Tema 7 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Veterinaria - 2º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 31/12/2014
Descargas 10

Vista previa del texto

CONTROL DE LA RESPIRACIO La respiració és un procés automàtic, rítmic i continu que requereix una descarrega nerviosa seqüencial sobre els músculs inspiradors i expiradors. Tenim una freqüència respiratòria. Implica la descarrega rítmica d’alguna cosa per a poder fer el cicle.
CENTRE RESPIRATORI Es troba a nivell del tronc de l’encèfal i és automàtic. Format per una xarxa de neurones que presenten una característica comuna que és la capacitat de produir despolaritzacions rítmiques a intervals regulars com els marcapàs del cor. Generen el ritme basic de la respiració. Hi ha una diferencia vers la freqüència cardíaca i és que nosaltres podem augmentar o disminuir la freqüència respiratòria.
Aquest sistema de control automàtic està sota el control voluntari del còrtex. Implica receptors sensitius, neurones aferents i eferents. Les eferents seran del somàtic i el neurotransmissor l’acetilcolina amb un receptor nicotínic. La freqüència respiratòria és una excepció als típics arcs reflexes perquè són vies somàtiques que innerven músculs estriats esquelètics no llisos. És important perquè quan introdueixen anestesia s’activa el parasimpàtic que en el digestiu activa les secrecions. Pot donar lloc a pneumònies. Per això donen juntament amb l’anestesia atropina per bloquejar les secrecions. Si el receptor de la respiració fos de tipus muscarínic es bloquejaria també. Tenim un control nerviós i un de químic que per vies aferents arriben al centre de control. D’allà surten les eferents.
El centre respiratori té 2 centres: Centre bulbar  Format per dos tipus de neurones que s’encarreguen de produir el ritme de la respiració.
1. Grup dorsal: Són les encarregades de la descarrega rítmica. D’aquí parteixen les eferents somàtiques que innerven els músculs de la inspiració. Generen el ritme de la respiració i reben informació de les eferents. Si cau la pressió parcial d’oxigen la senyal és com si desbordés, n’hi ha massa d’informació i arriba a les neurones del grup ventral.
2. Grup ventral  Parteixen les eferents que innerven els expiratoris intercostals. Es posen en marxa de forma forçada de manera que en la respiració tranquil·la són les dorsals les que envien informació. La inspiració és la contracció dels músculs inspiratoris i la expiració és la relaxació dels mateixos músculs. La expiració forçada depèn dels expiratoris.
Centre pontí 2 centres diferents. Influeixen sobre el centre bulbar.
1. Centre apnèustic  Augmenta la profunditat de la inspiració. No la para.
1 2. Centre neumotàxic  Finalitza la inspiració forçada.
CONTROL DE LA RESPIRACIÓ 1.Control quimioreceptor perifèric: O2 >> H+ y CO2 Són sensibles a agents químics. Els perifèrics es localitzen pròxims als baroreceptors. Són bàsicament sensibles a canvis d’oxigen. En menor mesura a canvis del pH i la pressió parcial de CO2. Quan disminueix la pressió d’oxigen senyalitza sobre els receptors perifèrics i les vies aferents que informen són del glossofaringi i el vague. Van al centre de la respiració i allà augmenten la nostra ventilació. Permet augmentar la pressió parcial d’oxigen i disminuir la de CO2.
En estats d’ansietat la gent hiperventila i els donen una bossa. Eliminen molt CO2 i disminueix el pH del organisme provocant una alcalosi. Amb la bossa inspira el CO2 que produeix i no pateixen l’alcalosi.
2.Control quimioreceptor no perifèric: H+ Es no perifèrics no necessiten aferents perquè són centrals i sensibles a canvis en el pH. S’ha de tenir en compte que tenim la barrera hematoencefàlica que és permeable al CO2. Els protons no la poden travessar. És important perquè si es produeix una acidosi de tipus metabòlic que és una caiguda del pH que no té res a veure amb canvis en la concentració de CO2.
2 Els protons no passaran la barrera hematoencefàlica i no informen els quimioreceptors centrals. Hauran de formar CO2 que travessi la barrera que haurà de dissociar-se i formar protons per a informar els quimioreceptors centrals, són molt efectius en acidosi respiratòries però no metabòliques.
3.Receptors fora del parènquima: Mecanorreceptors  A nivell del parènquima pulmonar, són sensibles a la distensió. Els seu objectiu és protegir el parènquima pulmonar quan hi ha inspiracions molt profundes que augmenten el volum del pulmó. Eviten el trencament de parènquima pulmonar. Eviten inspiracions excessivament profundes. Poden trobar-se a nivell bronquial, eviten lesions a nivell dels bronquis.
3 ...