Fisiopatologia sistema excretor (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura Funció del cos humà II: Fisiopatologia
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 27/12/2014
Descargas 6

Vista previa del texto

UNITAT 6 – FISIOPATOLOGIA SISTEMA EXCRETOR ALTERACIONS DE LES FUNCIONS RENALS Introducció La funció fonamental del sistema urinari; regular el volum i la composició dels líquids corporals, l’excreció dels productes de desfet. Tegumentari, respiratori i digestiu.
Només el sistema urinari pot regular correctament el equilibri hidroelectrolític en la quantitat necessària per assegurar l’homeòstasi del medi intern. Els ronyons, urèter bufeta urinària i uretra.
El contingut d’aigua s’ajusta de manera que l’organisme no tingui ni massa aigua i es quedi amb poca quantitat, insuficient per a mantenir el medi intern.
El sodi i el potassi, s’ajusten molt per assolir els nivells òptims, pH sanguini.
El sistema urinari regula el contingut del plasma sanguini, de manera que l’homeòstasi de tot l’ambient líquid intern es pugui mantenir dins els límits òptims de funcionament.
Òrgans més importants de l’organisme per al manteniment de l’equilibri hidroelectrolític i àcid-base. El nitrogen forma la urea. No poden mantenir els seus rangs de concentració si es produeix la fallada renal.
Fallada renal, fallada general en l’homeòstasi, condueix a la mort. Hemodiàlisis.
Funció renal, treball del ronyo. Es pot mantenir una persona amb només un ronyó, ja que una persona pot néixer només amb un ronyó i poden tenir una vida sana i normal.
Una petita reducció de la funció renal no causa cap problema. Una persona pot mantenir-se sana, amb un 50% de la funció renal si aquesta es manté estable.
Problemes de salut grau amb menys del 20% de la funció renal Menys d’un 10-15%, la persona no pot viure sense tractament de reemplaçament de la funció renal, diàlisi o trasplantament.
Dolor, les seves característiques, donar una orientació diagnòstica de la causa.
Més dolor, són sobretot les d’insaturació ràpida o aguda.
- Infeccions (disúria - Litiasi (còlic) Tumors, dolor sord a la fosa lumbar i no irradiar.
Alteracions miccionals (poliúria, oligúria, anúria, disúria, alteracions del ritme...).
Mateixos tipus de trastorns o alteracions que comprometen a altres sistemes i estructures corporals.
Molts tipus de nefropaties s’originen en ells mateixos, secundàries a altres patologies com ara la diabetis mellitus, hipertensió, lupus eritematós.
Les malalties dels ronyons ataquen als nefrons. Les malalties dels ronyós destrueixen els nefrons lenta i silenciosament.
Les dues causes de malaltia de ronyons més comuns són: - Diabetis - Hipertensió Las vies urinàries i l’aparell digestiu tenen innervació compartida i moltes relacions anatòmiques, simptomatologia gastrointestinal.
DISFUNCIÓ RENAL MÉS PREVALENT NEFROPATIA DIABÈTICA La glucosa pot actuar com un verí. Nefropatia diabètica.
Hipertensió arterial Els vasos danyats no poden filtrar les substàncies verinoses de la sang de la manera correcta.
Glomerulonefritis Diferents tipus de malalties dels ronyons. La proteïna, la sang en l’orina, primers signes d’aquestes malalties. Destruir la funció renal.
Malalties hereditàries o congènites dels ronyons Poliquistosi renal, quists en els ronyons. Redueix la funció renal i condueix a insuficiència renal.
Quan el nen està encara en el ventre de la mare. La poliquistosi renal recessiva autosòmica obstaculitzen la formació normal de nefrons. Creixement lent, vomitar, mal d’esquena i algunes malalties de ronyons poden ser silencioses.
Algunes malalties hereditàries dels ronyons no es detecten fins l’edat adulta. Poliquistosi renal de l’adult.
Altres causes de malaltia dels ronyons Substancies verinoses i els traumatismes. Medicaments de venda lliure. L’aspirina, el paracetamol i ibuprofè.
Clínica general de disfunció renal En les primeres etapes les persones no es senten malaltes. Els primers signes son mals de cap freqüent o cansament o picor per tot el cos. Orinar amb més o menys freqüència, perd gana, sentir nàusees o vòmits, mans o peus inflats i s’adormen, somnolència o problemes de concentració, pell enfosquida, rampes musculars..
Diagnòstic (Generalitats) Mostres d’orina i sang al laboratori.
Concentració de creatinina o d’urea a la sang és excessiva i si l’orina conté proteïna, és possible que els ronyons no funcionin en la deguda forma.
Creatinina Descomposició normal dels músculs. Quan els ronyons no funcionen bé, la creatinina, s’acumula a la sang. L’escala normal de creatinina es de 0,6 a 1,2 mg/dl en sang. Lleugerament superior, pot ser no presenti simptomatologia, no funcionen els ronyons al 100%.
No s’ha de confondre el valor de la creatinina sèrica amb el valor de l’eliminació de la creatinina.
Eliminació de la creatinina Velocitat amb què els ronyons retiren la creatinina de la sang. En ml/min. Es te en compte el valor de la creatinina sèrica, edat, pes, concentració d’urea en sang i la raça.
Homes entre 97-137ml/min. Dones 88-128ml/min. Valor inferior, ronyons no estan treballant a la màxima capacitat.
Concentració d’urea en sang Proteïna, les deixalles es transforma en urea que conté nitrogen. Si els ronyons no funcionen bé, la urea es quedarà a la sang. Un dl de sang normal conte de 7 a 20 mg d’urea. Si augmenta més de 20 mg/dl, els ronyons no estan funcionen a màxima capacitat. La deshidratació i la insuficiència cardíaca són possibles causes de l’augment de la concentració d’urea a la sang.
Proteïnúria Deixar de separar la proteïna de les deixalles. La proteïnúria significa que hi ha proteïna en l’orina, funció renal deficient. Si l’orina fa escuma en el sanitari, pot tenir una alta concentració de proteïna.
NEFROPATIES GLOMERULATS (GLOMERULONEFRITIS) Definició Alteració de l’estructura i del funcionament del glomèrul renal. Etiologia immunitària, inflamació dels glomèruls.
Malaltia confinada en gran mesura al glomèrul, glomerulopatia primària. Quan formen part d’un quadre més general, glomerulopatia secundària.
Lesió foca menys del 80%, lesió difusa a més del 80&.
Classificació Primàries: 1. Glomerulonefritis aguda: infecció faríngia o cutània, infeccions originades per altres gèrmens, proteïnúria, hematúria, hipertensió arterial i retencions de sal, aigua i urea.
2. Glomerulonefritis ràpidament progressiva 3. Glomerulonefritis crònica 4. Glomerulonefritis causant del síndrome nefròtic. Albuminúria, hipoalbuminèmia, hiperlipèmia, edemes.
5. Glomerulonefritis amb trastorns urinaris asimptomàtics, pot cursar només amb hematúria asimptomàtica.
Secundàries: Glomerulonefritis secundàries, malalties sistèmiques, immunològiques, neoplàsiques o metabòliques, presenten, a més a més dels símptomes renals, d’altres símptomes de lesions en uns altres òrgans.
Lesions anatomopatològiques, van des de lesions mínimes a una intensa i ràpida proliferació cel·lular dels capil·lars i del mesangi amb ofegament dels glomèruls.
Quan s’arriba a la insuficiència renal avançada cal recórrer a la diàlisi (ronyo artificial) o al trasplantament renal.
Etiopatogènia: procés inflamatori que compromet les estructures glomerulars, responsable de la meitat dels casos de malaltia renal terminal.
Hematúria amb cilindres hemàtics disminució de la filtració glomerular Azotèmia (presència de desfets nitrogenats a la sang) Oligúria Hipertensió Lesiona les parets dels capil·lars i permet que els glòbuls vermells surtin cap l’orina. Disminuir el volum de filtració glomerular (VFG) Mecanisme immunològic i s’associen a un dipòsit d’anticossos dintre del glomèrul. El tipus depèn de l’estímul antigènic, de la seva agudesa o cronicitat i de la capacitat de resposta immunològica de l’hoste.
Factors: - Característiques intrínseques de l’agent lesiu - Quantitat d’agent lesiu - Rapidesa i intensitat d’acció - Localització del dany dins l’estructura glomerular Estructura dels capil·lars glomerulars. Síndrome nefrítics, inflamacions reduint la permeabilitat.
Síndrome nefròtic, trastorns que augmenten la permeabilitat de la membrana.
Clínica: - Edema - Orines fosques, colúria, hematúria - Miccions de baix volum i poc freqüents, oligúria i en casos extrems anúria - Dolor lumbar, en casos avançats - Dificultat respiratòria - Convulsions - L’examen físic pot mostrar signes de retenció nitrogenada i hipertensió arterial NEFROPATIES TUBULARS (TRASTORNS TUBULOINTERSTICIALS): CARACTERÍSTIQUES DEL TÚBUL I TIPUS DE TRANSPORT. TUBULOPATIES Nefropaties tubulars, coexisteixen anomalies funcionals i histològiques que afecten tant als túbuls com als intersticis.
Necrosi Tubular Aguda, Acidosi Tubular Renal, Pielonefritis, efectes nocius de fàrmacs i toxines.
Classificació - Trastorns aguts: signes, símptomes de edemes intersticials: pielonefritis Aguda, hipersensibilitat aguda de fàrmacs.
- Trastorns crònics: produeixen fibrosi intersticial, atrofia. Asimptomàtics fins a un moment molt avançat de la malaltia.
Estadis inicials: - Desequilibris hidroelectrolític (incapacitat per a concentrar l’orina): poliúria i nictúria.
- Acidificació de l’orina (acidosi metabòlica).
- Disminució de la reabsorció tubular de sodi i d’altres substàncies.
Etiologia: lesions infeccioses i toxines, malalties sistèmiques: - Lesions infeccioses - Lesió per tòxics o Exògens o Metabòlics - Neoplàsies - Malalties immunitàries - Trastorns vasculars - Malalties renals hereditàries Clínica: Poliúria amb nictúria i polidípsia, trastorn en al concentració de l’orina (Isostenúria). Acidosi metabòlica, pH de 5’3 o inferior, incapacitat per generar i secretar amoníac.
Hiponatrèmia (pèrdua de sal), excepcional la presentació d’hipertensió arterial.
Disfunció del túbul proximal, defecte selectiu de la reabsorció. Síndrome Fanconi.
Proteïnúria, no massa important, menys de 2g/dia. Afectació del glomèrul i la Microcirculació.
Piúria, no es freqüent l’hematúria.
PIELONEFRITIS Infecció del tracte urinari ascendent, pelvis renal. És una forma de nefritis.
Simptomatologia: Disúria, dolor abdominal, sensibilitat en l’àrea de la bufeta i el costat del ronyó afectat, símptomes sistèmics, en forma de febre amb calfred, mal de cap, vòmits...
En casos greus, deliri. La sèpsia, urosepsis, febre, una freqüència cardíaca elevada, respiratòria ràpida i la disminució de la pressió arterial (en ocasions, condueix a un xoc sèptic) Pielonefritis aguda Procés inflamatori infecciós intersticial, formació de abscessos i amb necrosi tubular.
Invasió de la pelvis renal de manera ascendent o per via hematogèna.
Mecanisme més freqüent, l’ascens de microorganismes des de la bufeta fins la pelvis renal a traves d’urèters.
Mecanismes d’adherència dels microorganismes a l’uroteli, obstrucció del flux urinari, trauma, reflux vesico ureteral, disfunció vesical neurogènica o la presència de sonda vesical.
Clínica: quadre de febre amb esgarrifances, cefalea, nàusees, vòmits, anorèxia, restrenyiment o diarrea, dolor lumbar.
Pielonefritis crònica Cicatrització i deformació dels calices i pelvis renals. Infecció bacteriana superposada amb anomalies obstructives o amb reflux vesico ureteral.
Simptomatologia: Poliúria, nictúria i amb freqüència proteïnúria lleu.
Hipertensió greu sol ser un factor que contribueix al progrés de la malaltia.
Insuficiència renal pot portar a nefropatia terminal.
Trastorns tubulointersticials (Generalitats) Compromís dels túbuls i interstici renal.
Acidosi tubular renal, pielonefritis crònica i efectes de fàrmacs i toxines.
Efectes sistèmics Pielonefritis, aguda o crònica. Aguda: infeccions vesicals ascendents o disseminació hematògena. Crònica: progressiva, cicatrització i deformació de calices i pelvis renals.
NEFROPATIA OBSTRUCTIVA I PER REFLUX. LITIASI RENAL Nefropatia obstructiva: Obstrucció uretral. Vasoconstricció a tot el parènquima i atròfia glomerular i tubular. Es pot presentar a qualsevol edat i comprometre qualsevol nivell del tracte urinari.
Etiologia: - Obstrucció a nivell de la pelvis renal - Obstrucció a nivell de l’Urèter - Obstrucció a nivell Bufeta i Uretra Fisiopatologia: Els efectes més lesius són aquells derivats de l’estasi de l’orina, ja que predisposa a la infecció i a la formació de càlculs i al desenvolupament de pressió retrògrada.
Infecció per estancament de l’orina i es pot estendre o disseminar-se per tot el tracte urinari.
És per causa de litiasi. D’obstrucció complerta es desenvolupa pressió retrògrada deguda a la combinació de la filtració glomerular contínua i la resistència al flux urinari.
Lesió renal irreversible, dilatacions dels urèters i de les pelvis renals.
Hidronefrosis, dilatació de la pelvis i calzes renals plens d’orina. Hidronefrosis bilateral, destrucció dels ronyons.
Clínica: Dolor, infecció urinària, disfunció renal, concentrar l’orina, distensió abdominal, íleum paralític, hipertensió arterial.
Nefropatia per reflux Quan l’orina provinent de la uretra es dirigeix cap a la bufeta (reflux uretero vesical) des de la bufeta es dirigeix cap als urèters (reflux vesico uretral).
Reflux vesico uretral Des de la bufeta urinària fins a l’urèter. Primàries o secundàries a inflamacions.
Evoluciona vers la nefropatia per reflux amb la instauració d’un reflux intrarenal (fases avançades) Reflux intra renal: reflux d’orina cap al teixit parenquimatós renal, dilatació i tortuositat de l’urèter, hidronefrosi pèlvica i calicina, i esborrament de les papil·les renals Litiasi renal Es formen càlculs en el ronyó o en les vies urinàries.
Simptomatologia relacionada a la grandària del càlcul. Dolor intens, dolor (còlic nefrític, disúria), hematúria pèlica (pelvis renal), ureteral (urèter), vesical (bufeta urinària) i uretral (uretra).
Pot rebre molts noms dependents del lloc on es produeix: litiasi calicina (calze), Clínica: afavoreixen les infeccions urinàries. Dolor silent, l’espasme dels músculs i la inflamació, causen un dolor molt intens S’expulsa part del càlcul, hematúria i disúria. Nàusees i vòmits, pell freda i viscosa.
El dolor no còlic, malestar profund i indefinit en el flanc o en la regió dorsal amb una intensitat que varia entre lleu i molt intens.
MALALTIA RENAL AGUDA I CRÒNICA Pèrdua total o parcial de la funció renal. Alteració en la regulació del mitjà intern, principalment amb retenció de líquids i minerals, i una acumulació de productes de deixalla.
Insuficiència renal aguda Pèrdua sobtada de la capacitat dels ronyons per eliminar i concentrar l’orina sense perdre electròlits. Azotèmia i urèmia  oligúria.
Pot portar a la pèrdua permanent de la funció renal, aquesta insuficiència es pot contrarestar.
Fisiopatologia. Classificació IRA pre renal: (60-80% dels casos) Hipovolèmia, hipoperfusió renal i reducció del filtrat glomerular.
IRA parenquimatosa o renal Lesió primària del glomèrul en els vasos renals o en els túbuls i interstici renal, fracàs renal irreversible.
IRA post-renal o obstructiva Estancament de l’orina.
Etiologia: Traumatisme greu, unes cremades extenses, una intervenció quirúrgica complicada, una infecció bacteriana greu i fins i tot, un infart agut de miocardi. Antibiòtic o la intoxicació.
L’acumulació d’aigua, ions i productes de rebuig, així com l’acidificació del pH. L’oligúria sobtada, orina poc concentrada, es troben proteïnes i hematies.
Edema pulmonar i alteracions cardíaques.
- Coàgul a l’artèria renal - Lesió del ronyó - Substàncies tòxiques Clínica: Quatre fases: 1. Inicial 2. Oligúrica 3. Diürètica 4. Resolució Fase inicial, disminució de la diüresis, augmenta la creatinina i la urea sèriques. Retenció d’aigua i soluts augmentant el volum ocasionant una sobrecàrrega que pot conduir a una insuficiència cardíaca.
Augment de potassi, per retenció i per la sortida de potassi intracel·lular, al líquid extracel·lular. Acidosi metabòlica. Símptomes o manifestacions digestives com ara anorèxia, nàusees, vòmits, gingivitis i alè urèmic.
Fase diürètica augment de la diüresi diària, sense concentrar de manera correcta l’orina.
Fase recuperació augmenta la velocitat de filtració glomerular i es normalitzen els valors sèrics de creatinina. Es recupera la funció renal o evoluciona cap a una insuficiència renal crònica.
Signes i símptomes: Nàusees i vòmits, esgotament, falta de fam, nictúria, albuminúria i hematúria, anèmia, mal de cap, insomni, tensió arterial elevada, edemes i inflors, asfixia, picors, polineuritis, pudor d’alè, alteracions hormonals, infeccions, gastritis i hemorràgies digestives...
Insuficiència renal crònica Nefropaties greus i persistents, deteriorament progressiu del filtrat glomerular i disminució de l’aclariment de la creatinina i l’augment successiu de la creatinina plasmàtica. Malalties sistèmiques com la diabetis mellitus, causa més prevalent la hipertensió arterial.
Fisiopatologia: Reducció significativa del nombre de nefrons funcionals, elevació de la creatinina plasmàtica.
Retenció de sodi i aigua, edema, insuficiència cardíaca congestiva i hipertensió arterial.
Hiperpotassèmia i hiperfosforèmia.
IRC avançada, acidosi, incapacitat dels túbuls per secretar amoníac i reabsorbir bicarbonat sòdic. Anèmia, disminució de la síntesi d’eritropoetina, cansament, astènia, taquipnea, i angina. Alteracions en l’estructura òssia i calcificacions a distància.
Clínica: No dóna signes ni símptomes fins que no està lesionada la major part del ronyó. Poliúria, nictúria, polidípsia, astènia, anorèxia, hipertensió arteria i anèmia.
Manifestacions en tots els aparells de l’organisme. Tendència a les infeccions, immunodepressió  Hemodiàlisi, trasplantament de ronyó Símptomes gastrointestinals, dermatològics, cardiovasculars, neurològics, musculars, respiratoris, metabòlics, hematològics.
...