Sentit de l'oïda i l'equilibri (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 09/02/2015
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

Sentit  de  l’oïda  i  l’equilibri     Le  so  es  transmet  per  oscil·lacions  en  l’aire  i  mecanoreceptors  que  són  capaços  de   descodificar  aquestes  vibracions.   L’oïda  humana  apercep  des  de  6/s  (greu)  fins  a  més  de  20.000/s  (agut).   La   intensitat   relacionada   amb   la   freqüència   s’expressa   amb   decibels.   Permeten   estudiar   l’afectació   sobre   els   mecanoreceptors,   sobre   100dB   ja   te   afectació   mecànica.       També  hi  està  relacionat  el  sentit  de  l’equilibri.       Oïda   interna,   mitja   i,   separat   pel   timpà,   el   conducte   auditiu   extern   del   pavelló   auricular  (oïda  externa)  .       Oïda   externa   hi   predomina   cartílag   elàstic.   El   conducte   auditiu   extern   té   dues   porcions:   una   cartilaginosa   més   lateral   i   una   cartilaginosa   i   òssia   situada   en   el   temporal,  més  interna.  Hi  trobem  les  glàndules  seruminoses,  secretores  de  sèrum   o  cera,  com  a  mecanisme  de  protecció  tot  i  que  a  vegades  pot  dificultar  el  pas  del   so.     Epiteli  pla  estratificat  queratinitzat.     S’acaba  al  timpà,  estructura  membranosa  formada  per  fibres  de  col·lagen.  En  una   cara   té   epiteli   pla   estratificat   queratinitzat   i   per   la   cara   que   contacta   amb   l’oïda   mitja   presenta   l’epiteli   propi   d’aquesta   zona:   epiteli   cúbic   o   cúbicocilíndric.   Superiorment   desapareix   el   col·lagen   es   fa   més   fi   i   delicat.   I   a   nivell   de   l’articulació   amb  els  ossets  esdevé  profund.           Oïda  mitja  està  recoberta  per  epiteli  cúbic  i  una  mucosa.     S’equilibra   amb   la   pressió   atmosfèrica   a   través   de   la   trompa   d’Eustaqui   que   contacta   amb   la   nasofaringe.   És   una   cavitat   plena   d’aire   que   permet   regular   la   pressió,  equilibrar  les  pressions  de  les  dues  cavitats  adjacents.    Una  obstrucció  en   les  trompes  d’Eustaqui  provoquen  un  canvi  brusc  de  pressió.  De  manera  fisiològica   s’obren   les   trompes   quan   obrim   la   boca   (tragar)   i   s’equilibren   les   pressions.   Explica  com  una  faringitis  pot  derivar  a  una  otitis  mitja.     El   seu   esquelet   ossi   està   format   per   diferents   ossets.   El   primer   s’articula   amb   el   timpà   i   s’anomena   martell(martillo),   seguit   per   enclusa   (yunque)   i   l’estrep   (estribo).  La  seva  funció  és  transmetre,  transporta  les  vibracions  del  timpà  fins  a  la   finestra   oval,   límit   amb   l’oïda   interna.   Un   augment   incontrolat   del   teixit   ossi   provoca   la   fusió   de   les   articulacions   i   sordes,   conegut   com   osteoclerosi   (té   cura,   poden   ser   susbtituit   per   materials   protèsics).   Per   distingir   si   una   sordesa   és   a   causa   de   la   percepció   o   en   els   ossets   és   apropar   un   diapassor   a   l’oïda   i   a   la   mastoides,   que   podrà   activar   directament   els   òrgans   sensorials   laberíntics.   Hi   ha   lligaments  i  músculs  que  ajuden  a  la  seva  estabilització.           Oïda  interna  inclou  el  laberint  membranós  ubicat  a  l’interior  d’un  laberint  ossi.  En   el  membranós  hi  ha  un  nervi  vestaboacústic  amb  dues  branques  molt  importants   que  ofereixen  informació  auditiva  (acústic)  i  sobre  l’equilibri  (vestibular).       El   laberint   ossi   està   recobert   per   endosti   i   adaptat   directament   al   temporal.   Forma   els   conductes   semicirculars,   vestíbul   i   la   còclea   o   caragol.   Es   separa   del   laberint   membranós  per  l’espai  perilimfàtic.     El   laberint   membranós   està   envoltat   per   limfa.   Distingim   entre   perilimfa   (K+<Na+)  i  endolimfa  (K+>Na+),  que  a  causa  de  la  diferència  en  la  concentració  de   ions  de  sodi  i  potassi  es  genera  un  potencial  elèctric.     Hi   trobem   dues   bosses:   utrícul   i   sàcul.   L’utrícul   és   l’origen   dels   canals   semicirculars   superior,   posterior   i   lateral   els   quals   presenten   unes   dilatacions   en   l’extrem   més   proper   a   la   bossa   conegudes   com   ampolla   on   es   troben   els   òrgans   sensorials   de   l’equilibri   o   vestibulars.   La   cresta   ampul·lar   és   una   porció   de   l’ampolla  que  inclou  cèl  neuroepitelials  i  sustentaculars  en  una  càpsula  gelatinosa   sense   electròlits.   Hi   ha   engruiximents   coneguts   com   màcules   utriculars   que   presenten   cèl   neuroepitelials.   Són   cèl·lules   ciliades   amb   un   quinetocili   i   diversos   esterocilis,   que   es   diferencien   per   la   presència   d’un   corpuscle   basal   en   el   primer.   Aquest   conjunt   de   cilis   són   els   mecanoreceptors   que   detectaran   el   moviment   d’otòlits   en   l’endolimfa   i   transmetran   la   informació   a   través   de   canals   iònics.   Estàn   abraçades  per  un  nervi  desde  la  seva  porció  basal  exceptuant  la  porció  apical,  lloc   de   sortida   dels   cilis.   En   funció   dels   nervis   que   rep   cada   cèl·lula   distingim   entre   tipus   I   (nervi   aferent)   i   tipus   II   (nervis   eferents   i   aferents).   Entre   les   cèl   neuroepitelials   es   situen   les   sustentaculars.   El   sàcul   és   l’origen   de   la   còclea   un   conducte  semicircular  en  forma  de  caragol  que  dóna  dues  voltes  i  mitja  i  que  conté   els   òrgans   sensorials   auditius.   En   la   seva   membrana   basilar   té   l’òrgan  de  Corti   amb   cèl   neuroepitelials   i   sustentaculars.   La   màcula   sacular   té   la   mateixa   organització   que  la  utricular.             ...