Lectura raonament inductiu (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Cognició i llenguatge
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 01/04/2016
Descargas 14
Subido por

Descripción

Capítol 4 del manual de cognició i llenguatge ( Manual de psicologia del pensament)

Vista previa del texto

1. RAONAMENT INDUCTIU: DEFINICIÓ I TIPUS El raonament inductiu a diferència del deductiu, es basa en conclusió de caràcter particular per extreure’n una conclusió general. Això pot suposar una important font d’error ja que no es coneixen tots els casos particulars. Aquest tipus de raonament ens serveix per ampliar la informació molt ràpidament. Aquesta conclusió es provisional fins que no trobem una nova informació que la contradigui.
El raonament inductiu s’utilitza per: - Inducció de regles: identificar categories, classificar, generalitzar, fer analogies i fer sèries.
Predicció de successos: estimar la probabilitat d’un fet o l’atribució d’una relació causal entre dos fets.
El raonament inductiu és tant important com el deductiu, parteix d’informació limitada i arribar a conclusions probables. Incrementa la informació semàntica.
Les dues tasques més rellevants d’aquesta classe de raonament són la inducció de regles i les predicció de successos.
2. INDUCCIÓ I RAONAMENT QUOTIDIÀ 2.1 Adducció L’adducció és un tipus de raonament amb el que s’arriba a identificar un cas particular a partir d’una regla i un resultat; és lògicament incorrecta però amb ella podem generar hipòtesis que més endavant podrem comprovar. Identifica una possibilitat i al converteix en conclusió.
Deducció: obtenim un resultat a partir d’una regla i un resultat particular.
Inducció: inferim la regla a partir d’una cas i un resultat.
Adducció: identifiquem cas particular a partir d’una regla i un resultat.
2.2 Raonament contrafactual El raonament contrafactual no el podem incloure dins l’inductiu ni el deductiu. Fa un hipòtesis sobre el que hauria passat si en comptes d’una acció n’haguéssim fet una altre. Si no hagués rebut la trucada pel matí, m’hauria equivocat de lloc de reunió.
2.3 Raonament analògic El raonament analògic es podria classificar dins l’inductiu ja que l’utilitzem per entendre situacions noves.
Utilitzem el que coneixem per entendre el que desconeixem en base a les similituds que presenten ( funcionament de la ment segons el funcionament d’un ordinador).
Per tant transferim el d’un domini conegut ( domini base o anàleg) a un nou ( domini objectiu o meta) i en fem una extrapolació.
El raonament quotidià implica diverses formes de raonament que no són totes formalment lògiques. És més freqüent la inducció que la deducció, en situacions quotidianes.
3. INDUCCIÓ 3.1 Inducció i abstracció La base de la inducció és la observació de varis casos i abstreure’n trets comuns per tal de poder establir una regla general.
L’abstracció és la característica comuna de tasques inductives com ara la inducció de regles i la formació de conceptes, entre d’altres.
3.2 Tasques inductives basades en l’abstracció Les tasques inductives es donen a terme bàsicament per la curiositat del subjecte per conèixer un camp en concret; és a dir, les regles en funció de les conseqüències del seu error o encert en usar-les.
3.3 La inducció de regles: la tasca 2-4-6 Aquesta tasca també va ser ideada per Peter Wason on els subjectes també presenten un biaix confirmatori; per tant verifiquen que la regla es confirma però s’obliden de comprovar què passa amb aquells casos que no la compleixes. Això pot ser un heurístic útil però alguna informació pot ser falsa.
3.4 La inducció de regles i comprovació d’hipòtesis Per a la comprovació d’hipòtesis, utilitzem el raonament hipotètic: és un tipus de raonament inductiu que es basa en obtenir la millor explicació possible dels fenòmens.
- Volem obtenir una explicació d’un fenomen - Establim una hipòtesis provisional - Verifiquem que la hipòtesi és certa Primer formulem una primera hipòtesi entorn un problema que se’ns presenta. Actuem d’una determinada manera donada la hipòtesis i per tant verifiquem si és certa i la nostra actuació l’adequada.
En el mètode científic s’utilitza i en trobem les següents fases: El raonament hipotètic és el que fem servir per resoldre problemes quotidians i científics.
3.5 Comparació entre la inducció de regles i la formació de conceptes Mentre la comprovació d’hipòtesis sembla ser una procés explícit i controlat, el qual necessita la consciència dels subjectes, la formació de conceptes semblar tenir més caràcter implícit i automàtic.
3.6 Inducció i generalització A partir de la inducció podem fer generalitzacions, és a dir, treure conclusions per a situacions futures; però aquesta conclusió és provisional i es fa sobre la base d’observacions repetides. (* Aquestes observacions també es poden fer de forma vicària).
La inducció de regles, de la mateixa manera que la formació de conceptes, és un procés inductiu.
La inducció de regles pot ser explicada per la teoria de la comprovació d’hipòtesis.
La inducció de regles pot ser considerada com un procés inductiu explícit.
La formació de conceptes pot ser considerada com un procés d’inducció implícit.
4. PREDICCIÓ A diferència de la inducció normal, a partir de fets observables per extreure’n una conclusió general, en la predicció ens basem en fets particulars per predir una cas particular en el futur. Quan aquesta predicció va encarada cap a un fet individual parlarem de probabilitat en canvi si parlem que un fet determina que passi un altre, parlarem de causalitat.
La predicció és una tasca inductiva en la qual no s’extreu cap regla, sinó que es fa una inferència sobre fets futurs a partir de fets passats.
4.1 Probabilitat NOCIÓ DE PROBABILITAT: L’estimació de probabilitat de successos es basa en informació incerta ( no cal que passin); i per altra banda també s’utilitza per manejar informació incerta. Té les següents característiques matemàtiques: - És un nombre entre 0 i 1 - La suma de les probabilitats de tots els possibles esdeveniments per a una situació donada és 1.
- Per a esdeveniments mútuament excloents en una situació donada, la probabilitat de l’un o l’altre és la suma de la probabilitat de cada un dels dos.
- Per a esdeveniments independents per a una situació donada, la probabilitat de l’un i de l’altre és el producte de la probabilitat de cada un dels dos.
- La probabilitat condicional d’A, donat B, és la probabilitat que ocorrin tots dos dividida per la probabilitat de B.
Des de la psicologia: la probabilitat d’un esdeveniment és el grau que una persona ideal ( amb creences coherents) creu que un esdeveniment passarà.
BIAIXOS EN TASQUES PROBABILÍTIQUES: - - - Excés de confiança: Les persones jutgen la correcció del que han fet un cop ja han actuat. Això porta una tendència a considerar que la probabilitat d’encertar és més alta que si ho fessin abans d’actuar.
Optimisme no realista: considera que té una probabilitat menor que li passi un fet aversiu que a la majoria de l’altre gent ( invulnerabilitat).
Creences prèvies: poden portar a una biaix d’omissió ( passar per alt certes falles si el tema global és important) o un biaix de confirmació ( prestar atenció a la informació que confirma les nostres opinions ) Emmarcament: presentació de la informació referent als resultats en termes de guanys i pèrdues. Si està en termes de guanys ( contractar), tendim a mostrar una aversió el risc; però si està en pèrdues ( rebutjar aspirants) mostrem una preferència pel risc.
També pot ser que la gent no prengui decisió per un efecte de la persistència en el compromís, és a dir, a quedar cada vegada més compromès amb males decisions; això pot provenir per la renúncia a admetre errors i un desig de justificar pèrdues. Emocionalment parlant és menys dolorós assumir errors propis no persistint en el compromís i canviant la discissió.
Els biaixos en l’estimació de probabilitats com l’excés de confiança, l’optimisme no realista i el biaix a posteriori, l’emmarcament i al persistència en el compromís consisteixen en una desviació de la probabilitat de certs fets, generalment, favorables a la persona que jutja la probabilitat.
HERUÍSTICS: Els heurístics son regles globals i intuïtives que s’usen per fer inferències i resoldre problemes; redueixen la quantitat d’esforç cognitiu requerit i ajuden a prendre decisions ràpides, independentment de la qualitat o exactitud d’aquestes. Es deriva de l’experiència i els més utilitzats són: - Representativitat o semblança: com més semblant sigui un fet / objecte d’una categoria més probable que pertanyin a aquesta categoria. Per a fer això comparem el que ens demanen amb un prototip o model conegut. Com que aquesta semblança pot ser superficial podem cometre varis errors segons el nombre de semblances que presentin i de la probabilitat d’ocurrència. Derivat d’aquest fet trobem la fal·làcia de la conjunció; el nostre judici es deixar influir pel pensament que és més probable que dos fets junts ocorrin que per separat, quan no és així.
Jutjar la probabilitat de pertinença a una categoria natural basant-nos en la similitud o semblança ens porta a cometre errors.
- Disponibilitat: fer judicis sobre la freqüència o la probabilitat de certs fets segons la facilitat per recordar-ne exemples ( els més freqüents ) i per tant dependrà molt de la nostra accessibilitat memorística. Està molt relacionat també amb la contigüitat espacial o temporal i és que si dos fenòmens apareixen junts en el temps o l’espai, els tendim a considerar com a causa i efecte.
El que és més vívids, més familiar, més recent, més proper o més concret, són aspectes que afecten de manera esbiaixada en els nostre judicis de probabilitat.
- L’heurístic d’ancoratge i ajust és acceptar la primera informació rebuda com a punt de referència.
Els heurístics són regles pràctiques, globals i intuïtives fàcils de realitzar que s’utilitzen per fer inferències i resoldre problemes.
Els tres heurístics per estimar probabilitats són: el de la representativitat, el de la disponibilitat i el de l’ancoratge ( o fixació) i ajust.
El desavantatge dels heurístics és que ens fan ignorar les regles de probabilitat i afavoreixen errors de raonament.
Som poc conscients dels nostres biaixos quan raonem de manera formal.
4.2 Causalitat Utilitzem la causalitat per explicar-nos el perquè de les coses i creure que un fet antecedent produeix el fet conseqüent. És una atribució causa-efecte a partir de les observacions que fem; però la correlació entre dos fets no sempre implica causa-efecte però si que un fet causa-efecte implica correlació.
La noció de causalitat implica que hi ha correlació entre una causa i un efecte i que, a més, hi ha una relació condicional necessària entre els dos.
JUDICIS DE CORRELACIONS: Podem trobar una relació entre la correlació que podríem fer a ull i per tant no exacte i aquella que si seria exacte o matemàtica.
Judici de probabilitat = 100 ( 1- √1-r2 ) Per tant el judici de relació no coincideix amb la correlació real i les correlacions per sota de 0,5 són poc valorades. A partir de 0,5 amunt cada vegada veiem més correlació; però a partir de 0,5 per avall no veiem més o menys correlació sinó que ja directament diem que no n’hi ha , encara que numèricament 0,4 i 0,1 no són el mateix.
CORRELACIÓ IL·LUSÒRIA: Percebre una correlació entre dos fenòmens pel simple fet que en ocasions apareixen plegats; aquí no es té en compte que poden aparèixer de forma separada.
Les persones poden percebre correlacions altes, però cometen errors quan les correlacions són baixes.
La correlació il·lusòria consisteix a percebre una correlació entre fets no correlacionats, sinó que únicament coincideixen algunes vegades.
LA FORÇA DE LA CONTINGÈNCIA: La percepció d’una causa-efecte no només depèn de la probabilitat que un fet passi sinó que també depèn de la probabilitat baixa de que no passi.
∆𝑃 = 𝑃 (𝐸/𝐶) − 𝑃 (𝐸/~𝐶) Hi ha més contingència entre un efecte (E) i una causa (C), com més gran sigui la diferència entre la probabilitat d’E quan C és present i la probabilitat d’E quan C és absent (~C).
En general és més fàcil percebre les probabilitats de presència que d’absència i per tant es pot produir un biaix al no considerar la correlació 𝐸/~𝐶 La relació condicional necessària entre dos fets, la causalitat, s’ha d’establir a partir de dues probabilitats, la probabilitat de l’efecte en presència de la causa, i la probabilitat de l’efecte en absència de la causa.
LA IL·LUSIÓ DE CONTROL: Percebre una relació de causa-efecte sobre una acció pròpia. Depèn de la demora de la resposta i de l’estat d’ànim de la persona.
La il·lusió de control consisteix a percebre una relació causal entre fets no correlacionals, sinó que únicament coincideixen algunes vegades.
La predicció consisteix a creure que un fet té una determinada possibilitat d’ocórrer en funció de les vegades que ha ocorregut en el passat.
Les persones poden fer un judici aproximat de la probabilitat d’una gran varietat de successos, encara que poden aparèixer diversos biaixos.
Les persones avaluen les probabilitat basant-se, principalment, en els heurístics de la representativitat, la disponibilitat i l’ancoratge ( o fixació) i ajust.
La percepció de la correlació es basa en la probabilitat condicional de dos fets diferents.
La falsa percepció de correlació es denomina correlació il·lusòria.
Per percebre causalitat entre dos fets són necessàries dues probabilitats diferents.
Del fenomen que consisteix a percebre causalitat entre fets no correlacionats se’n diu il·lusió de control.
...

Comprar Previsualizar