Apunts (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia de Grecia
Año del apunte 2013
Páginas 15
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 7

Vista previa del texto

Unitat 1.Els antecedents del poblament de Grècia: del neolític a l’Edat del bronze antic L’ETAPA NEOLÍTICA Aviat el neolític Egeu es trobà entre dos potents focus: l’Anatòlic i el Balcànic. Els primers agricultors poden viure en coves, però també van crear aldees estables. Amb el Neolític Mitjà es produeix una regionalització cultural notable a Grècia. En Tessàlia, hereva de la fase anterior, es consolida el model del poblat amb muralles que envolten l’acròpoli (Sesklo, Dímini), presidit per un imponent megaron. La ceràmica modelada a mà en aquest període, significà un important avanç tecnològic. També hi ha vestigis de l’activitat tèxtil, indústria òssia, apareixen grans fulles retocades i es talla l’obsidiana o el sílex.
Economia i societat: En general, el cicle de producció i les tasques sedentàries apunten a la cooperació familiar i, possiblement, de clan.
La cosmovisió: Hi ha figuretes modelades des del N. Preceràmic. Predominen les figuretes femenines, amb insistència en els pits i els malucs. En el NF apareixen figuretes femenines esquemàtiques, en forma de creu o de violí. Al final seran tallades en marbre, precedent de les estàtues ciclàdiques de l’Edat del bronze antic.
Les Cíclades durant el Bronze Antic: Al centre de l’Egeu, estaven poblades durant el neolític, possiblement des de finals del V mil·lenni aC. Les illes són petites i tenen poc terreny agrícola. No obstant, trobaren un marc ideal en la intensificació comercial de l’Edat del bronze antic.
El Minoic Antic i la Creta Prepalacial El pas a la vida urbana. Per què Creta i no les Cíclades? L’eclosió cultural de les illes es produeix durant el Ciclàdic Antic 2650-2000 a. C. Es beneficien dels contactes comercials amb Troia i la seva zona, també amb la costa europea; mostren una incipient jerarquització social, observable en el model de ciutadelles fortificades. No obstant, les experiències locals de les Cíclades no abocaren a una civilització urbana plena, amb escriptura, complexa. Potser aquesta necessitava, per endegar, més recursos, una important base demogràfica, com havia esdevingut a Mesopotàmia i Egipte.
Unitat 2. Creta i la formació de la primera societat palacial egea.
Tipologia dels jaciments: L’illa va disposar de fins a 4 o 5 palaus, veritables centres directius. Hi havia tota una jerarquia entre els diferents assentaments, que és bàsica per entendre la seva societat. Hi havia aldees, santuaris, fortins i petites ciutats comarcals segurament subordinades a les ciutats amb palau.
APARICIÓ DE LA CIVILITZACIÓ I PRIMERS PALAUS Els mal coneguts primers palaus: Des de la primera fase funcionen els quatre palaus que coneixem. Al voltant del 1700 a. C. uns forts terratrèmols sacsejaren l’illa i els destruïren, però es tornaren a reconstruir al damunt, per la qual cosa se sap poc de la fase antiga. L'illa patia una fragmentació política de l’illa en cinc o més estats durant els Primers Palaus, però hi han autors que no estan d’acord amb aquesta possibilitat. La situació continuaria en els Segons Palaus, però, per alguna raó, Cnosós exerciria alguna capitalitat sobre el conjunt de l’illa.
LES CÍCLADES DURANT EL BRONZE MITJÀ. L’ILLA DE THERA Les illes ja havien desenvolupat un important paper comercial. No obstant, aquests centres apareixen marcats del centralisme rígid d’un Estat palacial. La seva cultura manté elements de tradició local barrejats amb modes i influències minoiques, però no sembla una colonització.
Akrotiri: Explicacions històriques a banda, les excavacions també mostraren una comunitat del CM (Ciclàdic durant l’Edat del bronze mitjà. Com era previsible no hi havia un palau, però sí un grup de vivendes molt complexes, alguna d’elles feia funcions de casa-santuari.
Unitat 3. Característiques socials i culturals de la civilització minoica.
Els segons palaus LA CIUTAT I LA CASA EN CRETA Un cas evident són les ciutats sense palau (Palaeocastre, Gournia...). En el cas de Guournia s’observa una aglomeració urbana una mica irregular, ubicada en una petita altura, protegida en part per una muralla encara que sobrepassada per les construccions. La població és violentament destruïda 1450 aC., tal vegada amb la conquesta micènica de l’illa. Malgrat l’aspecte caòtic de la distribució urbana hi ha una xarxa de carrers amb drenatge. També edificis públics al voltant d’una casa principal o mena de edifici semi-palacial.
LA DISTRIBUCIÓ DEL PALAU MINOIC En el palau cretenc un únic patí central vertebra la distribució del conjunt.
Ja dins l’edifici, en l’extrem oest hi ha inevitablement els magatzems, i altres sales cultuals relacionades amb el poder. La banda nordest, en el cas de Cnosós, correspon a tallers de palau, amb produccions d’alt valor afegit que demanen poc espai. En el sector est i sudest s’acostuma a suposar que hi ha les dependències reials pròpiament dites.
L’extrem meridional de palau l’ocupen els sectors de servei i alguns corredors, tal vegada emprats en rituals i processons. Enllà on destaca més la tècnica constructiva minoica és en el domini de l’aigua. Els volums dels palaus podien ser notables, en la majoria de les zones devia existir una planta superior i, ocasionalment una tercera o un terrat.
ELS CICLES PICTÒRICS Les habitacions més destacades estaven decorades amb pintures murals, de gust propi. Sorprèn el seu caràcter amable: front a l’exaltació oriental del poder militar apareixen temàtiques vegetals i marines, o dones/homes en celebracions religioses.
Moltes pintures de Cnosós, però es van repintar durant el Tercer Palau i contenen elements d’estirp continental.
LA RECONSTRUCCIÓ DE LA RELIGIÓ En els palaus el culte sembla orientar-se a una divinitat femenina, representada per atribucions concretes: deessa de les serps (amb valor ctònic, que implica la terra i el mar), deessa dels ocells (en santuaris elevats i en santuaris domèstics). És difícil distingir si estem davant d’una única deessa o d’un politeisme.
En el món minoic els llocs de culte són variats, es poden trobar en els palaus, en les vivendes, en el camp en llocs alts i també en els coves. La bibliografia abunda, però no és possible determinar exactament el tipus de culte per manca de textos, tampoc les divinitats i els atributs de les mateixes.
Els frescos donen més una idea general de les celebracions socials que no pas de les activitats religioses pròpiament dites. Els rituals de la fertilitat devien ser importants i molts possiblement es celebraven en coves.
LES ARTESANIES PALATINES El món minoic desenvolupa molts estris corrents i atuells destinats a funcions bàsiques. No obstant, els encàrrecs palatins generen també obres de gran finor. Malgrat que no hi ha una escultura monumental, es tallen infinitat de figuretes en pedra dura, segells de pedra i pedres precioses. Els productes s’acostumen a importar en brut i es formen artesans específics. Creta exportava vasos de metall (en bronze i plata), productes agrícoles com vi, oli i safrà (amb els dos darrers es poden produir també cosmètics).
L’ÀMBIT FUNERARI No hi ha canvis destacables respecte els Primers Palaus: es continua amb la inhumació en larnax (caixa de terra cuita) i en pithos (tenalla).
Sí s’observen canvis en Cnosós després de 1450 aC, possiblement per la conquesta micènica. L’aixovar funerari, a banda de vasos i joies, inclou ara també armes.
Unitat 4. La formació de la civilització micènica.
L’EDAT DEL BRONZE MITJÀ AL CONTINENT El Bronze mitjà a Creta significa profundes transformacions socioeconòmiques: urbanització i aparició del sistema palacial, aparició de l’escriptura... tot això esdevé sense cap ruptura violenta. En el continent el període comença amb destruccions, que es vinculaven a l’arribada dels indoeuropeus (els aqueus o grecs en el sentit estricte).
Sempre s’ha considerat una etapa d’estancament cultural, d’endarreriment. Hi ha, però, matisos. Hi ha autors que minimitzen la invasió general i pensen en fenòmens d’abast local.
L’ESCRIPTURA LINEAL B Nom designat per Evans, és l’escriptura micènica. Correspon a la llengua grega, en la seva versió més antiga coneguda. A grans trets, l’escriptura Lineal B, quan a sistema, és una adaptació de la Lineal A, excepte en el sistema de fraccions.
LA FORMACIÓ DEL MÓN MICÈNIC Anomenem micènica a la cultura que es desenvolupà en una part de Grècia entre 1550 i 1200 a. C. Però el Món Micènic es caracteritza per l’existència de diversos estats independents, cadascú amb el seu palau corresponent. Dos grans conjunts de tombes mostren el pas dels cabdillatges a una potent reialesa: Les tombes de “Cercle” de Micenes Alguns cabdills, al final del període, comencen a acumular grans riqueses. Com calia esperar, la base de l’organització palacial no era el botí extern, eren les tributacions i les prestacions en treball imposades als propis súbdits. És amb això que es podia mantenir un artesanat i un exèrcit. El comerç i la relació amb Orient no són tant la base com un reforç.
Unitat 5. Societat i economia micèniques UNA ECONOMIA CONTROLADA DES DELS PALAUS La producció principal micènica era agrícola i, dintre d’aquesta i com calia esperar, amb un pes clau els cereals. En canvi hi ha amplis ramats d’ovelles que aprofiten les terres menys aptes, i que palau en fomenta i en fa donacions a determinats funcionaris.
No té sentit que un país abocat al mar no aprofités la pesca; segurament era un complement de l’economia popular. La lògica del sistema és la d’un palau que crea les manufactures.
EL PALAU I ELS ESTATS MICÈNICS El palau micènic consta d’un element indispensable, el mègaron, construcció central formada per un porxo, una antesala i una sala final on hi ha una llar ritual. El palau ocupa una ciutadella, però als peus o prop sol haver una ciutat baixa.
ELS ENTERRAMENTS Els micènics eren enterrats segons el seu rang social, per això hi ha des de simples fosses amb algun modest objecte, o també caixes de terrissa per contenir els ossos (larnakes). Alguns aristòcrates foren enterrats amb objectes més rics. En alguns casos s’arribava a excavar un petit hipogeu d’un o dos metres, són les tombes de cambra. De fet, l’arquitectura micènica recupera solucions ja conegudes més d’un mil·lenni abans en Egipte durant l’Imperi Antic.
LA GUERRA I L’ARMAMENT Les armes ofensives eren variades, en general molt grans, pròpies d’aristòcrates més que d’exèrcits de soldats en formació. En el segle XIII aC. tenen lloc importants canvis en la forma de fer la guerra.
LA SOCIETAT Grups dirigents La prosperitat micènica descansa en la importació d’una part de les matèries primeres i en la posterior elaboració de productes de luxe molt apreciats a l’exterior, la qual cosa permet aconseguir més riquesa. Existia una autèntica planificació: els centres administratius eren capaços de preveure les collites i el seu volum, valorar els ramats en termes de llana i carn, i de definir el tipus de manufactures corresponents a les matèries primes lliurades als equips. El màxim dirigent era el rei o wànax. Després de la destrucció dels palaus, en la Grècia històrica, ja no es va fer servir aquesta paraula. En Pilos, sota el rei, hi havia el lawagetas, etimològicament el “conductor de la tropa”, Només podem dir que era un gran propietari. Hi havia també els hequetai, literalment els “seguidors”, una aristocràcia militar. Seguien el rei en la guerra i segurament en la pau, tal vegada com a comensals. Sabem que la seva vestimenta feia ostentació del seu rang.
Els funcionaris i les seves categories No havia una generalització del coneixement de l’escriptura s’ha d’interpretar en sentit contrari, no hi havia l’ofici professional d’escriba com al Pròxim Orient Antic. A Pilos hi havia altres tants funcionaris designats directament pel wànax, eren els koreteres (governadors), cadascú tenía un ajudant, de nom significatiu: el prokoreter.
Controlaven els impostos i manufactures en districte al seu càrrec. Altres funcionaris són específics, com el klawiphoros o “portador de les claus”, literalment el responsable d’un magatzem.
Els súbdits com a subjectes fiscals El damos eren els agricultors que tributaven col·lectivament, segurament perquè les seves terres eren comunals. Vivien en aldees i d’ells sorgia un responsable davant del Palau, un damokoro.
Tipus de terres: - les kitmena, eren privades i pertanyien als telestai.
- les kekemena, eren col·lectives i pertanyien als diversos damoi.
Els artesans, no semblen oficis lliures, els que coneixem els controla el Palau i els assigna les matèries.
Les classes inferiors El treball tèxtil era important, amb una major orientació a les llanes en Cnosós i al lli en Pilos. En ell participaven majoritàriament dones i segurament també mà d’obra infantil. El Palau no viu només dels tributs sobre les terres amb els que alimenta els artesans i funcionaris. També exigia treballs a jova o prestacions laborals en forma de compliment de determinades tasques durant un nombre concret de dies.
Esclaus i esclaves La societat micènica no pot considerar-se tècnicament esclavista, no és aquesta la columna vertebral de la seva producció i és fàcil endevinar que damunt de les esquenes del damos recau el pes bàsic de suportar el funcionament dels estats. Però per sota el damos hi ha alguns individus en situació de menys llibertat encara, literalment esclaus.
Unitat 6. Plenitud i crisi del món micènic Creta: continuïtat en les ceràmiques i canvis en les tombes Malgrat la presència d’elements micènics en l’Illa i de la irrupció de l’escriptura Lineal B, la ceràmica a Creta evoluciona des de les tradicions minoiques anteriors. Ja s’han indicat els problemes per establir un final pel Palau de Cnosós, que és destruït abans de la fi del conjunt de la civilització minoica. Des d’aquell moment sembla iniciar-se un horitzó de fragmentació en regnes micènics insulars (o dirigits per micènics) fins a 1200 a. C., moment en que es registren destruccions menys violentes que al Continent i s’observen majors continuïtats.
LES REALITZACIONS MICÈNIQUES Els micènics iniciaren les primeres construccions de carreteres d’Europa, aquestes vies permetien passar un carro, no tant per finalitats comercials com militars (segurament eren vies reials).
LA RELIGIÓ MICÈNICA La lectura de la Lineal B ha portat a la identificació de gairebé tots els déus grecs històrics (Panteó) ja en aquesta època. Hi ha, però, tres déus importants que no apareixen en les tauletes: Apol·lo, Afrodita i Deméter. Zeus i Posidó, deïtats indoeuropees de forta ascendència patriarcal, tenen equivalència femenina en les tauletes. En el Peloponès i en Grècia Central no s’arribà al culte en coves o en llocs alts a l’estil de Creta. A nivell popular existiren els petits llocs rurals a l’aire lliure. En els entorns palacials són presents construccions de funcionalitat religiosa. No es pot descartar que el lloc de culte principal fos el mateix mègaron. Alguns aspectes de la gestió dels cultes es deixen entreveure en les tauletes.
ELS CONTACTES EXTERIORS DEL MICÈNICS La civilització micènica es situa en un lloc immillorable per actuar com a intermediària entre un Occident “bàrbar”, que pot subministrar aquest bens i els mercats del Pròxim Orient. La presència de ceràmica micènica a Itàlia era coneguda des de principis del segle XX: Primera Fase: 1550-1425 a. C. Es caracteritza per les primeres i modestes presències de ceràmiques de començaments de la cultura micènica. Segona Fase: 14251200 a. C. Hi ha una major presència a Itàlia, amb un autèntic desplegament dels interessos micènics. Alguns elements de la metal·lúrgia suggereixen que els micènics intercanviaren experiències amb les poblacions prehistòriques dels Balcans i de Europa Central.
Les Cíclades passen de forma gradual de la influència cultural minoica a la influència micènica. Però alguna cosa passà al final del HR III B1: les importacions continentals desapareixen bruscament i en les illes es reforcen les acròpolis amb punts fortificats.
Egeu Oriental i Anatòlia: A grans trets, els micènics es presentaren en aquestes regions començant pels mateixos punts que havien temptejat els minoics, que els havien precedit. Rodes i la costa immediata d’Anatòlia apareixen en plena activitat en el segle XII a. C., malgrat les convulsions que afecten a micènics i hittites.
Xipre esdevingué, al bell mig dels intercanvis, de moment al marge dels micènics. Des de 1375 a. C. Els micènics suplanten els minoics i la ceràmica micènica passa a ésser un dels components importants de l’illa.
Pròxim Orient asiàtic: L’assentament humà directe en la costa del Llevant mediterrani es va fer esperar una mica més, a finals del segle XIII a. C., fins a aquell moment Xipre suplia aquesta funció. A la fi alguns grups micènics s’establiren a Ugarit (costa síria), a jutjar per la documentació arqueològica.
Els micènics a Egipte: Què portaven els micènics? Bàsicament gerres, i s’ha especulat si contenien olis perfumats o simplement oli de qualitat, producte deficitari al país del Nil. A canvi podien recollir diversos productes: ivori, or, papir, lli, pasta de vidre, mel i altres ungüents.
LA DESTRUCCIÓ DELS PALAUS MICÈNICS La invasió dòria: En la documentació conservada a Pilos s’observa com l’atac tenia un caràcter marítim i procedia del nord, la qual cosa implica la disposició d’una flota, més que no pas una força terrestre, com caldria esperar d’aquestes regions interiors gregues. Un problema no menor és que ignorem l’ordre en que van caure els palaus micènics.
La invasió dels Pobles del Mar: Una sèrie de desplaçaments humans té lloc de forma paral·lela entre finals del segle XIII i principis del segle XII a. C. Aquest moviment es relaciona amb la destrucció de diversos regnes i imperis en tot l’arc del Mediterrani Oriental, des d’Anatòlia i la Costa cananea fins a les portes d’Egipte. Els moviments semblen provocar un “efecte dominó”, per a alguns exèrcits, ja sense estat que defensar, devia ésser més rentable i immediat viure del saqueig d’altres estats, en una mena d’allau humà.
Dinàmiques internes: Per a J. Hooker a la competència dels estats micènics entre sí s’afegí una mena de lluita de classes, que destruí els palaus en una revolta i que explicaria la continuïtat d’elements culturals micènics posteriors a la destrucció dels centres palacials. Cap explicació resulta prou convincent, no es pot descartar una combinació de diversos factors, externs i interns, que afebliren unes organitzacions socials burocràtiques i fràgils en ésser rígides. Cal tenir present que el propi èxit del sistema palacial generà desequilibris estructurals, que el feien vulnerable, amb independència de l’agent causant de la seva destrucció.
Document 7. Troia. L’Edat fosca. Crisi durant la transició a l’Edat del ferro i recuperació demogràfica Les dades trobades en els darrers anys per Korfmann demostren de forma sòlida que fou “una ciutat orientada culturalment a Anatòlia”. Els elements en que descansa aquesta afirmació són: -el model de ciutadella i ciutat baixa densament poblada i tancada per un mur, que és estranya a Grècia però habitual en el Pròxim Orient i Anatòlia; -la ceràmica trobada, que té una filiació anatòlica indubtable, si descomptem uns pocs fragments micènics explicables com a una importació; -les tombes de la badia de Besika, que mostren enterraments en grans pithoi de tipus anatòlic i, finalment, -alguna figura de deïtat també orientada en la mateixa línia.
Sobre la destrucció de Troia Es situa immediatament abans de l’aparició de l’estil HR III C al voltant del 1200 a. C. El nivell immediatament superior conté ceràmiques que en Micenes es daten en el segle XII a. C. En altres paraules, la destrucció de Troia i dels estats micènics, amb les dades de la ceràmica, resulten contemporanis i cal suposar els grecs amb suficients problemes a casa com per estar pendents de campanyes exteriors.
L’EDAT FOSCA Es tracta d’un període llarg de crisi progressiva, que succeeix a les destruccions dels palaus. Quan la crisi toca fons, també es posen els fonaments de la gestació d’un món nou, socialment i econòmica. Acabada l’edat fosca, retornà l’escriptura a Grècia, però aquesta tenia ja una nova finalitat. Apareix primer en l’àmbit comercial i personal, ja no serà una eina administrativa.
EL PERÍODE SUBMICÈNIC (1200-1050 a. C.): Molts centres es degueren de reorganitzar sota la nova figura del basileus (rei tribal), que governava una comunitat petita, una fracció de l’antic regne que representava el wànax micènic, ja sense un palau ni una administració desenvolupada. En un món com el grec, amb una natural tendència a la regionalització, la fi dels palaus accentuà aquest fenomen: cada comarca, cada districte anirà recreant ara models locals.
De l’edat del bronze a l’edat del ferro Va ser aquest aïllament, i la manca de subministrament d’estany, les que conduïren a les poblacions gregues, a finals del segle XI a. C., a entrar gradualment en l’Edat del ferro.
EL PERÍODE PROTOGEOMÈTRIC (1050-900 a. C.): l’ús del ferro s’arriba ara per necessitat, com veiem, però aquest facilita un utillatge econòmic, que afavorí l’autarquia. El màxim rigor de la crisi de població i d’aïllament es produeix durant el segle X i inicis del IX a. C. La realitat devia ser ben prosaica: es vivia en aldees i aquestes entre clans, les cases corrents eren cabanes peribles i, en el millor dels casos, s’aprofitaven fortins heretats d’època micènica.
Migració i formació de la Grècia de l’Est La migració devia ser desorganitzada, marxant grups des de les aldees i creant noves aldees en Àsia, però no tenim gaire informació de com es va realitzar. Quan sorgí la ciutat-estat ho va fer alhora en les dues ribes ja gregues de l’Egeu, l’europea i l’asiàtica.
Els antics grecs ja observaren que, malgrat parlar-hi una llengua comuna, existien acusades diferències dialectals. Els Eolis eren originaris del nord i centre de Grècia, Els Jonis eren originaris de la península de l’Àtica, la gran illa d’Eubea i les Cíclades i Els Doris eren originaris de l’Istme (Mègara i Corint), orient i sud del Peloponès (Argòlide, Lacònia i Messènia) i l’illa de Creta.
EL PERÍODE GEOMÈTRIC (900-700/675 a. C.) I ELS INICIS DE LA GRÈCIA ARCAICA Malgrat l’emigració a la Grècia de l’Est, a la fi, ja en el segle VIII a. C. el increment demogràfic fou notable i acabà per condicionar nous tipus d’organització política.
Oikos i individu Trencament dels lligams clànics, el darrer element de cohesió que restava, i el nou pes de les famílies nuclears agràries, darrera transformació social, i espina dorsal de tota la història grega posterior. Sense palaus, sense cabdills, ni tan sols ja sense clans, l’individu apareix com a protagonista del canvi en especial l’home agrari. En un món rural, els oikoi cerquen l’ideal d’autosuficiència i autarquia; de fet és l’únic referent que coneixen. Necessàriament s’entra en una dialèctica de col·laboració i competència entre els oikoi. La col·laboració donarà fruits com una millor organització o una defensa comuna, en definitiva l’embrió d’un estat, però també un difícil equilibri de relacions.
Oikos i aristocràcia La competència és visible en la distinció d’un grup d’homes que liderà el camí cap a la creació de la pólis, són els aristoi aristoi (“els millors”), caps de famílies assentades, amb un major poder econòmic derivat de l’accés a bones terres, encara sense majors acumulacions de riqueses. Recorden avantpassats coneguts (llinatges) que ja ocupaven aquelles mateixes terres.
En front hi ha els thetes (qhvt\, thetes) literalment: “aquells que treballen a sou”, són els membres de famílies que ocupen terres marginals i no tenen un llinatge conegut en aquest món rural i autàrquic. També a Grècia eren en aquest moment un proletariat agrari. La competència és especialment acusada entre els mateixos aristoi.
Els temples -modestes construccions ara de fusta- sempre seran a Grècia les cases de les divinitats i poca cosa més, no eren entitats comparables a Orient, però al seu voltant acolliren escenificacions, com senzilles proves atlètiques. Aquest serà el terreny ideal per a l’aristocràcia. A mesura que es consolidava una nova aristocràcia també es competí en aquests ambients esportius propers als santuaris de forma intel·lectual; serà l’origen d’un despertar literari. En definitiva, als grecs els encantarà qualsevol tipus de competició, inclosa la dialogada, que conduirà a la llarga a la dialèctica i a la filosofia.
El món exterior i els fenicis En aquesta societat emergent aportà un fort estímul la visita dels comerciants fenicis, que trencaran l’aïllament de l’Egeu. L’antiga ruta micènica es recuperà en sentit invers: d’orient a occident. Però l’estímul principal fou aquell que despertaren en la mateixa aristocràcia grega, que descobrí les possibilitats de les activitats comercials de forma immediata. El nou comerç grec es fonamentava en múltiples transaccions individuals, no era organitzat ja per cap palau, i exigia suports per registrar l’activitat, per això apareix l’alfabet grec, amb finalitats comercials i inspirat en l’alfabet fenici.
Document 8. El món homèric HOMER: Poesia, no història.
La mentalitat homèrica és la de les aristocràcies emergents a principis de l’edat Arcaica, els que han encetat el camí de la pólis o ciutat-estat. Es copsa com l’eix central dels poemes és l’heroi = l’individu en llibertat, fet que explica l’èxit literari homèric durant generacions. L’element diví en els poemes homèrics esdevé, així, clau. Tot passa per la voluntat dels déus, en particular la del patriarca olímpic, Zeus. L’heroi grec es converteix en aquesta època en el referent de l’aristòcrata, serà l’avantpassat mític d’un llinatge aristocràtic o d’una ciutat governada per aristòcrates.
RESSÒ MICÈNIC I MENTALITAT ARCAICA EN ELS POEMES HOMÈRICS En les descripcions homèriques es barregen les tradicions formades a partir de materials antics i moderns. El cicle troià era un món totalment grec: els rivals, els troians i els seus aliats estan assimilats als grecs en el relat, no es té mai la sensació d’estrangeria en Troia.
LA SOCIETAT HOMÈRICA En els poemes homèrics apareixen tres categories socials: reis, aristòcrates i homes lliures. En realitat, reis imaginaris i aristòcrates formen el mateix món, tots fan menció dels avantpassats, però només pot manar un d’ells, aquell que anomenen rei. El nou Occident emergent no condemna el treball, ho integra, però la diferència és que els herois no treballen per encàrrec, o fan perquè volen. Qui sí és menyspreat és l’assalariat, pel concepte de servitud a un altre que implica la seva feina. La dona aristocràtica s’integra en aquest món, estalviador per necessitat, Grècia no ofereix més.
Oikos autàrquic i hospitalitat La riquesa homèrica és agropecuària. Els herois victoriosos es reparteixen els ramats i els objectes de valor que han conquerit per les armes. De vegades intercanvien presents entre ells, sense comerciar. Els vincles entre aristòcrates encara estan per damunt de les relacions entre ciutats. L’Hospitalitat és un element clau entre els aristòcrates. Es reconeixen de generació en generació.
El inferiors lliures Hi ha poques professions itinerants que escapin a l’oikos agrari i autàrquic, i que siguin respectades. Els no aristòcrates apareixen així com una massa anònima. En el món homèric és impossible crear noves fortunes, prosperar en l’escala social, no es pot ampliar el nombre de nobles. Els thetes, són bàsicament jornalers lliures, que treballen les terres d’altres per un sou. Apareixen molt denigrats.
En els poemes homèrics s’esmenten ja assemblees, però aquestes són reunions no democràtiques, són assemblees militars. No obstant, es reconeix que els inferiors poden tenir també la seva parcel·la de dignitat, encara no s’ha arribat a la formulació aristotèlica dels esclaus com a coses amb veu. Rarament es qüestiona la procedència de la riquesa. Treball personal més benefici generat pels assalariats i esclaus és ben vist entre els nobles. La guerra, curiosament, “dignifica” els guanys com una empresa individual, la mateixa pirateria no és condemnada.
La societat entre els déus No obstant, alguns pensadors més racionals en època clàssica opinaven que els déus homèrics no eren un bon referent pel jovent, de tant humans com eren. Religió i culte, d’aquesta manera, seran poc absorbents en la tradició grega, no serà una societat en la qual la religió desenvoluparà un paper omnipresent.
Document 9. La formació de la pólis. Hesíode i l’Alt Arcaisme EL NOU MARC: LA PÓLIS Successeix un procés polític d’aglutinació que s’anomena sunoikism/ sinecisme (de sinoi + oikoi, literalment “cohabitar”), i que constitueix la base de la povli/ (pólis) o ciutat-estat. La nova estructura naixia com un pacte entre les famílies aristocràtiques pel govern i la defensa comuns, pacte que controlava el poder i tenia per finalitat evitar que algú augmentés massa la seva influència i es converteixi en una forma de govern personal. El camí cap a la ciutat-estat serà el del control i equilibri entre els seus membres aristocràtics, dotats de consells i magistratures renovables, però formats per aristòcrates que competeixen per participar. Tindrà variants locals en el detall, en cada ciutat-estat podrà variar el nombre de magistrats, de membres del consell i algunes funcions, però, arreu, regiran els mateixos principis de competència i emulació. La ciutat-estat neix, així, com una unitat política concreta en un territori agrícola; fonamental és la cora (chora). Aquest territori aviat serà marcat amb santuaris agrícoles en els seus extrems, com afirmació col·lectiva. Un nucli urbà pròpiament dit, unes muralles per protegir-lo i, sovint, un port marítim, són accessoris que s’incorporaran més tard, gradualment, després del pacte, i que ocasionalment poden no existir. El procés de formació de les póleis va ésser gradual i no té una data precisa, el procés es completà a tota Grècia a principis del segle VII a. C. Encara que ens hem referit a la part europea, es fonamental entendre que és simultani en tres llocs separats pel mar, que no constitueix cap obstacle: la part europea nuclear, la Grècia asiàtica i les noves colònies de la Magna Grècia que sorgeixen des de mitjans del segle VIII a. C.
Principals característiques de la pólis Segons la definició de R. Duthoy (1986): “és una comunitat microdimensional, jurídicament sobirana i autònoma, de caràcter agrari, dotada d’un lloc central que li serveix de centre polític, social, administratiu i religiós i que, sovint, és la seva única aglomeració”. El caràcter col·lectiu de la pólis pot implicar en el poder a diferents graus de ciutadans però queden exclosos de la plena participació les dones, els estrangers i els esclaus (en origen un grup minoritari, que augmentarà amb el temps); el concepte de ciutadania neix, doncs, de forma restrictiva, no ampliadora.
LA SOCIETAT EN HESÍODE Hesíode esdevé una veu individual, més encara que Homer, que relata les gestes d’altres.
La Teogonia. Ordenació de l’espai diví L’ordenació raonada d’un oikos portà, inevitablement, a l’ordenació raonada de l’origen de la multitud de déus grecs, a organitzar la seva genealogia, igual que els aristòcrates ordenen el seu llinatge.
Els Treballs i els dies. Ordenació de l’espai humà Destinada al seu germà Perses, perquè preveu que quan si li acabin tots els artificis per anar tirant haurà de treballar de camperol, com ell. El cos de l’obra és, doncs, un conjunt de consells de com portar una explotació agrària i com administrar l’oikos.
La aportació d’Hesíode: la mentalitat del món tardogeomètric Homer havia fet humans als déus, Hesíode dóna un pas més enllà: les coses ja no passen estrictament per la voluntat dels déus, depenen, essencialment, del sentit de justícia i de l’afany en el treball diari, i això és cosa dels homes.
L’HOPLITISME I LA CONSOLIDACIÓ DE LA PÓLIS L’ideal d’autarquia, que estava en la base de l’oikos, i de la constitució de les joves póleis aviat trontollà. La pressió demogràfica creixent del segle VIII a. C. també portà a les guerres entre comunitats. Els aristòcrates es decantaren per donar prioritat a la defensa local, front a altres aristòcrates , donant cohesió nacional als joves estats. En les guerres preestatals gregues el major mèrit consistia en obtenir un presoner enemic.
Era un concepte aristocràtic. Però els pactes polítics, gradualment, començaren a limitar l’individu en el plànol cívic. Una nova tècnica militar, nascuda a finals del segle VIII a.
C., l’hoplitisme, ho va fer en el plànol militar. Aviat la guerra fou conceptualment aliena a qualsevol valor homèric. En aquesta tàctica un covard esdevenia un problema, però, per la mateixa raó, un heroi individual igual o més; ambdós podien posar en perill la formació. La majoria de baixes en un combat entre hoplites es produïen en la retirada, més que en el combat mateix: la formació que es trencava és la que esdevenia vulnerable. L’hoplitisme perdurà fins el segle IV a. C. Inicialment ningú va preveure les seves implicacions socials: limitava els aristòcrates i afavoria una classe de ciutadans mitjans (aquells que es podien pagar l’armament).
LLEIS I LEGISLADORS Les lleis també havien estat una necessitat a l’Antic Orient, però a Grècia sorgiren noves preocupacions. A Orient tothom era súbdit del monarca de torn, fet que, fins a cert punt, simplificava les relacions. La ciutat-estat dóna els primers passos en el dret constitucional i comença a tipificar aspectes crucials.
Document 10. L’aventura colonial I. Les causes. Els eubeus entre Orient i Occident. Itàlia LA COLONITZACIÓ ARCAICA. CAUSES I CARACTERÍSTIQUES Causes Les causes de la colonització són variades i complexes, i poden coincidir o no en una mateixa fundació. La causa principal és demogràfica. L’augment de la població hel·lènica, des del segle VIII a. C., i la pobresa del sòl grec, comportaren la recerca de noves terres agrícoles a ultramar. També hi ha causes econòmiques. Els primers grecs en sortir lluny de l’Egeu ho van fer precisament per comerciar. Finalment hem de considerar causes polítiques. La pólis neix en conflicte –la stásis arcaica-, que pot provocar exiliats.
Característiques Les colònies eren un bon escenari per desenvolupar l’ideal dels homoioi (els iguals) que inspirava la pólis aristocràtica. Però la realitat fou més complexa. En les colònies es donaren passos cap a nova planificació de l’espai, regular i racional A banda de l’espectacularitat d’alguns resultats físics, a les colònies s’acabà per generar també una aristocràcia local, diferenciada entre grecs que havien arribat en moments diferents i que tenien accés a millors terres, entre grecs i indígenes hel·lenitzats i integrats, etc. A la fi del període arcaic també s’observen complexes tensions socials en l’interior de les colònies més importants i poblades. Eren mestisses per la relació amb els indígenes. En uns casos la relació fou de franca hostilitat. No mancaren tampoc casos de pacte des d’un principi, segellats amb matrimonis mixtes.
La relació entre grecs S’ha d’insistir en que la nova colònia era a tots els efectes independent de la ciutat mare.
No obstant, ambdues ciutats continuaven mantenint, sovint, vincles culturals i religiosos, en part lògics pels orígens comuns, quan no reforçats per interessos comercials. La cooperació d’unes i altres estava a l’ordre del dia. Però no sempre era així i no faltaren casos de rivalitats entre metròpoli i colònia. La gran paradoxa, però, fou social: iniciades sota un signe d’igualtat relativa, amb el temps les colònies generaren un món variat, amb riques oligarquies i violents enfrontaments interns. Els règims polítics colonials acostumaren a ésser més conservadors.
Els eubeus en Síria Entre 825 i 800 a. C. els eubeus fundaren un petit punt comercial i portuari a Síria. Al Mina no era un empori totalment grec, també hi havia fenicis i xipriotes. Enllà es coneix un port dotat d’un gran magatzem i una modesta ciutat. gran demanada de ferro i bronze que es produí a Grècia en el segle VIII a. C. devia ésser un important motiu d’activitat en la ciutat. No obstant, la conquesta assíria dels regnes arameus i neohittites, i la seva conversió gradual en províncies, en 720-700 a. C., va afeblir ambdós enclaus eubeus a Síria. Els monarques assiris impulsaren una forta demanda de metalls, però obtenien allò que necessitaven del comerç internacional a través dels seus súbdits fenicis.
Els Eubeus en Occident. Pitecusa La primera colònia grega en Occident també és un empori eubeu, escollit “a la fenícia”, en un illot. Es tracta de PitecusaPitecusa reunia un terreny fèrtil (eukarpia), volcànic, porós i ric en minerals però pobre en humus; dolent pel cereal i apte per a la vinya. En realitat l’illa no podia alimentar una gran població, però era ideal per a una comunitat manufacturera i comercial.
Les fundacions aquees Les colònies aquees en la “bota” d’Itàlia les funden grecs del noroest del Peloponès, de les endarrerides regions d’Acàia i Èlide, zones en les quals no es vivia encara en póleis sinó en aldees confederades. Les colònies de Metapont, Crotona i Síbaris, són gairebé simultànies, totes dels darrers anys del segle VIII a. C., totes agrícoles.
La fundació espartana de Tarent Tarent ocupava un doble port natural (fig. 5), ja visitat pels micènics i després abandonat durant segles. La seva era, en realitat, tot el “taló” d’Itàlia, la futura regió d’Apúlia.
Les fundacions lòcries Locri Epizèfira. Els locris eren grecs que habitaven dos petits districtes en la muntanyosa Grècia central, un a tocar de les Termòpiles i l’altre encaixat entre Dòride i Etòlia, abocat al Golf de Lepant, gairebé no es coneixen les seves modestes ciutats.
Document 11. L’aventura colonial II. Adriàtic. Sicília. Extrem Occident L’ADRIÀTIC Corfú La fundació de Corcira (Corfú), fins a aquell moment una terra sense cap lligam amb Grècia, és antiga, de mitjans del segle VIII a. C. i protagonitzada per eretris (eubeus), com a escala de suport per saltar a Itàlia més que no pas per endinsar-se en l’Adriàtic.
SICÍLIA Sicília esdevingué un gran objectiu grec, La seva riquesa agrària, esdevingué comparable o superior a la del sud d’Itàlia. No obstant, els grecs no trobaren l’illa despoblada. Hi havia diverses poblacions indígenes. A banda d’aquests pobles, segons Tucídides, els fenicis habitaven dispersos per les seves costes Siracusa La reina de les ciutats sicilianes i de la Magna Grècia va ésser fundada pels corintis, que arribaren més tard que els eubeusEn realitat, Siracusa ocupava una posició secundària respecte les rutes comercials, massa al sud, però prop d’una fèrtil plana.
No és fins el segle VII a. C. que els siracusans saltaren a la costa de davant de l’illot, provocat per un augment demogràficEn realitat, tot el sudest sicilià esdevingué un ampli estat territorial siracusà, amb una frontera marcada per les ciutats menors fundades per Siracusa i vinculades políticament a la mateixa, d’Acrae i Camarina, a banda d’alguna altra més. Siracusa esdevingué, a finals d’època arcaica, una de les grans potències mediterrànies, capaç d’enfrontar-se militarment en època clàssica a Cartago, Etrúria o Atenes.
Mègara Hiblea Mègara Hiblea és un bon exemple del que devia de passar en les ciutats gregues sicilianes: els primers colons del segle VIII a. C. cercaven la supervivència, les seves cases senzilles i disperses deixaven espais indiferenciats on realitzar acords familiars i, de forma inevitable es veien a sí mateixos en relació al món que acabaven de deixar. En canvi, els colons, des de mitjans del segle VII a. C., acoten els espais circumdants, els individus cerquen un estatus propi i ja no estan pendents de la directa supervivència material; alhora proclamen una sèrie d’afirmacions simbòliques que els relacionen amb la comunitat on viuen, no amb aquella de la qual venien els seus avantpassats.
L’EXTREM OCCIDENT El viatge de Coleu de Samos i els contactes amb Occident La ruta fins a les Columnes d’Heracles (Gibraltar) va estar en mans fenícies. Heròdot ens transmet la notícia d’un viatge a aquesta zona del joni Coleu de Samos, en 630 a. C., just en el moment de la fundació de Cirene en Líbia. El relat intenta presentar l’expedició com un fet casual: Coleu anava a Egipte però un temporal el desvià, fet difícilment creïble; un cop arribat a Tartessos tractà amb el rei Argantoni i va fer un dels grans negocis de l’Antiguitat. Amb la dècima part del benefici, Coleu va consagrar un monumental calder de bronze al temple d’Hera a Samos, que era visible en temps d’Heròdot.
L’autèntica colonització grega, amb assentaments estables, és posterior i obra dels foceus Focea. Una metròpoli poc coneguda i un interès per Tartessos Els foceus participaren tardanament en la colonització grega, després de fundar Làmpsac, en la Propòntide, a mitjans del segle VII a. C., s’abocaren a una singular aventura i arribaren més lluny que els altres grecs. Tal vegada atrets per Tartessos (Heròdot), s’establiren a l’Extrem Occident, però no al migdia peninsular, ho feren al Golf de Lleó al voltant de 600 a. C. en Massalía (Marsella). La ciutat mare, Focea, acabà per rendir-se a l’avanç de l’Imperi persa, en 540 a. C. Un grup de foceus no es conformaren i emigraren fins a instal·lar-se en Alalía (Còrsega). Des d’enllà es dedicaren a la pirateria, fet que motivà la batalla naval d’Alalía, en 535 a. C., la primera documentada en el Mediterrani Occidental, contra els etruscos de Caere i els seus aliats cartaginesos.
Els foceus en el Golf de Lleó La seva fundació principal fou Massalía (Marsella), en 600 a. C. (fig. 7). Malgrat que els orígens foren modestos, comptava amb dos oikistai i es recordava el mite de fundació. El cràter de Vix, un present de bronze fabricat en un taller suritàlic vers 535 a. C. i trobat en un estratègic poblat indígena en la partió d’aigües entre l’Atlàntic i el Mediterrani, exemplifica aquesta tendència per comerciar amb els caps locals del final de la cultura d’Hallstatt.
Empúries Emporion: En els primers temps gravità en l’esfera de Massalía, centre rector foceu d’Occident. A aquest moment pertanyen les cartes comercials gregues sobre làmines de plom trobades al sud de França o a la mateixa Empúries, que esmenten la ciutat, cartes que ens informen de la connexió comercial amb Marsella, però també amb els ibers.
A mitjans del segle V a. C. Emporion ja era independent. Aviat consolidà la seva posició i orientà el seu comerç vers l’interior català i litoral llevantí, també es relacionava amb els púnics d’Eivissa i es vinculava amb les xarxes comercials del Mediterrani central (Sicília i Magna Grècia), per on fluïen els productes àtics. Símbol de la seva autonomia foren les seves encunyacions. No obstant, el perímetre urbà no va créixer. Empúries va ésser sempre una ciutat modesta, estretament vinculada als indicets. La quantitat de l’epigrafia ibèrica i els objectes ibèrics trobats en el seu interior són notables.
Els rodis, un fals problema Només són dos les ciutats gregues que amb seguretat es coneixen a Ibèria, ambdues en les costes de l’Empordà (fig. 6). Rhode (Roses) posseeix el millor port natural, pròxim al respectable Cap de Creus. Enfront de la poc probable fundació ròdia, s’imposa un origen foceu, similar a Empúries i Massalía (Marsella). El major obstacle és que, ara per ara, ens és arqueològicament desconeguda abans dels segles V-IV a. C.
Les tesis més recents indiquen que Empúries, (de la qual no hi ha dubtes de la seva fundació a principis del segle VI a. C.), va passar d’ésser un simple enclau de Massalía a convertir-se en una ciutat independent al llarg del segle V a. C.
...