Tema 7 : Funcions educatives de la família (2014)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Psicologia de la Família
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 22/10/2014
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA  7:  FUNCIONS  EDUCATIVES  DE  LA  FAMÍLIA.   FORMES  D’APRENENTATGE.     • • • De  l’experiència  (hi  ha  coses  que  no  s’experimenten  perquè  em  faig  mal  jo   o  faig  mal  als  demésà  tirar-­‐se  de  un  8e  pis).   Identificació   projectiva   (a   través   del   que   l’altre   fa,   tu   aprensà   ex:   pràctiques).   Identificació   adhesiva   (aprens   però   et   quedes   amb   lo   més   superficialà   imitació.  Primer  aprens  les  formes  i  després  les  maneres).     A  partir  d’aquí,  entrem  en  pseudo-­‐aprenentatges.   • • • • Rapinya  de  deixalles  (imitació  negativa)  à  remenar  la  paperera  de  l’altre.   Acumulació   obsessiva   (tens   molta   informació   però   no   has   pogut   interioritzar-­‐la.   Deliri  (inventar  les  coses).   Sumissió  al  perseguidor  (porpi  del  sistema  anglès).     1. Canvi  de  rols.   “la   situació   actual   ens   sembla   insatisfactòria   tant   per   el   genere   masculí   com   per   el   femení,   tot  i  que  per  raons  diferents.  Els  homes  encara  estan  confusos  i  no  han  sabut  reaccionar   davant   els   nous   reptes   ni   elaborar   les   seves   pròpies   respostes   i   estratègies.   Per   la   seva   part,   les   dones   consideren   que   no   existeix   encara   una   correspondència   entre   la   igualtat   de   drets  reconeguda  jurídicament  i  les  practiques  quotidianes”.  Alberdi  (1995).   2. S’allarga  l’esperança  de  vida.   3. Reducció  de  la  carrega  reproductora  i  disminuir  de  la  natalitat.  “Cada  dia  homes  i   dones  es  casen  més  tard  i  més  vells”,  (Serra,  1925).   4. Fractura  endogàmia.   5. Consolidació  de  la  família  nuclear.     6. Consolidació  social  del  divorci.       AUTORITAT  I  EDUCACIÓ.   “Mentre   alguns   autors   defenen   que   el   dèficit   del   principi   d’autoritat   ha   sigut   positiu,   perquè  ha  fet  possible  i  l’existencia  d’una  família  més  tolerant,  més  lliure,  i  a  reivindicar  un   paper   més     actiu   per   la   dona,   definitòria   de   l’autoritat   familiar”,   altres   consideren   que   estem   en   període   de   l’estructura   familiar   post   patriarcal   caracteritzat   per   la   devaluació   de   la  funció  paterna  com  definitoira  de  l’autoritat  familiar  (Pagès,  2002).     “Aquesta  suposada  crisi  o  devaluació  no  és  del  pare  com  a  persona,  sinó  de  la  funció  del   pare   com   a   llegítima   autoritat   progenitora.   Aquesta   autoritat   no   és   el   poder:   és   el   límit.   Es   qui   senyala   el   que   és   fonamental   al   marge   de   que   la   tendència   estandarditzada   de   les   noves  formes  de  societat  poder  establir”,  (Pagès,  2002).   El   paper   del   pare   tenia   la   funció   de   referent   simbòlic.   El   pare   representava   la   llei   i   la   supervivència.  Si  la  mare  era  la  tendresa    i  la  corporalitat.     Segurament  ara  l’accent  es  posa  tant  amb  mare  com  pare  en  crear  els  vincles  relacionals   bàsics   que   ajudaran   al   bon   desenvolupament   emocional   del   fill   o   filla.   Aquest   aspecte   emocional   deu   ser   una   de   les   grans   diferencies.   El   pare   ja   no   és   només   el   que   dona   aliments  i  seguretat  sinó  que  aporta  més.       Tipologies  parentals.     • • • • • • • El  pare  absent,  fantasme,  sol  pertànyer  a  la  burgesia,  a  certes  professions  liberals   o  artístiques,  alts  funcionaris...  Massa  absorbit  per  la  seva  carrera,  el  pare  està  molt   absent.  El  fill  s’apega  exclusivament  a  la  seva  mare  (quan  no  està  substituïda  per  la   niñera)  i  mostra  una  immaduresa  afectiva  que  pot  ser  problemàtica.   El   pare=mare.   És   bastant   recent   per   lo   general   joves   i   a   vegades   a   l’atur.   S’assisteix  a  una  inversió  de    la  inversació  de  la  situació:  és  la  mare  la  que  treballa  a   l’exterior  i  l’home  s’ocupa  del  nen  i  a  vegades  vol  substituir  a  la  mare.     El   pare   condescendent   o   permissiu   i   dèbil.   La   seva   debilitat.   Esa   permissividad   crea  angoixa  en  el  nen  al  no  tenir  punts  de  referencia,  d’estructura  i  l’autoritat.  La   mare  assumeix  els  problemes  del  fill  enfront  a  la  dimissió  del  pare.     El  pare  sever,  perfeccionista.  Ho  centra  tot  en  la  seva  funció  d’educador.  No  hi  ha   casi  relació  afectiva.  Rodeja  al  fill  amb  prohibicions  i  el  castiga  freqüentment.     El  pare  que  fuig.  Davant  una  situació  difícil  o  dramàtica  relacionada  amb  el  fill,  com   per  exemple,  una  discapacitat,  abandona  i  desapareix.  No  pot  suportar  una  situació   dolorosa.     El   pare   gran.   Ha   viscut   la   seva   vida,   normalment   ha   tingut   fills   d’un   anterior   matrimoni  i  es  casa  amb  una  dona  més  jove.  Espera  reparar  la  falta  de  presencia   que  va  tenir  amb  els  seus  primers  fills.     El   pare   “negat”,   completament   inexistent.   No   existeix,   ni   ha   existit   mai.   És   un   perfecte  desconegut  per  a  els  fills.  La  mare  el  va  triar  per  tenir  fills  i  potser  ni  ell   sap  que  existeixen.     (Kelen,  1988)     El   pare   del   s.XXI   hauria   de   ser   un   pare   que   visqués   la   seva   paternitat   de   manera   solidaria,  és  a  dir  que  està  disposat  a  assumir  les  tasques  amb  respecte  dels  seus  fills   segons   s’ajusti   amb   la   seva   parella.   Una   parella   que   es   sent   lliure,   que   no   creu   en   la   maternitat  sigui  la  seva  principal  missió  en  la  vida  ni  tampoc  pensi  que  els  fills  siguin   obstacles  per  la  vida  social  i  personal.  Aquest  pare  del  s.XXI  no  necessita  suplantar  a  la   mare  sinó  que  assumeix  el  goig  i  la  responsabilitat  de  la  paternitat  com  la  col·laboració   amb  la  maternitat  de  la  seva  parella.     El  pare  ha  de  ser:   1.
2.
3.
4.
5.
Un  model  de  identificació  per  els  fills.   Un  model  de  masculinitat  per  el  fill  (noi).   Capaç  d’establir  un  tipus  particular  de  co-­‐lideratge  per  la  família.   Servir  de  línia  per  obrir  als  seus  fills  a  la  societat.   Desenvolupament  acció  formativa  en  la  vida  del  fill.   -­‐ Donar  seguretat.   -­‐ Oferir  codi  de  valors.   -­‐ Exercir  una  autoritat  i  mantenir  una  amorosa  disciplina.   -­‐ Recolzar  l’adquisició  de  la  identitat  personal  al  fill/a.     (Ríos,  1980).     Escolarització  i  família:  educabilitat.   -­‐ -­‐ Capacitar  als  alumnes  para  accedir  a  la  informació  i  saber  seleccionar-­‐la,   interpretar-­‐la  i  valorar-­‐la.   Ajudar  en  la  presa  de  decisions  personals.   Impulsar-­‐los  a  col·laborar  activament  en  la  construcció  de  una  comunitat  humana  més   justa   ...