Tema 1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la comunicació social
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ SOCIAL TEMA 1. LA COMUNICACIÓ SOCIAL.
Què és la comunicació? La societat humana ha desenvolupat estructures de comunicació molt complexes. Per exemple, la comunicació de masses, que és l’emissió d’un emissor cap a molts receptors.
A més a més, la realitat és una, però cada mirada sobre la realitat és diferent. Al mateix temps, encara que tinguem la nostra pròpia mirada, mai no podem trair la realitat.
Comunicar vol dir posar-se a la pell, al cap i al cor de l’altre (empatia). Per tant, cal diferenciar entre informar i comunicar. Quan aconsegueixes fer participar a l’altre en la teva manera de veure les coses, direm que estàs comunicant. En canvi, quan informes, simplement transmets informació.
Definició: “Procés històric, simbòlic i interactiu pel qual la realitat social és produïda, compartida, conservada, controlada i transformada” (Gifreu, 1996).
Procés històric: la comunicació és una consecució de fets històrics (tot el que està passant i nosaltres comuniquem, és un moment de la història), és a dir, la comunicació trasllada fets que estan passant en un moment de la història.
Procés simbòlic: ja que ens comuniquem a través de símbols.
Procés interactiu: ja que de la mateixa manera que nosaltres enviem un missatge, el receptor pot respondre a aquest missatge (respecte d’un mateix get, hi ha diverses experiències i per tant diverses perspectives).
Realitat social: allò que passa al món.
Conservada: hi pots accedir més endavant.
Controlada: els diferents mitjans controlen la informació que donen sobre un mateix fet ja que cada mitjà té la seva pròpia mirada sobre la mateixa informació.
Transformada: els mitjans ajuden a transformar la realitat social ja que fan visibles problemes i els normalitzen per poder assumir-los i d’aquesta manera transformar-los. Si no visibilitzem els problemes, mai podrem transformar la realitat i per tant mai podrem avançar.
Sempre que enviem un missatge, hem de tenir en compte el context i l’entorn concret on l’estem enviant per evitar que aquest missatge es distorsioni i per permetre que arribi correctament al receptor. Per tant, quan fabriquem un missatge, sempre hem de tenir en compte com s’interpretarà el missatge en un context determinat.
Sovint, el contingut del missatge queda engolit per la seva forma i per tant, no arriba al receptor, i hi ha un fracàs del procés comunicatiu ja que ha arribat la forma però no el contingut, que és el que veritablement importa.
Així doncs, diem que hi ha comunicació quan es produeix amb èxit el procés comunicatiu.
Però, què és un procés comunicatiu? “És el pas d’un senyal des d’una font a través d’un transmissor al llarg d’un canal (influeix en l’èxit del procés, per exemple, depèn si és públic o privat) i fins arribar al destinatari (si no l’hi arriba bé no hi ha èxit), configurant així el procés de pas informatiu (si la informació no es transmet, el procés ha fracassat)” (Umberto Eco, 1977).
L’èxit o fracàs del procés comunicatiu depèn del canal, l’entorn, les circumstàncies, el context... Per exemple, a la classe, l’entorn és dolent (és el tercer trimestre i després de dinar), el canal és la veu (positiu, ja que hi ha silenci), el context és positiu (ho intenta fer interessant).
Per tant, al final el procés comunicatiu es du a terme amb èxit ja que els alumnes acaben adquirint el missatge enviat per la professora.
El procés comunicatiu Perquè hi hagi comunicació hi ha d’haver significació, és a dir, el missatge emès per l’emissor ha de significar alguna cosa pel receptor, ha de connectar amb ell i aquest l’ha d’entendre.
Aquesta significació porta a l’entesa, emissor i receptor s’entenen entre ells, connecten, el missatge arriba al receptor i per tant hi ha comunicació.
“La comunicació és l’intercanvi significatiu entre sistemes interactius” (Martín Serrano, 1981).
L’intercanvi ha de ser significatiu perquè si l’emissor no entén el missatge, no s’arxiva la informació rebuda, i per tant no hi ha comunicació.
Perquè hi hagi un procés comunicatiu complet hi ha d’haver: 1. Emissor (el periodista ho és).
2. Receptor (si som periodistes, tindrem múltiples receptors).
3. Canal (radio, TV, premsa...).
4. Codi (llengua que utilitzem, canvia segons el mitjà).
5. Missatge.
6. Situació o context, també anomenat soroll (mai el podem oblidar ja que és clau perquè pot distorsionar-ho tot.
Per altra banda, el feedback (el retorn del missatge) mai pot fallar. Aquesta és la eina més difícil d’utilitzar actualment ja que hi ha moltíssim feedback perquè és molt fàcil de fer. A causa d’això, cal filtrar-lo perquè ens quedi només allò important (feedback net, no interessat o enverinat).
Comunicar vs informar Cal distingir entre comunicar (acte natural) i informar (acte intencional). Informar: anunciar amb unes finalitats determinades. Normalment va més enllà de la voluntat de comunicar un determinat significat (vols aconseguir uns objectius plantejats).
Per poder informar amb èxit cal dominar els mecanismes comunicatius i també cal distingir entre PERIODISME i COMUNICACIÓ.
La comunicació pública La trobem dins la comunicació humana i social. La comunicació humana és molt complexa (per exemple, tenim el llenguatge no verbal).
Característica central: Espai d’intercanvi simbòlic obert a tots els membres d’una comunitat institucionalitzada (clan, tribu, poble, estat...).
Al segle XIX es desenvolupa la societat industrial i s’implanten millores tecnològiques en l’àmbit comunicatiu que permeten mediar la comunicació pública (a través dels mitjans de comunicació) i que deriven cap a una: CULTURA DE MASSES.
Els periodistes són com els agutzils però en una cultura de masses ja que han de detectar allò que no funciona, estudiar-ho i explicar-ho.
Les coses que més interessen a la gent són les que fan riure o les que fan molta pena, en canvi, les coses que són més difícils d’explicar, acostumen a no interessar tant a la població.
A nivell comunicatiu, la premsa és el mitjà més pobre (no llenguatge verbal). La TV és més rica (importància de la comunicació no verbal) però tampoc arriba als nivells del contacte directe (classe) ja que no hi ha feedback directe i no es veuen les reaccions de l’audiència al mateix moment.
La comunicació de masses El camí que es va seguir per arribar a la societat i la cultura de masses: 1. Tendència general a la globalització: eliminació de barreres culturals i establiment de codis comuns.
2. Als EE.UU. es comença a parlar del concepte de “massa”.
3. A partir d’aquesta tradició acadèmica dels EE.UU. es genera una terminologia específica per denominar la nova etapa. Neix així la: • SOCIETAT DE MASSES (“mass society”): societat que comunica entre milers de persones a través de mitjans de comunicació sense que aquestes persones es puguin comunicar directament entre elles (té les seves dificultats). Actualment podem parlar d’una societat de masses perquè la informació ens arriba de forma massiva a través de diferents canals i és una informació pública i compartida per tots encara que no ho vulguem (tots coneixem Sálvame o el que li passa a Justin Bieber).
Cal distingir la informació de masses del segle XX i XXI ja que la primera només s’articula entre premsa, ràdio i TV, mentre que actualment tenen molta importància les xarxes socials (la informació de masses actual està molt mediada per la capacitat del receptor de ser també l’emissor).
• CULTURA DE MASSES (“mass culture”): es basa en el que he dit anteriorment, la informació de masses compartida per la societat arriba a tothom encara que no ens interessi.
• MITJANS I COMUNICACIÓ DE MASSES (“mass media & mass communication”): mitjans que difonen a audiències massives.
Què són les audiències massives? Són audiències molt àmplies i diferents que per tant són difícils de conèixer (l’hem d’intentar interpretar i descobrir que els hi interessa).
Però, què és veritablement la comunicació de masses? “La comunicació de masses comprèn les institucions i tècniques mitjançant les quals grups especialitzats utilitzen instruments tècnics (premsa, ràdio, films...) per difondre un contingut simbòlic, a audiències àmplies, heterogènies i molt disseminades” (Morris Janowitz, 1968).
És a dir, és la propagació de missatges i discursos a partir d’uns emissors especialitzats en la seva producció i difusió (els mitjans de comunicació o mass media) que arriben a tota la societat.
“La forma més evident de la comunicació pública” (Gifreu, 1996).
Piràmide sobre els diferents tipus de comunicació que tenim les persones durant el nostre dia a dia: (interpersonal: contacte directe entre dues persones) En tots els nivells fem servir els mateixos mecanismes (per això, si volem ser periodistes és important que ara utilitzem molt la comunicació oral per tenir uns bons fonaments i després poder-los utilitzar per ser periodistes).
Precedents de la comunicació de masses: Oralitat • Permet petites societats amb poca divulgació i comunicació exterior (no hi ha altres possibilitats de comunicació) Escriptura Comunicació de masses • Societats més • Apareixen amb les millores complexes.
en les comunicacions i amb Missatges emesos l’aparició de la societat a gran escala i amb industrial (TV i ràdio, retorn a majors possibilitats l'oralitat que permet una espai/temps (els missatges poden perdurar, és el cas de la premsa) democratització de la comunicació ja que la gent que no sap llegir i escriure pot accedir fàcilment a la informació) Característiques dels mitjans de comunicació de masses: • Comunicació unidireccional (periodista cap a l’audiència) i de gran escala (broadcast).
• Impersonal. No es coneix la identitat dels receptors.
• Emissors especialitzats i professionalitzats (els periodistes han de ser professionals ja que l’ofici de periodista requereix immediatesa, requereix la presència en la persona d’uns esquemes professionals que han d’haver estats adquirits durant les etapes d’aprenentatge per després poder classificar i jerarquitzar la informació amb agilitat)  legitimació.
• Asimetria emissor (és professional) – receptor (es motiva per algunes coses que no tenen perquè ser importants). L’emissor ha de mantenir la seva professionalitat i comunicar les coses importants davant els interessos de l’audiència.
• Missatges estandarditzats i classificats per gèneres (cultura, esports, internacional). Hi ha uns criteris establerts i un ordre inamovible entre els gèneres (hauria de poder variar ja que la realitat no està classificada i la importància dels temes varia).
• Els mitjans es converteixen en empreses i el missatge en el seu producte (les audiències són les que marquen els productes).
Tot plegat possibilita el fantasma de la manipulació: Els mitjans no sempre ens volen manipular. Sempre que hi ha una certa desigualtat, tendim a pensar que el petit és qui té raó, ja que el gran és el que controla. Per això, acostumem a pensar que els mitjans de comunicació actuen per interessos i que per tant només hi apareixen els personatges més influents que hi tenen més accés. Aquesta desigualtat fa que pensem que hi ha manipulació, però és simplement això, persones que hi accedeixen més fàcilment.
Si tendim a pensar que hi ha manipulació és precisament per com és l’audiència. L’audiència és enorme i sí apareixes als mitjans tens molta promoció, per això molta gent ho utilitza per ferse conèixer.
Així doncs, l’audiència és una massa gran, anònima i heterogènia.
Característiques de l’audiència: • Mida gegantina: el missatge arriba a milions de persones.
• Estructura dispersa: els receptors no es coneixen ni estan organitzats.
• Anònima: l’emissor no coneix la identitat dels espectadors. Aquest anonimat a començat a desaparèixer, però les xarxes encara no tenen tanta importància com ens pensem.
• Heterogènia: el públic té característiques diverses i en cada moment canvia les seves necessitats, que cal que els periodistes interpretin.
• Passiva: difícilment hi ha mecanismes per a que l’audiència interactuï.
Però tot això canvia amb l’arribada d’Internet, però no tant com sembla ja que les xarxes socials no tenen tant impacte com ens pensem: • Els mitjans de masses hi han hagut de buscar el seu espai.
• Es creen sistemes d’interacció emissor – receptor (no molt grans).
Saez, Albert., El periodisme després de twitter, València: 3i4, 2015.
...

Comprar Previsualizar