4. Llums i ombres de la Catalunya baixmedieval (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 28
Fecha de subida 19/06/2014
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

BLOC 4: LLUMS I OMBRES DE LA CATALUNYA BAIXMEDIEVAL: 1333 – 1486 Els segles XIV i XV son els de la crisi baix medieval. Però no tot es tant fosc.
TEMES: 1. INTRODUCCIÓ 2. INTERPRETACIONS DE LA CRISIS 3. LA DEMOGRACIA I EL MON RURAL 4. ECONOMIA I GRAN COMERÇ 5. SITUACIO SOCIAL I POLÍTICA 6. LES GUERRES: LA CIVIL I LA REMENÇA 1 1. REPÀS SOBRE ELS REIS Els reis que governen abans de l’extinció del casal de BCN:   Alfons el Benigne (III) o governa del 1327 al 1336, regnat molt curt.
o Té conflictes amb Sardenya, illa amb la que hi havia els pisans, els dominis catalano-aragonesos... i que a nivell de jurisdicció hi havia molts que volien manar i quedava lluny  enfrontaments. Però es conquereix Saquers o S’incorporen Atenes i Neopàtria o Guerra naval amb Gènova.
o Es casa amb Teresa d’Entença, hereva contat d’Urgell. Un dels fills d’ells serà comte d’Urgell i els seus descendents rere el compromís de Casp, els seus descendents demanaran el tron.
o I respecte a les relacions amb Castella, casament d’Alfons amb Elionor de Castella, amb qui va tenir 2 fills en segon matrimoni.
o Els fills d’ambdós matrimonis s’enfrenen. Els matrimonis, conseqüència important.
Pere III el Cerimoniós o 1336-1387, llarg regnat o Fill de Alfons III i de Teresa d’Entença.
o Comença la crisis, al 1333.
o S’enfronta amb conflictes interns, com el problema de les unions d’Aragó i València, aixecaments de la noblesa però també del braç popular, que s’aixequen contra l’autoritarisme de Pere III i també de la pressió fiscal que exerceix.
o Aquests problemes s’aguditzen quan al 1347 mor Maria de Navarra i hi ha problema successori, perquè Pere elegeix perquè se li ha mort el fill, i elegeix successor la seva filla Constança. Però després es torna a casar i té més fills.
o Annexió del regne de Mallorca (es torna a incorporar a la corona).
o També es produeix l’acostament amb Sicília amb el seu matrimoni amb Elionor de Sicília.
o Conflicte amb Sardenya, genovesos...
o i Guerra dels dos Peres (llarga guerra perquè Castella vol recuperar territoris murcians incorporats a regne de València, Aragó no vol la guerra, però s’enfronten. Paper important en ell Elionor de Castella, que vol afavorir al fill Ferran.
o I problema dinàstic a Castella.
o Guanyador en la guerra dels dos peres: no hi ha. Però Catalunya perd molt (homes, diners...).I la guerra provocarà la fallida d’alguns banquers catalans, i territoris que eren motius de disputa.
o A més a més, problemes familiars entre germanastres i les intrigues de Elionor de Castella.
2 o  Crònica de Pere III reprodueix conversa entre Alfons el Benigne i Elionor de Castella, mostra l’enfrontament.
Fills del Cerimoniós: o Joan I el Caçador:  del llarg regnat del pare serà el duc de Girona.
 Quan arriba al tron només estarà 10 anys (1387-1396).
 Es casa primer amb Mata d’Armanyac i després amb Violant de Bar.
Són franceses, introdueix moda francesa, escriptura bastarda...
 Joan es un rei amb poca tirada a governar. Li agradava la vida de cort i era rei feble.
 S’aguditza crisis o Martí L’humà  mor al 1410  Polítiques per pacificar el país  El casen amb María de Luna  Després amb Margarida de Prades.
3 2. DIFERENTS INTERPRETACIONS DE LA CRISIS Hipòtesis actuals: una època de llums i ombres Segles XIV i XV s’atura bruscament el creixement dels segles anteriors.
Aquests segles son segles de decadència, una decadència marcada pels conflictes, tant al camp com a la ciutat, a tots els nivells, com entre noblesa (no d’acord amb política successòria del rei) i també classes populars (contra pressió fiscal).
També, però, influeix la mala climatologia, mala alimentació, malalties, contracció demogràfica, problemes econòmics... i al segle XV s’intensificaran els problemes polítics.
Els s. XIV i XV, crisis a nivell europea, que coincideix en certa manera amb ella. Però tot i així, hi ha elements semblants, però el ritme i seqüència no son exactament els mateixos. No tothom està ara d’acord amb la mateixa existència o visió de la crisis.
En qualsevol cas, actualment la visió que tenim no es tan catastrofista ni tan negativa com la que es tenia fins el moment. De fet, alguns historiadors quan parlen dels segles XIV i XV parlen d’impacte desigual de la crisi.
Això ja dona idea de que la crisis no sempre es igual o constants. Hi ha llums i ombres. Hi ha molta ombra, però també llums: conquesta de Nàpols, presència catalana en la Mediterrània, situació de la cultura catalana en aquests moments... No tot es foscor.
A més a més, s’abandona la idea de la crisis continuada, de que al 1333 ja no es surt de la crisis fins finals del segles. En realitat fins 1462 (inici guerra civil catalana) es considera que hi ha etapes de creixement i de crisis diverses. Gaspar Feliu no parla de decadència, sinó de creixement, però amb alguns moments de recessió.
Per tant, imatge sobre la crisis va canviant, sempre ha preocupat molt als historiadors. Depèn de les fonts la crisis arriba abans o després.
La interpretació catastrofista decimonònica D’on prové aquesta visió tant catastrofista de la crisis del XIV-XV? Durant renaixença del XIX, amb la història romàntica i nacionalista, que fa que es culpi d’aquesta crisis a la dinastia dels Trastàmara. Es a dir: es culpa als trastàmara de la desfeta del XV.
I quines culpes se’ls hi donen? Com arriben els reis castellans que desconeixen la realitat catalana, els costums catalans, i volen imposar els seus consellers i formes de fer de Castella, fa que la política seguida no sigui la que hi convenia. Però només es una visió del romanticisme on es busquen causes exògenes.
Però els problemes ja venien d’abans, amb davallada demogràfica del 1348, quan un terç o un quart població desapareix.
4 Però en 150 anys es produeix un canvi: de ser una de les màximes potències de la Mediterrània, es dona pas a altres economies emergents, com Castella, França, Anglaterra o València, i Catalunya triga en refer-se per a ocupar el seu lloc en l’economia.
Ara tenim interpretacions diverses. Veurem les de Pierre Vilar i de Mario Del Treppo.
La interpretació de P. Vilar Vilar escriu a principis dels 60: Catalunya dins l’Espanya Moderna. S’escriu en francès i es ràpidament traduïda al català.
Per poder explicar l’època moderna tira enrere, per veure el punt de partida de la Catalunya Moderna.
Així, dona una visió amplia del problema i intenta donar una explicació d’aquesta crisi.
Les seves idees van tenir una acceptació immediata, i un dels primers en acceptar-les fou Jaume Vicens Vives, un gran medievalista.
I de fet, aquestes hipòtesis encara són acceptades en gran mida, tot i que algunes idees han estat superades. Però la seva base es manté i segueix sent referència.
Què deia? -Segle XIII:    Bona part del segle XIII fou el segle de plenitud, sobretot rere les conquestes de Mallorca i València, perquè hi ha prou homes i dones per a donar la mà d’obra necessària i recursos del camp i de la ciutat, que permeten conquerir i després poblar tots aquests nous territoris.
A més a més, aquest segle XIII també es el moment en que Catalunya intervé a nivell diplomàtic, polític i militar al N. D’Àfrica, i es relaciona amb el papat, amb França, Gènova... controlant les interferències de les diferents potències, y pot participar obertament en el comerç amb Orient.
Així, al XIII, Catalunya esdevé una de les grans potències de la Mediterrània, el XIII es el període de plenitud catalana.
-A mitjan XIV:    Depressió general a Europa I a Catalunya, entre 1348 i 1380, hi ha una crisis demogràfica i agrària.
I Catalunya no es recupera al mateix ritme que la resta d’Europa: farà que Catalunya mai recuperi la seva situació anterior, i deixi de jugar posició capdavantera dins de les potències europees.
5   Aquesta disminució demogràfica té unes conseqüències immediates: o Disminució producció agrària  de retruc, disminució de la demanda procedent del camp (hi ha menys pagesos que compren)  fa disminuir les rendes dels senyors feudals.
Tot això explica que es freni el primer motor de creixement català: el camp. Però el motor urbà continua a ple rendiment, si més no durant un temps. Continua el comerç, la circulació monetària.
-Per això considera, que entre 1380 i 1450:    hi ha prosperitat o plenitud, però amb els primers símptomes de debilitat, desequilibri i descontentament social.
És ara quan es produeix l’assalt al call (1391), un dels símptomes del descontentament, perquè els jueus es consideraven com el cofre i el tresor del rei. Que significa l’assalt? Intentar buscar respostes de la població a la seva situació, buscant culpables, que trobaren en els jueus, al costat de casa. Els culpables de la pesta, per exemple, es consideraria que foren els jueus. Això provoca la desaparició dels calls jueus.
També l’economia comença a estar fortament endeutada, Catalunya comença a perdre pes respecte als altres territoris colona catalano-aragonesa, y es passa d’una societat emprenedora a una societat rendista. El capital ja no s’inverteix en negocis, sinó en comprar rendes (propietat, deute públic...).
-I de 1450 a 1462, abans de l’inici de la guerra civil:    Ja parla de crisi econòmica i de que comencen les lluites socials, tant al camp com a la ciutat. Són unes lluites que acaben avocant el país a una guerra civil i a les guerres remences.
Desemboca en enfrontaments oberts i clars.
Així, a mitjan XV, en 10 anys, daltabaix important: o Comerç es redueix un 25% o I la crisis continua malgrat la guerra  crisis provoca la guerra i sobreviu a la guerra.
-Vilar considera que fins la sentencia arbitral de Guadalupe, 1486, no es començarà a pacificar el camp. I no serà fins llavors que començarà Catalunya a sortir de la crisis. I costarà segles a que la situació torni a ser la mateixa que es tenia al punt de partida.
-Així, durant molt de temps, Catalunya continuarà vivint en la mediocritat.
Les seves hipòtesis són les més difoses per donar explicació a la crisis baix-medieval, però no són les úniques.
Mario Di Treppo Mario Del Treppo, “els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalano-aragonesa”.
6 Canvia la visió, menys pessimista:   considera que la crisi és posterior a la guerra civil, i que es per culpa de la guerra civil.
Hi ha altres factors que porten a la crisis, però la causa fonamental és la guerra civil, culpable principal de la decadència de Catalunya, sense negar que abans hi haguessin hagut problemes abans del segle XV, doncs hi havia senyals difusos de malestar, perquè que sense la guerra, s’haguessin superat.
Altra diferència amb Vilar: la valoració del període posterior a la guerra civil:   Recuperació de la producció i del comerç rere la guerra, segons Treppo, gràcies a la política de protecció de la monarquia de la producció manufacturera.
La visió de Treppo no es tan pessimista com la de Vilar.
Analitzem ara, un per un, els factors que portaren a la guerra.
7 3. LA CRISIS DEMOGRÀFICA I AGRÀRIA (mirar doc. Campus) Durant la Baixa E. Mitjana, sens dubte, es produí una important davallada demogràfica. La població va disminuir moltíssim. Es va perdre una part molt important de la població, més de la meitat.
La primera causa de la davallada:  Com diuen les fonts, de “lo mal any primer”, el 1333  es considerà el primer mal any per les mateixes fonts, el principi d’un seguit de desgràcies. La forma de qualificar aquest any ja ens diu que pels homes i dones de principis del segle XIV aquest any fou un any d’inflexió entre un període de creixement i un de crisi. A partir d’aquest moment, venen anys dolents.
o Climatològicament fou nefast, provocant que les collites siguin molt dolentes.
o I per tant, no hi va haver prou aliment per alimentar a tota la població  va haver molta fam a camp i ciutat.
Després, més desgràcies, destacant la pesta:     1348  arriba la Pesta Negra a Catalunya, de nord a sud i del mar a l’interior. En tres dies es moria  així, molts morts, i les mesures higièniques nefastes. I cada 5 o 10 anys, n’hi havia un brot.
1262  mortaldat dels infants: els nens que havien sobreviscut a la pesta no eren immunes, i al rebrotar aquesta, moriren.
1371  mortaldat dels mitjans amb un nou rebrot de pesta.
I amb això, rebrots constants cada aprox. 10 anys: o 1374-75 o 1381-84 o 1394-95 A més, altres problemes:    1357  plaga de llagostes, provenia del nord d’Àfrica i menjaven tot el que trobaven 1373  terratrèmol 1427 i 1448  terratrèmol Xifres (mirar doc. Campus) Fonts que tenim per contar la població son fiscals, aproximades, sobretot els fogatges, que busquen saber quantes llars havia a Catalunya per pagar els impostos:  Al 1300, tenim 125.000 focs, i un càlcul d’uns 500.000 hab.
8    Abans de la pesta, tenim uns 476.820, al 1347, la població ja ha disminuït.
I si mirem el 1497, tenim uns 224.356  la població ha disminuït a la meitat.
A partir de 1515, es comença a remuntar, i ja tenim 240.356 persones.
El primer en estudiar les xifres fou Nadal.
Els estudis fets per exemple a Vic a partir dels llibres d’òbits, s’estima que la davallada amb la pesta seria entre 1/4 o 1/3 de la població. A Girona, Guilleré calcula entre un 15 i un 20%. En definitiva, les xifres per a la pesta negra són entre 1/4 o 1/3 de la població. Per tant, la davallada demogràfica fou importantíssima.
Catalunya, a més, fou el territori més afectat de la confederació.
Al segle XVI comença lleugerament a recuperar-se la població, i no serà fins finals del XVII i inicis del XVIII en que es superi aquest mig milió d’habitants del 1300. Es triga 4 segles.
I aquesta davallada, a nivell de mentalitat per als que sobreviuen, la gent queda molt tocada.
Sorgeix una nova visió sobre la mort, neix una cultura macabra, un tracte diferent a la mort: por, desconfiança, angoixa, desesperació.
Aquesta angoixa fou un element més d’aquesta crisi.
El camp i la població pagesa davant la crisi A banda de la davallada demogràfica per factors naturals, al camp es dona també per altres factors:   Es perd població per la pesta i les fams però també perquè molts pagesos marxen a la ciutat en busca d’una nova vida i oportunitats, disminuint la població.
Això provoca l’abandonament de terres i masos: entre els que moren i marxen, hi ha terres i masos que queden abandonats. I què fan els que queden? Fer-se amb els masos i les terres dels quals es podia obtenir un major rendiment.
Tot i que disminueix la producció agrària perquè hi ha menys mans per a treballar la terra, augmenta la productivitat: com que es treballen les millors terres, amb menys esforç s’obté més benefici. Tot i així, no es suficient per mantenir la producció agrària.
I els masos que queden desocupats són els que la documentació anomena com a “masos rònecs”. Són masos abandonats. Tothom en parla, però no en sabem gaire cosa.
Què ens diu tot això? Que el sistema feudal no va saber fer front a aquesta situació: mentre va anar augmentant la renda feudal, no miraren de solucionar cap altre problema.
9 I molts senyors feudals, el que intenten es per poder mantenir la seva situació els seus ingressos, augmenten les exaccions sobre els pagesos, empitjorant la situació de la pagesia encara més. Lligaran encara més els remences per a que els pocs que quedin continuïn treballant la terra.
Qui surt beneficiat llavors? Els pagesos que aconsegueixin les millors terres amb l’abandó, aconseguint augmentar la productivitat. Aquests es guardaran el cereal que sobri un cop han menjat i pagat les rendes. Uns ho invertiran en comprar terres (poden encara i ser remences) i en organitzar els seus camps (amb vinyes, safrà... produint productes no necessaris per la seva autosuficiència). Alguns remences fins i tot acaben tenint remences al comprar masos que venen amb aquests.
I aquests són els pagesos que al final estaran al costat del rei. Fins i tot alguns remences enriquits ajudaran al rei en els deutes, buscant una millora de la condició social i acabar amb els mals usos, el que demanaran amb la Sentència arbitral de Guadalupe, per deslligar-se de la terra i poder viure com a pagesos grassos.
Per tant, la contrapartida seran els senyors feudals que s’empobriran, i de retruc, disminueixen les rendes i no podran comprar tants productes del comerç.
10 4. ECONOMIA I GRAN COMERÇ Com afecta la crisi a la ciutat i al comerç? La ciutat Si parlem de la ciutat, la crisi demogràfica també afectà. Fins i tot afectà més a les ciutats.
Però no només cal tenir en comte la davallada demogràfica per les morts al camps, perquè també va haver davallada per la migració camp a ciutat  això frena una mica la davallada demogràfica, perquè hi havia encara feina, crisi no afectà en un primer moment l’artesania: una pujada de salaris va atreure els pagesos. Es necessitava mà d’obra i així s’atura la davallada demogràfica urbana, que en relació a la població total del principat, va augmentar: explica que es mantingués la producció artesana i que el comerç no decreixi.
També es lliga a que a la 2a meitat del XIV apareixien nous oficis, i paral·lelament es difon l’organització i reglamentació de la feina: comencen a aparèixer i a organitzar-se els gremis i les corporacions d’ofici.
Destacarà sobretot la producció tèxtil (draps), però també el treball dels metalls, el vidre, el corall, el cuir, la plata i la construcció (és el moment d’efervescència del gòtic català).
Construcció naval segueix creixent: es fan grans drassanes. Pels 1420, es podien construir i reparar en el mateix moment fins a 30 galeres: mostra la importància de la flota catalana, superior al XV a la de Marsella, Pisa o Nàpols, encara que sempre estan les grans competidores: Gènova i Venècia.
La situació es va aguantant. El problema: l’abastiment de la ciutat  no hi ha prous mans, amb la crisis agrícola, per produir el que necessitava per alimentar a la ciutat  Catalunya ja no es autosuficient en referència a productes bàsics. L’avituallament serà clau en els segles XIV i XV.
Serà funció dels municipis, de les autoritats municipals, garantir l’arribada d’aliments a la ciutat, perquè la gent hi pugui accedir.
El fet que sempre no hi hagués suficient blat, cosa que fa pujar el preu, crea avalots, aixecaments de la població famolenca.
Però també arribarà un moment que tota aquesta població que arriba del camp serà massa: tindrem un excés de mà d’obra barata, no qualificada. Provocarà baixada salarial. Sense l’aliment suficient i a més sense diner per a pagar-lo, es va fent una muntanya per crear aquesta situació que anirà bullint fins vessar el got.
Un dels més destacats avalots de ciutat arreu Catalunya: 1391  assalt als Calls. Resultat: desaparició dels calls. Però també s’assalten les cases de la gent més adinerada.
Veurem una llarga sèrie de conflictes, com els del XV a nivell polític, com els enfrontaments entre la busca i la vida.
11 Comerç a llarga distància En qualsevol cas: la 2a meitat del XIV, la producció artesanal cresqué a bona part de Catalunya: la més abundant, la producció tèxtil, especialment dels draps de llana.
Veurem com aquesta producció llanera creixerà considerablement fins al punt que farà que no s’hagin d’importar teixits d’alta qualitat, i el que es més, que s’exportin. Permet que no decaigui el comerç: que es produeixin draps de llana de mitjana-alta qualitat fa que es mantingui el comerç exterior: també es transporten armes, cuirs, corall... els productes catalans s’introdueixen al comerç de llarga distància.
Per tant, es manté el comerç a llarga distància. Aquest comerç marítim es sobretot al Mediterrani Occidental (relacions amb Nord d’Àfrica, Sicília, Provença (entrant en conflicte amb Gènova i Pisa). Així, per aquí circulen esclaus, produccions ceràmiques, Sicília...
Comerç amb el nord d’Àfrica: es important  els habitants d’aquests territoris no s’havien especialitzar en el comerç exterior, eren passius, compraven bàsicament, i s’extreia or, i com la balança de pagament sempre afavoria als catalans, es compensaven les pèrdues amb Flandes i Prox. Orient. Així, el comerç amb barberia interessava en tot moment als mercaders catalans.
Sicília:   situació estratègica en el Mediterrani: és al mig. I tots els viatges que van cap a l’est o l’oest, hi fan parada. I allà, Sicília era punt de redistribució dels productes. Els catalans, a més, hi tenien el control polític. Això fa que tinguessin unes condicions aranzelàries millors.
De Sicília s’importava el cereal per pal·liar la necessitat de blat de les ciutats.
Catalunya feia de distribuïdora dels productes que els mercaders catalans compraven a Prox.
Orient o altres terres i els venien a Occitània, P. I., occident...
Comerç a llarga distància, paper fonamental en economia catalana, però entra en crisis a mitjan segle XV. I tota la producció que es relaciona amb aquest comerç, també decau. La crisis del comerç arrossegarà la de l’artesanat, i crearà molt d’atur i accentuarà els problemes.
¿Per què entra en crisi el gran comerç?   Pel creixement de la inseguretat.
La davallada dels ingressos.
A partir de 1430, baixaran molt els viatges directes fins Prox. Orient i Grècia, perquè hi ha inseguretat: es faran viatges més segurs, no s’arriscaran tant, amb l’amenaça turca...
12 I a la part occidental, que passarà? Comerç català patirà: Gènova o domina tot, els mercaders castellans apareixen a escena, i la monarquia francesa protegirà el port de Marsella. Serà més difícil que els mercaders catalans arribin a la Provença...
1430, caiguda important del comerç, i a partir de 1453, caiguda ja inevitable. Els consolats arreu mediterrània es tancaran definitivament.
I poc més tard, començarà la guerra civil, que provocarà la crisi segons De Treppo: desapareixen capitals, es perden mercats...
Certament, els mercaders intenten deixar la Mediterrània i mirar cap al Nord, però aquest comerç no aportava tants beneficis pels mercaders catalans. A Flandes es comprava més que es venia (i el que es venia venia d’Orient, productes que ja no arribaven).
Monarquia i comerç Paper de la monarquia davant d’aquest comerç? La política dels reis, no només del casal de BCN, sinó també Trastàmara, fou afavorir-lo, però també el perjudicaren:   La guerra de Pere el Cerimoniós amb Gènova, que porta a més pèrdues que beneficis Alfons el Magnànim, per conquerir Nàpols, trinxa tota la Mediterrània. I ja no torna, i deixa a la muller com a lloctinent, així com al germà Joan II.
Així, tot i les polítiques protectores, les guerres empitjoren la situació.
Però l’economia no només va patir en aquests aspectes.
Cal veure les guerres a les quals els reis arrossegaren.
Les despeses de la corona cada cop són majors, però per altra banda, els ingressos de la Hisenda Pública són menors. Per tant, tot això complicarà la situació de la hisenda.
L’endeutament reial i la fallida de la banca catalana Les guerres, conquestes... fan disminuir la Hisenda Pública, i els reis ja no podran demanar més diners a les corts, i vendran el seu patrimoni, una manera d’aconseguir diners: alienació del patrimoni. I a qui el vénen? A la noblesa i a la burgesia. És a dir, vendran les propietats per aconseguir diners per a mantenir les polítiques de guerra i conquesta.
Qui es el més perjudicat? Els habitants que vivien en aquestes senyories que ara el rei venia.
 Per una banda, els compradors intentaran recuperar el més ràpid possible la inversió, augmentant la pressió fiscal sobre els habitants de les senyories. Augmentaran les exaccions sobre aquests habitants.
13  I a més a més, els reis estimularan als habitants d’aquests indrets en la recuperació d’aquest patrimoni per part de la monarquia. En la venda s’estableix condició de que es podrà recuperar la venda en un període de X anys a un preu determinat (venda a carta de gràcia).
--I d’ón treuen els diners per comprar-lo de nou? Feien que la població reunís els diners perquè el rei pogués recuperar el que havia venut.
--Altra solució de la monarquia per aconseguir diners de forma ràpida? Demanar préstecs. Demanava diners als banquers i la forma de garantir el pagament dels interessos era mitjançant els impostos que hauria de cobrar en el futur. Així, cada vegada, els interessos seran majors i cada vegada hauran de demanar més i més préstecs per tornar els demanats. Els reis provocaran la fallida de la banca catalana.
De retruc, portarà a una crisi financera, i entre el 1380 i el 1383, cauran les cases de banc (taules de canvi). Les més famoses són les de Pere des Caus i Arnau d’Olivera.
Per tant, la banca perdrà la confiança amb el rei i altres possibles clients, i provocarà l’entrada de banquers estrangers (sobretot italians) que substituiran aquests canvistes. Així desapareix la banca catalana.
Segons Claude Carrère  les fallides de bancs foren produïdes per un excés del deute de la monarquia i a més, perquè els interessos eren altíssims. I a més a més, a part d’aquesta crisi financera, tindrem una crisi monetària, en part provocada per l’entrada de moneda dolenta des de França. A més a més, política monetària monarquia no fou massa unitària o suficient per garantir el contrat.
A més, augmenten la pressió fiscal no només augmentant el valor dels tributs, sinó creant-ne de nous. I aquesta pressió fiscal va provocar que els municipis també fessin fallida. Els reis, cada vegada demanaven més pagaments als municipis, i aquests, a causa de la crisi, tenien més despeses d’avituallament.
L’endeutament dels municipis Aleshores, què passa als municipis? Augmenten els impostos, crear-ne de nous, i després, endeutar-se assíduament, a través de la venda de censals morts i violaris. El que fan es vendre deute públic. El crèdit i la usura, la forma d’amagar-ho, era comprant i venent diners. Són una espècie de “crèdits encoberts”.
  Censals morts: el particular deixa uns diners i es retorna en pensions anuals fins que es redimeix.
violaris: la pensió es vitalícia.
Aniran venent censals morts i violaris per poder pegar les pensions d’uns censals morts i violaris... i es farà al final una bola.
El que significà es que a finals del XIV, del pressupost municipal: 14    les despeses de manteniment del rei, dels camins, i altres infraestructures (Despeses més socials), estaven entre un 5 i 10% del pressupost despesa municipal.
Però del que devien per a satisfer la fiscalitat del rei, usaven entre un 10 i un 40%.
I els interessos i l’amortització del deute estava entre el 50 i el 75%.
Per tant, més de la meitat del pressupost o dels ingressos dels municipis anaven per pagar el deute. Per tant, no només rei endeutat, sinó també els municipis, i la població, que per pagar els deutes també emetien censals morts i violaris.
Tothom estava endeutat. A l’altra banda estaven els que cobraven aquestes pensions. Passem d’una economia emprenedora a una rendista: el diner ja no s’inverteix en negocis o produccions, si no a comprar censals morts, patrimonis reials que aliena el rei... es el moment en que la burgesia començarà a assentar-se, ser rendible, i aliar-se amb la noblesa per a aconseguir títols nobiliaris (perquè la noblesa també es va anar arruïnat).
La diputació del general també emetrà censals, i com a garantia, oferirà la generalitat, l’impost que havia de cobrar. Això farà que uns impostos que en un principi eren temporals entre cort i cort, com que es necessitaran per pagar violaris i censals morts, deixaran de ser temporals fins que no se saldi el deute. Es fa el salt d’institució temporal a permanent.
En resum: veurem com cada any, les quantitats a pagar per fer front a les pensions, cada cop seran més grans. Tot i que en un principi era una bona opció, al final, a mitjà i curt termini, això va ser desastrós, perquè serà impossible fer front a aquests interessos, que en molts casos són de per vida, fins que no es redimeix la quantitat. S’entra en una espiral inacabable.
Passarà que molts municipis serà impossible pels habitants fer front a tota la despesa, i molts abandonaran els municipis. I els que queden, encara hauran de pagar més.
La situació serà insostenible. I això farà que la situació social i política estigui cada cop més encrispada. I els enfrontaments cada vegada seran més i més importants, entre els diversos sectors socials. Però no només entre el poble venut i les classes altes, sinó també trobarem l’enfrontament de les classes benestants (noblesa) amb el rei.
Al final, tot farà trontollar la societat, i generar malestar i malestar arreu entre els diversos estaments.
I si la situació econòmica i financera trontolla així, de la crisis social i política només hi ha un pas.
15 5. LA SITUACIÓ SOCIAL I POLÍTICA La situació social i política va ser moguda, sobretot a partir de finals del segle XIV.
Xoc en la concepció de governar A part d’aquests problemes, hi ha un altre en base a la concepció política, la forma diferent d’entendre i veure les coses: es basava en dues formes diferents d’entendre la política.
S’accentua amb arribada Trastàmara. Enfrontament claríssim entre:   Tendència autoritària de la dinastia Trastàmara (volien imposar tant sí com no la seva política). Estaven acostumats al que passava a Castella.
L’altra concepció: la fèrria defensa del pactisme per part de les corts i la diputació del general. No s’entén com la voluntat d’atendre els interessos del poble, sinó com a defensa dels drets dels estaments que participaven a les corts: defensen els seus interessos de classe.
Però a això s’hi suma que els Trastàmara son més rics que el casal de BCN, i que tenen moltes propietats a Castella, i fa que en un principi no siguin tant dependents de les corts. I no se’ls passava pel cap que haguessin de consultar a les corts per a dur a terme la política fiscal. A Castella, el rei tenia més iniciativa fiscal.
Així, en primer lloc, xoc entre la concepció de com governar.
Els conflictes socials   Per una banda, els senyors feudals, gran burgesia i estaments eclesiàstics, contra: La pagesia i els treballadors urbans.
Per tant, aquesta crisis baix-medieval fou també una crisi provocadora i provocada d’altres. Tot s’interrelaciona. Arran crisis econòmica, agitacions arreu (avalots...). Tot es causat per crisi econòmica amb rerefons social i polític.
1. Conflicte urbà. La Busca i la Biga D’entre els més conegudes agitacions socials pel que fa als grups urbans, destaca la que es dona a BCN, sobretot per les conseqüències que tindrà durant el regnat d’Alfons el Magnànim i en l’esclat de la guerra civil. I quin és aquest conflicte? El de La Busca i la Biga.
Regnat d’Alfons el Magnànim (mitjan segle XV), a BCN. El que significa l’enfrontament entre la busca i la biga es una lluita organitzada entre dos partits o faccions oposades i enfrontades.
Uns són la busca i uns la biga. Per què estan enfrontats? Es barallaven pel govern municipals i 16 per l’aplicació del seu programa, de les seves propostes de govern, per l’aplicació de la seva política econòmica per fer front a la crisi.
La Biga:   És l’oligarquia urbana tradicional (ciutadans honrats, mercaders rics, banquers, rendistes, grans propietaris, importadors). I són els seus representants els que tradicionalment havien monopolitzat el govern de la ciutat. Per tant, el Consell de Cent estava en mans dels representants de la Biga, de l’oligarquia urbana.
Biga governa fins 1453. Però no van desenvolupar un programa econòmic per pal·liar la crisi, perquè governaven d’acord als interessos de la classe dominant, i aquests interessos econòmics no coincidien amb els habitants normals.
La Busca:     Partir format per elements molt diversos de Barcelonins (mercaders, menestrals, artesans...), sectors més populars.
La Busca representaven els interessos de la producció i del comerç d’exportació.
1453  va tenir lloc un “cop d’estat” de la Busca, amb el suport de Galceran de Requesens (governador) i d’acord llavors amb Alfons el Magnàni.
Així, formà un consell de (Cent) de buscaires moderats, integrat per 22 ciutadans, 50 mercaders, 26 artistes i 78 menestrals. Aquesta composició, on el pes està en les classes més populars.
A partir d’aquest moment, el govern de la Busca inicia una profunda reforma econòmica i també política. Per tal de fer front a la crisis, els mercaders i menestrals proposen:     Devaluació de la moneda (no agrada als rendistes) Mesures proteccionistes en relació a la indústria tèxtil (es va prohibir la importació de draps, contra els grans mercaders) Armar un seguit de galeres per tal de protegir les naus que mercadejaven per la mediterrània, atacades per la pirateria.
Rebaixada dels impostos, però no fou possible. Però sí van intentar reduir els sous dels alts càrrecs i van fer esforços per a un millor avituallament de la ciutat.
Això va entorpir les mesures preses per la Busca, però a més a més, el poble menut, també es sentí defraudat, perquè les mesures no eren suficients per pal·liar la crisi.
Aleshores, la Biga, amb suport corts, sobretot dels estaments eclesiàstic, i de la generalitat, van prendre de nou el poder, i els membres de la Busca foren torturats i alguns condemnats a mort. Té lloc al 1462, a les portes de la guerra civil. I per tant, això va fer que la Biga tornés al govern municipal.
17 2. Antecedents del conflicte agrari Amb el conflicte agrari, es barregen els interessos dels senyors (conservadors) i les contradiccions de la monarquia, perquè reis duran a terme política filo-remença, i per altra banda, també seguiran una política imperialista subjecta als subsidis de les corts. És a dir, els reis estaran a favor dels remences alhora que hauran de claudicar davant les corts per poder finançar les campanyes.
Alfons el Magnànim, política filo-remença, però també claudicarà davant de les corts.
I es precisament ara quan per aconseguir diners, el rei activarà la lluïció de les jurisdiccions empenyorades. Una forma de aconseguir diners era vendre territoris i recuperar-ho amb que els pagesos ho paguessin, i això es la recuperació de la lluïció. I per altra banda, cedeix a les demandes dels senyors a les corts i comença a recuperar senyories empenyorades, i fa que el revifament del problema agrari vingui d’això.
Així, el que faran els pagesos serà intentar recaptar diners amb la intenció que el rei els hi doni el seu suport. I el 1448, els representants dels pagesos, els síndics, oferiran a la reina Maria (dona del Magnànim que actua com a lloctinent quan aquest conquereix Nàpols hi s’hi queda) 64.000 florins per tal de redimir els Mals Usos. La monarquia ho accepta, però diu que en vol 100.000.
Aleshores el rei disposa que es puguin celebrar reunions de 50 en 50 pagesos, permet que els pagesos s’organitzin, per tal de recaptar els diners. Aleshores es forma el “Gran Sindicat Remença”. Es divideix entre tots els focs i a cada pagès li toca una quantitat.
La reacció senyorial: prohibir als pagesos de les seves senyories participar en aquests reunions de 50 en 50, i fins i tot, el bisbe de Girona excomunicà els representants reials que estaven obligats a assistir-hi.
Aleshores, 1449, la reina reacciona i ordena que es compleixi allò acordat; que es poguessin reunir els pagesos, i pren els remences sota la seva protecció o salvaguarda. I és en aquest moment, 1449, quan la reina es posiciona clarament a favor dels remences, i les corts i la diputació del general comencen a intervenir directament en el conflicte, com a representants de les classes privilegiades.
1450  els pagesos presenten a la reial audiència un plet per tal de deslliurar-los de les servituds a les que estan sotmesos. Ho van fer, però no coneixem el text de les demandes. I què fan els senyors? Pressionen el consell de Cent perquè intervingui, i escriuen al rei dient-li que els pagesos remences volen ocupar la diputació, lliurar Catalunya al rei de França, i a més a més, apoderar-se de les terres dels senyors sense indemnitzar-los.
A partir d’aquest moment, els senyors radicalitzen les seves postures, i aquesta situació es manté fins 1462, quan tot esclata.
Així conflicte urbà i agrari. Ens falta ara un tercer factor que explica l’esclat de la guerra civil.
18 3. El conflicte del príncep de Viana.
Tercera pota: el conflicte del príncep de Viana, Carles de Viana Era fill de Joan II    al 1448, Alfons mor i es succeït pel germà Joan II (també Joan de Navarra, perquè és rei consort de Navarra pel seu matrimoni amb Blanca de Navarra).
Quan mor Blanca al 1448, Joan es proclama com a successor de la seva muller Blanca, com a rei de Navarra.
Però Carles, el seu fill, príncep de Viana, es considera hereu del tron de Navarra.
Això crea fortes desavinences i enfrontaments entre pare i fill.
Al darrera de tot això, per a molts, estava la nova muller de Joan de Navarra, Joana Enríquez, amb qui havia tingut un nou fill, Ferran (el futur Ferran II el Catòlic). I el que fa es començar a maniobrar perquè Carles de Viana fos desheretat i que ho heretés tot el seu fill Ferran.
Aleshores el rei empresona al seu fill Carles i la resposta de la Generalitat no es fa esperar: considerava que l’empresonament violava les constitucions de Catalunya. I per això va organitzar un exèrcit la generalitat per tal d’impedir l’entrada del rei a Catalunya (era fora en aquests moments).
Davant d’això, Joan II claudicà, i va alliberar el seu fill Carles, i accedí a negociar amb els representants del principat.
 Aquestes negociacions es van formalitzar amb la signatura de les capitulacions de Vilafranca del Penedès. En aquestes capitulacions, es recullen totes les mesures d’un govern pactista que afavoria les reivindicacions dels estaments, i es reduïa al mínim el poder del rei. Es reduïa tant fins al punt que el rei no podria entrar a Catalunya sense l’autorització de les corts. I a més a més es nomena com a lloctinent perpetu a Carles de Viana.
Però el 1461, el príncep de Viana mor en unes circumstàncies no aclarides. Mort carregada de misticisme. El romanticisme rescata a Carles com a salvador de la pàtria. Les sospites caigueren en la madrastra Juana Enríquez, com a enverinadora.
Aquesta mort va aplanar el camí a Ferran.
Ja estem a les portes de l’aixecament del 1462.
19 6. ELS ANTECEDENTS DE LA GUERRA REMENÇA El conflicte de les remences: ¿què suposà?¿com evoluciona?¿com es converteix en clar enfrontament entre senyors i pagesos? El cas dels remences, tota l’evolució del conflicte, es un dels pocs casos en que Catalunya surt als manuals d’Història Medieval Universal, perquè es un tipus de conflicte que fou habitual a Europa en el XIV-XV. Però en aquest cas, majoritàriament es creu que els remences fan una guerra contra els senyors, i que guanyen: es el 1r conflicte pagès europeu en el que els pagesos vencen als senyors. En el XIV i XV hi ha aixecaments pagesos arreu Europa contra els senyors, però Catalunya es els primers que guanyen.
Feudalisme segueix vigent, jerarquitzat, i es la raó de que els remences segueixin sortint.
Determinats consellers d’agricultura en fan referència. A quedat des del XVI en la memòria popular. Els pagesos van aconseguir la llibertat rere la lluita.
¿Qui són els remences? Són persones que no tenen llibertat de moviment. Vol dir que no poden abandonar les terres, el mas, la senyoria, sense el coneixement del senyor, fet que implica pagament en el món medieval, on tot es compra, on tot es paga. El remença pot marxar, però ha de pagar.
Però si té la resta de llibertats:         Decideix sobre casar-se Pot vendre Pot arrendar Pot fer testament Pot testificar en un judici Tenir càrrecs de representació Elegir hereu ...
La servitud medieval no es una esclavitud. Allò ja s’havia trencat a partir de la feudalització del segle XI. Hi ha esclaus, però la seva condició es molt diferent a la del remença, el qual sí que pot posseir i tenir terres.
I la servitud remença no es cas exclusiu de Catalunya: es part del sistema feudal arreu d’Europa. Poden ser condicions variables, però arreu hi ha servitud, es fenomen normal i part del propi sistema. No és en absolut un cas aïllat.
20 La diferència dels remences amb els altres serfs d’Europa: que tenim molta més quantitat que ha generat més documentació, de manera que els coneixem més. En canvi, a tota Europa, el seu coneixement és més difós. Així, als remences catalans els coneixem millor.
Estudiar els remences és apassionant. La condició afecta majoritàriament a la Catalunya Vella, la major part dels remences són d’aquí. I la major part dels pagesos de la Catalunya Vella són remences. Catalunya Nova té casos clars també de servitud semblant, amb característiques molt semblants. Però la remença afecta sobretot a la Vella.
Problemes de l’estudi Tenim dos problemes per estudiar-los:   No hi ha lleis clares que regulin la servitud a Catalunya. Hi ha lleis que afecten la servitud, però no defineixen que vol dir ser serf. Així, cal estudiar el que la pràctica ens diu, el que succeïa.
A la major part de la documentació no es fa constar la condició jurídica de qui hi surt, no sabem si són serfs, perquè era una dada ja ben coneguda per a la comunitat ni tampoc la condició afectava el document.
Només trobem referència directa en els documents que tenen directament a veure amb la servitud.
No hi ha dubte quan es parla, als documents, de: “Els meus homes”, els homes meus”, “homes propis”, i quan ja no tenim dubtes es quan es diu “home propi sòlid i afocat”. A vegades hi ha pagesos de qui no sabem la condició jurídica i que no ho sabem fins que no trobem un doc.
relacionat directament amb la servitud.
Característiques:   Servitud a la Catalunya Medieval és una servitud real. Va lligada a la terra, es la terra la que exigeix la servitud. Es la terra la que es de condició servil. I en un món feudal agafes la condició de la terra en la que vius. La terra, que és del senyor, és la que lliga al remença, no és el senyor: depens d’una terra que depens d’un senyor, perquè estàs afocat a una terra.
Implica que si més no inicialment, sobretot a partir del XI, tots els remences tenen terra, un lloc on viure i treballar.
Servitud també és, a part de real, servitud personal: es transmet de pares a fills. Bona part dels remences catalans ho són per viure en mas i perquè els seus pares ho eren.
Per tant, després també trobarem remences a vil·les i ciutats: la majoria són pagesos, però també en tenim aquí, fills segons que no han heretat un cop establida la figura de l’hereu.
21 Els homenatges servils Com s’entra en aquesta condició? Amb un acte d’homenatge (un homenatge no feudovassallàtic, sinó servil). Són molt semblants, però molt diferent: en el primer,un noble pacta amb un noble, o un lliure amb un lliure. Amb el segon, un pagès es fa d’un senyor i perd la llibertat.
A Catalunya tenim moltíssims homenatges servils, perquè amb ells es demostrava que la servitud era patent. I tots segueixen un mateix patró. I després de l’homenatge servil, no hi ha opció a tornar enrere, més que comprar la pròpia llibertat.
En els homenatges servils hi ha unes condicions indubtables, però d’altres ambigües, que poden usar-se de maneres diferents.
Condicions:     “No abandonaré la terra” (condició clara) o Els homenatges comencen amb el nom, la filiació i el lloc d’habitació, seguir de reconèixer que “sóc home propi”, o “soliu i afocat”...
o Després diu per què ho fa: perquè es hereu del mas, perquè els seus pares ho eren...
o Després es deia el “no abandonaré la terra”.
“No perjudicaré al senyor” (condició ambigua) o Aquí s’agafen tan remences com senyors quan esclata el conflicte.
Es comprometen a “no reclamar privilegis, ni de vil·les, castells, ni de llocs determinats” (condició clara) o No poden beneficiar-se dels beneficis que es donen a la Catalunya Nova i de retruc, a la Vella.
“jo i la meva prole, nascuda i per néixer” (clàusula clara) o Afecta també a tots els descendents Quan es presta l’homenatge? No hi ha normativa: normalment quan heretes el mas o et cases, o quan el senyor vol, o quan el compres, normalment a cada capbreu (documents on el senyor feudal capreva totes les seves terres, es una foto de tot el seu domini) tornes a fer una prestació d’homenatge.
La prestació d’homenatge és tan important que hi ha exemples d’intents d’evitar-la, sobretot a la gent de la ciutat que només ho ha de ser per haver-ho heretat dels avantpassats. Hi ha molts exemples de reclamacions, però solen perdre.
Una altra fórmula: “estic servil a les servituds humanes”, una altra condició ambigua, però que indica que s’està sotmès als Mals Usos. Els senyors feudals van fossilitzar unes pràctiques que abans eren possibles, i que ara es tornen obligatòries, i tots, fins i tot senyors, els anomenaven així, Mals Usos.
Mals Usos 22 A Catalunya hi ha 6 Mals Usos:       Eixorquia: el remença que mor sense fills, paga l’equivalent a 1/3 part dels béns Intestia: mort del remença sense testament, paga l’equivalent a 1/3 dels béns.
Firma d’espoli forçada: grava el matrimoni amb algú d’una altra senyoria, està penalitzant el matrimoni exogàmic. Es paga el 20% del valor.
Remença: compra de la llibertat de la terra, però un cop t’alliberes no pots ja treballar les terres ni de viure al mas, per això molts no s’alliberaven.
Redempcions o de les noies verges: el costum marca preu en 2 sous 8 diners (es pot pagar) o Però en les dones normals, 1/3 part dels béns.
Àrcia: en tenim pocs casos, com la cugucia, cosa que fa sospitar. Penalitza la crema accidental del mas o les terres.
Cugúcia: mal ús que els remences usaren com a bandera, perquè atenta contra qualsevol qüestió moral: penalitza l’adulteri de la dona remença. Distingeix: o Si la dona comet l’adulteri sense coneixement marit: 1/3 bens de la dona es divideixen entre el senyor i el marit o Si ho fa amb coneixement del marit: 1/3 part dels béns van integrés al senyor o I si ho comet instigada pel marit: 1/3 part dels béns del marit són pel senyor.
Però en tenim només un exemple a tot Catalunya al XIII i XIV. S’amagava.
Els sis mals usos donen al senyor un guany econòmic. Però a més a més li permet controlar a la família pagesa. Es pot immiscuir dins el funcionament d’aquestes famílies.
A través mals usos, els senyors controlen els pagesos i la terra, controlen l’explotació agrària que exigeix la servitud, i de fet ho paga la gent que treballa aquestes terres, no els remences de la ciutat.
Fora d’això hi ha altres pagaments que coneixem en teoria, perquè la Sentencia de Guadalupe les anul·la, que no sabem si es practicaren:     Dret de flaçada: el senyor agafa la millor flaçada del pagès que mor Dret d’alletar (els fills del senyor) Dret d’anar a servir: fills anar a servir a les terres del senyor, però es solia cobrar sou Polls d’estó El problema dels Mals Usos: dona pàtina a que les persones sotmeses i estan immerses en el sistema feudal, arbitrari per tant, i cada senyor pot fer una cosa diferent als altres. Els remences depenen absolutament dels seus senyors, que pot demanar el que vulgui.
A més, els senyors es preocuparen de que els seus pagesos quedessin desprotegits, i d’evitar la interferència del poder de la monarquia i del poder civil, laic, dins les seves pròpies senyories.
23 Ius Maltractandi 1202, corts de Cervera: llei del dret de maltractar (ius maltractandi)  diu que els pagesos que siguin maltractats no poden apel·lar als tribunals reials. S’ha interpretat com que monarquia legalitzava el maltractament, es considerava llei encaminada a perjudicar els pagesos. Però la llei diu que no poden apel·lar als tribunals del rei, que el rei no es fica, no que ho legalitzi.
Les corts foren a canvi d’un important pagament dels senyors al rei. I es una concessió gravíssima, perquè el monarca reconeix que hi ha uns territoris al marge de la seva sobirania on no pot entrometès.
Es un sistema arbitrari, i sabem el que diuen els documents, que foren escrits pels senyors. Era car fer documents, i molta gent moria intestada. Tenim molts documents dels remences, però no expliquen la seva vida. Tenim clar el que els senyors es queixen dels remences, però en sabem poc del que els senyors feien dels remences. Tot el que els hi feien ens ho hem d’imaginar.
Causes de la revolta remença La discussió sobre la servitud: el per què de les guerres que hi haurà, i si els Mals Usos eren o no important. Pels medievalistes es fonamental, pels modernistes no. Pes econòmic real a part, perquè es podien pagar, tenen un paper simbòlic clau. Són, indubtablement, una injustícia, i els remences quan comencen a reclamar l’abolició, parteixen d’això, de que son injustos.
Els Mals Usos, a més a més, publiciten la condició: a la que hi ha la mort, tots saben que es remença i el que es té. Fan pública una condició que es podria dissimular, i es mostra absoluta del control absolut del senyor.
Però no tot remença pagava mals usos. Són evitables. Si fas testament, tens un fill, no et cases amb algú de fora, no fas adulteri... no ho has de pagar. Es una estratègia d’enriquiment i d’evitar que se’t fiquin dins de casa els senyors. I demostra una determinada condició socioeconòmica.
Una de les premisses que estem d’acord: la servitud no es sinònim de pobresa, però fins als 70, es considerava que tenien una condició jurídica i econòmica igual, sent classe totalment homogènia. Però darrerament veiem que no: i la clau per entendre el conflicte armat arrela en la diferent condició econòmica, perquè hi ha uns rics i uns pobres.
Per tant, la remença, econòmicament no es una classe homogènia.
24 A partir del XIV i de les catàstrofes i la crisis agrària, la diferenciació econòmica del remences encara creix més.
Veiem remences pobres, mitjans, no pobres, que viuen bé... i remences rics, que fins i tot tenen esclaus, llibres, objectes de plata, pells, coure, espècies...remences fins i tot que tenen remences, que tenen el domini directe d’un mas (un que no es el seu): paguen mals usos al seu senyor i cobren uns altres. Així, les diferències econòmiques es van fent abismals, i quan comenci el conflicte, els objectius i les reclamacions seran diverses, cada tipus de remença demanarà una cosa o una altra.
La servitud i la crisi La servitud evoluciona, i el que semblava una cosa al final es una altra. La servitud apareix al segle XI a Catalunya, amb la feudalització, per tal de lligar al pagès a la terra, per tal de que el senyor segueixi cobrant les rendes. Es un sistema que garanteix l’explotació continuada del seu domini i el cobrament continuat de les rendes. Sorgeix per tal de retenir pagesos a la terra i els ingressos, per a beneficiar als feudals.
Però passa el temps i al XIV hi ha una gran crisis, i al camp català de la Catalunya Vella, crisis demogràfica brutal: molts pagesos moren i altres escapen, i altres es fan amb terres de pagesos que han mort. El que succeeix es que canvia la conjuntura i la correlació de forces entre pagesos i senyors  si en una terra hi ha un remença, el senyor no pot fer res.
A partir del XIV, els senyors perden, perquè una terra no treballada no produeix ni paga renda, i els ingressos del senyor disminueixen. Intenten exigir més i agreugen més el problema.
La servitud, que comença a beneficiar els senyors, amb la crisi els perjudica. I la servitud, que comença perjudicant als serfs, a partir del XIV i el XV, a alguns els beneficia, i pot decidir abandonar la terra per dedicar-se a unes altres que no són les del senyor.
A la llarga, el XIV i XV perjudica al senyor, i al XVI encara més. No tots els remences sortiren beneficiats, però alguns sí, i a partir XVIII i XIX faran grans fortunes.
25 7. LES GUERRES CIVIL I REMENÇA La guerra civil És una guerra que mostra les contradiccions d’una època que s’acaba, d’una situació de crisi del sistema polític, econòmic i social.
Les causes principals de l’esclat de la guerra:   Conflicte del camp Mort del príncep de Viana I si gratem més, les causes reals son:    La situació d’enfrontament de la monarquia, que tendeix a l’absolutisme, amb aquesta noblesa i estaments que defensen el pactisme per defensar els seus interessos.
Però també rerefons econòmic en la guerra: o la caiguda del gran comerç o una situació agrària difícil arran de les mancances del sistema feudal o un problema monetari o ...
I també rerefons social: o Enfrontament entre els poderosos que es resisteixen a fer front a la crisis, que té les causes en el sistema feudal, i no busquen alternatives.
Són les causes reals, però el que preval ara per explicar la guerra civil, són les causes polítiques.
Es produeix enfrontament entre dos bàndols:   Els estaments, encapçalats per les corts i diputació del general La monarquia amb el suport dels remences i de les classes urbanes.
Per tant, enfrontaments entre un bàndol i l’altre, i el rei usarà les forces remences per lluitar contra els senyors, que s’organitzaran com a guerrilles i actuaran a la Catalunya Vella, sobretot a la zona nord, a terres gironines. I estaran encapçalats per Fransesc de Verntallat. Aquests pagesos es coneixeran com a Verntallats. Verntallat serà conegut com a capità de la zona de muntanya de les comarques gironines.
Aleshores, contant amb l’ajuda dels pagesos, Joan II entrarà a Catalunya, però sense el consentiment dels organismes de govern que estipulava la concòrdia de Vilafranca del Penedès.
EL 9 de Juny del 62, Joan II es desposseït com a resposta al trencament de la concòrdia, dels drets a la corona, per part de la diputació i de les corts. Així, Joan comença a conquerir territoris i ciutats, creant espais que li fossin fidels.
Els dos bàndols aniran conquerint territoris per anar augmentant els seus suports.
26 I si el rei es desposseït, se’n necessita un nou. I es busca un substitut: i reconeixent el dret de les dones a transmetre la corona, s’escollí l’enemic de Joan II, el rei de Castella, Enric IV, descendent d’una infanta d’Aragó.
Però aleshores, Joan II aconsegueix que Enric IV abandoni la causa catalana mitjançant un acord.
Aleshores ofereixen la corona a l’Infant Pere de Portugal, nét del comte d’Urgell. I per tant, aquest passa a ésser conegut com a Pere IV de Catalunya, que arriba a BCN al 1464 i mor al 66.
I busquen un altre substitut: el conflicte s’internacionalitza: intervé Castella, Pere IV de Portugal, i França. I escullen substitut a René d’Anjou. Però no ve ni a Catalunya, sinó que envia al seu fill gran, Joan de Calàbria, que mor també al 1470.
Entretant, Joan II pacta el matrimoni de Ferran amb Isabel la Catòlica, germana d’Enric IV. I aleshores, el que aconsegueix el rei amb aquest matrimoni amb la Isabel, l’aliança amb Castella i cada vegada més territoris i ciutats que s’adhereixen a la causa reial, fins que l’octubre de 1472, s’arriba a un acord pel qual en teoria, Joan II esdevé el vencedor. En teoria perquè en la pràctica va claudicar en els punts polítics més importants:     El problema remença passà a 2n terme i fou obviat en la resolució del conflicte. La guerra acaba sense resoldre’s el problema remença, perquè el rei es compromet a respectar la situació política anterior al 1462, reconeix el pactisme.
En contrapartida, el rei obté l’anul·lació de la capitulació de Vilafranca del Penedès i l’obediència dels seus súbdits.
Però a més a més, no van prendre cap tipus de represàlia en contra dels sublevats.
Per tant, després de 10 anys de guerra, la situació queda en taules. I els que no veuen resolt el seu conflicte són els remences.
La segona guerra remença i la Sentència de Guadalupe Per tant, durant la guerra civil, té lloc la guerra remena per defensar els seus drets, i no acaba al 1472. Per tant, subsisteix el conflicte remença més enllà de la guerra civil, i com que no s’acaba, tindrà lloc una segona guerra remença, entre 1483 i 1486, que acaba amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486).
Aquesta segona guerra remença es radicalitza en les protestes remences. Estan ara encapçalats per Pere Joan Sala. I esclata perquè a les corts de 1481 el rei restableix els drets senyorials anteriors al 1455. I a canvi, el rei, ja Ferran II, rep 300.000 lliures.
Davant l’aixecament, la reacció del rei acabarà sent a favor dels remences. I el que fa és permetre als remences que es tornin a organitzar per recollir els 100.000 florins.
Aleshores, rere dures batalles arreu del territori, s’arriba a la Sentència de Guadalupe. Què significà? 27     Va abolir les carregues de caràcter personal que són aquells 6 Mals Usos.
Això provocarà que el camp passi d’estar poblat per persones sense llibertat a estar poblat per emfiteutes.
Comportarà que les relacions entre senyors i pagesos seran de caràcter contractual i no personal.
Per tant els senyors continuaran mantenint els seus drets pel que fa a les rendes.
28 ...