius, una sèrie de privilegis que són escasses i desitjades per la resta de la societat. La nostra societat no està preparada per assumir que una persona te molts diners i no s’ho mereix, no s’ho ha treballat. Hi ha la cultura del mèrit. Els funcionalistes reprenen tot això intentant donar forma i explicar les desigualtats que existeixen entre nosaltres sense fer cas dels casos extrems i intenten justificar el per què la dona de fer feina cobra menys que el professor titular.
La societat té una quantitat limitada de persones amb talent i s’ha de premiar d’alguna manera per tal de que no marxin i que no es dispersin. Es remunera el talent. Cal donar un premi i donar unes expectatives, ja que encara que es tingui molt de talent si no hi ha possibilitats de futur, o expectatives, no s’estudiaria. Cal donar elements de competitivitat per aconseguir-ho.
El estatus social serà superior i desitjat per la gent que motivarà a l’esforç en el període educatiu no només en treball sinó en diners.
Les recompenses no només són diners, si jo treballo dur, tindré una major quantitat de diners, una feina que m’agradi amb més capacitat de decisió i en una jerarquia més alta. El resultat de l’esforç és prestigi més remuneració econòmica.
Justifiquem les desigualtats a partir de l’esforç i del talent.
Hi ha molta gent que necessita creure que la societat no és tant desigualtat per tant no poden deixar els mitjans de comunicació creure que grans empresaris no mereixen tot el que han fet, tot el capital que han realitzat, per tant, tendeixen a afavorir la visió d’aquests per un tema ideològic.
Les posicions més importants ocupen les persones més qualificades i competents.
A totes les societats hi ha posicions més importants que tenen més qualificació.
Hi ha una quantitat de persones amb talent per aquesta qualificació.
Transformar el talent en qualificació requereix talent i esforç.
El resultat és el prestigi.
La gent que no treballa assalariadament, no està dins la estructura de classe, tot i que hi ha una dependència amb la gent que sí que està assalariada. L’estatus social en l’actualitat és una qüestió familiar per molts sociòlegs, és la família la que pertany a un grup social X.
8 El segon element que queda fora de l’estructura de classe, és la gent que no desenvolupa cap tasca al mercat laboral per haver estat expulsat o les persones que depenen del subsidi públic.
La societat actual encaixa dins la estructura de classe, actualment no hi ha una consciència social, hi ha una classe mitja. Quan parlem de classe treballadora, parlem de proletariat de serveis que son treballs poc qualificats realitzat per persones qualificades. EN la posició de classe en la que es troben és la classe mitja-baixa. (mirar Kerbo!! No es segur).
El que passa amb la classe treballadora i com desapareix aquesta a Europa es resumeix en un llibre anomenada de la demonización de la clase obrera”.
3. Es compleix "la promesa del capitalisme"? La mobilitat social als paÏsos industrialitzats Si el teu pare era un treballador manual de la indústria, quina és la probabilitat de que tu mateix/a siguis un/a treballador manual de la indústria? Quines són les possibilitats reals de gaudir d’un ”ascensor” social i millorar la teva posició dins de l’estructura social? O, dit una altra manera, hi ha barreres a la mobilitat? I com les podem mesurar? Per respondre a aquestes preguntes una altra vegada analitzarem com – des de diferents paradigmes – podem quantificar i ubicar quantitativament a les persones dins de l’estructura social i, finalment, com podem mesurar el grau de mobilitat social. Al final d’aquesta lliçó s’introduirà una reflexió sobre la societat capitalista actual i les oportunitats de mobilitat social.
Conceptes claus: escales de prestigi ocupacional, tipologies de classes socials neo-weberianes (Erikson, Goldthorpe, and Portocarero) i neo-marxistes (Erick O. Wright), categories de classe (Erick O. Wright), taules de mobilitat, mobilitat absoluta, mobilitat relativa, intergeneracional (pares/fills), intrageneracional (curs de vida), fluïdesa social, tancament o clausura social, obertura social, capital social, capital cultural, herència social o immobilitat (manteniment de la posició de classe), identitat demogràfica.
Alguns exemples d’escales de prestigi ocupacional:  ISEI - International Socio-economic Index de Duncan;  SIOPS - Standard International Occupational Prestige Scale;  ISCO - International Standard Classification of Occupations  ICSE - International Classification of Status in Employment;  CNO- Clasificación Nacional de Ocupaciones TEMA 3. MOBILITAT SOCIAL Les pautes no atribuïdes a les classes mitges són classes desviades.
Des de la perspectiva funcionalista diuen quina classe ocupa cadascú segons el lloc de treball que ostenten. Aquesta entenent que dins la societat industrial ens diferenciava el treball es va intentar establir una jerarquia, quins eren els que tenien una posició més afavorida i quins menys. Ho aconseguien amb l’estatus i la propietat i no propietat dels mitjans de producció.
Les escales descriptives que ordenen les posicions com si es tractés d’un continu; no volem fer referència a les barreres rígides entre classes socials.
9 Dins el prestigi, el que et permet és que la teva opinió sigui més o menys escoltada. Per exemple als anys 60 a EUA hi havia una escala de prestigi ocupacional que mostrava que una de les professions amb més prestigi eren els ministres (cosa que si es fes actualment a espanya no donaria el mateix) i el que menys prestigi tenia era Assalariat de gasolinera.
El poder es reparteix de manera més complexa que els mitjans de producció. Si en el cas de la perspectiva funcionalista es considera una mena de continu sense trencaments, la perspectiva marxista si que considera aquests trencaments. Tenim les perspectives del conflicte, tenim Marx i Webber i tenim els Neo-Marxistes i els Neo-Weberians. Com a principal Neo-Marxistes ( Olin Wright) complica una mica l’anàlisi marxista, veiem que una cosa és la època victoriana amb els proletaris i la burgesia i com avança la nostra societat no sent el mateix ser petit empresari o ser de la petita burgesia urbana que de la classe. La separació és més complexa.
Apareixen figures amb gran poder, però sense poder sobre els mitjans de comunicació. Grans fortunes eren propietats dels directius d’una empresa que encara que no eren propietaris, van perdre molts diners al crack del 29.
Esquema de classes socials de Erik O. Wright: Burgesia Petits empresaris Directius i supervisors Petita burgesia Semi-autònoms assalariats Proletariat Propietaris Classe mitjana Classes Posicions contradictòries en les relacions de classe i Neo-Weberians (H. Goldthorpe). Si Weber complementa el marxisme amb l’accés al poder i el prestigi i la posició respecte al mercat laboral determina la manera de viure, aquest reprèn aquesta idea, creu que les classes venen a agrupar persones i col·lectius que actuen d’una manera similar. Distingeix entre classe serveis ( que ofereix una assessorament, i estableix una agenda política, és qui realment mana), classe intermèdia (amb una nivells de consum elevats i identificada amb aquesta classe de serveis, aspira a que els seus fills entrin en aquesta classe de serveis, i classe treballadora.
10  Les classes socials segons Goldthorpe:  Classe de serveis: professionals, directors, administratius, supervisors de treballadors de coll blanc i propietaris de capital. Aquesta classe de serveis està molt identificada amb trajectòries universitàries.
 Classe intermèdia: altres treballadors de coll blanc com els administratius, venedors, treballadors dels serveis, petits propietaris (agricultors o ramaders), autònoms (que no tenen treballadors al seu servei) i tècnics de grau mitjà i supervisors de treballadors manuals.
 Classe treballadora: ocupacions fonamentalment manuals (siguin o no qualificades) • Des de la perspectiva neo- marxista, el que fixa la posició de classe és la propietat econòmica i les possessions, el control i autonomia en el procés de producció (capacitat de creció del propi treball o manera de treballar) Per Wright les posicions dins de l’estructura de classes socials depenen de la possessió de propietat econòmica, control i autonomia en el procés de producció.
• Per Goldthorpe creu que les posicions socials representen diferències en els recursos o “oportunitats de vida” per accedir a l’educació i als béns de consum. El més important no és la propietat econòmica sinó les qualificacions i l’experiència en el mercat de treball. Es més important és què has estudiat i la experiència no tant la propietat dels mitjans de producció.
Definició de classe social segons Kerbo: Grup de persones que comparteixen interessos objectius comuns en el sistema d’estratificació social (pàg.142).
S’han de rebutjar les definicions de classe social basades en una única dimensió de la desigualtat (estatus ocupacional, poder, relacions de propietat...). Exemple: Classes socials Alta Dimensions: Ocupació Autoritat Relació propietat Alta Alta Propietaris de 11 Corporativa Alta Alta No (són els directius als que s’ha delegat la gestió de la empresa) Mitjana Alta-mitjana Mitjana (solen No tenir subordinats però han de respondre davant algun superior) Treballadora Mitjana-baixa Baixa No Baixa Baixa Baixa No La mobilitat social per tant des de la perspectiva sociològica la entenem com que hi ha una mobilitat ascendent, descendent o bé no hi ha mobilitat.
Taula de mobilitat (també s’anomenen taules origen-destí) Classes socials de destinació 1 1 Classes Socials d’origen 2 3 Mobilitat descenden t Immobilitat 2 3 Mobilitat ascendent (1) Classe alta (2) Classe mitja (3) Classe baixa.
Per tant si una persona prové d’una classe alta i es queda en aquesta no hi ha hagut mobilitat ( 1-1) Si una persona prové d’una classe alta i passa a una mitja hi ha una mobilitat descendent (1-2) que també succeeix si pertany després a una classe baixa (1-3) En els últims anys a Espanya, hi ha hagut una clara mobilitat social ascendent, degut a que la trajectòria general que han seguit, si ens fixem en la generació dels nostres pares ( que s’han acabat dedicant al sector serveis treballadors de coll blanc White collar).
En comparació amb la generació dels nostres avis (que treballaven a la industria o la agricultura, sent obrers qualificats, no càrrecs Inter mitjos, sense grans propietats Blue Collar), ha hagut una major “culturització universitària i educacional”. Existint per tant aquesta mobilitat social ascendent. Culturalment si que pot suposar una mobilitat ascendent, però depèn del sector de serveis al que et dediquis, no es considera el mateix dedicar-se a ser oficinista que metge o Advocat. El pes de la indústria i de la agricultura ha caigut en picat (2% 12 aprox front al 38% que hi havia anteriorment), una cosa és la mobilitat i l’altre són els “trasbassos”.
Des de el món urbà sempre hi ha hagut una tendència de sentir-se superiors.
A partir de les categories de Goldthore es va intentar esbrinar cóm era aquesta mobilitat, es va veures que dels fills de professionals de serveis eren professionals de serveis el 26% eren càrrecs mitjos i el 15% eren classe treballadora.
Si es fa un percentatge per files, segons destinació, obtenim les probabilitats de entrar a una classe determinada (taula de sortida): Serveis Serveis Intermèdia Treballadora 59 28 15 Intermèdia Treballadora 26 15 37 36 27 57 Total 100 100 100 Un 15% de les persones en la classe de serveis tenien un pare de la classe treballadora.
Un 59% de les persones de la classe de serveis tenien el pare de la classe de serveis, és a dir, que no s’han mogut de classe.
Als extrems hi ha poca possibilitat de mobilitat, en el cas de la classe de serveis i la treballadora tenen més dificultats de mobilitat ascendent, tot i que predomina la mobilitat descendents.
Si es fa un percentatge per columnes, segons origen, obtenim un índex de la heterogeneïtat de cada classe (taula d’entrada): Serveis Serveis Intermèdia Treballadora Total 31 36 33 100 Intermèdia Treballadora 11 4 40 26 49 69 100 100 La classe més heterogènia La classe més homogènia Però per a l’anàlisi de la mobilitat social, s’utilitza el terme anglès “ODD” (OPORTUNI TAT RELATI VA) L’ODD o OPORTUNI TAT RELATI VA en l’anàlisi de la mobilitat de classe és la probabilitat de passar d’una determinada classe a una altra.
La classe de serveis és molt heterogènia, la més homogènia són les classes treballadora.
13 Aleshores podem plantejar-nos que si que hi ha una mobilitat entre classes. El mite liberal de les societats obertes, ens hem de plantejar en què justifica que existeixin les desigualtats. Per promoure que es busqui la millora social i que hi hagi una certa competitivitat, per premiar al talent i a les persones que s’ho han treballat més- Aquestes les accepten en la mesura que entenem que hi ha un sistema que premia a aquestes persones, per tant el sistema de mobilitat social hauria de ser molt actiu en una societat meritocràtica com aquesta. No hauria d’influir el origen del que es provingui sinó els mèrits, ja que justifica la desigualtat per el mite de la igualtat de oportunitats, no parlem de igualtat real, sinó des de un punt de vista liberalista. Tothom vingui d’on vingui sigui premiat per el seu talent i esforç, tenint per tant una mobilitat tant ascendent (la gent que tingui talent i s’esforci molt encara que vingui d’una classe treballadora) i descendent. Això no s’acaba de complir, ja que la classe treballadora té molt impediments per tal de aconseguir aquesta mobilitat.
M odel de mobilitat de Goldthorpe (elements a considerar): 1. Atracció relativa de les diferents classes com a destinació 2. Les barreres d’entrada a aquestes classes 3. Recursos de les diferents classes d’origen Una societat igualitària és aquella que mostra altes taxes de mobilitat Però cal distingir entre la mobilitat deguda a: Canvi estructural M obilitat absoluta L’analitzarem mitjançant la taula de mobilitat, mirant els canvis en l’estructura de classe al llarg del temps M obilitat relativa Fluïdesa social S’analitza mitjançant les oportunitats relatives (odds) Per exemple, la disminució en treballs relacionats amb l’agricultura i la ramaderia, així com feines no qualificades, front a l’increment de treballs qualificats o feines de “coll-blanc”.
Les estructures de classe són molt més rígides del que ens volen fer creure, per l’element de canvi radical de la manera d’entendre la societat d’una generació a un altra, és molt complicat fer estudis de mobilitat social, ja que si el pare d’algú era obrer i el fill és administratiu, des de els estudis clàssics era una mobilitat ascendent, però amb la proletarització dels serveis i precarització del mercat laboral és molt més complicat considerar-ho mobilitat ascendent ja que les condicions de vida, tal i com està actualment el mercat no seran millors.
14 Alguns problemes de les classificacions de classes socials: • • • • Normalment s’utilitza l’home com a referent únic per derivar la classe social. A les parelles-de-dos-ingressos l’ocupació de la dona pot ser igual d’important que la de l’home.
Quan ambdós membres de la parella pertanyen a classes socials diferents seria més adient assigna una classe per individu (?) Cada vegada és més comú trobar llars encapçalades per dones: com es classifiquen aquestes llars (?) La majoria de les classificacions es basen en la unitat familiar en comptes de l’individu (la família com unitat domèstica amb condicions de vida semblants on les decisions de tipus econòmic normalment es prenen en comú) (?) Normalment s’agafa com a referència la professió del pares (caps de família) això als anys 60 encara però actualment ja no ens serveis ja que hi ha ocasions en que és la dona la que sustenta la família o per exemple quan els dos progenitors tenen classes socials diferents, quina és la classe social de referència, quina marca la classe social de qui depèn?. És bastant complicat establir un estil de vida referent a la nostra manera de treballar.
Encara avui la nostra posició de classe està relacionada amb el treball que realitzem. Ja no tenim una perspectiva professional a llarg termini, el que tenim carreres laborals de projectes, es fa el que es pot per sobreviure, sent molt limitat identificar la nostra posició de classe respecte al treball que es desenvolupa, a través dels estudis també, perquè hi ha gent molt preparada treballant en un àmbit que no és el seu mentre que succeeix el mateix amb els ingressos. Per tant aquest model ja no ens serveix gaire degut a la situació actual que estem vivint.
Si els estudis de la estratificació han demostrar alguna cosa és que les bosses de pobresa i marginalitat ens causen problemes en la mobilitat social, degut a que es troben estancats.
Sempre existeixen aquestes bosses tot i haver mobilitat social. Sempre hi ha pobres, i els fills d’aquests tendeixen a seguir sent pobres.
La bossa de pobresa i la marginalitat ve determinada o formada per: mares solteres, drogodependents, afroamericans (minories ètniques) que el que feien era justificar la existència de col·lectius pobres o marginats malgrat que hi havia un estat de benestar. Es mantenen en una esfera de marginalitat perquè es consideraven underclass. Marx defineix que dins la estructura de proletariat hi ha una classe que està per sota, formada per persones que estan discapacitades per treballar, persones grans que no poden participar en el mercat de consum.. el problema és que són un exèrcit de reserva que fa que els proletaris hagin d’acceptar condicions pitjors degut a que aquests estan disposats a ocupar els llocs de treball si els proletaris no volen. Com més gran és l’underproletariat, més baixes són les condicions del mercat laboral. Malgrat això hi ha una gran quantitat de persones dins aquesta bossa de l’underclass que no podrà sortir-ne degut a que si l’estat els ajudés els convertiria en paràsits, ja que les seves capacitats cognitives són bastant modestes, tenen “promiscuïtat”.. mares 15 solteres que s’aprofiten d’ajuts que els donen per el fet de tindre fills, ja que són persones amb estils de vida desviats, que es relaciona perfectament amb el pensament de la criminologia clàssica conservadora.
Paral·lelament els europeus, van intentar donar una justificació diferent, per tant, va aparèixer el moviment francès progressista “quart món”. Durant una època es va intentar posar de manifest que la pobresa no és un tema de desigualtats globals, sinó que dins la opulència de la nostra societat hi ha persones amb una pobresa extrema. S’intenta parlar d’un fenomen multifactorial, és a dir, la qüestió no és tenir o no feina o diners, més enllà de la pobresa econòmica hi ha la exclusió social. Són els primers en usar la expressió que s’utilitza com a categoria analítica. Les persones amb exclusió social, són persones que no tenen diners. La societat exclou a diferents persones que acumulin factors d’exclusió. No és el mateix tenir 80 anys i viure en un pis sense ascensor, i cobrar una pensió de 900 euros, en aquest moment es tenen un factor d’exclusió. Si cobres menys i tens pis amb ascensor, la teva capacitat de relació és major. Es permet desenvolupar un projecte de vida i altres factors que ho impedeixen. Les persones que es troben en situació d’exclusió social és perquè han acumulat factors d’exclusió social com per exemple (1) exclusió relaciona, (2) exclusió del mercat laboral, (3) exclusió d’habitatge; (4) exclusió de desavantatges ( diversitat funcional: que són els que anomenem la discapacitats).
La societat no està plantejada per a tot tipus de funcionalitat i els problemes que es pot trobar una persona amb cadira de rodes, no són problema d’ell sinó de la societat que no permeten que aquests es desenvolupin amb normalitat.
Ser inclusiu quan parlem de manera de viure, és més complicat. Amb el terme exclusió social hi ha hagut problemes, ja que per als mitjans de comunicació i per la gent, aquesta és la underclass. Aquest terme però hauria de ser molt més extens.
En els últims anys conceptes com marginalitat, gueto.. ha patit una variació en la concepció que es té. Els nostres guetos (societat tancada dins el espai urbà amb normes i institucions creences pròpies ) també existien no de la manera en que es coneix formalment, ja que no podem associar gueto amb funcionalitat.
Actualment davant l’augment de la pobresa social és la criminalització i penalització de les conductes. ( Exemple: s’imposen multes per les persones sense llar que dormen al carrer).
16 4. Hi ha desigualtats de gènere a la societat actual? Hem assolit la igualtat efectiva entre homes i dones? Segons la directora de l’Institut Basc de la Dona-Emakunde, Maria Silvestre, els joves "no són conscients" que perviu la desigualtat entre homes i dones perquè creuen que "aconseguida la llei, aconseguida la igualtat, però és un error: viuen un miratge d’igualtat ". Què té de veritat aquesta afirmació? L’objetiu d’aquesta lliçó és explicar la diferència entre el concepte de gènere i sexe, així com analitzar l’origen de les desigualtats de gènere i els esterotips de gènere. Al final d’aquesta lliçó es debatrà sobre si és desitjable eliminar les desigualtats de gènere i quins serien els mecanismes per assolir una societat amb igualtat efectiva entre homes i dones.
Conceptes claus: sexe, gènere, desigualtats de gènere, relacions de gènere, socialització de gènere, ‘empoderament’ de gènere (de l’anglès ‘gender empowerment’), polítiques transversals de gènere (de l’anglès ‘gender mainstreaming’), sostre de vidre, discriminació institucional, discriminació estadística, doble jornada laboral, doble presència, masculinitats hegemòniques, masculinitats tòxiques.
Desigualtat de gènere: Estem en una societat on en principi tenim igualtat de drets. Hi ha però possiblement algunes dificultats que afavoreixin l’aparició de moviments com el feminista. Per exemple els drets de la dona al mercat laboral enfront del dels homes.
Les societats van per línia matriarcal i tindria cert sentit que fos així però no ha estat així, sinó al inrevés, han dominat els homes.
En l’època primitiva, tot i que la caça estava considerada com a més important, no era del tot així, era un tema més de jerarquia i de presa de decisions amb la corresponent dominació per part de l’home, tot i que la feina més important era la que feia la dona. Normalment els homes eren més dominants ja que l’objectiu principal era la perpetuació de la espècie, i el poder de tenir descendència la tenen les dones, cosa que sempre han pretès mantenir controlat els homes, tot i que mai s’ha considerat una desigualtat com a tal.
La nostra societat és una mica més complexa, ens em socialitzat i veiem com a normal les coses que fem cada dia, som una societat peculiar en que les coses canvien amb molta rapidesa, per tant el que veiem és el que acostumem a veure com a normal.
La Dominació de base biològica per tant es veu com el més normal. En temes de dominació i desigualtats de gènere no trenquem amb les creences anteriors com ho fem amb les noves tecnologies. Estem actualment a la societat moderna, que tenen el seu inici durant les monarquies absolutes i es consoliden en els valors liberals, per tant basem les nostres relacions en les democràcies liberals com a sistema polític, el capitalisme com a sistema econòmic i a les relacions liberals. Per tant s’ha d’intentar no entendre les desigualtats des d’un punt de vista biològic.
El capitalisme va de la mà d’industrialització, la gent entén com a treball (magnitud física) és la capacitat de transformar algun “input” en alguna cosa útil “output”, si entenem que és allò per la supervivència de la espècie, és allò que fem per poder protegir-nos.. Les característiques del treball pre-capitalista el home marxava a treballar al camp, que suposava per tant un treball molt més físic, les dones el que feien era estar a casa tenint cura dels fills petits, mantenir una 17 certa higiene a casa, mantenir horts, corrals... Tot junt és el treball que fa la família que és la unitat de producció. El artesà per exemple es dedicava a fer la terrissa i la dona el que feia era la resta, es cuidava de la llar, l’hort, els aprenents (treballaven a canvi de casa i menjar) la unitat de producció era la família.
Aleshores per tant no té sentit parlar sobre feines de casa i feines de fora de casa, no hi ha cap sentit perquè no existia cap mercat laboral sinó que el que hi havia era una unitat de producció anomenada família. La llar passa a ser un espai privat i la unitat passa de ser la família a ser una entitat que es diu empresa, fàbrica o taller, en aquest moment amb la divisió de organismes públics i privats, apareix el mercat laboral. Aleshores apareixen els salaris. Quan es genera el espai laboral el que l’ocupa són els homes. A més a més el liberalisme com a ideologia dominant genera la divisió entre esfera pública i privada en el món polític. L’estat de dret ens ha de defensar de la ingerència de l’estat. Amb la primera constitució consagren amb la esfera privada on queden relegades les dones. (Pas del Feudalisme al capitalisme).
Les dones al feudalisme, no tenien accés a la esfera política que els hi permetis prendre decisions, que eren preses per els nobles. Les dones però si que tenien un rol comunitari, la conformaven aquestes bàsicament tenint relacions socials al dia a dia organitzant la comunitat per temes com per exemple els religiosos, ordenar els espais públics o bé obrir pous, aquestes van ser la major resistència a la imposició del capitalisme en moltes zones d’Europa. Si pensem en clau historiogràfica, hi ha una època en la que es generen moltes revoltes per aconseguir un estil de vida que s’aconsegueix gràcies a les desgràcies.
La llei de la oferta i la demanda ho marca tot i si en un moment de la història la població europea es redueix havent molta necessitat de menjar, ha d’haver una certa negociació, es van iniciar uns acords iniciant una certa abundància en el món rural així com a una reducció d’impostos, amb la consegüent resposta política amb les lleis de tancaments (eclosure acts) de terres per part de la noblesa.
Entrem en una dinàmica de revolta de camperols i moviments com per exemple “ el movimiento de los comuneros” els nuclis de la revolta estaven formats majoritàriament per dones, que lliga amb el fenomen històric relativament poc estudiat que era la “caça de bruixes” a l’inici del capitalisme, va ser un genocidi on es van matar a més de 200.000 dones europees a la foguera per ser acusades per bruixes. És una repressió total als moviments comunitaris de l’edat mitjana. Les dones tenen les facultats de reproduir-se per tant es comença a medicalitzar la maternitat, es relega a les matrones i se les acusa de bruixeria, ja que aquestes dominen el poder de crear noves forces laborals per el futur. Es comencen a regular els drets del no-nats, la idea de que el avortament és pecat comença en aquest període, la criminalització de l’avortament sorgeix quan es necessita major mà d’obra, els pares passen a ser propietaris dels fetus que encara no han nascut, si la dona vol avortar el marit la pot denunciar davant els tribunals canònics i podria ser castigada a la foguera que no es considerava un càstig com a tal ja que es creia que si realment no era bruixa, Déu apagaria el foc.
Es calcula que entre les comptades i les no incloses aproximadament van morir més de 2 milions de dones. Tot era una cortina de fum, els aquelarres, eren gent del poble que estaven cansats del noble que els manipulava, es reunien per tal de anar en contra dels nobles, per tant aquells aquelarres eren la excusa per criminalitzar aquests comportaments.
18 La dominació masculina s’estén fins les societats industrials on hi ha una clara diferència entre les tasques productives i les rasques reproductives, es va dominar sexualitzant a la dona o bé també anomenat la “cosificació de les dones”, és a dir, ens interessa una imatge de la dona com a objecte sexual a controlar ja que ens permet tenir més treballadors i treballadores. Ha de ser alguna cosa controlable. Hi ha un element més important, el que mana a les famílies és l’home que passa a tenir la responsabilitat.
La família era una institució tan important que havia d’estar unida i per tant una família era un únic vot. Al 1933, a la república es va debatre el sufragi femení : Victoria Kent i Clara Campoamor, dues feministes. Victoria Kent no defensava el sufragi femení ja que es sabia que elles votarien el que el hi digués el seu confessor, per tant ella pretenia propugnar una educació pública de qualitat per ensenyar a les dones i que poguessin tenir opinió pública.
Aquest sufragi va acabar al 1936.
L’alliberament sexual es constitueix com una certa flexibilitat a les unitats familiars, hi ha una competició en la que entren les dones, al poder accedir als càrrecs públics.
Ha crescut una major permissivitat en el tema de estètica.
Els valors que es pressuposen a una persona ha de tenir en un càrrec en una empresa tant pública com privada és la agressivitat vinculada a la competitivitat. Això és relaciona amb l’èxit. Normalment es té com a creença que el home pren millors decisions, té més capacitat de separar els sentiments i les emocions... No hi ha cap sostre legal a l’accés de la dona al mercat laboral tot i que des de un punt, no els deixen accedir a certs llocs de poder, que normalment estan més vinculats i relacionats amb la feina del homes degut a que tenen majors capacitats agressives competitives. Les dones que accedeixen a aquest tipus de llocs, es que tenen un perfil molt masculí de comportament.
Encara hi ha una discriminació laboral ja que el mercat laboral i la vida familiar encara estan molt relacionades. La nostra societat encara és una societat patriarcal, les decisions de la vida familiar venen molt determinades per el entorn cultural. Per exemple: si una dona demana festa per portar al fill al metge, ho veurien com una cosa normal, en el cas que ho demani un home no està ven vist, ja que es considera que no dones importància a la feina o que vols “escaquejar-te”. Està assumit i hi ha barreres per exercir tasques que normalment estan atribuïdes a la dona.
Què vol dir masculinitat i feminitat en la societat actual? Quina és la diferència entre sexe i gènere: - Gènere: rol que em assumit. El gènere s’ha identificat sempre amb el sexe, al sexe dona li correspon un gènere o rol femení, tasques de cura, productives, decisió, poder, ajut, suport, intel·lectualitat i racionalitat.. Totes les societats però no tenen dos gèneres, hi ha societats que tenen més de dos, ja que aquest està relacionat amb la funció de cadascun en aquella societat. Les persones que neixen amb unes certes característiques, no els importa el sexe, sinó que seran “chamans”. Vinculat a la nostra relació amb la subsistència de la realitat. El sexe femení ha anat adquirint unes noves funcions entrant dins la esfera professional. Les dones continuen fent la feina a l’àmbit privat (doble jornada) tot i haver aconseguit èxit en el mercat laboral. Els homes això no ho tenen tant assumit.
- Sexe: és un rol biològic, que bàsicament són dos: Home i Dona, tot i que en caos molt estranys es pot néixer amb sexe indefinit, dones que neixen homes i viceversa.
19 Pierre Bourdeau: sociòleg francès que creu que les dones son productes de la dominació, que les característiques que presenten son fruit de les funcions sobre tot domèstiques que tenen, per tant són més discretes, més amables, es preocupen més per la resta de les persones, per fer regals, s’enrecorden més de dates importants..
Una dona que no es considera feminista, es que no ha patit gaire dominació, bourdeau, diu que hi ha una estructura de dominació perquè la gent tingui el comportament que s’espera i el marge de dominació es poc, estem determinat per les estructures socials existents.
Situa a l’home no només com a dominador-agressor, sinó com una figura dins aquesta estructura. El rol de dominació sempre es creu que és el millor, no és així, la guerra per exemple no és una cosa positiva, que era la feina principals dels homes. Ens han venut una realitat fictícia.
Actualment hi ha una nova consideració de feminitat però desprès hi ha un repartiment d erols que et segueixes creient, com els handicaps que imposa la societat a la maternitat que no imposa a la paternitat així com la doble jornada, per tant aquesta nova feminitat manté els valors anteriors i el que fa és assumir part dels valors dels homes, valors masculins, per poder competir en llocs com el mercat laboral.
Actualment han augmentat els suïcidis en homes, a causa de la crisi, pèrdua del treball que és com un fracàs enorme per a ells.
La diferència que existeix entre dones i homes, és que els homes troben problemes per redefinir la masculinitat, demostrar els sentiments està molt mal vist, viure la masculinitat no és fàcil, hi ha molts prejudicis a la societat per a ells, a la mínima els catalogues. Per tant tenen uns límits claríssims. Aquests no tenen referents, per tant no hi ha manera de saber cóm exercir la masculinitat. Anteriorment els pares eren referents. Les dones tenen més referents per part de les mares, per tant les dones barregen referents de les mares i en el cas que aquestes no tinguin estudis i la filla en vulgui, aleshores agafarà com a referent en aquest àmbit al pare, barrejant valors d’un o uns altres.
Les tensions internes produïdes de la re-definició de la masculinitat, s’expressa per exemple en la disfuncionalitat de les parelles, les diferències que existeixen amb les parelles quan tenen criatures...
En la criminologia l’impacte que té és que és una de les claus per poder analitzar la violència física pròpia de la violència de gènere, és la incomoditat dels homes i la canalització d’aquest per la re- definició de la masculinitat.
Bourdieu inclou les dones com a subjecte que transmet el model de dominació generació rere generació, el home incorpora un element de victimització. Ell planteja que ni l’home ni la dona són conscients de la dominació perquè són estructuralistes. Què hauria de fer un o un altre per tal que la estructura els portés a vèncer a la dominació. Hi ha una dominació des de la perspectiva que la dona rep la part negativa del tema, a més a més, hi ha una dominació en la mesura que en molts tipus de feminisme –marxista creu que el capitalisme ens explota perquè generem una plusvàlua (està el nostre treball valorat per sobre del que treballem), que es queda el empresari.
Es sustenta molt treball femení que no està valoritzat. Molts homes poden fer una feina assalariada, degut a que les dones mantenien la llar, havent una extracció de rendes no 20 valoritzada en diners però que genera uns guanys del que s’en beneficia la classe empresària.
Aquest és un argument marxista.
Hi ha una relació de dominació perquè hi ha una relació de propietat, les persones són propietat i responsabilitat meva “ la teva dona”, aquesta dominació no té perquè sempre ser conscient.
El estat té tant un braç femení i un braç masculí. El braç masculí està format bàsicament per les finances i la real polític, és a dir, relacions de poder internacional, defensa... faran o marcaran la línia a seguir per la mà esquerra (femenina), que estarà formada per l’educació, sanitat.. es retallen per exemple les polítiques socials, sempre la part femenina està vinculada a la part masculina. La part esquerra sempre acostuma a sortir perjudicada. Les retallades sempre afecten més a la part social de l’estat.
La dominació o la anul·lació del programa neoliberal, com les polítiques socials, a qui acaba afectant és les dones, acaben incrementant els nivells d’explotació.
Hi ha un argument en contra d’aquesta conclusió anterior de la visió liberal del món és que hi ha una estructura que influeix amb el comportament de la gent, com per exemple en el cas de la radicació de la delinqüència. En aquest cas passa el mateix, les llars funcionen així no per pròpia elecció, tot i que la pròpia persona ho pensi, però no és així necessàriament, es poden haver limitat a complir el que la societat creu que és el correcte, sense pensar si està bé o no o si és dominació o no.
Allò que és tradicionalment femení és considerat mediocre o negatiu, no veiem que hi hagi un progrés a la societat per aquest fet. No és bo que un nen adquireixi tasques femenines es veu com una cosa negativa, però al inrevés és veu millor, com a una cosa fins i tot positiva.
Es per això que el moviment com el feminisme té molt de sentit, ens hem d’intentar alliberar.
5. Fins a quin punt l'origen migratori o la ètnia constitueixen una barrera per la mobilitat social? EL fet migratori es produeix al segle XVII. Sorgeix a Europa, i l’hem de mirar sempre des de el prisma nacional.
La Atlàntida és l’únic lloc que no està dividit en estat nació. L’Europa occidental es caracteritza pel colonialisme o imperialisme. Es reparteixen / parcel·len el món després de la II Guerra Mundial.
EEUU una colònia britànica que s’independitza. Britànics de segona-tercera generació i no pagar impostos.
Les migracions són naturals en la espècie humana. És una qüestió econòmica en el sentit ampli de la paraula economia, migra per les relacions amb els instruments productors.
Més de la meitat de les persones del planeta estan vivint en ciutats. El motiu és que anem a buscar feina (recursos). En la primera industrialització, a Anglaterra i a Flandes es crea la primera industria de la llana. Hi ha molta demanda i es necessita més llana perquè es puja el preu. Llavors els nobles fan tancament de terres, i la gent treballa els camps propers a casa seva i els camps comunals, que eren de tots i servia perquè tothom es pogués alimentar: cereals i altres bàsics. L’aportament calòric venia de la terra comunal i millorava el treball en escala perquè el treballaven entre tots, es feien torns, compartien animals... A la pràctica els 21 camps comunals són de qui té el poder, i els nobles com veuen que amb la llana es guanya molts diners tanquen els camps comuns i posen a pasturar llana. Llavors la gen no tenia de què menjar i no podien plantar cara perquè era molt repressiu, i per tant el millor era marxar. El tancament de terres va ser molt dura: les líders comunitàries les cremaven com a bruixes, firmaven actes de clausura molt ràpidament i es convertien les terres en propietat privada.
Llavors o s’anaven a la ciutat o a pobles pesquers. La gent no volia anar a la ciutat a la època previctoriana perquè consistia en tancar-se en una fàbrica.
A Espanya, la gran migració camp-ciutat es dona als anys 20,30 i 50. Ja hi ha l’element cosmopolita perquè espanya era un Estat rural. Un altre factor és la postguerra. Però realment buscaven activitat econòmica, per tant si en el teu país no hi ha activitat econòmica aniràs a un altre estat en que sí que hi hagi: pots estar al nucli econòmic (ciutat ben connectada amb la encomia global) o a la perifèria.
Quins són els problemes que sorgeixen amb les migracions? Problemes de gestió de migracions  Massa immigració [terreny material ens ha portat la racionalització dels valors liberals] o Estat  Competència social – laboral i la percarització del mercat o Mercat Laboral  Precarietat o Urbanisme o Barreres legals [terreny jurídic]: permís de residència i de treball. AL final s’acaben convertint en la penalització o sanció de les conductes. Estan sense permís de residència o de treball, pe tant transgredeixen la norma – clandestinitat – vulnerabilitat social. Ex. que si vols un visat de turista has de ensenyar el compte corrent per demostrar que no vens a quedar-te . però la immigració fa el estat del benestar més rendible perquè hi ha més cotitzacions. A més, ja venen educats (no s’ha d’invertir) no gasten tan nen santita ja que els quemes gasten son els nens i la gent gran.
Segons el BBVA les pensions s’havien de col·lapsar al 97 i no va passar. No es va col·lapsar per la entrada de immigrants. Les persones no són mercaderies i no podem convidar-les quan el nostra estat del benestar les necessita i fer-les fora quan no.
o Delinqüència  Impacte cultural [terreny simbòlic]: problema de curt termini. El desenvolupament econòmic està en qüestió: és la expansió econòmica o la millora dels indicadors econòmics i socials. Els països que immigren a Espanya tenen Bosses de misèria causada per processos històrics. A Espanya la immigració comença a principis dels 90 i la gran explosió és 96-97 i 2002.
A França les primeres immigracions venen de les seves colònies, principalment Argelia perquè amb la descolonització deixa el estat fatal.
 Classisme: immigració de classe humil és pitjor tractada Com veiem hi ha terreny material, simbòlic i jurídic.
22 Les teories funcionalistes modernes ens expliquen que la riquesa i la posició social a les societats capitalistes avançades s'assignen per mitjà de la competència i la demostració del talent. Ens descriuen societats competitives basades en la doctrina de la igualtat d'oportunitats; és a dir, que tothom té les mateixes oportunitats de desenvolupament.
Aquesta lliçó qüestiona aquest plantejament a partir les desigualtats socials per raó d’origen migratori, raça o ètnia que es produeixen a les societats capitalistes avançades. L'objectiu de la lliçó és entendre l’origen de la discriminació per ètnia i les raons per les quals es reprodueixen aquestes desigualtats socials, aparentment irracionals des del punt de vista econòmic, atès que malbaraten el talent potencial que acullen les seves societats. Finalment, aquesta lliçó mostrarà els diferents models d’integració social adoptats a les societats occidentals amb més experiència amb l’acolliment de població immigrant.
Conceptes claus: discriminació positiva (afirmative action), amalgama, apartheid, assimilació, 'black power hipòtesi del contacte, discriminació, grup ètnic, etnocentrisme, teoria de l’explotació, genocidi, sostre de vidre, ofensa motivada per l’odi, discriminació institucional, grup minoritari, minoria ideal /modèlica, pluralisme, prejudicis, grup racial, política ‘ètnica’ (racial profiling), racisme, segregació, estereotips, etnicitat simbòlica.
Tema 6. Com ens determina l'edat o la generació en l'accés als recursos? L'edat i la generació, com el gènere i la raça, són estatus adscrits que constitueixen la base de la diferenciació social. Aquesta lliçó examina les conseqüències de l’actual procés d'envelliment, les diferències en la transició a la vida adulta dels joves en moments de crisi econòmica, l'estratificació per edats als països occidentals europeus i el nou activisme polític de la població d’edat avançada (“els iaioflautas”) que es constitueix com a grup de pressió.
L’objectiu d’aquesta lliçó és mostrar les diferents pautes d’estratificació per edats (l’accés als recursos, serveis i posicions més valorades per la societat segons els grups d’edat) segons el context cultural i social, i els problemes de prejudicis i discriminació envers diferents grups d’edat propis de les societats capitalistes avançades.
Conceptes claus: efecte edat, efecte generació, efecte moment històric, emancipació, transició a la vida adulta, curs de vida, envelliment, joventut, “generació sandwich”, baby-boom, babybust, teoria de cicles d’en Richard Easterlin.
Hi ha dos aspectes claus en aquest camp, l’edat i la generació. Aquest últim més relacionat amb les oportunitats i estil de vida de la època en la que ens ha tocat néixer. Hi ha una argumentació en que es diu que els joves d’avui dia ho tenen més fàcil que els d’altres generacions. Això pot venir donat per: a) Expectatives i capacitat de decisió: actualment els joves tenen més expectatives i oportunitats de decisió degut als recursos dels que disposen.
b) La formació i educació: hi ha una major possibilitat d’accedir a estudis superiors que en altres generacions anteriors.
23 c) Informació: hi ha un major accés a la informació i noves tecnologies que ens ajuden al dia a dia.
c) Entorn polític: anteriorment havien viscut una guerra i una post-guerra.
d) Benestar material: es tenen major béns o capacitat de riquesa actual que anteriorment, tot i que actualment hi ha un període de crisi econòmica.
Hi ha problemes però amb els que la nostra generació topa com per exemple: a) Hi ha una major competitivitat, que és en el fons una actitud. Hi ha molta competència que genera competitivitat. Per aspectes com per exemple la globalització que comporta en el mercat laboral hi hagi una saturació general. Hi ha una demanda de força de treball molt major a la oferta de força treball. El tema que ens hem de plantejar es el perquè aquesta competitivitat professional es transforma en ambició, és a dir, l’ambició d’assolir una fita.
Anteriorment no hi havia tanta ambició professional com la que hi ha ara, degut al tipus de professió que proliferava.. Escalar professions dins una carrera professionalitzada era una cosa absurda, hi havia una ambició material molt més enfocada al benestar de la família. Nosaltres no prioritzem perquè hem tingut sempre uns mínims materials garantits, no es concep el concepte de treballador “pobre”.
Actualment hi ha 900.000 de persones que realitzen una feina remunerada i cobren per sota del euro diari, això va creixent. Tenim tot el necessari per tenir una situació professional exitosa, però amb l’estructura actual no se’ns garanteix res.
Competitivitat/ Competència Ambició professional Paper central del treball en satisfacció de necessitats no materials.
Les persones que generen informació mediàtica no són de la nostra generació, per tant sempre consideraran que la nostra generació sempre ho ha tingut fàcil però no ho han sabut apreciar.
A partir dels anys 70 es produeixen certs canvis que van relacionats amb la globalització.
Aquests canvis són els que es donen en la època de la post-modernització. Actualment no pensem en que les coses podran anar millor. Als anys 60 hi ha un progressisme social, hi havia unes expectatives futures molt positives, que l’estat del benestar ens proporcionaria cada cop més coses i per tant acabaríem sent uns ciutadans desmercantilitzats. L’estat del benestar ens garantia que si les coses anaven malament se’ns salvaria, no hi havia retrocés possible en el procés. No hi havia concepció possible de que per exemple el petroli s’acabés. Hi ha actualment una sèrie de canvis que estan relacionats amb el desencant, recuperant valors 24 liberals, es canvia el paradigma radicalment tornant-nos més pessimistes sobre la capacitat de construir un futur amb un mínim d’equilibri, amb un discurs per tant molt més individualista Exemple: als anys 60 es creia que a Àfrica es crearien estats independents i s’avançaria en el imperialisme. Aquestes utopies van ser molt complicades de trencar i als anys 70 es va evidenciar que aquests països no sortirien de les dictadures, i va començar el endeutament i les dictadures, primant per tant les economies personals.
Les diferències generacionals per tant tenen molt a veure amb les expectatives vitals i cultural o social. Hi ha unes expectatives socials de millora de vida en generacions futures així com a expectatives vitals, que es que si ens esforcem i treballem obtindrem benestar material en augment. Tots els estudis indiquen que a partir d’un nivell de benestar material la felicitat s’acaba estancant. Un cop cobertes les necessitats materials, s’ha continuat creixent materialment però no s’ha incrementat la felicitat o benestar social.
Paradoxa de Easterling: Es un concepto empleado en la economía de la felicidad, que pone en cuestión la teoría tradicional económica que afirma que cuanto mayor sea el nivel de ingresos de un individuo, mayor será su nivel de felicidad.
La paradoja de Easterlin es un concepto clave en la economía de la felicidad. Se trata de un postulado del economista Richard Easterlin, publicado en un artículo de 1974 con el título "Does Economic Growth Improve the Human Lot? Some Empirical Evidence". En este artículo se muestra que, tal y como predice la teoría económica mayoritariamente aceptada, dentro de un país dado, la gente con mayores ingresos tiene una mayor tendencia a afirmar que es más feliz. Sin embargo, cuando se comparan los resultados de varios países, el nivel medio de felicidad que los sujetos dicen poseer no varía apenas, al menos en los países en los que las necesidades básicas están cubiertas en la mayor parte de la población. De manera similar, aunque los ingresos por persona han aumentado de manera significativa en los Estados Unidos entre 1946 y 1970, el nivel de felicidad declarado por los ciudadanos no ha mostrado una tendencia de cambio homogénea, manteniéndose hasta los años 60 y decreciendo entre 1960 y 1970.
En lo que respecta a las políticas gubernamentales, esta teoría sugiere que, una vez que las necesidades primarias están cubiertas, las medidas políticas deberían centrarse en aumentar la satisfacción de los individuos, actuando sobre la Felicidad Interna Bruta, y no en el crecimiento económico, medido por el Producto Interno Bruto.
Andrew Oswald, de la Universidad de Warwick, ha tratado recientemente2 la Paradoja de Easterlin, y con ello ha atraído la atención de los medios. Investigaciones recientes utilizan diferentes formas de medir la felicidad, incluyendo medidas biológicas, y los resultados han mostrado patrones similares. Estas investigaciones tratan de ofrecer más baremos de felicidad que las propias declaraciones de los sujetos implicados.
25 Criticas a la teoria En el año 2003, Ruut Veenhoven y Michael Hagerty publicaron nuevos análisis basados en varias fuentes de datos. Su conclusión fue que no existe la paradoja y los países se volvían más felices a medida que aumentan sus ingresos. Easterlin ha respondido a estas críticas, afirmando que los datos empleados son inadecuados En 2008, los economistas Justin Wolfers y Betsey Stevenson, ambos de la Universidad de Pennsylvania, publicaron un artículo en el que volvieron a examinar la Paradoja de Easterlin usando nuevas series de datos. Concluyeron, al igual que Veenhoven, que -al contrario de lo que Easterlin argumenta- los aumentos en los ingresos reales están estrechamente unidos al incremento de la felicidad No obstante, en 2010 Easterlin publicó un informe reafirmando la paradoja con datos de una muestra de 37 países.
Ens plantegem tres esferes si volem entendre les estructures d’oportunitats anteriors i les actuals i les diferències generades: 1) Esfera Econòmica/ Laboral 2) Esfera expectatives en el futur 3) Esfera política o de poder (Repartiment del poder).
Evolució històrica 26 A partir del 1950 Hi ha una vinculació de l’estat espanyol de les polítiques socials, tot i estar en un període de desavantatge política i econòmica donada per el franquisme.
El camp continua sent important, però hi ha un traspàs important cap a la industria generant mercat de treball potent. La dinàmica de creixement europeu ens arrossega i ens porta a crear un mercat laboral molt major. El que cotitza té dret a una protecció social com a gran avenç per la societat espanyola, el metge està subvencionat per l’estat. Es generen els primers mecanismes de solidaritat inter-generacional. La gent que ja no té ocupació de l’edat cobren pensions diners que venen de la gent que està en actiu.
Amb la fi del franquisme es crea un sistema polític nou. Econòmicament acaba en un moment de recessió econòmica per la crisi del petroli.
Al 1986 hi ha la primera crisi de reconvenció industrial i un altre al 1990-1993. Els que es van quedar sense feina van ser les dones i els joves que eren els que estaven menys protegits, que no havien adquirit drets.. les dones eren més barates d’acomiadar.
El Breadwinner que tenia garantida la jubilació seguia treballant, per tant es comença a generar el drama de l’atur juvenil, no hi ha entrada d’aquests perquè els antics no surten. La única manera de garantir la seva sortida es prometre el sistema de pre-jubilacions, sense treballar cobraran el mateix.
La gent que entra a treballar al mercat laboral no aporta tants diners i cada cop hi ha moltes més persones que estan dins aquesta seguretat social.
La quantitat de famílies on tothom es quedava a l’atur era inferior, mentre que la quantitat de famílies que la persona que es quedava a l’atur no era el que portava el sou principal. Això és radicalment el que ens passa ara. El CRACK financer de 2007 inicia una crisi. Es fan reformes laborals ad hoc, per començar a fer lloc, destrucció de llocs de treball en la recessió. Ha estat transversal. El problema és que precisament el que s’estan quedant sense feina és qui aportava el sou principal i es transfereix el deure de portar el sou a persones que tenen llocs de treball precaris. Genera per tant un desconcert cap al futur. A partir però de la primera crisi són els joves els que pateixen els efectes.
La prioritat del jove als anys 50 buscava la estabilitat laboral per obtenir estabilitat material i per generar drets, es vol estar cotitzant sempre per obtindré una jubilació.
Als anys 1980, amb la crisi, es comença a veure la carrera laboral continua es una idea rellevada a carreres professionals vinculades en la indústria. Se’ns ven la idea de carrera professional ascendent, amb unes perspectives de futur millors, vinculades als productes de la època. El triomfador de la època a nivell professional és la imatge del “iuppi”, que era l’encorbatat que invertia a borsa, que treballava unes determinades hores al dia, i que posteriorment podia tenir temps per ell mateix. El triomfador professional ha de fer estudis universitaris i desprès entrar a treballar a una oficina.
Aleshores hi ha un accés massiu a la universitat, totes les famílies volen que algun dels seus fills arribin a la universitat. Les classes altes arriben en major mesura a la universitat que es la única porta d’accés a aquesta mena de treball. Aquestes generacions a mesura que passa el temps, amb la precarització del treball la confiança és menor. En una societat on massivament accedim als estudis superiors, on hi ha més atur és la gent que no els tenia, però actualment 27 això ja no és així, ara ja no se sap el què passarà. Ens porta per tant a una destrucció de l’ocupació transversal, una desaparició de la protecció social una gran incertesa en el futur i es destrueix la ocupació transversal.
Quan es comença amb les taxes d’atur més elevades, si els joves no poden accedir al mercat laboral, les decisions relatives a la família, hi ha una maternitat més tardanes. Es van postposen les decisions i les carreres professionals són més tardanes i les cotitzacions són més curtes. Mantenir als jubilats i les pensions es complica perquè es treballa menys, per tant el tema de les famílies, és molt divers, les decisions familiars estan extremadament post-posades ja que la gent el que pretén és sobreviure.
A nivell d’expectatives que una persona que s’hagi socialitzat en una manera que ha viscut un període generacional anterior, és molt diferent al que tindrà en generacions actuals.
Materialment si que podem anar a pitjor però les nostres expectatives no podran anar a pitjor.
El missatge acaba minant molt, quan sortim del mercat laboral, no tindrem les pensions garantides, perquè el sistema no s’aguanta. Hi ha un tema d’inseguretat en el sistema social, si no cotitzes no podràs pagar la sanitat, en les èpoques d’atur què farem? Es generen unes desigualtats respecte a les generacions del nostres pares, que com a mínim tindran jubilacions Escenari post-crisi: en quant a l’àmbit laboral, no es preveuen expectatives de creació de treball, hi ha una proletització del sistema laboral ja que ens estem “carregant a la classe treballadora”.
Hi ha desigualtats generacionals en la mesura que cada generació s’ha enfrontat a situacions diferents. Res es pot aturar, hi ha una societat líquida i ens estem adaptant contínuament a la situació, abans els pares transmetien als fills els seus coneixement sobre com actuar en una determinada societat. Actualment ja no es possible degut al constant canvi de la societat que s’ha patit.
El nostre accés al poder, és nul. Els que prenen les decisions no vien la nostra realitat. Els Interessos de la generació que té el poder són diferents als nostres. Hi ha per tant una crisi de legitimació del sistema, les persones que generen opinions i els que prenen les decisions són de una generació diferent a la nostra, i que estan en una situació determinada, per tant aquestes generen la opinió publica i quan parlen de joventut parlen des de la seva perspectiva, no des de la realitat.
S’ha de pensar en la percepció de la delinqüència que es té ara i que es tenia abans. Aquesta no ha augmentat, però amb el procés de modernitat de gran creixement econòmic ha comportat un augment de les taxes de delinqüència. Que va començar a elevar els nivells als anys 50 fins que als 70 es va començar a estabilitzar amb un lleuger descens. La relació amb la delinqüència, en com veiem el transgressor de la norma, com l’optimisme dels anys 60 fa veure al sistema penal com un element educatiu i corrector, per tant de la situació que genera desigualtats i que s’ha de solventar per tal de poder reeducar i evitar la comissió de nous delictes.
28 Sessió Divendres 28 Febrer 2014.
Pobresa, Marginalitat i persones en exclusió social.
Pobresa: persona que no pot cobrir les seves necessitats bàsiques. Aquestes necessitats bàsiques consisteixen en: habitatge, higiene, alimentació, educació, sanitat... no podem definir la pobresa d’aquesta manera, s’ha de pensar més enllà, o les necessitats bàsiques estan mal definides o la pobresa està mal definida o ambdues. Les nostres necessitats bàsiques estan formades per coses com la tecnologia, accés a internet.. no productes en general sinó el que ens poden aportar aquests productes com per exemple la connectivitat que ens suposen els aparells electrònics. Tot i això, no només necessitem coses materials sinó necessitem el element relacional amb altres persones, necessitats afectives cobertes.
La pobresa sempre té a veure amb la societat en la que estem adscrits, no depèn de nosaltres només sinó del context on pertanyem. La percepció subjectiva de la gent quan es sent pobre, no ho explica la economia que és una de les ciències socials que més ens influeix.
A Catalunya hi ha bastants casos de malnutrició infantil (dades manipulades per les fonts oficials), tant per defecte d’alimentació com per mala alimentació. Un altra cosa és la desnutrició.
Aleshores, podem definir la pobresa si es relativa, en funció de la taxa de risc i d’exclusió social, aquesta taxa d’ingressos es calcula segons la distribució de renda de les famílies.
Aquesta pobresa la podem definir de manera absoluta o relativa. Actualment el llindar de pobresa per una sola persona, seria de 8500 euros anuals, i per dos persones adultes amb dues criatures, per 23.000 euros anuals, sota aquest llindar trobem al 20% de la població catalana.
Actualment es del 21% respecte al 20% de l’any 2006. Si la gent és més pobre, la mitjana ha baixat per tant també ho ha fet el llindar i amb els mateixos ingressos la persona que estava sota el llindar de la pobresa l’any 2006 actualment no es considera que està en situació de pobresa. Aquesta però és una ficció estadística, ja que la inflació puja i les pensions i/o salaris no augmenten. El fet de mesurar la pobresa en termes econòmics i absoluts produeixen una ficció estadística.
En termes absoluts, es considera que una persona està en llindar de pobresa quan ingressa aproximadament 1,87 al dia. (2,25 dòlars al dia). Aleshores el nostre llindar es mesura a partir de l’anomenada cistella bàsica. Hi ha indicadors que fixen les prestacions mínimes i pensions no contributives a partir d’aquesta. Aquesta cistella la valoren aproximadament el mateix que el salari mínim interprofessional, una decisió insuficient, però una decisió política.
NO tenim mesura de pobresa absoluta, aleshores és un problema. Tot però no s’explica a partir dels ingressos, sinó de les expectatives, estabilitats, necessitats bàsiques personals, càrregues familiars.. són molts factors que no queden explicats per el factor econòmic.
La nova pobresa mediàticament és la pobresa endèmica o estructural, que pertoca al sistema, aquesta però realment no és del tot estructural.
el estat del benestar proposa uns serveis públics per tothom, habitatge i política d’ocupació així com a serveis socials per anar en contra la pobresa i poder cobrir les necessitats mínimes.
Es van fer famosos conceptes com per exemple la integració social o la inserció laboral per tal d’anar en contra de la pobresa, i encara tenim a la praxi. Qui era pobre tenia un problema 29 d’ocupació que es va anomenar al sistema anglosaxó la “underclass” l’habitant de gueto amb unes característiques individuals que feia que no es podés gaudir del mercat laboral, per tant es va buscar un sistema de serveis socials per tal de que fos possible aquesta inserció.
en l’entorn europeu es comença a parlar d’exclusió social que és un factor multi social que la viuen les persones que no podem fer projectes de vida amb una vida autònoma i normalitzada en termes socials, per tant requereix ajuda i es necessita combatre la pobresa. L’agent social que s’encarrega de combatre-la és l’estat, actualment aquest agent social és la filantropia privada que lluita contra la pobresa, per tant venim d’un entorn en que la responsabilitat era de l’estat i passa a ens privats.
Aquesta exclusió multifactorial afecta a molta gent diversa, la comptabilització de les persones per exemple excloses de l’habitatge és molt gran (nosaltres mateixos).
Les persones que viuen en habitatges molt més petits que els que necessiten o que reuneixin les condicions que es necessitin és molt gran per molt que la gent tingui ingressos.
El problema és que s’ha assimilat al problema anglosaxó d’underclass, que es el que entenen per persones que no s’integren i per tant estan en exclusió.
Aquest concepte d’underclass té molt a veure amb la sociologia de la desviació, qualsevol conducta que provingui d’aquesta classe (underclass) és desviació perquè no és la nostra.
A partir del neoliberalisme tot això canvia, és la desarticulació de l’estat del benestar, amb les consideracions existents prèviament als anys 60 i les noves consideracions de la pobresa existents.
Gestió de la pobresa Estat del Benestar (sociologia més marxista llibertària).
Integració social: neix el discurs dels drets socials que serveixen per si no volem estigmatitzar crearem un discurs unit amb rendes garantides, com a resposta o crítica a un model molt intrusiu Neoliberalisme (sociologia més crítica) Sistema penal com a sistema de contenció de la pobresa. Al finals dels anys 60, hi ha revoltes dels joves afroamericans per als seus drets, que comporten interaccions d’organitzacions delictives i el control per mitjà dels serveis socials, per mitjà de donar la societat opulenta, no funciona. La gent el que vol és un futur. Tots els estàndards vitals que funcionen en la època de formació dels pares, no funcionen a l’estat neoliberal. Ens condemnen al treball a nosaltres, per tant als guetos i minories desprestigiades han de buscar alternatives al futur d’aquests col·lectius.
30 Inserció laboral: Welfare.
Estatal Aleshores es pretenen polítiques com les de Tolerància O, teoria criminològica de les” Finestres trencades”, les excuses sociològiques.. el camp de la lluita contra la pobresa i el sistema penal va molt unit vinculant criminalitat i pobresa. Han estat permissius durant molt de temps i ja és hora de no permetre-ho més.
La persona que viu en un barri marginal sense oportunitats, les opcions que tenen és “ser bon nen” per tal de poder trobar una bona feina. Com a la segona opció són les carreres delictives, que donen diners, per tant cal una pressió contínua i si és necessari empresonar a la gent. EEUU té 70 persones a la presó per cada 100.000 habitants com a solució per contenir les problemàtiques socials.
Workfare: cada cop hi ha més gent amb problemes d0insersió laboral i enlloc de garantir aquest mercat laboral, la solució és la imposició de mesures per tal de que la gent pugui accedir al mercat laboral i ens trobarem amb polítiques diferents i garanteix llocs de treball que no t’asseguren sortir de la pobresa. La única manera de solucionar és fusionar els drets, forçant a l’entrada en el mercat laboral, no donant polítiques públiques per anar en contra d’aquest mercat laboral. Aquesta per tant és una manera de rebaixar els estàndards.
Lògica neoliberal: ens hem de reajustar tots per tal de poder superar la dificultat.
Hi ha un major control. Imposa una praxi molt diferent a la del estat del benestar.
Transferència de responsabilitats a la Filantropia privada: des de entitats com Càritas, amb concerts amb l’estat fins al model nord americà, en que no depèn de l’estat. Estem assumint els costos socials per mitjans gens redistributius, erosionant el discurs dels dret socials. Aquest tipus de filantropia té moltes cares, molts casos aplicats al benefici de la banca.
Passa d’individual a col·lectiu Sempre sembla que l’estat del benestar sigui la resposta a tots els problemes cosa que no va ser així.
Descens de la criminalitat als anys 80, es determina per els fenòmens succeïts als anys 60 amb la industria, la entrada de les drogues...
31 Hi ha un paral·lelisme amb el control del delicte, ja que en aquest es planteja una responsabilitat estructural de la societat sobre les persones que acaben a la presó per transgredir les normes, expressant la idea d’educació i resocialització. La presó com a centre educatiu i de re-educació de les persones que dona molt poder a una èl·lit burocràtica que són els funcionaris de presó. La societat no deixa de ser punitiva perquè existeixi un estat del benestar. Quan acabi l’abundància, ja ens fixem més en el “bon tracte” que els donen a les persones que han comés il·lícits penals. Per tant la presó recupera la funció d’abans de l’estat del benestar que és la de dissuadir i apartar de la societat així com la visió punitiva de que cal castigar. Tota actitud que transgredeixi la norma requereix un càstig.
7. Sistema educatiu i mobilitat social: funciona l'ascensor social? Els ideòlegs socialistes havien imaginat que el sorgiment de l'ensenyament públic i universal duria pas a una societat més igualitària on s’acabarien esborrant les diferències entre classes socials. El sistema educatiu s’entenia com el millor mecanisme per igualar les oportunitats socials de manera que tothom, independentment del seu origen familiar o social, pogués desenvolupar el seu talent innat. D’acord amb aquesta idea, la ubicació de les persones dins de l’estructura social dependria única i exclusivament de la suma de l’esforç i el talent. Què hi ha realment cert d’aquest somni dels ideòlegs socialistes? Fins a quin punt el sistema educatiu ha facilitat o garantit la mobilitat social a les societats capitalistes? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja aquesta lliçó. L’objectiu és qüestionar el funcionament o la capacitat que tenen sistemes educatius per afeblir el pes dels factors adcriptius (família, gènere, l’origen migratori...) a les societats occidentals i en concret al nostre l’entorn, al sistema educatiu a Catalunya.
Conceptes claus: sistema educatiu, cultura dominant, principi de correspondència, credencialisme, educació, programari educatiu latent (programari amagat del sistema educatiu), efecte de les expectatives del professor en els estudiants, encarrilament (tracking), validació, sistema de senyals.
Tema 8. Globalització de la desigualtat: la pobresa al món El sistema d'estratificació mundial produeix grans desequilibris de poder entre nacions.
En aquesta lliçó es mostra que les inversions realitzades per les grans corporacions multinacionals de les nacions riques han generat un augment de la desigualtat i la pobresa als països pobres i han imposat importants barreres pel seu desenvolupament a llarg termini. Aquesta ha estat la pauta generalitzada, tot i que, com també veurem, alguns països de l’est i el sud-est asiàtic han aconseguit desplegar amb prou èxit polítiques de desenvolupament que han reduït els nivells de desigualtat social.
Conceptes / idees claus: etapes de desenvolupament econòmic, el milacre econòmic asiàtic, índex de gini, distorsió estructural del sistema econòmic, pertorbació de l’agricultura, lluita de classes interna, NAFTA, mercats lliures, relacions internes de classe, mitjans de dominació, desenvolupament no uniforme, cultura de la pobresa.
32 La pobresa no es una cobertura de possibilitats, es pot arribar a una edat bastant avançada tenint garantides les cobertures de les nostres necessitats sense haver de ingressar res.
L’assistencialisme apareix amb l’estat del benestar. Simel parla que els pobres amb aquesta etiqueta són els que estan en estat de pobresa.
El llindar de pobresa es de dos dòlars 25 i el de pobresa extrema és de un dolar 25 al dia. La població sota el llindar de 2,25 els trobem a Àfrica, de fet unes grans majories socials, però aproximadament hi ha 300.000 milions de persones al món que estan treballant de manera assalariada per 2,25 dòlars, el país on es produeix més és a la Índia, Bangladesh.
El llindar de pobresa ens descriu la situació de les majories socials que ocupen gran part del planeta que no són ni Europa ni Estats Units. Els països OCDE, funcionen amb uns altres paràmetres, que són els països rics o del primer món. El problema és la constant mecanització del camp, per tant tenim més persones a nivell global que requereixen uns ingressos per subsistir. Aquest és l’anomenat procés de modernització ja que la nostra relació amb el sistema laboral, és la pretensió de guanyar més diners, no com a mitjà de subsistència per menjar com anteriorment. Com a una de les principals característiques de la època modernista, les persones treballem bàsicament per un salari amb el que cobrim les nostres necessitats, és un procés de modernització propi de Europa que s’estén per tot el món per mitjà de pressions polítiques.
Desenvolupament històric de la pobresa.
El món viu de esquenes al model de viure del sistema occidental que es trasllada a la resta del món amb el descobriment d’Amèrica al 1942.
Període Temporal 1492 1914-1918 Fets Rellevants Amb el descobriment d’Amèrica, comença el que s’anomena “imperialisme europeu”, no el comença a estendrà per democratitzarlo, sinó que intentaven molt d’ells transmetre una religió, els evangelitzadors. La gent que es dispersa per descobrir el que està buscant realment són nous territoris, i en aquell moment fan falta nova mà d’obra, nous territoris i nous mercats on vendre els productes. A partir d’aquest fet dona el tret de sortida a una competició de les potències europees per anar a conquerir el món. Fins pràcticament a la primera guerra mundial Primera guerra mundial, es va acabant el territori per ocupar, per tant el que volem és el de l’altra. És una guerra colonial, dramàtica a territori europeu i a les colònies, ja que el que morien eren els exèrcits i la legió estrangera, formada per presos. Normalment quan es comença a reclutar gent per una guerra estrangera, no s’està d’acord amb que s’emportin als fills o caps de família a una guerra que no és la seva. Així mateix com a segona causa és l’augment de impostos que pateix la 33 1918-1945 1945 en endavant població que fa finalment que la població es revolti.
A la I guerra mundial l’espai s’acaba. Aquesta finalitza amb el Tractat de Versalles En el espai de temps que va de la I (tractat de Versalles) a la II guerra mundial, els Alemanys no renuncien al seu territori, a partir d’aquesta segona guerra mundial comença la descolonització i la creació d’estats moderns.
Concepte recurrent per parlar de institucions internacionals. Ens hem de preguntar què és el desenvolupament però tenint en compte qui diu què és desenvolupament, que son els països rics i han de dir com va la pobresa a la resta del món. Abans, el primer món era Nord Amèrica i Europa, Japó (excepció), Austràlia (eren europeus), Nova Zelanda (no els aborígens, els europeus...). Excepte Japó parlem de identitat europea molt marcada i una llengua predominant: l’anglès.
El que ens hauríem de plantejar què és el desenvolupament. La historia de la humanitat està marcada per el desenvolupament europeu que bàsicament estava enfocat per les armes, una imposició militar que es materialitza en institucions tant humanístiques com l’esclavatge.
A partir de la segona guerra mundial comencen les descolonitzacions que són de molts tipus com a moviments marxistes d’alliberació nacional que volen tirar endavant règims socialistes com la URSS que topen amb moviments més tradicionals com per és el cas de EEUU, amb la corresponent Guerra Freda. Es va tractar anant dominant territoris i que la gent es matés entre ells amb guerres civils provocades per temes econòmics.
La guerra freda va ser uns conflictes entre societats més tradicionalistes i societats més marxistes. Les dues corrents van generant un tercer món o una zona descolonitzada en la que conviuen els països alienats al voltant de URSS i EEUU i altres països que opten per altres models, com per exemple Egipte de Nasser que es converteix en el tercer món que no està en aquest cas relacionat amb la pobresa, sinó que no està a favor de EEUU ni URSS sinó una revolució anàloga a la revolució francesa en el que el tercer estat també volia decidir, capacitat de decisió, que neix amb aquest sentit sense alinear-se amb uns o uns altres. Altres membres d’aquest tercer món van ser Perón a Argentina i Allende a Xile.
En el tercer món s’opta per un model de desenvolupament basat en polítiques de substitució d’importacions, tenien polítiques basades en la exportació i importes industria europea o Nord americà. Aquesta substitució consisteix en frenar les importacions amb aranzels i potenciar el producte intern, que va donar-se a l’Estat Espanyol, que estava condemnada a l’ostracisme als anys 50. Aquests països que van optar per les substitucions d’importacions, van l’estat donar diners per potenciar la empresa espanyola, en el cas de l’àmbit automobilístic amb 34 la SEAT, o en el cas d’Àsia, va potenciar el mercat tecnològic per exemple.
Les Polítiques re-distributives no es podien anomenar Estat del benestar però s’assemblava. L’estat va crear sanitat, educació i transport, demanant crèdits als bancs mundials i al banc iberoamericà. Es van demanar als anys 70 que els demanen en dòlars.
Va esclatar la crisi del petroli, a l’economia dels EEUU els agrada comprar material europeu per tant compra més del que ven i entra en crisi a causa del petroli. Quan passa això devalua la moneda per a ser més competitiu per al mercat, per tant ho fa respecte a la moneda europea, fent que les monedes del sud es devaluïn i la gent compra dòlars, però no pot ser perquè després de la II GM , ja que totes les monedes estan vinculades en aquest dòlar aleshores el que es fa es trencar el Tractat Internacional. Per tant els diners de la resta es devaluen i si s’havia contret un deute, et trobes que estàs tornant un deute per el qual s’ha quintuplicat el deute. SI tots els rics d’un país compra una moneda estrangera la pròpia es devalua.
Conseqüència, durant els anys 80 esclaten les crisis del deute.
L’empobriment de la població és massiu i aleshores comencem a parlar d’estats fallits, cooperació per al desenvolupament. Desapareix el bloc soviètic.
1989 cap Endavant.
Tot està sotmès a unes necessitats expansives, com les empreses transnacionals, ens plantegem en quin moment finalitza la substitució de les importacions i la redistribució.
La globalització o neo- liberalisme és comença a utilitzar sobre el 19921993. Durant la època de la guerra freda i de la creació del sistema d’importacions els actors que es veuen més perjudicats són aquestes empreses transnacionals que consoliden el seu poder a segle XX. Durant els anys 70 s’inicia la era del Consens de Washington que són acords polítics que es prenen per canviar la manera de relació de interessos econòmics i polítics tornant la capacitat de fer diners, permetent la lliure circulació de matèria primera, productes i capitals. Si les preparem per un món globalitzat s’orienta la economia a la exportació i l’estat es redueix per tal de portar aquestes societats a la globalització.
Xile va ser el primer país on es van patir les conseqüències d’aquesta globalització per mitjà de la tortura i la repressió.
El programa polític d’Allende abans del cop d’estat, era de nacionalització de les principals empreses de telecomunicacions xilenes, que estaven en mans d’una empresa nord-americana ITT. No és complicat entendre la relació entre poder econòmic i polític rellevant.
En el cas de Nicaragua amb la revolució Sanguinista s’acaba amb el sistema feudal, que era un sistema depenent de la metròpolis que era 35 primera Espanya i després d’EEUU. S’imposa un règim socialista però no pro-soviètic amb reformes agràries. La contra-nicaraguense que era una guerrilla que tenia la seva base a Hondures entrenada per EEUU, i finançada per la empresa de fruita americana, que va enderrocar el règim sanguinista que va generar eleccions, que van reorientar la economia a la exportació.
Indonèsia estava afí al règim xinés quan es va fer el cop d’Estat que va democratitzar el país, en el que van sortir els hereus ideològic amb una política afí al neoliberalisme.
Qualsevol model social sobre el món globalitzat és enderrocat per la força o per mitjà de la economia.
Alguna de la raó que poden explicar la pobresa són el Gran deute on hi ha alguns que venen de la corrupció política. Exemple de l’esclat del deute de la Crisi del Marroc, que intenta sortir de la crisi amb l’ajuda del FMI. Fent el que s’anomena “Pla d’ajust estructural” per pagar el deute, necessites divises, per tant que el país entrin dòlars i per tant per tal d’obtenir aquests dòlars pot exportar. El que pot exportar Marroc per tenir entrades de dòlars importants són Fosfats, que són importants per exportar. A més pot exportar producte agrícola però al tenir masses camps de secà es presenta com a problema. El FMI per tant: baixa els salaris, drets laborals mínims, exportació massiva, demanar un crèdit al banc mundials per tal de modernitzar l’agricultura i ramaderia que vol dir que si tens camps amb varies famílies vivint de les terres comunals, apareix el mite de que no són eficients per ser de secà i els converteixen en “horta”. Tanquem els camps fent fora a la gent que hi ha, deixen de ser comunals i els nacionalitzen. Aleshores els venen molt barats als terratinents afins a la família reial.
Tota la economia es transporta o s’enfoca a la exportació. Aquest fet funcionarà sempre i quan es tingui accés a les economies de mercat, depenent de que certs països incrementin els salaris, com per exemple les potències emergents com Brasil, Xina, Indonèsia, que es caracteritzen per tenir un sistema molt desigual, per tant qui realment surt de la pobresa és una petita part de la població. És important tenir en compte que la subordinació de les economies de tot el món al centre del sistema econòmic és generadora de pobresa.
La pobresa percebuda és molt desigual, ja que no és el mateix viure en una societat o una altre.
Podem pensar en el desenvolupament com a creixement econòmic que mesurem al PIB que és molt reduccionista. Podem pensar amb termes com desenvolupament humà sostenible, aquest índex serveis per fer un rànking de països on a part de comptar amb la riquesa, contem la esperança de vida.. plantejar-se en quin país es vi millor o pitjor però és una aproximació més realista.
El problema la tenim amb la visió lineal del desenvolupament si ho veiem com una mena de fita al qual ha d’arribar les societats.
L’índex de desenvolupament humà pretén de ser més concret que el PIB però no ho 36 aconsegueix ja que correlacionen quasi a la perfecció, havent per tant un problema de col·linealitat.
toT ESTà sotmès a unes necessitas expansives, com les empreses transnacionals, ens plantegem en quin moment finalitza la substitució de la redistribució. La globalització o neoimperalisme es comença a utilitzar sobre el 1992-1993- 9. Comportament col·lectiu, moviments socials i canvi social Un moviment social és un grup social organitzat que actua amb certa continuïtat i coordinació per tal de promoure o resistir el canvi a la societat o a altres unitats socials. Els moviments socials són la forma més organitzada de comportament col·lectiu que, a més a més, tendeixen a ser més sostinguts en el temps. Sovint tenen una connexió amb el passat i tendeixen a organitzar-se en organitzacions socials cohesionades. Però, en quin moment sorgeixen aquests moviments? Com estan relacionen amb el sistema de desigualtats socials? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja aquesta lliçó.
Conceptes / idees claus: acció col·lectiva, multituds, modes passatgeres, pànic, manies, rumors, opinió pública, moviment social, privació relativa, mobilització de recursos, nous moviments socials, falsa consciencia, model de valor afegit, perspectiva de la norma emergent, perspectiva de la reunió 37 38 ...