Fonts de la història de l'art I (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Fonts de la història de l'art
Año del apunte 2014
Páginas 36
Fecha de subida 06/12/2014
Descargas 13
Subido por

Descripción

Professora: Cristina Fontcuberta

Vista previa del texto

Fonts de la història de l’art Introducció La nostra disciplina vol arribar a l’objectivitat per reconstruir el passat, però quan es fa això és molt difícil deixar de banda la nostra mirada i filtres actuals. No tots els aspectes a la història de l’art tenen el mateix grau de subjectivitat, ja que alguns fets són totalment demostrables objectivament, tot i que calen ser argumentats juntament amb els criteris, ideologies i valors de l’època. Altres fets que manquen, es poden anar construint a mida que s’avança la investigació. A l’art contemporani, l’obra d’art és oberta i les interpretacions poden ser diverses i personal, però això no passa amb les produccions anteriors. En tot cas, la font primera a analitzar sempre és l’obra d’art, realitat complexa que ens obliga a recórrer a molts àmbits del saber per poder reconstruir-la, i justament aquest caràcter interdisciplinari és el més difícil, ja que les fonts es centren en diferents temes. A més, l’art ha interessat a persones molt diverses al llarg de la història, i per això el seu tractament pot fer-se des d’òptiques inimaginables.
Utilitat de les fonts - - Estudi de l’obra d’art, ja que sempre el primer que s’ha de fer és observar-la de manera precisa i meticulosa. Això requereix una gran habilitat i exercici de la percepció visual a l’hora de fer atribucions, per exemple a partir de la pinzellada o l’estil. L’atribucionisme és una escola nascuda al XIX iniciada per Morelli.
Però aquesta percepció que moltes vegades és intuïtiva, s’ha d’equilibrar amb les fonts que ens ajudin a reconstruir el passat de l’obra. No és estrany que de vegades els descobriments posin en qüestió coses que es donaven per tancades, i per tant, creïn escàndols i desacords al món acadèmic Relació obra/text, que moltes vegades és complexa per la manca de documentació i la falta d’acord entre especialistes, autoria i dates Dicotomia del monument/document, concepte del que parla Panofsky, ja que l’art informa del nostre passat en una gran quantitat de disciplines Tipus d’informacions, que es troben molt disperses, en documents que poden ser contractes, datacions, condicions tècniques de l’obra… Tot allò que ha arribat fins avui i tot allò que s’ha perdut ens ajuda a crear l’univers per tornar-li la identitat a un objecte artístic Termes d’importància - Fonts visuals, calaix en que s’inclouen moltíssims tipus d’imatges, que van des de plànols, gravats, fotografies… Aquestes fonts es conserven en repertoris gràfics, que són les fototeques, inventaris, catàlegs, corpus… - Tot i així, no es pot aspirar a reconstruir un passat sense veure l’objecte a tractar “in situ”. El que també ajuda és que s’hagi conservat en la seva ubicació original, cosa que passa en poques ocasions Hi ha 2 tipus de fonts per a la història de l’art que s’han d’entendre com a complementàries a l’obra d’art: - - Documentals: documents de tipus legal, notarial… Generalment conservats en arxius. En aquests textos no hi ha voluntat de reflexió, ja que simplement es recullen els textos de manera objectiva. Malauradament es troben molt dispersos per la quantitat d’arxius. Els documents han de servir de contrapunt a les hipòtesis prèvies Literatura artística: tots els textos que parlen d’art des de diversos prismes, el que també implica la diversitat de tipus. Els fenòmens artístics han tingut un paper divers a cada cultura i ubicació, però aquesta reflexió sempre ha existit des d’un punt de vista o altre. Per exemple, a l’antiga Grècia va interessar als filòsofs, però a l’Edat Mitjana ho va fer al clergat. A més, s’ha de tenir en compte que cada època ha tingut més proliferació d’un tipis que d’un altre, com la seva difusió. L’impremta va ser revolucionaria en aquest sentit, com també ha succeït amb Internet. Aquests fets s’han de lligar al grau d’alfabetització de la societat, ja que la divulgació permet l’accés a la cultura El primer autor que es va plantejar com tractar les fonts de la història de l’art va ser Julius von Schlosser amb “La literatura artística” de 1924. Pertanyia a l’Escola de Viena, i des d’un principi va admetre que el seu estudi quedaria obsolet al poc temps.
En ell, va distingir clarament els documents legals dels artístics, tot i que els primers de vegades són necessaris per a les investigacions. La seva feina es va basar en fer una exhaustiva recopilació de fonts des de Plini fins al XVIII, creant per tant un extens inventari de fonts molt disperses en temps i lloc. Les va intentar diferenciar pel seu caràcter, oferint a la vegada un estudi de la teoria artística al llarg de la història.
Schlosser reivindicava el paper fonamental de les fonts, que havien de servir per reconstruir la imatge mental en que es va crear l’obra, i a la vegada adaptar-la a la realitat. És a dir, un historiador s’ha informar el màxim possible.
A través d’aquests fonts documentals, literàries i visuals, s’ha de reconstruir el passat de la manera més objectiva possible. Molts documents s’han conservat gràcies a la revolució tecnològica, ja que abans la informació era pràcticament tota manuscrita, que durant molts segles va ser l’eina de transmissió cultural més important, i tampoc em d’obligar a totes aquelles persones anònimes gràcies a les quals avui poden consultar fonts, ja que sense l’interès d’aquests enamorats del saber no podríem recordar.
1. Descripcions i periegètica. Els Mirabilia, la topografia artística i la literatura de viatges TEXT: Pausànies: “Descripció de Grècia”, Llibre I, Àtica i Megara Pausànies és l’autor més cèlebre en aquest gènere de les descripcions i la periegètica dels viatges, però abans ja existien autors diversos que van contribuir a crear aquest tipus de font, tals com Hecateo de Milet (logògraf, cronista d’històries del VI a.C.) Heròdot o Polemón d’Ilión, els quals expliquen històries de Grècia molt sovint relacionades amb la seva fundació mítica, com fa Heròdot a l’hora de parlar de Grècia i Persia geogràficament i mitològicament de manera indissociable. El que més interessa d’aquests autors és que comencen a descriure els llocs, i això és importantissim pels historiadors de l’art, el que certifica que cap autor és l’únic creador d’un gènere. A més, s’ha de pensar que moltes d’aquestes fonts s’han perdut, però d’algunes en tenim constància per ser citades en diferents obres.
Tot i així, el gran llibre és “La descripció de Grècia o Periègesis” , paraula de la que ve el mot “periegètica”, i significa periple, va ser escrita a la segona meitat del II d.C.
Com a referències, té moltíssimes fonts, entre les quals destaca els escrits d’Homer, Apol·loni de Rodes, Heròdot, Polibi, Llucià o Filòstrat. Pausànies comparteix la compenetració de mitològica i geografia, juntament amb l’obsessió pel càstig diví a causa la maldat humana. Se’n sap poc sobre la seva persona, però es sospita que provenia d’una família benestant de l’Àsia Menor, ja que parla entusiasmadament sobre aquesta regió. Per tant, es situa entre c. 155-180 d.C., i degut als seus extensos coneixements religiosos, s’ha plantejat que hagués estat sacerdot.
Pausànies inaugura el gènere periegètic, la descripció de llocs on es mencionen específicament els monuments i la mitologia de l’indret. Amb els segles, aquest gènere va passar a ser la literatura de viatges. Les obres anteriors eren d’un caire més temàtic, i Pausànies aporta una mirada més amplia sobre les descripcions de Grècia, dividida en 10 llibres dedicats a les següents regions: - Llibre I: Àtica i Megara - Llibre II: Corint, l'Argòlida, així com Egina i les illes del voltant - Llibre III: Lacedemònia - Llibre IV: Messènia - Llibre V: Èlide i Olímpia - Llibre VI: Élide (segona part) - Llibre VII: Acaia - Llibre VIII: Arcàdia - Llibre IX: Beòcia - Llibre X: Fòcida i Lòcrida Els 10 llibres de Pausànies tenen 3 fonts fonamentals: - - L’exhaustiva recerca que fa l’autor abans, mentre i després de cada viatge, el que revela que era una persona molt versada. Això es combina amb la seva experiència L’història de l’indret Els relats de tradició oral que conformen l’univers mitològic Pausànies en el temps No va tenir molta difusió en el seu temps, ja que la seva obra era d’alta erudició i va passar bastant desapercebuda. El primer en mencionar el text de Pausànies va ser Esteve de Bizanci al segle VI, autor d'un important diccionari geogràfic titulat “Ethnica”, obra que pretenia compil·lar l’estudi dels llocs. La llegenda diu que l’obra del grec va restar abandonada en una biblioteca fins que al X va tornar a ser mencionada per l’Arquebisbe de Cesarea, conservant avui en dia un manuscrit del XIII.
L’any 1516 es va fer l’edició prínceps del text (la primera edició d’un manuscrit), per part de l’editor Aldus a Venècia, i tot i que al XVI Rebelais en parla i al XVIII és utilitzat, no és fins al segle XIX que adquireix una gran fama degut a les tasques arqueològiques d’anglesos i alemanys a l’hora de descobrir ubicacions mítiques gregues, com Schiliemann, el descobridor de Micenes, o Frazer, autor de “La rama dorada”, el que certifica l’exactitud d’aquestes descripcions. Gràcies a Pausànies l’historiografia, l’historiografia de l’art, l’arqueòlogic i la geografia tenen una font importantíssima per estudiar el passat grec. És per això que actualment és un autor bàsic per encetar la recerca del món grec, ja que per exemple les “Runes d’Olimpia”, s’han estudiat a partir dels seus llibre, com també nombroses escultures i jaciments arqueològics.
Estructura Pausànies inicia l’obra de manera una mica abrupta, dedicant un llibre (en total 10), a cada regió grega. Se sap que es preparava molt abans de fer un viatge, comparant informació i fins i tot plantejant-se qüestions als seus escrits. Els seus interessos eren d’àmbits molts amples, des de la botànica, l’etnològica, les narracions històriques (enllaçant amb Heròdot) i molts altres aspectes. Es comenta que té paral·lelismes amb la literatura moderna de viatges, perquè a l’hora d’escriure té un poder evocadors dels fets que han succeït als indrets que descriu, prenent així una nova mirada sobre el paisatge.
Pausànies invoca el passat de la Grècia de l’esplendor, la Grècia que va ser i ja no existeix però que ell enyora. Per fer-ho, es basa en fonts com: - Homer Jenofont Píndar Eurípides Hesíode En total, més de 700 referències als llibres. Pausànies no només fa un viatge físic sinó també textual i emotiu carregat de lligams entre el passat i el present. En ell s’inclou el tret modern de la nostàlgia, ja que descriu la Grècia passada, parlant de territoris que en la seva època ja no li corresponien, ja que bona part havia passat a formar part de l’Imperi romà. A més, moltes de les coses que descriu ja havien deixat d’existir, el que remarca el seu sentit d’identitat. La seva obra és singular per l’emoció que li provoquen les restes materials, a les quals moltes vegades els hi dedica línies per explicar el que va passar a allà (informació valuosa pels arqueòlegs). Es tracta d’una obra en el temps i no una simple guia de viatges, on es parla d’allò més emblemàtic de manera literària i individual.
Pausànies tenia molt estructurat el que volia fer, ja que contínuament cita els seus propis llibres, explicant o posposant l’ informació. És veritat que fa una selecció personal del que explica (ja que no parla de les construccions romanes modernes), però tot i així les seves descripcions són molt exhaustives. Parla exhaustivament d’afers religiosos recordant la frontera diluïda entre déus i humans, i fins i tot s’atreveix a fer atribucions gràcies al seu ull agut. En qüestions artístiques, arriba a plantejar-se dubtes iconogràfics.
El text no anava destinat a un viatger casual, sinó a aquells interessats en el coneixement del món i l’esperit grec.
Comentari del text Només començar fa referència dels orígens llegendàries de l’ubicació que descriu, esmentant també a les fonts orals i sovint barrejant l’història amb la mitologia, com si aquesta fos part de la realitat. Indica que una de les seves maneres d’obtenir informació és de parlar amb els sacerdots, i en molts casos, parla d’edificis, confirmant dades materials i de conservació i tornant a fer esment de la mitologia, que en ocasions es qüestiona a l’hora de fer representada.
És interessant que parli de pintura grega, la qual no ens ha arribat, i faci esment de les poques conservades ala seva època. En aquest cas descriu unes que tenien com a font Homer, atrevint-se fins i tot a fer reflexions de teoria de l’art, comparant la pintura amb la poesia i la manera en la que han estat representades. Cada vegada que passa a parlar d’un edifici de l’Acròpolis, fa esment del seu origen mític, i posa en dubte contínuament l’informació que ha obtingut al llarg de la seva vida amb allò que li expliquen o veu.
Com teniu un ull agut, fa atribucions d’algunes obres, les quals han servit als historiadors de l’art per identificar.
Els peregrinatges El viatge esdevé en època cristiana un mitjà per a la salvació de l’ànima. D’aquests viatges sorgirà un tipus de literatura descriptiva sobre aquests viatger per a salvar-se un mateix.
Existien 3 grans rutes de peregrinació: - Terra Santa Santiago de Compostela Roma Terra Santa “Peregrinació d’Etèria o Egèria o La peregrinació de Terra Santa”. Etèria o Egèria va ser el nom d’aquesta monja, que es pensa que era galleja, que va descriure el seu viatge segurament per llegar-lo a la comunitat eclesiàstica. Es pensa que va anar de Santiago a Terra Santa, però només es conserva la meitat del manuscrit, ja que tant l’inici com el final s’han perdut. A l’obra fa observacions del calendari litúrgic, descripcions dels oficis religiosos, visites als llocs sagrats, descriu les activitats religioses a Jerusalem, parlant també d’edificis sagrats i les llengües. Una de les primeres traduccions d’aquests text va ser l’anglesa, i la meitat d’aquest text es conserva al “Còdex Aretinus” del XI, descobert a Montecassino. La funció d’aquests viatges de peregrinació impulsa els itineraris, que des del IV els emperadors cristians havien estat demanant.
Santiago de Compostela “Liber Santi Jacobi”, compilació de diversos escrits de la primera meitat del XII (sermons, misses, oficis, cants, miracles...), tots en honor l’apòstol Sant Jaume. Es diu que aquesta compilació va ser feta cap 1120 pel bisbe Diego Gelmírez, que va motivar l’obra per a l’hora fomentar la gran ampliació de la catedral, que serviria per atreure peregrins de tota Europa, atrets per veure les relíquies del sant.
A partir d’aquest text se’n va fer una de les seves copies manuscrites, el “Còdex Calixtinus” c. 1140, que està il·luminat i es conserva en diverses biblioteques i arxius.
També hi ha una espècie de guia pel pelegrí, on es descriuen els edificis i les obres d’art. Es tracta d’un text que evoca els miracles del sant a la vegada que fa referències artístiques.
Roma Caput Mundi: els Mirabilia El centre del món i de l’antiguitat, que des de la tardo antiguitat havia atret a molts peregrins, continua sent la ciutat més important del planeta. L’Església medieval era la gran mecenes de l’art, el qual veia el peregrí en els seus viatges. D’altra banda també estaven les runes, els testimonis del passat antic. Va ser llavors quan van començar a sorgir itineraris per anar a la ciutat de Roma, textos anomenats “Mirabilia”, mot que ve de “meravella”, la paraula amb la qual es referien a tot allò romà. Aquests escrits guarden relació amb els de Pausànies per ser descripcions, però tenen un interès molt centralitzat en la religió cristiana: - - “Via Francigena”, ruta de peregrinatge que anava des de Canterbury a Roma, i que neix a finals del X. L’arquebisbe de Canterbury, Sigeric el Seriós va fer el viatge al 990 per ser investit com a tal. En aquest diari, descriu les 79 etapes del viatge, que es diu així perquè travessa el territori del francs. Més que un viatge pel gaudi era de caire polític,i aquest camí va esdevenir una important via de peregrinatge que avui en dia s’està intentant recuperar a partir del diari, i és un testimoni més de l’importància de Roma, com de la construcció d’una xarxa de comunicació europea. Aquests vies es lliguen molt a la veneració de relíquies “L’itinerari de Nikulas von Munkathvera”, 1154, viatge de peregrinatge des d’Alemanya a Roma, on s’explica com troba les diverses nacionalitats i curiositats de les regions visitades. El viatger va fer les seves etapes en funció les seus episcopals i la visita de relíquies Topografia i Mirabilia Sobre la ciutat de Roma existeix una gran quantitat de textos que s’anomenen genèricament “Mirabilia”, i que segons Goethe, l’Europa moderna s’havia gestat a partir aquestes vies de peregrinatge. Alguns dels textos més importants són aquests: - “Anonimus Einsiedensis”, segona meitat del VII, que relata el viatge d’un monjo francès TEXT: “Mirabilia Urbis Romae”, c. 1140 El més important de tots és “Mirabilia Urbis Romae”, c. 1140, text escrit en llatí i que va ser molt copiat per fer-se servir com una guia per peregrins. Amb els segles la seva informació es va anar ampliant i matisant. L’original el va escriure un canonge anomenat Benedicte de Sant Pere del Vaticà, que barreja el rigor històric amb una certa fantasia i invenció. Els textos s’anomenen així perquè els homes medievals veien les restes romanes com meravelles. A vegades per descriure aquests indrets s’empren llegendes Fins el segle XVII, els textos de Mirabilia es van anar revisant i compilant, i en principi anaven destinats al peregrí, per això se citen els llocs de culte principal, però també es parla de Roma i les seves meravelles. Es fa una aproximació fantasiosa a la història, tot i que la informació que donen les guies és la realitat i visió el món medieval sobre l’antiguitat. Malgrat això, les explicacions són de caire cristià, ja que es miraven els monuments sota un filtre equivocat. Van tenir tant d’èxit que es van traduir a diferents idiomes, i un dels molts errors que van cometre els seus autors va ser confondre “L’estàtua eqüestre de Marc Aureli” amb Constantí, o “L’espinari” amb una representació d’Assalone, el tercer fill del rei David. Els Mirabilia acostumen a ser textos de format petit, ja que havien de ser transportables, i a partir de l’invenció de l’impremta, la seva difusió va créixer.
Comentari del text El text és una continua descripció dels monuments de l’antiguitat passats per una òptica cristiana on es barreja el rigor històric normalment sobrepassat pel component litúrgic i religiós. No només s’expliquen aquestes runes, sinó que també s’indiquen llocs de culte on anar a venerar les relíquies o a rebre indulgencies. És constant la referència a edificis cristians a l’hora de situa els romans, i algunes de les explicacions són necessàries, ja que a l’època alguna tipologia havia desaparegut o caigut en desús. Potser l’informació més important és aquella que cita l’aparença d’alguns edificis, testimoni que es pot comparar amb el que nosaltres veiem a l’actualitat.
Alguns dels Mirabilia coneguts són el del viatge de Benjamin de Tudela, titulat “Llibre de viatges”, 1172-1175, que s’especula que podria haver estat un rabí. El personatge en qüestió parlava moltes llengües, el que li va facilitat viatjar molt. En total va visitar 190 ciutats d’Europa i Orient, sent una de les primeres fonts de la geografia jueva. Tudela descriu persones, formes de vida, centres d’estudi, esdeveniments històrics de l’època...
El text es va escriure al XII, però la seva primera edició es pensa que va ser al 1573, quan a Constantinoble es va editar un llibre fet a partir de les seves notes. S’ha intentat reconstruir el recorregut dels viatges, que va iniciar l’etapa a Tudela, i a continuació va passar per centres de peregrinatge important. Parla de monuments romans i més tard fa un periple pel Pròxim Orient. En els seus escrits tornem a tenir el problema de la mirada religiosa, en aquest cas jueva, sobre els monuments romans, ja que davant “L’arc de Titus”, que representa la supressió de Jerusalem sota la supremacia dels exèrcits romans, Tudela interpreta que és un camí cap a la relíquia del canelobre de 7 braços.
Topografia artística En l’època del Renaixement, allò que hagués estat meravella en l’època medieval es mira d’una altre manera. Comença l’interès per recuperar aquestes runes, i per tant, no es conformen amb un criteri tant fantasiós. Augmenta la passió pel món antic al XIV, i se sap que els artistes dibuixaven aquestes runes (fonts importants per saber com es conservaven en aquesta època). Alguns artistes creien que havien de recuperar aquests edificis, i existeixen textos en que es vol posar en alça la seva importància. No obstant, els primer encara contenen alguna reminiscència fantàstica dels “Mirabilia”, però això va passant a un segon terme, moment en el qual les runes s’interpreten amb major rigor: - “Ruinarum Urbis Descriptio”, 1430, de Poggio Bracciolini. L’autor va pujar al Capitolí i va comentar que les antigues runes romanes no es podien observar ja que estaven enterrades sota camps de pastura del bestiar. Va ser un dels primers personatges que va començar a investigar i documentar aquesta antiga Roma Imperial - - “Descriptio Urbis Romae”, 1443, d’Alberti, text rigorós que es proposa la manera de renovar Roma. Com a conseller del Papa Nicolau V, Alberti li vol retornar l’esplendor a la ciutat, i inicia un mapa real amb la situació dels grans edificis romans. Es va basar en els textos de l’antiguitat per fer-ho, com també en la “Biografia de Ptolomeu”. Aquesta empresa se li va demanar com a interès rigorós i matemàtic per conèixer la Roma del passat “Roma instaurata”, 3 obres enciclopèdiques de Flavio Biondo escrites en 1444 i publicades en 1481. Intent de reconstruir la topografia romana antiga, de la que es diu que és la primera sistematització organitzada i rigorosa de la ciutat.
S’anomena a Biondo com el primer arqueòleg de la història Aquestes guies van prenent un altre aire al XVI, però cal recordar que també van coexistir amb els “Mirabilia”, que es revisaven contínuament, i on encara existeix la faula pel gran interès litúrgic. Amb la seva caiguda en el desús, prenen més importància les obres contemporànies.
Inici de la literatura de guies a Itàlia, on la renovació de la mirada s’ha fet a partir els textos topogràfics, i l’incipient interès artístic que deixa en segon pla al religiós: - - Albertini descriu la ciutat de Florència al 1510 a “Memoriale di molte picture e statue sono nella inclyta cipta di Florentia”. L’interès d’aquest viatge ja no és salvar l’ànima, sinó l’art en sí “Belleze di Florenza”, 1591, de Bocchi “Notizie dell’ dissegno”, (1521-1543), editat al 1800. Text escrit per Marco Antonio Michiel que es troba entre les descripcions i la biografia “Ricordi”, de Sabba de Castiglione, 1554 Textos de descripcions d’obres d’art Hi ha altres textos de descripcions d’obres d’art, que donen a vegades informació fragmentada, i per això costa classificar-los en una tipologia concreta: - - - Relacions de festes, moments efímers on s’involucrava de vegades l’art i tota una sèrie d’espectacles visuals. Aquests escrits permeten conèixer la connexió d’art i poder, i n’existeixen d’èpoques diverses Descripcions d’obres o aspectes icnogràfics: Bellori escriu al XVII “Descrizione delle immagini dipinte de Raffaello d’Urbino nelle camere del Palazzo Vaticano”, 1695, on parla dels frescos de les Estances Vaticanes, descrivint amb luxe de detall les creacions del pintor de la gracia. És interessant perquè podem conèixer la mirada barroca sobre el Renaixement italià, i amb publicacions com aquestes es poden reconstruir les valoracions artístiques Descripcions de viatges, ciutats o països, que sovint són fets per diplomàtics. Per exemple, trobem: Juan Calvete de Estrella va ser un acompanyant del rei Felip II en els seus viatges. Per exemple, relata l’estada als Països Baixos, concretament al Castell de Binche, que actualment no es conserva però on se sap que hi eren la famosa sèrie de pintures de Tiziano “Les fúries”. Gràcies a aquesta descripció se sap el seu emplaçament, fins i tot la manera en la qual estaven col·locades. Calvete també descriu l’entrada a la ciutat de Trento, el que comporta que parli de l’art efímer creat per l’ocasió, amb la voluntat d’equiparar el rei amb els antics emperadors de l’antiguitat romana TEXT: Chantelou: “Le journal du Chavalier Bernin en France”, 1671-1694 “Le journal du Chavalier Bernin en France”, de Chantelou (1671-1694), un text difícil de classificar, ja que pot ser un viatge, diari o biografia fins i tot, ja que el seu personatge principal és l’artista barroc més important del XVII, Bernini. Va ser un personatge de grans seguidors i detractors, contractat per Lluis XIV com a millor arquitecte italià, amb la finalitat de construir una nova façana pel Palau del Louvre, que finalment no es va arribar a realitzar. Chantelou, un dels consellers del rei i acompanyant de l’arquitecte, descriu la sensibilitat i gust artístic que existia entre les França i Itàlia, que encara es trobava molt allunyades. És un testimoni de primera mà per conèixer aquest projecte fallit, ja que Bernini poca cosa va deixar als francs apart de dues escultures del monarca. Aquest va perdre l’interès per l’obra i l’italià es va trobar en un ambient hostil, tota la cort prenia un posicionament en la seva contra i finalment va marxar enormement enfadat. La façana principal del palau va ser finalment feta per Claude Perrault, un dels enemics que l’arquitecte va fer pel camí, però s’ha d’entendre que l’aspecte actual no seria possible sense els projectes anteriors de l’artista barroc, ja que la influència en aquesta construcció d’estil “classique” és evident. Bernini va realitzar 3 projectes per la Façana del Palau del Louvre: - El primer, façana de molts entrants i sortints, en plena consonància amb el barroc italià El segon projecte, que mitiga el moviment de l’arquitectura i afegeix una balustrada El tercer projecte, més senzill, pla, continu i adient al gust francès. Tot i així, no es va dur a terme Comentari del text Chantelou ofereix les vicissituds de Bernini i explica com funciona el món de l’art a la cort francesa. Aquesta experiència que un encàrrec reial no era tan simple, sinó que tothom aliè a la monàrquica n’era partícip de la decisió, fins i tot més que el rei. En aquest diari, apareixen personatges com Mansart, el germà de Chantelou, Perrault o el gran detractor de l’arquitecte, el ministre Colbert, personatge que dirigia realment la situació. Bernini va ser contractat per realitzar la façana del Louvre, i ja el seu primer projecte va rebre impediments per part del ministre, malgrat l’admiració que li tenia el rei a Bernini. Les discussions fortes s’inicien quan es compara l’arquitectura de l’italià amb Mansart, al que la cort busca emular. Es relata la relació de Bernini i l’art francès, i el més interessant, les seves idees artístiques, en les que Chantelou recull (per interès o no), que era un defensor de la proporció del cànon humà, harmònica renaixentista una mica allunyada de la visió trencadora que es tenia al barroc italià. El projecte serà cada vegada més qüestionat, arribant a esdevenir un debat a nivell nacional. Es discutia pels materials i les tècniques constructives, en les que es consideraven als italians superiors als francesos. Però la pèrdua de paciència final va ser l’enfrontament directe de Perrault, que no feia més que intentar robar el projecte, contra Bernini, que finalitza sent un debat de menyspreu intel·lectual en el qual Bernini ha de demostrar contínuament el seu projecte a base de dibuixos i explicacions. Finalment, el cavaller va marxar, i s’inicià la tria del seu successor, en la que va arribar a recomanar al seu enemic Borromini només per interessos nacionalistes.
- Descripció de viatges: literatura de la Il·lustració i el Romanticisme (XVIIIXIX), textos sobre viatgers que recorren Europa i altres continents com a manera d’aprenentatge. Els més famosos de tots eren els del Grand Tour, realitzats per joves aristòcrates i membres de famílies benestant que volien tenir un bagatge cultural i formar-se personalment, viatjant per les grans joies del continent i tenint com a plat fort la bella Itàlia. Aquests llibrets es van convertir en indispensables per conèixer les ciutats europees, i en aquests, l’autor plasma cada vegada més el seu gust i sensacions personals TEXT: Antonio Ponz: “Viaje a España”, 1771-1791 Un exemple de la nostra terra és “Viaje a España” de Ponz (1771-1791), conformat per una sèrie de 13 volums escrits al llarg de 20 anys de viatge per tot el país, textos als quals se’ls hi donat un gran valor històric i crític. L’autor s’havia format amb els jesuïtes i després de viure uns quants anys a Roma, se li va encarregar supervisar les cases dels jesuïtes a Andalusia, ordre expulsada d’Espanya al 1768. En un inici la seva feina es centrava en això, però va anar allargant el viatge, durant el qual va escriure aquests volums. La seva obra va tenir molta acceptació des d’un inici, i és que el primer volum es va editar al 1772 a la casa Ibarra. La seva obra no només és un inventari de riquesa artística espanyola del XVIII, ja que en ella també trobem moltes idees estètiques que es corresponen amb l’Il·lustració. Proper a les postures reformistes, Ponz té una visió estètica molt negativa sobre el barroc. La seva ment indica un gust pel neoclassicisme que s’està gestant, i la seva valoració pictòrica surt afavoridora cap al Renaixement en comptes del barroc. Es parla de política, reformes, economia... En conclusió, una visió de l’Espanya del XVIII.
Comentari del text Moltes de les parts que comenta de la Catedral de Barcelona són pejoratives, ja que no valora res del seu temps, el barroc, i en canvi emmiralla l’art gòtic. En canvi, uns dels pocs artistes que surten ben parats són Viladomat o Tramulles. Un testimoni interessant és que comenta que la catedral encara no tenia façana per restar inacabada, cosa que li xoca per la bonança econòmica de la ciutat. Aquesta finalment es va realitzar entre 1882-1913, seguint els dictàmens neogòtics. Les dates que s’han pogut contrastar són bastant fiables.
Als segles XVIII-XIX s’incrementen els viatges per Europa, i com a conseqüència, també els textos que parlen d’ells. No s’ha d’oblidar que aquests viatgers eren una minoria, ja que era molt difícil poder fer-ho per problemes d’idioma i incomunicació.
Per això els viatges sempre eren molt llargs i difícils. Mentre que alguns encara ho feien per qüestions religioses (peregrinatge) i altres per comerç, comencen a haver més persones que els realitzen per interès cultural, el que dóna com a conseqüència que les famílies benestants vulguin que els seus joves tinguin una bona formació i realitzin el Grand Tour, on Itàlia era el plat fort. Es reclama l’aventura, i els textos d’aquesta valents, evoquen allò que inspira al subjecte.
TEXT: Goethe: “Viatge a Itàlia”, 1788-1786 Goethe, un grans romàntics alemanys, és el protagonista d’una experiència d’aprenentatge sobre l’antiguitat romana que ha deixat molta literatura al llarg els anys.
Ell era ministre a la República de Weimar, i es sentia ofegat pel seu càrrec de gran importància. El seu gran somni, sense dubte, era el de viatjar a Itàlia, la Itàlia clàssica, a la que tenia com a ideal i sobre la que havia parlat, escrit i llegit molt. Així que quan va prendre la decisió de marxar, ho va fer una nit, fugant-se de la ciutat alemanya on vivia i canviant fins i tot el seu nom durant uns quants dies, per assegurar-se així, que ningú li pogués seguir el rastre. Goethe aspira entre 1786-1788 recuperar l’inspiració, i a Itàlia retrobarà allò que tant buscava. Es curiós que els seus escrits només parlin de l’antiguitat, sense fixar-se en les grans obres Renaixentistes, que també eren un gran al·licient cultural. Tampoc ho fa en la política italiana, ni l’economia ni res de res. En un primer moment només ho fa en l’antiguitat, i Verona li proporciona aquest primer apropament cap al seu ideal. Sembla que a Itàlia es va enamorar, va pintar i a tornar a escriure. El resultat: un diari molt enriquidor publicar sota el nom de “Viatge a Itàlia”, editat entre 1813-1817. La segona part, “Impressions”, s’edita al 1828. Existeix molta bibliografia sobre aquesta experiència en la que el romàntic es va descobrir a sí mateix.
Comentari del text Goethe va visitar Sicília al maig de 1787, estada curta però molt intensa. En aquella època era difícil poder accedir a l’illa, i per això era un territori bastant inhòspit encara.
Però Goethe coneixia l’existència d’algunes runes de l’indret, i a través del seu diari, explica les impressions que li provoquen, molt influït per les informacions de Winckelmann. El va acompanyar el seu amic pintor Kniep, que anava fent dibuixos de tot allò que visitaven. S’explica el viatge com un aventura en la que absorbeix amb gran energia tot allò que l’envolta, vivència en perfecta consonància amb els ideals estètics de l’època. El “Teatre grec de Taormina” li va causar una gran impressió per la seva situació embelessadora. El llenguatge que empra el filòsof és molt literari, i en tot moment intenta evocar de la manera més fidel possible les sensacions que li provoquen les runes antigues. En aquests escrits, hi ha paraules que abans no apareixien, com “bellesa”, que evoca al romàntic a recrear la nostàlgia del passat, i a partir d’aquesta, l’autor crea. Idea claríssima del viatge com un motiu inspirador per fer aflorar la creació, pensament que encara avui en dia continua present a les guies de viatge. Aquest viatge és físic i interior, ja que Goethe ens està oferint la seva Itàlia personal Altres descripcions de viatges: - Domenico Fortuna descriu el trasllat de l’obelisc del circ de Neró al Vaticà, realitzar l’any 1586. Sobre aquesta operació se’n va escriure molt, ja que va ser una empresa titànica. Aquest canvi en la fesomia de la plaça del Vaticà es descriu a “Della transportatione dell’ obelisco”, on ell mateix inclou dibuixos del trasllat. Amb operacions com aquesta es deixa clar que cada etapa artística ajuda a configurar l’urbanització d’una ciutat 2. Els escrits tècnics i teòrics: tractats i receptaris Un tractat és un llibre amb voluntat normativa i programàtica en el qual es du a terme la definició sobre una disciplina artística. Aquesta serà la forma de literatura artística durant 3 segles, tenint el seu regnat d’or durant l’època moderna. El tractat té clara consciencia de donar nomes en l’art i l’experiència estètica. En canvi, a partir del XVIII el gènere decau molt, malgrat que es continuen fent alguns. A partir dels diversos punts d’un tractat s’ofereixen les eines per analitzar la disciplina de manera adequada, traçant així una petita història de l’art. L’antecedent dels tractats ja el trobem a l’antiguitat.
TEXT: Vitruvi: “Els deu llibres d’arquitectura”, c. 30-20 a.C.
Vitruvi va ser un arquitecte d’època d’August el qual va ser mitificat a partir de la seva redescoberta al Renaixement, tot i que se sap amb seguretat que la seva figura ja era coneguda durant l’Edat Medieval. Fortuna crítica durant l’història: - - - - Al IV Cetius Faventius escriu “De Diversis Fabricis architectoniae”, versió abreujada de l’obra de Vitruvi. Es conserven manuscrits d’aquest text a partir del IX, però encara no hi ha una dedicació tan gran com al Renaixement Se sap que algunes biblioteques monàstiques conservaven manuscrits del tractat, i Poggio Bracciolini en va descobrir un a l’Abadia de Saint-Galle al 1414, sent aquesta la gran redescoberta del Renaixement L’edició prínceps del text es va realitzar a Roma entre 1486-1492, sense tenir il·lustracions, ja que les còpies manuscrites tampoc en tenien. Tot i així, sembla que l’original va ser il·lustrat pel propi autor. Aquesta edició es va realitzar a càrrec del filòleg Giovanni Sulpicio da Veroli Al 1511 es realitza la primera edició il·lustrada a càrrec de Fra Giocondo, humanista i arquitecte que intenta recuperar l’idea del text original amb els seus dibuixos. Un d’aquests exemplars es conserva al Col·legi Major d’Arquitectura de Barcelona. Aquest és només l’inici de la gran fortuna critica que suscitarà el text de Vitruvi a partir del segle XV - La primera edició italiana data del 1521, per Cesare Cesariano Leonardo da Vinci va il·lustrar una d’aquestes edicions amb el conegut “Home de Vitruvi”, i quan mirem la seva obra, també ho fem amb la de l’arquitecte. Fins i tot la casa de l’arquitecte Giovan Battista Bertani a Màntua es va fer seguint el manual romà.
Estructura Vitruvi ja va ser important a l’antiguitat, però encara ho va fer més al Renaixement, moment en que la seva figura es mitifica. El seu text està estructurat en 10 volums (originalment 10 rotlles), que s’acompanyaven de nombrosos il·lustracions. Com l’original es va perdre, les copies manuscrites no van elaborar se no aquests dibuixos, i per això l’interpretació de Vitruvi és complicada. Els teòrics del XV-XVI el van tornar a il·lustrar pretenent traduir a l’imatge tot allò que Vitruvi deia en la teoria. Una distribució més detallada del contingut dels deu llibres del tractat de Vitruvi seria la següent:  Llibre I: Tracta d'aquells elements que pertanyen a l'arquitectura i enumera les parts que la componen. A més a més, també comenta el paper de l'arquitecte i de la seva elecció a l'hora d'escollir un paratge sobre el qual alçar una construcció.
 Llibre II: Parla de l'origen de l'arquitectura, així com de la forma que van adoptar els primers edificis. Per altra banda, també enumera els materials que s'empren en la construcció (sorra, pedra...) i descriu les diferents maneres de treballar-los.
 Llibre III: Tracta sobre les proporcions dels temples i dels set gèneres en els quals es poden dividir. També descriu les formes en les quals es poden distribuir les columnes del temple, així com les mesures i proporcions de les que pertanyen a l'ordre jònic.
 Llibre IV: En aquest volum, Vitruvi dóna les mesures de les columnes d'ordre corinti i dòric que s'empren en els temples, descrivint també les seves parts i mesures. A més a més, parla dels primers inventors dels ordres clàssics d'arquitectura que es van donar entre els grecs.
 Llibre V: L'autor parla dels diferents tipus d'edificis públics, com places, escoles, acadèmies, teatres... i aprofundeix especialment en aquests últims, ja que descriu les tècniques que empraven els arquitectes per proporcionar-li ressò als actors que representaven les obres en els escenaris.
 Llibre VI: Tracta dels edificis privats. Vitruvi parla de les proporcions i les formes que han de posseir les vivendes particulars de grecs i romans -tant a la ciutat com en el camp-, descrivint també les seves parts (patis, vestíbuls, zones per menjar, habitacions...).
 Llibre VII: Parla dels materials que s'empren a l'hora de crear els revestiments per als edificis, així com els sostres i els paviments. A més, Vitruvi dedica una part del llibre als mètodes emprats a l'ornamentació dels edificis, com la pintura.
 Llibre VIII: Inclou una sèrie d'indicacions sobre l'aigua; parla tant de les seves propietats com de les estructures arquitectòniques que es precisen per conduir-la des de rius i pous fins a les ciutats.
 Llibre IX: Tracta exclusivament de la gnomònica, és a dir, de la manera de fer quadrants solars. Vitruvi descriu unes regles de geometria que serviran per a mesurar tant espais com a sòlids. A més a més, s'estendrà parlant del curs dels astres.
 Llibre X: Parla de les màquines que serveixen per aixecar i manipular grans pesos i volums, així com les que s'empren per a la construcció i la guerra.
Continguts És l’únic tractat de l’arquitectura grecoromana que ha arribat fins els nostres dies. E sap que existien d’altres, ja que ell mateix els cita, tals com els textos d’Agatarc, Demòcrit, Piteu, Cozusio, Muzio... El fet de que Vitruvi es basi en tractats antics el presenten com una figura conservadora, i a més, això es certifica pel fet de que ell no fa cap descripció de la majestuosa arquitectura imperial que s’estava construint, sinó que es limita a parlar bàsicament del món grec. Els seus textos parlen de temes molt amplis, i en aquestes al·lusions, reivindica fermament el paper de l’arquitecte com un savi de les arts lliberals, ja que té una intel·lectualitat elevada, i per tant, pensa que ha de ser una figura considerada. Sempre s’ha dit que tenia una aspiració a convertir l’arquitectura en una d’aquestes arts lliberals, ja que a l’antiguitat tot el que avui en dia es considera Belles Arts es ficava al terreny de les arts mecàniques, i per tant, les menys nobles.
Els més importants d’aquests llibres són els 7 primers, i al primer de tots, fa una declaració molt clara d’intencions sobre el que vol aconseguir en aquesta matèria. Els principis fonamentals de Vitruvi són els coneguts: - Utilitas Firmitas Venustas Que en general, s’han d’unir en un edifici i són la delectació dels sentits. Vitruvi considera l’arquitectura com una ciència pràctica que ha d’anar acompanyada de molts altres coneixements, per tant, és un art tant pràctic com teòric. L’arquitectura no és un art imitatiu, sinó que utilitari, idea que continua a l’actualitat. Al llarg del temps i sobretot a partir del Renaixement, Vitruvi tindrà una influència enorme, i cadascun dels seus llibres tracta extensament sobre un tema en concret. Els més divulgats són el 3 i 4, on parla dels temples i ordres.
Comentari del text El primer que fa Vitruvi és una ferma declaració d’intencions, ja que per ell, un arquitecte ha de ser a parts iguals tècnic i teòric, conceptes indissociables. A més, un arquitecte ha de ser una persona molt culta, interessada i versada en diverses disciplines, cadascuna d’aquestes, argumentada a continuació. L’arquitecte ha de ser capaç de donar forma a l’idea, i amb aquest fet, Vitruvi intenta equiparar aquesta disciplina a les arts lliberals, pensament molt agosarat que no prendrà forma fins el segon Renaixement. Cal que conegui l’historia per l’utilització correcta dels ornaments i la relació entre forma i significat. Malgrat que defensa tot allò racional, totes les seves justificacions arquitectòniques es lliguen a algun fet històric llegendari. Recomana que l’arquitecte es familiaritzi amb la música, disciplina que no es considerava art lliberals fins el descobriment de la racionalitat matemàtica de l’acústica. Defensa clara i completa per aconseguir l’intel·lectualitzat de l’arquitectura i millora de la seva consideració social.
En els seus escrits, esmenta alguns autors de l’antiguitat, i en posa exemple en cada “art”. Afirma que els arquitectes no poden ser excel·lents en tot, però sí tenir coneixements amplis. Aquest és el tractat més important de l’antiguitat, però segurament s’han perdut molts pel camí. A més, no se sap si aquest gènere era un dels més conreats a la literatura antiga.
Tractadística medieval S’escriu sobre l’art des del punt de vista tècnic i artesanal, ja que són textos que s’han conegut de manera menys intensa al estar adreçats als gremis artesanals, i a més, durant el Renaixement es va ennoblir més a Vitruvi deixant de banda a l’època medieval. Els textos medieval van interessar més als artistes romàntics del XIX, que els recuperen com a testimonis de les tècniques. Aquests tractats s’escrivien sobretot als i per als tallers, i per tant, els seus autors eren artesans d’un mateix gremi i dirigien la seva obra a un públic molt reduït a estar basats en la tradició, el recull de l’experiència directa. És normal, llavors, que contenguin més dades tècniques que teòriques, ja que aquests coneixements es transmetien de manera oral i el propòsit era fixar-los. Evidentment el món medieval coneixia Vitruvi, Plini, Isidor de Sevilla... Aquestes figures són alguns dels antecedents, on hi ha voluntat de recollir dades. A aquests tractats se’ls anomena més sota el mot de receptaris (ja que en realitat són com receptes per elaborar vernissos i pigments) pel seu caire pràctic, on hi ha poca preocupació perla justificació d’especular o progressar. Es barreja la tradició amb poa novetat, i per tant, els tractats medievals no es preocupen gaire per establir les normes de l’art.
El segle XI és important per la tractadística medieval, degut al creixement demogràfic i econòmic que provoca que hi hagi una major demanda constructiva, i això fa que augmenti el personal especialitzar en la matèria artística. També hi ha moviments migratoris, el que fa que es coneguin tècniques d’altres indrets, naixent a la vegada la consciència de no voler perdre el coneixement. És a partir d’aquest segle que sorgeixen els tractats més importants, però abans del grans receptaris, hi van haver altres com aquests: - - “Mappae clavicula”, 821-822, trobat al “Monestir de Reichenau” i d’autor anònim. Conjunt de receptes i procediments pictòrics on es parla de color, i tècniques com el vidre, el mosaic, les màquines bèl·liques... Sembla que és un text que ve del món carolingi, i per tant, el conservat seria una copia d’un manuscrit anterior “Compositiones ad Tingenda”, VIII-IX, trobat a la Biblioteca de Lucca. És interessant ja que tracta sobre tints, i sembla venir de la tradició bizantina Els grans tractats/receptaris medievals La majoria es coneixen sota el nom d’autor mítics: - “De coloribus et atribus romanorum”, d’Heracli. Schlosser deia que aquest nom era sinònim de la figura del mag medieval. Aquest recull probablement va ser fet per diferents personatges. El títol té la voluntat d’entroncar amb l’antiguitat, i el text, és una barreja de dos llibres escrits en vers del XI-XII, i un altre en francès prosa del XII-XIII. Voluntat de recopilar la tècnica, que demostra que aquest suposat autor coneixia el tractat de Teòfil. No només es parla de la pintura i els pigments, sinó que també d’altres activitats artesanals, com el tractament del vidre o les pedres precioses TEXT: Teòfil: “De diversis artibus”, primera meitat del XII “De diversis artibus” de Teòfil, 1110-1140, un altre personatge mític i que potser és el tractat medieval més important. Estudi molt complet per la seva gran quantitat de dades i processos d’elaboració molt complerts i detallats. Es divideix en 3 llibres: - Pigments Pintura sobre vidre Elaboració del metall L’autor s’anomena a sí mateix com a Teòfil, però també és un nom genèric, ja que significa “amant de Déu”, i segurament es tractava d’un monjo amb coneixements artístics. El manuscrit és d’origen germànic, probablement del nord-est d’Alemanya, territori d’on provenen els còpies més antigues. S’ha parlat de la possibilitat de que Teofil pogués ser l’orfebre Roger de Helmarhausen, situat a un monestir de la Saxònia i autor del que es coneix obre. Aquesta teoria lligaria amb el fet de que el tercer llibre tracta sobre els procediments de l’orfebreria.
Comentari del text Al primer paràgraf, introdueix la seva persona, i la seva declaració d’intencions entronca amb el pensament escolàstic. És interessant que des d’un inici faci una presentació favorable dels treballs mecànics. Per poder donar legitimitat a aquesta habilitat, es remunta fins la caiguda de l’home, moment en que malgrat perdre l’inmortalitat va conservar la capacitat del coneixement. Amb aquesta primera defensa dels oficis mecànics, la finalitat de l’autor és conservar-los a partir del llibre, que explicarà a continuació les tècniques. L’autor veu les possibilitats de dur a terme un ofici com una ofrena de Déu.
TEXT: Cennino Cennini: “Il libro dell’arte”, inicis del XV El tractat més conegut que marca el final de l’època medieval i l’inici de l’humanisme és “Il libro dell’arte” de Cennini, a mig camí entre el receptari i la teoria humanista.
Aquest personatge era un pintor toscà de finals del XIII que va néixer a una localitat propera a Siena, i va estar vinculat amb l’escola de Gaddi. El text es divideix en diversos capítols, que parlen sobre: - Dibuix Pigments Pinzells Tècniques pictòriques murals Tècniques pictòriques sobre taula Miniatura Les “arts decoratives” Això manifesta que Cennini li donava tanta importància a les tècniques com els materials, i va elaborar un receptari complet, dedicat sobretot a l’elaboració de pigments, que avui en dia encara és molt consultat pels restauradors. Crida l’atenció el fet de que es mostri tant orgullós de la seva tradició, de l’escola de pintors amb noms tant reputats com el de Giotto. A més, aquesta idea de creació la lliga amb el regal que fa Déu al seu fidel que pràctica la pintura. Introdueix alguna paraula que mai s’havia vist en textos d’aquest caire, com el terme de “fantasia”. Ara bé, no és un text en el que es busqui innovar, ja que té un gran pes de la tradició dels mestres. Fa algun esment de la comparació entre la pintura i poesia, debat que ja es va obrir en l’edat antiga, i que es resumeix amb la màxima d’Horari “Ut pictura poesis”, ja que les dues arts tenen molts aspectes en comú al ser imitadores de la realitat.
Comentari del text En un inici, fa una declaració de principis lligats a la religió, i es remunta fins al Pecat Original per justificar el fet de que Déu va atorgar a l’home habilitats manuals. La pintura és una activitat que es troba dins les ciències necessàries donades pel do diví, i és un art que il·lusiona al tenir el poder de crear figures que són de la realitat. De la mateixa manera, la pintura es pot equiparar a la poesia per la seva llibertat d’invenció.
Cennini lloa la pintura que va cap a la modernitat, se sent orgullós de l’escola pictòrica a la que pertany, i com a bon coneixedor d’aquest art, ofereix els seus coneixements a l’abast del lector. El capítol a comentar parla sobre l’importància del color blau durant l’edat medieval, pigment que es podia aconseguir a partir de diversos materials de procedències, qualitats i tonalitats diferents. A la vegada que explica les qualitats de cada pigment, explica la manera de preparar-los donant consells contínuament. És interessant el fet de que consideri el suport a l’hora d’aplicar la tècnica, ja que la recepta variarà.
Altres receptaris: - - “Experimenta de coloribus”, Jean le Begue, 1431. Compilació de receptes sobre color feta per un notari llicenciat en lleis. Reuneix textos d’autors antics i moderns i té una ferma voluntat de fer sobreviure les formules emprades en la pintura. Probablement coneixia bé els manuscrits de Teofil i Heracli, i esmenta altres autors dels que no s’ha conservar res, com un tal Alquerius, autor que parlava sobre l’art dels francesos i els flamencs. Això certifica que el coneixement que tenim sobre el camp dels tractats és parcial “Segreti per colori”, d’un mestre anònim bolonyès de meitat del XV És curiós observar com la majoria de receptaris es dediquen a la pintura, ja que no es conserven escrits sobre arquitectura o escultura al món medieval. A més, es fa esment en Vitruvi per algunes qüestions de proporcions, però no s’acaba d’aprofundir en ell. En canvi, sí que es coneixen debats entre arquitectes on a vegades es fan descripcions d’edificis. No obstant, es conserva un text atípic, el “Livre de portraiture” de Villard d’Honnecourt, incomplet, ja que només es conserven 33 pàgines de pergamí, i que es conserva a la Biblioteca Nacional de França. No se sap res segur sobre el seu autor, però s’especula que podria ser un arquitecte del segon quart del XIII (1225-1235), que es situaria al nord de França, ja que descriu algunes de les obres importants de la zona que s’estaven realitzant. Hi ha textos del XVII que el citen, però l’edició prínceps no es fa fins el 1858. Una altre de les hipòtesis és que només seria un aficionat a l’arquitectura, ja que els seus dibuixos no són massa rigorosos en ocasions. La seva situació estratègica a la Picardia li va permetre tenir a l’abast les biblioteques monàstiques més importants d’època carolíngia i romànica, com també un coneixement directe de les obres que es trobaven prop dels grans centres de creació Estructura i característiques - - - Caràcter miscel·lani, ja que està fet a la manera d’un quaderns de notes, gairebé de viatges. Schlosser no el situa en el gènere de la periagètica, ja que el seu objectiu és més clarament artístic. S’ha proposat que fos una primera idea per un tractat Essencial per la seva part gràfica, acompanyament del text per nombroses dibuixos comentats amb anotacions al marge. El problema que es troba en aquest fet és que s’han arribat a acumular fins a 8 mans en aquestes notes. Els últims estudis sobre el text han aclarit bastant aquest aspecte. Del seu autor, es diu que era un excel·lent dibuixant, però l’opció de que fos arquitecte no acaba d’encaixar perquè no se li atribueix cap obra arquitectònica i hi ha alguns detalls que obvia que un arquitecte no hauria fet El llibre no és teòric al no agrupar-se per apartats. Més bé és una miscel·lània d’informacions Pel que fa al seu propòsit: - Es pensa que aquest porta foli hauria volgut oferir ajuda en diferents disciplines, suport gràfic a escultors, arquitectes, fusters... Més a tècnics que a teòrics. S’hi acumulen informacions que responen a diversos viatges que va fer l’autor, interessant per fer l’únic testimoni medieval d’aquesta riquesa. A partir dels seus dibuixos es dedueix que es treballava molt a partir de la geometria, i no per la voluntat de copiar l’original. Sorprèn el moviment que tenen algunes de les figures humanes que dibuixa, i en aquest manuscrit trobem plantes, alçats, detalls d’edificis o escultures... La tradició dels tallers gòtics tindrà més difusió a Alemanya a partir del XV, i a Europa conviure aquesta tradició més conservadora i tècnica amb l’humanista italiana Tractats de pintura, escultura i gravat al Renaixement Al Quattrocento italià, irromp l’humanisme, moviment cultural que redescobreix el món antic, sense oblidar l’incidència que farà sobre aquest el cristianisme. Es centra sobretot a La Toscana italiana, on des de l’antiguitat s’havia diferenciat entre les arts lliberals i les mecàniques. De les disciplines artístiques no existia teoria, com a molt es podia trobar informació als receptaris. Com la ciència tenia més pes, es comença a tenir la voluntat d’elevar les activitats artístiques, esdevenint així el binomi d’art-ciència defensat pels humanistes, ja que l’art vàlid ha d’estar fonamentat en la ciència, la natura i l’antiguitat.
TEXT: Alberti: “De pictura”, 1435 A partir d’aquest moment el tractat serà la forma de literatura artística amb més fortuna crítica durant els següents 3 segles. Alberti va ser un personatge controvertir i complex, pel fet de ser fill il·legítim d’un banquer florentí. Format entre Venècia, Pàdua i Bolonya, coneix a la Florència del 1434 a artistes de gran talla, com Donatello, Masaccio, Brunelleschi o Ghiberti. Va acabar servint com a secretari a la cancelleria papal i va destacar la seva tasca com a teòric de la pintura i l’arquitectura. “De pictura” es considera l’obra fundacional de la literatura artística moderna. Escrit en llatí al 1435 i a l’any següent traduït a l’italià, no es publica la seva primera edició princeps fins al 1440. El seu caràcter pioner el converteix en un punt de referència per tota la literatura artística posterior. Es basa en models aliens a l’art, com l’art lliberal de la retòrica, a partir de la qual pot elaborar un discurs coherent amb voluntat científica i renovador.
Aquesta és la característica que el diferencia de Cennini, que més aviat parla de consells, i Alberti formula la pintura de manera teòrica i intel·lectual. El seu text ha estat divulgat i editat en nombroses llengües.
A banda dels models retòrics, empra altres disciplines fins la data allunyades de l’art: les ciències. Com era arquitecte i pintor, compta amb la seva experiència personal (mentre que anteriorment els autors de receptaris i tractats sempre eren artistes, a partir d’ara això no serà indispensable). Al tractat, es recull la fascinació pel món antic, i amb Alberti, s’inaugura la teoria artística de la pintura, que té com a conceptes bàsics: - Imitació Expressió Invenció El tractat d’Alberti consta de 3 parts: - Representació pictòrica, el mètode matemàtic per representar la realitat que s’explica a través de la perspectiva Sistemàtica de la pintura, la part més teòrica en la que es comenten les parts de la pintura, com també la seva història Educació de l’artista, on alliçona als joves que es vulguin dedicar o es dediquin a la pintura Alberti recorre a les matemàtiques fonamentalment, i això fa que revolucioni la pintura durant molt de temps, a que reivindica una nova manera i finalitat d’aquesta. El tema ja no té una unitat i significat simbòlic, sinó que ara busca apropar-se el màxim possible a la realitat a través de la natura. Per això s’empra el sistema científic, que permet dur a terme aquesta relació en la que s’intenta a partir d’analogies reproduir en el suport bidimensional allò real. Aquesta reivindicació de l’ús de les matemàtiques per part dels pintors fa que la pintura busqui ser reconeguda com un art intel·lectual, idea que seguirà Brunelleschi, Piero della Francesca i sobretot Leonardo da Vinci. La perspectiva és un mètode per apropar-se a la realitat, molt diferent al que es feia a l’edat mitjana, ja que aquest apropament busca que la pintura sigui una finestra oberta al món, tarannà que es mantindrà fins l’aparició de les avantguardes. Per aquestes raons, Alberti farà una gran recerca en ciències com l’òptica, fixant-se en la figura d’Euclídes i alguns escriptors àrabs, rebutjant el sistema empíric. Es diu que Alberti va proposar la perspectiva lineal abreujant la de Brunelleschi, molt més complexa d’entendre.
La recepció d’aquest tractat va ser enorme i difícil de calibrar, ja que va influir a artistes i patrons durant segles. Les seves teories es van conèixer des d’un inici a partir de còpies que circulaven pels cercles intel·lectuals humanistes, però l’obra no es va editar fins al 1540. A finals del XV, la majoria d’artistes ja estaven sota la seva influència teòrica, ja que Alberti marca un punt d’inflexió en la pintura, com també la manera de representar histories i narracions, que tindran la seva primera repercussió a Itàlia i més tard a Europa. Es podria gairebé afirmar, que el tractat d’Alberti és el més important de la història per totes les seves implicacions posteriors.
Comentari del text El naixement de la perspectiva, mètode matemàtic, va suposar la gran revolució del Renaixement. Alberti té com a finalitat, explicar aquest procediment, que permet la divisió material d’un suport bidimensional. Aquest ajudarà a veure les coses llunyanes com a més petites, tal i com es veu a la vida real. Alberti empra termes matemàtics, per tant, és un text dirigit a gent culta. Per l’autor, el gran model de l’art sempre serà la natura, idea que perviurà al llarg de segles. Alberti proposa eines d’ajuda per crear la piràmide visual (el que demostra que el seu mètode encara té alguna cosa d’empíric), i té molt clar que el pintor ha de ser un gran dibuixant. Aquest procediment material que explica, el de la tela al bastidor, se l’atribueix ell, però se sap que ja existia anteriorment. L’home al Renaixement serà la mesura de les coses, cosa que ja va proposar Vitruvi, i Alberti vol establir relacions entre totes les proporcions de les figures.
La natura sempre serà el model per l’art, i d’aquesta s’ha d’escollir el millor. Per tant, per crear una bellesa ideal s’han d’observar moltes. Aquesta bellesa discriminatòria es practicava a l’antiguitat. L’autor admet el paral·lelisme entre la pintura i la poesia, i fins i tot afegeix la geometria. Com també va fer Vitruvi, demana que els coneixements del pintor siguin interdisciplinaris, i recomana que com les emocions són difícils de representar,e s faci un estudi en profunditat de l’ànima i el cos humà. De fet, al instar al pintor a fer pintura històrica, Alberti marca la jerarquia dels generes, que perviurà fins el XVIII i marcarà de manera absoluta les categories dels artistes i el que es pinta.
Aquestes histories recuperades per l’humanisme són moralitzants, i en molts casos provenen del món antic.
Piero della Francesca va escriure “De prospectiva pingendi” entre 1472-1475, obra molt àrida per tractat simplement sobre la perspectiva matemàtica des d’una visió molt teòrica. És interessant que Alberti obri la porta cap a aquests estudis, i que faci reflexionar als artistes, que demostraran un gran interès per establir les bases de representació en les arts. Della Francesca també té com a referent al grec Euclídes per explicar les lleis matemàtiques de la visió. Per ell, la pintura també es base en 3 parts: - Dibuix Color “Conmensuratio”, mesura, la part de la pintura en la qual hi ha la perspectiva.
En aquest llibre es tracta de manera estrictament científica, i es parteix de la convicció de que l’ull és l’instrument de l’experiència Aquest text va tenir molta influència per la seva finalitat didàctica i la fe cega en el poder del número. Piero della Francesca s’ha de situar a la cort humanista d’Urbino, que en aquelles dates era un dels centres de major intel·lectualitat on s’estimulava la creença en la ciència. Aquest és el tractat més tècnic sobre la perspectiva, i tot i que des d’un inici es va difondre en còpies manuscrites, no es va fer un primer resum fins l’any 1841, i l’edició princeps al 1899.
Luca Paccioli, franciscà autor de “De divina proportione”, escrit al 1497 i editat al 1509 a Venècia amb les conegudes il·lustracions de Leonardo da Vinci. No obstant, la seva difusió va ser més escassa. L’objectiu principal de Paccioli va ser reflexionar sobre la secció Àurea, sistema de relació matemàtica on se suposa que es troba la perfecta harmonia i proporció, la bellesa en sí mateixa. Se li atorga al número un aire místic i fins i tot teològic, ja que per Paccioli aquest amaga el secret de la creació, la proporció perfecta. Es vol trobar la perfecta correspondència de la natura, i com a conseqüència, de l’art, ja que aquesta divina proporció és en essència la llei de formació del cosmos.
Aquest tractat és interessant de conèixer però va tenir una escassa divulgació.
TEXT: Leonardo da Vinci: “Tractat de la pintura”, 1482-1518 Leonardo da Vinci (1452-1519) i la història dels seus manuscrits El polifacètic artista per antonomàsia del primer Renaixement marca l’època amb un important text. D’origen toscà i fill il·legítim d’un notari, va ser aprenent d’Andrea Verrochio, i es considera com el gran continuador científic d’Alberti en la seva recerca teòrica, aportant empirisme en el procés d’imitació de la realitat. Els seus diversos interessos demostren que l’activitat artística era una faceta més dels interessos del Renaixement, una de les disciplines per les quals l’home aspirava a conèixer el món. Per Leonardo, l’experiència esdevé el mètode principal d’observació per sobre l’autoritat teòrica, fet que revoluciona els estudis. Encara que avui aquesta idea sembli obvia, va trencar amb la idea científica de l’art i el món medieval. Per exemple, Leonardo crítica que les anatomies estaven plenes d’errors perquè l’Església no permetia que s’estudiés el cos humà amb profunditat, ja que l’única manera de poder fer-ho era a partir de les disseccions i autòpsies. Aquest gran home del Renaixement s’ha de considerar com l’epíleg del segle XV i l’inici renovador del XVI. Va ser un artista total, un super home de la seva època, ja que no va tenir un únic ofici. Entre moltes altres coses, Leonardo va ser pintor, escultor, arquitecte, matemàtic, filòsof, músic, enginyer i metge. Aquest caràcter multidisciplinari marca la mentalitat dels artistes del XVI, però aquesta continua recerca pel saber no podria explicar-se sense la seva estada al taller del pintor i escultor Verrochio, on els seus alumnes aprenien aquestes dues disciplines. Però malgrat la seva dedicació per tot el que es relacionés amb l’home, tot es dirigia a un únic interès: la pintura, per la qual té la màxima consideració i de la que pensa que és la millor de les arts. Això es manifesta tant en els seus escrits personals com al seu “Tractat de pintura”, publicat al 1412-1418: «La pintura es, sin duda, ciencia y legítima hija de la naturaleza, que la parió, o, por decirlo en buena ley, su nieta, pues todas las cosas visibles han sido paridas por la naturaleza y de ellas nació la pintura. Con lo que habremos de llamarla cabalmente nieta de la naturaleza y tenerla entre la divina parentela» Aquesta és la que explica les seves inquietuds en el camp de l’anatomia i la botànica i la seva voluntat per crear una pintura altament imitativa i expressiva partir de tots els seus descobriments i aplicacions. Paradoxalment tot això té una difícil aplicació en el campo pictòric, i mai ho arribarà a aconseguir, ja que aquesta recerca científica a la pintura, com l’aplicació d’aquests fenòmens a la vegada és impossible. L’obsessió pel coneixement d ela realitat fa que la primera valoració sobre la seva persona enaltís el seu caràcter i el plantegés com el primer científic de la història, i aquestes idees es reequilibren al XX quan es comença a valorar la seva tasca com artista.
La sort que van córrer els seus còdex és diversa, i s’ha de tenir en compte que el text que coneixem avui en dia com el “Tractat de Leonardo”, en realitat és un compilació feta al llarg dels segles a partir de les seves notes manuscrites, majoritàriament, del “Codex Urbinos”: - - - Se sap que al 1490, va projectat un tractat de pintura, que no es va arribar a fer Al 1519, Leonardo mor i deixa moltes notes disperses. Les hereta el seu deixeble Francesco Melzi, que les conserva a la Vil·la D’Aprio Adda, i que probablement les organitza en el “Codex Urbinos”, que es considera com el més important de tots A la mort de Melzi al 1570, els textos es dispersen a causa de que el seu fill Orazio els vengui pel valor que havien obtingut. Alguns d’aquests reben els noms dels seus propietaris, i no tots són accessibles al ser privats El “Codex Urbinos”, a partir de manuscrits, és portat a Paris i editat al 1671 per un grup d’erudit francesos. Les il·lustracions en gravat les realitza el gran artista del XVII Poussin. No obstant, les idees de Leonardo ja eren conegudes Editat al 1651, projecte encapçalat per Rafel Trichet du Fresne. Aquesta edició esplèndida va comptar amb il·lustracions del gran Poussin, un dels millors artistes de l’època. Aquesta és la que es considera com l’edició princeps, però més tard al XIX Richter va organitzar els diversos manuscrits i en va publicar un tractat més complet, el “The literary works of Leonardo da Vinci”, 1883.
Continguts Binomi constant d’art-ciència, més basat en l’experiència empírica que en la racionalitat. El concepte d’història o la narrativa a la pintura dóna molta importància al gran ventall d’expressions del cos humà. Aquesta és una pintura basada en la imitació de la natura, i que continua amb el debat del “paragone”. Es parla sobre perspectiva, dibuix, color (tot i que Leonardo pertanyia a l’escola de La Toscana, defensa el color com faran els venecians), i també sobre les proporcions i el moviment.
Comentari del text Leonardo tira endavant alguns dels temes tractats anteriorment per Alberti, i defensa per sobre de tot la pintura, que té com a objectiu imitar i representar la natura: és per això, que mira d’entendre les lleis que la regeixen. Per a Leonardo, els colors no han de ser plans, ja que el que ha de saber treballar el pintor són les ombres, les que donaran la sensació de veracitat e la pintura. Per això és essencial que el pintor aprengui dibuix, i el model a seguir sempre seran els mestres.
Per l’artista, la vista és el seu òrgan bàsic, i la pintura és la disciplina més científica i útil pel seu abast universal, ja que és rapida i ho percep tot alhora. La pintura és imitable per la seva disposició natural. El que s’ha d’imitar és la natura com si fos un mirall, per això, el pintor ha de ser universal. Leonardo considera l’art de la pintura com el superior per la seva part mental i manual, i serà una de les figures que lluitarà perquè la disciplina deixi de ser una artesania. Els termes d’invenció o imaginació apareixen sovint en els seus escrits, ja que aquests conceptes s’han d’alimentar a partir de qualsevol element. També, se li dóna molta importància al color malgrat que aquest artista era de La Toscana (pintor de la línea), però ell també defensarà el color.
Una altre dels seus interessos són els tractats d’òptica, que per ell són una manera esquematitzada del que veu un ull. La perspectiva matemàtica no és suficient i per això en proposa 3 tipus: - Perspectiva lineal Perspectiva del color Perspectiva aèria A més, també arriba a la conclusió de que les ombres no són negres, sinó blavoses, aspecte que aplicarà a les seves obres per dotar-les de més realitat. Això demostra, que les seves idees són més empíriques que les d’Alberti. Leonardo continua reflexionant al voltant de la figura humana com a mesura i vehicle comunicatiu de l’ànima (les diverses emocions i pensaments). L’artista no va parar mai d’estudiar anatomia, ja que per ell l’esser humà era fascinant, i a més, aquestes observacions són necessàries per captar els efectes de l’ànima. Continua defensant les idees de simetria, però també la dels diferents tipus de persones pels gestos adequats (el que trenca amb la rigidesa dels tipus al introduir els seus matisos). Leonardo, és un dels artistes que va descobrint amb l’experiència i a continuació teoritza, el que va fer que els seus escrits tinguessin molta recepció. Per un correcte coneixement de l’esser humà no només s’ha d’observar el seu cos, sinó també el seu pensament. Aquesta importància dels gestos i les expressions més endavant s’explicarà a partir de formules.
Leonardo serà el gran tractadista sobre pintura del XVI, i va influir de manera directa a la història de l’art, com a la complexa orquestració de les figures, composicions fetes a partir de la perspectiva lineal i l’experiència empírica. Per exemple, la composició del “Sant Sopar”, amb el seu estudi dels gestos per a reflexar la personalitat de cada personatge, va influir molt a la posteritat. També ha llegat la comprensió de l’espai en moviment, o alguns tipus de pintures religioses. Una quantitat immensa de les seves idees es va anar escapant per tota Europa, el que marcarà un abans i un desprès. Com les seves teories van circular, algun dels artistes teòrics el van seguir, com Dürer, que va fer un tractat de perspectiva molt basat en Leonardo. Abans de que el conegut tractat de Da Vinci es publiqués a París, hi havia hagut diversos intents a Roma, ja que les seves idees es coneixien, en part, pel seu biògraf Vasari. Entre XVII i XVIII es difon encara més el tractat, pe`ro el fet de que sigui només una part dels seus manuscrits, feia que es tingués una idea molt parcial d’aquest. Leonardo da Vinci té un gran mèrit, i és que és un dels pocs artistes que continuen tenint vigència.
Tractats XVII Es continuaran teoritzant idees al voltant de l’art durant els segles XVI i XVII, ara amb matisos diferent pel canvi de gust. No hi ha una ruptura amb el gènere, simplement s’incorporen noves lectures. Llegint els tractats del XVII es pot veure com ha anat variant la creació artística, i pel que fa als textos hi ha una diversificació dels centres de literatura artística, que abans havien estat concentrats a Itàlia. Ara l’epicentre ja no és vàlid, ja que amb l’aparició d’escoles pictòriques importants, tals com la flamenca, espanyola, francesa o anglesa, els tractats proliferen també en aquests centres, ja que necessiten basar-se en un cos teòric. Cal pensar que els estils de cort creen un art molt àulic (lligat a l’expansió de les estats), i proliferen representacions artístiques massives.
El concepte llatí de la “persuasio”, la capacitat de la imatge per moure els sentits, es diu per lligar la imatge a un art sensorial. Cada cop el sector de la població que pot accedir a l’art es va fent més gran, apareixent així els col·leccionistes provats. Això provoca que el gust faci un canvi i comencin a sorgir temes anteriorment desprestigiats, com a gèneres pictòrics. Aquests són els paisatges, natures mortes o escenes de la vida quotidiana, que proliferen molt a Flandes i Espanya. En la teoria, arribaran a ser apreciats. Gran importància del paisatge en relació la descoberta d’Amèrica: s’estan elaborant els nous interessos culturals de l’època.
La tractadística no trenca mai amb el sistema anterior, ja que continua tenint els mateixos models i per això no es manifesten grans diferències a la doctrina. No obstant, els assumptes laterals de l’expressió artística del barroc són presents. Itàlia continua sent el territori amb més difusió de les idees artístiques, i on serà central el debat entre el classicisme i el barroc, encarnats pels artistes Caracci i Caravaggio.
Giovanni Battista Agucchi amb “Della pittura”, 1610-1615, es declara un gran defensor de la pintura classicista dels germans Carracci malgrat la imposició evident de la pintura naturalista, que proposa una nova estètica i revoluciona la teoria de les arts, allunyant-se del conservadorisme de la teoria clàssica. El seu tractat és interessant per la descripció dels frescos que fa del “Palau Farnese”, una de les primeres descripcions d’obres d’art on s’ajuda a crear tot un vocabulari de judici sobre les obres d’art.
Món hispànic - “Arte de la pintura”, Fernando Pacheco, 1649 “El museo pictórico y escala óptica”, 1715-1724 França - - “Les Beaux Arts reduits a un même principe”, 1746, de Charles Batteaux.
Tractat importantíssim, ja que és on es formula finalment l’autonomia de les Belles Arts de l’artesania pel seu caràcter intel·lectual “Entretiens sur l’architecture”, 1863-1872, de Viollet le-Duc Com a forma literària important el tractat comença a decaure als segles XVIII i XIX, arribant agònicament al XX on pràcticament la seva pràctica ja estat nul·la. L’explicació de que hi hagi tant pocs es deu a que l’artista ja ha rebut la seva autonomia i és lliure d’estar supeditat a les normes de la creació. Per tant, altres textos seran els que ajudaran a partir d’aquest moment a un es pugui endinsar en aquesta temàtica a l’hora de parlar sobre art, altres prismes i formes tals com els manifestos.
Tractats d’escultura La pintura i l’arquitectura van ser els arts que més èxit van tenir en el món de la tractadística, però que va succeir amb l’escultura i el gravat? També hi haurà textos dedicats a aquestes disciplines, però no seran un tema d’estudi tant teòric com les altres, per tant, al llarg de la història han tingut també menys influència.
- - - Alberti, gran humanista i ambiciós teòric del XV, escriu “De statua”, c. 1464, text en el que demostra que un dels seus interessos també és dignificar l’escultura. L’edició princeps va ser la del 1568 en una traducció italiana, ja que el text original en llatí no es va publicar fins al XIX. Aquest llibre no va tenir tanta difusió com els altres, i l’autor en ell, va intentar de proposar proporcions badades en la natura, com la invenció del “definitor”, màquina de mesurar proporcions a l’escultura que permetia fer còpies a diverses escales Pomponio Gaurico, autor “De scultura”, 1503, i amb edició princeps molt propera al 1504. L’autor era un jove napolità humanista proper a aquesta activitat artística però no pràcticament, el que evidencia el canvi de panorama en la creació d’aquests textos, on normalment els seus escriptors eren artistes. Text més bé teòric molt basat en Plini pel que fa a la jerarquització dels materials i la importància que se li dóna a la fossa en bronze. Important per traçar una mena d’història de l’art on parla d’artistes, i on considera, que el punt àlgid ha arribat amb el seu amic Severo da Ravenna. Es van elaborar diverses reedicions, el que demostra que era un tractat llegit i d’èxit, no obstant, no tant teòric com el d’Alberti L’altre gran autor sobre la tractadística escultòrica és Cellini, que va escriure diversos textos: -“La vita”, autobiografia, 1558-1566 -“Trattado dell’ Oreficeria”, 1565 -“Trattado della scultura”, 1565-1567 És un autor que també troba que la fossa en bronze és la tècnica superior en escultura. A la seva autobiografia, ofereix una descripció molt detallada de com va realitzar el seu conegut “Perseu” a la Loggia dei Lanzi. En ella, ofereix anècdotes i es presenta gairebé com si fos un heroi Tractats sobre gravats El mateix que succeeix a l’escultura per la seva poca rellevància al món de la tractadística li passa al gravat, nou art del segle XV que s’anirà perfeccionant durant XVI-XVII. En un inici només es feien xilografies (gravats en fusta), i poc a poc, la tècnica va derivar en els rics matisos que ofereixen les calcografies o els aiguaforts. De manera tardana, apareix la necessitat d’escriure sobre el gravat, que sovint havia sortit malparat al “paragone” per considerar-se un germà dolent de la pintura: - - El primer tractat sobre gravat s’escriu al 1645 per Abraham Bosse sota el nom de “Traité des manieres de gravar en taille douce sur l’airein par le moyen des eaux fortes et des vernix durs et molt”, publicat en un moment en que la disciplina ja havia arribat a una certa sofisticació. El seu autor eren deixeble del gran gravador francès Callot, i professor de la Acadèmia. S’expliquen les tècniques i maneres de fer perspectiva al gravat. Manual molt pedagògic que va tenir moltíssim èxit, amb la conseqüència de que es va reeditar diverses vegades i traduir a moltes llengües. Avui en dia continua sent un text d’interès Filippo Baldinucci escriu al 1686 “Cominciamento et progresso dell’arte di intagliere il rama di Filippo Baldinucci”, primer tractat sobre gravat en territori italià Tractats d’arquitectura Alberti En canvi, l’altre gran activitat de reflexió teòrica és l’arquitectura, que evidentment parteix de la figura cabdal de Vitruvi i el seu seguidor més conegut, Alberti, humanista de gran producció, entre la qual es pot trobar una novel·la i fins i tot textos per la família. “De Re Aedificatoria”, 1443-1452, publicat al 1485. El seu model evident és Vitruvi, del qual se’n coneixien les seves idees a partir de còpies manuscrites que circulaven en ambients cultes. Aquest li va servir per organitzar l’obra i articular la teoria de l’arquitectura de manera ordenada. Divideix també el tractat en 10 parts i fins i tot el segueix en els temes, ja que parla fins i tot de tipologies arquitectòniques de l’antiguitat. Les qualitats de la bona arquitectura són, com en Vitruvi: -Firmitas -Utilitas -Venustas Per Alberti, l’arquitectura consisteix en una activitat manual i mental, procés en el que intenta equiparar-la ales arts lliberals. Com té una funció social, això la fa superior a les altres, i creu que com la pintura, imita i obeeix les lleis de la natura. És una activitat científica regida per la raó que persegueix la bellesa. En distingeix 3 tipus d’arquitectura: - Religiosa Pública Privada En totes aquestes són importants els ordres, el tema estrella dels tractats d’arquitectura durant segles, i on diferencies 5 tipologies, 1 afegida per l’autor com la barreja del jònic i el corinti, i que passarà a dir-se ordre compost (molt emprat a tota Itàlia sobretot en la construcció d’edificis dedicats a la Verge). El text d’Alberti no s’acompanya d’il·lustracions i en canvi els tractats següents sí. Per ell, la bellesa de l’arquitectura depèn de l’adequació de l’edifici a la natura, com els ordres i la utilitat. Alberti defensa fermament aquestes idees fent referència continua als antics. Per parlar d’una arquitectura bella, cal que aquesta tingui: -Harmonia -Simetria -Proporció Tot això és producte d’una aplicació concreta de mesura que s’anirà repetint. També la decoració i l’ornament són elements auxiliars d’importància amb valors diferents a la modernitat actual, ja que per exemple parla de que un edifici podia ser l’ornament d’una ciutat. Alberti, entre totes les arts que va teoritzar, es dedicava a l’arquitectura, i en els seus edificis és posa de manifest com aplicava aquestes teories. Amb ell, comença la revolució de l’arquitectura que s’anirà tornant cada cop més clàssica. La seva recepció es va fer més bé en cercles intel·lectuals, però l’idea dels ordres antics va ser la que va tenir més fama. Se sap per exemple que Giuliano da Sangallo va seguir els seus criteris aconsellat pel seu mecenes Lorenzo de Médici. L’impacte que va provocar al XV va ser menor que el del XVI, segle on moltíssims arquitectes el van seguir devotament, tals com Rafael, Giulio Romano, Serlio o Palladio TEXT: Il Filarete: “Trattado di architettura”, 1461-1464 Antonio Averlino, més conegut com Il Filarete, va escriure “Trattado di architettura”, redactat entre 1461-1464, i traduït al llatí entre 1484-1489, manuscrit del que es farà l’edició princeps del 1890 a Alemanya. Tractat que més bé és una especulació teòrica sobre una arquitectura ideal, on es parla d’una obra que probablement no es dura a terme. Aquest humanista treballava a la cort dels Sforza, i volia difondre les idees del classicisme a l’Emilia Romagna, que s’estaven formulant a La Toscana. El tema principal de la seva obra és l’especulació sobre una ciutat ideal a la que anomena Sforzinda en honor al duc de Milà Al text, imagina com seria una ciutat ideal pel se mecenes. Basada en un plànol molt racional que la tracta com organisme compacte i diferenciat de les ciutats medievals, implica una ideologia sobre les relacions entre l’home i l’urbanisme, concepció moderna de l’arquitectura com a estructura supeditada als interessos humans.
Adequació de les idees sobre el cànon antropomòrfic aplicades a la ciutat, que es ordenada, simètrica i guarda una relació entre les parts iguals. No obstant, hi ha alguns fragments de pura imaginació, el que implica que no sigui un text amb tant rigor com el d’Alberti. S’acompanya d’imatges de referència, com la famosa estrella de 8 punts de la ciutat ideal. Durant aquesta època, el tema de la ciutat ideal s’especulava molt pel naixement de les urbes modernes, afegit al gran interès arquitectònic per recuperar la planta central com a síntesi de l’ordre del cosmos. La Sforzinda òbviament no es va du a terme, però es diu que hi ha 2 ciutats italianes que van aplicar en part aquests idees sobre la ciutat ideal moderna, inaugurant l’urbanisme modern: -Pienza -Ferrara Comentari del text Primer comença parlant de la zona adequada per a construir aquesta ciutat ideal, i per això, el primer que cal fer és trobar aquesta ubicació i els materials necessaris pera construir-la. Després del terreny s’esculleix la forma i es calculen les proporcions. En cada angle de l’estrella, hi ha d’haver una torre de defensa, el que els hi podia garantir la prosperitat. A partir de la forma, la fent sabria quina era la funció de cada edifici, el que demostra que l’arquitectura també pot expressar. La confluència dels carrers aniria al centre, i hi ha una clara ordenació lògica i raciona de tota aquesta urbe. Il Filarete es mostra interessat en recuperar alguna de les tipologies de l’antiguitat, i també organitza tots els gremis d’una ciutat de manera ordenada, fins i tot els mercaders. Es presenta un projecte de ciutat higiènica i còmoda, molt diferent de les que hi hauria fins aleshores.
Es construiria un dipòsit al mig de la plaça que acumularia l’aigua de la pluja, i quan es volgués, aquesta mateixa netejaria la ciutat. A l’utilitat també hi ha lloc per a la bellesa.
Idea final de Filarete d’afegir-li a la ciutat canals per a poder navegar, és fantàstica, el que fa que tingui un caire més romàntic. Aquest va ser un dels tractats recuperats al XIX, sobretot per l’interès dels arquitectes revolucionaris.
Els tractats arquitectòniques del XVI: Serlio, Vignola i Palladio Aquests són tractats quer recullen l’influencia albertiana i duen a terme una tasca normalitzadora de l’arquitectura. Es defensen els temes de manera més pròpia i es serveixen molt de la imatge com acompanyament il·lustratiu de les seves idees. Així com els anteriors tractats sobre arquitectura s’explajaven en la teoria discursiva, aquests seran més pràctics. Aquests escrits del XVI seran més divulgats que els del XV, causa per la qual seran una base important per molts arquitectes.
TEXT: Serlio: “Il secondo libro di prospettiva di Sebastian Serlio”, 1545 Sebastiano Serlio amb “Regole generali di archittetura” és el primer autor que intenta fer pràctiques algunes de les idees albertianes. Va escriure 8 llibres, que són com capítols d’un tractat general, i la majoria es van editar a Venècia, alguns a França. Al 1547 s’edita el IV i al 1545 el II, arribant a l’edició completa del 1584. Ràpidament es van traduir i divulgar pel territori europeu. L’objectiu principal del text és explicar les regles de l’arquitectura i aconsellar als seus creadors a que emprin el seu judici de manera flexible. Va ajudar molt a difondre els 5 ordres d’arquitectura amb la seva imatge icònica. Aquestes il·lustracions són protagonista d’una bona part de les idees serlianes, en aquest llibre on es continua parlant de perspectiva, ordres, temples i vil·les (tipologia in crescendo).
El llibre II és molt interessant, ja que en ell parla del teatre, tipologia antiga que s’estava recuperant. Serlio explica com construir-los, i se’n parla molt de l’escenografia teatral oferint un repertori ampli de motius decoratius. El seu mestre i amic Baldassare Peruzzi, va ser la persona que el va inspirar en aquest àmbit a partir d’uns esbossos traslladats al tractat i que acabaran sent molt importants per la creació de teatres com el “Teatre Olímpic de Vicenza” construït en llenguatge plenament clàssic.
Comentari de text És interessant que parli de com s’ha de fer l’escenografia en relació el contingut de l’obra teatral (adequació tema i forma). S’explica la perspectiva, en aquest cas, la del teatre. Contínuament fa referències a viatges que acompanyen el contingut, i es parla de l’invenció, concepte albertià. Apel·la contínuament a la llibertat i flexibilitat de l’arquitecte en tots els sentits que ell explica, idees que també es troben a Vignola.
Explica com fabricar els llums, elements que incrementen les sensacions de les escenes, i a continuació parla de les característiques de les diverses escenes: - Escena còmica, d’edificis populars Escena tràgica, on les construccions són els més clàssics i regis de tots Escena satírica, plena de natura i colors. Els seus personatges evoquen de manera evident l’antiguitat A banda del de Vicenza, un altre teatre famós és el de Sabbioneta, on també es poden trobar aplicades les idees de Serlio.
Jacopo Vignola (1507-1573) “Regla dels cinc ordres d’arquitectura”, 1562, on el text és complementari a la imatge i tractat que té encara més exit que el de Serlio, ja que se li coneixen unes 500 edicions al llarg dels segles, i a totes aquestes, les protagonistes han estat les imatges per la seva claredat expositiva amb la que Vignola explica l’ús correcte dels ordres. Això el va convertir en una mena de manual a peu d’obre pels arquiectes. És un text traduït a molts idiomes i que ecvidentment continua sent deutor de Vitruvi, però transmet aquestes matemàtiques de manera més empiríca, sobre la qual l’arquitecte ha de decirdir. L’influència d’aquest tractat és motl gran, ja que per exemple, a l’estat espanyol, Palomino li va dedicar molta atenció. L’explicació de la perspectiva en arqwuitectura continua sent un tema important, i les imatges són sobries i a la vegada atractives, el que feia també que aquest llibre es recomanés a les escoles.
Schlosser li trobava un defecte, i es que creia que era un text carent de vida. També va influenciar al nord d’Europa, el que es pot confirmar pel desig de tapar el passat gòtic amb la capa clàssica de l’arquitectura consultada en aquest text.
TEXT: Palladio: “Els 4 llibres de l’arquitectura”, 1570 El primer representant arquitectònic del nord d’Itàlia i un dels arquitectes més importants de tot el Renaixement del XVI. Això ja ho van saber veure els seus contemporanis, com els seus principals protectors, els Barbaro. Palladio compren perfectament l’arquitectura antiga, és qui ho fa millor. A més, és un profeta, ja que al segle XVIII els anglesos i americans imitaran els seus models. També serà un important tractadista i definidor de la façana d’església. Va començar com un simple picapedrer a Pàdua, entrant molt jove a un taller tallador de pedra al 1521 i s’instal·la a Vicenza al 1524. Al 1538 entra en contacte amb el compte Giangiorgio Trissino, que vol remodelar la seva vil·la, la “Vil·la Trissino”. Aquest era un gran humanista i coneixedor del món clàssic que va exercir com a primer protector de l’arquitecte i li va donar una formació.
També el va batejar com a Palladio, ja que en una de les seves novel·les l’àngel que simbolitzava la Saviesa es deia així. Aquesta remodelació serà la primera intervenció important als voltants de Vicenza, on construirà la major part de les seves vil·les.
Al 1570 Palladio publica a Venècia el seu tractat, “Els 4 llibres de l’arquitectura”, que suposa un fet important pel seu ofici i reflexió per abocar tots els seus coneixements arquitectònics en aquests. En aquest sentit es diferencia d’Alberti per haver actuat a l’inrevés, ja que aquest primer va ser teòric tractadista i més tard es va endinsar a l’arquitectura pràcticament. Palladio en canvi, considerava que primer s’havien de tenir uns bons fonaments d’arquitectura per poder teoritzar sobre ella, i així ho va fer. El títol de l’obra ve donat per la divisió d’aquesta en 4 llibres o capítols que formen un únic tractat. A la portada trobem les al·legories de la Geometria i l’Arquitectura en perfecta consonància que assenyalen cap a la Virtut Superior. El tractat redueix a 4 els 10 llibres de Vitruvi i Alberti per considerar menys importants alguns aspectes com la hidràulica o els aspectes defensius, com també van fer Serlio i Vignola. La composició del tractat és aquesta: - Conceptes generals de l’arquitectura, capítol on il·lustra els ordres arquitectònics Arquitectura domèstica, dividida en dos.
-Cases palau de l’aristocràcia dirigent -Vil·les - Edificis públics, com els palaus públics, teatres, reflexions sobre l’urbanisme, els ponts...
- Edificis religiosos A tots els capítols parla de l’antiguitat i el seu món contemporani, i en ells trobem inclosos exemples d’edificis de les dues èpoques. Però què és el que distingeix el tractat de Palladio de tots els anteriors?: - - - - Les explicacions de Vitruvi (I aC-I dC) no s’ajusten a l’arquitectura romana posterior. A més, no s’havien conservat les il·lustracions del seu tractat per molt que fossin recompostes al XV Alberti amb “De readificatoria”, escrit a la dècada dels 40 del XIV, fa més una reflexió de caire filosòfic sobre la bellesa que sobre l’arquitectura, adreçant el seu text a aficionats a l’arquitectura i no a arquitectes Per contrastar l’excés de teoria, Serlio i Vignola van concebre els seus tractats de manera més practica il·lustrant algunes de les tipologies arquitectòniques del món antic. Però de manera parcial, no les van fer totes Vignola publica “La regla dels 5 ordres arquitectònics”, on parla només dels ordres. Malgrat ser un text molt ben il·lustrat aquest conté carències de contingut El que va fer Palladio va ser agafar totes aquestes virtuts i plantejar totes les tipologies antigues amb les seves il·lustracions, sense descuidar els ordres i plantejaments constructius. Per tant, es converteix en el perfecte registrador de tots els elements de l’antiguitat romana a la capital, amb documents de l’estat de conservació del Pantheon, per exemple. També parla de tipologies arquitectòniques i dóna consells per elaborarles. Es descriuen a la perfecció totes les seves vil·les, però no les esglésies, que tot just acabava de començar a projectar. A més, hi ha diferencies respecte les il·lustracions de les vil·les i els resultats finals. Aquestes es poden explicar per: - - Alguns elements de la vil·la han desaparegut per remodelacions posteriors Palladio fa dissenys ideals d’aquestes, ja que al tractat millor i retoca perquè sigui un mostrari per arquitectes i clients. Això no ho fa per egocentrisme, sinó perquè el seu tractat sigui lo més pràctic possible Algunes de les consideracions no es van dur a terme al projecte final A més, les il·lustracions predominen per sobre la paraula, el sentit pràctic sobre el teòric. De 324 pàgines que conté el tractat 235 són il·lustrades, ja que el que mou a Palladio és la claredat pràctica. De fet el fenomen del palladianisme deriva del seu tractat, que va tenir una gran difusió per Italià, Àustria, Gran Bretanya o Estats Units.
Un arquitecte anglès, Iñigo Jones, va viatjar al XVII a la península italiana i es va enamorar dels edificis de l’arquitecte, tant que va tenir accés a originals seus, el que explica que molts d’ells es trobin actualment al Royal Institute of British Architects. Cal especificar que malgrat l’èxit del seu tractat a Espanya aquest va ser mínim, ja que van predominar els de Serlio i Vignola. Tot i això, es va implantar la finestra termal edificis com l’Escorial.
Abans de la mort del seu primer protector, aquest el va acompanyar a Roma al 1541, un viatge revelador on Palladio va descobrir l’antiguitat, i que propiciarà una estada entre 1545-1547, durant la qual estudia i dibuixa edificis romans i pot copiar els dibuixos de Serlio, entre els quals alguns eren de Bramante. L’aportació de Palladio és l’investigació reconstructiva dels edificis a partir de les seves evidencies arqueològiques. D’aquests estudis de les termes es desprenen els dissenys aplicats a les seves vil·les o edificis religiosos. Però ell no es conformava amb les lectures de Vitruvi, sinó que volia fer reconstruccions hipotètiques. Recuperarà elements antics com: - La compartimentació de mampares El frontó triangular als edificis privats La finestra termal Posteriorment, va ser l’autor d’un dels principals llibres sobre arquitectura romana al 1554 “La antichità di Roma”, que il·lustra l’estat de conservació de molts edificis romans.
En la seva evolució arquitectònica la primera tipologia plantejada és la de la vil·la, on es veu manifest una nova manera de concebre l’arquitectura. Les esglésies les farà a partir de la dècada dels 80. Aquestes vil·les proposen esquemes llunyans als de La Toscana, ja trobada en la figura del propietari. A Venècia, l’aristocràcia era l’enriquida pel comerç, per això les propietats en el camp eren noves i no es justificaven pel lligam familiar ni la seva antiguitat, el que sí que es feia a Florència feudalment. Per això es planteja una diferent natura de les vil·les. A Florència els jardins s’articulen al voltant de la vivenda, són llocs pel gaudi i l’oci, a Venècia són altament funcionals pel conreu de vinyes, fruites i hortalisses, el que li dóna la riquesa al comerciant. Natura pràctica que es déu a: - El descobriment d’Amèrica va fer que el comerç Mediterrani amb Orient disminuís A això s’han d’afegir diversos episodis de pesta, que obligava a les famílies a retirar-se a les seves segones residencies Progressiva expansió de les terres per la dessecació de pantans i aiguamolls, el que donava resultats fructífers En aquest sentit, els venecians s’assemblaven més als romans que els toscans, el que animarà als nobles a fer-se amb propietats a terra ferma, bàsicament en la desembocadura del riu Brenta, remodelat en aquests temps, Vicenza i Verona, totes zones al voltant de Pàdua. La major part tenen una tipologia que defineix molt bé la combinació d’habitatge amb l’explotació agrícola. Palladio defineix bé el que és una vil·la campestre i una suburbana. Wittkower veu definits als anys 50 un esquema tipològic constructiu que mai es repeteix, basat en la planta quadrada, el vestíbul cruciforme i la disposició simètrica de l’eix longitudinal que es parteix en dos. Mai es representa el mateix esquema, i el gran mèrit de Palladio és el disseny d’arquitectura renaixentista amb elements antics. A aquesta arquitectura domestica li insereix l’ús del frontó, la cúpula i la galeria de columnes, que mai havien format part d’aquesta. A més, justifica els elements emplaçats, com el frontó, per poder ubicar l’escut de la família, o el pòrtic, que afegeix elegància. Palladio segueix a Vitruvi en la planta cruciforme, que és un vestíbul i distribuïdor de les sales, i amb cantonades als angles principals.
Comentari del text Es declara deutor de Vitruvi a l’hora d’esmentar la tríada de qualitats que ha de tenir l’arquitectura. La paraula “comoditat” surt sovint al text, i sempre la combina amb la funció d’utilitat de l’edifici, a part de la bellesa. L’arquitectura s’ha d’adaptar a les circumstancies del propietari, i depenent del rang social d’aquest, es determina la funcionalitat i distribució de la casa. Amb les seves recomanacions, Palladio demostra que el tractat anava dirigit a arquitectes, i creu que si no se sap fer una casa còmoda, llavors aquesta serà menyspreable. Les parts més lletges de l’habitatge s’han d’acomodar, fent així una analogia del cos humà, on no tot és bell però sí imprescindible per a formar un tot. Per això, les parts baixes estaran destinades a les estances de caire quotidià per deixar lliures les parts nobles. Palladio insisteix en les proporcions i el clima, ja el temps marcarà les mides de les cambres. Les il·lustracions del llibre exemplifiquen el que l’arquitecte comenta, i a més, aquests exemples són reals, ja que parla de les seves pròpies construccions. Palladio és molt conscient de la novetat de la seva proposta, i per això fa apologia dels seus mecenes, les persones que van decidir apostar per ell. Palladio torna a referència de manera metòdica els 5 ordres, i comenta quin són els més adequats depenent de la funció de l’edifici. A més, explica detall a detall les seves construccions, fins i tot, diu els perques de les seves decisions, que en cada casa, s’han pres de manera individualitzada a la construcció.
Altres tractats d’arquitectura Itàlia - Scamozzi Gallacini Guarino Guarini escriu “Arquitectura civil” a finals del XVI, editat al 1737.
Arquitecte que va treballar al nord d’Itàlia influenciat per Bernini França - Claude Perrault és l’autor de “Ordennace des cinq espèces de colonnes selons le mèthode des Anciens”, 1683, on es tornen a utilitzar els ordres clàssics com una gramàtica. Juntament amb Blondel, Perrault protagonitzarà la querella teòrica dels antics i els moderns Món germànic - Fischer von Erlach, arquitecte i teòric austríac d’arquitectura clàssica que era seguidor de Borromini, escriu al 1721 “Fonaments de la història de l’arquitectura” Anglaterra - Els autors Colin Campbell i Iñigo Jones segueixen molt a Palladio TEXT: Piranesi: “De la magnificència de l’arquitectura romana”, 1761 Un dels millors gravadors de la història i pioner del neoclassicisme. A Roma va tenir molt èxit il·lustrant antiguitats arquitectòniques i d’objectes, i aquí va ser on va fer una sèrie de gravats que es relacionen amb el mercat d’antiguitats romanes del XVIII. Per això, cada vegada que surt una peça dóna les gràcies al seu propietari, que acostuma a ser un cavaller.
“Antiguitats romanes”, 4 volums del 1756 on Piranesi retracta aquests objectes que sovint inventa i idealitza, per això no s’han de prendre com a fotografies. En altres casos, sí que és més fidel a la realitat, i fa una defensa del món romà enfront l’hel·lenístic.
Comentari del text “De la magnificència de l’arquitectura dels romans”, 1761, on parla de les obres més importants de la ciutat. Piranesi és un gravador que va transmetre el seu amor per l’antiguitat a partir de les seves imatges. Mirada d’admiració que empre pren als antics com el model, cosa que va contribuir al naixement del neoclassicisme. Una altre de les seves series de gravats és la dels objectes antics, entre els que destaca el “Vas Médici”.
El seu concepte de bellesa prové de Vitruvi, per tant, això ja denota una gran admiració cap al món antic. També es deutor d’Alberti, ja que segueix les seves idees sobre l’adequació de la forma i el contingut. Defensa ferventment l’arquitectura romana enfront l’hel·lenística, ja que Itàlia és per ell la localització ideal per a estudiar l’antiguitat, ja que es conserva més d’aquest gloriós passat.
...