Percepció i Atenció II 2.1 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Percepció i Atenció
Año del apunte 2013
Páginas 16
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

BLOC TEMÀTIC II. PERCEPCIÓ DE LA PARLA 1. EL SENYAL DE PARLA I ELS PROCESSOS PERCEPTIUS.
1.1.
1.2.
Categories fonètiques, trets articulatoris i caracterització acústica dels fonemes.
El problema de la segmentació de la parla.
El llenguatge o la parla són estímuls auditius, la percepció d’aquests es dóna mitjançant processos que es donen des de la percepció de la ona sonora, fins la identificació de les paraules (unitat lingüística que té un significat o funció gramatical).
Quan parlem de llenguatge, solem associar-ho amb el llenguatge escrit, però el llenguatge (en la seva forma oral o signada) és una “propietat humana”, innata, mentre que l’escriptura és una invenció de l’home.
A més, a diferència del llenguatge escrit, en la senyal de la parla no existeix un límit clar entre paraules És important tenir en compte que no tan sols no hi ha límits clars entre las paraules, sinó que tampoc hi ha entre els fonemes (sons que componen la parla). Els silencis es poden donar entre paraules, però fins i tot entre una mateixa paraula.
DEFINICIÓ DE LES CATEGORIES FONÈTIQUES.
Els sons de la parla són aquells que s’anomenen fonemes, la percepció fonètica es percep en funció de categories.
Qualsevol estímul auditiu pot definir-se en termes de les seves propietats acústiques (freqüència i amplitud) i temporals (duració). Les variacions en qualsevol d’aquestes dimensions donaran com a resultat diferències en els estímuls auditius, que poden ser, o no, rellevants per a la percepció del llenguatge.
Hipotetitzem la consideració de la parla com a una successió encadenada de fonemes.
Un fonema és la unitat mínima de so que permet distingir els significats.
- CASA / CALA / CAJA …. → /s/, /l/, /x/... són fonemes de l’espanyol, però /x/ no ho és del català.
Si tenim en compte que la parla és una successió encadenada de fonemes, cal saber que son aquests fonemes: - Fonema AL·LÒFON. Un mateix fonema no sempre ha de sonar de la mateixa manera, sinó que el mateix fonema es pot percebre acústicament diferent (DADO, BEBÉ) ambdues són “d” o “b” però no sonen igual. Són al·lòfons del mateix fonema.
A més, ells mateixos fonemes poden tenir aspectes diferents segons l’interlocutor, o inclòs amb el mateix interlocutor, pot variar.
Representació de la ona acústica corresponent a les paraules “dado” i “candado” pronunciades per dos locutors diferents.
DEFINICIÓ DELS FONEMES.
Segons PROPIETATS ARTICULATÒRIES.
Qualsevol fonema que es percebi es pot analitzar en termes dels seus trets articulatoris (trets subfonètics).
Les diferents llengües tenen diferents fonemes, totes elles comparteixen els trets articulatoris a partir dels quals es pot definir, és a dir, universals lingüístics.
Les propietats articulatòries estan basades en LA TEORIA DE LA FONT I EL FILTRE (JOHANNES MÜLLER, 1848).
Si la nostra llengua és diferent de la que en un moment determinat parlem els fonemes de la nostra ens delataran. a més no podem utilitzar fonemes d’una altra llengua.
Aquesta ens diu, que la parla és possible gràcies a l’efecte combinat de dos elements: - LA FONT. La laringe (cordes vocals). La vibració de les cordes vocals produeix el so. El so s’inicia al sortir l’aire dels pulmons, passant per la tràquea, la laringe i finalitza al sortir per la boca i/o nas.
- EL FILTRE. El conducte vocal (llavis, llengua…). Al modificar-se filtren certes freqüències (i amplifiquen coses). Els efectes audibles del llenguatge poden modificar-se segons sigui el “camí” que l’aire segueix: si surt per la boca o pel nas, per la part central o lateral de la cavitat bucal.
CONSONANTS I VOCALS.
Des de qualsevol perspectiva (acústica, articulatòria i lingüística), la distinció més important entre els sons que formen les llengües la constitueix la distinció entre les vocals i les consonants.
 CONSONANTS.
Qualsevol fonema consonàntic es pot definir mitjançant tres dimensions articulatòries: 1. La forma / mode d’articulació. Es refereix a la naturalesa de la restricció, quantitat d’aire es deixa passa i com.
o Si no es deixa passar (oclusives o explosives: p t k b d g).
o Si es deixa passar amb dificultat (fricatives: s f x…).
o L’aire surt pel nas (nasals: m n ñ…).
2. Sonoritat. Es refereix a si les cordes vocal comencen a vibrar abans o mentre es realitza el fonema.
o El so /z/ és sonor. b g d.
o El so /s/ és sord. p, t k.
3. Punt d’articulació. Es refereix al lloc de la cavitat vocal en què es produeix la restricció o la sortida de l’aire.
o llavis → bilabial (b p m).
o labiodental (f).
o dental (d).
La paraula “sec” s’ha convertit en “tec” qualsevol consonant es defineix per 3 trets articulatoris, per tant, si modifiquem qualsevol dels 3 trets, anirem perceben diferents consonants.
 VOCALS.
Sempre són sonores. La forma d’articulació no rellevant, atès que no s’obstaculitza la sortida de l’aire. És rellevant la localització de la base de la llengua: o Desplaçament horitzontal: anterior (i), central (a) o posterior (u) o Desplaçament vertical: alta (i), baixa (a), mitja (o) o L’arrodoniment (o no) dels llavis (u) vs.
(i).
Segons PROPIETATS ACÚSTIQUES.
Els fonemes es distingeixen sobre tot a partir de diferències en els patrons espectrals: freqüències.
Un espectrograma ens proporciona molta informació vàlida, a l’hora d’interpretar les freqüències implicades en la percepció de la parla.
eix x → temps eix y → freqüències CARACTERITZACIÓ ACÚSTICA DE LES CONSONANTS.
 Són sons quasi-periòdics: consonants oclusives sonores, nasals, laterals i vibrants.
 Sons aperiòdics (sorolls): consonants fricatives (/f/, /s/…).
CARACTERITZACIÓ ACÚSTICA DE LES VOCALS.
Les vocals són sons periòdics.
 La vibració de les cordes vocals: F0 (freqüència fonamental) i harmònics (múltiples) corresponents.
 La posició dels òrgans del conducte vocal: filtrat → modificació (augment i disminució) d’algunes freqüències al modificar-se la forma de la caixa de ressonància que constitueix el conducte vocal.
Cada vocal es caracteritza, al menys, per tres grups harmònics: les freqüències formants (F1, F2 i F3). A més, com a font única (mateixa persona) les diferents freqüències han de ser múltiples.
F1 [a] = 750 hz.
F2 [a] = 1200 hz.
F3 [a] = 2400 hz.
[i] = 300 hz.
[i] = 2300 hz.
[i] = 2700 hz.
[u] = 3000 hz.
[u] = 900 hz.
[u] = 2300 hz.
De fet, atès que les F0 dels diferents parlants són diferents, no es produeixen exactament els mateixos harmònics.
Al percebre els fonemes, reconeixem les “proporcions” (les relacions abstractes) dels formants: NORMALITZACIÓ DEL LOCUTOR.
¿ÉS LA SENYAL DE LA PARLA UNA SEQÜÈNCIA DE FONEMES? Les consonants presenten el problema de la invariància: efecte de coarticulació: si bé per les vocals és possible establir un patró estable de freqüències, per les consonants no sempre és així. allò que fem és anar avançant allò que vindrà.
Exemple: Si considerem la posició dels òrgans de fonació quan es produeixen les dos “n” de la paraula ENCANTO.
FENÒMEN DE VARIACIÓ CONTEXTUAL. Així com sona una consonant, varia en funció d’allò que vindrà després; acústicament no es poden diferenciar les consonants, però mitjançant les dimensions articulatòries accedeixo a aquesta diferenciació.
TRANSMISSIÓ EN PARAL·LEL. En un mateix moment poden estat “sonant” més d’un fonema.
Això provoca el solapament.
CONDICIONS FORMALS, un fonema és la unitat mínima, però realment els fonemes són la base realment? s’hauria de complir: o Condició linealitat. Per a cada fonema ha d’existir una porció de so en la producció i que de la mateixa forma en què el fonema /d/ precedeix /i/ en la síl·laba /di/, sense que existeixi solapament, també a la banda sonora no han de produir-se solapaments entre la porció corresponent a /d/ i la corresponent a /i/.
o Condició d’invariància. Per a un determinat fonema X té que existir un conjunt d’atributs acústics específics i crítics, o trets associats, en tots els contextos. És a dir aquests trets tenen que estar presents sempre que x es doni i mai si x no es dóna.
1.3.
Processos acústic-fonètics.
LA PERCEPCIÓ DEL LLENGUATGE.
Nosaltres com a ésser humà percebem la parla sense les diferències acústiques, no tractem la parla com un estímul acústic (atès que pot variar molt, però pot no ser important per mi; o pot variar molt poc i ser molt important per mi).
Jo accedeixo realment al que són els trets articulatoris o subfonèmics, per tant, els considerem com a una agrupació de trets subfonèmics. (3 dimensions articulatòries: forma, sonoritat i punt d’articulació; vocals, etc.). Seran més o menys semblants depenent de la quantitat de trets que comparteixin.
“ Els sons de la parla representen una reestructuració molt considerable del “missatge” fonèmic”.
Sistema acústic perifèric: - Estructura espectral, fonamental...
- Canvis d’intensitat freqüència - Canvis de duració ...
 Trets articulatoris Les evidències que es poden aportar per a justificar-ho, si realment percebem els sons de la parla a partir dels trets subfonèmics, ens semblarà que els sons són més o menys semblants depenent dels trets que comparteixin: - s = consonant + fricativa + sorda + dental - t = consonant + oclusiva + sorda + dental - d = consonant + oclusiva + sonora + dental - m = consonant + nasal + sonora + bilabial ESTUDIS DE SIMILITUD.
. Ordenar de més a semblant a menys, segons el que s’assemblen al fonema /b/: /d/ /n/ /m/ /s/ /u/ /x/  /n/, /s/, /m/, /u/, /d/, /x/ Quan percebem els sons de la parla, no percebem els sons en sí, atès que varien constantment . Què s’assembla més? - /p/ i /t/ - /b/ i /d/ Si atenem al contrast, es diferencien en el mateix (són oclusives i sordes) però difereixen en el punt d’articulació (bilabial vs. dental) → no hi ha independència de trets La percepció global ens diria que són equivalents, però difereixen en la sonoritat.
Existeix la jerarquia dels trets (3 trets) si comparteixen dos trets i difereixen en un, depenent d’on es trobi en la jerarquia direm que s’assembla més una parella que l’altra.
1. vocal - consonant /b-a/ (b consonant / a vocal) 2. forma d’articulació 3. sonoritat /b-m/ /b-p/ (b sonora / p sorda) 4. punt d’articulació /b-d/ (b bilabial / d dental) ESTUDIS DE CONFUSIONS EN PERCEPCIÓ DICÒTICA.
Es basa en la presentació simultània de dos sons, un per cada oïda. La tècnica utilitzada per a explorar l’organització cortical (lateralització del llenguatge). Es solen utilitzar síl·labes oclusives. /ba, da, ga pa, ta, ka/ /ba, da/ comparteixen tret de sonoritat /ba, pa/ comparteixen tret de punt d’articulació.
/ba, ta/ difereixen en ambdós trets, major risc d’agrupació incorrecta per canal auditiu.
/ba - ta/ /ba/ = oclusiva + sonora + bilabial /ta/ = oclusiva + sorda + dental /da - pa/ /ba/ = oclusiva + sonora + dental /pa/ = oclusiva + sorda + bilabial 1.4.
 Les estratègies de segmentació de la llengua depenen de les característiques fonològiques de les llengües.
 Els subjectes també apliquen les estratègies de la pròpia llengua (llengua materna) quan escolten una llengua diferent.
La percepció de les síl·labes.
fonemes Trets fonètics síl·labes Allò que rebem com a primera unitat són les síl·labes.
LA SEGMENTACIÓ FONOLÒGICA.
Liberman i cols. (1974) estudien la capacitat dels nens de diferents edats, per a manipular unitats fonètiques, mitjançant tasques de segmentació de síl·labes i fonemes, inicials o finals de paraula.
El resultats mostraven: - segmentació sil·làbica sense dificultats.
- segmentació de fonemes a partir dels 6 anys (començament lecto-escriptura).
Morais i cols. (1979). Enginyós estudi amb adults analfabetes i alfabetitzats. Els analfabets podien segmentar en síl·labes però no en fonemes.
ESTUDIS DE “DETECCIÓ DE SONS”.
Tècnica: els participants han de detectar un so dins d’una sèrie d’estímuls que se’l hi presenta.
La variable que es mesura és el temps de reacció.
el so a detectar pot ser: - un fonema, una síl·laba, un morfema..
- (n) un fragment qualsevol.
El so a detectar pot estat al principi o a qualsevol lloc o posició de l’estímul auditiu presentat.
Savin i Bever. (1970). Primer en utilitzar aquesta tècnica per a estudiar la hipòtesi de la síl3laba com a unitat de segmentació.
Compararen el temps de reacció en detectar /ba/ o /b/ en els mateixos estímuls.
 Els participant detecten més ràpidament la síl·laba que el fonema.
ESTUDIS SOBRE LA DETECCIÓ DE FRAGMENTS.
Mehler i cols. (1981). Analitzaren els temps de reacció en la detecció de fragments, en funció de si constituïen o no la síl·laba inicial d’una paraula.
Compararen els temps de reacció en detectar PA o PAL a l’inicial d’una paraula com PALAIS (palau) i a l’inici d’una paraula com PALMIER (palmera).
- Nivell segmental  Nivell sil·làbic  P · A · L · ai · s PA · lais / / P · A · L · m · i · er PAL · mier Cutler i cols. (1983, 1986) (ESTUDIS DE LLENGUA ANGLESA). Amb material en anglès, no van poder replicar els resultats anteriors.
[BA / BAL a BALANCE / BALCONY] L’anglès, a diferència del francès, és una llengua sense límits sil·làbics clars  ambisil·labicitat.
Lemon  lem · on? Le · mon? 2. ELS INICIS DEL LLENGUATGE.
2.1. Percepció de la parla durant els primers mesos de vida i reorganització perceptiva.
En un nadó la percepció està poc desenvolupada, però la oïda es el sentit més desenvolupat, inclòs abans de néixer (resposta auditiva des del tercer trimestre de l’embaràs).Els nadons s’enfronten a la tasca d’aprendre el llenguatge amb un sistema de processament de la parla força sofisticat.
ELS ORÍGENS DEL LLENGUATGE: CAPACITATS INICIALS. sobre la percepció auditiva, trobem diferents estudis, demostrant diferents habilitats. des del dia en què neixen són: PERCEPCIÓ DE LA PARLA.
 Reconeixement i preferència per la veu de la mare al néixer.
 Discriminació de llengües i preferència per la llengua materna als 2 mesos.
 Preferència per la parla amb trets entonats del maternès (parla maternal) als 4 mesos.
 Preferència per estímuls de parla vs. sorolls o silenci als 4 mesos.
EL PAPER DE LA SÍL·LABA.
Quan estem escolant parlant algú, allò que faig es percebre la síl·laba, no els fonemes. Nadons són capaços de discriminar estímuls segons els nombre de síl·labes: bisil·làbics vs. trisil·làbics en néixer.
Diferencien una seqüència d’elements sil·làbics (pat-tap) als 2 mesos d’edat. És a dir, un cop accedim a la síl·laba, cal saber si són iguals o diferents, i en què es distingeixen.
A més, en cas que els segments formin una síl·laba: upstu -utspu ho poden discriminar, però en el cas de pst-tsp, no.
ESTUDIS PIONERS SOBRE LA PERCEPCIÓ DE LA PARLA EN NADONS.
1. Percepció categòrica (1 - 4 mesos) Es volia estudiar el comportament de nadons d’1 a 4 mesos utilitzant 6 estímuls que formen un contínuum entre /ba/ i /pa/. La diferència física entre cadascun dels estímuls era de 20 ms en el TIV (VOT).
La tècnica utilitzada va ser la succió d’alta amplitud.
La barrera categòrica és la que ens permet distingir entre un so i un altre, en adults es va demostrar. Però, anys més tard es va voler estudiar amb nadons (1 - 4 mesos) per saber com ells, percebien els sons.
Per tant, crearen un continuum de son entre /ba/ i /pa/ (es distingeixen per la sonoritat, vibració de les cordes vocal).
Anem tallant l’estímul, per a aconseguir que el temps d’inici de la vocalització sigui -20, 0, 20, 40, 60, 80 ms.
Els adults no percebem les diferències entre -20 i 0 (acústicament si som capaços) però en parla no percebem els fonemes de forma acústica, sinó a partir d’una categoria que hem format. Per tant, de -20 a 20 no discriminem.
Per tant, es presenten els estímuls de -20 a 20, de 20 a 40 i de 60 a 80.
Com a adults de -20 a 0 es percep igual.
de 20 a 40 es percep diferent.
de 60 a 80 es percep diferent.
El límit entre aquests dos fonemes és de 30 Per sota de 30 ms percebrem /ba/ i per sobre de 39 ms percebrem /pa/ En estudis amb nadons, allò utilitzat és el reflex de succió. S’utilitza un xumet connectat a un ordenador, i mesura l’amplitud de la succió. L’ordre de la succió va en funció d’allò que percep el bebè.
Qualsevol estímul nou, provocarà l’augment de la freqüència de succió.
El paradigma experimental utilitzat és el d’habituació - deshabituació - Habitues al nadó a la presència d’una síl·laba, al començament succionarà fin sque arribi al punt en què es donarà l’habituació.
- En presentar un estímul nou, es sorpredrà, i tornarà a succionar, es produirà una deshabituació.
HIPÒTESIS I PREDICCIONS.
a) Si els nadons poden percebre diferències en el TIV de 20 ms i no perceben la parla de forma categòrica: → discriminaran en totes les condicions.
b) Si els nadons no poden encara percebre diferències del TIV de 20 ms: → no discriminaran els estímuls en cap de les condicions.
c) Si poden percebre diferències en el TIV de 20 ms i perceben categorialment: → es comportaran com els adults, només discriminaran els estímuls D (situaciats en categories diferents).
RESULTATS.
Estímul idèntic. Ha de continuar sense interès.
Mateixa categoria. El blau és diferent acústicament parlant (20 ms) i de la mateixa categoria. No ha detectat el canvi.
Categoria diferent. En presentar-lo si ha percebut la diferència.
Per tant, els nadons perceben la parla de forma categòrica, com el adults. Per tant, no hi ha cap adquisició ni aprenentatge. Pot ser no ho entenen, però si ho discriminen.
2. Reorganització perceptiva sons consonàntics (10 - 12 mesos).
El fenomen de l’APRENENTATGE PER OBLIT. Què passa amb els fonemes i sons que no són de la meva llengua? una de les coses més clares és que els sons d’una altra llengua no es poden percebre, però si reproduir.
Els japonesos, per exemple, són incapaços de distingir en /r/ i /l/.
La dada que realment va portar a repensar-se tot, era que si tu tastejaves nadons japonesos amb el contrast /l/ /r/ si ho podien distingir, mentre que els adults no podien.
Werker i Tees van mostrar que durant el 1r any de vida, té lloc un procés de reorganització perceptiva, és a dir, que naixem amb unes habilitats perceptives, però a mesura que nem escoltant la nostra llengua, nem reorganitzant.
La pèrdua de la discrimnició entre /r/ i /l/, no és una pèrdua sensorial o acústic, perquè només passa en contextos lingüístics, i s’anomena “sordesa fonològic”.
Werker i Tees analitzaren nadons de diferents edats d’entorn anglès, testejar en la capacitat de percebre dos contrastos que no són de la seva llengua: contrast Hindi (dos tipus de t) i contrast Salish.
- 6 - 8 mesos hi havia discriminació, a més són molt més sensibles a la discrimanció que nosaltres, en general, a qualsevol contrast. Tenen millor resposta que els adults.
- 8 i 10 mesos havia disminuiït la capacitat de discrimnació.
- 10 -12 mesos ja no n’eren capaços de discriminar entre contrastos fonètics que no eren de la seva llengua.
Així doncs, podem concloure, que s’està demostrant, que durant el primer any de vida, aquells sons als que estiguem exposats, seran aquells que incorporem en les nostres capacitats.
3. Canvis percepció de les vocals: efecte imant (6 mesos).
Model prototip: una de les teories més influents sobre la representació de conceptes, atès que aquest s’organitzen al voltant de valors prototípics.
Efecte imant: l’element prototípic d’una categoria fonètica “atrau” els exemplars més propers (acústicament parlant) de la mateixa categoria.
Llengua nativa. Kuhl (1991) va estudiar les propietats de l’efecte imant, en adults, bebès i micos reshus.
Va utilitzar dues categories fonètiques. Una d’elles era un prototipus de la categoria /i/ de l’anglès (P), l’altre era un prototipus de la categoria /y/ del suec (que no seria un valor prototípic d’una vocal /i/ angles –NP) 4. Integració informació visual i auditiva (4 -5 mesos).
La parla és comunicació, per tant, necessitem que el so que jo escolto correspongui amb allò que es veu. D’aquí la importància del moviment articulatori. Això és perquè la parla és audio-visual.
L’estudi clàssic: Es vols veure si són capaços de percebre la congruència audivisual Vocal /i/ - /a/: (boca tancada / oberta) temps superior de fixació de la mirada a la cara que articula la vocal presentada.
Per tant, com defensa la teoria motora, naixem amb l’habilitat de saber com es produeixen els sons. Tot i que no produeixen els sons, són capaços de saber la relació audivisiual i com s’han de reproduir els sons.
2.2.
Mètodes per a l’estudi experimental de la percepció de la parla.
 Succió no nutritiva d’alta amplitud. El paradigma de la succió no nutritiva d’alta amplitud només serveix per a nadons fins als 2 mesos de vida.
 Mesura de la latència d’orientació.
 Procediment d’orientació preferencial. HPP Head-turn Preference Procedure.
 Procediment de preferència visual.
 Procediment de familiarització – preferència / habituació – deshabituació. Switch design.
 Procediment basant en el condicionament. VRISD Visually Reinforced Infant Speech Discrimination. Utilitzar inicialment per a avaluar l’audició (audiometria tonal)  mesures individuals.
PREGUNTES EXAMEN En los estudios actuales sobre la atención se habla de circuitos o redes atencionales. Se han caracterizado tres redes con funciones diferenciadas: a) exógena, endógena y focalizada.
b) de alerta, selectiva y ejecutiva.
c) de orientación, de inhibición y de alerta.
d) de orientación, de alerta y ejecutiva.
Infarto cerebrovascular, muerte neuronal en corteza visual primaria del hemisferio derecho. las capacidades emocionales están intactas, no ve nada por el ojo izquierdo.
b) el paciente presenta hemineglicencia emocional porque a pesa de que tenga capacidades atencionales intactas tiene dificultades para percibir el hemicampo visual contralateral a la lesión.
c) el paciente no presenta heminegligencia emocional.
d) el paciente no puede ser heminegligente perqué esta patología se produce sólo cuando existe lesión en el hemisferio izquierdo, nunca en el derecho.
Para organizar la estimulación sonora compleja que alcanza nuestros oídos disponemos de un mecanismo que denominamos “análisis primario de la escena auditiva” que se basa en: a) la activación automática de esquemas aprendidos.
b) la activación voluntaria de mecanismos atencionales para dividir el flujo sonoro.
c) nuestro conocimiento basado en las regularidades acústicas generales de los eventos sonoros.
d) la experiencia acumulada sobre determinados eventos sonoros.
Para la localización de sonidos en el plano horizontal utilizamos pistas relativas: a) a las diferencias en la velocidad de transmisión del sonido.
b) a las diferencias interaurales temporales, de fase y de intensidad.
c) reverberaciones El fenómenos de que no existe una distinción clara entre sonidos adyacentes de una sílaba, sino es más bien continua recibe el nombre de… a) trasmisión en paralelo.
b) similitud espectral.
c) variación contextual.
d) identidad fonética.
En la práctica de gating, la identificación correcta de la palabra CVC empezaba a producirse: a) tras oírse la última de las 10 presentaciones.
b) después del punto de alineación.
c) aproximadamente, 30 ms antes del cierre de vocal.
d) nunca antes del cierre vocal.
...