A favor i en contra de les belles infidels (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 1
Fecha de subida 08/12/2014
Descargas 30
Subido por

Vista previa del texto

A FAVOR I EN CONTRA DE LES BELLES INFIDELS Després de la mort d’Étienne Dolet, al llarg del segle XVII a França s’inicia un moviment més aviat contrari a la traducció, en el sentit que alhora comença un moviment de reivindicació del francès com a llengua de cultura, literària, de relació internacional, un intent de fer gran la llengua francesa (xovinisme francès). El segle XVII és el gran segle de França (Molière, Maria Antonieta, Versalles, Lluís XIV). França vol esdevenir un gran país, i la llengua hi juga un paper molt important. Volen ennoblir la llengua en consonància amb l’imperi francès i en detriment de la traducció, ja que qüestiona el vigor del francès i hi competeix. És una gran llengua que va en detriment de totes les altres llengües menors, pretén aniquilar-les: occità, bretó, català.
L’any 1634 a França a França s’inventa una infraestructura, una institució, la primera del món: l’acadèmia de la llengua, una institució dedicada a vetllar pel bon ús i la promoció de la llengua. A partir de la creació de l’acadèmia, a partir del segle XVIII van sorgir altres acadèmies. [L’anglès encara no té cap organisme regulador, es considera com a admès o no admès un terme segons si la BBC el fa servir.] Per tant, es tracta d’un moviment a favor de la llengua, implícitament en contra de la llengua (pretén fer-li ombra) i que va identificat amb el gran imperi d’un país. En aquest context versallesc, sorgeixen les belles infidels. El concepte ve de la traducció d’un text de l’escriptor romà Lluciá, Històries verídiques pel traductor Nicolas Perrot d’Ablancourt. Com que la infidelitat sempre va associada amb la feminitat, D’Ablancourt va fer al pròleg la comparació que la traducció és com les dones, que ell gosava afirmar que totes eren belles i infidels. També en aquest prefaci feia una altra comparació, dient que les traduccions han de fer un paper semblant als ambaixadors: es vesteixen segons els costums del país on es troben. A la traducció ha de fer-se exactament el mateix: vestir-se segons els costums del lloc. D’Ablancourt i tot el moviment defensa un tipus de traducció totalment anostrativa, que s’adapti a les maneres de fer del lloc, als gustos del lloc, amb una llibertat interpretativa, manipulativa, de reescriptura. Escurçar un text, allargar-lo, modificar algun aspecte, ampliar-lo, reduir-lo, o canviar-ne el final. És un tipus de traducció llibertina, que pretén embellir els textos, fer-los més elegants i atractius. Sempre són obres belles, les traduccions, agradables al bon gust francès, amb un objectiu final: que les traduccions millorin els originals. Hi ha un objectiu no confessat rere aquest tipus de traducció: una gran prevenció contra la traducció i un desig d’enfortir la llengua pròpia (el francès). La traducció es posa, en aquest cas, a disposició de la llengua d’arribada.
Les belles infidels van sacsejar Europa, van causar un trasbals per traduir d’una manera tan subversiva. Van deixar una petja profunda. A partir d’aquest moment, les belles infidels són una referència. La seva influència ha perviscut fins a avui dia. No en la pràctica, perquè és una manera difícil d’aplicar, però en la teoria de la traducció actual, té molts seguidors d’escoles i moviments que intenten ser mínimament subversius. [Dossier pàg.
15 ] ...