Apunts Art de Grècia i el Món Hel·lenístic (Jacobo Vidal) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 2º curso
Asignatura art de grecia i el món hel·lenistic
Año del apunte 2015
Páginas 20
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

ESCULTURA GREGA Relleu Arcaic Bases del relleu grec → Egipte i Messopotàmia.
Caràcter narratiu, a diferència de l’escultura; el primer relleu prendrà com a model l’escultura dels Kuroi i Korai, en comptes de la pintura - poca narrativitat.
Figures condicionades per l’ubicació, no són aillades de l’entorn.
Grècia primitiva no usa relleus en les construccions.
Grècia arcaica monumentalitza i requereix escultura decorativa = relleus.
En un principi l’escultura en relleu de mètopes i frisos és gairebé exempta, es fa ús de figures tridimensionals pensades com a relleu.
Temple d’Àrtemis a Corcira (Corfú), c. 600 a.C.
Primera gran obra arcaica.
Íntegrament de pedra.
Octàstil, dòric Frontons - 2 grans composicions d’escultures de pedra.
• Gorgona de grans dimensions ◦ Cames en esvàstica = cursa de genolls, manera convencional de representar velocitat.
• Grans lleopards • Sèrie de figures petites - significat dubtós ◦ Pegàs, home jove, home que rep una llança, déus lluitant...
Mescla d’elements i escales sense interrelació.
Lectures iconogràfiques: Tema apotropaic (defensiu) → Figures = guardians del temple.
En alguns temples sicilians es troben frontons amb una gran màscara de la gorgona + bèsties.
Tema narratiu → Perseu talla el cap a Medusa i en surt Pegàs i Crisador, fills d’ella i Posidó.
Figura amb llamp = Zeus; figura de la llança = Príam – gegantomàquia + idiopèrsis? Figura amb la llança = Rea, va vestida tal com es representa les dones -> Déus joves contra els déus anteriors – titanomàquia.
Moment de transició estilística i temàtica – dubte iconogràfic, temes inconexos, no hi ha decoració unitària.
Primer concepte de decoració: els temes apotropaics deixen pas a temes narratius vinculats a la mitologia.
També era comuna la decoració amb relleus de caire mitològic a les mètopes dels temples. Segueixen sent de caire escultòric, amb poca narrativitat.
ex.Heràcles i els cèrops, Temple de Seliunte, c. 550 a.C.
En època arcaica els acrotèris són decorats amb gorgones i victòries, mentre que en època clàssica es tendirà a motius vegetals o animals.
Niké de Deilos, d'Aqrqueno de Quios? c. 550 a.C.
Segons Plini el vell és el primer en posar-li ales.
L'escultura dels tresors Els tresors presenten la mateixa estructura que els temples – són tractats com a punts on fer aparèixer grans extensions d'escultura. Presenten certa sumptuositat ja que són destinats a dipositar ofrenes.
Tresor de Sifnis, Delfos c.525 a.C.
Estil arcaic madur.
4 frisos esculpits formalment diferenciats → 2 tradicionals i 2 moderns • • • Fris oest Carro d'Atenea? → arribada de les deeses al judici de Paris.
Desenvolupament del relleu – narrativitat, manera de fer pròpia.
Figures de perfil en plans paral.lels al fons.
Fris Sud Genets i cavalls.
Maduresa de l'estil arcaic Fons nord i est Escultor diferent, més modern (Andòcides?) mostra canvis estilístics que ens acosten al classicisme.
Nord → Gegantomàquia Esta → Assamblea de déus + lluita de Memnó i Aquiles.
Plans paral.lels al fons + escultures 3/4 – trencament del pla.
Composició atrevida, figures amontegades; trenca els convencionalismes de l'escultura exempta.
L'escultura arcaica L'art del període clàssic tracta sempre de representar les emocions dels individus, l'ethos i el pathos, el caràcter (interior) i el sentiment (exterior) mentre que l'art arcaic tendeix a no fer-ho.
A les obres on millor queda reflectida l'actitud dels artistes de l'època arcaica davant la representació de la consciència és als Kouroi.
Segons Plini el Vell no era costum representar les faccions d'individus que no meresquessin la inmortaliatat. També afirma que les primeres distincions honorífiques fóren fetes atletes olímpics per conmemorar la seva victòria. ex. Clèobis i Bito, c. 580 a.C.
Segons Palèfat el primer en realitzar Kouroi en actitud d'avançar va ser Dèdal.
Per altra banda, les Korai, versió femenina dels Kouroi, responen a un tipus creat a la zona jònica poc abans del 550 a.C.
Les estàtues arcaiques solen mostrar actitud de presència immutable, mentre que les clàssiques són més dramàtiques.
L'escultura arquitectònica va tenir gran trascendència en el desenvolupament de l'art clàssic i en la diferència establerta entre l'art grec i el d'Egipte i el Pròxim Orient.
Temple d'Afaia a Egina c. 480 a.C.
Clara evolució entre el primer i el segon arcaic Única escena narrativa perfectament ordenada, no presenta cap dubte compositiu – estandarització de la pràctica escultòrica al món arcaic.
Els dos frontons són presidits per la figura d'Atenea, tot i que el temple és dedicat a Afaia.
Atenea mostra semblança amb el model de Koré – somriure impàvic.
El context de l'escultura clàssica Context del s. VI → societat angoixada pel caos i descontrol, consciència de destí com a ent que controla les seves vides = creació d'esquemes permanents allunyats de l'experiència sensible => rigidesa de l'art arcaic.
L'últim art arcaic humanitza de forma superficial les seves figurues.
Punt de vista anatòmic – home Punt de vista expressiu – més enllà Apol.lo Strangford, c. 490 a.C.
Esquemes permanents allunyats de l'experiència sensible Efebus Criti, c. 480 a.C.
Experiència sensible.
L'artista grec passa d'estar interessat en els esquemes decoratius a estar interessat per l'anèlisi de la consciència: el seu art es fa emotiu.
Per què? Les Guerres Mèdiques són el punt d'inflexió.
Les Guerres mèdiques: Ciutats gregues d'Àsia Menor cauen en mans dels lidis a mitj. s. VI a.C. Que a la vegada cauen en poder de l'Imperi Persa al 546 a.C.
498 a.C. Les ciutats jòniques es revolten, Dàrius sufoca la revolta i envia una expedició a la Grècia Continental com a càstig, on els perses són derrotats a la Batalla de Marató.
El seu fill Xerxes organitza una gran invasió l'any 480 a.C. Les polis que estaven enfrontades entre elles s'uneixen davant l'enemic.
◦ Batalla de Salamina – 480 a.C.
◦ Batalla de Platea – 479 a.C.
La part nord de Grècia queda abandonada i Atenes és saquejada dues vegades.
Segons Robertson, es produeix un canvi substancial en l'art grec – s'abandonen els convencionalismes arcaics i s'accentua la tendència cap al naturalisme.
S'evoluciona cap a un nou estil → el clàssic.
Hi ha una relació de causa-efecte amb les Guerres Mèdiques: els grecs abandonen qualsevol relació amb l'art oriental (molt present en l'arcaic) degut a l'amenaça d'invasió.
Segons Pollett, hi ha dos factoris que caracteritzen el nou art, a part del naturalisme: Confiança ◦ Els grecs units han vençut l'imperi persa = confiança i optimisme.
Es passa a creure en l'existència d'un ordre – Zeus ha castigat l'arrogància dels perses. Le creença que el món podia tenir un sentit racional afavoreix un renovat interès per l'anàlisi de la naturalesa i de les seves condicions mutables.
Art = consciència del món Dubte ◦ Èsquil i Heròdot parlen de la hybris = arrogància, ambició desvocada que porta a la ate (bogeria) i al nemessis (càstig). Marca la tragèdia grega del s. V.
La confiança porta a experimentar amb representació de la vida interior conscient, sorgeix un interès per representar aspectes ombrívols.
Home = responsable del seu destí, els teus actes t'hi condueixen.
Després de les Guerres Mèdiques els grecs s'enfronten entre ells – un cop lliurats del perill es du a terme una mala pràctica.
Esparta es desentén de les zones encara afectades per el conflicte un cop lliure de l'amenaça persa.
478 a.C. - Atenes lidera la Lliga de Delos, ciutats confederades per recuperar les ciutats ocupades. La lliga recaptava diners que es guardaven al santuari panhel.lènic.
470 a.C. - s'obté victòria amb la lliga.
454 a.C. - el tresor es trasllada a Atenes = submissió de tota la lliga a Atenes = dubte, conflicte intern.
Dues faccions en la política interna d'Atenes: • Facció conservadora – Simó • Facció democràtica – Pèricles, que puja al poder el 461 a.C.
Esparta rebutja l'actitud d'Atenes → Guerra del Peloponès; el món del classicisme es veu en guerra permanent.
Els grecs consideren que les el.lits de les polis estàn entrant a la hybris, les conductes orgulloses són mal vistes.
→ caràcter seriós, meditabund, virtuós i terible de les primeres obres clàssiques.
Auriga de Delfos – ideal que encarna la prudència que es considera que manca en la política.
Igualment en pintura abunden les representacions de mortals castigats exageradament per la seva mala conducta pels déus.
Temple de Zeus a Olímpia, segon quart de s. V a.C.
Temes, esperit i força dramàticade l'Orestíada d'Èsquil.
Comparació literatura – desenvolupament plàstic.
Frontó Oriental: Cursa d'Enomau i Pèlops Situat davant l'espai de curses de carros dels Jocs Olímpics.
◦ Enomau, rei de Pisa tenia una filla, Hipodàlia, de la qual n'era molt possessiu i a cada jove que se li proposava el reptava a una cursa de carros amb trampa fent que perdés, i matant-lo tot seguit. El seu carro i armes les hi havia dades Ares, sempre guanyava. Hipodàmia s'enamora de Pèlops i convenç a Vistil, l'àuriga d'Enomau, perquè sabotegi la cursa fent morir a Enomau.
Vistil reclamarà a Hipodàmia el seu cos com a compensació, i Pèlops s'enfada i el llença al mar. Abans d'ofegar-se Virtil maleeix tota l'estirp del Peloponès.
Personatges inmersos en l'acció, es representa el moment prèvi a la cursa, quan es fa un sacrifici a Zeus (figura central), que mira a la dreta – grup de Pèlops, que guanyarà.
◦ Pèlops és representat sense barba = jove.
◦ Hipodàmia al costat posant-se/treient-se un vel = nòvia? Honors a la cursa? ◦ Enomau a l'esquerra de Zeus amb barba = madur. Boca oberta = enfadat.
◦ Al seu costat, figura femenina – sense rostre, cabells tibats (maduresa) i braços creuats = preocupació → Estèrope, dona d'Enomau.
Grups de carros + comitives.
Figures darrere el carro d'Enòmau ◦ Explressió facial corporal de gest natural – caracteristica fonamental de l'art el primer classicisme → mostren estat de consciència, al marge de la resta d'escultures del conjunt.
Figura del profeta o endeví (tipus Tiressies) – visió de conjunt del que succeirà.
=> cor de les eumènides – analitzen tot l que passa a la tragèdia i no troba cap sortida.
Frontó occidental: Centauromàquia de les noces de Piritous i Desdamia Marcat contrast voluntari amb el frontó oriental → grecs vencent la barbàrie i el caos → confiança.
◦ Apol.lo amb el braç dret estirat – decreta la victòria dels Làpites.
◦ A l'esquerra Tesseu i Piritous? S'han perdut.
A costat i costat grups d'homes i dones lluitant – emotius però continguts, no mostren excés d'expressivitat dramàtica.
Dos pols ideològics: • Confiança → Frontó Occidental • Dubte → Frontó Oriental Referència implícita a les Guerres Mèdiques.
L'escultura en Bronze Tècnica hegemònica en època clàssica i hel.lenística, no ha arribat.
Creada pels samis Roic i Tedor.
Centres de producció: Atenes, Argos, Sició, Egina, Samos...
Els tiranicides, de Criti i Nesiotes, 477 a.C.
Harmodis i Aristogitó, amants, intenten matar els tirans d'Atenes. En època arcaica se'n fa un grup – són desturïts i es refàn a la manera clàssica.
Caràcter sever de concentració en l'acció.
Àuriga de Delfos, de Criti (?) c. 478-494 a.C.
Original conservat; hi ha un enderroc a Delfos i queda colgada.
Forma part d'un grup molt més ampli.
• Carro, mosso de quàdriga, cavalls, deitat pujant al carro...
Composició lògica i natural, s'han trobat restes dels elements que falte.
Inscripció al pedestal – punt clau de contextualització.
Dedicada per un membre de la família Esdomenes en conmemoració a una victòria als jocs. 478-474 a.C → Eidomenes participa i guanya en uns jocs.
Expressió de l'ethos – el noble caràcter, serenitat, concentració...
Vinculada directament a les obres de Pítar – materialització dels poemes dedicats als vencedors.
Areté = virtud pròpia dels nobles.
Estàtua severa pròpia del Primer Classicisme, forma externa austera =/= decorativa.
El projecte constructiu de Pàtrocles El programa constructiu s'inicia c. 450 a.C. Amb l'objectiu d'embellir Atenes i recuperar-la de la destrucció persa + mostrar la seva superioritat en el context de les poleis gregues + conmemorar la victòria sobre els perses.
Inclou • Temple de Nèmesis a Ramnous – revenja divina contra l'excés • Temple de Posidó a Sínion – déu del mar ha donat la victòria naval • Temple d'Ares – déu de la guerra fa Atenes victoriosa • Temple d'Hefest i Atenea – intel.ligència divina dels artesans.
Partenó, d' Ictinos i Calícrates c. 447-432 a.C.
Construït sobr els fonaments d'un temple anterior destruït pels perses.
Ideal mensurabilitat → desviacions proporcionals intencionades per tal que la percepció visual sigui harmònica.
Correccions òptiques del Partenó: • Combinació de la necessitat i la intenció d'estètica – teoria de la correcció.
Segons Vitruvi, les columnes exteriors estàn contra l'espai i si no es fan més amples, es veurien massa primes.
◦ Alexemata – compensacions o millores per contrarrestar il.lusions òptiques.
• Podria ser que la intenció dels autors fos aconseguir una il.lusió òptica, una concepció mental diferent de com hauria de ser – teoria de l'exageració, de Pòlip.
Es tracta d'una aspiració ostentosa pròpia de monarquies orientals però no del Pèricles clàssic.
• Teoria de la tensió: correccions = desviacions intencionades respecte la realitat per crear tensió mental entre les expetatives i la realitat. Confrontació = interès.
Cap de les teories és enterament correcta.
Segons Pòlip, la teoria de la tensió = intel.lectual quadra amb l'Atenes de Pèricles i l'escola de l'Hel.lade.
Columnes dòriques, octàstil.
Caracter jònic? Grans dimensións = bosc de columnes, característica jònica.
Fris corregut (típic jònic) a l'interior → intencionat: Atenes (dòric exterior) domina el territori jònic (fris interior).
Harmonització – luxe (jònic) + simplicitat (dòric) = bellesa sense exageracions Ornamentació: Les mètopes = entre els ulls (del grec) → respòn a la seva situació al fris entre triglifs.
Fris dòric exterior és el més important en el context Atenes de Pèricles.
Més ric de l'habitual – pedra esculpida (normalment era decoració pintada).
92 mètopes més grans que l'habitual, esculpides entre 447-442 a.C.
Diverses batalles mítiques: ◦ Oest → Amazonomàquia ◦ Nord → Il.liopèrsis ◦ Sud → Centauromàquia // Història primitiva d'Atenes? ◦ Est → Gegantomàquia = repertori estandaritzat per la decoració dels temples a partir de s. VI a.C.
Triomf forces de l'ordre sobre el caos → exaltació d'Atenes com a ciutat civilitzada triomfal sobre els preses.
Personatges són encarnació de tipus i arquetips, símbols > retrats.
Cavi estilístic: del Primer Classicisme al Gran Classicisme Comparació ◦ Mètopa XXXI Exemple conservador, recorda a l'estil anterior. És de les primeres a realitzar-se, l'estil encara no està consolidat.
Musculatura dura linial → art sever Composició paratàctica – figures enfrontades però no relacionades Realitzada per autors ja formats sobre els paràmetres del primer classicisme.
◦ Mètopa XXVIII Evolució escultòrica → dinamisme, pictoricisme, clarobscurisme...
Composició innovadora – moviment, unifica forces contraposades de les figures, mostra una clara interacció.
Musculatura + mantell – ondulació de superfícies, vinculat a la incidència de la llum = pictoricisme.
Distanciament emocional pròpi del Gran Classicisme.
Diferències = problema historiogràfic.
Per què? Unes mètopes van ser fetes abans del Partenó per un projecte ordenat per Simó → hipòtesi NO acceptada.
Hipòtesi acceptada: Conviu el taller del primer clàssic alhora que el taller d'escultors joves que es forma en la construcció del Partenó sota les ordres de fídies.
Fris Interior Temàtica → Processor per Atenes, dels propileus a l'altar (dins l'acròpolis) 2 parts desiguals: Cantonada sud-est fins al fris oriental Part meridional.
Fris occidental Personatges a cavall cap a l'esquerra, miren a la dreta – inici de la processor.
Fris Septentrional Desenvolupament de la processor iniciada.
Cavalls, ancians, músics, víctimes sacrificals, carros de cavalls...
Fris Meridional El mateix.
Fris Oriental Costat est, sobre la porta de la cel.la (el més important).
Apareixen per primer cop personatges femeníns.
Representació de les Grans Panatenaiques Festes de Gran Panatenea: Tradició iniciada l'any 566 a.C. Sota el govern del Tirà Pisístrat; per competir amb els Jocs Pítics i els Jocs Olímpics; s'organitzaven competicions musicals i esportives i als guanyadors se'ls donava uan àmfora plenda d'oli. Cada quatre anys es celebrava una gran processor de la Porta de Dypilon pssant per la via Panateneica fins al Partenó. Hi podia participar tothom.
Assamblea de déus asseguts poden ser representats més grans – perspectiva jeràrquica. Estàn rebent les dues processons.
Al mig dels déus – 5 figures d'empeus: dones + nen + home, es passen el peplum = relació de la processor amb una cerimònia genèrica → cada 4 anys es teixeix una tela i s'entrega a Atenea => Festa de Gran Panatenea (aniversari) Representada la cursa de carros típica dels jocs als laterals.
Algunes hipòtesis parlen que no es pot tractar d'una representació de les Grans Panatenaiques ja que en aquella època la tipologia de decoració templar acceptada es cenyia a temes mitològics (i abans, apotropaics), un tema cívic no concorda amb la tradició representativa grega.
El que surt representat no s'assembla a les descripcions literàries de les Grans Panatenaiques que es fan a l'època – hauria d'aparèixer un gran vaixell (element important de la festivitat segons les fonts escrites) → Parlariem d'unes Grans Panatenaiques genèriques i ideals, simbòliques + elements d'altres parts de la festa (com ara els carros de la cursa).
Explicacions alternatives: • Mitològica 1a Gran Panatenaa, establerta pel rei Erecteu, consagració del temple a Atenea.
Nen que guanta el peplum = Erecteu? En el temes mitològics s'indica qui són els personatges, aqui no.
• Simbòlica Representació de processor indeterminada, simbolitza la grandesa d'Atenes, tornar a representar les celebracions aturades l'any 480 a.C. Per la destrucció de l'acròpolis. No és habitual la representació de temes cívics ni simbòlics.
Traslladar a l'art grec l'art propaganístic imperial dels perses amb L'Egeu incorporat a l'imperi? → no hi ha cap connexió forma/iconogràfica, a més no apareix el subdit pagant impostos a Atenes.
• Quasi històrica Gran Panatenea concreta, del 490 a.C (primera invasió persa), Batalla de Marató venç la invasió inminent → heroització dels soldats de la batalla.
No és habitual represetnar personatges mortals al costat de les divinitats.
Soldats de cavalleria són representats, però a la Batalla de Marató eren d'infanteria.
Fris Interior Originalment situat molt elevat = impossible visualització pel públic.
Era policromat – augmenta la capacitat volumètrica del baix relleu.
Refinament i delicadesa en el disseny – Per què, si està ocult pel fris exterior? → No està pensat com una obra individual, forma part d'un tot, conjunt arquitectònic alhora inmers en un projecte arquitectònic de bases ideològiques concretes.
És un relleu votiu – normalment l'escultura votiva es cenyia a petites estatues pel temple.
En aquest cas s'inclou en la mateixa arquitectura per constatar la seva importància.
Forma canònica del jònic: • Riquesa ornamental, gran fris inninterromput que recorre pronaos – naos – opistodom = gran luxe => símbol material del poder d'Atenes.
Estil → resultat d'un disseny individual, homogèni, d'un sol autor: Fídies (director del programa constructiu de Pèricles); no hi ha fonts que ho confirmin, però es considera així.
Fídies només dissenya – té un equip de pica-pedrers majoritàriament anònims. Se sap que era un equip molt extèns – es distingeixen vàris esculpidors a partir de trets formals però l'estil generalment és comú.
Alt grau de naturalisme, fluidesa de les formes i realisme; reflecteix l'estil del Partenó perfectament format, a diferència del Fris Exterior.
L'estatua d'Atenea Partenos és consagrada el 438 a.C. - teulada + estructura que l'aguanta (fris exterior) ha de ser acabat. El fris dòric seria enllestit al c. 440 a.C.
Fris interior és posterior, s'esculpeix un cop l'estructura arquitectònica és consolidada amb bastides. A la vegada es treballarà el frontó.
→ per això hi ha fiferència entre mètopes i fris interior.
L'estil unitari es desenvolupa i consolida durant el treball de les mètopes; quan s'esculpeix el fris interior ja han treballat junts anys.
Unitat formal dels rostres • Respòn a la distància sobre laque seria observat el fris? No • Missatge polític implícit – retrat de la comunitat ciutadana d'Atenes com un grup unitar i que es mou alhora recolzant a Pèricles? No Parlem sempre de retrats de categories o tipus, no són pensats com a individualitats = no requereix retrat diferenciat.
Es finalitza cap al 432 a.C. - inscripcions que constaten que és quan s'acaben els frontons.
A partir de 430 a.C. Es comencen a trobar mostres d'imitació estilística del fris interior del Partenó en esteles funeràries → intenció de plasmar l'estil més valorat de l'època? Els mateixos escultors del partenó es dediquen a altres coses i hi aporten l'estil? (431 a.C. Guerra del Peloponès – mor molta gent = recuperació i revalorització de la tipologia d'estela funerària).
Frontons 435 – 432 a.C.
Tècnicament diferents – escultures exemptes = composició bidimensional.
Eleent més important de les decoracions del temple.
Difícil anàlisi, l'any 1687 són bombardejats.
Estil unitari homogèni del partenó de Fídies.
• Frontó Occidental Conservat en més bones condicions, s'interpreta gràcies a les fonts escrites.
Segons Pausànies = lluita entre Atenea i Posidó pel territori de l'Àtica.
Tema mitològic, local d'Atenes, poca importància, elecció del tema vinculat amb el progecte de dignificació d'Atenes (imperialisme de Pèricles).
Tots els déus volien una ciutat al seu honor, Posidó es baralla amb Atenea per Atenes. Moment de gran agitació.
En segon pla – divinitats missatgeres de Zeus, Hermes i Iris.
Figures menors vinculades a les nissagues mortals dels fundadors d'Atenes.
Composició en V irradia força, ona expansiva d'agitació per l'espectador.
• Frontó Oriental Mal conservat, destruït des d'època bizantina.
Identificació impossible, segons Pausànies – naixement d'Atenea, tema important dins la mitologia grega.
Al centre hi hauria d'haver la representació tradicional del naixement d'Atenena del cap de Zeus. Al costat, Hefest, que l'ha feta sortir.
Centre exclusiu + ona expansiva.
Als extrems, carro d'Helios (sol) + carro de Selene (lluna) (hi ha restes de caps de cavalls). → iconologia, determinen un sentit profund en la lectura. Representació d'un cosmos ordenat en que Atenes = Atena és el centre al costat de Zeus = font de poder diví + Hefest, déu de la tekné i civilització.
◦ Les Parques (Hèstia, Dione i Afrodita?) Revolució artística – Gran Classicisme.
Simetria dinàmica, variada.
Escultura brillant, clarobscurista, modelació de volum, dinamisme... - tècnica dels panys mullats.
Estàtua crisoelefantina d'Atenea, de Fídies, 438 a.C.
Feta de vàris elements – or i ivori.
Esculpida directament per Fídies, dissenyador de tot el projecte constructiu.
Han quedat còpies a tamany reduït + descripcions: D'empeus, recolza el braç esquerre sobre l'escut, on hi havia la serp de l'acròpolis.
Mà dreta amb una victòria alada Niké.
Casc complicat, esfinx al centre + 2 pegassos als costats.
Faltaria la llança, recolzada a l'espatlla esquerra.
Sobre un pedestal, assistint amb els déus al naixement de Pandora A l'escut: • Amazonomàquia • Gegantomàquia • Centauromàquia.
Estàtua crisoelefantina de Zeus de Fídies al Temple de Zeus Olímpic c. 430-420 a.C.
Bastiment de fusta recoverta de guix o terracota, se li apliquen elements d'or i ivori.
A Omlímpia es troba el taller de Fídies on es conserven motlles i martellets.
Els escultors clàssics, escultura s. V Revolució expressiva, consciència del món en l'actitud de les esctultures.
Estil del Partenó – pictòric, clarobscurista...
Artistes principals: • Fídies • Miró • Policlet Miró era probablement d'Eleutera, deixeble d'Agelades d'Argos.
Treballa la representaciódel principi de moviment: rythmos – nova significació que s'atribueix a l'acció → mostres aïllades de moviment en una acció continua. Un sol rythmos ben escollit pot expressar la naturalesa de tot el moviment.
Discòbol, original de 460 a.C.
Atleta just en el moment abans de llençar un disc.
Es diu que podria representar l'heroi Jacint, estimat per Apol.lo que hauria estat mort accidentalment amb un disc. De la seva sang en sorgiria la flor de jacint.
Representació de la musculatura en màxima tensió, mostra de l'esforç físic que el rostre, en canvi, no expressa sinó en un lleu gest de concentració.
Torsió del tronc proporciona harmonia a la figura.
Estil característic del Primer Classicisme, l'atenció es centra en l'expressió del sentiment i el moviment.
Atenea i Marsias, original de mitjans s. V a.C.
Segons Plini el Vell és de Miró.
Marsias era un sàtir que recull una flauta d'Atenea quan aquesta l'adverteix de que no ho faci i acaba mort.
El conjunt escultòric representa el moment en que Atenea adverteix el Sàtir, que ja fa el gest d'intenció de collir-la.
La Vaca de Miró – fonts escrites ens parlen d'una obra on Miró representa una vaca amb gran realisme, cosa no habitual en les representacions escultòriques.
Policlet era provinent d'Argos, no tenia relació directa amb Atenes; Argos havia estat neutral en la majoria de conflictes que havien afectat Atenes; és la crisi de les Guerres Mèdiques la que provoca el canvi artístic cap al classicisme, Argos no participa d'aquest canvi.
Les seves obres presenten un estil molt diferènt del general de l'època, hi trobem aspectes arcaics, i no dóna valor a l'expressió ni el moviment.
Policlet s'especialitza en les obres d'atletes victoriosos en la tècnica de bronze. Són estàtues amb la mateixa finalitat que els Kouroi, destinades al temple d'Olímpia.
És el màxim representant del principi de symmetria = igualtat entre les parts.
Sistema de Policlet – s'aplica a obres més naturalistes, no és simplement una funció pràctica per construïr estàtues.
Segueix un contingut filosòfic basat en idees pitagòrques.
• Expressar to eu = allò perfecte o bo • Expressar to kallos = allò bell El cànon de Policlet → bellesa = proporcionalitat de les parts entre elles.
Discòbol original de mitjans s.V a.C.
Interès en la representació del cos de forma harmònica, basant-se en el seu tractat sobre el cànon.
Symmetria → l'obra ha d'estar composta per parts clarament definibles, conmensurabilitat de les parts.
Per demostrar la seva teoria del cànon es recolza en una obra: El Dorifor, original de c. 450-440 a.C.
Harmonia de forces contraposades, esquema entrecreuat.
Aguanta una llança que no es conserva, mira a la dreta però dirigeix el pas a l'esquerra.
Hi ha un enfrontament d'equilibri i moviment → contrapostum, trenca la llei de frontalitat de l'escultura arcaica.
Altres escultors del s. V Calímac – Segons Vitruvi és l'inventor del capitell corínti.
Cresiles de Cidonia Peoni de Mende Alcàmenes El canvi artístic al s. IV a.C.
Post – classicisme.
Praxitel.les és un autor formalment vinculat al s.V, però que presenta interessos hel.lenístics.
Representació de l'experiència personal: • Tendresa humana → Hermes i Dionís • Humor amable/culte → Apol.lo Sauroktonos, paròdia culte de literatura homèrica.
• Sensualitat → Afrodita i Pan treball del món femení, relació amb Nícies, pintor que li policromava els estàtues.
Afrodita de Cnidos (Venus Colona) Original de pedra perdut, tan famós que es representa en monedes – identificació de les còpies.
Primera representació del nu femení injustificat – escultures exemptes =/= narratives, mai l'acció demanava un nu, com a màxim s'intuïa en la tècnica dels panys mullats.
Hi ha possibles excepcions del c. 400 a.C., amb nus femeníns que segueixen el patró tradicional de nu masculí en estil i posició – Praxíteles crea un model de nu només aplicable al femení: Genolls junts, posició antinatural pels homes Malucs sobressortint = influència per tota l'escultura posterior.
Inclinació de les seves figures requereix un suport, en forma d'element decoratiu – Praxíteles utilitzara com a suport elements relacionats amb el personatge o narració.
→ Principi de rythmos Afrodita agafa la seva roba per cobrir-se = dóna sentit al nu, són excusa que fa entendre que l'hem sorprès banyant-se (el nu femení no era acceptat).
No s'accepta l'obra, que és traslladada a Cnidos i situada en una sala circular de manera que es pot observar des de qualsevol angle.
Valor en la sensualitat La Guerra del Peloponès trenca l'estat d'ànim confiat dels grecs.
Postclassicisme → experiències i valors individuals, el col.lectiu ha fracassat.
Canvis polítics profunds, s. IV desordenat.
Artistes grecs peninsulars treballaràn per monarquies orientals, es generalitarà en època hel.lenística.
Mausoleu d'Halicarnàs, s.IV NO és hel.lenístic.
Hi treballen Escopes, artista destacat del s. IV.
Halicarnàs = ciutat de cultura grega en territori jònic. Regna Hecatommo de Milasa, té un fill Mausol, estableix la capital a Acaria.
L'obra és ideada/iniciada per Mausol Promou un gran canvi urbanístic a la ciutat, estableix com a punt central el mausoleu (tomba de Mausol) Morirà i serà continuat/començat per l'esposa-germana Artemisia l'any 353 a.C., en morir ella es continua.
Segons Plini el Vell, es decideix continuar l'obra per part dels artistes cercant la pròpia glòria. De seguida queda en runes i en època medieval es fa servir com a font de pedra.
Autors: Arquitectes → Sàtir i Piti Escultors → Escopes, Briaxis, Leocites...
L'obra va adquirir molta fama, es va considerar una de les 7 marevelles del món clàssic.
Les fonts ens parlen d'una estructura piramidal sobre una base = similar a un temple uadrat, sobre un pòdi de 3 altures de dimensions quadrangualrs, entaulament piramidal coronat pe quadriga amb Mausol i Artemisa.
Nivells • 1r – Escenes de batalla, escultures de mides naturals • 2n – Escultures d'actitud tranquill.la i mides heròiques • 3r – Escultures de mida colossal que formven escenes d'acció • 4rt – Intercolumnis, figures colossals d'actitud tranquil.la • 5è – Sobre cornissa de la columnata, lleons de pedra.
Descoració en els frisos • Carreres de carros, a linterior? • Centauromàquia a la base de la quàdriga? • Amazonomàquia al nivell més alt del pòdi en les bàses de la columnata? Dues escultures → habitualment considerades Mausol i Artemissa, però són realment avantpassats desconeguts.
Mides colossals – 3m S'han trobat molts fragments més amb les mateixes característiques = són les figures tranquil.les de l'intercolumni, no les que coronen el mausoleu.
Autor Briaxis? No se'n sap res.
Panys mullats, utilització sistemàtica.
Escopes fou nascut a Pados i va viure entrre 380-330 a.C.
Treballava en bronze però es va especialitzar en marbre, que s'extreia de Pados.
Segons Pausànies era també arquitecte – li atribueix el Temple d'Atenea Alea a Tegea, estil de les escultures semblant al del Mausoleu.
Mostra interès en el pathos, expressivitat, destaquen en les seves escultures uns ulls molt marcats = clarobscur.
Se li atribueixen modls i tipologies escultòriques de gran influència.
Menade, s, IV a.C.
Expressivitat, postura que trenca amb la representació clàssica.
Lisip es considera el darrer gran escultor del s. IV. Natural de Sició, on néix la pintura segons Plini el Vell. La seva producció s'extén durant un ampli periode – 370-305 a.C.
→ exerceix de pont entre l'art clàssic i l'art hel.lenístic.
Existeix discussió sobre les datacions de la durada de la seva producció. És un temps molt llarg per l'habitual.
Avança l'hel.lenisme en època clàssica (com Praxíteles) Trenca estandaritzacions del s. V a.C. (com Escopes) 323 a.C. - mor Alexandre Magne = inici del període hel.lenístic.
No només estpa en actiu en l'hel.lenisme sinó que ho és plenament i es considera dels exponents més importants. Conrea els tipus escultòrics que marcaràn els segles posteriors. Innovador al llarg de tota la carrera, no trenquen la tradició clàssica, en són una evolució.
Etapes: • Clàssica Vinculació amb el model de Policlet (estàtues d'atletes), interès pel cànon.
Inicia la seva carrera amb estàtues d'atletes i crea un cànon de proporcions pròpi, no en tenim referència en un text original, només allò que se'n diu a textos posteriors → lleugerament més esvelt que el de Policlet, però parteix d'aquest.
Es diu que Lisip comença la seva carrera prenent Policlet com a model – informacións contradictòries → segons Plini el Vell, es vafer escultor seguint el model d'Eumop, que es proclamava deixeble de la naturalesa, i no de cap artista.
Lisip aspirava a un esquema de proporcions, no de forma abstracte o mecànica sinó que tenia en compte l'experiència visual, tenia en compte allò que l'ull percep en l'espai i els canvis òptics que es produeixen.
Característiques: ◦ Representació harmònica del cos humà ◦ Torsió en la composició del cos, trenquen principi de frontalitat = obres tenen més d'1 punt de vista.
◦ Braços i genolls surten de l'embolcall tancat tradicional.
Apoxiòmedes s. IV a.C. c. 340-330 a.C.
Atleta que es neteja l'oli amb l'estrígium.
Braços cap enfora.
Trobat 1884, s'accepta que és una còpia romana sobre un originalt de bronze, ja que se'n parla així en textos d'època de Tiberi.
El pes reposa sobre una cama, però les dues estàn en tensió, igual que es braços → no es segueix l'esquema de contraposto de Policlet – en cànon de Lisip funciona diferent.
= Innovació dins d'una tradició anterior Eros, s. IV a.C.
Torsió molt més marcada, braços surten fora de l'espai.
Eros descordant l'arc, Tracten d'influïr directament a l'espectador → mentalitat teatral.
Lisip és cridat la cort d'Alexandre el Gran, en fa vàris retrats = fama = crea un gran taller on trasllada les seves innovacions a l'època hel.lenística, la seve rellevància en època hel.lenística es basa en l'èxit de l'època clàssica.
• Fase Hel.lenística Teatralitat → manipulació de l'escala de les escultures.
Estatues colossals tendeixen a desaparèixer al s. V – tendència més humanista contestació a influències orientals. En època hel.lenística retorna l'estàtua colossal i l'interès pel món oriental + interès pròpi de Lisip no vinculat a la tradició → efectes teatrals de les estàtues colossals, que tenen efecte universal.
Heracles Epistrapeios Petites dimensions, joc d'escales. És Heracles sobre la taula.
Original fet per a la taula d'Alexandre el Gran, és una tipologia típica en art oriental.
Broma privada entre els dos? Comprimir en figura petita a l'heroi més fort de tot l'Olimp els podria haver fet gràcia.
Es coneix un Heracles Epistrapeios colossal = ha de significar algo més.
Heracles a taula – al final dels seus viatges és rebut a l'Olimp amb un gran banquet – Exploració de l'expressivitat emocional: pothos = cansament, Heracles abatut.
Alexandre el Gran = Heracles del seu temps, canvi de sentit a l'hora de representar el personatge d'Heracles.
Kairos Interès pel simbolisme, al.legoria de caire literari = descrita per autors de l'antiguitat: Calístrat, Posídip...
Vàries versions d'època romana.
Oportunitat només es presenta una vegada, sinó l'agafes per davant, per darrere no podràs.
...

Tags: