El largo viaje del dia hacia la noche (2015)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Fonaments de les arts Escèniques
Año del apunte 2015
Páginas 12
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 1
Subido por

Descripción

Treball sobre l'obra "El largo viaje del dia hacia la noche" de fonaments de les arts escèniques.

Vista previa del texto

Presentació L’obra de què tractarà aquest treball és El largo viaje del dia hacia la noche, una obra dirigida per Juan José Alfonso. L’autor d’aquesta obra és Eugene O’Neill, un autor nord-americà que va escriure aquesta història, considerada la seva obra mestra, l’any 1940, un any abans de la seva mort.
La representació que s’ha analitzat es va dur a terme en el teatre Romea i la duració és de dues hores amb 20 minuts i una mitja part que coincideix amb l’estona on suposadament la dona de la casa se’n va a fer la migdiada i els homes surten fora.
Aquesta obra ha sigut estrenada en el teatre Romea el 21 d’Octubre d’aquest any i ha estat disponible fins el dia 8 de novembre.
Aquesta representació és una adaptació de Borja Ortiz de Gondra encara que la direcció es troba a càrrec de Juan José Alfonso i el repertori d’actors compta amb Mario Gas, amb el paper del pare de família, Vicky Peña, com a dona de la casa, Alberto Iglesias i Juan Díaz com a fills del matrimoni i finalment María Miguel en el paper de serventa.
L’obra està ambientada a principis de segle, a l’any 1912 en un dia d’agost on la família Tyrone passen les seves vacances d’estiu. Aquesta família està formada per el pare de família, que és un célebre actor, la seva dona i els seus dos fills, el petit dels quals es troba malalt.
L’obra comença al matí on la família està aparentment feliç, però, a mesura que l’obra avança es van desvelant una sèrie de secrets i problemes familiars que creen un ambient de malestar que finalitza amb insults i retrets entre els membres d’aquesta família de classe alta de principis de segle.
Aquesta obra és una lluita entre aquests quatre personatges condemnats a suportar-se entre ells, que, encara que s’estimen, es creuen culpables dels seus propis problemes.
1 Anàlisi de la nòmina teatral Pel que fa a aquesta obra, és una tragèdia moderna ambientada a principis del segle XX, que tracta principalment el model de família tradicional de classe alta aparentment perfecta, però que, en el fons, te molts temes ocults que la mateixa família intenta amagar. Per això, al començament d’aquesta peça teatral dona la sensació de trobar-nos davant d’una família ideal (paradís artificial) però, poc a poc, surten a la llum uns temes i unes tensions clarament acumulades i ocultes durant temps que desvelen que aquesta família no és el que semblava al minut 1.
Aquesta revelació de secrets i problemes familiars dona pas a una crisis que es torna cada cop més forta a mesura que passa l’obra i finalitza en una explosió de sentiments que fa que la família que veiem al final de la peça sigui totalment distinta a la aparent família feliç del principi.
L’autor, ha portat a cau aquesta obra seguint a la perfecció les tres unitats aristotèliques (acció, temps i lloc), ja que l’obra es desenvolupa en un dia, com el seu propi nom indica, té lloc en un únic espai, la casa d’estiu d’aquesta família, i tracta d’un tema en concret, el conflicte familiar causat per aquests problemes i secrets amagats.
A més d’Eugene O’Neill, altres autors estadounidencs dels segle XX, com Tennesse Williams, Arthur Miller o Edward Albee, van tractar aquest tema de família tràgica però potser un dels que van aconseguir tractar aquest tema amb més èxit va ser Eugene O’Neill.
Pel que sembla, encara que O’Neill va escriure aquesta obra en 1940, va demanar que no fos estrenada fins un segle després de que ell fos mort, però la seva dona va permetre que s’estrenés abans de temps.
El largo viaje del dia hacia la noche sembla ser una rèplica pràcticament exacta d’alguns fets que van ocórrer en la família de l’autor l’any 1912 (el mateix any en el qual està ambientada aquesta peça teatral). Aquell any, a O’Neill li van diagnosticar tuberculosis i a causa d’això va sorgir una situació molt semblant a la que en representa en El largo viaje del dia hacia la noche, amb alcohol i drogues per mig i veritats sortides a la llum.
2 En quant als actors, van fer una bona actuació. S’ha de tenir en compte que, ja que l’obra presenta un tema bastant intens, els actors han d’estar a l’altura i han de saber portar la situació adaptant-se al tema de l’obra.
Potser la millor en aquesta obra és l’actriu Vicky Peña pel seu paper, ja que pràcticament és la protagonista ja que té molt guió dins de l’obra i és un element clau d’un dels problemes familiars més rellevants de la història: la seva addicció a la morfina.
El llenguatge utilitzat pels personatges d’aquesta obra també és un element a mencionar, ja que es veu una clara evolució en ell a mesura que avança aquesta petita història. Al començament de l’obra, els personatges son més subtils a l’hora de parlar de certs temes, fins i tot hi ha paraules (com droga) que estan prohibides en el seu llenguatge.
Per tant, l’espectador pot deduir quins son aquests problemes familiar dels quals ni la pròpia família en parla directament però no ho pot afirmar del tot fins que, a mesura que l’obra avança i els personatges es venen amunt, comencen a tocar aquests temes de forma més directa. Poc a poc, aquesta subtilesa que trobem al començar l’obra s’acaba convertint en una onada d’insults, retrets i paraules explícites que defineixen a cada personatge. Quan tot queda dit, al final de l’obra, només queda un esgotament i un desig de silenci que finalitza amb la caiguda del teló.
He de dir que potser l’actuació hi ha moments en els que fins i tot és massa intensa o exagerada, encara que es possible que sigui això el que es busca o sigui aquest l’estil de l’autor o l’època.
El director d’aquesta obra de teatre és Juan José Alfonso, que es troba com a cap d’Iraya producciones. Juan José és un canari de Tenerife que, després d’anys exercint com a professor en aquesta ciutat, s’ha instal·lat a Madrid on actualment es dedica al teatre. Tot i aixó aquí està el que opina el director de El largo viaje del día hacia la noche en el diari El día sobre la seva professió teatral: “El teatro es un mundo muy atractivo y deslumbrante en principio. Es muy difícil salir de este entorno, porque 3 engancha. Es adictivo, se sufre mucho. Sin embargo, los momentos buenos compensan cuando el público te acompaña. Es una profesión muy injusta y difícil; si partiera de cero no sé si me volvería a dedicar a esto.” Pel que sembla, Juan José Alfonso ha respectat bastant el text d’ Eugene O’Neill, tot i que potser no ha aconseguit un èxit total. A l’annex he posat una sèrie de crítiques, bones i no tan bones, sobre aquesta interpretació. Pel que es pot deduir d’aquestes crítiques, l’obra no ha deixat indiferent a l’espectador, ho plantejo d’una altra manera: o ha agradat molt o no ha agradat gaire. No obstant potser aquest aspecte és positiu ja que està clar que l’obra ha produït algun efecte en l’espectador, ja sigui bo o dolent.
Respecte a aquest tema, no solament ho he deduït llegint crítiques sobre aquesta obra, també em vaig fixar de l’efecte que produïa en l’espectador el dia que vaig assistir al teatre Romea. Quan l’obra va finalitzar es va veure una clara diferenciació en el públic entre gent que es va emocionar tant que es va aixecar de peus i va aplaudir amb totes les seves forces mentre que els actor saludaven al públic, gent que ni es va dignar a aplaudir i gent que directament quan va acabar es va aixecar i se’n va anar. No obstant, he de dir que no hi havia una majoria clara entre aquests dos grups del públic, més o menys hi havia la mateixa quantitat de gent que aplaudia amb emoció i gent que no aplaudia. A més d’aquests dos grups va haver gent que simplement aplaudia per tant potser no va causar en ells massa impressió sinó que es possible únicament els hi va agradar.
A més de quan l’obra va finalitzar, també es va poder veure aquesta diferenciació de grups del públic mentre l’obra es desenvolupava. Personalment, em vaig fixar en el públic en alguns moments en que els actors estaven actuant i vaig poder veure gent que mirava atentament l’escena i d’altra gent que pràcticament estava adormida. He de mencionar també una diferencia que vaig observar entre la reacció del públic entre el final del primer acte i la reacció de quan va finalitzar el segon acte. Quan es va tancar el teló per primer cop i el públic va aplaudir, es va veure una emoció entre més gent del públic que a la segona part. Potser això vol dir que la primera part va agradar més que la segona, o almenys aquesta va ser la sensació que vaig tenir durant l’actuació.
Deixant de banda la història d’aquest família i l’actuació dels actors que van representar aquesta obra, tenim els efectes escènics, que són un aspecte important també.
L’escenari estava ambientat com si fos el saló de la casa d’estiu de la família d’aquesta història.
Es pot veure una zona circular de fusta més elevada al centre, a sobre de la qual es troba una petita tauleta de Café, tipus les típiques que podem trobar a qualsevol menjador, al voltant de la qual trobem dues cadires. Tant la taula com les cadires son blanques i del mateix estil de 4 principis de segle. Al fons d’aquest “menjador” hi ha una pila de llibres apilats i al sostre es pot veure un llum d’araña, típica de les cases grans d’aquesta època.
Quan em vaig fixar en l’escenari, em va semblar que el llum del sostre estava una mica deixat, com si estigués torçat i un xic vell. Potser això només és una casualitat però em va donar la sensació que potser els escenògrafs ho van fer intencionadament per causar aquesta sensació d’una cosa luxosa o de classe alta però alhora devastada.
Pel que fa a la llum, la zona central està il·luminada amb una llum blanca bastant intensa, però la resta de l’escenari és bastant fosca, per tant, el centre d’atenció és aquesta zona central. Hi ha moments en que la serventa de la casa, com podem veure en la fotografia, col·loca les flors o algun objecte de la casa com si ordenés aquesta fent el seu treball, però quan fa això, sol estar a la part que no és el cercle de fusta central, per tant, no es converteix en un acte de massa importància sinó que l’important passa a la part del centre.
A més, la llum va variant segons l’obra avança, ja que representa que va canviant l’hora i va passant del dia cap a la nit, així que la llum es torna més tènue alhora que representa que va arribant la nit, fins que quan finalment es plena nit la llum és més blavenca.
Tema principal i secundaris El tema principal d’aquesta obra és la situació de tensió que es va tornant més intensa a mesura que la representació avança. Principalment, el que aquesta obra pretén és representar una aparent família feliç de principis del segle XX que, com la gran majoria de famílies, té els seus draps bruts amagats.
Al començament de l’obra sembla que ens trobem davant d’una família ideal quan la dona comença a bromejar amb el seu marit sobre els seus roncs i a continuació comencem a escoltar els riures dels dos germans que xerren entre ells i després s’uneixen als seus pares i s’estableix una conversació familiar d’allò més agradable.
5 Es comença a entreveure que alguna cosa passa en la família quan surt d’escena la mare i els homes comencen a parlar de que la nit anterior han sentit a la seva mare passejar per la casa i tancar-se al dormitori dels convidats. La seva forma de parlar d’aquest fet fa que pensem que no és una cosa positiva sinó alguna cosa mal feta que la dona fa d’amagades de la seva família. Tot i això els homes actuen amb molta normalitat quan la dona de la casa entra en escena, com si volguessin que ella no s’alterés pel tema en qüestió o com si ella no hagués de saber que ells s’han assabentat d’això.
A més, quan la mare no està, també parlen d’una infermetat que afecta al fill petit i que la dona creu o fa veure que és un simple constipat, però que ells saben que és alguna cosa més greu del que sembla i encara no saben que és exactament.
Tot això fa pensar que els homes de la casa intenten mantenir al marge a la dona de tot el que passa a la casa, potser per no fer-la sofrir. Tot i així, dona la sensació que la dona realment sap que el seu fill es troba greument malalt, però no ho vol assimilar i intenta donar-li menys importància de la que ella en realitat sap que té. A més, el tema de la seva drogoaddicció també ho sap, per tant, encara que sap quins son els problemes que té la seva família, el que ella fa és intentar esquivar-los.
Quasi tota la primera part tracta de la família fent referències molt subtils als seus problemes, això crea en l’espectador una intriga per saber que és el que passa amb claredat.
El primer moment en l’obra on s’expressa de manera explícita un d’aquests temes familiars és quan el fill gran, en un moment en que la dona se’n va a la seva habitació diu: “Otro picotazo en la vena”. Aquesta frase ja ens desvela del tot quin és el secret de la mare que tots intenten esquivar.
A més de la drogoaddicció de la mare i l’infermetat del fill petit, n’hi ha altres temes que afecten a aquesta família i són l’addicció a l’alcohol del pare i la tendència del fill gran a sortir per les nits al bar i acostar-se amb un nombre elevat de dones.
En la segona escena els personatges d’aquesta història es “despullen” i comencen a treure a la llum totes aquestes qüestions i a llançar-se acusacions els uns als altres.
6 Quan els germans es tiren temes en cara, també van sortint moments en els quals enmig de la discussió demostren el seu amor mutu, encara que estiguin discutint. Per tant, entre crits i plors es diuen t’estimo i creen escenes apassionades d’amor fraternal.
També, alhora que el pare de família li retreu a la mare la seva addicció a la morfina, ella treu en més d’una ocasió el com li ha afectat a ella la seva professió (del seu marit) ja que, segons Mary, ella ha tingut que adaptar-se als seus viatges i la seva vida d’actor i no ha pogut tenir una vida estable. Però, tot i que menciona aquest tema, ho fa també mencionant lo guapo que era el seu marit de jove i lo molt que l’estima. Per tant, tornem un altre cop al tema de tirar-se coses en cara però alhora demostrant amor cap a l’altra persona.
D’altra banda trobem el tema de l’addicció a l’alcohol de l’home de la casa, que, pel que sembla, sempre li ha agradat aquesta substància. Quan més avença l’obra, més ebri es va posant l’home fins que en un moment final en el qual es troba parlant amb el seu fill petit quan acaba de tornar del metge, li reconeix que prefereix beure alcohol a la part baixa de la casa que no pujar a la planta superior i tenir que veure la seva dona drogada.
En definitiva, el tema principal d’aquesta obra és el conflicte d‘aquesta família aparentment feliç i com van sortint temes que desvelen la seva falsa felicitat i com a temes secundaris tenim la drogoaddicció de la dona, l’ infermetat del fill petit, la tendència del fill gran a sortir per les nits, l’addicció a l’alcohol del pare de família i la possible rancor oculta de la dona cap al seu marit pel fet d’haver-se tingut que adaptar a la seva vida d’artista.
Comentari personal Sincerament, aquesta obra no m’ha agradat molt. Des del meu punt de vista no és gaire entretinguda ja que, encara que la representació evoluciona quan van sorgint temes familiars que desemmascaren la aparent família feliç, no hi ha gaire acció sinó que l’obra és pràcticament un sèrie de laments de la dona de la casa, que durant quasi tota l’estona diu pràcticament el mateix però amb diferents paraules, i queixes dels homes de la família, per tant crec que dues hores i vint minuts escoltant això es fa una mica pesat.
7 A més, em va semblar una mica previsible ja que arriba un moment en la història (quan encara no ha arribat ni la mitja part) que ja és fàcil imaginar-se el final i l’únic que queda és l’esperança de que més endavant surtin a la llum més draps bruts que després no resulten aparèixer, per tant, l’obra es torna plana a partir d’aquest moment ja que al principi de la representació se sap l’infermetat que té el fill petit i es pot endevinar que el problema que té la mare és que és drogoaddicta, per tant, deixà de tenir emoció o almenys decau bastant el contingut a partir d’aquest moment. Això afegeix un altre qualificatiu a l’obra: decepcionant.
Tot i així, que l’obra em sembli avorrida, repetitiva i previsible no treu que pensi que l’actuació dels actors és bastant bona. Realment sembla que sentin tot els sentiments que expressen i per moments dona la sensació de ser un drama d’una família real que ho està vivint davant l’espectador en un escenari molt ben representat. Tot i així, com ja he dit anteriorment, l’actuació és bona però personalment em va semblar que en alguns moments es produïa una sobre actuació o exageració, potser m’equivoco, però aquestes escenes van fer que se’m fes més pesada l’obra. Encara això, l’actuació generalment em va agradar. Per tant, això és un aspecte positiu que vaig veure a l’obra i, en aquest sentit, no m’ha desagradat tant.
Com l’actuació dels actors m’ha semblat bastant bona i l’escenografia també, el meu problema personal amb aquesta obra és únicament amb la història escrita, per dir-ho d’alguna manera. Així que encara que la historia (o com està plantejada) no m’hagi agradat no vol dir res, ja que cadascú té la seva opinió i que jo opini que és avorrida no treu de cap manera que aquesta obra no sigui bona simplement fa que no em vulgui llegir l’obra escrita.
Per acabar m’agradaria dir que potser l’obra es podria millorar fent que el seu ritme sigui una mica més ràpid, per aconseguir fer l’obra més amena. Es probable que estigui dient una barbaritat, perquè potser fer això seria faltar al text d’O’Neill, però torno a dir que és una qüestió personal.
Abans he fet referència a dos grups entre el públic, els que van mostrar un entusiasme bastant gran vers l’obra i els que directament o no van aplaudir o es van marxar.
Personalment, jo vaig aplaudir encara que no m’agradés perquè crec que independentment de com sigui la història, pujar a un escenari i fer una representació de qualsevol tipus durant dues hores té un mèrit que mereix un fort aplaudiment.
8 Vull acabar dient que encara que com ja he dit no m’hagi convençut aquesta representació, he intentat ser el més objectiva possible en aquest treball, menys en aquest últim apartat en el que he volgut expressar la meva opinió personal davant l’obra.
9 Annex documental Crítiques sobre El largo viaje del día hacia la noche: “La fuerza de El largo viaje del día hacia la noche viene de las tripas de Eugene O’Neill. “Te regalo esta obra de antiguo dolor, escrita con lágrimas y sangre”, le dice en 1941 a su esposa, Carlotta Monterey, nombre artístico de la actriz Hazel Neilson Tharsing, “como tributo”, añade, “al amor y la ternura que me permitieron, por fin, enfrentarme con mis muertos y escribirla con profunda piedad, comprensión y perdón para los atormentados Tyrone”. Los Tyrone son los O’Neill-Quinlan, su propia familia, y él está entre ellos: es Edmund, el hermano pequeño. Sin esa mezcla de piedad, comprensión y perdón, El largo viaje sería un puro y duro ajuste de cuentas. Aunque logró transmutar el dolor en poesía, sincera y descarnada, O’Neill temía haber desvelado demasiadas heridas, y prohibió que el texto viera la luz hasta un cuarto de siglo después de su muerte. Como se sabe, su esposa se saltó el veto y la función se estrenó en el Dramaten de Estocolmo, su “casa espiritual”, en febrero de 1956. Ocho meses más tarde, José Quintero la presentó en Broadway, con Fredric March (James), Florence Eldridge (Mary), Jason Robards (Jamie), Bradford Dillman (Edmund) y Katharine Ross (Cathleen), y se convirtió en un clásico instantáneo. En cierto modo, O’Neill inauguró un minigénero en el teatro americano: el drama familiar, pródigo en secretos y enfrentamientos.” El País, Marcos Ordoñez 27 sep 2014 “Dir que és dolent seria molt agosarat i fins i tot pretenciós, però a mi aquest estil “madrileny” no m’entra i penso que s’han comés molts errors, entre ells el de l’adaptació, doncs ha quedat una obra antiquada malgrat de posar-hi unes projeccions per modernitzar-la. Les actuacions també les he trobat molt fluixes, amb una Vicky Peña especialment exagerada parlant amb una mena de falset molt poc natural. No, no m’ha agradat, però això no vol dir que a algunes persones sí els pugui satisfer.” teatrebarcelona.com, Josep María Ribaudí 23 oct 2015 10 “El descanso es un error. Sé que diciendo esto me pongo en contra la tradición y un modo de entender el acto teatral. Pero si hay un descanso, a la vuelta tiene que ser la apoteosis, o si no, mejor no cortar el ritmo de la recepción. Creo que la función decae un poco tras el descanso. La escena entre la Mary Tyrone puesta hasta las cejas y la criada, cada vez más borrachilla (Mamen Camacho hace muy bien lo que le han dicho que haga), es cansina. Y el encuentro final entre el padre y los hijos, que es cuando O’Neill se despacha a gusto y saca toda la artillería pesada, pide más acción, más víscera. La opción de Afonso es una apuesta por el patetismo y su lectura es muy respetable, cómo no. No cabe poner pegas a su dirección de actores por separado y en binomios (Juan Díaz y Mario Gas también se entienden bastante bien), pero hay algo del conjunto que no se alinea con la maravilla que es, retomando el principio de esta crítica, ver en acción juntos a Mario Gas y a Vicky Peña. De todas formas, es uno de los montajes de la temporada y hay que verlo.” escenagodot.com, Álvaro Vicente “Lingotazos de ginebra, picotazos en vena de morfina, burdeles de pueblo. Al final, descubrimos que los Tyrone no son la familia normal que creíamos o, si se prefiere interpretar así, que se trata de una familia de lo más normal. «Ninguna familia es normal. probablemente ambas cosas sean ciertas. En ese descenso a los infiernos que el autor propone hay dolor, hay soledad, hay egoísmo, pero hay amor. ¡Se quieren mucho, pero se quieren muy mal!», explica la actriz. «Todos hemos podido sentir en algún momento lo mal que expresan sus cariños, cómo a veces éstos pueden ahogar, estrangular. En eso O'Neill fue muy exacto describiéndolo».” La Razón, Miguel Ayanz, 13 sept 2014 “Deseamos contar esta historia porque creemos que nadie como O’Neill ha sabido relatarnos a partir de su mundo más íntimo y personal los grandes enigmas del ser humano y su relación con el mundo. Partiendo de un reencuentro familiar y en el transcurso de un anodino día de verano hasta la caída de la noche, O’Neill nos termina enfrentando a grandes retos de nuestra existencia. Y eso es lo que hace de esta obra un clásico universal.” 11 Juan José Alfonso “Quizás O’Neill quiso reflejar una familia americana de profundas raíces irlandesas, pero la pintura resultante fue universal: un microcosmos en el que, extrañamente, la compasión y el amor parecen abrirse paso entre las tinieblas para ofrecer un precario equilibrio; en palabras de Mary: “Siempre nos hemos querido y siempre nos querremos.
Más vale que recordemos eso y no tratemos de remediar las cosas que no tienen remedio, las cosas que nos ha hecho la vida y que no podemos explicar ni disculpar”.
Borja Ortíz de Gondra “A pesar de su juventud —70 años en la historia de la literatura no son nada—, El largo viaje… se ha quedado desfasado. Tal vez porque trata un conflicto muy específico de una clase social, un lugar y una época, por una parte; y, por otra, porque esa acumulación de tragedias, ese ir descubriendo fatalidades al lector o espectador una tras otra, hoy en día le resta credibilidad.” Blog 20 Minutos, Raquel Gómez Otero, 20 sep 2014 “En esta obra sobre un antiguo dolor, como él la definía, O’Neill ajusta cuentas con sus fantasmas labrando un texto en carne viva, edificado con ladrillos arrancados de sus más desoladores recuerdos”.
ABC, Juan Ignacio García Garzón 12 ...