Seminari 2 Dret Romà (2017)

Pràctica Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Derecho Romano
Año del apunte 2017
Páginas 7
Fecha de subida 24/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Seminario 2 de la asignatura de Derecho Romano de la UPF

Vista previa del texto

Activitat en subgrup 2. Tema: els contractes formals 1. El cas Tici era propietari del millor cavall de curses de Roma. Com que necessitava diners, Tici el va posar a la venda per 3.000 sextercis. Caius va assabentar-se de l’oferta i li va proposar a Tici el següent: Caius compraria el cavall per 1.500 sextercis però seguidament es comprometria amb una stipulatio a pagar 2.000 sextercis més “si el cavall guanyava una cursa durant els dos primers anys posteriors a la compravenda”. A Tici li va semblar una bona opció, de manera que van perfeccionar la compravenda, es va lliurar el cavall, es va pagar el preu (1.500 sextercis) i es va celebrar la stipulatio. Deu dies després un banquer molt ric anomenat Semproni va oferir a Caius la compra del cavall per 5.000 sextercis. Caius va quedar entusiasmat amb l’oferiment i va vendre el cavall a Semproni, li va lliurar i va cobrar el preu. Semproni no va voler que el cavall seguís competint i el va portar a una finca que tenia prop de Roma per dedicar-lo exclusivament al seu ús personal.
2. Activitat 2.1.- Primer cas. L’objectiu de l’exercici és que aconselli a Tici si pot reclamar els 2.000 sextercis de la stipulatio. Cal fixar-se en els següents punts: a) Són vàlides les stipulationes sotmeses a condició? b) Pot dependre la condició d’una de les parts al contracte de stipulatio? De qualsevol d’elles? c) Què passa si una de les parts provoca l’incompliment de la condició? És jurídicament rellevant? Cal també que llegeixi atentament no només el tema del seu manual de dret romà dedicat a la stipulatio, sinó també el consagrat als elements accidentals del negoci, en especial la condició. Per resoldre el cas li pot ser útil un text de D.45,1 sobre les condicions d’aquest tipus.
2.1.- Pensi si la solució hauria estat diferent en cas que, en lloc de fer una stipulatio, Tici i Caius haguessin incorporat l’acord sobre els 2.000 sextercis condicionats com un pacte de la compravenda. Llegeixi al seu manual el règim de la compravenda i dels pactes.
Fixi’s en el problema de la necessitat de certesa en el preu.
2.3.- En darrer lloc, intenti resoldre el problema plantejat de conformitat amb el Dret civil espanyol. Com que no hi ha stipulatio, en dret espanyol, cal que es plantegi el cas com si les parts haguessin incorporat l’acord com una clàusula de la compravenda.
1 Teoria En primer lloc, cal aclarir els conceptes bàsics que haurem de tractar: la stipulatio, les condicions i la compravenda, perquè aquest contracte pot ser entès com a stipulatio o bé com a compravenda, i les condicions hi juguen un paper important.
1) Stipulatio La stipulatio es un contracte formal i abstracte, unilateral i de Dret estricte, en virtut de la qual una persona anomenada prominent (promissor) promet oralment la realització d’una prestació a una altra persona, anomenada estipulant (stipulator), que accepta.
Fent un parèntesi, podem dir que les stipulationes sotmeses a condició són vàlides i reben el nom de stipulatio condicional.
Característiques: - Solemnitat: a aquest contracte formal també se l’anomena solemne perquè requereix alguns requisits formals per a la seva validesa, entre els quals el més important és la seva oralitat, ja que al jurar-ho davant els Déus, era molt important complir-ho. S’utilitzava un model estàndard pel qual l’estipulant li preguntava al prominent si prometia fer l’acte, i el prominent responia que ho prometia. A més a més, tot això havia de realitzar-se davant un testimoni.
Ha d’haver-hi unitat de l’acte, és a dir: la resposta ha de ser immediata a la pregunta, i també congruència amb la pregunta (és a dir, no es pot contestar a un afer diferent al que s’està preguntant).
Aquesta oralitat de la qual disposa la stipulatio era pròpia del vell ius civile. La sponsio corresponia a la pregunta: “Promets?” i la spondeo a la resposta: “prometo”.
La ius gentum, per la seva banda, regulava altres formes de stipulatio per fer-la accessible als estrangers. Aquest va acabar imposant-se, per raons comercials, a tots els contractes de stipulatio, i poc a poc va anar desapareixent la característica de l’oralitat i la figura del testimoni, fins arribar al punt en què la promesa es feia de manera escrita i el document prenia molta importància.
Aquest fet, d’altra banda, crida l’atenció: perquè la formalitat de l’ius civile està reservat exclusivament als ciutadans romans? La raó és purament històrica, perquè al principi la sponsio tenia un caràcter gairebé màgic i per aquesta raó tot depenia de l’ús d’aquesta paraula.
- Abstracció: és un contracte abstracte, desconnectat. Per aquest motiu pot recobrir tots aquells casos en que altres contractes de dret romà no s’adaptin.
Com que el compliment de l’acte havia d’existir i ser lícit, els romans van començar a recórrer l’stipulatio cada vegada que necessitaven resoldre un problema d’aquest tipus.
2 - Unilateralitat: només fa sorgir obligacions d’una de les parts, el prominent.
- De Dret estricte: pertany al Dret estricte, perquè fa sorgir, a favor de l’estipulant, la actio certae creditae pecuniae (condictio), que es el prototip dels judicis de Dret estricte.
Hi intervenen, necessàriament, dues parts que han de ser presencials, és a dir: han de ser-hi en el moment del jurament i realitzar-lo ells mateixos, no poden fer-ho a través de terceres persones. Hi ha d’haver sempre una tercera persona que actuï com a testimoni, perquè al ser un contracte oral s’ha de poder justificar que ha existit el jurament.
En un primer moment l’stipulatio només cobria aquells casos on la prestació era d’una cosa determinada, d’una cosa concreta. Més endavant, però, i ja que tenia la capacitat d’abstracció, van ampliar aquest terme per poder satisfer més casos: la prestació podia ser sobre una cosa determinada o no determinada, però determinable sobre cosa futura.
Les obligacions i accions de la stipulatio són, bàsicament, la de realitzar la prestació, que pot recaure sobre un certum o sobre un incertum. Això comporta a què el tipus d’acció dependrà de quin dels dos es tracti. Si es tracta de diners, per exemple, l’acció serà la de actio certae creditae pecinuae; si la cosa es fungible, condictio triticaria; si és una cosa concreta, certae rei; finalment, si es tracta d’un incertum: actio incerta ex stipulatu.
Aquesta última, gràcies al seu caràcter d’incerta, dóna més marge a l’àrbitre del jutge.
2) Condició L’obligació pot ser sotmesa a condició o fet futur del qual es fa despendre aquesta existència de l’obligació. No obstant això, fins al moment en què es compleixi la condició, no serà necessari ni obligatori, i fins i tot si el pagament es fes abans que es compleixi, aquest podria tatxar-se d’indegut.
Els seus efectes no són retroactius al moment de l’estipulació (això només va ser admès en dret justinià).
A més a més, la condició només és vàlida si s’ha formalitzat en la pregunta prèvia a l’existència de la stipulatio.
Aquesta obligació haurà de complir-se en el lloc especificat en la stipulatio. Si no es va establir cap lloc concret, l’estipulant podrà reclamar-ho allà on vulgui.
També existeix un principi pel qual no s’acceptaria la validesa de la stipulatio si aquesta havia estat realitzada per una tercera persona i no per una de les dues parts.
3 La condició és un fet futur i incert del qual depèn el naixement o extinció d’un dret.
Aquesta compleix unes característiques: - - Ha de consistir en un fet futur. Per això no són verdaderes les anomenades condicions necessàries (les que s’hagin de complir de totes maneres), les condiciones impossibles, les il·lícites i les immorals.
El fet de ser incert, és a dir, que no es pugui saber si es realitzarà o no. Per tot això, podem afirmar que no constituiran verdaderes condicions els fets passats ni presents, i tampoc els fets futurs que es realitzaran necessàriament: només aquells que també tinguin possibilitat de no ocórrer.
3) Compravenda Aquest contracte consisteix en què l’individu que entrega la cosa ha d’acordar el pacte amb la persona que la rep a canvi d’una quantitat monetària. Aquesta cosa que s’entrega ha poder ser venuda, i el preu ha de ser conforme al diner amonedat. Aquest fet es regula en D.19.5.5.1 y en 1.445 CC. A més a més, l’entrega de la cosa esdevé obligatòria en el moment de fer el contracte, pel D.18.6.8 i l’art. 1.450 C.C.
L’acord inter partes ha de recaure sobre la cosa i el preu. Es pot realitzar mitjançant l’oralitat o de manera escrita, però sigui com sigui ha de formalitzar-se. Per tant no era necessari que fos un contracte escrit, però no obstant això, quan hi havia una quantitat monetària elevada en joc, s’acostumava a fer d’aquesta manera.
La compravenda compleix aquestes característiques essencials: - Hi ha d’haver un acord perfeccionat pel consentiment de les dues parts.
Bilateralitat perfecta: la qual genera obligacions per al venedor, és a dir, aquest ha d’entregar la cosa, i per al comprador, el qual ha d’entregar el preu.
De bona fe.
La cosa que s’entrega pot ser corporal, incorporal, o un conjunt de coses corporals i incorporals. A més a més és possible l’entrega d’una cosa futura que s’espera que cobri existència, de la mateixa manera que en la condició. Per això, valgui la redundància, aquests contractes poden ser en si mateixos una condició, i per aquesta raó el preu pot ser fixe o variable, depenent de si hi ha el compliment d’aquesta condició o no.
A més a més, com que s’ha acordat per ambdues parts, no es motiu de reclamació el fet que la condició sigui extremadament dificultosa de complir-se, perquè s’entén que les dues han acceptat que pogués ser possible. Seria il·lícita, no obstant, si fos impossible d’acomplir-se fruit d’una acció forçada per l’individu comprador.
4 Resolució del cas concret Havent estudiat i analitzat doncs, quines característiques té cada tipus de contracte (stipulatio i compravenda), i també quin paper hi té la condició, analitzarem i resoldrem el primer cas de la primera pregunta.
Resolució de l’exercici 2.1.
Tici va perfeccionar una compravenda per la qual li venia un cavall a Caius per valor de 1.500 sextercis. Després d’això, addicionalment, van afegir una condició, transformant la stipulatio en una stipulatio condicional, per la qual si en els dos anys següents el cavall guanyava una carrera, Caius li donava a Tici 2000 sextercis més.
En primer lloc, aquesta stipulatio comporta que mentre la condició no es compleixi, encara que hi sigui, el contracte encara no es perfecciona. Per aquest motiu, les parts encara no assumeixen els papers de acreditador i deutor, i tampoc les obligacions que aquests papers comporten (entenent, en tot moment, que estem parlant de la part del cas en que el que s’està decidint es si s’han de donar els 2000 sextercis o no). Per tant, com que Caius va vendre el cavall a Semproni abans que es complís la condició, no tenia cap obligació en cap moment de donar-li els 2000 sextercis a Tici.
A més a més, fins i tot havent ocorregut aquests fets, el cavall podria guanyar, durant els dos anys següents, una carrera, fet que activaria la obligació de la condició. Però, com ja hem vist, això no és possible perquè el cavall va deixar de participar en competicions. Per tant els fets no són vàlids quan son impossibles d’ocórrer, tot i que en un principi havien estat possibles.
Tici, per la seva part, haurà de conèixer el fet que pot compensar l’incompliment al tractar-se d’una quantitat monetària, l’objecte és certum, mitjançant l’actiu certae creditae pecuniae contra Caius. A més a més, es dóna el cas que Caius ha forçat deliberadament el fet que no es pogués acomplir la condició1. Si això es demostra, automàticament Caius tindrà l’obligació de pagar-li els 2000 sextercis a Tici.
És per tot això que considero que Tici sí que pot reclamar-li els 2000 sextercis a Caius, utilitzant aquests motius.
També s’ens demana que pensem què passaria si en comptes d’haver formalitzat el contracte per stipulatio, Tici i Caius ho haguessin fet per pacte de compravenda.
1 D.45,1,85,7: “el que obligado bajo condición hubiere procurado que no se cumpliese la condición, quedará, sin embargo, obligado”.
5 Resolució de l’exercici 2.2.
En aquest cas, s’ha de tenir en compte que en la compravenda es considera que els pactes ja formen part del contracte, perquè les dues parts han conformat un consentiment cap a aquest. Per això, l’acompliment pot perseguir-se amb la mateixa acció de realitzar el contracte.
A més a més, Tici pot dir que el pacte és una clàusula comissòria (lex comissoria), i que per això ell tenia el dret de demanar els diners si el comprador no complia les condicions. Per tot això, si Caius incomplia el pacte, Tici podia reclamar-li els 2000 sextercis.
Un cop analitzada la resolució dels casos en dret romà, a l’exercici 2 se’ns demana que pensem com es podria resoldre a través del Dret civil espanyol. Com que no podem fer-ho a través de la stipulatio, perquè aquesta no hi és regulada, haurem de fer-ho només com si fos un acord amb clàusula de compravenda.
Resolució de l’exercici 2.3.
Aquí hi juga un paper molt important el fet que la clàusula sigui causal: l’acompliment de les circumstancies no està lligat a la voluntat o interessos que tinguin les parts en que s’acompleixi o no. En altres paraules: el que compta per determinar si la condició esdevé obligatòria o no és l’aleatorietat dels fets. A més a més en cap moment s’especifica que fos Tici en concret qui hagués de disposar de la propietat de la cosa.
No obstant això, des del moment en què Semproni retira el cavall de la competició, de la mateixa manera que en dret romà, l’acompliment de la condició, com ja hem vist, resulta impossible, i això viola l’art. 1116 del Codi Civil: “Las condiciones imposibles, las contrarias a las buenas costumbres y las prohibidas por la ley anularán la obligación que de ellas dependa.
La condición de no hacer una cosa imposible se tiene por no puesta.”.
I també viola, l’acció de Caius, l’art. 1119 del Codi Civil: “se tendrá por cumplida la condición cuando el obligado impidiese voluntariamente su cumplimiento”.
Per tot això, Tici podrà reclamar-li els 2000 sextercis a Caius per acompliment de la condició.
6 Bibliografia  MIQUEL, Joan. Derecho Romano, 2016. Tema 24. Contratos formales, 24.1.
Contratos verbales: la stipulatio. [consulta: 07-11-2016]  MIQUEL, Joan. Derecho Romano, 2016. Tema 25. Contratos consensuales, 25.1.
La compraventa. [consulta: 07-11-2016]  Boletín Oficial del Estado, Código Civil español. De las obligaciones puras y las condicionales (Art.1116). [consulta: 08-11-16]  Boletín Oficial del Estado, Código Civil español. De las obligaciones puras y las condicionales (Art.1119). [consulta: 08-11-16]  D.45,1 Júlia Arbós Aguilar Grup 3, Subgrup 301 Activitat en Subgrup 2 Universitat Pompeu Fabra. Curs 2016-2017 7 ...

Tags:
Comprar Previsualizar