Tema 1. Ordre mots_actualitzat_per penjar (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura US COMPARAT CAT-ES
Año del apunte 2017
Páginas 12
Fecha de subida 17/06/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

L’odre de mots en català i castellà Primera part: repàs de coneixements previs 1. Les nocions de tema i rema a) Se llama habitualmente información conocida o información temática (también tema, soporte […], entre otras denominaciones) aquella que el hablante supone conocida por el interlocutor, tanto si ha sido presentada expresamente como si no es así. Se suele denominar, en cambio, información nueva o información remática (también rema, aporte, figura o comentario, igualmente entre otros términos cercanos) la que se proporciona como relevante en alguna situación discursiva para completar la información temática. El tema constituye, por tanto, la base sobre la que se apoya la información que se presenta como nueva. (RAE 2009: § 40.1d) b) Como se ve, desempeñan un papel importante en estos contrastes la anteposición de diversos elementos, pero también la ausencia o presencia de pronombres que los reproduzcan, así como las posiciones que estos ocupen. (RAE 2009: § 40.1b) c) Sovint es fa servir l’anomenada contextualització interrogativa per fer palesa l’articulació rema-tema d’una oració, com a l’exemple següent: a. ¿Què va donar al Museu, el Joan? b. Un Miró.
La resposta [b] expressa l’única peça de la proposició ‘El Joan va donar un Miró al Museu’ que és informativa: es tracta d’‘un Miró’, un «fragment» de la proposició. [...] En la resposta té valor remàtic un Miró. (Vallduví 2002: 1250) Exercici 1 L’oració següent presenta un ordre de mots no marcat i podria constituir el començament d’un discurs sense causar estranyesa: Leo el periódico en el metro todos los días.
En canvi, totes les oracions següents presenten una opció marcada, bé per l’ordre de mots, bé per la presència de pronoms. Escriu un context en què aquestes oracions siguin possibles i indica quina part de l’oració és tema i quina és rema. Sempre que sigui possible, fes-ho mitjançant una pregunta; és a dir, aplica la prova de la contextualització interrogativa per determinar el tema i el rema: El periódico, todos los días, lo leo en el metro.
El periódico, yo, lo leo en el metro todos los días.
Yo, en el metro, todos los días, leo el periódico.
Leer, leo el periódico en el metro todos los días.
En el metro, leo el periódico todos los días.
Yo, el periódico lo leo en el metro todos los días.
Yo leo el periódico en el metro todos los días.
1 2. Les dislocacions i les rematitzacions 2.1. Les tematitzacions a) Els complements argumentals del verb apareixen amb molta freqüència en certa posició al marge esquerre de l’oració. La presència de complements (i altres elements) en aquesta posició ha estat denominada tradicionalment tematització o dislocació a l’esquerra [...]: a. Els llibres els va regalar a la biblioteca.
b. A ma mare no li fan cap descompte.
c. A Talamanca hi van dur el bufet del menjador.
d. D’olla barrejada només en menjo al bo de l’hivern.
Hi ha una segona ubicació marcada per als complements del verb, molt similar a la primera tot i que a primer cop d’ull pugui semblar prou diferent: la dislocació a la dreta. Es tracta de la presència d’un complement al marge dret de la matriu oracional [...]: a. Els va regalar a la biblioteca, els llibres.
b. No li fan cap descompte, a ma mare.
c. Hi van dur el bufet del menjador, a Talamanca.
d. Només en menjo al bo de l’hivern, d’olla barrejada. (Vallduví 2002: 1232-1236) b) Una mateixa oració pot contenir més d’un element dislocat a l’esquerra, a la dreta o bé a l’esquerra i a la dreta: Aquests futbolistes, als seus seguidors, de disgustos no els en donen mai; Els hi entregarem demà, els paquets, al transportista; Als pares no els ho explicarem, tot això. (GLC 2016: § 33.3) c) Definiremos la tematización como aquel mecanismo sintáctico en virtud del cual el tema — sea o no el sujeto— aparece en un lugar periférico dentro de la oración, que suele coincidir (aunque no necesariamente) con la posición inicial […]. Sintácticamente, son varias las propiedades que se han asignado a la tematización […]. Cabe destacar, entre otras, las siguientes: ante todo, el elemento en posición temática puede pertenecer a diferentes categorías sintácticas (SN, SP, SAdj, etc.) […]. En segundo lugar, no existe límite (teórico) en cuanto al número de sintagmas situados a la izquierda […]. En tercer lugar, el constituyente tematizado dispone dentro de la oración de un correlato pronominal que necesariamente debe ser un clítico.
En los casos en los que no existe el pronombre átono correspondiente a la categoría objeto de tematización, su lugar dentro de la oración queda simplemente vacío. (Hernanz & Brucart 1987: 82-83) 2.2. Les focalitzacions o rematitzacions a) La rematització [també anomenada focalització o avantposició de focus] és una construcció força coneguda: es tracta de la col·locació a l’esquerra, en posició immediatament preverbal, d’un sintagma remàtic: a. LA RÀDIO, escolto b. A CRETA, van anar en Jordi i la Marta de vacances.
c. La MERCÈ, em va dir que no em faria res.
2 El sintagma rematitzat acull el cim tonal, i els enunciats de la seva dreta són enunciats amb un to més baix. Els sintagmes rematitzats [...] [no accepten] pronoms de represa. (Vallduví 2002: 1267-68).
b) Los focos nominales antepuestos [rematización o focalización] se suelen pronunciar con acento enfático, aunque de intensidad variable. Frente a lo que sucede con los tópicos, no van separados por pausa del segmento al que preceden: Demasiado vino diría yo que has tomado; Algo deberíamos regalarle a tu primo. (RAE 2010: § 40.3.3b) Exercici 2 Les següents oracions presenten diferents elements que no apareixen en el seu ordre canònic o no marcat. Indica en quins casos es tracta de dislocacions. (Tingues en compte que no s’ha marcat l’èmfasi prosòdic de les focalitzacions amb majúscules.) Argumenta la teva resposta: En Joan, de problemes, en té molts.
En Joan en té molts, de problemes.
Problemes, té el Joan, i no motius per estar tranquil.
Problemes, és el que en Joan té.
¿Quan li vas fer el sopar, a la Maria? L’hi faré demà, el sopar, a la Maria.
Demà li faré el sopar, a la Maria.
A la Maria, faré demà el sopar.
Segona part: contrastos entre el català i el castellà 1. Les tematitzacions a la dreta a) Los tópicos finales [es decir, las dislocaciones a la derecha] son raros en español […] Se ha observado que muchos hispanohablantes consideran forzadas estas oraciones, o bien las perciben como calcos de otras lenguas (particularmente del italiano o del catalán, en las que abundan los tópicos finales). (RAE 2009: § 40.2k) Exercici 3 1. Tradueix al castellà les oracions següents.
No hi fem res, nosaltres, aquí.
Els ganivets, he perdut.
No ho hagués dit mai, això.
De manies, no en té pas, en Joan.
2. Les traduccions que hagis fet en l’exercici anterior han de ser equivalents des del punt de vista informatiu a les oracions catalanes corresponents. Per comprovar que això és així, busca un context en què puguin aparèixer (si és possible, aplica la prova de la contextualització interrogativa); marca quina part de l’oració catalana constitueix el tema. Mira si les traduccions castellanes funcionen en els mateixos contextos i si també tematitzen els mateixos elements.
3 2. Els pronoms en i hi 2.1. L’absència de pronoms en i hi en castellà a) El pronom feble en/ne pronominalitza l’objecte directe quan és un sintagma nominal sense article o quan es pronominalitza la porció del sintagma nominal que exclou l’especificador [...].
Lògicament, quan hi ha una dislocació a l’esquerra d’un d’aquests sintagmes, el pronom de represa és també el pronom en/ne, però a l’element dislocat se li prefixa, de forma opcional però molt preferent, la preposició de: (De) faves no en tinc, (De) faves no en tinc gaires [...]. El pronom en/ne també representa els sintagmes preposicionals encapçalats per de que funcionen com a complement de règim (i alguns adjunts) [...]: De /*Ø la negociació no n’hem tret gairebé res. (Vallduví 2002: 1233).
b) El cas dels circumstancials de lloc, de mode i d’instrument [...] és idiosincràtic: els pronoms febles (p. ex., hi) que pronominalitzen arguments locatius i predicatius seleccionats pel verb [...] poden, opcionalment, pronominalitzar o, en el cas de les dislocacions, reprendre també aquests complements circumstancials. (Vallduví 2002: 1262) c) Como el castellano carece de pronombres átonos de genitivo, no posee equivalentes pronominales de oraciones como el catalán Jo d’això no me’n recordo […]. En estos casos, el español opta por las construcciones de tematización sin marca pronominal: Yo de eso no me acuerdo; De ese asunto prefiero no hablar […]. En algunas variantes del habla coloquial muy informal se construyen alguna vez estas oraciones con pronombres tónicos definidos, como en De Clara, hace siglos que no sé nada de ella. Estas construcciones están muy desprestigiadas, incluso en los registros informales, por lo que se recomienda evitarlas. (RAE 2009: § 40.3e) d) Lo mismo se puede decir de los locativos. El español, a diferencia del francés, carece de clítico locativo; por lo tanto, un complemento locativo dislocado carece de copia pronominal dentro de la oración. (Zubizarreta 1999: 4223) Exercici 4 Tradueix al castellà les oracions següents: Nosaltres, de sintaxi, en sabem molta.
Nosaltres, de sintaxi, en parlem molt.
Estic segura que, de pomes, en Pere en menja cada dia.
De solucions fàcils, no crec que n’hi hagi.
En aquesta casa, hi viurem molt bé.
Aquesta casa m’agrada; hi viurem bé.
2.2. Funcions dels pronom en i hi Resum de funcions, adaptació de Todolí (2002: 1374-1376) FUNCIÓ SINTÀCTICA SUBJ.
PRONOM en OD partitiu en CPRV en SINTAGMA / VERB SN indefinit Ahir va arribar un vaixell; avui també n’arribaran.
SN indefinit Tinc quatre pomes i tu en tens tres.
SP introduït per de És un tema molt delicat i no vull parlar-ne.
4 hi CN en CCL en hi CC hi ATRIBUT CPREDICATIU en hi en INHERENT (VERBS en PRONOMINALS) En aquest cas el pronom no fa cap funció.
hi SP introduït per a, en, per Sempre pensa en ell. Sempre hi pensa.
SP introduït per de Posen aigua al vi per disminuir-ne el grau.
SP introduït per de Era una situació perillosa i se’n va allunyar aviat.
SP no introduït per de Anirem a Girona demà a la tarda. Hi anirem en cotxe.
S adv. SP El jardí és molt agradable; sempre hi passem la tarda.
Que n’és, d’interessant, això.
La majoria de verbs predicatius (excepte els que se substitueixen per en) com ara tornar-se, quedar-se, trobar-se, presentar-se, romandre, aparèixer, anar, considerar En Joan s’ha tornat molt dolent. En Joan s’hi ha tornat.
Verbs dir-se, fer-se, elegir, nomenar, esdevenir T’has fet mal? Te n’has fet? Verbs pronominals que regeixen prep. de Se’n va anar corrents.
Se n’ha sortit prou bé.
Verbs pronominals que regeixen una prep. dif. a de Sense llum no t’hi veuràs.
És molt vell i ja no hi toca gaire.
Exercici 5 1. Disloca al final de l’oració, precedits d’una coma, els complements subratllats i digues si aquesta dislocació comporta l’ús del pronom en o hi.
Ex: Parlem de tu > En parlem, de tu.
Vaig a Barcelona > Hi vaig, a Barcelona 1. Només queda un entrepà.
2. No em puc acostumar a Barcelona.
3. Aprèn molt amb aquest mètode.
4. Se n’han anat de casa.
5. No van trobar el llibre que buscaven a la fira del llibre.
6. Em nomenaran president la setmana vinent.
7. Demà ja no passarem per aquest pont.
8. Posa les flors al damunt de la taula.
9. Llegiu atentament les instruccions d’aquest aparell.
10. No tornaré a viatjar mai més amb Joan.
11. Em sento molt feliç.
5 12. Encara no han tornat de València.
13. No puc dormir amb llençols sintètics.
14. Ens ha sortit un bon ram de flors.
15. Els nens de l’Albert no es van portar gaire bé.
16. No hi veig gaire amb aquestes ulleres.
17. El Jordi no vol portar el fill a una escola privada.
2. Tradueix al castellà les frases amb els complements dislocats al final de l’oració.
2.3. La duplicació pronominal en frases amb ordre neutre a) Introducció: el pleonasme estructural o datiu anticipat a) En general, hem de mirar amb prevenció qualsevol extensió desmesurada de les construccions pleonàstiques referides a terceres persones (amb dues excepcions: quan el complement tònic inicia l’oració cas ja descrit [A en Joan li ha dut una carta el carter] i quan les justifica l’èmfasi expressiu [...]). Així, cal evitar de caure en construccions com la de l’exemple: *el carter li ha dut una carta a en Joan” (Badia i Margarit 1994) b) Fenomen característic del castellà i que s’ha introduït, malauradament, en el català i, recentment, d’una forma molt intensa.
Exemples:  cast. La experiencia le ha enseñado al hombre… = cat. L’experiència ha ensenyat a l’home… (no “L’experiència li ha ensenyat a l’home…”) […] Notem que aquestes frases són sense pausa, sense coma; per tant, no corresponen a l’estructura vista en l’apartat 2d (tematització a la dreta), sinó que són, com dèiem, un pleonasme típic del castellà i que nosaltres no hauríem d’imitar. (Ruaix 2000: 127) b) Duplicacions incorrectes: el complement indirecte meta (cast. “destinatario”) a) Es construeixen amb un complement indirecte de meta alguns verbs biargumentals [amb subjecte i complement indirecte] com telefonar […] i la immensa majoria dels verbs triargumentals [amb subjecte, complement directe i complement indirecte]. Tant en un cas com en l’altre, la realització del complement indirecte en la seva posició canònica NO exigeix que aquest sigui doblat pel clític datiu. Corroboren aquesta informació la bona formació d’oracions com Telefonarem al Lluís i Tot això ho explicarem al teu pare […], on el complement indirecte no apareix doblat.” (Todolí 2002: 1401) b) Les oracions amb verbs ditransitius tendeixen a admetre la presència del pronom feble de tercera persona duplicant el complement indirecte, especialment en valencià i en les zones urbanes del Principat de Catalunya, sobretot en la parla dels joves: El mestre (li) va preguntar la lliçó a la Sara. No obstant això, en els registres formals s’evita aquesta duplicació. (GLC 2016: § 18.4.2.3b) c) En español existe la posibilidad de no doblar el CI cuando se interpreta como destinatario: La opción 1 [grupo preposicional sin presencia del pronombre dativo] es característica de los 6 complementos indirectos que se interpretan como DESTINATARIOS: Entregaron a Alex un canasto.
Se ha observado, no obstante, que la ausencia de doblado en estas construcciones es más propia de la lengua escrita que de la oral. (RAE 2009: § 35.4g) c) Construccions amb duplicació de clític  Els datius benefactius i els datius possessius a) Els datius benefactius són SPs introduïts per la preposició a que no formen part de l’estructura argumental del verb, perquè no participen en l’esdeveniment descrit, però que estan afectats o interessats en el predicat verbal. Dins aquest grup hi ha un subgrup, els anomenats datius possessius, que estableixen una relació de possessió amb un argument del verb[:] {Li/*Ø} han robat el cotxe al Lluís {Li/*Ø} ha sortit una altra dent al nen […] (Todolí 2002: 1397-1498) b) Pel que fa a la duplicació del datiu de possessió amb un pronom feble, hem de distingir les oracions en què el sintagma nominal que expressa la part del cos posseïda és el complement directe i aquelles en què aquest element és el subjecte d’un verb inacusatiu. En el primer cas [complement directe], la duplicació amb el pronom és una solució que no és general de tots els parlars ni té la mateixa incidència en els registres formals que col·loquialment: La Fina ha pessigat les galtes a l’Elvira (o amb duplicació, La Fina li ha pessigat les galtes a l’Elvira). [...] En el segon cas, en què el sintagma nominal és el subjecte d’un verb inacusatiu (caure, sortir, etc.) o d’un verb intransitiu que expressa una activitat relacionada amb una propietat inherent del subjecte (tremolar, pudir, etc.), la presència del pronom de datiu és obligatòria en tots els registres. (GLC 2016: § 18.4.2.3) c) Los dativos posesivos o simpatéticos hacen referencia a la persona o la cosa a la que se atribuye algo, muy a menudo en una relación de posesión o de inclusión (A la casa se le mojó el tejado). (RAE 2009: § 35.7f-q)  El complement indirecte experimentador: verbs psicològics i pseudoimpersonals a) En aquest grup s’inclouen les construccions que depenen d’un verb d’activitat psicològica com doldre, agradar […] o interessar, d’una banda, o d’un verb pseudoimpersonal com […] caldre o fer falta, d’una altra banda. […] En aquest tipus de construccions, la duplicació és obligatòria o quasi obligatòria en la major part dels contextos […]”. Ex: Li agrada molt ballar a la Maria. Li fan falta més dades a l’investigador. (Todolí 2002: 1400) b) La duplicació és molt freqüent en tots els registres amb els verbs psicològics, amb els que expressen necessitat o obligació i amb verbs com acudir-se, passar o succeir, entre d’altres: A quina amiga teva no li repugna l’olor de vinagre?; Si no ho fas tu, li tocarà fer-ho a un altre; Aquestes coses només li passen al teu home. (GLC 2016: § 18.4.2.3) c) Predomina la ausencia del pronombre dativo en las construcciones con complementos indirectos que se interpretan como destinatarios de una acción: Entregaron a Álex un canasto […] En cambio, el pronombre átono raramente se omite con los que se interpretan como experimentadores, como se aprecia en el contraste Le duelen — *Duelen las muelas a Inés.
(RAE 2010: § 35.2.3c) Exercici 6 7 1. Identifica el tipus de datiu de les frases següents: a. Le ha sabido mal a Mercè que salierais.
b. Le encarga el trabajo a Maria.
c. Le crece pelo blanco a Juan.
d. Le diré a tu mujer que la engañas.
e. Le regaló un ordenador nuevo a su hijo.
f. A su madre le gusta que llegue temprano.
g. Se le cayó la pelota al niño mientras jugaba.
2. Tradueix les frases de l’exercici anterior al català.
3. Les oracions clivellades (rematitzacions) a) A més de les dislocacions [...] hi ha un altre feix de construccions que expressen relacions informatives: les oracions clivellades. Les clivellades es caracteritzen per separar de forma explícita en l’estructura de l’oració el rema del rerefons. (Vallduví 2002: 1274) b) Las copulativas enfáticas de relativo han sido llamadas también perífrasis de relativo, oraciones hendidas, oraciones escindidas y oraciones pseudohendidas, entre otras denominaciones. Estas construcciones tienen tres componentes: 1. El verbo ser 2. Una oración de relativo sin antecedente expreso 3. Un segmento focal Así, en la oración Esto es lo que estaba yo buscando, el verbo ser aparece en la forma es, el segmento focal es esto, y la relativa sin antecedente es lo que estaba yo buscando. (RAE 2009: § 40.10b) 3.1. El relatiu en castellà a) En les clivellades com [És el Marçal que no soporto] fa de «clivella» entre el rema i el rerefons la conjunció de subordinació que. (Vallduví 2002: 1275) b) En les construccions que aquí ens interessen, el constituent focalitzat (o focus) se situa entre el verb ser i un dels relatius usats en les oracions sense antecedent (qui, el qui/que, on, com, quan). Comparem, per exemple, l’oració enunciativa no marcada El pare se’n va anar ahir a futbol amb les oracions clivellades paral·leles següents: És el pare qui/el qui/el que se’n va anar ahir a futbol; És a futbol on se’n va anar ahir el pare; És ahir quan el pare se’n va anar a futbol. En la primera es focalitza el constituent el pare; en la segona, a futbol, i en la tercera, ahir, i en cada cas aquest constituent apareix seguit d’un relatiu que assumeix una funció paral·lela en les relatives sense antecedent. En lloc d’aquest relatiu independentment de la funció del constituent focalitzat, també és possible l’ús de la conjunció que: És el pare que se’n va anar ahir a futbol; És a futbol que se’n va anar ahir el pare; És ahir que el pare se’n va anar a futbol. (GLC 2016: § 27.11.2) c) El relativo ha de ser semánticamente congruente o compatible con el segmento referencial […]. Así, en Fui yo quien llamó los pronombres yo y quien se refieren a seres humanos; en la oración En esta casa es donde vivo son semánticamente congruentes el grupo preposicional en esta casa y el adverbio relativo donde, que hace referencia a un lugar. Se dice, análogamente, 8 así es como… (compatibilidad de modo); allí es donde… (de lugar); entonces fue cuando… (de tiempo), etc. (RAE 2009: § 40.10i) Exercici 7 Tradueix al castellà les oracions següents : Va ser llavors que ho vaig saber.
Ha estat aquí que l’han agafat.
Va ser per casualitat que ho vaig saber.
No has estat tu sinó ell que ho ha dit 3.2. La preposició en castellà a) Cuando el antecedente lleva preposición, en el habla coloquial se tiende a suprimir la mención de esa misma preposición delante del relativo […]. Entre hablantes catalanes, esta supresión es frecuente en las oraciones enfáticas de relativo con el verbo ser […]: Fue por eso que recurrí a una gran amiga de ella […]. La construcción considerada más correcta exige, en estos casos, repetir la preposición ante el relativo, y que este lleve artículo: Fue por eso por lo que… (Diccionario Panhispánico de Dudas, s. v. «que»).
b) También se atestigua la situación inversa, es decir, la presencia de la preposición ante relativo y su ausencia en el foco de la perífrasis: Lo que urgen es a que el problema se resuelva […]. Se aconseja evitar [esta forma de discordancia. Debería ser A lo que urgen es a que el problema se resuelva]. (RAE 2009: § 40.10n) Exercici 8 Corregeix els errors de normativa que hi ha en les oracions següents: Es por eso que nos estamos equivocando.
Es a que llegues que estamos esperando.
Ellos son a los que no les agrada mi imagen.
El hijo de mi vecino es con quien me iré de vacaciones.
Lo que nos animan es a que lo intentemos.
Es que el problema se resuelva a lo que urgen.
4. La posposició del subjecte: la inversió estilística a) A propòsit de l’ordre estilístic, hem d’advertir d’una diferència amb el castellà. En efecte, en la llengua literària castellana és bastant freqüent l’anteposició del verb a un altre element de la frase (fenomen que també es pot anomenar prolepsi del verb o inversió de l’ordre lògic). Aquest costum, en general, resulta estrany a la construcció habitual de la frase en català, francès, italià, etc., per la qual cosa val més evitar-lo [...]: «Escriu Mercè Rodoreda sobre la seva plaça» (inversió de subjecte i verb) > Mercè Rodoreda escriu sobre la seva plaça. (Ruaix 2000: 29) 9 b) Ha estat observat que els verbs inacusatius (venir, arribar, sortir, etc.) i els verbs psicològics (agradar, preocupar, etc.) afavoreixen l’aparició de subjectes postverbals, a diferència dels verbs intransitius, que afavoreixen l’ús de subjectes preverbals. (Vallduví 2002: 1241) c) Quan el subjecte està format per un sintagma nominal llarg o pesant, és a dir, complex pel nombre d’elements que el formen, apareix generalment en posició postverbal, sense que la interpretació sigui necessàriament marcada. És el que ocorre amb el subjecte de l’oració Són contribuents les persones físiques o jurídiques i les entitats a què es refereix l’article 36 de la Llei. (DCL 2016: § 33.2.1) d) Pel que fa a l’ordre dels elements dins les oracions interrogatives neutres, el subjecte —si no és el·líptic— normalment apareix en posició perifèrica, dislocat a la dreta o a l’esquerra de l’oració: Són de Castelló, els teus avis? Els teus avis, són de Castelló? Si el subjecte és un pronom personal, també ha d’anar en posició perifèrica (Saben la combinació, elles?). En canvi, no és propi del català situar el subjecte entre el verb i el complement. Per això, no són naturals construccions com Coneix vostè els avantatges d’aquest producte? en lloc de Vostè coneix els avantatges d’aquest producte? o bé Coneix els avantatges d’aquest producte, vostè? (GLC 2016: §34.2.1.1) e) El sujeto de las interrogativas parciales suele seguir al verbo, sea o no de forma inmediata (¿Qué dice Ismael?; ¿Dónde encontró esa pulsera el conserje?) (RAE 2010: § 42.3.3c) Exercici 9 1. Indica en quines de les oracions següents es produeix una inversió estilística indeguda i corregeix-la.
En ser preguntat, ha afirmat l’entrevistat que no ho veia bé.
Surten avions cap a París cada dia.
Venia un cotxe per la carretera quan vaig tenir l’accident.
En començar l’acte, va adreçar-se l’orador al públic assistent.
Hi havia una vegada...
Em sembla a mi que això no és cert.
2. Tradueix les oracions següents al català: Opinan los expertos que estos resultados constituyen un éxito.
Llegan malas noticias de todas partes.
El verbo, lo antepone el español con mucha naturalidad.
Annex: la coma en les dislocacions a) Notem que en la llengua escrita s’usa una coma entre el constituent dislocat a la dreta i la resta de l’oració (No en parlarem mai més, d’això), mentre que la coma és optativa en els dislocats a l’esquerra i generalment s’evita si es tracta de constituents poc complexos (D’això no en parlarem mai més). (GLC 2016: § 33.3) b) L'ordre lògic dels elements de l'oració en català és el següent: subjecte, verb i complements del verb (complement directe, indirecte, etc.).
Quan un constituent es desplaça del lloc que li correspon, la inflexió que es produeix entre aquest i la resta de l'oració sovint es marca amb una coma.
10 Segons que el constituent desplaçat sigui conegut o no, hi ha dos tipus de desplaçaments.
Si un constituent conegut es desplaça cap a la dreta sempre es marca amb coma. A més, apareix un pronom que substitueix aquest complement desplaçat. Per exemple: No hi vull anar, a treballar.
N'estava tip, de dir-li que havia de deixar la roba ben plegada.
En canvi, l'ús de la coma no està regulat i, sovint, és opcional quan aquest constituent conegut és a l'esquerra. La coma hi és més justificada si el complement representat explícitament és llarg. Per exemple: A la Carme li han donat el certificat de coneixements de llenguatge administratiu.
De persones tan dinàmiques i emprenedores com elles, no en conec cap.
El segon cas de desplaçament és aquell en què el complement desplaçat ofereix informació nova. En aquestes frases la coma és obligatòria. Es pot fer un desplaçament a l'esquerra sense que hi aparegui el pronom. Per exemple: Seguretat, és el que vol.
En Pere, va demanar una beca l'any passat, i no l'Helena.
A la filla, ha deixat les terres.
En cotxe, faran tot el viatge. (Optimot: Fitxa 6788/1) c) Cuando los complementos verbales anticipan su aparición, normalmente con la intención de destacar o enfatizar el elemento anticipado, tampoco debe escribirse coma: Vergüenza debería darte; Muy contento te veo. En cambio, cuando el elemento anticipado simplemente expresa el tema del que se va a decir algo, la coma es opcional: De ese asunto, apenas sé nada / De ese asunto apenas sé nada; Carne, no suelo comer mucha / Carne no suelo comer mucha; Eso, lo digo yo / Eso lo digo yo; A ese ingeniero, lo quisimos contratar nosotros / A ese ingeniero lo quisimos contratar nosotros. En este último caso, la presencia de la coma es más conveniente cuanto más largo es el fragmento anticipado: La costumbre de hacer regalos a los niños cuando terminan las clases, nunca le hemos seguido en mi casa. (RAE i ASALE 2010: § 3.4.2.2.2.2) Bibliografia BADIA I MARGARIT, Antoni Maria (1994): Gramàtica de la llengua catalana, descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 22).
HERNANZ, M. L. i BRUCART, J. M. (1987): La sintaxis, I. Principios teóricos. La oración simple. Barcelona: Crítica.
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2016): Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis catalans.
OPTIMOT http://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html RAE I ASOCIACIÓN DE ACADEMIAS DE LA LENGUA (2005): Diccionario panhispánico de la lengua española.
Madrid: Santillana.
Versió en línia: <http://www.rae.es/recursos/diccionarios/dpd>.
— (2009): Nueva gramática de la lengua española. Madrid: Espasa.
— (2010): Ortografía de la lengua española [Edición en línea (www.rae.es)].
RUAIX, J. (2000): El català complet. 2: Morfologia i sintaxi. 6a ed. Moià: L’autor.
11 TODOLI, J. (2002): “Els pronoms”. A: SOLA, Joan [et al.] [dir.] Gramàtica del català contemporani, vol. 2. Barcelona: Empúries, p. 1337-1433.
VALLDUVÍ, E. (2002): “L’oració com a unitat informativa”. A J. Solà (dir.) Gramàtica del català contemporani, vol. 2. Barcelona: Empúries, p. 1221-1280.
ZUBIZARRETA, M. L. (1999): “La estructura informativa de la oración”. A I. Bosque i V.
Demonte (eds.) Gramática descriptiva de la lengua española, vol. 3. Madrid: Espasa, p.
4215-4244.
12 ...

Comprar Previsualizar