Unitat 5: Aplicació i interpretació del Dret (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Teoria del dret
Año del apunte 2012
Páginas 14
Fecha de subida 02/10/2014
Descargas 21
Subido por

Descripción

Teoria del Dret complet - Català

Vista previa del texto

Unitat 5 Teoria del Dret Unitat 5: “Aplicació i interpretació del Dret” 1.
L’aplicació del Dret i la justificació jurídica de les decisions judicials. Justificació interna i justificació externa. Problemes de justificació externa.
APLICACIÓ DEL DRET I JUSTIFICACIÓ DE LES DECISIONS JUDICIALS El resultat d’una activitat d’aplicació del Dret és una resolució judicial (un auto o una sentència) on es plasmarà el resultat de l’activitat que consisteix en decidir casos individuals a partir de normes generals. És possible aplicar tant normes prescriptives com constitutives. L’aplicació de normes prescriptives suposarà correlacionar un cas individual amb una solució normativa, mentre que l’aplicació de normes constitutives suposarà correlacionar un cas individual amb un altre cas individual.
L’adjudicació normativa és la forma de resoldre una controvèrsia que contrasta amb la mediació en el fet que la primera soluciona una controvèrsia a partir de normes jurídiques aplicables al cas, mentre que la segona, és una forma de resoldre un conflicte tractant d’equilibrar els interessos de les dues parts enfrontades mitjançant acord o equitat.
L’aplicació del Dret ha d’estar motivada o justificada, amb la qual cosa es vol dir que el fallo d’una sentència ha d’estar basat de forma argumentada amb les normes jurídiques aplicables (premissa normativa) i amb una descripció adequada dels fets rellevants (aplicació de normes prescriptives) (premissa fàctica).
El raonament d’una sentència judicial és un raonament que s’anomena sil·logisme judicial (Premissa normativa + Premissa fàctica = Conclusió) es diferencia d’altres formes de sil·logisme degut a què una resolució judicial afecta els interessos i la llibertat de les persones, per la qual cosa la qüestió de si està justificada té una gran importància pel Dret. Una resolució judicial està justificada jurídicament si i només si ho està interna i externament.
- La justificació interna: Un determinat argument jurídic està internament justificat si i només si la conclusió (fallo) es deriva lògicament de les premisses (normatives i fàctiques). La justificació interna avalua la correcció lògica o formal d’un argument. Per comprovar si es dóna aquest tipus de justificació, ens hem de fixar únicament amb la validesa lògica de la inferència que permet passar de les premisses a la conclusió (modus ponens). Si un argument està justificat internament és un argument lògicament vàlid. La validesa lògica és una condició necessària per la validesa jurídica d’un argument, però no és una condició suficient.
Alexy ha establert una sèrie de criteris de correcció de les inferències, sota la denominació de regles de justificació interna: 1.
Per la justificació d’una decisió jurídica ha d’adduir-se almenys una norma universal.
2.
La decisió jurídica ha des seguir-se lògicament almenys a una norma universal, juntament amb altres proposicions.
3.
Sempre que hi hagi dubtes sobre la subsumpció del cas individual en el cas genèric ha d’adduir-se una regla que decideixi la qüestió.
4.
A la derivació de la conclusió a partir de les premisses són necessaris tants passos com els que permetin formular les expressions l’aplicació de les quals al cas ja no sigui discutible.
1 Unitat 5 5.
- Teoria del Dret En aquesta derivació s’ha d’articular el major nombre possible de passos.
La justificació externa: Mentre que la justificació interna es refereix a la validesa lògica que uneix les premisses amb la conclusió d’un argument, la justificació externa consisteix en controlar l’adequació, correcció o solidesa de les premisses.
Per a què l’argument estigui justificat externament és necessari que la norma que conté la primera premissa sigui una norma aplicable en el sistema jurídic (premissa normativa) i que la segona premissa sigui la expressió d’una proposició vertadera o justificada (premissa fàctica).
JUSTIFICACIÓ DE LA PREMISSA FÀCTICA La justificació d’una premissa fàctica exigeix resoldre dos tipus d’incògnites. La primera té a veure amb els problemes sobre el que realment va ocórrer (problemes de prova). La segona és relativa a la dificultat d’establir criteris per qualificar una conducta d’una determinada manera X (problemes de qualificació).
- Problemes de prova: Hem dit que allò que justifica una premissa fàctica és que expressi una proposició vertadera o jurídicament justificada. En l’àmbit d’aplicació del Dret, ni tota la manera d’aconseguir la veritat està justificada, ni està clar que es pugui arribar a conèixer a través del procés. Existeixen dos límits a la justificació de les premisses fàctiques: o Límits normatius: La prova judicial es troba subjecta a una estricta regulació legal en diferents aspectes.
a) Les normes d’un determinat sistema jurídic estableixen quins són els fets rellevants.
Per la decisió judicial, els únics fets que han de ser determinats són aquells als que s’aplica la norma utilitzada com a criteri de decisió.
b) Es regula jurídicament els mitjans de prova que es consideren admissibles, podent canviar aquests en funció del tipus de procés. No qualsevol cosa pot servir per a provar la veritat d’un fet. Per a què un jutge arribi a una conclusió sobre uns fets que han passat, no pot acceptar coses que no són veritat, i a vegades ha d’admetre proves que no sap si realment han passat.
c) El Dret també regula la formació de la prova en el procés: termini i forma en què la prova ha de produir-se per a què tingui conseqüències jurídiques.
d) Es regulen jurídicament qüestions relatives a la valoració de la prova. No sempre al final el que importa és la veritat. Presumpcions: a vegades l’ordenament jurídic pressuposa algunes situacions o fets. Si no existeix una prova en contrari, es pressuposarà el que l’ordenament determini.
Tenint en compte els límits normatius, el problema del jutge és elegir les premisses fàctiques del raonament.
o Límits epistèmics (del coneixement): La teoria del Dret no ha aconseguit oferir una construcció satisfactòria que proporcioni criteris generals de prova de les proposicions involucrades en processos decisoris. L’únic que importa però a vegades és difícil determinar és el que ha passat exactament (normalment només hi ha indicis per a determinar una conclusió). No hi ha cap criteri general de prova que sigui definitiu. És possible detectar a la teoria del Dret dues concepcions diferents de prova judicial: 2 Unitat 5 Teoria del Dret Concepció deductivista: La proposició P està provada basant-se amb l’evidència E, si i només si, P és dedueix lògicament de E. Un argument deductiu té la pretensió de què les seves premisses proporcionin un fonament concloent per la seva conclusió. Quan el raonament en una argument deductiu és correcte, el denominem “vàlid”, pel contrari, “invàlid”. Podem definir “validesa” com “un argument deductiu és vàlid quan les seves premisses, si són certes, proporcionaran bases concloents per la veritat de la seva conclusió”.
Concepció inductivista: La proposició P està provada basant-se amb l’evidència E, si i només si, P és altament probable amb relació amb E. La inferència probable es basa en certes relacions entre proposicions. Una proposició és probable en relació amb altres que actuen com a elements de judici al seu favor (indicis).
En un argument inductiu, les premisses i la conclusió final es troben relacionades de tal manera que resulta absolutament impossible que les premisses siguin vertaderes i la conclusió no ho sigui. Un argument inductiu no pretén que els seves premisses siguin fonaments per a la veritat de la seva conclusió, sinó solament que les seves premisses proporcionin cert suport a la seva conclusió. Un argument inductiu no pot ser qualificat com a vàlid o invàlid; pot ser avaluat com a fort o dèbil d’acord amb el grau de suport que proporcionen les premisses a la seva conclusió.
Segons la concepció inductivista les relacions entre les premisses fàctiques ve donada per la probabilitat. Per justificar una premissa fàctica necessitem un càlcul de probabilitat. La probabilitat es basa en la relació entre proposicions. Una proposició està amb una determinada relació amb altres proposicions que serveixen per recolzarla.
Una inferència és probable si la freqüència amb que les conclusions són vertaderes és una proporció determinada de la freqüència amb que ho són les premisses.
Cada tipus d’argument suposa l’afirmació de què les seves premisses proporcionen raons o fonaments per establir la veritat de la seva conclusió. El cert és que la major part dels arguments de la vida quotidiana i de l’activitat judicial són una barreja de deducció i inducció, i a l’abordar problemes reals s’utilitzen ambdós tipus de forma combinada.
En general, s’estima que el pes de la prova que s’aplica, depèn del tipus de cas i les circumstàncies que l’envolten. Si després de tot el procediment descrit, queden dubtes, ens trobem davant d’una “llacuna de coneixement” (casos individuals dels que no es sap si pertanyen a un cas genèric o no per manca de coneixement de les propietats del cas individual).
- Problemes de qualificació: Es posa èmfasi en la incidència que té la vaguetat i la textura oberta dels conceptes de classe o generals per la interpretació i l’aplicació del Dret. Pot donar-se el cas de què el relat de fets provats, al que s’ha arribat a través de la valoració de les evidències presentades per les parts, hem de subsumir-los en una determinada norma expressada en llenguatge natural i que configurin un supòsit que estigui en zona de penombra en relació a una o diverses d’aquestes propietats. Quan això succeeixi, el jutge haurà de prendre una decisió que es regira per raons extralingüístiques.
3 Unitat 5 Teoria del Dret En aquests supòsits podem trobar-nos davant al que denominem “llacunes de reconeixement” (casos individuals dels que no es sap si són o no instàncies d’un cas genèric per manca de determinació dels conceptes que permeten identificar les propietats del cas genèric).
JUSTIFICACIÓ DE LA PREMISSA NORMATIVA Els problemes que poden sorgir a l’hora de justificar la premissa normativa són: - Problemes d’interpretació en sentit estricte: Tenim la necessitat d’establir el significat del text o textos normatius que s’hagin de tenir en compte per resoldre el cas. Sorgeixen aquí els problemes d’ambigüitat, vaguetat i textura oberta.
- Problemes de determinació de la norma aplicable: Estant d’acord amb el significat de les expressions que apareixen en un text jurídic, es pot discrepar si la norma expressada en aquest és o no aplicable a un determinat cas. Una norma jurídica N és aplicable a un cas C amb relació amb un sistema jurídic S si, i sol si, hi ha una altra norma jurídica N’, que pertany a S, i prescriu o autoritza a un òrgan jurídic O determinat a resoldre C basant-se amb N. Les propietats de pertinença i aplicabilitat d’una norma no coincideixen. Per aquest motiu, existeixen normes que pertanyen a S, però no són aplicables, així com normes que no pertanyen a S però són aplicables.
o Normes pertanyents però no aplicables: Es pot donar el cas en què una norma pertanyi a un determinat sistema jurídic S, però que en canvi no sigui aplicable amb relació a aquest mateix sistema. Un supòsit d’aquest tipus es dóna en aquells casos en què una norma ja ha sigut promulgada atenent al procediment previst (per tant, pertany a S), però que encara no ha entrat amb vigor. El període que va des de l’entrada amb vigor rep el nom de vacatio legis.
Un jutge no pot decidir dins d’aquest període un cas basant-se en aquesta norma, però aquesta norma pertany al sistema.
Casos de contradiccions i antinòmies: Hi ha dues normes que pertanyen a un mateix sistema, però que no poden ser aplicades al mateix temps, amb la qual cosa s’haurà de decidir quina és o no aplicable al cas. Per resoldre aquests conflictes s’utilitzen criteris de resolució d’antinòmies, encara que aquests tampoc poden donar una solució unívoca en cada cas. En els textos normatius que expressen principis s’aplicarà el principi segons la seva dimensió de pes.
o Normes no pertanyents però aplicables: Es poden donar casos en què una norma no pertanyi a un determinat sistema jurídic, però que en canvi sigui aplicable en relació a aquest mateix sistema. Els jutges penals, per exemple, han d’aplicar alguns cops normes penals ja derogades, és a dir, que ja no pertanyen al sistema jurídic però que són aplicables, ja que suposen una sanció més favorable a l’acusat. En el Dret Internacional Privat un jutge espanyol pot estar obligat a decidir un cas d’acord amb les normes jurídiques d’un sistema jurídic que no sigui l’espanyol d’acord amb allò que prescriuen les normes de conflicte. Pot succeir també, que cap de les normes que pertanyen a un determinat sistema jurídic siguin aplicables a un determinat cas: llacunes normatives. El fet que existeixi una llacuna normativa no fa desaparèixer l’obligació del jutge de dictar una resolució (prohibició de non 4 Unitat 5 Teoria del Dret liquet). La norma que acabi utilitzant el jutge per a justificar la seva decisió serà una norma que no pertanyi al sistema jurídic S, serà simplement aplicable.
2.
El context de la interpretació jurídica.
La interpretació consisteix en atribuir un significat a una disposició normativa i, en aquesta tasca, poden sorgir dubtes i dificultats, de manera que resultin diferents interpretacions possibles, és a dir, resulta possible obtenir diferents normes. La norma és el significat d’un text normatiu. Interpretar una norma és en realitat interpretar un text, una inscripció lingüística.
Poden ser molts els qui interpretin els textos normatius, però sol un conjunt d’individus es dedica a l’aplicació del Dret: els jutges. Hi ha diverses classes d’interpretació: Interpretació autèntica: És la que es du a terme el mateix autor del text normatiu objecte - d’interpretació; és a dir, en aquells casos en què el legislador que ha aprovat una llei inclou la seva interpretació en una altra llei posterior o llei interpretativa.
Interpretació oficial: És la que realitzen alguns òrgans de l’Estat amb l’exercici de les seves - funcions (Ex: Tribunal Constitucional).
Interpretació doctrinal: És la que efectuen els cultivadors de l’anomenada dogmàtica jurídica, que - s’ocupa de sistematitzar les normes d’una determinada matèria. Aquesta interpretació i sistematització no es fa únicament amb la funció d’informar del Dret vigent a una determinada comunitat, sinó que també es realitza amb la intenció d’influir als òrgans judicials a l’hora de que aquests realitzin les seves pròpies interpretacions. La interpretació doctrinal no té per si mateixa efectes jurídics.
Interpretació estratègica: És la interpretació que duen a terme les parts d’un procés. Pot ser titllada - d’estratègica ja que, la funció primordial de cadascuna de les parts en un procés és la de vèncer, intentant convèncer als jutges per a que resolguin amb el sentit que elles defensen.
Interpretació judicial u operativa: És la que efectuen els òrgans jurisdiccionals abans de poder - aplicar el Dret. No existeix aplicació sense interpretació, encara que pot donar-se el cas de que existeixin interpretacions sense aplicació.
CONCEPTES D’INTERPRETACIÓ - Concepte restringit: Atribució de significat a un text quan presenta dubtes o en cas de controvèrsia semàntica. Es requereix interpretació només en els textos que no són clars (In claris non fit interpretatio). Quan simplement comprenem directament el significat d’una paraula no estem interpretant - Concepte ampli: Atribució de significat a un text, amb independència que hi hagi dubtes que pot ser automàtica o reflexionada. Es considera que interpretar és associar un significat a una paraula o expressió.
5 Unitat 5 3.
Teoria del Dret Problemes d’interpretació. El llenguatge de les normes: vaguetat i ambigüitat. Problemes lògics: contradiccions i llacunes.
El Dret és llenguatge a més de moltes altres coses. En el Dret, el llenguatge resulta fonamental en la mesura en què pretén ser un sistema de comunicació entre el productor i els destinataris de els normes: per a què les normes siguin obeïdes o produeixin els efectes desitjats és necessari que els ciutadans i els jutges les entenguin. Aquest fet s’aconsegueix amb el llenguatge d’un conjunt de símbols que ordenats d’una determinada forma tenen atribuït un significat. Les paraules són símbols per a transmetre informació. Els signes tenen una relació causal i natural amb l’objecte que representen, mentre que, els símbols tenen una relació convencional: signifiquen el que hem volgut que signifiquin.
Els llenguatges poden ser naturals (anglès o espanyol) i formals (llenguatge de la lògica o les matemàtiques). El llenguatge formal és precís i inequívoc i, per tant, no presenta els problemes que caracteritzen a tots els llenguatges naturals (l’ambigüitat i la vaguetat), encara que, en canvi, té una capacitat expressiva menor i la seva utilització requereix una preparació especial. Els llenguatges tècnics, són llenguatges naturals les paraules dels quals o algunes de les seves paraules reben un significat que pretén ser més precís o delimitat. El llenguatge del Dret és un llenguatge tècnic o tecnificat.
Dins dels símbols que composen una llengua, és habitual distingir entre símbols descriptius o lingüístics i símbols lògics o sintàctics.
- Símbols descriptius o lingüístics: Es refereixen a objectes del món, és a dir, a objectes extralingüístics (taula, casa...). Els problemes que poden aparèixer amb els símbols lingüístics són els problemes semàntics o de significat.
Els símbols descriptius o extralingüístics, a la vegada, poden ser: o Noms propis: denoten a un sol individu, cosa o a molts que tenen el mateix nom.
o Predicats: símbols que designen propietats o relacions que han de posseir les coses per a què puguin ser denotades amb la paraula corresponent. Donat que no hi pot haver una paraula per a cada objecte, creem paraules de classe que apliquem sempre que concorre una determinada propietat. Quantes menys propietats tenim en compte per a la nostra classificació, major és el nombre d’individus que poden ser designat per la paraula en qüestió. Les funcions que desenvolupen les paraules de classe: Denotació o extensió: Està formada per tots els objectes als que es refereix.
Connotació o intenció: Són les propietats que un objecte ha de reunir per a ser denotat amb la paraula corresponent.
Els predicats que fa servir el Dret presenten aquesta doble dimensió, denoten i connoten.
- Símbols lògics o sintàctics: No tenen per funció designar cap objecte, sinó ordenar i concretar els símbols lingüístics. A aquest gènere hi pertanyen les connectives (conjuncions, negacions, expressions condicionals) i els quantificadors. Els problemes que sorgeixen de l’ús de les connectives o quantificadors són els problemes sintàctics o gramaticals.
Els problemes del llenguatge sorgeixen de la indeterminació o falta de certesa dels objectes denotats o de les propietats connotades.
AMBIGÜITAT 6 Unitat 5 Teoria del Dret L’ambigüitat ens obliga a precisar el sentit. Els problemes d’ambigüitat afecten als símbols i poden tenir un origen semàntic o sintàctic: el nostre dubte de quin sentit estem parlant, pot néixer de la paraula en si (del símbol lingüístic) o de la seva ordenació gramatical (dels símbols sintàctics).
Una paraula és ambigua quan presenta més d’un significat. L’ambigüitat és una característica dels termes o expressions, amb el cas del dret de les disposicions, no de les normes pròpiament dites.
- Ambigüitat semàntica: Que una paraula tingui diferents significats és molt corrent al llenguatge ordinari i es parla d’homonímia. A vegades, aquesta homonímia és merament accidental, de manera que, a la vista del context lingüístic, resulta fàcil determinar en quin sentit la utilitzem. Altres vegades existeix una certa proximitat entre els resultats.
L’ús d’un llenguatge tècnic per part del Dret planteja en ocasions problemes d’ajust amb el llenguatge ordinari, bé perquè el procés de tecnificació no ha sigut complet o uniforme, bé perquè varia al llarg del temps. En ocasions, l’ambigüitat es produeix perquè es dubtós si la llei utilitza una expressió en el seu sentit comú o ordinari o si vol fer-ho en un sentit tècnic.
- Ambigüitat sintàctica: L’ambigüitat sintàctica és la que sorgeix de l’estructura o ordenació d eles paraules i en particular, de l’ús dels símbols lingüístics. Els problemes d’ambigüitat sintàctica, en molts casos, tenen el seu origen en frases adjectives o de relatiu, que permeten diferents interpretacions i totes elles correctes.
A vegades, sorgeixen problemes paralògics amb frases atributives i les enumeracions. Existeixen regles que resolen aquests dubtes.
- Polisèmia i ambigüitat relacional: Significats diferents que comparteixen el mateix origen o tenen vinculació entre sí. Ex. pota, copa, Dret o casos d’ambigüitat procés/producte: ex. Interpretació, pintura.
LA VAGUETAT Els problemes de vaguetat sorgeixen si no estan clares o resulten indeterminades les propietats que caracteritzen als símbols. És a dir, davant un individu podem dubtar si es donen o no les propietats que ens permeten denotar a aquest individu amb la paraula corresponent. Els problemes de vaguetat afecten als significats, a la indeterminació dels predicats de classe: dubtem de l’extensió o denotació d’una paraula amb relació a les propietats que constitueixen la seva connotació o intensió.
El llenguatge natural és sempre indeterminat, és a dir, no coneixem amb precisió les propietats definitòries que constitueixen la connotació d’una paraula i sempre poden sorgir dubtes sobre si un determinat cas reuneix o no aquestes propietats que autoritzen denotar-lo amb la paraula amb qüestió. No existeix, però, un criteri que serveixi per incloure o excloure tots els casos possibles, per la senzilla raó que no podem preveure tots els casos possibles.
La vaguetat afecta a tots els predicats, això però no significa que a la interpretació sempre haguem de resoldre els problemes de vaguetat: hi ha casos clars que es situen en el nucli de certesa. Quan s’afirma que tots els termes (conceptes i no paraules) són potencialment vagosos, ho són perquè en relació amb tots ells poden aparèixer casos de penombra. Un problema de vaguetat es planteja i es resol amb concret, si no es representa un cas, no procedeix parlar de problemes de vaguetat.
Situacions de vaguetat: 7 Unitat 5 - Teoria del Dret Imprecisió excessiva: Es dóna en el cas d’un concepte mal dissenyat; d’uUna mala definició. Ex: Ganivet: objecte que serveix per tallar - Conceptes basats en propietats contínues.Com serien els conceptes qualitatius i conceptes mètrics.
Ex: calb, pobre, alt, intel·ligent - Vaguetat combinatòria. No és clar quines propietats ha de tenir un objecte per ser inclòs dintre del concepte. Ex. festa, joc - Dubtes en l’aplicació d’una paraula general. Ex. El concepte triangle fora del context de la geometria La dogmàtica ha construït ena teoria del llenguatge del Dret sobre els “conceptes jurídics indeterminats”.
Existeixen conceptes jurídics que permeten conèixer la solució de cada cas sense major deliberació, però existeixen també altres conceptes anomenats indeterminats, el sentit dels quals no es pot fixar a priori, sinó que requereix criteris de valor i experiència. L’afirmació que els conceptes jurídics indeterminats es caracteritzen per admetre una i només una solució justa és difícil ment acceptable.
Tots els conceptes generals són potencialment vagosos. Sempre pot sorgir un cas situat en la zona de penombra. No podem establir de forma exhaustiva les condicions necessàries i suficients d’us d’una paraula si volem aplicar els conceptes a la realitat. Tot concepte té una zona de claredat o nucli de certesa i una zona de penombra.
Vaguetat actual i vaguetat potencial o textura oberta: - Que sempre sigui possible el dubte no vol dir que sempre estiguem efectivament en una situació de dubte (Wittgenstein) - La vaguetat potencial no pot ser evitada mentre que la vaguetat actual només es produeix quan trobem una situació de dubte Raons de la vaguetat potencial o textura oberta: Desconeixement del futur i indeterminació de propòsits.
Ex. “Domicili” (Espai físic estable on es desenvolupa la vida en privat).
PROBLEMES DERIVATS DEL SISTEMA L’ intèrpret judicial no aplica normes aïllades, sinó més aviat conjunts normatius en els que es té en compte una pluralitat de normes i, en últim terme, l’ordenament jurídic sencer. Quan observem un sistema jurídic, poden sorgir quatre classes de dificultats: - Llacunes: Una llacuna no és, estrictament parlant, un problema interpretatiu, ja que la constatació d’una llacuna és la conseqüència i no el pressupòsit se la interpretació. Les llacunes en realitat són evitades o propiciades pel jutge mitjançant una interpretació extensiva (que evita la llacuna) o restrictiva (que la produeix). Si s’acorda que existeix una llacuna, és que el sistema manca d’una norma aplicable i llavors s’ha de crear-ne una a través dels procediments establerts (problema de rellevància).
- Redundàncies: Existeix un problema de redundància quan dues disposicions diuen el mateix. Les redundàncies normatives no han de suposar un major problema, encara que a la pràctica és possible que propiciïn alguna confusió ja que l’ intèrpret adopta el dogma de la no redundància. És a dir, si és parteix de la hipòtesi que el legislador no es repeteix, l’ intèrpret pot cedir a la temptació d’atribuir a una de les disposicions un significat diferent.
8 Unitat 5 - Teoria del Dret Pressuposicions o reenviaments: A vegades, per a dotar de significat a una disposició és precís acudir a una altra norma. L’atribució de significat a una norma pressuposa interpretar una altra norma ala qual la primera reenvia, ja sigui implícitament o explícitament. Quan el reenviament és explícit, bé perquè es cita l’altre precepte o perquè resulta evident la remissió, la qüestió es resol interpretant primer l’altra norma. Majors dificultats existeixen quan el reenviament és dubtós o discutible, això és, quan una disposició fa ús d’un concepte més o menys tècnic perfilat en una altra norma, però que no queda clar si la voluntat del legislador ha sigut fer ús del terme en el sentit ja emprat o bé en un sentit diferent. Un problema particular és aquell en què el reenviament es produeix a una norma inexistent.
- Antinòmies: No es tracta d’una dificultat que es resolgui mitjançant la interpretació perquè, en sentit estricte, l’antonímia és el resultat i no el pressupòsit de la interpretació. L’antonímia pot ser evitada o propiciada per l’ intèrpret mitjançant la reformulació dels àmbits de validesa de la norma.
Les antonímies susciten un problema de rellevància: es tracta de decidir quina de les normes en conflicte ha d’aplicar-se al cas i quina ha de quedar marginada. Existeixen algunes regles de resolució d’antonímies, però la seva eficàcia és limitada. Moltes vegades manquem de criteri per a donar preferència a una o una altra, llavors, és l’ intèrpret qui irremediablement decideix sense més suport que les seves bones raons.
4.
Tècniques d’interpretació.
Es solen anomenar mètodes, regles o directives d’interpretació als diferents arguments utilitzats pels juristes per resoldre les dificultats i, per justificar la decisió interpretativa escollida. Per tant, la seva funció és doble: ajudar o orientar amb l’atribució de significat i justificar l’opció interpretativa escollida.
Alguns d’aquests mètodes tracten de respondre a dificultats específiques com les llacunes o les antinòmies. A vegades, la pròpia llei és qui consagra aquests criteris d’interpretació o un cert nombre d’ells, com succeeix a l’article 3.1 del Codi Civil: “les normes s’interpretaran segons el sentit propi de les paraules, amb relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps que han de ser aplicades, atenent fonamentalment a l’esperit i finalitat d’aquestes”.
Aquí es recullen 5 mètodes: - Literal - Sistemàtic - Històric - Sociològic - Teleològic Els mètodes d’interpretació compleixen una funció justificatòria important, més important com majors o més àmplies siguin les interpretacions possibles d’un enunciat. Des de la perspectiva del jutge és discutible si aquests mètodes representen una veritable ajuda o incrementen les dificultats.
- En primer lloc, perquè es tracta de regles que al seu torn han de ser interpretades, el què suposa una tasca d’atribució de significat que suscita problemes anàlegs als que poden presentar les normes objecte de la interpretació.
9 Unitat 5 - Teoria del Dret En segon lloc, perquè l’ús d’una o altra directiva queda en principi a l’arbitrarietat de l’ intèrpret i pot conduir, a més, a resultats diferents o incompatibles.
És útil formular una distinció entre els mètodes pròpiament dits i les regles per l’ús d’aquests.
Resumint, els problemes dels mètodes d’interpretació són: - El conjunt dels arguments no s’orienta en una mateixa direcció, de manera que diferents arguments donen lloc a diferents interpretacions.
- En general, no està regulat quin tipus d’arguments s’han d’utilitzar ni l’ordre de preferència d’aquests.
- S’ha de sumar la pròpia dificultat que pugui comportar l’observació o aplicació d’un cert mètode.
Classificacions dels mètodes d’interpretació: 1.
Arguments estàtics o dinàmics (Wróblewski): l’ intèrpret que adopta la posició estàtica és aquell que rendeix culte a l’autoritat de la norma i del seu autor, en detriment de les exigències socials o de l’opinió pública del moment. Prima l’argument literal o psicològic que remeten al text de la norma o a la voluntat del seu autor.
Una perspectiva dinàmica requereix una interpretació sociològica o evolutiva, atenta a les concepcions morals o polítiques del moment en què s’ha d’aplicar la norma.
2.
Arguments originalistes i no originalistes: els originalistes són aquells que es proposen atribuir a les normes el significat que aquestes van tenir a l’època de la seva promulgació, mentre que els no originalistes pensen que la interpretació s’ha de fer càrrec de les mutacions que s’han donat a la compensació dels conceptes inclosos a les normes.
3.
Ordenació dels mètodes atenent als diferents contextos on es produeix la interpretació (Igartua): Context lingüístic (argument literal o gramatical), context sistèmic (argument del legislador econòmic), context funcional (argument que té en compte la finalitat de la norma).
4.
Interpretació literal i correctora (Guastini): És una classificació bastant simplificadora. La interpretació literal és aquella que atén al sentit ordinari de les paraules i que es serveix bàsicament de l’argument a contrario. Interpretació correctora és aquella que d’una manera o una altra pretén alterar el significat literal i que invoca com a fonament la presumpta intenció del legislador. Si combinem aquesta classificació amb l’anterior entre originalisme i no originalisme sorgeixen quatre classes d’interpretació: o La literal, que pretén ser fidel al sentit que les paraules tenien al moment de la promulgació de la norma.
o La intencionalista, que busca als propòsits del legislador històric (ambdues originalistes) o La literal, que prefereix fixar-se amb el sentit actual de les paraules.
o La intencionalista, que proposa tenir consideració de la presumpta intenció que pugui tenir el legislador actual.
(ambdues evolutives o no originalistes) INTERPRETACIÓ DECLARATIVA O LITERAL 10 Unitat 5 Teoria del Dret Aquesta interpretació resulta d’atribuir a les paraules el significat que tenen en el llenguatge comú, segons les regles gramaticals generalment observades. És la manera més intuïtiva i directa d’assignar significat a les paraules d’una llei que es dirigeix a una comunitat d’usuaris del llenguatge que l’han d’entendre.
Poden oferir un resultat coincident amb aquell que proporciona la interpretació immediata del text.
Existeixen, però problemes de la interpretació literal: - La interpretació literal no és sempre la tècnica més adequada per determinar el significat d’un text normatiu.
- El significat convencional d’una paraula o expressió no sempre és unívoc i precís.
INTERPRETACIÓ CORRECTORA L’ús que es fa dels arguments té sempre una finalitat correctora o anticorrectora; s’utilitzen bé per propiciar una interpretació extensiva o restrictiva, bé per evitar que es produeixi una interpretació d’aquesta naturalesa.
- Una interpretació correctora extensiva és aquella que amplia el camp d’aplicació d’una norma més enllà del que permetria una comprensió literal de la mateixa.
- Una interpretació correctora restrictiva és aquella que limita o circumscriu el camp de la norma, reduint el que resultaria d’una interpretació literal.
TÈCNIQUES INTERPRETATIVES - Interpretació extensiva en sentit estricte: Consisteix en ampliar el camp d’aplicació d’una norma tan com permeti el seu significat, però sense arribar a sobrepassar-lo. Interpretem un text normatiu donant un sentit ampli a algun dels seus conceptes i alhora interpretem aquest concepte de forma amplia i donem raons lingüístiques per considerar que un cas s’ha d’incloure dins d’aquest concepte; defensem que la norma s’aplica a aquest cas. L’argument que serveix a una interpretació extensiva - analogia o argument a simili.
Extensió normativa: extensió d’una norma a casos que no es poden incloure dins dels conceptes de la norma. Assumim que el cas que està en discussió no està regulat per la norma que li volem aplicar i, per tant, apliquem una norma a casos que no estan regulats per aquesta norma. Oferim raons no lingüístiques per donar la mateixa resposta jurídica a casos diferents. Un dels casos típics que ens podem trobar són les situacions de llacuna jurídica: un cas no regulat que té rellevància pel Dret.
Existeixen diversos tipus d’arguments per justificar una extensió normativa: o Argument analògic: El recurs als principis generals del Dret és l’analogia iuris i consisteix amb l’obtenció d’un criteri normatiu comú a certes normes que comparteixen alguna circumstància o que tenen en compte alguna propietat amb el propòsit d’aplicar aquest criteri sempre que es doni la circumstància o propietat amb qüestió.
En un raonament analògic (analogia legis) donem a un cas regulat la mateixa resposta jurídica que una norma preveu per un altre cas argumentant que els dos casos són similars i comparteixen les mateixes raons per rebre aquesta resposta jurídica. L’article 4.1 del CC regula l’analogia: “es procedirà a l’aplicació analògica de les normes quan aquestes no contemplin un supòsit específic, però regulin un altre similar entre els que s’apreciï identitat de raó”. L’analogia és un procediment per a abastir llacunes. El problema resideix en 11 Unitat 5 Teoria del Dret determinar quan una similitud és rellevant o, com diu el CC, quan es produeix una “identitat de raó”.
F1 no està regulat (Llacuna normativa) F2 C (determinada conseqüència normativa) F1 i F2 guarden una semblança rellevant: identitat de raó.
Per analogia, s’atribueix a F1 la conseqüència jurídica C.
La similitud entre els casos, no és solament una similitud fàctica, sinó valorativa. Aplicar analògicament una norma suposa la prèvia identificació del principi o ratio que la fonamenta, de manera que entre analogia legis i analogia iuris no existeix una diferència substancial, sinó en tot cas només de major o menor suport normatiu.
L’analogia suposa la creació d’una norma nova, i en consonància està expressament prohibida en l’àmbit de normes penals, excepcionals i temporals.
o Argument a fortiori: L’argument a fortiori no es basa en la similitud entre els casos, sinó amb la presumpta major raó de que el cas no regulat rebi el mateix tractament jurídic que el que si que ho està. Tant l’analogia com l’argument a fortiori s’orienten a la cerca de la ratio legis, de la raó que justifica la regulació d’un cert supòsit i que també ha de justificar la regulació d’un altre.
F1 no està regulat (Llacuna normativa) F2 C Entre F1 i F2 hi ha una relació de “raó superior” Amb més raó s’ha d’atribuir a F1 la conseqüència prevista per F2.
L’argument a fortiori adopta dues formes o modalitats: A maiori ad minus, utilitzat per interpretar permisos i que pot traduir-se com que qui pot el més pot el menys; A minori ad maius, utilitzat per interpretar prohibicions o obligacions i que significa que qui no pot el menys tampoc podrà el més.
- L’argument a contrario: El contrapunt de l’analogia i l’argument a fortiori és una interpretació literal o restrictiva que rep el nom d’argument a contrario, que se pot expressar: o Si A significa B a sensu contrario s’exclou que signifiqui C o Ubi lex voluit, dixit; ubi noluit tacuit (la norma va dir tot el que volia i el que va silenciar és perquè no volia dir-ho). Representa simplement el rebuig de qualsevol interpretació extensiva.
ELS ARGUMENTS DEL CODI CIVIL Entre els arguments que estableix el CC no s’estableix un ordre de prelació, cadascun pot justificar decisions diferents i inclús contradictòries.
1.
Argument literal, gramatical o declaratiu: “les normes s’interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules”.
12 Unitat 5 2.
Teoria del Dret Argument sistemàtic: Les normes s’interpretaran també “amb relació amb el context”. Parteix de la idea de què el Dret és un sistema compost de diversos subsistemes, dotats d’una certa unitat interna.
en conseqüència, aquest argument recomana atendre a les sedes materiae, considerant que el significat d’una norma s’il·lumina a partir de certs sobreentesos que regeixen un sector de l’ordenament.
A vegades, s’inclou la idea de sistematicitat a altres arguments que reposen amb la presumpció de racionalitat del legislador. El legislador utilitza les expressions sempre amb el mateix significat, 3.
o almenys dins d’un mateix àmbit normatiu (argument de la constància terminològica), o quan utilitza termes diferents no és redundant (argument econòmic o de la no redundància), o o no contradictori i no dóna lloc a antinòmies (argument a coherentia).
Argument històric: Les normes s’interpretaran tenint en compte “els antecedents històrics i legislatius”. Donat un enunciat normatiu, amb absència d’indicacions contraries expresses, se li ha d’atribuir el mateix significat normatiu que tradicionalment era atribuït a l’enunciat normatiu precedent i preexistent que regulava la matèria en el mateix sistema jurídic.
A vegades, es presenta com una variable de l’argument històric el psicològic que recomana atendre a la voluntat del subjecte que va dictar la norma. Segueix la idea de què si tota norma expressa un acte de voluntat, pot ser útil aclarir els dubtes que aquesta suscita tenint en consideració les intencions que van guiar el seu autor. L’argument històric i el psicològic són propers, però expressen operacions i poden conduir a resultats diferents. L’argument psicològic tracta d’indagar en la voluntat, en els propòsits i finalitats que van animar al legislador que va produir la norma.
L’argument històric, en canvi, invita a presumir que aquest mateix legislador històric es va comportar de manera “conservadora”, no innovant el significat dels textos.
4.
Argument sociològic o evolutiu: Les normes s’interpretaran segons “la realitat social del temps que ha de ser aplicades”. Els enunciats jurídics s’interpretaran tenint en compte no la realitat que va contemplar l’autor de la norma, sinó la realitat del temps quan ha de ser aplicada. Donant rellevància als canvis culturals, polítics, tecnològics, etc. que s’hagin pogut produir.
És un argument que revesteix una certa importància per la conservació del sistema jurídic al llarg del temps i, en particular, quan s’ha produït una mutació important a les creences i costums socials.
5.
Argument teleològic: En la interpretació de les normes s’ha d’atendre a”fonamentalment a l’esperit i finalitat d’aquestes”. El Dret no pot concebre’s com una suma de mandats nascuts d’una voluntat circumstancial i capritxosa, sinó com un entramat de normes que persegueixen finalitats de justícia i coordinació social i que encarnen alguna cosa tan evanescent i misteriosa com un “esperit” o ratio legis. La interpretació no pot desconnectar-se d’aquestes finalitats i ha de buscar per la norma aquell significat que millor les realitzi o satisfaci. Les dificultats sorgeixen quan hem d’identificar els finalitats ja que no podem fer-ho amb la voluntat subjectiva del legislador (argument psicològic), sinó que amb tot cas presenten un caràcter objectiu.
Existeixen dos conceptes sobre la finalitat de la norma (ratio legis): o Lògic sistemàtic: La ratio és inescindible del significat de la norma i aquest, sol es pot obtenir a partir d’ella.
13 Unitat 5 Teoria del Dret Pragmàtic: La ratio és com un principi jurídic present a l’ordenament o construït per l’ o intèrpret que imposa escollir aquella interpretació que millor s’ajusti a la unitat sistemàtica del Dret o d’un sector d’aquest.
La interpretació de la ratio legis descansa en judicis de valor on l’ intèrpret gaudeix de notable discrecionalitat. Encara que pretengui servir d’eina per a la interpretació, és una conseqüència i no un pressupòsit. Per això, més que un mètode per a la interpretació, l’argument en qüestió pot concebre’s com una forma de control ulterior que opera un cop hem identificat un o diversos significats de la norma.
6.
Argument apagògic o de reducció a l’absurd: Encara que no està regulat al CC, pot entendre’s dels anteriors. Encara que no sigui literalment possible, s’ha d’excloure tota interpretació d’una norma que condueixi a resultats absurds, irracionals o inacceptables o que contrastin amb el sentit comú.
5.
Aplicació del Dret i creació de normes. La indeterminació jurídica i el problema de la discreció judicial.
LA TASCA CREATIVA DELS JUTGES Els jutges tenen una àmplia discrecionalitat originada entre altres raons per: - Límits que presenta tot el llenguatge natural, amb ambigüitat, vaguetat i textura oberta.
- Fenòmens tals com les contradiccions normatives, la resolució de les quals no es fa sempre per criteris automàtics.
- Conflictes entre principis que exigeixen una ponderació.
- La presència de llacunes normatives, les quals poden manifestar-se a través de la utilització de dos arguments com l’argument a contrario i l’analògic que condueixen a solucions totalment contraposades.
Aquesta discrecionalitat té el perill de caure a l’arbitrarietat, si les decisions que prenen els jutges no estan degudament fonamentades amb les premisses normatives i fàctiques corresponents i si aquestes no es fonamenten en raonaments més o menys compartits. Resulta indispensable en un Estat de Dret que tota resolució judicial expliciti les raons d’aquesta. Els jutges no són màquines que es dediquin a aplicar de forma mecànica a casos individuals les normes generals dictades pel legislador; són éssers humans i per això les darrera decisions que prenen es troba la seva personalitat.
Els jutges presten molta atenció a la seva funció social, prenent decisions que senten com a correctes d’acord amb la pròpia tradició jurídica i cultural a la qual pertanyen (consciència jurídica material). El respecte a la llei (consciència jurídica formal) no sembla ser l’únic mòbil de les seves accions.
Pot ésser que en algunes ocasions ambdós tipus de consciència (material i formal) entrin en conflicte. En la mesura del possible, el jutge comprèn i interpreta els textos normatius a partir de la seva consciència jurídica material, esperant que la seva decisió sigui presa per la comunitat com a justa o socialment desitjable. Per Bernand Botein “el jutge indaga primer als fets, llavors indaga al Dret, y per últim, busca em la seva ànima. Si les tres indagacions apunten a la mateixa direcció, la seva tasca serà fàcil, però si divergeixen, no podrà anar massa lluny”.
14 ...

Tags: