derecho de los consumidores (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Valencia (UV)
Grado Derecho - 4º curso
Asignatura derecho de los consumidores
Año del apunte 2015
Páginas 51
Fecha de subida 22/03/2016
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

USUARIO: gcm7 1. El Dret dels Consumidors Justificació del Dret dels Consumidors  El Dret dels Consumidors no apareix quan es crea el Codi Civil (1888-1889)  Té per finalitat donar protecció a les necessitats dels consumidors  Amb la Llei Hipotecària es dóna una major protecció a la terra (el bé jurídic que en el moment necessitava més protecció), perquè ens trobem amb una societat agrària  Aquesta societat agrària evoluciona gràcies a la industrialització, i els mecanismes jurídics continuen atenent a un model econòmic i social però no havia elements jurídics suficients  Es requereixen altres instruments jurídics que s’adapten i siguen més aptes (no parlem de béns de producció), són instruments més àgils i que es dirigeixen a una pluralitat de subjectes (no de forma individualitzada)  Deficiències importants que es posen de manifest:  Esfera contractual  Responsabilitat  Cas de l’oli de colza: els afectats no tenien contra qui dirigir-se  El particular no es podia dirigir contra el fabricant ni el proveïdor del producte  En l’actualitat hi ha accions directes que ens permeten dirigir-nos directament contra el fabricant, el proveïdor o el productor, al marge de la relació contractual  A més, existeix un sistema de responsabilitat jurídica en aquest àmbit  Un dels Drets bàsics en l’actualitat és el de la informació, perquè si el consumidor no coneix les prestacions del que compra està desprotegit  Protecció productes i serveis  Aquestos fets tenen una repercussió important i açò es tradueix en l’àmbit jurídic en l’harmonització de diferents legislacions en matèria de productes i serveis  Per tant, no sorgeix sols a Espanya  Açò també comporta la reforma de diversa normativa en matèria contractual Concepte i caràcters del Dret dels Consumidors  El Dret de Consum és un conjunt de normes que tenen com a principal objectiu la regulació dels interessos dels particulars (no de les empreses) quan aquestos actuen en l’àmbit de les relacions de mercat amb el fi de realitzar activitats de caràcter privat tendents a la satisfacció d’interessos de caràcter personal i sense ànim lucratiu  Caràcters:  Reconeixement constitucional: és un Dret que té un origen constitucional (article 51 CE), aquest article va elevar el Dret dels Consumidors a rang constitucional  Fins a la Constitució aquest Dret no tenia un tractament adequat i, a més d’açò, per la legislació a nivell internacional que s’estava fent, van propiciar que s’elevara a rang constitucional 1  Article 53 CE: “Els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i dels usuaris, i en protegiran amb procediments eficaços la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics.
Els poders públics promouran la informació i l’educació dels consumidors i dels usuaris, en fomentaran les organitzacions i les escoltaran en les qüestions que puguin afectarlos, en la forma que la llei estableixi.
Dins el marc del que disposen els apartats anteriors, la llei regularà el comerç interior i el règim d’autorització de productes comercials.”  La conseqüència d’açò és que el principi de protecció dels consumidors i usuaris:  És un principi constitucional (per tant és un Principi General del Dret)  No és un principi fonamental, perquè no es troba regulat en els articles 14 a 29 CE, és un principi rector de la política econòmica i social  Al ser un principi rector necessita de normes de desenvolupament per a poder aplicar-se en els Tribunals  Algunes actuacions tradicionalment estaven reduïdes a l’`mabit privt, però en ‘actualitat l’Estat assumeix la seua protecció (article 51.1 CE)  Les normes de Dret dels Consumidors són normes de caràcter imperatiu, que no poden negociar-se  A diferència de, per exemple, la compraventa (articles 1445 i ss CC) en què regeix l’autonomia de la voluntat (article 1299 CC)  Drets bàsics dels consumidors i usuaris  L'article 51 CE els enumera: seguretat, salut, legítims interessos econòmics, informació, educació i informació jurídica  Hi ha dos tipus de principis: els essencials (els de l'article 51.1 CE: seguretat, salut i legítims interessos econòmics) i els no essencials  Són de contingut irrenunciable (a diferència dels contractes, que són renunciables conforme als articles 1482 i ss CC)  Transcendència  No és un Dret nou  Abans de l’any 1978, en què es va donar rang constitucional a aquest Dret, estava regulat al Codi Civil (normes de protecció dels particulars)  No obstant, en l’actualitat les normes són:  Article 51 CE  Normativa específica de protecció als consumidors i usuaris(principi de normativa específica preval sobre normativa general)  Codi Civil  És un Dret compatible  Intervencionisme estatal  Les normes de caràcter administratiu i la tutela d’aquestos Drets són càrrec dels poders públics (conforme a l'article 51.1 CE)  És per açò que la major part de normes són de caràcter imperatiu  Quan parlem de “poders públics” hem de diferenciar si ens remetem a l’Estatut de cada Comunitat Autònoma o a la normativa estatal 2  Dret estatutari: perquè no resulta d’aplicació a tots, sinó que sols és aplicable als particulars quan actuen en la seua esfera privada o particular  Sols s’aplica a les relacions entre particular i empresa  Si tractem relacions entre particulars aplicarem el Codi Civil o en el seu cas normativa sectorial  Si tractem relacions entre empreses aplicarem la normativa mercantil o en el seu cas normativa sectorial  Si tractem relacions de particulars amb empreses (públiques o privades) aplicarem l'article 51 CE, la normativa de Dret Privat i normes pròpies dirigides al consumidor i usuari  Abans de la Constitució havia una sèrie d’articles al CC que tenien normes importants: articles 7, 1289, 1256 i 1258 CC  Aquestos articles no contradiuen la legislació actual  Dret tuïtiu o protector  Reconeix Drets bàsics, de contingut irrenunciable, als consumidors i usuaris  Són: (5)  Dret a tindre una informació correcta i adequada (...)  Exemple: persona que adquireix una màquina per a tallar gespa i una de les prestacions era el doble del que s’ofertava al mercat (i al doble del preu) i aconsegueix que es resolga el contracte per això  Suposa l’adequació de les normes de protecció, adaptant-les a les seues relacions amb el mercat  En l’actualitat s’ha donat la incorporació dels principis de Dret Comunitari al Dret intern  Açò vol dir que diferents principis (com el de conformitat) eren aliens al nostre ordenament jurídic i actualment s’han incorporat  Al ser un dret estatutari o tuïtiu es modifica la TRLDCU (per una directiva comunitària):  Reforçament de la posició del consumidor en la relació contractual  Exemple: clàusules abusives, es regula la mesura de la lletra, que no es puguen utilitzar fons obscurs que impedisquen la lectura dels documents  Dret d’informació  Solidaritat entre els responsables de la posada en el mercat dels productes o serveis  El Codi Civil regula com a criteri bàsic el criteri de la mancomunitat (article 1137 CC), així que al Codi la solidaritat no es presumeix (excepte que puga deduir d’actes concloents)  En contraposició, en l’àmbit de Dret dels Consumidors la regla general és la responsabilitat solidària de tots els que intervenen en el mercat  Amb açò s’està beneficiant al consumidor, per això és un Dret tuïtiu  Responsabilitat objectiva pels danys causats per productes o serveis defectuosos  El nostre sistema és causalista, si no hi ha causa es presumeix (article 1261?), i si no hi ha causa la conseqüència és  Dret de desistiment  És un Dret reconegut i que, al marge de la causa, no s’ha d’expressar el motiu que conduu a la resolució del contracte per a tornar el producte 3  La major part de normes són de procedència comunitària  Inicialment les Directives Comunitàries eren de mínims, perquè contenien els principis bàsics que tots els Estats havien d’assumir  Però en l’actualitat el criteri ha canviat i les directives són de màxims, perquè s’imposa a tots els països de la UE els mateixos principis de protecció, perquè havia molta disparitat quan cada país incorporava les directives al seu ordenament jurídic  Es tendeix inclús a la elaboració de Reglaments comunitaris enlloc de Directives (en matèria de productes s’estan elaborant ja Reglaments Comunitaris)  Els Reglaments vinculen directament als estats, en canvi les directives contenen pautes que els Estats han d’adoptar posteriorment, es pot fer de tres formes:  Publicació al BOE de la directiva  Modificació de les normes que contradiguen allò disposat en la Directiva  Es redacta la Directiva en forma de Llei especial i es publica al BOE (el que s’ha fet en matèria de consum fins al 2007)  Si no es modifica el que diu la Directiva moltes vegades ens trobem amb dualitats normatives i poden donar-se derogacions tàcites (no es sap què està vigent i què derogat)  Les directives sols poden aplicar/se de forma vertical, i no horitzontal  Caràcter interdisciplinari  Com és un conjunt normatiu que tendeix a protegir a l’individu en particular i a la societat en general el seu àmbit normatiu s’estén a tots els àmbits del Dret, tant en l’esfera pública com privada  Per això hem d’acudir a normes administratives, civils, mercantils, penals...
 Hi ha lleis com el TRLGDCU que regulen en un únic cos normatiu totes les normes (excepte les penals)  Prevalença del principi “pro consumatore”  En cas de dubte s’aplicarà sempre el principi que resulte més favorable per a consumidor o l’usuari  Aquest principi s’ha incorporat a l’ordenament jurídic des del reconeixement exprés d’aquesta protecció en l'article 51 CE  No es limita al TRLGDCU, sinó a totes les normes de Dret dels Consumidors  Compatibilitat amb la resta de l’ordenament jurídic  Complement a les normes que regulen el mercat  Article 38 CE: principi de llibertat d’empresa  En moltes ocasions, sobretot a partir d’un Directiva sobre pràctiques enganyoses i actuacions deslleials del 2005, la interacció entre normes de consum i de Dret Mercantil està cada vegada més en harmonia  El Dret de Consumidors s’ha d’estudiar des de tres perspectives o vessants:  Dret comunitari: està marcat per Directives comunitàries (encara que en l’actualitat s’està optant per Reglaments)  Les directives poden afectar al Dret estatal i també al autonòmic, si tenen competència 4  Dret estatal  Reconeixement a l'article 51 CE  Article 149.1.3º i 8º CE: no tracten el Dret de Consum  S’acudeix al 149.1.3º i s’entén que aquelles matèries en què específicament no tinguen competència l’estat ni les Comunitats Autònomes poden ser assumides per qui ho invoque  Les Comunitats Autònomes recullen la competència de protecció als c i u en els Estatuts d’Autonomia, i per això s’entén que tenen competència  Article 149.1.8º CE:  S’entén que les Comunitats Autònomes tenen competència en tot el que els Estatuts hagen fet reserva expressa i hagen reconegut i assumit la competència com a pròpia  Les Comunitats Autònomes no tenen competència en l’àmbit contractual, perquè tot el que afecta a les bases de les obligacions és matèria estatal  Dret autonòmic  Impulsor de l’harmonització de legislacions en l’àmbit del Dret contractual  En l’actualitat hi ha dos instruments fonamentals:  Marc comú de referència: principis aplicables en les relacions tendents a la contractació als membres de la UE  Proposta opcional de Reglament de compraventa europeu (CESL)  És una proposta que té dos finalitats:  Aplicar-se directament als EEMM (perquè és un Reglament)  És un instrument opcional, perquè als consumidors que facen compravendes amb consumidors d’altres països de la UE se’ls dóna la possibilitat de subscriure el Dret del Reglament i no el del seu Estat  Aquesta proposta de Reglament va a recollir els principis del marc comú de referència (és a dir, tots els principis comunitaris) i a més també els principis de compraventa a nivell europeu i el que en el futur passarà a ser el nostre model d’obligacions i contractes  Mecanismes específics de resolució de conflictes  Arbitratge i mediació de consum  Associacions de consumidors i usuaris: accions de cessació 5 2. El principi constitucional de protecció als consumidors i usuaris i la seua projecció en els ordenaments jurídics autonòmica i estatal  Fins al 1984 no hi ha normativa específica en aquesta matèria, a partir del 2005 tenim la LGDCU, i en març de 2014 hi ha una reforma d’aquest text  A més de la normativa estatal també anem a veure la normativa autonòmica Introducció  L’augment del consum, conseqüència d’un fort desenvolupament econòmic, va propiciar el naixement d’un nou grup social: els consumidors  Degut a la situació de desigualtat en què es trobaven aquestos en les relacions contractuals i de risc en el mercat, se’ls va voler dona una protecció específica  Atenent a aquesta preocupació, l’article 51 CE reconeix per primera vegada la protecció d’aquest sector, dient que els poders públics han de:  Garantir la defensa dels consumidors i usuaris  Protegir la seguretat, la salut i els legítims interessos dels consumidors i usuaris  Promoure la informació i educació dels consumidors i usuaris  Fomentar les seues organitzacions  Escoltar a aquestos en les qüestions que els puguen afectar  Aquest article reconeix el principi “pro consumatore” i l’eleva a Principi General del Dret, i al mateix temps concreta els Drets bàsics del consumidor:  Defensa de la salut i seguretat dels consumidors  Protecció dels legítims interessos econòmics  Protecció de la informació i educació dels consumidors  Foment de les seues organitzacions i Dret d’audiència  L’article 51 CE, s’ha de complementar amb l’article 53 CE, que dóna als “principis rectors de la política social i econòmica” (capítol III CE), entre els que es torba el de ‘article 51 CE, el caràcter de “principis informadors de l’ordenament jurídic”, de forma que:  Els poders polítics han de vigilar i aplicar aquestos principis  Es pot fonamentar la inconstitucionalitat de disposicions amb rang de Llei (articles 161.1 CE i 27.1 i 39.1 LOTC) La competència de l’Estat en la protecció dels Drets dels consumidors i usuaris  El primer que s’ha de dir és que la Constitució no atribueix cap competència sobre la defensa dels consumidors i usuaris ni a l’Estat ni a les Comunitats Autònomes (ja que no es refereix a ella ni en l’article 148.1 ni en el 149.1 CE)  Al no assignar-se ni a l’Estat ni a les Comunitats Autònomes, resulta d’aplicació l’article 149.3 CE, que diu que “les matèries no atribuïdes expressament a l’Estat per la Constitució poden correspondre a les Comunitats Autònomes, en virtut dels seus respectius Estatuts”  Com a conseqüència, es va interpretar que determinades Comunitats Autònomes podien assumir aquesta competència en els seus Estatuts d’Autonomia  Cal diferenciar dues vies per les que les diferents Comunitats podien accedir a l’autonomia:  La anomenada “via ràpida”, per la que van accedir a l’autonomia Andalusia, Catalunya, País Basc, Galícia i Navarra  La via de l’article 143 CE, per la que van accedir la resta (excepte Valencia i Canàries) 6  Solament les Comunitats que van utilitzar la via ràpida pogueren exercitar immediatament la competència en matèria de Consum  Perquè la resta (les que havien accedit per l’article 143 CE) tenien que esperar 5 anys per a fer-ho, a no ser que l’Estat els transferira la competència en una Llei Orgànica (conforme a l’article 150.2 CE)  Les Comunitats Autònomes que havien accedit per la via ràpida (més València i Canàries) van elaborar els seu propi Estatut del consumidor  Posteriorment es van presentar tres recursos d’inconstitucionalitat defensant que l’Estat no era competent per a promulgar una Llei estatal (com era la LGDCU)  Es va declarar efectivament la inconstitucionalitat d’aquesta pràctica i com a resultat:  En les set Comunitats Autònomes amb competència exclusiva en la matèria la LGDCU sols es va aplicar parcialment  A la resta de Comunitats la LGDCU va esdevenir la seua legislació bàsica  Finalment l’Estat, a través de la LO 9/1992 va transferir la competència en aquesta matèria a les Comunitats Autònomes que accediren a l’autonomia per la via de l’article 143 CE Títols competencials  Degut a la naturalesa d’aquesta matèria, s’ha d’atendre cas per cas al repartiment de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes  De la doctrina del Tribunal Constitucional es pot extraure lo següent:  L’article 149.3 CE s’ha d’interpretar (com s’ha dit abans) en el sentit de que les matèries a les que no s’ha adjudicat un títol competencial específic (no incloses en els articles 148.1 ni 149.1 CE) poden ser assumides per les Comunitats Autònomes, incorporant-les als seus Estatuts  El Dret de Consum és una matèria de naturalesa pluridisciplinar que no està expressament atribuïda ni a l’Estat ni a les Comunitats Autònomes  Degut a que la seua naturalesa obliga a vincular-lo amb el títol competencial que cada vegada corresponga, és a dir, de vegades a l’Estat i de vegades a les Comunitats Autònomes  Les Comunitats Autònomes sols tenen competència per a legislar aspectes de Dret Públic que siguen de Dret Administratiu  Perquè les matèries que afecten al Dret Penal i al Dret Civil i Mercantil (respecte d’obligacions contractuals, responsabilitat contractual o extracontractual i el principi d’unitat de mercat) són competència de l’Estat  Aquest caràcter pluridisciplinar pot provocar que, de vegades, l’atribució autonòmica puga xocar amb altres títols competencials; açò obliga a establir una prevalença de les normes en joc  Açò sols es dóna quan afecta a matèries relacionades amb les condicions bàsiques d’igualtat per a l’exercici dels Drets, a matèries mercantils i a matèries civils (que són competència de l’Estat, com ja s’ha dit)  Per tot açò, es pot concloure que la competència autonòmica sobre defensa dels consumidors i usuaris té caràcter residual, ja que sols es pot atribuir la que no correspon a l’Estat conforme a altres títols competencials  Conclusió: les CCA no poden dictar normes que reproduisquen la regulació estatal sobre aspectes de defensa dels consumidors i usuaris pertinents a matèries de competència exclusiva de l’Estat (com és la legislació civil) 7  Per últim, respecte de la legislació mercantil cal dir que:  És competència estatal (articles 149.1.6º i 149.3 CE)  No obstant, el comerç interior està regulat per normes administratives i aquestes es poden regular per les Comunitats Autònomes, perquè en matèria administrativa tenen competència plena respecte de la matèria de consum Breu referència a l’Estatut del Consumidor Valencià  Està regulat en la Llei 1/2011, de 22 de març, abans es contenia en la Llei 2/1987, de 9 d’abril  Ha sigut modificat per la LO 1/2006, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana; amb la finalitat de reformar la regulació en matèria de consum per a incrementar les seues competències i la protecció al consumidor  La Llei actual es basa en:  El esquema marcat pel Reial Decret 1/2007  En altres Lleis posteriors a l’any 1987 (en què es va promulgar per primera vegada l’Estatut del consumidor valencià: Llei 2/1987), com la Llei 25/2009 i la Llei 29/2009  Per tant, l’actual Estatut recull tota la normativa promulgada posteriorment a 1987, renovant la seua estructura i ampliant les competències en la matèria  La finalitat d’aquesta Llei és la protecció, defensa i promoció dels Drets i legítims interessos dels consumidors i usuaris en el territori de la Comunitat Valenciana, conforme al compliment de l’article 51.1 i 2 CE i els articles 9.5 i 49.1.35ª de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana  La seua estructura es correspon amb la de la LGDCU  Cal dir que:  L’Estatut regula de forma exclusiva les oficines municipals d’informació al consumidor (OMIC) i incideix especialment en el règim d’infraccions i sancions; degut a que té competència exclusiva en aquesta matèria (no regulada per l’Estat)  Introdueix la regulació estatal, sense legislar en ella, sobre les matèria de competència estatal  Per últim cal esmentar quatre matèries importants que ha regulat l’Estatut:  La protecció als col·lectius de consumidors més vulnerables, com xiquets i adolescents  La creació del Consell de Consumidors i Usuaris  Destaca el paper de les associacions de consumidors i usuaris en la protecció i defensa dels ciutadans  Planteja fórmules de resolució extrajudicials en els conflictes en matèria de consum De la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris (LGDCU) al Text Refós de la LGDCU i altres Lleis complementàries  La LGDCU respon a un mandat constitucional que exigia que el principi de protecció als consumidors i usuaris fora regulat per una Llei, perquè el precepte constitucional que el conté (article 51 CE) no es pot al·legar directament front als Tribunals (perquè no gaudeix del privilegi del recurs d’emparament)  La finalitat d’aquesta Llei és desenvolupar els Drets bàsics dels consumidors i usuaris, i per a reforçar la posició d’aquests subjectes es va:  Construir un procediment específic de resolució de conflictes  Establir un règim de sancions per als productors incomplidors, per tal de garantir:  La seguretat en l’adquisició i utilització dels productes i en la prestació de serveis  I la correspondència i igualtat en les relacions contractuals 8  La LGDCU va tindre que coexistir amb Lleis especials que es van publicar posteriorment, com a conseqüència d’açò el RD 1/2007 va refundir en un únic text gran part d’aquestes Lleis especials  No obstant, encara no hi ha una norma única, perquè el nou TRLGDCU sempre s’ha tingut que complementar amb altres Lleis especials que no s’han inclòs en el mateix i amb altres Lleis complementàries Els Drets bàsics dels consumidors i usuaris  El Programa Preliminar de la Comunitat Econòmica Europea per a una política de protecció i informació als consumidors va concretar una sèrie de Drets que corresponien a aquestos subjectes  Aquestos Drets van ser recollits en l’article 51 CE, que va canviar la denominació (en el Programa s’anomenaven Drets “Fonamentals”) a Drets “bàsics”, per a que no haguera confusió amb els Drets Fonamentals dels articles 14 a 29 CE  Aquestos Drets van quedar desenvolupats en l’article 2 LGDCU (que els va ampliar) i, actualment, es troben regulats en l’article 8 TRLGDCU  Com s’ha dit, la regulació de l’article 8 TRLGDCU és més extensa que la de l’article 51 CE, ja que inclou altres Drets no continguts en la Constitució, com els dels apartats c) i f)  Crítica doctrinal a la Llei:  Redundància de la LGDCU, perquè es repeteix  Redacció confusa i poc precisa, entremesclant conceptes (com protecció jurídica, administrativa i tècnica), amb antagonismes (exemple: al Preàmbul de la Llei recomana proveirse dels procediments eficaços de l’article 51 CE, i després ja no es torna a referir a açò)  La defensa i protecció de la Llei afecta als que intervenen en el procés de producció i de comercialització del producte i als poders públics, però no té el mateix abast en tots ells, perquè no tenen la mateixa rellevància ni influeixen igual sobre la protecció d’estos subjectes  Per això la doctrina distingeix entre: els que considera essencials i els que entén que desenvolupen una funció merament instrumental  Als primers els dóna una substantivitat pròpia per referir-se als següents àmbits: salut, seguretat i interessos econòmics  Els segons estan destinats a que els anteriors (els essencials) es realitze i tinguen efectes en la pràctica (exemples: Dret a la informació o a l’educació, o Dret d’associació)  Aquestos Drets tampoc protegeixen en la mateixa fase:  Els primers (protecció de la salut i seguretat) correspon a una fase preventiva  Els segons (Dret a reclamar responsabilitat pels danys i perjudicis patits) tenen una funció de mer resarciment davant un fet ja esdevingut 9 Drets bàsics de l’article 8 TRLGDCU:  La protecció contra els riscos que puguen afectar la seua salut o seguretat  Com s’ha dit, aquest Dret es limita a la fase preventiva de protecció front als riscos i no a la fase indemnitzatòria o resarcitòria  El destinatari principal d’aquest Dret són els poders públics, que han de:  Adoptar les mesures necessàries per a que els productes, activitats i serveis posats en el mercat a disposició dels consumidors i usuaris no impliquen riscos per a la seua salut o seguretat  Regular reglamentàriament i de manera detallada els diferents productes, activitats o serveis, així com la importació, producció, transformació, emmagatzemament, transport, distribució i ús dels béns i serveis, el seu control, vigilància i inspecció, organitzant campanyes o actuacions programades de control de qualitat  La protecció dels seus legítims interessos econòmics i socials  Va destinat a emparar les situacions vinculades directament amb l’actuació dels consumidors i usuaris en el mercat, on concorren amb empresaris i professionals (que tenen interessos propis i prevalença en la pràctica sobre els dels consumidors)  Es tracta de donar al consumidor una situació de relatiu equilibri amb ales altres subjectes que intervenen en el mercat, evitant els abusos  La indemnització o reparació dels danys i perjudicis patits  Aquest Dret està regulat en el Llibre III, i el que fa es dir quines persones han de respondre pels danys causats als consumidors, i també els diferents règims de responsabilitat contemplats  La informació correcta sobre els diferents productes o serveis i la educació i divulgació, per a facilitar el coneixement sobre el seu adequat ús, consum o gaudiment  La informació a la que es refereix abasta tant la que es pot anomenar específica (la que han d’incorporar els béns, productes o serveis sobre les seues característiques essencials) com la que es pot anomenar general (és la que faciliten les oficines i serveis d’informació als consumidors i usuaris)  L’audiència en consulta, la participació en el procediment d’elaboració de les disposicions generals que els afecten directament i la representació dels seus interessos; tot això a través de les associacions, agrupacions o confederacions de consumidors i usuaris legalment constituïdes  La protecció jurídica, administrativa i tècnica en les situacions d’inferioritat, subordinació o indefensió La protecció prioritària dels Drets dels consumidors en relació amb productes o serveis d’ús o consum comú, ordinari i generalitzat  L’article 9 TRLGDCU diu que els Drets dels consumidors i usuaris seran protegits prioritàriament quan guarden relació directa amb productes o serveis d’ús o consum comú, ordinari i generalitzat  Aquesta afirmació resulta pertinent, perquè una falta de protecció en àmbits com la salut o la seguretat pot tindre conseqüències importants, però la Llei no estableix formes concretes de protecció (i en les normes reglamentàries tampoc es regulen)  Per a remediar açò, es va crear el RD 287/1991, que conté un catàleg de tots els béns, productes i serveis d’ús o consum comú, ordinari i generalitzat  Es volia donar una seguretat jurídica, però no s’aconsegueix perquè és un llistat molt llarg i no es dóna una protecció efectiva 10  La doctrina va criticar aquest RD basant-se en tres arguments:  L’enumeració que fa inclou alguns béns o serveis que difícilment poden qualificar-se d’ús o consum comú, ordinari i generalitzat  L’amplitud del llistat obliga a que la protecció prioritària s’haja d’estendre a tots, i açò comporta una falta d’eficàcia, perquè quan tot o quasi tot s’ha de protegir prioritàriament deixa de tindre sentit eixa prioritat i es converteix en tutela ordinària  S’ometien serveis, béns o productes que s’havien de considerar de consum generalitzat sense cap dubte  Es va plantejar la qüestió de si sols es podien considerar béns, serveis o productes d’ús o consum comú, ordinari o generalitzat els que s’integraven en el llistat del RD, o si es considerar com a tals altres béns, serveis o productes no enumerats  El RD 1507/2000 (que va reformar el RD anterior) es va decantar per la darrera possibilitat, dient que el llistat era simplement indicatiu i no exhaustiu  Aquesta reforma sols va servir per a introduir en el llistat els productes informàtics i el seu software, però no va resoldre la qüestió principal  L’última modificació patida en aquesta matèria és la introduïda per la Ordre SCO/453/2008, que va incloure els serveis de la societat de la informació, però tampoc ha donat cap solució 3. La LGDCU  L'article 53.3 CE conté la protecció dels consumidors (principi “pro consumatore”)  És un principi rector de la política econòmica i social, a falta de normativa específica, però per a dur-ho als Tribunals es requereix una norma específica de desenvolupament i del 1978 a 1984 no hi ha cap llei específica (hi ha un buit normatiu)  Hi ha una regulació diferent durant els anys dels danys i de la responsabilitat  En l’any 1984, unit al cas de l’oli de colza, es publica una norma específica: la LGDCU  Aquesta Llei es fa ràpid perquè, a conseqüència del fenomen de danys socials que s’estava produint, no havia cap forma d’anar als Tribunals en aquestos problemes; per això es una norma un poc mal feta  Va haver un recurs d’inconstitucionalitat per la Comunitat Autònoma del País Basc, perquè va entendre que l’accepció de Llei “General” no era correcta perquè cada Comunitat Autònoma té competència per a regular en aquesta matèria  Tècnicament s’ha criticat per la generalitat que té i per falta de rigor jurídic  Si hi ha un consumidor s’aplicarà la LGDCU Text Refós de la Llei General de Defensa dels Consumidors i Usuaris  Degut a la diferent normativa aplicable, la LGDCU no s’havia modificat i s’havia afegit moltes lleis especials que regulaven la matèria, i per açò en l’any 2007 es va unificar tota la normativa de consum en un mateix cos legislatiu: TRLGDCU (Llei de Bases)  Aquest Text Refós utilitza el model dels Codis (utilitza la mateixa estructura: Llibres, Títols...)  Així i tot no hi ha un text únic de Dret del Consum, encara que aquesta era la idea inicial  Encara avui hi ha lleis fora del Text Refós (com la Llei de Crèdit al Consum o la de complexes residencials) 11  Altra finalitat era recollir i integrar en el Text Refós directament algunes lleis especials, en concret:  Llei 26/1991  Llei 47/2002  Llei 23/2003  Llei 22/1994  Llei 21/1995  S’ha criticat molt perquè es considera que el legislador estatal no tenia competència per a fer açò, perquè integra directament lleis especials, buidant-les de contingut i inclús afegint o modificant el seu articulat  Avantatges del TRLGDCU:  Hi ha una regulació unificada, una sistematització  Dóna seguritat jurídica  Es consolida l’estatut jurídic del consumidor i usuari (s’incorpora per primera vegada el terme “contracte amb consumidors”)  S’obri el camí cap a un Codi de Consum, s’obri el pas a una unificació total de la matèria de consum  Deficiències del TRLGDCU:  No reuneix tota la normativa de consum (és parcial)  No subsana cap dels problemes de tècnica jurídica que existien (no es troba el sentit a l’article 149, que introdueix de sobte una responsabilitat per la vivenda?)  Continua sense haver un termini de prescripció en les accions per a exigir responsabilitat derivada d’un acte de consum, així que ens hem de remetre als terminis del Codi Civil  És d’aplicació en tot el territori nacional, i açò crea problemes  Per exemple, per les vendes ambulants que cada Comunitat Autònoma té la seua regulació  Matèries incloses: totes les que “a sensu contrario” havien quedat derogades  Matèries excloses:  La Llei 7/1995 de Crèdit al Consum  Explicació: la Llei és del 2007 però la Llei de Crèdit al Consum era del 1995 (en l’actualitat és del 2011) i no es va voler integrar perquè ja havia una Directiva del2 008 i es tenia prevista la seua aprovació i per això no es volia incloure el règim d’una norma que s’anava a modificar i derogar  En l’actualitat ja s’hauria d’haver afegit  El Dret d’aprofitament per torn de béns immobles d’ús turístic  També havia una directiva del 2008 que havia de reformar tota la normativa anterior 12 Modificació any 2014  Modificació de març del 2014 del TRLGDCU (modifica moltes coses més d’altres àmbits)  Raó o justificació:  Per una banda, l’adaptació d’una Directiva del 2011 sobre Drets dels consumidors  Aquesta Directiva prové d’una anterior que pretenia unificar en un text únic quatre Directives, i tendia a una unificació de màxims (a nivell de tots els països de la UE)  Es va reformar i al 2011 una Directiva rectifica açò i sols harmonitza dues Directives, per això s’ha tardat tant en publicar-se  Modificacions:  Modifica la noció de consumidor i usuari i la definició d’empresari (respecte del text del 2007), la definició de ventes fora de l’establiment mercantil i la de ventes a distància  Hi ha una regulació única per a aquestos dos últims contractes, i també regula el Dret de desistiment d’aquestos  Incideix en el Dret d’informació, exigeix majors requisits a l’hora regular aquest Dret (article 66 i 97, en relació a aquestos dos contractes)  Respecte del Dret de desistiment, el termini (que era de 7 dies hàbils) canvia i s’imposa com a període mínim el termini de 14 dies naturals per a desistir  Per altra, el compliment d’una STJUE del 2012 contra el Banc espanyol de Crèdit per la imposició de determinades clàusules abusives (es modifica l‘article 83)  El TJUE interpreta que l’esat espanyol havia transposat mal una Directiva sobre clàusules absuives, perquè el nostre ordenament permetia als jutges que quan es declarara la nul·litat d’una clàusula poguera tindre també una facultat moderadora de la resta de les clàusules i diguera com es tenia que aplicar  El TJUE diu que el Tribunal sols té la faucltat d’analitzar la naturalesa absiva o no de la clàusula però no pot moderar, perquè el jutge sols pot aplicar la norma i no pto crear Dret  Per açò es modifica l'article 83 TRLGDCU  Sorgeix el problema de què ocorre després de que el Tribunal declare abusiva la clàusula Estructura  4 llibres  Llibre I: Disposicions Generals (Noció de consumidor i usuari)  Llibre II: Contractes i Garanties (Contractes amb consumidors i règim de garanties dels béns)  Llibre III: Responsabilitat civil per béns o serveis defectuosos  Llibre IV: Viatges Combinats  Títols  Capítols  Articles 13 4. Tractament del consumidor i usuari Introducció  S’han de fer diverses matisacions respecte del terme de consumidor o d’usuari, degut a la particular naturalesa del Dret de Consum  Cal dir que aquest problema, suscitat sobretot per l’article 1 LGDCU, s’ha resolt després de la publicació del TRLGDCU  Hem de diferenciar dos àmbits o perspectives:  Quan la Constitució, les normes de la UE o els Estatuts d’autonomia mencionen als consumidors i usuaris  És una protecció genèrica: es refereixen a la protecció que s’ha de donar als subjectes d’una societat  És una protecció de caràcter preventiu: es refereixen a la protecció que s’ha de donar front als riscos que poden derivar-se d’un producte o d’un servei  Els interessos que protegeix són col·lectius i difusos  Quan ho fan els textos legislatius  És una protecció individual: es regula una matèria determinada i es requereix que es donen uns pressupòsits previs per a ser consumidor o usuari (els quals condiciona cada disposició)  Els interessos que tutela són també individuals  En ambdós casos els interessos que es defensen són els mateixos, sols que el plantejament és diferent:  En el primer s’atén a la situació del ciutadà en la seua relació amb el mercat, amb independència de la seua intervenció en un acte de consum (consumidor abstracte)  En el segon es fa referència a quan un subjecte pot quedar emparat o exclòs de l’àmbit de protecció d’aquesta normativa, perquè es tendeix a donar una protecció específica (consumidor concret)  Per tant, la normativa de consum està dirigida a protegir a tota la població en general i al sector específic de la societat que es torba en una situació de desavantatge o desprotecció en relació al mercat (i per açò tenen aquestos subejctes unes característiques especials, que després veurem)  A continuació cal distingir entre consumidor material o legal i jurídic  Material: qui es veu afectat  Jurídic: qui pot acudir davant els Tribunals El consumidor material i legal  El concepte de consumidor i usuari es troba contemplat en:  El Tractat de Lisboa de 2007 i en les distintes Directives que regulen cada matèria en especial i en altres normes de rang inferior  En l’article 51 CE  En les Lleis autonòmiques de protecció dels Drets dels consumidors i usuaris  En el TRLGDCU i altres Lleis complementàries, Lleis especials i de rang inferior 14  No totes aquestes disposicions són iguals, i açò és el que ens permet diferenciar entre el concepte de consumidor concret i l’abstracte:  Unes tenen caràcter programàtic:  Fan declaracions de principi  Utilitzen el terme de consumidor de forma àmplia, volent equiparar-lo al de ciutadà o administrat  Altres són de desenvolupament:  Concreten aquestos Drets  Restringeixen el terme de consumidor (como ocorre en la regulació de crèdit al consum) o ofereixen una visió més àmplia (Llei de condicions generals de la contractació) Tractament del consumidor i usuari en els textos legals  Com s’ha dit, el terme consumidor i usuari s’utilitza per a designar a les persones que han de ser tutelades per una normativa especial en la matèria, però no tots els textos el recullen igual  El terme consumidor es va utilitzar per primera vegada a l’article 51 CE (que conté el principi “pro consumatore”) però aquest precepte no defineix a aquestos subjectes  Posteriorment va aparèixer l’article 1 LGDCU, que va concretar aquest concepte però dubtes  El Reial Decret Legislatiu 1/2007 dóna una visió més concreta i evita donar lloc als dubtes que es plantejaven en el text anterior  Les Comunitats Autònomes també han definit al consumidor i usuari en les seues disposicions específiques  En l’actualitat encara hi ha situacions dubtoses El consumidor i usuari en la LGDCU Concepte  L’article 1.2 i 3 LGDCU definia als consumidors i usuaris com:  Les persones físiques o jurídiques que adquireixen, utilitzen o gaudeixen, com a destinataris finals, béns mobles o immobles, productes, serveis, activitats o funcions  Independentment de la naturalesa pública o privada, individual o col·lectiva, dels que els produeixen, faciliten, subministren o expedeixen  No es consideren consumidors o usuaris els que:  Sense ser destinataris finals  Adquireixen, emmagatzemen, utilitzen o consumen béns o serveis  Amb el fi d’integrar-los en processos de producció, transformació, comercialització o prestació a tercers  D’aquesta definició es dedueix que la condició de consumidor o usuari està subjecta a uns requisits previs, de forma que no tots els ciutadans es consideren com a tals  El primer requisit exigit és la celebració d’un acte de consum  Açò significa que, per a fer qualsevol acte que supose l’ús o gaudiment d’un producte o servei, s’ha de satisfer una necessitat de caràcter privat (al marge del mercat)  Així que queda exclòs qualsevol acte que posse de manifest el propòsit de reintegrar posteriorment el producte o servei en un procés d’industrialització, distribució o comercialització 15  En segon lloc, no ha d’haver ànim de lucre  Així que eixe acte no s’ha de fer per a obtenir un benefici econòmic, sinó per a satisfer necessitats de caràcter domèstic, alienes a l’activitat mercantil  Es pot afegir un tercer requisit: ser beneficari d’una prestació realitzada per un tercer (independentment de la naturalesa pública o priva de qui els posa en el mercat)  D’aquestos requisits es dedueix que la finalitat de la Llei és tutelar les relacions dels que adquireixen del mercat, i no dels que intervenen en el procés de producció del mateix Àmbit d’aplicació  Es va plantejar el següent dubte: els termes “utilització, ús, consum i gaudiment” són anàlegs o es refereixen a diferents situacions?  Els quatre termes són equivalents, lo important és el fet de que equipara la condició de consumidor al que utilitza un producte o servei, és a dir, al mer detentador, sense que hi haja cap vincle previ  Per açò, el concepte de consumidor és més ampli que el mer comprador o usuari d’un servei, perquè el vincle naix de la relació que hi haja amb el producte o servei, independentment de la relació jurídica  Crítica doctrinal:  L’article 1.3 LGDCU, quan diu qui no és consumidor o usuari, exclou als que participen en processos de producció o transformació que queden fora de l’àmbit de les relacions privades, i no es refereix al mercat (com hauria sigut desitjable)  S’ha d’interpretar que es refereix a quan es té la finalitat d’integrar els productes o serveis en processos de producció (o altres) en el mercat  De forma que la LGDCU nega la condició de consumidor o usuari a qui adquireix un bé o utilitza un servei per a reintroduir-lo en el mercat o per a realitzar una activitat empresarial (entenent per tal també la industrial, comercial, agrícola o ramadera i la professional)  Pronunciaments jurisprudencials  El Tribunal Suprem ha adoptat una interpretació restrictiva respecte de l’àmbit d’aplicació i els subjectes de la Llei, de forma que ha exclòs l’aplicació de la LGDCU a:  Els contractes celebrats entre societats multinacionals: perquè entén que la seua relació no és la que hi ha entre usuari i proveïdor  Els empresaris que no es converteixen en destinataris finals de l’objecte comprat, perquè l’integren de nou en un procés de producció, transformació, comercialització o prestació a tercers  Els préstecs hipotecaris per a adquisició de locals o oficines comercials  De tot açò no es podia concloure que l’empresari o professional mai estava protegit per la Llei, perquè el que determina el caràcter de l’acte i la condició d’usuari o consumidor és la naturalesa de l’acte d’adquisició 16 Supòsits dubtosos  La LGDCU vincula la idea de consumidor i usuari a la de destinatari final en relació al mercat  A pesar d’aquesta definició, no queden contemplats tots els supòsits, i per això van aparèixer situacions dubtoses:  Professional que adquireix un bé per al seu consum dins del sector en el que desenvolupa la seua activitat  Qui compra béns en l’àmbit de la seua empresa sense estar directament relacionats amb la seua activitat última per no estar destinats de forma immediata al procés de producció  Inaplicació de la LGDCU, perquè ser una compraventa mercantil  Qui adquireix béns per a utilitzar-los en fins de caràcter personal i empresarial  Inaplicació de la LGDCU, perquè ser una compraventa mercantil Noció de consumidor en el TRLGDCU  Té una definició més breu, perquè intenta utilitzar la mateixa terminologia que la legislació comunitària, però ha respectat les peculiaritats del nostres ordenament jurídic respecte a les persones jurídiques (perquè continua incloent-les)  A més es refereix al mercat, i açò exclou els dubtes anteriors  L’Exposició de Motius del RDL diu que el consumidor i usuari que contempla el TRLGDCU és la persona física o jurídica que actua en un àmbit aliè a una activitat empresarial o professional  És a dir, que intervé en les relacions de consum amb fins privats i com a destinatari final, sense incorporar els béns a processos de producció (...)  L’article 3 del Text diu que són consumidors o usuaris, sense perjudici del que es diu als Llibres III i IV, les persones físiques o jurídiques que actuen en un àmbit aliè a una activitat empresarial o professional  Finalitat: delimitar la normativa de consum a les relacions que sorgeixen en el mercat entre consumidor i empresari, perquè es parteix de la pretensió de que el consumidor és el subjecte més desafavorit de la relació  Per això l’article 2 limita l’aplicació de la Llei a les relacions entre consumidors o usuaris i empresaris Dubtes que es poden plantejar  Respecte de l’actuació en un “àmbit aliè” a una activitat empresarial o professional:  Una interpretació restrictiva obligaria a descarta qualsevol acte vinculat (inclús indirectament) amb el mercat  Una interpretació més laxa permet qüestionar-se si es refereix a activitats directament encamidnades al mercat, ja que si fora així no estarien excloses les activitats indirectament encaminades amb el mercat  La jurisprudència opta per la primera interpretació, perquè considera que, encara que un acte estiga vinculat sols indirectament amb el mercat, la finalitat última perseguida està igualment cinvulada amb el mercat  Respecte del terme “destinatari final”, el TRLGDCU deixa clar, en la Exposició de Motius, que la intervenció del destinatari final en les relacions de consum ha de respondre a fins privats  Abans del Text Refós, la jurisprudència també havia concretat la noció de destinatari final en un sentit restrictiu i relacionat amb el consum familiar o domèstic o amb el mer ús personal o particular 17 Altres subjectes definits en el TRLGDCU: empresari, productor i proveïdor  La LGDCU deia qui no era consumidor o usuari, el TR en canvi defineix a l’empresari, en el seu article 4: és tota persona física o jurídica que actua e el marc de la seua activitat empresarial o professional, ja siga pública o privada  És la mateixa definició que es contenia en les normes refoses  Respecte del terme productor (que estava recollit anteriorment en la Llei 22/1994, també refosa), l’article 5 diu que es considera productor a:  El fabricant del bé o prestador del servei o el seu intermediari  L’importador del bé o servei en el territori de la Unió Europea  Qualsevol persona que es presente com a tal al indicar en el bé (ja siga en l’envàs, l’envoltori o qualsevol altre element de protecció o presentació) o servei el seu nom, marca o altre signe distintiu  L’article 7 defineix al proveïdor com l’empresari que subministra o distribueix productes en el mercat, qualsevol que siga el títol o contracte en virtut del qual realitze la distribució  Es distingeix del terme “venedor” que, no es definint-se en el TR i per remissió a la legislació civil, és qui intervé en un contracte de compraventa, en el cas d’aquesta Llei, actuant en el marc de la seua activitat empresarial Noció de consumidor en les Lleis autonòmiques de protecció a consumidors i usuaris  L’article 3 de la Llei 2/1987 de l’Estatut de Consumidors i Usuaris de la Comunitat Valenciana contenia la mateixa definició que l’article 1 de la LGDCU  El nou Estatut dels Consumidors i Usuaris de la Comunitat Valenciana (Llei 1/2011) segueix la mateixa sistemàtica, i defineix al consumidor i usuari en l’article 2:  Són consumidors i usuaris les persones físiques o jurídiques que actuen en un àmbit aliè a una activitat empresarial o professional  Tota referència als consumidors en la Llei s’ha d’entendre feta als consumidores i les consumidores i als usuaris i les usuàries  Per tant, el nou Estatut segueix la definició del TRLGDCU del 2007 i la interpretació és la mateixa Persones jurídiques com a consumidores  Abans de res s’ha de diferenciar el règim de la persona física i la jurídica  Persona física: els articles 29 i 30 CC reconeixen la seua personalitat jurídica i no estableixen cap pressupòsit de capacitat ni d’edat  Persona jurídica: l’article 35 CC no fa una caracterització prèvia, així que es poden entendre incloses totes aquelles contemplades en la legislació mercantil  A diferència del Dret Comunitari (que exclou la condició de consumidor per a les persones jurídiques) el nostre ordenament jurídic manté la possibilitat de ser-ho en diferents textos legals:  En el Reial Decret Legislatiu 1/2007  En diversos Estatuts de les Comunitats Autònomes (17 lleis)  En la Llei 7/1998 de condicions generals de la contractació  Aquest reconeixement obliga a establir uns criteris per a determinar quan es pot gaudir d’aquesta condició 18  Exemples jurisprudencials:  En l’any 2002 es va estimar la condició de consumidora d’una empresa constructora que va comprar un vehicle todoterreno, perquè s’entenia que ho va fer ca servei del personal, i no com a instrument de treball  En l’any 2006 es va declarar la condició de destinatària final del bé adquirit a una societat patrimonial que no desenvolupava cap activitat empresarial, la qual cosa es va demostrar a través de la prova de que la societat no estava donada d’alta en el cens de l’IAE des del 2002  El Tribunal Suprem l’any 2005 va denegar la condició de consumidora a una companyia aèria a la que es prestaven serveis integrats en el seu propi negoci de transport  Respecte del tractament d’aquesta matèria:  En un primer moment, seguint la definició de la LGDCU, es va plantejar el dubte de si les entitats mercantils podien ser consumidors quan l’activitat que realitzaven no estava directament connectada amb el mercat, sinó que era un acte intermedi  Alguns entenien que en aquest cas es podia tindre la condició de consumidor  El Tribunal Suprem ho va denegar  Actualment, gràcies a la definició del TRLGDCU, s’ha acabat amb aquesta polèmica, concloentse que totes les activitats que realitzen les entitats mercantils estan encaminades a l’obtenció d’un benefici econòmic (açò deriva de la interpretació conjunt dels articles 3 i 4)  Article 3.2 TRLGDCU: són també consumidores les persones jurídiques i les entitats sense personalitat jurídica que actuen sense ànim de lucre en un àmbit aliè a una activitat comercial o empresarial  Persones jurídiques: associacions i fundacions que no duen a terme activitats empresarials o professionals, o amb ànim de lucre  Entitats sense personalitat jurídica (exemple: banda de música, persegueixen activitats de caràcter benèfic)  Exemple: no és consumidora una empresa que va adquirir una furgoneta per a la realització de treballs en l’empresa  La demandant va reconèixer que va adquirir el bé per a integrar-lo en processos de producció, comercialització o prestació de serveis a tercers; encara que després va intentar al·legar que l’havia adquirit per a traslladar als seus treballadors El concepte comunitari de consumidor  En l’àmbit del Dret comunitari no s’ofereix un concepte jurídic únic de consumidor  Justificació: la publicació de normes comunitàries en matèria de consum responia a necessitats sectorials i no a plantejament generals, per la qual cosa hi ha una falta de coordinació i sistematització entre elles  La Directiva 2011/83/UE sobre els Drets dels consumidors en el seu article 2 defineix com a consumidor a tota persona física que, en contractes regulats per la present Directiva, actuen amb un propòsit aliè a la seua activitat, comercial, empresa, ofici o professió  En l’Exposició de Motius es matisa la situació dels contractes amb doble finalitat (objectiu relacionat en part amb l’activitat comercial) i es diu que, si l’objectiu comercial és tan limitat que no predomina en el contracte, la persona es considerarà consumidor  Cal recordar que queden excloses les persones jurídiques 19  El TJCE s’ha pronunciat sobre el concepte de consumidor respecte de la interpretació sobre normativa de Dret convencional o derivat, i cal destacar la sentència 1997/142 de la Sala Sexta del TJCE, sobre l’assumpte Francesco Benincasa contra Dentalkit Srl.
 Aquesta sentència es pronuncia sobre el concepte de consumidor recollit en el Conveni de Brussel·les de 1968 (actualment derogat i substituït pel Reglament 44/2001)  El TJCE estableix que la interpretació s’ha de fer de forma restringida i en relació a l’activitat q permeta qüestionar-se si es té eixa condició o no  L’article 13 del Conveni definia al consumidor com una persona que actua per a un ús que es pot considerar aliè a la seua activitat professional  La conclusió que s’extrau és que, per a determinar si una persona actua com a consumidor (concepte que s’ha d’interpretar de forma restrictiva), hi ha que referir-se a la posició d’aquesta persona en un contracte determinat, en relació amb la naturalesa i finalitat del mateix, i no a la situació subjectiva d’eixa persona Documents que regulen les bases de les obligacions contractuals i extra contractuals  En primer lloc, el Reglament 593/2008 (Roma I) quan regula els contractes amb consumidors qualifica a aquestos com a particulars, és a dir, com a persona física  Aquest Reglament és aplicable en tots els Estats Membres, excepte Regne Unit i Dinamarca  En el seu article 6, que regula els contractes de consum, es dóna un concepte de consumidor, referint-se a la persona física que realitza un contracte, per a un ús que es pot considerar aliè a la seua activitat comercial o professional, amb altra persona (el professional) que actue en exercici de la seua activitat comercial o professional  En segon lloc, el Reglament 864/2007 (Roma II) no es refereix al consumidor, presumint-se que reitera la idea de que la noció de consumidor s’assimila en les Directives a la de part contractant 5. Contractes amb consumidors Introducció  Els contractes amb consumidors estan regulats en el Títol I del Llibre II del TRLGDCU, i aquest es divideix en dos capitals:  Capítol I: regula el règim general dels contractes  Capítol II: regula el Dret de desistiment  Aquesta regulació és important perquè estableix, per primera vegada, els pressupòsits mínims que afecten a tot contracte amb consumidors i els reconeix com una categoria específica  Açò ja s’havia plantejat anteriorment amb la Llei 44/2006, que va reformar l’article 12 LGDCU per a introduir el que en l’actualitat es recull en els articles 60, 61 i 65 TRLGDCU Concepte  Són una modalitat específica de contractes, caracteritzats per realitzar-se entre un consumidor o un usuari amb un empresari, la qual cosa exclou d’aquest àmbit d’aplicació les relacions entre particulars o empreses entre sí 20 Caràcters  Regula relacions que s’estableixen entre dos subjectes que no són iguals dins de les relacions de mercat  Normativa de caràcter imperatiu (a diferència de la major part de contractes entre particulars, en els que predomina l’autonomia de la voluntat de les parts)  Raó: la desigualtat material en que es troben els consumidors  Principi “pro consumatore”  Degut al caràcter estatutari i tuïtiu de la normativa de protecció al consumidor, l’aplicació i interpretació de tota la normativa aplicable s’ha de fer en concordança amb el principi “pro consumatore”  En els dos capítols en què es regula aquesta matèria s’incideix en què el consumidor pot disposar dels elements necessaris per a configurar lliurement la seua voluntat per a contractar, i per a això es pretén garantir:  Que rep la informació prèvia que siga necessària sobre el contingut del contracte  I, quan per l’especial naturalesa del contracte açò no pot quedar suficientment assegurat, el consumidor pot renunciar al contracte celebrat (Dret de desistiment) Àmbit d’aplicació  Article 59.2.I TRLGDCU: els contractes amb consumidors i usuaris es regiran , en tot el que no estiga expressament establir en aquesta norma o en lleis especials, pel Dret comú aplicable als contractes  Ordre de prelació actual:  En primer lloc, l’autonomia de la voluntat: els pactes establerts entre les parts  En segon lloc, serà aplicable el TRLGDCU  Raó: és una categoria específica així que té normativa específica  En el seu defecte, les lleis especials o sectorials  Respecte d’aquesta, l’article 59.2.II i III diu que ha de respectar el nivell de protecció dispensat en el TRLGDCU, sense perjudici que prevalguen i siguen d'aplicació preferent les disposicions sectorials respecte dels aspectes expressament previstos en les disposicions del Dret de la Unió Europea de les que trauen causa  No obstant açò, la regulació sectorial podrà elevar el nivell de protecció conferit pel TRLGDCU sempre que respecte, en tot cas, les disposicions del Dret de la Unió Europea  I, en defecte de la normativa anterior i de forma supletòria, el Dret Comú (Dret Civil)  Abans es deia que era aplicable, en defecte de lo anterior, la normativa civil o mercantil corresponent, però en l’actualitat s’ha suprimit la referència a la legislació mercantil  Raó: s’havia de caracteritzar si l’acte era civil i mercantil i el Codi de Comerç té com a normativa supletòria el Codi Civil (així que igualment s’anava al Codi Civil)  A més, s’ha de tindre en compte que si es tracta de contractes amb condicions generals (és molt freqüent) serà aplicable la Llei 7/1998 sobre condicions generals de la contractació (article 59.3)  Segons el cas també pot ser aplicable la legislació autonòmica o comunitària 21 Fases contractuals  L’estructura del Capítol I es correspon amb les distintes fases que s’han de complir per a concloure un contracte:  La primera és la fase prèvia a la conclusió de l’acord (regula tots els elements que configuren el precontracte), en què es regula:  La informació  El caràcter vinculant de l’oferta, promoció i publicitat  La segona és la fase de perfecció i execució Informació prèvia al contracte  Un dels objectius de la protecció al consumidor és reequilibrar les situacions en què l’empresari pot estar en una posició de prevalença front al consumidor, i per això s’incideix en el reforçament del deure d’informació  La regulació de la informació prèvia al contracte que s’ha de subministrar al consumidor es regula amb l’article 60 TRLGDCU  Aquesta regulació es correspon en part amb la de l’article 13 LGDCU (que va suposar un avanç sobre la normativa existent en eixe moment i va ser modificat per la Llei 44/2006)  Regulació actual: s’imposa l’obligació de subministrar informació amb caràcter previ al moment de la contractació i s’incideix en les condicions jurídiques i econòmiques  Regulació anterior de l’article 13 LGDCU: sols imposava que la informació la duguera el producte i permetera de forma certa i objecta una informació veraç, eficaç i suficient sobre les seues característiques essencials  L’article 60 TRLGDCU compleix una funció preventiva, perquè vol que el consumidor tinga un coneixement raonable del que adquireix i, en suma, puga configurar lliurement el seu consentiment  Va destinat a evitar la pràctica de ventes agressives, en que no es deixa al consumidor prestar lliurement el seu consentiment  La regulació del Dret d’informació es divideix en tres apartats:  Article 12 TRLGDCU (Capítol III del Títol I del Llibre I, dedicat a la protecció de la salut i seguritat dels consumidors i usuaris): regula la informació als consumidors i usuaris sobre els riscos dels béns o serveis  Articles 17 i 18 TRLGDCU (Capítol IV, dedicat al Dret a la informació, formació i educació): es correspon amb el contingut original de l’article 13 LGDCU  L’article 17 conté una declaració programàtica, un mandat als poders públics per a que asseguren que tots els productes i serveis es posen al mercat amb un nivell d’informació suficient  Els poders públics asseguraran que els productes i serveis: (article 17.I)  Disposen de la informació necessària per a l'eficaç exercici dels seus Drets  I vetllen perquè se'ls preste la informació comprensible sobre l'adequat ús i consum dels béns i serveis posats a la seua disposició en el mercat 22  Els mitjans de comunicació social de titularitat pública estatal tenen l’obligació de:  Dedicar espais i programes, no publicitaris, a la informació i educació dels consumidors i usuaris  I en aquestos espais i programes, d'acord amb el seu contingut i finalitat, facilitar l'accés o participació de les associacions de consumidors i usuaris representatives i dels altres grups o sectors interessats, en la forma que s’acorde amb aquestos mitjans (article 17.II)  Article 18 TRLGDCU: incideix en els signes externs que permeten que el consumidor conega les prestacions, característiques, instruccions d'ús del producte o servei  S'expressa en l'etiquetatge i presentació dels productes i serveis, insistint en la seua consistència material, en les característiques del producte i en les expectatives que s'han creat en el consumidor  S'addiciona al que prescriuen els reglaments reguladors de cada activitat  Article 60 TRLGDCU: estableix l’obligació d’aportar dades de naturalesa jurídica o econòmica i el seu contingut es correspon amb les modificacions introduïdes en l’article 13 LGDCU per la Llei 44/2006 Característiques:  La informació ha de ser (article 60.1 TRLGDCU):  Clara  Comprensible  Rellevant  Veraç  Aquest és el requisit que sempre s’ha exigit a la publicitat, perquè no es pot basar sempre en criteris objectius  Suficient  (Adaptada a les circumstàncies)  Gratuïta (article 60.4 TRLGDCU)  Es pretén que es faciliten totes les dades per a que el consumidor estiga capacitat per a consentir i s’intenta impedir que es presente una falsa realitat  Respecte de la responsabilitat:  La informació exigida per la Llei va dirigida a sectors mitjans de població, així que el criteri d’imputació de responsabilitat s’ha de basar en comprovar si s’ha omès algun detall o si falta informació que el consumidor mitjà podia i havia d’haver conegut  El subjecte al que incumbeix l’obligació de facilitar la informació és l’empresari (article 4), però cadascun dels implicats en el procés de producció i fabricació han de subministrar igualment informació sobre la part del procés que els incumbeix  La informació ha d’estar encaminada a informar sobre aspectes rellevants del producte o servei, de forma precisa i concisa, sense ometre dades però tampoc aportant informació innecessària que confonga al consumidor  El contingut de la informació ha d’abarcar:  Aspectes materials referents al producte o servei  L’obligació de facilitar informació sobre els riscos susceptibles de provenir d’una utilització previsible dels béns i serveis (tenint en compte la seua naturalesa, característiques, duració i també les persones a les que van destinats) 23  L’article 60.2 TRLGDCU estableix els pressupòsits mínims sobre els que s’ha d’informar al consumidor  S’ha de tindre en compte que aquestos pressupòsits s’han de complementar amb la normativa específica de cada producte o servei, atenent a la rama o sector al que pertanyen  Article 60.3 TRLGDCU: tot el que s’ha dit també és aplicable a:  Contractes per a subministrament d’aigua, gas o electricitat (quan no estan envasats per a la venta en un volum delimitat o en quantitats determinades)  Contractes per a calefacció mitjançant sistemes urbans  Contracte de contingut digital que no es preste en un suport material Informació en la compraventa de vivendes  El TRLGDCU introdueix una referència explícita a la informació que hi ha que subministrar al consumidor en la compraventa de vivendes  Açò es recollia abans en l’article 13.II LGDCU i va suposar que l’adquirent d’una vivenda tenia, per primera vegada, els recursos necessaris per a conèixer les condicions reals del que adquiria  Era important perquè moltes vegades s’adquirien vivendes sobre pla o en construcció sense que estiguera acabada, lo que impedeix conèixer les condicions reals de l’immoble fins al moment de la seua entrega  Aquesta obligació informativa sols s’exigia quan es tractava d’una primera transmissió de la vivenda, però açò no és adequat perquè suposava l’exclusió de moltes activitats rellevants  Açò ho va subsanar el Reial Decret 515/1989, però el TRLGDCU no ho subana  Article 64 TRLGDCU: en el cas de la primera transmissió de vivendes que es faça després de l’entrada en vigor del TR, es facilitarà a més la documentació prevista en:  La Llei d’Ordenació de l’Edificació  O norma autonòmica que siga aplicable  Crítiques a aquest article:  No té en compte la crítica que s’ha fet respecte de la limitació a primeres transmissions de vivendes  Al remetre’s a la LOE sembla que oblida el RD 515/1989  RD 515/1989, sobre la protecció dels consumidors en quant a la informació a subministrar en la compraventa i arrendament de vivendes  Complementa el deure d’informació de l’article 13.II LGDCU  El TRLGDCU no es refereix a ell i per això s’entén que continua vigent  Cal dir que la jurisprudència aplica dos articles d’aquest RD (el 8 i el 13), els quals no s’apliquen en el TR  Aquest RD conté dos tipus d’informació que s’ha de subministrar a l’adquirent o arrendatari d’una vivenda:  De caràcter general: es refereix a informació sobre els elements de l’immoble (construcció, ubicació, serveis i instal·lacions, adquisició, utilització, pagament...)  De caràcter legal (còpia d’autoritzacions exigides per a la construcció, estatuts i normes de funcionament d ela comunitat de propietaris...)  A més, la informació ha de ser especialment detallada respecte del preu de la vivenda i les despeses del contracte 24  LOE (no contempla la informació que s’ha de donar en matèria de vivendes)  L'Exposició de Motius de la LOE manifesta la seua voluntat de completar la protecció als consumidors fixant les garanties suficients als usuaris davant la creixent demanda de qualitat per part de la societat  Per a això, estableix els requisits bàsics que han de satisfer els edificis, de manera que la garantia s’assenteix en:  Els requisits tècnics del construït  I en l'establiment d'una assegurança de danys o de caució  Normativa valenciana:  Llei 8/2004, de 20 d'octubre, de l'habitatge de la Comunitat Valenciana: recull de forma detallada el contingut del Reial Decret 515/89  Llei 3/2004, de 30 de juny, de la Generalitat, d’Ordenació i Foment de la Qualitat de la Edificació (LOFCE)  Decret 25/2011, de 18 de març, del Consell, pel qual s'aprova el llibre de l'edifici per als edificis d'habitatge Oferta, promoció i publicitat  Una de les característiques més importants dels contractes amb consumidors és la forma que utilitzen per a donar-se a conèixer al públic o a la població en general, la qual cosa es pot fer per:  Una publicitat massiva difosa en folletos  La realització de campanyes o d’ofertes promocionals en diversos mitjans de comunicació  També té importància perquè, en cas de disconformitat entre lo ofertat i lo entregat, hi ha que remetre’s als documents on consten les característiques o als mecanismes de difusió que s’hagen utilitzat  El caràcter vinculant de l’oferta, promoció i publicitat es regulava abans en l’article 8 LGDCU, i abans d’aquesta regulació la jurisprudència es remetia a institucions del Codi Civil, bàsicament als vicis del consentiment i a la responsabilitat extracontractual Estructura del precepte  L’article 61 TRLGDCU permet diferenciar tres parts:  La primera està vinculada amb el contingut del deure d’informació a l’usuari i consumidor  La segona es refereix al caràcter vinculant de l’oferta, promoció o publicitat  Harmonització amb una Directiva comunitària  La tercera conté el principi de clàusula més favorable per al consumidor  Modificacions de la redacció actual amb la redacció de la LGDCU:  Es suprimeix la remissió que es feia abans a les normes sobre publicitat  Abans es feia referència a la idea de conformitat del contracte i açò ara queda subsumit dins de les condicions jurídiques i econòmiques 25 Concreció dels termes: oferta, promoció i publicitat  Oferta: suposa l’emissió d’una declaració de voluntat, contenint tots els elements del contracte, de forma que serà suficient amb que altra persona accepte per a que hi haja contracte  L’oferta pot fer-se a:  Persones concretes  Un grup de persones concretes  La generalitat  Problema: majoritàriament l’oferta no té un públic conegut, sinó que es dirigeix al mercat, així que la seua acceptació va dirigida a persona incerta o per definir  En tot cas, no ha de precisar un contracte posterior  Respecte de la promoció:  La Llei d’Ordenació del Comerç Minorista equipara el terme oferta i promoció  El terme promoció també s’utilitza en l’article 5 RD 515/1989  Publicitat  L’oferta i la promoció estan directament encaminats a la contractació, però la publicitat és més complexa  La supressió pel TR de la remissió a les normes de publicitat ha eliminat dubtes que s’originaven abans sobre a quina publicitat es refereix, perquè ara ja s’ha delimitat  No obstant, abans el dubte s’originava perquè la LGP (que defineix la publicitat) obligava a diferenciar entre:  La publicitat que pretén com a efecte immediat la contractació  La publicitat que no conté una oferta contractual, perquè no té com a pretensió imminent contractar Pressupòsits de l’article 61 TRLGDCU  El caràcter vinculant de l’oferta, promoció i publicitat es desprèn de les expressions:  “Seran exigibles” (d’ací es desprèn el caràcter vinculant)  I “s’ajustaran”  Per tant, l’article 61 estableix dos condicions:  Totes les declaracions que es facen sobre els productes o serveis han de ser certes (s’ajustaran)  Aquesta pretensió concorda amb el principi de veracitat que ha de presidir la publicitat i l’incompliment del qual origina la publicitat enganyosa  Caràcter vinculant i integrador d’aquestes declaracions (seran exigibles)  Açò significa que el contingut del producte ha de respondre a les característiques ofertes, en cas contrari la publicitat serà enganyosa, però per a que açò es done s’ha de produir error  L’error, conforme a la LGP, ha de poder afectar al comportament econòmic dels destinataris i no s’exigeix que siga:  Rellevant (en els termes de l’article 1266 CC): perquè si no fora així sols donaria lloc a la invalidesa del contracte l’error que recaiguera sobre els elements essencials del contracte  Excusable (és a dir, que l’empresari puga imputar la diligència al consumidor) 26  Cal atendre la diligència del consumidor mitjà  Aquest criteri només el podran delimitar els tribunals en cada cas concret, posant en relació amb el sector específic del mercat al qual es trobe afecte el producte o servei  Açò es dóna “encara que no figure expressament en el contracte celebrat”  Per últim cal dir que l'oferta, promoció i publicitat falsa o enganyosa dels béns i serveis serà perseguida i sancionada com a frau, legitimant a les associacions de consumidors per a iniciar i intervenir en els procediments legalment habilitats per fer-les cessar.
 Aquesta norma no només protegeix als consumidors, sinó que també incideix en el funcionament del mercat, regulant la publicitat i les regles de la lícita concurrència o competència Perfeccionament del contracte  Està regulat en l’article 62 TRLGDCU  Aquesta regulació és compatible amb la resta de l’ordenament jurídic, perquè es basa en la normativa general dels contractes del Codi Civil  Mostra una especial preocupació per (com va dir la Llei 44/2006) l’exclusió de pràctiques o comportament que puguen ser abusius, per això:  S’exigeix claredat, tant per a contractar com per a posar fi al contracte (article 62.1)  S’ha de fer constar de forma inequívoca que els contractes de prestació de serveis o de subministrament de productes de tracte successiu o continuat contemplen expressament el procediment pel qual el consumidor pot exercir el seu Dret a posar fi al contracte (article 62.4)  Es diu que el consumidor pot exercir el seu Dret de posar fi al contracte en la mateixa forma en què el va celebrar, sense cap tipus de sanció o de càrregues oneroses o desproporcionades, com poden ser (article 62.3.II):  La pèrdua de les quantitats abonades per avançat  L'abonament de quantitats per serveis no prestats efectivament  L'execució unilateral de les clàusules penals que s'hagueren fixat contractualment  O la fixació d'indemnitzacions que no es corresponguen amb els danys efectivament causats  L’article 62 també regula comportaments abusius per part de l’empresari, així:  Es prohibeix establir clàusules que imposen obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels Drets reconeguts al consumidor en el contracte (article 62.2)  En particular, respecte dels contractes de prestació de serveis o de subministrament de productes de tracte successiu o continuat, es prohibeixen les clàusules que establisquen:  Terminis de duració excessiva  O limitacions que excloguen o obstaculitzen el Dret del consumidor i usuari a posar fi al contracte (article 62.3.I) 27 Entrega dels béns comprats  Es referix únicament als contractes de compravenda, no als de serveis ni altres contractes  L’entrega dels béns es fa mitjançant la transmissió de la possessió material o control, o posada en disposició al consumidor i usuari  És important perquè fins que no es lliura la cosa no hi ha contracte  Termini màxim de 30 dies naturals  Si hi ha retard el consumidor pot prorrogar aquest termini (llevat termini essencial) i no superarà en cap cas els 30 dies  Problema: no s'estableix què termini li atorga el consumidor al venedor (el venedor pot estar en situació de mora)  Els terminis raonables són, com a màxim 30 dies, segons el precepte legal  L'únic termini aquesta amb relació al desistiment, contemplat en la directiva, és el de 14 dies naturals  Per tant el termini raonable és entre 14 o 30 dies naturals, com a màxim 30 dies naturals (excepcions: articles 1114 i ss CC)  El venedor està en situació d'incompliment contractual, si voluntàriament es repudia el contracte, es pot sol·licitar immediatament la resolució del contracte, cal anar al CCodi civil (article 114 TRLGDCU)  No lliurament de la cosa en el termini pactat, per negativa del venedor: es pot desistir el contracte  Conseqüències: pot haver-hi hagut lliurament de quantitats a compte  Es dóna un lliurament a compte, en aquest cas, si es donen quantitats pel consumidor  El venedor haurà de reemborsar les quantitats immediatament, si es demora sense raó hi ha penalització  El consumidor pot reclamar que se li abone el doble de la quantitat que va donar a compte  Article 1110 CC, com a causa un perjudici al consumidor, penalització per causa del consum  La penalització és el lliurament del doble de les quantitats en haver un dany es poden abonar pels danys i perjudici soferts  La càrrega de la prova correspon a l'empresari, el consumidor ha d'al·legar l'incompliment  Els riscos, també referits únicament als contractes de compravenda Dret de desistiment Nocions generals  S’introdueix un capítol específic dedicat a regular el Dret de desistiment, establint uns articles aplicables a tots els contracte on es preveu aquesta facultat  No obstant, el TRLGDCU ha introduït la Llei de viatge combinats i la regulació de la cotnractació a dist`nacia, referint-se en cadascun a l’exercici del Dret de desistiment  Així que aquesta regulació no és molt útil, perquè el Dret de desistiment es regirà (article 68.3):  Primer per les disposicions legals que ho establisquen en cada cas  I en el seu defecte per lo disposat en el capítol II (caràcter supletori)  Concepte (article 68.1): és la facultat del consumidor i usuari de deixar sense efecte el contracte celebrat  Notificant així a l'altra part contractant en el termini establert per a l'exercici d'aquest Dret  Sense necessitat de justificar la seua decisió i sense penalització de cap classe 28  Aquest és una especialitat a la modalitat de contractes, perquè es allunya del sistema tradicional del Codi Civil en què s’exigeix la existència d’una causa, l’absència de la qual determina la seua nul·litat  El Dret de desistiment és un Dret bàsic dels consumidors de contingut irrenunciable, i per això seran nul·les de ple Dret les clàusules que imposen al consumidor i usuari una penalització per l’exercici del seu Dret de desistiment (article 68.1.II)  El consumidor té Dret a desistir del contracte en:  Els supòsits previstos legalment (contractes a distància i venta fora de l’establiment mercantil) o reglamentàriament  I quan així se li reconega, en:  L'oferta, promoció publicitat (derivat del seu caràcter vinculant)  O en el propi contracte (si així s’ha pactat expressament)  Obligació d’informar sobre el Dret de desistiment (article 69)  Forma d’exercir el Dret de desistiment (article 70)  Termini per a exercir el Dret de desistiment (article 71)  Prova de l’exercici el Dret de desistiment (article 72)  Despeses vinculades al desistiment (article 73)  Conseqüències de l’exercici del Dret de desistiment (article 74)  Impossibilitat de tornar la prestació per part del consumidor i usuari (article 75)  Devolució de sumes percebudes per l'empresari (article 76)  Efectes de l'exercici del Dret de desistiment en els contractes complementaris (article 76 bis)  Desistiment d'un contracte vinculat a finançament al consumidor i usuari (article 77)  Accions de nul·litat o resolució (article 78)  Dret contractual de desistiment (article 79) 6. Condicions generals de la contractació, clàusules abusives no negociades individualment i clàusules abusives  Encara que el Títol II del Llibre II del TRLGDCU es titula “condicions generals de la contractació”, el seu contingut és diferent:  Capítol I: clàusules no negociades individualment  Capítol II: clàusules abusives  Les condicions generals de contractació i les clàusules abusives no negociades individualment es diferencien en que:  Les primeres tenen la vocació d’aplicar-se a una pluralitat de contracte, però les segones no  Les primeres estan subjectes a la LCGC, mentre que les segones estan excloses de l’àmbit d’aplicació de la LCGC, així que s’ha d’ajustar al TRLGDCU i a la normativa general dels contractes del Codi Civil  La LCGC s’aplica a:  Relacions entre un empresari i un consumidor  Relacions amb altre empresari, sempre que el primer les impose i aplique una pluralitat de contractes 29 Condicions generals de la contractació Regulació  Es regula en la Llei 7/1998 sobre condicions generals de la contractació  Aquesta Llei es correspon amb la norma de transposició de la Directiva 93/13/CEE, sobre clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors  Abans d’aparèixer la LCGC, la regulació de la Directiva es contenia en la LGDCU, concretament en:  L’article 10.bis (creat de nou), que defineix les clàusules abusices  La Disposició Addicional Primera: estableix 27 clàusules que es consideren abusives  El TRLGDCU recull i sistematitza aquestes clàusules en l’article 83  En l’actualitat s’ha modificat l’article 83 Concepte  L’article 1 LCGC les defineix com clàusules predisposades la incorporació al contracte de les quals s’imposa per una de les parts, amb independència de:  L’autoria material de les mateixes: no importa qui redacta les clàusules, així que no té perquè escriure-les l’empresari (pot utilitzar altres del sector)  La seua aparença externa  La seua extensió  Qualsevol altres circumstàncies, havent sigut redactades amb la finalitat de ser incorporades a una pluralitat de contractes  Respecte de la predisposició, cal dir que són clàusules no negociades per les parts (no hi ha pacte), perquè una de les parts (el disposant) imposa el contingut en la seua integritat i l’altra (l’adherent) s’afegeix Caràcters  Es caracteritza per:  La predisposició  La incorporació a una pluralitat de contractes  Açò implica que l’empresari imposa el contingut contractual en les clàusules, les quals s’apliquen igualment a una pluralitat de contractes d’idèntiques característiques, sent per tant irrellevant:  Que les haja redactat el propi empresari o altre  La seua ubicació dins del contracte o la denominació que se li done  La seua redacció o qualsevol altra circumstància  Lo important és que reunisca els dos elements anteriors  De fet, inclús en el cas que una o diverses clàusules es negocien individualment es pot aplicar aquesta Llei a la resta del contracte, si l’apreciació global conclou que és un contracte d’adhesió Àmbit d’aplicació (article 3)  Les condicions generals de la contractació es poden utilitzar en:  Contractes que regulen relacions de professionals entre sí  Contractes que regulen relacions de professionals amb els consumidors 30  En ambdós casos han de:  Formar part del contracte  Ser conegudes o existir possibilitat real de ser conegudes quan la contractació no siga escrita  I estar redactades de forma transparent amb claredat, concreció i senzillesa  La LCGC té un abast general, així que és aplicable a totes els situacions en els que predomina l’element de la predisposició  Per tant, protegeix els interessos dels consumidors i usuaris i els de qualsevol que contracte amb una persona que s’haja valgut de condicions generals per a contractar (encara que siga un professional)  Professional: persona física o jurídica que actua dins del marc de la seua activitat professional o empresarial, ja siga pública o privada  Consumidor o usuari: definit al TRLGDCU  Àmbit territorial: la LCGC sols és aplicable als contractes sotmesos a la legislació espanyola i a l’estrangera quan l’adherent:  Haja emès la seua declaració en territori espanyol  I tinga la seua residència habitual en Espanya, sense perjudici de lo establert en Tractats o Convenis Internacionals Parts intervinents (article 2)  Predisposant o professional: tota persona física o jurídica que actua dins del marc de la seua activitat professional o empresarial, ja siga pública o privada (s’ha dit abans)  Adherent: qualsevol persona física o jurídica, que podrà ser també professional, sense necessitat que actue en el marc de la seua activitat Supòsits exclosos (article 4):      Contractes administratius Contractes de treball Contractes de constitució societats Contractes que regulen relacions familiars i contractes successoris Condicions generals que reflecteixen les disposicions o els principis dels Convenis Internacionals en què Espanya siga part  Condicions generals que vinguen regulades específicament per una disposició legal o administrativa de caràcter general i que siguen d’aplicació obligatòria per als contractants 31 Requisits d’incorporació  L’article 5 LCGC enumera els pressupòsits que han de complir les condicions generals per a ser vàlidament incorporades al contracte  Es distingeix entre:  Contractes escrits, requereixen: (article 5.1.I)  L’acceptació de l’adherent  La firma per part de tots els contractants  Fer referència a les condicions generals incorporades  Si el predisposant no ha informat expressament a l’adherent de l’existència de les condicions i no li ha facilitat un exemplar de els mateixes no es pot entendre que ha hagut acceptació de la incorporació (article 5.1.II)  En els contractes verbals (que no s’han de formalitzar per escrit) en què el predisposant entregue un resguard de justificatiu de la contraptrestació rebuda, és suficient amb que el predisposant (article 5.3):  Anuncie les condicions generals en un lloc visible, dins del lloc en el qual se celebra el negoci  Que les inserisca en la documentació del contracte que acompanya la seua celebració  O que, de qualsevol altra forma, garantisca a l'adherent una possibilitat efectiva de conèixer la seua existència i contingut en el moment de la celebració  En tot cas, la redacció de les clàusules generals s’ha d’ajustar als criteris de transparència, claredat, concreció i senzillesa (article 5.5) Règim de no incorporació  No queden incorporades al contracte les clàusules que: (article 7)  L'adherent no ha tingut oportunitat real de conèixer de manera completa al temps de la celebració del contracte, o quan no hagen estat signades, quan siga necessari, en els termes resultants de l'article 5 (requisits d'incorporació)  Siguen il·legibles, ambigües, fosques i incomprensibles  Excepte que aquestes últimes hagen estat expressament acceptades per escrit per l'adherent i s'ajusten a la normativa específica que discipline en el seu àmbit la necessària transparència de les clàusules contingudes en el contracte Criteris d’interpretació  Les regles d’interpretació segueixen la regulació del Codi Civil als articles 1281 i ss  Quan hi haja contradicció entre les condicions generals i les particulars específicament previstes per a eixe contracte: (article 6.1)  Prevalen les particulars sobre les generals  A no ser que les condicions generals resulten més beneficioses per a l’adherent  Els dubtes en la interpretació es resoldran a favor de l’adherent, quedant sempre com a criteri supletori les normes del Codi Civil sobre la interpretació dels contractes (article 6.2 i 3) 32 Nul·litat  Seran nul·les de ple Dret les condicions generals: (article 8)  Que contradiguen en perjudici de l'adherent lo disposat en la LCGC o en qualsevol altra norma imperativa o prohibitiva  Llevat que en elles s’establisca un efecte diferent per al cas de contravenció  I, en particular, les que siguen abusives, quan el contracte s'haja celebrat amb un consumidor (entenent per tals en tot cas els definits en l'article 10 bis i DA 1ª de la LGDC) Règim aplicable (article 9)  La declaració judicial de no incorporació al contracte o de nul·litat de les clàusules de condicions generals podrà ser instada per l'adherent, d'acord amb les regles generals reguladores de la nul·litat contractual  La sentència estimatòria, obtinguda en un procés incoat mitjançant l'exercici de l'acció individual de nul·litat o de declaració de no incorporació, ha de:  Decretar la nul·litat o no incorporació al contracte de les clàusules generals afectades i aclarirà l'eficàcia del contracte d'acord amb el article 10  O declarar la nul·litat del mateix contracte quan la nul·litat d'aquelles o la seva no incorporació afectés a un dels elements essencials del mateix en els termes de l'article 1261 del Codi Civil Efectes (article 10)  La no incorporació al contracte de les clàusules de les condicions generals o la declaració de nul·litat de les mateixes no determinarà la ineficàcia total del contracte, si aquest pot subsistir sense aquestes clàusules, extrem sobre el qual haurà de pronunciar la sentència  La part del contracte afectada per la no incorporació o per la nul·litat s'integrarà d'acord amb el que disposa l'article 1258 del Codi Civil i les disposicions en matèria d'interpretació contingudes en el mateix Registre de condicions generals de la contractació  És una secció del Registre de Béns Mobles on es poden inscriure les clàusules contractuals que tenen el caràcter de condicions generals conforme a la LCGC  És un registre públic i la seua publicitat es fa baix la responsabilitat i control professional del Registrador  Poden demanar la inscripció:  El predisposant  L’adherent  I els legitimats per a exercitar l’acció col·lectiva, si consta l’autorització en aquest sentit 33 Les clàusules no negociades individualment Concepte  El concepte prové de la Directiva 13/93/CEE, que considera que una clàusula no s’ha negociat individualment quan ha sigut redactada prèviament i el consumidor no ha pogut influir en el seu contingut  Diferència amb les condicions generals:  Les primeres són clàusules contractuals, predisposades i generals o habituals  Les no negociades estenen la seua protecció a les clàusules contractuals predisposades i imposades a un contracte en particular, així que:  Són redactades prèviament i imposades  El consumidor no pot influir en el seu contingut, perquè la seua incorporació al contracte és únicament imputable a l’altra part  Amb la imposició d’aquestos requisits la finalitat que es persegueix és:  Que el consumidor sapiga que es tracta de clàusules predisposades unilateralment per l’empresari  Possibilitar el coneixement previ de les mateixes pel consumidor, mitjançant la seua posada a disposició  La predisposició és l’element fonamental que fa que els adherents a aquestes clàusules mereisquen una tutela especial  Àmbit d’aplicació: sols s’aplica a les clàusules utilitzades en contractes amb consumidors i usuaris  Aquestes són clàusules en les que hi ha prevalença per part de qui imposa el contingut contractual, i per això el legislador es preocupa de nou per reequilibrar aquesta situació entre els contractants (incloent a les administracions públiques) Pressupòsits materials i formals  L’article 80.1 TRLGDCU estableix els pressupòsits mínims materials i formals d’aquestes clàusules (pràcticament reprodueix la LCGC):  Concreció, claredat i senzillesa en la redacció  Amb possibilitat de comprensió directa  Sense reenviaments a textos o documents que no es faciliten prèviament o simultàniament a la conclusió del contracte, i als quals, en tot cas, s'ha de fer referència expressa al document contractual.
 Accessibilitat i llegibilitat, de manera que permeta al consumidor i usuari el coneixement previ a la celebració del contracte sobre la seua existència i contingut  En cap cas s'entendrà complert aquest requisit si la mida de la lletra del contracte és inferior al mil·límetre i mig o l'insuficient contrast amb el fons fera dificultosa la lectura  Bona fe i just equilibri entre els Drets i obligacions de les parts, el que en tot cas exclou la utilització de clàusules abusives  No afegeix res nou als principis d’interpretació dels contractes (articles 7, 1255, 1256, 1258 i 1288 CC i 6 LCGC) 34 Interpretació “contra proferentem”  Article 80.2 TRLGDCU: quan s'exerceixen accions individuals, en cas de dubte sobre el sentit d'una clàusula, prevaldrà la interpretació més favorable al consumidor  Açò no és més que una adaptació de l’article 1288 CC: la interpretació de les clàusules fosques d'un contracte no ha d'afavorir la part que haja ocasionat la foscor Aprovació i informació (article 81)  Estan obligades a remetre les condicions generals de contractació que integren aquestos contractes:  Les empreses que celebren contractes amb els consumidors i usuaris, a sol·licitud de:  L'Agència Espanyola de Consum i Seguretat Alimentària i Nutrició  Dels òrgans o entitats corresponents de les comunitats autònomes  I de les corporacions locals competents en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, dins l'àmbit de les seues respectives competències,  En el termini màxim d'un mes des de la recepció de la sol·licitud  A fi de:  Facilitar l'estudi i valoració del possible caràcter abusiu de determinades clàusules  I, si escau, exercir les competències que en matèria de control i sanció els atribueix el TRLGDCU  Els notaris i els registradors de la propietat i mercantils, en l'exercici professional de les seues respectives funcions públiques, han d'informar els consumidors i usuaris en els assumptes propis de la seua especialitat i competència  Les clàusules, condicions o estipulacions que utilitzen les empreses públiques o concessionàries de serveis públics, estaran sotmeses a l'aprovació i control de les administracions públiques competents  Quan així es dispose com a requisit de validesa  I amb independència de la consulta al Consell de Consumidors i Usuaris, prevista en aquesta o altres lleis  Tot això sense perjudici de la seva submissió a les disposicions generals d'aquesta norma Clàusules i pràctiques abusives Concepte i caràcters  Són clàusules abusives: (article 82.1 TRLGDCU)  Totes aquelles estipulacions no negociades individualment i totes aquelles pràctiques no consentides expressament  En el TRLGDCU es clarifica l'equiparació entre les estipulacions contractuals no negociades i les pràctiques no consentides expressament, amb idèntics efectes per als usuaris i en l'àmbit sancionador  Que, en contra de les exigència de la bona fe, causen, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels Drets i obligacions de les parts que es deriven del contracte 35  Caràcters:  La predisposició, així que les clàusules no s’han d’haver negociat individualment  Per tant, pot donar-se tant en condicions generals com en clàusules predisposades en un contracte particular al que el consumidor es limita a adherir-se  Àmbit d’aplicació: sols opera quan existisca una relació d’un consumidor front a un professional  Així que només aquestos contractes podran tindre clàusules abusives  És professional o empresari: la persona física o jurídica que actua en el marc de la seua activitat empresarial o professional, siga pública o privada  És consumidor el que actua en un àmbit aliè a la seua activitat professional o empresarial  No s’adeqüen a les exigències de la bona fe (en els termes dits abans)  La seua imposició causa un perjudici econòmic al consumidor o usuari, que siga important i injustificat  L’empresari que afirme que una determinada clàusula ha sigut negociada individualment, assumirà la càrrega de la prova (article 82.2.II) Regulació  L’harmonització de la Directiva 93/13/CEE es va fer en l’article 10.bis i en la DA 1ª LGDCA, i posteriorment es regula al TRLGDCU  En la regulació actual ha hagut una modificació sobre el terme “ professional”, que s’ha substituït pel d’empresari; i s’han inclòs les pràctiques abusives, equiparant-les en el seu tractament amb les clàusules abusives Control del contingut de les clàusules controvertides  S’ha de distingir segons el tipus de clàusula:  Les de condicions generals de la contractació es regulen en la LCGC, la qual estableix un control formal o d’incorporació (coincideix parcialment amb el del TRLGDCU)  Les clàusules no negociades individualment es regulen en el TRLGDCU, el qual estableix un doble control:  Control d’inclusió o incorporació (o formal)  Control de contingut, substantiu o de fons Control d’incorporació de clàusules no negociades  Abans de realitzar el control de contingut de la clàusula controvertida que permet declarar abusiva (i, per tant, nul·la), s'ha de realitzar el control d'incorporació o formal  Si la clàusula no supera aquest control no queda incorporada al contracte i no vincula al consumidor  Es recull a l’article 80 (no estan en la LCGC), que exigeix (com ja s’ha vist):  Concreció, claredat i senzillesa en la redacció  Amb possibilitat de comprensió directa  Sense reenviaments a textos o documents que no es faciliten prèviament o simultàniament a la conclusió del contracte, i als quals, en tot cas, s'ha de fer referència expressa al document contractual.
36  Accessibilitat i llegibilitat, de manera que permeta al consumidor i usuari el coneixement previ a la celebració del contracte sobre la seua existència i contingut  En cap cas s'entendrà complert aquest requisit si la mida de la lletra del contracte és inferior al mil·límetre i mig o l'insuficient contrast amb el fons fera dificultosa la lectura  En la LCGC (i també en el TRLGDCU) s’exigeix també:  Requisits de redacció de les clàusules  Comprensió directa i lliurament de les clàusules  Confirmació documental de l'operació contractual Control de contingut  El TRLGDCU conté una definició de "clàusula abusiva", juntament amb una llista de clàusules que "en tot cas" són abusives  És un llistat merament exemplificatiu  En cas de dubte sobre el caràcter d'una clàusula:  Cal anar a la llista de clàusules (articles 85 a 90 TRLGDCU)  I, si no es troba, caldrà valorar si és contrària a la bona fe o si suposa un desequilibri important de Drets i obligacions en perjudici del consumidor  Per a això, caldrà pensar quina seria la regulació al supòsit contemplat per la clàusula dubtosa, en base en les anomenades fonts d'integració del contracte (article 1258 CC):  Llei dispositiva  Usos  I bona fe: la bona fe és un model de comportament lleial i correcte en el sector del tràfic jurídic de què es tracte  A continuació:  Si no hi ha diferència important entre el que preveu la clàusula i la solució oferta per l'article 1258 CC: no és abusiva  Si hi ha diferència considerable entre la regulació i la clàusula, caldrà analitzar si el contracte justifica aquesta discrepància:  Si la resta del contracte no la justifica: és abusiva  Si el contracte si la justifica: no és abusiva  Ha de ser apreciada d'ofici pel jutge, encara que la part no la al·legue, "en quant dispose d'elements de fet i de Dret necessaris per a això", en qualsevol tipus de procediment i excepte oposició del consumidor  STJUE 2012.06.14: apreciació d'ofici de clàusula abusiva en fase d'admissió a tràmit de la demanda en procés monitori  STJUE 2013.03.14: apreciació d'ofici en procés d'execució hipotecària (encara que no existeixi com a causa d'oposició a l'execució).
 Només pot instar la nul·litat de la clàusula el consumidor, no el professional que la va imposar  Conseqüències (article 82.2):  El fet que certs elements d'una clàusula o que una clàusula aïllada s'hagen negociat individualment no exclourà l'aplicació de les normes sobre clàusules abusives a la resta del contracte  L'empresari que afirme que una determinada clàusula ha estat negociada individualment, assumirà la càrrega de la prova 37 Valoració (article 82.3)  El caràcter abusiu d'una clàusula s'apreciarà tenint en compte:  La naturalesa dels béns o serveis objecte del contracte  I considerant totes les circumstàncies concurrents en el moment de la seua celebració, així com totes les altres clàusules del contracte o d'un altre del qual aquest depenga Tipus de clàusules abusives  Estan contemplades en els articles 85 a 91 TRLGDCU  Seran abusives aquelles clàusules que:  Vinculen qualsevol aspecte del contracte a la voluntat de l'empresari (article 85)  Limiten o priven al consumidor i usuari dels Drets reconeguts per normes dispositives o imperatives (article 86)  Determinen la falta de reciprocitat en el contracte, contrària a la bona fe, en perjudici del consumidor i usuari (article 87)  Imposen al consumidor i usuari garanties desproporcionades o li imposen indegudament la càrrega de la prova  Resulten desproporcionades en relació amb el perfeccionament i execució del contracte  O contravinguin les regles sobre competència i Dret aplicable Nul·litat de les clàusules abusives i subsistència del contracte  L’article 83 TRLGDCU s’ha modificat al 2014  Les clàusules abusives seran nul·les de ple Dret i es tindran per no posades  A aquests efectes, el jutge, amb l'audiència prèvia de les parts, ha de declarar la nul·litat de les clàusules abusives incloses en el contracte, el qual, però, seguirà sent obligatori per a les parts en els mateixos termes, sempre que puga subsistir sense aquestes clàusules  Raó del canvi: compliment d’una STJUE  El Tribunal va interpretar l'article 83 TRLGDCU / 2007 en relació amb l'article 6.1 de la Directiva 93/13 /CE, considerant que Espanya no s'havia adaptat correctament el seu Dret intern a aquest article  Perquè la norma interna espanyola atribuïa al jutge nacional la facultat de modificar el contingut de les clàusules abusives que figuren en els contractes, per integrar la part afectada per la nul·litat d'acord amb el que disposa l'article 1258 del Codi Civil i el principi de bona fe objectiva  El Tribunal va considerar que aquesta facultat podria posar en perill la consecució de l'objectiu a llarg termini que preveu l'article 7 de la Directiva, ja que contribuiria a eliminar l'efecte dissuasori que exerceix sobre els professionals el fet que, pura i simplement, com clàusules abusives no s'apliquen als consumidors  En la mesura que aquests professionals es podrien veure temptats a utilitzar clàusules abusives en saber que, tot i que arribara a declarar-se la nul·litat de les mateixes, el contracte podria ser integrat pel jutge nacional en el que fora necessari , garantint d'aquesta manera l'interès dels empresaris 38 7. Contractes celebrats a distància o fora de l’establiment mercantil Evolució normativa  La regulació d’aquestos contractes s’incorpora al TRLGDCU  Abans del 2007 estaven regulats en altres normes  L’objectiu de la Directiva 2011/83/UE era harmonitzar quatre matèries en una sola norma:  El règim de clàusules abusives  El règim de garantia dels béns de consum  El règim de contractes a distància  El règim de contractes fora de l’establiment mercantil  La Directiva, que va començar aquesta tasca l’any 2008, no va trobar la forma d’unificar aquestes matèries per la qual cosa, quan es va promulgar l’any 2011, sols recollia la regulació unificada dels contractes a distància i fora de l’establiment mercantil  Aquesta unificació es duu al nostre TRLGDCU amb la reforma de la Llei 3/2014, que modifica aquesta matèria (abans havia dos capítols diferents per a cada contracte i ara en un mateix títol s’unifica el règim d’ambdós contractes)  Està regulat als articles 92 a 113 TRLGDCU Característiques:  Tractament específic per a aquestes modalitats de contractes  Insisteixen en relació amb la regulació anterior en:  En que són tècniques agressives de venta, així que requereixen un nivell de protecció més elevat que altres models de compra o venta  De vegades el comprador, en un determinat tipus d’establiment, no té les dades suficients per a després reclamar, així que en aquestes tècniques es reforça encara més el Dret d’Informació  Com són tècniques que no permeten moltes vegades que el comprador perfeccione el contracte, el consumidor té sempre la possibilitat de donar per resolt el contracte en un moment posterior (Dret de desistiment)  De forma especial es reconeix per a aquestes dues modalitats, no per a tots els contractes de consum de forma general  Caràcters:  Modifica la definició dels contractes  Unificació per a donar major seguretat jurídica  Per a evitar desconeixement o mal exercici es torna a reforçar el Dret d’informació  La normativa que anem a estudiar és la mateix que hi ha a tota Europa, i és la mateixa que s’utilitza:  En la proposta de compraventa opcional  I en tots els instruments comunitaris 39 Regulació  Primer s’aplica el TRLGDCU, en:  Telecomunicacions comercials per correu electrònic o altres mitjans  Contractació a distància o serveis realitzats per mitjans electrònics  Després la normativa específica (Llei 34/2002, que prove d’altra Directiva)  Si hi ha contradicció (molt poques vegades): preval la normativa específica sobre el TRLGDCU 8. La garantia comercial 9. La indemnització dels danys causats per productes o serveis defectuosos El Dret a ser indemnitzat pels danys causats  L’article 8 TRLGDCU reconeix com a Dret bàsic dels consumidors i usuaris: ser indemnitzat dels danys i de la reparació dels perjudicis patits  Amb el reconeixement d’aquest Dret va aparèixer una categoria específica de responsabilitat: la derivada d’actes de consum (que tenia caràcters propis) Evolució normativa  En un primer moment s’havia de recórrer a l’article 1902 CC (responsabilitat extracontractual basada en la idea de culpa i del risc), però açò no resultava adequat  Des del 1978 al 1984 (LGDC) hi ha un buit normatiu, perquè no hi ha cap norma específica de regulació, perquè tots els Drets regulats en el Capítol III CE (article 51) necessiten una norma de desenvolupament per a invocar-se davant els Tribunals  Posteriorment el règim de responsabilitat per productes i serveis defectuós es va contenir a la LGDCU  I més tard, com a conseqüència de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, va ser necessari harmonitzar el Dret intern amb les normes comunitàries, i en concret aquesta matèria (que presentava discrepàncies amb una Directiva comunitària que ja estava aprovada abans de que Espanya entrara a la Unió)  Com a conseqüència es va derogar la part de la LGDCU que regulava els productes defectuosos, però no els serveis, així que es ca produir una dualitat de règims, perquè:  La responsabilitat per productes defectuosos es regulava en una Llei especial: la Llei de responsabilitat civil per danys causats per productes defectuosos (1994)  I la responsabilitat per serveis continuava regulada en la LGDCU  Cal dir que la Directiva inicialment excloïa les matèries primes i productes agrícoles i ramaders (així que aquestos es continuaven regulant per la LGDCU), però a partir del cas de les vaques loques es va reformar la Directiva comunitària i es va ampliar la idea de producte, regulant aquestes matèria en la LRPD  Finalment s’ha unificat en el TRLGDCU, el qual:  Regula el que no estava regulat en la Llei del 1994  Per als productes defectuosos es recull la normativa i s’unifica  Es recull la regulació d’altres productes i serveis (articles 147 a 149) i la resta regula bàsicament la responsabilitat per productes defectuosos  En el 2014 la Llei 3/2014 no regula aquesta matèria 40  Per tant, els mateixos problemes tècnics que havia en la LGDCU continuen presents en el TRLGDCU (de fet no es modifiquen ni les quanties, sols es canvia de pessetes a euros)  El Llibre III TRLGDCU es divideix en dos títols:  Títol I: disposicions comuns en matèria de responsabilitat per danys causats per béns i serveis defectuosos  Títol II, que es divideix en:  Capítol I: responsabilitat civil causada per productes defectuosos  Capítol II: responsabilitat causada per la resta dels béns i serveis El règim general de responsabilitat Caràcters  El Títol I està estructurat en dos capítols, i el primer d’ells conté una sèrie de disposicions generals en matèria de responsabilitat (aplicable tant a productes com a serveis) en les que s’estableix l’obligació d’indemnitzar a tots els que han resultat perjudicats com a conseqüència d’un producte o servei  La major part d’aquestes disposicions comuns té el seu origen en la LRPD (1994):  D’aquesta Llei es pren el criteri de que els danys han d’haver sigut ocasionats per la utilització de productes per a ús principal i objectivament destinats al consum privat  S’amplia l’àmbit de protecció a tots els subjectes perjudicats (incloent a tercers afectats, equiparant la responsabilitat per serveis defectuosos amb la de productes)  S’inclou la menció a les clàusules exoneratòries de responsabilitat i la legitimació al Govern per a que puga establir un sistema de segur obligatori de responsabilitat civil  S’adopta la clàusula de no exclusió de responsabilitat per intervenció d’un tercer  En canvi, la regulació del TRLGDCU és més restrictiva que la de la LGDCU, perquè abans es permetia reclamar inclús per danys morals, però en l’actualitat aquestos han quedat exclosos Compatibilitat amb les restants accions civils  Aquest règim es pretén que siga compatible amb la resta de l’ordenament jurídic (article 128.II CC)  Al tractar-se d’una modalitat específica de responsabilitat (com havia dit ja la LRPD), s’estableix el caràcter específic de la seua regulació respecte de les restants accions derivades d’altres vincles (ja siga contractual o extracontractual)  Per tant, el TRLGDCU no exclou ni la responsabilitat de tercers per culpa (articles 1902 i 1902 o 1101 CC), ni la responsabilitat dels propis subjectes quan, per basar-se en alguna norma diferent, resulte més beneficiosa per al perjudicat Àmbit de protecció  La protecció d’aquest règim abasta els danys personals causats, inclosa la mort i els danys materials  Aquesta protecció sols es dóna quan els danys compleixen dos pressupòsits:  Afecten a béns o serveis que objectivament han sigut destinats a l’ús o consum privats  S’han utilitzat principalment pel perjudicat amb aquest fi 41 Clàusules d’exoneració o de limitació de la responsabilitat  Es declara la ineficàcia, front al perjudicat, de les clàusules d’exoneració o de limitació de la responsabilitat civil previstes (es preveuen a l’article 140 TRLGDCU)  El contingut d’aquestes clàusules és de caràcter irrenunciable (normes de Dret imperatiu) Responsabilitat solidària  El Capítol II del Títol I recull la “responsabilitat”, perquè inclou la modalitat de responsabilitat (que és solidària), la intervenció d’un tercer i el retardament en el pagament de la indemnització  No recull la participació de la víctima en la producció del dany, ni parla de la rpova o els rpessupòsits d’existència de responsabilitat (la LRPD sí ho contenia)  Simplement s’estableix el règim de responsabilitat solidària per a les persones responsables del mateix, sense perjudici de que “a posteriori” el que haguera respòs davant el perjudicat tinga Dret a repetir front a altres responsables, segons la participació en la causació del dany (article 132) Intervenció d’un tercer  La responsabilitat prevista no es redueix quan el dany siga causat conjuntament per un defecte del bé o servei i per la intervenció d’un tercer (article 133), açò s’assembla al que la doctrina ha dit en relació a la compensació de culpes:  Front al perjudicat, el productor o el prestador de servei haurà de respondre pel tot, sense poder al·legar la conducta concurrent d’un tercer amb l’objectiu de reduir la quantia indemnitzatòria  No obstant, en les seues relacions internes, podrà reclamar la part de la indemnització corresponen a la participació d’aquell en la causació del dany  Pot considerar-se tercer qualsevol persona que ha contribuït o participat en la causació del dany sense tindre la condició de perjudicat, ni de productor, ni prestador de serveis  En cas de retardament en el pagament de la indemnització (article 134):  El beneficiari de les indemnitzacions té Dret a una compensació sobre la quantia de la indemnització pels danys contractuals i extracontractuals  Durant el temps que trancorra des de la declaració judicial de responsabilitat fins al seu pagament efectiu Règims específics  Atenent a la font de producció del dany, el Títol II del TRLGDCU dedica dos Capítols diferents a tractar:  La responsabilitat per productes defectuosos  La responsabilitat pels danys causats per serveis defectuosos i altres béns 42 El règim de responsabilitats dels danys causats per productes Subjectes responsables  El TRLGDCU (a diferència de la regulació anterior, que tractava com a subjectes responsables al fabricant, subministrador i importador) ha introduït el concepte de productor (article 138)  I ha establert el principi general de que aquestos seran responsables dels danys causants pels defectes dels productes que fabriquen o importen (article 135)  Els subjectes que poden intervenir en un procés de fabricació són molts, i per això es defineix a cadascun  El TRLGDCU, a més de remetre’s a l’article 5, defineix al fabricant i a l’importador  Per tant, és productor el fabricant del bé o el seu intermediari, o l’importador del bé en el territori de la Unió Europea; així com qualsevol persona que es presente com a tal al indicar en el bé (siga a l’envàs, l’envoltura o altre element de protecció o presentació, el seu nom, marca o altre signe distintiu)  S’ha de relacionar amb el que diu l’article 5  Quan el productor no pot ser identificat: article 138.2  Per tant, el fabricant del producte acabat és el vertader “fabricant” i és qui respon en última instància de la seguretat del producte, ja siga ell qui haja fabricat el producte o si l’ha encarregat a altres  Si el defecte prové d’intervencions successives en el procés (no sols errors de fabricació o execució), respondran tots els intervinents en la fabricació, presumint-se la solidaritat de tots Subjectes protegits  No protegeixen sols als adquirents de productes defectuosos, sinó que s’amplia la protecció a qualsevol persona, adquirent directe o mer detentador del producte, pel mer fet de que, a conseqüència de la seua falta de seguretat, se li haja originat un perjudici  Per tant, la norma empara a tot aquell a qui la utilització o el consum d’un producte defectuós li ha causat un dany o perjudici (ja siga corporal o patrimonial) Concepte de producte  És diferent del concepte tradicional de la LRPD, perquè es va ampliar, integrant les matèries primes i els productes de ramaderia, caça i pesca  Concepte de producte (article 136)  S’exceptuen els béns immobles, però no queden exclosos els béns mobles incorporats a un bé immoble  Respecto de la inclusió del gas i la electricitat, la Directiva sols es referia a l’electricitat però s’ha inclòs també el gas (que és producte defectuós per naturalesa)  Abast limitat: perquè sols estan destinats a cobrir els danys que deriven del seu subministrament (per tant no s’inclouen danys per la prestació de serveis o deficient instal·lació)  Degut a aquest àmbit limitat, els danys són sols els corresponents a la falta o excés de potència (açò troba dificultats respecte de les baixades de tensió) 43 Producte defectuós  L’article 137 defineix el producte “defectuós”  D’ací es dedueix que el caràcter defectuós d’un producte s’ha d’avaluar per no complir les condicions de seguretat a que té Dret el consumidor (no per no complir les condicions de seguretat)  Per tant, la noció de defectuositat es refereix a la manca de seguretat en el producte  El concepte de producte defectuós no fa referència a l’ús raonable, sinó que es refereix a l’ús raonablement previsible, això vol dir que les condicions de seguretat exigibles al producte s’han de considerar en relació (no sols a l’ús normal) a l’ús inadequat o anormal  Per tant, el que es protegeix és la confiança que els destinataris depositen en els productes  Problemes de la definició: Noció de “legitimitat”  Quan es fa referència a la seguretat “que cabria legítimament esperar”:  No s’està fent referència a que es deixe a l’arbitri de decisions particulars  L’opció pel terme “legitimitat” enlloc de “legalitat” suposa un plus de diligència que sobrepassa el mer compliment de les corresponents normes administratives La presentació del producte  Doctrina: la presentació d’un producte s’ha de considerar un acte unilateral que fa el productor, consistent en posar en coneixement del consumidor els elements o característiques del producte  Per tant, la presentació és un tasca complexa que abasta totes les activitats referents a la comercialització i a la publicitat (així que no acaba amb el mer empaquetament, marcat o etiquetat)  La presentació està també relacionada amb la informació que es subministra a l’adquirent del producte en el moment de l’entrega o la que es conté en follets publicitaris o en les instruccions que acompanyen al producte Moment d’apreciació de la seguretat: la posada en circulació del producte  El TRLGDCU no defineix açò, però s’ha d’entendre que el moment clau és el de posada a disposició a favor d’altra persona  Respecte de productes d’una mateixa sèrie, el moment de posada en circulació es refereix a quan es posa en el mercat la unitat defectuosa  Els productes posats en circulació posteriorment que compten amb un major desenvolupament científic o tecnològic no es tindran en compte, a no ser que puguen demostrar quin era l’estat de la ciència en l’instant en que va tindre lloc el defecte  Açò es deu a que la Unió Europea deixa que cada Estat Membre tracte els riscos del desenvolupament com vullga  El termini de prescripció de l’acció comença a contar-se en el moment en que s’aprecia la existència del dany 44 Tipus de defectes  Podem distingir tres modalitats de defectes, atenent a la font de producció del dany:  De fabricació: existeix quan el producte no es correspon amb la seguretat proporcionada pels de la seua mateixa sèrie  De disseny: quan medie un fallo en la concepció del producte  D’informació: quan proporcione una informació insuficient, incorrecta o inexacta sobre el consum, ús o manipulació o característiques del producte Productes defectuosos i productes perillosos  La regulació utilitzada duu a distingir entre:  Producte perillós: és perillós en raó al fi al que està destinat o perquè la seua composició pot generar danys per a la salut o seguretat de les persones  Producte insegur  És important tindre en compte la informació subministrada pel productor, ja que un producte serà perillós si, tenint en compte la seua perillositat intrínseca, ha ocasionat un dany que va més enllà del que és propi del producte i del que legítimament cap esperar La seguretat del producte atenent a la resta d’exemplars de la mateixa sèrie  Article 137.2 Danys compresos  Són:  La mort  Les lesions personals  Els danys causats en coses distintes del propi producte defectuós, sempre que la cosa danyada es trobe objectivament destinada a l’ús o consum privats i com a tal haja sigut principalment utilitzada pel danyat  Queden exclosos els danys causats per accidents nuclears, sempre que es troben coberts per Convenis Internacions ratificats pels Estats Membres de la Unió Europea La relació de causalitat entre l’activitat realitzada, el defecte i el dany  El perjudicat que pretén obtenir la reparació dels danys causats ha de provar el defecte, el dany i al relació de causalitat entre ambdós (article 139)  La prova incumbeix al perjudicat, que és qui ha resultat danyat per la existència del defecte en el producte Clàusules d’exoneració de la responsabilitat del fabricant (article 140) 45 La culpa del perjudicat (article 145)  Problema que es planteja: ambdues conductes són culposes  Doctrina i jurisprudència: entenen que l’obligació de reparar per part de l’agent s’ha de veure disminuïda en la seua intensitat o quantia al concórrer la culpa del propi perjudicat (fonamentada en l’article 1103 CC), que faculta als Tribunals per a moderar la responsabilitat procedent de la culpa  Càrrega de la prova: correspon al productor demostrar en aquest cas la intervenció i la culpa del perjudicat en la causació del danys Persones perjudicades  La normativa tutela a qualsevol persona pel mer fet de que, a conseqüència de la falta de seguretat d’un producte, se li haja originat un perjudici Els danys indemnitzables  Aquest règim de responsabilitat no permet demanar el reintegrament de tots els perjudicis, perquè es limita al resarciment, entre altres, de:  Danys físics  Danys sobre les coses  Lucre cessant  Derivats de la mort i de les lesions corporals  Queden exclosos:  Els danys morals  La indemnització pels danys que ha patit el propi producte (la reclamació per açò es recondueix a l’àmbit contractual o al de la garantia del producte) Muntant de la indemnització  La quantia de la indemnització:  No està subjecta a cap tipus de franquícia en cas de mort o lesió corporal  Si està subjecta a aquesta en cas de danys materials  En relació amb els danys a les coses (que sí estan subjectes a franquícia), hi ha un top o muntant màxim de responsabilitat per mort o lesions corporals  Els Drets reconeguts al perjudicat s’extingeixen transcorreguts 10 anys, comptats des de la data en que s’haguera posat el producte causant del dany en circulació (a no ser que durant aquest període s’haguera iniciat la corresponent reclamació judicial) L’acció de reparació  El termini per a exercir l’acció de resarciment pels danys patits és de 3 anys, sempre que la reclamació es presente en el termini màxim de 10 anys des de la posada en circulació del producte en el mercat  El termini de 3 anys és de prescripció i el de 10 de caducitat  Aquesta limitació opera com a cobertura de riscos per al productor, perquè la fixació permet avaluar i assegurar el muntant dels danys que ha de cobrir durant aquest temps 46  Caràcters:  Sols es té en compte el moment en què la víctima ha patit el dany  Si el defecte de fabricació es motiva per actuacions de persones obligades solidàriament i la víctima procedeix sols contra una d’elles, la interrupció de la prescripció no afectarà a la resta  El termini de prescripció de l’acci´ó comença a contar-se quan es prova que el perjudicat coneixia la seua identitat (es presumeix quan, en condicions normals, el perjudicat l’havia de conèixer) Exercici del Dret de retorn  L’acció de repetició de qui ha satisfet la indemnització contra la resta de responsables i l’acció del subministrador dolós contra el productor prescriu a l’any, comptat des del dia de pagament de la indemnització Apunts  140.1.e): riscos del desenvolupament, si no e spossarà aquesta clàusula ningú possaria en elmercat un producte més avançat, perquè augmentaria el sue nivell de resp per innovar. El nostre país anavem dins dle grup de paiso de la UE que va pel camí intermig perquè es recullen supòsits en que mai e spot exonerar de resp (exemple: la talidomia? Les reclamacions s’han acceptat en tots els països excepte en Espanya), no hi ha exoneració si es possa després en el mercat un producte més segur.
 Límit rep: hi ha un límit per dalt i per baix. La franquicia queda fora de la relcmació en els primers 390 euros (lñímit per baix) (exemple: si demane 1000 perquè el total es 100, s’haurà de deudir el `regim de franquícia). Límit per dalt... Com no hi ha obligació de subscriure segur no hi ha casi ningún empresari que puga fer-se càrrec d’aquesta quantitat ai´xi que en la pràctica existeix una insolvència que perjudica a ambdues parts. I si la quantia és de 70.000.000? Es pot demanar mñes, però no per la via de les accions d eprductes defectuosos (accions de responsbailitat per l’excés)  142. Exemple: vehicles todoterreno, els danys pel vehicle no es poden demanar per aquesta via, sino per la via civil (si sta`en garantia he d’exercire unes accions però no dins de la resp per productes defectuosos). Danys morals: via civil (article 25 LGDCU permet la reclamació per danys morals, però ací queda fora així que s’ha d’anar a les accions de consumidors i les civils)  143. és un termini de prescripció i no de caducitat, així que inicialment són 3 anys però es pot interrompre per qualsevol acció i tornar a començar el còmput. 3 anys per a reclamar i, una vegada el solvent paga, 1 any per a dirigir-se contra els altres en via de regrés  144. així que tot fabricant reson inicialment per tots els danys els primers 10 anys, i és un termini improrrogable. Despres dels 10 anys es podran exercitar altres accions però no aquestes  145. La culpa d’un no exclou la culpa del fabricant, cadascú respon civilment pels fets que hagen generat el dany 47 El règim de responsabilitats dels danys causats per altres béns i serveis Introducció  El Capítol II del Títol II s’anomena “Danys causats per altres béns i serveis”, però realment sols regula la responsabilitat causada per serveis defectuosos i per la vivenda (i no parla d’altres béns)  Es diferencien dos modalitats de responsabilitat (igual que en la LGDCU):  Una general, de caràcter subjectiu i amb inversió de la càrrega de la prova a favor de la víctima o del perjudicat  Altra de caràcter objectiu, que prescindeix del concepte de culpa (així que per a que es genere és suficient provar la existència del dany i el nexe causal amb el producte o servei subministrat)  S’estructura en tres articles:  Article 147: conté el règim general de responsabilitat  Article 148: responsabilitat especial dels serveis  Article 149: responsabilitat especial dels danys causats per vivendes El règim general de responsabilitat  L’article 147 parteix del reconeixement a ser indemnitzat pels danys causats derivats d’actes de consum, que atén a un criteri objectiu d’imputació de responsabilitat (inicialment la responsabilitat és objectiva)  Aquesta criteri objectiu està atenuat per la culpa negligent del propi consumidor o usuari o de les persones per les que respon civilment (així que la responsabilitat és subjectiva)  El Dret que naix a favor del consumidor a reclamar al productor la indemnització dels danys que se li han produït queda condicionat a la concurrència dels següents requisits:  Existència i demostració dels danys i perjudicis  Nexe de causalitat entre el consum de béns o utilització de productes o serveis i el dany  Inexistència de culpabilitat del consumidor i de les persones de els que ha de respondre civilment  Al consumidor li incumbeix demostrar la relació de causalitat entre el dany produït i la relació de consum  No és necessari provar la existència del defecte El règim especial de responsabilitat  De l’article 148 es dedueixen dos nivells de responsabilitat:  L’apartat 1 subordina el naixement de la responsabilitat a que la víctima demostre que el servei ha sigut prestat de forma correcta conforme a la naturalesa o al que determinen els reglaments reguladors de cada activitat  L’apartat 2 estableix un criteri de responsabilitat objectiva sense pal·liatius (pura)  Es remet a un tipus de responsabilitat (“es consideraran sotmesos a aquest règim de responsabilitat”) que abans no ha definit i l’abast del qual s’ha d’interpretar  Unanimitat doctrinal: es contempla un supòsit de responsabilitat objectiva Límit quantitatiu de responsabilitat (article 148.III) 48 Termini de prescripció  El TRLGDCU no contempla el termini per a exercici de les accions (igual que la LGDCU)  Per tant ens hem de remetre al Codi Civil, entenent que el termini ha de ser el genèric de 15 anys per a les accions personals Responsabilitat per danys causats per la vivenda  La vivenda abans es mencionava en alguns preceptes de la LGDCU, però era dubtós; per això la inserció d’aquesta matèria en el TRLGDCU s’ha considerat un excés legislatiu (perquè no hi ha una base legal per a fer-ho)  L’article 149 el que fa és estendre els efectes dels articles anteriors als que construisquen o comercialitzen vivendes  S’ha d’entendre que el règim de responsabilitat aplicable ha de ser el del segon paràgraf: responsabilitat objectiva  La responsabilitat contemplada cobreix únicament els danys ocasionats per defectes de la vivenda (1ª o 2ª residència) que no estiguen prèviament coberts per un règim legal específic  Per això té un caràcter merament subsidiari que obliga a remetre’s a altres Lleis  Crítiques:  No és el mateix construir que comercialitzar, i s’està equiparant a ambdós  Àmbit d’aplicació  Primer tenim l’article 1591 CC, que contempla la responsabilitat de l’arquitecte i el constructor  En segon lloc, en defecte del Codi Civil, la LOE (que no deroga l’article 1591 CC) contempla la responsabilitat de tots els que intervenen en la construcció (articles 15, 16 i 17; acció per 1, 3 o 10 anys)  Per últim, els articles 1907 i 1909 CC contemplen la responsabilitat extracontractual del propietari d’un edifici i del constructor  Després de tot açò s’aplicaria el TRLGDCU, per tant l’àmbit és molt reduït  També hi ha un límit màxim de responsabilitat i per a determinar el termini d’exercici de l’acció ens hem de remetre també al Codi Civil 49 Cas sobre productes defectuosos El 26 d’octubre Rosario celebra la festa del seu 6 aniversari en Valencia en companyia de família i amics. Un dels regals era que quan algun invitat demanava un refresc se li donava una disfressa de fada o de mag i una vareta amb una estrella en l’extrem.
Quan Rosario estava jugant l’estrella de la barita que tenia en la ma una del les amigues es va despendre del suport i li pegà en l’ull dret, causant-li la pèrdua del globus ocular. En la pericial es descobreix que la purpurina té una substància tòxica Questions: 1. Què recomanaria si li hagueren encarregat l’estudi del cas, atenent a les següents dades de celebració de l’aniversari? a. 26 d’octubre de 1976: es podia al·legar sols el Codi Civil (no havia Constitució) b. 26 d’octubre de 1988: es pot al·legar la LGDCU (articles 25, 26, 27 i 28) c. 26 d’octubre de 1998: es pot al·legar la LRPD (1994) d. 26 d’octubre de 2010: es pot al·legar el TRLGDCU, si no ha prescrit l’acció 2. És un producte defectuós? Si, perquè no ofereix la seguretat que legítimament cap esperar (article 137.1) 3. És una relació de consum? Sí, perquè estem parlant d’una consumidora material (perquè al ser menor l’acció l’exercitaran els pares: article 154 i ss CC), no jurídic (que seran els pares que exerceixen la pàtria potestat, o el tutor si haguera); i es relaciona amb un establiment públic 4. Contra qui ens dirigim? Contra el productor, contra l’establiment o local on hi ha activitats d’oci i es subministra el producte (no és el proveïdor), el fabricant, el proveïdor (tenda que aporta els trages per exemple)? a. Es dirigiria contra el fabricant (a lo millor no es sap o no està clar), així que és millor dirigirla també contra l’empresari aparent o contra l’establiment i el proveïdor i el fabricant (o també l’importador si és el producte estranger) de forma conjunta i solidària. Article 138.2: si no hi ha productor serà el proveïdor fins a que s’identifique. L’importador respon (presumpció), a no ser que identifique al fabricant en el termini de 3 mesos b. Es podria exercitar una acció solidària amb la persona amb la que s’ha contractat i subsidiàriament contra els possibles proveïdor, importador i fabricant (responsable últim) dels trajes o del servei. Hi ha una responsabilitat contractual, mentre que contra el fabricant i proveïdor hi ha una responsabilitat extracontractual 5. L’establiment podria reclamar per danys morals per la fama que li produeix en els clients, però seria per altra via, no al de consum 6. Que es reclamaria? El Tribunal Suprem diu que els barems que s’estableixen per als accidents de tràfic no es poden utilitzar en altres casos que no són accidents de tràfic. Els danys que demanaríem serien: a. Danys personals i. Danys morals? No es poden demanar per aquesta via (article 142?) ii. Els primers 390 euros es redueixen, així que anirem per la via del 146 (mencionat la jurisprudència del 50) o directament al 1902 CC b. Danys materials en la pròpia xiqueta 50 7. Per quina via es reclama la vareta? És un producte insegur i, combinat en les normes reglamentàries de joguets per a xiquets..., al ser per a xiquets totes les peces han d’anar pegades per a evitar els despreniments a. Per a reclamar la vareta, com no hi ha vincle contractual (entre els del aniversari i els invitats), hem d’anar a la falta de conformitat del bé que se’ns dóna b. Mai es pot demanar (exemple: estufa causa un incendi per no poder-se apagar, en eixa cas podem demanar tots els danys materials, de l’immoble... però el dany causat en l’estufa no es pot reclamar per les accions de consum que estem vent, perquè el propi 142 ho exclou) c. Sols es pot reclamar per lesions, danys materials i mort 51 ...