A_Encèfal_3 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Neurobiologia
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Substància blanca La   substància   blanca   són   els   feixos   d’axons   que   es   creuen   frenèticament   entre   ells   i,   com que aquests axons estan recoberts de mielina,  d’aquí  l’aspecte  de  color  blanc  que   presenta la substància.
Així doncs, aquesta substància es compon de 3 tipus de fibres o fascicles: - Fibres  d’associació:  uneixen  les  diverses  regions  de  l’escorça  cerebral,  però  dins  d’un   mateix hemisferi. Aquestes  fibres  d’associació  poden  ser: - Curtes:   són   les   que   uneixen   circumvolucions   dins   d’un   mateix   lòbul.   Per   tant,   n’hi   ha   gran   quantitat.   Es   coneixen com a fibres en forma de U perquè el seu recorregut és molt curt.
- Llargues: Nota: els axons de les cèl·∙lules  piramidals  de  la   capa   3  de  l’escorça   són  l’origen  d’aquestes  fibres.
- Fascicle longitudinal superior: aquest fascicle ocupa gran part de la substància  blanca  i  uneix  l’escorça  del  lòbul  frontal  amb  la  de  l’occipital  i   la del parietal (la part que uneix amb el temporal forma part del fascicle longitudinal superior però té el nom propi de fascicle arquejat).
- Fascicle longitudinal inferior: recorre la cara basal del cervell per la cara medial, des del lòbul temporal fins al lòbul occipital.
- Cíngol: és un fascicle que rodeja el cos callós, té forma de U molt exagerada i va des del lòbul frontal al lòbul temporal (és el que més s’eleva,  donat  que  rodeja  el  cos  callós).
- Fascicle uncinatus: té  forma  de  ganxo  i  s’ubica  en  els  dos  costats  de  la   cissura de Silvio, de manera que uneix la cara basal del lòbul frontal amb la porció més anterior del lòbul temporal.
- Fascicle fronto-occipital inferior:   uneix   el   lòbul   frontal   i   l’occipital,   a   través del lòbul temporal.
Nota: àrea sensitiva del llenguatge de Wernicke.
Engloba   un   conjunt   d’àrees (39, 40, 22 i 37) i permet comprendre el llenguatge  escrit.  Quan  s’incorpora  el   parlat,   intervé   l’àrea   motora   del   llenguatge de Broca (44 i 45). En la necessària connexió   d’aquestes   dues àrees (Wernicke i Broca) hi juga un paper clau el fascicle arquejat (que forma part del longitudinal superior).
El seu paper fonamental radica en la descodificació auditiva de la funció lingüística (es relaciona amb la comprensió del llenguatge). Les lesions d’aquestes  àrees  donen,  a  nivell  de  l’àrea  de  Broca  una  afàsia motriu, mentre que  a  nivell  de  l’àrea  de  Wernicke  dóna  una  afàsia de recepció (el pacient pot articular  paraules  però  no  n’entén  el  significat).
- Afectació   àrees   18,   20   i   21   (formen   part   de   Wernicke)   de   l’hemisferi dominant  provoca  l’anomenada  agnòsia  d’objectes.
- Afectació  àrees  18,  20  i  21  (formen  part  de  Wernicke)  de  l’hemisferi  no   dominant: agnòsia dels dibuixos. El pacient és incapaç de reproduir un dibuix  (s’observen  diferents  graus  d’afectació).
- Fibres comissurals:  són  aquelles  que  uneixen  l’escorça  cerebral  d’un  hemisferi  amb  la   simètrica  de  l’altre  (del  temporal  al  temporal,  de  l’occipital  a  l’occipital,  etc.).  Hi  ha  tres   grans fibres comissurals (o comissures telencefàliques): - Cos callós. És la més voluminosa   de   les   comissures   telencefàliques   i   s’hi   distingeixen diverses regions: 1. Pic (o rostrum): està a nivell anterior; 2. Genoll; 3. Cos (o tronc); 4. Rodet o espleni: està a nivell posterior.
Les fibres que hi ha en el cos del cos callós són còncaves, tot i que el cos callós en conjunt és convex.
Nota:   trobem   cavitats   buides   (virtuals)   que   s’anomenen   ventricles   i   és   per   on   circula el líquid cefaloraquidi (que nodreix el cervell). Els ventricles superiors (1 i 2)  s’anomenen  també  laterals  i  el  seu líquid es comunica entre si. Més anteroinferiorment es troba el tercer ventricle.
El cos callós té una cara superior i una inferior. En la superior hi circulen dos parells de cordons anomenats tractes grisos (ja que son amielínics). Reben també el nom de indusium gris del cos callós, que és un arxicòrtex. Pel que fa als altres cordons que hi ha en aquesta cara superior, aquests són tractes blancs (ja que són mielínics). Els tractes blancs són interns mentre que els grisos són externs.
La cara superior és  irregularment  rectangular  i  d’eix  major  antero-posterior. És convexa en el sentit anteroposterior i còncava en el sentit transversal. Aquesta cara superior del cos callós forma el fons de la cissura interhemisfèrica.
Pel que fa a la cara inferior, aquesta es relaciona amb els ventricles laterals, dels quals en forma el sostre. Està també relacionada amb el trígon. En la línia mitja de la cara inferior si insereix un envà transparent anomenat septum tellucidum (és una làmina bilaminada i transparent que separa els ventricles laterals).
Nota: es diferencien tres zones al voltant dels ventricles, que són caudat, tàlem i hipotàlem.
- Trígon o fòrnix.   S’ubica   just   per   sota   del   cos   callós   i   a   nivell   tridimensional   forma  dos  arcs  (que  s’ajunten  a  nivell  anterior i es separen a nivell posterior).
Les fibres comissurals queden col·locades entremig dels dos arcs i el nom de trígon ve donat perquè la cara superior   de   l’estructura   té   forma   triangular.
Les parts que el constitueixen són el cos i els pilars (anteriors i posteriors), els quals es desprenen del cos. Els pilars anteriors acaben en els tubercles mamil·lars i els posteriors acaben en les fímbries   (hipocamp).   Les   fibres   comissurals   (transversals)   que   s’estenen   entre   els  dos  arcs  s’anomenen  psalterium o lira de David (el psalterium és el cos del trígon).
Per  la  part  posterior,  el  trígon  s’adossa  al  cos  callós,  i  la  porció  anterior  queda   lliure. De fet, es confonen les fibres comissurals del rodet del cos callós amb les del trígon (són un tot).
Pel que fa a les cares: la cara superior constitueix el terra del ventricle lateral, mentre que la cara inferior es recolza sobre els tàlems (els quals tenen forma d’ou):  un  pilar  sobre  cada  tàlem.  Immediatament  sota  la  cara  inferior  s’hi  troba   una estructura vestigial anomenada làmina tectòria, que és el veritable sostre del  tercer  ventricle.  D’aquesta  manera,  de  la  cara  inferior  del  trígon  es  diu  que   reforça el sostre del tercer ventricle a través de la làmina tectòria.
Els pilars anteriors, quan surten del cos es dirigeixen cap avall, cap enfora primer i després cap enrere, per acabar en la línia mitja. Els pilars posteriors es dirigeixen cap avall, cap enfora, es mantenen cap enfora i després cap endavant, i acaben en  l’espessor  del  lòbul  temporal   (just en la zona de les fímbries de  l’hipocamp).
Nota:  les  fibres  es  compacten  en  el  cos  callós,  però  després  s’obren  i  van  a  unir   totes   les   parts   de   l’escorça   de   manera   simètrica   (efecte   mirall).   I   el   mateix   succeeix amb el trígon: les fibres comissurals del psalterium després van a unir diferents estructures telencefaliques  a  l’alçada  de  l’hipocamp  (gràcies  a  la  seva   alçada).
El  trígon  és  a  banda  d’una  comissura  un  fascicle  d’associació.  Aquesta  funció  la   fan els pilars. Els tubercles mamil·lars (diencèfal), que és una estructura hipotalàmica,   s’uneixen   a   les   fímbries   (telencèfal),   que   és   una   estructura   de   l’hipocamp,  del  mateix  hemisferi.
- Comissura blanca anterior.   S’anomena   així   perquè   va   als   dos   hemisferis   cerebrals i té dues porcions: l’olfactòria  de  Meynert i la temporal. La primera uneix els dos bulbs olfactoris i la temporal és la que unirà els dos lòbuls temporals.
És una comissura de cos petit (es veu com un botó de fibres que es troba ubicat entre el pic del cos callós i els pilars anteriors del trígon).
- Fibres de projecció: són   aquelles   que   van   des   de   l’escorça   cerebral   a   zones   subcorticals  (a  qualsevol  nucli  gris  inferior,  sigui  del  mateix  cervell,  el  tronc  de  l’escorça   o la medul·la espinal). La més important de totes és la càpsula interna.
Dominància  d’hemisferis Se   sap   que   un   85%   d’individus   que   són   dretans.   En   aquest   cas,   l’hemisferi   dominant   d’aquests   individus   és   l’esquerre.   El   15%   restant   són   esquerrans,   en   els   quals   l’hemisferi  dominant  és  el  dret.
L’hemisferi  dominant  és  el  que  regula  l’activitat  sobre  l’altre  hemisferi.  La  informació   que  rebem  s’emmagatzema  en  l’hemisferi  dominant,  i  aquest  passa  la  informació  al  no   dominant (o hemisferi mut) a través de les fibres del cos callós. Aquest pas de la informació  s’anomena  transferència d’ensinistrament.
Sperry (guanyador del premi Nobel de 1981) va ser el primer en descriure les funcions del  cos  callós  a  través  de  seccionar  diverses  zones  d’aquest.  La  zona  del  genoll  uneix   zones frontó-frontals, mentre que el rodet uneix zones occipito-occipitals, i també parieto-parietals. La funció del cos callós a nivell tempoo-temporal la fa la comissura blanca anterior.
Exemple:   al   seccionar   la   zona   del   cos   que   uneix   l’àrea   6,   un   hemisferi   queda   desconnectat   de   l’altre,   i   l’hemisferi   mut   queda   sense funció (deixa de rebre informació).
Per  tant,  quan  es  lesiona  el  cos  callós,  l’hemisferi  no  dominant  queda  desconnectat  i  la   seva funció queda alterada.
Les   àrees   del   llenguatge   estan   en   l’hemisferi   dominant   sempre (experiment de la poma). En canvi, certes funcions sensitives són captades per tots dos hemisferis. Així doncs, l’hemisferi   dominant   es   coneix   com   a   hemisferi   racional   i   és   on   s’hi   localitza   ell   llenguatge   articulat   i   parlat   i   l’estereognòsia.  Per  altra  banda,  en  el  no  dominant  o  mut   se’l   coneix com a intuïtiu, emocional, perceptiu. Les funcions   que   hi   ha   són   l’autotopoagnòsia,   el   dibuix,   la   música, la creativitat, etc.
Se sap que al néixer els dos hemisferis són equipotencials, i es va adquirint durant la primera   dècada   la   dominància.   D’aquesta manera, si es produeix una lesió del cos callós  durant  aquesta  edat,  es  pot  revertir  la  dominància  de  l’hemisferi.  Després  això   costa molt més de canviar.
Nuclis grisos Els   nuclis   grisos   es   troben   ubicats   en   l’espessor   de   la   substància   blanca,   i donat que tenen diferent embriològic, es parla de: - Nuclis  grisos  d’origen  telencefàlic.    Aquí  s’hi  inclouen: - Caudat - Putamen - Claustre - Amígdala - Nuclis  grisos  d’origen  diencefàlic.  Aquí  s’hi  inclouen: - Tàlem - Hipotàlem - Subtàlem, que són tres: - Zona incerta - Nucli subtalàmic de Luys - Globus pàl·lid Nota: tots aquells que es troben per sobre del trígon són nuclis telencefàlics, mentre que els que es troben del tercer ventricle cap avall són diencefàlics.
- Nuclis telencefàlics Hi   ha   nuclis   que   s’associen   per   desenvolupar   determinades   funcions,   i   aquesta   unió   s’anomena   cos estriat. Tenen un aspecte diferent als altres: les neurones estan com rodejades   d’estries;   de la seva lesió deriven patologies molt importants com el Parkinson. Així doncs, els nuclis que participen en el cos estriat són: caudat, putamen i pàl·lid (principals protagonistes).
D’altra  banda,  el  putamen  i  el  pàl·∙lid  són  dos  nuclis  que,  en  l’adult,  acaben  estant  junts   (tot i tenir orígens diferenciats),  i  se’ls  coneix  amb  el  nom  de  nucli lenticular.
Nota: el tall està fet just en la zona mitja del cervell.
- Caudat: el caudat té, tridimensionalment, forma de ferradura oberta cap endavant.
S’hi  distingeixen  tres  porcions:   - Cap: ubicat en la part anterior, és molt voluminós mira cap endavant i baixa en direcció caudal.
- Cos: mira cap enrere).
- Cua: torna a mirar cap endavant.
Nota: en el tall es veu el cos (el tall passa pel cos del caudat).
Per la cara lateral, es veu com si el cap del caudat tingués enganxat un apèndix, ja que està unit a un altre dels nuclis, el putamen, a través d’una  massa  contínua   de substància grisa que té el nom propi de nucli accumbens.
Aquest nucli no té res a veure amb el cos.
Des   d’una   visió   cranial, es veuria una part del cap de la caudat, de la qual en surt el putamen   (ja   que,   com   s’ha   dit,   estan   units),   però   el   nucli   accumbens   no   es   veuria   ja   que la unió dels dos nuclis es produeix per la part inferior.
Nota:  el  caudat  no  es  troba  paral·∙lel  a  l’espai,  sinó  que   el cap és més medial i la cua és més lateral, de manera que aquesta última es dibuixaria dins del lòbul lateral.
Des de la part anterior,  es  veuria  el  cap  molt  voluminós,  i  d’aquest  sortiria  el  putamen.   Els nuclis (els eixos) del caudat i el putamen divergeixen a mesura que es va cap a posterior, tot i estar units pel nucli accumbens (a nivell anterior). Quan divergeixen, entre els dos nuclis s’hi  troba  substància  blanca  (càpsula  interna).
En el caudat no es parla de cara superior i inferior, sinó que les seves relacions són: - La  cara  interna  s’anomena  cara ventricular (forma la paret lateral del ventricle lateral). Nota:  el  ventricle  lateral,  quan  arriba  la  lòbul  occipital  se’n  va  cap  al  temporal.
- La  cara  externa  s’anomena  cara capsular (està separat del nucli lenticular per una   franja   de   substància   blanca   que   s’anomena   càpsula   interna:   feix   més   important de fibres de projecció). Nota: dins del nucli lenticular, el pàl·lid es troba inferiorment i intern al caudat.
Relació amb els ventricles: com ja s’ha   esmentat, a sota de la cua del caudat s’hi   localitza el ventricle lateral.
Aquest presenta un corn frontal, es continua cap al lòbul occipital (on forma el corn occipital), i després continua cap al lòbul temporal (corn temporal o esfeno-temporal). Es comunica també amb el tercer ventricle, i forma després  l’aqüeducte  de  Silvio,  que  comunica  amb  el  quart  ventricle.   Es diu que el ventricle lateral segueix la trajectòria del caudat (es diu així i no que el caudat segueix la del ventricle perquè es desenvolupa primer el caudat, de manera que és qui marca la trajectòria al ventricle).
D’aquesta  manera,  el  cap  del  caudat,  que  està  molt   baix, forma part del terra del con frontal del ventricle lateral. El cos del caudat fa de paret de lateral de la porció parietal del ventricle lateral (el cos està situat al lòbul parietal). La cua fa de sostre del corn esfeno-temporal del ventricle lateral. Pel que fa al corn occipital, aquesta és la única porció del ventricle lateral que no es relaciona amb el caudat (ja que es desenvolupa més tard i es va tirant enrere fins que gairebé arriba a l’escorça).  Nota: el quart ventricle es troba en el tronc del mesencèfal.
- Putamen: és  un  nucli  ovalat  (o  ovoïdal)  d’eix  major  en  el  sentit  anteroposterior,  que   es caracteritza perquè   topogràficament   sempre   està   situat   a   l’alçada   de   la   ínsula   de   Reil (no per dins, sinó medialment a aquesta). Es caracteritza també per estar unit al cap  del  caudat  a  través  d’una  massa  de  substància  grisa  anomenada  nucli  accumbens.   En un tall frontal,  es  diu  que  té  dues  cares:  una  de  medial  o  interna  i  una  d’externa  o   lateral.
Per la cara interna es  relaciona  amb  el  pàl·∙lid,  i  està  separat  d’ell  per  una  petita  franja   de  substància  blanca  que  s’anomena  estria medul·lar.
Per la cara externa es relaciona amb una franja de substància blanca, anomenada càpsula externa, que separa el putamen del claustre (que és també un nucli gris).
- Claustre: és un nucli gris que forma una làmina para-sagital , la qual presenta un aspecte diferent per la cara interna i per la cara externa. Aquesta làmina recorre pràcticament tot el trajecte de la ínsula de Reil. Per la part interna la làmina és ...

Comprar Previsualizar