Apunts RRIICC (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Relacions Internacionals Contemporànies
Año del apunte 2015
Páginas 73
Fecha de subida 04/03/2015
Descargas 65
Subido por

Vista previa del texto

RELACIONS INTERNACIONALS CONTEMPORÀNIES TEMA 1: El sistema internacional de la Guerra Freda: el sorgiment de la fractura Est-Oest i el realisme polític com a marc interpretatiu.
Per què la IIGM va marcar de manera tant determinant el “devenir” de la història? 3 raons: 1. Mai havia mort tanta gent en una guerra.
2. Anteriorment no s'havia plantejat una guerra entre entitats polítiques amb un abast geogràfic tant ample, es converteix en una lluita a nivell mundial entre “imperis”.
3. L'armament que es va desenvolupar (armament nuclear) és quelcom que fa variar totalment els càlculs del que implicava anar a la guerra. Mai se n'havia fet tant ni amb una potència tant gran. → MAD (Mutual Assured Destruction) USA i URRS haurien pogut arribar a destruir-se totalment entre ells.
1. La polarització del sistema internacional després de la IIGM *Durant la IIGM: - A Europa: Espanya + Itàlia + Alemanya VS França + UK + USA + URSS - A Àsia: Japó VS Xina + USA + URSS → hi havia un pacte pel qual la URSS no podia intervenir al Japó militarment, no tenien recursos i ho havien pactat amb USA. Tot i això més endavant intervenen. L’ús de la bomba nuclear no només com a fi del Japó sinó també mostra d'USA de que no necessitaven l'URSS a nivell militar) *i pa chulo yo* ! Procés polític pel qual aliats militars acaben sent rivals en tant sols dos anys. Es produeixen un seguit d'esdeveniments que gesten la polarització del sistema internacional, per la confrontació de dos aliats essencials.
1.1 L'aliança contra les potències de l'eix durant la Segona Guerra Mundial: causes i evolució 1945 s'inicien els càlculs de com serà la postguerra, com s'establiria el nou ordre internacional, què es faria amb els territoris ocupats... 1944 ja es feien conferències de pau entre UK, USA i URSS, però l'any següent, quan la guerra ja es veu guanyada (URSS està guanyant molt territori a l'Alemanya nazi), augmenten els càlculs.
Les dues grans potències es plantegen: quines seran les seves àrees d'influències? Quins estats adquiriran un sistema com el seu? USA i UK com a democràcies liberals amb economia capitalista i URSS amb sistema socialista → es traca de càlculs contraris, de manera que ja s'inicia una confrontació.
Conferències de pau: estableixen els punts en comú per tal de crear un nou ordre polític internacional · El Caire (Roosvelt, Churchill i Chiang Kai-shek): [Centrada sobretot en assumptes asiàtics] - Japó perd les illes del Pacífic ocupades des del començament de la Primera Guerra Mundial.
- La Xina ha de restituir els territoris que el Japó li havia ocupat (Manxúria, Illa de Formosa i Illes de Pescadors i l’Illa de formosa - Arribat el moment Corea esdevindia un estat independent i lliure.
· Conferència de Teherán (Stalin, Roosvelt i Churchill): S'estableix el que respecta a l'ordre Europeu 28 de novembre-1 de desembre de 1943 - Els partisans yugoslaus han de rebres subministraments, equips i “comandos”.
- Turquia entraria a la guerra amb els aliats ambans d’acabar l’any. → L’URSS li ha de donar suport.
- L’Operación Overlord s’iniciaria el maig de 1944, vinculada a una operació des del sud de França.
- Els Estats Majors de les Tres Potències han de mantenir-se en estret contacte.
- UK i USA prometen a Stalin enviar tropes a Europa occidental per la primavera de 1944.
- Les fronteres polaques de la postguerra es determinarien al llarg dels rius Oder i Neisse i la línea Curzon.
- Acord provisional sobre la ONU.
- L’URSS declarà la guerra al Japó quan Alemanya hagi estat derrotada.
· Ialta (Stalin, Roosvelt i Churchill): 4-11 de febrer de 1945 - Tots els estat europeus alliberats hauran de tenir eleccions democràtiques.
- Convocatòria de la Conferencia de San Francisco, què suposarà la creació de les Nacions Unides. → es concep la idea d’un Consell de Seguretat i s’acorda que Ucraïna i Bielorússia tinguin representants propis a la ONU.
- Què calia fer amb Alemanya? Desarmament, desmilitarització i partició → 4 zones d’ocupació. Imposició de reparacions per les pèrdues generades a les nacions aliades durant la guerra.
- Polònia: govern democràtic estranger provisional i més endavant eleccions lliures.
- A Iugoslàvia es faria un acord per crear un govern d’unitat.
- La URSS entraria en guerra amb el Japó abans de tres mesos després de la rendició alemanya. A canvi tindrien, entre altres privilegis, l’illa de Sajalin i les Illes Kuriles.
- Imposició del bloqueig a Espanya per declarar-se no beligerant durant la guerra · Potsdam (Stalin, Truman i Churchill/Atlee) 17 de juliol-2 d’agosto de 1945 - Devolució dels territoris europeus annexionats per Alemanya des de 1937 i separació d’Àustria.
- Objectius durant l’ocupació aliada d’Alemanya: desmilitarització, desnazificació, democratització.
- Zones d’ocupació per a Alemanya i Àustria (i Viena i Berlin).
- Persecució dels criminals de guerra nazi.
- Establiment provisional de les fronteres polaques en la línea Oder-Neisse.
- Reassentament de les minories alemanyes de Polònia, Hongria i Txecoslovàquia dins les noves fronteres establertes d’Alemanya i Àustria.
- Persecució dels criminals de guerra nazis.
- Acords sbre la reconstrucció i el pagament de reparacions per part d’Alemanya.
- Delcaració de Potsdam amb els termes de la rendició per al Japó.
→ Desacord sobre el punt de les reparacions que hauria de pagar Alemanya entre USA i URSS, inici de les desavinences.
→ Elements amb diverses interpretacions (democràcia, reparacions, què cal fer amb Alemanya...) que donen lloc a diferents respostes polítiques i que causen l'enfrontament entre les dues grans potències.
1.2 Les conseqüències de la guerra i la ruptura de l’aliança - Les pèrdues humanes: prop de 50 milions de persones. Generalment concentrades en certs territoris: per la URSS suposa la pèrdua de la meitat de la seva població. → La seva important posició negociadora té una base moral, ha patit fortament les conseqüències de la guerra i ha tingut un paper determinant en que aquesta acabés com ho féu.
- Els desplaçaments massius de població. Sobretot a l'Europa de l'Est, això fa que es conformi una nova mentalitat política que no trobem enlloc més.
- Les destruccions materials i l’enfonsament econòmic europeu. Tota Europa comparteix una situació econòmics comuna: la població no té accés als serveis sanitaris, sense aliments per cobrir les necessitats més bàsiques, sense recursos per protegir-se del fred dels hiverns...
aquests són elements que s’han de tenir present en la construcció del nou ordre.
- La ruptura de l’aliança després de la guerra - La política expansionista de la URSS a Europa Central i Oriental: els partits Comunistes dels països de l'Est reben un fort suport de l'URSS, de manera que s'acaben imposant. Percebut per occident com imperialisme.
- Les divergències en relació a temes essencials: · la nova Alemanya · les reparacions de guerra: l'URSS considerava que Alemanya havia de començar a pagar les reparacions de forma immediata, tot i que el país travessava una forta crisi que ho dificultava molt. Tot i això reclamava recuperar el que li pertocava, donat la particular participació que hi va tenir. Davant d'això hi ha polèmica: si es vol construir una nova Europa com es pot començar partint d'una situació tant semblant a la post I GM? Tant USA com UK es mostren més “indulgents” amb el tema de les reparacions que la URSS, de manera que es comencen veure indicis de polarització.
· les institucions de postguerra: creació de l'ONU.
- La definició d’una nova política exterior per part d’Estats Units (1946-1947) L'hegemonia dels Estats Units i la consolidació de la Unió Soviètica en el sistema internacional Situació econòmica i militar dels Estats Units - L’economia nord americana a la immediata postguerra: abans de la guerra l'atur als Estats Units era de pràcticament el 50%, durant la guerra, gràcies a la indústria armamentística, l'atur es redueix dràsticament. D'aquesta manera en finalitzar la guerra proliferen empreses de béns de consum, ja que hi ha diners per gastar.
- La superioritat militar dels Estats Units - La possessió d’armament nuclear: USA tenen el monopoli del l’armament nuclear, per demostrar-ho i, a mode d’amenaça, duen a terme dos assajos nuclears a les illes Marshall.
Situació de la URSS: de Ialta a la construcció del bloc de l’Est - La posició negociadora avantatjosa de Stalin a les conferències de pau.
- La Declaració de l’Europa alliberada i el seu incompliment posterior. No s'hi defineix exactament què s'entén per democràcia, de manera que es veuen diferents interpretacions segons el lloc.
- El control sistemàtic dels règims polítics d’Europa Central i Oriental: Romania, Bulgaria, Hongria, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Albània La influència soviètica porta molts dels nous estats a adoptar sistemes poc democràtics a causa del gran suport que es dóna al Partit Comunista i les tècniques que van desenvolupar per minar els partits no comunistes (que tampoc eren angelets, bessis). USA també s'ocupa de donar suport als partits no comunistes i posar dificultats al Partit Comunista.
El nou mapa del món durant la Guerra Freda: - La guerra civil a Grècia - La situació a Turquia, on el partit comunsita comença a guanyar molta força.
→ En les dues anteriors UK dóna suport econòmic.
- Nord d'Iran: és un espai essencial pels britànics ja que hi tenen interessos pel petroli. UK i URSS pacten la retirada anglesa i la zona passa a ser controlada per la URSS, quelcom que suposa la primera crisi del consell de seguretat de la ONU. → UK es retira del Nord d’Iran, però l’URSS no. No es pogué adoptar cap resolució per l’absència de la URSS (eren necessaris els vots favorables dels 5 membres permanents).
- La nova Alemanya: dividida en quatre zones, cadascuna controlada per la URSS, França, EEUU i UK.
2. La construcció dels blocs i la consolidació de la fractura Est-Oest 2.1. Elements ideològics 2.1.1. La ideologia a la política interna dels Estats Units i de la Unió Soviètica - Maccarthism als EUA: persecució i repressió d'aquells sospitosos de tenir una ideologia comunista i/o socialsita..
- disciplina del PCUS a la URSS 2.1.2. La ideologia a la política exterior dels Estats Units i de la URSS Concepció maniqueista d’ambdues superpotències respecte l’altre.
La política de la contenció i la doctrina Truman als EUA - Article X (J.F. Kennan) - Article a la revista Foreign Affairs que Kennan (2n de l’ambaixada americana a la URSS) signa com a Mr. X per la forta càrrega ideològica que té.
- Justificació del discurs per una responsabilitat moral superior (es creuen Dioses).
- Proposa contenció només en aquells punts on l’URSS es mostri molt expansiva.
Considera que la política de contenció més més adequada que l’ofensiva ja que concep Rússa com una nació que abans que marxista és russa, i com a tal té una trajectòria històrica en que Europa l’ha volgut envair molts cops i se sent dèbil.
- Doctrina Truman - Discurs al Congrés per demanar fons per a donar suport al sector anticomunista de la guerra de Grècia.
- Visió de l’URSS com expansora del comunisme → sorgiment de la República Popular de la Xina i Yugoslàvia.
*Divergència entre el discurs de Kennan i el de Truman (contenció vs enfrontament) Kominform i doctrina Jdànov des de la URSS - Discurs Inaugural d’Stalin: - es veu la guerra com inevitable ja que ja s’ha donat abans i per la confrontació ideològica.
- entenen la victòria en la IIGM com una victòria sobre el capitalisme (ja ques’entén el feixisme com un estadi d’aquest).
- Informe Jdànov - Jdànov és el representant de la URSS al Kominform, la seva audiència són representants polítics comunistes.
- Es veu USA com expansionista: està consolidant la seva posició de monopoli sobre els mercats internacionals, gràcies a la desaparició dels seus principals competidors (Alemanya i Japó) i la debilitat dels seus socis (UK i França) que esdevenen països satèl·lit per la seva nova dependència econòmica.
2.2. Institucions i instruments econòmics multilaterals 2.2.1. Les institucions del bloc capitalista: Bretton Woods, Pla Marshall, OECE, Plan Dodge d’estabilització (Alemanya, Japó), ajut pel desenvolupament, Comunitats Europees (CECA, CEE, Euratom) 2.2.2. Les institucions del bloc soviètic: CAME o comecon, que és més aviat radial o bilateral multilateralitzada, al centre hi trobem l'URSS. Va en paral·lel a les mesures del bloc occidental (ajudes econòmiques per a la reconstrucció d'Europa) 2.3. Institucions i aliances militares 2.3.1. L’Aliança Atlàntica i les institucions de seguretat occidentals El Tractat de l'Atlàntic Nord, formalitzat amb el Tractat de Washington: en l'Art.5 es declara que s'aplicaria l'Art.51 de la Carta de Nacions unides en cas d'atac a un dels Estats, que es prendrà com un atac estès a la resta dels membres del tractat.
A partir dels anys 50 i fins el final de la Guerra Freda té sentit que existeixin dues institucions de seguretat equivalents en cada bloc. Durant els anys 90 es manté agrumentant noves amenaces sorgides (terrorisme... ?), però el 91 amb la dissolució del Pacte de Varsòvia perd força el sentit. Tot i això es segueixen posant d'”excusa” les “noves amenaces”. El que es tradueix amb la voluntat dels Estats Units de seguir tenint una forta influència sobre la resta d'estats. Quan es crea una institució es generen dinàmiques i interessos difícils de canviar (per exemple la Unió Europea Occidental durant aquesta època). L'OTAN no només suposa un pacte, també implica compartir bases militars, recursos... On Estats Units té un paper fonamental, fins al dia d'avui és inviable que Europa es fiqui en un conflicte armat amb èxit ja que ha desenvolupat una dependència militar total dels Estats Units.
(està en cursiva perquè na Caterina ho va explicar aquí però no és 100% propi del tema) 2.3.2. El Pacte de Varsòvia Segueix una lògica idèntica a l'Aliança de l'Atlàntic Nord. L'Art. 4 del Pacte és equivalent al 5 del Tractat de l'Atlàntic Nord.
- funcions extra-bloc: si s'ataca a un Estat de dins del bloc la resta el defensaran.
- funcions intra-bloc: si hi ha revoltes dins un dels Estats del bloc tots li donaran suport.
(Hongria 1956, Txecoslovàquia 1968,...) - La Doctrina Breznev (1968): els països comunistes tenen unes llibertats limitades entre ells. És per això que es pot utilitzar l'exèrcit contra aquells que es distancien del comunisme ja que això suposa una amenaça per al bloc.
La bossa de nous estats sorgits de la descolonització són buscats per la URSS i USA per aconseguir ampliar la seva àrea d’influències. Molts esdevindran no-alineats, i alguns ho seran només formalment, de facto no → Àfrica, Àsia Orietal, Amèrica Llatina… segons el període.
La Resolució Vandenberg 11 de juny de 1948→ va obrir el camí cap a la negociació del Tractat de l’Atlàntic Nord - Escalada de tensió pel no posicionament d’alguns països com Alemanya o Txecoslovàquia.
- Anteriorment USA no podia participar en aliances militars, i per això s’estableix aquesta Resolució, creant així mecanismes de seguretat conjunta.
A finals dels 40 es pacta per acabar amb els vets simultanis a l’entrada de països a l’ONU , si USA permetia un, la URSS cedia amb un altre. → A partir d’aleshores es deixa de considerar l‘abstenció com a vet.
Art 51. Recull una norma de dret internacional públic: tot estat té dret a la legítima defensa en cas de ser atacat. No és un dret il·limitat, no es pot aplicar de manera discriminada, hi ha unes normes que modulen la resposta que es pot tenir.
Fases de la Guerra Freda • Crisi de Berlín: fa augmentar la tensió, causant l'aixecament del mur l'agost de 1961 Així s’acaba am el lliure trànsit, l’objectiu era acabar amb el flux de persones de la zona de l’est cap a la de l’oest ja que aquest era el pont per canviar de bloc. El bloc, símbol màxim de la Guerra Freda a Europa, caigué el 1989.
• 11 abril de 1950: Neix el Security Council a EEUU → Document UNSC 68: defineix l'URSS com una amenaça per tant pot justificar l'ús de la força. Marca una nova fase de la confrontació considerant la possibilitat d’entrar en guerra directa amb la URSS (att: tenien els 2 la bomba atòmica).
3. Cursa armamentística, armes nuclears i dissuasió nuclear al sistema interestatal bipolar 3.1 La cursa d’armaments • Definició: Pauta de conducta recíproca entre Estats que perceben una hostilitat mútua de manera que el nivell d’armaments d’un és un factor que influeix sobre les aspiracions i la conducta de l’altre. Les decisions d'armar-se d'un Estat depèn directament de les decisions de l'altre.
• Dilema o la paradoxa de la seguretat: com més s'arma un estat més inseguretat té, ja que provoca – en aquesta busca de seguretat – un moviment paral·lel en l'altre estat, que busca, al seu torn millorar la seva seguretat: Això tindrà també una reacció en el primer estat, entrant en un espiral d'armament en que al final tots dos estan més insegurs en arribar a la paritat nuclear el 1969. Si bé als inicis dels 50 l'armament de que disposava cada potència era capaç de destruir alguna regió (que ja és greu) el 69 amb la bomba atòmica es podria haver destruït diversos cops el territori controlat per ambdues potències.
• Models explicatius de la cursa armamentística: - Model d’acció-reacció: l’acció per part d’un dels Estats d’un bloc genera, necessàriament, una reacció per part dels Estats del bloc contrari.
- Model d’estructura interna: es planteja que hi ha factors polítics i econòmics de diferent naturalesa a USA i l'URSS que acaben afavorint aquesta situació. Hi ha una indústria armamentística en ambdues potències que ha adquirit dimensions molt rellevants, aquesta té capacitat de fer pressió sobre el govern. Periòdicament cal que hi hagi conflictes per tal de vendre els estocs i renovar les existències. → no es tracta del motiu determinant desencadenant, però si que és un factor que no es pot deixar de tenir en compte.
El president Eisenhower dels Estats Units planteja en el seu discurs de comiat als anys 60 el risc de que la indústria armamentística tingui tanta influència en els assumptes polítics → lobbies militars - Model de l’imperatiu tecnològic: innovar constantment per no quedar-se obsolet.
3.2 La nova realitat de les armes de destrucció massiva:l’armament nuclear • El Projecte Manhattan i la utilització de la bomba atòmica per EUA • El Pla Baruch, planteja 3 mesures: a) creació d’una autoritat internacional sobre desenvolupament atòmic b) posada de mines d’urani i plutoni sota el control de l’autoritat c) creació d’una brigada d’inspectors per supervisar el desenvolupament atòmic al món • Rebuig soviètic al Pla Baruch 1. No planteja que els EUA hagi de renunciar a l’armament atòmic, per tant, aquest pla no acaba amb el monopoli dels EUA.
2. Els soviètics no estan interessats en que una comissió entri al seu territori per fer un control.
• Estats Units guarda el secret nuclear i adopta la llei Mac Mahon -responsabilitat de l’armament nuclear recau sobre l’autoritat civil, no militar -obligació de mantenir un secret rigurós sobre la fabricació de armament nuclear -pena de mort pels qui divulguin secrets al respecte 3.3. La proliferació nuclear durant la Guerra Freda • La cursa de l’armament nuclear entre EUA i la URSS • Proliferació horitzontal i proliferació vertical • La cursa de les armes nuclears * Els Estats Posseïdors d’Armament Nuclear (EPAN) conformen l’anomenat “club nuclear” i els que no (ENPAN) signen el “tractat de no proliferació nuclear” (aquest compromís implica que mai aconseguiran armament nuclear).
3.4. La dissuasió nuclear: concepte, condicions, consecuències i doctrines de les superpotències • Relació segons la qual una de les parts (dissuasor) intenta induir a l’altra (dissuadit) per a què realitzi o eviti realitzar una determinada conducta amenaçant-lo amb la utilització de l’arma nuclear • capacitat nuclear estimada x intenció d’ús estimada = = efecte dissuasor (capacitat del dissuassor / dany estimat al dissuadit) • Si qualsevol d’aquests valors és 0, la dissuasión no funciona • L’evolució de les doctrines de dissuasió nuclear durant la Guerra Freda • La revisió profunda de les doctrines de dissuasió nuclear a la postguerra freda TEMA 2: EL SISTEMA INTERNACIONAL DE LA GUERRA FREDA: L'EVOLUCIÓ DE LA FRACTURA EST - OEST I EL TRANSNACIONALISME COM A MARC INTERPRETATIU 1. Orígens de la distensió L'arribada de Jrushchov (1954) permet replantejar alguna base del plantejament soviètic interior (relaxació del nivell de persecució i fi de l’Stalinisme) i exterior (coexistència pacífica, renúncia temporal a la idea de confrontació de classes mundial d'estats capitalistes i comunistes ja que és un confrontament perillós i aquesta coexistència és per relaxar la tensió que hi havia).
Això no evita les crisis més importants en la guerra freda: com per exemple la crisi dels míssils de Cuba. Aquesta té unes conseqüències: hi ha una millora de la comunicació (telèfon vermell), paritat nuclear, acords de control d'armaments, cert comerç entre els blocs...
Concepte de distensió Conjunt de processos polítics que en diferents llocs del món acaba rebaixant la tensió que hi havia hagut en el període previ.
2.Desenvolupament i implicacions de la distensió, especialment a Europa (1962-1975) Parlem de tres tipus de relacions: les que mantenen els EEUU i la URSS, EEUU, URSS i PCC (Xina) i la Ostpolitik.
2.1. La distensió entre les superpotències -Canvis a la política exterior nord-americana des de principis dels anys seixanta: represa de l’esperit de la coexistència pacífica, signatura PTBT al 1963 (prohibició parcial de proves nuclears, únicament proves terrestres subterrànies, ni l’atmosfera ni submarines), signatura TNP (Tractat de No Proliferació nuclear, que limita la proliferació horitzontal, no la vertical) al 1968. La proliferació vertical és la millora de l’arsenal nuclear i la proliferació horitzontal és la difusió geogràfica de l’arsenal nuclear.
-Els canvis de l’equilibri nuclear a nivell mundial: Xina aconsegueix la bomba d’hidrogen (1967), URSS aconsegueix la paritat nuclear (1969).
-Canvis polítics a la península d'Indoxina on es pensa que els soviètics es volien fer amb Vietnam.
Efecte dominó -> Aquesta teoria justifica que si Vietnam es converteix en comunista portarà altres països a tornar-se comunistes també com Laos o Cambodja. Aquesta teoria fou de Johnson als EUA (1963).
-La doctrina Breznev amb el cop de Praga al 68 dificulta la distensió ja que planteja la idea de la sobirania limitada per l’interès comú del socialisme i s’activa el Pacte de Varsòvia. Aquesta teoria fou de Breznev a la URSS (1964) i aquest últim és mes agressiu que Johnson.
-La distensió segons Nixon: suport a la coexistència pacífica i abandonament de la política de la contenció, defensa dels interessos vitals (defensar-se dels comunistes només quan estiguin en risc els interessos vitals, Nixon i Kissinger en fan les bases). Replantejament de la política exterior dels EEUU, ja que no es parla de la lluita contra el comunisme.
-Política de Linkage: hi ha un vincle entre EEUU i URSS. La relació bilateral no es pot presentar de forma diferent entre els dos territoris. Pot ser positiu plantejant la relació bilateral, ja sigui per parlar en un àmbit armamentístic o bé amb un acord econòmic.
2.2. La distensió a Europa: Ostpolitik i CSCE La diplomàcia independent de França i Alemanya amb la URSS després de la crisi dels míssils cubans -Alemanya abans dels 70 ja havia manifestat que no seguiria totes les instruccions dels Estats Units. Després de la crisi dels míssils de Cuba, hi ha una certa preocupació ja que Europa estava en perill, ja que durant aquesta crisi no es va comptar amb els europeus malgrat la resposta que va tenir la URSS de no atacar territori enemic però que sí podia atacar a Europa, per tant Berlín es veu vulnerable.
-Des d’Europa es llencen iniciatives que no estaven marcades pels EEUU.
-Alemanya es trobava dividida en dues parts i a Berlín hi havia el mur.
El nou paper de la RFA a Europa i la política cap a l’Est (Ostpolitik) per Brandt Billy Brand → política cap a l'est: doctrina Ostpolitik, anteriorment la doctrina Hallsteim: els alemanys occidentals no podien tenir relacions amb els paisos que reconeguessin la part oriental. Enero 1967, RFA reconoce diplomáticamente a Rumanía y se pone fin de facto a la doctrina Hallstein.
→ Per tant amb la supressió d’aquesta i el nou concepte hi ha un nou escenari de distensió a Europa.
Efectes de l’Ostpolitik: l’apropament RFA-URSS i l’apropament RFA-RDA -Al 1968 es produeix la legalització del partit comunista a la RFA. Aquell mateix any la URSS accedeix a mantenir converses directes amb la RFA.
-Al 1969, amb Brandt de primer ministre es reconeix la línia Oder-Neisse.
-Al Novembre de 1969, Brandt firma el TNP i renuncia a tenir armes nuclears.
-A l’Agost de 1970, es firma el pacte de no agressió entre RFA i la URSS en el tractat de Moscou, on es reconeix una Alemanya dividida, però també amb col·laboració mútua (acords posteriors amb Polònia i altres països del bloc soviètic.
-Al setembre de 1971 es produeix la Conferencia entre les Quatre Potencies on es recolza el Ostpolitik i s’autoritza la relaxació dels controls entre les fronteres de la RFA i la RDA.
-Al desembre de 1972 hi ha el tractat basic entre les dos alemanyes, on no es reconeixen estats separats però s’estableixen missions permanents.
-Al maig de 1973 Breznev es converteix en el primer líder soviètic que visita Bonn.
-Al 1973 totes dues Alemanyes passen a formar part de la ONU.
El procés de la CSCE Conferencia per la seguretat i la cooperació a Europa (CSCE)-: tots els representats de Europa i EEUU. 1975 dialoguen sobre aspectes (mètode de CSC): plantejar negociacions a partir de cistelles: política, econòmica i social. Participació de 35 estats. Acte de Helsinki no es un tractat però és un document oficial.
1. Igualdad soberana, respeto de los derechos inherentes a la soberanía (...) 2.
Abstención de recurrir a la amenaza o al uso de la fuerza (...) 3.
Inviolabilidad de las fronteras (...) 4.
Integridad territorial de los Estados (...) 5.
Arreglo de las controversias por medios pacíficos (...) 6.
No intervención en los asuntos internos (...) 7. Respeto de los derechos humanos y de las libertades fundamentales, incluídas la libertad de pensamiento, conciencia, religión o creencia (...) 8. Igualdad de derechos y libre determinación de los pueblos (...) 9. Cooperación entre los Estados 10. Cumplimiento de buena fe de las obligaciones contraídas según el derechointernacional (...)” 2.3. La diplomàcia triangular dels Estats Units -Les disputes sinó - soviètiques (diferències en la manera d’entendre el comunisme que durant els anys 50 i 60 amb la disputa territorial del riu Usuri fan que empitjori la seva relació i fins i tot arriben a tenir algun enfrontament) i la reconsideració de Xina a la política exterior nordamericana (pels seus actes, no per la seva retòrica) -La introducció de Xina en el triangle estratègic de la distensió → Estats Units percep la relació problemàtica entre Xina i la URSS com una oportunitat per utilitzar les relacions amb Xina per repercutir i influir en la URSS.
- El reconeixement diplomàtic de Xina pels Estats Units.
-La resposta soviètica: apropament als Estats Units i augment de la competència amb la Xina -Relació distant entre la Xina i URSS durant els 50 i 60. Aquesta es relaxa però queda clar que no hi ha un gran acord comunista. Els dos països tenen una disputa territorial: riu Juri, que suposa un mur de detenció.
-Percepció EEUU: context de la distensió que hi ha entre soviètics i EEUU, s'utilitzen les relacions amb la xina per influir sobre la Unió Soviètica. Si nosaltres fem un apropament cap els xinesos els URSS pot sentir que esta exclosa i llavors voldrà apropar-se a les idees EEUU. → No es considera un interès vital tenir un conflicte amb els xinesos, si resolem els problemes que tenim amb xina pot millorar la relació amb la URSS.
-Fins a finals dels 60 Estats Units dona suport a la Xina nacionalista, la minoritària a la illa de Taiwan. Aquest suport passa a ser insostenible ja que la relació entre la Xina i la URSS es refreda.
-A l’any 1969 hi ha una relaxació de les restriccions a viatges i comerç a la Xina.
-A L’abril de 1970 la “diplomàcia del ping pong permet que un equip xines visiti els Estats Units i viceversa.
-Al juliol de 1971 : operació polo, Kissinger va a la Xina. Obre les portes per a que a la ONU Xina sigui un membre permanent.
-L’octubre de 1971 la República Popular de la Xina és admesa a la ONU. Al febrerde 1972 Nixon viatja a Beijing i es troba amb Txu Enlai: és produeixen elscomunicats de Shanghai .
-Al febrer de 1973 hi ha un nou comunicat sino-nord-americà. La Xina deixa dedenunciar públicament Estats Units com un enemic capitalista.
-Amb tres o quatre anys es canvia completament la situació, Xina es membre permanent del consell de seguretat de la ONU.
-Comunicat de Shanghai: (context de la guerra del Vietnam amb cadascun en un bàndol, però no volen ser potencia hegemònica). Això fa que la URSS s'apropi més als EEUU.
-Progres cap a la normalització de les relacions entre Xina i EEUU, responent al interès de tots dos països.
-Tots dos volen reduir el perill que comportaria un conflicte militar internacional.
-Cap perseguirà la hegemonia a la regió d’Àsia - Pacífic i tots dos s’oposaran als esforços de qualsevol país o grup que vulgui aquesta hegemonia.
-Cap està disposat a negociar en nom de terceres parts o arribar acords en contra d’altres Estats.
-La resposta soviètica a l’apropament entre EEUU i la Xina: apropament soviètic als Estats Units.
-Per compensar l’apropament, la URSS respon apropant-se als Estats Units -Visita de Nixon a Moscou el maig de 1972 i signatura de tractats: - Acord sobre els principis bàsics de les relacions soviètic - nord-americanes - Tractat ABM (Anti-Ballistic Missile Treaty) - Tractat SALT (Strategic Arms Limitation Talks) Evitar armes de llarg abast.
- Acords sobre temes diversos (sanitat, medi ambient, comerç, primera filialde Pepsi Cola a la URSS) - Octubre 1972 acord sobre exportacions de gra soviètic als Estats Units -Augment del valor del comerç bilateral (de 67 milions $ al 1971 a 490 milions $ al 1973).
-El 1973 Cimera a Washington i al 1974 Cimera a Moscou -Durant els anys de la guerra dura freda era impensables les cimeres que es van dur a terme.
-Acords sobre els principis bàsics de les relacions soviètiques i nord-americans (maig de 1972) - Els EEUU i la URSS procediran amb una determinació comú per a que en la era nuclear no hi hagi cap altre alternativa al desenvolupament de les seves relacions mútues sobre la base de la coexistència pacífica.
- Concediran una gran importància a la prevenció del sorgiment de situacions que puguin causar una tensió perillosa en les seves relacions… faràn tot el possible per evitar confrontacions militars i per prevenir l’inici d’una guerra nuclear.
- Reconeixen que els esforços per obtenir avantatges unilaterals a costa de l’altre, directament o indirecta, són incompatibles amb aquests objectius.
- Tenen una responsabilitat especial, juntament amb els altres paisos membres del Consell de Seguretat, per utilitzar el seu poder per a que els conflictes o situacions que puguin sorgir no serveixin per incrementar les tensions internacionals.
- Intentaran ampliar les bases jurídiques de les seves relacions mútues.
- Reafirmaran la seva voluntat per continuar la pràctica d’intercanviar punts de vista sobre els problemes d’interès mutu, i quan siguin necessaris, desenvolupar els seus contactes al més alt nivell.
- Continuaran els seus esfroços per a la limitacó dels armaments bilateral i multilateralment.
- Consideren els vincles comercials i econòmics com un element important i necessari en l’enfortiment de les seves relacions bilaterals.
3. La fi de la distensió i la segona Guerra Freda (1979-1985) 3.1. La realitat desigual de la distensió: la Guerra Freda a la perifèria. La reactivació del conflicte i la fi de la distensió -A mitjans dels 70 la distensió comença a rebaixar-se en escenaris perifèrics com poden ser el sud-est asiàtic, Àfrica o Sud Amèrica.
-Intervencions militars soviètiques (directes o indirectes) durant els últims anys de la distensió: Cambodja 1978, Nicaragua 1978, Etiòpia 1977, Angola i Moçambic 1975 Les intervencions militars xineses: Vietnam 1979 -Els estats units s'han retirat als anys 70 de Vietnam però si que hi havia un suport a grups que lluitaven en contra els soviètics.
-Moment decisiu per apreciar com s’ha agravat la distensió es quan la URSS envaeix l’Afganistan i trenca un pacte no escrit sobre les intervencions que podien fer o no els EEUU i URSS. Al 1979 creuen que es inacceptable que s'envaeixi i als anys 80 canvi complet.
-Canvis interns dels estats units de Carter ( posició idealista en la política internacional, preocupació en drets humans, propi de la distensió, tendeix a diàleg més que a la intervenció. En política exterior amb la pujada de Homeini a Iran i la invasió de l’ambaixada a Teheran).
3.2. La segona Guerra Freda -Necessitat de nova forma: es torna a la retòrica de la confrontació amb Roland Reagan. Des de 1970-71 adopta mesures que van radicalment en contra de la distensió. El discurs es basa en que el comunisme es diable i per tant no cal tenir un diàleg amb algú que es el pitjor que li pot passar a un estat.
→ Acaba tenint un efecte devastador a la URSS ja que en termes polítics (tres o quatre caps d’estat en poc temps factor de inestabilitat, tres relleus en molt poc temps. Hi ha un canvi de líder que implica lluites entre els soviètics) i econòmics ( te carències i no pot assolir cert objectius que tenia marcats). La URSS no podia rearmar-se de la mateixa forma que ho havia fet anteriorment EEUU també es planteja la iniciativa de defensa estratègica nord-americana amb la creació de la barrera de protecció (no es va dur a terme ni llavors ni al segle XXI quan Bush fill va voler-ho fer, ja es propi de ciència ficció).
Es per això que hi ha una segona guerra freda i per tant una disposició al final de Gorbachev de modificar la política exterior i interior.
Venda d’armes per part de Ronald Reagan a Iran per finançar grups de ultra dreta a Nicaragua.
Nous enfrontaments a Afganistan on els EEUU donen suport per combatre el comunisme.
Crisis de euromíssils : soviètics en els finals del 70 havien instal·lat míssils que podien arribar a Europa (ss20) contrarestar-ho instal·lant míssils o llanceteres inclús en la FRA. Inacceptable tant en la URSS com en partits d'esquerres en països europeus ( 1979-1983) crisis internes en els països. Instal·lació de Pershing i Cruise.
4. El transnacionalisme: Les relacions internacionals s’entenien mitjançant la teoria realista, que explicava el concepte de de Guerra Freda als anys 50. Però amb l’apropament de totes dues posicions i de la interdependència que aquestes tenen entre elles, no es pot entendre mitjançant el realisme sinó que entra la teoria del transnacionalisme.
Aquest explica els canvis dels anys 60, amb la dependència econòmica que tenien totes dues superpotències i les relacions que mantenien. La interdependència econòmica, amb les cooperacions en aquest àmbit en situacions com el Bretton Woods i la crisis del petroli, i les relacions de comerç que mantenen entre ells només poden ser explicades pel transnacionalisme.
*consell del profe: mirar-se bé els conceptes de realisme, transnacionalisme i estructuralisme exposats a primer.* TEMA 3- LA DEPENDÈNCIA I EL SUBDESENVOLUPAMENT EN EL SISTEMA INTERNACIONAL: LA FRACTURA NORD/SUD I L'ESTRUCTURALISME COM A MARC INTERPRETATIU 1. De la descolonització i les independències polítiques al neocolonialisme En menys de mig segle, van arribar a la independència molts països africans, d'Àsia meridional i del sud-est asiàtic. Aquests processos que van tenir lloc als anys 50-60 van configurar un mapa polític totalment nou.
La independència política, però, no comporta necessàriament la independència real. Les noves formes de dominació impliquen que les ex-metròpolis segueixin influint molt en les seves antigues colònies. Es generen unes formes de dependència que no existien en l'època de l'imperialisme; es tracta d'una relació pseudo-colonial i es parla de neocolonialisme.
Necessitat de mercats internacionals i del mercat mundial . No tenen producció industrial. Això ve determinat pels altres països que imposen quins sectors es duen a terme en cada país. No tenen inversió i per tant es dediquen allò que els i permet la economia internacional, tenen un lloc perifèric, sotmès.
Els nous líders polítics d'aquests països són admirables (carismàtics, intel·lectuals...); plantegen una visió econòmica i política pròpia i al marge de la dels països estrangers.
Per tant, el desenvolupament econòmic es veurà sotmès a les decisions que prenen els països industrialitzats que tenen influència internacionalment.
2. L’emergència del Tercer Món a les relacions internacionals 2.1. L’aparició del terme i les seves ambigüitats Per aquest nou colonialisme es passa a denominar aquells països el tercer mon.
No estan a la guerra freda .Apareixen etiquetes per a designar una nova realitat: es parla des del 1952 de "Tercer Món", una expressió que apareix de la mà d'Alfred Sauvy. Davant del món capitalista i el món soviètic apareix un tercer món aparentment pobres que no volen participar de la lògica de la Guerra Freda entre els dos blocs 2.2. Les característiques comunes del Tercer Món Ex colònies en la seva majoria: + Economies subdesenvolupades.
+ Creixement demogràfic molt elevat.
+ Sistemes polítics peculiars, tot i que heterogenis: - dictadures presidencialistes llatinoamericanes o àrabs.
- monarquies absolutes en alguns casos.
- règims socialistes o “socialitzats”.
+ Aspiracions comunes: - lluita anticolonial.
- desenvolupament econòmic.
- lluita antirracial.
- neutralisme actiu i no alineament.
3. Origen i desenvolupament del Moviment de Països No Alineats i els fòrums de reivindicació dels nous Estats 3.1. De la Conferència de Bandung (1955) a la Conferència de Belgrad (1961) La conferencia de Bandung (1955): Participació: 29 Estats >>> 5 de Colombo (Índia, Pakistan, Birmània, Ceilan, Indonèsia), 12 asiàtics més, 8 àrabs, 4 africans Objectius: a) Fomentar les relacions afroasiàtiques.
b) Examinar els problemes existents per Àfrica i Àsia (colonialisme, racisme i la posició d’aquests països en el context de la Guerra Freda).
Desenvolupament amb dues posicions diferenciades: pro-occidentals vs pro- comunistes.
Resultats: 1. Afirmació de la independència i igualtat entre els països afroasiàtics – proclamació de la coexistència pacífica en conferències afroasiàtiques posteriors.
2. Condemna al colonialisme.
3. Exaltació de l’esperit de rebel·lió moral contra la dominació europea.
4. Formulació d’un neutralisme actiu.
5. Aparició dels pobles afroasiàtics com a força internacional Principis de coexistència pacifica segons són adoptats a la Conferencia de Bandung: 1.
Respecte als Drets Humans.
2.
Respecte a la sobirania i integritat territorial de totes les nacions.
3.
Reconeixement de la igualtat de races i nacions.
4.
Respecte al principi de no intervenció i al de no ingerència en els afers interns.
5. Dret a la defensa individual i col·lectiva.
6. Rebuig als acords de defensa col·lectiva al servei dels interessos de les superpotències.
7. Condemna a la utilització de l’ús de la forca a les relacions internacional.
8. Solució del conflicte per mitjans pacífics.
9. Foment dels interessos mutus i la cooperació.
10. Respecte a la justícia i les obligacions internacionals La Conferència de Belgrad (1961) Participació: 25 Estats com a membres de ple dret del Moviment dels No Alineats, 3 observadors, 27 comitès d’alliberament nacional de territoris dependents.
Criteris de participació molt estrictes que no es van complir totalment.
Objectius: reforçar el no alineament Desenvolupament amb dues posicions diferenciades: radicals anti-imperialistes vs moderats del no alineament.
Resultats: 1. Crida a EUA i URSS en favor de la política de coexistència pacífica i de la pau mundial, en un marc de col·laboració amb els països no alineats.
2. Afebliment de les tensions del sistema bipolar, que entraria a la fase de “coexistència pacífica” poc després –crisi dels míssils de Cuba.
3. Promoció i extensió del no alineament, que pren més força que l’afroasiatisme Es crea formalment el Moviment de Països No Alineats.
3.2. El nou equilibri de forces a l’Assemblea General de les Nacions Unides: les "Dècades de Nacions Unides pel desenvolupament" i el Grup dels 77 Amb la descolonització hi ha nous països independents que decideixen entrar a les Nacions Unides. Al principi són un total de 51 països, però entre els 50 i 60 el nombre augmenta i hi ha una majoria dels nous països.
Aquesta nova majoria a la ONU davant els EUA i la URSS conformen el Grup dels 77, i creen organitzacions internacionals per a la busca dels seus propis interessos.
3.3. La UNCTAD (1964), el PNUD (1965), l’ONUDI (1966) UNCTAD: Conferencia de les nacions unides de comerç i desenvolupament.
PNUD: Pla de les Nacions Unides pel desenvolupament.
ONUDI: Organisme de les Nacions Unides pel desenvolupament industrial.
4. La transformació del Sud: del Nou Ordre Econòmic Internacional a la fragmentació de la perifèria 4.1. El gir econòmic del Moviment de Països No Alineats: la Cimera d’Alger Malgrat es seguien demanant el que ja s’havia demanat en anteriors conferències, a la Cimera d’Alger els països elaboren una Declaració Econòmica on s’hi analitza l’imperialisme i la situació dels països en via de desenvolupament. Suposa un gran avanç en les preocupacions dels problemes econòmics dels països no alineats.
4.2. La crisi del petroli i els seus efectes sobre el Sud La crisis del petroli porta a una progressiva disparitat econòmica entre els països del tercer món: mentre que els àrabs gaudeixen de petroli i tenen influència internacional, els països de l’africa subsahariana només disposen de sucre i cotó.
Això evidencia cada cop unes diferències més grans entre els països del tercer món que acabarà amb la seva desarticulació política.
4.3. L’adopció de la Declaració per a l’establiment d’un NOEI Declaració del Nou ordre econòmic internacional a les Nacions Unides que responguin a la necessitats dels països del tercer món i no generi mecanismes de dependència.
4.4. La crisi del deute A principis dels 80 alguns països que s’havien endeutat declaren que no poden pagar i que no tenen recursos. Per tant les dues institucions creades al 1973, el FMI i el BM, passen a tenir des d’aquell moment la funció de donar crèdits i això suposa un canvi ja que són de manera condicionada, ja que només s’atorga el crèdit si s’apliquen determinades mesures . (consens de Washington) 4.5. La pèrdua de cohesió i la diversificació de situacions països productors de petroli economies de nova industrialització (NIE) països menys desenvolupats Es comencen a notar les diferències entre els diferents països que havien configurat el grup dels països no alineats, ja que s’han desenvolupat de formes diferents. Els països asiàtics i les regions del sud-est asiàtic i els de l’Àfrica són diferents.
5. Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM): els mínims no assolits Es creen els objectius del mil·lenni per tal d’aconseguir eradicar la pobresa. Es fan informes per intentar avaluar-la i es fixen certes pautes per aconseguir-ho, però finalment segueix havent-hi desigualtat i molts llocs on la pobresa segueix existint.
Això podria ser donat a una falta de mecanismes de compliment d’aquests objectius.
TEMA 4: De la fi de la Guerra Freda a la posguerra freda INTRODUCCIÓ Un sistema bipolar és manté per l’equilibri però pot canviar per: ● La desaparició d’una de les superpotències. Pot desaparèixer per enfrontaments interns, crisi econòmiques, desavinences amb els països on tenien influència...
El sistema bipolar de la Guerra Freda caurà perquè una de les dues superpotències, la Unió Soviètica perd influència en els seus Estats perifèrics i després cau per si sola.
Això es produeix amb l’arribada de Gorbatxov. [...]. Van haver-hi tres líders en tres anys després de la mort del líder tradicional Breznév, això va provocar una lluita dins del Partit Comunista.
Yuri Andropóv. Volia posar en marxa una política d’obertura a polítiques moderades però es va trobar l’immobilisme dins del Partit. Va durar poc (1 any i 3 mesos) però després de la seva mort el va succeir el seu opositor (més immobilista) Charnenko conjuntament amb Mijaíl Gorbatxov.
Charnenko també va morir poc després d’un any i el va succeir Gorbatxov.
Comença amb una gran prudència per no aixecar l’alarma del sector més conservador. Els seus objectius a nivell econòmic i polític eren recuperar el nivell de superpotència que havien perdut per qüestions econòmiques (ja que la Unió Soviètica aportava gairebé tot el finançament) i a més, la Guerra Freda l’estava desgastant profundament. Arriba al Govern d’EEUU Ronald Reagan i duu a terme la Iniciativa de Defensa Estratègica à Suposa la creació d’un escut antimíssils. Per tant, es perd la lògica de dissuasió que fa que els EEUU es sentin segurs i puguin tranquil·lament atacar la URSS (que no es podia permetre fer el mateix).
L’obertura de Gorbatxov era molt ben vista internacionalment però no dins del seu país degut a la greu crisi econòmica que estaven vivint. El seu objectiu doncs també opta per fer sortir la URSS de la crisi i captar la legitimitat dels seus ciutadans així evitant la desafecció vers la política.
El seu problema va ser que aquests processos són molt difícils de controlar (per exemple, llibertat informativa). I també influeix la greu crisi que patia la població que no veia que la situació econòmica canvies.
Va canviar l’estructura del seu partit i va enfonsar la superpotència. El “teló d’acer” de Churchill no anava mal encaminat. Ja que l’obsessió amb la lluita armamentística va fer que els Estats Units no contemplessin l’opció de Gorbatxov va encaminar.
La doctrina i les funcions de Gorbatxev Canvis a 3 nivells: - intern: que suposen la fi del comunisme i desintegració de la Unió Soviètica, d’on surten nous estats independents (algunes de les repúbliques socialistes soviètiques) - regional: dins el bloc de l’Est, no és que ningú s’independitzi (Polònia, República Democràtica Alemanya, Txecoslovàquia…) eren Estats que ja existien com a països independents; però aquests canvis canvien l’estructura de les relacions amb la superpotència, de manera que es poden produir canvis en els seus règims.
- internacional: fi de l’estructura bipolar, baixada de la conflictivitat internacional (conflictes intraestatals influits per la dinàmica dels blocs: Afganistan, Àfrica... És a dir, com s’acaba l’estructura bipolar el que passa es que perden interès en mantenir influències a Afganistan o Àfrica i per tant, deixen de rebre ajudes aquest països. A més es fan avenços en cooperació i en les converses per al desarmament.
Els seus efectes internacionals: negociacions armamentístiques i ressolució de vells conflictes regionals Negociacions armamentístiques (canvis internacionals): Nova política defensiva de Gorbatxev (defensa defensiva i no defensa estratègica), que exposa a l’Assamblea General de la ONU (no de manera biblateral amb USA, que hauria pogut quedar apartada de l’opinió pública internacional). Fa pública la llista d’armament de la URSS, mostrant transparència i la voluntat de no voler augmentar-la sinó reduir-la, ja que volien iniciar un tipus de relacions internacinsals cooperatives.
A la URSS li interessa econòmica i políticament (cansament de la població) retirar-se d’Afganistan (era el Vietman de la URSS) . També es retira del 3r món: Angola, Cambodja… Ressolució de vells conflictes regionals (canvis interns): Per les polítiques més permisives de Gorbatxev es van manifestant els nacionalismes, fins aleshores reprimits.
Gorbatxev reuniex els càrrecs de President dels Soviets i el de Secretari General del Partit Comunista de la URSS, i més endavant va eliminant la pluralitat del partit comunista (s’apropa els seus i allunya els altres).
Les Repúbliques Bàltiques es declaren independents, quelcom que la Perestroika i la Glesnev no contemplaven (volien consolidar a URSS) Boris Yeltsin s’erigeix com un adversari de Gorbatxev, havia estat molt popular per liderar la protesta contra el Cop d’Estat per la retenció de Gorbatxev de la seva casa a Crimea per part dels sectors més “conservadors”. D’aquest fet Boris surt reforçat i Gorbatxev molt afeblit.
Quan Gorbatxev s’adona de l’auge dels nacionalsimes ja és tard per efectuar polítiques que canviin les relacions entre les Repúbliques (es plantejava una nova forma de federació.
Boris suspèn les activitats del Partit Comunista Rus, de manera que el Partit Comunista de la URSS es veu molt afeblit. Bori planteja unilaterament la creació d’una Comunitat, formada per les Repúbliques ja formades com Estats independents.
Hi ha estats que volen sortir del Pacte de Varsòvia, Gorbatxev ho volia evitar ja que la OTAN seguia en peu, però per els diversos fets que el van debilitant fan que resulti impossible mantenir-lo i finalment es dissol.
La descomposició del bloc de l’Est: de la “doctrina Breznev” a la “doctrina Sinatra” (canvi a nivell regional) Doctrina Breznev: sobirania dels països cominsites limitada, els interessos regionals no poden passar per sobre dels interessos del comunisme, així mateix, un atac o amenaça a un govern comunista es considera un atac a tot el comunisme (usat d’argument al Tractat de Varsòvia per reprimir qualsevol moviment aperturista dels membres) Doctrina Sinatra: introduïda per Grovatxov, anomenada així per “my way”, cada Estat pot actuar seguint el seu camí, no hi haurà més intervenció per part de la URSS als seus satèl·lits, és a dir, que tothom segueixi el camí que més li benefici.
Començament de canvi i sorgiment de nous partits a Europa de l’Est. Els països de l’Est estaven preparats pel canvi i les seves societats estaven ja tenien sentiments nacionalistes i de rebuig al règim, per exemple Polònia ja portava 10 anys intentant aquest canvi i això explica la rapidesa de la transformació amb processos de canvi relativament diferents.
Intercanvis de persones (mestres, tècnics...), agrupacions familiars que van fer que l’obertura fos progressiva en quant al desig de canvi.
Conferència sobre Seguretat i ? a Europa: va permetre que les societats de l’Europa de l’Est van poder obrir-se a l’exterior.
La reunificació alemanya La desintegració del Pacte de Varsòvia i les transformacions de la OTAN La OTAN s’ha de reinventar per seguir tenint sentit tot i i la dissolució de l Pacte de Varsòvia.
Amb la Guerra dels Balcans la ONU es comença a plantejar com actuar al respecte, fins aleshores no havien pogut actuar ja que el Consell de Seguretat es trobava col·lapsat. Nou concepte de seguretat… En aquest marc l’OTAN defineix com a conflicte aquella que encara que no siguin territorials afecten l’estabilitat dels mebres i així sorgeixen les Accions fora d’àrea (inicialment al servei de les decisions del UNSC, però amb el conflicte de Kosovo no ho tenen en compte). En la mateixa línea de canvis a l’OTAN, inicialment creada per respondre a un conflicte nuclear i basada en la dinàmica bipolar de blocs.
L’OTAN veu una necessitat d’ampliació, però necessita que sigui amb estats potents a nivell militar. Els països de l’Est s’hi volien incorporar per assegurer-se protecció en cas de’un procés involutiu per part de Russia. D’altra banda els Estats uUnits no els interessa posar-se Rússia en contra (potència militar), donada la fi de la Guerra Freda.
L’OTAN crea una sèrie de mecanismes intermitjos: diàleg bilateral amb Rússia, per la seva importància històrica i per seguir manenint armament nuclear. Rússia segeuix actuant com a superpotència tot i el seu obvi declivi: arriba a demanar dret a veto de les admissions de l’OTAN, aquesta li nega, però es compromet a infomar de les noves incorporacions. S’ajusten Les incoroporacions són sovint incòmodes però són necessàries per al seu funcionamnet.
La Teoria de les Relacions Interacionals davant la fi de la Guerra Freda Cal reflexionar d’una manera diferent, no es poden donar coses per suposades Com s’ha arribat al procés de coneixement, les teories han sorgit d’interessos o situacions, conèixer les identitats (d’on venen? són credaes?) Teoria internacional dels 90’s: No explica la realitat, sinó el procés de coneixement pel qual creem teoria (deconstrueix). El seu problema es que agafa tals nivells d’abstracció i decosntrucció que deixa d’explicar la realitat.
*Tots aquest canvis en el panorama internacional provoquen canvis en les Teories de les Relacions Internacionals. No s’ha arribat a explicar la caiguda de la URSS i això fa, que generalment als anys 90 la teoria reflexiona sobre la mateixa teoria à metateoria. à Reflexió.
Ortodòxia – Heterodòxia Positivisme. Coexistència entre la realitat i el que es suposa que passarà.
La teoria intenta explicar que no hi ha equiparació entre la realitat i la veritat, sinó que influeix la nostra percepció dels fets. No s’han de donar els fets per suposats. S’obre la teoria a les interpretacions. S’ha de reconstruir la teoria veient tot el procés que ha dut a terme i veure, que tot el que existeix és fruit de les creacions i experiències.
La teoria dels 90, és una teoria que no explica la realitat, sinó el procés pel qual es crea la teoria (pel que adquirim el coneixement). No compleix amb l’objectiu de les teories, perquè (de)construeixen però no tornen a construir els fets que s’estan esdevenint.* → aclariment , no temari TEMA 5: L’ordre polític multilateral de les Nacions Unides durant la Guerra Freda Anteriormanet ja s’havia intentat crear un òrgan internacional després de la 1GM (la Societat de Nacions), que va fracassar perquè EEUU no va firmar, pel sistema de votació que es va establir i perquè no va ser una organització consensuada: va ser la dels vencedors (vençuts exclosos) 1. La Carta de San Francisco (1945) i l’ordre internacional de postguerra.
La ONU sorgeix després de la IIGM amb l’objectiu de fer el que la Societat de Nacions no va poder. També era internacional i funcional pero es vol desmarcar del fracàs de la seva antecessora.
Gestació: Conferències entre els aliats durant el conflicte (IIGM) → la carta es gesta en la guerra - Implicació dels EUA a la guerra: protagonisme en l’articulació de l’ordre de postguerra.
- La IIGM no aspirava a restaurar l’ordre anterior sinó a relaitzar un canvi social i moral (“creuadamoral”/Preàmbul de la Carta) • Carta de l’Atlàntic (agost 1941): primer cop que es fa referència a la necessitat de gestionar la seguretat de forma conjunta → UK, EEUU (els de la conferència) i després s’hi adhereixen la resta de països • Conferència (Declaració) de Washington (1941): es parla de la UN sense concretar, però s’expressa la voluntat que els Estats s’uneixin en una organització per garantir la pau • Conferència de Moscou (octubre 43): Els 4 grans: EEUU, URSS, Xina i UK (França encara es troba ocupada) concreten la voluntat de creació d’una OIG basada en la igualtat sobirana de tots els Estats pacífics • Conferència de Teheran (nov/des 43): idea de’un òrgan restringit (CdS) integrat per les gran potències (la inclusió de França encara no estava clara) amb més capacitat executiva i decisòria.
(Òrgan restringit: els membres són limitats i té més capacitats decisòries que l’assemblea general. Per ser més ràpid i més operatiu.) • Conferència de Dumbarton-Oaks (1944) : òrgans principals de NNUU (AG, CdS, S, TIJ, ECOSOC -a instàncies soviètiques). Inclusió de França al CdS (enfrontament EUA-URSS) tot i no participar en les negociacions ja que tradicionalment havia sigut una potència a nivell internacional - La URSS pretenia que cadascun dels estats soviètics tingués 1 vot (temia quedar-se “aïllada”) però els altres estats obviament es van negar • Ialta (febrer 45): Simbolitza la divisió del món. S’ademten Ucraïna i Bielorrúsia com a membres independents i tindrien un vot separat del de la URSS; mecanisme de votació al CdS (veto) • Conferència de San Francisco (abril-juny45): a instàncies de les potències mitjanes i petits Estats s’afegeixen els membres no permanents al Consell de Seguretat però no tenen dret a veto. La Carta de NNUU no s’integrarà en els Tractats de Pau.
-Preàmbul: esperit i objectiu de l’organització.
-Propòsits: objectius, recollits a l’Article 1.
- Mantenir la pau i la seguretat internacional - Fomentar les relacions d’amistat en base a la igualtat de drets, en la idea de lliure autodeterminació dels pobles (ejm a veure si és veritat) - Cooperar internacionalment per solucionar problemes econòmics i socials - Fer de centre que harmonitza tots els estats per complir els objectius -Principis: pautes generals de conducta d’acord a les que cal actuar per assolir els objectius, recollits a l’article 2.
- 1) Principi d’igualtat sobirana - 2) L’actuació d’acord la bona fe de les obligacions internacionals (per part dels Estats) - 3) Arranjament pacífic de controvèrsies - 4) Els membres es comprometen a no usar la força contra la integritat territorial d’un altre estat (no ingerència) - 5) Els estats es comprometen a cooperar en el funcionament de la ONU per a que assoleixi els seus objectius - 6) Universalitat de les mesures de la ONU: s’intentarà fer complir les obligacions de la carta fins i tot als “no-membres” - 7) Principi de no ingerència en els afers interns -Membres: Originaris: 51 / Actuals: 193 Qualsevol que estigui d’acord amb la carta pot ser membre: cap exlusió per tipus de règim polític, religió… (principi d’universalitat).
Poques entrades de països durant els primers anys, perquè encara hi ha Guerra Freda i amb el dret a veto es bloquegen les entrades, ja que qualsevol nou país suposa una amenaça o de donar més vots a EEUU o a la URSS.
Casos especials: - Xina (canvi al 73) → Guerra Civil: ocupa el lloc al CdS els nacionalistes exiliats a Taiwan.
EEUU no reconeix la República Popular de la Xina (el nou règim comunista) fins el 73 - Alemanya (RFA-RDA, 1973, reunificada: 1991), Vietnam (fins que no s’acaba la guerra al 1977), Corees (fins que no s’acaba la GF 1991), Suissa (2002) 2. EL poder dels Estats a l’ONU: estructura institucional i mecanismes de presa de decisió.
2.1. L’organigrama de l’ONU (ORGANIGRAMA A L’AULA GLOBAL) -Estructura: – Assemblea general – Consell de Seguretat – Consell Econòmic i Social – Consell d’Administració Fiduciària – Tribunal Internacional de Justícia (La Haia) – Secretaria 2.2. Els òrgans principals -Assemblea General: universalitat i igualtat sobirana – òrgan plenari → Principi d’igualtat sobiranana: un Estat, un vot – Competències: qualsevol tema dins els límits de la Carta – 1 limitació: no es pot ocupar d’un tema que estigui a l’agenda del Consell de Seguretat (té prioritat) – Resolucions amb caràcter de recomanacions → No hi ha cap sistema d’imposció, però tenen un gran poder simbòlic i normatiu (a cap Estat li agrada ser condemnat per la ONU) –Fa d’altaveu dels països “poc importants” (3r món) -Consell de Seguretat: participació restringida i jerarquia de poder – Òrgan restringit: 15 membres (5 permanents i 5 no permanents/base geogràfica) – Operatiu, que pugui reunir-se i prendre decisions ràpidament –Requereix el vot afirmatiu de 9, amb el vot dels 5 permanents, en questions importants.
L’abstenció d’un membre permanent no es considera un “no” (derivat del problema anterior del bloqueig) → En qüestions procedimentals els 9 poden ser qualsevol, no calen els 5 permanents.
– Responsable en primera instància del manteniment de la pau i la seguretat – Executiu: Resolucions obligatòries -ECOSOC: òrgan tècnic – Qüestions vinculades al desenvolupament econòmic i social – Recomanacions als governs o a l’AG: el·labora informació, anàlisis i estudis per tal que altres òrgans apliquin les polítiques pertinents. No té capacitat decisional ni operacional.
– Coordinació de les agències i organismes especialitzats de NNUU → el 80% del personal de les Nacions Unides treballa en temes de desenvolupament, des de diversos punts de vista (dones, infants, habitatge… que no es solapin), i totes les agències es volen autogestionar, de manera que sorgeixen problemes de coordinació – Es tracta d’un òrgan restringit però en no tenir un contingut poltic no es un fet tant determinant com que un estat determinat es trobi o no al UNSC. Consta de 54 membres que són escollits per l’Assemblea General i que es renoven cada 3 anys.
-Aquest òrgan impulsa reflexions molt més progressistes que les que farien en el si dels estats.
És un gran impulsor de conceptes, teories i normes internacionals.Així, desenvolupa una tasca de trencagels per plantejar temes nous en les visions estàtiques de les relacions internacionals.
El problema sorgeix en la no materialització de les propostes o reflexions de l’ECOSOC, per la posició conservadora dels estats.
-Secretaria General de les Nacions Unides –Òrgan administratiu, però de càrrega política – Manté viva l’organització mentre no es reuneixen l’Assamblea i el Consell de Seguretat.
– El personal no representa el seu estat, està al servei de l’organització, són els seus funcionaris.
– El Secretari General desenvolupa funcions de secretaria i adquireix també un rol polític: aquest paper depèn de l’empenta personal i, sobretot, del context. Així pot esdevenir un personatge pla o bé l’impulsor d’iniciatives (és per això que USA tendeix a intentar controlar-ne l’elecció) –Pot cridar l’atenció sobre qualsevol tema que li vingui de gust – Elabora els pressupostos, apart d’encarregar-se de la burocràcia – Executa les decisons d’altres òrgans – És l’òrgan dipositari dels tracats internacionals – Fa funcions de coordinació i mediació, ja que disposa d’autoritat i legitimitat.
-Consell d’Amistracio Fiduciària – Administració dels territoris colonials dels vençuts i dels guanyadors que els hi volessin confiar.
– Objectiu: vetllar pel procès de descolonització (culminar-lo) – Actualment no funciona: no es reunieix des de 1994, indpendència de Palau, però se’l manté com a reconeixement de la seva tasca, pel paper històric que tingué en la descolonització.
-Tribunal Iinternacional de Justícia: òrgan judicial – S’ocupa de les qüestiosn que li sotmeten voluntàriament els Estats • Interpretació d’un tractat o de una qúestió de DI (trencament d’obligacions, reparacions…) • Qüalsevol disputa – Sentències obligatòries: donat que els estats s’hi sotmeten voluntàriament, assumeoixen que els deus dictàmens han de ser acceptats.
– Opinions consultives: dicàmens no vinculants – Poca activitat 2.3. Presa de decisions al Consell de Seguretat i a l’Assemblea General: Òrgan restingit Òrgan plenari Vot VETO IGUALITARI Ressolucions Obligatòries NO obligatòries 3. Principals àmbits d'actuació: especial referència al manteniment de la pau i la seguretat internacional.
3.1. La seguretat internacional.
-Objectiu principal de l’ONU és mantenir la pau i la seguretat internacionals.
-Les previsions de la Carta: l’arranjament pacífic de controvèrsies i l'acció en cas d'amenaces a la pau, trencaments de la pau o actes d'agressió (Capítols VI i VII de la Carta de les Nacions Unides) Capítol VI: l’arranjament pacífic de controvèrsies (controvèrsia: “conflicte” no violent) Art.33: En cas de controvèrsia cal negociar.
Art.34: L’UNSC pot actuar en cas de considerar-ho necessari.
Art.36: L’UNSC pot emetre recomanacions per a les parts amb l’objectiu de resoldre la controvèrsia.
→ Les Ressolucions que l’UNSC emeti en base a aquest capítol no són d’obligat compliment per les parts, ja que es tracta de “recomanacions”.
Captol VII: Acció en cas d'amenaces a la pau, trencaments de la pau o actes d'agressió Art.39: L’UNSC disposa del dret de qüalificació, és a dir, determina davant de quina situaci ens trobem (amenaça / trencament / agressió / cap de les anteriors). És rellevant ja que els membres permanents ho poden emprar en benefici propi, segons com qualifiquin la situació les mesures que es prendran al respecte variaran.
Art.40: el Consell pot aprovar mesures provisionals abans de prendre decisions definitives.
Art.41: Aprovació d’accions no violentes (interrupci de relacions econòmiques, comunicacions, diplomàcia…).
Art.42: L’UNSC pot activar mesures que impliquin l’ús de la força.
Art.46 i 47: El Comitè d’Estat Major és l’encarregat de coordinar i executar les accions coercitives aprovades per l’UNSC.
→ El Comitè d’Estat Major és un òrgan que no s’arribà a constiutir, per les dinàmques de la Guerra Freda que dificulten els convenis bilaterals entre les Nacions Unides i els Estats.
D’aquesta manera els procediments establerts per la Carta es veuen afectats i les respostes a conflictes venen determinades per la praxis: les operacions per al manteniment de la pau. Per aquests problemes de resposta alguns autors anomenen el Capítol VII el Capítol VI,5.
*Art.51: un Estat només pot fer ús de la força sense que el Consell activi els articles anteriors en cas de legítima defensa.
-Les OMP durant la Guerra Freda La Guerra Freda (1945 – 1990) és el que va limitar, truncar i tergiversar les expectatives sobre el bon funcionament de l’ONU. Malgrat el bloqueig constant que existia per l’enfrontament entre les dues superpotències, ambdues eren també conscients que, en alguns conflictes, l’existència d’una força militar comuna I internacional. En conseqüència, van aparèixer les Operacions de Manteniment de la Pau (OMP), que eren una espècie d’improvisació històrica consistent en enviar grups de militars internacionals durant un breu període de temps i sense potestat per usar ofensivament les seves armes. Així, aquesta classe d’operacions es trobaven entre els capítols 6 i 7 i s’usaren només en ocasions molt puntuals.
La primera OMP va ser l’efectuada sobre Corea. Va haver un període més o menys breu de temps en què la Unió Soviètica va abandonar el seu seient al CSNU per protestar contra el fet que el seient de la Xina a l’ONU l’ocupés encara la Xina nacional, a Taiwán, i no la Xina popular (comunista). Aquesta anomalia, no contemplada en cap codi ni norma, va servir perquè el CSNU, sense el vot ni el vet de la URSS, pogués aprovar dues resolucions per ajudar Corea del Sud contra la invasió dels seus veïns del nord Amb tot, la guerra de corea va ser una guerra nord-americana amb recolzament de l’ONU.
En qualsevol cas, l’agost de 1950, la URSS torna al CSNU i aquest, en conseqüència, mai es torna a ocupar de l’asusmpte coreà. Així doncs, els EUA decideixen dur la qüestió Coreana a l’Assemblea General, que aprova la resolució 377 per evitar el bloqueig soviètic: URSS a través de la seva absència dins el Consell de Seguretat vetava totes les resolucions i es necessitava fer front a la Guerra de Corea d’aquell moment. A més aquesta resolució és de gran importància perquè és a partir d’aquesta que qualsevol tema de Pau tot i ser tractat pel Consell també podrà tractar-se a l’Aassamblea General sempre i quan el Conell de Seguretat no estigui duent a terme la seva tasca. I per tant l’AG té la potetat d’exercir l’ús de la força en aquets casos.
3.2. El desenvolupament econòmic i social -Vinculació amb la idea de pau estable A la Carta es parla de “cooperació” en general perquè en aquell moment no hi havia divisió NordSud (el Sud encara eren colònies). Tot i que no hi havia una menció específica als països en vies de desenvolupament, si que es mencionaven els problemes en la cooperació i desenvolupament econòmic i social a nivell internacional (surt al preàmbul i també al punt 3 dels proòsits però des d’una base molt àmplia).
Article 1 punt 3: contempla diverses vies per solucionar aquest tipus de problemes: ➔ Recopilar informació sobre el desenvolupament econòmic i social, i fer-la circular per a que altres òrgans la poguessin fer servir (ECOSOC) ➔ Per tal que els Estats adequïn les seves polítiques per desenvolupar-se millor econòmicament i socialment: Engegar programes de cooperació quan el 3r món (60’s) sigui un actor internacional: quan es pren consciència (Bandung 1955 → neutralisme actiu) - Conscient que l’existència de nous estats demostra que dins la diversitat és desigual, i a més aquests nous tinguin consciència de grup. És aleshores qual la UN comença a col·laborar de forma decidida en el seu desenvolupament.
1r Deceni de la UN: pel desenvolupament programa de desenvolupament a 10 anys vista per desenvolupar els països en vies. 1r problema: els problemes socials i econòmics del 3r món són diferents als que té el 1r món.
- Es fixen uns objectius macroeconòmics quantitatius - El desenvolupament es concep com un procés que s’ha de finançar externament (que permeti la creació d’infraestructures, per facilitar les inversions, la comercialització…) - Error: deixar la responsabilitat del desenvolupament en mans del 1r món: quantitativament és un fracàs Tot i així, a la ONU hi ha molt interés en el 3r món: - El 1964 es crea l’UNCTAD per maximitzar les oportunitats comercials , d'inversió i desenvolupament dels països en vies de desenvolupament per integrar-se en l'economia mundial.
- Després d’aquesta conferència també es crea el G.77: una organització informal de en vies de desenvolupament amb l'objectiu d'ajudar-se i recolzar-se mútuament en les deliberacions de les Nacions Unides.
- Es creen 2 organismes més: → 1965: PNUD (Programa de la UN pel Desenvolupament → 1965: ONUDI (Organisme de la UN pel Desenv. Industrial) 2n Deceni de la UN: 1960-70 La responsabilitat del desenvolupament és del 3r món, però s’ha de fer des de la cooperació: - El comerç no es liberalitza en matèries primes, però sí en matèries manufacturades → no serveix de res perquè l’únic que poden oferir els països del 3r món són matèries primes - Incorporen el desenvolupament social: educació, sanitat, augmentar l’esperança de vida, etc - Dècada dels 70’s: els països “no alineats” reivindiquen més la qüestió econòmica: → 1973: Conferència d’Argel (països no alineats tracten qüestions econòmiques) → 1974: Aprovació del Nou Ordre Econòmic Internacional (resolució del NOEI) per l’Assambleal General. Proposa l’establiment d’un nou ordre econòmic internacional i defensa la soberania dels estats, el control dels recursos naturals propis, el comerç just (Apertura comercial real del 1r món) … Totalemnt alineat en la visió estructuralista de les RRII.
Es pot aprovar perquè en l’Assamblea General els països del 3r món són majoria.
- Problema: per aquest nou ordre es necessita el suport finançer del Nord (s’haurien de canviar les bases del sistema capitalista) → No s’ha portat a la pràctica perquè al Nord no li interessa gens canviar les bases del sistema 3r Decenni: 80’s El 3r món ja no és un “bloc” unit: hi han diferencies substancials entre els països → Crisis del petroli : les matèries primes dels països del 3r món són molt diferents entre sí (OPEP: desenvolupament econòmic clarament diferent) - Qui es veu més perjudicat per la crisi del petroli és el mateix 3r món (en el 1r món els productes manufacturats augmenten de preu, però les matèriesprimes que el 3r món ven no augmenten, i conseqüentment no poden pagar els manufacturats) - És en aquesta època quan començen a sorgir els Tigres Asiàtics: - OPEP + Tigres asiàtics + Països menys desenvolupats = 3r món dividit - Als anys 80: gir a la postura, i es centra més la’tenció en aquells països menys desenvolupats del 3r món.
4t Decenni: 90’s : La ONU es concentra en l’erradicació de la pobresa i la fam en general (“es baixa el llistó” dels objectius, ja no són aquelles mesures quantitatives dificilment assolibles, etc) 5é Decenni: 2000’s Cimera del Mil·leni: consagració del canvi d’orientació : - En els últims 20 anys, la diferència entre rics i pobres s’havia duplicat (la situació havia empitjorat) → A causa d’això, es fa un reflexionament sobre el futur i el posicionament de la ONU - S’inclou la dimensió humana del desenvolupament (no només el desenvolupament esconòmic i social dels Estats, sinó també de les persones) - Però el 1r món exigeix al 3r món que es desenvolupi de manera sostenible - Objectius del mil·leni: 1. Eradicar la pobresa extrema i la fam: 2. Aconseguir l'ensenyament primari universal 3. Promoure la igualtat entre els sexes i l'autonomia de la dona 4. Reduir la mortalitat dels infants 5. Millorar la salut materna 6. Combatre el VIH / SIDA, el paludisme i altres malalties 7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient 8. Fomentar una associació mundial per al desenvolupament 3.3. La protecció dels Drets Humans -Vinculació amb els horrors del nazisme: referència explícita a la Carta Després de les atrocitats de la II Guerra Mundial es veu com una obligació moral tractar els Drets Humans, que es mencionen explícitament a la Carta; article 1.3 i 55C, i al preàmbul.
Importància universal: cal que aquests drets siguin regulats i s’han de garantir internacionalment. → Problema: la universalitat dels DDHH vs el principi de no ingerència i la soberania dels Estats El 1945 es crea una comissió dels DDHH dins de l’ECOSOC. L’ECOSOC & Assamblea General són els responsables dels DDHH . Concretament, l’ECOSOC s’encarrega: - d’analitzar i fer informes de la situació dels DDHH als països, així com principis generals per a que els Estats facin determinades polítiques - de crear instruments jurídics vinculants i impulsar convencions que firmen els Estats que almenys es mostren disposats.
La Carta Internacional dels DDHH de les Nacions Unides té un caràcter declaratori, s’anuncien però no es precisa com es protegiran. És el conjunt format per: - La Declaració Universal dels DDHH → catàleg, llista - Pacter Internacional sobre els Drets Econòmics, Socials i Culturals - Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics → Els dos últims es van firmar el 1966 pero van entrar en vigor 10 anys després, el 1976.
A banda, la ONU ha promogut molts altres convenis i tractats sobre temees més concrets: per exemple, convencions contra el racisme, etc.
-El problema de la sobirania El principal problema és la soberania. Encara que es vagin creant mecanismes jurídics i de control, en molts casos les dades sobre l’estat dels DDHH en un país són subministrades pel propi Estat.
Tot i comptar hipotèticament amb dades reals, que es pot fer per combatre les violacions dels DDHH? No hi han instruments vinculants. Es podrien fer boicots, etc però els interessos dels Estatssón prioritaris al salvaguardament dels DDHH en la realitat (que trist). A més a més, les sancions econòmiques a països no-democràtics perjudiquen a la ciutadania més pobre.
Els mecanismes de denúncia també juguen un paper fonamental: crear consciència a favor dels DDHH, i que aquesta es vagi estenent per la societat civil global.
TEMA 6. Nacions Unides després de la Guerra Freda Organització que s’ha d’adaptar a un context que canviarà ràpidament. Els Estats es comprometen a fer coses que realment després no compleixen (“ la Onu s’ha d’adaptar a la incoherència estatal”). Es deixa veure que l’Organització és més progressista que els Estats, que no adquireixen compromisos ni polítics ni monetaris.
Revifament després de la Guerra Freda però temporal. Crisi constant a les NNUU, es parla més als anys 80 però en la realitat és constant. Després EEUU (25 % del pressupost) ... Aquesta crisi es deguda : - la paràlisi del Consell de Seguretat que feia que l’organització estigués bloquejada pel vet Soviètic.
- 60’s : Canvi en la majoria a l’Assamblea General (descolonització; els paisos del Sud passen a ser majoria → Divisió N/S - 70’s : Veto EEUU perquè la ONU qüestiona les seves polítiques - 80’s : Es posa de manifest que les Nacions Unides no estan aconseguint el que es el seu objectiu primordial. Revifa la Guerra Freda i no es garanteix la seguretat i la pau internacionals.
- 90’s : Reactivació: - Acaba la Guerra Freda: s’acaba el bloqueig del COnsell de Seguretat pero decepció (no s’assoleixen els objectius) ● EEUU paga les seves despeses endarrerides ● Rússia no exerceix el seu dret de vet Crisis dels anys 80 1. Crisi dels Objectius.
a. No es garanteix el manteniment de la Pau. → S’utilitza la força, ingerència en afers interns; accions unilaterlas de les superpotències, és a dir, els principis bàsics de les NNUU no es compleixen ni pels mateixos països que formen els organismes més importants. (Guerra Freda....Afghanistan, Panamà). + Les OMP estan bloquejades i no serveixen.
b. Un altre dels seus objectius és el desenvolupament econòmic i social → i no es veuen els resultats tot i que gairebé el 80 % dels organismes de les NNUU es dediquen a aquest àmbit. Els Estats no utilitzen aquesta estructura i prefereixen fer-ho mitjançant tractats bilaterals: d’estat a estat per interessos.
2. Crisi pressupostària - Països que no paguen (Morosos) → El problema comença quan un país no paga per qüestions polítiques. Per exemple, EEUU que deixa de pagar el 25 % perquè es veu criticat en la organització i això suposa una greu crisi de pressupost. La Carta de Nacions Unides té capacitat de suspendre de vot si no es paguen tres quotes però els Estats ho tenen controlat.
- Discussió d’aprovació de pressupostos. → Els aprova l’Assemblea General. Els EEUU comencen una discussió amb els PDV per a que els vots siguin ponderats (aquells que més paguen tinguin més capacitat→ inacceptable, causa malestar).
Propostes de reforma que sorgeixen dels mateixos funcionaris. El més conegut va ser l’informe Bertrand, que deia que pensar que l’organització podia aconseguir la pau no era un objectiu real i crida a la coherència. També els fa veure que no es pot aconseguir el desenvolupament econòmic i social dels PVD perquè s’hi dediquen molt poques partides pressupostaries.
Demana que l’organització es centri en aquells objectius que pot fer. Reforçar l’ECOSOC per exemple, invertir més fons en aquest organisme i deixar de banda les qüestions polítiques.
Organitzar l’organització.
ANYS 90: Reactivació Fi de la Guerra Freda. Compromís de Rússia amb l’organització que ja no bloquejarà el Consell de Seguretat.
Potenciació de les Operacions del Manteniment de la Pau, també per part de Rússia que creia que afavorien únicament als EEUU. A més, s’amplien els àmbits d’actuació d’aquestes OMP.
Prevenir, construir i imposar la Pau. Nous conceptes.
Enfrontament a nous reptes i amenaces. Més conflictivitat a l’interior dels països entre ells mateixos. Altres amenaces que no estan protagonitzades per Estats, com per exemple, terrorisme transnacional. → mal preparats per aquestes.
Decepció Després de tots els reptes que s’havien imposat es donen compte que el món segueix sent inestable, que segueixen existint pobres i rics, que els Estats no s’han desenvolupats.
Incoherència entre les declaracions d’objectius i la traducció d’aquestes en polítiques públiques Estatals.
També es sumen les dificultat pressupostàries. Les OMP s’han de pagar i tenen un gran cost à Polítiques de doble estandard , si es té interessos economics en X pais, es contribueix, si no, no s’aporta res.
Canvi de mil·leni - Els objectius són de mínims. Bona dosi de realisme. Parlem de reduir la pobresa, reduir mortalitat infantil, garantir un habitatge, índex de supervivència superior als cinc anys.
- Crisi de legitimitat i credibilitat arrel de l’actuació dels EEUU a la Guerra d’Iraq. Ja a Kosovo s’entreveia aquest descrèdit ja que el Consell de Seguretat va decidir una intervenció sense el permís de NNUU..
→ Guerra d’Iraq : No va ser unilateral però els EEUU estaven al front de l’actuació i a més, van divulgar que es tornaria actuar de la mateixa manera si afecta a la Nació dels EEUU.
Parlen de sobirania limitada, que en sí mateix és una contradicció. És a dir, els mateixos EEUU fan entrar l’organització en crisi ja que són ells mateixos els que violen els principis de les NNUU. Havia passat amb anterioritat però mai van convertir l’excepció en una nova norma que es van inventar i va existir una declaració política que explicava que durien a terme aquesta actuació.
- Urgència de la reforma: Problemes globals no contemplats per la Carta Provisions de la Carta impossibles d’aplicar. Els problemes dels inicis de les NNUU ja no són els que es troben en l’agenda actual. Inadequacio institucional de l’organitzacio.
Expectatives: ● -Mínimes (realistes). Una organització eficient. Objectius = Pressupost.
● -Màximes (liberals). Ha de tenir una relació satisfactòria causa-benefici però ha de ser eficaç i garantir la pau i la seguretat.
Tipus de reformes: ● -Sense canvi de la Carta de les NNUU. Ajustament de pressupost, coherència de la política dels Estats ... Responsabilitat col·lectiva.
● -Canvis constitucionals. Esmenar la Carta per canviar el Consell de Seguretat i adaptar l’organització als nous temps. [...] Un requisit MÍNIM és la COHERÈNCIA DELS ESTATS: Estats disposats a cedir part de la seva sobirania per poder adaptar els mecanismes de presa de decisions? Fins quin punt es pot acceptar la violació dels principis de l’ONU sense descrèdit de la mateixa? Com es pot equilibrar el poder i el dret? Conflictes d’interessos.
Estan disposats a acceptar la idea fonamental del govern global? Escoltar altres actors com ONG? Escoltar la veu de la societat? Reformes administratives dels anys 90. → per millorar l’eficiencia - Boutros Ghali → Reducció de la despesa de la Secretaria General (reducció de personal, nous sistemes de gestió i de compres...) - Kofi Anan → Revolució tranquil·la. Més reformes i continuació de les administratives.
Insistencia de la diplomàcia preventiva (mes barat que mantenir les operacions de pau] Major eficiència funcional. Pels Estats Units era un fidel defensor dels PVD i era influent per tant, incòmode per a ells.
- Es redueix mínimament la dependència.
- 98 Estats al 2003 estaven al corrent de pagaments. Són 190 Estats.
- La Secretaria General va mostrar la seva voluntat i capacitat de reforma. Però els Estats no van estar a l’altura de les expectatives.
Reformes financeres dels anys 90 - Canvi dels estàndards de contribució al pressupost.
- Reducció de la morositat.
- Propostes per enfrontar-se a la Crisi Pressupostaria: - Fons de reserva - Taxes universals. Impostos de caràcter universal. (contaminació mediambiental, transaccions financeres especulatives, venda d’armes...) NO ACCEPTADES PELS ESTATS.
Reforma del Consell de Seguretat Dos aspectes de fons: 1- La participació és una representativitat democràtica? (és democràtic el Consell, que representa als Estats més poderosos? Estan representats tots els Estats o àrees geogràfiques? (Àfrica, Amèrica del Sud...) → Hiper representació dels estats occidentals.
Quants? L’hem d’ampliar? Si s’amplia no seria operatiu, ha de ser eficient, tenir capacitat decisòria i capacitat de reunir-se ràpidament.
Qualitat de permanència? Aquests membres han de ser permanents? Qui? Quins Estats s’admetran? Rivalitat regionals, dins America Llatina, Brasil o Argentina? etc 2- El dret de vet: és eficient? És influent? No seria eficient excloure el Dret de Vet ja que si s’haguessin de dur a terme actuacions per majoria no hi hauria decisions operatives.
Proposta de Razali (1997) En quant a la Participació: Ampliació de 15 membres a 24: 10 permanents i 14 no permanents.
- 5 nous membre permanents (2 industrialitzats, 1 africà, 1 asiàtic i 1 llatinoamericà) - 4 nous no permanents (1 africà, 1 llatinoamericà, 1 asiàtic, 1 europeu central o oriental) Països que opten per ser nous permanents: - Japó i Alemanya - Índia, Pakistan i Indonesia - Brasil, Mèxic i Argentina - Egipte, Nigèria i Sudàfrica.
En quant al Dret de Vet - No s’ampliarà a nous Estats. No es desfarà perquè manca voluntat d’aquells que en tenen però no el tindran més Estats.
- S’intentarà ampliar la cultura del vet responsable.
Altres propostes ● Triar als nous membres entre els majors contribuents regionals al pressupost ordinari, a les contribucions a les missions de pau.
● Rotació dels Estats permanents ● Creació de lloc semi-permanents (No permanents però amb ampliació de l’estància d’aquest en l’organització [+2anys]) Reformes de la Assemblea General Ja que no té una capacitat decisòria un dels objectius primordials de les reformes és incloure la societat civil per augmentar la seva legitimitat. Dins l’idea d’incloure nous actors.
Proposta: Creació d’una assemblea parlamentaria (sistema bicameral).
Reformes del ECOSOC L’objectiu és coordinar els organismes especialitzats de manera eficient i real. Cada organització té interessos propis i són reticents a col·laborar conjuntament (pèrdua de protagonisme, de pressupost...). Proposta: Reactivació Propostes de reforma dels àmbits d’actuació.
Reformes en el manteniment de la pau Canvi quantitatiu i qualitatiu.
● Augment del nombre d’operacions, augment del pressupost i nombre de personal sobre el terreny.
● De OMP a Operacions de Pau: ampliació de funcions: ○ Prevenció (conflicte prevention) ○ Manteniment (peacekeeping) ○ Establiment (peacemaking) ○ Imposició (Peace enforcement) ○ Consolidació després del conflicte (peacebuilding) Generacions ● 1ª. Conflictes interestatals [Guerra Freda] OPM ● 2ª.
Finalització dels conflictes interposats [Residuals de la GF] Operacions multidimensionals i deures més variats. PEX: Eliminar armes, crear seguretat...
● 3ª. Imposició de la Pau. [Somàlia, 94] ● 4ª. Principi de subsidiarietat, combinació o delegació amb organitzacions regionals. (Que actuí aquell que més proximitat tingui amb el conflicte, amb permís de les NNUU i el Consell de Seguretat per exemple, ECOWAS, CIS, OTAN, OSCE...) Que intervinguin els organismes regionals per treure la imatge de Informes sobre com haurien de ser els informes de les Operacions de Pau. Estan ben plantejats i són grans idees si s’adquireixen els compromisos per part dels Estats.
Informe Brahimi (2000) : sobre les Operacions de Manteniment de la Pau 53 recomanacions (amb tres grans blocs temàtics) 1. Necessitat de la reorientació: marc polític i estratègics que afavoreixin les OP.
a. Mesures preventives b. Mandats clars, convincents i viables. Tenir objectius que siguin iguals per a tots els conflictes i que actuïn per igual. (Problema de les NNUU i conflicte d’interessos).
2. Necessitat de comptar amb personal necessari i condicions estructurals per a les missions de pau complexes. Han de tenir gran operativitat mitjançant un cos propi de les NNUU per intervenir ràpidament (capacitat de desplegament ràpid). *(Problema: NNUU mai n’ha tingut).
3. Exigència de resultats tangibles: Avaluació dels Resultats. (Els projectes han de tenir avaluació de resultats, saber si han estat positives o negatives, saber qui han sigut els responsables i aprendre dels errors).
Doctrina Capstone (2008) Funcions centrals de les OP multidimensionals.
Part de l’estratègia “Operacions de Pau 2010” del DOMP i el Departament de Recolzament del terreny.
● Crear un entorn segur al temps que enfortir la capacitat del Estat per proveir seguretat, i ple respecte del Estat de Dret i DDHH.
● Facilitat un procés polític a través del diàleg i reconciliació Necessitat de donar suport a altres actors.
Principis bàsics de les OMP - Consentiment de les parts. Que no hi hagi dobles estàndards, que s’afavoreixi a tothom per igual.
- Imparcialitat.
- No ús de la força excepte en defensa pròpia o defensa del mandat.
Altres factors d’èxit - Legitimitat.
- Credibilitat.
- Promoció del protagonisme nacional i Local enlloc de l’internacional.
Reformes de Dret Internacional Redefinir conceptes clau: sinó hi han problemes operatius - Amenaça / Atac Armat / Principis de legitima defensa (prevenció i anticipació) - Amenaça tradicionalment entesa com un atac armat d’un estat a un altre Sempre es refereixen a Estats responsables, ha d’incloure altres actors. Per exemple, atacs terroristes, guerres dins d’un mateix estat....
El principi de legitima defensa està contemplat amb uns requisits molt concrets: has de tenir proves de l’atac del oposat, o moviment de tropes contraries. A més, té caràcter puntual, què passa si el Consell de Seguretat no es posa d’acord? Atac anticipat.
- Prevencio/anticipacio EEUU Actualitzar els conceptes als temps actuals per fer front a les amenaces reals.
Reformes en l’àmbit del desenvolupament i el medi ambient i coordinació de l'ECOSOC.
Problemes de fons: - Irrellevància de les decisions Estatals en àmbit econòmic - Reformes necessàries en l’arquitectura comercial i financeres.
Conclusions - S’ha de reduir la distància entre la retòrica declaratoria i la pràctica política dels Estats - Cal abandonar les expectatives ideals i irreals sobre la capacitat de NNUU - Les normes i resolucions que emanen de les Nacions Unides són una font de legitimitat i això és una oportunitat - Els diagnòstics sobre la necessitat i continguts de les reformes estan clars - Les decisions sobre l'organització depenen dels Estats - Altres actors poden intentar pressionar els Estats TEMA 7. L’ordre econòmic multilateral: les institucions financeres multilaterals i el sistema multilateral de comerç 1. L’ordre econòmic internacional de Bretton Woods - L’objectiu de la Conferència sobre afers monetaris i financers de Bretton Woods → La incardinació del liberalisme en el nou sistema financier internacional - Els principis inspiradors Bretton Woods (1944): El model esconòmic serà capitalisme disciplinat… Bretton Woods: La construcció de l’ordre econòmic internacional després de la segona guerra mundial: d’un ordre universal a un ordre regional - L’hegemonia americana: White vs. Keynes White: enfocat a ajudar a corregir la situació de les economies deficitàries, mitjantçant receptes tècniques econòmiques i crèdit. (culpa economies que no funcionen prou bé) Keynes: el capitalisme te cicles, per tant hi ha crisis, cal intervencionsime i més control sobre aquest per tal de corregir-los. (culpa el capitalisme) Triomfa el Pla White, es consolida el poder atlàntic.
Fases en l’evolució del sistema de Bretton Woods 1944-1958 -Definició de les normes i institucions -S’assoleix la convertibilitat de les monedes occidentals 1959-1971 -Creixement regular de les economies occidentals i japonesa -Inici de la pèrdua de competitivitat industrial dels EUA -Problemes de reserves. (No hi havia suficient or com dòlar hi havia en el món) 1971 i després -Fi del sistema monetari de Bretton Woods -Inestabilitat cambiària 1971, primera davaluació del $ 1973, segona davaluació del $. Fi de la convertibilitat del $/or 1975, Acords de Jamaica per passar a un sistema de canvis flotants Poder estructural dels EEUU: no s’aplica les receptes que ha fet aplicar a la resta d’eEstat el limita a fer devaluacions.
2. El Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (BIRD o BIRF) i el Fons Monetari Internacional (FMI) Les institucions financeres vinculades al finançament de la reconstrucció postbèl·lica i al desenvolupament econòmic: el Grup del Banc Mundial El finançament de la posguerra: el BIRF i les institucions financeres pel desenvolupament - La creació del Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF): objetius i funcions inicials - L’Organització Europea de Cooperació Econòmica / Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) - El Grup del Banc Mundial 1. BIRD / BIRF – Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament / Foment - Creat el 1944 - Inicialment per la reconstrucció d’Europa - Concedeix préstecs i assistència per al desenvolupament a països d’ingrés mig i als països més pobre amb capacitat de pagament - Interessos i condicions semblants als del mercat - Concessió o negació de crèdits amb motiu polítics, per tant veiem que tot i ser una eina econòmica però també política.
2. AIF / AID – Associació Internacional de Foment / Desenvolupament - Creada el 1960 - Concedeix a països amb greus problemes "crèdits" a interés 0% am un període de gràcia de 10 anys i amb la possibilitat de ser retornats en un període de 35-40 anys i de vegades inclús més. Línia de crèdit als països més pobres, són ajuts concessionals (préstecs amb caràcter d’ajut), les condicions del crèdit són més favorables respecte el mercat privat.
3. CFI – Corporació Financera Internacional - Creada en 1956 - Principal font de finançament multilateral en forma de préstecs i participació de capital en projectes del sector privat en el món en desenvolupament - Sovint els projectes no eren 100% nets, els projectes eren proposats pels Estats, però molts cops responien a demandes d’empreses internes. L’objectiu era activar les empreses dels països en vies de desenvolupament, així finalment el major beneficiat d’aquests prestecs eren les empreses.
- Presta ssistència tècnica, també.
4. OMGI – Organisme Multilateral de Garantia d’Inversions - Creat el 1988 - Promou la Inversió Extrangera pel Desenvolupament a les economies emergents: a) atorga garanties a les inversions estrangeres contra pèrdues provocades per riscos no comercials L’objectiu és donar seguretat a l’empresa privada per invertir en països en vies de desenvolupament, la inseguretat jurídica i política frenaven l’inversió en aquests Estats.
Donaven garanties als inversors extrangers de que rebran ajuda en cas que es trobin en alguna situació negativa pel negoci causada per l’inestabilitat del país en vies de desenvolupament.
b) ofereix serveis d’assessorament als governs dels PVD per atraure IED c) difon informació sobre les oportunitats d’inversió en els PVD 5. CIADI – Centre Internacional d’Arrenjament de Diferències relatives a la Inversió - Creat el 1966 - Promou la IED als PVD mitjançant procediments de conciliació i arbitratge orientats a resoldre les diferències entre inversors i països receptors Fases en l’evolució del Banc Mundial 1940s-1950s: estrategia de modernització Finançament de la reconstrucció posbèl.lica 1950s-1960s: estrategia de modernització Finançament de grans projectes d’infrastructures a PVD 1970s: La dimensió social té a veure amb el canvi de desenvolupament en aquest període, ja que comencen a sorgir reivindicacions del Sud. I ja no es veu només com un canvi econòmimc, sinó que es comença a pensar en satisfer coses bàsiques com educació, salut ,etc. I per tant el Banc Mundial també pren una dimensió més social. “Període McNamara”, orientació a la satisfacció de les necessitats bàsiques a països necessitats 1980s -1990s: ajustaments estructurals , època neoliberalista. Prioritat als programes d’ajustament estructural, època Reagan-Tatcher. Coincideixen les administracions fent el Concens de Washington des d’una perspectiva neoliberal. Això provoca problemes socials perquè s’orienta a la macroeconomia sense tenir en compte les necessitats de la població.
2000s: replantejament: Reorientació de les estratègies, d’acord amb NN.UU, FMI, OCDE (s’intenta, pobrets).
CRÍTIQUES: el banc mundial ha rebut moltes crítiques, ja que ha actuat per criteris polítics, per sobre de les necessitats reals. Greu impacte medioambiental.
- afavoreix els interessos dels països industrialitzats (s’ha finançat el trasllat de residus tòxics a països en vies de desenvolupament, reubicar al 3r Món indústries contaminants - per la manca de normativa -) - no tenir en compte les persones: - el petit agricultor es veu amenaçat per grans multinacionals agrolimentícies, finançades amb el Banc Mundial.
- L'agricultor (a PVD) ha adquirit dependència d’abonaments químics (i altres productes) de les farmacèutiques i petroquímiques.
- Amb la industrialització de l’agrcultura genera molt d’atur al sud (impacte especialment negatiu per la dona, que en aquests casos es la que es veu més afectades).
- Impacte sobre el patrimoni cultural - Permetre activitats de empreses contaminants en PVD on no hi ha normativa.
- Discriminacions de gènere. Ensenyança als homes per a treballar i retirar la dona del camp de treball.
- Vulneració dels DDHH. Es subvencionen dictadures (Xile, Uruguai, Argentina, Indonesia...) Es retiren ajuts. Polítiques que provoquen moviments massius de població sense tenir en compte les qüestions personals de les persones. (Indígenes, poblacions que són retirades per construccions...). PEX: Empresa a Brasil inundant diferents pobles.
-L’estructura de poder: quotes i ponderació de vots Sistema de votació sense igualtat sobirana, el nombre de vots per estat està condicionat per la quota que paguen els estats. Com més pagues més poder de decisió.
Problema del poder estructural de nou: es dissenya el mecanisme de repartició de quota el 1994. Els Estats Units sovint han frenat ampliacions de capital (o si se n’han fet s’han limitat per mantenir la preeminència dels EEUU) per tal de seguir tenint podr de decisió.
Les institucions financeres vinculades a l’estabilitat monetària: el Fons Monetari Internacional (FMI) -Objectius i funcions Les funcions inicials - Reguladora: Fixació de paritats: patró or i dòlar com a patró de facto (convertibilitat de les monedes).
- Crediticia: Finançament a curt termini per a desequilibris de les balances de pagaments dels membres - Asistència tècnica: Es donen els diners per determinats projectes que van en una determinada direcció (principalment capitalista). Per tant no té en copte les necessitats de la població ja que es fixen en el PIB (dades macro). Per tant orientació de les polítiques econòmiques L’evolució del sistema monetari internacional fins l’enfonsament de Bretton Woods - Les dificultats per aconseguir la convertibilitat - La degradació de la paritat dòlar-or - Les davaluacions del dòlar i la fi de la convertibilitat amb l’or - L’enfonsament del sistema de Bretton Woods entre 1971 i 1973 -L’estructura de poder: quotes i ponderació de vots Sistema de votació sense igualtat sobirana, el nombre de vots per estat està condicionat per la quota que paguen els estats. Com més pagues més poder de decisió.
Objectius FMI • Fomentar la cooperació monetària internacional, a través d'una institució permanent que permeti la consulta I la col·laboració.
• Facilitar l'expansió I el creixement sostenible del comerç internacional: assolir I mantenir alsts nivells d'ocupació I ingressos reals I desenvolupar els recursos productius.
• Fomentar l'estabilitat cambiaria • Establir un sistema multilateral de pagaments I eleiminar les restriccions cambiàries • Donar coniança als membres posant a la seva disposició recursos del Fons • Disminuir le grau de desequilibri de la balança de pagaments dels Estats membres -Característiques principals dels crédits FMI 1. Solventar desequilibris de balança de pagaments (no són crèdits per al desenvolupament econòmic) 2. Condicionalitat de crèdit a l’adopció de les mesures adequades per corregir el problema de desequilibri 3. Temporalitat del crèdit, els prèstecs es deixen retornar de manera fraccionaria.
4. Obligació dels remborsament.
5. Els interessos fixats segons els preus del mercat 6. Un cop aconseguit un credit per un país necessitat, el propi fons avalua el compliment de les condicions que imposa el fons 3. L’evolució de l’ordre financer: de l’enfonsament del sistema de Bretton Woods al Consens de Washington -Causes de l’enfonsament ● Les dificultats per aconseguir convertibilitat fan que el sistema no pugui funcionar correctament.
● Degradació de la paritat dòlar-or. Finalment l’economia dels EUA es debilita i no pot fer front al or per equiparar-lo respecte les economies europees i, en comptes d’aplicar-se les polítiques que proposava, va devaluar la seva moneda.
● Devaluacions del dòlar i la fi de la convertibilitat amb l’or. (Flotants, el valor del dòlar es dóna com a conseqüència de la demanda).
● A més les funcions no s’han adaptat a l’actualitat, ja que s’han sumat països nous. A més es va centrar molt en rehabilitar europa, tasca que ja no era necessària. A més han aparegut els PVD els quals van proposar mesures diferents. Com per exemple: El Consens de Bejin, que demanava que no s’apliquessin les mateixes mesures a tots els països. Perquè si es feia el que s’aconseguia era perpetuar la desigualtat.
● Per altra banda, el BM i FMI no van poder fer front a les crisis del capitalisme.
● ENFONSAMENT del sistema Bretton Woods entre 1971 i 1973.
-El Consens de Washington: principis i conseqüències Època de plans estructurals de fins monetari que són mesures neoliberals que es tradueixen i afecten al benestar dels ciutadants. Després es va fer el post-consens de Washington on es proposa una adaptació fent més adequades les mesures a cada país.
Principis del consens de Washington (mesures que s’apliquen) 1. Disciplina fiscal 2. Reordenament de les prioritats de les despeses públiques 3. Reforma impositiva 4. Liberalització dels tipus d’interès 5. Tipus de canvi competitiu 6. Liberalització del comerç 7. Liberalització de l’entrada IED 8. Privatització 9. Desregulació 10. Drets de propietat -De la crisi del Consens al post Consens de Washington Erosió de les polítiques econòmiques nacionals: neoliberalisme i Consens de Washington.
Confluència de les polítiques del BM i de l’Administració Americana. (Reegan i Tatcher).
Coincideixen amb polítiques de retallades socials que afecten al benestar dels ciutadans.
Després del Consens de Washington s’han adonat que no es poden aplicar les mateixes polítiques a tots els Estats.
Reorientació de les estratègies de les institucions financeres internacionals.
-Crisis financeres sistèmiques Des de la fi del Sistema Bretton Woods: principals transformacions.
Crisi del deute i les crisi sistèmiques. El capitalisme té crisis de forma continua i això no es controla perquè el sistema financer internacional té una autonomia important. Els Estats no controlen aquest sistema perquè així ho han decidit, per això les empreses tenen llibertat. Les crisi del deute han posat de manifest que molts cops les institucions financeres no controlen els fluxos de diners i no ho controlen absolutament tot. Fa que els Estats necessitin re-finançament perquè sinó no seguiria funcionant el sistema financer.
Els Estats prefereixen finançament de les entitats bancaries perquè no els hi imposaran condicions polítiques. També amb Xina perquè normalment no els hi imposa cap condició, després d’estar acostumats al paternalisme Europeu.
Crítiques dels anys 90 a les institucions financeres internacionals (BM i FMI) 1. Secretisme i falta de transparència 2. Absència de mecanismes de rendició de comptes 3. Absència de participació local en la utilització dels prèstecs 4. Priorització inadequada de prèstecs a ajustament estructural i no a aspectes socioeconòmics.
5. Contribució degradació medi ambiental Desafiaments que es segueixen plantejant (sistema global financer per a la societat internacional) 1. Incapacitat governamental per adaptar-se al ritme de les transformacions dels sitema financer global 2. El deute extern dels països pobres més endeutats 3. La utilització del sistema financer per grups i organitzacions de criminalitat transnacional organitzada 4. Inestabilitat, crisis i riscos sitèmics -Reforma de les institucions: propostes del G20 Crisis financeres de les borses asiàtiques 90’s, que posen de manifest que l’economia és global, no té regulació i cal control → creació del G20 (1999). No és una organització internacional, sinó un grup informal d’Estats que prenen decisions que afecten la política econòmica dels estats és rellevants del sistema internacional.
4. El sistema multilateral de comerç en el marc del GATT -El paper del comerç en l’ordre de postguerra: el fracàs de la Conferència de l’Havana i la creació del GATT La conferència de l’Havanna (1947) havia de cerar una orgaització internacional de comerç.
Finalment no s’institueix per la manca de voluntat dels Estats Units, que en plena Guerra Freda interessava gestionar la política comercial a nivell nacional.
De la Conferència de Ginebra va sorgir el GATT un acord internacional sobre tarifes i taxes duaneres, que esdevindrà pràcitcament una institució, amb seu pròpia a Ginebra i Secretaria General .
-Objectius L’objectiu era liberalitzar el comerç. Es negociaven els aranzels dels productes manufacturats (no propietat intelectual, no matèries primeres…). Generalemt s’actua per consens, però en cas de votació es fa per majoria amb vot igualitari.
- Reducció de les barreres aranzel.làries i no aranzel.làries al comerç - Facilitació dels intercanvis comercials internacionals -Principis - de no discriminació, es tracten per igual a tots els estats. No només no se’ls discrimina sinó que se’ls aplica el tracte comercial de la clàusula de la nació més afavorida.
- transparència en les polítiques comercials, no opacitat, per la voluntat de coooperar - principi de reciprocitat general: el multilateralisme s’aplica a la totalitat i tothom ha de cedir, hi ha reciprocitat.
- Prohibició de les restriccions quantitatives: no es podia limitar l’entrada del producte extranger a un nombre fixe. Millor es posen aranzels, més fàcils de negociar.
- Tracte Nacional: el producte estranger rebrà el mateix tracte que el nacional.
- Competència lleial (sense recòrrer a dumping, subvencions no regulades, etc.) - Entorn comercial estable, amb canvis previsibles, mecanismes d'arbitratge per resoldre conflictes comercials, etc.
-Excepcions del GATT - Sistemes de preferències duaneres anteriors al GATT: a) Commonwealth, b) Unió Francesa, c) Estats Units amb Filipines i d'altres territoris dependents (Puerto Rico, Illes Verges), d) Benelux i les seves possessions (Zaire o ex Congo Belga, Ruanda, Burundi, Suriman, Antillas Holandesas), e) preferències llatinoamericanes,...
- Zones de lliure comerç (EFTA, zona Austràlia-Nova Zelanda, NAFTA) i unions duaneres (com seria més tard la CEE), sota determinades condicions.
- Derogacions temporals i excepcions aprovades taxativament pels 2/3 de les parts contractants, anomenades « waivers » -exemple: les del Sistema de Preferències Generalitzades (SPG) adoptat el 1971 70’s emergència del tercer móna le srelacions internacionals. Determinats països (excolònies) se’ls aplica un sistema de preferències.
-Regles de funcionament: les rondes negociadores del GATT i el multilateralisme La lògica de funcionament era per rondes negociadores bilateralment (entre els dos estats interessants en el producte en particular, els més afectats), l’acord es prenia entre aquests dos però els resultats s’apliquen a tots els membres del GATT • 1947-1961 (60-61’ Ronda Dillon) à Aranzels • 1964-1967 Ronda Kennedy à Aranzels i mesures “antidumping” (vendre un bé per sota del valor de producció per aconseguir fer-te amb el mercat, eliminar la competència, i pujar el preu del propi producte). *Mesures no aranzelàries.
• Ronda de Tokio: aranzels, mesures no aranzelàries i acords relatius al marc jurídic.
• Ronda d’Uruguay: aranzels, mesures no aranzelàries, normes, serveis (telecomunicacions…) propietat intelectual, solució de diferències, tèxtils, agricultura, creació de la OMC,...
Tèxtils i agricultura, molt sensible pel sud, són més competitius i el nord actua com a proteccionista. L’agriculturamol lligada a l questions polítiques i de seguretat alimentària.
→ Fractura nord-sud (no per tot, hi havia els Cainns, productors eficients independentment de la zona d’on provenguessin) L’Organització Mundial de Comerç (OMC): articulació amb el GATT i nous àmbits i acords integrats (AGCS i ADPIC) 5. Creació de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) Principis i funcions OMC El comerç internacional ha de ser: -No discriminatori -Lliure (gradualment i negociada) -Previsible (consolidació dels acords i transparència de les polítiques comercials) -Competitiu (competència lleial) -Avantajós per als països menys desenvolupats → marca la diferència amb el GATT, el comerça ha de ser una eina de desenvolupament.
Objectius OMC: -Administrar els tractats heredats del GATT, vetllar per la seva aplicació i si cal interpretació.
-Actuar com espai de negociació -Mediar i resoldre les disptes coemrciala -Revisar les polítiques comercials nacionals, controlar si s’adecuen als principies del GATT -Assistir els Països en Vies de Desenvolupament en la formulació de les seves polítiques comercials -Cooperar amb altres OIG per aconseguir l’objectiu de liberalitzar el comerç -Articulació amb el GATT i inclusió de nous àmbits (Serveis i propietat intel·lectual) -El mecanisme de solució de controvèrsies Els implicats en el conflicte van al grup d’experts independents (no poden ser de cap de les parts ni tenir-hi interessos) per mediar. I s'estambleixen perídoes amb límit.
-L’ampliació de la OMC i la Ronda de Doha → del comerç el desenvolupament El fracàs de la Ronda del Mil.leni (Seattle, 1999) i la “nova agenda del comerç”: estàndars laborals, drets humans, medi ambient, sobirania nacional A causa de les massives manifestacions, que van impedir la signatura.
El llençament de la Ronda de Doha i el Programa de Doha pel desenvolupament (Conferència Ministerial de Doha, novembre 2001) → espai d’enfrontament Nord - Sud, de vegades no funciona: alguns estats del Nord estableix aliances amb algun del Sud, ja que entre ells no estan prou ben aliats.
-Inclusió de les negociacions sobre agricultura i serveis -Idea de fons: fer realitat el principi de l’OMC (que el comerç sigui avantajós pels PVD) -Enfrontament N/S i EUA-BRICS Fracàs. Col·lapse i intents fallits de recuperació de les negociacions (2008, 2010, 2011) Proliferació acords comercials bilaterals: futur OMC Reduiran l’OMC a un mer àrbitre comercial? TEMA 8: La globalització contemporània i les seves implicacions polítiques 1. El concepte de globalització i les seves implicacions polítiques Procés que interrelaciona molts processos a nivell econòmic, quelcom que implica més interdependència → integració econòmica, comercial, financera…. A nivell econòmic això vol dir més interdependència: ja no existeixen economies nacionals pures, accions d’altres poden influenciar en terceres.
La revolució en les TIC han tingut una gran repercussió en la comprensió del temps i les distàncies. S’acceleren les comunicacions, els intercanvis, les tecnologies ens apropen. Els intercanvs són molt més fàcils : les empreses fan videoconferències, els sistemes financers operen mitjançant les TIC...
Això comporta una aproximació de les cultures, s’imposen alguns models culturals o de valors: uniformització d’hàbits i costums ● fenòmen estable: no va enrere.
● es tracta d’un fenòmen incomplet, procés en curs que avança i s’estén però no és acabat.
El fenòmen d’integració és característic dels anys 80, quan es fa més palpable: amb el fi de la Guerra Freda “desapareix” la divisió de dos móns, per la sensació d’un sol més unificat.
Sorgeixen dos tipus de discurs: ● discurs únic de la globalització: fenòmen bo, necessari, únic, inevitable i imparable. Cal adapatr’s-hi.
● autors que no consideren la globalització com un fenòmen novedós: sempre s’havia tendit a la integració econòmiica, hi ha ahgut moments històrics amb més tràfic comercial.
Crítica: ● la globalització pot ser bona o dolenta segons com es gestioni: com es reparteix? Qui en surt beneficiat i perjudicat? ● es tracta d’un fenòmen incomplet, procés en curs que avança i s’estén però no és acabat.
● procés desigual: no té el mateix nivell d’implantació a tots els paisos ni té conseqüències per tots els ciutadans. Si t’hi integres bé et pot ser beneficiós, però no ho és per tothom.
2. Les implicacions polítiques de la globalització Problemes globals: reptes i amenaces En aquest context sorgeixen qüestions de caràcter global: vells i nous reptes (i els vells, en circumstàncies noves). Com afrontar la conflictiviat armada i les seves repercussions internacionals? El problemes derivats de la globalització no poden ser reconduits per un sol estat, es fan necessaris sistemes de governança global: gestió dels afers globals en absència de govern mundial. Ha d’implicar necessàriament la participació d’actors de diversa naturales, no només estatals.
3. La conflictivitat armada contemporània Trets de la conflictivitat armada contemporània Es parla de “nova conflictivitat” però aquesta sempre ha existit (abús de l’expressió “nou”). Hi ha elements típics de la conflictivitat armada, tot i que el el món global s’han reduït els conflictes interestatals (els conflictes clàssics), però la conflictivitat armada no ha desaparegut.
Els canvis en la conflictivitat estan vinculats a: - transformacions socioeconòmiques (globalització) - transformacions en l’estructura i la geopolítica del poder - protagonisme d’actors no estatals Sorgeixen problemes per gestionar la nova conflictivitat, especialment en conflictes interestatals - per falta d’adaptació, pràctiques i normes limitades per la sobirania, es fa necessari un sistema de governança global. Pel que fa la conflictivitat internacional hi ha instruments internacionals per controlar-la, però no per fer-ho amb la interna.
- conflictes de caràcter emminentment polítics, s’associa a una qüestió de recursos, vinculat a la “cobdícia”.
- dificultat per analitzar-los ja que es tracta de conflictes multicausals, plurals, multidimensionals i canviants. Tot i això políticament es parla d’una de les causes, exaltant-la. Yugoslàvia: es parla de la qüestió religiosa/cultural, però realment era lluita de poder, s’ha instrumentalitzat la causa cultural (conflictes de causa profunda).
- necessitat d’actualitzar les tipologies de conflictes que incloguin els diferents usos de violència que afecten la seguretat.
El discurs sobre les “noves guerres” ● reducció de la conflictivitat - Menys conflictes ramats d’alta intensitat.
- Reducció del nombre de víctimes mortes en conflictes armats.
● les victimes: - Disminueixen el nombre de víctimes en conflictes armats, però dins les víctimes: - més víctimes civils: augment de la tendència iniciada amb la I Guerra Mundial, inversió de la proporció de víctimes mortals civils/militars → aleshores moria 1 civil per cada 10 militars, actualment 10 civils per cada militar. Això és a causa de les variacions en la tipologia de conflictes, actors i mètodes.
- augment dels civils desplaçats (ja siguin intern o refugiats internacionals: 45, 2 milions el 2012 (ACNUR).
● context espaial: - predomini de les guerres civils i menys interestatals → vinculat als Estats fallits (han perdut el control del seu territori, institucions… risc de conflictivitat interna alt) i hi ha risc de que siguin utilitzats per grups terroristes o de crim organitzat transnacional → Els Estats Fallits NO són una amenaça, però sí un repte.
- tot el territori esdevé “camp de batalla” - diluiment de la frontera entre espai intern/extern del conflicte.
- conflictes entre civils incentivats des de l’exterior - participació i/o aprofitament d’actors externs en el conflicte intern - regionalització/internacionalització dels conflictes ● actors: - multiplicitat i varietat d’aquests: - més forces no governamentals que governamentals - categories i forces asimètriques - es desdibuixa la distinció entre militas i combatents (“guerres entre persones” - Holsti; “desmilitarització dels conflictes armats” - Münkler) - actors secundaris: empreses militars i de seguretat privades → privatització de la seguretat. La privatització de la seguretat modifica la dinàmica dels conflictes, els serveis no són oferts en base a uns valors (democràcia, justícia, drets humans) sinó a qui se’ls pot permetre. → governs sense suports però amb recursos es poden imposar a la majoria… Qüestiona el monopoli estatal de la violència legítima. Qüestiona ela valors dels estats, militarització de baix cost polític i econòmic per als governs.
● causes: - causalitat associada a qüestions identitàries (ètnia o religió) i econòmiques (cobdícia) per sobre de problemes ideològics o territorials. Discurs que fa oblidar es causes subjacents o factors indirectes.
● tàctiques i instruents de combat - mètodes: - control del territori a través de la població.
- “barbarització” o “degeneració” de la guerra: no distinció entre violència organitzada i el crim organitzat o violacions de drets humans a gran escala. Doble vessant: culpabilització de determinats pobles. (“això a occident no passa” jeje), enlloc d’anar a buscar les causes estructurals (que poden atacar els interessos propis) - instruments - ús d’armes petites i lleugeres → causen la majora de víctimes, és més difícil de controlar el seu tràfic i fàcils d’utilitzar. → alentir i allargar el conflicte.
- utilització de material cada cop més sofisticat, amb més alta tecnologia. → revolució en els assumptes militars. → busquen guerres ràpides (Guerra neta? concepte de guerra on no hi ha morts (dels nostres, bessis).
● finançament dels conflictes (necessitat de finançament extern) - corrupció, privatització, criminalització - saqueig mercat negre, tràfic il·legal - afavoreix determinats negocis (que fa que es perpetuin o allarguin els conflictes).
Són multicausals: poden ser tan polítics com religiosos, culturals,etc. Àntiga Yugoslàvia per exemple és religiós derivat d’un conflicte polític. Sovint els conflictes polítics són instrumentalitzats, és dir, els conflictes religiosos i culturals són més difícils de resoldre.
Conseqüències del discurs: - Amaga les causes estructurals dels conflictes (+ motivacions externes a que es perpetui) → allarga el conflicte - Dona una falsa sensació de seguretat (“això només passa allà, aquí no”) - Serveix per allunyar la responsabilitat política → allunya el conflicte a la periferia - Deshumanització i despolitització dels conflictes armats 4. Els vells i nous reptes en matèria de seguretat 4.1 El nou terrorisme transacional (hi havia terrorisme internacional, però no transnacional) · Actors (dificulten el control del problema) - estructures poc clares, de xarxa, i grups amorfs - heterogeneitat de l'activista - disposició del terrorista a morir per la causa · Objectius i mètodes: - augment de la visibilitat i espectacularitat → p ex: atemptats 11S - augment de la discrecionalitat: violència indiscriminada a través de la qual aconsegueixen el seu objectiu polític.
- augment de la letalitat · Vincles amb l'extremisme religiós islamista.
● reptes davant el nou terrorisme transnacional · La lluita contra el terrorrisme es limita a la lluita de les seves manifestacions, i no s’exté a l’anàlisis de les causes de la creació d’aquests grups.
·Superar els errors de la “guerra” contra el terrorisme: - no diagnosticar el problema - territorialitzar el terrorisme, que realment és una amenaça no territorial ni estatal - respostes militars per a un problema que no ho és, de militar.
· Cal superar l'unilateralisme en la lluita contra el terrorisme · Diagnosticar y contextualizar el problema · Anàlisi de les causes estructurals: no s'analitza quin és el problema d'arrel, si s’analitzessin quines són les causes estructurals veuriem que la solució passa per canvis en base de relacions de poder, que no interessen.
· Vincles amb altres problemàtiques: estats fallits, ...
· Cal incloure actors no militars (inteligència, política, societat civil) 4.2 La proliferació armamentística · Per què seguixen proliferant si ha desaparegut la bipolaritat i la dinàmica de la cursa armamentística / el dilema de la seguretat de la guerra freda? - espiral de la seguretat: inestabilitat de la postguerra freda.
- dinàmica interna: pes del complexe militar industrial, creen necessitats per seguir mantenint el negoci.
· Qui són els països exportadors? El món occidental i Rússia. D’altra banda els principals importadors són aquells països en zones de conflictes i tensions.
4.3 La proliferació nuclear · Major preocupació per la proliferació horitzontal, ja que els actors qu podrien ser candidats a crear armament nuclear no formen part de la suposada comunitat de valors que és la occidental: - Rogue states (estats canalles): -preocupen perquè creuen que no entrarien en la lògica de la dissuassió que va funcionar entre la URSS i USA, no es coneix com raona l’altre.
- Iraq - Corea del Nord - Iran - Grups terroristes transnacionals (amenaça latent, no hi ha evidències de que estigui passant) · Perill de la proliferació veritical: - iniciativa de defensa estratègica: ruptura dela lògica de la dissuassió - a major nombre d’armes augment del risc d’accident 4.4 Els estats fallits No són amenaça com a tals, no volen causar cap problema... (explicat anteriorment) No són una amenaça perquè “encara no han fet res” per a considerar-se com a tal, però suposen un repte per la comunitat internacional perquè hi ha molt risc que s’acabin convertint en amagatall de grups terroristes, hi hagin guerres civils, etc.
4.5 La privatització de la seguretat (explicat anteriorment + semi III) 4.6 Reptes de caràcter medioambiental No es pretén causar dany (no és una “amenaça” estrictament) però és un “mal públic global”, per oposició a “bé públic global” Era que es caracteritza per la intervenció massiva de l'ésser humà sobre el medi ambient. Te com a resultat consequencies de caràcter global i transformacions estructurals.
- Causat pel mode de producció determinat actual.
- Problema amb una dimensió ètica: manca d'equitat entre el nord i el sud.
- Caràcter tècnic: fàcilment manipulable, com a ciutadà depens d'informació que no pots contrastar.
- Global: només es pot gestionar mitjançant la governança global - És en certa manera irreversible : p.ex: extinció d’espècies, etc - Degradació de la terra i l'aigua (abonaments químics...): deforestació, desertitzacó - Esgotament de la biodiversitat - Gestió dels residus perillosos: produim molts residus difícils de reciclar TEMA 9: Canvis a l’estructura del sistema interestatal i implicacions institucionals 1. La fi de la bipolaritat en el sistema interestatal: entre la unipolaritat i la multipolaritat Unipolaritat: tesi americana a la fi de la Guerra Freda, la URSS es desmantella i Russia com a hereva no pot mantenir l’status de superpotència, per tant només resten els Estats Units com a superpotència amb capacitat per extendre les seves accions i poder absolut sobre la resta del sistema. Però és quelcom que es dóna només en un moment, no estructural; no pot mantnenir la capacitat de superpotència ilimtada.
Uni-multipolaritat (S. Huntington) El poder al món està estructurat al voltant d’una superpotència però que no pot exercir el seu poder sinó està envoltada de grans potències amb qui coopera, consensua i manté relacions privilegiades. USA es l’Estat amb és poder polític econòmic militar ja que compta amb el suport de les potències aliades europees.
Multipolaritat asimètrica (T. Renard) multipolaritat* en que les característiques de les superpotències corresponen a diferents àmbits: una té més força militar, l’altre econòmica, l’altra comercial… El sistema es manté en equilibri perquè totes es respecten *multipolaritat: més de dues superpotències equilibrades, cap es pot imposar a la resta. Europa als segles XVII i XIX.
(multipolaritat) (multipolaritat asimètrica) Interpolaritat (G. Grevi) és el mateix que la multipolaritat asimètrica però es destaca més la situació d’interdependència.
Polaritat zero (S.Sefarty) Segons aquesta visió no podem parlar de potències o superpotències amb capacitat d’imposar-se sobre la resta d’estats… Es parla que s’està evolucionant cap aquesta situació. La “no polaritat”↓ pot ser positiva o negativa, i el fet que hi hagi un ordre hegemònic estable no garanteix justícia, equitat...
No polaritat (M. Haas) = 0 polaritat Heteropolaritat (J. Der Derian) Els pols ja no serien només els estats, cal incloure altres actors.
Quan hi ha pols de poder que poden arribar a tenir més poders que els estats o que poden influir fortament en la seva resa de decisions no té sentit no inclure’ls en la interpretació de les relacions de poder internacionals.
Utilitat del concepte de pol? seria més adequat parlar de centres de poder, ja qu epol tradicionalment era referit a un Estat, i ha perdut el sentit amb l’adquisició de poder per part d’empreses, lobbies, ONGs….
2. Implicacions institucionals: Multilateralisme, unilateralisme o bilateralisme El multilateralisme, uniteralisme i bilateralisme són maneres institucionals de conduir les RRII.
Unilateralisme : conduei les RRII a través de dcisions merament individuals; es decideix una actuació al marge de qualsevol instància exterior.
Bilateralisme: Estat - Estat : 2 estats es posen d’acord per actuar.
Multilateralisme: És una política de concertació entre més de dos Estats. És a dir, coordinar les polítiques exterior dels Estats. ÉS més que una política bilateral a tres bandes, s’actua sobre la base d’uns principis de conducta generalitzats. S’apliquen els mateixos principis d’actuació a tots els membres de l’institució o diàleg multilateral. (Nacions Unides) També és propi del multilateralisme la reciprocitat difusa: tots els membres que participen d’una institució multilateral aporten i reben alguna cosa, però el que aporten i el que reben no té per que ser el mateix (ni mateix àmbit, ni mateix moment…) → pots cedir per després més beneficis, obtenir beneficis diferents… Després de la IIGM s’ha tendit al multilateralisme.
Visions teórico-polítiques de multilateralime ● Fi en si mateix (Liberalisme/Europa→ Alemanya sobretot): veuen el multilateralisme com un fi en si mateix,. consideren que es el sistema de governança més adequat per la complexitat de les relacions i problemes contemporànis.
Alemanya → s’han beneficiat del multilateralisme, aquestesinstitucions els han permès integrar-se millor al sistema, amb un perfil baix de política exterior poden arribar a situacions de poder.) → Kranse fa la diferència entre els països de la UE; no tots consideren que és un fi per si mateix.
● Posició intermèdia: El Regne Unit: creuen en el multilateralisme però són més pragmàtics que els alemanys, i l’utilitzen també (com els realistes pero no tant semas).
● Mitjà per un fi (Realisme/EUA/França) útil quan ens convé. No hi creuen però pot ser útil.
- Joseph Nye (La paradoxa del sistema americà): El multilateralisme es totalment necessari per als Estas Units, ja que per molt poderós que sigui no pot fer res sense els aliats (multipolaritat).
- Multilateralisme instrumental (R. Kagan): EEUU emplea el multilateralisme per “tenir contents” als seus aliats europeus,però en el fons seguix sent unipolarista - Jentleson: el multilateralisme no està ben acceptat per la opinió pública. El multilateralisme és vist, erròniament, com quelcom pacifista, wilsonià, poc efectiu,... Cal veure que no te per que ser així: smart power (combinació de hard i soft power).
● Instrument per a la institucionalització de l’ordre (Estructuralisme) Per l’estructuralisme el mutilateralisme es una intitucionalització/consolidació de l’ordre existent → una evolució de l’estructuralisme és el neomarxisme ↓) ● Instrument per a la transformació - Wallerstein: softmultilaterialism. El multilateralime de USA es soft, en realitat el 95% de les seves actuacions són bilaterals, només un 5% es reserva per actuacions multilaterals.
Falsa crisi amb la guerra d’Iraq, des de l’època de Reagan ha estat igual, Clinton no era més multilateralista que ell o que Bush, el que passa es que les relacions diplomàtiques es fan malament, abans colava més.
- Teoria crítica de les RRII (escola de Frankfurt → neomarxistes): visió propera a l’estructuralisme,....considera que USA “la persona més multilateralista dels Estats Units és un unilateralista) fan comèdia ja que té crèdit polític. Ajuda al poder suau, però no s’ho creuen. Creuen que les institucions multilaterals poden conslidar l’ordre establert (cm els estructuralistes) però també creuen en la seva capacitat transformadora (que pot portar al canvi social) → p.ex; La ONU impulsant la descolonització Crisi del multilateralisme? Es planteja si està en crisi sobretot després del gir en la política exterior de USA després dels atemptats de l’11S, i fins i tot abans, amb les: - ONU/intervencions militars no autoritzades (Kosovo, Iraq) / canvi en el concepte estratègic OTAN - OMC/acords comercials bilaterals: Els estats no abandonenn el multilateralisme de l’OMC però l’estan desvirtuant amb la signatura de tractats bilaterals.
- BM-FMI/G20/G2 : Les institucions multilaterals poerden força davant d’altres institucions i polítiques que les invaliden Hi ha institucions multilaterals bones i progressistes però no se’n fa un bon ús, es tendeix als tractats bilaterals 3. Les potències emergents i el desplaçament del centre de gravetat del poder mundial El fenomen de les potències emergents BRICS / BRIC → Brasil, Rússia, Índia, China, (Sudàfrica).
Països amb gran capacitat de creixement econòmic (en dues dècades han augmentat en % de més de dos dígits del PIB), es pensa que tenen capacitat potencial encara per desenvolupar.
Bàsicament en l’àmbit econòmic, generalment polític encara no. També són països amb grans problemes interns (grans desigualtats socials, …) que dificulten el desenvolupament.
No son cap bloc en sí, aquest grup es “crea” des de fora, per l’economista Jim O’neill (Goldman s) el 2001. Fins aleshores els BRIC no s’havien vist a si mateixos com a tal (potències emergents i grup). Quan adquireixen consciència de ser-ho, comencen a desenvolupar diàleg polític (aprofitant l’assambea general) i 2008: ja fan cimeres com a BRICS , separades (ministres d’afers exteriors, etc) 2009: cimeres de caps d’estat de les BRICS, 2010: s’admet a Sudàfrica. 2011: aproven un pla d’acció conjunta→ Pero aquests estats no sempre (no gaire sovint en realitat) actuen de manera conjunta.
Característiques: - Els Estats actuen independentment, i això beneficia les potències tradicionals (aixi no se’ls mengen).
- Busquen tenir més poder en les institucions, no fer-les variar.
- Prefereixen els forums informals com el G-20, i no els tradicionals ja que quan es van crear no tenien poder i per tant es mouen per les relacions de poder anteriors a les que hi a actualment.
- Concepció d ela sobirania propia dels “estats moderns” (més papistes que el papa): Estat sobirà i no ingerència en assumptes interns → no internvencions humanitàries, molt conservadors - Odi a les hegemonies (Xina vs Rússia…) - Visió instrumental del multilateralisme - Problema: no actuen com a grup! No tene patró d’actuació conjunt: hi ha autors que diuen que és una mostra de flexibilitat, que és bo, però d’altra banda si en els fòrums multilaterlas anessin junts tindrien més poder.
- No són subersives amb l’ordre internacional, però tenen capacitat d’influència. (i ultimament accions seves resulten una mica reverdes).
Canvi d’eix de l’estructura de poder: es trasllada de l’atlàntic al pacífic i del Nord al sud.
Repte al poder de les potències tradicionals - iniciatives bilaterals (acords energètics Rússia-Xina) - La proposta de Rússia i Xina de la creació d’una moneda al dòlar→ al dia seguent d’aquesta proposta (que mai s’ha materialitzat) el valor del dòlar va caure en borsa: la influència de les BRICS i el moviment del poder de l’Atlàntic al Pacífic Iniciatives multilaterals → ara si, proposant alternatives - Banc de desenvolupament conjunt (maig 2014) amb un fons de reserva per atendre problemes en la seva zona, alternatives al FMI i BM → important significació.
- Free Trade Area of Asia-Pacific) Xina proposa una àrea de lliure comerç de l’àsia pacífica (projecte a estudiar durant els propers 2 anys), que ataca el Parteneriat Trans Pacífic proposat pels Estats Units entre 12 països del pacífic que exclouria Xina.
...