Capítol 13 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 6
Subido por

Descripción

Resum del manual Ciència política per a principiants de Lluís Orriols i Agustí Bosch

Vista previa del texto

Tema 13: Dictadura En aquest capítol estudiarem que és la dictadura. Veurem quins son els dos principis de la dictadura.
13.1. Principis de la dictadura Les dictadures són règims polítics força heterogenis. Totes les dictadures mantenen dues similituds bàsiques: són règims en els quals les llibertats dels ciutadans estan molt limitades i el poder està molt concentrat en unes poques mans. Aquests dos són els principis de la dictadura.
Principi 1. Limitació de llibertats. Les dictadures són règims que limiten molt les llibertats dels ciutadans. No totes les dictadures perpetren aquesta limitació amb la mateixa intensitat, però que en totes elles hi ha limitacions de certes llibertats fo a e tals, o les següe ts. L’estat de d et hi s- com a mínim- precari, les lleis són i esta les, s’apli ue de a e a a it à ia, hi ha i segu etat ju ídi a, la i depe d ia dels tribunals és fràgil, la policia segueix consignes ideològiques, etc. No es respecten els d et políti s s àsi s; No hi ha lli e tat d’i fo a i i d’opi i . Qua hi ha ele io s o es espe te els d ets ele to als s àsi s i o es t a ta ai d’ele io s competitives, ni autèntiques, ni plurals.
Principi 2. Concentració del poder. En les dictadures, el poder sol estar concentrat en u a sola pe so a. L’a i ada al à e sol se pe autop o la a i , les políti ues i ple e tades pe les di tadu es sovi t s’allu e de les p efe ies de la ajo ia, etc.
La concentració del poder en una sola persona o un sol òrgan polític podria e te d e’s ue o po ta e esse àia e t la de ega i de la pa ti ipa i políti a de la ciutadania. Però curiosament, les dictadures no solen impedir la participació política sinó que, al contrari, solen utilitzar la mobilització de masses per legitimar i consolidar el règim.
. L’orige ro à de la dictadura L’o ige eti ol gi del te e di tadu a s o à. El o epte de di tadu a a via el seu significat i esdevé sinònim de suspensió permanent de drets i llibertats i de concentració il·legítima de poder.
13.3. Tipologia de les dictadures segons la intensitat.
Les dictadures són règims molt heterogenis. En part, aquesta heterogeneïtat prové de la diferent intensitat amb la ual s’apli a el p i ipi de li ita i de lli e tats. Pose per exemple la regió de l’Af i a O ie tal, o tots els països s a a te itza les de di tadu es. Pe tot i ai í, o s el atei les di tadu es d’ Eti pia o Dji outi s moderades) que les d’E it ea i “o àlia olt s e t e es . A a uesta dife e ia i e e t, s’ha o st uït u a tipologia de di tadu es e fu i de la i te sitat a la ual s’e e ei , de a e a ue les di tadu es pode se despotis es, autoritarismes o totalitarismes.
13.3.1. Els despotismes.
El despotisme es considera la mínima expressió de la dictadura, primer perquè es t a ta de gi s olt po sofisti ats. De fet, es t a ta s d’u a e a do i a i pe so alista del d spota so e els sú dits ue o pas d’u gi polític modern. Per això no elaboren més doctrina ideològica que les ocurrències que al dèspota li puguin passar pel cap, i no insisteixen altres institucions polítiques que simples consells assesors personals. I segon perquè la repressió sol ser de baixa intensitat, No hi ha repressió generalitzada i contínua. Tot i això, també sol passar que quan el dèspota veu amenaçada la seva posició de supremacia – per exemple, en moments de insurrecció- acaba generant períodes de repressió extrema. Aquests fenòmens solen produir-se perquè, en el fons, els dèspotes són dictadors força dèbils, ja que no compten amb un aparell estatal gaire refinat ni amb grans doctrines que legitimin la seva posició.
El despotisme sol aparèixer en països que obtenen la major part de la seva i uesa de l’e t a i del pet oli, de i es d’o i dia a ts i de l’e po ta i de productes agraris com el cafè, el sucre, les fruites tropicals, etc. Aquestes economies de monocultiu generen grans desigualtats econòmiques i possibiliten l’e ist ia d’u a oligarquia privilegiada juntament amb abundants masses pobres. Curiosament, la seva posi i p ivilegiada e a uest tipus d’e o o ies de o o ultiu s u a de les seves febleses ja que aquesta riquesa és un tipus de privilegi que el dèspota no pot endur-se a l’e ili. De a e a ue els despotes, o te e tot el pode , o oe e u a insurrecció. No solen fer concessions ni transicions pacífiques.
13.3.2 Els autoritarismes L’auto ita is e i pli a u ivell s elevat de li ita i de lli e tats. Les seves institucions polítiques són una mica més sofisticades que en el cas anterior; els règims auto ita is sole dota d’algu a a a pa la e tà ia elegida e les ele io s o petitives, se p e dispose fo al e t d’u e e utiu, te e algu a o stitu ió habitualment simbòlica, etc. També és una mica més sofisticada la base ideològica que sustenta el règim. Pel que fa al segon dels principis de la dictadura, els règims autoritaris no solen arribar encara al nivell màxim de concentració del poder. Pel que fa a la participació política, les dictadures autoritàries solen incorporar un repertori li itat d’a tivitats de pa ti ipa i ue va ad eçades ú i a e t als adeptes i ue persegueixen la reafirmació del règim.
Els règims autoritaris solen exercir la repressió i la censura contra els seus ciutadans en un grau també més elevat que no pas els règims despòtics. Aquesta repressió busca expressament la submissió de la població.
Els règims autoritaris se solen implantar en societats una mica més complexes que no pas els despòtics. Solen ser països amb economies més desenvolupades i amb una composició social més diversa.
13.3.3. Els totalitarismes.
Els règims totalitaris representen el nivell màxim de concentració del poder. El poder es concentra en un grup extremadament reduït de persones amb una ideologia idèntica i molt cohesionat. En aquest grup i sobresurt un líder que té un paper destacadíssim i guia totes les activitats polítiques i també les no estrictament polítiques.
Els gi s totalita is dispose d’u a do t i a e t e i spi ada e l’o a de pe sado s s lids. U a de les doctrines és el ue el su je te políti elleva t e la vida si la lasse so ial, o la a i , o algu alt e ol·le tiu. Co s lida, els gi s totalita is ta o st uei e u e t a racionalitzades que no pas les altres dictadures.
ada e t sofisti ada sovi t ases ha ituals d’a uestes ol·le tiva o s l’i dividu, a f uit d’a uesta do t i a at d’i stitu io s olt s Els règims totalitaris recorren molt més a la participació política. Tots els iutada s ha d’esta o tí ua e t de ost a t el seu supo t al gi i ol·la o a t a les tasques col·lectives que calgui, des d’es a pa p o la es pat i ti ues fi s a a a la guerra, si cal. ( Mobilització permanent).
Els règims totalitaris representen el nivell màxim també pel que fa a la limitació de llibertats, amb una gran presència de repressió i censura. Pel que fa a la repressió, els gi s totalita is ’utilitze tot el epe to i: to tu a, a ps d’i te a e t, pu gues, deportacions.... La policia política sol utilitza l’a it a ietat e la ep essi o a e a is es d’ate i a la po la i . El te o esti ula els i dividus a exterioritzar-se el seu suport al règim per si de cas.
La a a te ísti a e o i a àsi a de tots els gi s totalita is s ue l’a tivitat e o i a està estatalitzada: l’Estat s p opieta i de les g a s e p eses o e pla ifi a l’a tivitat. De fet, u a de les asses do t i als dels totalita is es s ue l’Estat ha d’a asta tots els à its de la vida dels i dividus, fi s i tot la seva vida p ivada.
13.4. Tipologia de les dictadures segons el grup dominant.
Les dictadures també poden ser molt diferents en funció de quin grup social acapara el pode i e e ei l’hege o ia políti a. “ego s a uest ite i, ’e istei e i tipus: les dictadures familiars, les dictadures militars, les dictadures de burocraticomilitar, les dictadures de partit únic i les dictadures religioses.
coalició En les dictadures familiars el poder resideix en un únic nucli familiar o en qualsevol altre grup definit per consanguinitat. És molt habitual que aquestes famílies no gaudeixin només del poder polític sinó també del poder econòmic. En principi, l’e t a at i stitu io al de les di tadu es fa ilia s s e t e ada e t si ple i o sole incorporar cap mecanisme de divisió de poders.
En les dictadures militars el pode es o e t a e l’e it. No es t a ta o s que el cap d’Estat sigui u ilita , si ue els ilita s –en el seu conjunt- ocupen la major part de les posicions de poder. És cert que poden integrar alguns civils de confiança, però aquests ocuparan sempre posicions que estiguin subordinades als militars. Les institu io s de les di tadu es ilita s sole se udi e tà ies. L’apa ell ideològic de les dictadures militars també sol ser força rudimentari, amb arguments de legitimació senzills com, per exemple, la urgència d’atu a l’ave ç del o u is e, o la necessitat de protegir la integritat nacional, etc. En les dictadures militars, la repressió sol se d’a pli a ast i de g a viol ia.
En les dictadures de coalició burocraticomilitar, l’e it o pa tei el pode amb alguns sectors civils que poden arribar a ser de caràcter molt divers: partits reaccionaris o revolucionaris, oligarquies industrials i financeres, col·lectius religiosos i de moral conservadora, etc.
Les dictadures de partit únic es ase e l’e ist ia d’u pa tit políti que o t ola tots els e u sos del pode , de a e a ue el pa tit i l’Estat a a e confonent-se en única entitat. Ha estat el tipus de dictadura més habitual en països comunistes. En general, es tra ta de pa tits ue ha p es el pode a t av s d’u p o s evolu io a i. Pe a l’e e i i del pode , a ufa tu e u pa tit titella ue els serveixi de cobertura ideològica.
En les dictadures religioses el poder polític és monopolitzat per una confessió religiosa. Per tant, en les dictadures religioses no hi ha divisió entre el poder polític i el pode eligi s, i s ha itual ue l’est u tu a e lesiàsti a i l’e t a at i stitu io al de l’Estat a a i o fo e t-se. A uestes di tadu es sovi t s’a o e e teocràcies.
13.5. Transicions En aquesta secció veurem com determinats països han aconseguit passar de ser dictadures a ser democràcies al llarg dels anys. En aquests processos de transició és poden distingir tres grans períodes de crisi de les dictadures i de la seva conversió en de o à ies. Tres onades de democratització”.
La p i e a o ada de de o atitza io s a asta el pe íode -1926. Durant a uest e te a d’a s, u s t e ta països d’Eu opa i A i a va passa a se democràtics.
La sego a o ada a asta el pe íode . Es t a ta d’u pe íode olt més breu en el qual es democratitzen un nombre semblant de països asiàtics i llatinoamericans. La segona onada és, en realitat, una coincidència tempral de dos fenòmens diferents.
La te e a o ada o e ça el , pe e a a o ueda la ua va a a a si ha a a at . El o e ça e t de l’o ada ve a at pe les t a si io s su essives de tres països mediterranis; Grècia, Portugal i Espanya, que van ser copiades de seguida per molts països llati oa e i a s i algu s d’asiàti s.
...