Actuación formalizada de la Administración (0)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fundamentos del Derecho Administrativo
Año del apunte 0
Páginas 13
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 5. ACTUACIÓ FORMALITZADA DE L’ADMINISTRACIÓ L’ACTE ADMINISTRATIU Acte administratiu  decisió formalitzada que prové de l’Administració com a resultat de l’exercici d’una potestat (no és ni potestat reglamentaria, ni de planificació ni de contractació).
Art. 4 LLBRG: potestat autoritzatòria (pràctica III): és una declaració o decisió que dóna lloc a diversos tipus d’actes administratius - Declaració de voluntat (potestat sancionadora  multa).
Declaració simplement de coneixement (l’Administració reconeix que el Sr. X està matricular a la UB i el seu expedient acadèmic és el següent  cas dels expedients administratius) Declaració de judici (no es declara voluntat ni es certifica res)  cas típic dels informes administratius Tots els actes administratius (sigui autorització, sanció, informe, certificat, acte d’expropiació, acte de protecció de domini públic, etc) tenen en comú uns elements similars i iguals. No importa quin tipus d’acte que sigui, tots comparteixen un cos jurídic. Totes les parts que conformen el cos jurídic han de ser conformes a dret. Si no és així, es farà declaració de defunció de l’acte administratiu.
Elements: - Elements objectius: el contingut de l’acte ha de ser possible, si és impossible, és nul. A més a més, el contingut ha de ser legal. Si l’acte és un acte reglat, resultat d’exercici de potestat reglada, l’Administració no por introduir cap condició extra o termini extra (exemple: llicència de construcció).
Però si l’acte és discrecional, és possible introduir condicions, modes o terminis. La resta d’elements objectius són:  Possibilitat d’identificar sempre els pressupòsits de fet  Finalitat: sempre s’ha de poder detectar, ni que sigui implícitament, la finalitat que està perseguint l’acte - Elements subjectius: competència on maca de competència de l’òrgan que va dictar l’acte. QUI VA DICTAR L’ACTE? ERA COMPETENT? La competència és de l’Administració pública on està inserit l’òrgan. Si la competència falla es produeix una il·legalitat de l’acte (anul·labilitat de l’acte). Ve recollit a l’article 63 llei 30/92. Cal, a més, que el titular físic de l’òrgan competent reuneixi els requisits necessaris per prendre la decisió, ha d’haver pres possessió, és a dir, que jurídicament s’ha integrat com a titular de l’òrgan i no ha de tenir cap causa que comprometi la seva imparcialitat (no s’havia d’abstenir).
- Elements formals  S’ha de detectar el procediment previ a la presa de l’acte que es troba físicament en un expedient arxivat, és a dir, es pot localitzar i, en cas de recurs, s’ha de localitzar  Tenen una forma d’exteriorització  forma escrita, normalment. Art. 89.3 llei 30/92  L’acte ha de venir motivat (raó, justificació i explicació de perquè s’ha adoptat)  Han d’estar notificats o publicats En tots els actes administratius es troben uns fets  han de ser certs, han d’existir Les normes jurídiques poden contenir clàusules jurídiques. Els actes administratius poden suposar la concreció de conceptes jurídics indeterminats. Exemple: l’acte administratiu d’expropiació s’aplica la legislació d’expropiació i alhora què és el just preu.
- Fi  s’ha de perseguir un fi de interès general. En concret, el interès general concret i específic. Serà el que digui la norma que aporta la potestat concreta. L’acte és un mitjà, un instrument per assolir la finalitat de interès general, no és un fi en sí mateix. Si l’acte administratiu no perseguir una finalitat de interès general, l’acte incorrirà en una desviació de poder (art. 63.1 llei 30/92). Si l’acte administratiu persegueix una finalitat de interès general però diferent a la que preveu la norma, tindrà un problema d’il·legalitat.
Requisits formals - Ha de seguir un procediment administratiu que es plasma a l’expedient (és una garantia de drets i interessos i de bona administració) - S’ha d’exterioritzar generalment per escrit (sigui en forma digital o en paper) però poden haver-hi actes administratius no escrits. Exemple: quan la policia para a un cotxe ha dictat un acte administratiu de forma oral ja que expressa una declaració de voluntat de l’Administració. En el context de l’activitat no té sentit dictar-ho per escrit, es fa de forma oral.
- Motivació de l’exercici de les potestats. Quan les potestats donen lloc a l’exercici d’un acte administratiu. La motivació no és una motivació psicològica. És l’explicació, la justificació, la exteriorització de les raons, el per què. Han de ser motivades (art. 54 llei 30/92 i equivalents de les legislacions autonòmiques) en un Estat de dret. Té connexió amb el principi d’interdicció de l’arbitrarietat. S’articula la prohibició mitjançant una obligació jurídica. Gairebé tots els actes administratius han de ser motivats. A la legislació Catalunya diu que tots seran motivats. l’article 54.f diu que tots els actes discrecionals han d’estar motivats, ja que és la única manera de controlar l’exercici del poder. La discrecional s’ha de motivar, sinó esdevé arbitrarietat, i aquesta és il·legal. La motivació ha de ser succinta. La motivació és transparència i democràcia, saber per què el poder públic adopta decisions (en els règims totalitaris el poder no s’explica les seves decisions).
- Notificació i publicació: té grans efectes pràctics (art. 58,59 i 60 llei 30/92). L’eficàcia dels actes administratius dependrà de la notificació. És una activitat administrativa que consisteix en una comunicació formal de l’acte administratiu als afectats o interessats en el mateix. S’han de notificar com a garantia dels ciutadans per poder reaccionar contra el mateix si no s’està d’acord. També és un instrument per l’Administració, per què així desplegarà eficàcia i, alhora, comencen a córrer els terminis per reclamar l’acte. Si no desplega eficàcia, l’acte mai adquirirà fermesa. S’ha d’actuar de bona fe i acceptar les notificacions.
1. Els actes que han de notificar-se als interessats són les resolucions i els actes administratius que afectin als seus drets i interessos, en els terminis previstos. Si els interessats actuen amb representant, la notificació anirà dirigida a aquest 2. El contingut de la notificació  dintre del termini de 20 dies a partir de la data en el l’acte ha estat dictat i haurà de contenir:      el text integral de la resolució indicació de si és definitiu o no en la via administrativa els recursos que legalment procedeixin l’òrgan davant del qual s’han de presentar-se sense perjudici de que els interessats puguin dur a terme qualsevol altre que considerin necessari 3. Si la notificació no es practica o es notifica malament (notificació defectuosa)  no serà eficaç  no desplegarà efectes  no obliga al ciutadà afectat  no comencen a córrer terminis  no adquireix fermesa. Excepció ! casos que la notificació mal practicada pot ser arreglada  sortiran efecte a partir de la data en que l’interessat realitzi les actuacions que suposin el coneixement del contingut i abast de la resolució o acte objecte de la notificació o resolució, o interposin el recurs que procedeixi 4. Qualsevol mitjà per efectuar la notificació és vàlid sempre que es permeti tenir constància de la recepció per l’interessat o el seu representant, de la data, la identitat i el contingut de l’acte notificat. La acreditació de la notificació s’incorporarà a l’expedient. L’Administració utilitza mitjans acceptables que permetin constatar aquest fets. El més habitual és el correu públic, però no és l’únic mitjà possible (es preveuen notificacions per correu electrònic, però requereix que l’interessat hagi acceptat el mitjà més una sèrie de condicionants tècnics per que quedi constància d’aquest) 5. Lloc  no hi ha un criteri general, no ve establert legalment. En els que s’inicien d’ofici serà en el domicili o qualsevol altre lloc adequat al fi de la notificació (concepte jurídic indeterminat  haurà d’interpretar-se cas per cas). Qualsevol lloc adequat a tal fi. És habitual notificar a empleats públics en el lloc de treball dels mateixos. En els procediments iniciats a sol·licitud de part, es demana a la sol·licitud si es desitja algun lloc específic a efectes de notificació i l’Administració haurà de respectar aquest lloc específic.
6. La notificació ha de fer-se personalment al interessat o al seu representant. Llevat de que si es practica al domicili pot fer-se càrrec qualsevol persona que es trobi al domicili i faciliti la seva identitat. La jurisprudència va aclarir que si hi ha algú i aquest s’identifica, s’accepta aquesta notificació. Exemple: s’accepten fills, empleats domèstics, porters. Si ningú vol fer-se càrrec, s’hauria de fer constar la circumstància i s’hauria d’intentar de nou durant els 3 dies següents. Si és el mateix interessat el que rebutja la notificació, aquesta igualment es donarà per feta.
7. Es pot fer la publicació per edictes  taulell d’anuncis de l’Ajuntament de l’últim domicili conegut de l’interessat. S’ha de publicar simultàniament al Diari Oficial corresponent. Un cop s’ha publicat aquí, la notificació està feta, llavors l’acte serà eficaç i es despleguen tots els actes. Adquirirà eficàcia igual si el particular actua de bona fe.
8. Publicació  desplega iguals efectes que la notificació i el seu contingut és idèntic. Es publicarà quan es consideri que és necessari pel interès públic quan ho estimi l’òrgan competent. En los supuestos de publicaciones de actos que contengan elementos comunes, podrán publicarse de forma conjunta los aspectos coincidentes, especificándose solamente los aspectos individuales de cada acto. Es publicarà en els casos següents:  Quan l’acte tingui per destinataris a una pluralitat indeterminada de persones o quan l’Administració estimi que la notificació efectuada a un sol interessat és insuficient per garantir la notificació a tots, sent aquesta addicional a la notificació efectuada, en últim cas.
 Quan es tracti d’actes integrants d’un procediment selectiu o de concurrència competitiva de qualsevol tipus. En aquest cas, la convocatòria del procediment haurà d’indicar al taulell d’anuncis o medis de comunicació on s’efectuen les successives publicacions, sense validesa aquelles que es duguin a terme a llocs diferents.
Invalidesa i eficàcia dels actes administratius - La invalidesa depèn de que tots els requisits dels actes administratius es compleixin i que siguin conformes a l’ordenament jurídic. Totes les parts de l’acte han de ser-ho, sinó l’acte pateix un problema de legalitat. Si algú que tingui la legitimació discuteix jurídicament aquest acte podrà obtenir una declaració formal de il·legalitat (contingut impossible, òrgan incompetent, no tenia motivació, etc). Pel principi de tutela declarativa o executivitat, tots els actes administratius es presumeixen vàlids (presumpció iuris tantum), per destruir-la cal una declaració oficial. Es distingeix diferents tipus d’il·legalitat. Donat que a Espanya existeix el privilegi d’autotutela declarativa, implica que els actes es presumeixen vàlids fins que algú legitimat no obté una declaració formal i destrueixi aquesta presumpció. Una de les maneres és mitjançant una resolució judicial de la jurisdicció contenciosa – administrativa.
Segons la teoria de la invalidesa dels actes administratius per saber que al·legar per destruir la presumpció de validesa. Els actes poden ser vàlids, invàlids (nuls de ple dret o anul·lable [es pot fer vàlid amb tècniques de convalidació]). Els reglaments il·legals són nuls de ple dret.
 Les causes d’invalidesa de nul·litat de ple dret estan tassades: 1. Els que lesionin els drets i llibertats susceptibles d’ampara constitucional 2. Els dictats per òrgans manifestament incompetents per raó de la matèria o del territori  es refereix a l’element subjectiu competencial.
3. Els que tinguin un contingut impossible 4. Els que siguin constitutius d’infracció penal o es dictin com a conseqüència d’això 5. Els dictats prescindint total i absolutament del procediment legalment establert o de les normes que continguin les normes essencials per la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats 6. Els actes expressos o presumptament contraris a l’ordenament jurídic pels quals s’adquireixin facultats o drets quan no es tinguin els requisits essencials per a la seva adquisició 7. Clàusula oberta  qualsevol altre que estableixi expressament una disposició legal.
 Les causes d’anul·labilitat  són anul·lables els actes administratius que incorrin en qualsevol infracció de l’ordenament jurídic, inclòs aquí la desviació de poder. No obstant això, el defecte de forma només determinarà l’anul·labilitat qual l’acte no tingui els requisits formals indispensables per poder aconseguir la finalitat o doni lloc a indefensió dels interessats. La realització d’actuacions administratives fora del temps establert només implicarà l’anul·labilitat de l’acte quan així ho imposi la naturalesa del termini. S’ha de distingir entre: 1. Vicis que afecten als elements subjectius (competència, potestat) i objectius (contingut de l’acte, pressupòsits de fet, etc) 2. Vicis que afecten als elements formals (procediment i motivació). S’ha d’interpretar d’acord a l’art. 63.2 (quan hi ha un vici formal, només es determinarà l’anul·labilitat quan no compleixi els requisits formals indispensables per poder aconseguir la finalitat perseguida o que es doni lloc a indefensió del interessat // és una irregularitat no invalidant).
   Regla general  qualsevol problema en un element provoca anul·labilitat Excepció de la regla general  un problema en un element formal no provoca anul·labilitat Excepció de la excepció  un problema en un element formal sí provocarà anul·labilitat en dos casos: 1. Que s’hagi produït indefensió degut al vici de procediment 2. Quan no es compleixin els requisits formals necessaris per aconseguir la finalitat  quan algun problema en el procediment i motivació, sense provocar indefensió, impedeixi que l’acte assoleixi la finalitat  problema que impedeix que l’acte administratiu faci realitat la bona administració  dret del ciutadà i obligació jurídica de l’Administració  necessitat que l’Administració actuï diligentment per que pregui la decisió més adequada a cada cas.
 Irregularitat no invalidant  si tot allò que ha de fer l’Administració ho fa fora de temps, no es produeix il·legalitat ni invalidesa. Exemple:si l’Administració dicta un acte i per algun motiu no ho notifica en els 10 dies posteriors als interessats, hi ha un problema jurídic i s’hauria d’aplicar la regla general d’anul·labilitat, però gràcies a la excepció de l’article 63.3 llei 30/92 es considera irregularitat no invalidant problema referent al temps - L’eficàcia, és a dir, la capacitat de l’acte administratiu de produir efectes reals en el món real.
L’eficàcia depèn únicament de l’element formal de la notificació i publicació. Els actes que no estan notificats o publicats o que no estan bé notificats o publicats, tenen un problema d’eficàcia. Un acte pot ser perfecte en tots els seus element, no tenir cap problema de legalitat, però la notificació falla, i llavors té un problema d’eficàcia. No pot desplegar efectes en el món real. D’acord amb el principi d’autotutela declarativa o executiva, els actes, a més de presumir-se vàlids, despleguen efectes de del moment que són dictats i des del moment que són publicats o notificats. És possible paralitzar l’eficàcia gràcies a una institució  MESURES CAUTELARS (previstes a l’article 111 llei 30/92)  per suspendre eficàcia. Com que l’acte és eficaç, la mera presentació de recurs no s’atura l’eficàcia.
Quan es presenti la demanda, s’ha de sol·licitar expressament la suspensió. Com a mecanisme de suspensió de l’eficàcia.
Artículo 111. Suspensión de la ejecución 1. La interposición de cualquier recurso, excepto en los casos en que una disposición establezca lo contrario, no suspenderá la ejecución del acto impugnado.
2. No obstante lo dispuesto en el apartado anterior, el órgano a quien competa resolver el recurso, previa ponderación, suficientemente razonada, entre el perjuicio que causaría al interés público o a terceros la suspensión y el perjuicio que se causa al recurrente como consecuencia de la eficacia inmediata del acto recurrido, podrá suspender, de oficio o a solicitud del recurrente, la ejecución del acto impugnado cuando concurran alguna de las siguientes circunstancias: a) Que la ejecución pudiera causar perjuicios de imposible o difícil reparación.
b) Que la impugnación se fundamente en alguna de las causas de nulidad de pleno derecho previstas en el artículo 62.1 de esta Ley.
3. La ejecución del acto impugnado se entenderá suspendida si transcurridos treinta días desde que la solicitud de suspensión haya tenido entrada en el registro del órgano competente para decidir sobre la misma, éste no ha dictado resolución expresa al respecto. En estos casos no será de aplicación lo establecido en el artículo 42.4, segundo párrafo, de esta Ley.
4. Al dictar el acuerdo de suspensión podrán adoptarse las medidas cautelares que sean necesarias para asegurar la protección del interés público o de terceros y la eficacia de la resolución o el acto impugnado.
Cuando de la suspensión puedan derivarse perjuicios de cualquier naturaleza, aquélla sólo producirá efectos previa prestación de caución o garantía suficiente para responder de ellos, en los términos establecidos reglamentariamente.
La suspensión podrá prolongarse después de agotada la vía administrativa cuando exista medida cautelar y los efectos de ésta se extiendan a la vía contencioso-administrativa. Si el interesado interpusiera recurso contencioso-administrativo, solicitando la suspensión del acto objeto del proceso, se mantendrá la suspensión hasta que se produzca el correspondiente pronunciamiento judicial sobre la solicitud.
5. Cuando el recurso tenga por objeto la impugnación de un acto administrativo que afecte a una pluralidad indeterminada de personas, la suspensión de su eficacia habrá de ser publicada en el periódico oficial en que aquél se insertó.
- Per desplegar efectes han de ser notificats i publicats  les conseqüències pràctiques són molt rellevants  prerrogativa d’autotela executiva o privilegi d’executorietat  aquest privilegi ho tenen les Administracions Públiques a Espanya (origen al règim francès). Imposats els actes administratius fins i tot contra la voluntat dels ciutadans mitjançant vàries tècniques (en darrera instància, l’ús de la violència física de forma legítima de del punt de vista legal).
 Execució forçosa dels actes administratius (art. 95 llei 30/92  clàusula general de la possibilitat d’executar). És una particularitat del dret públic, en l’àmbit del dret privat un particular no pot obligar a un altre a fer res. Si l’Administració dicta un acte que incorpora una sanció i el sancionat no respecta l’acte  es tancarà físicament l’activitat. El Tribunal Constitucional ho accepta en virtut del principi constitucional d’eficàcia. Per que l’Administració pugui embargar el patrimoni  REQUISITS I LÍMITS 1. Cal que hi hagi un acte administratiu previ, ja que és l’acte que s’està executant, no hi ha execució sense títol (acte). L’acte ha de ser eficaç, sinó no es podrà executar 2. L’acte previ ha d’establir alguna obligació pel ciutadà 3. L’acte que es presumeix vàlid ha estat notificat o publicat 4. Si no es fa cas de l’acte, actuarà l’Administració 5. L’acte administratiu previ s’incompleix. L’obligació no és atesa pel ciutadà. A l’obligació es dona un termini raonable per cumplir-la i l’acte ha de contenir un apercibimiento previ (avís).
6. A través del procediment d’execució dels actes administratius (execució forçosa), com a segon procediment 7. Per executar l’acte administratiu aquest no cal que sigui ferm, dictat, notificat i encara que estiguem en període d’impugnació del mateix, l’Administració por executar-lo.
Excepció  actes administratius sancionadors  de forma excepcional aquests no poden ser executat per Administració forçosament malgrat el incompliment fins que no transcorreixin terminis.
8. Procediment  la llei 30/92 (art. 97 i ss) planteja diversos tipus d’execució d’actes administratius, tipus que l’Administració ha de triar, però no de forma arbitrària ni discrecional (en molts casos està reglat el procediment i l’eina d’execució) en funció de l’acte administratiu que es tracte. Hi ha 4.
    Obligació de pagament líquid de quantitat Multa coercitiva L’execució subsidiària quan no es compleixi obligació prevista a un acte administratiu i es tracti d’una obligació que pugui complir algú altre en el nostre lloc Compulsió contra les persones (violència física). L’acte administratiu conté obligació de no fer alguna cosa, no es compleix això i s’envien empleats públics que utilitzaran violència precisa per fer complir l’acte. Principi de proporcionalitat Només hi ha una mena d’actes  els actes sancionadors  la possibilitat de desplegar l’execució forçosa per part de l’Administració queda aturat fins que l’acte esdevingui ferm (esgotar terminis per presentar recurs o que s’hagi presentat i desestimat). La resta d’actes (expropiatoris, llicència...) no queden suspesos, llevat de la utilització pel ciutadà de mesures cautelars.
2 casos d’ineficàcia (sempre en base al principi d’autotutela executiva) - Suspensió de l’eficàcia  mesures cautelars - Falta de publicació o notificació o no estar ben feta Hi ha diferents tipus d’actes administratius que comparteixen elements comuns però tenen característiques pròpies. Les conseqüències jurídiques poden variar en virtut del tipus d’acte administratiu: - Distinció entre actes reglats( exercici de potestats reglades) i actes discrecionals(resultat d’exercici de potestats discrecionals) Distinció entre actes polítics i actes de govern Distinció entre actes administratius de tràmit i actes administratius definitius  Actes tràmit: totes aquelles declaracions de voluntat de l’Administració que es produeixen en un moment determinat. Des de la iniciació o instrucció fins la finalització. Són fonamentals per què son els acte que preparen la millor decisió possible, l’acte administratiu definitiu o resolució que tanquen el procediment administratiu. Es poden discutir però tenen una peculiaritat  (art. 107 llei 30/92) per discutir un acte tràmit, com a regla general, hem d’esperar a que acabi el procediment, és a dir, que ja tinguem l’acte definitiu. Quan aquest ja es tingui, es discutirà, alhora, l’acte tràmit i l’acte definitiu. S’ha d’esperar a que acabi el procediment i si hi ha un acte definitiu en el qual no s’estigui d’acord, recorreré contra l’acte administratiu i els actes tràmit que han provocat l’acte administratiu.
4 excepcions  casos en que l’acte tràmit té un vici greu que ja condiciona a l’acte administratiu que ha de venir i, per tant, no es pot esperar 1. Si els actes tràmit decideixen, directa o indirectament, sobre el fons de l’assumpte, això determina la impossibilitat de continuar el procediment 2. Si els actes tràmit produeixen indefensió o perjudici irreparable a drets o interessos legítims, es podrà interposar per els interessats recurs d’alçada o potestatiu de reposició (que cabrà fonamentar-ho en motius de nul·litat o anul·labilitat.
3. Les lleis podran substituir el recurs d’alçada, en supòsits o àmbits sectorials determinats, i quan la especificitat de la matèria ho justifiqui, pels procediment d’impugnació, reclamació, conciliació, mediació i arbitratge, i davant dels òrgans col·legiats o Comissions específiques no sotmeses a instruccions jeràrquiques, respecto dels principis, garanties i terminis que la llei reconeix als ciutadans i als interessats en tot procediment administratiu. En les mateixes condicions, el recurs de reposició podrà substituir-se pels procediments esmentats anteriorment, respectant el caràcter potestatiu pel interessat. La aplicació d’aquests dos procediment en l’àmbit administratiu local no podrà suposar el desconeixement de les facultats resolutòries reconegudes als òrgans representatius electes 4. Contra les disposicions administratives de caràcter general no cabrà recurs en via administrativa. Els recursos contra un acte administratiu que es fonamentin en la nul·litat d’alguna disposició administrativa de caràcter general, podran interposar-se directament davant de l’òrgan que va dictar la disposició  Actes definitius: es poden discutir jurídicament, presentar reclamacions i recursos. Hi ha uns terminis per què es puguin discutir. És el darrer acte que tanca el procediment i dóna la decisió. La diferència principal amb els actes tràmit és la posició que adopten dins del procediment administratiu.
- Distinció entre els actes administratius que esgoten via administrativa i actes administratius que no esgoten via administrativa: és la legislació la que diu si esgoten o no via administrativa  Actes que esgoten via  Segons l’art. 109 llei 30/92 posen fi a la via administrativa: 1. Les resolucions dels recursos d’alçada 2. Les resolucions dels procediments d’impugnació de l’article 107.2 3. Les resolucions dels òrgans administratius que no tinguin superior jeràrquic, excepte que la llei estableixi lo contrari 4. Les resolucions de òrgans administratius quan una disposició legal o reglamentària ho estableixi 5. Els acords, els pactes, convenis o contractes que tinguin la consideració de finalitzar el procediment  L’article 78 de la llei catalana 26/2010 estableix que esgoten via administrativa el recurs extraordinari de revisió, contra els actes ferms en via administrativa les persones interessades poden interposar el recurs extraordinari de revisió davant de l’òrgan administratiu que ho hagi dictat, que també és el competent per resoldre’l, amb el dictamen previ de la Comissió Jurídica Assessora, en els termes que estableixi la normativa vigent.
 L’article 52 de la llei de bases de règim local estableix que contra els actes i acords d’entitats locals que posin fi a la via administrativa, els interessats podran exercir les acciones que procedeixin davant de la jurisdicció competent, sempre podent interposar amb caràcter previ i potestatiu recurs de reposició.
 Actes que no esgoten via Té rellevància pràctica a efectes de recurs administratius. Depèn qui sigui seran susceptibles d’un tipus o altre de recurs. La distinció és totalment definitiva amb la distinció entre tràmit i definitiu.
Mentre en el cas tràmit –definitiu la idea essencial és la situació en el procediment, en aquest cas esgoten- no esgoten és l’òrgan del qual prové l’acte.
- Distinció entre actes administratius ferms i actes administratius no ferms  Actes ferms: un acte administratiu serà ferm quan no és possible presentar cap recurs contra aquest acte o ja ha transcorregut termini per la presentació.
 Actes no ferms : encara és susceptible de ser recorregut Alguns mecanismes de discussió d’actes administratius que no són recursos, s’apliquen només quan els actes són ferms.
- Distinció entre actes administratius favorables i actes administratius desfavorables  Actes favorables: aquells actes administratius engrandeixen l’esfera patrimonial o personal d’un ciutadà afavorint-lo. Són actes declaratius de drets, li donen al ciutadà més del que tenia.
Exemple: una condecoració, una autorització...
 Actes desfavorables: són actes de gravamen, ja que redueixen l’esfera personal o patrimonial del ciutadà, li extreuen al ciutadà. Exemple: sanció, expropiació...
En aquest cas el criteri és ser favorable o desfavorable per a qui  sempre serà el ciutadà Per canviar d’opinió l’Administració és diferent en virtut si l’acte és favorable o desfavorable. Els actes favorables no poden ser revocats i canviar de criteri però en els actes desfavorables si que es poden canviar de criteri.
MECANISMES PELS QUALS ELS ACTES TORNEN A SER LEGALS - (no) Transmissibilitat [vacuna]  la nul·litat o anul·labilitat d’un acte no implicarà la nul·litat o anul·labilitat dels successius en el procediment que siguin independents del primer. La nul·litat o anul·labilitat en part de l’acte administratiu no implicarà la de les parts del mateix independents d’aquella excepte que la part viciada sigui de tal importància que sense ella l’acte administratiu no hagués estat dictat - Conversió [cura] funciona tant per actes anul·lables com per actes nuls. Realment és una tècnica molt excepcional. Es tracta de convertir un acte amb problema en algun dels seus element en un altre acte diferent ja vàlid completament. Es converteix l’acte. Els actes nuls o anul·lables que continguin els elements constitutius d’un altre acte diferent, produiran els efectes d’aquest.
- Conservació [vacuna] l’òrgan de declara la nul·litat o que anul·li les actuacions disposarà sempre de la conservació d’aquells actes i tràmits el contingut dels quals s’hagués mantingut igual de no haver-se comés la infracció - Convalidació [cura] serveix per curar actes anul·lables (no actes nuls  aquests no es poden convalidar). És una gran diferència pràctica. Si el problema de competències és de caire jeràrquic (dins de la pròpia Administració que és competent per territori i per matèria però que la dicta l’Alcalde quan l’hauria d’haver dictat el Ple segons Llei de Bases de Règim Local, la llei reconeix que l’acte és anul·lable però també reconeix a l’Ajuntament la possibilitat d’arreglar-ho).
1. L’acte de convalidació produirà efectes des de la seva data, excepte en supòsits de retroactivitat 2. Si el vici consisteix en incompetència no determinant de nul·litat, la convalidació podrà realitzarse per l’òrgan competent quan sigui el superior jeràrquic el que va dictar l’acte viciat 3. Si el vici consisteix en la falta d’alguna autorització, podrà ser convalidat l’acta mitjançant l’atorgament de la mateixa per l’òrgan competent DIFERÈNCIA ENTRE ACTES NULS I ANUL·LABLES - - Els actes nuls no es poden convalidar, els anul·lables si Els actes nuls tenen efectes ex tunc (com si mai s’haguessin dictat) mentre que els efectes d’invalidesa dels actes anul·lables són ex nung (a partir del moment que es declara l’anul·labilitat) Els actes administratius nuls SEMPRE hi ha una oportunitat de declarar la seva nul·litat de ple dret. En canvi, això no passa amb els actes anul·lables, hi ha terminis per la seva declaració formal d’anul·labilitat.
Els actes nuls, malgrat siguin en algun moment ferm, encara hi ha un últim mecanisme  revisió d’ofici d’actes nuls. En canvi, els actes anul·lables, no tenen aquest últim mecanisme, un cop han adquirit fermesa, són indestructibles. Malgrat no ser possible la revisió d’ofici, és possible utilitzar el mecanisme  --- EXTINCIÓ D’ACTES ADMINISTRATIUS - Anulació en via de recurs Extinció d’ofici  Revisió d’ofici  Actes declaratius de drets 1. Nul·litat 2. Anul·labilitat  Actes no declaratius de drets  Revocació d’ofici  Actes declaratius de drets  excepció  art. 88 ROAS y art. 16 RSCL  Actes no declaratius de drets Maneres que hi ha d’extingir els actes administratius  fer-los desaparèixer del món jurídic - Anulació en via de recurs (administratiu o judicial). Ha de haver algú afectat o legitimat que tingui interès legítim o dret afectat.
- Extinció d’ofici (privilegi de l’autotutela -> tutela de l’ordenament jurídic)  oportunitat de la pròpia Administratiu de retirar del món jurídic actes administratius. Un cop ha dictat l’acte, la mateixa Administració reconeix que s’ha d’eliminar l’acte. Perquè l’administració està sotmesa al principi de legalitat en base a la clàusula de l’Estat de dret. No ho pot fer de qualsevol manera, hi ha una legislació estricta en els articles 102 a 106 de llei 30/92. El legislador intenta solucionar dues tensions (entre principis i valors jurídics)  Revisió d’ofici (legalitat)  perquè els actes són il·legals. Per tant, el problema es de legalitat.
 Actes declaratius de drets 1. Nul·litat (pot ser discutida ad secula seculorum, l’anul·labilitat no) (102)  quan l’acte és nul (causa de il·legalitat art. 62) l’Administració pot retirar l’acte administratiu. Ha d’haver-hi un procediment administratiu previ (iniciar per l’Administració), que s’ha de comunicar al interessat. L’Administració ha de sol·licitar preceptivament un dictamen de l’òrgan consultiu de l’Administració pertinent (Comissió jurídica assessora). L’informe ha de ser favorable. Només si l’òrgan consultiu diu que efectivament l’acte és nul, es podrà retirar. Si el òrgan consultiu té un dictamen desfavorable o dient que és il·legal però anul·lable, no es pot retirar.
Artículo 102. Revisión de disposiciones y actos nulos.
1. Las Administraciones públicas, en cualquier momento, por iniciativa propia o a solicitud de interesado, y previo dictamen favorable del Consejo de Estado u órgano consultivo equivalente de la Comunidad Autónoma, si lo hubiere, declararán de oficio la nulidad de los actos administrativos que hayan puesto fin a la vía administrativa o que no hayan sido recurridos en plazo, en los supuestos previstos en el artículo 62.1.
2. Asimismo, en cualquier momento, las Administraciones públicas de oficio, y previo dictamen favorable del Consejo de Estado u órgano consultivo equivalente de la Comunidad Autónoma si lo hubiere, podrán declarar la nulidad de las disposiciones administrativas en los supuestos previstos en el artículo 62.2.
3. El órgano competente para la revisión de oficio podrá acordar motivadamente la inadmisión a trámite de las solicitudes formuladas por los interesados, sin necesidad de recabar dictamen del Consejo de Estado u órgano consultivo de la Comunidad Autónoma, cuando las mismas no se basen en alguna de las causas de nulidad del artículo 62 o carezcan manifiestamente de fundamento, así como en el supuesto de que se hubieran desestimado en cuanto al fondo otras solicitudes sustancialmente iguales.
4. Las Administraciones públicas, al declarar la nulidad de una disposición o acto, podrán establecer, en la misma resolución, las indemnizaciones que proceda reconocer a los interesados, si se dan las circunstancias previstas en los artículos 139.2 y 141.1 de esta Ley; sin perjuicio de que, tratándose de una disposición, subsistan los actos firmes dictados en aplicación de la misma.
5. Cuando el procedimiento se hubiera iniciado de oficio, el transcurso del plazo de tres meses desde su inicio sin dictarse resolución producirá la caducidad del mismo. Si el procedimiento se hubiera iniciado a solicitud de interesado, se podrá entender la misma desestimada por silencio administrativo.
2. Anul·labilitat (103)  no hi ha revisió d’ofici Artículo 103. Declaración de lesividad de actos anulables.
1. Las Administraciones públicas podrán declarar lesivos para el interés público los actos favorables para los interesados que sean anulables conforme a lo dispuesto en el artículo 63 de esta Ley, a fin de proceder a su ulterior impugnación ante el orden jurisdiccional contencioso-administrativo.
2. La declaración de lesividad no podrá adoptarse una vez transcurridos cuatro años desde que se dictó el acto administrativo y exigirá la previa audiencia de cuantos aparezcan como interesados en el mismo, en los términos establecidos por el artículo 84 de esta Ley.
3. Transcurrido el plazo de seis meses desde la iniciación del procedimiento sin que se hubiera declarado la lesividad se producirá la caducidad del mismo.
4. Si el acto proviniera de la Administración General del Estado o de las Comunidades Autónomas, la declaración de lesividad se adoptará por el órgano de cada Administración competente en la materia.
5. Si el acto proviniera de las entidades que integran la Administración Local, la declaración de lesividad se adoptará por el Pleno de la Corporación o, en defecto de éste, por el órgano colegiado superior de la entidad.
 Actes no declaratius de drets (art. 105)  (desfavorables o de gravamen) en aquest cas l’ordenament no posa problemes a l’Administració perquè pugui liquidar l’acte administratiu.
Administració pot extingir d’ofici actes administratius il·legals si són desfavorables o de gravamen.
Artículo 105. Revocación de actos y rectificación de errores.
1. Las Administraciones públicas podrán revocar en cualquier momento sus actos de gravamen o desfavorables, siempre que tal revocación no constituya dispensa o exención no permitida por las leyes, o sea contraria al principio de igualdad, al interés público o al ordenamiento jurídico 2. Las Administraciones públicas podrán, asimismo, rectificar en cualquier momento, de oficio o a instancia de los interesados, los errores materiales, de hecho o aritméticos existentes en sus actos.
 Revocació (oportunitat)  Actes declaratius de drets (principi d’irrevocabilitat)  excepció  16 RSCL i 88 ROAS problema de les persones que tenen un dret concedit per l’Administració i aquesta torna sobre el dret i no és un problema de legalitat, sinó d’oportunitat, és a dir, de canvi de criteri. La doctrina i la jurisprudència dedueixen de la deficient regulació legal, el principi d’irrevocabilitat dels actes administratius per motius d’oportunitat (exemple en principi, a un taxista, no li podran tocar la llicència). Però, hi ha legislació diferent a la llei 30/92 (legislació posterior) que han establert excepcions a aquest principi general  s’accepta la revocabilitat per criteris d’oportunitat.
Exemple: cas de les llicències concedides pels Ajuntaments legislació sectorial (reglament de obres, activitats i serveis ROAS  reglament 179 de 1995 a Catalunya  aquest reglament estableix excepcions al principi d’irrevocabilitat. L’article 88 del ROAS diu  es procedent la revocació de les llicències [locals] (trencament del principi d’irrevocabilitat) quan per canvi o desaparició de les circumstancies que van determinar l’atorgament o perquè apareixen noves, o incorporació de nous criteris d’apreciació a la normativa aplicable (perquè es canvia de política pública)  tot això s’ha de fer seguint procediment administratiu i escoltant a l’afectat i satisfent indemnització si es causen danys.
 Actes no declaratius de drets (art. 105) (desfavorables o de gravamen). Exemple: una sanció SUSPENSIÓ I LÍMITS DE LA REVOCACIÓ Artículo 104. Suspensión.
Iniciado el procedimiento de revisión de oficio, el órgano competente para resolver podrá suspender la ejecución del acto, cuando ésta pudiera causar perjuicios de imposible o dificil reparación.
Artículo 106. Límites de la revisión.
Las facultades de revisión no podrán ser ejercitadas cuando por prescripción de acciones, por el tiempo transcurrido o por otras circunstancias, su ejercicio resulte contrario a la equidad, a la buena fe, al derecho de los particulares o a las leyes.
...