Tema 11: Espermatòfits, el corm (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 21/10/2014
Descargas 4
Subido por

Descripción

Apuntes de primero de genética de la universidad autónoma de barcelona de la asignatura de Botánica

Vista previa del texto

Tema  11:  Espermatò.its  I   MAGNOLIÒFITS:  GIMNOSPERMES  I  ANGIOSPERMES   Plantes  amb  llavors:  l’embrió  es  protegeix  dins  el  que  s’anomena  llavor.  Aquest  embrió  se  separarà   de  la  planta  per  a  colonitzar  el  medi  terrestre.  L’esporò.it  és  la  part  dominant.  Es  pot  distingir  arrel,   tija   i   fulles,   que   tenen   teixits   veritables   (no   cal   estudiar-­‐los).   Són   individus   amb   .lors   que   formaran   l’embrió  que  es  protegirà  amb  llavor  i  fruit  (o  no).   -­‐ Espores  grans:  femenines   -­‐ Espores  petites:  masculines   -­‐ Classi.icació   de   plantes   amb   llavors   (depenent   de   si   les   llavors   es   troben   envoltades   per   alguna   coseta  o  no):   • Gimnospermes:   les   més   diversi.icades   en   l’actualitat   són   els   pinòpsids.   No   es   coneix   l’antecessor   directe.   Tenen   les   llavors   nues,   no   tenen   un   fruit   que   les   protegeix.   Abans   d’aquestes   hi   va   haver   un   grup   de   plantes   que   donessin   lloc   a   aquestes;   se   les   coneix   com   a   progimnospermes.   • Angiospermes:  Tenen  les  llavors  tancades  dins  les  parets  de  l’ovari,  el  qual  coneixem  com  a   fruit  (d’angios  =  vas,  recipient)   Cicle  diplo-­‐haploide.  (el  de  sempre,  no  té  secret),  amb  un  predomini  important  de  la  fase  esporo.ítica.   ESTRUCTURA   tenen   una   organització   cormo.ítica,   és   a   dir,   que   es   pot   distingir  arrel,  tija  i  fulles.     Arrels       les   arrels   absorbeixen   l’aigua,   els   nutrients   i   sals   i   demés;   aguanten   la   planta   i   l’ancoren   al   sòl.     Aquestes   arrels   estan   formades   per   diverses   parts:   en   l’extrem   apical   hi   trobarem   la   caliptra,   on   les   cèl·lules   estan   en   constant   divisió.   Una   zona   d’elongació:   aquestes   cèl·lules   que   s’han   dividit,   començaran  a  fer-­‐se  grans  i  a  créixer.  La  zona  pilífera,  on  apareixen  els  pèls  radicals,  .ilaments  on  es   produeix  l’absorció  de  l’aigua  (només  es  produeix  en  aquesta  zona).  I  .inalment,  la  zona  de  rami.icació   es  la  regió  de  l’arrel  que  més  s’assembla  a  la  tija,  i  es  produeix  el   creixement   en   gruixària   de   l’arrel   i   les   seves   rami.icacions   laterals.   -­‐ Tipus  de  sistemes  radicals:   o Axonomorf   o   pivotant:   hi   ha   una   arrel   principal  i  algunes  rami.icacions.   o Fasciculades:  estan  tan  rami.icades  que  no  hi   ha   una   arrel   principal,   totes   tenen   la   mateixa   importància.   o Tema  11:  Espermatò.its  I   La  tija   té   una   zona   anomenada   nus   que   és   d’on   sortirà   una   altra   branca,   una   .lor   o   una   fulla,   i   hi   ha   les   zones   anomenades   entrenusos,   que   es   troben   entre   nus   i   nus.   A   més,   tenen   a   la   part  .inal  el  que  diem  “el  botó  terminal”  que  és  la  zona  per  on   creix   en   alçada.   Però   també   creixen   lateralment   amb   l’anomenat  gemma  o  borró  axil·lar.   -­‐ Tipus  de  rami.icacions:   o Monopòdica:   una   única   branca   principal   de   la   qual   van   sortint   branques   secundàries,   sempre   més   primes   que   les   primaries,   que   també   poden   donar   lloc   a   branques   terciàries,   però   que   seran   més  primes  que  les  secundàries  (sempre  va  així).     o Simpòdica:   Tant   el   tronc   principal   com   els   laterals   poden   tenir   la   mateixa   importància   (moltes   vegades   en   el   tronc   principal   es   pot   morir   el   botó   terminal,  i  són  la  resta  de  branques  que  agafen  la  importància  de  la  planta.   La  fulla     les   fulles   serveixen   per   fer   la   fotosíntesi,   per   la   transpiració   (per   les   estructures   anomenades   estomes).  Es  caracteritzen  per  tenir  un  conducte  principal  (pecíol,  que  sempre  surt  d’un  nus  axil·lar,   que   es   troba   amb   l’estípula,   que   és   una   petita   fulla   que   protegeix   la   gemma   abans   que   surti   la   fulla   .inal),  i  el  limbe,  que  és  la  fulla  pròpiament  dita.  Té  un  anvers  (part  de  dalt,  on  incideix  la  llum  del  sol)  i   un  revers,  que  és  on  es  troben  els  estomes,  ja  que  no  rep  la  llum  directament  i  poden  realitzar  millor  la   transpiració.   -­‐ -­‐ Tema  11:  Espermatò.its  I   Fil·lotaxis******  (molt  important):  disposició  de  les  fulles  respecte  a  la  tija.  Poden  ser  de   diferents  formes.   o Oposades:  aquelles  disposades  de  dues  en  dues  en  cada  nus,  a  180º  l’una   de   l’altra,   i   a   més   tots   els   nusos   es   troben   al   mateix   pla   (si   te   la   mires   des   de   dalt   només  hi  ha  dues  .ileres  de  fulles).   o Decusades:  es  troben  dues  fulles  en  cada  nus,  una  a  180º  de  l’altra,  però  en   el  nus  de  sobre  i  el  de  sota  sempre  es  troben  oposades.  (si  te  la  mires  des  de  dalt  hi   ha  4  .ileres  de  fulles,  es  van  intercanviant  les  posicions).   o Alternes:  són  una  evolució  de  les  oposades,  de  manera  que  no  són  res  més   que  una  planta  oposada  d’on  només  surt  una  fulla  de  cada  nus  (sempre  surt  una  fulla   cap  a  cada  costat)   o Esparses:  per  cada  nus  es  troba  una  fulla,  però  en  el  següent  no  té  perquè   sortir   pel   mateix   costat   o   per   l’oposat,   sinó   que   pot   sortir   per   on   sigui   (com   una   espiral?)  i  si  ho  miro  des  de  dalt  hi  ha  moltes  .iles  de  fulles  pertot  arreu.   o Verticil·lades:   en   cada   nus   hi   ha   més   de   dues   fulles,   poden   ser   3,   4,   5....1209489...   o En  roseta  basal:  són  fulles  verticil·lades  on  l’espai  entrenusos  és  d’aprox   1mm,  de  manera  que  sembla  que  surtin  moltes  i  moltes  fulles  d’un  sol  nus.   o Fasciculades:   Surten   d’una   branca   de   creixement   limitat,   on   al   .inal   de   tot   surten  un  número  de  fulles  (2  o  més)   Tipus:  simples  i  compostes.****  (molt  important)   Tema  11:  Espermatò.its  I     o Simples:   tenen   fulles   amb   un   sol   limb.   poden   donar   lloc   a   lobulacions,   de   manera   que  hi  ha  molts  tipus  de  fulles.   ▪ El·líptica:  no  té  lobulacions.   ▪ Pinnatí.ida:  les  lobulacions  no  arriben  a  la  línia  imaginària.   ▪ Pinnatipartida:   Si   fem   una   línia   imaginària   dividint   la   fulla   en   dues   parts   iguals,  i  les  lobulacions  arriben  just  a  la  línia.   ▪ Pinnatisecta:  les  lobulacions  arriben  quasi  al  limb.   o Composta:   les   lobulacions   han   arribat   tan   cap   a   dins   que   s’han   format   petites   fulletes   anomenades   folíols.   I   la   fulla   s’anomena   pinnada.   Sabem   que   es   tracta   d’aquest   tipus   de   fulles   perquè   els   folíols   són   tots   de   la   mateixa   mida   i   igualets   i   macos.   ESTRATÈGIES  BIOLÒGIQUES:   El   sistema   de   Raunkiaer   (1934)   categoritza   les   plantes   segons   categories   de   “formes   vitals”.   Les   subdivisions   del   sistema   es   basen   en   la   localització   del   punt   de   creixement   (gemmes)   de   la   planta   durant  el  període  de  temps  desfavorable  (períodes  freds,  estacions  seques).   • Fanerò.its:  Arbres  i  arbustos  (i  algunes  herbàcies  com  canyes)  amb  les  gemmes  de  renovació   que  s’eleven  per  l’aire  per  sobre  de  25  cm  del  sòl.   • Epí.its:   plantes   que   creixen   sobre   una   altra   planta,   encara   que   fan   la   seva   fotosíntesi;   el   que   obtenen  de  l’altra  planta  són  l’aigua,  els  minerals  i  la  protecció  i  la  subjecció.   • Camè.its:  plantes  llenyoses  o  vivaces  les  gemmes  persistents  de  les  quals  es  troben  sempre  per   sobre  de  1,25m  d’alçada.   • Hemicriptò.its:   plantes   herbàcies   perennes   o   biennals,   amb   les   gemmes   persistents   situades   just  sobre  la  super.ície  del  sol  (un  cm  mes  o  menys=   • Geò.it:  herba  perenne  amb  òrgans  de  reserva  hipogeus  i  gemmes  persistents  situades  per  sota   el  nivell  del  sòl,  com  les  patates  (tubercles  i  bulbs).   • Terò.its:  plantes  anuals,  de  les  que  només  perduren  es  llavors  en  l’època  desfavorable  (moren   quan  arriba  la  tardor  i  les  llavors  ja  s’han  dispersat).   • Hidró.it:  planta  que  creix  en  l’aigua,  amb  òrgans  de  reserva  submergits  i  gemmes  persistents   que   se   situen   per   sota   del   nivell   de   l’aigua.   Aquestes   plantes   poden   tenir   les   gemmes   submergides  o  per  sobre  de  la  super.ície.   • Paràsites   haustorials:   formen   haustoris   (òrgans   suctors   d’origen   radicuar   o   caulinar   son   capaces  d’unir-­‐se  a  una  altra  planta  i  d’aquesta  manera  no  fan  ni  la  fotosíntesi),  que  afecten  la   seva  connexió  morfològica  i  .isiològica  amb  una  altra  planta,  de  la  que  obtenen  nutrients.  Són   plantes   sense   colors,   amb   les   fulles   poc   cridaneres   (com   que   només   viuen   a   expenses   d’una   altra  planta  no  necessiten  res).   • Plantes  micotrofes:  Obtenen  carbohidrats  i  altres  mnutrients  mitjançant  un  fong  micorrícic  que   està   també   amb   arrels   de   plantes   fotoautòtrofes.   (parasiten   un   fong   que   està   parasitant   una   altra  planta).   • Plantes  carnívores:  obtenen  carbohidrats  i  altres  nutrients  mitjançant  la  degradació  d’animals   capturats  per  fulles  modi.icades.
...