A2: Marc Ecològic: Parentalitat i Relació, Família i Altres Sistemes (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicologia evolutiva II
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 04/04/2016
Descargas 16

Descripción

Resumen de la lectura obligatoria de Bronfenbrenner y texto de las diapositivas

Vista previa del texto

A2, MARC ECOLÒGIC: PARENTALITAT I RELACIÓ FAMÍLIA I ALTRES SISTEMES Parentalitat Condició de pare/mare així com el desenvolupament del rol que implica.
Activitats desenvolupades pels pares i mares per tenir cura i educar els seus fills, alhora que promoure’n la seva socialització.
No depèn de l’estructura o composició familiar. Té a veure amb les actituds i la forma d’interaccionar en les relacions paterno/materno-filials.
Tot infant ha de poder tenir accés a la cura, protecció i educació d’una forma sana, constructiva i feliç.
Competències parentals: capacitats pràctiques dels pares per cuidar, protegir i educar als seus fills i assegurar-los un desenvolupament sà.
La parentalitat biològica pot diferenciar-se de la parentalitat social (adopció, acollida, centres residencials).
Capacitats parentals bàsiques (Barudy, 1998) 1. Capacitat de vincular-se als fills: recursos emotius, cognitius i conductuals que els pares posseeixen per vincular-se als seus fills (vincular-se afectivament responent a les seves necessitats).
2. Empatia: capacitat de percebre les vivències internes dels fills a través de la comprensió de les seves manifestacions emocionals i gestuals amb les que manifesten les seves necessitats.
3. Models de criança: principalment es transmeten de generació a generació, com a fenòmens culturals. Impliquen les formes de percebre i comprendre les necessitats dels nens i les respostes que es donen.
4. Capacitat de participar en xarxes socials i d’utilitzar els recursos comunitaris: capacitat de demanar, aportar i rebre ajuda de xarxes familiars, socials i/o institucionals. Com aquestes xarxes comunitàries s’estan utilitzant en contextos de crisis? Funcions Parentals  Nutrient: ofereix les aportacions materials, afectives, socials, ètiques i culturals que permeten els processos de maduració biològica, psicològica i social.
Dificultats: es pot veure limitada per les condicions contextuals (ex.: pobresa, riquesa, consum de drogues…) i històries prèvies.
 Socialitzadora: contribueix a la construcció de la identitat. La manera en què els pares senten, pensen o fan i la forma en què ho comuniquen té un impacte significatiu en els fills. És el procés que li permet convertir-se en membre d’un grup social més ampli.
3 components de l’autoconcepte: cognitius, afectius i conductuals.
Profundament influïda pel moment sociohistòric i per la cultura.
 Educativa: educar és un procés relacional. 4 continguts bàsics: afecte, comunicació, recolzament en els processos de desenvolupament, control. Es pot diferenciar entre: х Estil educatiu de la parentalitat ben-tractant. Centrat en les necessitats dels nens, considerats subjectes de dret. Característiques: - Disponibilitat múltiple: Els nens necessiten diferents espais relacionals: afectius, íntims, lúdics, d’aprenentatge - Estabilitat: oferir continuïtat a llarg termini de relacions que assegurin cura i protecció. Relacionat amb la disponibilitat.
- Accessibilitat: l’adult està visible, implica presencia i disponibilitat.
Els pares són visibles pels fills i els fills ho són pels pares.
- Perspicàcia: capacitat de percebre i mostrar alegria i satisfacció pels canvis amb els que els fills mostren progressos en el seu desenvolupament. Els pares són “observadors participants” del procés de desenvolupament dels seus fills, elogiant el que aconsegueixen i ajudant-los en les dificultats.
- Eficàcia: gestos i comportaments que garanteixen les cures i la criança. Depèn dels models de criança de referencia.
- Coherència: Oferir un sentit coherent a les actuacions. La coherència dels pares permet que els nens atorguin sentit als seus comportaments. Concordança entre el que es diu i el que es fa.
х Estil educatiu de la parentalitat mal-tractant.
Estils educatius familiars És constant en el temps? Sempre utilitzem el mateix estil educatiu, independentment de la persona o de la situació? Estil educatiu compartit o diferent entre els diferents agents socialitzadors? Canvis històrics En les societats tradicionals les famílies formen part directa de les activitats per les que els infants s’introdueixen (via aprenentatge guiat) en les pràctiques per les que s’endinsen en les habilitats i ús d’eines pròpies de les seves formes de vida.
A partir del segle XX l’escolarització dels infants s’estén a tota la població i es professionalitza cada vegada més. La tasca pedagògica es va especialitzant i es fa cada cop més complexa, els mestres ensenyen matèries i mètodes allunyats de l’experiència directa dels pares.
Aquestes “influències separades” suposen l’expectativa de que els pares han de responsabilitzar-se de l’educació, i els mestres de la instrucció.
Socialització i Escolarització El procés de socialització es dona en 2 eixos:  Vertical: relacions educatives jeràrquiques (Mestres-alumnes)  Horitzontal: relacions entre iguals.
Alhora permet als nens iniciar-se en nous rols socials.
L’escola és una institució en la que els seus membres participen en un conjunt de pràctiques socials que són coherents amb els significats de la cultura dominant a la que pertany. L’escola, entesa com activitat, promou una particular forma de relació i comprensió del món.
Pràctiques com la lectura i l’escriptura no són tan sols habilitats a adquirir, sinó vehicles de socialització en una forma de pensar en el món i pensar-se a sí mateixos. (Cole, 1999).
Les pràctiques educatives estan plenes de significats culturals, des de l’organització del temps i l’espai, fins a allò que és permès o no. Fomenta també aptituds mentals i actituds socials.
Socialitza creant hàbit i formes d’actuar. Socialitza la ment: dóna forma i contingut a tot el domini de coneixements útils. Tots aquests processos són instruments de mediació semiòtica (Vigotsky).
Les fases evolutives de la família. Haley 1973, l’Escolarització Qüestionament dels rols parentals en l’àmbit social.
Qüestionament de les funcions cap als seus fills.
Adequació entre les pautes educatives dels pares i les de l’escola: coincidència o no de valors i criteris.
Aspectes formals: capacitats per a aprendre i actituds.
Aspectes informals: relacions entre els companys.
Relacions amb d’altre agents socialitzadors: els mestres.
Aptituds en l’escola: hiperactivitat, timidesa...
Utilització del temps de lleure Absentisme escolar.
Mesosistema Família-Escola Les semblances i diferencies fonamentals entre aquests són: els objectius educatius, relacionats amb el concepte d’home o dona; meta de la socialització; les responsabilitats atribuïdes a cada agent; el tipus d’activitats; el tipus de relacions entre els membres de cada microsistema.
Diferents estudis constaten que aquestes diferències entre pares i mestres, porten a desenvolupar diferents maneres d’interacció entre l’adult i l’infant que poden donar lloc a conflictes.
Les raons de les dificultats d’aquestes relacions podrien ser que les idees sobre l’educació i el procés educatiu difereixen: les mares tendeixen a reivindicar principis directius i les mestres es mostren més flexibles. Les mestres valoren més qüestions referides a la socialització i al desenvolupament personal i les famílies valoren més objectius relacionats amb l’èxit acadèmic i l’obediència.
Aquestes discrepàncies es fan més grans en el cas de famílies de nivell sociocultural més baix o pertanyents a minories ètniques i culturals. La relació entre aquestes famílies i l’escola, fa emergir una sèrie de diferències culturals entre aquests marcs socialitzadors en relació a: predominança de valors individualistes o col·lectivistes, diferències culturals primàries i secundàries i comunitat de referència.
Els canals de comunicació són més fluïts amb les famílies de nivell sociocultural mitjà-alt perquè: comparteixen més els objectius educatius de l’escola, es valoren mútuament i s’estableixen relacions de confiança mútua. Reconeixen el valor i el sentit dels canals de comunicació, col·laboren més fàcilment.
Microsistema: amics El desenvolupament de les interaccions, de les relacions d’amistat i dels grups estan clarament diferenciades en quatre grans etapes: a) Primera infància: mostren interaccions socials passatgeres.
b) Edat escolar primerenca: hi ha elecció dels amics en base a la similitud (edat, gènere i comportament), molt lligada al joc.
c) Edat escolar mitja i pre-adolescència: cooperació i ajuda mútua. Relació de confiança recíproca. Comparteixen similituds.
d) Adolescència: relacions amb els companys guanyen en importància, intensitat i estabilitat.
Les amistats i els grups es presenten com pràctiques socials i vehicles per compartir significats.
Socialització i noves tecnologies Els canvis històrics es relacionen amb canvis en les tecnologies i en els processos evolutius. El desenvolupament històric de les eines reflexa en cada moment i lloc característiques del desenvolupament cognitiu i social. Les tecnologies de la comunicació contribueixen així en les metes i formes del desenvolupament de les persones i es poden considerar eines de socialització.
Lectura Obligatòria, Bronfenbrenner Aquest autor es basa en l’orientació ecològica. En l’àmbit teòric es defineix com: convergència entre les ciències biològiques, psicològiques i socials, que influeixen sobre l’evolució de l’individu en la societat. En l’àmbit empíric: convergència dels enfocs naturalistes i experimentals.
L’ecologia del desenvolupament (desenvolupament: canvi perdurable en la forma en què una persona percep el seu ambient i es relaciona amb ell) comprèn l’estudi de l’acomodació entre la persona en desenvolupament i les propietats canviants dels seus entorns immediats (reciprocitat); i com aquesta es veu afectada per les relacions que s’estableixen entre aquests entorns i els contextos més grans.
Ambient ecològic: conjunt d’estructures seriades, cadascuna de les qual hi quep dins de la següent (Kurt Lewin): 1. MICROSISTEMA: nivell més intern, trobem l’entorn més immediat que conté a la persona en desenvolupament. Inclou el patró d’activitats, rols i relacions interpersonals que la persona experimenta en un entorn determinat, amb unes característiques físiques i materials particulars.
En els cassos dels bebès, només són conscients del que passa en el microsistema i d’1 entorn cada vegada: en el que ell hi és pressent en el moment.
2. MESOSISTEMA: interrelacions que hi ha entre 2 o més ambients on la persona participa activament (sistema de microsistemes); poden ser tan decisives per al desenvolupament com el que succeeix dins d’un entorn determinat. S’amplia quan la persona entra dins d’un nou entorn.
Quan els nens adquireixen la capacitat de comprendre el llenguatge i les relacions entre els entorns, entenen l’existència i naturalesa dels fets que passen al mesosistema. També serà capaç d’imaginar un món propi que s’estendrà en el temps i en els diferents sistemes. Poc a poc aniran distingint les idees subjectives de la veritat i adaptant la imaginació a les limitacions de la realitat objectiva; això és la màxima expressió de desenvolupament des de la perspectiva ecològica.
3. EXOSISTEMA: inclou 1 o més entorns on la persona no està present, però li afecten indirectament. Una de les condicions que afecten més són els treballs dels pares.
4. MACROSISTEMA: correspondències en forma i contingut en els sistemes de menor ordre a nivell de cultura, junt amb qualsevol sistema de creences o ideologia que sostingui aquestes correspondències. La política oficial (institucions) és una part del macrosistema que determina les propietats específiques dels altres sistemes, que tenen lloc a la vida diària i dirigeixen el curs de la conducta i el desenvolupament.
Els ambients no es distingeixen amb referència a variables lineals, sinó que s’analitzen en termes de sistemes. Començant pel nivell més intern de l’esquema ecològic, una de les unitats bàsiques d’anàlisi és la diada (2 pers.). Si un dels dos membres experimenta un procés de desenvolupament, l’altre també. Té la mateixa importància que la diada els sistemes N+2: tríades, tètrades, etc. S’ha vist que un context efectiu ha de constar de 3 “potes” que siguin igual de llargues i importants per a l’estabilitat.
La capacitat d’un entorn per a funcionar de manera eficaç com a context per al desenvolupament, depèn de l’existència i la naturalesa de les interconnexions socials entre els entorns; això inclou la participació conjunta, la comunicació i l’existència d’informació en cada entorn respecte a l’altre.
Els factors ambientals que afecten al desenvolupament d’una persona amb major rapidesa i potència són les activitats en què participa. Les activitats molars constitueixen tant els mecanismes interns com les manifestacions externes del desenvolupament En aquesta perspectiva es vol veure com aquest canvia segons l’exposició de la persona a l’ambient i la seva interacció amb ell.
Transicions ecològiques: canvis de rol o d’entorns, que succeeixen al llarg de tota la vida i provoquen el canvi de posició d’una persona en l’ambient ecològic. Tota transició és conseqüència i provocadora dels processos de desenvolupament. Depenen dels canvis biològics i ambientals i mostra l’acomodació mútua entre l’organisme i el seu entorn (ecologia del desenvolupament). Es poden donar en qualsevol dels nivells de sistema.
En una mateixa cultura, els entorns d’una determinada classe (casa, carrer, oficina...) tendeixen a ser molt semblants, mentre que entre diferents cultures presenten diferències perceptibles. Com si dins de cada societat existís un pla per a organitzar cada tipus d’entorn.
Però com les mateixes societats, és canviant.
Conceptes bàsics: Segons l’equació de Lewin: C= f(PA)  la conducta sorgeix de l’intercanvi de la persona amb l’ambient. Però en la pràctica no és això el que s’estudia. Hi ha un extens estudi de la persona, però no de l’ambient.
Es distingeixen aquestes tipologies d’ambient: (segons) mida de la família, situació en l’ordre, nº de pares, classe social, grup ètnic... Així, els seus efectes s’expliquen en termes teòrics de classe (Lewin): les diferències s’expliquen com a simples atributs de l’entorn en qüestió. Els estudis es fan en contextos artificials (laboratori).
Hi ha dos esferes de la investigació que aconsegueixen cert grau d’especificació en l’anàlisi dels ambients (sense arribar a complir els requisits del model ecològic): х Estudi de les relacions interpersonals i dels grups (psico social), i el seu efecte sobre l’evolució de la conducta. Des de la perspectiva ecològica, hi ha 2 problemes: passen per alt l’impacte dels aspectes no socials de l’ambient i limiten el concepte d’ambient al microsistema.
х Descripció dels contextos ambientals externs i representació gràfica del seu impacte sobre el desenvolupament (antropologia). Es critica el seu material descriptiu anecdòtic i la seva interpretació subjectiva i deductiva.
Està clara la superioritat de les tècniques naturalistes sobre les experimentals, però té arguments en contra: impossibilitat de manipular i controlar variables.
La comprensió del desenvolupament humà requereix alguna cosa més que la observació directa de la conducta d’una o més persones en el mateix lloc. Cal l’examen de sistemes multipersonals d’interacció, que no es limitin a un sol entorn, i ha de tenir present els aspectes de l’ambient que vagin més enllà de la situació immediata (desenvolupament fora d’un context).
Lewin diu que: l’ambient que té més importància per a la comprensió científica de la conducta i del desenvolupament és la realitat com apareix en la ment de la persona, com l’ambient es percep per les persones que interactuen dins d’ell i amb ell. Malgrat això, la seva teoria no té contingut, la seva psicologia és una descripció sistemàtica d’un espai sense substància, ple de regions buides i estructures seriades, separades per límits, units per interconnexions que tenen un camí cap a metes inespecífiques. Segons ell, les forces motivacionals sorgeixen de l’ambient. Els objectes, activitats i persones emeten forces que els atrauen i repel·leixen i així, guien la conducta i el desenvolupament.
Quin sentit tindria aquesta teoria? Lewin vol destacar la primacia de lo fenomenològic sobre l’ambient real en l’orientació de la conducta; la impossibilitat de comprendre la conducta només a partir de les propietats objectives de l’ambient sense fer referència al significat que tenen per a les persones.
Lewin volia descobrir empíricament com perceben les situacions les persones que participen en ella, mitjançant la ciència psicològica. Es distingeixen 2 aspectes de cada situació que tenen probabilitat d’atraure l’atenció de les persones:  Activitat Progressiva: tasques en les que la persona participa o veu participar als demes.
 Interconnexions que es perceben entre les persones que participen en l’ambient: en funció de les relacions de les diferents parts entre sí, com a membres d’un grup que realitzen activitats comuns, complementàries o relativament independents.
 Una tercera característica que no detalla Lewin, però si les teories sociològiques seria el microsistema, i en aquest la noció de rol.
Tornem a la teoria ecològica de Bronfenbrenner Com concebre el desenvolupament en el marc d’una teoria ecològica? El desenvolupament es produeix en un context ambiental. El desenvolupament és el procés pel qual la persona adquireix una concepció de l’ambient ecològic més amplia, diferenciada i vàlida; es motiva i es torna capaç de realitzar activitats que revelin les propietats d’aquest ambient, el recolzin i el reestructurin, a nivell d’igual o major complexitat, en quant a la seva forma i contingut.
El desenvolupament suposa una reorganització en les característiques de la persona. Aquest té lloc als camps de la percepció i el de l’acció (capacitat de la persona per proporcionar feedback amb els sistemes, permetre que segueixin funcionant i que aquests es reorganitzin o es creïn nous). Aquests camps són iguals en forma en els 4 nivells de l’ambient (sistemes).
Validesa ecològica Considerar el desenvolupament dins d’un context té implicacions per a la investigació. Li proporciona la base teòrica i molta importància a la validesa ecològica. Aquesta comprèn els entorns naturals i activitats de la vida quotidiana. Però aquesta definició és insatisfactòria a nivell científic: - Perquè una investigació es faci en un entorn real no significa que sigui bona i viceversa.
- Aquesta es determina segons l’entorn en què es faci l’estudi, sense tenir en compte la validesa com a concepte original (si mesura allò que realment es vol).
Així, reformulant la definició quedaria: Mesura en la que l’ambient que els subjectes experimenten en una investigació científica té les propietats que l’investigador pensa o suposa que té.
És fonamental que es tingui en compte la forma en què els subjectes de l’estudi perceben i interpreten la situació de la investigació. Això és molt difícil. Però si no ho fem, ens arrisquem a treure conclusions que no valguin ni per investigació ni per la política oficial. És possible comprendre-ho si l’observador ha participat en el mateix entorn, en rols similars als que està fent el subjecte (si es posa en el seu paper o ho ha estat). També es pot entrevistar a la persona després de l’activitat, o fer les activitats en diferents entorns per evitar efectes sistemàtics del context.
Hi ha un problema insoluble que és comprendre el mon fenomenològic del bebè i del nen petit, a causa del llenguatge.
*Validesa Fenomenològica: correspondència entre el punt de vista que el subjecte i l’investigador tenen sobre la situació de la investigació. Aquesta està dins de la validesa ecològica.
Com és un concepte difícil de mesurar, és necessari especificar un criteri de validesa ecològica.
Validesa del desenvolupament: demostració de que ha hagut desenvolupament humà, establint que un canvi produït en les concepcions i/o activitats de la persona s’excedeixen també a altres entorns i moments. Els experiments de laboratori no ho compleixen.
Experiment ecològic: intent d’investigar l’acomodació progressiva entre l’organisme humà en creixement i el seu ambient, a través d’un contrast sistemàtic entre 2 o més sistemes ambientals o els seus components estructurals, procurant controlar amb tota cura altres fonts d’influència, ja sigui mitjançant assignacions a l’atzar o per comparació.
Bronfenbrenner considera que en les primeres etapes de la investigació científica s’han de fer experiments per motius heurístics: per analitzar l’acomodació que hi ha entre la persona i el medi. Cal dir que l’experiment té un paper crític en la investigació ecològica, comprovant hipòtesis i detectant i analitzant les propietats dels sistemes dins i més enllà de l’entorn immediat. Per analitzar la relació persona-ambient, hem de pertorbar l’equilibri que s’ha format. L’objectiu de l’experiment és el descobriment: identificació de les propietats i processos dels sistemes que afecten i es veuen afectats per la conducta i el desenvolupament de la persona; no s’ha de restringir aquest a un entorn, una variable, un subjecte cada vegada... Hem d’incloure tants factors com sigui possible dins de les possibilitats per mantenir la rigurositat del disseny. En la investigació ecològica, és probable que els efectes principals siguin les interaccions.
Critiquen les dimensions (grandària) que prendria l’experiment, però no és important la dimensió, sinó l’estructura del disseny.
Hem destacat la importància de realitzar experiments més enllà de l’entorn immediat que conté a la persona. Són especialment importants les investigacions sobre les propietats del macrosistema. Hi ha 2 estratègies per estudiar els patrons sistemàtics del desenvolupament dins d’un context:  Comparar grups existents (ex.: diferencies en l’educació i conducta del nen segons nivell socioeconòmic), però aquestes es centren en les característiques de l’individu, per tant no ens resol el dubte del procés d’acomodació persona-ambient.
 Fer experiments transformadors: inventar-ne nous que evoquin nous patrons de resposta, reestructurant l’ambient d forma radical.
Un experiment transformador comprèn la modificació i la reestructuració sistemàtiques dels sistemes ecològics existents, d’una manera que desafia a les formes d’organització social, els sistemes de creences i els estils de vida que es mantenen en una cultura o subcultura en particular.
En la investigació ecològica, les propietats de la persona i de l’ambient, l’estructura dels entorns ambientals, i els processos que tenen lloc dins i entre aquests, han de considerar-se com independents i analitzar-se en termes de sistemes.
...