Apunts Economia Internacional (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 1º curso
Asignatura Economia Internacional
Año del apunte 2014
Páginas 44
Fecha de subida 09/11/2014
Descargas 71
Subido por

Descripción

Apunts d'economia internacional pel primer curs d'economia, amb l'Oriol Roca.

Vista previa del texto

Oriol Roca Economia internacional PA RT A . I N S T R U M E N T S D ’ E C O N O M I A A P L I C A D A 1 . A C T I V I T AT E C O N Ò M I C A R E A L 1.1. Introducció: quantificació de l’activitat econòmica.
Hi ha 3 raons principals per les que existeix el comerç internacional: I.
Diferenciació productiva: La gent està disposada a pagar una mica més per obtenir un producte diferent.
II. Economies d’escala: Països que se centren en la producció d’un bé perquè a més producció menys cost.
III. Avantatge comparatiu: Necessitat d’importar un bé perquè al país no es pot produir (energia).
El que mesura l’importància del comerç internacional d’un país és el seu grau d’obertura.
Aquest es calcula mitjançant: (Exp + Imp) / PIB Any rere any (excepte l’any 2010), a nivell mundial, les Exp + Imp han crescut molt més que el PIB.
Al 1990, la importància del comerç internacional era del 19%. Al 2012, ja era del 34%.
El grau d’obertura comercial d’un país pot fer referència només a les mercaderies (bens) o als bens + serveis.
Un altre indicador del comerç internacional és la taxa de cobertura, que mesura la relació entre les exportacions i les importacions. Es calcula mitjançant: Exp/Imp Si la taxa de cobertura és inferior al 100%, les importacions són més grans que les exportacions. Si la taxa de cobertura és superior al 100%, les exportacions tenen més importància que les importacions.
ESPANYA (en % PIB) 1980 1990 200 2006 2012 Exp.
1 15 29 26 33 Imp.
12 18 32 33 32 Grau d’obertura 23 33 61 59 65 Taxa de cobertura 92% 83% 91% 79% 102% Cada cop l’economia és més dinàmica, els diferents països estan relacionats entre si pel comerç internacional, i tenen major protagonisme els productes manufacturats (menys les matèries primeres).
A més a més, cada vegada hi tenen més importància els països rics (països desenvolupats). El 80% del comerç internacional mundial es produeix entre països rics.
També s’ha de destacar l’internacionalització dels processos productius, dins la producció d’un mateix producte, hi intervenen diferents països. També té més importància cada dia el comerç intraindustrial. Aquest es produeix quan dos països intercanvien un producte de la mateixa industria, dels mateix sector productiu, del mateix tipus de producte.
Cada dia hi participen més països al comerç internacional, però com que la importància en el comerç dels països rics creix a un ritme molt més elevat, per molt que altres països pobres s’introdueixin i el comerç internacional hi tingui una gran importància aquesta continua essent relativament petita en comparació amb la importància dels països rics.
1.1.1. La producció La producció és el fluxe de tots els productes generats per les unitats econòmiques en un determinat territori (1 país) al llarg d’un període de temps (1any).
Els agents econòmics que participen en una economia s’agrupen en tres grups: empreses, famílies i administracions públiques.
La producció, però, no es un bon variable econòmic per a l’economia, ja que ens trobem amb el problema de la doble comptabilització.
Exemple: - Fuster ––– taulons ––> 2.000€ Valor afegit ––––––––––––––> 2.000€ - Fàbrica de mobles –––– taules ––––> 5.000€ –––––> 3.000€ - Gran superfície comercial ––––– ven –––> 8.000€ –> 3.000€ Total 15.000€ 8.000€ Per evitar aquesta doble comptabilitat, s’utilitza un altre factor, el Producte Interior Brut (PIB), que és equivalent a la suma dels Valors Afegits del producte, i és també igual al Valor FINAL dels béns i serveis.
2 . E L P RO D U C T E I N T E R I O R B RU T ( P I B ) I E L S M É TO D E S P E R A L A S E VA E S T I M A C I Ó En valor absolut, el PIB mesura el “tamany” de l’economia (en $ o €). Com més gran és el PIB per càpita d’un país ($ o €/x habitant), més alt és el nivell de benestar (suposadament). Per últim, la taxa de creixement del PIB (%), mesura com funciona l’economia. Com més alta és, millor funciona.
Països del món per ordre del seu PIB 1. EEUU 2. Xina 3. Japó 4. Alemanya 5. França 6. Regne Unit 7. Brasil 8. Rússia 9. Itàlia 10. Canadà 11. Austràlia 12. Espanya El PIB és l’indicador més important per a mesurar la renda d’un país (riquesa generada en un període). Mesura al mateix temps: • El valor total dels bens i serveis finals produïts en l’interior d’una economia en un any determinat.
• També mesura la renda total de tots els agents econòmics que operen dins d’un país.
• I la despesa total que realitzen aquests agents en bens finals.
Es pot calcular des de la perspectiva de la despesa (demanda), de la producció (oferta) o de les rendes ingressades pels membres d’una economia.
PIB a preus de mercat: Valor monetari dels bens i serveis finals generats (o valor de les rendes obtingudes) durant un període de temps determinat (un any) en el territori econòmic d’un país.
Està valorat a preus de mercat o adquisició, per la qual cosa inclou tots els impostos sobre la producció i les importacions i exclou les subvencions a la producció (quan no hi ha preu de mercat es valora pel preu de producció, quant ha costat produir-lo).
És una variable flux: mesura la capacitat per a generar riquesa durant un període de temps, no el valor de la riquesa del país (variable stock o fons).
El PIB és una estimació de la producció o renda generada i té una sèrie de limitacions.
Mètodes d’estimació: • Pel seu origen: Producció final de bens i serveis que realitzen les empreses de l’economia: branca agrària, pesquera, energètica, industrial, construcció i serveis.
• Per la seva distribució: Rendes percebudes pels factors de capital i treball que han intervingut, així com les AA.PP.
• Per la seva utilització: despesa en béns i serveis (consum final + inversió + exportacions importacions).
El PIB no mesura: • Les activitats econòmiques submergides.
• L’impacte mediambiental produït per l’activitat econòmica.
• L'estoc de recursos naturals.
• Criteris distributius de la renda, com es distribueix la renda per habitant en un país.
2.1. El PIB des de la Demanda Des de la demanda, PIB = C + I + GP + (X-M): • Consum (C): despesa corrent que fan les famílies.
• Inversió (I): despesa que realitzen les empreses en comprar bens i serveis que s’utilitzen en l’activitat productiva. En el cas de les famílies, només la compra de “vivenda principal” es considera inversió.
• Despesa Pública (GP): despesa del sector públic.
• Saldo Comercial Net: Exportacions de béns i serveis (X) menys importacions (M).
Components CONSUM = Consum privat i públic • Consum privat: Inclou les despeses en béns i serveis de les famílies. No s’inclou la compra de immobles (ni nous ni de segona mà).
- El nivell de consum depèn de múltiples variables: principalment de la renda que els queda a les famílies una vegada que han pagat tots els impostos directes.
- També dependrà dels preus, del cost de l’endeutament (ex: comprar cotxes), de la quantitat de renda que es dediqui a l’estalvi… • Consum públic: Consum de les AAPP => equivalent a valor dels béns i serveis finals produïts per les AAPP en sanitat, educació, etc. (NO s’inclouen les transferències: pensions, subsidis…).
INVERSIÓ (Formació Bruta de Capital) • Està formada per la despesa que fan les empreses en bens de capital, és a dir, béns que s’utilitzen en el procés productiu d’altres béns i serveis durant més d’un any (sinó són bens de consum intermig).
- La major part de la inversió es de les empreses. Només s’accepta com a “inversió de les famílies” la despesa que realitzen en la vivenda principal.
- La capacitat d’invertir d’un país està en funció de varies variables: I.
El cost de l’endeutament (tipus d’interès).
II.
Les expectatives de creixement de l’economia.
III. La capacitat d’estalvi de les famílies. Ex: El diner que les famílies estalvien en el sistema financer, va a les empreses en forma de préstecs o de finançament amb recursos propis.
• Tipus d’inversió: - La formació de capital fix (FBKF): plantes, magatzems fàbriques, maquinaria de la construcció, vivendes per a ús familiar… - La variació d’existències (VE): són els augments o disminucions de matèries primes, productes semi-elaborats que estan encara en la cadena de producció i els productes finals que no s’han venut… Saldo Comercial Net: - Exportacions - Importacions => Importància del concepte d’agent econòmic resident o no resident.
• Exp. (X): Els RESIDENTS d’un país subministren béns i/o serveis als NO RESIDENTS.
• Imp. (M): Els NO RESIDENTS d’un país subministren b-ens i/o serveis als RESIDENTS.
• Exp. - Imp. (X-M) = XN = Exportacions Netes.
• Les famílies són RESIDENTS a Espanya quan passen un temps superior a 6 mesos en territori Espanyol.
• Les empreses són RESIDENTS quan tenen un centre d’interès econòmic al país (realitzar activitats econòmiques al país durant un període de temps igual o superior a un any). Les multinacionals, per evitar pagar impostos a tots els països on són residents, compra productes a la seu central a un preu fals per transferir els beneficis.
2.2. El PIB des de l’oferta Des del costat de la producció, el PIB és igual al valor de mercat de tots els bens i serveis finals produïts en l’interior de la economia d’un país durant un any.
• Valor de la Producció (VP) = preu(p)· quantitat(q) Components Que són els bens finals? - Bens intermedis: aquells b/s que són venuts d’una empresa a una altra per a ser utilitzats en el procés productiu en aquest mateix exercici (matèries primes).
- Bens finals: aquells que es destinen al consum final de les famílies, empreses o sector públic.
• Problemes de doble comptabilitat: Què passa si compto dues vegades la producció del vidre amb el que es fabrica la finestra d’un cotxe? Per a evitar la doble comptabilització de la producció, només es compta la producció de bens finals.
• Cóm es fa? Només es compta el VALOR AFEGIT que incorpora cada empresa.
• PIB = ∑ (Valors Afegits Bruts).
• Què significa VALOR DE MERCAT? • Preu: preus bàsics (semblant al que abans es deia “preus a cost dels factors”) vs “preus de mercat”.
• Preu de mercat (de venda al públic) = + Preus bàsics.
+ Impostos indirectes ( a la producció).
- Subvencions.
Per tal que el PIB obtingut per la via de la Demanda i de l’Oferta coincideixen cal sumar al darrer els impostos nets sobre la producció.
Via de la Producció o pel métode del Valor Afegit Són 3 maneres de referir-se a aquest mètode d’obtenció del PIB.
És igual al valor monetari de mercat de tots els bens i serveis finals produïts en l’interior d’un país en un any.
Concepte de Valor Afegit: és la diferència entre el valor dels bens produïts i el cost de les matèries primes i altres bens intermedis utilitzats per a produir-los (VA).
PIB(a preus de mercat) = PIB(a preus bàsics) + Ti - Sb Ti = Impostos indirectes (sobre la producció).
Sb = Subvencions d’explotació (transferències del sector públic a les empreses).
2.3. El PIB des de la Renda Des del costat de la renda és la suma de les retribucions als factors productius: - Sous i salaris dels treballadors, (Remuneració Assalariats: RA).
- Rendes, llogues i Beneficis de les empreses abans d’impostos, (Excedent Brut d’Explotació: EBE).
VAB = RA + EBE + Tnets (a la producció i a les importacions).
Tnets = Impostos a la producció i importació - Subvencions.
El PIB des del punt de vista de la renda: És igual a la suma de les retribucions a tots els factors productius que intervenen en el procés de producció: PIB(a preus de mercat) = RA + EBE + Ti - Sb Ti = Impostos indirectes (IVA; Impostos a la Importació).
Sb = Subvencions d’explotació (transferències del sector públic a les empreses).
RA = Remuneració d’assalariats (rendes del treball = sous i salaris dels treballadors).
EBE = Rendes del capital i rendes de la terra (interessos, beneficis o pèrdues, depreciació, lloguers).
2.3. Altres maco-magnituds importants • PNB = Producte Nacional Brut - Criteri de residència vs de territori - PNB = PIB + RRN - RRE I.
RRN = Rendes Obtingudes pels Residents Nacionals fora del país (renda obtinguda per espanyols a Veneçuela; renda generada per Iberdrola a l’Argentina).
II. RRE = Rendes de no residents (Residents a l’Estranger) generades dins del país (renda generada per peruans a Espanya; renda generada per Coca-Cola a Espanya).
• PIN = Producte Interior Net - PIN = PIB - Amortitzacions • El PIB incloïa la FBCF (Formació Bruta en Capital FIx, inversió bruta => sense comptar l’amortització = pèrdua progressiva de valor de les màquines i instal·lacions productives com a conseqüència de l’ús i el desgast).
• El PIN descompta aquest desgasts.
• Renda Nacional Neta (RNN) = PNN - PNN = PNBpm - Tindirectes + Sub - Depreciació - PNNcf = PIBpm + RRN – RRE – Ti + Sub – D • La Renda Nacional Neta és la suma de las remuneracions pagades als factors de producció nacionals (sous, salaris, lloguers, interessos i beneficis) durant un període de temps.
• Renda Nacional Bruta Disponible (RNBD) PNB = RNB => RNBD + Transf. corrent rebudes de la Resta del Món.
- Transf. corrent pagades a la RM.
RNBD = Consum + Estalvi C + Estalvi = C + FBC + (X -M) + (RRN - RRE) + transf. corr. netes FBC = Formació Bruta de Capital.
(X -M) + (RRN - RRE) + transf. corr. netes = SALDO CORRENT RNBD = C + FBC + (X - M) + (RRN - RRE) + transf. corrents netes (rebudes - pagades de la RM) RRN = Renda Residents Nacionals = RFN = Renda Física Nacional RRE = Renda Residents a l’Estranger = RFE = Renda Física a l’Estranger C + FBC + (X - M) = PIB C + FBC + (X -M) + (RRN - RRE) = PNB Estalvi > FBC => País amb capacitat de finançament.
Estalvi < FBC => País amb necessitat de finançament.
Informació d’interès del PIB Quan comparem el PIB de dos anys diferents i són diferents, això es pot produir per 3 motius: - Perquè han variat els preus.
- Perquè ha variat la quantitat produïda.
- Perquè varien les dos coses.
Cal distingir entre el creixement real i el creixement nominal del PIB. L’important és el real, i aquest només té en compte com ha variat respecte les quantitats.
PIB = P12013 · Q12013 + P22013 · Q22013 = ∑ Pi2013 · Qi2013 El càlcul del PIB no diferència quina part és produïda pel canvi en els preus i quina pel canvi en la producció. Llavors, ens interessa treure el canvi produït al PIB per culpa dels preus, Deflactar el PIB.
Per poder fer això s’utilitza el deflactor del PIB.
Deflactor del PIBt = PIBNt/PIBRt x 100 PIBR13=Qt13·Pt12+Qc13·Pc12 PIBN13=Qtom13·Ptm13+Qcot13·Pct13 Taxa de creixement - Obtenim el PIB nominal.
- Ens interessa el PIB real Creix. Real ≈ creix. Nom. - creix. Preus (1+taxa de creixement REAL) = (1+taxa de creix. NOMINAL)/(1+taxa de creix. PREUS) Per saber que passa amb els preus (inflació) hi ha diversos índexs, per exemple l’IPC.
2.4. L’IPC És un índex que mesura com canvia el preu d’una sèrie de béns i serveis molt concrets, representatius del consum mitjà de les famílies (cistella de la compra). NO reflecteix com varien els preus de TOTS els béns i serveis de l’economia. Per poder fer això es fa una enquesta de representació familiar (3.000 persones). A més, cada 10 anys, es fa una enquesta molt més gran.
Inflació Subjacent: Agafar els béns de l’IPC i treure aquells béns que no depenen de les condicions internes de costos de l’economia espanyola. Traiem les matèries primes energètiques (depenen de la seva situació geogràfica) i els productes agrícoles alimentaris (depenen del temps).
IPC Harmonitzat amb la UE: Fer una cistella de béns més petita que sigui comparable a altres cistelles de béns de la Unió Europea Deflactor Implícit del PIB: Es refereix als béns produïts aquí.
Taxa de creixement ANUAL ACUMULATIVA: Fa referència al ritme de crescuda anual dels preus en un temps determinat.
Xt = X0 (1 + r)t 2.5. La balança de pagaments És un registre sistemàtic de les transaccions econòmiques que durant un període de temps determinat es produeixen entre els residents d’un país i els residents d’altres països. Totes les transaccions econòmiques que s’anoten a la balança de pagaments es realitzen en divises, mitjans de pagament acceptats internacionalment.
La balança de pagaments és un registre comptable amb una única estructura, una metodologia, establerta per l’FMI.
La balança de pagaments té un mètode comptable de partida doble, que diu que totes i cadascuna de les operacions de la balança de pagaments comporten dues anotacions, pel que sempre està en equilibri, no pot tenir dèficit ni superàvit. El que pot tenir superàvit o dèficit són les diferents sub-balances de la balança de pagaments (la balança corrent, la balança comercial, etc.).
2.5.1. Estructura de la Balança de pagaments A.Compte Corrent • Balança comercial, de béns o de mercaderies: S’hi anoten les transaccions de béns i mercaderies que es produeixen entre els residents i els no residents, les exportacions i importacions. El saldo de la balança comercial (exportacions - importacions) normalment s’utilitzar per analitzar l’estat exterior de l’economia, com un indicador de la competitivitat d’un país en el mercat internacional.
• Balança de Serveis: Registra un intercanvia de béns i serveis entre residents i no residents (serveis de transport, d’assegurances, etc.). A més, també hi anotem tots els béns i serveis adquirits en una economia per residents en un altre país, és a dir, la despesa dels turistes i viatgers. Dóna informació sobre el turisme.
• Rendes: S’inclouen les remuneracions (rendes) al treball i al capital obtinguts en països diferents al de residència del seu propietari. NO s’hi registren els moviments de capital. Són rendes de treballadors estacionals, que no canvien de de residència, pel que la part de rendes al treball és molt minoritària. La part majoritària són les rendes al capital. Els països amb molta inversió a l’estranger tenen una balança de rendes amb molt superàvit. Els països que són receptors d’inversió estrangera tindran una balança de rendes negativa.
• Transferències corrents: S’inclouen les operacions sense contrapartida, les transferències, realitzades entre residents i no residents. Han de ser transferències corrents, no destinades a la inversió. La partida més important solen ser les remeses d’emigrants. El saldo de la balança corrent ens dona una informació molt propera a si aquella economia té necessitat de finançament (necessita que li deixin diners) o capacitat de finançament (presta a altres països). Dóna informació sobre si té o no IED (Inversió Estrangera Directa).
B.Compte de capital • Transferències de capital: És una balança molt menor que inclou dos tipus de transaccions concretes: les transferències de capital (donacions sense contrapartida entre residents i no residents que tinguin com a destí la inversió) i la venta i adquisició d’actius no financers no produïts (la venta i adquisició de terra o de recursos del subsòl, de patents, drets d’autor, marques…). Si sumen el saldo de la balança de compte corrent i de la balança de compte de capital obtenim la necessitat o capacitat de finançament d’una economia. Dóna informació sobre les remeses d’emigrants.
C.Compte Financer Aquí s’hi registren totes les operacions d’actius i passius financers entre residents i no residents.
• Inversió estrangera directa (IED): S’inclou la compra-venta d’accions entre residents i no residents que es produeix amb l’objectiu de desenvolupar activitat productiva en un altre país (inversió a llarg termini). Es considera inversió a llarg termini, per tant, inversió estrangera directa, quan un inversor adquireix el 10% o més de les accions d’una empra. Si es compra menys del 10% del capital de l’empresa no es considera inversió estrangera directa. El saldo de la balança d’IED s’interpreta per saber si un país fa o rep inversió estrangera directa.
• Inversió en cartera (actius/passius): S’inclou la compra-venta d’accions entre residents i no residents amb l’objectiu d’obtenir rendibilitat. Qualsevol compra-venta d’accions per sota del 10% del capital d’una empresa es considera inversió en cartera. Ens indica que passa amb els fluxes que busquen rendibilitat.
• Altres inversions (actius/passius): S’inclouen tota la resta de figures que suposen moviment de capital (compra de divises a plaç, compres de futur…, tot el que no es compra-venta d’accions) i que busquen rendibilitat.
• Variació de reserves (or i altres): S’inclouen tots els actius líquids de reconeixement internacional (dòlars, euros, or monetari…). Això s’anota diferent a la resta de balances, i és la que ens permet acomodar la resta de la balança de pagaments. Les anotacions a la balança de reserves s’anota de forma contrària al que es pot intuir, quan s’exporten taronges per valor de 1.000M€, s’anota l’augment de les reserves en 1.000M€.
Final primer parcial PA RT B . C O M E R Ç I N T E R N A C I O N A L TEMA 3. TEORIES DEL COMERÇ INTERNACIONAL 3.1. Teories del Comerç Internacional en Competència Perfecta Les teories durant aquest època suposen un context de competència perfecta. Les empreses són preu-acceptants, són prou petites per no poder influir per si soles en el preu (no monopolis, no oligopolis, etc), hi ha lliure entrada i sortida d’empreses en el mercat i no hi ha economia d’escales, els rendiments són constants, no surt més barat produir com més gran és l’empresa. A més, considerem que els productes són homogenis.
Al segle XVII i principis del XVIII predomina una etapa mercantilista, on el benestar dels països es fonamenta en la quantitat d’or i plata que tenen. Les exportacions es consideraven bones, ja que augmentaven la quantitat d’or i plata. Les importacions eren dolentes perquè disminuïen la quantitat d’or i plata del país. Per tant, els governs intentaven fomentar les exportacions i reduir al mínim les importacions. A més, en aquest context, per un país no era bo dependre de les importacions, ja que en temps de guerra es feien difícils d’aconseguir. Basant-se en el pensament mercantilista, els estats imposaven impostos per limitar les importacions. En aquest pensament, el comerç internacional es una activitat de suma zero: el que guanya un país és igual al que perd un altre. Això no canvia fins que apareixen les teories lliure-canvistes al segle XVIII, que diuen que no és veritat que el comerç internacional sigui una activitat de suma zero, sinó que tots els agents que participen al comerç internacional surten beneficiats.
Avantatge Absoluta Al 1776, Adam Smith formula una teoria, demostrant que es bo que els individus (les economies) s’especialitzin en una producció concreta i ho intercanviïn amb els altres. El terme avantatge absolut fa referència a quan comparem la productivitat d’una persona, empresa o país amb la d’un altre. És a dir, el productor que necessita una quantitat menor de factors productius per produir un bé, es diu que té avantatge absolut en la producció d’aquest bé. Un país té avantatge absolta respecte altres països quan pot produir més quantitat d’aquest bé amb la mateixa quantitat de factors productius que els altres països.
Segons la teoria de l’avantatge absoluta, cada país s’hauria d’especialitzar en la producció i exportació d’aquells béns en els que té avantatge absolut i comprar a altres països aquells productes en la producció dels quals és menys eficient.
Alfa i Beta tenen 100 treballadors Producció Alfa Beta Quant.Treb. Alfa Cereals 15 10 1 Cereal Fruita 20 50 1 Fruita Alfa + 10 treballadors –> Cereals: +1,5 - 10 treballadors –> Fruita: -2 Beta + 10 treballadors –> Fruita: +5 - 10 treballadors –> Cereals: -1 Beta Preus relatius Alfa Beta 6,66 10 1 Cereal 1,33 5 5 2 1 Fruita 0,75 0,2 Beta Preus relatius Alfa Beta Món Cereals: +0,5 Fruita: +3 Alfa té 100 treballadors i Beta té 200.
Producció Alfa Beta Quant.Treb. Alfa Cereals 15 10 1 Cereal 6,66 20 1 Cereal 1,33 5 Fruita 20 50 1 Fruita 5 4 1 Fruita 0,75 0,2 Avantatge Comparativa Al 1817, David de Ricardo crea la teoria de l’Avantatge Comparativa, per donar resposta a si el comerç internacional convé als països que tenen avantatge absolut en la producció de tot.Aquesta teoria diu que no cal que existeixin avantatges absolutes creuades per a que s’especialitzin, hi hagi comerç internacional i tots hi surtin guanyat. Ell diu que no hi ha avantatge absoluta, sinó comparativa, que està relacionada amb el cost d’oportunitat. És a dir, el cost d’oportunitat de produir més d’un determinat producte és la quantitat d’altres productes que hem de deixar de produir.
Aquesta teoria demostra que un país s’especialitzarà i exportarà aquells béns que pot produir amb un cost d’oportunitat més reduir i reduirà la producció i importarà aquells béns en que la producció té un cost d’oportunitat més gran. En un marc de competència perfecta, el cost d’oportunitat és igual al preu relatiu. Sempre que trobem diferències entre dos països del cost d’oportunitat (preu relatiu) podrem trobar la possibilitat de beneficiar-nos del comerç internacional.
Producció Alfa Beta Quant.Treb. Alfa Cereals 15 10 1 Cereal Fruita 60 50 1 Fruita Beta Preus relatius Alfa Beta 6,66 20 1 Cereal 4,01 5 1,66 4 1 Fruita 0,25 0,2 Limitacions a i b - No determinen el grau d’especialització països.
- No determinen preu final bens C.I.
Encara que la quantitat de treball sigui molt diferent, si el cos d’oportunitat (preu relatiu) són iguals, no hi ha incentiu per al comerç internacional.
Quant. Treb.
Alfa Beta Cost d’op.
Alfa Beta 1 cereal 15 6 1 cereal 3 3 1 Fruita 5 2 1 Fruita 0,33 0,33 Teoria de les proporcions factorials La teoria de proporcions factorials d’Heckscher-Ohlin, diu que el comerç internacional no només posarà èmfasi en l'eficiència productiva sinó també en les dotacions de recursos, de factors productius, que tenen els països. Per tant, que els països facin comerç internacional ve determinat perquè els països són diferents i tenen diferent dotacions de factors productiu, i aquesta dotació és el que els fa ser eficients en la producció d’uns determinats recursos.
Per tant, si dos països són iguals, no hi haurà incentius per produir comerç internacional. Els factors productius han de ser relativament diferents, i el preu d’aquests factors productius ha de ser diferent. En cada país serà relativament més barat el factor productiu que és relativament més abundant. Un país tendirà a produir de manera més eficient, a especialitzar-se en la producció d’aquells béns que requereixin una utilització més efectiva del factor que hi sigui més abundant. El comerç internacional és el que ens possibilita que els països s’especialitzin en aquells productes que utilitzen el factor productiu relativament més abundant, i que deixin de produir aquells productes que utilitzen el factor productiu més escàs.
És important veure la quantitat de factors productius d’un país, comparar-los amb els d’un altre país, i veure com s’utilitzen els factors productius. Si no hi ha diferències en els factors productius, no hi haurà comerç internacional.
El que ve a dir aquesta teoria, és que l’avantatge comparativa en la producció d’un bé, ve determinada per la quantitat relativa dels factors productius.
Cal deixar d’entendre el comerç internacional com un intercanvi de béns entre dos països, i entendre’l com un intercanvi de béns i dels factors productius que impliquen, el que augmenta les implicacions del comerç internacional. El comerç internacional tindrà implicacions per la distribució de la renda d’un país. En primer lloc, el preu dels productes canviarà; però el que és més important, a més de canviar el preu dels productes, canviarà el preu dels factors productius, el que tindrà implicacions en la distribució de la renda. El preu del bé en el qual s’especialitza un país pujarà o baixarà en funció de que passi amb el preu dels factors productius.
País Xina (Roba-Treball) Efectes en ROBA Preus productes Augmenta Producció Preu factos productius MAQ.
Alemanya (Maquinaria-Capital) ROBA MAQ.
Baixa Baixa Augmenta Augmenta q.
Baixa quantitat Baixa quantitat Augmenta quantitat Augmenta preu treball Baixa preu capital Baixa preu treball Augmenta preu capital Podem dir que, en termes agregats, els dos països sortiran guanyant amb el comerç internacional, però en cadascun dels països que participen en el comerç internacional hi haurà guanyadors i perdedors. Els guanyadors seran els propietaris del factor productiu relativament abundant.
Teorema de Stopler-Samuelson Stopler i Samuelson són dos economistes que modernitzen la teoria de Heckshcen-Ohlin.
Demostren que el comerç internacional genera a cada país una sèrie de guanyadors nets i de perdedors nets del comerç internacional. Els guanyadors seran els propietaris dels factors productius utilitzats més intensivament en la producció del bé exportable. Els perdedors, seran els propietaris dels factors productius utilitzats més intensivament en la producció del bé importable.
Paradoxa de Leontieff (1953) Leontieff agafa l’economia dels EEUU i intenta identificar les característiques del comerç i comparar-les amb uns altres (moment indubtable en que a EEUU és on més abunda el capital).
Llavors troba la següent relació: (K/L)exp = 14 (K/L)imp = 18 És a dir, que importa més béns on és més intensiu l’ús del factor productiu capital dels que exporta. Això s’explica per dos coses: I.
Els països, encara que tinguin la mateixa tecnologia, no la poden aprofitar igual.
II. El treball no és igual a tot arreu. Cal diferenciar entre el treball poc qualificat i el treball molt qualificat.
A més, ens adonem que els països, com més s’assembles més comercien, i normalment exporten i importen el mateix bé. No exporten per diferencies sinó per similitud. Per explicar això, hem de distingir entre dos tipus de comerç internacional.
I.
Comerç interindustrial: Aquell que consisteix en intercanvis de productes diferents, de sectors diferents, entre països diferents en un únic sentit (exporta cotxes importa cereals).
II. Comerç intraindustrial: Aquell que consisteix en intercanvis d’una mateix industria, d’un mateix sector, en un doble sentit (un país exporta i importa cotxes).
El comerç interindustrial és el que s’acosta més a les teories fins ara vistes. Per a entendre el comerç intraindustrial, haurem de fer noves teories.
A més a més, cal distingir entre el comerç intraindustrial vertical i horitzontal.
• Vertical: Aquell comerç internacional del mateix producte però de diferents qualitats i diferents preus que responen a diferents preferències dels consumidors, a diferents demandes.
(substitutius imperfectes). Es pot explicar de forma similar al comerç interindustrial (avantatges comparatius).
• Horitzontal: Aquell comerç internacional de productes de similar qualitat, similar preu i que cobreixen la mateixa demanda (substitutius perfectes).
Al comerç intraindustrial ja no existeix la competència perfecta. Les empreses no són preuacceptants, els productes ja no són homogenis (diferenciació productiva) i les economies són d’escala (els rendiments no són constants).
3.2. Realitat del Comerç Internacional Per mesurar l’intensitat del comerç internacional (ICI) en un sector utilitzarem l’index de GRUBEL-LLOYD.
ICIi = 1 - /Xi-Mi\ / Xi+Mi = 0 –––> Poc Comerç Intraindustrial = 1 –––> Molt Comerç Intraindustrial ICI = Desequilibri Comercial del Sector i (En Valor Absolut)/Fluxes comercials amb l’ext. sect. i C.I. Intrafirma ––> Eleva aquests índex. Quan un país participa en la producció d’un producte (Per fabricar cotxes es fabriquen els volants a un lloc, les rodes a una altre…).
Comerç intraindustrial vertical: Apareixen a les estadístiques però no tenen res a veure amb els altres perquè la qualitat és molt diferent o els factors productius necessaris per produir-los són molt diferents (4x4 no és igual que cotxes xinesos).
Als anys 80 s’han de fer noves teories per al CI, ja que ens adonem que no hi ha competència perfecta. No hi ha moltes empreses que no puguin afectar als preus i no hi ha rendiments productius d’escala sinó economies d’escala (Costos mitjans decreixents, rendiments decreixents).
La relació entre el CI i les economies d’escala és directa. Si un país s’especialitza en produir poca quantitat de béns, es pot especialitzar en aquests i produir-los de manera més eficient. El CI possibilita que el país faci això sense que els consumidors hagin de reduir la varietat en el seu consum.
Hi ha dos tipus d’economies d’escala: - Economies d’escala internes: Es produeixen quan el cost unitari depèn de la mida d’una empresa individual, però no necessàriament de la mida del sector, només de l’empresa. Quan més gran és una empresa més barat surt produir el producte.
- Economies d’escala externes: Es produeixen quan el cost unitari de producció depèn de la mida de la industria en un àrea geogràfica específica, i no de la mida de l’empresa. Diverses empreses es concentren a una àrea geogràfica, i pel fet d’estar totes juntes es beneficien d’una sèrie d’avantatges.
Si moltes empreses petites estan juntes els hi serà més barat accedir a serveis especialitzats, poden obtenir avantatges respecte als proveïdors, facilitats en obtenir mà d’obra especialitzada, etc.
(Exemple: La city de Londres).
Tant les internes com les externes donen avantatge en costos, dona motius per especialitzar-se en la producció d’un bé. En un sector on podem identificar només economies d’escala externes, trobarem moltes petites i mitjanes empreses, serà un sector molt competitiu. Si en un sector trobem economies d’escala internes, trobarem una gran empresa en un lloc i tindrà un mercat molt poc competitiu, oligopolístic, amb poques grans empreses. Tant les externes com les internes, però, donen avantatges i ens ajuden a explicar el comerç internacional.
Diferenciació productiva: Els productes ja no són homogenis. Productes que satisfan un mateix bé són percebuts com a diferents pels consumidors (qualitat, textura, fabricació…). Cada consumidor té diferent predisposició a pagar, i la predisposició a la varietat, estem disposats a pagar una mica més per ser diferents.
Hi ha dos tipus de diferenciació productiva: Diferenciació horitzontal: La diferenciació es basa en la heterogeneïtat de gustos o preferències que tenen els consumidors respecte a determinades característiques. Dins de la mateixa gama de qualitat, de gustos, els consumidors tenen diferents preferències (hi ha qui dona més preferència al model, a la marca, etc.).
Diferenciació vertical: La diferenciació es basa en els diferents nivells de qualitat i preu dins un mateix producte, que corresponen a diferents demandes (hi ha qui prefereix cotxes esportius, 4x4, etc.).
L’important de la diferenciació és que els efectes van en la direcció contrària de les economies d’escala. L’economia d’escala en el límit seria una única empresa que fabrica a costos mínims. La diferenciació productiva al límit seria un producte per a cada consumidor. Les economies d’escala impedeixen una gran diferenciació productiva i la diferenciació productiva impedeix una gran concentració de la producció en una única empresa.
Si el fenomen d’economia d’escala és més gran que la diferenciació productiva, hi trobarem mercats dominats per poques empreses, de tipus oligopolístic. Si el fenomen d’economia d’escala és molt gran però el de la diferenciació productiva també ho és, trobarem mercats amb moltes empreses i molts productes diferents, de tipus de competència perfecta (productes diferenciats, número elevat d’empreses, lliure entrada i sortida d’empreses).
El comerç intraindustrial es protagonista quan els països que hi participen tenen nivells de renta elevats i nivells de riquesa semblants i serà més rellevant quant menys intervinguts estiguin aquests mercats.
Un altre factor important és la tecnologia. Quan hi ha diferent nivell tecnològic entre dos països, hi haurà avantatges del comerç internacional. Hi ha dos teories Neoteconològiques, que posen més èmfasi en la diferenciació tecnològica.
- El model del GAP tecnològic (Posner): Aquesta teoria diu que el canvi tecnològic és un procés dinàmic i continuat. Durant aquest canvi es produeixen una sèrie de retards, de GAPS, que generen comerç internacional. Posner diu que podem trobar un GAP d’imitació (o oferta), durant el temps que triguen els productors d’un país en adoptar una nova tecnologia; o un GAP de demanda, que faria referència al temps que triguen els consumidors d’altres països en voler adquirir un nou producte, fruit d’una nova tecnologia. Aquests GAPS poden determinar uns fluxos de comerç internacional.
En un país es produeix una innovació tecnològica que permet l’aparició d’un nou producte. El temps entre l’aparició del nou producte i el fet que els consumidors d’altres països comencin a consumir-lo, és el GAP de demanda; i el temps que triguen els productors d’altres països a produir aquesta innovació, aquests nous productes, és el GAP d’imitació. El fer que aquesta innovació generi comerç internacional, dependrà de la diferència entre els dos GAPS. Si el GAP de demanda és més gran que el d’imitació, els productors d’aquests països triguen menys a desenvolupar-lo del que triguen els consumidors a consumir-lo. En aquest cas, no es produeix comerç internacional, però aquesta situació no és habitual. Normalment, el GAP d’imitació és més gran que el de demanda, pel que els productors triguen més a desenvolupar-lo del que triga la demanda a consumir-lo, perquè es produeixen fluxos de comerç internacional, entre el país innovador i els altres.
- El model del cicle del producte (Vernon): Diu que les innovacions tecnològiques tendeixen a concentrar-se en els països més rics, més desenvolupats. En el principi de la vida d’un producte, la producció tendeix a centrar-se en els països més rics, però després es deslocalitza. A més, els països rics tenen una major formació de capital humà i de capital físic, i uns mercats amb uns consumidors amb una renda elevada, que es poden permetre consumir aquests productes encara que el seu cost sigui elevat. Els factors productius necessaris per produir un bé varien al llarg de la vida d’aquest producte. Com que els factors de producció varien, és lògic que al llarg de la seva vida la seva producció es vagi localitzant a diferents països. S’identifiquen 3 fases pel cicle de vida d’un producte.
• Fase de la innovació: Requereix països amb elevada tecnologia i amb empreses que puguin afrontar projectes amb risc. Es desenvolupa un nou producte que inicialment és molt car, que hi hagi proximitat entre consumidors i productors (ja que encara requereix canvis). És a dir, una demanda amb alt poder adquisitiu i una demanda pròxima. El producte es fa únicament al país innovador i es consolida al mercat domèstic.
• Difusió de la tecnologia: El disseny del bé, la tecnologia de producció assoleixen un punt d’estabilitat. En aquest moment el producte comença a ser més estandaritzat i la industria d’aquest producte comença a traslladar-se a altres països, però encara és un producte amb un alta necessitat tecnològica, pel que comença a traslladar-se a altres països similars, a altres països rics, ja que requereix alta capacitat de capital i de capital humà, que es converteixen en països exportadors.
• Estancament de la tecnologia: La tecnologia associada al producte s’estandaritza totalment, s’integra en el propi producte (l’únic que requereix és la maquinaria especial per la seva fabricació, ja no cal mà d’obra qualificada ni una inversió productiva molt important). La producció d’aquest producte innovador se’n va als països on la mà d’obra és més barata, països més pobres, en vies de desenvolupament, on poden instal·lar la producció d’aquest producte a molt baix preu. A partir d'aquí el producte és accessible a molt més consumidors ja que baixa molt de preu. El TEMA 4. INSTRUMENTS DE POLÍTIC A COMERCIAL Mesurem els efectes dels aranzels sobre el benestar, ad valorem (%) i lump sum (unitats monetàries), i sobre d’altres agents econòmics.
Aranzel: valor de l’impost de les importacions. Política comercial més important al llarg de la història, perquè durant molts anys va ser la principal font d’ingressos de l’estat. Per això, durant molts anys, més que una política comercial (protegir productors) era una política per finançar els governs.
Per a que tingui sentit posar aranzels (t), => Pm<P* ––> El país A és importador.
País petit Amb CI amb aranzel Canvi EC abcdef ab -cdef EP g cg +c Estat 0 e +e -d-f Com a conseqüència de l’aranzel, hi ha una sèrie de productors que, tot i no ser tan eficients com els productors nacionals, poden entrar al mercat i competir amb els productors mundials gràcies a l’aranzel. És a dir, producció no eficient que pot entrar al mercat. Per això diem que hi ha un efecte producció negatiu o ineficiència en la producció.
L’altre part afecta de l’aranzel és l’efecte consum o ineficiència en el consum. Tota una part de consumidors que podien consumir el producte a preus mundials, ara queden fora del mercat per culpa de l’aranzel, ja que la seva disponibilitat a pagar és més baixa que el nou preu de mercat.
Per tant, l’efecte negatiu que es produeix per l’aranzel es produeix per culpa d’aquests dos efectes, i es pot quantificar.
4.2. Les restriccions quantitatives.
Contingents: Limitació quantitativa a la quantitat total d’importacions que es permet entrar cada any al país. Normalment s’articula mitjançant llicències a la importació (Estat dóna permisos a agents econòmics d’importar X productes).
Abans q Després q Canvi EC abcde ab -cdef EP g cg +c Llicències ø +e +e -d-f L’efecte d’introduir una quota en un país petit, l’efecte sobre l’excedent total serà negatiu, degut a que es creen unes distorsions, unes ineficiències. Ineficiència en la producció (permetem que uns productors, sense ser eficients, entrin en el mercat) i ineficiència en el consum (evitem que uns individus que podien accedir al mercat abans de la quota i ara ja no puguin comprar).
Aranzel vs Quota Cas 1: Redueix el Pm Pm baixa: Aungmenta la importació.
Pm baixa: Els consumidors i els productors es queden igual, i els titulars de les llic. tenen més benefici.
Cas 2: El producte es posa de moda. Augmenta la demanda.
La demanda nacional augmenta: El preu es queda igual i augmenten les importacions.
Augmenta la demanda nacional: El preu augmentarà, però la quota quedarà igual (importacions). Per tant, guanyen els productors nacionals, ja que han d’atendre aquesta nova q demandada.
Les quotes aïllen més el mercat nacional dels canvis exteriors, el protegeixen més, però normalment s’utilitzen aranzels ja que la OMC ha prohibit les quotes.
- Introducció d’una quota per part d’un país GRAN Abans Q Després Q Canvi EC abcdef ab -cdef EP gm gmc +c Llicència Ø ej +ej -d-f+j Veiem que en un país gran, introduir una quota no té perquè perjudicar-lo, sinó que dependrà de la quota, el preu mundial i les elasticitats de les corbes d’oferta i demanda.
Com que les quotes estan prohibides per la OMC, els països utilitzen unes altres tècniques: - Restriccions voluntàries a la exportació (RVE): Mesura a través de la qual el país importador coacciona el govern del país exportador per tal que aquest país exportador redueixi voluntàriament les exportacions. Els països grans tenen poder per fer això. Les empreses exportadores actuen com un cartel (oligopoli on els productors es posen d’acord entre si). Les empreses exportadores limiten les seves ventes i així poden augmentar el preu dels béns que exporten.
Exemple: Acord Multifibres (1970-1980): La UE veia que venien moltes exportacions de roba de la Xina, i ho volia evitar. Llavors, fa un acord amb el govern de la Xina, on diu que permetrà l’arribada de productes tèxtils Xinesos però poc a poc, fins al 2005. És a dir, la Xina, “voluntàriament”, restringia les exportacions de tèxtil a la UE fins el 2005. Per fer això, la Xina ven uns permisos per a exportar a la UE als seus productors. Sense aquest permís, les empreses Xineses no poden vendre a la UE. El benefici es que els productes es poden vendre al mercat Europeu a un preu molt superior que a la Xina.
Quan imposem una RVE, té el mateix efecte sobre els excedents, amb la diferència que, amb una RVE, l’excedent que s’emportava el govern o els titulars de les llicències, se’ls queden els de l’altre país, el país exportador.
- Subsidis a l’exportació: Ajut financer per part del govern realitzat a empreses que realitzen ventes a l’estranger, que exporten. Al contrari que els aranzels representa un cost a l’estat.
Amb aquest instrument s’ajuda a les empreses nacionals a competir en els mercats internacionals. Els subsidis a l’exportació és consideren una pràctica deslleial i està prohibida per l’OMC, ja que limiten la competència. Per això, no es donen de manera directa sinó indirecta. És a dir, una política pública que dóna subvencions a la indústria més exportadora, és una política de subsidis a l’exportació.
L’empresa exportadora reduirà costos, que seran subvencionats per l’estat, és a dir, a costa del contribuent nacional. Els subsidis poden fer que un país importador es converteixi en un país exportador, cosa que no podíem aconseguir amb l’aranzel. Amb un aranzel molt alt tanca l’economia, però no el podrà convertir en exportador.
Aquesta política es duu a terme per ajudar les empreses nacionals a posicionar-se en els mercats internacionals, ja que aquests són mercats de competència imperfecta. És una política cara, i la idea és recuperar la inversió amb beneficis posteriors per al mercat nacional. Si això no s’aconsegueix, aquesta es converteix en una política tremendament cara i malversadora de recursos.
4.3. Altres Barreres No Aranzelàries (BNA) - Estàndards de producte: Són requisits que ha de complir un producte relacionats amb sanitat, seguretat, medi ambient, etc. Els estàndards de producte no necessiten discriminar contra les importacions, però és una manera dels governs per protegir els seus mercats. Els estàndards solen estar fets al mida pels productes locals. Els cotxes venuts a la UE han de reunir tot un mínim de requisits tècnics per ser venuts a la UE. Sense aquests estàndards es podrien comprar a la UE cotxes Xinesos molts més barats. Aquests estàndards poden ser actualitzats constantment. Els estàndards de qualitat normalment són certificats per organismes nacionals. La UE té uns organismes propis que certifiquen que els productes que entren compleixen els estàndards. Si aquests certificats es fan molt burocràtics, que cal molta paperassa, han de passar molts requisits, etc., i triguen molt de temps, aleshores als productors exteriors els costarà molt més entrar al mercat.
- Compres Governamentals: El principal comprador de béns i serveis de l’economia són les AAPP. Si aquestes compres dels governs afavoreixen les empreses nacionals, es discriminen els productes importats. Per exemple, el govern Espanyol decideix gastar molts diners en la construcció de l’AVE i es fa un concurs. Totes les empreses que participen no estan en igualtat de condicions, ja que l’estat prefereix comprar el producte nacional. L’empresa que vulgui produir-lo haurà d’assegurar que fabricarà el producte al país, sinó estarà molt mal vist per l’opinió pública.
- Exigències de components nacionals: Alguns països exigeixen que quan un producte és ensamblat en un país, aquest producte ha de tenir un percentatge mínim de components d’aquest país. Així surt beneficiada tota la indústria productora d’aquesta indústria que s’instal·la.
4.4. El grau de protecció efectiva (d’un sistema aranzelari) Com més alt sigui l’aranzel, més gran serà el seu grau de protecció, però per conèixer ben bé el grau de protecció aranzelari, no ens haurem de fixar només en l’aranzel directe al producte, sinó al conjunt d’aranzels que poden estar afectant a l’estructura productiva d’una indústria.
Bé final protegit t=20% Pm=200u.m. ––> Pm+t= 240u.m.
PREU del producte = cost dels inputs + cost del treball i del capital ––>inputs 100u.m. ––> 100u.m.
vab (treball,capital) 100u.m. ––> 140u.m.
La taxa de protecció efectiva Percentatge en que incrementa el VAB per unitat de producte com a conseqüència de l’existència d’un conjunt de barreres aranzelàries en un país.
TPE = vab domèstic - vab mundial/vab mundial TPE1 = 140-100/100 = 40% tprod=20% tinp=10% Mercat domèstic Preu prod. = 240 = Pm + t Inputs= 110 vab = 130 TPE2 = 130-100/100 = 30% La taxa de protecció efectiva serà més alta que la taxa de protecció nominal quan l’aranzel sobre el producte final sigui més gran que l’aranzel sobre els inputs.
La taxa de protecció efectiva serà més baixa que la taxa de protecció nominal quan l’aranzel sobre el producte final sigui més baix que l’aranzel sobre els inputs.
T E M A 5 . E L S P RO C E S S O S D ’ I N T E G R AC I Ó E C O N Ò M I C A Els processos d’integració econòmica són processos de desarmament aranzelari. Els processos d’integració econòmica, de la mateixa manera que els aranzels, condicionen el comerç entre països, i les relacions financeres, tenen efecte sobre els fluxes comercials i financers. És a dir, condicionen la major part de l’economia, tenen efecte sobre la major part de les variables macroeconòmiques.
La integració econòmica Integració econòmica: Procés a través del qual, diferents països eliminen algunes de les barreres que restringeixen els seus mercats. Segons el tipus d’integració, eliminen unes barreres o d’altres.
Diferents nivells d’integració econòmica: I.
Acord preferencial: Forma més bàsica d’integració econòmica. Un país concedeix a un altre país determinants avantatges pels productes originaris d’aquest altre país. Es produeixen rebaixes aranzelàries no recíproques. Normalment aquests acords es produeixen amb països de la mateixa àrea geogràfica, del mateix entorn, o amb qui tenen llaços històrics determinants. Té un objectiu lligat a ajudar al desenvolupament d’altres economies.
II. Àrea de lliure comerç: Procés pel qual determinants països, pertanyents a aquesta àrea, eliminen les barreres que separen els seus mercats de béns (només afecta a les mercaderies), però mantenen la seva política comercial respecte a tercers països. És necessari dissenyar unes “regles d’origen” (“origen rules”), una sèrie de normes que regulin totes les possibilitats a les que ens podem trobar amb mercaderies provinents d’un país que van a un altre, etc. (EFTA [European Free Trade Asociation], NAFTA). Per evitar aranzels, molts països acaben de fabricar el producte al país per a que es consideri d’aquest país. Per això aquestes regles regulen quan podem considerar que els productes són originaris d’un determinat país.
III. Unió Duanera: Àrea de lliure comerç en la qual posem un aranzel exterior comú per la resta del món (Tarifa Arancelaria Común, TAC). És a dir, tenen una tarifa comercial exterior única. La Unió Duanera també afecta al l’intercanvi de serveis. Això permet suprimir els controls duaners, que dificulten els intercanvis. L’unió duanera, però, requereix un gran esforç de negociació per part dels països, ja que s’hauran de posar d’acord en la política aranzelària comuna, i també en com repartir els ingressos aranzelaris. Continuen existint les barreres pel que fa a la circulació de factors productius (els treballadors, el capital, no es poden moure amb llibertat).
IV. Mercat comú: S’eliminen les barreres al comerç entre els països que en formen part, es crea un Aranzel Duaner Comú enfront la resta del món (Unió Duanera) i a més a més, s’elimina l’obstacle a la lliure circulació de factors productius: capital, treball. Això implica que, a més de la política duanera comuna, es necessària la coordinació d’altres polítiques econòmiques (infraestructures, transport, competència, cohesió social, impostos, etc.). Això implica també haver de coordinar la política educativa dels països, l’harmonització de títols, (els títols d’un país han de valer igual a d’un altre), etc. (Acta Única Europea).
V. Unió Econòmica: Igual que el mercat comú, però a més es coordinen les polítiques macroeconòmiques (monetària i fiscal), seguretat i defensa, política exterior, etc. (Unió Monetària a UE, des de 2001). A la UE existeixen dos nivells d’integració econòmica diferent. La Unió Econòmica i Monetària amb els països que comparteixen la mateixa moneda (Euro) i únicament la Unió Econòmica amb els països que no tenen l’euro.
AREA DE LLIURE COMERÇ UNIÓ D’UANERA MERCAT COMÚ UNIÓ ECONÒMICA Lliure comerç entre membres Sí Sí Sí Sí Lliure comerç amb no membres No No Si Si Si la resposta és no, llavors: Política Comercial Independent Tarifa Arancelària Comú Lliure moviment de factors No No Si Si Unificació i/o coordinació de polítiques macroeconó miques No No No Si Objectius de la integració econòmica Hi ha molts objectius darrere de la formació d’un acord econòmic regional (AER): econòmics, d’estabilitat política interior, etc.
- Preservar la pau i la seguretat (Tractat CECA, 1951): Quan es presenten rebaixes aranzelàries al carbó després de la II GM entre França, Anglaterra i Alemanya.
- Poder suficient per determinar els termes d’intercanvi (Preus Internacionals, OPEP).
- Guanyar poder de negociació als fòrums polítics internacionals econòmics (MERCOSUR).
- Assegurança contra esdeveniments futurs com les guerres comercials o la discriminació comercial (Grècia, Espanya, Portugal, van guanyar credibilitat quan es van unir a la CE pels compromisos adoptats).
- Motius purament econòmics: augmentar el benestar social a través de diferents mecanismes econòmics: economies d’especialització, d’escala, més competència, millor i més ràpid accés i implementació dels avenços tecnològics i millores de qualitat.
Efectes econòmics de la integració econòmica Dos condicions indispensables per a que un Acord Econòmic Regional (AER) comporti una millora de benestar per als estats membres: - Nivells de desenvolupament econòmic comparable entre els estats membres.
- Similituds o complementarietats en les estructures de producció i de demanda dels estats membres.
• Efectes de la integració econòmica: Efectes estàtics Curt termini 1. Efectes sobre el comerç (ALC, Acord de Lliure Comerç; UA, Unió Aduanera) Mitjà Termini 2. Efectes de la competència.
3. Aprofitament de les economíes d’escala.
4. Efectes de la movilitat de factors (MC).
Efectes dinàmics Llarg termini 5. Efectes sobre el creixement.
Efectes estàtics i dinàmics Els efectes estàtics afecten al nivell de renda, ocupació, preus relatius. Ocorren inmediatament després del AER (curt termini) o en pocs anys (mitjà termini) Els efectes dinàmics afecten a la taxa de creixement de la renda, ocupació, preus. Triguen algún temps abans de materialitzar-se (llarg termini, 10 anys o més) Efectes estàtics a curt termini Tradicionalment s’ha pensat que les unions duaneres generen més beneficis que costos. Encara que es cert en la majoria de casos, hi ha costos per als països no membres i els beneficis són desiguals pels països membres.
Els efectes estàtics de la unió duanera es genera a través del comerç entre els estats membres: - Creació/desviació/expansió del comerç.
- Efecte sobre els termes d’intercanvi.
Creació/desviació/expansió del comerç.
Jacob Viner (1950) va analitzar els efectes estàtics de la integració econòmica generada mitjançant l’assignació de recursos productius i especialització internacional.
• “Creació de comerç”: Substitució de la producció nacional mes costosa per importacions més barates procedents d’un país soci.
- “Efecte producció”: Guany d’eficiència per reducció de la producció nacional d’un bé costós (els recursos són escassos).
• “Desviació de comerç”: Substitució d’importacions més barates procedents de tercers països per importacions més costoses d’un país soci.
• Expansió de comerç: Increment d’importacions provocat per la reducció de preus propiciada per la integració: - “Efecte consum”: consumidors compren més d’aquests béns importats degut a la reducció del seu preu.
ANNEX Una unió duanera és positiva per al benestar social si l’efecte creació de comerç domina sobre l’efecte desviació de comerç.
Això és més probable que ocorri en les següents circumstàncies: - Quant més gran sigui el nombre de països que formen l’unió duanera.
- Quant menor sigui el nivell mitjà de les tarifes aranzelàries després de la formació de la unió en relació a les anteriors dels països membres.
- Quant més gran sigui el grau de competitivitat entre les economies que s’integren.
- Com més semblants siguin les estructures productives d’aquestes economies, més petit serà l’efecte desviament.
Efecte sobre els termes d’intercanvi • La creació d’una UA té efectes positius sobre els termes d’intercanvi -TDI- (preu d’exportacions/preu d’importacions).
• Si la formació de la UA redueix la demanda d’importacions procedents de tercers països, els TDI de la UA milloren.
• Els factors que inclouen en la reducció del preu de les importacions són: - A major mida econòmica de la UA, major és el poder de mercat i, per tant, la capacitat per millorar els TDI per la UA.
- A major aranzel comú, major és la contracció de la demanda d’importacions i la millora dels TDI per la UA.
- Menors aranzels imposats per tercers països als productes exportats pels membres de la UA milloren els TDI de la UA.
• Quant major sigui la caiguda del preu del producte importat, menor serà la pèrdua d’eficiència causada per la desviació de comerç.
Efectes estàtics a mitjà termini • Efecte competència (UA): • Reducció dels diferencials de preus.
• Pressió sobre els marges preu-cost: l’efecte disciplinador de les importacions “potencials”.
• Disminució de la ineficiència interna: - Reducció dels costos de gestió de les empreses gràcies a un millor ús dels recursos humans, eliminació de duplicacions, canvi d’objectius empresarials (maximitzar beneficis a llarg termini en lloc solament dels ingressos a curt termini, garantitzar la supervivència en lloc del ràpid creixement).
• Limita la possibilitat de discriminar preus, vendre el mateix producte a consumidors diferents a diferent preu. No es pot vendre a cada país a preus diferents segons les característiques de la demanda del país.
• Efecte economies d’escala (UA): • Corden (1981) demostra que creació/desviació de comerç es rellevant per avaluar les UA, però requereixen completar-se amb l’efecte “reducció de costos”.
• Quan les industries operen sota rendiments creixents a escala, la mida del mercat és importat.
- Efecte racionalitzador de la UA: sortida del mercat de les empreses que operen amb una dimensió ineficient (alts costos).
- Efecte expansió de la producció: les empreses que continuen a la indústria augmenten la seva mida (reducció de costos).
- Efecte especialització: les empreses busquen l’especialització en la producció (millor qualitat i major varietat).
• Efecte mobilitat factorial (MC) • Comparat amb el moviment de béns, - Les causes i efectes dels moviments de factors són similars en termes econòmics.
· Té efectes similars sobre el benestar.
· Té efectes similars sobre la distribució de la renda.
- Hi ha importants diferències en termes polítics: els moviments de factors estan subjectes a més restriccions que el comerç de béns.
- En termes quantitatius, el moviment de factors és menys important que el comerç de béns.
Tendència a la • Fluxes migratoris des de regions de baixos salaris cap a regions d’alts salaris.
igualació de salaris entre regions i augment de la suma de la renda real d'ambdós països.
• Fluxes de capital (IDE) des de regions de baixa rentabilitat cap a regions d’alta rendibilitat.
Tendència a la igualació de les rentes del capital entre regions.
Efectes diàmics (UA, MC, UE) • Els efectes dinàmics es refereixen a la incidència sobre el potencial de creixement de la producció a través de la millora de la productivitat dels factors.
• Competència i economies d’escala introdueixen efectes dinàmics tals com millora de qualitat, proliferació de varietats, millora del progrés tècnic, ràpida difusió de les innovacions a través de tres canals: - Estímul al creixement d’activitats d’I+D.
- Aprofitament de les economies d’aprenentatge, experiència i coneixement, particularment important en sectors d’alt contingut de treball qualificat o fort creixement de la demanda.
- Millora de la cooperació entre empreses (joint-ventures) i augment de transferència de tecnologia, evitant duplicació de recursos.
• En el curt plaç, la UA comporta “desinversió” causada per un procés “racionalitzador”, això és, les empreses més dèbils no poden competir i són expulsades del mercat.
• En el mitjà/llarg termini hi ha fort creixement de la inversió per aprofitar les avantatges del mercat únic.
• El principal problema és l’estimació de l’impacte de l’efecte dinàmic ja que es manifesta indirectament i depèn crucialment de la resposta del teixit empresarial a les noves oportunitats que un mercat integrat ofereix.
• Si un país està poc desenvolupat, pot ser que no tingui beneficis de la integració.
T E M A 6 . E L M U L T I L AT E R A L I S M E C O M E R C I A L I E L P A P E R D E L’ O R G A N I T Z A C I Ó M U N D I A L D E L C O M E R Ç ( O M C ) Raons i necessitats d’una política internacional Després de la Segona Guerra Mundial, degut sobre tot a la crisis del 29, ens trobem unes economies molt tancades, molt proteccionistes. Per a restablir les relacions econòmiques internacionals es dissenyaren tres àmbits bàsics, cadascun amb una institució: - Financer: Fons Monetari Internacional (FMI). Es crea per ajudar els països a mantenir uns tipus de canvi fixes, estables, entre ells (ja no hi ha patró or).
- De desenvolupament: Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (BIRD). Es crea per ajudar en la reconstrucció i desenvolupament dels països més afectats per la II GM.
- Comerç: Organització Internacional del Comerç (ITO) ––> Mai ratificada. Aquest intent fracassa.
El GATT: Principis i estructura organitzativa Per a “cobrir el buit” de la ratificació de la ITO, 23 països a Ginebra al 1947 porten a terme una ronda de negociacions per a reduir els aranzels. Això dóna lloc a la creació del GATT (General Agreement on Tariffs and Trade [Acord General sobre Comerç i Aranzels]).
L’objectiu del GATT és la liberalització del comerç, aconseguir acords recíprocs i mútuament avantatjosos dirigits a la substancial reducció d’aranzels i altres barreres al comerç i a l’eliminació del tractament discriminatori en el comerç internacional.
El GATT es basa en l’aplicació de tres principis bàsics: I.
Principi de no discriminació: No es pot discriminar a caps dels països que signa l’acord (clàusula de nació més afavorida). El tracte més favorable que donem a un dels països signants, l’hem d’estendre a tots els països signants. Qualsevol concessió feta a un dels signants, s’haurà d’efectuar a la resta dels signants.
II. Principi de reciprocitat: Es basa en les concessions mútues. El país A baixa els aranzels al país B si el país B baixa els aranzels al país A. Així s’intenta rebaixar al màxim els aranzels.
III. Principi de transparència: Els països signants es comprometen a que les úniques barreres al comerç que faran servir seran els aranzels, que són les barreres més transparents, que més es poden veure. Es prohibeixen totes les altres barreres.
I dues excepcions que fan referència a: • Processos d’integració regional: Es permet que els països signants s’integren econòmicament entre ells, sempre i quan l’aranzel resultant no sigui més elevant que el que hi havia abans de la integració.
• Països en desenvolupament: Els països en desenvolupament que entrin a formar part del GATT, podran ser objecte de rebaixes aranzelàries no recíproques, amb l’objectiu d’ajudar al desenvolupament d’aquests països. També s’els permet aplicar altres barreres (quotes).
Les Rondes del GATT El GATT s’organitza i funciona a través de les anomenades Rondes.
• Cinc primeres rondes (1947-1961): Fonamentalment s’aconsegueixen reduccions aranzelàries, negociades producte a producte (aprox. 30 països).
• 6a. Ronda Kennedy (1964-1967) (62 països): Significativa reducció global (no producte a producte) dels aranzels. S’introduïren qüestions sobre temes agrícoles i no aranzelàries. Mesures especials per ajudar països en desenvolupament (Part IV sobre “Comerç i Desenvolupament”, Sistema de Preferències Generalitzades).
• 7a. Ronda Tokio (1973-1979) (102 països): Reducció addicional d’aranzels, especialment en productes manufacturats per part dels països més industrialitzats (aranzel mig ~6,3%). Subsisteixen restriccions en matèries específiques (agricultura i tèxtil) i queden fora dels acords àmbits importants (serveis, propietat intel·lectual, etc.). Mesures especials per ajudar als països en desenvolupament: Els Acords Marc.
• 8a. Ronda Uruguay (1986-1994): Firmada per 125 països a Marrakech a l’abril de 1994. Millora el “clima” de les rel·lacions econòmiques internacionals en termes d’expectatives i oportunitats.
Reducció d’un terç del nivell dels aranzels preexistents (En països industrialitzats l’aranzel mig es situa en 3,8%). S’acorda un aranzel nul per a determinats productes (farmacèutics, equipament mèdic i de construcció).
En matèria agrícola, s’acordà la reforma de la PAC (Política Agrària Comuna) i una sèrie d’acords entre EU i EEUU per a evitar guerres comercials.
En matèria de tèxtil i confecció, es firma l’extinció en un període de 10 anys de l’Acord Multifibres (basant en una xarxa de quotes o RVE entre països).
En matèria de serveis, exclosos fins llavors de les negociacions, es firma el GATS (Acord General sobre Comerç en Serveis). Reconeixement de la importància que han adquirit el comerç internacional d’alguns serveis com el sector financer, assegurances o telecomunicacions.
L’Organització Mundial del Comerç (OMC) Seu: Ginebra, Suïssa.
Establerta el: 1 de Gener de 1995.
Creada per: Les negociacions de la Ronda Uruguai (1986-94).
Membres: 159 països (2014).
L’OMC s’ocupa de les normes que regeixen el comerç entre els països amb el propòsit d’assegurar que les corrents comercials circulin amb la màxima facilitat i llibertat possible.
Funcions de la OMC I.
Administra els acords comercials.
II.
Fòrum per a negociacions comercials.
III.
Tracta de resoldre les diferències comercials.
IV. Supervisa les polítiques comercials nacionals.
V.
Assistència tècnica i cursos de formació per als països en desenvolupament.
VI. Cooperació amb altres organitzacions internacionals (FMI, BM).
Principis de la OMC • No discriminatori: Un país no pot discriminar entre els seus interlocutors comercials (cal atorgar a tots la condició de “nació més afavorida”) => si a un país se li dona un avantatge comercial (ex: reducció d’un aranzel), cal fer el mateix a tots els membres de l’OMC.
• Més lliure: Cal reduir els obstacles mitjançant negociacions.
• Previsible: Empreses, inversors i governs estrangers han de tenir la seguretat de que no s’establiran arbitràriament obstacles comercials (que inclouen els aranzels i les BNA).
• Més competitiu: Cal desincentivar les pràctiques “deslleials”, como las subvencions a l’exportació i el dumping de productes a preus inferiors al seu cost per a adquirir quotes de mercat.
• Més avantatjós per als països menys avançats: Donant més temps per a adaptarse, una major flexibilitat i privilegis especials.
Acords inclosos en l’OMC: I.
Mercaderies: El “GATT actualitzat” (General Agreement on Tariffs and Trade).
II.
Serveis: GATS (General Agreement on Trade in Services).
III. Propietat Intel·lectual: TRIP (Trade Related Intellectual Property): Els països es comprometen a respectar la propietat intel·lectual, prohibint les falsificacions.
Actualment s’està portant a terme el Programa de Doha pel Desenvolupament L’OMC i el desenvolupament • Les Decisions són adoptades pel conjunt de països membres, normalment per consens.
• Més de 3/4 parts dels Membres de l’OMC són PVD (Països en Vies de Desenvolupament).
• Tots els acords de l’OMC inclouen disposicions especials pels PVD membres, com per exemple: - Terminis més llargs per l'acompliment dels acords, - Mesures destinades a augmentar les possibilitats de comerç - Assistència per ajudar-los a crear les infraestructures necessàries per a portar a terme les tasques relacionades amb l’OMC, resoldre diferències i aplicar les normes tècniques.
Des de fundació de l’OMC => vàries reunions: Seattle 1999 => no acords, moviment antiglobalització.
Doha 2001 => Programa de Doha pel Desenvolupament.
Objectiu: Repartiment equitatiu guanys derivats del C.I. => ajudar als PVD a liberalitzant el comerç de productes agrícoles, reduint subvencions a l’exportació (UE, USA…).
Juliol 2006: SUSPENSIÓ indefinida NEGOCIACIONS PROGRAMA DOHA PEL DESENVOLUPAMENT (el final estava previst pel 2005).
USA i UE s’han negat a obrir els seus mercats i desmantellar la Farm Bill (Impost agrícola) i la PAC.
Països en desenvolupament Població: Grans taxes de natalitat que s’han vist acompanyades per una gran reducció de la mortalitat, sobretot la mortalitat infantil. Això ha provocat una explosió demogràfica molt important.
Aquest creixement demogràfic condiciona el desenvolupament econòmic d’aquests països. Per millorar el benestar, cal que hi hagi més creixement econòmic que de la població.
Distribució de la renda: Els països en desenvolupament tenen una renda per càpita molt baixa, que s’acompanya per una distribució de la renda molt desigual. Aquest fet origina que en moltes societats en desenvolupament trobem mercats i societats duals, dues economies conviuen al mateix territori (uns pocs consumeixen productes cars, d’economia occidental: cotxes, aliments cars, tecnologia, etc.; i la majoria consumeix productes barats). Per això, Nacions Unides ja no parla de països en desenvolupament, sinó que classifica els països segons el seu IDH (Índex de Desenvolupament Humà), que té en compte 3 indicadors: el PIB per càpita (PPA), que valora el poder adquisitiu de les famílies; l’esperança de vida i l’educació.
Vulnerabilitat: Predomina el sector primari, són productors i exportadors de productes no elaborats, concentrats en productes agraris (cafè, té, cacau, cotó, cereals, etc.) i minerals (coure, ferro, estany, i petroli). Aquests productes (exceptuant el petroli) tenen característiques molt similars. Són homogenis, no diferenciats, i se solen negociar en mercats bastant organitzats, de manera que els productors tenen molt poca capacitat d’influir en el preu del producte. Les fluctuacions de la demanda i l’ofert es dona sobre tot per raons exògenes (canvis climàtics, noves tecnologies, etc.), fora del domini dels productors. És a dir, els països s’especialitzen en produir en uns mercats on es molt difícils obtenir rendes extraordinàries, beneficis a llarg termini. A més, els països se solen especialitzar en la producció d’un o dos d’aquests productes, no en tots. Per tant, les variacions que es produeixin en el preu d’aquests productes afectaran molt l’economia d’aquest país. Tot això fa que siguin economies molt vulnerables.
A més, s’especialitzen en uns productes que tenen una demanda amb una elasticitat-renda molt baixa, és a dir, que són molt pocs sensibles a una variació en la renda. Davant un increment de la renda del món, la demanda d’aquests productes augmenta molt menys.
Dependència tecnològica: Aquests països tenen un gran problema per general estalvi, i més que per generar estalvi, per convertir l’estalvi en inversió. Per tant, són tremendament dependents d’ajuts que puguin rebre d’UNICEF, ONGs, etc., i d’empreses estrangeres que es vulguin instal·lar al país. Sinó, tindran una molt baixa productivitat. A més, les noves tecnologies fan que es necessitin menys recursos primaris en els que aquests països s’han especialitzat. Això fa que l’RRI (Relació Real d’Intercanvi) disminueixi, com que el preu de les exportacions baixa, cada cop es necessita vendre més productes per cobrir les importacions del país.
Els països en desenvolupament, veient les dificultats per desenvolupar la seva indústria i les dificultat en el comerç internacional, decideixen intentar diverses polítiques: - Substitució d’importacions (Amèrica Llatina): Pretén industrialitzar el país substituint les importacions de productes industrials per fabricació nacional, i així ajudar la industria nacional a desenvolupar-se. Aquesta mesura s’articula a base d’una política aranzelària. Posen uns aranzels molt elevats sobre els productes industrials que provenguin d’altres països. Aquesta política està emparada pel GATT.
Una política que es basi en una política d’aranzels elevats, en un país petit que no canviarà el preu mundial, podem assegurar d’entrada que els consumidors sortiran perdent i els productors de béns industrials, en principi, sortiran guanyat. Beneficiant els productors es pretén desenvolupar el país i un cop la indústria nacional està desenvolupada es baixen els aranzels. Aquesta política, però, a la vegada que desenvolupava el sector industrial, tenia efectes perversos sobre altres sectors. Per culpa d’aquesta, hi havia la tendència a sobrevalorar la moneda del país.
Al posar aranzels molt alts, perjudiquem la indústria importadora, pel que el preu de la moneda augmenta, perjudicant així la indústria exportadora, que canvia divises per moneda nacional i els hi surt més car.
Aquesta política no va ser molt exitosa, pel que es va acabar abandonant. On va ser més positiva va ser a Brasil, i on menys a Argentina.
- Foment de les exportacions (Sud-est Àsia): No incentiva qualsevol tipus d’exportacions, sinó l’exportació de productes manufacturats. No es donen subsidis directes a l’exportació, sinó que es fan diverses mesures. Es dóna el màxim d’incentius a la inversió productiva, sobre tot a través de bancs públics. L’estalvi es converteix en inversió i es dirigeix aquesta inversió cap a sectors claus. Hi ha una despesa pública molt alta en educació, en formació professional, per tenir treballadors qualificats que duguin a terme els treballs en els sectors estratègics claus. I per últim, flexibilitzar els mercats de treball, donar el màxim de facilitats a les empreses per contractar i despatxar, de manera que les empreses es puguin adaptar a la situació, als canvis que es puguin produir en el mercat internacional als preus dels productes. Els primers països asiàtics que segueixen aquesta estratègia als inicis dels 60 són els NIC (New Industrial Countries), Corea del Sud, Singapur, Taiwan i Hong-Kong (Dragons Asiàtics). Com que aquesta estratègia té bastant èxit, es copiada per altres veïns més grans, amb característiques comunes, com Malàisia, Indonesia… Cal remarcar que aquesta estratègia pretén fer que les industries siguin més competitives, però no donant subsidis directes a l’exportació, ja que el GATT estava molt més en contra d’aquests subsidis que de posar aranzels. Dins d’aquesta política, es van seguir diferents camins. A Corea es van potenciar grans complexos industrials, mentre que a Tailàndia es van potenciar les PYMES i les petites empreses familiars. Per una altra banda, Hong-Kong i Singapur també segueixen estratègies diferents. Mentre que Singapur té una forta intervenció de l’estat, Hong-Kong deixa molta més llibertat a les empreses.
Els resultats del foment de les exportacions són positius a tots els països, aconseguint taxes de creixement molt elevades, del 8,10%. Aquests països cada cop són més grans i convergeixen cap als països rics, pel que ja no els podem classificar com a països en desenvolupament. S’han convertit en països molt oberts, amb uns coeficients d’obertura superiors al 100%, que reexporten molt.
Avui en dia, en el comerç internacional, veiem que aquestes economies són potències exportadores de productes industrials, que no tenen res a veure amb productes primaris, amb baix valor afegit, etc., han canviat absolutament el seu paper de cara al comerç internacional.
Xina serà una economia en transició que s’orientarà també cap a aquesta estratègia.
Economies en transició (Europa de l’est+Rússia, Xina): Fins l’any 1989, aquestes economies estaven fora del comerç internacional, i funcionaven a través del comerç entre ells, però sense participar del comerç internacional. Fins l’any 89, els únics productes competitius que produïen aquestes indústries era l’armament. Fins al 89 eren economies planificades, fins que cau el mur de Berlín. A partir d’aquí, canvien el seu paper en el comerç internacional.
En una economia planificada, l’estat organitza la producció, organitza perquè hi hagi tants treballadors, tantes unitats de ferro…, per a que hi hagi una determinada producció. A més a més, també fixa els preus. Pot fixar un preu A, un preu B i un preu C.
Si es fixa un preu C perquè es considera que aquest producte ha d’estar a l’abast de tothom, es produeix una escassetat d’aquest producte, el que genera llistes d’espera llarguísimes, cues… Si es fica un preu A, hi haurà un excedent de producció. Només fixant el preu B, l’equilibri existirà. A més a més, aquestes industries no tenien incentius per millorar tecnològicament, per innovar, perquè no podrien vendre a un preu més alt, pel que quan cau el mur no són productes atractius per al consumidor occidental. A més, no estaven acostumats a la inflació, ja que els preus els regulava l’estat, pel que no estan preparats per aquest fenomen, a que els diners perdin valor.
Procés de transició Quan cau el mur, l’estat deixa de fixar els preus. Llavors es troben amb que entren al mercat productes molt més atractius que els que produeixen, pel que per molts aranzels que posin inicialment, veiem com cau la seva indústria. A més, com que no hi havia inflació, la gent tenia molt d’estalvi, sobre tot a casa. Per tant, per ajudar-los, es decideix ficar un tipus de canvi beneficiós per a ells. 1 marc de la RFA valdrà 2 marcs de la RDA, per a que la seva adaptació a les noves circumstàncies siguin més fàcils. Però es trobem amb que aquestes persones tenen una gran taxa d’estalvi, pel que se’ls està donant molt poder adquisitiu.1 Per tant, se’ls està donant molts diners a una gent sense tenir, el que provoca un gran problema d’inflació.
Per poder fer una transició d’aquestes economies, cal fer diverses coses. Primer de tot, introduir el dret a la propietat, privatitzar les empreses públiques. Es van reconèixer certes accions a unes empreses i es van repartir entre la gent (però d’una forma absolutament corrupta i perversa, completament interessada). En segon lloc, hem de regular la llibertat de comerç i d’establiment, no ha de ser d’una forma planificada, si un vol posar una botiga en tal lloc, ha de poder. En tercer lloc, liberalitzar el sistema de preus, els preus deixen de ser fixats per l’estat. Aquesta liberalització es pot fer de forma regulada o de cop, amb unes conseqüències completament diferents. Aparició d’un sistema financer privat, independent, que doni crèdits on pensi que li poden tornar els diners, no per amistats. Creació d’un sistema fiscal, possibilitar el finançament de l’estat, creant un sistema d’imposició directe, indirecte… Per últim, liberalitzar el sector exterior, obrir el mercat de forma que puguin entrar divises, productes exteriors, etc., pel que es necessari que la seva moneda sigui convertible, amb uns tipus de canvi fixes.
Estratègia del Big-Bang: Polònia va decidir, a principis dels 90, liberalitzar el màxim amb el mínim control possible. El xoc per Polònia va ser brutal. Tant, que en les següents eleccions va guanyar l’anterior govern comunista reconvertit. Durant aquests tres anys, va tenir una gran inflació, un enorme atur, uns grans impostos… Però un cop superats aquests costos, podem dir que s’ha recuperat amb èxit i s’ha incorporat a poc a poc als organismes i el comerç internacional. Però veient els grans costos que va tenir, molts pocs van seguir aquesta estratègia.
Estratègia gradual: Aquesta va ser l’estratègia que van seguir la majoria (Hongria, Txecoslovàquia, també la que en teoria va seguir la URSS, etc.). Anar introduint els canvis a poc a poc.
Al 1991, però, la URSS es va desintegrar. El país més important dels que van sorgir, Rússia, no té una política clara. Va canviar de primer ministre un munt de vegades, amb diferents polítiques totalment diferents fins que va arribar Putin. D’altres repúbliques Soviètiques van tenir molta sort, ja que tenien grans quantitats de gas, petroli… Dual-Track: Per últim tenim l’estratègia que va seguir la Xina. Podríem dir que va seguir una dual, però ens equivocaríem. Permet una estratègia de lliure mercat a algunes parts amb una economia planificada a d’altres zones, segueix un enfocament dual. Permet la coexistència de tots dos models.
1 Peli: Good-bye Lenin Resultats de la transició Primer de tot, identificarem els països de l’Europa de l’est, que s’han incorporat a la Unió Europea. Bona part d’ells, han passat de ser proveïdors de productes agrícoles i miners a tenir un paper en el comerç internacional com a exportadors de productes industrials, de productes manufacturats. Tots ells han assolit un gran grau d’obertura.
El segon bloc, podríem dir que són els països de l’òrbita soviètica (Rússia, els que formaven part de la URSS…), que ja hem dit abans que tenien gran quantitat de petroli i gas, pel que han entrat en el CI amb la venta d’aquests en un moment en que tenen un preu molt alt. Llavors, no es poden trobar encara productes manufacturats competitius per al comerç.
Per últim, tenim la Xina, que s’ha especialitzat en productes manufacturats i es un gran importador de productes primaris, amb un pas molt important, l’entrada a la OMC, gaudint així de l’avantatge de tenir molt poques barreres aranzelàries.
PA RT C : R E L A C I O N S M O N E T À R I E S I N T E R N A C I O N A L S T E M A 7 . T I P U S D E C A N V I ( T D C ) I M E R C AT S D E D I V I S E S Perquè són importants el tipus de canvi? Perquè són el preu relatiu de la moneda nacional respecte d’altres monedes. La variació del preu relatiu de la moneda nacional fa variar el preu relatiu de tots els béns i serveis que es produeixen en una economia nacional.
En unes economies cada vegades més internacionalitzades, amb un grau d’obertura molt gran, les variacions en el tipus de canvi tindran molta més incidència que en economies tancades, pel que avui dia tenen molta més importància que fa 30 anys. Podem deduir que cada vegada serà més rellevant les variacions en el tipus de canvi.
A més a més, el tipus de canvi no només afecta el béns i serveis d’una economia, sinó que també afecta tots els actius i passius financers d’una economia.
Cal distingir entre depreciació i devaluació. Totes dues fan referència a que la moneda ha perdut valor, però la devaluació fa referència a que la moneda perd valor per una acció del govern, mentre que la depreciació només fa referència a la pèrdua de valor de la moneda com a canvis en el mercat de divises.
La demanda de divises vindrà condicionada pels qui necessiten divises per dur a terme les seves operacions, és a dir, els importadors i la sortida d’inversió que marxa a altres països.
L’oferta de divises vindrà condicionada pels qui tenen divises i les volen vendre a canvi de moneda nacional que necessiten per dur a terme les seves operacions, és a dir, els exportadors, l’entrada d’inversió al país.
Avui dia, tenen molta més importància sobre els canvis en el tipus de canvi els fluxes de capitals que els fluxes comercials. Mentre que la importància dels fluxes comercial sobre el mercat de divises és avui dia de només el 5%, la importància dels fluxes és del 95%.
Abans, l’expectativa, el que esperàvem que passes amb una moneda, tenia una importància relativa, marginal. Avui dia, les expectatives són fonamentals.
Els moviments sobre la corba, es produiran per un canvi en el preu de les divises o la quantitat.
Els desplaçaments de la corba es produeixen per factors externs. Per exemple, una política aranzelària determinada o una crisi econòmica molt forta. Si hi ha una crisi, consumirem menys, també menys béns importats, pel que demandarem menys dòlars, la corba de la demanda és desplaçarà cap a l’esquerra i l’euro s’apreciarà. A posterior, l’expectativa millora i comença a arribar molta inversió estrangera. Llavors la corba de la oferta es desplaçarà cap a la dreta i l’euro s’apreciarà. Després hi ha una fuga de capitals per la caiguda de l’expectativa, els capitals marxen. La demanda de divises augmentarà per poder marxar, la demanda es desplaçarà a la dreta i l’euro es depreciarà.
Mercats de Fluxe: Són uns mercats en els que hi ha una diferenciació clara entre els agents econòmics que són compradors i els que són venedors. Són la majoria de mercats que tenim. Els compradors hi assisteixen per cobrir unes necessitats més o menys estables. Els canvis que es produeixen en els preus d’aquests mercats són normalment lents, les corbes d’oferta i demanda es desplacen poc i els preus varien poc. Les posicions de comprador i venedor són poc reversibles.
Mercats d’Estoc: Els mateixos agents econòmics poden actuar tant de venedor com de comprador. Els agents econòmics assisteixen a aquests mercats per optimitzar unes carteres, unes posicions de riquesa, és a dir, segons criteris de rendibilitat. Les posicions de comprador i venedor són completament reversibles. Per això, aquests mercats són tremendament més dinàmics que els mercats fluxe, les corbes d’oferta i demanda es mouen molt més, i per tant els preus també.
L’intercanvi d’euros per dòlars es produeix a molts mercats al voltant del món. A més, hi ha multitud de monedes que s’intercanvien. El fet que hi hagi moltes monedes convertibles i que es converteixen a molts llocs del món, obre la possibilitat de poder obtenir guanys a través de comprar i vendre a diferents mercats. Les activitats d’arbitratge consisteixen en comprar i vendre monedes a diferents mercats per obtenir beneficis sense tenir cap tipus de risc. Per tant, les activitats d’arbitratge garanteix que el preu de les monedes serà exactament el mateix en tots els llocs i també farà que no sigui possible obtenir beneficis econòmics a través dels canvis de monedes.
TDC Flexibles: determinats per l’of. i la dda. de divises.
TDC Fixes: autoritats governamentals procuren mantenir un tdc fixe (encara que aquest difereixi del de mercat a través de diferents accions. El govern fixa una zona estreta per on pot variar el tdc, i si aquest surt d’aquí el govern intervé per a tornar-lo a situar dins. Si les corbes es desplacen i, per exemple, trobem un excés de demanda de dòlars, cobrim aquest excés de demanda, aquesta escassetat de dòlars, a través de les reserves de dòlars que té.
Cas 1: Si el govern no fa res i deixa els tipus de canvi lliures, es construeixen dos mercats. El mercat oficial i un mercat negre.
Cas 2: El govern controla el mercat mitjançant les reserves. No es toquen les corbes, sinó que s’absorbeixen els desequilibris. És un canvi ràpid, però puntal, no pot ser a llarg termini.
Cas 3: El govern canvia les corbes. Això es feia tradicionalment mitjançant la seva política comercial, amb aranzels… Avui dia, però, la OMC lluita contra els aranzels, perquè és un instrument molt feble. Ara, els instruments que s’utilitzin han de tenir més impacte sobre l’entrada i sortida de capitals, pel que modifiquem la política fiscal.
Taxa Tobin: Taxa sobre les transaccions monetàries internacionals (del 0,1% sobre els bons i accions i del 0,01% sobre la resta). La UE les vol aplicar a la zona, a partir de 2016.
Tdc Nominal - Tdc Real: Tenint en compte que els preus en A i B evolucionen de manera diferent. Si al país A tots els preus augmenten un 10%, aquest perd competitivitat. Alhora, decideix depreciar la moneda un 10%.
Això contraresta l’efecte provocat pels preus. Per tant, per comparar la competitivitat entre dos països caldrà tenir en compte la evolució del tipus de canvi real i l’evolució dels preus.
Tdc REAL = Tdc NOM. · Preus A/Preus B Augment del tdc Real A ––> Augment competitivitat A Teoria de la Paritat del Poder Adquisitiu L’evolució del tipus de canvi nominal està vinculada a l’evolució dels preus dels diferents països.
R.U. –––> £ EEUU –––> $ 1£ = 1$ ––––> 1,25£ = 1$ 500£ ––> 5 ––> 4 500$ ––> 5 ––> 5 La lliura s’aprecia. Abans podíem comprar 5 cistelles de compra amb 500£ i amb 500$. Ara, amb lliures només podrem comprar quatre, ja que augmenten els preus. Llavors, cap esperar que la família converteixi les lliures en dòlars per poder comprar 5 cistelles. Això farà variar el tipus de canvi, ja que podrem esperar una depreciació. Variarà la demanda de dòlars, augmentant.
Això a la realitat no es compleix, per diferents motius.
I.
Encara existeixen diferents barreres aranzelàries, al comerç.
II.
Existeixen costos de transport.
III. El més important, els països mesuren de manera diferent l’augment dels preus, pel que no podem quantificar exactament que passarà amb el comerç internacional.
IV. Existeixen béns comercialitzables, que el seu preu ve condicionat pels mercats mundials (petroli, ordinadors…), i béns no comercialitzables (perruqueria, transport…).
...