John Locke - Sobre la tolerància (2014)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Història dels Sistemes Socials i Polítics
Profesor N.S.M.B.
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 TASCA 6A-B: JOH LOCKE I LA CARTA SOBRE LA TOLERÀNCIA 1. Reconstrueix el context polític i intel·lectual que envolta la redacció de la Carta sobre la tolerància de John Locke (500 paraules) (2 punts).
John Locke viu el període crític de les guerres civils angleses que culminen en la Revolució Gloriosa de 1688. Les seves conseqüències polítiques van ser en primer lloc, la instauració d’una Monarquia Constitucional a Anglaterra, de manera que el monarca ja no tenia poder absolut sobre la llei i el poble; en segon lloc, la instauració d’un Sistema Parlamentari de Govern, on hi hauria dues cambres de representants (la cambra dels Lords i la dels Comuns) que tenien funció de vincle entre la corona i el poble anglès, de manera que regulava i avalava les decisions i accions de la corona. S’aboleix, doncs, el dret diví del rei i s’estableix per primera vegada el predomini del Parlament en el sistema polític britànic. John Locke veu amb distància tota la fúria religiosa que assola el país des de 1642, la creu motivada per “errors passionals”.
A partir del segle XVI, Europa ha viscut diverses guerres de religió des de la Reforma.
El moviment va començar com un intent de reforma de l'Església Catòlica. Molts catòlics occidentals estaven preocupats pel que consideraven falses doctrines i pràctiques indegudes en l'Església, en particular l'ensenyament i la venda d'indulgències. Una altra important controvèrsia és la compra i venda de llocs de privilegi a l'església, el que es va veure en el seu moment com una gran corrupció en la jerarquia eclesiàstica. Aquesta corrupció fou considerada per molts en aquell moment com a sistèmica, fins i tot arribant a la posició del Papa. La Reforma posa l’accent en la relació individual amb Déu, per tant, avança l’individualisme que serà la base de liberalisme polític. Durant el segle XVII, les guerres de religió resulten en persecucions massives.
A Holanda, es funda un estat secular permissiu amb les diferències religions. Però quan l’Església calvinista guanya poder, persegueix les altres sectes. A França, les persecucions havien cedit amb l’Edicte de Nantes (1598). Lluís XIV el revoca el 1685, l’any en què Locke escriu la seva carta, i les persecucions als hugonots els duen a emigrar massivament. A Anglaterra, l’Església anglicana havia estat abolida durant el Protectorat de Cromwell. Després de la restauració de Carles II, els anglicans aproven lleis coactives contra catòlics, protestants i altres sectes dissidents.
1 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 Pel que fa al context intel·lectual, els principals corrents a partir del segle XVII suposen la difusió de la Il·lustració i el liberalisme polític. Aquest corrents acaben cristal·litzant en, d’una banda, un corrent de pensament laic: tant en autors cristians (com John Locke) com els ateus (David Hume, Jeremy Bentham). A partir del segle XVI, la idea de Déu s’allunya progressivament dels assumptes públics i la religió passa a ser un assumpte privat. D’altra banda també hi ha sorgiment de corrents realistes i empiristes més atents als fets concrets i menys temptats per idees racionals absolutes.
Finalment, de la mateixa manera es troben corrents de pessimisme antropològic que defensen que la naturalesa humana és contemplada com fonamentalment egoista i motivada només per la prossecució dels propis interessos.
2. Quins són els arguments religiosos i teològics al·legats per Locke a favor del deure de tolerància? (400 paraules) (2 punts).
La Carta sobre la tolerància comença directament amb una al·lusió a la vertadera religió, al vertader cristià i a la vertadera Església. Aquesta Església és la de la caritat i l’amor, no la del foc i l’espasa. El primer argument que dóna a favor del deure de tolerància és que justament la tolerància és la característica principal de la vertadera Església (p. 3).
Al principi apel·la a les consciències d’aquells qui han perseguit, turmentat, destruït o matat altres homes per motius religiosos. Aquest tipus de situacions, són per a Locke clarament contràries a la glòria de Déu, a la puresa de l’Església i a la salvació de les ànimes. Segons Locke, els servidors de Déu no han de cercar: “[...] ni pompa exterior, ni para alcanzar el dominio eclesiástico” (p. 4); “[...] yo apelo a la conciencia de aquellos que persiguen, torturan, destruyen y matan a otros hombres con el pretexto de la religión y les pregunto si lo hacen por amistad y bondad hacia ellos.” (p.4) Seguint amb el tema, l’autor afirma que “cualquiera que desee sinceramente alcanzar el reino de Dios y piense que su deber es tratar de extenderlo entre los hombres, debe dedicarse a desarraigar estas inmoralidades (p. 6).
De seguida Locke planteja que la tolerància és compatible amb les Escriptures i que sembla increïble que els homes encara no vegin la necessitat i els avantatges d’aquesta.
Cal, però, distingir exactament entre allò que concerneix el govern i allò que és competència de la religió. El govern té clar el seu objectiu de procurar, preservar i 2 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 avançar a favor dels interessos civils, però aquest objectiu no pot estendre’s fins a la salvació de l’ànima.
L’argument principal de Locke a favor del deure de tolerància, doncs, és contundent: no es pot perseguir impietat amb actes pecaminosos contra les Escriptures i és hipòcrita perseguir uns pecats i no d’altres.
3. Principis d’associació i deure de tolerància: com s’aplica el deure de tolerància per l’Estat i per l’Església respectivament? (700 paraules) (3 punts).
L’Estat és per a John Locke “una sociedad de hombres constituïda solamenta para procurar, preservar y hacer avanzar sus propios intereses de índole civil [...], que son la vida, la libertad, la salud, el descanso del cuerpo y la posesión de cosas externas” 1.
Aquest fet implica ja d’entrada una separació consistent en allò que pertoca a l’Estat i allò que pertocarà a l’Església (que s’analitzarà més endavant).
Segons l’autor, el deure del magistrat civil consisteix en “asegurar, mediante la ejecución imparcial de leyes justas a todo el pueblo, en general, y a cada uno de sus subditos, en particular, la justa posesión de estas cosas correspondientes a su vida”2.
Aquest deure és complex i ampli, però consisteix únicament en assegurar els interessos del poble mitjançant lleis imparcials; l’autor senyala que la jurisdicció del magistrat no pot i no ha d’estendre’s fins a la salvació de les ànimes. El govern civil, doncs, té competència en les relacions entre persones dins la societat civil, però es limita a allò secular: com venerar a Déu, la forma dels ritus o la seva importància són qüestions que no entren dins el seu camp.
Locke demostra aquesta afirmació amb tres arguments: en primer lloc, perquè cuidar l’ànima és quelcom encomanat exclusivament a cadascú per part de Déu, és a dir, ningú té autoritat per obligar algú altre a professar una religió concreta (p. 9). En segon lloc, perquè aquesta cura de l’ànima tampoc pot ser competència del magistrat, ja que el seu poder consisteix exclusivament en una força exterior i no pot penetrar en les ments i els cors de les persones, ja que la naturalesa de l’enteniment fa que no pugui ser obligat a creure en alguna cosa per una força exterior (p. 10).
1 2 Locke, 1985, p. 8 Ibid. p. 9 3 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 Finalment, l’autor afirma que el culte personal tampoc pot ser competència del magistrat a causa que, encara que el rigor de les lleis i la força del càstig portessin a algú a canviar el seu parer religiós, això no ajudaria a la salvació de les seves ànimes (p. 12).
Així doncs, degut al fet que el govern civil s’ha de limitar exclusivament als interessos civils dels ciutadans, la seva tolerància als diferents cultes religiosos ha de ser total.
Pel que fa a l’Església, la defineix com “una sociedad voluntaria de hombres, unidos por acuerdo mutuo con el objeto de rendir culto públicamente a Dios de la manera que ellos juzgan aceptable a El y eficaz para la salvación de sus almas”3. Així doncs, l’autor posa èmfasi en el fet que l’Església és una societat lliure i voluntària, és a dir, que ningú neix membre de cap església.
El deure de tolerància pel que fa a l’Església, doncs, s’estén fins els següents punts: en primer lloc, l’Església no pot obligar ningú a formar-ne part; cadascú ha de poder decidir lliurement si vol o no ser-ne membre efectuant els passos que siguin necessaris i en el culte en el qual hagi trobat la professió i el culte realment acceptables a Déu. De la mateixa manera, pel seu caràcter lliure, cap Església serà forçada a retenir cap membre que hagi estat expulsat per la seva conducta. Cal ser lliure tant per entrar a l’Església com per sortir-ne (p 17).
En segon lloc, cap persona privada (i, per extensió, cap església) pot perjudicar una persona en afers civils perquè sigui d’una altra Església o religió, ja que, com afirma l’autor “todos los derechos y franquicias que le pertenecen como hombre o como ciudadano, deben serle preservados inviolablemente”4. Els conflictes de religió són conflictes enterament privats. L’autor considera que si algun home es troba en un camí equivocat, és un afer que el concerneix exclusivament a ell i que no perjudica ningú més; així doncs, no se l’ha de castigar (p. 19).
Finalment, l’Església ha d’abstenir-se a intervenir en afers civils. La seva autoritat ha de quedar dins els seus límits de jurisdicció i no es pot estendre de cap manera als negocis civils.
3 4 Ibid. p. 13 Ibid. pgs. 18-19 4 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 4. Quina solució proposa Locke pels possibles conflictes entre interessos civils i interessos privats en matèria religiosa? (600 paraules) (3 punts).
Locke posa molt èmfasi en la separació de l’Església i l’Estat, i especialment en que allò privat i el culte envers Déu és quelcom només corresponent a cadascú, és a dir, segueix defensant que en l’àmbit privat i domèstic, l’individu és lliure: ni l’Església, ni el magistrat, ni el príncep poden manar en la cura de l’ànima en raó de cap superioritat civil, política, moral o racional. Tot i això, a vegades és complicat posar una frontera entre els interessos civils i els interessos privats quan es tracta de matèria religiosa.
John Locke tracta de solucionar aquests possibles conflictes. Considera que l’Església té dues atribucions fonamentals: En primer lloc, els ritus externs al culte. Locke afirma que tots els homes saben i reconeixen que Déu ha de ser adorat públicament, ja que en cas contrari no s’obligarien uns a altres a reunir-se en assemblees públiques (p. 34). Per tant, les societats religioses es constituiran amb aquesta finalitat, i el magistrat haurà d’abstenir-se d’intervenir si no afecten al bé públic, objecte de l’activitat legislativa. No podrà, doncs, imposar cap llei ni l’ús de cap ritus o cerimònia (p. 35).
Ara bé, de la mateixa manera que el magistrat no podrà intervenir en aquelles coses que siguin indiferents al bé públic (per exemple no batejar fills de jueus), la situació canvia quan hi ha pràctiques que no són indiferents. Alguns ritus, com per exemple el sacrifici de nens, poden perjudicar la comunitat o els béns dels ciutadans. En aquest cas, a causa de l’atemptat contra els drets dels civils, el magistrat tindria la potestat de prohibir el culte concret. Ara bé, el magistrat ha de tenir molt de compte de no abusar de la seva autoritat per oprimir alguna església sota el pretext del bé públic (p. 41).
La segona atribució de l’Església són els articles de fe. N’hi ha d’especulatius i de pràctics. Encara que tots dos consisteixen en el coneixement de la veritat, afirma l’autor, els primers acaben simplement amb la comprensió mentre que els segons influeixen directament sobre la voluntat i els modals (p 47). Així doncs, en relació als primers, serveix el mateix principi, que la veritat es defensi a sí mateixa, mentre que en el cas dels segons, hi ha competències tant del magistrat com de la consciència. Els homes aconsegueixen la seguretat material a partir de dolor i treball. Però com que no sempre 5 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 respectem els límits, deleguem en el magistrat per un pacte d’assistència mútua (p. 51) per defensar els béns temporals.
Ara bé, mentre els límits terrenals i els divins semblen estar clars, no ho estan tant els morals. Els ateus són per a Locke un problema. Afirma explícitament que “no deben ser de ninguna forma tolerados quienes negan la existencia de Dios” (p. 57). L’autor creu que els ateus no són de fiar perquè no temen a Déu, prescindeixen d’ell encara que només sigui de pensament i per tant res els obliga a mantenir les promeses. Afirma que els ateus destrueixen tota religió.
Per tant, la solució proposada per Locke és que la tolerància religiosa s’ha de limita a les confessions religioses, però no s’aplica als no creients, perquè aquests, sense el suport de cap déu no són capaços de moralitat. Locke creu que la seva solució acabarà per fi amb els conflictes. La diversitat d’opinions (pluralisme religiós) és inevitable, però sí que es pot evitar la guerra mitjançant l’estricta separació de poders civils i religiosos.
6 ...