Bloc 1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació social
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 1 BLOC 1: INTRODUCCIÓ A LA COMUNICACIÓ PÚBLICA COM A FENOMEN DE MASSES TEMA 1. LA COMUNICACIÓ SOCIAL I LA COMUNICACIÓ DE MASSES 1. QUÈ ÉS LA COMUNICACIÓ? “Procés històric, simbòlic i interactiu pel qual la realitat social és produïda, compartida, conservada, controlada i transformada” (Gifreu, 1996) *Procés: perquè no sabem quan comença i quan acaba.
*Històric: ens comuniquem en un punt del temps i l’espai. La comunicació marca i defineix la història.
*Simbòlic: donam significat a una imatge.
*Interactiu: hi ha d’haver intercanvis entre emissor i receptor, per exemple amb llenguatge no verbal. Hi ha d’haver feedback però també comunicació entre les parts.
*Produïda: perquè tota comunicació contribueix en la creació de la realitat.
*Compartida: la realitat social no serveix de res si no la compartim.
*Conservada: la realitat social es conserva en els arxius.
*Controlada: en el procés comunicatiu, tant emissor com receptor controlen el que diuen. Des dels mitjans de comunicació es decideix quina part de la realitat s’explica a partir de quines coses són més importants. Però també es pot manipular la realitat a partir de al mirada del receptor. Cada persona veu les coses diferents però això no vol dir que algunes versions no siguin veritat (posen accent en allò que els crida l’atenció i creuen rellevant). Quan estem parlant d’objectivitat i neutralitat sempre estem parlant d’una base on la realitat es pot mirar d’una manera, malgrat haver coses que no són veritats, quan la realitat hi ha múltiples mirades de la veritat.
Perquè hi hagi comunicació hi ha d’haver significació (allò que diem ha de tenir sentit per l’emissor i el receptor).
“La comunicació es l’intercanvi significatiu entre sistemes interactius” (Martín Serrano, 1981) Diem que hi ha comunicació quan es produeix amb èxit el procés comunicatiu.
2. EL PROCÉS COMUNICATIU: “El procés comunicatiu és el pas d’un senyal des d’una font a través d’un transmissor al llarg d’un canal i fins arribar al destinatari, configurant així el procés de pas informatiu” (Umberto Eco, 1977) Perquè hi hagi procés comunicatiu complet hi ha d’haver: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
Emissor: envia el missatge.
Receptor: a qui va dirigit el missatge.
Canal: aire, visual...
Codi: llenguatge oral, escrit...
Missatge Situació o context: determina la forma de tractament, el llenguatge utilitzat, etc. Determinat també pel soroll: si n’hi ha molt, dificulta la comprensió. El feedback pot distorsionar el missatge, depenent de com l’administris (per exemple el temps i l’atenció són finits).
3. DIFERÈNCIA ENTRE COMUNICAR I INFORMAR Comunicar: acte natural. Comunicar ve de comunió, posar-se en el lloc de l’altre.
Informar: acte intencional. Anunciar amb unes finalitats determinades. Normalment va més enllà de la voluntat de comunicar un determinat significat. Compartim coses que l’altre persona no sap.
Per poder informar amb èxit cal dominar els mecanismes comunicatius. ! Relació entre el PERIODISME i la COMUNICACIÓ Per produir periodisme (transmissió eficient de dades i informacions) i comunicació (subretllar allò que realment val la pena, posar l’accent en les informacions, donar la mirada al receptor) cal dominar tots els mecanismes comunicatius.
La feina dels periodistes és garantir que els altres puguin fer la seva feina sense haver-se de preocupar d’estar informats, hem de decidir quina informació és prescindible i quina no.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 1 4. LA COMUNICACIÓ PÚBLICA La trobem dins la comunicació humana i social. Ja no ens referim a l’àmbit privat perquè ens estem adreçant a tota la societat, per tant no sabem els codis adequats a cada col·lectiu. Hem de parlar com ho rebrà l’altre, no com nosaltres ens ho sentim.
Característica central: espai d’intercanvi simbòlic obert a tots els membres d’una comunitat institucionalitzada (clan, tribu, poble, estat...).
El camí cap a la societat i la cultura de masses: Al segle XIX es desenvolupa la societat industrial i s’implanten millores tecnològiques en l’àmbit comunicatiu que deriven cap a una: CULTURA DE MASSES, deixa de ser de l’àmbit estrictament local, i passa a ser molt major.
Es comença a parlar de cultura de masses a principis dels anys 20, perquè la premsa ja és cultura de masses.
• • • Tendència general a la globalització: eliminació de barreres culturals i establiment de codis comuns.
Als EEUU es comença a parlar de concepte de “massa”.
A partir d’aquesta tradició acadèmica dels EEUU es genera una terminologia específica per denominar la nova etapa. Neix així: o Societat de masses (mass society) o Cultura de masses (mass culture) o Mitjans i comunicació de masses (mass media & mass communication).
COMUNICACIÓ DE MASSES: “Comprèn les institucions i tècniques mitjançant les quals grups especialitzats (periodistes) utilitzen instruments tècnics (premsa, ràdio, films...) per difondre un contingut simbòlic a audiències àmplies, heterogènies i molt disseminades” (Morris Janowitz, 1968).
“És la propagació de missatges i discursos a partir d’uns emissors especialitzats en la seva producció i difusió (els mitjans de comunicació o mass media) que arriben a tota la societat”.
*Especialitzats: significa que han rebut una formació en l’ofici.
“La forma més evident de la comunicació pública” (Gifreu, 1996) En tota la societat (comunicació pública) Pocs casos Ex. Comunicació de masses dels periodistes. Encara que hi hagi molts mitjans, és una minoria que s’adreça a tota la societat.   Cooperativa o d’organització. Hi ha uns codis interns determinats amb intenció. EX: Quan les empreses o partits polítics es comuniquen internament.
De  grup.  Ex.  Família   Interpersonal: dues persones parlant entre elles Molts casos PIRÀMIDE: de Denis McQuail, 2000 PRECEDENTS DE LA COMUNICACIÓ DE MASSES Oralitat Permet petites societats amb poca divulgació i comunicació exterior.
Escriptura   Societats  més   complexes.  Missatges   emesos  a  gran  escala  i   amb  majors   possibilitats  espai  /   temps.  El  llenguatge   escrit  té  prestigi.   Comunicació de masses Apareixen amb les millores en les comunicacions i l’aparició de la societat industrial.
Regularitat: els diaris surten cada dia, les ràdios emeten a tal hora...
Difusió pública: tothom ha de tenir accés a la informació Estabilitat i rapidesa: és important que les coses arribin de manera immediata.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 1 CARACTERÍSTIQUES DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DE MASSES 1. Comunicació unidireccional i de gran escala (broadcast): els periodistes som els que enviem la informació i ho fem amb l’objectiu de que arribi al màxim de gent possible.
2. Impersonal: no coneixem la identitat dels receptors, és una audiència difícil de conèixer un per un.
3. Emissors especialitzats i professionalitzats! legitimitat.
4. Asimetria emissor-receptor: 5. Missatges estandarditzats i classificats per gèneres: actualment aquesta classificació no existeix perquè el sistema econòmic ha fet que tots els missatges siguin atractius pel receptor, amb l’objectiu de vendre més.
6. Els mitjans es converteixen en empreses i el missatge en el seu producte.
Tot plegat possibilita el fantasma de la MANIPULACIÓ. Actualment s’ha perdut la credibilitat dels mitjans i la confiança en aquests. Els que no estiguin d’acord amb la nostra mirada, creuran que els estem manipulant.
L’AUDIÈNCIA COM A MASSA: GRAN, ANÒNIMA I HETEROGÈNIA 1. Mida gegantina: el missatge arriba a milions de persones.
2. Estructura dispersa: els receptors no es coneixen ni estan organitzats Ens obliga a pensar on està la gent que ens escolta (ràdio o tv), per determinar el nivell d’atenció (que pot ser compartit) i l’ambient de recepció.
3. Anònima: l’emissor no coneix la identitat dels receptors.
4. Heterogènia: el públic té característiques diverses d’ideologia, edats, procedències, nous oients...
5. Passiva: difícilment hi ha mecanismes per a que l’audiència interactuï. El feedback en premsa és molt poc, una mica més en ràdio.
Però totes aquestes característiques canvien amb l’arribada d’internet: - Els mitjans de masses hi han hagut de buscar el seu espai (tweeter i facebook) ! fan que el feedback passi sol.
Es creen sistemes d’interacció emissor –receptor.
TEMA 2. MITJANS DE COMUNICACIÓ I SOCIETAT 1. DE QUINS MITJANS PARLEM QUAN DIEM MASS MEDIA? - Premsa Sistemes de telecomunicació: telègraf, telèfons...
Les indústries culturals: llibres, revistes i cinema.
La ràdio La televisió Internet.
Sempre seran necessàries persones que lliguin les informacions, però el mitjà pel qual ho fem pot anar canviant amb el pas del temps.
2. FUNCIONS DEL SISTEMA DE MITJANS DE COMUNICACIÓ • • • • Informar: necessitat d’emissors fiables i creïbles (implica saber reconèixer els errors i la falta d’informació). Construir un vincle de confiança entre periodistes i societat que sigui fiable.
Educar/formar: transmissió cultural. Els mitjans també són experts en allò que expliquen.
Entretenir: proporcionar un espai de diversió i qualitat. Formava part de la funció intrínseca de la ràdio.
Persuadir: publicitat, propaganda política, discursos i debats... Consisteix en utilitzar tots els mecanismes per convèncer l’audiència de que allò que diem és rellevant. No només busquen fer reflexionar, sinó l’acte immediat.
En els últims anys hi ha hagut una hibridació de funcions ja que l’audiència es captura mitjançant les emocions i l’excitació.
A partir del segle XX s’estudien les funcions de la comunicació d’es d’un altre punt de vista. Així s’esmenten les següents funcions: Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 1 FUNCIONS SOCIALS 1. COHESIÓ: • Cohesió social mitjançant la transmissió de valors que enforteixen els lligams entre els individus d’aquetes societats.
• Es construeix a partir de la representació de rituals mediàtics: esdeveniments que ens fan sentir part d’una comunitat. Ex. Discurs del rei.
2. CONTROL SOCIAL: Contribuir al manteniment de la democràcia, la pau i l’estabilitat social. Això no vol dir que estiguin al servei dels governants, sinó de la societat.
El negoci contradiu aquestes funcions, ja que com més “follón”, més es ven (crea diners). “Si no ho fem nosaltres, ho faran els altres”. Si no generes espectacle, assumeixes un cost d’audiència.
FUNCIONS CULTURALS 3. CREACIÓ I CONSERVACIÓ DE LES IDENTITATS CULTURALS: • Vehicular la llengua i la cultura pròpies d’una determinada societat.
• També és útil per exportar la cultura pròpia a l’exterior (com per exemple la majoria de sèries nordamericanes).
FUNCIONS POLÍTIQUES 4. ÀGORA O ESFERA PÚBLICA: • Funcionen com a principal plataforma de debat en l’espai públic.
• Funció informadora i d’intercanvi d’opinions (és important que n’hi hagi moltes) i punts de vista.
Gràcies a aquesta funció es forma l’opinió pública.
5. WATCHDOG O VIGILÀNCIA DEL PODER: • Consideració del periodisme com a quart poder.
• Funció de control de la resta de poders, especialment el polític. És per això que es donen moltes males notícies.
3. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DE MASSES Són institucions socials dedicades a la producció, circulació, difusió i conserva de missatges d’interès públic. ! funció de servei públic.
CARACTERÍSITQUES 1.
2.
3.
4.
Periodicitat de la difusió Estabilitat dels missatges Rapidesa en la transmissió: provoca que no es passin els filtres necessaris.
Percepció de ubiqüitat en el receptor: receptor vol sentir-se part de la societat i, per tant, s’ha de sentir identificat amb el mitjà.
5. Difusió pública: ens han de llegir milers de persones.
6. Institucionalització social: els mitjans han de tenir interacció amb el poder, per així aconseguir que les seves notícies siguin considerades importants.
4. ELS MITJANS COM A MEDIADORS Són un pas intermedi entre la realitat i la societat. Fan de filtre, mediació, manipulació... No ens fan una presentació de la realitat, sinó una representació. Els mitjans poden tenir diferents papers de cara a la societat: − − − − − − Finestra.
Mirall: reflex.
Filtre o vigilant: no deixen passar tota la realitat.
Senyal, guia o intèrpret: entre el punt de vista.
Fòrum o plataforma: trien a quina informació li donen més rellevància.
Pantalla o barrera: enganyen, no deixen veure la realitat.
+ Manipulació - Manipulació Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 1 5. LES DIMENSIONS en les que actuen els mitjans de comunicació • Dimensió social: institució permanent i duradora. Paper clau en el manteniment dels valors i creences de la societat.
• Dimensió política: acaben esdevenint una institució més del mapa polític. Els mitjans han de passar pels polítics per arribar a la societat i viceversa.
• Dimensió econòmica: els mitjans són empreses. Han d’obtenir beneficis (si són del sector privat) o ser el menys deficitàries possible (sector públic). Marca el discurs.
• Dimensió cultural: els mitjans són vehicles per la llengua, tradicions i imaginaris col·lectius que cohesionen la societat.
6. ELS CONDICIONANTS EXTERNS QUE PODEN INFLUIR ALS MITJANS • Econòmics: els mitjans estan subjectes a l’economia i al mercat. Es financen mitjançant subvencions, ingressos per publicitat...
• Tecnològics: necessitat d’adaptar-se als canvis tecnològics. Les possibilitats que genera internet, premsa digital, l’aparició de la TDT (més canals) ! especialització perquè les audiències han baixat.
• Polítics: com totes les institucions socials, estan sotmesos a regulació. Hi ha una legislació elaborada a partir dels criteris tècnics i polítics.
• Socials: els usos voluntaris o condicionants que en fa la gent també influeixen en l’activitat dels mitjans (Ex. les hores en què la gent consumeix més tv es posen programes familiars, disposar de l’edició dels diaris de demà la nit anterior...) 7. EFECTES QUE TENEN ELS MITJANS EFECTES EN LA SOCIETAT: 1. Creació de l’agenda temàtica: • Els mitjans han d’escollir els temes dels que parlen.
• L’agenda creix en funció de l’espai i les necessitats dels mitjans.
• Teoria de l’Agenda-Setting (McCombs i Shaw, 1972): Van analitzar els temes que tractaven els polítics en les campanyes electorals. Posteriorment van demanar a la societat quins eren els problemes que més els preocupaven i tenien relació.
o 1r. Nivell: La premsa potser no tingui èxit dient a la gent com ha de pensar, però és meravellosament capaç de dir als seus lectors sobre què han de pensar (Cohen, 1963) o 2n. Nivell: Els mitjans determinen com han de pensar els seus espectadors.
• S’estableixen tres agendes que es relacionen entre elles: la dels mitjans, la política i la pública.
Gran importància de la transferència temàtica entre les agendes política i pública.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 1 2. Formació de climes d’opinió: • Influència sobre l’opinió pública.
• Teoria sobre l’espiral del Silenci (Noelle Neumann, 1977). Hi ha tendència a amagar l’opinió davant la por a ser aïllat. L’individu es suma a les majories perquè la societat exclou els que s’allunyen del consens. Si hi ha un corrent majoritari, la minoria no s’atreveix a expressar-se.
Quan hi ha un moment adequat per manifestar-se, la minoria apareix. Ex. Independentisme català • Els mitjans de comunicació ens serveixen per avaluar aquests corrents d’opinió majoritaris.
• Silencis mediàtics: temes silenciats.
3. Generació de desigualtats cognitives: depenent del tipus de programació que la població miri, es formarà més sobre un tema o un altre.
• Efecte sobre els nivells de coneixement de la població.
• La societat pot accedir culturalment a sectors amplis i diversos.
• Però també generen desigualtats en el consum de mitjans i, per tant, també en el consum del seu contingut.
• Fractura digital • Diaris: major consum en homes, i públic de classe mitjana-alta (el perfil està més establert).
• En televisió: arriba massivament.
4. Definició i construcció de la realitat: • Molt lligat a l’efecte de l’establiment d’agenda.
• Els mitjans no només poden dir-nos sobre què parlar, sinó també com fer-ho. (2n. Nivell de l’agenda-setting).
• Ens transmeten una determinada construcció de la realitat a través dels seus continguts (notícies, pel·lícules, sèries, anuncis...).
• La manera en què utilitzen el llenguatge determina la construcció de la realitat.
EFECTES SOBRE ALTRES INSTITUCIONS 1. Han potenciat que la política adopti mecanismes per aparèixer als mitjans (polítics que saben utilitzar els mitjans per donar-se publicitat).
2. Espectacularització i màrqueting polític, aparició de la “política POP”, recerca constant del titular i fugida del debat de fons...
EFECTES EN EL DESENVOLUPAMENT D’ALTRES ESDEVENIMENTS 1. Hi ha esdeveniments que necessiten els mitjans per catapultar-se. Ex. Circuit de Catalunya (Montmeló) necessita la publicitat dels mitjans perquè s’ompli, partits de futbol, premis, gal·les...
2. Els mitjans els ofereixen projecció i publicitat.
8. L’ESTUDI DE LA COMUNICACIÓ DE MASSES El paradigma de Lasswell posa les bases: “qui diu què, a qui, per quin canal i amb quin efecte? ESCOLES I TENDÈNCIES: El funcionalisme*: es basa en quina és la funció dels mitjans. Lazarsfeld, Merton, Lasswell, Lewin, Hovland...
Les escoles interpretatives • • • • Interaccionisme simbòlic Escola de Chicago Construccionisme Etnometodologia L’escola crítica: analitza com els mitjans transformen la cultura.
• • Escola de Frankfurt* Estudis Culturals Britànics Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 1 ORÍGENS I CONSOLIDACIÓ Finals del segle XIX i principis del XX en els països d’occident industrialitzats.
Classes altes + intel·lectuals preocupats pels efectes de la comunicació de masses.
Primer quart de segle XX • Aparició de les primeres escoles i tradicions de l’estudi de la comunicació.
• Importància del període d’entreguerres però sobretot després de la II G.M.
Quan acaba la guerra es defineixen dues escoles de pensament oposades: • L’Escola de Chicago (USA) (Escola interpretativa) • L’Escola de Frankfurt (Europa) (Escola crítica) *EL FUNCIONALISME (EUA) Objectiu: Determinar les funcions que compleixen els mitjans i quantificar-ne l’efectivitat (importància en la recepció de l’audiència). És a dir, vol saber si els missatges arriben o no al receptor i l’efecte en aquest.
• S’aglutina al voltant de l’Escola de Chicago.
• Tradició interpretativa i empírico-administrativa.
• Estudis quantitatius i empírics sobre el fenomen comunicatiu.
• Es centren en els efectes que tenen els missatges i processos comunicatius.
• Afegeix l’entreteniment a les funcions dels mitjans de comunicació “Mass comunication research”: Lazarsfeld, Lasswell, Lewin i Hovland.
*LA INDÚSTRIA DE LA CULTURA I L’ESCOLA DE FRANKFURT (EUROPA) Objectiu: Interpretar els mitjans de comunicació dins el context d’una societat industrialitzada, quan els elements culturals s’han transformat en productes de masses. ! industria de la cultura. El periodisme queda molt perjudicat per la competència entre indústries comunicatives. Ex. Anticipar al mort de Tito Vilanova.
• Tradició marxista i crítico-especulativa. Punt de vista qualitatiu i especulatiu.
• No interessa extreure conclusions sinó en el raonament i l’observació d’una forma de producció i consum dels mitjans de comunicació.
• Max Hockheimer, Theodor Adorno, Erich Fromm, Walter Benjamin, Herbert Marcuse...
Harold Lasswell classifica tres funcions dels mitjans 1. Vigilància de l’entorn: estem pendents de què passa al voltant per denunciar quan alguna cosa va diferent.
2. Preparar la resposta de la societat: funció persuasiva. Els mitjans guien a la societat sobre el que ha de pensar.
3. Formació: donar a la societat pautes per interpretar el que passa. Formen a la societat per que tingui eines per entendre què passa. Si puja l’IPC s’ha de explicar què és l’IPC, perquè si el públic no ho sap no serveix de res explicar la notícia.
+ 4. L’escola funcionalista afegeix una nova funció: l’entreteniment. Forma part dels nostres missatges. Quan l’entreteniment prima per sobre de la funció informativa, hi ha problemes perquè la societat no sap distingir entre informació i opinió.
La hibridació de funcions és avui els mitjans de comunicació. No es concep la transmissió d’un missatge que compleixi una sola funció.
El sistema capitalista ha fet que els mitjans de comunicació s’acabin convertint en una eina exclusivament comercials. S’ha perpetrat la funció persuasiva, mentre que la informativa s’ha quedat més enrere. Quan hauria de donar prioritat a la informació, prima l’entreteniment i la persuasió.
Els mitjans prefereixen la persona que millor comunica que la persona que més en sap. Això passa perquè la funció transmissora s’ha barrejat amb la funció formativa. Prima l’espectacle informatiu i no la informació pura.
Actualment, aquesta hibridació és constant i inevitable.
...