Paper d'Europa Occidental en la Guerra Freda (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Política i economia a Europa Occidental. La construcció de les institucions europees Es comencen a fonamentar les bases de la globalització: - Important creixement demogràfic (baby-boom de 1946).
- Més esperança de vida.
- Creixement de l’urbanització de la població.
- Augment dels comerços internacionals.
- Més educació.
- Noves tecnologies industrials i de la comunicació.
- Creixent pes del sector terciari.
- Importants migracions de treballadors.
Hi ha la percepció que cada any tot anirà millorant, optimisme.
Causes del boom econòmic - Estabilitat internacional causada per la Guerra Freda.
- Existència de polítiques econòmiques que estimulaven la demanda i l’ocupació.
- Liberalització del comerç internacional i millores de les comunicacions.
- Augment de les despeses militars per la Guerra Freda.
- Més productivitat agrària.
- Pressió fiscal de l’estat sobre les classes més riques.
- Control de l’estat sobre l’economia.
Tot això comporta: - Tendència a la plena ocupació, atur estructural.
- Augment del consum i de l’oci.
- Benestar massiu i generalitzat.
- Ràpida reconstrucció de les destruccions bèl·liques.
- Gran modernització de les infraestructures.
- Reducció de diferències entre rics i pobres.
- Imitació del model nord-americà.
L’estat del benestar Els països europeus, seguint el New Deal americà, van adoptar polítiques econòmiques amb intervenció estatal (idea de Keynes i Beveridge). S’anomena estat del benestar i es basa en tres pilars: ocupació, salut i habitatges familiars.
Característiques: Les intervencions estatals es van realitzar sobretot en: - Sistema fiscal basat en impostos progressius.
- Polítiques que defensen els drets dels treballadors i aposten per la plena ocupació.
- Sistema de rendes per tercera edat i serveis públics.
El nou paper d’Europa Replantejament total de la política europea. França, Alemanya, UK i Itàlia s’han d’acostumar a ser potències de segona fila, a causa de les seves pèrdues colonials i de la dependència econòmica amb els EUA. El canvi va ser fàcil a UK però més traumàtic a França.
Evolució política a UK - UK manté la seva alternança entre conservadors i laboristes.
- Després del govern laborista d’Attlee, els conservadors de Churchill guanyen les eleccions de 1951 fins 1954.
- No abandonen, però, l’estat del benestar.
- Als anys 70, hi ha molta emigració a Londres i aquesta esdevé una ciutat multicultural.
- Ara bé, UK no creix molt comparat amb altres països, i perden dinamisme.
Política a Alemanya Occidental - És el país més important d’Europa.
- Excepcional transformació política i econòmica.
- Claus: democràcia sòlida, potents estructures econòmiques i vigilància dels EUA.
- La RFA, durant els primers 20 anys, és manada pels democràtics i cristians.
L’estabilitat política d’Alemanya Occidental L’estabilitat era una gran preocupació de tothom. La constitució federal del 49 la va garantir Mecanismes: penalització dels partits més petits que no entren al Parlament, els amplis poders dels estats federals i la il·legalització de les ales extremes. El primer canceller va ser Adenauer (1949-1963). Anticomunista i un dels pares de l’Europa unida.
Claus del miracle econòmic a Alemanya - Pocs danys a les indústries i infraestructures.
- Estabilitat política.
- Moderació dels sindicats.
- Disponibilitat de mà d’obra.
- Devaluació del marc alemany, cosa que comporta moltes exportacions.
- Obertura al comerç exterior.
- Ajuts dels EUA.
- Inversió en formació i modernització.
És la primera potència europea amb els següents punts forts: - Molta qualitat dels seus productes, moltes exportacions, alta productivitat, indústria mecànica, tecnològica i química.
El sistema del país és l’economia social del mercat, que combina l’economia amb els drets dels ciutadans.
Evolució política a França Inestabilitat dels governs i importants forces opositores: comunistes i gaullistes.
Descolonització llarga i traumàtica, sobretot Indoxina i Algèria.
De Gaulle instaura la V República i és president fins 1969. La vida política del país queda així estabilitzada. Tot i les dificultats, França experimenta grans canvis socials i econòmics.
Planificació econòmica francesa Planificació econòmica i estatal, França és el país occidental amb més intervenció estatal, la qual es va dur a terme amb una sèrie de plans. El primer, Plan Monnet, apostava per la modernització, reconstrucció i consolidació de la indústria i ser competitius contra Alemanya.
Els plans successius van acompanyar l’expansió econòmica, centrant-se en: qualitat productiva, obertura al comerç internacional i plena ocupació. La planificació va ajudar al creixement fins els 70. Els sectors més destacats foren la indústria agrària, mecànica i de transformació. Hi ha una millora general de les condicions de vida.
L’economia francesa, però, té defectes, com l’excessiva centralització de la producció, l’excessiu pes de l’agricultura, inestabilitat monetària, competitivitat reduïda i inestabilitat política.
Vida política a Itàlia És el quart país més important d’Europa. Protagonitza uns certs canvis que l’acaben convertint en una potència econòmica. Des de les eleccions de 1948, el govern queda en mans de la Democràcia Cristiana, fins el 1992, sempre va fer-ho amb altres forces menors amb l’objectiu d’excloure el Partit Comunista. Existien plans i organitzacions secretes paramilitars (Gladio) per impedir qualsevol intent comunista de fer-se amb el poder (fos legalment o no), per tant, s’anomena Itàlia com a democràcia imperfecta.
Altres característiques són la inestabilitat dels governs, els quals mai arriben a ser esgotats, la constant lluita de poder entre faccions de la DC i l’exclusió dels neofeixistes.
De Gasperi i DC (Democràcia Cristiana) Primer ministre italià fins l’any 1953. És un catòlic moderat, antifeixista, va resistir la pressió del Vaticà i EUA per a il·legalitzar el PCI, i va apostar per coalicions. Va dimitir el 1953 ja que va guanyar amb poca consistència i hi havia importants lluites internes en la DC. Als anys 50, van ser les faccions més conservadores les que van dominar la política.
El PCI era el segon gran partit italià. Liderat per Palmiro Togliatti, va ser un veritable partit de masses amb un creixement electoral constant fins 1976, degut als originals plantejaments d’Itàlia, no s’han de fer seguir els models de la URSS. Aquesta via italiana no volia abandonar totalment el capitalisme sinó millorar els seus defectes. Progressiu allunyament de Moscou i renúncia a la lluita armada.
El partit socialista era el tercer, liderat per Pietro Netti. Van anar tenint una constant pèrdua de pes electoral. Important perquè el 1960 la DC cada vegada té més problemes per formar govern, i s’han d’ajustar amb el PSI, que acabava de trencar amb el marxisme i el comunisme.
Gràcies a l’acció del demòcrata Aldo Moro, el PSI entra al govern (1963). Per primera vegada s’intentaren trencar els esquemes de la Guerra Freda.
Els governs de centre-esquerra van posar en marxa importants nacionalitzacions estratègiques d'indústries-clau: miracle econòmic italià. Una mica més tard que Alemanya, també Itàlia es va convertir en una superpotència industrial. El miracle econòmic italià va ser el més sorprenent, ja que abans de la guerra, Itàlia no tenia les estructures productives d'altres països i havia patit grans destruccions. Les claus van ser moltes: - Aposta per les inversions i per crear noves indústries (sense reformar les antigues).
- Disponibilitat de mà d'obra.
- Exportacions en sectors fonamentals per la societat consumista (electrodomèstics).
- Constant intervenció estatal a l'economia (indústries controlades pel sector públic).
- Ajuts dels Estats Units.
- Reorganització de la producció, especialment al Nord.
- La conseqüència va ser la difusió d'una societat de consum i la imitació dels models nord-americans.
Problemes estructurals a Itàlia Tot i el gran creixement, Itàlia té una sèrie de greus problemes estructurals que s’arrosseguen i encara no s'han solucionat: - L'important desequilibri Nord-Sud.
- La corrupció del sistema polític.
- La manca d'importants recursos energètics.
- Inestabilitat dels governs, tot i la general estabilitat del sistema.
- Inflació, causada per la debilitat de la lira.
- Creixement del deute extern.
- Existència de l'economia submergida.
La criminalitat organitzada Un darrer problema molt important a Itàlia és la criminalitat organitzada. La Màfia (Sicília), la Camorra (Campània) i la N'Drangheta (Calàbria) són associacions criminals amb projecció internacional que dominen la vida política i econòmica d'aquestes regions.
La Màfia, gràcies a les seves connexions polítiques amb la DC, controla totalment Sicília, en un sistema criminal en el qual tota activitat està sota el control dels mafiosos. A més, va servir els interessos dels potents i de la DC, massacrant, a la postguerra, pagesos i militants dels partits d'esquerra, per a garantir que el poder es mantingués en les mans dels potents. L'estat no fa res per lluitar contra la criminalitat i arriba a negar la seva existència.
El camí cap a l'Europa unida Els estats europeus a la postguerra comparteixen una sèrie de característiques comunes: - Ja no són potències mundials.
- Comparteixen els elements bàsics a nivell institucional.
- Comparteixen l'alineació internacional dins del bloc occidental.
- Veuen disminuir els anteriors motius d'enfrontament entre ells.
S'obre el camí per un primer ideal de unificació europea per a: - Evitar qualsevol possible futur enfrontament i - implícitament - frenar el renaixement d'Alemanya.
Els primers teòrics: Spinell Ja abans de la II GM existien idees sobre la futura unificació europea, però va ser el conflicte que va donar l'impuls decisiu. Fonamental va ser l'obra de l'italià Altiero Spinell, pare teòric de l'Europa Unida.
Spinell, antifeixista, escriu l'any 1941 el Manifest de Vendtotene, en el qual apostava per una Europa unida, lliure i federal. Crea el Moviment Federalista Europeu, i - elegit al Parlament Europeu- serà un dels promotors de la futura Unió Europea.
Schuman i el Concili d'Europa Després de la guerra, els moviments cap a la unificació europea continuen. Churchill, l'any 1946, parla d'uns 'Estats Units d'Europa' (tot i que UK s'havia de mantenir al marge).
L’any 1949 es crea el primer organisme europeu, el concili d'Europa. El Concili no té poders legals, és una organització que promou la cooperació entre països europeus en el camp dels drets humans, de la cultura o la democràcia.
L’any 1950, el ministre d'Exteriors francès Schuman crea la CECA (comunitat europea del carbó i de l'acer) per la qual França i Alemanya estan units i s'assegura que no es tornaran a enfrontar. És la primera organització europea de caràcter supranacional.
La CECA neix l'any 1952. Pretenia posar sota un control comú sectors econòmics fonamentals.
Va ser la base de totes les posteriors institucions europees. Els seus objectius eren afavorir la integració econòmica d'aquestes indústries i, sobretot, impedir qualsevol guerra.
El fracàs de la CED i de la unió política La CECA va representar un primer pas, però només en direcció d'una unió econòmica i no política. De fet, existia ja un gran debat sobre la necessitat de combinar unió política i econòmica. L'any 1950, el primer ministre francès Pleven proposa la creació d'una estructura unificada de defensa europea: la Comunitat Europea de Defensa (CED). La CED havia de constituir el primer pas cap a la unió política. A més, havia de ser una alternativa al rearmament de la RFA dins de la OTAN.
El Parlament francès no va ratificar el tractat i la CED va morir. EUA i UK s'oposaven.
Els tractats de Roma i la CEE Vist el bon funcionament de la CECA, els polítics europeus abandonen el camí polític i es dediquen al camí econòmic per la integració. Comencen negociacions per crear una àrea d'intercanvi lliure de persones i mercaderies. El 1957 es signen els tractats de Roma (belga Spaak important) on s'estableixen l'EURATOM i la Comunitat Econòmica Europea (CEE).
El funcionament de la CEE Organismes importants: - La Comissió, un òrgan tècnic, el poder executiu de la CEE. Proposava els plans d'actuació i les lleis comunitàries.
- El Consell de Ministres, que reunia els ministres dels països membres, i que en realitat detenia el poder.
- La Cort de Justícia, que havia de dirigir els contrastos entre els països membres.
- I el Parlament, amb poders consultius, que va ser elegit pels ciutadans europeus per primera vegada l'any 1978.
...