Tema 2. al-Andalus del 711 al 1009/1031 (II) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de España
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 20/04/2016
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

Formació dels col·lectius a partir d'un origen ètnic i per motius de fe o creencies.
Mossàrabs Dímmis Jueus (minoria) 1. Mossàrabs, progresivament es converteixen a l'Islam (muladites). Dins de l'organització política van mantenir les seves pròpies organitzacions internes (mateixes personalitats i funcion). Aquestes comunitats van seguir vivint per igual. Els caps mossàrabs actuaven com a pont amb els musulmans, també tindran funcions fiscals.
Havia figures per a solcurionar els litigis dins de la comunitat mossàrab, les lleis visigodes, també hi havia una jerarquia eclesiàstica (Toledo, Mèrida, Sevilla amb arquebisbe), realització de concilis. Aquestes figures havien de ser acceptades per l'estructura musulmana. Gran influència de les comunitats mossàrabas en els futurs regnes cristians.
2. Jueus, població minoritaria i van actuar favorablement a l'arribada dels musulmans (política antisemita dels visigots). Els musulmans com a alliberadors. Molts d'ells per la seva preocupació van ocupar càrrecs de al-Andalus, sobretot activitats financeres, comercials, artesanals i medicina.
s.VIII-IX-X- principis XI, formació de dos grans grups socials: 1. Hassa, grup dominant (asimilat a la noblesa), grup minoritari. Reben donacions, restes nobiliaris, grans propietaris de terres etc. Formats: la familia omeia (els primers en ocupar la Hassa), terratinents àrabs, els grans mercaders, alts funcionaris i generals de l'exércit.
Grup heterogeni però lligats per interessos de poder que pertanyen per motius d'origen, naixement, familiar etc. Encara així, és un grup obert, accés obert.
L'ascens social pot arribar per raons d'institució o econòmics, això provoca la constant renovació d'aquest grup. Accés de muladites amb el temps, esclaus alliberts i fins i tot jueus.
2. Fàmnia, tot lo contrari, “el pueblo llano” o la resta de la població. Molt nombrosa i la cultura o institució és escassa i l'economic precària.
Format: treballadors del camp i de les ciutats. Ètnicament format per muladites, berbers i mossàrabs, jueus no acomodats.
3. Grup intermig, una mena de classe mitjana. Format per professionals conectats amb la Hassa o l'administració del califat.
Mor de la medicina, de la cultura, de la religió, món del dret, tot el conjunt de funcionaris intermitgos etc. No són per qüestions familiars, sino per qüestions d'oficis o activitats.
Aquesta estructura es manté en època del'emirat i del califat en època d'esplendor. Això no fracassarà en època de decadencia del califat= tensions socials.
ORGANITZACIÓ AL-ANDALUS: 1. 711-756 • Califat Omeia de Damasc- emir Ifriquiya (Kairoan)- Bali • Sl-Hurs establirà les primeres estructures d'emirat a la PI.
• Al-Samh, creació de l'emirat dependent.
2. 750, Califat abbàsida de Bagdad 3. 756, Abd al-Rahman I, emirat independent.
• S'atribueix la doble funció d'amir (príncep) i malit (rei).
4. 909, creació del Califat fatimita (trencament amb Bagdad) 5. 929, Abd al-Rahman III, Califat de Còrdova, “amir al-miminim” • Cap de l'Estat del govern, de l'administració de l'exèrcit i jutge suprem.
• Successió de caràcter hereditari.
• Administració central: centralització de tots els serveis a partir de la delegació del califa surten càrrecs i institucions.
◦ Hagib, tasques polítiques de caràcter temporal, substituint al califa.
◦ Visir, els ministres, dins de l'administració realitzen diferents tasques. Escollits pel Califa.
◦ Saqaliba, grup de pressió d'antics esclaus que ocupen càrrecspropers a l'administració, sobretota la “fata” (serveis doméstics propers al calida i a les residències califals).
◦ Barid, sistema de comunicacions amb caravanes.
• Administració provincial ◦ Marca territori de caràcter militar al nord de la PI. Dirigida per un cap militar, caid.
◦ Cora: màxima autoritat vali, governador civil. Iqlim zones més petites, dins les cores, com a districtes administratius i fiscals.
Al-Andalus a tornar a donar dinamisme a les ciutats, més que al camp. Les ciutats com a centres de dinamisme.
2 centres neuràlgics: ▪ La mesquita ▪ La zoca (mercat) • Centres econòmics, socials i culturals. Fora de les ciutats situaven els ravals, zones més artesanals.
• Administració local ◦ A les ciutats: governades pels sahib, la quantitat de sahib veriaba segons la importància de la ciutat. Els més importants: ▪ Sahib al-Medina: màxima autoritat local.
▪ Sahib al-Suq: responsable del zoco (mercat) ▪ Sahib al-Surta: encarregat de la seguretat a la ciutat.
◦ Els musulmans no es van preocupar molt en funció ciutats, van aprofitar les ja fundades. Les ciutats fundades per musulmans, les més importants: ▪ Almeria, caràcter marítim ▪ Múrcia, caràcter marítim ▪ Alcàcer de Sal ◦ Còrdova (capital) Ciutats importants `per ordre d'importància i número d'habitants: ▪ Sevilla ▪ Toledo ▪ Granada ▪ ▪ ▪ ▪ Saragossa València Màlaga Almeria ▪ Mèrida ▪ Badajoz ▪ Múrcia 15.000-30.000 habitants • • Administració judicial ◦ Quan s'exerceix la justícia, es segons les directrius islàmiques (coran i sunna).
◦ Malik Ibn Anas (Medina 710-195), malikita, rep el nom del seu pensador. És una doctrina que va ser trasmesa fins al-Andalus. Va ser aplicat per l'alfaqí, els professionals en el dret.
Era una tendència molt ortodoxa, molt lligada al peu de la lletra al Corán i la Sunna.
Molt poques llibertats.
◦ Les funcions judicials les aplicarà el cadí. Nomenats pel califa, càrrecs vitalicis, doble càrrec: jutge i religiós. Ho exerceien en cada mesquita de totes les ciutats, acompanyats d'una sèrie de funcionaris.
◦ Barris de les grans ciutats, en les ciutats petites, hi havia els cadís auxiliars. El cadí de Còrdova tindrà la supremacia.
Administració militar ◦ Gran importància de la caballeria dins l'exèrcit, de caràcter lleuger i gran movilitat.
◦ Els primers exèrcits que van entrar a la PI, estava formats bàsicament per voluntaris (muyatidin).
◦ Yundíes: guarnicions militars sirianes que es va establir a la PI a la segona meitat del VIII.
◦ En època de al-Hakam necessitat de crear els cossos de mercenaris, que es dediquin exclusivament a l'art de la guerra (hasam) 30.000-70.000 homes. Dins d'aquestes forces militars, troben els mut, guàrdies personals dels califes (esclaus) 3.000 homes tenien poder militar i propers al califa, progresivament van guanyar molta influència amb el seu assentament a la PI.
◦ Al-Mansur, formarà un exèrcit fidel a ell, format per grups ètnics diferents. Va cridar nous continguts de berbers.
▪ Exèrcit dirigit per amir ▪ Combatien mitjançant les campanyes militars de saqueig aceifes.
◦ Exèrcit de mar: Abd al-Rahman II, tindrà la necessitat de formar una flota (tenia el perill dels vikings i fatimites). Sevilla, Petxina com a constructors. 120-200 nous amb 7.000 homes dedicat a tasques marítimes.
Inici de funcionament de ciutats marítimes: Lisboa, Sevilla, Cadis, Silves, Tarifa, Algecires, Gibraltar, Fuengirola, Màlaga i Almuñecar.
04/04/16 • Activitat econòmica: als inicis centrada a les ciutats, on partia el dinamisme econòmic. Van aprofitar les antigues ciutats i xarxes comercials hispano-visigòtiques i les va potenciar. Dos tipus per àmbit terrestre i marítimes (xarxes): ◦ Àmbit terrrestre, bones comunicacions (antics camins romans). Ruta la central: la ruta litoral. La central s'inicia a Sevilla, Màlaga, es trobaven a Còrdova, passant per Toledo fins a Saragossa.
La ruta litoral, s'inicia a Màlaga, passant per les principals ciutats litorals (Almeria, Múrcia, València i Tortosa) fins a Saragossa.
El comerç exterior sortira de Toledo, penetrant les fronteres del regne de Lleó, seguint el camí de Sant Jaume. Una altre ruta és: cap als comtats catalans.
◦ A partir de finals s.IX amb Abd al-Rahman II. Una flota potent que assegurava la flota mercant. També contaven amb bones drassanes: Pechina i Sevilla.
Tres grans ports comercials: Pechina, Dènic i Tortosa (món mediterràni). Alcacer do Sal i Sevilla (món atlàntic).
No existía la voluntat de fundar noves ciutats, van potenciar les antigues ciutats.
A partir del s.X, el califat es basarà en el comerç i en l'artesania.
Durant l'emirat dependent i independent la base serà al món agràri, per uns motius: 1. Els conquistadors continuaran treballant les terres apropiades als visigots.
2. Berbers van continuar treballant a la ramaderia.
És una agricultura pròspera: 1. De secà: poc tecnificada, seguien els costums de la PI. Era la base de l'alimentació de la població (blat i ordi). Temporades per un any de treball i un any de guaret.
Eren grans propietaris, que amb el temps marxaran a viure a la ciutat. Altres productes: arròs, productes del món de les llegums.
2. De regadiu: agafen importància al s.IX, s'imposen als de secà. Es recuperen antigues técniques romanes i de la zona del Irán, (aqüeductes, cisternes, sèries etc.) Augmenten la producció. Productes que seran comercialitzats. Productes: oliva (oli), raïm (vi i panses), món dels cítrics (taronjes etc), figues etc.
Productes que potenciaran l'artesania seda, lli etc.
La ganaderia 1. Ovelles: cabres, certa transhumància. Exercit pels berbers. Productes: carn i llana.
2. Bèsties de càrrega: asses i mules.
3. Ramaderia: comunicacions i exèrcit.
La mineria, sorgiment importància en relació a l'etapa visigótica, encara que no va tenir com l'època tardo-antigua.
1. Or, el poc que es trobava, era als rius.
2. Argent 3. Plata 4. Ferro 5. Mercuri 6. Coure 7. Les salines Durant el califat la importància la tindrà l'agricultura, enfocada al comerç. Per aquests motius, els grans propietaris de terres marxen a les ciutats per dirigir aquest comerç. Les terres serna treballades per muladites, antics esclaus etc.
A les ciutats hi haurà una producció artesana, part de la població es dedicaven a això. Existencia d'esclaus urbans. Principal producció artesanal: productes textils (la seda), també lli, cotó, llana etc.
Feien tapissos, mantes, brocats, draps, mantells, vestits etc teixits tenyits.
Un altre camp va ser el treball del cuir.
Un altre camp va ser el treball del calçat i l'espart.
També va ser important el món de la ceràmica i el vidre, introducció al s.IX de les copes de vi a les cases. Tot lo relacionat amb l'orfebrería.
Treball de l'ivori, la fusta (de qualitat de caràcter decoratiu i la fusta corrent pel món de les construccions i drassanes).
Els productes artesans de menys qualitat anirà destinat al propi al-Andalus, mentre que els productes de luxe aniran a les classes més altes i comerç exterior. (Tunísia, Próxim Orient).
Món de les finances: sistema centralitzat en l'emir o califa, amb poders delegats (visir del divan, ajudat per col·laboradors anomenat tesorers monopolitzats per l'aristocràcia àrab i algunes mossàrabs i jueves. Per sota n'hi hauràn altres funcionaris delegats que coordinaven el patró fiscal, ajudat per recaptadors i inspectors). Impostos: 1. A la producció àrab: • L'almoina legal (assimilat al diezmo) dirigit a la població àrab, s'anomenarà zakat o sadaqa.
• Quint, tribut on es cobrava la 1/5 part dels botins de guerra.
• Altres impostos de herències etc.
2. A la producció no musulmana: • Tizya de caràcter pecional, dirigida als varons entre 25-50 anys com a símbol de vassallatge.
• Haratxà de caràcter territorial.
Encara que la població es convertia a l'Islam, seguien pagant impostos com a població no musulmana. Fins i tot es van cobrar als berbers. Només exemptes els àrabs i els sirians.
3. A tota la població: • Qati impost extraordinari, que es cobrava a la població que vivia al-Andalus.
• Qabala impost dirigit a l'artesania principalment.
Hisenda: 1. Tresor de la comunitat: exercit per el qadi, per a finançar serveis de beneficiència, religiós i pietat.
2. Tresor públic: exercit per l'emir o califa, per a l'administració i serveis públics. Tant per obres públiques, serveis d'urgéncies etc.
3. Tresor real o privat del sobirà.
Món de la moneda: 1. dinar, moneda d'or, es diu que es van inspirar en l'Imperi bizantí. Va experimentar moltes fluctiacions importants. Tenia una doble llegenda, en llatí i àrab. En època califal es converteix en una moneda internacional (apareix el marcus, nom que rebía el dinar en regnes cristians i comtat catalans, en època dels almoràvits sorgiran dos noms: 1. Marabatí 2. Maravedises Apareix en època almohade. Es redueix el pas. S'arriba a dir dinarin. Degut a aquesta devaluació, faran una altra moneda anomenada dobla (doble de pes).
2. Dirhem, moneda de plata. Influencia de l'imperi bizantí i sassànida. El dirhem serà 1/10 del dinar. En època almoràvit pateix una devaluació i rebrà el nom de quirat. En època almohade, hi hauran dirhem en forma quadrada (generalment era rodona). Al s-XIII, sorgirà el mig dirhem amb el nom de millaresos en regnes cristians.
Metrologia: disciplina que estudia les mesures de les monedes.
Mesures de longitud, (de més gran a petit), de quilometratje, de pes.
MÓN DE LA CULTURA Cultura sincrètica nom en que es refereixen els experts a la cultura musulmana a la PI inspirada en la religió. Una cultura sincrètica vol dir que és una cultura que té la capacitat de sintetizra o ver ser cultures que han entrat en contacte. Cultura del al-Andalus amb base àrab, però que té influències de Siria, de Bizanci, de Pèrsia, del Indú i fins i tot Hispània.
Cultura que es manifesta en llengua àrab, per una raó religiosa. Tot bon musulmà ha de conèixer Alcorà, només escrit en àrab.
La manera d'ensenyar a la població al-Andalus era llegir i copiar l'Alcorà. A la vida quotidiana alAndalus, l'àrab no serà molt important, barrejat amb les llengües dels berbers i dels romans. Fins i tot, l'aristocràcia parlava una barreja entre àrab i els romans.Tres motius d'aquesta barreja: 1. Els conquistadors la majoria eran de poca cultura, adopten elements hispànics.
2. Solidessa de la cultura mossàrab a les ciutats (simbiosi) 3. Motiu de difernciar-se de tot l'Estat d'al-Andalus amb la resta de l'imperi àrab.
Tot això va provocar un cert desnivell cultural al primer segle, respecte el Próxim Orient.
05/04/16 Alsina, C Feliu, S Marquet, L Diccionari de mesures catalanes, Curial 1996 Pesos, mides i mesures dels països catalns, Curial 1990 A l'hora d'aplicar la cultura a l'al-Andalus, vist sota el prisma de la religió, la manera d'interpretar aquesta religió van ser tres doctrines amb implicació a la PI: 1. Malikita Malik ibn Abbas (Medina 710-795) Llibre del comú planer. Doctrina pensada per Malik ibn Abbas, va tenir éxit, va passar al territori d'Egipte i va arribar a la PI.
Doctrina conservadora, que el seu poder no es qüestioni, dona molt poca llibertat, a la vegada els alfaquís i els cadís es converteixen en un grup de pressió prop de les autoritats.
Significa que les aportacions i manifestacions culturals queden limitades a respectar el text i la lletra dels textos sagrats, són reacies a admentre novetats, aportacions etc... Aquesta tendència dominant, quan a al-Andalus hi ha un poder fort (època d'Abd al-Rahman II) aquestes autoritats es veuen prou fortes per no tenir que recolzar-se unicament en els qüestions religioses dels mailikites. Apertura de nous corrents religiosos culturals, per tant apareixen altres doctrines.
• Hisham I (788-796), en època d'aquest emir, s'aplica l'estricita observancia d'aquest coran al món de les lleis. Alfaquí (els que porten a l'acció aquesta doctrina, doble vessant de juristes i teòlegs, eren els més preparats per aplicar aquesta doctrina), cadí 2. Mutazizita, doctrina partidaria del lliure albir, s'interpreta l'Alcorà, la veritat revelada des de la capacitat de raonament, accepta qualsevol coneixement que sigui necessari per la salvació. Una de les primeres doctrines que inicien la teologia racional musulmana, en que la veritat revelada a l'Alcorà és acceptada després de ser raonada.
• Muhammad ibn Masarra (833-931) • Abu-l-Hakam Mundir (950-966) 3. Batinies, interpretació de l'Alcorà a través de figures al·legóriques, permet l'especulació filosòfica.
Es dóna una altre afegit, els nous corrents internacionals, es du a terme una obertura internacional, ja no és un món tancat esdevé un món obert. En època d'Abd al-Rahman II al-Andalus s'obre als nous costums, a les noves vides procedents del proper orient. Culturalment obert a les noves influències exteriors, sobretot procedents de Bagdad. Figura important de Ziryab (789-857), es creu que va arribar a la PI als voltants del 821, es converteix en un mecenes en el món d'al-Andalus, a través de les seves aportacions l'al-Andalus canvia els costums, els vestits, la vida quotidiana, fins i tot l'alimentació, l'eduacació etc... a partir de l'aportació d'aquest individu l'al-Andalus ja no és un món tancat, és un món obert.
En època del califat d'Abd al-Rahman III (màxim poder polític, econòmic i religios), època de màxim floriment cultural des de Còrdova. Serie d'individus que van destacar en aquest moment de flroiment cultural: 1. Abu-l-Qasim (926-1013), món de la medicina, exercida per persones procedents del món hebreu i jueu. Va deixar obra escrita, autor d'una enciclopèdia del món de la medicina, aplicació del coneixement mèdic en el món cristià (traducció al llatí).
2. Ibn Yulyul (944-1009), món de le medicina. Va deixar obra escrita, tradueix i recull un obra de l'època clàssica, Dioscòrides, a l'àrab i arribarà també al món cristià.
3. Maslama al-Machriti (m-1009), recull les obres i comenta les obres de Ptolomeu.
Astronomia ciència pitjor vista per part dels alfaquís malikites.
4. Maslama al-Jwarizmi (800-847), adapta les obres a les necessitats d'al-Andalus les teories i conceptes logarítmiques, en l'àmbit de les matemàtiques, al voltant del 839 s'introdueixe la nova manera d'escriure les xifres (les xifres aràbigues).
5. Ibn Bassal, treballa a nivell d'agricultura utilitzant les fórmules matemàtiques.
Persones dedicades al món de les humanitats: 1. Ibn Bagga (Saragossa -Fes 1139), va ser un dels primers pensadors que fomenta la doctrina filosòfica del pentaisme, tendint a una unió dels homes en respecta Déu, a partir d'aquestes idees van tenir una serie d'influències en el món cristià.
2. Ibn Tufayl (Guadix v. 1110- Marraqueix 1180), dexeibla de Ibn Bagga. Més important que l'anterior, a part de filòsef és metge, té molta influència entre el califat dels almohades, infuèlncia com metge d'aquests califes en la cultura d'aquest estat, una de les obres més importants és Filòsof autodidàcta, diu que es poden coneixer les veritats teològiques, religioses en la raó, permet la refleixó filosofica per coneixer les veritats superiors.
3. Auerrois Abu-l-Wacid Muhammad Ibn Rud (Còrdova 1126- Marraqueix 1192), deixeble de Ibn Tufayl. Reconegut pels cristians de l'època. De tendència malikita. Va promoure el sistema cultural dels almohades. Com metge té una obra que recull tots els coneixements mèdics de l'època. El prinicipal interès que va deixar dins de la cultura cristiana és que va fer comentaris i va treballar sobre la filosofia d'Aristòtil.
4. Maimònides Mose ben Maimon (Còrdova 1135-al-tuslâ 1204), no és de la comunitat islàmica, pertany al col·lectiu dels jueus (món dels Hebreus). Va haver de marxar d'al.Andalus perquè la seva doctrina anava en contra dels almohades. Principal obra Guia dels perplexos, intenta resoldre les contradiccions entre el pensament religiós i el filosòfic, aquesta obra va ser coneguda per l'Europa cristiana i es diu que va influir a la doctrina de l'Escola de l'escolàstica.
5. Abu Bak al-Turtusi (Tortossa 1059- Alexandria 1126), es va dedicar a la filosofia, al món del dret, una de les seves principals obres és llenterna dels prínceps tota una serie de conmentaris, de normes, de bon consell, de bon governar dels dirigents i autoritats musulmanes.
6. Ibn Arabi (Murcia 1165- Damasc 1240), de la línia filosòfica anomenada misticisme, a través del pensament i de la religió es pot arribar a una certa comunió amb Déu. Principal repercussió a nivell cultural va ser la seva influència sobre Ramon Llull.
En el món del dret trobem a Yahyà Ibn Yahyà i a Isa Ibn Dinar.
En el món dels historiadors trobem a: 1. Ibn Hayyan (Còrdova 988-1076), es creu que del que ha quedat de les cròniques van estar fetes per ell.
2. Ahmad Ibn Muhammad al-Razi (885-955), té una crònica anomenada Història dels emirs d'al-Andalus ens informa dels principals esdeveniments succeits fins el s.X.
3. Abu Bakr Ibn al-Qutiyya (m. 977), té una obra anomenada història de la conquesta d'alAndalus compren des de l'entrada dels musulmans a la PI fins la caiguda de Bovastro.
4. Ibn al-Faradi (962-1013), té una obra anomenada Història dels sabis d'al-Andalus espècia de llibre biogràfic de les principals persones intel·lectuals de l'època que li va tocar viure.
5. Isa Ibn Ahmad al-Razi (m.1015), fill d'Ahmad Ibn Muhammad al-Razi, té una obra titulada Annales d'al-Andalus.
6. Ibn al-Kardabus (2a ½ s.XII), crònica que té per nom Històra d'al-Andalus des del 711 fins a finals del s.XII.
Cultura musulmana conductora i continuadora de moltes tradicions i descobriment, com per exemple el paper (transmissors dels coneixements del món oriental cap a l'occidental): 1.
2.
3.
4.
Xina apareix al 105 Japó al s.VII Semarkende al 751 Bagdad/Damasc 794 Xàtiva 1150 Àmbit de la literatura, dins del món literaria hi ha dues maneres d'expressar-se que responen a dos grans moments d'al-Andalus: 1. Primer moment, la literatura que es realitza (líric) es volen diferenciar de la poesia que s'esta fent en el centre de poder, de cultura, que és Bagdad i Damasc, en el s. VIII i IX es fa una poesía que recull la tradició, les idees de la poesía clàssica i tradicional dels antics àrabs.
Poesía anomenada casida, temes molt clàssics.
2. Segon moment, s'ha produit la fussió cultural entre els àrabs i els hispans, s'ha connectat de nou amb el proper orient, ara els temes passen a ser temes de vida quotidiana, escenes de la vida diaria, poemes anomenats zagal i muwassaha, en llengua àrab moltes vegades barrejada amb paraules mossàrabs i en alguns casos acompanyats de música, dóna les paraules zéjel i muasaja. Els principals escriptors seran: • Ibn Hazm (Còrdova 994- Huelva 1009), obra anomenada Collar del Colom.
• Ibn Quzman (Còrdova m. 1160), creador dels zagals obres de caràcter satíric als seus temps.
11/04/16 Centres de manifestació les biblioteques, a les principals ciutats de les Cores, i els ribats.
Biblioteques, en època d'Almansor va ordenar que cremessin part de la biblioteca. La resta de biblioteques van sobreviure.
Ribat, més que un centre cutlural, era un centra de formació de religiosos islàmics, fortificat. Vol dir que també eren un centre on instruien a les persones encarregades de la guerra. Centre de formació militar i teològica. En la toponimia hispana alguns llocs de castella o de catalunya han arribat els termes ràpita o rábida.
El món de l'art Art com a manifestació cultural, art amb una mica de simbiosis, sobretot centrada pels tres grans mons artístics: 1. El propi art del poble àrab 2. Conglomerat de l'art bizantí 3. Conglomerat de l'art persa Té una característica propia, per prescripció corànica no poden representar la figura humana, aquesta porhibició de representació unit a evitar espais buits han de buscar una solució artística/figurativa, aquesta solució juga en l'utilització dels arabes (procediment decoratiu de les pared nues mitjançant formes pesudovegetals o geomètriques) a més a més de l'utilització de la pròpia grafia àrab.
Gran diferencia entre el paper de les ciutats de la mediterrania antiga del rol que jugen les ciutats en el món musulmà: 1. Anitiguitat grega i romana, la vida es trobava a fora, a les ciutats, per tant es creen centres de reunió.
2. Món musulmà, simplement lloc d'hàbitat, l'arquitectura es troba en les cases, vida dins de les cases, certa comoditat dins de les cases, es busquen uns interiors agradables, amb una decoració rica amb un joc de llum i ombres amb unes fonts, jardins, per tal de protegir-lo de la calor. Tres grans centres: • La Mesquita, en el primer segle d'establiment dels musulmans van practicar el culte aprofitant les esglésies cristianes que havien sigut apropiades. Quan al-Andalus es consolida com a Estat, començen a construir mesquites. Les mes conegudes són: ◦ Sevilla/ Baena/ Jaén/ Toledo (reconvertida en l'església de Cristo de la luz) totes en època d'Abd al-Rahman II (822-835).
• La residéncia, lloc on viu el governador, les dos gran residencies construides van ser en època d'Abd al-Rahman III (951-961), el Palau de Medina al-Zahra. En època d'Almansor es va construir el seu propi palau que és el de Median al-Zahira, va ser destruit al voltant del s.XI. A més d'aquests dos palaus cal destacar una serie de palaus/ residencies: ◦ Els anomenats alcàsser: ▪ Castell de Xàtiva ▪ Aljaferia (s.XI) ▪ Suda (s.IX/X) • Lleida • Balaguer • Tortoda • Almudaina, la suda de ciutat de Mallorca, de Palma.
◦ Els castells: ▪ Sormaz ▪ Tarifa (Andalusia) • Necessitat d'edificar els banys públics, el principal bany pública que ens queda és el de Valéncia anomenat Almirall del s.XI-XII.
Obra de diferents dirigents. Des d'Abd al-Rahman I fins a Almansor. Dos grans últims manifests de l'art musulmà la Giralda (minaret d'una antiga mesquita de Sevilla, que correspon a una manifestació de l'art dels almohades, 1184-1198).
L'Alhambra, palau residencial de la cort dels regnes nassarites de Granada començat a construir al s.XIII, a part de la part musulmana.
El palau d'estiu el Generalife, de finals del s.XIII inicis del s.XIV, en tots dos podem veure les característiques de les cases privades (en aquest cas és la casa del propi rei).
...