Art de Roma i l'antiguitat tardana I (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 2º curso
Asignatura Art de Roma i l'antiguitat tardana
Año del apunte 2013
Páginas 122
Fecha de subida 06/12/2014
Descargas 13
Subido por

Descripción

Professor. Toni Conejo (fins el parcial)

Vista previa del texto

Art de Roma i l’antiguitat tardana Tema A1/ Introducció històrica: la crisi de la República i l’inici de l’Imperi Vers la fi de l’hel·lenisme L’essència de la cultura romana es fonamenta en la grega gràcies als seus primers contactes comercials a la Magna Grècia (sud de l’Itàlia actual) i més tard la seva invasió. La proximitat geogràfica va facilitat la seva semblança, però s’ha de deixar clar que no es una copia. El “Partenó” és l’exemple grec més conegut, però tot i les semblances, el temples romans no són iguals. “Temple de Portunos” II-I a.C., situat a tocar el Tiber i el port fluvial de la ciutat de Roma i dedicat a la seva divinitat que havia de vetllar per la seguretat del port. La primera diferencia entre un temple grec i un de romà es troba la forma d’accedir. Els grecs envoltaven el temple d’escales, i es podia accedir per diversos llocs, en canvi, els romans, el situaven en un gran pòdium i en remarcaven l’entrada amb l’escalinata de la façana principal, cosa que monumentalitzava l’edifici. Els romans van crear un llenguatge relativament propi, i demostra amb el “Pantheon” II d.C., l’edifici de cúpula extraordinària que ha resistit el pas dels anys.
L’art grec es divideix en tres períodes: - Arcaic Clàssic - Hel·lenístic Alexandre Magne, el gran conquistador de Macedònia, va promoure un salt en l’organització de Grècia. En un inici les polis eren ciutats independents, però al darrer terç del segle IV a.C en va promoure l’ unificació del territori grec. El front comú va consistir en colonitzar l’Orient, i a la seva mort prematura al 323 a.C., els territoris es van repartir entre els seus generals. A “Pompeia, casa del faune “Mosaic d’Alexandre Magne” o “Batalla d’Issos” del 100 a.C. en trobem una prova de la seva importància fins i tot al món romà. Es tracta d’una copia d’una pintura grega de la que no es tenen vestigis, i es pensa que podria haver estat feta per Apel·les. A l’escena es mostra la fugida de les tropes del rei persa Darios III enfront el dinamisme i força de les d’Alexandre. Aquest personatge va transformar la manera de veure el món, i al llarg de la història de Roma, alguns van voler ser un reflex de l’emperador grec.
“Frontó W del temple de Zeus Olímpic o Centauromaquia” 450 a.C., d’època clàssica.
Mostra el combat entre els centaures i els lapites, motivat pel segrest de les dones dels lapites en un casament. A la lluita, Zeus i Apol·lo posen fi a l’enfrontament. La figura d’Apol·lo al centre demostra la seva superioritat, idealitzat conforme els canons de bellesa clàssica. Postura poc natural i marcat hieratisme. 100 anys més tard comproven com a “Apol·lo sauròcton” de Praxitel·les això ha canviat. Ara l’escena es més quotidiana perquè el déu s’atura a observar un llangardaix, s’humanitza. Aquesta és la descoberta de la naturalitat hel·lenística.
“Diadumenos” de Policlet, 425-400 a.C., copia romana que es troba a Nàpols. Com pertany a l’època clàssica l’esportista té un aura especial, superior. “Retrat d’Alexandre Magne” III-II a.C. al Museu Capitolí és més natural i hi ha una certa improvisació als cabells. El personatge s’identifica perquè sempre se li elevava més el floc del serrell, característica que més tard adoptaran els romans quan es vulguin identificar amb ell.
Els romans van entrar en contacte amb els grecs, però ells no partien de cero, ja que també tenien una forta influencia dels etruscos. “Sarcòfag dels esposos” 520 a.C., on hi ha certa abstracció i despreocupació per mostrar la realitat. Les figures han estat geometritzades i és una representació simbòlica del difunt matrimoni. Per tant es pot afirmar que l’art república romà és el resultat de la suma de l’art clàssic grec, l’art hel·lenístic grec i l’art etrusc.
“Doryphoros” de Policlet, copia romana del 440 a.C. que es troba a Nàpols i que segueix la línea d’Apol·lo del frontó W del Temple de Zeus Olímpic. “General de Tivoli” II a.C?/ 90-70 a.C./ I d.C. al Museu Nazionale de Roma. Aquesta obra presenta una problemàtica per datar-la. Els romans no eren donats a representar figures nues i per això el general ensenya el tors però només insinua el sexe. Cos ideal però rostre realista que revela la seva edat de 50 anys. Aquí trobem la doble reivindicació, la idealització clàssica i el realisme.
És més habitual trobar el paradigma del realisme com a “Dona vella” 40 a.C. al Museu Nazional de Roma i “Patrici romà” 75- 50 a.C. al Palazzo Torlonia, que és d’un realisme brutal amb les seves arrugues definides i la caiguda de la pell amb el pas dels anys.
El realisme tardo- república el trobem a “Dioclecià” 284 d.C. al Museu Capitolí, que mostra faccions més allargades i abstractes, com el conegut “Grup dels tetrarques” del 300 a.C. a la Plaza de San Marc a Venècia, on tots els emperadors representats mostres les mateixes característiques, sense possible diferenciació.
La crisis de la República: guerra civil Cronologia de Roma - Monarquia (753?-509 a.C.) República (primera etapa, 509-200 a.C.) República (segona etapa, 200- finals I a.C.) Alt Imperi (finals I a.C- 250 d.C) Baix Imperi (250-476 d.C) La monarquia finalitza al 509 a.C. amb la revolta que deposa al rei. Seguidament s’inicià l’elecció dels consols, que era anual i amb la qual només es podia ostentar el càrrec durant un any per por a perpetuar el poder en una mateixa persona. Es coneix gairebé tota la llista dels consols gràcies a “Fasti Capitolini Consolari e Trionfali” 27 a.C.- 14 d.C. El nom dels escollits s’acompanyava amb els anys de poder i els seus triomfs militars. Per això , segons aquesta font, se sap que els primers documentats són els del 509 a.C. “Lucius Iunius Brutus” IV-III a.C., retrat del Museu Capitolí i copia d’un original en bronze. Se l’ha identificat com un dels primers consols de Roma, per això se’l coneix com el pare de la República. El nom original dels governants era pretor, però a partir del 300 a.C. va canviar a consol.
Al context república l’elecció dels consols no sempre era fàcil, i l’enfrontament en majúscules va ser el protagonitzat per Pompeius Magnus i Iulius Caesar. “Caesar Gnacus Pompeius Magnus” 60-50 a.C. Realisme sense idealització que mostra un home gras amb arrugues al front i que es vol identificar amb Alexandre Magne pel floc de cabells pujat. “Iulius Caesar” 44 a.C. al Museu Vaticà, retrat pòstum altament realista. Existeixen moltes representacions del general, i sempre té la cara xuclada, entrades i mostra la seva complexió prima.
La crisis de la República va néixer arran el gran prestigi de Caesar, que va pujar al poder nomenat pel senat com “dictator”, figura legal que podia romandre al poder durant un temps fix. Però cada cop tenia més adeptes i finalment es anomenar “dictatos perpetus”. El senat va buscar un militar capaç d’enfrontar-se a ell, i després d’unes quantes negatives Pompeius Magnus va ser l’escolli’t, tot i que en realitat aquesta guerra es lliurava entre el senat i Iulius Caesar entre 49-45 a.C. Hi havia territoris dels dos bàndols, i finalment amb la victòria de Caesar, una conspiració va acabar amb la seva vida a la sortida d’una sessió del senat. Actualment no queda gairebé res del “Teatre de Pompeu”, on a la part posterior es trobava una plaça rectangular amb alienació de temples. Amb la construcció del nou senat al for, aquest es reunia temporalment en un d’aquests edificis, “Area sacra de Largo Argentina” IV-III a.C. El 15 de març del 44 a.C. va ser assassinat, i els conjurats van ser Brutus, el seu fill adoptiu, i Cassius, el seu soci.
Amb Iulius Caesar mort, s’obre un nou escenari polític amb tres aspirants: - Marc Antoni, mà dreta de Iulius Caesar, que va assumir les seves funcions arran l’assassinat, i gran militar Lèpid, cap de la cavalleria romana Caesar Octavianus, nebot de Caesar, que el va adoptar poc temps abans de la seva mort, i per tant era el seu hereu i podeu finançar-se un exercit En un primer moment, Octavianus es va posar de part del senat i va aconseguir que Marc Antoni s’exiliés a la Gàl·lia. El senat el va anomenar consol amb 19 anys, acció que contrariava la llei, que només ho permetia a partir del 42 anys. Amb el poder a les mans, es va aliar amb Marc Antoni i es constituir el triumvirat al 43 a.C., la “res publica constituende” va restablir la República. Al 42 a.C. van guanyar la batalla de Filippi a Macedònia i van assassinar els conjurat, per tant es va venjar la mort de Iulius Caesar. Amb problemes interns al triumvirat, es firmà la “Pau de Brindisi” al 40 a.C., un pacte de no agressió amb el qual es van dividir els territoris romans: - Octavi, Roma occident Marc Antoni, Roma oriental Lèpid, nord d’Africà L’actual Itàlia era territori comú. Al 32 a.C. es cancel·la el triumvirat i Lèpid queda en segon terme. Marc Antoni i Octavianus entren en guerra al 31 a.C., i la batalla d’Actium, a Grècia, va ser la decisiva. Marc Antoni era el favorit per tenir una major flota i el suport de Cleòpatra VII, enfront Octavianus amb una flota més petita i menor.
Però el seu aliat Marcus Agrippa, almirall de la flota, va idear peces que envestien els vaixells, i l’atac s’efectuava amb catapultes. A més, un torreó enmig l’embarcació assegurava la protecció als combatents. A “Batalla d’Actium” I d.C, col·lecció dels ducs de Cardona, i “Batalla d’Actium” d’A. Castro es poden veure aquests detalls. La batalla va resultar desastrosa per Marc Antoni i Cleòpatra VII, que es van acabar suïcidant.
Octavianus puja al poder (31 a.C.-14 d.C.) i és nomenat “Saeculum Augustum”. Amb el Mediterrani completament romà, Egipte passa a ser una província privada, cosa que va contribuir al seu prestigi. La figura de Iulius Caesar es divinitzar, “Temple de Divos Iulius”, representació numismàtica. El primer interessat en fer-ho era ell mateix, ja que això indicaria que era fill d’un déu. Al 27 a.C. Octavianus es va presentar al senat per abdicar, moviment polític magistral, ja que només volia continuar sent “imperator”, cap militar. Però el senat li va suplicat que no s’anés i li va donar més poders, el que significava que tots els seus títols eren legítims. Va rebre el títol honorífic d’”august” (augere, expandir), “princeps” (primum caput, el primer entre els primers) i “divi filius”. Al 23 a.C. l’intenten assassinar i estableix la guàrdia pretoriana. Al 13 a.C.
l’anomenen “pontifex maximus”, responsable del culte romà.
TEMA B1/ La fundació de Roma/ Els inicis de l’urbanisme d’una nova capital Existeixen diverses teories sobre l’origen de la ciutat de Roma. Per començar, el seu nom ja provoca discrepàncies, i és que pot tenir tres orígens: - Del grec “Rhóme”, que significa “força” Del seu equivalent en llatí, “Valentia”, que també significa “força” “Romulus”, la fórmula més famosa que prové del suposat fundador de la ciutat A més, les llegendes sobre la seva fundació no aclaren el gran misteri: - La gran història dels germans Ròmul i Rem. La d’Hellenius de Mytilene és la més antiga que es conserva, però potser ja existia a la cultura popular Rhomus, fill d’Enees, com a antecedent llunyà dels fundadors de Roma - Ròmul, descendent d’Enees. August li va encarregar al poeta Publius Virgilus Maro un poema èpic on s’expliqués l’origen de la ciutat, titulat “L’Eneida”. El seu contingut és plenament homèric i com es tracta d’una obra feta a mida se sap que és pura invenció, ja que en tot moment li convenia a l’emperador emparentar-se amb els déus. Aquí s’explica que Enees era fill de Venus “Grup escultòric d’Enees, Anquises i Ascanius” de Bernini, on es representen les tres edats de l’home i s’al·ludeix a la fugida de Troia. Enees carrega al seu pare, ja ancià.
També hi ha opinions diverses per crear la cronologia d ela ciutat i trobar el moment 0: - Tineus (814-813 a.C.) Fabius Pictor (748-747 a.C.) Cincies Alimentus (729-728 a.C.) L’aceptada és la de Terentius Varro, que situa la fundació de la ciutat a la data del 21 d’abril de 753 a.C.
“Lloba capitolina”, grup escultòric controvertir amb els dos nadons afegits al Renaixement per Pollaiuolo. Fins fa pocs anys es pensava que la lloba de bronze era etrusca, però des del 2009 es pensa que aquesta és una copia realitzada al segle XI-XII d’un original etrusc.
L’història de Ròmul i Rem Enees era fill de Venus i Anquises, i va fugir de Troia. Després d’un viatge pel Mediterrani, el seu vaixell va atracar a la regió del Latium i es va fer gran amic del rei Latinus, tant que es va acabar casant amb la seva filla Lavinia. De la seva unió va néixer Iulius Ascanius, que més tard que fundar Alba Longa, la que es considera com la ciutat mare. Ell va ser el primer rei, i la monarquia es va prolongar durant 12 dinasties. Amb la 13, Numitor va destronar el seu germà Amuli. Com era casat i tenia una filla, Rhea Silvia, Numitor la va convertir en vestal perquè no pogués tenir descendència. Un dia la noia es va quedar adormida sota un arbre i Mart la va deixar prenyada. Als 9 mesos van néixer els bessons Ròmul i Rem, per tant de doble divinitat, ja que un dels seus avantpassats era fill de Venus i després el seu pare era Mart. Numitor va enviar dos homes perquè els matessin, però un es va apiadar d’ells i els va abandonar al riu Tiber, on els trobaria la lloba que els amamantaria.
“Altar de Mart i Venus”, II d.C., al Museo Nazional Romano. Aquest relleu explica tot això de manera sintètica, característica de la plàstica romana Un altar és un bloc ce pedra decorat pels 4. Ressalta la icona de la lloba amamantant els nadons. Al costat veiem un home vell amb barba rinxolada i tors musculat, reclinat. Recolza la mà sobre una àmfora d’on brolla l’aigua. Aquesta és la personificació del riu Tiber. El lloc on es trobava la cova de la lloba capitolina era al turó del Palatinus, agresta i rocós. Un nen assegut s’identifica com la seva personificació. Els dos personatges en una acusada diagonal són els pastors enviats per Numitor. Es diferencien per l’edat. El vell, és el savi, el que té experiència, i el jove és l’inexpert i cruel. L’àliga és el símbol zoomòrfic de Júpiter i recorda que tot això va passar perquè ell ho va voler.
Quan els germans es van fer grans, van decidir tornar a Alba Longa i destronar a Amuli per reposar al seu avi. Després d’això, marxen amb el pretext de fundar una nova ciutat a l’indret on van ser salvats per la lloba. La situació de Roma no és coincidència, i és que té les condicions perfectes. El Tiber té meandres, i Roma és a la zona més fàcil de creuar. Al marge dret s’erigeixen diversos turons, el que afavoria la panoràmica en cas d’atac enemic. Aquests turons són: - Palatinus Capitolium Quirinalis Vincinalis Esquilinus dividit en Cispius i Oppius Caelius Aventinus Per fundar una ciutat s’havien de seguir uns rituals específics, i un d’ells era matar un animal en sacrifici i examinar les seves entranyes. Això ja era una gran prova, ja que mostrava si l’animal estava ben alimentat o no. Amb l’èxit del primer ritual, necessitaven escollir qui seria el fundador de la ciutat, i van remetre al ritual de “l’auspicium”, veure el futur. Consistia en posar-se a un punt alt per veure qui d’ells dos comptava més ocells. Rem va ser el primer en dir la xifra i el seu germà, sent veritat o no, va superar la xifra. Seguidament s’havia de definir el límit amb una parella de bous, el que dóna origen a la “Roma quadrata”. Com aquella terra era de Ròmul qualsevol que la profanés estava sota pena de mort, i Rem va morir a mans dels seu germà. Això és coneix com el “Sulcus primigenius”, que també dóna nom a aquesta obra del I a.C. el primer perímetre fomentava la fertilitat i el bon auguri, i al solc s’enterraven plantes i animals.
El primer rei de Roma va ser Ròmul i des del punt de vista arqueològic es conserven poques restes. “Vestigis arqueològics de les Cabanes de Ròmul”, VIII a.C. . La roca del Palatinus és d’origen volcànic, i aquí es veuen perfectament els paviments de les cabanes, que eren de fusta. Els forats circulars servien per incrustar els pilons, i les incisions que seguien el perímetre servien per abocar l’aigua en causa de pluja.
Aquestes cabanes estaven fetes de fusta (estructura), fang (parets) i fullaraca (sostre).
“Urna funerària de terracota”, VIII a.C., on es mostra la forma de les cabanes del Palatinus, al Fordham Museum de Nova York.
Recreacions de la Roma quadrata: Cronologia urbanística de Roma: - - En temps del rei Anos Marcius (639-616), es construeix el primer pont, símptoma d ela necessitat de comerciar i obrir noves fronteres Amb Tarquinus Anticus/Priseus (619-579 a.C.), es promociona la construcció de la primera obra d’ingenieria romana. El Velabrum era un rierol que desembocava en el Tiber, i per això les parts baixes dels turons sempre estaven plenes de fang i no eren adients per construir. La “Cloaca Maxima” desviava el cus del rierol, el que possibilitat la baixada a les valls i la recollida de les aigües residuals de la ciutat. Aquesta cloaca es va tapar per salubritat publica en època d’August. Sense l’assecament del Velabrum el Fòrum no hagués existit Servius Tulius (578-535 a.C.) engrandeix la ciutat. Anteriorment només els habitants del Palatinus tenien condició de ciutadans romans, ara tots els turons estaven englobats per Roma, i per tant, consideració jurídica. La “Mura Serviane” és la muralla que englobava els 7 turons. En queden alguns restos, i els que es conserven millors són els propers a l’estació de Termini - La República té els seus inicis al 509 a.C., i es pensa que es així pel llistat dels consols i per la constància del “Temple de Júpiter Optimus Maximus Capitolinus o la Tríada Capitolina” dalt del Capitolium, dedicat a Júpiter, Juno i Minerva. Aquest temple dividit en tres cambres és el model de referència a la vida religiosa romana Forum romanum, forum magnum o forum Espai entre els turons del Capitolium, Quirinalis, Palatinus i Esquilinus. Imatge panoràmica del forum. L’ocupació de forum es fa a l’entorn del 509 a.C., tenint tres parts importants: - La cúria, seu del senat format pels membres més savis i vells de la societat.
Tulius Hostilius la va construir, i per això es deia “Curia hostilia” La plaça circular del “Comitium”, amb esglaons al seu perímetre. Se celebraven els comicis, és a dir, era el lloc on s’escollien els dos consols La “Rostra” era una tarima on els politics feien els seus discursos, la tarima dels oradors Altres edificacions: - - Al costat de la plaça es trobava la “Tabernae veteres”, amb funció comercial, ja que la seva forma allargada i estreta, que seguia el recorregut de la plaça, acollia a les botigues “La Regia”, edifici triangular que no se sap si era la residencia del rei, “rex”, o de la màxima autoritat religiosa de la vida roman, el “rex sacrarum” A banda i banda de les tabernes, dos temples: “Temple de Saturn”, que va ser reconstruït al mateix indret que l’original “Temple de Castor i Pol·lux”, també reconstruir al lloc inicial A l’entorn del 390 a.C. Roma pateix el primer saqueig a càrrec dels gals. Per això es restauren els edificis i es considera a Camilus com el segon fundador de la ciutat. Als murs del Capitolium es construeix el “Temple de la Concòrdia”, del que no queda res.
La “Mura Serviane” es refà en pedra al IV a.C.
A l’entorn del 200 a.C., finalitzades les guerres púniques, Roma ja s’ha convertir en una potencia marítima i militar, i és quan s’estableix la forma del forum. Construcció de 4 basíliques, edificis civils amb noms de les famílies que van possibilitar la seva construcció: - “Basílica Sempronia”, darrere les tabernes “Basílica Fulvia /Hemilia”, refeta al l’I a.C.
De les 2 següents es dubta de la seva estructura i ubicació, però es pensa que eren als peus del Capitolium: - “Basílica Opimia” “Basílica Porcia” Tema B2/ La Roma d’August L’urbanisme és l’organització de l’espai, la distribució de volums, i no un sinònim d’una sola arquitectura. La ciutat de Roma és el símbol de la nova grandesa. Fins al 80 a.C., l’aspecte devia de ser molt semblant, ja que no van haver-hi canvis importants.
Però a l’entorn d’aquesta data es comencen a fer intervencions arquitectòniques amb una paper escenogràfic.
“Tabularium”, edifici visible des de qualsevol punt del fòrum. És l’actual seu de l’ajuntament de Roma. Se’n conserva l’estructura inferior, de grans parets de pedra “tuf” (volcànica), molt emprada duran l’època monàrquica i republicana. La seva paret llisa salva el desnivell entre el for i el Capitoli. 2 registres amb fileres de columnes i arcs de mig punt. Actualment queden pocs vestigis i ha patit moltes remodelacions. S’ha pogut datar per les inscripcions epigràfiques que al·ludeixen al consol Quintus Lutazio Càtulo, 83 a.C. . Durant anys es va pensar que va ser el seu arquitecte, però ara s’ha suggerit com a possible creador a Lucius Cornelius. L’edifici era l’arxiu estatal on es el guardaven les “tabulae”, taules de fusta o argila on es feien anotacions. Amb ell queda tancat l’aspecte genèric del for i la plaça queda definida de manera rectangular.
Juli Cèsar va ser escollit consol, concedint-li el títol de “dictator”, el que feia que pogués restar al poder més temps. Es va acabar autoproclamant “dictatos perpetus”.
Una de les seves primeres accions és destruir la “Basílica Opimia”, la “Basílica Porcia” i la “Rostra”. Les eleccions es van continuar fent a la “Plaça de la Saepta Iulia”. Aquestes accions les va fer per guanyar espai (especulació inmobiliaria), ja que volia edificar un nou fòrum: el “Forum Iulium”, alineat en diagonal amb el “Forum romanum”. Les seves obres comencen a l’entorn del 54 a.C. i no s’acaben fins a finals de segle. La plaça el “Forum romanum” s’havia format de manera anàrquica, però el que projecta ell té una coherència estructural.
La plaça era rectangular, i estava flanquejada per galeries cobertes amb columnes.
Aquesta, que no es conserva, estava porticada per tres costats, és a dir, era un tripòrtic. 2 naus longitudinals separades per series de columnes. Posteriorment, Trajà la va reformar al II d.C. A l’extrem de la plaça, s’erigia el “Temple de Venus Genetrix” (condició de mare de la deessa). Això és una maniobra que recorda que la família Iulia, és de descendència divina. Era un temple de 8 columnes, però les remodelacions de Trajà el van deixar sense. Al 1934 es va realitzar una anastilosi, una agrupació de peces original per fer-ne la reconstrucció, que potser no és exacta. Es conserva alguna part del paviment i de les columnes.
Una altre acció promou la destrucció de les basíliques que definien el Forum Romanum: - Desapareixen la “Basílica Sempronia” i les “Tabernae” per donar pas a la “Basílica Iulia” al sud de la plaça. Composta per una nau central per donar il·luminació. Aquest edifici era judicial, lloc on es reunia un tribunal de 100 jutges que a la vegada podia dividir-se en 4 subtribunals i desenvolupar tasques simultàniament. S’accedia a través d’una escalinata que el monumentalitzava.
En llocs públics com aquest, és normal trobar-se taulells de jocs, els “tabulae lusociae” - Al nord, la “Basílica Flavia” és restaurada per la família Emilia, nom amb el que serà rebatejada. El seu esquema es respecta, d’aquí que no varií el seu caràcter. De naus estretes i adeqüament de l’estructura amb els carrers.
Adossades a la paret, s’erigeixen una bateria de cambres que venen a substituir les desaparegudes tabernes. Aquestes són les “Tabernae novae” La Roma d’August, la Roma imperial Mario Torelli i Pierre Gros plantegen 3 dificultats principals: - Porques restes conservades malgrat la importància de l’etapa augustea Condicionants ideològics canviants d’August, que depenien dels seus moviments polítics convenients Com la seva política no era fixa, la seva urbanització serà ambigua 3 iniciatives fonamentals d’August: - - Derogació de la “lex de urbe augenda” de Juli Cèsar, proposada al 44 a.C., que pretenia desviar el curs del Tiber La Roma dels 7 turons era la viscuda a la república, però al voltant s’havien creat suburbis, els “pagi”. August els incorpora ala ciutat, i aquestes persones passen a ser ciutadans romans Creació de XIV “regiones” (districtes), subdividits en 265 “vici” (barris). El nou límit de la ciutat no implica una macro muralla, perquè Roma era tan poderosa que ni es plantejaven la possibilitat d’un atac August promou: - “Lex Iulia de modo aedificorum”, amb la que es prohibien els edificis de més de 20 metres d’alçada, ja que busca una unificació de la ciutat Millor provisió d’aigua (fonts) i seguretat (creació dels bombers), ja que Roma estava formada en la seva gran majoria per cases de fang i fusta Neteja i higiene, condicionament dels marges del Tiber, que era la zona més marginal Restauració general de les vies urbanes L’aspiració d’August era fer una ciutat ortogonal, és a dir, estructurada en horitzontals i diagonals, però això significava refer-la de nou, i hauria perdut tot el suport amb aquesta acció Per conèixer l’època d’August tenim dues fonts imprescindibles: - “Res Gestae”, on s’explica la restauració de 80 edificis La biografia d’August escrita per Suetoni August va finalitzar els projectes de Juli Cèsar al for, fent dues intervencions que alteren la imatge del conjunt: - La “Nova Rostra”, a l’extrem occidental de la plaça. Rostra és una paraula llatina en plural, que ve rostrum, rostre. Aquesta era la tarima dels oradors, i era costum col·locar a la part davantera els esperons de les proes dels vaixells caiguts en batalla. Eren grans trofeus de guerra, per això es conserven marques a la superfície - A l’extrem oriental li anteposa el “Temple de Juli Cèsar”, que va ser deïficat.
Al juliol de l’any de la seva mort, al 44 a.C., va passar el “Cometa Caesaris”, el de llum més intensa, i aquest fenomen va estar considerat com un miracle, com la manifestació del seu esperit. A partir del 42 a.C. la seva candidatura per ser diví es va materialitzar en moneda abans de fer-se en temple. Això li interessava August, ja que era el seu fill adoptiu, i per això en un futur se’l va anomenar “Divus filius”. Una reconstrucció de l’any 2012 situa 6 columnes a la façana, i davant un pòdium amb absis i altar on va ser incinerat el general. La doble entrada d’escales laterals trenca amb la tradició i li dóna més importància a l’altar. Dins el temple es conservava una estàtua. Només es conserven algunes restes del nucli del pòdium i l’altar Juli Cèsar va promoure la construcció de la “Curia Iulia”, que va ser finalitzada per August i que es va incendiar a finals del III d.C. . Es va reconstruir a IV d.C. respectant l’estructura original i es pot contrastar amb la seva representació numismàtica. Ha quedat en peu gracies a que es va convertir en una església cristiana. Aquest edifici consta de 3 finestres i una façana rematada per un pòrtic amb frontó triangular.
El “Forum Iulium” va ser el primer dels fòrums imperials, i August va construir el seu “For August” en angle recte respecte aquest, i que a més segueix la seva estructura. És un bipòrtic, però probablement un tripòrtic, però això no se sap per la falta d’excavacions, que tampoc poden aclarir de quina manera s’unia aquest for amb el de Cèsar. A banda i banda, exedres o grans absis. Els més pròxims al temple són els més grans. A l’extrem superior de la plaça es trobava el “Temple de Mars Ultor”, el que afirma una clara insistència en declarar-se descendent del déu. “Ultor” significa venjador, i en aquest cas el que es va venjar va ser la mort de Juli Cèsar. Per aquesta raó va ser dissenyat arran la mort dels seus assassins. Queden algunes restes i es pensa que la posició entranya del temple, a l’interior de la plaça i no al se final, es deu a que es trobava proper a un barri residencial, i per tant s’havia d’expropiar. Per tal de no tenir problemes es va decidir disposar-lo d’aquesta manera.
Tema B3/ Roma Caput Mundi/ La capital amb les dinasties Juli-Clàudia i Flàvia El “Campus Martius” no formava part de Roma fins l’època d’August. Explanada delimitada per l’occident pel Tiber, al nord pel turó del Pincius, a la part oriental pel Capitolius i el Quirinalis: - La meitat nord era una explanada deshabitada per fer maniobres militars Al sud s’havien fet intervencions importants en època republicana, com el “Teatre de Pompeu”, una plaça porticada i “Area Sacra de Largo Argentina”, com alguns espais lúdics. A partir del 27 a.C. aquesta zona serà urbanitzada per Marcus Agrippa, propietari d’una gran zona residencial i que es va dedicar a fer especulació immobiliària “La Saepta Iulia” era una plaça rectangular quatriporticada, lloc on els romans escollien i votaven als consols. La primera intervenció d’August va ser adjuntar-li el “Diribitorium·”, del que no es conserva res. Aquest edifici era on es duia a terme el recompte de vots. Davant, un estany més o menys natural que va ser canalitzat, amb triple funcionalitat: - Espai públic Depòsit d’aigua Espai destinat a la recreació de batalles navals, les naumàquies Entre l’estany i la plaça es construeix un temple de promoció particular, el “Pantheon”, que només es coneix arqueològicament. El que avui en dia veiem a Roma és un construir al segle II d.C. . A continuació, la “Basílica de Neptú”, dedicat al déu del mar, lògic pensant que Agrippa era un llop de mar. També va construir les primeres termes romanes públiques, “Termae Agrippae”.
La zona nord quedava creuada per la “Via Flaminia”, una de les entrades importants a la ciutat, utilitzada per les regions romanes per anar i tornar de la guerra. Aprofitant el lloc simbòlic, August promou actuacions per enaltir la seva memòria: - “Mausoleu d’August”, poc conservat - “Gran rellotge solar”, amb un obelisc egipci om a “gnomon”. El 23 de setembre, data de naixement d’August, l’alineació entre l’ombra de l’obelisc i la de “L’Ara Pacis” era perfecta, reivindicant així que ell era l’artífex de la pau.
Com l’urbanització de Roma s’ha superposat, l’obelisc es troba actualment a la Plaça Montecitorio, i del solàrium es conserva una part de paviment a una vivenda particular - “Altar de l’Ara Pacis Augustae”, 9 a.C.
August mor al 14 d.C. havent assignat en vida el seu successor. Primer va ser el seu nebot Marcel, en morir el general i cunyat Agrippa, després els seus nets. Com per aspirar a succeir-lo els candidats havien de tenir parentiu amb ell o la seva dona, Lívia, finalment va ser el fill d’aquesta d’un matrimoni anterior: Tiberi. Com les conspiracions i assassinats dels altres successors van ser promoguts per ella segurament, al seu fill ja no li va passar res per estar sota la seva protecció. Al 4 d.C. Tiberi es converteix en fill adoptiu d’August i així queda clar que serà el seu successor.
Els estudiosos no acaben de posar-se d’acord per afirmar qui va ser el primer emperador de Roma. El terme “imperator” es referia al cap de l’exèrcit, i si és així, Juli Cèsar ja ho va ser, també August. Però el poder global el va tenir Tiberi per primera vegada. A aquest l’havia de succeir Germanicus, que en morir deixa a Calígula, el seu nebot net, amb el dret d’heretar. Després d’ell va regnar Claudi, que no va tenir bon ull amb les dones: la seva primera esposa Messalina havia passat pels braços de tota la cort, i la segona, Agrippina, el va enverinar amb bolets. Claudi havia adoptat al fill d’Agrippina, Neró, que mor al 68a.C. i marca el final de la dinastia Juli-Clàudia.
Tiberi (14- 37 d.C.) - - - Restabliment dels temples del Fòrum Romanum Multiplicació dels arcs honorífics. Els arcs de triomfs commemoraven una victòria, els honorífics anunciaven l’arribada a una ciutat, la inauguració d’un edifici... Els va erigir perquè servissin de punts de referència, però malauradament la majoria no han arribat als nostres dies Inicià la “Domus Tiberiana” al Palatinus, que es coneix de manera fragmentada ja que a sobre es van construir els Jardins Farnese al Renaixement. Aquest va ser el primer palau imperial de Roma. August residia en diverses cases, però aquest palau ja era tot un bloc. Aquest projecte construir des de 0 i de dimensions colossals, constava d’un pati central envoltat de dependencies. Salvava el nivell del Palatinus i només veient la terrassa i els murs de pedra conservats, es pot saber que era un edifici potent Construeix el “Templum Augusti o Divi August” al Forum Romanum, que també va ser divinitzat al morir. Se sap que la façana era de 8 columnes per la representació numismàtica. Situat al pendent del Palatinus, encara hi ha dubtes per identificar les restes Presuntament, Tiberi va morir de manera natural.
Caius Calígula (37- 41 d.C.) - Ampliació de la “Domus Tiberiana” Al turó del Vaticanus construeix el “Circus”, finalitzat per Neró. Pocs vestigis per trobar-se sota la plaça del Vaticà. El seu obelisc es va traslladar al segle XVI com a punt visual i referencial d’aquesta Claudi (41-54 d.C.) - Obres per garantir la seguretat i salubritat urbana 2 aqüeductes importants: - “Aqua Claudia” - “Anio Novus” Aquestes grans obres d’ingenieria entraven a la ciutat pel mateix punt, confluint a la “Porta Maggiore”, 52 a.C., que esdevé porta d’accés a la ciutat. Els carreus de pedra del registre inferior semblen mal desbastats, pràctica habitual a l’època de Claudi. El triple àtic és de pedra llisa perquè havia de servir de suport duna inscripció. Aquest àtic funcionava com a pas de la canalització.
Neró (54-68 d.C.) - - “Templus Divi Claudi” Adequació del Tiber i els seus voltants per tractar-se de la zona marginal de la ciutat “Domus transitoria”, 54-64 d.C., i Pons Neronianus. A la mort de Claudi al 54 d.C., puja al poder Neró. La seva família era la propietària d’una zona de l’Esquilinus i es planteja fer un gran palau que uneixi els turons del Palatinus amb l’Esquilinus. Al 64 d.C., l’incendia de Roma el va destruir. Aquest va començar a la regió XI, una zona industrial. Va destruir el centre de la ciutat i va deixar 7 regions més malmeses “Domus Aurea”. Neró privatitza el sòl i es planteja fer el palau, que inclouria lloc públics. Al mig, un estany colossal on més tard es construiria el “Colosseu”. El més interessant de les dependencies privades és la “Sala de l’octògon”, de gran magnitud i luxe. Amb aquesta obra es va gastar tots els diners de l’estat. Dins el seu palau tenia col·leccions importants d’art grec i romà. Al 68 d.C., va ser convidat a que es suïcidés Una nova dinastia d’emperadors: la Família Flavià(I) Com no hi ha hagut temps de succeir entre el 68-69 d.C. es produeix una guerra civil que té al poder fins a 4 emperadors i que acaba amb una nova dinastia vinculada a l’exèrcit: la Flàvia Vespasià (69-79 d.C.) - Desmantella la “Domus Aurea”, un dels exemples més grans de privatització del sòl, i a més torna a fer els espais públics Construcció del “Colosseu” Finalització del “Claudianum” “Templus Pacis” o “Forum Pacis” deixant un espai entremig entre aquest i el fors de Juli Cèsar i August. El gran conflicte de Vespasià va ser la revolta de Judea entre 71-75 d.C., i és curiós que els mateixos territoris amb els que l’Imperi romà va tenir problemes siguin actualment els focus d’inestabilitat del món. Tots els diners aconseguits amb els tresors de guerra van anar destinats a la construcció d’aquest macro-temple que té l’aparença d’un fòrum Plaça quadripòrticada, i en uns dels seus extrems, l’espai destinat al temple amb la seva corresponent escultura de la Pau. Els temples romans eren espais tancats on no entraven els fidels, sinó que s’obrien en ocasions especials i per persones especials. Només quan es necessitava molta afluència de gent per un sacrifici de vital importància, l’entrada era lliure fins que s’omplia. Els sacrificis es realitzaven a l’altar, que es troba a l’exterior, i realment és la mateixa idea que al cristianisme: els romans sacrificaven pels seus deus, els cristians rememoren el sacrifici de Jesucrist per la humanitat.
El quadripòrtic està resolt de manera diferent als fors anteriors, ja que la façana del temple queda integrada a la plaça i les seves columnes formen part de la galeria, el que dóna una lectura visual continua. En un inici, les planimetries es realitzaven amb rectangles de 3x4 fileres a l’espai de la plaça, ja que en uns inicis es creia hi havia arbustos, però es realitzaven d’aquesta manera per defecte del dibuixant, que era francès. A partir de les últimes excavacions arqueològiques se sap que no eren simples arrengleraments d’arbustos, sinó “euripos”, canals d’aigua flanquejats per jardineres. Això demostra un diàleg entre l’arquitectura i la naturalesa que no és exclusiu de l’indret. Per exemple a “Pintures d’una casa privada de Pompeia” I a.C. l’idea és similar, el que significa que aquest recurs s’utilitzava també a les províncies romanes.
Titus (79-81 d.C.) Es recupera la continuïtat familiar, ja que era fill de Vespasià, i és succeït pel seu germà Domicià (81-96 d.C), que va governar desastrosament provocant que la dinastia Flàvia no pogués continuar.
B4/ La culminació d’un llarg procés Les darreres actuacions flàvies i el for trajà Domicià - A la mort de Vespasià al 79 d.C., va començar el procés per divinitzar l’emperador i la projecció del seu temple, al costat del “Temple de la Concòrdia” al “Forum romanus”. El va encarregar el seu fill Titus, però degut a la seva mort sobtada i la no finalització el temple, aquest es va acabar dedicant al dos sota el nom de “Templum divi Vespasianum et divo Titos”. Al 81 d.C., el seu germà Domicià enllesteix les obres. Aquest es troba al Capitolium i per això s’adapta al desnivell del terreny. Només en queda una cantonera amb part d’una inscripció que se sap que remetia a l’advocació de Vespasià i Titus - Restauració del “Forum Iulium” per l’incendi que el va destruir a la dècada dels 80 Però sense dubte, es van realitzar 3 grans obres sota el govern de Domicià: - Intervenció al Campus Martius a l’esquerra de l’estany d’Agrippa i per damunt del “Teatre de Pompeu”, es construeix el “Teatrum tectum o Odeon”, teatre cobert del que no es coneix pràcticament res. A continuació, “Estadi de Domicià”, de forma rectangular i amb corba a un dels extrems. La part central s’emprava per curses de cavalls o jocs atlètics. Actualment queda poc però es coneix el seu perímetre a través de la Piazza Navona. Quan es va fer la remodelació de la plaça al segle XVI, es va respectar l’espai de l’estadi, construint els edificis allà on eren les grades. Només se’n conserven poques pedres que es poden veure des d’un balcó - “Forum transitorium”, l’espai entremig que quedava entre els fors de Juli Cèsar i August i el for de la Pau. Dificultats de la l’espai: - Per allà creuava la “Cloaca Màxima” Probablement hi havia alguna residencia privada que dificultava les intervencions L’adequació urbanística havia d’estar ben pensada, ja que l’espai ja es trobava delimitat. A més, havia de garantir el passatge entre el barri de la Subura i els fors.
- Aquest projecte se li va encarregar a Rabirius. La primera dificultat amb la que es va trobar era que el “Forum d’August” tenia en realitat 4 exedres (2 donaven al futur “Forum transitorium”), així que es va destruir la més petita per guanyar espai (per això no se’n coneixia l’existència fins fa relativament poc), però sabent que havia de respectar la superior.
L’espai dóna com a resultant una plaça rectangular amb un temple encaixat a un dels seus extrems, dedicat a Minerva, la deessa predilecta de l’emperador. Aquest havia de tenir unes dimensions X per no tapar el carrer de la Subura que comunicava amb els fors, i d’aquí ve el nom de l’espai: “Forum transitorium”. Però la gent que hi arribava no es podia trobar amb els murs del “Temple de Minerva” i l’exedra del “Forum d’August”, ja que donaven mal efecte, així que per dissimular-ho, es va construir un pòrtic absidal que conduïa a la plaça. Com l’espai ja era reduït no era viable fer un pòrtic, així que es van adossar columnes als murs creant un fals pòrtic, solució ornamental i visual.
La comunicació final entre aquest espai i la resta de fors imperials era la Via del Argiletum, entre la “Basílica Emilia” i la “Curia Iulia”, comunicant directament amb la plaça del “Forum romanum”. A les últimes excavacions es van trobar restes d’un temple d’època flàvia, corresponent al govern de Domicià. S’ha pensat que el primer projecte de Rabirius va ser col·locar el “Temple de Minerva” a allà, però no es coneix la causa del canvi de 180 graus. Es van aprofitar aquests fonaments per construir a sobre un templet amb 4 portes dedicat a Janus, un dels deus de la guerra.
Qualsevol estructura dedicada a ell tenia aquesta doble orientació i és significatiu el fet de que les portes eren obertes si regnava la pau, però si Roma estava en guerra es tancaven, així que era una manera d’informar a la població. Aquest era el punt escenogràfic quan s’entrava a la plaça.
“Columnae”, les columnes adossades al mur de pedra tuf, originalment revestit en marbre. L’arquitrau està decorat amb una sèrie de relleus on es representa el mite d’Aracne, que va desafiar a Minerva, ja que es considerava millor teixidora d’ella.
Es van enfrontar i efectivament ella era millor, però la deessa enfadada per l’atreviment la va convertir en aranya perquè es passés l’eternitat teixint. Què és el que va fer que es tries aquest mite? El fet de que Domicià era molt conservador i domèstic, i d’aquesta manera mostrava la seva pedagogia i pensament de que la dona havia d’estar a casa. I que hi ha més domèstic que una dona que cus? L’àtic també està decorat amb una seqüència de relleus, i aquesta dona guerrera probablement és la personificació d’una província o poble sotmès. Malauradament, no es conserven masses restes de tot el conjunt - “Palau imperial” a la zona del Palatinus, que es va urbanitzar en gran part per realitzar la residencia definitiva imperial, adaptant-se a les dificultats orogràfiques el terreny - Aquest palau es divideix en dos sectors: “Domus Flavia”, dependencies representatives i institucionals. Organitzada al voltant d’un pati central quadripòrticat (peristil). Es diferencies 2 àrees: - La nord, amb l’estructura central del triclinium, la sala on es menjava reclinat, flanquejada per dos nymphaeum, fonts monumentals que adequaven l’espai, creant una escenografia luxosa i relaxant - Al sud, amb el punt central de “l’Aula Regia”, l’espai més important i noble, flanquejat per una basílica i el “Lararium”, present a totes les cases romanes.
Era l’altar on es col·locaven les petites escultures d’advocacions dels lares (paraula d’on deriva “llar”), els esperits divins protectors de la casa. Té sentit, llavors, que aquesta fos la residencia de la guàrdia pretoriana. Es va considerar que “l’Aula Regia” estava coberta per una volta, però això és inviable perquè no es podria aguantar, així que ara es pensa que el sostre era de fusta plana. Això sí, l’interior sumptuós i amb columnes col·locades davant les parets per ornamentar, seguint el mateix recurs que es va emprar al “Forum transitorium”.
No en queda pràcticament res - “Domus Augustana”, dependencies privades de la família de l’emperador, organitzada en diversos nivells i terrasses (manera esglaonada) per salvar els desnivells del turó. La façana dóna directament al “Circus Maximus”. Un dels llocs predilectes de l’emperador era un peristil semicircular amb llac i illa amb passarel·la que portava fins un arbre. Tornem a trobar el diàleg entre l’arquitectura i la natura. En aquestes dependencies privades també podem trobar la “Font dels 4 pètals” i en un extrem “Estadi hipòdrom”, on es feien curses i esdeveniments privats Trajà (98-117 d.C.) Al 96 d.C. Domicià és assassinat. Dels flavis, era el més augusteu, però precisament això va ser el que li va fer guanyar tants enemics. Com se’l va considerar un mal emperador no se’l va divinitzar i Roma no voldrà tornar a sentir parlar dels Flavis. Com encara que no hi ha un successor, s’escull el senador Nerva, que era vell i savi, amb l’intenció de guanyar temps per trobar un nou emperador. Aquest va ser l’encarregat d’acabar el “Forum transitorium”, i per això a vegades se l’anomena “Forum de Nerva”. Mor al 98 d.C. i l’alternativa la troben a l’aristocràcia militar. Trajà, un general d’origen hispà puja al poder, convertint-se en el primer emperador de província. Durant el seu mandat (98 117 d.C.) va tenir un gran conflicte amb la Dàcia, l’actual Romania aproximadament. 2 campanyes principals: - La primera, a inicis del II d.C., on s’acaba firmant un pacte de pau A la segona, Trajà els destrueix per sempre Els tresors de guerra van servir pel finançament del seu for imperial, el més gran de Roma.
“Forum Trajano”, la superficie publica més gran de tot l’Imperi. A l’hora de definir el disseny es buscava una simbologia que evoqués la forma d’un camp militar, el que equivaldria a dir, demostrar, que Roma era el que era gracies a les forces militars. Se’n coneix l’arquitecte, que va ser Apol·lodor de Damasc, i el primer problema amb el que es va trobar va ser un turó entre el Quirinalis i el Capitolius d’uns 40 metres d’alçada, que separava els fors del Camp de Mart com a barrera natural. Aquest es va reduir deixant un gran solar per construir el macro for, que facilitaria la comunicació entre la resta dels fors imperials i el Camp de Mart. El primer correspon a l’antiga planimetria, el segon, a la més actual.
Hi ha 2 planimetries del for de Trajà. La primera correspon a la lectura que se’n feia abans de les excavacions de l’any 2007, però tot i així continua sent la més divulgada.
Plaça de grans dimensions tripòrticada amb el cantó meridional d’estructura poligonal amb 3 trams de galeria, cosa que no es trobava a cap for anterior. Aquí es tronava una gran porta monumental que enllaçava amb el for d’August, a partir de la qual s’accedia a una petita plaça de passadissos laterals. Trajà fa un homenatge a l’exèrcit al seu fort a través del programa ornamental, que no és de temàtica mitològica, sinó militar, on apareixen soldats i els mateixos dacis, els derrotats que es van guanyar l’admiració dels romans per ser uns enemics dignes. La dificultat per aconseguir la victòria fa que encara s’exalti més. Al mig de la plaça hi havia una escultura de bronze eqüestre de l’emperador de la que només es conserven els fonaments. Trajà és el que dirigeix al seu exercit, queda clar que és el líder. Per primera vegada es prescindeix del punt de fuga tradicional, que consistia en col·locar un temple a un dels extrems de la plaça, per posar-hi una macro basílica, la més gran de Roma, sota el nom de “Basílica Ulpia”, fent referència a la família de l’emperador, ja que ell es deia Marcus Ulpius Trajanus.
Els extrems d’aquesta eren exedres, també utilitzats com a remats laterals a la plaça, en la línea dels del for d’August i els agregats per Domicià al de Juli Cèsar. Les exedres s’empraven per la celebració de la cerimònia de la “liberalitas”, on l’esclau passava a tenir la condició de llibert. En queden porques columnes que a més han estat reconstruïdes.
A l’altra costat de la basílica, la “Columna trajana”, relleus de les campanyes contra els dacis que marcava l’alçada del turó anterior. Flanquejada per dos edificis que encara no se sap molt bé que eren. Teories: - - Tradicionalment s’ha dit que es tractava de dues biblioteques, però s’ha demostrat que la seva il·luminació era precària, i això no lliga amb l’arquitectura romana, que tenia molt en compte els espais de llum, i a més no és viable per un espai dedicat al coneixement S’ha pensat que eren caixes d’escales que comunicaven amb les terrasses de la basílica, i tenien com a finalitat la millor observació de la columna - Últimament s’ha pensat que es tractaria de temples, ja que se sap que hi havia un dedicat a l’emperador, posterior a la seva mort. Arqueològicament no s’ha trobat res, però si la gran porta monumental per accedir des del Camp de Mart. Això fa intuir que les preteses biblioteques fossin espais de culte, un dedicat a “Divi Trajanus” i l’altre a la seva esposa, “Divina Plotina” A la lectura urbanística sempre s’havia pensat que l’entrada es trobava al sud, però sembla més lògic pensar que si aquests edificis eren temples, l’accés principal es trobes al nord, fent que el recorregut comences per la columna, continues pels temples i la basílica, per continuar a la plaça que donava pas a l’accés al for d’August. Una moneda demostra l’existència dels dos propileus amb escultures de bronze militars a l’àtic.
L’altre exedra petita del for d’August també va ser destruïda, i existeixen dues hipòtesis: - Va desaparèixer la passarel·la que comunicava el for de Trajà amb el d’August Domicià la va eliminar per fer-ne les del for de Juli Cèsar C1/ Tecnologia i revolució/ Introducció a l’arquitectura romana Teoria dels ordres clàssics Sebastiano Serlio, autor dels “5 llibres d’arquitectura”, 1537, concep el seu primer llibrer amb la representació dels 5 ordres clàssics, que segons ell són l’essència de l’arquitectura clàssica, representant de l’harmonia, la bellesa, la unitat i la proporció. Els mateixos grecs ja van teoritzar sobre el tema, però els ordres romans en són dos més: - Toscà, semblant al dòric però de proporcions més petites Dòric, més alt que el toscà Jònic, de capitell amb volutes Corinti, capitell vegetal Compost, més propi d’èpoques modernes, que barreja el jònic amb el corinti Els romans empraven els ordres per mimesis dels grecs, però no es limitaven a copiar, sinó que també a reinventar. Aquest procés serà lent, però mentre que els grecs només concebien la columna com element estructural, els romans també ho faran com a ornamental.
Vitruvi, arquitecte romà d’època d’August, és una figura molt mitificada, ja que els “De architectura libri decem” són l’únic tractat clàssic que ens ha arribat. Es tracta d’un compendi enciclòpedic que no només inclou idees pròpies, sinó també d’altre autors. A la introducció, fa una reflexió sobre el mot arquitectura, format per arjé + teknon (el primer que construeix o el que té l’habilitat de construir). Per Vitruvi, l’arquitectura va començar de manera instintiva per oferir refugi a l’home, i perquè una cosa es pugui considerar com a tal, ha de reunir tres principis bàsics: - Firmitas Utilitas Venustas Aquesta és una definició restringida i discutible, però la majoria de tractats d’arquitectura posteriors es fixen en Vitruvi. També s’ha de tenir en compte que Vitruvi parla majoritàriament d’art grec, ja que les grans fites d’art romà encara no s’havien produït al segle I d.C. .
Confrontació entre arquitectura tradicional/ arquitectura innovadora - Tradicional, d’inspiració grega Innovadora, originalment romana “Temple de la Tríada capitolina”, 509 a.C., dedicat a Júpiter, Juno i Minerva, i que probablement era de fusta. Per això es va refer en diverses ocasions i les restes que ens han arribat són insignificants.
Pasos per descriure un temple: Exterior - Comptar el número de columnes: 4, tetràstil 6, hexàstil 8, octàstil 10, decàstil El número sempre serà parell, i ens donarà una idea de l’amplada del temple. En aquest cas el temple és hexàstil - - La pronaos és l’àrea que es troba abans del temple pròpiament dit, i la naos o la cel·la l’interior. En aquest cas, el temple hexàstil consta de 2 fileres de columnes de retorn Si la naos està envoltada completament per columnes és un temple perípter, i sinó es dóna el cas és un temple “sine postico” (sense columnes al darrere) Interior - Descripció de la naos, que en aquest cas consta de 3 parts per estar dedicada a una tríada. Cada porta dóna pas a la dependència del déu L’únic que es conserva del temple és una part de fonamentació en aparell d’opus quadratum (grans carreus de pedra, el més emprat en època republicana). S’alternen carreus a lo llarg i carreus a través per donar consistència al mur, que té una cara interna i una externa. Per manipular els carreus, els romans s’ajudaven d’una especia de grua anomenada “machinae tractoria” o “rechama”, de la que només es conserven maquetes o algunes representacions en relleus. Constava d’una roda giratòria (on corrien els esclaus per donar-li força), que feia baixar o pujar el braç amb pinça. Per evitar les caigudes es feien forats als carreus per assegurar-ne la major subjecció,per això és habitual trobar-los amb unes marques. A “Tumul dels Haterii de Centocelle”, III d.C., trobem una representació.
“Temple de Portunos”, II-I a.C., temple tetràstil amb una columna de retorn, frontó triangular i cornisa aèria que sobresurt. S’assenta sobre un pòdium, al contrari que els temples grecs que ho feien sobre una triple escala, cosa que demostra que els romans reinventaven l’arquitectura grega. Aquestes columnes són estructurals, però no les de la part posterior. Aparentment el temple és perípter, però quan es dóna aquest cas es diu que es tracta d’un pseudoperípter, ja que les columnes són merament ornamentals.
Aparells constructius “Opus” significa aparell, la combinació de materials per realitzar una estructura, i n’existeixen multitud al món romà.
“Pantheon”, II d.C.. L’arquitectura grega és per definició arquitravada i allindada, tot i que coneixien les voltes i cúpules, però no les utilitzaven. Aquests llenguatges sí que eren més comuns al món romà. Sense l’opus caementicium no s’hauria pogut realitzar aquest cúpula colossal de 42 metres de diàmetre. Els primers exemples d’aquest aparell es troben al segle II d.C., i van ajudar a estalviar esforços humans i econòmics. L’opus caementicium es feia amb aigua, calç, arena i caementa (fragments de pedra sobrants de la construcció). Això permetia aconseguir formes complexes gràcies al seu estadi semi líquid, i una vegada assecat era ferm.
Trobem diversos exemples d’aparells romans a la “Villa Hadrianea”, 120-138 d.C., a Tivoli, on la volta de canó es va fer amb aquest mateix sistema. Per poder construir-la, es col·locaven taulons a les files de la cúpula i totxos de ceràmica per recobrir. Després s’avocava l’opus caementicium i els taulons es podien treure una vegada sec. Aquesta és una gran evidencia el progrés constructiu romà. Però aquest aparell té dos problemes: - Feble davant l’exposició continuada amb l’aigua, que pot motivar esquerdes i trencaments. Per evitar-ho es protegia l’exterior amb pedres col·locades a la manera d’opus incertum - Aspecte visual poc estètic, que en molts casos es revestia amb estuc pintat o amb formes Opus reticulatum, perfil piramidal cap a l’interior que s’emprava per protegir millor el nucli.
Opus testaceum, totxos de mides estàndards que comportaven la rapidesa de la construcció. Per això el color de Roma és el marró i no el blanc, pels totxos. Molts d’aquests tenen inscripcions, les “bolli laterizzi”, que indiquen e nom del ceramista per facilitar l’inventari. A vegades es poden identificar les cronologies dels edificis per aquests, ja que a vegades hi posa el nom d’un consol, però això no és segur al 100 per 100, ja que a Roma era molt comú la reutilització de material.
C2/ Del maó al marbre/ L’arquitectura en temps d’August Suetoni, autor d’una de les biografies d’August, és tremendament partidista, ja que exalta les virtuts del governant. Segons ell, August va trobar una Roma de maó i la convertir en marbre. En realitat Roma estava formada majoritàriament per edificis de fusta, totxo i fang, i August el que va fer va ser revestir certs edificis en marbre.
A la recerca del prestigi personal “Domus Augusti” 36-28 a.C., al Palatinus. Formada per diverses cases d’època republicana reformades al seu gust. 2 àmbits: - “Domus Augusti”, dependencies personals d’ell i la seva família “Domus Liviae”, casa de representació El complex estava envoltat de jardins i escalinates, i se’n va construir un temple, el “Temple d’Apol·lo Palatino”, divinitat protectora d’August, perquè segons ell l’havia ajudat en algunes de les seves grans victòries. Octavi el va decidir erigir en agraïment abans de la batalla d’Actium, però com es va finalitzar després d’aquesta, també es va convertir en un record d’aquest nou triomf. Es pot redefinir una mica la seva estructura: temple pseudoperípter hexàstil amb 2 columnes de retorn que es troba sobre un pòdium amb escalinata.
Contemporàniament a la construcció d’aquest temple, se’n va fer un altre també dedicat a Apol·lo al sud del Camp de Mart. Al 430, hi havia un temple dedicat a Apol·lo Medicus, construït perquè Roma havia patit una epidèmia, i aquest es va fer fora la Mura Serviana per tractar-se d’un déu forany. Aquest va ser refet per un partidari de Marc Antoni, Caius Sosius, per això se’l coneix com el “Temple d’Apol·lo Sosiani”.
Originalment també hi havia un circ al costat, i un dels seus altres noms es “Templo d’Apol·lo in Circo”.
Amb aquest temple es buscava rivalitzar amb el d’August, tot i que aparentment tenen una planta bastant similar: - L’intercolumni del temple del Palatinus és més gran que el de Sosius, que així vol aconseguir una major monumentalitat - La cel·la del temple del Palatinus és llisa, mentre que al de Sosius s’adossen columnes, fent que tingui una major recarrega ornamental S’han fet diverses reconstruccions del temple. Les columnes de la cel·la emmarquen nínxols amb frontons (triangulars o semicirculars). Nivell separat per un fris al pis superior seguit de columnes ornamentals. Totes les restes es troben al Museu Capitolí, Centrale di Montecitorio. Actualment queda una anàstilosi. Com el temple era davant el “Teatre de Marcel”, que s’estava construint paral·lelament, les escalinates d’aquest són laterals, perquè sinó haurien col·lapsat el carrer. Sosius va aliar-se amb August després de la mort de Marc Antoni, i aquesta decoració que anava dirigida a beneficiar a l’amant de Cleòpatra, ho va passar a fer al seu enemic. Aquesta majestuositat es veu als capitells corintis, els relleus a l’intrados... Fris de processó triomfal en honor a Marc Antoni.
Però com aquest programa va anar destinat finalment a una altre persona, es va inaugurar fins i tot el dia de l’aniversari d’August. Caius Sosius també era un col·leccionista, i va adquirir peces originals gregues del V a.C que representaven el tema de l’Amazomàquia.
“Mausoleum Augusti”, 29 a.C.-4 d.C., amb el nom original de “Tumulus Iuliorum”.
La legislació romana prohibia enterrar dins els límits dels 7 turons, i per això aquesta construcció es va situar al Camp de Mart, on la legislació no era vigent. August va triar el nord del Camp de Mart perquè era al costat de la Via Flaminia, lloc per on marxaven i tornaven els soldats. Els acords de la Pau de Brindisi expiren al 32 a.C., i August per guanyar adeptes, va convocar al poble de Roma llegint un testament fals de Marc Antoni, on deia que una vegada mort, el seu desig era ser enterrat a Alexandria. Això alarmava al poble, ja que significava que si Marc Antoni volia ser enterrat a allà, si es feia amb el poder probablement també voldria canviar la capital de Roma per Alexandria. August va aconseguir el recolzament i al 31 a.C. guanya la batalla d’Actium gracies a l’enginy del seu general naval Agrippa. Com a resultat, ell es va amb el poder i Marc Antoni i Cleopatra es suïciden. És llavors quan August pren dues decisions: - - Enterrar a Marc Antoni a Alexandria. Encara que el testament fos fals, si la gent veia que respectava els suposats desigs del seu enemic, això li faria guanyar l’aprovació de la societat Es comença a construir el seu monument funerari a Roma, per deixar clar que ell no canviaria per res del món la capital Aquest mausoleu és l’edifici més gran de la seva època, i a més es va situar en un punt estratègic. Se sap que August tenia gran admiració pel “Mausoleu d’Alexandre Magne”, i que el nom prové del rei Mausolo del IV a.C., que es va fer erigir un monument funerari considerat com una de les 7 meravelles del món antic. Els més gran de Roma fins la data era el del consol Caecilia Maetela, del 30 a.C.
El d’August s’ha conservat mínimament. De 87 metres de diàmetre i estructura circular concèntrica, va reduint la seva extensió a mesura que s’apropa al centre. Durant molts anys ha esta deixat i situat a una zona marginal, inclòs al barroc servia per llançar focs artificials, el que va col·laborar amb el deteriorament de l’edifici. Estrabó, un geògraf grec, va fer unes observacions descriptives del ,monument. Parla d’arbres de fulla perenne, que feien que el seu aspecte no fos alterable, i dalt de tot, una escultura grandiosa d’August. Era el lloc on també s’enterraven les persones més pròximes al governant, i estava envoltat per una zona enjardinada amb un altar on va ser cremat el se cos.
Tot i que August volia recrear la monumentalitat dels conjunts del passat, empra la tipologia del túmul, típica de la regió del Lazio. “Túmul etrusc a Cervetari”, de planta circular amb falsa cúpula revestida sorra, pedra vegetació. La idea pel mausoleu és la mateixa però de forma grandiosa. Estructura circular amb diversos murs concèntrics tallats pel passadís d’accés, i al cos central, una columna vertebral de la que neixen un sèrie de murs. El talús uneix el sòcol inferior amb el superior cobert d’arbres, i les galeries generen estances que servien com a cambres funeràries. Franquejant la porta, hi havia dos obeliscos que actualment es conserven a: - Darrera la “Basílica de Santa Maria Maggiore” Davant el “Palazzo del Quirinale” Nucli fet amb opus caementicium i exterior amb opus incertum o testaceum. Interior cobert amb voltes d’opus caementicium desaparegudes pels mals usos de l’edifici. Dalt de tot, grup escultòric que no se sap si es tractava d’ell sol o conduint una quadriga, de bronze daurat, que creava efectes lumínics, fent el mausoleu visible des de lluny. Tota l’escultura conservada d’aquesta època és de petites dimensions, i per això es dubta d’aquest cas. Però tenim el testimoni de “Cap monumental d’August”, d’1,5 metres d’alçada. Si fem comptes, ens sortiria una escultura de més de 10 metres. Els afegits dels cabell rinxolat són del barroc. Al 2005 es va fer un concurs arquitectònic per recuperar la zona on es troba el Mausoleu, del que va sortir victoriós Francesco Cellini.
“Temple de Mars Ultor”, situat a l’extrem del Fòrum d’August, i concebut pel triomf de la batalla de Filippi, on es va venjar la mort de Juli Cèsar. El temple quedava dins la plaça i es pensa que això passava perquè August no va voler buscar-se problemes expropiant territoris. Es tracta d’un temple perípter sine postico octàstil amb 2 columnes de retorn. Cel·la antecedida per columnes, plena de nínxols on hi havia escultures dels orígens mítics de la família Iulia. Absis amb escalinata per salvar el desnivell, amb l’altar situat a l’escalinata principal. Aquí era on es celebraven les reunions del senat per decidir si s’havia d’anar a la guerra. Les poques restes que es conserven deixen intuir l’estructura. Al mur posterior, hi ha empremtes del perfil del frontó i algunes marques de bigues de fusta.
El capitell corinti va ser el predilecte en època augustea pel major desplegament artístic que aquest permetia. Les columnes emmarcaven nínxols amb frontons alternats (triangulars o semicirculars), amb escultures de la família Iulia. “Capitell interior del Temple de Mars Ultor”, on la voluta ha mutat en pegàs. L’absís estava presidit per una escultura del déu que no s’ha conservat, però de la que es tenen referències per les copies que se’n van fer, per exemple, aquesta d’època Flàvia.
“Teatre de Marcel”, 30-11 a.C.. L’espai per excel·lència pel temps lúdic dels romans era el teatre. A partir del 24 a.C., va passar a estar dedicat a Marcel, el nebot d’August que havia estat el seu primer successor. Es té constància de que al 17 a.C. ja es van realitzar els primers espectacles i s’ha conservat una part de la façana amb seqüència d’arcs de mig punt flanquejats per semi columnes i a l’àtic pilastres. Se sap que també hi havia un àtic on s’han construït vivendes particulars. Perfil semicircular perfecte flanquejat per dues basíliques d’us indefinit i una escena, que era on s’actuava. El teatre també era l’indret on se sabia si les reformes eren ben vistes o no segons els aplaudiments del públic, ja que les obres eren de temàtica política. Superposició d’ordres que és purament ornamental: - Planta baixa, dòric Planta noble, jònic Àtic, corinti Aquesta no és una novetat, ja que es troba també a edificis com el “Tabularium”.
Posteriorment, a l’edat mitjana, el teatre va ser un complex militar i en època moderna s’hi van construir habitatges.
“Maison Carrée” a Nîmes, 16 a.C-5 d.C, construït per iniciativa d’Agrippa i dedicat a August, que és d’estructura igual als temples d’Apol·lo al Palatinus i el de Sosius. El capitell corinti esdevé una marca de l’època augustea, i per això els temples d’aquestes època extrapolen la imatge de la capital a les províncies.
C3/ La creació d’una icona: l’Amphitheatrum Flavium Cada infraestructura lúdica romana tenia una finalitat, i què era el que necessitàvem els romans? Espectacles impressionants i la panxa plena de menjar. Els protagonitzats pels gladiadors no es van concebre en un primer moment com les grans lluites que tothom té al cap, sinó que eren possiblement rituals funeraris d’origen grec. El primer combat de gladiadors es documenta al 264 a.C. a les exèquies de Iunius Brutus. El fet de vessar sang damunt una tomba era una manera d’invocar favorablement l’intervenció dels déus. Però paulatinament es van anar convertint en un gran espectacle de masses i un gran negoci, ja que era el moment clau de l’otium romà. Hi participaven: - - El gladiator (paraula que ve del llatí gladius, espasa). Es tractava de gent abocada a la força a aquest ofici, o bé perquè eren esclaus o presoners de guerra.
No obstant, també es donaven casos de gladiadors voluntaris, l’única diferencia era que ells ho podien deixar en qualsevol moment, i els esclaus estaven lligats de per vida. Si més no, moririen a l’arena El lanista, propietari, representant i gestor dels beneficis del gladiador Editor, el productor que posava els diners per a l’organització dels jocs, que es feien de manera ocasional. Aquestes persones acostumaven a ser polítics, i els jocs, part del seu programa per guanyar adeptes Evidencies físiques d’aquests combats han quedat moltes, com per exemple “Lucus feroniae/Relleu funerari d’uns munera”, I a.C., adquirit il·legalment per un col·leccionista italià. El terme munera ve de munus, regal, ja que si es pensa bé, aquests combats eren regals que feia la classe dirigent a la societat per a ser reconeguts.
Aquestes fonts ens aporten informació sobre l’atuend i les armes.
“Munera” de la Galleria Borghese, 320 d.C., on es representa la idea de la fama dels victoriosos, identificats amb noms, i els que s’han quedat pel camí i han mort en combat.
“Venatio”, 320 d.C., que eren les lluites entre gladiadors i besties autòctones o exòtiques, que eren les que encenien a les masses. Aquestes eren fruits de les relacions amb l’Àfrica.
“Relleu en terracota de Venatio” I-III d.C, al Museo Nazionale de Roma. Presencia divina per part de l’escultura i alliberament d’un lleó per una trampilla per enfrontar-se al gladiador. Des de la tribuna es segueixen els fets.
Les naumàquies eren espectacles de caràcter naval que es celebraven a piscines artificials, i on es representaven batalles tan significatives com la d’Actium. Aquests espectacles no eren habituals, i s’ha especulat molt si realment eren tan grandioses com es pensa, ja que suposaven una logística i infraestructures molt grans. Per això alguns pensen que potser es tractessin d’enginys sobre rodes. També se sap que a l’estany d’Agrippa es feien aquestes representacions. “Naumàquia” d’Ulpiano Checa.
Les execucions es feien a l’amfiteatre, però no se sap perquè, en hores on l’afluència de públic era menor, és a dir, al migdia. Hi havia dos tipus de condemna: - Ad gladios, morir a mans d’un gladiador Ad bestias, lluita contra animals No era habitual que el condemnat visqués, ja que directament se’l condemnava a mort amb aquestes dues possibilitats, però si ho feia se li concedia la llibertat.
Durant l’època tardo republicana Roma no tenia un amfiteatre fixa, i per això eren infraestructures que es podien muntar i desmuntar fàcilment. Se sap que un dels llocs on s’acostumava a posar era la plaça del fòrum romanum, on s’han trobat forats amb els quals s’ha pogut dibuixar el perímetre d’aquestes estructures.
La història de l’amfiteatre flavi comença amb la dinastia Juli-Clàudia. Sota el regnat de l’emperador Neró es produeix un gran incendi al 64 d.C., arran el qual es construeix la “Domus Aurea”. A la seva mort al 68 d.C., es dóna pas a la dinastia Flàvia, i una de les primeres coses que fa Vespasià és desmantellar aquest macro palau i tornar a fer els terrenys públics. L’amfiteatre està situat a la depressió formada pels turons Palatinus, Quelius i Esquilinus, on anteriorment hi havia un gran estany artificial. Amb aquesta acció, Vespasià dóna a entendre que l’espai que abans només era pel gaudi d’un, ara és per tots. L’amfiteatre sempre ha estat una obra universal, i per això se li han formulat molts elogis: “Mentre continuí en peu el Coliseu, seguirà en peu Roma. Quan caigui el Coliseu, caurà Roma. Quan caigui Roma, caurà el món” Beda el Venerable al segle VIII, que va tenir la sort de veure’l gairebé sencer “Una vegada que s’ha contemplat, tot es queda petit, és tan enorme que la ment no pot retenir la seva imatge”, Goethe al XVIII, que ja el va veure amb una aparença força semblant a l’actual Amb aquestes dues cites ja es veu que en 1000 anys de diferencia l’edifici va anar caient. Se sap que la paraula Coliseu es troba per primera vegada a un text del segle VII, però és molt probable que s’utilitzés anteriorment de forma oral. El nom no ve donat per la grandiositat de l’edifici, sinó per una estàtua colossal en bronze de Neró que es trobava a l’exterior. A la seva mort, se li va tallar el cap per tornar a fondre’l i convertir- la en el déu Sol. Com aquesta era tan gran, se la coneixia com el Colós, i d’aquí va derivar que l’amfiteatre passés a dir-se el “Coloseum”.
Cronologia de l’amfiteatre: - - - - - - - S’inicien les obres al 71 d.C.
A partir del 75 d.C., aquestes prenen embranzida degut als grans ingressos rebuts per la victòria contra els jueus, amb els que també es va finançar el “Forum Pacis” Vespasià mor al 79 d.C., i Titus inaugura l’amfiteatre al 80 d.C., però aquest no es va finalitzar fins al 82 d.C. sota l’imperi de Domicià. Es pensa que en el moment de l’inauguració hi havia 3 plantes, i es van celebrar 100 dies de jocs.
Domicià afegeix l’àtic Al 217 pateix un incendi i es tanca fins al 222, quan Alexandre Sever el reinaugura. Però aquest incendi l’havia deixat bastant mamés, així que al 238 Gordià III el restaura Al 404 ja hi havia moviments que volien que se li donés més valor a la vida humana, així que aquest va ser el primer pas perquè Honori prohibís les munera temporalment Al 410 Roma és saquejada per primera vegada a mans d’Alaric, i l’edifici també rep danys Valentinià III prohibeix definitivament les munera Els terratrèmols del 442 i 508 tornen a degradar l’edifici El darrer espectacle se celebra al 523, en temps de Teodosi. Això significa que fins i tot després de la caiguda de l’Imperi romà d’occident, l’edifici va continuar funcionant A partir del VI es converteix en una fortalesa i residencies privades amb el seu corresponent lloc de culte Degut als terratrèmols del 801-847, es converteix en pedrera. A l’obra “Coloseo” d’Hubert Robert es representa aquesta nova funció Al 1312 l’edifici és traspassat al senat i el poble de Roma que no el salva, sinó que controla l’extracció de pedra - Al 1749 Benet XIV consagra el Coliseu com una església de la Passió de Crist i deixa de ser una pedrera S’inicià el procés de conservació i d’excavació al XIX amb l’incorporació de contraforts perquè l’estructura de l’edifici aguanti L’edifici té 4 pisos: - Primer pis, amb 80 arcs de mig punt flanquejats per dos semi columnes dòriques Segon pis, amb 80 arcs de mig punt flanquejats per dos semi columnes jòniques i amb escultures dins als nínxols Tercer pis igual que el segon però amb columnes d’ordre corinti Àtic amb finestres petites rectangulars flanquejades per pilastres. Se sap que hi havia una alternança de finestra amb escut de bronze, el que creava reflexos i permetia que l’edifici es veies des de lluny Les reconstruccions es fan seguint les fonts escrites i la numismàtica de l’època. Forma el·líptica formada per 2 estructures centrals amb dimensions de 188x155 metres de diàmetre i amb una arena de 80x45. Cada arc/porta d’accés anava numerada, el que indicava a l’espectador a quina entrada s’havia de dirigir per anar al seu seient, també numerat, i les boques s’anomenaven vomitorium.
Totes eren iguals exceptuant 4, cadascuna situada als eixos de l’el·lipsi: - La porta oriental era la Porta Libitinaria, que era per on sortien els derrotats La porta oriental era la Porta Trionfalis, lloc per on sortien els vencedors Les portes de l’eix N/S eren les emprades per la magistratura romana. La nord era la d’entrada més luxosa al tractar-se de la porta que conduïa al palc imperial.
D’aquesta porta queden restes de la decoració estucada i també s’han fet reconstruccions hipotètiques Aquest va ser l’amfiteatre més gran de tot l’imperi i els càlculs de l’aforament són d’entre 45000 i 60000 espectadors.
L’estructura de l’edifici es vincula a la distribució jeràrquica dels seients o cavea: - Primera cavea destinada als membres de major rang social i les seves dones Imma cavea destinada a la classe mitjana Summa cavea destinada a les classes socials més baixes, els esclaus i les dones.
Aquesta estava flanquejada per pòrtics de columnes on les graderies eren de fusta La distribució i estructura de l’edifici es fa a partir de murs radials inclinats d’opus caementicium. L’arena consistia en la col·locació de taulons de gusta sobre túnels on es guardaven els enginys d’atrezzo, els animals... Les trampilles quedaven dissimulades sota la sorra, i s’obrien per donar-li més emoció a l’espectacle. En altres amfiteatres es poden veure clarament. A l’obra “Pollice Verso” de Jean Paul Gèrome es fa una interpretació romàntica d’aquestes lluites, i és que aquesta obra ha fet molta fortuna, perquè a l’hora de representar una tribuna s’escolleix aquesta. En ella veiem un grup de dones: les vestals, verges que ingressaven a l’ordre amb 6 anys i podien sortir amb 30 sempre que es mantinguessin intactes.
El velarium era el tendal que permetia l’ombra. Era manipulat per mariners experimentats i s’aguantava a partir de pals de gusta verticals recolzats en mènsules.
Aquesta solució també es coneix a altres amfiteatres.
No se sap la veritat absoluta de com es va construir el Coliseu, però sí que es va realitzar combinant antigues i noves tècniques. Grans carreus d’opus quadratum de travertí, esquelet a partir de 7 pilars amb galeries de comunicació. Aquestes s’anaven unint amb opus caementicium per donar una millor consistència. Durant anys ha tingut vigència la teoria verticalista de Giuseppe Cozzo (1971), que pensa que es va construir una gran bastida integrada a l’edifici, però això és pràcticament impossible perquè s’haurien d’haver talat moltíssims arbres. Ara es pensa en l’alternativa de Rabun Taylor, que pensa que els pisos s’haurien anat fent mitjançant les grues.
D1/ August i el poder de les imatges (I)/ El programa de renovació cultural Escultura d’època tardo republicana (100-30 a.C) “Arrigantore”, 80 a.C., peça excepcional per ser un bronze. Els últims estudis l’han identificat amb Aulus Maetelus, magistrat romà. Toga ribetejada que denota l’alta categoria a la que pertany, ja que els extrems anaven calorejats.
“Togat Barberini”, obra en marbre del I a.C. que formava part de la col·lecció dels Barberini, família italiana. En cap no formava part d’aquest cos, ja que els hi va arribar l’obra decapitada. Sosté dos bustos, que són el reflex d’un costum de l’època que era practicar-li mascares de cera als difunts. El patrici sosté el bust del pare i l’avi, i als grans actes públics era habitual que el pater familias portes aquests caps en processó per mantenir la memòria dels difunts i fer-los particeps de l’esdeveniment. S’ha suggerit que el cap del pare té certa vocació idealitzada i el de l’avi realista.
Aquestes característiques en un moment contraposades, es donen per l’extret contacte entre Roma i Grècia. Aquí s’hauria de plantejar la qüestió de qui va conquerir a qui, ja que encara que els romans passessin a ser els governants de Grècia, aquests els van conquistar culturalment. Per això el romà es debatrà entre defensar i reivindicar la seva tradició en contra de l’influencia grega. Aquesta és la raó de que a l’època tardo republicana sigui tan estrany trobar escultures nues, ja que es buscava reivindicar un caràcter conservador i purista. Tot i això, podem trobar escultures com la del “General de Tivoli”, amb dificultats per datar-la i que presenta la contradicció i dualitat de Roma.
El cap és una representació realista de l’home, que indica que té uns 50 anys, però en canvi el cos té una musculatura poderosa. Es parla d’idealisme i a més d’un cos nu. Fins i tot va descalç, del que es poden fer diverses lectures: - Representació de la divinitat, però aquest no és el cas Nuesa heroica Últimament s’ha pensat que es donaria el cas pel carisma del personatge, la seva excepcionalitat militar “Dona vella”, 40 a.C., on la norma és clarament realista i no només físicament sinó també psicològicament. El seu pentinat és el nodus, tipus de pentinat de les dones romanes benestants als voltants del 40-30 a.C. Aquests referents de l’indumentària es poden utilitzar per situar obres en un espai concret “Patrici romà”, pertanyent al fi de la República i amb un hiper realisme molt marcat.
“Retrat de Pompeu”, on el personatge es representa tal com es però amb l’idealització del ble de cabells, que remet a les representacions d’Alexandre Magne.
“Retrat postum de Juli Cesar”, que tot i haver-se realitzat després de la seva mort guarda molta relació amb els que li van fer en vida.
La lluita pel poder unipersonal Esdeveniments importants: - Juli Cèsar és assassinat al 44 a.C.
A la batalla de Filippi del 42 a.C. es venja la seva mort Juli Cèsar és divinitzat 40 a.C., Pau de Brindisi i inici del segon triumvirat amb Octavi, Marc Antoni i Lèpid 32 a.C., fi del II triumvirat Entremig de tots aquests esdeveniments, hi ha un procés de rivalitat per fer-se propaganda per part d’Octavi i Marc Antoni. Un dels vehicles per fer-ho és la numismàtica, que permet fer circular la informació de manera rapida i clara. Octavi, en ple procés de divinització de Juli Cèsar promou “Enees fugint de Troia”, 44 a.C., moneda on la inscripció és “Caesar” i així es fa al·lusió als orígens divins de la família Iulia, fent que l’importància de l’iconogràfia quedi relegada. Tot això clourà amb la construcció del “Temple de Divi Iulius”, imatge que ja va ser difosa abans de la construcció d’aquest. Aquesta propaganda li anava perfecta a Octavi per recordar que ell no només era descendent de divinitats, sinó també fill.
Abans de la batalla de Filippi al 43 a.C., Octavi fa varies coses importants: - Convoca un exercit quan això no estava permès, però com tenia una gran herència de part de Juli Cèsar s’ho podia permetre Amb 20 anys es fa escollir consol quan s’havien de tenir 42 anys com a mínim Pensa en fer-se una macro escultura eqüestre al for romà. Apareixen representacions d’aquestes a monedes, on a més va canviant la seva aparença Versions de les estàtues eqüestres d’August: - - - - La versió més antiga mostra a Octavi sobre un cavall sostenint un bàcul, lituus (li dóna el comandament, l’autoritat. També els portaven els que tenien el poder d’augurar). Sota hi ha una inscripció: les lletres S i C remeten a l’abreviatura de Senatus Consultum, el que significa que aquest li va donar el vistiplau per tirar endavant el projecte. El detall que hi ha en mig les lletres és un esperó de proa, el que indica que l’estàtua es col·locarà a la “Rostra”, lloc important, ja que era on es feien els discursos politics. Si August col·locava una estàtua monumental d’ell allà volia dir indirectament que els vigilava L’escultura experimenta alguna revisió. S’insisteix en l’abreviatura de les lletres S i C, però aquesta vegada té el braç estès, símbol de donar una ordre, marcar el camí L’incripció ha variat, ja que ara posa Populi iussi (amb l’aprovació del poble).
En aquests moments havia perdut el recolzament del Senat, però aquí mostra que encara que no el tingui, continua amb el del poble Escultura definitiva després d’Actium. Cavall al galop i genet amb el braç estirat i cos cap enrere per la força de l’animal. Ara l’inscripció és Caesar Divi Filius, marcant així que és descendent de la divinitat, i per tant ja no necessita l’aprovació de ningú per fer-se una escultura Una altre escultura que s’hauria fet després d’Actium mostraria un August nu damunt una orbe (esfera de l’univers i símbol del poder) i sostenint el lituus i un detall ornamental que es trobava a la proa d’un vaixell. Tot això recordant que és el fill diví de Cèsar. Aquest projecte recordar a “Apoxyomemos” de Lissip, IV a.C, de la que es conserva una copia romana.
Més tard, August restitueix la Res publica, però ell continua sent príncep.
3 eixos de la política d’August: - - Pietas-Aurea templa. Reivindicació dels valors religiosos romans perduts per l’inestabilitat política, ja que ell era molt conservadors. És així com impulsa la restauració dels temples de Roma, els embelleix convertint a Roma en una ciutat de marbre i deixant enrere el seu passat de maó Publia magnificentia, actuacions urbanístiques impulsades per ell i Agrippa, que creen espais pel gaudi públic Mores maiorum, on insisteix en els valors i virtuts romanes, que s’han de demostrar en l’intimitat i els actes públics. S’instaura la toga com a vestimenta d’etiqueta Aquests canviïs són patents en les seves representacions escultòriques, amb diferència marcada per la batalla d’Actium: - Octavià Actium, les series més antigues on se’l representa com el que és, un noi jove amb el cabell arreglat però que buscar una certa relació amb la tipologia de retrat d’Alexandre Magne. “Octavià”, 37 a.C., “Octavià” 40 a.C., que porta paludamentum (afegit del III d.C.) i “Octavià”, 30 a.C. En tots aquests retrats l’imatge juvenil és la que es succeeix - Tipus August. Ell mateix promou una damnatio memoriae de les seves escultures anteriors, ja que ara no es vol representar tal com és sinó tal com vol ser vist. Aquí es troba l’idea absoluta de l’eterna joventut, ja que la seva cara serà pràcticament inalterable. Aquesta imatge de divinitat també és la que encunya a les monedes. “August amb corona gemmata”, 13 a.C. Busca referents grecs com el “Doryphoros” de Policlet, 440 a.C. Aquest és el model que quedarà marcat a les províncies, fins i tot després de la seva mort com en aquesta representació del 20-40 d.C. a Sevilla Tot això és vàlid tant per August com per la seva família. “Marcellus”, I d.C., primer hereu d’August que apareix nu. Durant molt temps es va pensar que era August per la seva semblança. “Retrat de Lívia”, 30 a.C., al Louvre i Museo Nazionale, on porta el pentinat que esdevé símbol de la dona casta i fidel, el nodus. Les dones patrícies es representaven de la mateixa manera.
“Augustus Pontifex Maximus”, posterior al 12 a.C., escultura de 2,17 m trobada a la Via Labicana al 1910. Es representa a August com el màxim representant de la vida religiosa romana, càrrec que va assolir al 12 a.C. Paradigma de la tipologia escultòrica thogata, el vestit d’etiqueta instaurat com obligatori als actes públics. Les toques sempre es representen de la mateixa manera, amb un nus sota l’abdomen i la roba que cau per sobre. L’escultura es troba en contraposto, així que el genoll s’intueix sota la roba, i com el pes recau ala cama, es col·loca un element de reforç que en aquest cas és una capsa pels estris que utilitzava en un ritual religiós. Calça calai patricieie, símbol de la noblesa. S’intueix que el braç dret sostenia una patera, recipient metàl·lic per purificar l’altar que podia contenir vi, oli o aigua aromatitzada, i amb l’altre un lituus. Porta el cap velat, i aquest gest és significatiu ja que quan algú feia això era perquè s’estava duent a terme la cerimònia, així que l’estàtua representa el moment en el que August és a punt d’avocar el contingut de la patera sobre l’altar. La part de darrera de l’escultura no està treballada, el que indica que es va idear per col·locar en un nínxol o a la paret.
També està configurada en talls, el que indica l’especialització en l’art de l’escultura: - El cos de l’escultura és de marbre de luni, pedrera que es troba entre Pisa i Florència i que al Renaixement va passar a anomenar-se Carrara El cap és de marbre pentèlic, procedent de Grècia “August de Prima Porta”, 20 d.C., que expressa el paradigma de l’escultura thoracata.
Es tracta d’una copia en marbre d’un original en bronze que no es conserva del 20 a.C., i que presidia algun lloc públic de la ciutat. Lívia va encarregar una copia en marbre per col·locar-la a casa seva, la Vil·la Lívia de Prima Porta, d’aquí el seu nom. Va descalç, símbol de la divinitat, i als seus peus trobem un dofí i un amoret, al·lusions a Venus i per tant, la seva descendència de la divinitat. Protagonisme de l’iconografia de la cuirassa. S’ha de pensar en que la policromia original de l’obra feia la lectura dels relleus més fàcil.
Tema D2/ August i el poder de les imatges (II) Idees polítiques i fonaments plàstics: Ara Pacis Augustae L’Ara Pacis no és un temple, sinó un altar, que es feia servir per fer-hi sacrificis i rituals religiosos. Es tracta d’un altar monumental dedicat a la Pax Augusta, ja que es presenta a August com el màxim responsable de la pau a Roma després d’un llarg període de conflictes bèl·lics. August va haver d’enfrontar-se a les revoltes d’Hispania i la Gàl·lia, i al 16 a.C. decideix marxar a Lugelunum (Lyon) per dirigir millor les ofensives. Al 13 a.C. August torna a Roma i és quan pren sentit el projecte de l’Ara Pacis. D’això és parla a les “Res Gestae”, concretament als capítols 11-12. 4 dades: - El promotor oficial de l’Ara Pacis és el Senat, encara que s’ha d’entendre que darrere de tot això era August Es precisa el lloc de construcció als Camps de Mart Commemora el retorn d’August i la Pax Augusta Es feia us de l’altar una vegada a l’any En un primer moment es va valorar col·locar-lo enmig la “Cúria Iulia”, que encara era en obres, però com no es veu clar, es decideix fer-ho al Camp de Mart. Va ser inaugurat el 30 de gener del 9 a.C., data de l’aniversari de Lívia, la seva dona. Aquesta data pren importància ja que el 23 de setembre l’ombra de l’altar i el gnomon s’alineaven, és a dir, l’obelisc senyalava l’altar dient així que August era el responsable de la Pau. A l’actualitat aquest no es troba al se emplaçament original, sinó en un museu construït expressament per la seva contenció i prop el “Mausoleu d’August”. Tot i que el monument era molt conegut, es va anar quedant en l’oblit arribant a mitificar-se com si es tractés de l’arca perduda.
De l’oblit a la recuperació del monument: el nou Imperi - - - - - - - On era l’Ara Pacis es va construir al Cinquecento el “Palau Peretti” Al 1536 es conservaven una sèrie de relleus al palau del que se’n va fer un gravat que incloïa el dibuix d’un cigne. Sense saber-ho, aquesta era una peça del famós altar El cardenal Giovanni Ricci de Montepulciano, compra al 1566 9 blocs de marbre amb relleus que suposadament pertanyien a un també desaparegut arc de Domicià Al 1569 Cosme I de Médici compra el relleu “Tellus”, on es representa la personificació de la Terra Giovanni Ricci de Montepulciano fa que es construeixi la “Vil·la Ricci”, que posteriorment va passar a formar part del patrimoni dels Médici. En aquesta es situen els relleus Durant els segles XVII i XVIII continua la dispersió dels relleus dins la ciutat de Roma, Florència i fora els territoris italians Al XVIII es fan les primeres restauracions de les peces Al 1859 es descobreix el basament de l’altar i s’adonen de que els relleus que havien anat descobrint pertanyien a l’Ara Pacis S’inicia el llarg i lent procés de centralització dels fragments però no s’aconsegueixen tots. Els aconseguits es porten als magatzems del Museo Nazionale Al 1899 es fan les primeres reconstruccions 1903, excavacions al “Palau Peretti” per buscar nous fragments, però encara que en descobreixen no els poden treure perquè pertanyen als basaments de l’edifici Entre 1937-1938, Mussolini posa tots els seus esforços, juntament amb l’arquitecte Giuseppe Moretti, en recuperar aquests relleus i crear una nova estructura de fonament. S’aconsegueixen treure i es recomposa el monument 2006, inauguració del nou edifici museu de Richard Meier La “Vil·la Médici” de Roma es troba dalt el turó del Pincius. A la façana, construïda a partir de plaques de relleu, trobem dos de garlandes que corresponen a l’Ara Pacis. La base de l’altar continua in situ perquè si s’extreu es posa en perill l’estabilitat de l’edifici.
El 23 de setembre del 1938 s’inaugura el monument coincidint amb el bicentenari del naixement d’August. D’aquí tot l’interès de Mussolini per accelerar les obres. Es reubica la peça a tocar el “Mausoleu d’August” amb un edifici de Vittorio Ballio. Els vidres permeten l’entrada de la llum, i aquest funcionava molt millor que l’edifici actual, que no va tenir gens en compte les franges d’ombra que fan que l’altar mostri a les hores de sol un aspecte ratllat. El museu també exposa altres relleus romans i exposicions d’art contemporani.
Reconstruccions per part de Giovanni Gatti, fetes a partir de la reconstrucció de les peces i algunes referències numismàtiques. L’altar és una estructura gairebé quadrada de 11,65 x 10,63 m, disposat d’alt d’un pòdium i pel qual es pot accedit per dues portes.
Una d’elles salva el desnivell amb una escalinata, que mirava a la Via Flaminia l’altre no, ja que ja es trobava a nivell de terra i situat cap a l’horologium. Característiques formals de l’altar: - - Altar pròpiament dit, ja que era el lloc on es feien els rituals. Aquest es troba damunt una estructura piramidal esglaonada amb escales per una banda per poder accedir-hi a dalt Aquest es disposa munt el pòdium amb una sola escalinata Estructura tancada per 4 parts amb una porta d’entrada i una de sortida. No hi ha sostre però sí portes de fusta que el mantenien tancat 364 dies l’any Iconografia de l’Ara Pacis Altar Cos inferior de mur despullat on se sap que hi havia relleus de personificacions de les províncies romanes. És altament probable que aquí estiguessin incloses la Gàl·lia i Hispania, ja que havien estat derrotades recentment. Sí que es conserva la part superior, els remats resolts amb volutes i a sota, un fris continu amb processó sacrificial on participen botxins (identificables perquè porten el tors nu i una roba superficial per tapar el seu sexe), i van acompanyats d’animals. El símbol d’aquest ritual, que es podia fer per molts motius, és el suoretaurilla, paraula que deriva de sus, ovis i taulus (sacrifici d’un porc, una ovella i un brau). A l’altre cantó continua la processó, que ha conservat la part de les vestals. A l’extrem, una esfinx que és possible que es relaciona amb algun tipus de ritual antic, tenint en compte que August era molt conservador i havia reinstaurat algun d’aquests.
Murs de tancament de l’altar Es repeteix el mateix model en tots ells: pilastres d’ordre corinti amb motiu de garlandes, pàtera omphalica (pels grecs el centre de l’univers era l’omphalos, és a dir, el mèlic. Amb això es refereix a un recipient rodó), i bucranis, que posen de manifest la mateixa funcionalitat de l’altar: - Libació ritual per netejar l’altar, purificar-lo Sacrifici de l’animal Tot es fa en un ambient de garlandes vegetals farcides d’aliments. Això indica l’abundància del govern d’August Murs exteriors Exterior decorat amb relleus: 2 grans relleus als costats N i S i 4 a les façanes O i E: Façana est - - La façana principal que mirava a la Via Flaminia s’organitza sempre en dos registres separats per sanefes de meandres (idea de línea continua). Registre superior figuratiu i inferior amb motius vegetals i alguna incursió animal.
Pilastres que organitzen la façana amb motius vegetals, animals i canelobres (decoració barroquitzant): Part esquerra bastant reconstruïda on es representa el mite de la Lupercàlia.
Aquesta és una al·lusió directa als orígens mítics de la ciutat de Roma i del mateix August - Part dreta millor conservada. Es representa l’arribada d’Enees a la regió del Latium, tornant a establir un paral·lelisme amb August. Enees arriba a la futura Roma i August torna a ella, a més, Enees també és un dels seus avantpassats, com de Ròmul i Rem. La resta de l’episodi no està inspirat en Virgili, sinó en Dionís d’Halicarnàs. Enees porta al cap velat, símbol de que està realitzant un sacrifici. Es sacrifica una truja blanca sota un arbre, i el que ens permet identificar el tema de Dionís són els penates, encarregats de mantenir el rebost de les cases sempre plens i que apareixen personificats com dos nens al temple del fons. Es conserven restes d’un personatge rere Enees, i no hi ha dubte de que es tracta de Iulius Ascanius, el seu fill. Així es fa una justificació dels orígens i el nom de la família Iulia. En època de Mussolini es van afegir algunes parts que no corresponen a les originals, que ara ja s’ha retirat Façana occidental (oest) Porta flanquejada per dos relleus: - Dreta, del que no queda pràcticament res, però es tracta de la primera personificació de la ciutat de Roma. Dona guerrera que normalment porta al descobert un pit i és asseguda damunt una pila d’armes - Esquerra, amb la personificació de Tellus i nimfes. Els graus de relleus varien des d’un molt rodó fins un pla. Es tracta d’una dona asseguda amb 2 nens. Es pensa que és la Terra, altres diuen que es la Terra d’Itàlia, una evocació de Venus o la Pax. La dona té els pits plens de llet perquè és mare dels dos nadons, ben alimentats, i la seva vestimenta es tracta amb la tècnica dels panys mullats.
Aquest és un símbol del programa d’impuls del natalici, ja que és una imatge clara de l’abundància del seu regim, amb fruites i animals. Per això a banda i banda trobem les nimfes. Aquesta abundància s’estendeix al mar (nimfa que cavalca sobre un monstre marí) i al cel (nimfa que cavalca sobre un cigne, del que es va fer el primer relleu). El llençol que les cobreix per sobre es troba molt a l’època medieval normalment a les figures femenines divines: aurae velificantes En aquesta composició eclèctica trobem la presencia de 2 corrents diferents: - Pes de la tradició clàssica, ja que es tracta de figures atemporals Elements naturals més propis de la tradició hel·lenística Fris únic de la processó de poder a les façanes N i S Fris d’arrel essencialment clàssica, ja que no es pot parlar d’eclecticisme en aquest. Es pensa que es va inspirar en la famosa processó de les panatenaiques de l’interior del “Partenó”. Aquesta processó està encapçalada pel personatge més important i gran, August. Existeixen dubtes per saber de quina processó es parla: - La realitzada a la tornada d’August de la Gàl·lia La realitzada en motiu de l’inauguració de l’Ara Pacis Darrere d’August es trobem els lictores (funcionaris), els flamines (col·legiats cardenalicis) i una altre figura més gran que la resta: Agrippa. Se sap que va morir al 12 a.C., així que no se sap si la processó es va realitzar abans de la seva mort o apareix representat com a homenatge. A partir d’ell trobem la família d’August ordenada jeràrquicament en ordre de successió: Agrippa, el seu fill Gaius Caesar, Lívia i el seu fill Tiberi... I altres membres de la família on per primera vegada apareixen nens.
Tornem a trobar dos plans de relleu. A l’altre costat la processó continua amb la representació de la família Augusta i altres membres sacerdotals.
Tema E1/ El llegat Augusteu/ El retrat i el relleu oficial amb les dinasties Juli-Clàudia i Flàvia Els camafeus “Gemma augustea”, p. I d.C. ?. Un camafeu es una joia feta amb una pedra semipreciosa tallada en diferents capes perquè tingués diversos colors, que conformen així el volum i contorns. La tradició dels camafeus ve d’època d’Alexandre Magne, i viu una etapa daurada amb August. No se sap quina funció tenia aquest, ja que per ser una joia té unes mides bastant grans, però es pensa que era una joia per events especials o una aplicació decorativa. Debat sobre quina podria ser la seva cronologia, que planteja 3 possibilitats a la primera meitat del segle I d.C.: - Època d’August, entre 1-14 d.C.
Època de Tiberi, 14-33 d.C.
Època de Claudi, 41-54 d.C.
L’iconografia de la peça s’organitza en 2 registres: - Registre superior, on a la part central de la composició trobem una parella entronitzada en un bisselium (tron doble). La dona és la personificació de Roma (dona guerrera asseguda sobre escuts i armes, però que en aquest cas no ensenya cap pit). La figura masculina correspon a August, realitzat dins un marcat classicisme, ja que la seva roba s’arrapa al cos (panys mullats) i presenta un tors nu que exalta l’idealització de la bellesa. August i Roma s’estan mirant i mantenen un diàleg silenciós. Com August és el màxim responsable de la pau a Roma i ella mateixa li reconeix, és necessari continuar amb el que s’ha construït.
Al segon pla del relleu trobem la personificació del la Victòria (dona alada), símbol del triomf. Hi ha una quadriga, que era la més habitual i solemne, de la que baixa un personatge que vesteix toga, la vestimenta pels actes oficials.
Aquest és Tiberi, el fill de Lívia i successor d’August. Però no només se’ns presenta a ell com part de la línea successòria, sinó que també hi ha Germanicus, que finalment no va governar perquè va morir. Com a substitut s’entronitza al seu fill Calígula. August és capaç de preveure que les coses seran així, sosté un lituus que l’acredita augurar. Roma no és l’única que li reconeix la grandesa, ja que l’Ecumene (personificació de les ciutats exitoses de Roma, amb corona emmerletada), està coronant a August. A més trobem les representacions de Neptú i Tellus, el que indica que la grandesa d’August es troba al mar i ala terra.
Tellus apareix acompanyada dels seus nadons, però la seva actitud és menys maternal. Ella sosté la cornucòpia, la banya de l’abundància de la que surten aliments. Entre Roma i August hi ha un cercle que s’ha identificat com el Sidus Iulium, el cometa que va ser la justificació per divinitzar a Juli Cèsar. Aquest es sobreposa per l’imatge d’un capricorn, símbol del zodíac d’August. Això se sap perquè era habitual que a les seves monedes també aparegués l’animal. Alguns autors han volgut veure en el rostre de Roma la cara de Livía per la seva semblança amb les seves representacions, per exemple a “Camafeu de sardònix de Lívia Velada”. Seria lògic que aquesta peça que exalta a August fos de la seva època, però com apareix descalç i amb relació directa amb Júpiter (ja que apareix una àliga als seus peus), això dóna peu a l’argument de que ja se’l representa divinitzat, i presentar una obra així a Roma era un insult pels ciutadans, tot i que en ciutats de província es podia donar el cas. Així que si es tracta d’una joia d’època d’August havia de pertànyer a un ambient privat, encara que els historiadors es decanten més per l’opció de legitimació de Tiberi o l’auge del culte a Júpiter i August en època de Claudi - Al registre inferior es fa visible la victòria anunciades al superior, ja que trobem la seva commemoració. Aquest registre té una composició amb diagonals definides més dinàmica que el superior, que és estàtica i rígida. Al sector esquerre veiem als legionaris alçant una columna commemorativa de la victòria aconseguida per Tiberi. Aquest era un costum romà al camp de batalla quan es guanyava, ja que es clavava una llança i d’ella es penjaven més armes i escuts.
Aquesta columna imita el costum i es podien posar armes reals o fictícies. Una d’aquestes armes és un escut amb un escorpí imprès, que era el símbol astral de Tiberi. D’aquesta manera es relacionen els dos registres. Aquest fet fa que es relacioni la peça en època de Tiberi, que és la més recolzada. Al costat del monument de la victòria trobem personificacions de les províncies sotmeses. Els homes porten barba i bigoti generosos i despentinats, a més, sempre es representen amb pantalons per donar a entendre que no són pobles romans. Les dones porten la roba esquinçada i els cabells despentinats. 2 personificacions s’han identificat com Hispània (que apareix d’esquenes) i la Tràcia (actual Romania i Txequia). Per primera vegada trobem un reconeixement a les províncies, el que dóna a entendre que Roma no seria Roma sense elles L’escultura oficial a la dinastia Juli-Clàudia August mort al 14 d.C., i una de les seves obsessions en vida va ser definir el seu successor. Com les intrigues feien que tots aquells que designava anessin morint, finalment adopta al fill de Lívia, Tiberi al 4 d.C., i aquest serà el definitiu. Amb això s’ha de deixar clar que tot i que ell va ser el que es va fer amb el poder no constava a les primeres opcions. A la mort de Tiberi l’havia de succeir Germanicus, però com aquest havia mort pren el poder el seu fill Calígula, que és succeït pel seu tiet Claudi i aquest per Neró, el seu fill adoptiu. A Roma, les imatges són el mirall del poder.
“Grand camée de France”, 23 d.C., el camafeu més gran que és coneix però de qualitat inferior a la gema augustea. Tot i així és més clara la tècnica del camafeu, ja que inclou el marró a les zones menys rebaixades. S’ordena en 3 registres ben diferenciats: - - Món olímpic presidit per August divinitzat. També trobem a Germanicus i tot un seguit de personatges símbols del model a seguir per ser un bon governant Món del vius, on trobem un bisselium amb Lívia i Tiberi (idea semblant a la del camafeu anterior). En aquest registre es representen els hipotètics successors de Tiberi, amb Germanicus i fins i tot un Calígula infant Món dels vençuts. La grandesa del model romà es basa en sotmetre els pobles.
Apareixen províncies derrotades i tristes, i es tracta de la part pitjor resolta Món retratístic “Octavià”, 37 a.C. i “Tiberi”, 4 d.C. . En els primers retrats de Tiberi es busca una certa semblança amb l’Octavià més jove. Aquesta etapa retratística es denomina com la dels retrats d’adopció, ja que es fan a partir de l’any 4 d.C., en que Tiberi passa a ser fill adoptiu d’August.
La continuïtat del llenguatge augusteu es fa vigent a tots els camps, per exemple gran paral·lelisme entre “August Pontifex Maximus”, 12 a.C. i “Tiberi”, posterior al 14 d.C., on el seu rostre ja ha experimentat una evolució. A “Tiberi” del 30 d.C. de Nàpols, es continua tenint una l’idealització de l’eterna joventut, ja que l’emperador es representa com vol ser vist.
“Tiberi”?, 37 d.C. al Museo Nazional de Roma. És semblant però té trets diferents.
S’han plantejat dues hipòtesis: - Alguns autors creuen que és un retrat de Tiberi que es va alterar per semblar-se a Calígula Es tracta d’un dels primers retrats de Calígula que inclou trets de Tiberi Calígula puja al poder al 37 d.C. i per això sempre se’l representa jove tot i que amb certa idealització, ja que pocs anys després mor assassinat. “Calígula”, 37-38 d.C., de marbre molt vetat a New Haven. S’ha inscrit a la primera categoria de jove príncep. Es conserven poques restes d’època d’aquest emperador ja que se li va aplicar la damnatio memoriae pel seu govern nefast.
“Calígula”, 39-40 d.C. al Louvre, que ja respon al tipus emperador. La cara picada de forma subtil representa la barba de pocs dies, que se sap que es va deixar pels dies de plany per la mort de la seva germana. A “Calígula” del 40 d.C. s’insisteix en el caràcter supra terrenal, i té més ornamentació. Mor al 41 d.C. a causa d’una conspiració intern del senat.
Comença així la recerca del seu substitut, una persona més fàcil de controlar. I es fixen en un home més gran, coix i tartamut que creien que tenia poc cervell, però la cosa no va resultar així, ja que Clàudia va ser capaç de retornar a Roma el seu equilibri financer.
L’escultura monumental de “Claudi de Lanuvium”, 42-43 d.C., és una excepció pel que fa la seva retratística. Es pensa que presidia la Basílica de Lanuvium, per tant, fora de la ciutat de Roma. Es tracta d’una exaltació absoluta de la idea de bellesa, amb un tors ben resolt i abdomen musculat, tot i que la seva cara posa de manifest que es tracta d’una persona al llindar dels 50, amb cara cansada, bosses als ulls... Als seus peus veiem l’àliga (Júpiter), i apareix descalç, una exaltació de la divinitat, un Claudi déu. A “Claudi” 41-54 d.C. de Nàpols el rostre és més enèrgic, i en els seus retrats ja veiem una subtil introducció de la realitat.
En època de l’altar de l’Ara Pacis n’existien d’altres, com el de Providència i “Ara Pietatis Augustae o Altar de la Gens Iulia”, finalitzat al 43 d.C.. S’esculpeix en època de Claudi però el projecte és d’època de Tiberi, que li volia dedicar a la seva mare Lívia. El bon vincle que tenien mare i fill es va trencar per una forta discussió que va paralitzar el projecte i un cop morta Lívia, la seva divinització. Els relleus d’aquest projecte finalitzat per Claudi es conserven a la Villa Médici de Roma. En un veiem la façana d’un temple hexàstil que s’ha identificat per la seva gran escalinata com el “Temple de Magna Mater”, dalt del Palatinus. Davant s’està duent a terme un sacrifici, una suovetaurilia (bou, porc, ovella), on els victimates (botxins) són perfectament identificables. En segon terme trobem els membres de la magistratura romana. Aquesta segona escena s’ha identificat amb el “Temple de Mars Ultor” al Fòrum d’August, i a partir del relleu s’han dut a terme les reconstruccions hipotètiques de l’aparença d’aquest.
Claudi mor enverinat per la seva dona Agrippina i el succeeix el fill d’aquesta, Neró. La seva primera sèrie de retrats, quan encara és un nen, correspon a les acaballes del govern de Claudi. “Neró”, 51 d.C., que és una imatge en miniatura del Pontifex Maximus. Porta penjada la bulla, medalla que havien de portar tots els nens nascuts en llibertat durant els actes públics fins la seva majoria d’edat.
“Neró togat”, 55-59 d.C. i “Neró”, 55-59 d.C., corresponents al període d’emperador.
També se’n conserven porques escultures per l’aplicació de la damnatio memoriae.
L’evolució a la seva escultura es produeix al primer quinquenni del seu regnat amb el Thermae Typus. “Neró”, 59-64 d.C. al Palatino i “Neró” 59-64 d.C. als Museus Capitolins, que corresponen a la imatge canònica que ha quedat de Neró, amb les patilles allargades que s’ajunten a la barba i el cabell més despentinat. Tot això deriva una introducció de trets més realistes.
A la seva mort accedeixen al poder els Flavis, i es vol trencar radicalment amb la dinastia Juli-Clàudia. Per això es torna al realisme de manera decidida. Un dels retrats més impressionants és el “Retrat femení”, que se sap que correspon a alguna princesa Flàvia. En aquest època hi va haver un increment d’esclaves africanes, que cridaven molt l’atenció dels romans. Les romanes, per no perdre protagonisme van començar a exaltar més la seva pell blanca i a portar pentinats extravagants, com aquesta escultura que porta un monyo amb una aplicació de perruca de rinxols.
L’idealització d’August contraposa amb l’idealisme de Vespasià, que en aquest retrat del 69-70 d.C. apareix com un home calb, vell i molt proper a l’hiper realisme tardo republicà.
El seu fill Titus en aquesta representació de 78-81 d.C., continua amb la línea del seu pare, representant-se tal com era: amb entrades, arrugues i cara rodona.
Domicià en canvi puja al poder molt jove, i primer se’l representa prim tot i que anirà engreixant, “Domicià” 75 d.C. . Amb ell es retorna a alguns hàbits del passat i per això en aquestes representacions remet al “Doryphoros” i en la 81-96 d.C. a “August de Prima Porta”.
E2/ L’escultura de propaganda imperial/ Dels Flavis a Trajà Creuant de punta a punta el Fòrum romanum trobem la Via Sacra, que té un petit turó anomenat “l’arx” que enllaça els turons de l’Esquilinus i el Palatinus. Damunt d’aquest turó es va construir “L’arc de Titus”, dedicat a Vespasià i Titus. Vespasià, va tenir un conflicte amb la província de Judea, i a la seva mort al 79 d.C., Titus decideix construir un arc commemorativa de la seva victòria, però com va morir prematurament al 81 d.C., el projecte va ser finalitzat per Domicià, que va ampliar la dedicació al seu germà gran.
Les processons triomfals es feien per commemorar qualsevol esdeveniment, i consistien en el passeig triomfal del commemorat sobre una quadriga mentre tota la ciutat l’aclamava. Un dels recorreguts més emprats quan es feia una processó era aquest: Inici al Camp de Mart, passant per la Saepta Iulia, l’Estany d’Agrippa i els Teatres de Pompeu i Marcel. Es vorejava el Capitolium i s’entrava dins la plaça del Fòrum romà, per seguidament vorejar el Palatinus i creuar el Circus Maximus sortint per la Porta Triumphalis, fent un gir que pujava per la Via Triomfal. Es continuava per aquí fins a fer un gir de 90 graus, on comença la Via Sacra, i passant per sota d’aquest mateix arc, des d’on es podia veure com a punt escenogràfic el final de la processó, el Temple de la tríada capitolina.
L’arc ha estat agressivament restaurat per Giuseppe Valadier (mateix encarregat del Colisseu) a inicis del XIX, i es pot comparar amb l’aspecte original gràcies a algun gravat, en aquest cas de Piranesi. Fins i tot aquesta intervenció va despertar les crítiques dels estudiosos en el seu moment. De l’original només se’n conserva el cos central, amb un àtic presidit per una inscripció on es diu que va ser encarregat pel senat i es dedica als divos Vespasiano i Tito. Dins aquest cos trobem diversos relleus, com un fris de figures petites que resseguien tot l’arc, on s’evoca la victòria sobre Judea. Als carcanyols de l’arc trobem la representació de la Victòria (1 a cada carcanyol, en total 4), figures alades femenines que sostenen una llança on es trobem penjades les armes de l’enemic. Importància dels relleus a l’intrados e l’arc, amb volta de canó de mig punt i decoració de cassetons amb flor al centre. 2 relleus: - El de la dreta representa, relleu bastant malmès, representa l’entrada triomfal de l’emperador sobre una quadriga en marxa mentre tothom l’aclama (iconografia que es troba constantment). Carró victoriós amb 4 cavalls i conductor togat que amb probablement és Titus. Darrere ell trobem una Victòria que el corona amb llorer. Qui guia el carro es un figura en diagonal i moviment que probablement sigui Roma virtuosa. 2 personatges molt mutilats que aclamen l’emperador, responen a les imatges sintetitzades, del senat de roma (home amb barba i cabells rinxolat) i el poble de Roma (noi imberbe amb cabells rinxolats). La lectura iconològica del conjunt seria que l’emperador ha aconseguit la victòria gracies a la virtut de Roma i el senat i el poble d’aquesta. Les llances dels soldats en moviment donen constància de l’exèrcit. Aquesta iconografia d’entrada triomfal és de les més representades a qualsevol suport, amb l’exemple de la “Copa de Tiberi Boscoreale” - A l’esquerra trobem els acompanyants de la processó, la resta del seguici que exhibeix les proves de la victòria, com els tresors robats de la ciutat de Jerusalem. El detall revela que estan passant per sota les restes d’una quadriga. 2 interpretacions: - Por tractar-se de la Porta triumphalis És el mateix arc de Titus, així que és objecte i subjecte de l’iconografia. Aquesta és la teoria més recolzada Els relleus es perllonguen fins la meitat de la superfície, on s’incorporen elements complementaris. Un dels processants porta un pal amb una taula penjada de les nanses. Aquesta és una tabulae ansatae, que es podia exhibir penjada o portada ambles mans. Es pensa que podien portar anotacions e les províncies i pobles derrotats o els dibuixos, les cròniques visuals de la guerra. A continuació s’exhibeixen els tresors del Temple de Salomó de Jerusalem, com el canelobre de 7 braços (menorah), les 2 trompetes de plata i l’arc de l’aliança amb les taules de la llei. Això significava que els romans havien esclafat de manera brutal al seu enemic, ja que s’havien apropiat dels seus símbols. Tots els personatges es representa de perfil menys un que s’està girant. Aquest dona el punt de vista del gir, i es pensa que la processó es situa al final de la Via Triumphalis i l’enllaçament amb la Via Sacra. A més, la resolució d’aquests relleus és diferent als de l’Ara Pacis, de marcat hieratisme i espai totalment ocupat Els cassetons de l’arc són uniformes a exempció d’un ala zona zenital, més gran i amb una iconografia determinada, ja que mostra una figura humana pujada al llom d’una àliga, Júpiter. Aquesta és l’apoteosi que certifica que el personatge s’ha divinitzat.
Durant el ritual funerari de l’emperador es deixava anar una àliga que metafòricament s’emportava l’anima d’aquest.
Un altre exemple de relleus propagandístics imperials són els “Relleus de la Cancelleria”, 93 d.C. d’època de Domicià, descoberts a la dècada dels 40 del segle XX.
No se sap bé a quina obra podien pertànyer, però s’ha suggerit que podien estar inclosos dins l’iconografia d’un altar que mostra una adventio, una arribada, que en aquest cas és la de Vespasià a Roma per prendre possessió del seu càrrec com emperador al 69 d.C. .
Aquesta va ser la primera vegada que l’escollit no es trobava a Roma en el moment d’elecció. Vespasià apareix togat i li dóna la benvinguda Domicià, fals històric ja que va ser Titus, ja que ell encara era un nen. Però com Domicià era el promotor de l’obra es podia permetre aquestes llicencies. Tot i això, es troben en un ambient molt noble i solemne on al segon pla del relleus tornem a trobar les personificacions del senat de Roma i el poble de Roma que sosté una cornucòpia. També són presents els lictores, magistrats de la ciutat i les 6 vestals acompanyades del seu apparitor (assistent). Al segon terme trobem la personificació de Roma virtuosa, que és la que ha de guiar pel bon camí a l’emperador. Trobem diversos graus de relleu i un estil molt realista propi de l’època Flàvia, ja que si comparen els rostres dels retratats amb altres dels seus bustos són ells veritablement.
“Relleu A”, on es representa la profectio, la partida o inici d’una marxa, i el propi relleu ho certifica ja que els personatges van amb túniques curtes, roba còmode. Se sap que és una partida cap a la guerra de Sarmatia, província romana propera al Mar Caspi amb la que es va tenir un conflicte al 93 d.C., per tant aquests relleus han de ser posteriors a aquesta data i anteriors al 96 d.C., ja que a la mort de Domicià se li va aplicar la damnatio memoriae, amb el que es van destruir moltes de les seves representacions. Al relleu trobem a Domicià amb gest important i rere seus les personificacions de Roma, el senat de Roma (que porta una espasa i per tant certifica i aprova aquesta guerra) i el poble de Roma amb una cornucòpia de l’abundància, seguit pels soldats. Ala capçalera de la comitiva trobem als déus de la guerra: Minerva, la protectora de l’emperador, i Mart. Per últim, un lictor i una Victòria mutilada de la que se’n conserven les ales. Si comparem els rostres dels 2 relleus ens adonem de que el d’aquest segon és el de Nerva, el següent emperador a Domicià, fins i tot és visible el tall del relleu per substituït el cap (reaprofitament del relleu). El que no se sap és perquè no es va fer el mateix amb el relleu B.
Domicià mor al 96 d.C. per una conspiració del senat, i aquest designa un emperador de traspàs, Nerva, que mor al 98 d.C. quan ja és té un digne aspirant: Trajà, que serà al poder entre 98-117 d.C. Aquest va ser un general militar que va enaltir la figura de l’exèrcit a la pràctica i les imatges. El principal conflicte al que es va enfrontar va ser al de la Dàcia en 2 campanyes: - La primera entre 101-102 d.C., que s’acaba amb un pacte de no agressió Els dacis trenquen el pacte i hi ha un nou conflicte entre 105-106 d.C. que s’acaba amb la victòria esclafant de Roma Tots els beneficis aconseguits amb la campanya van ajudar a costejar el fòrum de l’emperador, i la major part de representacions de Trajà seran de caràcter militar. Per exemple en aquesta, s’estableix un paral·lelisme entre “August de Prima Porta”, “Domicià” i “Trajà”, ja que tenen posicions molt semblants. L’iconografia dels escuts no serà la mateixa, i es veu clarament l’evolució de l’idealisme cap al realisme. També trobem escultures atemporals com “Trajà-Hèracles-Silvanus” 108-113 d.C., on porta la capa de lleó, atribut d’Hèracles. Aquest bust on encara en vida ja es representava divinitzat només es podia trobar fora la ciutat de Roma.
“Columna trajana”, gran monument del seu for de 40 metre d’alçada i en un inici coronada per un escultura en bronze de l’emperador no conservada, actualment un Sant Pere del XVI. De columnes commemoratives se’n tenen moltes referències, però aquesta en particular és molt important perquè va ser la primera a la que se li van incorporar relleus, que guien la narració helicoïdalment de les 2 campanyes contra els dacis. Aquesta acaba sent el símbol de la Roma antiga, i per això se’n tenen representacions a monedes. No és massissa, sinó que a l’interior té una escala de cargol que permet pujar a la zona superior. S’ha de recordar que anava pintada, i això ajudaria a seguir la crònica contra els dacis fins a cert punt. Per això una proposta constructiva de la Basílica Ulpia suggereix que aquesta tingues terrasses en diferents nivells per poder contemplar la columna des de diferents punts de vista. Aquesta va ser realitzada sobre una base en forma de cub i decorada amb relleus de les armes dels enemics, esclafats per la mateixa columna. L’importància es troba a l’inscripció de la porta d’accés, on se’ns diu per qui va ser promoguda l’obra, què commemora i que a dins d’aquesta es trobàvem les restes de Trajà i la seva esposa Plotina, fet molt significatiu perquè estava prohibit enterrar-se dins els murs de Roma, l’àrea sacra.
El tor de la base està decorat amb fulles de llorer, el que indica un gran detallisme, com també es pot trobar al capitell de la columna decorat amb oves (ous), solució constant als frisos i entaulaments del for. Al llarg dels 30meteres de columna trobem relleus que evoquen els 2 campanyes contra els dacis. D’entrada, són relleus molt plans, i això va donar peu a que Bandinelli bategés els mestres de l’obra com el Mestre de les impressions de Trajà. Fins i tot amb pigmentació, la columna hauria de ser difícil de desxifrar. Com Apol·lodor de Damasc va ser l’arquitecte predilecte de l’emperador, s’accepta com a ment pensant d’aquest projecte, i així no veiem només la seva tasca com arquitecte militar, sinó també com arquitecte d’urbanisme. Al llarg de l’espiral que recorre la columna trobem una imatge que és la més gran de totes intencionalment perquè sigui visible des de baix. Aquesta és la Victòria que escriu sobre un escut i marca la diferencia entre la primera i la segona campanya. L’any 106 d.C. marca el final de la segona campanya contra els dacis i per això la columna es data a partir del 107 d.C. Un quart de les escenes que podem trobar responen a temàtica bèl·lica, i les restants es relacionen amb ella a partir de sacrificis i rituals, moments quotidians, muralles, els campaments dels romans... L’obra no està plantejada com l’èxit d’un heroi, sinó com l’èxit de tota Roma.
Escena d’una suovetaurilia que es podia realitzar abans d’anar al camp de batalla per demanar ajuda als déus o a la tornada per donar les gràcies. Aquesta obra també està plena d’anècdotes i alguns diuen que és el primer còmic de la història, on les seqüències estan separades per arbres. Com la columna tenia a l’interior escales i es necessitava il·luminació, van obrir uns forats que mutilen part dels relleus. Aquest error de planificació ja no el trobem a la part alta, on ja es va planificar la situació de cada obertura. Hi ha representacions amb vista d’ocell, com algun seguici ritual on apareix l’emperador velat, o la geografia de la regió de Dàcia marcada pel Danubi, necessari per assegurar la victòria.
La història de la columna comença ala part inferior, on trobem la representació del Danubi cobert per un fluït d’aigua i barques disposades al riu en un pont que el travessa de banda i banda, font primordial pels estudiosos de la nàutica. Se sap que un pont militar que ocupa alguna escena va ser dissenyat també per Apol·lodor, sempre en clau de guerra, i se n’han fet construccions. Altres escenes mostren el transport dels materials, i la columna acaba amb el suïcidi del rei de la Dàcia, Decèbal, que al veure’s sense escapatòria prefereix perdre la vida per ell mateix que pels romans, el que exalta l’Imperi, ja que com major és l’enemic major es la victòria. Els dacis sempre es tracten amb molt respecte, i fins i tot al Fòrum de Trajà hi havia relleus de soldats romans i dacis. La columna de Trajà esdevé una obra tan universal i excepcional que al XVI un artista es va dedicar a dibuixar totes les escenes. Com és impossible veure-la in situ, s pot visitar el Museo de la Civita Romana on s’exhibeixen tots els relleus que la conformen, fins i tot amb alguna reintegració cromàtica.
E3/ La pintura romana Si les arrels de l’arquitectura i l’escultura romana es troben a Grècia, succeeix el mateix amb la pintura. El problema és que no es coneixen prous vesties i moltes vegades aquesta s’ha de refer amb les copies romanes. És cert que a Grècia hi havia molts pinakes i les seves obres eren de bona qualitat, tant que els adinerats romans comerciaven amb ella i eren objectes de prestigi. Això va fer que els models i temes s’adoptessin.
“Teseu alliberador” 50-79 d.C., localitzada a la Basílica d’Herculà, una de les ciutats que va quedar sepultada per les centres del Vesubi. A l’escena es representa un episodi molt conegut. El minotaure vivia tancat en el seu laberint, però cada any se li havien d’oferir nens com a menjar. Ariadna es va enamorar de l’heroi Teseu i per això el va ajudar a entrar i sortir del laberint a partir d’un fil perquè no perdés el camí. Aquest va poder matar el minotaure i aquest és el moment que podem observar, els nens que havien de ser les víctimes li agraeixen continuar vius. La figura de Teseu respon als criteris habituals grecs, amb una nuesa idealitzada i una postura que evoca al “Apoxyomenos” de Lissip.
“Teseu alliberador a Casa de Gavius Rufus”, 50-79 d.C., pensada per un espai privat.
Mateixa escena però amb variants. L’anterior va ser pintada per un pintor filo hel·lènic, mentre que aquesta no és una figura proporcionada i l’interpretació és més lliure,ja que es mostren les parets del laberint. El poble i els nens l’aclamen, es meravellen per la proesa.
“Perseu allibera Andromeda” a la casa del Príncep de Montenegro, a Pompeia, i l’altre representació a Herculà. Composició igual però amb diferent resolucions pictòriques.
Una vegada mortes les Gorgones, Perseu va alliberar a Andromeda, una donzella encadenada a la que li esperava el fatal destí de ser devorada per un monstre marí.
“Mosaic d’Alexandre Magne”, 100 a.C. Es conrea la pintura d’història i aquest mosaic és la copia d’una pintura grega no conservada.
El fragment de pintura romana més antic que es conserva és el “Fresc de la tomba de l’Esquilinus”, IV-III a.C., de cronologia paral·lela a l’hel·lenisme grec. S’organitza en 4 registres i els del centre són els més visibles. Se sap que és una pintura historia ja que al segon d’ell un personatge amb subligaculum estén la mà a un altre, el que s’ha interpretat com un acte de pau. El de sobre s’ha pensat que podria ser el setge d’una ciutat,i el de sota mostra una altre escena de pau, la “dona militaria”. L’escena inferior és bèl·lica. Això no deixa de ser un reflex de la pintura que es podria mostrar a les tabulae ansatae.
Teoría dels estils pompeians S’han estudiat a partir de la proposta d’August Mau del 1882, un mètode d’identificació que les data i distribueix en 4 grups a partir de les troballes de Pompeia. Però això també és aplicable a pintures d’altres àmbits geogràfics. Tothom crítica el mètode, però no s’ha proposat cap altre. A continuació, noms del grups i les cronologies proposades al 2007: - Primer estil o estructural (II- inicis I a.C.) Segon estil o perspectiva arquitectònica (100-20 a.C.) Tercer estil o canelobres (c. 20- c -40-45 d.C) Quart estil o il·lusionisme arquitectònic ( c. 40- inicis II d.C.) Això no és exacte, ja que es poden trobar les 4 solucions formals en una mateixa època.
Al llibre VII de Vitruvi es fa referència a la tècnica de la pintura romana. Diu que es pinta al frec i es posaven 4 capes prèvies, el que revela que era d’una gran qualitat i permet entendre que les conservades mantinguin la llum i el color en condicions optimes. A més, empraven una gran gama de tonalitats.
Primer estil “Casa de Sal·lusti” a Pompeia. Superfície de paret amb plaques pintades que inciten a pensar que és marbre. Això no es feia per raons econòmiques, sinó perquè es podien aconseguir molts més colors que amb el marbre original, i van arribar a dominar aquesta tècnica virtuosament. Aquest primer estil també es troba posteriorment, com a la “Domus Griffi”, 100- 90 a.C, on la paret queda resolta amb simulacions de marbres.
Després de la caiguda de l’Imperi romà d’occident, ningú va tornar a dominar aquesta tècnica fins a Giotto.
Segon estil “Vil·la de Fanius Sinistor”, c. 40-30 a.C., a Boscoreale. Aquest estil s’identifica pel trompe oeil. En aquesta obra la paret s’obre a l’exterior per suggerir profunditat i mostrar jardins, una recreació d’una ciutat romana... Fins i tot les pilastres són pintades i el punt de fuga no és present, sinó que s’utilitzava la perspectiva paral·lela.
“Triclinium G” a Nàpols. 2 columnes estriades i 2 centrals llises que podien pintar-se o embolcallar amb làmines de bronze daurat. Progressivament es van anar incorporant les màscares teatrals a la pintura, i cada cop aquesta serà més escenogràfica. També es troben exemples de pintures revestides de mosaic.
“Vil·la dels Misteris”, II-60 a.C., a Pompeia. Residència suburbana a tocar del recinte defensiu de la ciutat amb frescos bastant ben conservats al Triclinium dels misteris.
Decoració d’escenes de les proves que ha de passar una dona casamentera per prepararse pel matrimoni. Molts personatges del seguici dionisíac i gradació i variació de colors i postures. A l’escena final la dona es pentina i la seva cara es reflexa al mirall que sosté un amoret. Aquest recurs ja el podem trobar al “Mosaic d’Alexandre Magne”, on la cara d’un persa es reflexa al seu escut en plena fugida.
“Villa Liviae ad gallinas albas”, 30-10 a.C.. Triclinium decorat amb un jardí de realisme absolut, ja que representa les varietats vegetals de la zona. Vitruvi comenta que el jardí era el mirall de la casa, i com més frondós més estatus social tenia la família.
Aquest ja era important per tractar-se d’una propietat de la família d’August, però més encara per ser l’escenari de la llegenda de la gallina blanca. Una àguila la va voler caçar, però aquesta que portava una branca de llorer a la boca va caure i no es va fer mal. Des d’aleshores, es va protegir a la gallina i tota la seva descendència. Les corones dels triomfadors es feien amb el llorer que creixia a aquest jardí, i estava estesa l’idea de que si el jardí moria Roma també.
Tercer estil “Casa de Lucretius Frontus”, c. 50 d.C, a Pompeia, que reflexa la continuïtat del segon estil,però hi ha major llibertat a l’ornamentació i un accentuat simbolisme visual (realisme imaginatiu). 2 àmbits: - Ati, pati obert amb parets decorades Tablinum, habitació que es solia utilitzar com estudi de treball El fons negre permet constatar les imatges i trobem les característiques bàsiques del segon estil amb una visió teatral més evolucionada. Els elements arquitectònics es combinen de formar aleatòria, com alguns autors han denominat, “una orgía llibertina”. És freqüent trobar canelobres ornamentals, que a vegades fan de suport dels propis murs o falses pintures, per això també s’anomena com l’estil dels canelobres.
Quart estil Hi ha autors que volen ser revolucionar i parlen de l’existència de 3 estils, és a dir, el tercer i el quart tenen el mateix llenguatge, però els estudis més recents encara consideren l’existència de 4. “Peristilum de la Domus Vettii”, p. 62 d.C., a Pompeia. Es pren com a punt de referència per ala seva datació que al 62 d.C. hi va haver un terratrèmol a Pompeia que va causar la destrucció de moltes propietats i les seves decoracions, i després d’això es van reconstruir i redecorar de nou. Els murs perimetrals del pati també són decorats, el que indica que aquesta no és una característica dels interiors. El triclinium es decora amb fons de colors vermells i grocs i quadres dels treballs d’Hèracles, que serveixen per remarcar-los. També hi ha algun trompe oeil.
“Cubiculum de Dionís”, amb arquitectures aleatòries i motius teatrals.
Les pintures més espectaculars es trobem a la capital, i concretament a la “Domus Aurea”, de decoració paral·lela. Clara vocació teatral que busca l’organització tripartita on podem trobar “Aquil·les i les filles de Lykomedes” en una volta, que ens resulta familiars per moltes de les postures i trets. Característiques: - Protagonisme del color per sobre de la línea La iconografia explica que després de veure un oracle que li va revelar a Aquil·les que si anava a la guerra de Troia guanyaria però a canvi deixaria de viure, l’heroi marxa a casa de Lykomedes on es disfressa d’una de les seves filles per passar desapercebut. Ulisses el va a buscar, i col·loca armes al terra, sabent que com a Aquil·les li agraden tant, es descobrirà qui és. Efectivament el fill de Tetis es treu els panys que deixen veure la seva nuesa, i tant el seu cos com les armes, marquen diagonals que recorden a composicions com la “Gemma augustea”, els relleus de “Arc de Titus” o els “Relleus de la Cancelleria” A “Thiasos dionisíac” es recrea un psimposi, una trobada que sempre acabava amb massa alcohol, on és clara la predominança del color.
E4/ Els mercats de Trajà (c.107-112 d.C) Els romans tenien grans superfícies comercials, i aquests, que moltes vegades eren santuaris s’anomenen santuaris lacians si es troben a la regió del Lazio, amb capitalitat de Roma. “Santuari d’Hèracles Victoriós” a Tivoli, II a.C., que va estar tancat fins al 2011. Es pot intuir el tripòrtic presidit per un temple i davant d’ell un espai teatral que donava a la vall. Aquesta es va construir damunt la Via Tibertina (que portava a Roma), i aquesta queda a sota a mode cripta. És una via tecta, un carrer amb sostre on es situaven cubicles amb finalitats comercials.
“Santuari de Fortuna Primigènia” meitat del II a.C. a Palestrina. Profund pendent on s’ubica la construcció, molt refeta als segles XVI i XVII. Necessitat de crear una estructura esglaonada per salvar el desnivell a partir d’escales o rampes. Mentre es pujava, hi havia diverses botigues. El “Monument a Victor Emanuelle”, 1911-1925 no va ser construït amb la mateixa funció però sí amb la idea de salvar el desnivell del turó del Capitoli.
“Mercat de Frosinone (Ferentina)”, c. 100 a.C., amb possibles finalitats jurídiques.
Via tecta i volta de canó. Les mateixes funcions semblaven tenir les tabernae de Tarragona al “Forum coloniae”, c. 100 a.C.
A Roma capital també hi havia espais semblants. Per exemple, el Fòrum romanum es situaven les tabernae veteres, situades a la “Basílica Sempronia”. Com Juli César la va enderrocar per construir la “Basílica Iulia”, aquestes van afegir a la “Basílica Emilia” sota el nom de tabernae novae. Al mateix Fòrum Iulium, en el dels costats del tripòrtic, hi havia establiments comercials. Al centre de la ciutat es trobava el “Macellum”, destruir al l’incendi del 64 d.C. Neró el va traslladar al Caelius, però el centre quedava desproveït d’un àmbit comercial. Per això Trajà va preveure la necessitat d’incloure un mercat als seus projectes, que va permetre resoldre el pendent del Quirinalis, adaptantse a la corba de l’exedra del seu fòrum.
Degradació i evolució dels mercats de Trajà, projectats per Apol·lodor de Damasc: - Es van anar colonitzant amb cases residencials i estructures medievals, com la “Torre Milizia” - Al XVI, Sal·lusto Peruzzi fa una reconversió de les runes en el Convent de Santa Caterina, el que va desvirtuar el conjunt però va facilitat la seva conservació Entre 1926-1934 es posa en marxa la restauració agressiva del conjunt Degradació a la segona guerra mundial Més restauracions al 1996-1998, 2000-2002 i 2005-2007. Aquestes encara continuen El barri residencial Alessandrino, creat a partir de l’època mitjana, s’ordenava anàrquicament. A principis del segle XX, els mercats eren plens d’horts i cases, i les finestres eren sota murs de noves construccions. La restauració va ser molt polèmica per la seva agressivitat, ja que a partir del 1933 Mussolini va decidir carregar-se el barri Alessandrino i obrir la Via dei Fori Imperiali.
Els mercats de Trajà es situen a l’extrem nord del seu fòrum, i s’adapten el perfil d’una exedra. Es divideix primordialment en: - Gran exedra o hemicicle Via Biberatica, carrer que era l’eix vertebral de tot el complex Cos central pseudotriangular amb espais comercials i oficines Gran Aula, edifici cobert Altres, com exedres petites que flanquejaven la gran, de les que no se’n coneix la funció, una de més petita que era una cisterna Per salvar el desnivell es van fer terrasses esglaonades amb rampes i escales, de nucli d’opus caementicium. Molts dels elements es van construir en època de Domicià, que no va enllestir el projecte. La gran exedra, per la seva forma corba, fa de contrafort del turó. Aquesta es divideix en dos registres: - Tabernes amb finestres de mig punt flanquejades per pilastres de travertí, llinda horitzontal i finestra rectangular. Originalment no es veien així, ja que l’estructura estava tapada. Interiors decorat amb pintura de fons blanca i línies vermelles que dibuixaven motius geomètrics (idea d’un marbre amb vetes).
Paviment de mosaic bicrom amb formes geomètriques - Finestres de la planta superior emmarcades per pilastres amb capitell i base en travertí, que dialoga amb el color rogenc del totxo. Damunt es seguia un ritme de mig frontó triangular, res i frontó semicircular, solució molt utilitzada al Renaixement i es que es desenvoluparà al Barroc. Aquest és un dels primers casos. Aquestes donen a una galeria amb establiments La Gran Aula era l’espai més espectacular, i no deixa de ser el referent més antic de les galeries comercials, una via tecta. Ja n’estaven habituats a la idea, i va estar tancada fins al 2010. Es tracta d’una sala de 35x7 m, que es divideix en dos nivells: - Planta baixa amb espais comercials i arcs de descarrega Planta alta, a una 3,5m, amb galeries superiors i pilars que sustenten l’edifici La llum era natural, el que demostra la cura de l’orientació i solució de la construcció.
Aquest s’aguanta a partir de 7 pilars a banda i banda que recolzen la volta d’aresta (composta per volta de canó longitudinal i tallada transversalment per 6 trams), el que dóna sensació de suspensió en l’aire. Aquesta no s’havia emprat abans amb tanta complexitat. Entre cada tram de volta de la volta d’aresta, un arc recolzat en mènsules, que es veu perfectament a “Palla d’altare de San Stefano” de Giulio Romano on es representa el martiri de San Esteve. S’ambienta en la runes de la Gran Aula, i com aquest pintor era bastant realista es pensa que alguns detalls que hi representa van existir de veritat, però no s’han arribat a conservar. Aquests es van destruir després de 1523, data de l’obra. al XVI Sal·lustio Peruzzi va transformar les restes en un convent, dividint la Gran Aula en dos pisos, i per tal de fer més còmode l’ampliació, es van eliminar els arcs i les mènsules. També se sap que la volta tenia un ocul, però no d’època romana, que en algun moment es va tapar. Pilastres de les voltes en travertí, i per evitar que es moguessin es conserven marques de cinturons de ferro, actualment desapareguts. La presencia d’arcbotants desconcerta, ja que el pes de l’edifici queia a sota i a d’alt, on es situen aquests, i per tant no podien ajudar a mantenir el conjunt, sinó que es van situar com a prevenia de terratrèmols.
La Via Biberatica mostra de manera exemplar com era un carrer en època romana, i s’han proposats dos orígens pel seu nom: - Ve de Piperatia per les especies que es venien, i en especial, el pebre Ve de Biberatica, perquè a l’edat mitjana aquesta era una zona de tabernes E3/ Arquitectura Hadrianea Adrià viu entre el 76-138 d.C. i mana com a emperador entre el 117-138. El seu nomenament estrany, i es pensa que va tenir molt a veure Plotina, la dona de Trajà, de les que es pensa que era la seva amant. Quan Trajà va morir es va encobrir, i llavors es va fer que el senat digués que Adrià havia estat adoptat per l’emperador (aquest encara no havia designat un successor). Llavors, quan aquesta noticia es va fer publica, es va dir també que Trajà havia mort. Es pensa que això es va fer per no caure en l’inestabilitat d’anar a cercar una nova dinastia, el que comportaria molts conflictes.
“Adrià” 117 d.C., els seus retrats mantenen el realisme de la dinastia Flàvia, però amb algun retoc, i és significatiu el fet de que és el primer emperador amb barba. A partir d’aquest moment, això serà un canvi de l’estètica masculina.
Quan es parla d’Adrià, se’l recorda com un gran reformista: - Reformes administratives Reformes militars de l’exèrcit Reformes financeres Priorització de la seguretat abans que l’expansió, és a dir, estabilitat de les fronteres de l’Imperi Reforç de la figura del “prefectus alimentorum”, és a dir, la racionalització de l’aliment per tot el poble de Roma S’augmenta el reconeixement i protagonisme de les províncies, que anteriorment ho havien fet en algun moment puntual. Roma no seria el mateix sense elles Corre la llegenda de que era un emperador molt cultivat, i és veritat, però també s’ha de dir que tots els seus coneixements eren degut a que havia de viatjar molt i conèixer el funcionament de les províncies de l’Imperi, és a dir, una funció pràctica. El símbol més gran de protecció, és el de les fronteres de Britania amb la “Vallum Hadriani” del 122 d.C., d’estat de conservació baix si es té en compte que era molt alta. Aquesta creua l’illa de punta a punta horitzontalment, i servia per marcar el límit entre territori romà i els natius. El seu successor, Antoninus Pius també en va construir una altre quan l’Imperi es va ampliar al 142 d.C., però aquesta no és tan gran com l’Adrià.
L’edifici millor conservat del seu govern és el “Pantheon”, del qual es tenen molts motius per pensar que Agrippa va fer qui el va construir (opinió universalment estesa, però errònia). Marcus Agrippa, la mà dreta i gendre d’August, va promoure l’urbanització del Camp de Mart, zona sud, on entre altres edificis, va fer construir un Panteó que en realitat es deia “Temple de la gens Iulia”, monument per enaltir els orígens de la família. La planta d’aquest edifici tenia una cel·la transversal, i estava precedida per una plaça rodona. Aquesta estructura de temple és la mateixa que el “Temple de la Concòrdia”. Posteriorment al II d.C., es va construir a sobre un nou edifici, i la primera cosa que es va fer va ser canviar la seva orientació 180 graus, és a dir, passar de sud a nord.
El nou “Pantheon” mirava en línea recta al “Mausoleu d’August”, solució escenogràfica i que es podia veure perfectament per la poca urbanització de la zona. Un dels motius pels que es creu que el va fer Agrippa és l’inscripció del fris. Els consols podien restar 2 anys al càrrec, i després un període de descans tornar a ser rescollits.
Quan es va fer el primer Pantheon va ser al tercer consolat d’Agrippa, i en aquesta inscripció es manté la memòria del que va fundar el primer edifici a l’emplaçament.
Aquesta idea errònia es va mantenir fins al XIX, però tot així és la més estesa actualment.
Debat cronològic que continua obert: Tesis tradicionals - Construcció del primer edifici per part d’Agrippa al 27 a.C.
Aquest pateix un incendi al 80 d.C.
Amb Domicià, es torna a fer Al 110 d.C. pateix un altre incendi i és quan es decideix construir un altre a sobre, que es realitza integrament en època d’Adrià entre 118-128 d.C., amb autoria d’Apol·lodor de Damasc Alternatives dels últims anys - Al 27 a.C. es fa el primer edifici de la mà d’Agrippa i aquest pateix un incendi al 80 d.C.
Això ja comporta la construcció d’un nou edifici que es comença en època de Domicià sota la batuta de Rabirius (81-96 d.C.), i es continua en època de Trajà i Adrià amb Apol·lodor de Damasc, que el finalitza entre 118-128 d.C.
Al 202 aquest és restaurat per Septimi Sever i el seu fill Caracalla, procés que es constata a la segona inscripció del frontó i al 608 l’emperador bizantí Focas, que encara tenia el poder sobre el territori romà, arriba a un acord amb el Papa Bonifaci IV per cedir-li la propietat. Així es converteix en l’església de Santa Maria ad Martyres, el que ha permès el seu bon estat de conservació. Al XVI se li van encarregar a Bernini els dos campanars que no van agradar res als ciutadans, i que es van batejar com les “orelles de Bernini”. Aquests es van acabar destruint per aclamació popular.
L’urbanització de l’emplaçament de l’edifici era diferent. Aquest era precedit per una plaça tripòrticada de grans dimensions amb una entrada de propileus i un arc dedicat a Adrià al centre d’aquesta (al lloc on més o menys s’acaba avui en dia, ja que és més petita). La plaça es situava a un nivell més baix que el temple, al qual s’accedia a partir d’una escalinata que no es conserva. Actualment la plaça resta enterrada tot i haver-se documentat. En aquest edifici es combinen dues tipologies: la façana és la canònica d’un temple de 8 columnes, amb la diferencia de que la cel·la no és rectangular, sinó circular. Aquesta és una simbiosi nova, i una de les coses que es buscava era crear sorpresa a l’espectador, que des de la plaça no veia la cúpula. La façana consta de dos frontons, el principal i un altre més alt darrere que s’intueix. Hipòtesis: - Segons alguns autors es tracta d’una solució merament ornamental Es cercava crear un efecte de projecció En un primer moment, s’hauria construït aquest frontó més gran, però com les columnes són monolítiques era bastant improbables aconseguir-les d’un sol bloc. Per això es va reduir el frontó L’estat de conservació ha donat peu a citacions famoses: “Disseny angelic i no humà” Miquel Ángel.
“El més bell record de l’antiguitat romana és sense dubte el Panteó. Aquest temple ha sofert tant poc, que aparenta estar igual que en l’època dels romans” Stendhal Pronaos de 16 metres de longitud que enllaça amb una cel·la circular amb cúpula i ocul.
Carles V va ser el protagonista d’un dels saquejos de Roma, i es diu que va tenir el caprici de pujar dalt de l’edifici. Un nen que el va veure li va explicar al seu pare que havia pecat al tenir pensaments de voler llençar-lo per l’ocul, i el pare li va contestar que el pecat era no haver-ho fet. Façana octàstila amb 2 files de 4 columnes de retorn (totes de fus llis), que divideixen la pronaos en 3. Les files són de granit rosa important d’Egipte, les davanteres de granit gris i els capitells de marbre pentèlic. Dos columnes van ser recol·locades al XVI, el que trenca amb la coloració.
El nom de Pantheon ve per la seva advocació a diversos déus, però només 7, que corresponen a la cosmologia d’aquell temps: - Sol Lluna Mercuri Mart Venus Júpiter Saturn La cel·la circular s’organitza en 7 nínxols que alternen perfil poligonal o cobrat, i que contenien una escultura de cada déu. Per unir els dos espais (pronaos i cel·la), triangles amb escales de cargol per pujar a la part alta. La pronaos es divideix en 3: el carrer principal és el d’accés al temple, i els altres dos porten a nínxols que contenien una escultura d’Agrippa i una altre d’August, el que exaltava la dinastia Juli-Clàudia i recordava el primer projecte al mateix emplaçament. Frontó marcat on si es segueixen les empremtes de les grapes de ferro, es pot arribat a formar el dibuix del relleu d’una àliga de bronze amb les ales esteses, símbol clarament imperial. La coberta de la pronaos era de gusta i anava revestida també de bronze, però tot això va ser expol·liat pel Papa Urbà VIII per a: - 10 canons pel “Castell de Sant Angelo” Realització del Baldaquí per sobre de l’altar de Sant Pere del Vaticà per part de Bernini La construcció de la cúpula d’opus caementicium és complexa i un clar exemple de modernitat. Aquest es divideix en 5 registres de 28 cassetons que minven i es degraden en profunditat a mesura que s’apropen a l’ocul de 9 metres de diàmetre. El paviment s’inclina lleugerament per poder recollir les aigües de pluja cap a la reixa de clavegueram. Es va prendre el model de la cel·la de l’arquitectura termal, de la podem veure un exemple a les “Termes majors de la Vil·la Hadrianea”. En l’actualitat, l’edifici té continguts cristians, però en essència és purament romà.
Procés constructiu Cel·la de 41 metres de diàmetre i alçada aproximadament, on es pot inserir un cercle perfecte, s’insisteix en el caràcter còsmic de l’edifici. Aquesta està feta amb la tècnica de l’encofrat amb nucli d’opus caementicium amb diferents formules. Els fonaments tenen travertí, però a mesura que es va pujant augmenta la presencia de totxo i pedra volcànica pel seu poc pes. El mateix ocul i els cassetons redueixen el pes al ser buidatges, per tant l’edifici és un diàleg entre els efectes decoratius i el conjunt constructiu. A l’hora de construir a la cúpula es feia el primer registre, i així successivament, funcionant com un anell autònom que s’autosustentava. Aquesta solució és la mateixa que utilitza Brunelleschi per “Santa Maria dei Fiore”. La teoria tradicional creia que es va construir una cintra de fusta on es va abocar la caementa, però això no és lògic ja que aconseguir una estructura tan gran no era rentable i a més només es podia fer una sola vegada. Els murs perimetrals eren plens d’arcs de descarrega que distribuïen les forces, i es tapaven pels placatges de marbre. La decoració en marbre de l’interior és original parcialment, ja a que l’edat moderna es van afegir finestres que emmarcaven 3 rectangles verticals. A l’edifici es va fer un fals històric per mostrar l’aspecte actual, que consistia en finestres emmarcades per pilars verticals i horitzontals. S’ha conservat un 80 % del paviment de marbre original.
E7/ L’escultura oficial en temps de la dinastia Antonina Antoni Pius (138-161 d.C.) “Retrat” i “Estàtua” d’Antoninus Pius, successor d’Adrià en tots els sentits, tant en grau d’imatge publica de filòsof (molt propera a a la grega), i emperador del 138-161 d.C. Aquesta imatge durarà durant gairebé tot el II d.C. Imatge de l’emperador divinitzat que apareix nu i probablement descalç. Aquesta és una composició forçada, ja que el cap no lliga amb el cos.
Va seguir la tradició inaugurada per August d’ocupació del Camp de Mart, i en el seu cas es fa a través de “L’Hadrianeum”, c.145 d.C., el temple dedicat a Adrià. Octàstil i perípter (la tradició acostumava a seguir el pseudoperípter), amb accés frontal i del que es conserven unes porques columnes inserides a la columnata de l’edifici de la borsa a la Piazza di pietra. Tot el podi quedi sota el terra actualment. Aquest es trobava al centre d’una plaça quatriporticada i la façana principal donava a la Via Flaminia, carregada de simbolisme. Els capitells estandarditzats poden remetre al “Temple de Mars Ultor”, i generalment no aporta cap innovació en la seva estructura. Tota l’estructura de la cel·la estava coberta per una volta de canó cassetonada.
El que interessa són les escultures disperses en diferents col·leccions, en marbre proconesi, que es trobaven a les bases de les columnes i els intercolumnis. Adrià va ser possiblement d’origen hispànic, igual que Trajà, i això és importantissim ja que fins la data els emperadors sempre havien estat itàlics, i la decoració escultòrica agafa com a tema les províncies de l’Imperi, ja que Roma és conscient de que no seria res sense elles, per tant, és un reconeixement. En molts casos no se sap quines són, i en aquestes obres comencem a veure qüestions particulars que s’acabaran imposat. Els referents formals i iconogràfics són grecs, per tant, les figures naturalistes i en un suposat alt relleu, donen la sensació de no estat enganxades al marbre, però en realitat aquesta és la primera vegada en la que trobem figures amb silueta (es ressegueix el perfil), i aquest efecte òptic és el que els hi dóna volum (són més planes del que sembla). Aquest efecte no és l’únic, sinó que també les robes estan fetes amb plecs en negatiu, és a dir, talls al mateix volum per crear l’efecte de clarobscur que s’interpreta com plecs. Això tindrà molta incidència a l’escultura de sarcòfags del IV d.C. L’efecte mateix és el tradicional, tot i que la tècnica ha variat. Als relleus dels intercolumnis trobem trofeus de guerra que pràcticament són baixos relleus.
Marc Aureli (161-180 d.C.) Antoni Pius mor al 161 d.C. i Marc Aureli i Luci Ver comparteixen el poder fins que el primer passa a fer-ho sol. Aquest és la clara imatge d’un filòsof estoic i un dels últims emperadors que viu en campanya permanent contra els germànics i els sàrmates. La primera obra important que encarrega és la “Columna d’Antoni Pius” al 161 d.C., de la que no més es conserva la base als Museus Vaticans, però se sap que a la part superior hi havia una estàtua del difunt emperador. 4 costats de la base: - Inscripció on s’explica que va dedicada a Antoni Pius i Faustina, la seva dona - Relleu que representa l’apoteosi de la parella imperial. Aquest relleu principal continua sent tradicional. Trobem una figura alada al centre, que es tracta d’una al·legoria de la transformació en divinitat de la parella imperial (la representació més tradicional era representar una àliga, tot i que aquí en trobem dues). A la dreta la personificació de la ciutat de Roma i a l’esquerra la personificació del Camp de Mart, que té com a símbol l’horologium d’August. Absència de perspectiva i proporcions entre els personatges que es juxtaposen. Aquestes novetats venen clarament de l’art plebeu - 2 relleus iguals. Sembla que l’escena tracti sobre un grup de soldats de cavalleria que giren al voltant d’uns homes, però en realitat el relleu es divideix en 3 registres. De manera conceptual, s’ha desdoblat la composició i les figures individuals. S’ensenya la composició com si es veies des de d’alt, i a la vegada de perfil, però això és un artifici absolut, ja que l’escena és totalment des estructurada, i aquestes són novetats absolutes al relleu oficial. Això no neix del nores, ja que al món provincials i l’art plebeu ja es odien trobar exemples, així que es va dur a terme un procés de contaminació. El que es representa són els soldats que exhibeixen els trofeus dels vençuts i la cavalleria fa una cursa al voltant, un homenatge al cabdill, que en aquest cas és l’emperador.
L’obra més impressionant feta en època de Marc Aureli és la seva estàtua eqüestre, realitzada c. 176 d.C. en bronze. Es tracta de dues peces fonamentals, l’emperador i el cavall, que és espectacular. Amb la restauració es van descobrir els daurats, que s’empraven com a protecció del material. Aquesta estàtua va estar molt temps al Campidoglio, ja que Juli II va obligar a Miquel Angel a desplaçar-la, però anteriorment presidia la caserna de la cavalleria de Roma, que va ser arrasada per Constantí per erigir un temple a Crist. Aquest indret acabarà sent la Catedral de Roma, i per això l’estàtua sempre s’havia identificat com a Constantí. Com era una peça mol coneguda, s’ha conservat gairebé completa, però segurament anava acompanyada d’enemics vençuts que demanaven clemència i Marc Aureli els hi concedia, ja que això és el que indica el seu gest.
L’escena de la clemència apareix bastant en els programes dels emperadors, i es conserven relleus de les campanyes contra els germànics i sàrmates a “L’arc de Constantí” o als Museus Capitolins. Perspectiva molt tradicional amb elements de la ciutat que situen. En aquests trobem una escena de “Profectio”, enviament de les tropes i el cabdill militar, acompanyats pel geni del senat i Roma. “Adventus”, l’arribada de la campanya, amb garlanda atorgada per la Victòria. “Adlocutio”, l’adreçament a les tropes i “Lustratio”, que ve de llustrar, netejar, ja que el cens de la ciutat es feia cada 5 anys. Llavors es realitzava una cerimònia de purificació amb suovetaurilia. En un dels relleus de Marc Aureli, es veu clarament una escena de clemència amb els vençuts humiliats sota les potes del cavall, i trobem una escena similar d’època de Trajà.
Un altre tipus és l’entrada triomfal, “Triomf de Marc Aureli”, 176-180, relleu que segurament es va tallar perquè darrere aniria Còmode, emperador al que se li va aplicar la damnatio memoriae.
Còmode (189-192 d.C.) Un dels emperadors més odiat pels romans, considerat com l’assassí del seu pare. Molts creuen que a partir d’ell comença la decadència de l’Imperi romà, i com després del seu assassinat pactat es van esborrar molts dels seus rastres, ens queden poques coses.
“Commodus Hèrcules”, 190 d.C., retratat amb una de les seves disfresses preferides, ja que es caracteritza amb les atributs de l’heroi: el clavus, la pell del lleó de Nemea i una de les pomes del Jardí de les Hesperídes. És una peça estrany, i possiblement decorava una font o un jardí de l’emperador o d’algú molt proper a ell.
La seva gran obra és la “Columna de Marc Aureli”, que mor al 180 d.C., moment en el que també es divinitza. La construcció d’aquest obra dataria de després del 180 i es perllongaria fins el 192, quan Còmode és assassinat, i aquesta es trobava dins una plaça prop la Via Flaminia. Com passa amb la “Columna de Trajà”, precedent claríssim, hi ha dificultats per saber com s’aguanta, ja que són blocs massissos en els que sí que es van planificar finestres des d’un inici (error de l’altre columna). La resolució plàstica de la de Trajà és molt pictòrica, mentre que a la de Marc Aureli els relleus creen grans contrastos amb excés de detalls. Apareixen intervencions miraculoses, com la pluja, un deux ex machina que possibilita la victòria (element que enllaça amb els ideals de Constantí). Un altre canvi cultural important és l’explotació sentimental, amb escenes com la de la dona que fuig amb el seu fill, o la decapitació dels enemics (aquestes seran molt freqüents al cristianisme). En una escena on arriba un missatger, és evident el moviment que genera la seva cursa i l’energia dels plecs del vestit.
E8/ L’arte plebea/ Canvis i evolució de la plàstica al darrer quart del II i meitat del III d.C.
A partir de l’estudi de la historiografia podem comprendre els canvis en el món de l’art romà. Art plebeu és una expressió que es pren d’un article de Bandinelli en el que es planteja perquè l’art tardo romà presenta canvis que son evidents per a tothom, el que significa que li dóna importància a un canvi que prèviament s’hauria classificat com a decadència total pel col·lapse de l’Imperi. Bandinelli no és el primer en adonar-se, sinó que són Wichoff i Riegl, historiadors de l’art (per tant analitzaven formes i textos) de l’escola de Viena, que introdueixen el concepte d’antiguitat tardana. Hi ha dificultats en la divisió dels moments de l’Imperi. Mentre es parla d’art del Baix Imperi, apareix en paral·lel el concepte d’art paleocristià, el més antic, que comença a utilitzar-se al XVIII arran les excavacions de Roma. Llavors no pot ser que la decadència anés vinculada al cristianisme. A partir del moment en que Roma es cristina, el seu art també. El que existeix llavors,és un art romà que en la cronologia definida com antiguitat tardana, però tot a la producció artística de l’època era cristiana per la declinació religiosa, i això ens porta a preguntar-nos perquè es van produir els canvis.
També neix un interès per les produccions provincials, que acostuma a quedar més diluïda per la supremacia de Roma capital (on sí, segurament es feien les mateixes obres). Aquest art de les províncies s’acabarà assimilant com a romà pel procés de colonització,però amb característiques pròpies de l’art de l’indret. Un altre problema és la creença general de que els bàrbars van arrasar en tot i no tenien una cultura civilitzada. Això és mentida perquè també van aportar moltes coses. A més, no hi ha una cultura superior, sinó que cadascuna s’ha d’estudiar per separat tenint en compte els seus condicionants i coordenades geogràfiques. Tots aquests factors són la base de les properes transformacions que no s’han d’anomenar decadència, i aquest és el fruit de l’evolució gradual que es portava gestant anys.
L’expressió d’art plebea la pren Bandinelli dels filòlegs, i concretament d’una carta de Ciceró en la que no se sap si comenta que no emprarà la manera plebea per llegir i escriure, o sobre si està parlant sobre el llatí vulgar, que donaria lloc a algun dialecte que encara es parla a Itàlia. Bandinelli decideix que per tal d’erradicar el concepte d’art popular (ja que aquests són els ciutadans romans, i no és adient per referir-se a la producció romana), és més adient parlar d’un art plebeu, la classe més extensa de Roma, l’expressió artística dels que no són patricis. Això queda molt ben reflectit al “Satiricó” de Petroni, concretament al capítol LXXI, on Trinalció, un proveïdor de vi per l’exèrcit, planeja com serà el seu mausoleu, ple de pompa, ostentació i amb la funció de fer veure als altres la seva ascensió social i mèrits en vida. Com aquests plebeus no podien fer obres grans obres, es van limitar a l’àmbit funerari. Aquest és un exemple de la producció que es començarà a explotar a Roma, i amb aquestes peces es pot entendre la causa de la nova plàstica a l’art oficial, que va acabar adquirint aquestes noves característiques, ja que es desenvolupaven en paral·lel.
“Relleus funeraris d’Amiternum”, de la segona meitat del I d.C. És habitual trobar representacions militars, ja que aquests plebeus acostumaven a ser proveïdors, i elements hedonistes que remarquin el pas de la vida a la mort. Sovint apareixen les escenes fragmentades, i en comptes de mostrar una perspectiva en profunditat es fan registres.
“Monument funerari de Lusius Storax” meitat del I d.C., amb esquema similar on apareix el personatge presidint un tribunal (encara que sigui modest l’acció de presidir és l’important), que es posa en paral·lel amb el nivell d’oficialitat. El recurs dels personatges tocant banyes i trompetes és molt habitual.
“Relleu de la tomba dels Haterii”, el mausoleu que recull millor les característiques noves. Els Hateri eren una família de constructors d’època Flàvia i Trajanea, i per tant tenien molt poder adquisitiu. Els relleus de la construcció han estat fragmentats i es donen dues possibilitats per l’interpretació dels edificis que apareixen de fons, on no hi ha cap mena de proporció: - Mostren el recorregut funerari Són un catàleg dels edificis en els que van participar com a constructors El més clamorós de tot és el relleu on apareix pròpiament la tomba, on també hi ha una grua romana (el que evidencia l’èxit de la família). El nivell de detallisme és molt gran, però tota la representació és un deliri ple d’incongruències que no podrien ser possibles ni per estructura ni proporció. A sobre de tota la composició, hi ha un banquet funerari.
Aquesta obra interessa pel: - Detallisme extraordinari Composició inexistent Els elements són individuals i el conjunt és la suma de totes les parts “Relleu Torlonia del port d’Ostia”, II d.C., relleu votiu ofert a un possible temple de Bacus. Aquest era el principal port de Roma, i en època de Trajà i Adrià passa a ser una zona residencial, llavors el port és a Portus. La composició és una enumeració d’elements.
“Relleu d’una cursa del circ” II d.C., al Palazzo Trinci. Se surt una mica de la línia perquè l’intenció de representació és més clara, i al “Relleu d’una cursa de circ”, II d.C., Ostia, es deixa clar qui va ser el promotor del carro que va guanyar la cursa.
Al costat de l’art plebeu hi ha l’art sub antic, concepte creat per Ernst Kitzinger que pretén explicar el concepte d’art provincial. Aquesta és la sèrie de producció artística de les províncies que barreja tendències imposades dels romans i les característiques del propi indret. Es veu clarament la tendència egípcia a “Retrats d’Hawara” 80-100 d.C. i “Sarcòfag d’Artemidorus” 100-120 d.C.
A Palmira el substrat d’art que hi havia era el persa, i per això aquestes figures tenen els ulls molt esquemàtics i grans, expressió d’arrel religiosa que curiosament es traspassa a l’art romà. “Retrats funeraris masculí i femení” del II d.C. i c. 231 d.C.
“Apoteosis d’un emperador” IV d.C. peça d’ivori que es troba a Londres, amb juxtaposició d’elements que no són massa lluny de la tomba dels Hateri. La diferencia és que ja es troba en un registre plenament oficial.
“Relleu de Pompa triomfal de Trajà” 116 d.C., de Palestrina. Aquestes característiques es continuaran estenent es època de Septimi Sever, com es veu clarament a “Arc Argentari” c. 204 d.C., porta que monumentalitza el carrer del Velabre, la via de pas del mercat de bestiar. Recarregament a l’estructura on s’apliquen els principis de frontalitat, ulls grans i peus que semblen penjar. Tan fort va ser el canvi que arribarà un moment en que la manera oficial serà aquesta.
Tema E6/ Balneum et balnea/ Les termes imperials L'higiene i el bany són un costum associat a qualsevol civilització, una necessitat fisiològica i condició humana, però el que això no implica és el ritual del bany.
“Dibuixos de bany a peces de ceràmica” IV a. C., on es veu que el bany era comú. A la mateixa Iliada s'insisteix en la idea de la higiene, el seu ritual. El bany s'acanava amb l'oli d'oliva i després la posada en comú. “Banys públics d'Olimpia” V a.C., un dels conjunts arqueològics més antics on s'han documentat temes, amb una llarga cronologia, ja que es van anar modificant fins època romana (gairebé VIII segles). Els grecs es banyaven en aigua freda, però a partir del I d. C. els romans estableixen un sistema de calefacció.
Termes republicanes Tipologia anàrquica que contrasta amb el rigor de les imperials. “Thermae Stabianes de Pompeia” I a.C., qualsevol terma conté els mateixos elements i espais. Trobem hàbits de desplaçaments (passadissos i accessos al conjunt, com la presencia d'un pati celobert per poder passejar i fer exercici, que era una qüestió higiènica, a més d'estances al voltant d'aquest. El primer àmbit que trobem és l'apodyterium, el guardarroba, i normalment també estava separat en dos ambients, un per cada sexe per evitar les relacions sexuals. El recorregut es feia normalment anat del bany calent (caldarium, que acostuma a ser d'estructura circular), i passant per la piscina tèbia (tepidarium, acostuma a ser rectangular) i finalment la freda (frigidarium). Els dipòsits d'aigua servien per separar les sales de diferents sexe, com els forns.
“Apodyterium de Pompeia”, on es poden observar bancs amb guixetes al darrera per poder guardar la roba. Aquestes tenien una porta. Tot l'espai està subjecte als costums de decoració interior romana, amb solucions pictòriques estructurals i volta de canó d'estuc i cassetons decorats.
“Termes del fòrum de Pompeia” I a.C., caldarium longitudinal i absis interior amb sostre perforat perquè entri la llum a partir d'un oculus, que servia per il·luminar i evaporar. A la cel·la absidal hi ha un labrum, banyera per refrescar-se.
El sistema d'escalfament i aire calent circulava gracies a l'hipocaust, sistema que creava espais buits al terra i les parts laterals. Els pilars estaven fets de maó perquè pot suportar altes temperatures, i damunt es col·locava el paviment (terra o aigua). “Hipocaust de les termes de Bath” I a.C., on es conserven els pilars de terracota i les entrades del forn.
“Frigidarium de les termes de Stabianes”, circular i amb nínxols o hi havia escultures.
Això demostra que les termes eren un lloc privilegiat de la vida dels romans. L'estança també té un òcul per il·luminar.
Professionals de les termes: - Conductor, l'empresari (però els banys eren de propietat estatal) Balneator, el supervisor Capsari, el que es trobava a recepció i vetllava perquè no es robés a les guixetes Fornacari, el que controlava el forn Unctores i aliptae, els que untaven amb oli i feien massatges Curatores thermarum, els treballadors Una cosa és la neteja parcial i l'altre el bany públic que era total, i es feia cada 9 dies.
Per poder realitzar aquestes termes el servei d'aigua pels romans havia de ser una facilitat, i per això s'explica la gran quantitat d'aqüeductes visibles i subterranis. Els dipòsits es col·locaven moltes vegades obre el turons. Agrippa va urbanitzar el Camp de Mart, i una de les seves construccions van ser unes termes, les primeres publiques de Roma, gestionades per ell de manera privada, situades darrere la “Basílica de Neptú”.
No es conserva gaire res tot i que s'ha pogut reproduir al seva estructura a partir de dibuixos i fonts escrites. L'organització és més raonada que la de Pompeia, amb una sala central circular que era el caldarium amb cúpula i òcul. Dibuix de Palladio. Actualment només es conserven algunes restes dels murs de tancament. A l'entrada d'aquestes termes es trobava “Apoxyomenos” de Lissip, que el que representa és una escena d'higiene, ja que s'està netejant la sorra de la pell amb un estri metàl·lic. Agrippa va acabar cedint les termes a l'estat, i quan Tiberi va esdevenir emperador va emportar-se l'escultura., acció que va indignar molt al poble, i per això la va haver de tornar. Del mateix emplaçament també provenen “Pignone i paons de bronze”, que inicialment era una font i actualment es troba al Vaticà, juntament amb un capitell de les termes de Neró.
“Les termes de Neró o Alexandrines” es troben prop del “Pantheon” i el futur estadi de “Domicià”. De dimensions notables, van ser restaurades al III d.C. Per Alexandre Sever, i ens podem fer una idea d'aquestes a partir de gravats i dibuixos antics. El mateix Pantheon té dues columnes d'aquest complex, substituïdes al XVI, i també en podem trobar altres als carrers de Roma.
Termes imperials No serà fins “Termes de Titus” que es podràs parlar de termes imperials. Aquestes posteriors al 80 d.C. Són les primeres grans termes de Roma, i es van realitzar aprofitant l pendent de l'Esquilí. S'ha pogut reproduir la seva planimetria, amb un pati precedit per uns propileus que miraven cap al Colisseu. Estructura simètrica i divisió entre els dos seves, el que obliga a duplicar la majoria d'espais. Es generalitza l'espai de paleta, pati quadripòrticat on es feia exercici. La duplicitat també afecta al caldarium, però l'ambient en comú era el frigidarium, que es repartia per hores. Palladio torna a fer dibuixos sobre el conjunt.
Amb Titus es defineix la tipologia, però arriba al seu esplendor amb les “Termes trajanes” 104-109 d.C., que destrueixen parcialment les de Titus per aprofitar l'espai i van ser projectades per Apol·lodor de Damasc. Aquestes són de dimensions colossals i encara actualment es pot definir el seu perímetre des d'una vista aérea. El model és més gran i complex i el pati més monumental per l'afluència de gent. Al voltant del pati aniran apareixent estructures que tenen a veure amb la cultura, com sales de reunions i biblioteques. Tot el pati estava definit per un mur, i uns grans propileus donaven accés a una piscina descoberta d'us comú. També es dupliquen els espais del projecte. A partir d'aquest moment el frigidarium serà l'espai més gran i complex de les termes. S'han conservat bastant restes i una de les exedres laterals era una biblioteca. Una data interessant és que aquestes termes estan construïdes sobre les de Titus i la Domus Aurea de Neró, i amb les excavacions de 1998 es va descobrir un criptoportic amb pintures d'època Flàvia, la “Citta dipinta”, una de les imatges pictòriques més antigues que s'ha conservat on es representa una ciutat, que no es Roma però que es pensa que és Cadis.
Al 2011 es va trobar un mosaic d'un Apol·lo, c. 96 a.C., i va ser l'indret on es va trobar el “Laoocont” que probablement també era dins les termes de Trajà. Fora el perímetre del bloc termal gran sala dividida en 9 naus, que era el dipòsit d'aigua i es coneix com la cisterna de les sette sale.
“Termes de Caracalla”, construïda per la primera dinastia magrebí, ja que provenien del nord de Llívia. Aquestes són les terme més famoses, i la pròpia vista aérea permet identificar el perímetre i els espais que es tornen a duplicar simètricament. Les exedres defineixen els espais de tancament i la cisterna queda integrada dins el conjunt. Pocs canvis si es comparen amb les de Trajà, i estructura molt potent. Les fonts de la Piazza Farnese es col·loquen sobre banyeres colossals que provenien d'aquestes termes. A més, l'estació Pennsylvania Station de Nova York és un exercici de reproducció interior del frigidarium d'aquestes termes.
F1-F2/ Descobrint les províncies romanes/Dissenyant una ciutat romana Narbonensis Situada al sud de França. “Arc d'Orange” c. 20-25 d.C., conegut popularment com l'arc d'August. Indicis que fan pensar que anteriorment hi havia un altre promogut per Agrippa. Es troba a l'antiga Via Agrippa, i commemora l'inauguració de la carretera, de la que no queden vestigis. Estructura tripartida amb arc central més gran que els dos laterals, i composició idèntica a les dues façanes amb semi columnes ornamentals.
Disposa d'un doble àtic, particularitat del monument. Probablement estava coronat per una escultura de bronze, i al primer àtic frontó triangular amb relleus, i sobreàtic amb relles també. Els frisos dels àtics semblen sarcòfag, però de manera monumental i desordenada. Es representa l'enfrontament entre les legions romanes i els gals (amb tors nu i cabells llargs). Les marques als relleus deixen constància de que anteriorment estaven emmarcats per decoracions en bronze. Hi ha 4 parells de relleus al primer àtics i el mateix nombre als laterals, on es representen armes, escuts i restes de vaixells.
“Pont du Gard” I d.C. ?, aqüeducte amb dimensions de 275x49 m amb tres registres d'arcs recolzats, pilars i tercer registre de dimensions més reduïdes per on es canalitzava l'aigua. Tenia una llargada de 50 quilometres. Aquestes eren les obres d'enginyeria més complexes dels romans, ja que requerien un continu desnivell pel transport de l'aigua, que no es podia quedar estancada. En total el desnivell era de 30 cm per quilòmetre, amb un total de 17 metres. Es cobria perquè l'aigua arribes neta al seu destí, i actualment es pensa que el monument és d'inicis del segle I d.C.“Aqüeducte de Segòvia” I-II d.C. I “Pont del diable de Tarraco” d'època d'August, que demostren que les característiques estilístiques podien variar sempre.
Les capitals provincials sempre buscaven reproduir a Roma, i no només en espai cultural, sinó també en espai lúdic. “Arena de Nîmes” c. 70d.C., que va partir una profunda reforma al 1863. a l'entrada principal de l'amfiteatre hi ha el relleu d'un brau, el que indica que les venatione eren els espectacle estrella. És com un Colisseu en petit, ja que té dos registres d'arc de mig punt flanquejats per pilastres i al segon pis columnes.
A les grans ciutats comercials també podem trobar pintura, i Narbona era un nucli important fora d'Itàlia. “Fresc del segon estil”, trompe oeil, mascares, personatges amb tors nu i cornucòpies. “Horreum” I d.C., un magatzem de gra subterrani per mantenir bé la temperatura. El de Tarraco és més espectacular, i tots dos són d'època Flàvia.
Àfrica Al nord de l'actual Magreb, trobem un impressionant jaciment arqueològic,: el de Timgad. Quan els romans feien una nova ciutat l'ordenaven de manera ortogonal, seguint planta hipodàmica amb dos eixos principals. Al punt central on conflueixen el cardus (eix vertical) i el decumanus (eix horitzontal) es feia el for. A banda i banda d'aquests carrers, altres paral·lelament. Però quan van tenir necessitat d'expandir-se ho van fer fe manera anàrquica, i això es va dur a terme al voltant de la via d'entrada.
“Arc romà de Trajà a Timgad” c. 100 d.C., que monumentalitzava l'accés a la ciutat.
Triple obertura i façana amb 4 columnes exemptes. Queden poques restes de tota la ciutat en general, però la seva organització és molt visible a partir de la vista aèria.
Tarraco Fundació de la ciutat lligada als cartaginesos. S'ha documentat la presencia humana al VII a.C. A primera línea de mar hi havia un oppidum (fortalesa ibèrica), per ser un indret estratègic i elevat. S'han trobat monedes amb l'inscripció Kesse/Kissis, probablement el nom d'aquest primer emplaçament. A partir d'un moment va passar a dir-se Tarrakon, i els romans entren en acció al 218 a.C., concretament a la segona guerra púnica, ja que era un emplaçament per tenir controlats als cartaginesos (primer ho van fer a Emporiom). Arriben els generals Gneu i Publi Escipió, i a la part alta van fer construir un presidium de planta triangular (campament militar per l'hivern), ja que la guerra només es lliurava quan feia bon temps. Amb l'expansió, es va donar peu a un oppidium i una dipolis. Més tard tindrà sentit per una ciutat que englobava part del nucli ibèric. La part alta passarà a tenir funcions representatives i la baixa a ser una zona residencial. Els carrers eren paral·lels entre sí, però ara mateix no es poden veure per la sobreexposició dels edificis actuals. El fòrum tenia un temple dedicat a la Tríada capitolina, i també un altre a Portunus per tractar-se d’una ciutat portuària, que va esdevenir capital d’Hispània citerior perquè podia comerciar amb tota la península, les illes balears i el Mediterrani. Al 45 a.C. Juli Cèsar li atorga la titularitat de colònia, el que significa que tingui drets legislatius propi, per això el seu nom sencer és Colonia Iulia Urbs Tarraco. Entre el 27-25 a.C., August hi viu perquè va caure malalt a la ciutat, i a més aquesta disposa de la seva pròpia fosa de monedes. La ciutat estava tancada per una muralla, i en ella es diferenciaven: - - Part alta, amb la zona representativa del circ, la gran plaça de representació i el recinte culte organitzats en terrasses, fetes en època Flàvia. Tripòrtic obert amb exedres rectangulars a mode del “Templus Pacis”, i decoració interna amb medallons, com “Clipeus Júpiter Amnó” (relleu d’una divinitat sincrètica). August era conservador, però després d’Actium va incorporar a Egipte com a província, i per això es generalitza la imatge de Júpiter amb les banyes d’Amnó. Això no era una novetat, ja que ja s’havia posat en pràctica al “Forum August”. També plaça on un cop a l’any es reunien els representants de la ciutat, i tripòrtic amb funció de culte. No se sabia el lloc exacte on era el temple dedicat a August. Primer es va pensar que era a un costat del tripòrtic, després al centre del tripòrtic, dins l’actual catedral, i efectivament les excavacions van donar la raó as l’hipòtesi Part baixa, amb les vivendes residencials Era genèric que les ciutats de província tinguessin un temple dedicat a August, fins i tot quan ell encara era en vida. El fet de que se li rendís culte revela que la llibertat a les províncies era molt més gran. “Sesterci de Tiberi” 15 d.C., de la seca de Tarragona que remet al miracle de la palmera, altar on es rendia culte a August i va néixer una planta.
Quan els habitants de Tarraco li van dir a l’emperador aquest va contestar que l’havien de netejar perquè no cresquessin males herbes. A la moneda veiem una patera omfàlica, garlanda i bucrani, mateixa decoració que trobem a “Ara Pacis”. Damunt la planta del miracle. Encara que el temple d’August era d’època Flàvia, en època de Tiberi ja se’n difonia la imatge.
Pompeia Caràcter estratègic de la seva situació, amb presencia humana documentada des del XI a.C. Entre 89-80 a.C. esdevé una ciutat de referència, i aquesta ultima part del segle la té marcada per les revolucions del 59 a.C., els terratrèmols del 62 a.C., i finalment l’erupció del Vesuvi el 24 d’agost del 79 d.C. Aquesta va afectar a diverses ciutats al voltant del volcà a causa de la violentíssima explosió. La lava va sepultar Herculà i Nàpols, i les localitats del sud van quedar sota les cendres (roca volcànica), per això es conserven bastant bé. La descobert del jaciment es fa al XVIII, amb Carles III com un dels grans impulsors. Però aquestes excavacions van fer més destrosses que bens, i la situació no canvia fins al XIX amb Giuseppe Fiorelli, que entre altres coses va promoure la realització de les postures dels habitants, que en la seva majoria apareixen encongint-se (abocant ciment al buit d’oxigen que s’havia format una vegada descomposada la carn, es podien aconseguir les siluetes dels habitants de Pompeia).
Pompeia és un conjunt de dimensions extraordinàries en el que encara queden moltes zones per excavar.
Gran ordre a partir dels eixos viaris, la ciutat va patir diverses expansions. El punt d’unió dels dos eixos viaris més importa’ns era la plaça del fòrum, un tripòrtic amb 2 galeries rematat per un temple dedicat a Júpiter hexàstil i amb altar exterior. Al costat de la plaça del fòrum, temple situat al centre d’un quatriopòrtic, dedicat a Apol·lo.
L’entrada d’aquest s’individualitzava a partir de l’espai lliure per accedir-hi (3 i 3 columnes, el que fa que sigui una estructura irregular). Un dels últims projectes públics va ser el temple dedicat a Vespasià.
Amb l ’expansió es perllonguen els eixos de la ciutat. Els carrers estaven pavimentat amb roca volcànica, i en contra del que era normal, no tenien sistema de clavegueram per motius desconeguts. Per poder salvar el problema les voreres eren molt altes, al igual que els passos de zebra.
Encara es poden trobar pintures, cartells electorals a les façanes dels edificis públics.
Importància de l’amfiteatre i curiositat dels thermopolium, comerços de menjar rapida amb barra que donava al carrer i recipients de terrissa per emmagatzemar el menjar.
Tema G1/ El món de l’antiguitat tardana Després de la dinastia Antonina, que finalitza amb Còmode, hi ha problemes de successió, el que desemboca en una crisis guerra civil on es succeeixen fins a 5 emperadors en un any, fins que pugen al poder els Severs, primera dinastia d’Africa, ja que eren originaris de Leptis Magna (Lívia). Septimi Sever és al poder entre 193-211, i el succeiran els seus fills Caracal·la i Geta. A la mort de Geta, el seu germà queda sol al poder fins al 217, i a la mort d’aquest la dinastia continua tenint continuïtat però mai recuperarà el seu esplendor. Finalitza amb l’emperador Alexandre Sever al 235. “Retrat de la família de Septimi Sever” c. 200., amb aparença africana i la seva successió. Com Caracal·la es va desfer del seu germà per poder governar sol, també va trobar apropiat aplicar-li la damnatio memoriae, per això la majoria de representacions d’ell que se’ns s’han conservat tenen mutilat el rostre.
L’obra més significativa de l’etapa és “Arc de Septimí Sever”, 202-203, que significa l’ultima intervenció monumental ala zona del fòrum i té una gran simbologia, ja que sota la seva arcada principal passava la processó triomfal que pujava pel Capitoli.
Reflexa el triomf dels romans contra els parts (Partia, antiga Pèrsia), grans enemics que els havien arribat a robar els estendards, la ofensa més gran que es podia rebre. Els diversos relleus mostren escenes bèl·liques, i estan molt malmesos a causa dels fenòmens atmosfèrics. Es llegeixen de baix a dalt i tenen influencia de l’arte plebea. Arc de dimensions notables i triple obertura amb àtic i inscripció commemorativa que ens permet identificar que també s'havia dedicat als dos prínceps. Per monumentalitzar-lo es col·loquen columnes exemptes a la cara frontal. L’emperador mor al 211 i prenen el poder els seus dos fills, i amb la desaparició dels Severs Roma ja no tindrà més dinasties, ja que els emperadors seran pocs anys al poder i no tindran continuïtat.
El segle II és de crisis i desmembrament del món romà, s’han conservat peces però no són de massa bona qualitat. Importància de la producció de sarcòfags (algunes províncies se’n van especialitzar), canvi de costum en la funerari,a ja que abans es practicava l’incineració i no l’inhumació. “Sarcofag Ludovisi” descobert al XVII, i que es data la meitat del segle III per l’identifació del difunt general, que possiblement seria el fill d’un emperador de vida curta, Deci. Horror vacui absolut, molt recarregada i desordre dels personatges que ja es va anunciant des de l’època de Marc Antoni. Es representa l’enfrontament entre els romans i els bàrbars, ja que Roma ja s’està començant a defensar (temàtica que apareixerà a molts sarcòfags). Els bàrbars s’identifiquen per la roba, la barba i el barret frigi. Execució virtuosa de postures forçades i expressions i ús del plec en negatiu. Va ser primordial l’importància de l’art provincial i privat per aquests canvis a l’art oficial.
A l’hora de parlar de l’antiguitat tardana s’ha de tenir en compte el concepte alemany “spätantike” d’Alais Riegl, que va idear a inicis del XX quan intentava posar fi a la tradició de que els segles III-IV-V eren pejoratius en art. Planteja que els canvis que es fan a partir del III van ser fonamentals per l’edat mitjana, i per això explicava les virtuts d’aquestes peces mal vistes. L’antiguitat tardana és un concepte cronològic i no artístic.
Al llarg d’aquest períodes es produeix el pas de l’antiguitat a l’època medieval. 2 pols principals: - Potent imposició del Cristianisme es partir de la meitat del segle III Progressiva pèrdua d’importància de la capital, que ara passarà a ser Milà “Retrat de Gordià III”, 238-244, obra que no s’ajusta als ideal de proporció ni geometria, ja que prima la captació psicològica i per això els ulls són desproporcionats.
El que importa es el que es representa i no com es fa.
Però igualment en aquesta època trobem continuïtat del classicisme. Majoritàriament es diu que l’inici de l’antiguitat tardana s’inicia amb la fi de la dinastia Severa, però no hi ha unanimitat per situar la fi. Alguns diuen que a mitjans del V, altres al VIII. Aquests referents canvien segons les cultures, ja que pels musulmans aquestes dates no tenen els mateixos interessos geogràfics. Fets clau: - 306, pujada al poder de Maientius 313, Edicte de Milà 337 mort de Constantí 395, Teodosi parteix l’Imperi en dos 476, caiguda de l’Imperi romà d’occident Bàsicament l’antiguitat tardana suposa la transició cap al simbolisme i l’abstracció i la continuïtat de la realitat clàssica. Aquesta transformació es dóna fins de Roma i no són els pobles bàrbars els que fan que s’aboqui al precipici, ja que no es van imposar en el seu art. Les aportacions dels pobles migratoris i les transformacions del món romà donaran com a resultat l’època medieval. Un dels reflexos més clars el veiem a la mateixa ciutat de Roma. A partir de la meitat del III, la ciutat es fortifica amb una muralla per la crescuda de las possibilitats d’atac. Aquesta és la “Mura Aureliane”, c.
274. tot aquest període convuls viu una excepció a finals de segle amb Dioclecià, natural d’Ilicia (Croàcia).
Puja al poder al 284 i promou reformes per reconduir els territoris. Al 286 considera que l’Imperi és massa gran perquè una persona el dirigeixi, i per això creu convenient fer-ho amb una ajuda. Estableix la diarquia amb Maximianus (ja s’havien establert unes quantes anteriorment, com la de Marc Aureli i Luci Ver o Caracalla i Geta), però ell ho entén comuna manera de govern i no una imposició. En aquesta diarquia es fa una divisió oficiosa de l’impera en occident (Maximianus) i orient (Dioclecià). Al 293 s’estableix la tetrarquia perquè es continuí el bon funcionant. Ho havia 4 emperadors, dos eren els més importants, els Augusti, i els Caesaris serien els seus successors, que en aquest cas van ser Galerius i Constantius Chlorus. Es promouen recuperacions militars, econòmiques i religioses davant el creixement del cristianisme, i es divideix el territori en diòcesis. El símbol que resumeix perfectament aquest sistema de tetrarquia és “El grup dels tetrarques” c. 300, que originalment era a Constantinoble i al 1404 Venècia va saquejar la ciutat. En una lectura tradicional es representen els 4 tetrarques a la mateixa alçada mentre s’abracen, símbol de l’entesa i de que penen decisions conjuntes. Conjunt escultòric lluny de l’idealisme clàssic i les seves proporcions, ja que ara les formes són més sintètiques. D’escultures que responen als mateixos ideals que aquestes hi ha més, com “Base de les Decennalia” c. 303, que commemora els 10 anys de tetrarquia., de material més tou però amb trets estilístics molt semblants, ja que hi ha plecs en negatiu.
L’empresa més important de l'època són les “Termes de Dioclecià” 298-306, monumentalització de la tipologia. La Piazza de la República segueix el perfil semicircular d’aquestes. Caldarium amb 4 absis, tepidarium i frigidarium. El bloc de les termes es conserva bastant bé gracies a Miquel Angel que les va convertir en l’església de Santa Maria degli Angeli, que respecta l’espai, l’alçada i fins i tot les solucions ornamentals.
...