Introducció a la Ciència Política (apunts esquemàtics) (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2012
Páginas 44
Fecha de subida 10/11/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA POLÍTICA JUDIT BAEZA FERNÁNDEZ UNIVERSITAT POMPEU FABRA 2012 – 2013 Profressor Ferran Requejo INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA POLÍTICA Les ciències socials són molt variades (Economia, Sociologia, Antropologia...) i tenen fronteres molt difuses. La Ciència Política és una disciplina diferenciada i té connexions amb la resta de ciències socials, però amb perfil propi.
Què és la Ciència Política? Definicions segons Bobbio: 1. Sentit ampli: estudi de la política des de l’Antiguitat Classica.
2. Sentit estricte - Finals s. XIX.
- Estudi estrictament científic de la política: diferència entre observar política des del sentit comú – visió general amb rigor de la ciència política (és diferent raonar una cosa de vista general amb rigor).
Concepcions Concepció globalista (inicis ciència política): La Ciència Política no existeix com a disciplina, és un punt de trobada entre especialistes de diferents disciplines que tenen un mateix interès per la política.
Concepció secessionista: La Ciència Política té el mateix estatus que les altres disciplines: té especialistes (identitat pròpia).
La Ciència Política com a professió - Institucions polítiques i administracions públiques.
- Organitzacions de representació d’interessos i ONG (partits polítics, moviments socials...).
- Sector privat: empreses dedicades a l’assessoria, consultoria, gestió, realització d’estudis demoscòpics, màrqueting, auditories de gestió...
- Ensenyament i recerca: universitats i instituts de recerca, ensenyament secundari, centres de formació contínua...
- Organismes internacionals i d’acció exterior: diplomàcia, organitzacions internacionals, conselleries de relacions exteriors i cooperació.
1 Quan neix la Ciència Política? Daniel Bell: “La política sempre precedeix la racionalitat, i sovint pertorba la racionalitat”.
- Per estudiar la política de manera racional ha d’existir la política.
- La política és un objecte d’estudi que varia i modifica constantment la Ciència Política.
Miquel Caminal: “Dependència de la informació i pluralisme inherent a la interpretació”.
- No es poden estudiar fets que no han passat, cosa que limita el que vols estudiar.
- Depens de la informació actual i històrica, i això et limita. Malgrat tot, tu pots experimentar comparant amb altres fets semblants.
- Pluralisme inherent: sobre un mateix fenomen polític poden haver-hi diferents interpretacions. No hi ha teories establertes, hi ha diverses teories i opinions. No es tracta de saber una teoria correcta, sinó que la que millor funciona en un determinat cas.
RUPTURA ENTRE PENSAMENT CLÀSSIC I POLÍTIC MODERN: AUTONOMIA DE LA POLÍTICA Pensament polític clàssic - La política és una esfera distingible, però NO autònoma: està lligada a la resta d’esferes de la vida social.
- Difícil distingir la seva anàlisi de la del conjunt de la societat.
- Política ve de “polis” (conjunt de la societat).
Pensament polític modern - Política com a esfera autònoma.
- La modernitat porta a idees com la laïcitat, individualitat i predomini de la raó.
- La societat es fa més complexa.
- Diferents esferes cada cop més especialitzades.
- Contraposició entre allò públic i privat.
- Sorgiment de l’ESTAT com a ens separat de la vida privada.
 Edat Mitjana (senyors feudals): esfera privada.
 Absolutisme (reI)  ADMINISTRACIÓ  separació vida privada i pública  ESTAT: organisme polític com a base del poder del rei.
 Edat Moderna: l’Estat comença a tenir poder. L’Estat augmenta i justifica les seves accions en què són d’ interès nacional (raó d’Estat).
2 Estat com a objecte d’estudi - El príncep com a subjecte constituent (Maquiavel): el crea i justifica les seves decisions sobre l’Estat.
- L’Estat com a poder absolut instituït per la col·lectivitat (Hobbes): el govern protegeix el poble a canvi de la seva obediència.
- Idealment es possible una societat sense estat, però la societat té uns interessos que sense govern és difícil d’aconseguir  PARLAMENT: òrgan representatiu de la societat que du a terme drets i lleis.
RUPTURA ENTRE PENSAMENT POLÍTIC MODERN I CIÈNCIA POLÍTICA Sartori: “El descobriment de l’autonomia de la política no condueix cap a un mètode científic”.
Fets que s’estudien de forma rigorosa a través d’estratègies sense que s’impliquin els teus prejudicis → evidència empírica + teories (certeses) → demostrar una teoria empíricament.
- L’Estat modern és terreny d’elits polítiques: poca gent implicada en el govern de l’Estat (homes, rics, propietaris...).
- Estat liberal elitista: es limita a protegir la llibertat d’acció dels individus en la seva vida privada, particularment l’econòmica.
- L’Estat comença a democratitzar-se.
Quatre fenòmens que faciliten el naixement de la Ciència Política: 1. Sufragi universal.
2. Reconeixement del pluralisme polític (reconeixement de la legitimitat de l’existència de diferents partits polítics) i la possibilitat de canalitzar demandes polítiques amb igual legitimitat per accedir al Govern d’Estat.
3. Inclusió de les diverses classes socials al sistema polític, particularment de la classe obrera.
4. Configuració d’un sistema polític amb partits polítics com a principal element.
- La democratització de la societat influeix en la política: la política es fa present a la societat i es fa evident que la societat hi influeix.
- La política es fa anònima (no es pot estudiar en una figura, depèn de la societat/masses).
3  El sentit comú i els coneixements anecdòtics deixen de ser suficients per estudiarla.
 Es fa necessari fer servir el mètode científic, així com tècniques empíriques (quantitatives o qualitatives).
- Les preguntes normatives/ètiques passes a dependre del coneixement científic.
- El focus de la Ciència Política passa del “ESTAT” al “SISTEMA POLÍTIC”.
 El camp d’estudi s’amplia cap a nivells inferiors a l’Estat (societat civil, lobbies, partits...) així com cap a nivells superiors (organitzacions internacionals o supranacionals).
- Les fronteres del “sistema polític” no són clares.
Els camps de la Ciència Política: la teoria política Teoria Política: estudi dels aspectes conceptuals i normatius/ètics de la política → definir nous conceptes de la realitat i conceptes ideals.
- Aspectes conceptuals: agafar realitats i etiquetar-les amb conceptes per a facilitar-ne l’estudi i fer treball teòric. Cap realitat és igual als conceptes, però s’hi acosten.
- Aspectes normatius: determinar cap a quins fins i mitjans tendeix al teoria política.
Es discuteix l’evolució dels conceptes.
La frontera amb la filosofia política és borrosa. La diferència és d’enfocament: - Teoria política = empírica - Filosofia política = abstracta.
Comportament polític Consisteix en veure com actuen els diferents actors polítics  estudi de què vota al gent, perquè ho fan, com i per què apareix l’acció col·lectiva, el paper dels lobbies...
ENFOCAMENTS: 1. Estructura: tu et comportes com et comportes perquè l’estructura de la societat et determina (classe social a la que pertanys).
2. Socialització (Michigan): et comportes com et comportes perquè l’entorn et condiciona (Idealista + importància de l’educació familiar).
3. Racionalitat (teoria econòmica estàndard): els sectors polítics són racionals instrumentalment. Tenen preferències, interessos i un coneixement de la realitat (creences) que els fa prendre decisions (individualistes).
4 Política comparada - Estudi comparat de diferents sistemes, institucions i règims polítics (països, territoris...).
- Objectiu: descripció del sistema polític de cada país i recerca de pautes comunes entre sistemes polítics similars, mitjançant l’ús de tipologies.
- Comparació, descripció i intent de fer estudis de causa i conseqüència.
- Models de democràcia:  Democràcia majoritària: totalitat.
 Democràcia de consens: el govern sempre hi ha tots els partits i es prenen decisions conjuntes.
Sistemes de política comparada 1. País presidencial (EE.UU.): - Es tria el president directament.
- Poder legislatiu i executiu separat.
2. País parlamentari (Alemanya): - Es tria el Parlament i el Parlament escull el president.
- Poder legislatiu vinculat al poder executiu.
3. País semipresidencial (França): - Es tria un Parlament que escull a un president.
- S’escull a un president de la República, que té poders executius reials.
- El president de la República i el 1r ministre comparteixen poders.
Anàlisi de Polítiques Públiques - Estudi d’allò que fa l’Estat (quan s’arriba al poder, com s’intervé).
- Descripció de les polítiques, classificació i estudiar quins són els diferents actors que acaben constituint unes polítiques públiques (com s’ha arribat o evitat a una política pública).
Ciència de l’Administració - Estudi de l’organització administrativa de l’Estat.
- Es comparen diferents règims d’administració, se n’analitza el funcionament, el paper de la burocràcia...  s’estudia el paper i quina relació té amb el sistema polític.
5 Relacions internacionals Estudi de les relacions entre els Estats, en totes les seves variants: des de les seves relacions directes fins els actors interestatals (ONG’s, organitzacions internacionals, empreses transnacionals...).
El quadrat politològic 1. Conceptes. Claredat conceptual.
3. Exemples i números.
(dades empíriques) 2. Història. Perspectiva.
4. Política comparada.
La ciència política no es presta a l’experimentació.
Dicotomies (oposicions) clàssiques de la Ciència política 1) Positiu / Normatiu  Positiu: estudi de la realitat tal i com és.
 Normatiu: estudi d’allò que hauria de ser.
 A vegades els límits són borrosos.
2) Natura / Criança  Natura: naturalesa humana de les idees innates.
 Criança: la naturalesa és com una “tabula rasa”  es condiciona en funció de l’entorn.
 Estudiosos moderns diuen que hi ha una barreja entre natura i criança: els humans tenen idees innates i estan determinats per l’entorn.
3) Estructura / Agència  Estructura: la societat està determinada per l’estructura social.
 Agència: els sectors determinen l’estructura social.
4) Individualisme / Holisme  Individualisme: “la guerra no existeix, el que existeixen són individus concrets, que agafen armes concretes i maten individus concrets” (Karl Popper) o Conjunt d’individus concrets = societat.
o Els fenòmens col·lectius són conjunts de fenòmens individuals.
 Holisme: 6 o Causes individuals = estructura i causes col·lectives.
o Els col·lectius fan que els individus siguin com siguin.
Què és la política? Origen - “Política” ve de polis. Designa el conjunt dels afers propis de la societat.
- Antropologia aristotèlica: l’home com a zoon politikon  la participació en política es pròpia de l’home (natural).
 PROBLEMA: massa ampla. Impossibilitat de definir un objecte d’estudi propi d’una ciència.
- L’autonomia de la política es descobreix amb Maquiavel i es remata amb Hobbes.
David Held i Adrian Letfwich: "Segons la nostra opinió, la política és un fenomen que es troba en tots i entre tots els grups, institucions i societats, tant de la vida pública com de la privada. (...) No tracta del govern, o només del govern. (...). De fet, no hi ha res més polític que els intents constants d’excloure certs tipus de problemes de la política”.
- A vegades, la millor manera de fer política és dir que no és política.
- Tensió entre concepte política molt ampli i un altre molt estret, amb la possibilitat de què et deixi fora de la política.
Abba Lerner: “Una transacció econòmica és un problema polític resolt. [...] L’economia ha guanyat el títol de Reina de les Ciències Socials per escollir com a domini els problemes polítics resolts”.
- Problema polític resolt: els interessos s’han posat en comú i s’ha arribat a una conclusió.
- S’ha d’anar amb compte, perquè els problemes polítics no sempre es resolen a causa dels conflictes d’interessos i de les desigualtat de poders.
Dimensions de la política Dimensió vertical → Qui mana i qui obeeix? - Relacions existents entre governants i governats.
- Problema clàssic: estudiar perquè en països que són democràtics, com és que qui té el poder són famílies constants? 7  Hi ha elits de poder, més o menys identificades, que exigeixen obediència a la resta de la població i miren de legitimar el seu domini.
Dimensió horitzontal → Com gestionen el poder els membres d’una comunitat? - Relacions existents entre els membres d’una comunitat política en termes de cooperació o d’autoafirmació egoista.
 Exemple clàssic: la vaga (relació poble amb el poder).
- Veure com la societat actua de tal manera.
Tres nivells on és present la política 1) Governs i institucions polítiques: partits polítics, sindicats.
2) Actors privats fonamentalment no polítics: grups o organitzacions que tenen una relació indirecta amb la política.
 Els mitjans de comunicació són una influència enorme.
3) Societat civil: conjunt de gent que es mou en la política, però que no formen part de cap dels 2 nivells anteriors.
 IMPORTÀNCIA POLÍTICA: mobilitzen gent, creen membres presectors (persones a qui la gent escolta) i opinions.
 Òmnium cultural, Convivència Cívica...
Quatre conceptes de la política (no excloents) 1. La política com el control sobre persones i recursos (PODER).
És polític tot fenomen vinculat a formes de poder o de domini sobre els altres, imposant conductes que no són espontàniament adoptades.
 Maquiavel, Lasswell, Dalh.
2. La política com a activitat desenvolupada a través d’un sistema d’institucions públiques (INSTITUCIONALITZACIÓ).
La política és tota activitat feta dins d’unes institucions estables (Estat) autoritzades per exercir una coacció sobre una comunitat.
 Webber.
8 3. La política com a activitat regida pels valors de l’ordre i l’equilibri social (SISTEMA DE VALORS).
Tota activitat encaminada a fomentar el bé comú o l’interés general, mitjançant al redistribució de valors  estudiar allò que fa que la societat sigui estable.
 Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Locke, Parsons o Easton.
4. La política com a activitat vinculada a la defensa de la comunitat contra una amenaça exterior (VIOLÈNCIA ORGANITZADA).
La preparació per la guerra i l’organització militar, amb les exigències de jerarquia, disciplina, recursos i coacció  origen de l’activitat política.
 Spencer, Gumplowicz.
Aquest punt de vista ha influït en la concepció de la política interna  lluita permanent de “nosaltres – ells”, basada en la distició amic – enemic.
 Schmitt Tres aspectes de la política 1) La política com a estructura (polity) Identificar en quines estructures s’ha concretat l’organització social d’una comunitat determinada.
 ANÀLISI DE L’ESTAT: estudi de les funcions d’un Parlament o d’un Tribunal Constitucional 2) La política com a procés (politics) La política implica una manera determinada de comportar-se d’un col·lectiu o d’uns individus que podem identificar com ho fan.
 Anàlisis de com negocien els partits per formar una coalició de Govern. Per què determinats grups poden organitzar-se com a partits i d’altres no. Per què es tria una candidatura i no una altra.
3) La política com a resultat (policy) Resposta a la combinació d’estructura i procés a cada conflicte que cal gestionar.
Aquestes respostes en forma de decisions efectives són el producte final de la política.
9 Ètica i política - L’ètica i la política estan relacionades. La política suscita (promou) de qüestions de principi, implica escollir entre valors contradictoris i sovint s’inicia i es manté per raons ètiques.
- L’ètica i la política són independents. Allò que és més correcte moralment pot no tenir gaire relació amb el que acaba passant.
 “ÉS” no implica “HA DE SER”.
10 TEMA 1 EL PODER POLÍTIC I ANÀLISI POLITOLÒGIQUES Organització social i relacions de poder - “Poder” és un terme difícil de definir (= “política”).
- L’ésser humà és un ésser social. La política serveix per “orientar les situacions socials cap a un objectiu, o a ordenar-les i integrar-les adjudicant papers, recompenses i sancions i resolent conflictes” (Bouza-Brey a Caminal 1996: 39).
 Utilitat política: la societat necessita orientar-se cap a interessos comuns, per això la política pren les decisions.
- La política necessita del poder per complir la seva funció  el poder és la capacitat d’aconseguir obediència dels altres.
- “Té poder aquell individu o grup d’individus que aconsegueix que altres (individus o grups) facin (o deixin de fer) el que ell vol” (Bouza-Brey a Caminal 1996: 40).
 Mitjançant el poder és poden aconseguir els objectius de la política.
 Perquè hi hagin normes i es compleixin, és necessita la força de l’Estat.
- La doble naturalesa del poder: “el poder es pot concebre com l’instrument pel qual s’obtenen tots els altres valors, de la mateixa manera que una xarxa s’usa per atrapar peixos. Per a moltes persones el poder també és un valor en si mateix; de fet, per a alguns sovint és el premi principal. Atès que el poder funciona a la vegada com un mitjà i com un fi, com a xarxa a i coma peix, constitueix un valor clau en la política” (Karl Deutsch 1976: 41).
 El poder és un mitjà per aconseguir coses i és un fi (objectiu) al mateix temps.
 Les persones senten satisfacció quan tenen el poder, i no el volen perdre.
 El poder i els diners s’assemblen.
Dues visions del poder (no excloents) Recurs - El poder seria una mena de “cosa”, externa als éssers humans, del qual un individu o grup “s’apodera”  el poder és abstracta.
- L’anàlisi ha de buscar “on és” el poder  com fan les persones perquè les obeeixin.
 Hobbes, Marx o Mosca.
11 Resultat d’una relació social - El poder no és un recurs del que et puguis apoderar, no el “posseeixes”.
- El poder són “relacions” amb els altres des d’una posició de més o menys poder.
 Tothom aporta alguna cosa al poder, fins i tot, els que l’accepten.
- L’anàlisi ha de descriure aquestes relacions de poder i les situacions on s’hi poden trobar els diferents actors.
 Interessa la posició dins de la societat i el perquè et veuen d’una manera determinada.
 Anàlisi de per què obeeixen les persones a altres que tenen més poder.
 Maquiavel, Tocqueville, Dahl.
Tres fonts i tres tipus de poder El poder coercitiu - Neix de l’amenaça de l’ús de la força física sobre la vida, la integritat física, la llibertat...
- Forma bàsica relació societat – Estat (no l’única).
 L’Estat exerceix el monopoli de la força.
 Quan un Estat és dèbil, sorgeixen competidors (màfies, senyors de la guerra...).
El poder persuasiu - Neix i actua sobre la ment.
- Capacitat d’obtenir obediència fent coincidir les creences o les preferències de qui obeeix amb els d’aquell qui mana.
- Actua sobre els creences i sobre les preferències. Una persona que té poder de persuasió pot modificar les creences de la gent.
 Típic de les religions, però també dels partits, dels grups d’afinitat... MOLT IMPORTANT al món modern  POLÍTICA DE MASSES.
 Exemple: Primera Guerra Mundial (1914 – 1917). Els obrers estaven en contra de la guerra, però els Estats van aconseguir que es posicionessin a favor gràcies a la propaganda.
El poder retributiu - Neix de la capacitat de repartir recompenses a canvi d’acceptació de les ordres.
- Les relacions de poder retributiu més evidents a la societat moderna es donen a l’àmbit de l’empresa i en l’àmbit econòmic.
 L’Estat té poder retributiu.
12 Evolució del poder polític premodern Societats acèfales (Paleolític) - Economia: caça i pesca (supervivència). No hi ha excedent econòmic.
- Societat: nòmada, poc complexa, i molt basada en la família. Control social basat en el llinatge, la tradició i la dificultat de sobreviure en un medi hostil.
- Poder polític: poc separat de la societat i poc jeràrquic. Hi ha caps però estan sotmesos a la tradició, igual que la resta de membres.
 Amenaça: exclusió del grup per saltar-se la tradició.
 Importància del lligam sanguini i del poder administratiu.
Societats segmentàries (Neolític) - Economia: societats agrícoles poc desenvolupades. Primers excedents econòmics.
- Societat:  Sedentària i tribal, però comença a haver-hi vincles no-familiars (ètnies).
 Estratificació social basada en desigualtats de riquesa i justificada i controlada per la religió (límit al poder dels rics).
- Poder polític:  Guanya una relativa identitat respecta la societat i s’estabilitza.
 Aparició d’elits basades en el llinatge, la riquesa i la tradició, i justificades per la religió (creences i supersticions).
Ciutat – Estat - Economia:  La base continua sent l’agricultura.
 Expansió de l’artesania i el comerç.
 Esclavisme.
- Societat:  Urbanització  diferenciació entre camp i ciutat.
 Els vincles de llinatge i de tribu es debiliten.
 Aparició del concepte de ciutadania (vincle amb la comunitat).
- Poder polític:  Major identificació de la política enfront de les altres esferes socials.
 Participació de la ciutadania al govern.
 Rotació de les magistratures  el poder no es concentra en una sola persona.
13 Imperi burocràtic - Economia: Similar a la de la Ciutat – Estat, però marcada per la necessitat d’emprendre grans projectes que requereixen d’alts nivells de coordinació (obres hidràuliques, manteniment de fronteres extenses...).
- Societat: formada per súbdits units per creences religioses i lleialtat a la dinastia imperial.
- Poder polític:  Centralitzat en mans d’una dinastia governant, normalment legitimada per la religió, i que executa el seu poder mitjançant un aparell burocràtic.
 Les disputes es donen dins del “palau” (conspiracions), excepte en temps de guerres.
Feudalisme - Economia:  Base agrícola, basada en la ruïna dels imperis per excessiva demanda del centre.
 L’economia passa a ser de subsistència: disminueix el comerç i l’activitat econòmica es descentralitza.
 La burocràcia deixa de ser necessària.
- Societat:  Marcada per la inseguretat.
 Controlada per una aristocràcia de senyors feudals lligats pel vassallatge fins arribar al rei.
 Gran influència de la religió.
- Poder polític:  Descentralitzat territorialment, concentrat a nivell local en mans dels senyors feudals.
 Contrapesos provinents de les ciutats i la religió (legitima i controla el poder).
Els primers Estats moderns (segle XVI – XVI) (1) - Economia:  Creixen les ciutats i el comerç.
 Disminueix la importància de l’agricultura i dels senyors feudals.
- Societat: es manté l’estratificació feudal, però la burgesia urbana i comercial es fa més important.
- Poder polític:  El rei fa servir el poder de les ciutats per desposseir el poder de l’artistocràcia.
14  El poder se centralitza (ABSOLUTISME) i neix la burocràcia moderna.
 L’Estat s’independitza aparentment de la societat  Administració pública (progressivament desenvolupa interessos propis independents dels reis).
Estat liberal (2) - Economia:  Trànsit cap al capitalisme.
 L’agricultura perd importància enfront la industria i el comerç.
 Política econòmica de “laissez-faire” (deixar fer, deixar passar).
- Societat:  Desaparició del feudalisme.
 Ascens de la burgesia  conflictes amb les noves classes socials (mitjana, treballadora...).
- Poder polític:  La burgesia acaba amb el poder absolut del rei.
 S’instaura l’Estat representatiu amb poders limitats, controlats per la burgesia.
 S’implanten els Estats liberals: el govern està limitat (propietats), té l’obligació de protegir i vigilar la política fiscal.
 Mecanismes de participació política  PARLAMENT.
 Burgesia: classes de la qual depenia l’activitat econòmica de les ciutats (no camperols, senyors feudals ni sacerdots).
 Primers Estats liberals = primers Estats parlamentaris.
La crisi de l’Estat liberal (finals segle XIX) - Economia:  Aprofundiment en l’economia capitalista.
 Segona Revolució Industrial.
 Comerç a escala mundial i Imperialisme.
- Societat:  Polarització social: els pobres s’arruïnen i marxen a les ciutats.
 Aparició del moviment obrer (resultat de la lluita entre classes burgesia – proletaris), de la qüestió nacional i de la societat de masses.
- Poder polític:  Universalització del sufragi  democratització (dret a vot).
 Aparició de respostes revolucionàries i contrarrevolucionàries als reptes de la política de masses: Comunisme i Feixisme.
15  A Escala mundial apareixen els grans imperis colonials: es va cap a les zones menys habitades per conquerir, dominar i realitzar intercanvis que produeixin beneficis.
 EUA / Gran Bretanya: democratització gradual.
o Democràcia estabilitzada.
o Partits, sindicats (moviment obrer)  confiança per arribar al poder i realitzar canvis.
 Estats fan canvis limitats respecte de les classes altes, per la seva por a les masses.
o Democràcia = resultat revolució.
o Desconfiança a l’Estat (de qui té el poder).
 Alemanya guanya la Primera Guerra Mundial contra França, Gran Bretanya / EUA.
o Monarquia Constitucional (Emperador) / Parlament.
o No Estat democràtic: el Rei assigna el poder executiu.
o La República Alemanya neix amb desconfiança:  Feixisme: resultat de la desconfiança dels partits de la dreta.
 Comunisme: resultat de la desconfiança dels partits d’extrema esquerra. Fan una Revolució per implantar la democràcia liberal cap a la classe obrera i un Estat despòtic cap a les classes altes.
 El món està dividit en: Occident (democràcia liberal); Europa feixista (Itàlia, Alemanya, Espanya); i Europa comunista (URSS).
o S’enfronten a la Segona Guerra Mundial com a resposta de les diferents polítiques de masses.
o Aliança de l’URSS i de l’Europa liberal vs l’Europa feixista.
o Quan s’enfonsa el feixisme, a Occident predomina la democràcia i a Orient el comunisme.
Estat democràticosocial - Economia:  Divisió del món entre capitalisme i socialisme, amb triomf del capitalisme.
 Intervenció de l’Estat a l’economia capitalista per controlar la qüestió social i les crisis econòmiques.
 Posterior auge del neoliberal.
 Posindustrialisme (1970)  noves tecnologies, innovació.
- Societat:  Polarització mundial entre països desenvolupats i en vies de desenvolupament.
 Aparició (1r món) de la societat del consum.
 Ascens de la classe mitjana.
16  El moviment obrer es comença a debilitar, però continua sent la base.
- Poder polític:  La democràcia es consolida (1r món).
 Moderació de les diferències entre esquerra i dreta.
 Divisió del món entre EUA i la URSS  triomf d’EUA.
 Trànsit del món bipolar a un de multipolar, amb pes de les organitzacions internacionals.
 Inflació (pugen els preus).
 Actualment, el poder polític internacional es desplaça.
o A la Segona Guerra Mundial apareixen organitzacions internacionals per evitar nous conflictes a escala mundial (no violència).
o El poder es desplaça del Mediterrani i de l’Atlàntic cap al Pacífic (Àsia), on hi ha un creixement econòmic molt significatiu.
El poder polític. Legalitat i legitimitat. Les funcions polítiques de les normes jurídiques Poder i legitimitat - Legitimat = justificació del poder.
- La legitimitat permet exercir el poder sense recórrer a l’amenaça permanent. El poder és acceptat com a moralment correcte per aquells que hi estan sotmesos.
- La legitimitat és important pels poderosos perquè redueix els costos de la dominació.
També perquè atorga una major estabilitat al sistema polític.
Tipus de legitimitat El poder assoleix la legitimitat des del moment que els seves decisions s’ajusten als valors i creences que dominen en una societat.
Segons Weber, existeixen 3 possibles fonts: tradició, racionalitat i carisma + rendiment o eficiència.
Legitimitat tradicional - El que justifica un lideratge, una decisió o una institució és que s’ajusta als costums del passat (tradició).
- El precedent sempre és un argument clau “sempre s’havia fet així...”.
17  Vells, nobles, castes dominants  reconeixement.
 Molt habitual a les societats premodernes.
- Exemple: monarquies medievals.
Legitimitat racional / Racionalitat legal - El que justifica una decisió, un lideratge o una institució és que es troba en conformitat amb el marc legal existent.
- Exemple: un diputat defensa la legitimitat del seu poder sobre la base de que se l’ha votat segons unes normes del joc idealment acceptades per tothom.
Legitimitat carismàtica - La justificació d’una decisió, d’un govern o d’una institució es troba en la qualitat excepcional de la persona/persones que els formula o els autoritza.
- Els líders carismàtics desperten admiració i les seves decisions són acceptades com a conseqüència d’aquesta admiració (donen confiança).
- Els líders amb capacitat de seducció són capaços d’impulsar una visió convincent del que ha de ser el futur col·lectiu.
- Exemples: grans lideratges personals del segle XX (Hitler).
Rendiment o eficiència - La justificació d’una decisió, d’un govern o d’una institució es troba en que condueixin a resultats jutjats com a positius tenint en compte els objectius que (se suposa) té la societat.
- Proporcionen allò que es necessita → institucions eficients.
- Exemple: els Bancs Centrals.
Legalitat: les lleis - La legitimitat racional – legal es troba recolzada en l’existència de les lleis.
- Una llei és un tipus de norma jurídica. Una norma jurídica regula el comportament humà. Si s’incompleix una norma hi ha una sanció imposada per una autoritat externa.
 Llei: norma jurídica de caràcter general i obligatori a tota la societat.
- Norma jurídica:  Estatus associacions/sindicats/partits: norma externa + sanció en cas d’incompliment.
18  Les normes internes no són normes jurídiques. Les normes externes que no tenen sancions tampoc.
 Norma jurídica = EXTERNA + SANCIÓ en cas d’incompliment.
- Què és la societat? Municipi, país, conjunt de països, societats globals...
 Existeix relació societat – lleis.
 Drets globals.
 Dèbil: dificultats i poc poder per imposar normes.
El Principi de legalitat - Les relacions entre les persones han de ser governades per les lleis, no per les persones.
 El PL implica que totes les prohibicions o permissions estiguin codificades en les lleis.
- Existeix un marc legal que ha de ser clar, de coneixement públic i noretroactiu.
- El Principi de legalitat es contraposa a l’arbitrarietat de la llei del més fort  no permet que els més poderosos interpretin les lleis en funció dels seus beneficis.
 Les normes són les que són,m i la persona que l’aplica l’ha de complir estrictament (no subjectivitat).
Legitimitat vs legalitat Diferència i contradicció - Legalitat = noció jurídica.
- Legitimitat = noció ètic – política.
- Legitimitat i legalitat poden trobar-se en contradicció.
- Les lleis il·legítimes s’han de complir?  Les lleis que semblen “il·legítimes pers una persona” (en funció de la interpretació).
 Es poden complir però atentent-se a les conseqüències.
Vies per superar la contradicció 1. Canvi legislatiu (més moderada): Un grup de persones s’organitza per canviar una llei il·legítima.
2. Protesta:  Manifestacions, recollida de signes...
 Manifestacions contra les polítiques d’austeritat.
 Protestar, demostrar el descontentament de la població a causa d’una llei.
19  No canvi legislatiu immediat, sinó evidenciar que s’ha de realitzar un canvi.
3. Desobediència civil:  Atenir-se a les conseqüències de negar-se a complir una llei.
 Accepta el càstig de l’incompliment de la llei perquè s’és conscient que en una societat les lleis són necessàries.
 Provoca que la gent sigui conscient de que una llei és il·legítima.
4. Rebel·lió: incompliment d’una llei i no acceptar les sancions  desafiament Estat.
Les anàlisis politològiques: descripció, explicació i prescripció “El concepte fonamental de la Ciència Social és el Poder, de la mateixa manera que l’Energia és el concepte fonamental de la Ciència Física”, Bertrand Russell.
 Les Ciències Socials no tenen tants raonaments com les científiques. Tot anàlisi ha d’iniciar-se amb un element comú: el PODER.
Analitzar científicament el poder - Resposta a: Com és el poder? Per què és com és? Com hauria de fer-se servir? - Necessitat de distingir entre judicis de fet, judicis de valor i relació amb els valors (Weber).
 Judici de fet: quan es parla sobre el món (com és el món).
 Judici de valor: sobre com hauria de ser el món (valoració del món).
- Weber deixa a la Ciència Política descarregada de judicis de valor.
 No s’ha de permetre que la subjectivitat condicionin l’anàlisi d’un fet.
 No deixar que les teves opinions (judici de valor) condicionin les teves conclusions (judici de valor).
Descripció - Descripció = exposar “l’aspecte” d’un fenomen (com és), sense preocupar-nos de les seves causes i efectes, ni de les valoracions que fem.
- La descripció té valor per si mateixa, però sempre ens deixa a la porta de la pregunta: per què aquest fenomen és com és? Per què és així? 20 Explicació - Explicar un fenomen = reduir-lo a les seves causes.
- A l’hora d’explicar un fenomen podem patir biaixos (no veure part d’un fenomen), ja siguin causats per prejudicis o per una selecció inadequada de la informació.
- Explicar: deducció, inducció i hipòtesi – deducció.
1. Deducció: agafar una idea/veritat general i extreure conclusions concretes.
2. Inducció: agafar un conjunt de casos particulars i extreure una conclusió general.
 PROBLEMA DEDUCCIÓ: la deducció és sòlida, però no obté informacions noves. En canvi, la inducció aporta informació nova, però a nivell de lògica no és sòlida (una nova informació/dada pot trencar la conclusió final).
3. Hipòtesi – deducció (Galileu Galilei): davant d’una pregunta explicativa es planteja una possible hipòtesi i es posa a prova. S’extreuen unes deduccions (conclusions). Fer servir aquest mètode significa que t’importen aquelles proves que podrien refutar les teves teories.
 Karl Sagan: “les teories que no pots imaginar refutar no són vàlides”.
Normalment, una hipòtesi com més informativa més, més risc comporta. Però aquests riscos s’han d’assumir.
Explicació i comprensió - Comprendre i explicar són activitats diferents → comprens un fenomen social quan entens el significat que té pels actors implicats.
- Diferents corrents de les Ciències Socials → comprensió:  L’exclouen com a anàlisi científicament legítima (e. g. Conductisme).
 La consideren complementària i necessària per l’explicació (e. g. Weber).
 La consideren com a substituta de l’explicació en Ciència Social (Dilthey, historicisme...).
21 Dos estils d’anàlisi politològic QUANTITATIU QUALITATIU Dades/informació Objecte Dades/informació subjectives/intencions, sentiments, Unitat anàlisi objectives/conductes.
pensaments, actituds, comportaments.
Recollida Relació indirecte, informació distant.
Context Laboratori (zoo).
Relació directe, humanista.
Terreny (safari).
Explicació (busca establir unes relacions Interpretació causals), codificació de la numèrica, informació matemàtiques, Comprensió, llenguatge, codificació de significats.
estadística.
Prescripció Prescripció pura: lligada exclusivament als judicis de valor → impossible de desenvolupar científicament.
Prescripció instrumental: connecta judicis de valor amb judicis de fet → susceptible d’anàlisi científic.
22 TEMA 2: L’ESTAT L’Estat Sentit ampli Fenomen relativament ja antic → estructures polítiques formades en el període del neolític, amb institucions jerarquitzades i organitzades.
Revolució neolítica » Fa 10.000 anys a Orient Mitjà.
» Humans competeixen per sobreviure (recursos), pel sexe i pel poder.
- Canvia el sistema productiu → sedentaris.
- Aparició de les ciutats → ciutats importants (Uruc, Mesopotàmia, 4.000 a.C.).
- Aparició d’excedents econòmics: distribució desigualitària → hi ha minories que tenen més poder.
- Jerarquització social.
- Aparició dels símbols de la jerarquització.
 Palaus dels dirigents: apareixen les monarquies.
 Temples: religions + funció política (legitimació del poder polític).
» Sintetitzen els canvis dins l’esfera política.
- Divisió del treball.
- Apareixen els exèrcits, les guerres... (ciutats emmurallades).
- Obres públiques → recollida d’impostos.
Sentit estricte: relació Estat – poder Modernitat → caiguda de Constantinoble (1453) fins la Revolució francesa (1789).
A Europa Occidental es passa del feudalisme a la monarquia (centralització de l’economia i de l’exèrcit → PODER).
Els Estats Moderns tenen una estructura de govern, un territori delimitat i població.
» França Anglaterra, Corona d’Aragó i territoris italians.
» Amb el temps s’estén → al segle XX tot el planeta està organitzat en Estats.
23 Formes d’Estat Govern: conjunt d’institucions i organitzacions de l’Estat.
Relació del govern amb la població Tres formes bàsiques al segle XX – XXI 1. Forma d’Estat liberal democràtica*.
2. Formes d’Estat socialistes (revolució russa 1905).
3. Forma d’Estat autoritària (nazisme alemany, feixisme italià + altres dictadures).
Relació del govern amb el territori 1. Estat federal (23 països → 40% de la població mundial).
2. Estat regional (Regne Unit).
3. Estat centralitzat (França).
XV XVI XVII XVIII XIX XX XXI  Revolució Procés de americana.
reformes angleses  Revolució Monarquia (Revolució de la francesa.
absoluta Gloriosa, 1868).
 Aparició dels Estats liberals.
Estats liberals - Tenen constitucions que regulen uns drets individuals.
» Primer teòric liberal: John Locke - Objectius dels liberals polítics:  Drets individuals que es respectin → “Sense Estat no hi ha drets”.
 Com poder construir un Estat que respecti els drets → principi de separació de poders.
» Poder executiu (Rei) i poder legislatiu (Parlament).
» Montesquieu (segle XVIII) diu que el poder judicial és diferent.
24 Tècniques de delimitació del poder Constitució - Constitució escrita que marca les regles generals del nou Estat (limitat) → sèrie de drets individuals regulats per al Constitució.
- Aquest sistema és millorar que al democràcia → protegeix l’esfera privada.
» EUA té un sistema de drets garantits i de control del poder polític.
- Els drets individuals són prepolítics: l’individu té dret a la vida, dret a la llibertat i a “states” (propietats) → llibertat negativa (≠ llibertat positiva).
 Dret a tenir protegit un espai on l’individu pugui fer el que vulgui sense interferència de cap altre individu.
» Esfera privada.
» Llibertats individuals.
 Ningú pot fer res sense la decisió del propietari: “My castle, my home”.
 Llibertat d’opinió i d’expressió  llibertat de criticar el govern.
Separació de poders - Qui governa no fa les lleis ni les aplic.
- “Que el poder controli el poder” (Montesquieu).
PODER EXECUTIU PODER LEGISLATIU PODER JUDICIAL Govern Parlament, cambra representativa de la població.
Tribunals.
Divisió territorial del poder - En diferents territoris hi ha diferents poders → Federalisme (EUA).
- Objectiu: separació del poder perquè el Govern central no tingui tot el control del poder.
 Els liberals desconfien d’aquells qui tenen el poder polític.
Principi de legalitat - Totes les decisions que prenguin les institucions de poder han d’estar acord amb unes normes legals (lleis).
 El poder no pot ser arbitrari.
 Lleis = limitació del poder → Estat de dret.
- Parlament:  Institució representativa de la població.
 Eleccions competitives. Els que voten poden triar entre diferents alternatives.
25 » Qui té dret a vot? Aquelles persones que paguen impostos (propietaris).
» Sufragi censitari (restringit).
Liberalisme - El liberalisme té una gran continuïtat des de Locke (segle XVII) fins a l’actualitat (segle XXI) amb liberals com J. Rawls i Isaiah Berlin  nucli liberalisme es manté.
- El liberalisme anglès és progressiu: es va introduint progressivament les reformes.
- El liberalisme americà és una ruptura: revolució per crear un Estat nou.
Procés de reformes angleses (“La Gloriosa” 1668) - Cromwell s’enfronta amb l’exèrcit del Parlament a l’exèrcit de la monarquia de Carles I d’Anglaterra, i guanya.
- Cromwell trenca amb la monarquia i instaura la República → breu, 10 anys aproximadament.
- Després es reinstaura una monarquia limitada pels poders del Parlament.
Els anglesos han mantingut aquest procés de reformes, igual que els britànics → amb al incorporació d’Irlanda del Nord, es passa de Gran Bretanya a ser el Regne Unit.
Els Estats que comencen amb la modernitat política: Gran Bretanya, França i EUA. Això no canvia fins que al segle XIX (hi ha algun Estat liberal), quan s’incorporen drets nous que no existien en l’estat liberal.
 Drets de caràcter democràtic.
 Els Estats passen a ser liberaldemocràtics.
 Drets basats en la llibertat positiva (intentar influir en la vida pública).
» Sufragi universal (masculí). Nova Zelanda és el primer Estat que introdueix el vot femení el 1893.
» Drets d’associació. Els individus tenen dret d’ajuntar-se per defensar els seus propis interessos (sindicats).
Aquests drets van ser molt difícil d’incloure en els Estats liberals (guerres, revolucions...).
Els sindicats (clandestins) i els partits polítics (socialistes) els van facilitar per tenir influència en les decisions col·lectives que els afectaven.
- Benjamin Franklin: “Good fences, good neighbours” (bones tanques, bons veïns).
Defensa la propietat privada i que els límits siguin clars.
26 Segle XIX: Estat liberaldemocràtic de dret → es mantenen les normes jurídiques.
 Norma jurídica: llei escrita que el seu incompliment implica una sanció.
Segle XX: a partir de la Segona Guerra Mundial (1945) → tercera etapa de drets.
 Dret a una educació bàsica (gratuïta).
 Serveis de sanitat.
 Pensió de jubilació.
 Assegurança per malaltia, atur...
Estats liberals democràtics i socials de dret = estats socials de dret.
 Economia de caràcter capitalista.
 Propietat privada de producció (fàbriques...).
 Mercat (oferta i demanda).
» L’Estat també intervé en política, economia i societat.
» Les constitucions tenen regulats dret de caràcter social.
Etapes de drets: liberal (antics), liberal democràtic (influència Estats) i social (tradició socialista).
Tipus de liberalisme polític en relació amb l’economia 1. Neoliberalisme (economia de mercat)  Liberalisme més antic.
 Desconfiança en l’Estat.
2. Liberalisme social  Favorables als Estat del benestar.
» J. Stuart Mill (segle XIX): a favor de la intervenció pública i del sufragi universal femení.
 Més semblança amb la tradició socialista políticament, que amb els liberals.
27 Formes de govern dels Estats liberals – democràtics - Govern: conjunt d’institucions que prenen decisions polítiques.
 S’imposen per al força.
 Adreçat a una col·lectivitat → relacions entre diferents institucions (Parlament, Administració pública...).
- Diferents formes de govern en funció de les diferents formes de relacionar-se entre les institucions de l’Estat (Cap d’Estat, Cap de govern, Parlament).
Forma de govern presidencialista - Origen: model americà d’EUA.
 Constitució 1787 → innovació en el disseny d’aquesta forma de govern (mai l’han canviat).
 Altres Estats han imitat aquesta forma de govern.
- Objectiu: limitar el poder i respectar els drets.
- Característiques:  Cos electoral (qui té dret a vot) escull el Parlament i el President (2 processos separats).
 El president és alhora Cap d’Estat i Cap de govern/President de govern.
» Responsable del poder executiu.
» Un cop és escollit el President, nomena el Govern (secretaris del President).
 Les eleccions no són directes → “vots compromissaris”, que estan distribuïts en tots els Estats. Cada Estat té un nº de compromissaris i aquests són els que escullen el President.
» Qui té més representació guanya les eleccions.
» Compromissaris: membres de la cambra baixa (diputats) + senadors (2x50 Estats = 100 compromissaris a EUA). S’utilitzen com a prevenció de la democràcia directa (el que pugui escollir el poble).
 Relacions entre el poder executiu (President i Govern) i el poder legislatiu (Parlament).
» El Govern i el Parlament fan les seves funcions independentment: “separació rígida de poders”.
» Es fan dos eleccions → el Parlament pot ser d’un partit diferent que el del President del Govern (no té majoria absoluta).
» El Parlament no pot fer dimitir al President (no moció de censura).
28 » El President no pot dissoldre el Parlament ni convocar eleccions anticipades.
o Element d’estabilitat política.
o El President pot dimitir de manera dràstica (morir-se), però se soluciona nomenant al vicepresident (presideix el Senat, la Cambra Alta). El vicepresident passa a ser el president fins que acaba la legislatura vigent.
o El President pot cometre un delicte, es realitza un procés per veure si és culpable, i si ho és, és retirat i el vicepresident ocupa el seu lloc.
» El Parlament té autonomia de decisió i pot fer lleis en contra del Govern (reforça el poder legislatiu).
 Aquest model és un referent per altres Estats, sobretot als altres Estats d’Amèrica amb la emancipació dels territoris llatinoamericans (dècada 1820).
- Diferència política: quan s’aplica el sistema presidencialista als Estats llatinoamericans hi ha inestabilitat que porta a guerres civils, dictadures i cops d’estat; mentre que a EUA hi ha estabilitat.
 Els politòlegs intenten analitzar aquests fets per trobar el per què.
Forma de govern parlamentària - Origen en les reformes del sistema anglès a finals del segle XVII (1678, Revolució Gloriosa).
 Reinstauració de la monarquia després del període de Cromwell.
» Rei amb poders limitats.
» Lleis per construir un Estat liberal, liberaldemocràtic... que s’ha estès x Europa.
 El President del govern té un origen parlamentari.
- A part del President de govern, hi ha un Cap d’Estat (funcions diferents).
 Sistema republicà: President de la república (origen parlamentari).
» No té gaire poder.
» Pot intervenir en assumptes de caràcter executiu en situacions de crisi.
» Representant de l’Estat.
» Té certa capacitat d’incidència, però poca,  Sistema monàrquic: Rei.
» Pèrdua del poder, que el té altres institucions.
» Funcions simbòliques: representació de l’Estat, garantia d’estabilitat política en situacions de crisi de govern (guerra civil, cop d’estat...).
» Cap de les forces armades (x Constitució).
- Relacions poder legislatiu – executiu.
29  Més interrelacionades que en el sistema presidencialista: el govern sempre ha de tenir suport parlamentari (majoria en el Congrés).
» “Separació flexible de poders”.
 Sistema d’amenaces mútues.
» El Parlament pot canviar el President (moció de censura) si es tenen motius.
» El President pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades.
 Els governs predominen per sobre dels Parlaments.
» Les majories que recolzen el President del govern són molt rígides (vots en bloc x part dels partits).
Forma de govern semipresidencialista Elements del Presidencialisme: el Cap d’Estat és escollit directament pel cos electoral (República) → eleccions presidencials.
Elements del Parlamentarisme: el cos electoral escull un Parlament, que tria el President del govern.
- La Constitució ha d’especificar les funcions del Cap d’Estat (política exterior) i del President de govern (política interior).
 Si són del mateix partit, la relació és fluida.
 Si són de partits diferents, hi ha cohabitació.
- Objectiu: el President serveix per descarregar de feina al Cap d’Estat, fent-se càrrec de funcions “menys importants, de la política interior (territorial, educació...), etc.
Sistemes electorals - Democràcies liberals = representatives.
 Es contraposen a les democràcies directes, on els ciutadans escullen.
 Democràcies modernes: les decisions les prenen uns representants. Els ciutadans tan sols trien els qui decideixen/elegeixen.
- La democràcia representativa millora la democràcia antiga (directa) → eleccions competitives x part de qui té dret a vot.
- Amb els mateixos vots dels ciutadans, en funció del sistema electoral que s’utilitza, s’obtenen resultats diferents.
- Guanya les eleccions qui té més representació.
30 Sistemes electorals majoritaris Es comencen a implantar al segle XIX i x obtenir guanyar s’ha d’obtenir la majoria de vots.
Circumscripcions uninominals – MAJORIA RELATIVA - S’escull a un representant.
- En aquestes circumscripcions es presenten diferents representants, es fan eleccions i surt un sol representant.
- Majoria relativa de vots → qui treu més vots guanya.
 Regne Unit: es divideix el mapa del RU en 630 trossos i cada tros = circumscripció, d’on sortirà un representant. La Cambra Baixa tria els diputats del Parlament.
Circumscripcions plurinominals – MAJORIA RELATIVA - S’escull a +1 representant (majoria relativa).
- Es presenten X candidatures per partit, es vota i surten escollides les candidatures que tenen més vots.
 EUA: eleccions presidencials.
» Els compromissaris escullen el President.
» Compromissaris = diputats (en funció població Estats) + senadors (2 x Estat).
» Els Estats més poblats tenen més compromissaris.
Circumscripcions uninominals – MAJORIA ABSOLUTA - En una circumscripció el candidat que hagi obtingut majoria absoluta de vots és el representant.
- Pot haver-hi candidats que no obtinguin la majoria absoluta de vots. Aleshores, es torna a votar en una 2a volta, on només poden presentar-se els que han quedat finalistes (1r i 2n) o els que han obtingut un percentatge mínim de vots (5%) en la 1a volta. Qui guanya la 2a volta és el representant. A més, en aquesta 2a volta es creen blocs (els partits que no es poden presentar recomanen a qui votar) → França.
Vot limitat – MAJORIA ABSOLTUA - En una circumscripció determinada, l’elector no pot escollir X candidats, sinó menys → no es poden votar tots els candidats possibles.
- La circumscripció té N representants a escollir i cada ciutadà haurà d’escollir N – 1.
- Objectiu: corregir el sistema majoritari → donar opcions a la 2as força política perquè entri a la institució determinada.
31 - Predominen en els Estats que havien estat colònies anglosaxones (Canadà, EUA, Austràlia).
 Japó, Espanya (Senat): els senadors són escollits en les províncies, que totes trien 4 senadors. Però l’elector només en pot escollir 3, sinó és vot nul.
Sistemes electorals proporcionals - Repartiment de la representació d’acord amb els resultats obtinguts en les circumscripcions, més o menys, proporcionalment.
- Sempre són circumscripcions plurinominals.
- Es calcula una quota: Q = 𝑛º 𝑑𝑒 𝑣𝑜𝑡𝑠 𝑛º 𝑑 ′ 𝑒𝑠𝑐𝑜𝑛𝑠 (+1 / +2… ) .
 Si s’augmenten els nº d’escons, la quota es redueix.
 Quota = “preu del representant en vots”.
Formula d’Hondt - Hondt: jurista i matemàtic belga que va establir aquest sistema de repartiment d’escons.
- Bèlgica, Holanda, Espanya (Catalunya).
- Els representants es reparteixen en funció dels vots obtinguts.
 Si hi ha empat, la llei electoral d’Espanya i de Catalunya diu que el vot és per qui té més vots.
 A la circumscripció de BCN hi ha 85 diputats  els partits petits tenen més possibilitats.
Candidatures 1 2 3 (partits) (nº vots) (nº vots/2) (nº vots/3) III A 120.000 60.000 40.000 II B 100.000 50.000 33.333 I C 70.000 35.000 ...
I D 50.000 25.000 ...
E 40.000 20.000 ...
F 12.000 6.000 ...
Representants - Per corregir l’excessiva dispersió de partits, les lleis electorals han imposat una barrera mínima de vots = llindar electoral (3%, 4%, 5%).
 En el repartiment entraran candidatures que en X circumscripció hagin obtingut un “3%” dels vots, les altres queden descartades.
 El llindar electoral són els vots vàlids (un vot a una candidatura o un vot en blanc).
32  A Espanya i Catalunya ho regula la llei electoral.
- Els vots en blanc desafavoreixen als partits petits perquè se sumen als vots de les candidatures.
 El vot en blanc dificulta als partits petits, perquè els costarà més arribar al llindar electoral.
 Vots en blanc: vot que es posa dins d’u sobre i no posa res, o és un paper en blanc.
» Vot nul: qualsevol modificació de la papereta.
Sistema Saint Laguë (Països nòrdics) - És igual que la formula d’Hondt, però a 2 variants:  Confeccionar la taula, però eliminant les columnes parells i dividint el nº de vots entre les columnes imparells.
» Encariment dels escons: costa més aconseguir el següent escó.
 Correcció de la primera columna (vots): es divideix la primera columna entre 1,4.
» Es redueix el quocient de tots els partits i els partits més petits competeixen en pitjors condicions (quocient més petit).
- Els partits que surten més afavorits són els partits mitjos.
 Tenen un tant % de vot inferior al % d’escons (més escons).
- Llindar electoral (barrera mínima vots): normalment de 4% (Suècia).
- Hi h a un nº mínim de diputats per circumscripció perquè els sistemes proporcionals funcionin (entre 7 – 9 diputats).
- Distorsió sistemes proporcionals:  Les circumscripcions que tenen menys diputats, els partits més grans se’ls emporten (menys representació partits petits).
 Manca de proporcionalitat del sistema electoral al Congrés dels diputats (Espanya) és que i ha pocs diputats de la majoria de circumscripcions.
Avantatges i inconvenients dels sistemes Arguments a favor dels sistemes majoritaris (àrees anglosaxones) - Governs més estables.
 Pocs partits en el Parlament.
 El primer partit (+ diputats), normalment té la majoria absoluta (govern unipartidista).
» Els partits unipartidistes amb majoria absoluta són més estables.
33 - Relació més directa entre electors i representants.
 Partits trien els representants dels districtes/circumscripcions que representaran.
Arguments a favor dels sistemes proporcionals (països nòrdics) - El PLURALISME POLÍTIC de la societat s’expressa millor i arriba a les institucions (els electors tenen més opcions per triar).
- Com que hi ha més candidatures, la societat té un debat més ric i amb més perspectives.
Alguns sistemes són més adequats per determinades societats: - Homogènies: només hi ha diferències socioeconòmiques (classes).
» Sistemes majoritaris.
- Cleavage: diferencies socials que té repercussions polítiques.
 Contrast entre les zones urbanes i rurals.
 Varietat de grups ètnics.
 Estats plurinominals.
» Sistemes proporcionals.
Tipus de llistes (sistemes proporcionals) Llistes obertes - L’elector pot triar el candidat de diferents forces polítiques (eleccions Senat espanyol).
- L’elector pot fer fora de la llista a un candidat d’un determinat partit polític.
Llistes tancades No es pot fer res de les llistes obertes, però es poden ordenar els candidats en ordre de preferència.
Llistes Bloquejades No es pot fer res. Qualsevol modificació és vot nul.
34 Relació entre el Govern i el Territori Organització territorial de l’Estat 1. Forma d’Estat Federal - Federal ve del llatí “fedus” (pacte/acord).
- En el món contemporani (des de la Rev. Francesa) les formes d’Estat federal s’han anat desenvolupant → primera forma = EUA.
 Després de la Guerra de Secessió, EUA s’independitza de Gran Bretanya, forma una forma de govern presidencialista i crea l’Estat Federal.
 L’Estat Federal és la unió dels 13 estats, que eren colònies angleses.
» Cada Estat tenia les seves institucions. Alguns volien que les 13 colònies fossin Estats independents, i altres que formessin un Estat conjunt, ja que tindrien més poder polític, econòmic i militar.
» ACORD: pacte establert entre les diferents colònies.
o Colònia tindria entitats pròpies (estat amb institucions pròpies).
o Creació d’una unitat política nova que englobaria a totes les colònies, que tindria unes institucions pròpies i unes funcions determinades cedides per les colònies.
o Es fixa una llei → CONSTITUCIÓ (1789) i es creen els ESTATS UNITS.
 El federalisme dels EUA sempre ha estat estable (excepte Guerra Civil 1861 – 1865).
- Estats federals: federació + estats membres.
 Federació: » Poder central.
» Sèrie de funcions i competències que la Constitució li ha delegat (defensa, economia, relacions internacionals i comerç internacional).
 Tot allò que la Constitució no delega a la federació pertany als estats membres (CLÀUSULA RESIDUAL) - Al segle XIX, uns pocs Estats van imitar el model del federalisme dels EUA (Suïssa, Canadà, grans estats llatinoamericans...), però l’explosió del federalisme es va donar al segle XX.
- Actualment, hi ha Estats federals a tots els continents (amb variants).
 Al voltant del 40% de la població mundial viu en estats federals.
 L’estat federal més gran és la Índia (1947).
- En la federació hi ha DUALISME:  Competencial: nº federal – nº estat membre.
35  Institucional: tant a nº federal com a nº estat membre hi ha institucions que regeixen el poder judicial (Tribunals), legislatiu (Parlament) i executiu (Govern).
» Qui viu en un Estat federal viu sota dos governs.
- Defensors del federalisme:  James Madison, A Hamilton, J. Jay → “Federalist paper” (articles de premsa on està la idea base dels estats federals).
 Justificació Madison (liberal): “Per tal de tenir governs més limitats [...] A més de fer la separació de poders, s’ha de controlar els governs a nº territorial, perquè els interessos són molt contradictoris i s’ha de trobar un equilibri. [...] La política es fa en faccions”.
- OBJECTIU Estats federals: controlar el poder i evitar que uns únics interessos s’imposin.
Característiques 1. Dualisme institucional i competencial. Hi ha poder executiu, legislatiu i judicial a dos nivells: estats membres i federació.
 El dualisme també afecta a tot el territori de l’Estat. Qualsevol ciutadà està sota de dos governs.
2. Constitució.
 Fruit del pacte entre els estats membres.
 Qui pot reformar la Constitució? Qui està legitimat? » El poder legislatiu de la Federació si la majoria dels Estats membres estan d’acord amb la reforma.
» La majoria ha de ser qualificada (3/4 dels estats membres), perquè sinó no es pot reformar la Constitució.
» A EUA el nombre mínim d’estats per no reformar la constitució és 13.
3. El Parlament del poder central.
 Funcions: representativa i legislativa.
 El Parlament té dues cambres: » Cambra Baixa → institució representativa de la població (liberal clàssica).
» Cambra Alta → institució representativa dels territoris. Hi ha participació dels Estats membres, ja que escullen el núm. de representants, independentment de la població.
o EUA: la cambra baixa és representativa i la Cambra alta és el Senat.
36  Els Parlaments bicamerals no sempre són federals.
» El Regne Unit té una C. Alta i una C. Baixa (lord, no representativa).
 A l les federacions, les 2 Cambres tenen funcions i importància equivalent (pes polític =).
» Bicameralisme simètric → les dues cambres són comparables.
» A vegades, tenen certes especialitzacions.
o EUA: el Senat pren les decisions polítiques i la cambra baixa les fiscals.
4. Federalisme NO és equivalent a descentralització.
 Hi ha Estats federals mol centralitzats i al revés.
 EUA és un estat mol descentralitzat, mentre que Mèxic, Veneçuela... són centralitzats (han delegat majoria de competències al poder central).
5. Agregació de territoris (“sumar si, restar no”).
 La federació, un cop constituïda, fa possible que altres territoris s’afegeixin a la federació, amb els mateixos drets que els Estats inicials.
» Al principi, EUA tenia 13 estats i ara 50 estats.
 Les federacions no regulen el dret de secessió generalment, amb poques excepcions.
» Etiòpia (Àfrica) → Eritrea es va secessionar per les armes abans de reconèixer aquest dret.
» Saint Kits & Nevis (2 illes) → van formar una federació quan van aconseguir la independència. Tanmateix, Nevis vol la secessió i té el dret, però ha d’aconseguir el 2/3 de la població en un referèndum. No ho ha aconseguit i s’ha mantingut la federació.
» CANADÀ o Pertanyia al Imperi britànic (+ Nova Zelanda, Austràlia...) → la manera d’entendre les lleis és diferent a la tradició francoalemanya.
o Gran importància del que diuen els tribunals en casos pràctics (judicis) anteriors. Els tribunals diuen QUÈ són les lleis → tenen una visió més pràctica de la resolució de casos a partir de les lleis.
o La seva constitució permet que els estats membres facin referèndums d’autodeterminació (decidir si es volen secessionar).
o Canadà té 10 províncies (estats). D’entre elles destaca el Quebec (colònia francesa), que és el territori més conflictiu perquè és vol secessionar. Ha fet i té el dret de fer referèndums.
37  Referèndum 1995 → resultat molt empatat, però va guanyar el NO a la secessió.
 El Govern central (federal) per aclarir el tema dels referèndums del Quebec, va preguntar al Tribunal Suprem si: el Quebec té dret de secessionar-se del Canadà, d’acord amb la Constitució? El Quebec té dret de secessionar-se del Canadà, d’acord amb el dret internacional? En cas de que les 2 respostes siguin diferents, quina té prioritat?.
 El 1998 el Tribunal Suprem dóna una resposta: “Opinió Sobre la Secessió del Quebec” → el Quebec no té dret de secessionar-se uniteralment ni a secessionar-se d’acord amb el dret internacional. Però va fer uns matisos, basant-se en els 4 principis de la constitució canadenca.
 Federalisme.
 Democràcia.
 Constitucionalisme (Estat de dret) → les decisions polítiques s’han de prendre d’acord amb les normes jurídiques.
 Protecció de les minories (ètnies, cultures...).
 Aplicant els 4 principis, si una majoria clara de ciutadans del Quebec responen a una pregunta clara que es volen separar del Canadà, el Govern central està obligat a renegociar l’estatus del Quebec. I si no es posen d’acord, el Quebec pot buscar el seu propi camí en el món de les relacions internacionals.
 El Tribunal Suprem imposa la condició de doble claredat: pregunta clara i majoria clara a la resposta.
 El Tribunal obliga a pactar l’estatus federalment entre el Govern del Canadà i del Quebec → negociació federal.
6. Mecanismes per resoldre conflictes entre Federació – Estats membres.
 Via política: relacions intergovernamentals, es fan negociacions, pactes...
 Si no es resol, un Tribunal Suprem (jurisdicció a tots els territoris de la federació) ha de resoldre els conflictes constitucionals i d’atribució a matèries a un nivell o altre.
» Institució que té al última paraula.
o Àmbit anglosaxó: Tribunal Suprem.
o Àmbit Europeu: Tribunal Constitucional (tribunal especialitzat), que decideix la constitucionalitat de les lleis i resol els conflictes d’atribució de les competències (Alemanya).
38 o La majoria de federacions NO tenen Tribunal Constitucional, excepte EUA, que es nomenat pel President i és un càrrec vitalici.
7. Federacions simètriques i asimètriques.
 Federacions simètriques: » Tots els estats membres tenen més o menys el mateix nivell d’autogovern (competències).
» Tots els estats membres tenen el mateix tipus de relació amb el Govern federal (relacions similars).
 Federacions asimètriques: » Hi ha alguns estats membres amb més o menys autogovern que els altres.
» Les relacions entre els estats membres i el Govern federal són diferents.
o Canadà → el Quebec té més autogovern que les altres províncies (pla de pensions, prioritat d’aquells qui parlen francès, regulació immigrants).
o Bèlgica (1993).
8. Federacions competitives i cooperatives.
 Federacions competitives: » La separació entre competències de la federació i dels estats membres està molt definida (repartiment de competències definit).
» Clàusula residual → quan no es diu de qui és una competència, la constitució diu a qui pertany.
o EUA, Canadà.
 Federacions cooperatives: » Si hi ha moltes competències que són compartides pels 2 nivells, els 2 nivells de Govern cooperen per dur a terme millor aquestes competències.
» Comissions mixtes → representants de la federació i dels estats membres per posar-se d’acord.
o Alemanya.
Un federalisme pot ser asimètric i cooperatiu? Si que pot ser, ja que una estat membre que tingui més autogovern pot compartir competències amb el Govern federal. No hi ha barreres.
39 Confederació d’Estats - Acord entre estats diferents (independents) per tal de regular de manera comú algunes matèries, que afecten sobretot a l’economia, política i societat.
 Nivell econòmic: quan s’intercanviïn productes entre els estats d’una confederació, no s’hauran de pagar impostos (lliure mercat).
 Nivell militar: si un estat ataca a un dels estats de la confederació, els estats d’aquesta el defensaran.
- No hi ha constitució.
- Històricament, les confederacions, a vegades, han evolucionat i s’han creat federacions (constitució).
 Confederació americana. Els EUA abans era una confederació i a partir de la Guerra de Secessió (1787) es va convertir en una Federació.
 Suïssa. Des del segle XIII tenia vincles confederats, però al segle XIX (1848) es va convertir en una federació (la 2a del món).
Les federacions venen d’un pacte, que poden ser coactius (amenaces, Suïssa) o consensuals (EUA), i estan regulats per una constitució; mentre que les Confederacions es regulen amb tractats internacionals.
2. Forma d’Estat regional - Forma d’Estat liberaldemocràtica regulada per una constitució.
- Es dóna quan la constitució de l’estat estableix que el poder central de l’Estat ha de cedir una sèrie de competències a alguns territoris interns (regions).
- Les regions tenen un determinat nivell d’autogovern  institucions pròpies per autogovernar-se per poder decidir sobre les competències cedides pel Govern central.
- Dualisme competencial (poder central – regions) i institucional (Govern i Parlament del poder central – regions).
 NO hi ha dualisme judicial ni fiscal.
- Procés de desentralització → el poder va del centre a uns “ens” més petits.
 Regne Unit (1999). A l’època de Toni Blair com a Primer Ministre, es van cedir competències a Escòcia, a Gales i a Irlanda del Nord → regions amb autogovern (Parlament i Govern).
- Els ciutadans que no viuen a les regions amb autogovern, totes les decisions que els afecten estan decidides pel poder central. En canvi, els que viuen a les regions que si que en tenen, viuen sota dos governs (poder central i regional).
40  Model espanyol de la Segona República (1931). Catalunya, Galícia i País Basc eren regions amb autogovern, però Catalunya va ser la única que va fer un Estatut d’Autonomia.
- Les institucions del poder central poden reformar la constitució, ja que no hi ha cap pacte firmat entre les regions.
3. Forma d’Estat Centralitzada Totes les decisions polítiques estan en mans de les institucions del poder central. Només el poder central té en les seves mans el poder executiu, el legislatiu i el judicial (Govern, Parlament i Tribunals).
En els models centralitzats, a vegades, hi ha una descentralització administrativa  tenir autonomia per portar a la pràctica allò que altres han decidit.
 França: els apartaments poden decidir com aplicar la política decidida des de Paris.
On resideix el Parlament anglès? No existeix, Anglaterra no té Parlament. El Regne Unit si que en té, i està a Westminster, a Londres. En canvi, Escòcia, Irlanda del Nord i Gales si que tenen Parlament, perquè són regions amb un nivell d’autogovernació.
Relació Estat – Nació “Nació” té moltes definicions. L’Estat és un agent nacionalitzador. Hi ha diferents perspectives de la relació entre l’Estat i la Nació.
1. Aproximació jurídica de la nació (lleis) - Nació: conjunt de la població que en un territori determinat està sotmesa a un Estat.
- Els Estats intenten crear una consciència compartida → diferenciació del grup respecte d’altres.
- Diferents línies i estratègies.
 Legislatives.
 Polítiques concretes (sanitàries, serveis socials, defensa...).
 Ideològiques (plans d’ensenyament comú).
 Mitjans de comunicació.
 Polítiques lingüístiques.
- Es creen “Nation Builgdings” → procés de creació d’una nació.
- Estats del món = nacions del món → Nacions Unides.
41 2. Aproximació social de la nació.
- Grup d’individus que comparteixen unes característiques semblants de caràcter històric, lingüístic, cultural, tradicions...
- Voluntat d’autogovernar-se.
- El número de nacions és diferent al d’Estats → hi ha més nacions al món que Estats.
- Els moviments polítiques que s’associen a la nació = NACIONALISME.
 S’estudia des de les 2 perspectives.
- La segona concepció es dóna quan les nacions tenen institucions d’autogovern, també faran processos de “nation buildings” des de les pròpies institucions.
 Convivència “nation building” entre l’Estat i la societat → procés competitiu (polítiques competitives, lingüístiques, educació...).
 Quan l’Estat = Nació com a grup empíric → Estat uninacional (no hi ha procés “nation buildings” competitius, només de l’Estat).
 Portugal, EUA.
 Quan hi ha més d’un grup nacional en el sentit social → Estat plurinacional.
 Bèlgica, Canadà.
- Revolucions liberals: moviments nacionalistes d’emancipació nacional.
Articulació dels Estats plurinacionals (SOLUCIONS): 1. Federalisme  Els ciutadans de l’Estat es consideren “còmodes” amb la majoria/minoria de la població dels Estats.
 Federacions: grups nacionals diferenciats que formen part d’un Estat membre i tenen un cert nivell d’autogovern.
2. Acords consensuals (consociacionals)  Les institucions estan concebudes des del punt de partida de que hi ha majories i minories → grups de ciutadans associats a les majories/minories nacionals.
 A les institucions ha d’estar representada TOTA la societat.
 Decisions = acords entre majories i minories.
 Bèlgica (flamencs, balons), Suïssa.
 El Govern ha d’estar format per ministres de les dues bandes (50% independentment de la població).
 Al Tribunal Constitucional, els magistrats són dels dos grups. Abans d’emetre una sentència, s’ha d’arribar a uns acords.
42  El Parlament, quan una minoria creu que el que s’està discutint el perjudica, té un mecanisme per aturar el procés (“timbre de l’arma”) → protecció dels interessos de les minories.
3. Secessió  Si la incomoditat de les nacions segueix, la solució és que se separi del Estat que forma part.
 A les Constitucions democràtiques, les separacions són excepcions.
En tots els Estats plurinacionals del món hi ha tensions.
 Estats uninacionals: Islàndia, Nova Zelanda (maoris), Austràlia (aborígens).
Distingir els nacionalismes des de 2 punts de vista.
- Nacionalismes d’Estat o NO Estat.
- Si els processos de “Nation Buildings” es fan sota regles liberal – democràtiques o no (tècniques més coactives).
Estat Liberal Tots els Estats del democràtic món No liberal democràtic Nazisme No Estat Bèlgica ETA, algerins.
 Tots els Estats del món tenen nacionalismes, malgrat que hi ha graus diferents o estigui aparentment amagat.
 Estats hipernacionalistes, on qüestionar el nacionalisme és una ofensa: Cuba, EUA.
43 ...