1. LA NARRATIVA DE PERE CALDERS (II) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

1.10.2015 Teoria del llenguatge molt present en l’obra de Pere Calders, la podríem resumir expressant que hi ha un impuls inicial de caràcter nerviós que crea una imatge mental i aquesta crea, al seu torn, la paraula.
Impuls nerviós à Imatge à Paraula / Concepte La qüestió és què creava l’impuls creador. La paraula en si no es crea en el vuit. Per necessitat, va unida al concepte, al significat fins al punt que la majoria de teòrics afirmen que sense paraula no hi ha concepte; la paraula és qui crea el concepte.
Nosaltres no pensem en abstracte. Pensem i, en el moment que fem aquest procés instantani, tenim la paraula. Encara que el concepte es pugui dir en diversos idiomes, no hi ha concepte sense paraula. Les idees són paraules (Wittgenstein).
Des del punt de vista epistemològic, Pere Calders separa el model epistemològic del pensament científic i el model epistemològic de l’activitat artística: 1) El primer model, propi de l’home avocat a les ciències pures i aplicades, a l’empirisme, té pretensions d’objectivitat, presentar les coses tal com són. Aquest model té la pretensió de veritat objectiva 2) El model de l’artista no té una pretensió estricta d’objectivitat, sinó sobretot de subjectivitat, presentant les coses tal i com les veu. No pot tenir la pretensió de veritat objectiva, tot i que això no vol dir que aquest model sigui més o menys compartible.
Per exemple, ens posem davant d’un quadre abstracte i és probable que no tots en tinguem la mateixa interpretació, però es pot compartir una sensació que no correspongui a un estricte coneixement racional (sensació que es pot expressar amb paraules). Absurd, terror, plaer... Potser no sabem argumentar la sensació, però el fet que ho haguem qualificat així ja determina ser real, tenir part de racional.
Calders no té res en contra de la ciència experimental, però creu que són necessaris els dos models per captar la realitat, la visible i la invisible (la intuïble). La capacitat de la raó lògica de l’home és una capacitat més, la qual precisament no és útil per raonar tot allò que és l’home. Els estudis freudians tendeixen a raonar aquests aspectes i s’ha aconseguit avançar, tot i que queda un gran camp encara per explorar. Pere Calders vol anar més enllà de l’horitzó visible.
Friedrich Nietzsche (1844-1900): al parlar de les arts, exclou literatura, perquè la lliga directament al llenguatge. Així doncs, per ell, l’artista per antonomàsia que sigui aquell més enllà del llenguatge: pintor, escultor, músic... En el seu concepte d’art total, el que tot ho embolcalla és la música (escenari, paraula, música humana, massa sonora orquestral...).
L’artista de la paraula és qui té la capacitat d’anar més enllà de la ciència pura, trobar aquella realitat que no es sotmet a la lògica racional.
La diferència entre la realitat interpretada amb la raó i la interpretada amb una lògica intuïtiva és que la realitat no només té un codi d’interpretació, com a mínim en té dos.
El codi racional i un altre codi inconegut. Potser hauríem de parlar fins i tot de codis inconeguts (no serà el mateix per una emoció estètica, un somni, l’absurd, el terror...).
La gran arma de la literatura és la imaginació, perquè a través d’ella creem mons paral·lels i intentem establir-ne els codis. Aquesta forma de creació no vol dir crear en el buit, sinó que és allò que té una forma en el fons de nosaltres, que es troba en la nostra subconsciència.
La realitat científica està sotmesa a la revisió i el canvi, potser el que és veritat avui esdevé falsedat demà. El progrés significa majoritàriament negar allò anterior. La veritat científica, sotmesa al criteri racional, és més variable que la intuïtiva ≠ En l’art, la literatura... l’experiència sempre és acumulativa.
Hi ha alguns científics que afirmen que més que el criteri de veritat, en el fons l’home busca el criteri d’utilitat, un instrument per assolir a la realitat, que li sigui útil. No obstant, la veritat va lligada al moment històric, als canvis, als progressos ≠ En el camp de l’art, la veritat no va lligada al moment històric. L’estètica no és falsa o verdadera, depèn de la proximitat que hi hagi amb nosaltres. Ja ho deien molts filòsofs que allò que només perdura és l’art, el qual és etern, allò que perdura encara que sigui destruït, perquè es manté en la memòria.
Axioma de Pere Calders fonamental per la seva literatura: És impossible a l’home establir certeses absolutes en el camp de la lògica racional, perquè sempre aquesta pot ser vulnerada pel progrés d’ella mateixa o pels forats que hi creen les realitats paral·leles que corresponen a una lògica intuïtiva i no racional.
Sobre la literatura consisteix, per l’autor, en definitiva a “buscar altres noms a les coses per veure si es poden expressar amb una altra profunditat o una altra dimensió”. Per tant, la literatura es converteix en una alternativa epistemològica al coneixement científic. Aquesta cosmovisió basada en l’experimentació tan pròpia d’occident entra en crisi amb la literatura de Pere Calders, la qual queda reforçada per l’aplicació de l’humor.
Problema d’interpretació en Calders: és un dels primers autors que van utilitzar les noves tecnologies a l’hora d’escriure, sense utilitzar paper, tot i el seu recel envers la ciència aplicada. A finals dels 80 era un dels tres únics en la literatura catalana. La raó de la utilització és que entenia el processador de textos com un recurs màgic. De fet, li entusiasmaven les notícies de troballes tecnològiques, perquè això obria un camp per anar més enllà del coneixement, no només racional i lògic, sinó també en aquell intuïtiu, creatiu, explorador de la part oculta de l’home, establien un pont entre ciència i art (en el seu cas, literatura). També tenia curiositat en la creació artística mitjançant l’ordinador, la qual només existia dins d’aquell aparell (li provocava dubte intern).
Quin era el gran perill de la ciència racional per Pere Calders? No eren els avenços científics, sinó la pròpia existència humana. Amb ells, si no hi ha un ordre vigilant, l’actitud humana tendeix a crear un ordre en què el benestar col·lectiu es sacrifica al poder social, polític, econòmic... (actualment preval el poder comunicativoinformaional; té el poder el qui domina la xarxa, una informació pretesament lògica que és presentada com incontrovertible. La manipulació de la informació dóna gran abast i poder) que hauria d’actuar en benefici de tota la humanitat. El gran perill és que la ciència basada en allò racional pot estar en benefici propi d’alguns pocs i no de tots.
Examen: text de les lectures del curs (de les obres que hem tractat a classe). Text que si no s’ha fet a classe es pot comentar bé amb la informació que s’ha donat. 2 preguntes teòriques a contestar-ne una + 2 textos de comentari a triar-ne un.
Ø “La ratlla i el desig” Estructura: no hi ha una única forma de dividir el text, però diríem que hi ha una introducció (òmnibus), relat (inici p.56; explicació de la vida estable + aparició del fenomen extraordinari) i desenllaç també a l’òmnibus (“Què creieu que podria fer?” + agraïment). Per tant, s’inicia en una realitat aparentment versemblant, després es passa a una realitat imaginària i inversemblant i, en últim terme i altre cop, es passa a una realitat “real”.
Conte escrit a Mèxic l’any 1947 on el transport amb cavall era molt freqüent, sobretot per les zones amb difícil accés pels vehicles. Podem establir certa relació amb Sant Pau que, de camí a Damasc, descobreix la veritat cristiana tot caient del cavall.
Pere Calders generalment parteix d’una situació inicial estable i plàcida, però tampoc ens atreviríem a afirmar que és feliç, perquè al costat d’aquesta vida hi ha una rutina. Es remarca l’aspecte de repetició diària. El protagonista és agrimensor (home racional; ciència aplicada) i cada dia dóna ordres a uns obrers. Podríem dir que és un home “qualsevol”, que viu en la raó lògica, viu una vida acceptable, amb pinzellades de rutina... un individu com tots, que no té res d’excepcional. Hi ha quelcom que no tothom fa, però que no resulta inversemblant: desplaçament en cavall.
Davant d’aquesta realitat plàcida, hi ha un moment en què es dóna un fet trasbalsador i normalment no és un acte puntual, sinó un seguit de fets que introdueixen novetat. Els treballadors demanen anar a una festa especial (no setmanal com pot ser un diumenge), la del patró. Per tant, ja hem passat a la vessant irracional, ja que un patró és aquell que ha realitzat un miracle per la localitat. Hi ha un accés a allò ocult, a la veritat oculta.
Aquesta ha donat lloc a una veritat objectiva, la qual és la festa. En la ment de l’agrimensor domina el pensament de base racional. El següent fet trasbalsador és la caiguda del cavall pel barranc .
La nit abans (segurament la nit de Sant Llorenç, el 10 d’agost à Va ser el primer màrtir i quan algú actuava de forma venerable, se’l convertia en astre o constel·lació) demana el desig de trobar-se casa seva després del revolt à àmbit irracional. Fet trasbalsador clar: es fa realitat. Al girar es troba amb casa seva, la muller i el paisatge que l’envolta.
Al veure-ho, calcula de forma objectiva a quants quilometres està encara de la seva llar. Això vol dir que el cel li és concedit? No, perquè ara té un gran dilema davant. La seva ment sap que allò racionalment no pot donar-se, per tant es diria que es tracta d’una al·lucinació, la qual significa falsedat, engany i negativitat. Algú al més enllà, fora del seu domini, que el vol enganyar o ell mateix que ha tingut una al·lucinació.
Llavors, té un dilema: acceptar que allò és casa seva i deixar enrere els càlculs o continuar els quilometres que en teoria em queden fins a arribar a casa. Tot i una ment tan racional, té por i entra en el dubte. L’home, malgrat el que es diu, no és d’una peça, és fràgil i forma part de la seva naturalesa. Què fer? Puc arribar a l’absurd i és el que es produeix: no s’explica ni el miratge ni la realitat.
Vell: funciona a mode dels contes tradicionals. La veritat objectiva no m’interessa tant que la realitat que en el moment és més viva = pensament d’artista, del creador ≠ l’home de mentalitat científica és l’agrimensor, el que continua fins al final, fins trobar el paisatge, la dona i casa seva. El vell que l’aconsella li diu que es troba en un dilema i la veritat estarà en allò que tries, de forma que no hi ha veritat objectiva, perquè la veritat fins a un cert punt és relativa i depèn de la tria que tu fas à consell extraordinari.
Així doncs, l’agrimensor no s’equivocarà mai, perquè si tria segons l’esperit poètic que hi ha en el fons del seu ser (el mateix que li ha portat a demanar el desig a l’estel), farà que domini i serà més home intuïtiu que racional.
En la seva ment, domina l’aspecte irracional i poètic, com també el racional. Dues qüestions abans d’acabar: 1) Farà bé si elegeix segons allò primer al segon? Si domina el primer també es produirà l’encert? I amb el segon, és a dir, segons allò més profund en ell, allò més racional? 2) Com sap que el vell no s’equivoca? Com sap si no l’enganya? Qui li assegura a l’agrimensor que el vell ho encerta? L’ agrimensor torna al dilema. És propi del s.XX dubtar davant de tot. En canvi, el vell afirma que, faci el que faci, obrarà bé. L’agrimensor no pot sortir del dilema, per tant s’ha d’arriscar a equivocar-se a partir d’allò que li diu el vell.
Marta Rojals, L’altra, Barcelona, La Magrana, 2014 Toni Sala, Els nois, Barcelona, L’Altra editorial, 2014   ...

Comprar Previsualizar