Plantes Vasculars. Tema 3 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Plantes Vasculars
Año del apunte 2017
Páginas 16
Fecha de subida 11/08/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3: EL CONEIXEMENT DE LES PLANTES VASCULARS AL LLARG DE LA HISTÒRIA Els cormòfits o plantes vasculars són el grup de plantes verdes d’estructura més complexa, el grup de plantes que dominen les nostres vides i la nostra economia i són importants en la història.
Resum del tema Els noms de botànics antics com Teofrast i Dioscòrides ens recorden als botànics del segle XXI, que la botànica és una ciència que té molts anys. La botànica neix al 400 aC i ha passat per nombroses etapes influenciades per diversos contextos polítics i religiosos i teòrics, religiosos, artístics i tècnics abans de ser la ciència amable que ara coneixem.
No s’allibera de la medecina, d’on neix (= matèria mèdica) fins al Renaixement, al segle XVI, quan esdevé una ciència d’observació i quan apareixen obres il·lustrades, els herbaris, i neixen els primers jardins botànics.
Al llarg del segle XVII es posen les bases de l’organografia vegetal necessària per a la descripció de plantes i una terminologia clara que pogués ser emprada per tothom. Hi ajuda el progrés de tècniques i de nous enginys, com el microscopi i lupes, un cert mètode científic (l’experimentació i la lògica de Descartes) que van permetre als botànics esdevenir una ciència descriptiva i biològica.
Els viatges d’exploració del segle XVII i l’expansió colonial del XVIII eixamplen els horitzons de la botànica. Venen a Europa plantes d’arreu i cal classificar-ho tot. Es fan servir o bé mètodes artificials (fàcils d’utilitzar) o mètodes naturals (més complexes però més reals). A finals del segle XVII es descobreix la sexualitat de les plantes, la qual cosa va pertorbar tots els esperits i no acceptat per tothom fins a finals del XVIII.
A la segona meitat del XVIII la botànica es revoluciona (al igual que la societat) amb l’aparició del sistema de nomenclatura de Linné; després de segles sense regles, la botànica esdevé una ciència codificada. L’arribada de la nomenclatura linneana (1753) i l’adopció del sistema de classificació natural de Jussieu (1789) marquen el naixement de la botànica moderna. Al mateix temps Lavoisier millora la comprensió del funcionament dels vegetals i la fisiologia vegetals es desenvolupa i neix com a disciplina.
A principis del segle XIX comença a tenir-se noció d’una unitat fisiològica i constitucional dels éssers vius, la qual cosa condueix al naixement de la biologia (mateixa composició química, cel·lular, creixement, reproducció, etc.). Apareix la teoria de la transformació de Lamarck, de que els éssers vius evolucionen, la qual es reforça amb les troballes de fòssils fins a la posterior teoria de Darwin (1859). Darwin influencia la botànica i el sistema de classificació esdevé filogenètic. Cal destacar la classificació alemanya d’Engler, la base de classificació fins el 1970.
A la segona meitat del segle XIX es formula la llei biogenètica fonamental, l’ontogènia (transformació de l’embrió) i la filogènia (transformació dels organismes al llarg de l’evolució).
Al 1849 es descobreix l’alternança de generacions, i al 1850 es descobreix la divisió cel·lular i fins a finals de segle es fan grans avenços en genètica (meiosis, gàmetes).
Amb la fi del XIX, doncs, acaba una època on tots els fonaments de la botànica moderna ja eren establerts, i en comença una altra, la del segle XX, caracteritzada per la diversificació de la botànica en múltiples disciplines i que es fan avenços en tots els països i no només a Europa.
O sigui que la botànica no va néixer al segle XX, sinó que té una continuïtat i progressió en el seu coneixement des de fa 24 segles; al llarg de la història cada nova teoria i cada nova troballa ha anat precedida d’un llarg treball amb diverses temptatives fragmentàries o afirmacions errònies; són 24 segles, doncs, de treballs i d’anècdotes i de grans esforços per part dels exploradors.
Segons Morton (1981), la història de la botànica es pot subdividir en 11 capítols 1. El començament del coneixement de les plantes. La parataxonomia Totes les grans civilitzacions antigues tenien en les plantes la base per curar, però també des de molt antic, les plantes servien per moltes més coses que per menjar i curar.
2. Els orígens de la botànica com a ciència Els noms de botànics antics com Teofrast i Dioscòrides ens recorden als botànics del s.
XXI que la botànica és una ciència que té molts anys. Neix al 400 aC i ha passat per nombroses etapes influenciades per diversos contextos polítics i religiosos i teòrics, religiosos, artístics i tècnics abans de ser la ciència amable que ara coneixem.
La filosofia grega clàssica o la filosofia que fa possible la idea d'unitat del món i que ha fet possible la concepció moderna de biosfera. La filosofia natural de l’escola de Milet i de l’escola Ioniana. El coneixement de les plantes a la Grècia clàssica, culmina amb les obres d'Aristòtil i de Teofrast. Fan un sistema artificial de classificació.
Aristòtil (384-322) distingia 3 classes d’ànima: la vegetativa només de les plantes que governa l’alimentació i el creixement; l’ànima perceptiva, relacionada a la sensitivitat i a l’emoció, i l’ànima racional q permetria el raonament en els humans.
Va establir correctament que la llavor o l’ou, conté el potencial de tot l’organisme ja desenvolupat, però no pas la seva realitat, o sigui el material precursor de cada part individual de cada òrgan, en el que es podria comparar en l’ADN.
Aristòtil classifica els animals amb els Anaima, animals sense sang de cos tou, i els Enaima, amb sang.
Teofrast (371-286), deixeble d’Aristòtil, successor seu al Liceu (escola peripatètica), va escriure Perí phytón historía (Història de les plantes), l’obra fundacional de la botànica com a disciplina científica. Diu que l’estudi de les plantes és una ciència; a l’època calia més fusta i producció agrícola i els seus estudis hi ajuden.
Aquestes obres escrites van obrir el camí a què la medecina i l’ús de plantes medicinals se separessin de la religió. És el segon gran període de la història del coneixement de les plantes.
3. De Teofrast a Galè (280-0 aC) Dioscòrides (64 aC) i la seva obra De materia medica (on defensa la teoria dels signes d'Hipòcrates), és la primera obra de farmacologia. Hi descriu 600 plantes medicinals, i fou la base de l’art de curar fins al Renaixement.
Dioscòrides, copia a Crateus i Diocles, i dóna tots els noms de plantes en les diferents llengües; l’exemplar més antic és a Viena, de l’any 512, un pergamí bizantí: també hi ha un Codex Neapolitanus del segle VII amb dibuixos més petits. El tractat consta de 6 volums, on va classificar les plantes en aromàtiques, medicinals, vinícoles i metzinoses.
4. Els anys negres a Europa (0-1483) El pas de la informació de la Grècia clàssica al món àrab. Els finals de l’edat mitjana comença un ambient prerenaixentista, com ara Roger Bacon (1222-1294), un científic avançat del seu temps: el Dr. mirabilis, acusat d'heretgia per defensar una ciència experimental; publica Opus Majus.
5. Renaixença de la botànica a Europa: de l’herbari a la flora (1483-1623 [1694]) La botànica se separa definitivament de la medecina d’on havia nascut (= matèria medica). Al 1533 la universitat de Pàdua crea la 1ª plaça de professor de botànica]; a més la religió se separa de l’ensenyament de la medicina, i esdevé una ciència d’observació i comencen a aparèixer obres il·lustrades, els herbaris, i neixen els primers jardins botànics.
El renaixement de la botànica és l’inici de l’observació naturalista, que comença pels artistes i continua pels jardiners. En el renaixement es produeix el descobriment de la impremta, es llegeix Dioscòrides, es produeix la descripció de les plantes que arribaven del nou món. O sigui que al Renaixement, finalment la botànica esdevé una ciència.
Valerius Cordus (1514 - 1554), alemany, el qual el seu pare també era botànic que havia estudiat a Ferrara, vol corregir errors i és pioner en la descripció metòdica d’una planta. Estableix la base de descripció científica metòdica d'una planta que tothom seguiria (1r fulles, flors, època floració, hàbitat, etc.). Descriu 500 plantes, tot corregint errors.
Pietro Andrea Mattioli (1501–1577) revisa el Dioscòrides, 1544, i en fa una guia pràctica per botànics i metges, amb dibuixos, i amb tant de dibuix va sorgir el problema de donar nom a les plantes, d'agrupar-les i posar en ordre tot el que es coneixia, reprenent així el que ja havien començat Aristòtil i sobretot Teofrast i que havia quedat oblidat.
Al 1533 es crea la 1a càtedra de botànica a Pàdua. Al 1534 Luca Ghini (toscà) es nomenat lector simplicium i 4 anys més tard de professor simplicium a Bolonya el primer a fer herbaris [= hortus siccus].
Andrea Cesalpino (1519-1603), deixeble de Ghini presenta l’obra De plantis libris al segle XVI, que assaja el mètode per determinar plantes (= Plantarum genere), però dóna massa importància al fruit i poca a la flor. En els seus 15 llibres descriu 1550 plantes, tot el que sabia de plantes en aquell temps. Parla de fisiologia vegetal, fa experiments sobre nutrició de plantes i de les “venes” de les plantes (però on era el cor), de la sang en el cas de la llet d’Euphorbia, fa morfologia, veu l'embrió de les llavors i si tenen 2 o 1 cotilèdon, veu regularitat de creixement, etc.
Va ser dels primers taxonomistes que van voler assolir una classificació basada en el raonament i la lògica i no pas d'utilitat. Era aristotèlic i admetia que uns caràcters tenien més importància que d'altres. El problema va ser que el centre de la botànica es va desplaçar cap Holanda i Alemanya i els seus treballs no van tenir massa atenció.
El seu sistema fou ignorat per Linné, malgrat la gran importància que representà aquesta informació per ell.
Fabio Columna (1567-1650) empra noms binaris per diferenciar les espècies, fa un mètode estandarditzat, sinonímia i descriu 6000 plantes, totes les conegudes. El 1623, doncs, és un punt de partida per un nou període i l'acabament del vell en la sistemàtica de les plantes i coincideix en el començament de l'expansió general en el camp de la descoberta botànica.
6. Una carta de futur: la consolidació de la botànica com a ciència Al llarg del segle XVII es posen les bases de l’organografia vegetal necessària per a la descripció de plantes i una terminologia clara que pogués ser emprada per tothom. Hi ajuda el progrés de tècniques i de nous enginys, com el microscopi i lupes, un cert mètode científic (l’experimentació i la lògica de Descartes) que van permetre als botànics esdevenir una ciència descriptiva i biològica.
L’experimentació com a norma en el mètode científic A començaments del segle XVII es donen canvis en les formes de fer de l'activitat científica i l'experimentació es pren com a norma en el mètode científic. És el que explica Francis Bacon a Nova organum, que diu que hi ha d’haver col·laboració i contacte entre científics que fan experimentació; fou una obra de gran influència pels científics (però no a Espanya on hi havia la inquisició).
L’època dels nous instruments: - Antoni Leeuwenhoek, el microscopi 1625, Faber descobreix el telescopi 1665, R. Hooke publica Micrographia És l’època de Galileu, Ray i Descartes, juntament amb les obres de Francis Bacon a Nova Organum.
L’època de Galileu, Ray, Descartes i de J. Jung (1587-1657) Jung era un matemàtic i astrònom alemany, professor de CCNN a Hamburg, que va aplicar a la botànica el mètode científic. Va impulsar i posar ordre a la terminologia de les plantes, la seva morfologia i anatomia i va descriure els tipus de fulles, tipus d’inflorescències, flors regulars i irregulars, parts dels estams i formes del pistil.
Va començar a parlar que la flor podria ser un punt de determinació millor que no pas altres parts com ara el fruit que proposà Caesalpino (Linné també aniria per aquí) i criticà la generació espontània (va dir que sempre hi ha d'haver llavors). Jung, però, no va saber veure el paper del pol·len.
John RAY (1623-1705) és un gran florista, fa la 1ª flora britànica, i posa les bases de la classificació i del concepte d'espècie (se’l considera l’inventor del concepte modern d’espècie); fa una classificació natural considerant totes les part de les plantes i les agrupa segons el grau de més alta similitud.
És el primer en parlar de dicotiledònies i monocotiledònies, el primer en fer claus dicotòmiques, però no segueix el concepte de nom binomial que havien proposat els Bauhin. Fou un gran biòleg interessat per la filosofia i que va ajudar molt al progrés de la ciència en general (Wisdom of God, 1691). També fou el 1r en classificar fongs. No era ni metge ni farmacèutic, sinó naturalista i va viatjar per tota Europa. Escriu una Historia Plantarum Generalis, de les quals es van fer diverses edicions i hi anava afegint les noves plantes conegudes. Parla d’angiospermes i gimnospermes, el que Teofrast ja havia dit; és el primer en parlar de pol·len, que fongs, molses i falgueres es reprodueixen per espores. En els 3 volums de 3.000 pàgines es descriuen 18.000 plantes, i tot el que se sabia en aquella època de botànica. Obra molt popular i reimpresa moltes vegades.
7. De Camerarius a Linné: el reconeixement del sexe a les plantes i l’exploració de la flora europea Els viatges d’exploració del segle XVII i l’expansió colonial del XVIII eixamplen els horitzons de la botànica. Venen a Europa plantes d’arreu i cal classificar-ho tot. Es fan servir o bé mètodes artificials (fàcils d’utilitzar) o mètodes naturals (més complexes però més reals). A finals del segle XVII es descobreix la sexualitat de les plantes, la qual cosa va pertorbar tots els esperits i no acceptat per tothom fins a finals del segle XVIII.
El temps de Newton (al 1687 Newton publica Principes on demostra que hi ha un univers dinàmic que es mou amb lleis pròpies. L’eliminació de lleis divines estimularia la racionalització en l’estudi dels éssers vius. I al 1704 Opticks, on parla de les propietats de la llum i ajuda als botànics que comencen a estudiar l’efecte de la llum sobre les plantes).
De Rousseau, Camerarius i de Booerhaave Rudolf Hacob Camerarius (1665-1721) Metge i director d'un jardí botànic assabentat que algú havia descobert que els estams eren els òrgans masculins (Basle, el que va descobrir que els cargols eren hermafrodites), entrecreua plantes i parla de plantes dioiques, iniciant-se així el reconeixement del sexe a les plantes.
Demostra el sexe a les plantes, que serien hermafrodites com els cargols i parla de plantes hermafrodites, monoiques i dioiques, però creu que només el vent porta el pol·len d’un lloc a l’altre. Experimenta amb Morus i Mercurialis i veu cultivant plantes només femenines no hi ha fruit i/o granes, i veu que pol·len va al pistil, però no sap que passa després.
Rousseau crea el concepte de bon salvatge on proposa un retorn a les arrels naturals, un idil·li amb la natura, perquè al s. XVIII hi ha gran destrucció i sobreexplotació de la natura, potser recuperant el pensament franciscà (la salvatgia és un lloc ple de Déu i bellesa).
Herman Booerhaave (1668-1758) Metge, professor a Leyde, ciutat en plena edat d’or després de ser el centre per la independència nacional, on hi ha molta llibertat i tolerància, i arriba a ser el gran centre europeu de coneixement, acollint gent exiliada per motius religiosos. Proposa que animals i plantes tenen la mateixa llei de reproducció, un primer pas per fer una ciència única, la biologia. Molta gent ho troba repugnant.
Vaillant fou deixeble de Tournefort i botànic a sou al jardí de plantes de París. En una xerrada compara els estams al penis i testicles i és qui introdueix el terme filament, ovari, òvul i placentació.
La preparació del terreny per al treball de Linné A la segona meitat del XVIII la botànica es revoluciona (al igual que la societat) amb l’aparició del sistema de nomenclatura de Linné; després de segles sense regles, la botànica esdevé una ciència codificada. L’arribada de la nomenclatura linneana (1753) i l’adopció del sistema de classificació natural de Jussieu (1789) marquen el naixement de la botànica moderna. Al mateix temps Lavoisier millora la comprensió del funcionament dels vegetals i la fisiologia vegetals es desenvolupa i neix com a disciplina.
Linné o la culminació dels sistemes artificials de classificació El seu pare li ensenya que el plaer i la disciplina poden fer una bona parella. El seu professor J. Rothman li ensenya el sistema de Tournefort i les idees de Vaillant (molt motivat, doncs, pels problemes pràctics i teòrics connectats amb els nous coneixement). En 10 anys examina 7.000 espècies i veu que els sistemes de classificació no funcionen i fa el seu basat en els estams. Creu en la constància de l’espècie i que cada gènere en té un nombre concret. Crea gèneres que ja existien. El seu sistema es va emprar fins a principis del segle XIX, ja que era útil, tot i ser simple.
A part dels estams també utilitzava altres caràcters i fa ordres naturals (o seccions) i, per tant, també estableix relacions naturals entre gèneres. Linné, però, tancà una època, perquè les noves idees dels evolucionistes eren incompatibles amb el seu sistema estàtic. Carl Linné, doncs, culmina el període dels sistemes artificials amb el seu sistema sexual.
Segons Linné cada espècie ha de tenir un nom únic binari i la seva descripció ha d’anar associada a un plec d’herbari. El primer és un nom singular, el genèric, i correspon al gènere al que s’assigna la planta. El segon és l’epítet específic i pot ser un adjectiu, un nom o un possessiu.
Linné estableix una jerarquia de classificació, on a nivell decreixent estableix els tàxons de (regne, classe, ordre, gènere, família, espècie i varietat), una jerarquia en 7 nivells que respectava escrupolosament la concepció de perfecció del número set.
Linné empra una combinació dels dos sistemes lògics de classificació: el divisori per als tàxons superiors al gènere, i el d’agrupació per a les espècies i els gèneres, per això va proposar d’anomenar les espècies de forma binària.
I de tant classificar va néixer l’interès per trobar una lògica, l’ordre dins la natura. La genialitat de Linné fou saber generat a la segona meitat del s. XVIII una autèntica febre descriptiva de les flores dels territoris. O sigui la diversitat passa a ser objecte d’estudi, i no només les propietats útils de les plantes.
Tot i que el sistema de classificació de Linné era poc natural o gens, era prou pràctic i li va permetre classificar totes les plantes que li arribaven de tot el món. Millora el sistema binomial de G. Bauhin, agafa el concepte de gèneres de Tournefort i dóna a l’espècie el significat modern inspirant-se en Ray. Rebutja el sistema polinomial (per exemple Bellis scapo nudo unifloro, B. sylvestris minor, etc.) i proposa els noms binomials (en aquest cas Bellis perennis).
Les seves obres principals són: - Systema naturae (1735), on presenta el sta de classif. dels 3 regnes mineral, animal i vegetal.
- Genera plantarum (1737), on descriu els gèneres i ordres naturals (a la 6ª ed.
en fa 58).
- Species plantarum (1753), el catàleg i el manual per a la identificació de les plantes comunes de l’època, el que es considera la 1ª flora mundial, un treball gegantesc que agrupava tota la informació botànica disponible.
Linné fou influenciat per Aristòtil i creia que la essentiae havia tingut un impuls original del creador diví i per això hi ha grups d’organismes semblants i, per això, la seva nomenclatura binomial reflexa l’essentia genèrica reduïda a un sol nom, el nom del gènere i després s’ajunta el nom específic, la differentia específica.
LLATÍ CIENTIFIC Linné és també el pare del llatí botànic, un llatí ben poc intel·ligible pels filòlegs clàssics, perquè és com una llengua artificial.
Linné dota a la botànica d’una terminologia llatina de gran utilitat i d’aspecte enganyosament semblant al llatí clàssic. El llatí botànic, a més ha simplificat la gramàtica llatina clàssica i ha donat a moltes paraules llatines significats restringits i precisos, sovint notablement diferents al que tenien en el temps dels romans.
D’aquesta manera, doncs, va anar sorgint un nou idioma llatí que a finals del s. XVIII permetia als botànics descriure les plantes amb precisió. Així, quan al 1804 van arribar d’Amèrica Humboldt i Bonpland amb totes les seves plantes, el llatí botànic va donar un mitjà ideal per a la seva descripció i publicació.
Quan al s. XIX es van accelerar els estudis d’algues, líquens, molses i fongs, es van adonar que, com va passar per a les plantes vasculars, calien termes nous i així es va anar creant un vocabulari especialitzat de forma llatina, però majoritàriament d’origen grec.
El llatí botànic reflecteix l’actitud científica racionalitzadora de la primera part del s.
XVIII, el període de seu naixement i sobretot reflecteix l’ordenat, metòdic i sistematitzador intel·lecte didàctic de Linné.
8. Il·lustració i revolució en la botànica (1753-1809). Els primers moviments evolucionistes També hi ha revolució en la botànica: es rebutja la classificació artificial i s'opta per la classificació natural i té lloc el naixement de les idees evolucionistes.
Es comença a admetre (puntualment) que les espècies poden canviar després de la creació divina i que els organismes simples haurien donat organismes més complexes.
Les primeres idees transformistes acaben essent un gran problema per els esperits de la gent, unes idees paral·leles a la revolució social de l’època.
Hi ajuda l’obertura de mines de carbó i la troballa de fòssils, que trenca la concepció estàtica de la hª de plantes i animals (coneguts ja per Teofrast i els àrabs, però no en van fer cas), i que demostrava que havien calgut molt més anys del que la bíblia deia).
GL. Leclerc, comte de BUFFON (1707-1788) És el 1r que publica una hipòtesi evolucionista per explicar la variabilitat dels éssers vius actuals i passats. Escriu (1749-1767) Histoire Naturelle, 20 volums, i al 1739 és nomenat director del Jardí del Rei a París. Ho suggereix el just, perquè les instàncies eclesiàstiques no el perseguissin i prou perquè és difongués la suggestió d’una evolució biològica a tots els cercles intel·lectuals i científics. Diu que els americans són subnormals i està barallat amb Linné i per això li dedica Buffonia una planta petita i lletxa. Les seves idees no tenen continuïtat.
Època en part solapada amb època d'en Linné, la de la classificació natural i la del naixement de les idees evolucionistes. La il·lustració té les arrels en l'esforç de la burgesia. Hi va haver tota una preparació de la revolució canvis biològics  evolució  revolució  revolució a França  fòssils.
A. Jussieu (1686-1758), reprèn la classificació natural B. Jussieu, que ocupa la plaça que deixa Vaillant quan mort, va ser un gran professor que tenia molts alumnes, com Adanson, o el seu nebot AL. Jussieu AL. Jussieu, al 1789 adopta la nomenclatura linneana pels gèneres i les espècies, Genera Plantarum, la base de la classificació natural i de la botànica sistemàtica moderna (la victòria final de Linné sobre Buffon). Fa una classificació natural i descriu gèneres i famílies i fa classes de famílies; la seva és la base de la classificació actual, ja que les famílies que va descriure són ara les que es vol estudiar la seva evolució.
Això sí ja és una classificació natural, i descriu gèneres i famílies i fa classes de famílies; la seva és la base de la classificació actual, ja que les famílies que va descriure són ara les que es vol estudiar la seva evolució.
Els Jussieu van veure que no era el mateix tenir en compte uns pocs caràcters però que siguin presents a totes les espècies, que no pas utilitzar molts caràcters però que no es trobin en totes les espècies, o sigui que no tots els caràcters són equivalents, una revolució per a l’època, i així van fer la primera classificació natural de plantes.
L’entrada dels romàntics a les exploracions botàniques El 1809 Johann Wolfgang Goethe va publicar Les afinitats electives, una novel·la amb un títol que fa referència a un dels problemes que havien ocupat els químics durant el segle anterior. L’obra de Goethe utilitza l’afinitat química com a metàfora i l’aplica a les relacions amoroses, però ho fa quan aquest concepte ja era discutit a partir de les noves perspectives que s’havien obert en la química moderna.
Goethe elabora una novel·la que des del títol mateix pren una metàfora química i que sembla voler mostrar l’escassa capacitat dels humans per fer front a un destí que sembla implacablement establert per unes lleis inexorables».
A Espanya hi ha un difícil trànsit de Linné a les classificacions naturals en la botànica espanyola. A finals del segle XVIII torna de París A.J. Cavanilles, sacerdot i matemàtic que es passà a la botànica, il·lustrat que no cau bé als botànics oficials de Madrid, i per això Casimiro Gómez no el deixa ser director del RJBM, i sempre van estar enemistats, i això es va transmetre als deixebles d’ambdós. Per allunyar-lo de Madrid el van obligar a redactar una obra sobre les riqueses naturals d’Espanya i que comencés per València.
També estava barallat amb el bisbe de València promotor del jardí botànic de Puçol.
Tot i que al 1759, quan arriba Carles III i es crea el Museu d’Història Natural i després el definitiu Jardín Botánico, n’aconsegueix la direcció durant el regnat de Carles IV i els primers anys de Ferran VII, durant la guerra de la independència acusen els seus deixebles d’afrancesats, liberals il·lustrats, i fins i tot els van cremar els herbaris.
9. Establiment de la teoria unitària d'estructura i cicle de vida a les plantes (1809-1851) A finals del segle XVII la majoria de parts de la botànica ja havien nascut, i a principis del segle XIX comença a tenir-se noció d’una unitat fisiològica i constitucional dels éssers vius, la qual cosa condueix al naixement de la biologia (mateixa composició química, cel·lular, creixement, reproducció). Apareix la teoria de la transformació de Lamarck, de que els éssers vius evolucionen, la qual es reforça amb les troballes de fòssils fins a la posterior teoria de Darwin (1859). Darwin influencia la botànica i el sistema de classificació esdevé filogenètic. Cal destacar la classificació alemanya d’Engler, la base de classificació fins el 1970 Al segle XIX la morfologia i la sistemàtica es perfeccionen. Apareixen les primeres monografies de famílies i gèneres, tant de fanerògames com criptògames, ficologia o micologia. L’anatomia, la fisiologia i la citologia tenen gran impuls, gràcies a la millor òptica. La teoria cel·lular pren forma ja que es descobreix la divisió cel·lular.
Es descobreix l’alternança de generacions i els detalls de la Fecundació a nivell cel·lular.
Es determinen els constituents dels vegetals. Comença l’estudi de fòssils i flores primitives (es desenvolupa la paleobotànica).
Un cop superat els problemes de les guerres napoleòniques a Europa, la ciència té gran impuls gràcies a les millors tècniques i té importància en l’economia. La industrialització uneix recerca i ciència.
A França hi ha molt d’ajut a la ciència pe part dels governs revolucionaris. Al 1793 el jardí del Rei es transforma en el Museu d’Història Natural. També a Alemanya hi ha gran impuls a la botànica, ja que la victòria de Napoleó sobre Prússia i la formació d’estats controlats per França obra el país a la influència francesa. Hi ha importants estudis en morfologia, anatomia i citologia.
El descobriment de l'alternança de generacions Hoffmeister, era fill de llibreter aficionat a la botànica i no va anar a la universitat, però Reichenbach l’encoratja a seguir, i al 1849 reconeix l’alternança de generacions i diu que també la tenen els espermatòfits, una autèntica revolució i que demostrava la unitat evolutiva dels vegetals, i condueix a més estudis comparatius i morfològics.
Hi ha, doncs, una teoria unitària de l’estructura, del desenvolupament i de la reproducció de les plantes 10. Vers la fundació de la botànica moderna (1851-1912) A la segona meitat del s. XIX es formula la llei biogenètica fonamental, l’ontogènia (transformació de l’embrió) i la filogènia (transformació dels organismes al llarg de l’evolució). Al 1850 es descobreix la divisió cel·lular i fins a finals de segle es fan grans avenços en genètica (meiosis, gàmetes), que culminen el 1849, quan es descobreix l’alternança de generacions.
L’establiment definitiu de la teoria de l’evolució per Darwin. Darwin va mostrar el camí per establir les perspectives evolutives de la biologia moderna, el voler saber la història evolutiva (o filogènia) dels grups d’organismes.
L’aparició de la teoria de l’evolució de Darwin domina la biologia, i encara ho fa.
Comença l’època dels sistemes filogenètics de classificació dels éssers vius. Darwin va mostrar el camí per establir les perspectives evolutives de la biologia moderna, el voler saber la història evolutiva (o filogènia) dels grups d’organismes La síntesi teòrica de Darwin, 1859, Origin of Species, la teoria de la modificació de la descendència per la selecció natural, és una teoria que explicava molt bé i de forma simple la unitat d’estructura i de desenvolupament de les plantes. El concepte d’adaptació als factors de l’ambient i el paper de la selecció natural orientant els canvis dels organismes, condueix al naixement de l’ecologia i la geobotànica.
La teoria de l’evolució de Darwin Amb l’aparició de les teories evolutives, la classificació fa un tomb. Darwin i Wallace proposen la selecció natural com a mecanisme per explicar el fet de l’evolució.
Tots els caràcters dels organismes que es fan servir en les classificacions procedeixen d’un procés d’evolució, i això va permetre agrupar els organismes no només en funció de les seves similituds morfològiques, sinó també atenent al seu llinatge i grau de parentiu.
Per això la teoria té gran imp. en la sistemàtica, i la classificació esdevé filogenètica, amb 2 escoles, l’anglosaxona i la germànica Darwin no era botànic, però parla de disseminació de fruits, de pol·linització d’orquídies, del paper dels insectes per a la F! creuada; també estudia les plantes insectívores i les trepadores, i l'adaptació al medi, i aquesta relació entre plantes i medi fa néixer dues noves disciplines, l’ecologia vegetal i la fito-geografia (en part ja iniciades sense aquest nom per Willdenow, Humboldt i Candolle).
Els treballs de la 1ª part del segle no havien fet res més que preparar la síntesi teòrica de Darwin: - A. Srongnient - G. Saporta - F. Unger Estudien fòssils i es fa la 1ª reconstrucció de flores antigues i es parla de proangiospermes i de que els fòssils de les plantes més senzilles són a les roques més antigues i les plantes més complexes a les roques més noves.
A. Russell Wallace, anglès, 1854-62, viatja a les Índies i veu que l’origen d’una espècie actual és una espècie semblant ara desapareguda (= llei de Sarawak, una illa).
Per això Darwin, al 1858, veient que deien coses semblants decideix, amb el geòleg Ch.
Lyell (el pare de la geologia moderna que va venir a Catalunya) i el botànic Dalton Hooker, presentar la teoria a la Societat Linneana de Londres. Els botànics l’accepten de seguida, ja que tot encaixava. La societat, en canvi, queda sorpresa i la resta del món intel·lectual rep un xoc  la mutabilitat anava en contra de la creació divina.
Darwin va incloure la paraula origen en el títol de la seva obra i fou aquesta paraula el que va motivar les objeccions a la seva teoria, perquè també incloïa l’origen de l’espècie humana. Cercar els orígens és cercar els avantpassats, els ancessors més antics d’un llinatge. Darwin intenta fer veure que la bíblia parla en una dimensió sintètica i que la seva teoria no nega creació divina, però la societat no ho entén.
Charles Darwin, figura històrica cabdal Per descobrir una cosa hem de ser conscients que l’ignorem. Darwin sabia que no se sabia el mecanisme de l’herència, com era que els fills s’assemblessin als pares. És una de les grandeses de la seva obra, la consciència socràtica de saber que no sabia.
Tot i que al principi la genètica va ignorar la teoria de Darwin, cap als anys 30 del segle XX es va descobrir que els gens mendelians no són invariables i que poden sofrir mutacions que fan aparèixer nous al·lels, i per això ara es creu que en genètica res no té sentit si no és tenint en compte l’evolució.
A més d’acumular proves que demostraven l’evolució dels organismes, l’obra de Darwin és un esforç per resoldre el problema d’explicar les adaptacions, la complexitat i la diversitat dels éssers vius com a resultat de processos naturals.
Era fill i nét de metges i va començar a estudiar medecina a Edimburg, però al cap de 2 anys va a Cambridge a estudiar per a clergue. Interessat en la història natural, el 27 de setembre de 1831 salpa a bord de l’HMS Beagle, fins a l’octubre de 1836.
A més de l’origen de les espècies (1851) publica també The descendent of Man and Selection in Relation to sex (1871), on estén la teoria de la selecció natural a l’evolució humana.
Algunes persones són partidàries del “disseny intel·ligent”, és a dir que les coses molt i molt complexes no poden haver-se originat per evolució, sinó que un ser superior les ha d’haver creat, com un rellotge, en el que seria la prova de l’existència de Déu, un déu que d’existir seria molt maldestre, ja que comporta moltes desgràcies i hi ha moltes imperfeccions en l’home, tal com es veu amb les malalties que patim.
Les coses complexes, encara que ho siguin molt, sempre són resultat d’un procés no atzarós, la selecció natural, que produeix combinacions de gens.
El descobriment fonamental de Darwin és haver vist que hi ha un procés creatiu encara que no sigui conscient, i que el disseny dels organismes és pot explicar com el resultat de processos naturals governats per lleis naturals. És la visió que ha transformat per sempre la manera com es percep la humanitat a ella mateixa i el lloc que ocupa a l’Univers.
La Linnean Society fou fundada el 1788 i es troba al centre de Londres, al Burlington House, just on hi ha la Royal Academy d’art i altres societats científiques.; és la societat científica més antiga que existeix. Ara fa 154 anys, el 24 de maig de 1859, el seu president, Thomas Bell, en una reunió per informar de la memòria anual diu que aquell any no hi havia hagut cap descobriment important.
Però just 11 mesos abans Darwin i Wallace ja havien presentat la revolucionària idea de l’evolució i a la reunió de l’1 de juliol es llegeix una carta on es parlava dels treballs de Darwin i Wallace, que va escandalitzar als membres de la societat, i el 24 de novembre de 1859 sortiria el llibre de Darwin.
Endlicher defineix tal·lòfits i cormòfits: hi ha molt de coneixement de la flora mundial i dels fòssils. Es formen 2 escoles de classificació: a) L'alemana: que va tenir gran influència i es va anar revisant més endavant, per exemple per H.G. Adolf Engler (1844-1930), director del jardí botànic de Berlín i gran viatger a Àfrica i Àsia. Fa la 1ª classificació evolutiva, on cicadals són a la base dels espermatòfits. i les amentíferes les primeres angiospermes.
Engler fa una classificació que es pot considerar una modificació de la de les de Jusseiu i De Candolle, i que va ser la base de la classificació de les plantes vasculars tot el segle XX. De fet, tret de les famílies saxifragàcies, escrofulariàcies, liliàcies i loganiàcies, tampoc les coses han canviat tant. Considera la flor angiosperma com un pseudant derivat d’un conus de gimnosperma, o sigui una inflorescència condensada de petites flors imperfectes i envoltades per les bràctees basals.
b) L’anglesa: que comença amb A. Bartib Rendle, conservador del museu britànic i que escriu The Classification on Flowering Plants; a la 2ª part del segle XX la classificació anglesa poc a poc va substituint l’alemana. Aquesta classificació creu que hi ha poca relació entre gimnospermes i angiospermes, i s’organitza sobre el principi de l’euant, és a dir la gran flor original tipus magnoliana, basant-se en la descoberta de Wielandiella, on el conus floral s’assembla a una magnòlia; llavors les plantes amentíferes serien reduccions adaptatives, o sigui apomòrfies o amb caràcters derivats de les grans flors perfectes; va ser la hipòtesis acceptada pels filogenetistes pre-moleculars (Cronquist i Takhtajan).
L’exploració de la península Ibèrica.
Al segle XIX, davant la passivitat dels botànics espanyols, i en plena era daurada de la botànica europea, són comunes les visites d’experts estrangers.
11. La botànica al segle XX Amb la fi del XIX, doncs, acaba una època on tots els fonaments de la bot. moderna ja eren establerts, i en comença una altra, la del s. XX, caracteritzada per la diversificació de la botànica en múltiples disciplines i que es fan avenços en tots els països i no només a Europa.
Al segle XX hi ha molts avenços i ràpids, sobretot a la 2ª meitat, però amb les mateixes línies que a la 2ª meitat del segle XIX. Xina, Japó, Índia i Rússia (a partir de 1917 quan el govern revolucionari va invertir molt en recerca com a base per a la construcció de la societat socialista) entren en la recerca botànica, tot barrejant els coneixements antics i moderns).
Tot ajudat per els avenços paral·lels en física i química que van ajudar molt a la biologia, com el rus Tswatt (1903) que empra la cromatografia per separar clorofil·la a i b.
A cada nova troballa es veia més clar com hi havia una base BQ i una organització cel·lular constant a tots els éssers vius: base de la biologia dels nostres temps i prova evident de l’evolució dels organismes des d’un grup comú; tot plegat feia més meritòria les idees de Darwin, fetes quan encara no es sabia tot això. Al 1905 es descobreix el fòssil de Rhynia, la planta vascular més antiga, i el de molts altres fòssils en els anys següents.
Al 1915 Wagener publica la teoria de la deriva continental que explica les causes actuals de la distribució de plantes i animals. És el temps de les idees d’Oparin (Origen of live, 1936), just al moment que es descobreixen una gran quantitat de fòssils de mil milions d’anys que permeten veure el pas de procariotes a eucariotes.
Es produeix el descobriment de la fase fosca de la fotos (C.C. vanNiel i altres, 1930); la dels microelements, elements traça, hormones, plantes i fotoperíode. La nomenclatura botànica és regulada per un codi de nomenclatura (i el de zoologia per un altre), on es diu que cada espècie nova descrita ho ha de ser en una publicació de referència vàlida, feta en llatí, correctament anomenada binomialment, i ha de tenir un plec d’herbari de referència on es puguin observar els caràcters descrits; aquest plec és un holotipus i si és repetit en un altre lloc (un individu de la mateixa població) un isotipus. Dels diversos noms que hagi pogut tenir una espècie el prioritari és el més antic, i els posteriors són sinònims.
En sistemàtica hi ha els treballs de Zimmermann, Cronquist i Takhtajan, que seguint Bessey, proposen origen monofilètic de les angiospermes. Armen Takhtajan (19102009) desenvolupa un sistema filogenètic per les angiospermes traduït a l’anglès el 1961 i modificat el 1969, on divideix angiospermes en magnoliofitins i liliofitins i les considera monofilètiques: les magnolials serien les més primitives i les liliòpsides derivarien d’alguna nimfeal.
Arthus Cronquist (1919-1992), del jardí botànic de NY, presenta una 1ª classificació el 1957, també basada en Bessey i modificada el 1981; també proposa magnoliofitins (6 subclasses de dicotiledònies i 55 ordres) i liliofitins (5 subclasses); reconeix l’arbitrarietat de la seva classificació.
O sigui que la botànica no va néixer al s. XX, sinó que té una continuïtat i progressió en el seu coneixement des de fa 24 segles; al llarg de la història cada nova teoria i cada nova troballa ha anat precedida d’un llarg treball amb diverses temptatives fragmentàries o afirmacions errònies; són 24 segles, doncs, de treballs i d’anècdotes i de grans esforços per part dels exploradors.
I el darrer gran avenç conceptual en la història de les classificacions va ser el de la sistemàtica filogenètica, o cladística, fundada el 1950 pel biòleg alemany Willi Henning, a la qual s’ha incorporat la filogènia molecular.
Es basa en agrupar els organismes en tàxons que incloguin un ancessor comú i la totalitat de la seva descendència, una tipologia de grups que fa que rebin el nom de monofilètics.
A partir de 1970 es comença a obtenir seqüències de DNA, unes dades objectives que han permès elaborar classificacions sense errors. Les seqüències d’àcids nucleics i de proteïnes són un reflex de la història evolutiva del llinatge dels organismes; de fet en són la causa i conseqüència alhora.
La botànica al segle XXI Té com a reptes principals: - Conèixer millor els aspectes genètics i moleculars de les espècies - Conèixer millor els vegetals per poder mantenir la biodiversitat - Continuar els estudis paleobotànics  encara que sembli estrany, conèixer el passat ajuda a conèixer i manipular el present És el temps de canviar de sistema de classificació? Del que va proposar Linné en queda el sistema jeràrquic i la nomenclatura binomial.
Ara hi ha qui proposa canvis, i no classificar els organismes per la seva semblança morfològica, sinó per les seves relacions evolutives.
Hi ha un projecte per classificar tots els organismes de la terra al 2020. Això ajudaria a - poder fer millor recerca en collites i organismes paràsits - ajudar a conservacionistes i gestors - ajudarà a la biologia comparativa - serà base del coneixement sobre l’extinció - ajudarà a saber la història de la vida La filogènia molecular reflecteix molt millor les relacions dels éssers vius, com cap de les anteriors classificacions ho havien fet. Els arbres moleculars estimulen noves propostes i estudis, i es fan amb les propostes de molts científics.
Fins ara la taxonomia es basava en la jerarquia linneana proposada fa més de 200 anys (regne, fílum, classe, ordre, família, gènere i espècie), abans de la teoria de Darwin.
Altres autors proposen abandonar la jerarquia linneana, ja que no permet aplicar bé el principi de descendència al camp de la nomenclatura. S’hauria de distingir entre taxonomia i sistemes nomenclaturals; un sistema linneà, sigui taxonomia o nomenclatura, es basa en la jerarquia linneana, mentre que un sistema filogenètic, sigui taxonomia o nomenclatura, es basa en el principi de la descendència. O sigui que la taxonomia filogenètica només representaria una branca de la sistemàtica filogenètica. Es tracta d’una representació (més que d’una reconstrucció) de les relacions filogenètiques; l’objectiu de la taxonomia filogenètica és produir classificacions que reflecteixin les relacions filogenètiques acuradament i eficientment.
Un sistema de nomenclatura filogenètica és un cos de principis i lleis (convencions nomenclaturals) que governen la pràctica taxonòmica, els components de la qual són unificats per la relació del dogma central del descendent evolutiu.
S’ha desenvolupat un codi nomenclatural filogenètic, anomenat PhyloCode, que encara es considera un treball en progrés.
Altres autors, proposen un mètode de classificació de compromís que inclogui elements tant de la nomenclatura linneana com filogenètica.
TEMA 4: HISTÒRIA DE LA BOTÀNICA A LES TERRES CATALNES A casa nostra al 1497 Pere Benet Mateu redacta la 1ª farmacopea en català, Liber in examen apothecariorum, editada pel seu fill el 1521. Al 1502 es funda la Universitat de València on ja es feien estudis pel coneixement dels vegetals; hi havia una cadira (càtedra) dedicada a la botànica, i va tenir força relleu quan la va ocupar el 1545 Pere Jaume Esteve (Mallorca circa 1500 - València 1556), el qual redacta el primer antecedent d’una flora valenciana: Diccionari de les Herbes i plantes medicinals que es troben en el Regne de València, per bé que actualment no en queda cap còpia.
Al 1560 Joan Plaça ocupa la 1ª càtedra d’herbes i ja hi havia pràctiques de camps i horts simples per cultivar les plantes (el 1r jardí botànic de casa nostra), però mancava un sistema de denominació de les espècies i només es feia servir el nom popular; però els problemes de la inquisició no deixen tenir continuïtat. En canvi a Barcelona comencen els seus treballs la nissaga dels Salvador.
La família d’apotecaris Salvador, o la influència de Tournefort a la botànica catalana P. de Tournefort (1656-1708) descriu 9.000 espècies, 689 gèneres i 22 classes amb un sistema artificial de pocs caràcters. Crea el concepte de gènere i crea un sistema de classificació emprat a molts llocs fins a finals del XVIII, un sistema artificial segons el tipus de corol·la i fa 22 classes.
La col·lecció-museu Salvador consta de: - La biblioteca de 1.097 obres, en 1.343 volums datats entre el 1485 i principis del segle XIX, amb 3 incunables, 202 obres del segle XVI, 462 del segle XVII, 410 del segle XVIII i 20 del segle XIX.
- L'herbari i les col·leccions naturalístiques (l'herbari consta de 3.867 plecs, procedents sobretot de la península Ibèrica) [més animals, minerals, etc.] Josep Salvador i Riera (1690-1761) és el màxim responsable de la configuració de les col·leccions Salvador. Va fer construir estanteries pels llibres, armaris per les col·leccions de drogues i d'animals conservats en alcohol, armaris per les col·leccions minerals, fòssils... (els armaris destaquen especialment per les pintures que decoren les portes, copiades o inspirades en gravats de diferents llibres existents a la biblioteca).
...

Comprar Previsualizar