Ciencia Politica (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Profesor J.R.
Año del apunte 2013
Páginas 82
Fecha de subida 02/04/2015 (Actualizado: 03/04/2015)
Descargas 26
Subido por

Descripción

Apuntes de todo el Curso

Vista previa del texto

Professor: Joan Ridao CIENCIA POLITICA manuals: miquel caminal (manual de ciència política, tecnos), (ciència política una introducción, ariel) josep maria valles.
Jridao@ub.edu Treballs amb bibliografia i notes al peu de pagina(citacions).
TEMA1: societat, política i estat: -Conceptes de política poder i estat.
Son tres termes equivalents? Tenen la mateixa excepció els tres? Home, la dona, l'esser humà és un ésser social per naturalesa que no pot viure aïllat i és immers en un marc de relacions socials que condicionen la seva vida i existència, la globalització a intensificat les relacions socials.
La globalització ens ha portat un coneixement únic en cultura (americana).
Terme política Política és la manera de governar, dirigir, aquestes relacions de interdependència col•lectiva i aquesta manera de disciplinar pot tenir diferents plasmacions, un primer exemple de la política és un determinat grup col•lectiu decideix fixar uns objectius comuns exemple: crear un estat una manera de governar-se.
Una altra manera de definir la política és quan un grup de homes decideix jerarquitzar les responsabilitats. Exemple: cap de govern, institucionals, comunitat de veïns.
Un determinat grup humà decideix un mecanisme de arbitratge com la justícia, l'esport.
La política s’utilitza per descriure la conducta en determinats actors en les relacions socials. Exemple: determinat professor té la seva política.
Profunditzant una mica més podríem dir que, la política és un terme polisèmic, en següent lloc, abunden les referencies a la política en un to despectiu (corrupció, engany, demagògia, favoritisme), fins i tot, podríem dir que restar al marge de la política és una cosa positiva s’està desvaloritzant la política, podríem dir que, és una eina que passa a mobilitzar sectors diferents pot ser il•lusionant, despertar estímuls(associar-se a una ONG) afavoreix la participació i que aquelles persones que no tenen recursos o poder, puguin fer valer la seva veu a través de la política, el sufragi. La política pot ser en definitiva un instrument d’unió de les persones.
Si tot això és així, tots els autors defineixen la política com mecanisme o un vehicle de gestió del conflicte social i a partir d’aquí es poden extraure més definicions. Activitat col•lectiva de caràcter col•lectiu, la seva finalitat és intentar solucions conflictes entre persones i el resultat de la política és prendre diferents decisions, si convé per la força, per la coacció.
Cóm es gestionen els conflictes socials des de la política? En primer lloc, podem dir que existeixen conflictes socials que poden ser com l’accés als recursos naturals(crisis del petroli), l’accés a determinats beneficis socials(emigració que acapara els beneficis socials), defensa de determinats valors o costums socials.
- Perquè sorgeixen aquests conflictes socials? Per diferencies o desigualtats a la societat que no és igualitària( de valors, recursos naturals, no distribució equitativa de les carregues socials) si hi ha desigualtats qui es considera en una posició de privilegi intenta preservar aquests privilegis, per tant en treu un benefici i això és la primera font de conflicte i els perjudicats per aquests privilegis protesten contra els privilegiats creant un antagonisme. I és en aquest context que per tant la política en aquest marc de incertesa intenta donar una resposta col•lectiva als conflictes a través de lleis i convencions (normes no escrites o pautes) que per garantir el seu compliment legitimen, l’ús de la força.
Conclusió: la política regula conflictes socials, usa la coacció i la força i acostumen a prendre decisions i acostumen a ser vinculants.
Poder polític: Aquelles persones que tenen la capacitat de obtenir obediència d'altres persones són les que ostenten el poder polític, aquestes persones que l’ostenten tenen que aconseguir que altres persones fessin el que ells decideixen i aquesta capacitat de imposar el poder polític deriva de tres fonts: cohesió, persuasió i retribució.
Coacció: amenaça, el poder coactiu és aquell que busca obtenir obediència a través de la privació o amenaça de la vida, de la llibertat, de propietat i possessions.
Exemple: lleis del dret civil, penal, està en mans de l'estat.
- Poder de persuasió: recomanacions. Exemple: església, partits polítics.
Poder retributiu: relació d’intercanvi, obediència a partir d'una utilitat. Exemple: un sou a canvi d'un treball.
L'autoritas: era aquell que ostentava un determinant poder sense necessitat de ser governant a través del respecte, prestigi moral, trajectòria professional, la gent veu a determinades persones amb l'autoritat per manar. Exemple: monarquia, rei funció de arbitratge entre poders de l'estat.
Potestas: manifestació del poder legalment reconeguda.
Es manifesta el poder en tres nivells : Primer nivell: tots els actors debaten entre ells (amb els seus recursos, pensaments) i intenten arribar a una solució. Exemple: Atenes, ginebra de Roseau, assemblea.
Segon nivell: un o més actors tenen un cert control en la agenda política (temes polítics, prioritats qui té poder de que toca parlar ara o no). Exemple: independència.
Tercer nivell: un o més actors aconsegueixen que una determinada desigualtat o problema de desequilibri no sigui percebut per la societat com un problema o sense interès social. Exemple: lobbys, aquests grups de poder utilitzen el seus mecanismes (diners, influencies) per intentar crear un clima d’opinió beneficiosa.
Finalment hi ha una altra manifestació del poder: la legitimitat.
Legitimitat: adhesió social, suport del poble. Són els arguments que s'ajusten a determinats valors o creences dominants de la societat que serveixen per convèncer de les decisions als altres.
(franquisme legal però no legítim perquè els valors que propugnava no s'ajustaven a la societat).
Aquesta legitimitat té tres fonts distintes:(max webber) 1. Tradició.
2. Raó 3. Carisma Tres fonts distintes de la legitimitat: - Tradició: legitimitat tradicional vol dir que una cosa sempre s’ha fet d’una determinada manera, i vol dir que els usos consuetudinaris, aquesta legitimitat tradicional la reclama el pensament conservador que la invoca. Com alguns dels seus representants Buke també s’associa a les classes dominants (noblesa, aristocràcia).
- Raó: quan parlem de legitimitat racional parlem d’una legitimitat que s’entén que ens porta a la finalitat o a l’objectiu perseguit, des d'una perspectiva podríem dir que és utilitarista, és fa una elecció racional, màxim exponent Benham. Quan adopta una forma escrita és quan neixen les constitucions o les lleis supremes. Regne unit ( sense normes escrites), Israel (sense constitució), la majoria de països disposen de normes de caràcter positiu.
- Carisma: consisteix en dir que una cosa s'ha de fer perquè ho diu algú ( ell o ella), i aquest algú s'ha de fer escoltar perquè té autoritat, se l'escolta donada la seva ascendència pot ser un governant, científic o algú que imposi admiració. Les monarquies es legitimen segons la tradició i el carisma.
La quarta classe de legitimitat és el rendiment, s'ha ajusta pel comú dels mortals, si una cosa és bona per tots o la majoria és legitima si té èxit, o no pot legitimar o deslegitimar.
El poder busca tots els tipus de legitimitat, els intenta reunir tots. En una democràcia liberal on imperi la llei o la sobirania o voluntat popular és difícil apel•lar a la tradició o el carisma, però a la racionalitat si. L’objectiu de la política és reunir tots quatre.
Diferencies entre legitimitat i legalitat: La Legitimitat, és que una determinada decisió política s'ajusta a l'esquema o el sistema de valors imperants en la societat. Per tant té un sentit molt més ampli que el de la legalitat.
La Legalitat, s’ajusta no a uns valors, sinó a la llei, no admet tant marge d’interpretació.
Una cosa serà legal si s'ajusta a la llei vigent.
La conclusió: es que si una determinada decisió és legitima, és perquè reflexa adequadament els valors dominants de tal manera que la llei a de tendir a acostar-se als valors dominants, per ser justa la llei a de ser legitima i els dos conceptes conflueixen.
Difícilment una llei anirà en contra dels valors socials dominants,. Hi ha moltes vegades que la percepció social és de que les lleis no són justes, la ciutadania percep què segurament una cosa és legal però no s'ajusta a la legitimitat.
Com es resolt aquest conflicte ? Aquest problema porta a la desobediència civil com a reacció, el representant màxim és Henry David, primer que va anunciar la teoria de desobediència civil. Gandhi era un altra representant i Martin Luther King, conscripció obligatòria(objecció de consciencia).
Què entenem per sistema polític ? Etimològicament sistema té un origen cibernètic ( kubernetes= timó de vaixell) la política entesa com a tasca col•lectiva és un intent de gestionar els conflictes socials que sorgeixen com a conseqüència de les desigualtats socials. En canvi, la teoria política distingeix diferents conceptes dins de la política de tal manera que és veritat que els europeus utilitzem la paraula política unívoc de política.
La política entesa com a estructura: les institucions que formen part de la governança, la teoria de l’Estat i com funcionen les organitzacions a nivell internacional, institucions ( tot això s'estudia en la política) és la part orgànica, en anglès: polity.
La política entesa com a procés, estem eludint a un concepte més dinàmic, la manera , la conducta que adopten els actors polítics,( com es prenen las decisions,) estudiarà com es creen les coalicions polítiques, dinàmica interna de partits polítics, perquè pactar, tot l'intern. En angles: Politics.
La política com a resultat estudia la política com a resultat analitzarà, analitza les polítiques publiques i els seus efectes (angles, policy).
El més important és el sistema (l'estructura) des d’aquest punt de vista parlem de política com a estructura que varia amb l'historia.
Quins són els elements fonamentals que integren el sistema polític: (Són producte de la reflexió d’un politòleg americà Eric Astor).
L'entorn: en termes específics és el conjunt de interaccions de caràcter social, econòmic, cultural que es poden en una determinada societat ,que generen tensions, desigualtats, que motiven en definitiva el desacord. Exemple: tensions territorials Catalunya-Espanya, corrupció, trilinguisme balear). Generen pressió política necessària perquè es prenguin decisions(podria ser la premsa).
Inputs: (insumo) cosa que entra. Opinions o expressions del entorn, s’expressen a través de demandes o queixes que entren en l'esfera política, i aquests inputs poden estar protagonitzats per actors individuals(articles que creen opinió, Duran i Lleida, periodistes..) o col•lectius.(vagas) L'output: cosa que surt, la resposta que dóna el sistema davant de l’input, el missatge que genera l'entorn es processa internament, i es converteix en una resposta o decisió. Iston diu que aquest procés de presa de decision és dins d’una caixa negra, és oculta no es mostra, que no transparenta o que és opaca. Ningú té ni idea de perquè es prenen les decisions polítiques, hi ha factors desconeguts que intervenen en la presa de decisions.
El feedback (el retorn) aquest element del sistema és l'impacte que té l'output o la resposta del sistema, és a dir, pot ser que l’output no sigui ben acceptat i aleshores es crea novament unes noves protestes o noves adhesions, nous suports.
L'ESTAT Diferents models d' estat.
Hi han dos tipus de distincions: Models d’estats en funció d’organització territorial: centralista, unitari, regional autonòmic, federal.
O en funció de la seva forma de govern: monarquia parlamentaria, república...
Models d’estat en funció de la seva forma de govern: Monarquia: etimològicament vol dir del grec un únic govern, aquella forma de govern en que la prefectura(jefatura) de l’estat o càrrec suprem és unipersonal, (tot i que hi ha excepcions, triumvirats,binarquies). Segona característica acostuma a ser vitalícia, no s'ha de sotmetre a la votació del poble, tercer, el monarca és qui te signat d’acord al ordre o la prelació(cridar abans a un que a altre)... Per motius hereditaris, aquest tipus de monarquia també evoluciona fins a una època del contractualisme, a partir del segle XVI o XVII es fonamenta en un pacte entre el poble i el monarca ( seguretat a canvi de una part de la seva sobirania),( filo. Bodi, Locke, Rosseau, Hobbes).La monarquia ha anat evolucionant i distingim entre monarquies absolutistes antic regim. La monarquia més actual és la monarquia parlamentaria, ja no és absoluta té un poder limitat i ostenta una funció, la representació o arbitral, conciliació a través d’un poder limitat, sorgeix al S.XIX, Regne unit, Espanya, Holanda, Suècia, Dinamarca. A partir del Tractat de Versailles i la primera guerra mundial i desapareixen els imperis (austrohongarès, imperi turc, britànic) - Què és la República ? Res-publica (cosa publica) forma de govern que ha diferencia de la Monarquia és fonamenta en : 1. Imperi de la llei: el que diu la llei.
2. Principi de igualtat davant la llei: com a manera de frenar els abusos dels més forts o poderosos.
3. Sistema electiu: es renova periòdicament, és elegit, que es permet excepcions.
La república té un fonament autocràtic, no democràtic, autentiques dictadures.
Distingim les diverses formes de govern des del punt de vista territorial: Unitari Regional Federal: Models d’estat des de el punt de vista territorial o de l’organització territorial de l’estatnació a la distribució del poder polític. ( evolució des de l’estat-nació a l'actual sistema d’organització territorial de la majoria de estats).
La majoria d’estats és qualifiquen estat-nació que s’han forjat des d’un llarg procés històric( baix edat mitjana estat liberal passant per diferents etapes). En el cas d’Espanya primera constitució alliberant, democràtica 1812 cadis, trenca amb l'antic regim.
Des de l’antic regim fins els nostres dies té lloc com a conseqüència de canvis en la forma d’organització econòmica, es basa en un model autàrquic, Formes d’organització pròpies de l'autarquia son la poliarquia medieval.
Si els territoris de l'estat s’amplien hi ha menys control i perd poder això porta a l'absolutisme, perquè el monarca mana de manera absoluta proveeix als seus súbdits la protecció necessària.
Tres etapes distintes: 1. Poliarquia medieval (molts govern): en petits espais territorials s'estructura una forma d’organització política que podem dir per caracteritzar-la que és estamental, s’estratifica per classes, individualista, teocèntrica, i a més a més corporativista (importància molt gran dels gremis), en aquests sistemes de poliarquies hi han tres subjectes de poder polític: - El papa o pontífex, actua com a mandatari de pont entre deu i els homes, entenen que la llei és una llei natural, divina, no és una llei positiva(que emana de la mà humana).
- El príncep o monarca: paper subordinat al del papa i més residual, depenen del papa per subsistir.
- Senyors feudals els qui ostenten les màximes responsabilitats, cobren impostos, imparteixen justícia de manera discrecional i exerceixen un dret ( juris dictio).
2. Absolutisme que sorgeix dels canvis econòmics, a partir de l'intercanvi concentra el poder polític, el poder es concentra en mans del monarca ( legibus absolutus).
Desprès sorgeix la idea de contracte poder a canvi de seguretat per al poble i serveis.
3. Liberalisme o estat liberal en sentit polític no econòmic: consisteix en que ja no és el monarca ni senyor feudal qui ostenta el poder polític, sinó la nació que és la suma de la voluntat de tots els ciutadans que viuen en un territori de la sobirania, i alhora fan una cessió a favor dels seus representants a les corts o assemblea, d’aquí que diem que els representants són els dipositaris de la sobirania.
En el context de l'estat liberal sorgeix el concepte del estat/nació, trencant amb el sistema constitucional propi de l'antic regim. I per tant l'estat passa a ser un estat forçament centralitzat. En aquesta època també es distingeix el concepte de estat i de nació. Coneixem l'estat com una forma d’organització política que disposa de ordenament jurídic, un territori, població i un sistema de govern i a partir d’aquí sorgeix la teoria de estat. Nació és suma o conjunt de ciutadans vinculats jurídicament pel poder d'aquest estat.
El concepte estat/nació experimenta una crisi amb el transcurs dels anys, i fa que la nació entrat en un procés de revisió que porta al naixement o origen de models com el federalisme.
Aquesta crisi té varies causes: 1. Una causa associada a la racionalitat en mesura a que aquests estats-nació esdevenen estats molt grans, i la complexitat de la vida moderna fa que burocràticament sigui gairebé impossible gestionar o governar aquests territoris des d'un únic centre de poder polític.
Grècia estat centralitzat, França, italià (regions i 5 amb estatus privilegiat, estat creat al segle XIX).
2. La segona raó esta vinculada o associada a la proximitat, en termes europeus (UE) podríem parlar de la necessitat de complir amb un principi de subsidiarietat(guanyar en proximitat i de immediació).
3. Tercera raó és el fet que a la llarga en els estats que han mantingut una centralització rígida això a provocat tensions des de el punt de vista cultural, lingüístic... En el cas de que a l'interior hi hagi minories ètniques(estats- nació ficticis), pluralisme nacional.
Models de estat en dret comparat: 1. Estat-nació pur o unitari pur: residu o vestigi del estat liberal original, encara que és difícil trobar algun exemple en estats unitaris purs, perquè la majoria han optat per formes descentralitzades.
2. Estats regionals (en el cas espanyol autonòmics): és un tipus d'estat en que el poder polític es subdivideix en diferents unitats territorials, que en el cas espanyol es diria comunitats autonòmiques de tal manera que aquestes ens estatals disposen de poder polític sense qüestionar que hi hagi un únic subjecte de la sobirania. Les regions poden exercir poder legislatiu(fer lleis), les regions ostenten poder executiu(capacitat de gestió) però en canvi no poder judicial. En l'estat regional les regions no tenen iniciativa de reforma de la constitució no disposen de recursos fiscals propis i no poden intervenir o prendre decisions en relació a la planificació de l'activitat econòmica general.
3. Estats federals: és un estat que sorgeix com a conseqüència de la agregació de diferents unitats territorials que es distribueixen el poder polític, per tant acostumem a dir que en l'estat federal hi han dues esferes de poder polític. Per una banda hi ha l'autogovern de cada estat federal i per l'altre un govern compartit de tots aquests estats federats. En fonament teòric del federalisme és doble, sorgeix per influencia de la poliarquia medieval un dels primer teòrics és Althusius s'inspira en la poliarquia medieval dient que la distribució de un poder polític en un territori dilueix el poder polític i contraresta el poder del monarca, el contrari a l'absolutisme(teoria que es basa en la necessitat de equilibri).
Segona teoria s'inspira en el liberalisme, el teòric era Proudhon ( aquesta teoria la importa a espanya en la primera república el president Pi i Margall)pensen que la divisió del territori serveix per preservar les llibertats individuals.
El estat federal es caracteritza per dues esferes de govern i totes dues tenen capacitat d'actuar directament envers al ciutadà, en l'estat federals totes dues esferes de poder acostumen a tenir poder legislatiu, executiu, recursos fiscals i en la majoria de casos poder judicial. Una altra característica és que en els estats federals existeix normalment una segona cambra legislativa que actua com a cambra territorial. Reforma constitucional en els estats federats els territoris tenen iniciativa de reforma constitucional, en tot estat federal per redimir les diferencies en conflictes d'ordre territorial i de un territori amb la federació pot solucionar aquests conflictes al tribunal constitucional.
Tipologia d’estats federals: Dues grans tipologies: - Diferenciació entre estats federats originaris(EUA) o els estats federals derivats(Alemanya).
Distingeix entre estats federals simètrics, entre els asimètrics, les federacies/estats associats i les confederacions: - Estat federal simètric: són iguals en poder polític, poder homogeni, mateix esquema executiu, judicial... Sense distincions, estat uninacional(l'integra una sola nació) Ex: Alemanya.
- Estat federal asimètric: és plurinacional Ex: Bèlgica, Canada(binacional) - Estat associat/ federacies: Mònaco, San Marino, Linchestein. Federacies: Puerto rico.
La diferencia esta en que en un Estat associat en qualsevol moment aquests territoris poden convocar una clàusula de cessació i marxar i les federecies no .
- Confederació: confederació helvètica ( suïssa), diferents estats plenament sobirans que comparteixen les relacions internacionals, la defensa i moneda, ex: URSS, corona de Aragó, esta pràcticament extingit en l'actualitat.
La crisi del federalisme, el federalisme ha evolucionat històricament al voltant de 2 models concrets: un primer anomenat federalisme dual o competitiu (primer federalisme de suís o EUA) i el segon un federalisme nacional o federalisme cooperatiu.
El dual és més propi de les primeres èpoques, és un federalisme en que les dues esferes de poder estan separades i nomes se superposen mínimament si es necessiten, per tant opera a través de una clara o nítida ...
El nacional o cooperatiu és un federalisme de emergència, sorgeix com a conseqüència de l’increment de les competències de les federacions o de l’administració federal, com a conseqüència de la evolució del estat de benestar. Que suposa per exemple que als Estats units del segle XX a conseqüència del crack del 29, la administració federal assumeix bona part de les administracions socials, fent que el federalisme dual entres en crisi i es passa a un federalisme cooperatiu, i podem dir que desprès de la segona guerra mundial, això es reforça encara més d'aquesta cooperació i posteriorment als anys 70, amb Nixon amb el new federalism(versió actualitzada del federalisme d’emergència). Als anys 90 el tribunal suprem competitiu deroga el federalisme, es fa un federalisme híbrid amb elements dels dos models anteriors. Podríem dir que ha Europa els federalismes han esdevingut bastant cooperatius (Alemanya)amb relacions intergovernamentals.
Models d'estat des de la perspectiva de la forma de govern: I una panoràmica del sistema polític espanyol en els últims dos segles.
Monarquia: 1. Regim parlamentari: És un sistema fiduciari( lat. Confiança), els titulars de la sobirania són el conjunt del poble fan confiança en uns representants(mandataris), per tant elegeixen un parlament, a partir d’aquí, els parlamentaris novament fan una cessió de poder i això s’expressa en diferents institucions parlamentaries,(per escollir cap de govern a espanya, el cap d’estat proposa un que podria tenir la majoria), desprès hi ha un debat de investidura on exposa el seu programa, si no obté la confiança durant dos mesos es presenten uns altres per ser futurs caps de govern. Dintre del funcionament del regim parlamentari també hi ha un altre moment en que es pot posar a prova la seva confiança amb la moció de censura, seguidament es presenta un candidat amb un programa i aquest candidat se sotmet a la votació i això es diu moció de censura constructiva, perquè pretén millorar amb un programa alternatiu tenint com a conseqüència, esta pensat com a mecanisme per garantir al màxim l’estabilitat política, i no fer caure els governs (perquè no rebroti cap feixisme), també hi ha la censura ordinària que consisteix en reunir uns quants vots per fer fora el cap de govern i desemboca en eleccions.
2. Sistema presidencial o presidencialisme: EUA lloc on neix a partir de 1877, i molts estats ho copien, i es presidencialisme consisteix en atribuir a un cap de estat un seguit de atribucions o poders forts a diferència per exemple dels caps d’estats europeus en règim parlamentari en que ostenta en una funció merament representativa, hi ha un sistema parlamentari del que no podem prescindir i el parlament pot contrarestar el poder del president.
3. Semipresidencialisme: és un sistema que té el seu origen en la constitució francesa de la cinquena república 1958 a partir de la personalitat Charles de Gaulle, president de la república, que va agafar alguns elements del sistema americà del presidencialisme i del parlamentari europeu ( esta vigent a Portugal, noruega, Itàlia desprès d'una reforma en la constitució. Necessitat de reforçar el poder executiu en un moment de crisi i d'inestabilitat. Al 1954- 62 guerra de Algèria que va comportar el descontentament duna gran part de l'exercit francès colonial.
Quina és la evolució del sistema polític espanyol a partir de l'esclat de l’estat liberal 1812 cadis.
-L’evolució del constitucionalisme ha estat l’alternança entre períodes absolutistes i liberals o progressistes. Gairebé sense situacions intermèdies. Quan ha dominat l’absolutisme s’han solucionat diversos conflictes religiós, agrari. Organització centralista. en les etapes liberal i progressistes El problema religiós se ha abordat amb separacions església-estat, el problema agrari donant accés a la propietat de terra a pagesos, i la organització territorial amb el liberalisme molt centralista i els progressistes una proposta descentralista.
Tant si ha hagut monarquia com república, la forma de govern ha sigut el sistema parlamentari, amb poques excepcions. A partir d’aquí podem distingir diferents etapes.
Una primera etapa la que neix amb la constitució de cadis 1812, implica un trencament amb el absolutisme i el antic regim i en següent lloc implica la emergència d’una classe social urbana, il·lustrada. I en tercer l’Estat lliberal, amb drets individuals col·lectius de llibertats fonamentals (sufragi passa a ser universal masculí, llibertat de expressió i premsa, dret de reunió, dret de propietat, de pensament, religiosa, habeas corpus.
La segona etapa podem dir que és una etapa on es consolida un estat liberal, i en aquesta la restauració, sexenni revolucionari i primera república, És on estan assolits tots els drets d’un Estat lliberals( neix la participació política, partits polítics, drets de sufragi universal masculí).
Tercera etapa de fractura de l'Estat liberal va ser la emergència del franquisme, dictadura Primo de Rivera 1923, dicta blanda Berenguer, almirall Aznar, franquisme 1939-1975, sexenni revolucionari amb el revolucionari Martínez Campos.
Dictadures amb mentalitat imperial, crisi econòmica, nostàlgia gloriosa aquestes eren moviments polítics antilliberals, intervencionistes.
Finalment l'ultima etapa, és l'etapa associada a l’Estat social i democràtic de dret, intenta fer conviure drets liberals amb estructures pròpies de l'estat del benestar s'incorpora a partir de la constitució del 78, a Espanya, L’estat de benestar apareix a partir de els anys 80 sorgeix la seguretat social, l’educació gratuïta.
Aquest Estat de benestar entra en crisi, per motius econòmics, l'estat no pot atendre totes les demandes socials, o situacions com l’atur, sanitat.. Que disparen les necessitats socials.
Raons ideològiques, parlem de la pugna de tres grans moviments ideològics actuals que col·lisionen perquè defensen sistemes diferents a la crisi. Model neoliberals (nou liberalisme econòmic), Reagan i Margaret Thatcher (a favor del mercat i de la economia), Model socialdemòcrata (intervenció de l'estat en l'economia, economia mixta de mercat), tercer model és la tercera via Toni Blair i Canceller alemany gerack slender.
La primera constitució 1812 etapa liberal i democràtica i consagra els principals drets individuals tot i que suposa una centralització territorial com a conseqüència d'aquesta etapa liberal . La seva vigència va ser efímera (2 anys). Fins que Ferran VII torna al tron d’Espanya (el manifest dels perses), torna l'absolutisme.
1834 s'aprova l’estatut real(carta atorgada), Ferran VII havia mort al 1832 i qui aprova l'estatut es maria cristina. Suposa el retorn de l'antic regim, després d'un període hi havia hagut un aixecament liberal que va fracassar com a conseqüència de que l'exercit colonial espanyol comandat per Riego va obligar A FERRAN a tornar a les tesis de la constitució anterior al 1820-23 trienni liberal.
1837 recupera els fonaments d’estat liberal, copia de 1812, constitució que sorgeix de conseqüència de la pugna entre els moderats i els progressistes, després la regent dona la raó als progressistes 1845 la nova constitució revisa de dalt a baix la anterior es coneix com la dècada moderada( no torna del tot el absolutisme), Isabel II en el tro, ple de conflicte carlí.
1869 etapa radicalment distinta, procés revolucionari (sexenni revolucionari) constitució que implica no nomes destronar a Isabel ii sinó que també l'adveniment de la república. Tendència liberal amb un ampli reconeixement de drets individuals com la del 12, però torna el concepte fort de sobirania nacional.
1876 implica en aquest cas restaurar la monarquia, novament retorn a absolutisme, hegemonia conservadora, estat clarament centralista. Període de la restauració, que arriba fins a 1923 amb la dictadura de Primo de Rivera.
1931 de la segona república. Estat integral, regions autònomes i suposa un disseny moderadament descentralitzat des del punt de vista territorial de reconeixement de drets socials i d'altres individuals incorpora drets importants com el de l’educació, sufragi.
Gran inestabilitat política i constitucional, els conflictes polítics i socials suposen un impediment perquè hi hagi una constitució que es consolidi. Es produeix en aquest període una alternança entre liberalisme, absolutisme, liberalisme d'arrel federal, restauració, dictadura, república i seguidament una nova dictadura. Com a conseqüència de la nostra inestabilitat, manca d’hàbits democràtics o de principis consolidats des del punt de vista democràtic porta a una certa inhibició davant de problemes.
Influencia decisiva o determinant d'alguns poders fàctics, que tenen un poder decisiu: - Exercit: cops d'estats, aixecaments militars, pronunciamientos, L’església: separació església- estat, Grans propietaris: problema agrari, accés a la propietat agrària, els grans propietaris són els que durant l'etapa de la restauració tenen l'hegemonia política).
l’Aïllacionisme: Espanya no participa en cap dels grans aconteixements polítics, històrics i bèl·lics, no es produeixi una revolució liberal i fins 1812 no arriba l'estat liberal. I les successives dictadures excloïen a espanya de les nacions.
Les ideologies configuradores de l'estat democràtic: - Liberalisme: El liberalisme sorgeix al final de l'edat mitjana( etapa feudal), període del segle XV, amb una reacció tardana, sorgeix com a conseqüència d'un canvi en la realitat econòmica, amb l’emergència o aparició del mercantilisme(precapitalistes), potencial que tenen els gremis, els artesans, les manufactures i sobretot l’emergència dels sectors urbans que tenen l'intercanvi econòmic, factor important) per tant podríem dir que el mercantilisme com a manifestació d’una nova forma de riquesa és el que dóna llum al liberalisme i aleshores entra en contradicció clarament amb el que ha estat una etapa feudal o baixa edat mitjana caracteritzada per ser una societat estamental, teocèntrica. Etapa més a més en que no es distingeix que és públic i que és privat, entre economia i política, etapa orientada bàsicament a la supervivència de la força de treball, és a dir, la màxima aspiració que pot tenir un ésser que viu a la edat mitjana es subsistir i la màxima aspiració dels senyors feudals es mantenir el seu estatus o la seva condició dominant, per tant el precapitalisme acaba amb tot això, es comença a primar la iniciativa individuals, comença una nova classe social que la integra els que tenen una petita industria o manufactura. El liberalisme inaugura una nova etapa en que el be superior a perseguir o a protegir ja no es la pobresa, sinó que es l’assoliment de la riquesa, els valors del treball, la iniciativa individual. En aquesta nova visió del món te una influencia decisiva, el moviment religiosos de la reforma protestant, teoria de l’ètica protestant (contraposa el nord contra el sud).
El gran lema del liberalisme és l'individualisme, com a gran element motriu, i per tant la visió antropològica del liberalisme és la d'un home que és un ésser autònom que aconsegueix la perfecció per si mateix, que és materialista, i que esta dotat de raó, i conseqüentment la felicitat es un estat de l'home que s’aconsegueix en la mesura que es pot desenvolupar la personalitat o capacitats individuals sense cap tipus de limitació o fre. I conseqüentment aquesta filosofia té una traducció en la teoria política, política com un mal necessari, la segona conseqüència és una afirmació radical de no acceptació de cap tipus de privilegi com en l’època del feudalisme i per tant afirma o proclama de forma entusiasta la igualtat jurídica i formal, necessària per l'individu per poder competir amb els altres per poder accedir a gaudir dels bens materials.
Conclusió: segons el liberalisme tot allò que s’oposa a les llibertats individuals a de ser eliminat i per tant ha de ser eliminat des de l'autoritat de l’església que ofega la llibertat individual fins a l’obligació de que els treballadors hagin d'estat en un gremi.
Orígens del liberalisme: El liberalisme té el seu origen geogràfic a Anglaterra, on es desenvolupa de manera mes o menys pacifica, tot i que hi ha un fenomen revolucionari ( guerra burgesa 1649). Des del punt de vista teòric o doctrinal i des del punt de vista pràctic com a conseqüència del paper que juga clarament la monarquia, aparició del liberalisme en el segle XVI, com a conseqüència de l’aparició de la monarquia, del mercantilisme(Enric VIII trenca amb l’església catòlica), a partir d’aquí desamortitza tots els bens de l’església i els ven, i oliver clourberg va obrir el comerç i va acabar amb els Tudor. Punt de vista teòric esdeveniments suposen aparició d'alguns autors (filòsofs empiristes Locke, hobbes, economistes: adam Smith i David Ricard).
Per tant a Anglaterra sorgeixen institucions com l'abeas corpus(jutge pugui revisar la situació del detingut perquè no es produeixi una situació arbitraria), també el freedom don't arrest, un altre dret propi d'aquesta època és casa meva és el meu castell ( es consagra el dret a la no violació del domicili) i tot això es consagra amb la declaració de drets de 1689, el mateix any en que Locke publica el seu principal tractat de govern que ve a resumir l'ideal burges o liberal, un dels primers amb l'idea del contracte.
A partir de Locke i la declaració de drets suposen l'establiment o implantació de la teoria del estat liberal que es pot resumir en primer la supremacia del parlament (tolera la existència del rei, però els qui decideixen i voten són el poble) , el segon element es que els jutges son inamovibles (i de aquí sorgeix la idea del jutge natural o predeterminat per la llei), tercera idea llibertat de pensament o ideològica que porta aparellats altres tipus con la llibertat d’impremta que acaba amb la censura, altre és la divisió de poders com a mitja per a salvaguardar les llibertats individuals i la propietat privada. L’estat es vist com a un instrument al servei del ciutadà que no passa al reves.
A diferencia de Locke tenim a Hobbes finals del s. XVI, Hobbes esta convençut de la necessitat de donar poder absolut al monarca com a factor que garanteix la pau, hobbes pensava que l'home en estat natural esta destinat a la guerra, l'idea de hobbes es preservar la vida de les persones i la llibertat ( la seva conclusió es que cal confiar una part de la nostra vida al monarca per a poder tenir tot això).
Un altre autor Immanuel Kant, defensa l'idea del contracte, i ell parla de un pacte social lliure i voluntari que es concreta en l'estat contractual (sobre la idea del contracte) la raó patrimoni de la humanitat, en segon lloc el seu us públic 's’ha de concedir a tots els individus sense excepció, que han de mirar tots ells de posar-se d'acord per constituir una comunitat política (estat com a fons d’organització política), en tercer lloc , el poder l’exercirà aquella autoritat que conciti el màxim consens de la majoria. Finalment es l’obediència a les lleis fetes per aquesta autoritat, que sorgeix del consens socials, es l’obediència o el consens les que ens donen la llibertat. i conseqüentment si hi ha varies lleis cal que tot això s'ordeni amb una llei de lleis( amb la constitució).
En el segle XIX el liberalisme guanya clarament terreny passant a França, una França clarament revolucionaria en que les classes populars s'adonen que la llibertat per accedir a la propietat no deixa de ser mes que un dret clarament formal, nomes hi podran arribar aquells que tenen els mitjans econòmics necessaris. Els drets civils son per a una escassa minoria, per exemple el dret de sufragi. Sorgeix un cert liberalisme post revolucionari que te el seu principal exponent en un filòsof empirista Benjamin constance, inventa la funció social de la propietat, monarquia amb un paper purament arbitral ( monarquia parlamentaria)neutral, introducció del bicameralisme(cambra alta: nobles aristocràcia i baixa), neutralitzar i equilibrar la igualtat, constitució programàtica, flexible de grans principis, no una constitució que ho regules tot.
Als EUA els principals exponents del liberalisme polític stuard mill, ocquieville (la democràcia a americà) tots dos introdueixen diferents conceptes: el fet de que el centre neuràlgic del poder polític a de ser el parlament, l’actuació del govern a de ser limitada per llei (concepte imperi de la llei), la legitimitat de tot govern resideix majoritàriament en les urnes, i finalment un paper de l'estat assistencialista(caritat cristiana) paper protector de l'estat Amb l'inici del segle XX, es produeix un punt de inflexio en el que havia estat la trajectoria del liberalisme del s.XIX, perque podem parlar de l’èxit de l’intervencionisme social i per tant de l’emergència d'algunes concepcions. Socioliberals. Tot i que podem posar-les dintre del corrent liberal. La primera manifestació com ha conseqüència del crack del 29, crisi de sobreproducció, crisi global, sorgeix la doctrina o un seguit de propostes polítiques a l'entorn del que es va denominar new deal (1937-39) de la ma de Roosevelt, suposa un abandonament dels dogmes del liberalisme, perquè el new deal un conjunt de mesures i determinades polítiques publiques pretén lluitar de manera enèrgica contra la crisi, a traves de una devaluació del dolar, ajornament de pagament generalitzats, política de subsidis i ajuts a alguns col·lectius i a traves de política decidida de inversió publica com a factor re activador de la economia.
Keynes era el pare de la filosofia econòmica que pensava que una política de forta intervenció publica, era factor determinant que feia créixer la oferta i la demanda.(actuació de l'estat com agent econòmic). El new deal va tenir uns resultats modestos, perquè fins després de la guerra mundial (1945) no es va sortir de la crisi, en un període de reconstrucció del país, amb el pla Marshall (política d'ajuda a la reconstrucció d’Europa a traves de venda d'armes, i del préstec per la adquisició de bens materials o de consum a Europa, de fabricació americana). Gracies això, EUA es va convertir en la primera potencia.
Els moviments feixistes que van sorgir a Europa durant els anys 20 i 30 com el nacionalsocialisme (nazisme) o Mussolini. I en els anys 30 Franco. Suposa una crisi del liberalisme, ja que aquests moviments eren socialistes, antiliberals i anticorporativista.
El tercer moment històric va ser en plena postguerra mundial amb l’aparició del consens de la postguerra mundial, estat de benestar apareix a partir del any 1945 a Europa, i s'estableixen tres models diferents: 1. Model nòrdic: inspiració socialdemòcrata, model d'estat de benestar que coincideix amb la hegemonia política del model socialdemòcrata.
2. Model europeu continental: d’inspiració democratacristiana, alemanya, franca itàlia.
3. Model del regne unit: d’inspiració més liberal, parteix d'una òptica que és la següent, trade union (els sindicats) pragmàtica davant de la força del moviment obrer i dels sindicats.
Conclusió, millor reformar el sistema des de dintre i transformar-lo en una economia mixta de mercat que no continua en la situació anterior.
A partir de 1970 i 80 apareix un nou moviment ideològic que apareix molt associat a les crisis dels anys 70 i que postula un retorn a posicions mes clàssiques en el sentit liberal per retornar el paper de l'estat (nou liberalisme actualitzat) neo liberalisme apareix de la ma de Robert Nozich, des del punt de vista de les ciències socials i del dret John Rous, i richard wordkin, legitimitat del govern mínim, tornant a l'esperit de com menys estat millor perquè dona atribucions o poders a l'estat atenta contra la llibertat individual.
Inspiradors en el terreny teòric d'alguns responsables polítics i caps d'estat de govern importants(tatcher, Reagan).
Reagan: treu les ajudes Tatcher: pole tax, sense diferencies, no renda minima d'insercio (PIRMI), privatitzacio de serveis publics(ferrocarrils, les mines).
El fonament economic del neoliberalisme el troba en dues noves escoles de pensament.
Escola austriaca o de viena, es una escola de pensament ecnomic vinculada al a escola neoclassica ( carl meger, Von misses) l'escola de Viena dona èmfasis d’organització espontani dels preus, esta en contra de qualsevol política monetarista. Regular la economia era contrari a la seva filosofia, patrocinaven la no intervenció del estat en la economia.
La segona escola era l'escola de Chicago: te un destacat membre Newton Frigman, com a màxim responsable de l'escola s’esdevé com l’antagonista de keynes. Una intervenció del estat i dels poders públics en l'economia reactiva la demanda, el consum intern i la política monetària te uns efectes totalment nuus en l'economia.
Teòrics en el camp de la filosofia, liberalisme light, isaiha Berlín, i Ralph darendhorf. Des de el punt de vista econòmic aquests homes aprofundeixen en la critica del estat social , es a dir, se’n centren tota la seva reflexió en com un estat clarament intervencionista lamina o erosiona els drets individuals. Aprofundeixen en les pautes per democratitzar l'estat del benestar, per garantir la llibertat o individualitat de les persones ( lliure desenvolupament) El conservadorisme.
Des del punt de vista cronològic, es situa el seu origen en l’època de les revolucions liberals, finals de s.XVIII, històricament el conservadorisme discorre en paral·lel amb el liberalisme, sorgeix com a reacció als fenòmens o moviments revolucionaris o burgesos.
Reaccionari ( conservador), reacciona contra els canvis, contra les reformes, contra el liberalisme, resposta social, política i econòmica als processos de ruptura revolucionaris que havien anat sorgint per tota Europa.
Els principals artífexs, qui personifiquen el conservadorisme edmun burke, es l'exponent d'un conservadorisme d’arrel historicista ( drets històrics), tradicionalista.
Obra contrarevolucionària ( reflexions sobre la revolució francesa) que és el compendi de tot el pensament més conservador de l’època, es pot condensar en dues grans idees, no postulava un retorn a l’època absolutista, no pretendria tornar al antic regim, els seus text es dirigeixen contra la il·lustració, la democràcia, positivisme. Considera que la democràcia no es el millor mètode possible, perquè la massa no esta preparada per escollir correctament els seus representants. En segon lloc, critica l'idea de contracte, contractualisme, ho nega perquè pensa que la societat es un organisme, que es capaç d’autoregular-se, no necessita lleis ni parlaments, en base a la tradició, usos, costums, convencions, normes no escrites. No calen normes escrites, ni parlaments. Aquest organisme, a més a més, creu que esta estratificat ( dividit)jeràrquicament de manera natural, és a dir que qui neix aristòcrata morirà aristòcrata qui té un estrat pitjor el determinisme diví, el supera i fa impossible que pugi progressar, justifica que l’aristocràcia per origen o condició familiar o educació esta manat pel fet de governar, i per tant a formar govern. I finalment pensa que la democràcia total o absoluta, és una amenaça per la propietat privada i pensa que l'ateisme propi del liberalisme ( separació església estat negativa) i finalment, propugna que la llibertat i la igualtat dels homes i dones és antinatural.
- Apareix des del punt de vista filosòfic i polític, el romanticisme: sorgeix Alemanya una mica menys a Anglaterra, és posterior a burke finals de XVIII, principal vehicle d’expressió cultural de les idees conservadores. Gerdar, és un dels precursors del nacionalisme romantic alemany, considera que el nacionalisme viu, té vida, Novalis, Savinyi, al regne unit altres autors, com benham(utilitarista)intenta el disseny de les presons models, Hamilton. Gaspar Melchor Avellanos, va ser un reformista que tota la seva filosofia política combatia el despotisme, reactiva comerç i industria d'una espanya decadent del s.XVIII.
Dins del corrent conservador, una altra branca denominada els doctrinaris: exponent més destacat: Gizo(ministre de napoleó), política anomenada del centre, estava equidistant dels revolucionaris i dels contrarevolucionaris, pensava que la democràcia era totalment il·legítima i absurda, perquè aquest és un dels principals precursors de la teoria de les elits. A espanya Gizo va tenir com a deixeble Martínez de la Rosa, i també un català que, a més a més, era eclesiàstic, Jaume Balmes, i un filòsof espanyol Ortega i Gasset(autor de la rebelion de las masas, les masses no tenen que tenir presencia en la vida publica) coetani a Ortega, alguns autors del camp de la ciència política, Pareto i Gaetano Mosca(autor del terme classe política(elit)).
En el relat cronològic de la ideologia conservadora, es produeix una inflació notable, (1914), hi ha un canvi notable ja que els estats units experimenten grans avanços des del punt de vista democràtic.
1. Extensió de dret a vot (sufragi universal).
2. Presencia de les masses en la vida política de la mà de l’emergència dels partits polítics(socialdemòcrates, liberals), i és en aquest context quan sorgeix el rebuig a les ideologies conservadores, amb altres branques del saber científic, sociologia(agustí compte “filosofia positivista “teoria dels tres estadis, ell parla que hi hagut al llarg de la historia un estat teològic, metafísic o abstracte i un científic o positiu i aquestes estadis li correspon una forma de govern concreta. Al teològic(teocràcia), físic, tecnocràtica o cientificoindustrial en aquest últim estadi es produeixen els canvis socials més importants).
Ciències naturals(autor: Charles Darwin, teoria evolucionista, i de la selecció natural, influencia que Darwin va tenir en el camp de les ciències socials que contra diu el creacionisme, la teoria evolucionista es tradueix en la eugenèsia(eu: bo, genesia:)vol dir ben nascut, és un moviment científic o una teoria que planteja obertament millorar l’espècie humana des del punt de vista biològic i es produeix un cert descobriment de les teories mendelianes són posades al dia i serveixen per que algú plantegi obertament l’esterilització humana(suècia, Dinamarca EUA y el nazisme), i la segona influencia és el darwinisme antropològic(el mes fort s'imposa al més feble, els millors preparats acaben sobrevisquin a aquells que ho estan menys des del punt de vista social).
Ciència econòmica(economia): primers pensadors elitistes, el precursor Pareto (teoria del 80/20) és el responsable de la primera teoria elitista, que després continuaria un dels seus deixebles Gaetano Mosca, va inventar el concepte de classe política en un sentit radicalment contrari, excepció positiva del terme, determinada classe social predestinada a manar i es distingeix de la massa, Ortega i Gasset, pensa que democràcia és un mal menor perquè és el millor dels sistemes possibles en comparació amb els altres i és bo perquè permet una certa selecció de les elits, és a dir, la Democràcia servirà per seleccionar els millors i per això diu que la Democràcia és valida.
Desprès d’aquest període fins a la 1 guerra mundial, hi ha un fenomen coetani a la primera guerra mundial i fa encinveiar el impacte en el punt de vista polític (nova ideologia política), amb la revolució russa (1917), abans es produeix un primer episodi important la primera revolució russa (1905) sorgeix com un fenomen espontani, són les masses de obrers, de camperols i de treballadors industrials, però que a través de un procés espontani, com a conseqüència d’una manifestació en contra de les condicions socials de la russa zarista (Romanov) clarament classista. La manifestació acaba davant del palau d'hivern, a les repúbliques bàltiques es produeix un moviment revolucionari en contra del govern tsarista i un fenomen revolucionari de la marina russa, que s'aixeca en armes, comença com a moviment espontani en contra de les paupèrrimes condicions de vida. Anys més tard es converteix en un autèntic esclat revolucionari, perquè el zar no va complir amb la seva paraula i no va posar un regiment parlamentari, i va fer que Lenin liderés unes assemblees al llarg de tot el territori, i aquestes comunitats es van dir soviets, unió del poble que es reuneix en assemblea, a conseqüència del incompliment de Nicolau II es va produir una vaga general, renuncia del zar al tron, i un canvi de regim i l'adveniment de la republicà a partir d’aquí es produeix la emergència del marxisme.
MARXISME Sorgeix el marxisme de la mà de Lenin i una fracció del partit socialdemòcrata rus ( els bolxevics)que vol dir els que tenen la majoria, i els que tenien la minoria eren els manxevics. Aleshores els bolxevics es van imposar perquè els manxevics eren partidaris d’un govern no liberal o burges (reforma des de dintre, no fenomen revolucionari).
En el període d’entre guerres es produeix aquest fet important la revolució russa, sense això no s’entén que liberals i conservadors separats desapareixen, perquè s'ajunten a causa de que la societat es polaritza i s'han de posar d'acord.
Liberals i conservadors fan un dic de contenció contra el socialisme. Tendeix a esborrarse les fronteres que havien separat liberals i conservadors.
històricament d'aquesta època és la importància o rellevància que té autors com benedettocorche (polític, historiador) és un teòric de la historia i la seva concepció de la historia, ell diu que la historia és un relat de com l’esser humà va evolucionant i es va realitzant políticament(clarament liberal).
Un altre autor és Ortega i Gasset, recupera en part l’idea dels elitistes i recupera el concepte de massa i (el diària del sol amb un seguit d'articles que culmina en una obra que es diu la rebel·lió de les masses en que ell teoritza l'home-massa, és l'home que s'integra en un conjunt d'individus sense excedir la seva personalitat i individualitat perquè el que li interessa és viure be (única preocupació és el seu benestar) i confia en una sèrie de homes que són les elits que constitueixen una minoria excel·lent predestinada a governar. Parla de classes de homes.
Socialisme i marxisme: El terme socialisme té el seu origen o es comença a utilitzar als anys 1830-1840, d’una manera imprecisa perquè els primers textos qualificats com a socialistes són reflexions al voltant de les condicions de vida o socials dels treballadors des del punt de vista purament científics, no tenien cap intenció en esdevenir un moviment ideològic.
Això explica en part, que el primer socialisme se'l qualifiqui de socialisme utòpic(tenia com a mirall la societat anglesa de mitjans del s.XIX, no classe mitjana, condicions de vida precàries, treball infantil, horari laboral, salari). Els primers socialistes, Sent Simon que es deixeble de compte promou un canvi social dins d'un ordre, era el que podem dir actualment un socialdemòcrata, després en això el segueixen altres com Fourier, i Robert owen (primers socialistes de l'historia).
El terme de socialisme utòpic el van posar Marx, ell plantejava el mètode revolucionari i en canvi aquests senyors pretenien fer comunitats exemplars.
El socialisme utòpic en antagonisme al marxisme comença a evolucionar i dins el socialisme s'obre grans corrents de pensament:   socialisme: corrent de pensament associat a sectors intel·lectuals que preconitzen una reforma social.
comunisme associada a sectors socials del proletariat, i a un afany revolucionari.
Aquesta distinció s'introdueix en una obra de Marx “el manifest comunista”(1890). En el pròleg justifica l’aparició d’aquest nou corrent que denomina comunisme i introdueix el terme utòpic perquè el socialisme reformista era una gama plena de xarlatans, d’una manera inoperant de canviar la realitat i per tant, nega la transformació total de la societat social i ignora els trets característics del moviment obrer que és el caràcter de classe, la actitud revolucionaria innata i la antipatia de la classes treballadora en relació a les classes més pudents o classes establertes.
Aquest comunisme que tindria com a anunciadors Marx i Hegel. Altres autors destacats com babelf i blanquí, són els que donen forma al corpus ideològic del comunisme i també a l’estratègia revolucionaria que copiaria Lenin, concretament blanquí influeix més a Lenin en la estratègia revolucionaria perquè és el primer que ens parla de centralitat, el primer en introduir la lluita de classes, les organitzacions clandestines per a lluitar contra el regim establert, necessitat d'una fase dictatorial abans d'eliminar l'estat, ens parla de la dictadura del proletariat.
Lenin acull les idees de blanquí. L'idea de centralitat en el comunisme (poder en el comitè central) equival a la teoria del centralisme democràtic( ve a justificar que per raons de eficàcia té que decidir per tots un òrgan col·legiat).
Què és la lluita de classes? En el concepte de materialisme històric, el motor de l’historia és la pugna constant entre les formes de producció i els sectors socials menys afavorits, és aquesta lluita de classes constant que és diu materialisme històric, aquesta pugna constant i dinàmica és la que coneixem com a dialèctica ( cosa que esta en constant moviment), és el que mou la historia.
Què és la dictadura del proletariat? En la fase comunista pensen que abans de la desaparició del estat serà necessària una fase transitòria en que l'estat persisteixi. Per poder operar les classes socials de signe igualitari serà necessari una fase d’un període transitori estat dominat per un partit únic com el partit comunista acabarien amb l'estat.
El comunisme per una banda hi ha influencies filosòfiques Hegel (filòsof idealista, primer en introduir el concepte dialèctica, evolució constant per part de l'home),.
Marxisme certa anàlisi econòmica (idees d'adam smith o david ricardo, concepte de plusvàlua, diferencia del guany que es treu aplicat de la teva força de treball a favor de l'estat) trobem una dimensió política en el pensament de Marx, la idea del materialisme, de la lluita de classes, és una manera d'explicar com funciona el capitalisme i d'explicar les diferencies entre propietaris i capitalistes.
El marxisme i concretament el comunisme va tenir un antagonista mor ferotge que te punts de contacte, anarquisme, els primers contradictors de marx van ser qui ha pesar de tot hi ha d’haver un estat encara que sigui transitòria, perquè els anarquistes pensen que hi ha d’haver autoritat però sense organitzar un estat. Pensen que tota l’acció revolucionaria ha d'anar dirigida enderrocar l'estat (objectiu). Estan en contra de la propietat privada i parlen d'una comunitat de bens d'un treball cooperatiu i d'un repartiment segons les necessitats de cadascú (independentment de la força de treball..). Prodhon i bakunin (primers anarquistes).
Amb el tems aquella divisió, socialisme i comunisme ( va esclatar de forma violenta, la tercera internacional).
Període de segona guerra mundial va evolucionar i va donar llum a un nou corrent denominat socialdemocràcia, encara que els primers partits socialistes es van denominar socialdemòcrates (alemany 1875), PSOE Pablo Iglesias).
Principals pensadors la asalle (no s'havia de rebutjar l'estat), bernstein(pare del revisionisme, negava que hi pogués haver una revolució, perquè pensava que havien millorar les condicions de la classe treballadora) o Kausky (contrari a la revolució perquè creia que aquesta seria un procés cruent totalment innecessari i que no acabaria be).
Per tant, la socialdemocràcia afirma l’existència de l'estat, reclama que hi hagi un estat de dret que no deixa de ser una Concepció plenament liberal i la necessitat de processos de transformació gradual des del punt de vista democràtic( millores en el sistema),diferencia socialdemòcrata liberal conservadors (socialdemòcrata vol canviar la societat, introduir, reformes, anar endavant sense trencar sense esclat revolució a diferencia conservador que pretén mantenir l'estatut).
Feixisme El feixisme, es el contrapunt del comunisme o fins i tot el socialisme. Es un moviment polític dels anys 20,30 del segle passat, que esclata en estats de tradició liberaldemòcrata (alemanya, Itàlia, Portugal, Bèlgica, Espanya) son fenòmens coetanis que tenen un seguit de causes comuns, el primer dels quals es la depressió econòmica dels anys 20, que es un brou de cultiu per solucions polítiques de tipus demagògic, de solució fàcil.
Raons perquè sorgeix el feixisme 2. Decadència o crisi alguns estats com a metròpolis, com a antigues potencies colonials, cas d’Espanya (guerra del Marroc).
3. Rebuig contra determinats estats corruptes o caciquils (restauració o primera restauració monàrquica espanyola) situacions de gran inestabilitat política (alemanya).
Associada a l'alternança política en el poder durant la república bismarck.
4. Resposta irada, davant de les poderoses reparacions de guerra, acordades després de la 1gm amb el tractat de Versalles.
Estats en que emergeix el feixisme. Característiques econòmiques: - tots aquests moviments coincideixen en la voluntat de sortir de la crisi econòmica a traves d’un gran esforç d’industrialització.
- a traves també de grans plans per a la construcció d'obres publiques. Època Primo de Rivera (traçat principals carreteres).
- l'economia es fortament intervinguda i per tant l'estat es destacat agent econòmic que intervé no només en la producció (empreses publiques o estatals) o grans instituts sinó també en un disseny corporatiu de les relacions socials en que impera el regim de sindicats únic (sindicat vertical) en que s'integren treballadors i patrons (conflicte social de les diferencies socials a partir d'un instrument de mans de l'estat). Intercanvi econòmic, per tant imposa el proteccionisme (evitar la possible entrada de bens de consum d’altres països).
Des del punt de vista polític aquests estats son autocràtics ( no hi ha Democràcia), estem en un sistema preliberal(no es celebren eleccions). S'obre A PARTIR d’aqui una degradació per cadascuna dels models de països que coneixem, alguns son totalitaris (alemanya) altre règims que son autoritaris (espanya amb el franquisme), diferents situacions.
Institucionalment es construeixen sobre la base d'un lideratge carismàtic, es basen en la legitimitat carismàtica d’un líder, que dependent del país es diu diferent (fuhrer, duche, caudillo) totes aquestes paraules volen significar la posició destacada del líder, un líder fanàtic i normalment també acostuma a ser un militar.
El fet que hi hagi un líder fa que no existeixi una separació de poders , el líder acumula els poders (cap d'estat, cap de govern, de les forces armes..) sistema clarament antiliberal.
Des del punt de vista social, aquests règims utilitzen com a instrument per generar simpaties per part de la població, utilitzen la propaganda. Aquesta s'utilitza per generar un estat permanent de mobilització general. El segon es una certa voluntat d'ampliar allò que el nazisme anomenava l'espai vital, es a dir necessitat d'ampliar el seu territori i restablir els límits i les fronteres dels antics imperis.(campanyes de Hitler de envair Polònia, Mussolini: Albània, Líbia, Franco: amb Marroc , nord d’africà i colònies americanes).
Un tercer element es el rebuig al intel·lectualisme, la imatge mes gràfica es la crema de llibres del nazisme i altres règims autoritaris con Camboia i Xina. La cultura es perillosa perquè fa pensar a la gent.
Desde el punt de vista social, tenen la necessitat de cercar l'home pur, amb practiques eugenèsiques i biomètriques. Que passen per una concepció d'una nació forta cohesionada, una nació amb uns trets ètnics únics.
Dins del feixisme, regim que te alguns elements comuns amb el feixisme que es l'estalinisme.
Stalin successor de Lenin mes mortífer que Hitler, durant la seva primera etapa 30-40 va ser vist com el gran líder que havia portat la unió soviètica a la victòria de la 2gm. Un cop mort la URSS va revisar la seva obra i el seu successor cruixev, campanya de desestabilització (descobert de crimens de Stalin). Estalinisme com a regim totalitari (anul·lació llibertats democràtiques).
El regim des del punt de vista econòmic clarament intervencionista i antiliberal de l'estat.
Genera una burocràcia que no te res a veure amb la classe obrera i per tant hi ha desigualtats socials. antítesi del comunisme (no es planteja la desaparició de l'estat), aquest factor genera les màximes desigualtats.
El feixisme com els moviments polítics demagògics fan una aposta clara per la demagògia, utilitzen arguments per convèncer el poble de coses fàcils. Sempre hi ha un enemic culpable de tots els mals, si no hi ha feina hem de crear industria i fer un esforç industrial militar (fabricar armament). Si hi ha desordre social (crisi, vagues) solució cirurgia de ferro(un dictador).
POSICIONS IDEOLOGIQUES - Extrema dreta: feixisme.
Centre dreta i centre esquerra: liberalisme.
Extrema esquerra: comunisme.
Dreta: conservadorisme, liberal-conservador.
Esquerra centre: social-Democràcia 4. Teoria de la Democràcia 1. El comportament i la participació política.
La participació política es un element fonamental en tot sistema democràtic, perquè la participació es el que permet connectar les demandes o aspiracions o necessitats socials amb les decisions que adopten els governants, si no hi ha connexió governants- societat els governants fan el que volen i no estem en un regim democràtic. Hi ha diferents tipus de expressió de la participació política.
   Participació directa: elecció de representants.Democràcia representativa: influencia o capacitat d'influir en el procés de presa de decisions a partir de diferents agents socials, econòmics, com a lobbys, carters.. Que no participen amb referèndum però quasi influeix en les decisions que es prenen.
Tipus de teories sobre participació política en l'historia..
- teoria participativa i super ciutadà (pren decisions directament). Primer exponent a Grècia trobem el concepte de Democràcia i aquesta Democràcia s’expressa a través de una participació regular o periòdica dels ciutadans a traves de assemblees, fins i tot de forma remunerada.
- tipus de Democràcia participativa igualitària: tots els ciutadans tenen el mateix pes a l'hora d'accedir a un càrrec públic o magistratura a Grècia es fa servir el mètode de la insaculació(la ma innocent).
Rousseau s.XVIII, deia que el home es lliure per naturalesa però hi ha condicionats, d’aquí sorgeix l'idea de contracte social (Locke contracte individual), aquesta idea de contracte conjunt d’individus decideixen de mutu acord el destí o prenen les decisions que afecten a la vida col·lectiva (pensava en la ginebra). Ja al XX aquestes teories participatives venen de la ma d'altres autors com Carol Pateman i MC Pherson, que redescobreixen en ple s.XX el valor de la participació directa la presa de decisions publiques i defenses la necessitat de la implicació social en els afers públics i parlen d’una societat ideal CARACTERITAZADA per ciutadania motivada per les qüestions publiques i col·lectives, això a valors de la ciutadania (contribueix en fer millors ciutadans, perquè ajuden en la resolució dels conflictes socials la raó de ser de la política), per tant si estem davant de uns ciutadans amb un seguit de valors de ciutadania i que a mes a mes estan preocupats contra les desviacions autoritàries, ells pensen q contra major implicació i participació estan evitant que algú entre les masses surti dient que te la solució es una manera de arraconar qualsevol persona amb idees autoritàries.
Critica a la Democràcia directa es precisament que la Democràcia directa no reconeix la complexitat de la presa de decisions, la solució seria establir un equilibri en la presa de decisions. La segona critica es que segurament es per una mica la visió d’àmbit local en la presa de decisions de caràcter general. La tercera, una cosa es que legitimen a tothom perquè pugui participar, però una part de la població s’inhibeix(minoria acaba decidint per tots).
Segona teoria participativa. Teoria elitista. Defensors de la Democràcia representativa, Paretto, gaetano Mosca, i schumpeter, desconfien de la participació directa, de la població en la presa de decisions i postulen que hem de deixar les decisions en mans de persones especialitzades, que no vol dir anular la Democràcia sinó que pensen que les eleccions han de servir únicament per elegir aquests especialistes. Les eleccions cada 4 anys i prou.
No son contraris a la Democràcia ni al sufragi, perquè les eleccions serveixen per escollir aquestes persones. La participació política esta centrada en l’elecció o seleccionar els governats i el control d'aquests especialistes es farà a traves de les pròximes eleccions.
Aleshores pensen que la inhibició d'una part de la ciutadania no te que ser dolenta, perquè ells identifiquen aquesta massa que no va a votar amb gent que esta d'acord amb la situació o amb l'stato quo.
Davant de la teoria elitista o de la teoria de la Democràcia representativa exclusiva, també podem generar critiques, si les eleccions tenen lloc en un procés de conjuntura (crisi econòmic) es a dir, les situacions porten a unes determinades decisions, tema de la apatia (si no voten es perquè a lo millor no les agrada ningú),si ho fan malament no es poden revisar abans de 4 anys.
La tercera teoria de la Democràcia representativa però combinada amb elements de participació directa: Què és la participació política? • Des de el punt de vista subjectiu: distingim en funció de qui intervé en el procés polític. Els diferents subjectes que intervenen són: els polítics (aquell que obté els mandats representatius a les urnes), els membres de govern (aquells que reben un encàrrec executiu), i càrrecs orgànics (aquells polítics que es dediquen únicament a dirigir una organització política); els membres de la comunitat en general que participen a través d’associacions, corporacions professionals etc.; la gent que va a votar.
• Des del punt de vista material: diferents tipus de participació política: aquell conjunt d’accions que van dirigits a influir en l’elecció de càrrecs representatius o executius (tot el que té a veure amb el procés electoral); mirar d’influir en les actituds de la classe política (mirar de condicionar en el procés de pressa de decisions=, hi ha accions que es dirigeixen no només als polítics, sinó a altres actors rellevants de la societat (exemple: grans empreses); accions de resposta davant de decisions ja preses; afiliació o participació més o menys actives en moviments no necessàriament polítics que també tenen opinió.
Què podem excloure de la participació política? • Benefici de determinades prestacions o serveis públics (cobrar pensions, rebre subvencions, etc.).
• Des de un punt de vista d’intensitat de participació política. Podem distingir diferents nivells: o Informació (element mínim que suposa participar, estar informat de les decisions que pot prendre el poder públic, voluntat activa, s’informa llegint mitjans de comunicació).
o Consulta (nivell més avançat de participació), quan un ciutadà dirigeix els poders públic però és acció unidireccional perquè és l’autoritat o el responsable polític qui fixa o defineix l’agenda.
o Deliberació (més intens), bidireccionalitat, marc de discussió, reciprocitat, interacció.
o Decidir (més intens encara), és el poder d’intervenir pretenent part de la decisió (democràcia participativa que es concreta a través del vot.) Democràcia representativa i altres mecanismes participatius (dret a petició, iniciativa legislativa, popular, etc.) o Capacitat de gestió directa (la més intensa) intervenir directament en l’execució d’una decisió política.
Quants tipus de participació política coneixem? • Electoral o no electoral.
• Participació convencional (seguir o no uns determinats valor dominants de la societat, participació legitima perquè s’ajusta a les lleis i normalment és estimulat pels propis poder públics, exemple: el vot) o n convencional (participació informal, no regulada).
• Basada en la veu (fer sentir la veu a través de manifestacions, articles d’opinions, debats de la tv, etc.) o en la sortida (tipus de participació basat més en “l’amenaça” de marxar, és a dir, de no participar de cap manera en el procés polític).
Nombre de subjectes que participen en el procés • Individual • En funció del temps (participació estable (per exemple militar en organitzacions polítiques, sindicats, etc.) o esporàdica (des de la participació electoral fins organitzar una protesta)).
Quins factors de caràcter socioeconòmic expliquen la participació política? • Nivell de satisfacció de la societat.
• L’interès o compromís amb la política: tres tipus d’activitats: o Implicació, que depèn bàsicament de la percepció de l’individu de la utilitat que pugui tenir la seva implicació política (des de la gent interessada a apàtics).
o Politització, determinada per la afiliació o simpatia a un partit polític (mercat ideològic). Quanta més implicació i politització existeix, hi ha més participació política.
Context polític i institucional, marge interès personal hi ha seguir de factors com per exemple si hi ha o no una estructura d’oportunitats (mecanismes de participació) o Descentralització territorial, quanta més proximitat al centre de decisió més participació.
• Recursos individuals i nivell de formació: gent que disposa de menys estudis tenen menys capacitat per processar determinada informació i sobretot és gent amb menys ingressos i conseqüentment té menys temps per participar. L’edat també és un factor: els joves participen menys que la gent de major edat, també determina un major element de qualitats, coneixements, temps, qui té més temps participa més; el gènere, tradicionalment el menyspreu a la dona l’ha situat en un perfil secundari perquè durant anys no han pogut ni participar.
• Si es forma part d’una organització.
Qui és qui participa? Qui són els participants? 1.Classificació en funció de la intensitat en la participació.
Tres tipus de participants:    Apàtic: No participa políticament, i no es mostra interessat per la política, i es un col·lectiu que correspon a un 30% de la població.
Els espectadors: col·lectiu més nombrós 60% de la població, mostra interès o participa esporàdicament, compromís existent però amb un interès relatiu (mira a la política des de la barrera).
Gladiadors: 10% de la població, gent compromesa políticament, participen activament a nivell veïnal i polític, i vota de manera escrupolosa en els processos electorals.
2. Classificació en raó a la especialització, de quin tipus específic de participació, s'exerceix en funció de les característiques de cada participació.
 Els inactius: No participen gairebé mai i no ho fan perquè no s'identifiquen amb cap posició ideològica del sistema electoral. Gent molt gran, gent amb pocs    estudis, recursos econòmics o condicions socioeconòmiques baixes, i la dona per raons històriques.
Els conformistes: Són gent que participa únicament a través de mètodes o procediments convencionals, no els hi agrada no utilitzar mètodes no convencionals, o que presenten dificultats de representació per part del sistema. No participen en actes de protesta sinó que es limiten a participar en el procés electoral.
Els contestataris: Antítesi al col·lectiu anterior, persona a qui li agrada els mètodes no convencionals o no reglats. Es mostra indiferent davant del fet de que la participació sigui legal como si no.
Activistes: Participen normalment en la política per vies convencionals com les no convencionals mostren un nivell de compromís total i ho fan a través de la pertanyensa.
3. En funció dels models estatals: s’esdevé d’una observació merament empírica dels sistemes nord-americà i l'europeu.
   Model anglosaxó: Model present en els EUA on la potencia de la societat civil organitzada(al marge de poders públics, al marge de partits polítics), denota una participació privada.
Model europeu-continental nòrdic: La participació normalment es canalitza a partir de partits i sindicats.
Model europeu-meridional: Com a gran exemple el cas italià (cada dia tenen més potencia les formes de participació no convencionals), perquè el sistema de partits és feble, en nivell de afiliació a partits i sindicats és baixíssim (no arriba al 1% de la població).
Quines són les conseqüències de la participació política: 1-. Efectes sobre el individu o la persona: Es considera que quan més gran és la participació, més alt serà el nivell d’implicació o de politització de les persones, és a dir, si el entorn és àmpliament participatiu fa que les persones s'esdevinguin una gran implicació. La participació afavoreix la presencia de determinats valora de ciutadania, solidaritat, empatia. Per tant, incrementa les habilitats socials, evita l’aïllament de les persones, però en molts casos pot esdevenir un factor de decepció, desil·lusió, no sempre assoleixen els objectius que persegueixen.
2-. Influencia que té la participació en la definició de les polítiques publiques: La participació política afavoreix un major grau d’acceptació o de legitimació de determinades decisions(determinades polítiques), un segon factor és que la alta participació o la participació afavoreix un millor funcionament de les institucions.
3-. Influencia que té la participació en la democràcia: Una amplia participació, legitima el sistema democràtic, és a dir , el fa bó, en següent lloc, la participació i la confiança ciutadana permet també la resolució dels problemes en major facilitat, la possibilitat que el sistema dóna de participar i quan més sistemes de participació(sindicats partits) hi hagi, pot actuar com un element preventiu dels conflictes socials.
Quins són des del punt de vista metodològic, els comportament en l'estudi del comportament polític? Mètodes o formes que s'utilitzen per analitzar el comportament polític.
Hi ha dos grans mètodes:   Mètode d'enfocament conductista o behaviorista: Mètode d’anàlisi empíric, pretén saber com es comporta la gent i sobretot per quins motius ho fa, i conseqüentment estem davant d’un mètode empíric o positivista. Es fa a través de l’adopció d’un mètode d’anàlisi sistemàtic a partir de les dades empíriques disponibles. Exemple: enquestes, sondeig d’opinió.
L'enfocament econòmic: Més propi dels models anglosaxons. Utilitzen paràmetres econòmics, a través d'un element, la teoria de l’elecció racional o de la teoria de jocs: Agafa l'individu i considera l'individu com un element d’anàlisi (el segrega, el separa), en següent lloc estudia com aquest individu decideix en funció de la maximització de beneficis o de la minimització dels costos. És purament racional. Els costos són des del temps (que una persona necessita per fer una determinada cosa) els diners, aleshores si una cosa costa més diners i temps serà un element que s’intentarà eliminar. Benefici és allò que reporta de positiu implicar-se en la participació (que guanyaran de temps i altres factors o sobretot en capacitat d’influència, augment de la capacitat de persuasió).
Mètode absolutament racional que intenta esbrinar el càlcul racional de cada persona davant d'una determinada decisió o procés de participació. Exemple: teoria o dilema del presoner.
Què és l’acció col·lectiva ? El comportament polític d'una persona tendirà a integrar-se al comportament del col·lectiu, normalment la participació es canalitzarà col·lectivament, això és el que coneixem com a acció col·lectiva, en un conjunt d'actes o activitats que realitza una associació, partit...
Què és el que caracteritza a tota l’acció política col·lectiva? - Intencionalitat: Hi ha un objectiu comú a perseguir per part de tots els que formen part de la col·lectivitat.
- Coordinació o organització: això requereix una certa estructuració. Hi ha jerarquies. Qui mana...
Voluntarietat: se suposa que no hi ha cap tipus d’imposició per formar part d'un col·lectiu.
Estabilitat: permanència en el temps.
Exemple d’acció col·lectiva: els indignats.
Com podem classificar els actors col·lectius? - En raó de la seva estabilitat: Partits polítiques, sindicats, grups d’interès o de pressió, són sòlids i permanents. Hi ha que tenen variacions (moviments socials).
- En funció del discurs que fan: 1. Pot ser global, opinió formada sobre moltes coses (partit polític). 2.Interès purament sectorial, que preocupa a un col·lectiu determinat(associacions). 3.Propòsit transversal, parlem d’interessos que travessen diferents camps o àmbits(política lingüística, de gènere) normalment aquestes polítiques transversals estan al departament de la presidència.
- En funció del escenari en que actuen, dos tips d'escenari: 1. Escenari institucional: pressionarà les institucions, tenen contacte amb les institucions (govern, parlament, defensor del pueblo, síndic de greuges).
2. Escenari no institucional: els repugnen les institucions i reclamaran i es queixaran al marge de les institucions, no demana reformes.
El comportament electoral: Analitzem els motius que porten a la gent a votar i no només que porten a votar, sinó que perquè fan seves determinades opcions electorals.
Això es fa a través de diversos instruments: L’enquesta(estudi d’opinió al voltat de les preferències d'un elector) dintre de les enquestes, hi ha de dos tipus: - - Quantitativa (suma dades simplement, composta per moltes preguntes).
Qualitatives(reuneix gent perquè opini sobre determinades coses i interessen les opinions que expressa la gent, té com a objectiu orientar una determinada campanya electoral, és més subjectiu).
Baròmetres d’opinió o trackings(es fan periòdicament, no val una de sola, qui vol fer un estudi d’opinió en fa varies, les periodifica. Es va analitzant la pressió política).
Estudis postelectorals: analitzen bàsicament les causes o motius que han portat algú a votar una determinada opció. Es una manera per treure conclusions i per saber si l’opció del candidat estava orientada o el candidat va fer una dolenta campanya.
L'ultima enquesta, anomenada enquesta a peu d'urna: es tracta de saber a través d'una petita mostra, el resultat de tres milions de persones, per això senzillament s'agafen els resultats de les ultimes eleccions i es mira quins col·legis han tingut un comportament més semblant a les eleccions i normalment els bons sondeigs es basarien des dels anys 80 i el seu comportament és general i semblant als de nivell territorial. Això té un problema, que la gent menteix molt a la sortida del col·legis electoral. Fent que aquestes enquestes tinguin oscil·lacions tècniques. És característic al nostre país el fet de mentir, als països anglosaxons això no passa.
Objectius o elements d’anàlisi de les enquestes: 1. Mesurar el nivell de participació o d’abstencionisme en un procés electoral. En els sistemes democràtics més consolidats s’observa des de fa temps un descens pronunciat de la participació electoral (democràcies emergents; espanya a partir anys 70, hi ha estímul de participar políticament després de molts any de dictadura).
2. Diferència en la valoració dels electors que tenen els diferents processos electorals. No tenen el mateix valor totes les eleccions.
o Eleccions de primer grau: major participació. (generals o legislatives) o Eleccions de segon grau: la participació es menor, perquè la motivació també es menor. (europees, autonòmiques i locals).
3. Determinats esdeveniments, fets puntuals, conjuntures que poden en un moment determinat estimular la participació. (11M).
4. Orientació o sentit del vot (factors o raons que influeixen en la decisió de l’elector), tenen una importància la clivella o cleavage (la divisòria), quan intenten saber motivacions o raons porten a algú a votar a una determinada cosa, hi ha un factor important que es el nombre de clivelles històriques, sociològiques o econòmiques que travessen pel mig d’una societat. Als anys 30 la clivella era la separació església-estat, el tema territorial, repúblicamonarquia, clivella actual crisi econòmica i el tema territorial (independència).
Quan en un sistema polític hi ha una única clivella, (ex: esquerra-dreta) no tenim les mateixes conseqüències que si hi hagués més d’una clivella. Bipartidisme.
Pluralisme polític més accentuat quan hi ha més d’una clivella.
Factor que les enquestes valoren, molt important, la valoració dels líders polítics.
Quart líder més valorat = president de la Generalitat.
Hi ha un factor determinant per ser un líder valorat, el nivell de coneixement.
Quan a un sistema polític hi ha una única clivella, (esquerra-dreta), no tenim les mateixes conseqüències que si hi haguessin mes d'una. Bipartidisme ex: espanya. En canvi en els sistemes que hi ha mes d'una hi haurà pluralisme polític, ex: Catalunya.
Hi ha un altre factor que les enquestes també valoren cada dia mes que es la valoració dels líders polítics. Contra mes credibilitat major valoració. El vot ve determinat no per les sigles sinó que es vota a un dirigent que es creïble.
Hi ha un factor determinat per ser un líder valorat, el nivell de coneixement del candidat, mes coneixement pitjor valoració.
5. Volatilitat del vot, canvis oscil·lacions, transferència de vot. Les enquestes estudien el perquè un determinat té una trajectòria d’abstencionisme permanent/ d’abstencionisme més o menys esporàdic. Perquè ni tant sols ja va a votar, que es el que fa que es quedi a casa sense votar. També valor perquè decideix canviar d’opció política, quines motivacions han portat al que es coneix com a fidelitat del vot. Partits polítics que estan governant i perden eleccions es perquè han perdut un percentatge molt alt del seu propi electoral (que potser fa 20-25 anys que els votaven). En Catalunya no es sol canviar de partit sino que es deixa de votar abans de votar un altre partit.
TEMA 5: ELS PARTITS POLÍTICS I ELS GRUPS D’INTERÈS Els partits polítics: creació, dissolució, organització, funcionament i característiques.
Els partits polítics són els actors més destacats de qualsevol sistema polític, perquè el seu paper en una democràcia representativa és bàsic per tres raons: - - Perquè del que es tracta és de resoldre dels conflictes d’una societat. Els partits intenten connectar la societat amb l’Estat.
Intenten articular o organitzar en un determinat àmbit ideològic, aglutinar els diferents interessos socials, que en una societat poden ser totalment diferents.
Per això els partits tenen una ideologia concreta.
Una vegada articulats els interessos al voltant organització, aquesta trasllada els interessos o inquietuds a les institucions de govern., perquè les decisions del governs s’acostin al sentit majoritari dels ciutadans afectats o preocupats per una determinada qüestió, es a dir, intenten influir en els governs per tal de que aquell inquietud social sigui recollida pel govern i que aquest actuï de manera adequada. En segon lloc, podem dir que els partits polítics acostumen a ser organitzacions hibrides, en el sentit de que estan barrejats dos components: per una banda els partits formen part constitutiva de l’Estat i per l’altra banda tenen una extracció social, sorgeixen de la mateixa societat(abstracció social).
Després de la II guerra mundial, s’observa un procés progressiu de transformació dels partits polítics que fa que la dependència de l’estat sigui encara molt més gran que en el seu origen, es a dir, la relació dels poders públics i els partits fa 60-70 anys és molt més estreta que en l’Anglaterra dels mitjans del segle XIX.
Els partits polítics necessiten per subsistir de l’ajuda o els recursos públics, a través del que es coneix com el sistema de finançament (no a tot arreu és el mateix sistema), n’hi ha que són públics, de barra lliure, com el nostre que és híbrid que combina aportacions publiques i privades però amb un topall (100.000 euros) i el donatiu no pot ser anònim (publicitat dels donatius), en canvi a Estats Units no hi ha límit, sobretot a partir dels anys 70.
Factors que fan que la relació estat-partits sigui més íntim.
- - - - Factor de parlamentarisme racionalitzat: com a conseqüència de les males experiències (inestabilitat política a França), el constitucionalisme adopta una tècnica, que consisteixen que les constitucions i les lleis tendeixen a reforçar els governs i els partits per evitar situacions de crisi permanents o continues, que en definitiva és un dels factors desencadenants de la primera a la segona guerra mundial. Significa fer mes rígid o dificultar la inestabilitat a través de la sessió de censura.
Factor que acosta els partits més a l’estat que no pas a la societat, fet que en els últims 50 anys canvis societat s’hagin diluït una mica les divisòries ideològiques (cleavage).
Mitjans de comunicacions de masses, l’influencia que tenen sobre l’opinió publica transformen la realitat molt més que la pròpia acció política dels partits, són més capaços de crear un estat d’opinió que una decisió concreta publicada en el butlletí oficial. Per contra, s’ha anat afeblint la connexió amb la societat, i fins i tot aquesta relació s’ha esclarotitzat. Menys de un 5% de militància política a la població.
Primer factor, baix nivell de afiliació política Segon factor, més baixa capacitat d’influència dels partits polítics en àmbits tradicionals com per exemple als anys 70-80 en els moviments de caràcter veïnal, civil i als llocs de treball...
Tot això acaba confluint amb tot un seguit de patologies o manifestacions del sistema de partits.
- La corrupció política: elements típics del sistema. Eclipsa al debat polític i els propis papers dels partits polítics.
Manca de transparència en els processos de presa de decisió interns dels partits o del dirigisme intern dels partits .
En el cas espanyol català, hi ha circumstancies especifiques, perquè fa 20-30 anys vivíem en dictadura, absència llibertats democràtiques, no hi havia partits polítics... això fa que s’afebleixin els partits polítics: - - - - Baixa afiliació partits polítics té a veure que durant anys no hi ha hagut tradició política.
Quan es funden els partits polítics en democràcia anys 70-80 les grans famílies ideològiques (cristianodemòcrata, socialdemòcrata o comunista), ja estaven en un moment de decadència, per tant els partits polítics ja no estaven en condicions de rebre ajut econòmica o material que haurien pogut rebre en la post guerra mundial. Ja no van en plena crisi donar suport o exercir el mateix paper de suport dels partits polítics emergents o de nova creació a espanya i Catalunya, Paulatina o progressiva erosió de les grans clivelles ideològiques, es a dir, que estaven presents en el debat polític dels anys 30, debat religió, debat repúblicamonarquia... estímul per pertànyer partit desapareix, perquè ja no és societat agrària, rural ja no hi ha antagonisme de classes socials, estem davant d’una societat de consum, industrialitzada, varien els elements d’interès i això fa que la gent participi menys.
Auge o importància dels mitjans de comunicació. Els partits polítics en la practica no poden compatir alhora de difondre els seus missatges amb els mitjans de comunicació, és mes alguns mitjans de comunicació de masses com la televisió o les xarxes socials fins i tot personalitzen més la política. Això minimitza el paper dels partits i disminueix la importància de les diferencies programàtiques entre els partits.
Manera com es va fer la transició polític a Espanya, perquè a diferencia d’altres processos de transició d’una dictadura a una democràcia, els partits polítics de nova creació d’aquell moment tenen un paper molt poc rellevant perquè la negociació bàsicament la porten les elits (elit franquista o bé altres elits amb una gran influencia social, poders fàctics en concret). La seva institucionalització és va anar retardant en el temps de tal manera que l’influencia partits nova creació en determinants àmbits socials també es va allargar en el temps. La transició comença al 75 quan mor el dictador però fins les primeres eleccions legislatives 77 no hi ha maquinaria posada en marxa...
Característiques comunes (espanya i Catalunya) 1. hi ha una altíssima proporció de càrrecs públics o aspirants a càrrec públics.
Dualització entre càrrecs orgànics (només fan la seva tasca dins l’organització).
2. Fèrria disciplina sobre càrrecs electes, a pesar d'aquesta dualitzacio de càrrecs orgànics i electes hi ha una allavosa dels càrrecs orgànics. Sovint és una font de conflicte intern.
3. Finançament dels partits polítics, perquè el nostre sistema de finançament és essencialment públic, és un factor que desincentiva o no estimula suficientment la militància política. És un problema que es retroalimenta, perquè fa que sigui més difícil que hi hagi una renovació en la militància, que fa que els que estan en el poder siguin sempre els mateixos. El protagonisme i el control dels dirigents polítics fa que les coses no es facin correctament.
Evolució històrica dels partits politics Primera etapa històrica: en que els partits polítics sorgeixen com a conseqüència de les necessitats dels grups socials dominants. Estem parlant de partits de quadres, d'elits econòmiques, financeres, grans propietaris amb grans interessos creats en front l’administració. Els partits es creen des del poder per organitzar la intervenció de les diferents faccions, grups o sectors de les elits dominants, per tant no tenen un programa polític definit, només els interessos els mouen, els partits només neixen per concórrer en unes eleccions. El cas típic en espanya, és la etapa de la restauració, el turisme de Cànoves i Sagasta, dos partits que no responen a la demanda popular, liberals progressistes i per l’altra banda els conservadors.
Segona fase històrica: els partits polítics es creen des de l’oposició política i social, és a dir, sorgeixen o emanen de sectors socials que es senten exclosos de les classes dominants, son autèntics partits que representen la massa entesa com a conjunt de la societat. Son organitzacions polítiques amb una estructura estable i permanent. Partits de afiliació nombrosa i molt idealitzats i disposen d'un partit a nivell ideològic clarament definit.
Classificació : dos grans tipus de partits:  Partits notables: de composició reduïda, els seus membres són membres selectes en el sentit de que la seva abstracció social, són gent amb capacitat econòmica, prestigi social, intel·lectuals. La seva estructura és bàsica o elemental, una sèrie de personalitats l’orienten o fixen objectius. El seu programa és difús, depèn dels interessos dels lobbys o grups de pressió. Són els primers partits de l’estat liberal fins la segona guerra mundial.
 Partits de masses: Es basen en el reclutament massiu de afiliats, tenen com a objectiu integrar el poble sense discriminacions. Objectius: formar els seus afiliats dintre d'un ideari, facilita lògicament que la formació partit pugui actuar gracies a la col·laboració desinteressada dels seus militats, contra més massa de militats, més independència dels interessos creats a l'exterior. La seva implantació, discorre amb paral·lel a la implantació del sufragi universal, quan aquest es legalitza més gent pot anar a votar. Quan aquest sufragi es legalitza és quan els partits de masses guanyen poder.
 Partits d’electors: objectiu mobilitzar l'electorat. Es dilueix el programa polític, es incorporen la justícia social, el progres, la seguretat (grans valors que conciten l’adhesió d'uns quants electors), són gent que fa elecció amb funció de la conjuntura a nivell polític, però no hi ha compromís de voluntarisme com el que tenen els partits de masses.
Aquests partits electors no estan connectats o desvinculats d'un sector social en concret, tenen la vocació de ser partits transversals (catch all). No estan vinculats a un determinant sector social sinó a un ampli. Disminueix la importància en el nombre d'afiliats. La formació política es canvia per la propaganda política, el finançament és més aviat testimonial, reben un finançament públic. Són partits que professionalitzen molt la seva direcció, disposen de cúpules o direccions molt professionalitzades i els seus líders tenen una dedicació exclusiva als partits polítics, això fa que els partits es burocratitzin i hi hagi un cert dirigisme o lideratge carismàtic, d’una manera autoritària. I per tant, dintre d'aquests partits que avui en dia són dominants, la personalització política esdevé fonamental, tendeix a crear grans líders carismàtics, és a dir, personifica la política i la gent associa el líder amb el partit polític.
Quins són els factors que han estat decisius en el transit dels partits de masses cap a un partit d'electors? - - - Proximitat i afinitat: cada dia s'aproximen més els partits polítics, cada dia s'assemblen més les ideologies perquè els contorns entre liberals, socialdemòcrates, conservadors, s'han diluït i la esquerra ideològica europea davant de la crisi esta fent propostes de signe clarament neoliberal. Aquest canvi seria impensable en un context com el dels anys 30.
Els canvis estructurals o canvis corporals de la societat: la fractura social entre rics i pobres, o les classes més pudents o les mes afavorides, en els anys 30 encara més(pistolerisme), això seria impensable a l'actualitat els canvis socials han fet que això també es dilueixi.
Influencia creixent dels mitjans de comunicació de masses i els grups d’interès: en la mesura que la gent s'informa a través dels grans mitjans de comunicació que al marge dels que són de titularitat publica, i l'augment del grups d’interès també fa que hi hagi alguns partits responguin als interessos dels Lobbys. Queda clar que els partits polítics tenen influencia en els partits polítics i els mitjans a un tipus de partits polítics, cadascú té un enfocament amb una ideologia.
Funcionament dels partits i organització.
En primer lloc, hi ha una estructura formal, té forma, té cos, acostuma a ser una organització de tipus jeràrquic o piramidal, i s'estructura per baix, la base seria les unitats bàsiques de caràcter local, comarcal, territorials, autonòmic etc. Fins arribar al vèrtex de la piràmide on són els òrgans centrals de la direcció que acostumen a ser, el més important el congres(representa tots els afiliats) (de diferents tipus: assemblearis, compromissaris o delegats). Per delegats és més fàcil controlar a les masses. També hi ha altres òrgans. El segon òrgan són els consells nacionals (màxim òrgan entre congressos, grans decisions recauen ens els consells nacionals, espècie de parlament del partit, aplega els càrrecs institucionals la executiva o la cúpula i uns quants representants del partit, legislatiu). El tercer òrgan més important, mana el dia a dia, és la junta directiva (és un òrgan col·legiat, pluripersonal, executiu, prenen decisions que tenen a veure amb la immediatesa).
Partits de caràcter assemblearis: CUP, esquerra republicana, Partits de caràcter compromissari: En segon lloc, alguns partits accepten la creació de corrents d’opinió (es la manera de tolerar la discrepància interna del partit, la minoria tingui algun tipus d’expressió, per donar veu a la minoria organitzada dintre del partit, ex: PSOE.
Estructura informal, diferents categories que agrupen els membres d'un partit polític segons la funció que desenvolupen, la cúpula dirigent, representants institucionals de qualsevol tipus, càrrecs intermitjos (no son ni cúpula ni càrrec institucional, es dediquen a la gestió i administració dels partits), la militància que poc o molt participa en els debats i que col·labora en les tasques organitzatives i dins de la militància hi ha diverses categories (simpatitzants o adherits).
La estructura informal i formal genera un seguit de problemes i disfuncions: o Entre la direcció i els càrrecs institucionals hi ha diferencies de criteri. Dirigents fora de les institucions són més crítics i tenen tendència a escoltar molt més a la gent, i això produeixi una fractura entre consells i ministres institucionals i els responsables de orgànics del partit que no té en compte els interessos institucionals perquè no tenen aquest compromís.
o Entre qui exerceixen funcions directives en l’organització central i els que ho fan en l’àmbit sectorial o territorial. No comparteixen els mateixos interessos un alcalde.. Que un secretari general d'un partit polític, es produeix un antagonisme clara i topada amb col·lisions entre un i l’altre.
o Entre els que exerceixen càrrecs directius i la militància estricta.
Hi ha altres disfuncions però no tenen a veure amb els aspectes organitzatius però podríem observar disfuncions de caràcter habitual: - Les diferencies des del punt de vista programàtic, quan a l'interior d'un partit polític sorgeixen corrents internes.
Entre els líders territorials (barons) i líders. Els barons son la aristocràcia del partit. Son la gent que té pes i no es pot decidir sense comptar amb ells.
Finançament dels partits En el seu origen els partits eren notables, el seu finançament estava resolt, però amb la mesura que històricament han anat evolucionant, la democratització de la política a suposat la incorporació o l’accés de les classes populars i per tant una font de finançament es la quota del afiliat, però en el pas del temps com a conseqüència de la professionalització de la política, de les necessitats en major estructura ( entesa amb els mitjans materials, recursos humans..) tot això genera una demanda o necessitat o recursos. A partit d’aquí sorgeix el finançament públic. Es un fenomen que apareix als anys 60.
El finançament té coses a favor i coses en contra.
Funcions dels partits polítics des del punt de vista social: Funció de reclutament i formació dels militants dels partits per tal que puguin adquirir les competències i els coneixements normalment, per poder accedir al exercici del càrrecs institucionals.
Funció d’actuar com agents de simplificació i agregació de les diferents demandes socials, és a dir, els partits polítics tenen com a funció simplificar els problemes de la ciutadania i agregar-les, ajuntar-les i sumar-les i convertir-les en propostes concretes.
Funció d’actuar com a agents de comunicació de missatges entre governants i governats. Es comuniquen amb la ciutadania per explicar-li les seves decisions.
Funció d’actuació com a agents d'enquadrament ideològic: segmentar la societat per raons ideològiques o d’aspiracions programàtiques i això porta a una certa especialització de l’opinió pública a través d'aquest mecanisme.
Dues principals funcions dels partits polítics : 1. Transmetre les aspiracions socials cap a les institucions.
2. Legitimar davant de la societat les decisions que ha pres o que ha adoptat un governant.
Els sistemes de partits: Quan parlem de sistemes de partits, parlem de dues coses: quina es la composició partidista d'una determinada societat (quins partits existeixen en un territori) i l'altra es com aquest partits es interrelaciones o interaccionen.
Factors que expliquen el nombre de partits que hi ha a un determinat sistema: - raó de caràcter estructural: te a veure amb les clivelles, són el que expressa la diferencia en el si d'una societat, fa que un sistema sigui més plural o més reduït (depenen del nombre de clivelles hi hagi). Si hi ha més hi ha més partits polítics.
- raó de caràcter conjuntural: te a veure amb els sistemes electorals, quan un sistema electoral és un sistema majoritari( és un sistema que no és proporcional, guanya qui té més vots, el cas més clàssic és el del regne unit) ex: eleccions al senat espanyol són de sistema majoritari. Ex: de caràcter proporcional: generals, parlament de Catalunya.
Sistema proporcional. En funció de si un sistema és majoritari o és proporcional, el nombre de partits també varia, si és un sistema majoritari tendirà a que hi hagi un sistema amb pocs partits(2 o 3 partits). Sistema proporcional( Catalunya 6 o 7 partits al parlament). No hi ha un sistema electoral bo, cadascun té els seus inconvenients.
Dos tipus de classificacions ens els sistemes de partits: Primera classificació, sistemes de partits en competència democràtica, competeixen en un marc obert democràtic: - Sistema de partits dominants: de forma continuada obté la majoria absoluta o una majoria reforçada dels vots: es caracteritzen perquè hi ha partits polítics que tenen la majoria absoluta. Exemples de sistemes de partits dominants de majoria absoluta: PP(2000-2004), Felipe Gonzalez UPD (1982- 1999), Jordi Puyol CIU (1984-1998).
- Sistema bipartidisme, hi ha dues forces polítiques en equilibri que es reparteixen la majoria dels vots , acostumen a alternar-se en el poder. Hi ha un excés rotatori en el poder. Exemple: Sistema bipartidista dels EUA.
- Sistema pluralista o pluripartidista: es dona una distribució fragmentaria del vot entre diversos partits sense que n'hi hagi un d’hegemònic. En aquest tipus de sistema pluralista es dona més la necessitat d'arribar a acords i per tant, de fer coalicions polítiques per garantir l'estabilitat del sistema. Dintre d'aquest sistema podem establir una doble classificació: 1-. Funció del nombre de partits: pluralisme limitat o restringit quan al sistema coincideixen 4 o 5 partits i tots ells tenen capacitat de govern, tots poden entrar en un pacte o coalició. Pluralisme Extrem: sistema molt fragmentat en que també totes les formacions polítiques tenen funció de governar, 6 o 7 forces polítiques. Exemple: Israel 2-. En funció de la polarització ideològica: Sistema polaritzat ( hi ha una gran distancia ideològica entre partits, la qual cosa dificulta els acords o moderat existeix una certa proximitat o afinitat ideològica que fa més fàcil la formació de coalicions de govern i alhora tendeix a fer més estable el sistema polític.
En competència restringida: - Sistema de partit únic : aparença democràtica, parlaments, eleccions però sempre guanya el mateix partit. Exemple: Veneçuela.
Sistema de partit hegemònic: monopoli d'una sola organització impedeix la existència d'altres, el mateix estat crea un partit que representa el sistema.
Exemple: partit únic franquista, partit nacionalsocialista nazi. Es un sistema antidemocràtic i autoritari.
El rendiment del sistema de partits a espanya i a Catalunya.
Què és el rendiment d'un sistema de partits? Com li va als partits polítics en un determinat sistema en els partits polítics d'Espanya i Catalunya. Sistema Espanyol bipartidista, i a catalunya sistema pluralista limitat.
En el cas d’Espanya des del inici de la democràcia, la ruptura amb el franquisme provoca un canvi en la cultura política, aleshores l'objectiu fonamental de la transició des del punt de vista dels partits en reforçar el sistema de partits (la democràcia representativa), uns partits forts eren vistos com una garantia d'estabilitat del sistema polític, per no tornar a viure una situació d'inestabilitat política com a la segona república, amb aquest objectiu es fa la primera llei electoral 1977, per habitar l’excessiva fragmentació, el primer objectiu d'aquesta llei era mirar de reduir al màxim la heterogeneïtat del sistema.
A les eleccions del 1977 va guanyar Adolfo Suárez amb majoria absoluta amb un total de 166 escons, fa fregar la majoria absoluta però la diferencia entre UCD i els altres partits va ser molt gran. Després el seguia el PSOE i el partit comunista. En aquelles primeres eleccions guanya un partit amb una gran majoria i restringia la fragmentació, el 20% del total de la representació la van obtenir els PANE, no va haver-hi majoria absoluta però la UCD va governar sense majoria, però amb acords amb el PSOE, i això va garantir l'estabilitat política durant tot aquell període a mes de la gran tolerància de la UCD amb la resta de la oposició i la cooperació amb els partits menors. El sistema es podria caracteritzar com un sistema pluralista.
Les segones eleccions van ser 1979, perquè abans es va elabora la constitució, aquestes eleccions torna a guanyar UCD, hi podríem dir que aquesta etapa té una gran estabilitat perquè no es produeixen canvis, es va produir un procés d’absorció d'alguns partits partits per part dels mes grans. Exemple: la UCD es va menjar tot un seguit de petit partits d’àmbit regional que es van incorporar dins la UC. Als anys 80 aquest model entra en crisi, i Suárez dimiteix i quan succeeix el cop d'estat de Tejero, s'estava debatin la investidura de Calvo Sotelo. La UCD als anys 80 entra en crisi i conseqüentment, el PSOE s'afavoreix d’això i guanya les eleccions del 1982, i l'altre factor va ser la emergència dels PANE a partir del any 1982 amb la creació dels governs autonòmics. El sistema a partit de 1982, el podríem caracteritzar com un sistema pluralista, però quan el PSOE guanya hegemonia es un sistema dominant, i després un sistema pluralista limitat.
PAE: partit d’àmbit estatal.
PANE: partit d’àmbit no estatal.
RENDIMENT DE SISTEMA DE PARTITS: a nivell català i d'alguna CCAA amb presencia dels PANE.
El sistema de partits a Catalunya i altres comunitats autònomes que tenen partits implantats exclusivament aquestes comunitats. Això és degut a dos motius, un d’històric: al llarg de dos segles, la política espanyola a estat condicionada per aquesta famosa clivella ideològica territorial, és a dir, tensions centre perifèria o la presencia en alguns territoris de trets característics de caràcter cultural, lingüístic, històric, amb un dret propi. Aquesta clivella territorial ha tingut una especial significació en alguns territoris (Catalunya, País Basc, Navarra, Galicia).
El segon és el origen de naixement de l'estat autonòmic, quan es creen 17 CCAA. La creació de l'estat autonòmic provoca la creació alhora de subsistemes polítics i de partits en aquests territoris. Aleshores, això incentiva la creació de partits polítics d’àmbit territorial o d’implantació en una sola comunitat autònoma.
La creació de diferents partits d’àmbit no estatal provoca diverses efectes: - - Modificació del marc de la competència electoral: en la mesura que dificulta que hi hagi un únic sistema vàlid per tot l'estat (en eleccions d’àmbit general o estatal o europea, el bipartidisme) influència dels dos grans partits d’implantació en tot l'estat), o pitjors resultats o fins i tot, poden arribar a tenir posicions testimonials o marginals). Exemple: PP, dualització en el comportament electoral.
La presencia en els partits d’àmbit no estatal: exerceix una funció centrifuga, és a dir, l'agenda política esta mediatitzada. Ex: debats polítics lingüístics, procés sobiranista català, planteja qüestions en l'agenda política estatal.
Rendiment en Catalunya, Euskadi i Galicia: Catalunya: En el cas de Catalunya, representació parlamentaria des de Convergència i Unió, inicialment neix com a coalició de partits 1978, a partit d'un protocol de relacions però en canvi es va convertir en una federació de partits a partir del any 2001.(coalicions de partits: és formalitza cada vegada que hi ha eleccions, per tant CIU cada vegada que havia eleccions renovava el seu acord, això tenia conseqüències com qui anava al cap de la llista). (Federació, les decisions les decideix, entre els dos). Format per Unió fundada en 1931, es un dels partits mes antics de la política catalana, unió democràtica te ideologia democratacristiana. Convergència democràtica es va fundar en 1974, el seu líder històric es Jordi Puyol, la seva ideologia es Liberal. Aleshores, els uneix el nacionalisme, que es el seu element en comú.
Es va constituir per a les primeres eleccions, Pacte democràtic, integrat per Convergència Democràtica de Catalunya, liderada per Jordi Puyol, per esquerra Democràtica de Catalunya liderada per Trias Fargas, reagrupament socialista de Catalunya, liderada per Verde i Aldea.
Dues d'aquestes dos forces polítics, van confluir en la creació de CIU, és a dir, la primera vegada al 1979 que van anar junts a les eleccions, la van integrar CDC,EDC i unió Democràtica de Catalunya.
Que va passar amb el reagrupament? se'n van anar amb altees partits i va fundar amb un altre partit PSC.
El PSC neix a l'abril de 1977 com a conseqüència de la fusió de tres forces polítiques preexistents: 1. PSC congres, liderat per Joan Reventós.
2. Reagrupament, Josep Verde i Aldea.
3. Federació Catalana del PSOE, liderat per Josep Maria Triginer.
PSC = (partits dels socialistes de Catalunya).
Esquerra republicana de Catalunya, neix al març de 1931, uns mesos abans d’Unió, per tant neix abans de la República. Guanya les eleccions per majoria absoluta. Neix amb la fusió de tres opcions polítiques. La primera Estat català (Macià), Partit republicà català(Companys), grup de l’opinió (grup de intel·lectuals, de Lluí Vallescà).
No és només la fusió d'aquestes tres sinó que és un partit d’al·luvió(una allau conseqüència de la suma de l’adhesió de moltes agrupacions, casals, ateneus locals, que s'hi van afegir). Que van tenir el seu primer líder Francesc Macià (elegit president de la generalitat 1931 fins la seva mort a 1933 i va ser substituït per Companys).
El PSUC/ iniciativa per Catalunya verds, fundat durant la guerra (1936) producte d'una escissió del PSOE i respon a la lògica dels partits comunistes que apareixen després de la revolució russa a tota Europa. Per això PSUC vol dir Partit Socialista Unificat de Catalunya, aplega tot els corrents de caràcter comunista d'aquells moments. El PSUC va ser el partit hegemònic durant el postfranquisme, partit que va liderar l’oposició al regim de la dictadura sinó que també a l’assemblea de Catalunya (1970), que va néixer per preparar l'esdeveniment de Catalunya.
En les eleccions 1980(primeres eleccions autonòmiques), el PSUC va quedar per sota del PSC, el primer parlament de Catalunya va ser molt fragmentat. Obté una menor representació a la que esperava i al 1987 es reinventa i es transmuta o es converteix en Iniciativa per Catalunya Verds.
ICV= Iniciativa per Catalunya Verds: neix al any 1987, com una organització de signe socialdemòcrata ecologista, i defensa també el feminisme. En els partits comunistes després de la caiguda del mur de Berlín van sorgir canvis, com es la creació de ICV.
L’últim partit amb presencia sempre al parlament català, es el PP(199?), nascut com a aliança popular fundat per Manuel fraga (1976) i es un dels ponents redactors de la constitució de 1978, i que va fundar AP. Que ara es denomina PPC, és d'ideologia liberal conservador i a diferència de la resta de partits concorre electoralment amb el PSOE, es l’únic que te els seus principals òrgans de direcció política a nivell central, per tant es presenta a les generals a altres CCAA però per raons estatuàries els seus òrgans de decisió són centrals.
País Basc: Al País Basc, el seu sistema de partits esta dividit en dos grans eixos: Polarització en dos grans blocs polítics: 1. Un primer bloc format per partits nacionalistes i independentistes(PNV, BIRDU,BATASUNA I SORTU).
2. Un segon bloc de partits constitucionalistes, unitaristes o partits d’àmbit estatal.
(PP, PSOE).
El primer bloc format pel PNV(partit nacionalista basc), fundat en la primera república 1878, per tant es el partit mes antic de tot l'estat. El seu fundador i líder històric, Sabino Exea (sede), Sabino Arana(fundador). La orientació ideològica d'aquest partit és doble, és democratacristiana. El segon partit en el primer bloc, esquerra abertzale (BIRDU,BATASUNA,SORTU).
En altra grup PP I PSE/PSOE.
Gran fractura des del punt de vista social.
Galicia: En el sistema de partits gallecs, la presencia dels PANE és irregular, no sempre hi ha hagut partits d’implantació més gallega amb representació parlamentaria.
El principal que ha governat en majoria absoluta ha estat el PP.
El segon partit situant-lo en l'esfera estatals seria el PSDG/PSOE(Federació del PSOE en Galícia).
I en l’àmbit dels PANE, hi hagut diferents formes polítiques, algunes subsisteixen altres han desaparegut, coalició galega, partit d’orientació nacionalista però alhora venia del naufragi de la UCD era de orientació centrista, moderat. I que amb els temps va acabar nodrit d'ex dirigents d'AP.
BNG(bloque nacionalista galego) és una suma de partits, el més importat UPG (Union do pobo galego)d’orientació i de afiliació marxista tot i que amb el temps a adoptat una certa moderació per afavorir una aliança del PSDG.
Els grups d’interès, grups de pressió i els moviments socials.
Els partits polítics són els principals actors dels sistema són els més rellevants, no els únics, però dins dels sistema polítics conflueixen grups d’interès, pressió i moviments socials que tenen com a objectiu influir sobre els partits polítics, és a dir sobre el sistema de partits per que es adoptin determinades polítiques.
Per tant tindrem grups de pressió, interès en l’àmbit econòmic, cultural, en àmbit social.
La influencia alhora de que els partits i el govern prenguin determinades opcions. A diferencia d’altres països a nivell europeu i mundial, es detecta un grau molt petit d’implantació i d’institucionalització dels grups d’interès i de pressió. Com a conseqüència, això te la seva explicació en la manca de continuïtat Democràtica (dictadura) a dificultat la seva consideració(poder social) i legitimació davant dels poders públics.
Un altre factor és que sovint no han presentat o no presenten un grau d'autonomia prou solida en relació als partits polítics, aquests moviments socials són percebuts com a corretja de transmissió d'un determinat partit.
Quan parlem de grups, el més importat seria els sindicats i la patronal, tenen poca implantació perquè neixen en la democràcia, dèbil institucionalització i se'ls acusa sovint com a corretja de transmissió i això fa que es debilitin com a grups d’interès. Son agents socials i econòmics, interès sociolaborals.
Els mes importants grups d’interès són els que actuen en l'esfera econòmica sindicats, patronals associacions de consumidors, grups sectorials d'empresaris.
Altres grups d’interès de caràcter social, serien associacions de veïns, ONG's, col·lectius de gent gran.
Grups d’interès de caràcter cultural, SAGAE, associacions d'actors, de musics.
Grups d’interès de caràcter confessional, protestants catòlics.
Com intenten influir en el poder polític? - Accions de protesta i reivindicatives (manifestacions, vagues).
Diàleg: negociació i persuasió (intentar convèncer).
Via judicial, judicialitzar el conflicte.
Via financera, finançament (donar diners per a determinades causes).
Quins són els recursos que disposen els grups d’interès ? - Recursos prominents dels propis afiliats,(associats o persones que pertanyen dins les organitzacions amb aportacions econòmiques).
Recursos que consisteixen de la seva presencia en els mitjans de comunicació social (habilitat per presentar propostes.) De la combinació dels recursos materials i econòmics i els mètodes que utilitzi en dependrà l’èxit de la seva tasca.
Què són els Grups de pressió ? - - - Lobbys: són el grup de pressió més clàssic i estan especialitzats en intentar posar en contacte, en connectar, diferents grups socials amb membres o representants de institucions publiques. La seva tasca consisteix en desenvolupar una sèrie de gestions per aproximar els grups socials amb els representants que tinguin interès. El lobbisme en el sistema anglosaxó es professionalitza, els lobbys s’encarreguen de dissenyar campanyes a favor dels seus clients.
Agencies de comunicació, relacions publiques, s’encarrega de dissenyar campanyes públiques de sensibilització al voltat de determinants temes que preocupen a un grup social.
Grup de pressió més institucional, en ocasions administracions publiques actuen de forma gremial o corporativa en les seves funcions intentant influir en decisions que corresponen en altres administracions. Ex: administració publica (ajuntament) decideix boicotejar una decisió política pressa des d'una altra administració i decideix l'ajuntament no executar aquesta decisió.
Què són els moviments socials ? Parlem d'un fenomen molt menys integrat amb fronteres molt més difuses, integren en el seu interior tot un seguit de nuclis com entitats estables, publicacions que utilitzen la xarxa social, col·lectius de caràcter local i que tenen una articulació bastant feble, sorgeix en un moment de determinat al voltat d'una problemàtica i finalment desapareix juntament amb aquesta problemàtica.
Moviment social emergent, 15M, PAH, moviment a favor del 0.7%.
El mètode que utilitzen els moviments socials, esta implícit en la seva definició, utilitzen les xarxes socials, és informal perquè s'autoconvoca en assembles per tant, és un mètode no convencional (no regular).
Característiques: - - Són estructures de caràcter lleuger (poc estable), vigència efímera.
Expressen un rebuig cap a estructures burocràtiques, refús estructures jeràrquiques o centralitzades (moviments acèfals). Per tant, funcionen amb decisions preses amb assemblees. Mètodes de participació directa en assemblees.
Actuen per un moviment reflex, acció/reacció, normalment actuen davant d'una determinada decisió.
Podríem distingir en tres tipus de moviments socials: o Els moviments socials de caràcter o sentit ampli, articulen determinats nuclis que comparteixen una determinada proposta i en cap cas son o constitueixen una organització única ni disposen d'un programa d’actuació. Ex: 15M.
o Moviments de caràcter estructural, aquests moviments perduren al llarg del temps i per exemple un moviment social global seria el moviment antiglobalització, Creació de determinats grups d'estats que acorden les directrius econòmiques a nivell moviment global, aquest moviment apareix cada vegada que hi ha una trobada del G8.
o Moviments monotemàtics o monogràfics, que apareixen vinculats a un determinat objectiu i desapareixen quan aquest objectiu s’assoleix o perd capacitat d'atraure l’opinió publica. Ex: moviment del 0.7 Quina ha estat al llarg de la historia l’evolució dels moviments socials? Els primers moviments apareixen en el segle XX , son moviments de masses vinculats a reivindicacions del moviment obrer. Ex: moviment anarquista, o moviments socialistes Als anys 60 apareixen moviments de signe progressista de naturalesa burgesa de classes acomodades. Ex: maig del 68 (Estudiants apunt d'acabar amb la 5na república francesa), La primavera de Praga(canviar el regim de la URSS) Als Anys 70 i 80 ja no és un moviment de gent que té la vida resolta, sinó que el signe és conversador apareix per primera vegada des de la segona guerra mundial, un cert brot feixista en alguns països (primers moviments neonazis).
Als anys 90, hi ha una gran emergència dels moviments antiglobalització de protesta davant dels excessos a nivell econòmic de les grans multinacionals en el mediambiental, la cultura... Aquest moviments s'acaben convertint en moviment també anticrisi.
ELECCIONS I SISTEMES ELECTORALS.
Què és un sistema electoral ? Conjunt de regles que pretenen disciplinar o regular l’elecció dels representants de la ciutadania elegits en les eleccions. No hi ha cap sistema electoral que sigui neutre, normalment tots els sistemes electorals estan estretament vinculats amb el seu sistema polític, a mes a mes, normalment el sistema electoral acostuma a estar influït pels sectors socials i polítics majoritaris, no es per a minories, d’aquí la rigidesa de la seva reforma, prova d’això és la dificultat de canviar el sistema electoral.
Quines funcions exerceix un sistema electoral ?(en Democràcia representativa).
- - - Funció legitimadora: legitima el poder polític, qui surt elegit rep un encàrrec de formar govern i ostentar el poder polític.
Funció representativa: no d'un determinat col·lectiu, sinó de la voluntat popular (la teoria de la Democràcia, és a dir, hi ha una suma de ciutadans que són els depositaris de la sobirania i a través del sufragi elegeixen uns representants). La suma de ciutadans que poden votar fan cessió de la seva sobirania a favor d'un representant.
Funció de seleccionar unes determinades elits: a través de les eleccions poden triar un grup reduït teòricament capacitades, preparades, habilitades per exercir activitats publiques.
Funció simbòlica: perquè referma periòdicament els valors del sistema democràtic davant de la ciutadania, contribueix o ajuda a generar un sentiment de ciutadania.
Quines són les característiques del sufragi democràtic ? El sufragi democràtic és per definició: universal, directe, secret, lliure i igual.
Què volem dir quan parlem de sufragi universal? El conjunt de la ciutadania, sense exclusions té el dret a vot. Per tant, no hi pot haver raons que avalin la discriminació del vot llevat alguns supòsits legalment taxats(ex: resident estranger que no té la nacionalitat, només pot votar en eleccions locals si hi ha conveni amb el país d'origen).
- Sufragi actiu (poder votar).
Sufragi passiu (que pugui ser elegit per una funció publica).
Què vol dir que el vot és Secret? Es facilita una certa intimitat alhora de votar perquè no hi hagi coacció a que algú voti una altra cosa contra la seva voluntat.
Què vol dir Lliure? : perquè s'ha d'exercir el vot en un determinat marc de drets fonamentals i de llibertats publiques. No hi ha sufragi lliure sense partits, ni si esta prohibit o intervingut el dret de reunió o de llibertat d’expressió. Que els partits puguin competir entre ells lliurament, que hagi eleccions periòdicament.
Què vol dir Directe? : és sufragi directe quan es pot exercir el vot sense necessitar de mandataris ni representants. Ex: primers vots en suïssa es feia a través de representants.
Què vol dir que és Igual ? : vol dir que té el mateix valor, igual vol dir que totes les persones tenen el mateix nombre de vots, tothom pot anar a votar i tothom te vot.
Val el mateix el vot de una persona de un poble de Lleida i una altre de cornella? No és equivalent no pesen el mateix.
Condicions per exercir el vot? (actiu i passiu) Ser major d'edat, nacionalitat(del estat), capacitat mental, no tenir privació del dret al vot.
Causes d'incompabilitat i inelegibilitat: Incompabilitat: una vegada elegit pot ser que després ostenti un càrrec que sigui incompatible. Supòsit sobrevingut. En canvi, pot ser elegit però amb posterioritat no pugui seguir amb els dos càrrecs.
Inelegible: no pot concórrer les eleccions.(ex: tribunal constitucional).
Què és el cens electoral ? Es un registre on figuren inscrites totes aquelles persones que estan en disposició de votar i trobem països on el cens electoral és automàtic(Espanya) i altres d’inscripció prèvia (EUA, França).
De vegades el vot en alguns països es obligatori(holanda) i altres que a mes de obligatori incorpora una sanció el fet de no anar a votar (s'ha acreditar perquè no s'ha efectuar el vot, eleccions regionals a Bèlgica amb sanció pecuniària (econòmica)).
Etapes del procés electoral: 1. Convocatòria de eleccions, correspon al subjecte legitimat. La norma fixa les regles del joc de les eleccions. Exemple: Data de les eleccions, que no coincideixi amb un altre tipus d'eleccions. Convocatòria: acte processal que dóna inici al procés electoral i que en definitiva és l'instrument que serveix per fixar les regles del joc i les garanties. Una de les regles és la data(decret de convocatòria, amb una carrega política molt important).
2. El termini per formalitzar les candidatures: candidatures que poden ser per part de partits polítics, coalicions electorals, agrupacions d'electors, federacions de partits. (agrupació d'electors: gent que vol presentar-se a les eleccions però sense constituir un partit polític, amb el recolzament d’un nombre de signatures per a poder presentar-se i poder formalitzar la seva inscripció) tot això es té que fer durant un determinat termini (15 dies).
3. La campanya electoral: és el període que esta pensat, teòricament, per poder reclamar directament el vot, és a dir, partits, coalicions etc... poden reclamar el vot cosa que no és pot fer fora de la campanya electoral. No només és el vehicle per reclamar el vot i presentar propostes, sinó que a més a més, incorpora un jornada prèvia de reflexió el dia de les eleccions (només en alguns països, abans de la votació).
4. La jornada electoral (la votació): normalment es fa en un sol dia, llevat d'alguns països que com a conseqüència del sistema de doble volta, voten dos dies distints(cas de les presidencials a Xile, que a la primera volta elimina els candidats amb menys votació, hi ha dos voltes). Hi ha un mecanisme important, el col·legi electoral( l’administració elegeix com es reparteixen en districtes proporcionals i els col·legis electorals i designa els membres de les meses electorals. Aquests membres estan elegit per un sistema de sorteig teòricament aleatori, i es fan càrrec d’això els ajuntaments). La mesa electoral es l’òrgan que recepcions i certifica el vot, l’acredita i dona fe. Per això el secretari de la mesa demana el DNI per certificar la identitat de la persona que vota. Al marge de la mesa, els interventors i apoderats de les diferents candidatures tenen dret de registrar un determinat nombre de persones que poden vigilar o tutelar la feina que fa la mesa. La manera de vigilar això és sobretot a l'hora de fer el recompte de vots.
Si no estan d'acord poden formular una reclamació que poden portar als tribunals demanant una impugnació del vots.
*Diferencia interventor i apoderat: el interventor esta acreditat davant d'una sola mesa electoral i el apoderat en canvi en totes les mesas.
5. L'escrutini: vol dir recomptar els vots, sorgeixen problemàtiques amb els vots nuls. No és el mateix que hi hagi 1002 que 1022 vots (element que configura el sistema electoral--> la circumscripció, la barrera electoral (llindar mínim de vots que s'ha d'obtenir per entrar en el recompte). Els vots nuls normalment no es compten només es fa sobre els vots vàlids emesos (tot i que hi ha sistemes que si els recompten).
6. Proclamació dels resultats: es fa una proclamació amb caràcter provisional, no és definitiva perquè poden haver-hi impugnacions de vots i aquesta revisió correspon a la junta electoral (òrgan que no és administratiu, sinó que es jurisdiccional, esta compost per representants del poder judicial, acostuma a haver-hi més d'una instancia. N'hi ha una de zona, una de província i una de central). No és una proclamació definitiva, perquè se li ha d'afegir el vot estranger, aquelles persones que tenen dret a sufragi actiu, no perden la condició pel fet de viure a fora. Poden efectuar el seu dret a vot a través de la legació diplomàtica, hi acostuma arribar aquest vot més tard i s'escruta igual( es vota des de l'estranger en l'ambaixada) i et tens que inscriure a la CERA per ha poder anar a votar a l'estranger.
7. Proclamació definitiva i oficial: li dona validesa la publicació en el diari corresponent (diari oficial de Catalunya o BOE). Correspon als candidats electes proclamats (diputats que no han estat proclamats encara, tot i que no sempre són diputats).
Prometre/ jurar/ acatament: acatar en el nostre sistema, és complir la constitució, tots els càrrecs han de prometre i acatar la constitució.
Acatar implica necessàriament haver de complir el que diu la constitució? No, Acatar és un acte purament formal no implica estar d'acord amb el contingut i la constitució es pot reforma(segons el TC, hi poden acatar per imperatiu legal).
Elements del sistema electoral.
Elements configuradors del sistema electoral: 8. - Barrera electoral  Circumscripció(districte electoral): àrea o àmbit territorial on s'agrupa un determinat nombre d'electors, els quals se'ls atribueix un determinat nombre de representants(escons). Hi ha una variable, que és la magnitud de la circumscripció que determina que un sistema sigui mes proporcional o menys proporcional. En caràcter general és més proporcional una circumscripció gran que una magnitud relativament petita com seria una província.
Matemàticament, no és neutre, que una circumscripció sigui de mida provincial o comarcal que ho sigui de mida estatal.
 Gerrymandering: prové d’un governador dels Estats Units i tenia costum de canviar els límits del districte electoral quan hi havia eleccions. Evitar el gerrymandering és evitar canviar els límits del districte electoral quan hi ha eleccions, perquè no hi hagi alteracions electorals. Això fa que el sistema no sigui neutre.
Tipus de circumscripcions: -  Circumscripció uninominal: d'un candidat, relacionat amb el sistema angles, de sistema majoritari. Un sol nom resulta escollit.
Circumscripció plurinacional: varis candidats.
Circumscripció única: l'electorat de tot el territori, subjecte de votació, és considerat tot ell com a circumscripció electoral. Per tant, no hi ha divisió en districtes, sinó que tot el territori s'equipara a un districte o a una circumscripció.
La formula proporcional: determina la proporcionalitat del sistema.
Quan diem que un sistema és proporcional o poc proporcional? Es divideixen vots amb escons i trobem que sempre hi han factors correctors: el prerrogateig, predetermina un mínim d'escons a províncies petits. El sistema ha de tendir a ser proporcional (llei), però alhora hi ha alguns elements que condicionen aquesta proporcionalitat: o Prorrateig (prorrata) equivalent a proporció. La predeterminació d'un nombre mínim d'escons que normalment serveix per garantir la mínima representativitat d'alguns territoris menys poblats. Etern debat de si hem de privar alguns territoris menys poblats en relació a les zones urbanes.
Forma de la candidatura: - Unipersonal: tipus de candidatura lligat al tipus d'eleccions presidencials.
Candidatura amb llista, diferents tipus de llista: 1. Llista oberta: com la del Senat. Capacitat de que l'elector pugui triar entre diversos candidats.
2. Llista tancada: no hi ha capacitat de triar entre els diferents candidats de la llista. En canvi, hi ha països en que la llista tancada es pot desbloquejar (es poden fer canvis, es pot alterar l'ordre o la prelació.
L'estructura del vot: La manera de emetre o de expressar el vot esta íntimament vinculada a la forma que adopta cada candidatura, podríem distingir tres tipus de vot: 1. Vot únic: més habitual, es dóna en supòsits com el nostre de circumscripcions plurinacionals en llista tancada i bloquejada, i en circumscripcions uninominals amb candidatura unipersonal. L'elector emet un únic vot i per tant no es permet fer un vot múltiple o un vot doble com en altres sistemes.
2.Vot múltiple: l'elector emet o efectua tants vots com escons hi ha disponibles en aquella circumscripció i pot donar com a màxim un vot a cada candidat. Sistema que es dóna en circumscripcions plurinominals on el sistema de candidatura és tancat i desbloquejat i també, en sistemes de llista oberta. Aquest tipus de vot presenta diferents variants: o 2.1 Vot limitat: (cas del Senat, elegeixen 3 de 4 perquè es pugui elegir un candidat de minories. Com és un sistema majoritari, intenta corregir al màxim els excessos del sistema majoritari). Consisteix que per cada demarcació i circumscripció es pot elegir un determinat nombre de candidats, però l'elector disposa d'un nombre més petit de vots que no pas de candidats que es presenten.
o 2.2 Vot acumulatiu: es permet a l'elector votar més d'una vegada al mateix candidat, i per tant cada candidat pot rebre diferents vots.
o 2.3 Vot preferencial: l'elector pot establir un ordre de preferències.
o 2.4 Vot combinat: permet elegir candidats de diferents partits o candidatures sense que sigui rellevant al lloc que ocupa cada candidat en la llista.
3. Vot doble o mixt: combina la possibilitat de votar a candidats en circumscripcions uninominals i alhora permet votar a candidats que figuren en llistes de partits (ex.
Alemanya, meitat en sistemes uninominals i una altra en llistes de partits).
Barrera legal: És la quantitat, que normalment s’expressa en un percentatge dels vots vàlids emesos, o un nombre mínim dels vots vàlids emesos que s'exigeix perquè puguem passar al següent pas, que és aplicar la formula electoral (proporcional o majoritària).
Que es superi la barrera legal, no vol dir, automàticament que tinguis representació, això delimita un altre concepte, el llindar electoral.
Llindar electoral: el nombre de vots que supera la barrera i obté representació.
La formula electoral: 1. Majoritària: suposa que obté la representació aquella candidatura que obté la majoria dels vots. S'aplica per reforçar el poder polític, per donar la màxima estabilitat política als guanyadors o vencedors de les eleccions. És un sistema senzill, és un sistema implantat als països anglosaxons, perquè G.B va ser el primer país en implicar aquest sistema( first fast the post ). Imperen els grans partits.
Dos tipus de sistema majoritari: Majoria relativa: guanya la candidatura que obté la majoria dels vots en una circumscripció i s'emporta tots els escons en joc. Formula més desproporcional perquè desconeix la 2 3 4 5 força política.
Majoria absoluta en forma de doble volta: com el cas de Xile i França. En una primera volta concorren diferents candidatures, només queda la que té la majoria absoluta. En el cas de que no s'obtingui majoria absoluta en la primera volta, es fa una segona volta en la que si que guanya el candidat que obté la majoria relativa, i havent descartat les candidatures amb menys vots. La doble volta serveix per reforçar la legitimitat del vencedor.
2. Proporcional: Formula matemàtica, Hondt era un matemàtic belga. El sistema proporcional tendeix, amb defectes i excessos, a garantir la pluralitat del parlament o de la institució que sigui. Per tant, el que fa es procurar que totes les sensibilitats polítiques o ideològiques siguin presents. A diferencia de l'altre, s'integra en països de llarga tradició democràtica (Europa Continental). Afavoreix el pluripartidisme. Fa que haguem d'utilitzar circumscripcions plurinacionals a diferencia del majoritari.
Hi ha moltes formules proporcionals: - Formula proporcional de majors restes o restes més grans: aquesta formula per distribuir els escons utilitza un coeficient normalment no sempre. (exemples de formules proporcionals majors restes: imperiali, droop, hare) és divideix el nombre de vots obtinguts per cada candidatura per un coeficient que és el nombre de tots d'escons a elegir, es va successivament fent la divisió i es van designant els escons.
Formula proporcional de mitjana mes elevada (hondt, saint-lague), - 1 2 3 4 Partit 1 340000 170000 113333 85000 Partit 2 280000 140000 93333 70000 " 3 160000 80000 53333 40000 " 4 60000 30000 20000 15000 Total: 855000 3% barrera legal : 25650 Antecedents històrics del Sistema electoral: El primer sistema electoral arrenca el 1837 a través d'un sistema de sufragi censatari que es va modificar posteriorment al 1869 i es converteix en un sistema universal masculí. Després es va consolidar amb una nova llei electoral en plena etapa de la restauració 1907.
El 1931, introducció del vot femení que es va poder exercir per primera vegada en unes eleccions legislatives, l'any 33.
En una tercera etapa, el franquisme, que també tenia un sistema electoral tot i que no era democràtic, era corporativista en la mesura que la representació corresponia als diferents terços (terç familiar, municipal i terç sindical). Aquest sistema incorporava la tècnica del plebiscit( referèndum sobre una cosa molt concreta). El sistema electoral franquista elegia els representants per terços i després li donava gran importància als plebiscits.
En una quarta etapa tenim la transició política, les primeres eleccions democràtiques van ser al 77, les segones al 79. Per tant, per les primeres eleccions calia un sistema electoral i es va aprovar una llei preconstitucional, anomenada llei per a la reforma política (llei del araquiri), incorporava un sistema electoral que després es reproduirà a la constitució i al a primera llei electoral a 1984 en aquesta llei tenim tots els elements que configuren el nostre sistema. Que són circumscripció provincial, barrera legal (3%), formula proporcional. En el cas del senat (majoritària i llistes obertes, vot limitat).
L'actual sistema electoral precisa algunes coses més, les 52 CCAA, per tant cada circumscripció provincial té assignat de entrada dos escons inicials, i la resta a partir de dos en proporció a la població. Congrés dels diputats 350 diputats. 104 escons determinats de entrada. Les ciutats autònomes Ceuta i Melilla tenen caràcter de circumscripció, però en canvi només elegeixen un escon cadascuna, la formula és hondt, la barrera 3% i la forma de les llistes és tancada i bloquejada. Finalment una ultima reforma al 2005, introdueix la paritat, sistema electoral amb paritat, es tradueix que en blocs de 5 candidat en cada llista hi ha d'haver dos o 3 dones.
El Senat té un sistema d’elecció mixta, la procedència dels senadors i senadores és a traves de l’elecció en urna i una altre per designació de les CCAA. El senador o senadora autonòmic, representa la comunitat autònoma en teoria. En cada circumscripció s'elegeixen 4 senadors. A les illes més grans elegeixen 3 i les més petites 1. En la elecció per part de les CCAA, és elegeix un senador mínim i un més per cada milió d'habitants.
El nombre o la composició del Senat és variable, en funció del nombre de habitants del país.
La cultura política Podríem definir-la com el conjunt de actituds i pautes de comportament predominants en una societat. Es el llenguatge polític que parla una societat, es a dir, aquells elements que son comuns que identifiquen una societat, la qual cosa no vol dir que com a llengua política no tingui els seus dialectes, per tant podem parlar de subcultures ( expressions minoritàries).
L’ORIGEN: Origen de l'estudi de la cultura política es bastant remot, quan Plató en el seu llibre la república, a traves de Sòcrates amb el diàleg amb diferents personatges de l’Atenes clàssica descriu la societat del seu temps i al mateix temps busca l'ideal de perfecció, esta buscant la cultura política.
Quan toquebille acaba fent un estudi que es un dels orígens del estudi de la cultura política.
Tant plató com toquebille estudien la naturalesa de les institucions polítiques de la seva època i per tant descriuen els costums socials, hàbits, valors col·lectius i lògicament tot això o fan amb un mètode purament empíric i especulatiu, a aprofundint amb el caràcter nacional o idiosincràsia d'un poble.
S'utilitza una tècnica pluridisciplinar perquè aquest anàlisi de la societat o institucions polítiques pren alguns elements propis de l'economia, de la geografia humana, de l'antropologia.
Mes modernament, en ple segle XIX, aquest enfocament culturalista manté aquest caràcter pluridisciplinar, l'estudi de la cultura política d'un país o societat no es una qüestió exclusiva de la ciència política, sinó que fa falta l’aportació de la demoscòpia, de l'antropologia, d'una moderna disciplina "psicologia social", de l'economia. Però aplicant un rigorós mètode científic, la utilització d'un mètode purament científic basat en enquestes i estudis d’opinió.
Els primers estudiosos de la cultura política: dos politòlegs americans: Almond i Verba.
L'any 63 van escriure conjuntament el llibre de l'obra " The civic culture" inaugural sobre aquesta teoria de la cultura cívica, estudien el context sociopolític dels EUA en la segona guerra mundial i arriben a les conclusions a percebre una certa debilitat de les institucions democràtiques, com a conseqüència de l’aparició o emergència del comunisme i la guerra freda, com a conseqüència d'un fenomen com l’aparició de nous estats a causa del procés de descolonització d'aquella època.
CONCEPTE Conjunt d'atributs d'una societat que determinen un seguit d’actituds i de pautes de comportament dominants i majoritàries. La manera d'identificar la cultura política d'un país, es a traves d'enquesta o sondeig d’opinió en que a traves de preguntes induïdes es demana als enquestats quina es la posició que com a individu té al voltant de la política, quins son els seus valors ideològics a partir d’aquí es desprèn una classificació de quins son els perfils que conviuen a l'interior de tota societat, també ens permet descobrir quins son els electors col·lectius que participen la comunitat, en tercer lloc ens ajuda a comprendre determinades reaccions i fins i tot a preveure determinades situacions.
Exemple: davant d'un problema l'individu pot generar un conflicte social, també sabrem si determinades iniciatives polítiques o legislatives seran rebutjades, acceptades o estimades..
Característiques de la cultura política: elements comuns de totes les cultures polítiques que hi ha al món.
1. Les cultures polítiques acostumen a ser molt estables: costa molt canviar-les.
2. Determinats grups socials o contextos geogràfics generen la seva pròpia cultura política (subcultura política).
3. La cultura política es veu influïda o es permeable per els processos de canvi i modernització econòmica. Els canvis econòmics generen ràpidament canvis polítics.
4. Factor generacions, si idealment poguéssim estratificar la cultura política podríem veure diferents canvis en relació al factor edat, aquest factor fa que canviïn.
5. Fet de que en un determinat territori s'hagi mantingut un determinant sistema polític al llarg del temps que hagi contribuït a socialitzar una sèrie de valors.
Exemple: països amb tradició democràtica molt antiga, existència continuada d'un determinat sistema polític en un país.
Dues visions dins del camp de la ciència política. Aquestes dues visions són extremes sobre la cultura política.
  Visió des de la perspectiva del marxisme, que creu o pensa que el que determina la cultura política, son els elements de caràcter material o econòmic. Opinen que l'individu actua per un estímul (rebre una contraprestació), per tant l'individu actua racionalment i té les seves preferències clarament definides a partir de disposar d'un seguit d'informacions sobre els recursos, els mitjans disponibles i els costos de la seva acció. Per tant, si actua políticament ho farà des d'un càlcul egoista servint-se de la política com a cosa instrumental(l'egoista il·lustrat).
Visió que pensa que la cultura ve determinada per determinats valors, costums o creences. Pensen que l'individu guia la seva conducta únicament en funció de determinats valors usos costums convencions (normes socials), i conseqüentment l’acció política que exerceixen aquest individus és normativa, adopta una determinada conducta perquè creu que és legitima, creu que els valors, usos. Li autoritzen a fer-ho.
Procés que segueix qualsevol individu a l'hora d'adoptar una determinada conducta: 1. L’estímul: és aquella propensió adquirida a traves de la socialització, és a dir, aquelles coses que l'individu pensa que són provocades per la realitat que l'envolta. També són aquelles predisposicions que són estables, persistents al llarg del temps no són fruit o producte de la circumstància o d'un determinat episodi. Es tot allò que queda registrar a partir de determinades conductes repetides al llarg del temps.
D'on provenen els estímuls? tenen origen en el mateix sistema polític, en les lleis, institucions, símbols, himnes, partits polítics, líders polítics. Una altra font són les diverses formes d’intervenció política, el sufragi, protestes, manifestacions. I els outputs que generen el propi sistema polític (resposta dels poders públics davant d’una determinada demanda social).
2. El filtre: és un conjunt d'actituds que tenen a veure o be amb una orientació cognitiva, una orientació afectiva, una determinada actitud de rebuig o de valoració positiva o d’indiferència per part de l'individu, orientacions intencionals, és a dir, tot allò que fa que un determinat individu actuï o decideixi no fer res. La font o origen d'aquestes actituds es troba en les experiències personals, en la pertinença a un determinat col·lectiu, la influencia del context institucional.
3. Conducta: actitud política determinada que pren l'individu.
hi ha tres tipus d'actituds o de cultures polítiques: o Cultura política cívica o participativa (Almond Verba), tenir inclinació en el procés polític per a intervenir i fer valdre les seves demandes o necessitats. I això porta a intervenir en el procés polític, a mirar d'influir en la política i en els governs. És una posició o actitud activa. Vol col·laborar a millorar la societat.
o Cultura de súbdit, consisteix en que l'actitud és de mirar captat la realitat que l'envoltat i tot allò que l'afecta als seus interessos, però és poc amant de voler influir en el procés de presa de decisions polítiques. Aleshores, aquest individu acostuma a delegar de la seva responsabilitat en altres persones, és un actor interessat pel món que l'envolta i conscient de les seves necessitats, però no intervé directament.
o Conducta localista o parroquial, vaga referencia sobre el sistema polític, fins i tot, ignoren el seu funcionament i la seva actitud és de total indiferència o apatia davant del sistema polític. És localista perquè s'aferra allò que té més a prop a traves de les relacions interpersonals però no amb les institucions o el sistema polític.
Evolució de la cultura política a Espanya i a Catalunya des de que disposem d'estudis de cultura política.
La cultura política a Catalunya i Espanya (basada en estudis d’opinió diversos, i l’observació). Podem dividir-la en dues etapes a la cultura política més recent.
1. Etapa finals dels franquisme, postfranquisme i transició. La cultura política és un terreny poc explorat perquè no es fan enquestes, de tal manera que els primers estudis d’opinió on es formulen preguntes sobre valors i costums és a partir de l'any 1975. En aquestes primeres enquestes podem entreveure fins a 3 subcultures que coexisteixen o conviuen: o Alienació davant del franquisme, expressa un rebuig frontal en relació al franquisme i això s’expressa en un 25% de la població espanyola d'aquells anys.
o Els afectes del franquisme, 15% que expressa una afecció en termes entusiàstics amb el franquisme, des del punt de vista ideològic.
o La majoria, grup o col·lectiu molt important des del punt de vista numèric mes del 50% de la població que mantenen actituds molt elementals de la política, com a conseqüència de la manca de tradició política durant 40 anys de dictadura, això ho fa compatible amb uns valors modernitzats propis d'una societat postmaterialista, és a dir, la majoria de gent li interessa poc la política, predomina uns certs valors de moderació i esta més preocupar pel seu benestar material que per participar en la política.
2. Etapa de consolidació democràtica. Canvi substancial consistent en el fet de que la població espanyola comença a compartit alguns trets de països amb tradició democràtica, això té a veure amb l’educació, la emancipació de la dona, la apertura del país en altres cultures d'altres països.
Les constants que observem en els diferents estudis d’opinió:   Persistència de valors de moderació, observa en la societat espanyola forts valors de tolerància, voluntat de consens polític i uns certs nivells de pluralisme tenien en compte les diferents clivelles ideològiques.
Cinisme democràtic, grau elevat de acceptació de la democràcia com a millor forma de govern, no apareixen brots feixistes, però hi ha una acceptació generosa i bastant amplia. Però alhora aquesta gent te una actitud molt critica i amb moltes dosis de escepticisme sobre el funcionament del sistema democràtic i les seves institucions.
Valoració de les enquestes, que mereixen determinades institucions o qüestions de l'agenda política:      La memòria històrica (guerra civil), les enquestes i estudis d’opinió a partir dels 70 confirmen que encara el record de la guerra i les seves seqüeles, és molt sentit i present, esta de manera permanent. La major part de la gent vol superar aquesta etapa del passat fins i tot una part associa el franquisme a un rebrot de fenòmens violents i de manera més recent hi ha hagut una certa emergència de recuperar la memòria històrica i buscar una certa reparació per les víctimes i tots els damnificats del franquisme.
Opinió sobre la transició política: la opinió a variat en el temps, hi ha una certa mitificació i hi ha una actitud critica per no haver tancat be certs temes (partit ocràcia representativa per sobre de la participativa, església).
Opinió institucions, els cossos de seguretat sempre surten ben parats amb una valoració positiva en canvi els partits polítics i en menor mesura els governs i els parlaments de una manera mes negativa. Això ho podríem atribuir a la manca de tradició partidista després de molts anys de dictadura, inestabilitat del sistema de partits durant anys, escàndols, fenomen de personificació de la política, abús de tècniques de màrqueting electoral, presencia dels mitjans de comunicació.
Conflicte territorial, antagonisme entre els qui desitgen mantenir l'autonomia política o aconseguir quotes de sobirania, que són aquells que viuen en territoris o nacions històriques i en canvi s'observa el contrari, és a dir, hi ha demanda de creixement de descentralització política, es produeixi un creixement de les opcions sobiranistes i independentistes del país basc després a Catalunya que oscil·len el 19-20%....
Factor religiós o el procés de palatina secularització. Paper decisiu de l’església en el franquisme, el nacionalcatolicisme, això canvia amb la Democràcia amb la declaració de aconfessionalitat del estat això fa canvis en la opinió publica( freqüència en la practica religiosa a l'any 75 el 75% de les persones enquestades freqüentava a l’església cada setmana. Aquest procés de progressiva secularització, a donat lloc a un afebliment de la famosa clivella religiosa, no és un factor preocupant).
Quina és la cultura política dominant al voltant de les qüestions socioeconòmiques? Aquesta qüestió ha tingut un gran canvi en la cultura política existent en els inicis de la Democràcia i en els moment actual. Exemple: mitjans 70, l'estat espanyol era entre el conjunt de països de l’Europa occidental, el país en que hi havia una major proporció de ciutadans que mostrava la seva preferència en les enquestes per la necessitat d'operar reformes en el model econòmic, reformes de manera palatina de tal manera que la proporció entre els qui demanaven canvis o reformes en aquella època al entorn del 80 % i els que volien mantenir l'estat a l'entorn del 8.10 % aquesta xifra va anar pujant als anys 90 es va incrementar gairebé de manera exponencial arribant al 90 %.
Fenomen o causes que indueixen a la ciutadania espanyola a reclamar reformes econòmiques: 1) Record imminent de la rigidesa de les estructures econòmiques heretades del franquisme. Fins l'any 1959 pacte estabilització, espanya comença a sortir progressivament de l'autentica autarquia econòmica i als anys 60 els mercats exteriors, amb sectors com l'economia. Per tant, la necessitat o sensació d'adquirir el mateix nivell de benestar material que la resta d'europeus que estaven mes desenvolupats econòmicament.
2) Una de les constants d'aquest període, la moderació. La majoria de la població es moderada, adopta posicions centrals ( des del punt de vista ideològic). Des de l'inicio transició aquesta moderació és la que porta a reclamar reformes en el model econòmic, no hi ha una opció majoritària per una economia liberal i de mercat. Combinat amb una actitud critica cap a l'ordre social vigent, sobretot cap al funcionament del sistema capitalista.
La gent accepta el capitalisme com al millor sistema econòmic possible.
Van ser majoritàries durant les anys 80 i posteriorment als 90 hi ha una prevalença de la gent que defensa el principi del lliure mercat, de la lliure competència o empresa i per contra s'observa com van disminuint progressivament els partidaris de la socialització dels mitjans de producció de l’estabilització, per tant de la nacionalització ( constitució 78 és un híbrid, agafada de diferents models constitucionals, parla de la planificació de l'economia ).
Anys 2000 opinió fragmentada en tres sectors d’opinió.
- Partidaris de l'estat, paper com a empresaris.
Prefereixen la propietat privada de les empreses.
Partidaris d'una posició intermèdia (economia mixta de mercat).
Aquesta situació varia a partir de 2007 fins a l'actual com a conseqüència de l'impacte de la crisi financera. Davant d'aquest escenari que ha provocat l’erosió del estat de benestar i a provocat retallades. La reacció que s'observa és la necessitat d'un paper encara mes important del estat en l'economia per frenar els excessos de l'economia privada i introduir estímuls en l'economia.
Com s'autoubiquen els ciutadans en l'eix esquerra- dreta(autoubicacio) evolució des dels anys 70 fins ara.
En els primers anys 70 implica que la gent valora molt menys la seva inscripció ideològica a l'esquerra o a la dreta que no pas la identificació amb un partit d'esquerres o dretes. La gent se sent mes d'esquerres o de dretes però no necessàriament s'identifica amb aquells partits que es reclamen d'esquerres o dretes.
El 80% no ho te clar, la resta no arriba al 20% La evolució de la autoubicació:    La gent que es declarava d'esquerres o de dretes és bastant estable, no ha variat.
El segment de població que té la majoria és el centre polític. El 41% al 1977 la gent s'ubicava en l'esquerra centre. Això varia a mitjans dels anys 80, que hi ha una certa basculació de preferència cap al centre esquerra, l'any 82 guanya les eleccions per primera vegada el PSOE.
La gent ja no té tan en compte les ideologies socioeconòmiques per definir-se de dretes o esquerres, sinó que són altres variables com la valoració de institucions democràtiques( partidari de un govern fort, no sap si es de esquerres o dretes però es situa clarament de dretes, partidaris del franquisme també, i altres a favor de un alt nivell de religiositat. Per contra dels que defensen la homosexualitat o la despenalització del avortament, divorci s'identifiquen clarament d'esquerres).
En el moment actual, té més a veure amb la defensa de el que podríem denominar valors postmaterialistes ( les necessitats materials les te cobertes, aquest concepte es obra de Inglehart), valors postmaterials: els preocupa l'escalfament global, el desenvolupament del tercer mon, drets dels animals, la formació personal i la seva realització personal, reclamació de la participació política.
Com ha evolucionat el Interès (la participació) per la política:   Anys 80 i 90 la competència cognitiva, el nivell de coneixement i la familiaritat amb el sistema democràtic, era mes aviat escàs. La prevalença dels que no saben res del sistema arriba al 20%, aquesta situació a canviat molt, el nivell de coneixement amb el funcionament del sistema a evolucionat. Però en canvi, la valoració sobre la eficàcia de la participació política (la rellevància de la participació), es a dir, la percepció de la gent al final dels 80 i 90 ha anat baixant progressivament.
L’interès en general per la política durant els anys 80 i 90, aquest interès estava xifrat en un 40 % de la població, però aquest percentatge a anat baixant progressivament des del moment de la transició fins ara hi han hagut successos que han fet que això canviï (deriva del PSOE als finals del 80, corrupció, crisi econòmica, recessió econòmica). Aleshores aquest desinterès ha convertit en un creixement fenomen de desafecció política (ha anant en paral·lel de mostra de rebuig de la política a traves de formes poc convencionals (vagues generals protestes, mobilitzacions diverses) fins al punt que s'estima que cada any el ministeri interior ha autoritzat 10.000 protestes en tot l'estat.
 Alhora de valorar l’interès per la política no manifesta el mateix comportament determinants segments de la població. En funció del nivell educatiu, els que tenen mes estudis es manifesten mes interessats. Pel que fa el gènere, els homes manifesten mes interès en una proporció 60-40 que no pas les dones. La gent gran i de mitjana edat a partir dels 45 manifesten mes interès que els joves.
PODER LEGISLATIU Disposen de parlament, assemblees legislatives, cambres sota diferents denominacions que son l'espai públic on es dirimeixen les pretensions o les demandes de cada grup social. Allà on es prenen decisions polítiques importants que afecten el seu dia a dia, sobretot decisions de caràcter legislatiu.
Aquest fenomen comú a tots els sistemes democràtics contemporani des de la segona guerra mundial o des de la post guerra mundial ha entrat en crisi en la mesura en que la importància simbòlica que havia tingut històricament el parlament s'ha anat perdent perquè s'observa una pèrdua real de la capacitat de decisió sobre les polítiques publiques, perquè hi ha un desplaçament de l'epicentre polític cap al govern o cap a l'executiu perquè el poder econòmic té molta importància(grans multinacionals manegen un capital supero al PIB d'alguns estats). Exemple: Google té més capital que Portugal. Fenomen que fa que els parlaments entrin en crisi.
Quina es la funció bàsicament que se li atorga als parlaments ? - funció legislativa.
funció d'impuls i control.
El parlament és un òrgan d’elecció popular, això és així perquè si el parlament representa la ciutadania més bé o més malament, si els seus membres ostenten aquesta funció representativa, el seu caràcter electe esta clarament justificat. Es una cambra representativa però també els sistemes electorals no són neutres per tant depenent del sistema tindrem una determinada configuració del parlament.
Els parlaments són cambres representatives però elegides per un determinat mandat, per tant, es renoven periòdicament, aquesta renovació oscil·la cada 4-5-6-7 anys.
Finalment dins del caràcter electiu del parlament, també sabem que a vegades es dissolen, no només per causes naturals (eleccions per finiment del mandat) hi ha molts sistemes que preveuen la potestat discrecional del govern perquè acabi el mandat abans del termini fixat. Hi ha sistemes que a més a més permeten que un parlament es dissolgui a instancies del govern, de manera discrecional. Una de les excepcions són el sistema català o espanyol el cap de govern pot dissoldre les corts quan vulgui.
Composició dels parlaments: - bicameral unicameral La segona cambra té un origen aristocràtic, per tant és un sistema anacrònic o del antic regim.
La cambra dels lords existeix des del segle XV, aquesta cambra representava el poder reial i la aristocràcia, per tant, els privilegis de una determinada casta.
En molts estats compostos o descentralitzats hi ha una segona cambra el senat que representa els governs o parlaments de cada territori, per tant les constitucions de cada estat atribueixen un seguit de poders per corregir unes determinades decisions que prenen el govern central tenint en compte els interessos territorials.
Tipus de sistemes bicamerals: Bicameral asimètric o imperfecte: les funcions de la cambra baixa són moltes més.
Bicameral simètric o perfecte: les dues cambres tenen les mateixes funcions o poders.
La cambra baixa adopta diferents denominacions segons el sistema. Hi ha sistemes són és diu solament parlament, altres on es diu assemblea legislativa, el congres dels diputats per raons històriques. La cambra baixa ostenta funcions i poders més importants, és un òrgan col·legiat, amb caràcter plural que obliga a tenir una estructura encapçalada per un president, òrgans de govern, mesa, i òrgans polítics, la junta de portaveus.
El president: la seva funció és moderar els debats, és el responsable de la ordenació dels debats, interpreta el reglament, la màxima funció representativa del parlament, màxim responsable de la gestió interna (pressupost, materials, personal).
Mesa: admet a tràmit iniciatives, qualifica la iniciativa(la examina).
Junta de portaveus: és un òrgan que aplega o reuneix a representants de cada grup parlamentari i fixa les ordres del dia. L'ordre del dia. Quines qüestions tenen que ser debatudes pel parlament.
Grups parlamentaris: conjunt de diputats i diputades que independentment, del partit coalició i federació, s’agrupen per la defensa de determinats objectius comuns. La seva denominació no té perquè coincidir amb el nom del partit. No coincideix necessàriament els diputats electes amb les sigles d'un partit. Els diputats no adscrits o sense grup s'inscriuen en el grup mixt.
Tots els sistemes, tenen els seus paràmetres no qualsevol nombre de diputats pot formar grup parlamentari. 5 diputats que sempre hi quant tinguin el 15 % dels vots en cada circumscripció en la que es presenten.
Quina és la influència que té el poder legislatiu sobre el Govern? Modernament, els sistemes parlamentaris han comportat un trànsit del principi de separació de poders rigorós cap a un principi de col•laboració de poders. Actualment, el Parlament influeix de forma decisiva, exerceix la funció legislativa i pressupostària.
Influència del poder legislatiu al poder executiu • Parlament intervé de forma important el procediment legislatiu, li correspon aprovar o rebutjar les iniciatives legislatives que provenen del Govern. No hi ha poder de codecisió entre el cap d’Estat i el Govern.
• Parlament controla i impulsa l’acció del Govern. Aquesta facultat de readreçar correspon al Govern.
• Parlament intervé a l’hora d’avaluar: o La idoneïtat de molts alts càrrecs que anomena el Govern: no sempre la potestat de l’executiu a l’hora de nomenar els càrrecs és una facultat absoluta (heiling).
o Distinció entre òrgans generals i no-centrals de l’estat: intervé el Parlament a l’hora d’examinar un determinat candidat al càrrec. (EXEMPLE: +òrgans constitucionals, pertanyen a tothom, ex. Tribunal Constitucional).
o Efectua el seu nomenament: aquest és per majoria qualificada, si s’arriba a dos terceres parts és, a més, reforçada. (EXEMPLES: càrrecs com síndic de greuges, síndic de comptes, etc. càrrecs constitutius i estatutaris.) es fa així per obtenir la legitimitat.
• En els sistemes parlamentaristes el Parlament intervé en el moment de l’elecció de cap de govern a través d’un procés específic anomenat investidura.
La relació fiduciària entre el Parlament i el Govern, aquest correspon a una majoria dins del Govern.
Alguns sistemes parlamentaristes no fan investidura, sinó que s’elegeix o directament pel vot dels ciutadans (EUA) o elegeix el cap del partit amb més vots. Aquests últims fan independents els poders.
• En el moment de la dissolució del Govern, la potestat excessiva per part del cap de govern (dissoldre les cambres), per contrarestar això com a mecanisme d’equilibri el Parlament fa una moció de censura.
Corts Generals El model parlamentari espanyol és bicameral imperfecte o asimètric. Des del punt de vista empíric, s’aproxima al model del sistema majoritari, on concentren tot el poder en una sola cambra. Aquí la cambra baixa realitza gairebé totes les funcions imprescindibles per a tot el sistema.
Per què és un sistema bicameral imperfecte? 1.
Any 1978: ningú sabia com es composaria l’Estat, per això la Constitució espanyola no nomena les Comunitats Autònomes. Cada territori que vol autonomia política la demana. El disseny del Senat, al no estar en les Comunitats Autònomes delimitades, no té un poder determinat. Per la Constitució espanyola és un problema d’origen.
2.
Esdeveniments succeïts a partir del 1978: amb l’aprovació de la Constitució espanyola s’altera però resulta que aquesta ja havia consagrat com a unitat territorial a nivell electoral i la Llei electoral és la província.
3.
Com a conseqüència: d’aquesta vaguetat del disseny autonòmic, diferents Estatuts d’autonomia van preveure l’elecció de representants de la Comunitat Autònoma en el Senat, amb la qual cosa resulta que el Senat ja no és una cambra territorial en que una part dels seus membres són de base electiva, que s’escullen a les urnes, sinó que a més a més una part dels seus membres s’escullen a diferents autonòmics. Això és un sistema híbrid de doble legitimitat que desnaturalitza el Senat.
Les Corts Generals són un òrgan constitucional de l’Estat i integrat pels representants del poble. Per això la Constitució espanyola utilitza aquesta formulació les funcions que realitza són pròpies d’un poder legislatiu: 1.
Legislar.
2.
D’impuls i control del Govern a fer una cosa.
3.
Pressupostària.
Característiques o naturalesa de les Corts Generals segons la Constitució espanyola.
• Representativitat: representen el poble espanyol, per tant les seves decisions també. És com si es fes un referèndum diari. Per tant, les lleis són autoimposades per la comunitat sobre ella mateixa a través de la figura d’un determinat representant.
• Caràcter deliberant: és a dir, s’entén que les Corts Generals han d’examinar de forma atenta i detinguda els pros i els contres de qualsevol decisió i per tant, a través del debat que es diu contradictori d’opinions, acaben adoptant la decisió de forma raonada.
• Inviolabilitat: perquè tinguin llibertat d’expressió sense comissions durant el seu càrrec i perquè no estan subjectes a responsabilitat (l’única és en termes polítics, la responsabilitat política, el bon comportament, sinó, castigar correspon als votants que tenen la responsabilitat política).
• Continuïtat: no pot desaparèixer, només quan acaba el mandat. La Constitució espanyola estableix els períodes en que haurà sessions per a que no es salti aquest principi (s’anomenen vacances parlamentàries) i en els que si (períodes ordinaris).
Funció legislativa.
El Parlament aprova:   Les lleis ordinàries.
Les lleis orgàniques: formals, aprovades per majoria absoluta, o materials, reserva de la Constitució espanyola determina quines són les matèries de ser aprovades; afecten a drets fonamentals, Estatuts d’Autonomia o les que determina la pròpia Constitució.
 El decret llei: norma d’urgència pensada per regular supòsits d’extrema necessitat.
 El decret legislatiu: té dos funcions: o Refosa de textos: el fa el Govern. Integra unes normes amb altres i depuren les que no valen. No té capacitat per alterar la norma.
o Crea lleis de bases: s’autoritza al Govern a fer la llei. El Parlament fica unes directrius (les bases) que inspiren al Govern per fer el decret legislatiu.
Que existeixin aquestes possibilitats no vol dir que no intervingui el Parlament (en el decret llei, per exemple, el Parlament fa un procés de convalidació i en el decret legislatiu es fa un control del mateix a partir d’un debat). El parlament sempre ha de donar el vist bo.
Funció pressupostària.
Només una llei del Parlament tindrà la facultat d’assignat amb càrrec el tresor, diferents recursos econòmics, de tal manera que la llei pressupostària implica una autorització expressa perquè qualsevol autoritat o funcionari pugui realitzar una determinada despesa.
En ocasions també es poden incrementar els crèdits o fer acords de no-disponibilitat que també s’han de fer per llei del Parlament. Per tant, el pressupost suposa una autorització expressa perquè es pugui disposar d’un seguit de recursos econòmics.
El pressupost des d’un punt de vista polític és l’expressió xifrada o comptable de quina és la orientació o directriu política d’un Govern. Si orienta la seva acció política a potenciar àrees de caràcter social, lògicament les partides referides a l’Estat del benestar, l’educació, tindrà reflex d’això.
aquesta regla general de que el pressupost suposa una autorització de la despesa, té una excepció en el cas espanyol regulada en l’article 65.1 de la Constitució espanyola referent a la Corona, que estableix que en cas de que el pressupost de la casa reial hi hagi un privilegi constitucional, la casa reial rebrà una assignació global en partides i, el més important i criticat, no podrà ser susceptible de ser controlat o fiscalitzat pel Parlament.
Funció potestat tributària.
L’article 133 de la Constitució espanyola estableix la Potestat Tributària originària, on diu que tots els tributs han de ser creats per llei. El seu origen està en les Corts de l’Edat Mitjana La funció legislativa: Funció pressupostaria, suposa que només una llei del parlament tindrà la facultat de assignar amb càrrec el tresor o l’erari públic, diferents recursos econòmics de tal manera que la llei pressupostaria implica una autorització expressa perquè qualsevol autoritat o funcionari pugui realitzar una determinada despesa. En ocasions també es poden incrementar crèdits o fer acord de no disponibilitat que també s'han de fer per llei del parlament. Per tant, el pressupost suposa una autorització expressa perquè es pugui disposar d'un seguit de recursos econòmics.
Que es el pressupost? de el punt de vista polític és expressió xifrada o comptable de quina es la orientació o les directrius polítiques d'un govern. Si orienta la seva acció política a potenciar àrees de caràcter social, lògicament les partides referides a l’estat de benestar, educació.. Tindran un reflex d’això.
Aquesta regla general de que el pressupost suposa una autorització de la despesa, té una excepció, en el cas de espanya l'art. 65.1 CE (la corona, estableix que en cas de que el pressupost de la casa reial hi ha un privilegi constitucional la casa reial rebrà una assignació global en partides, i el mes important i criticat que no podrà ser susceptible de ser controlat o fiscalitzat pel parlament.
Potestat tributaria, article 133 CE estableix que la potestat tributaria és originaria, que tots els tributs han de ser creats per llei i té origen en la reminiscència pròpia de les corts de l'edat mitjana, perquè servien per autoritzar el rei un cop a l'any o cada dos que podia fer us de diners o imposar algun tipus de tribut al poble.
Potestat d'impuls i control del govern: el parlament de la facultat de controlar o dirigir la acció política del govern. Varies formes de control i impuls, que es poden dividir en aquelles que suposen una exigència de responsabilitat política: moció de censura, qüestió de confiança.
- les que no suposen una responsabilitat política: preguntes, sol·licitud d’informació, interpel·lacions, comissions d’investigació, compareixences.
Moció de censura: - implica fer caure el govern.
és constructiva.
legitimats una desena part o dos grups parlamentaris.
se substancia, amb un escrit de sol·licitud on s'exposen els motius, demanant un nou candidat, i el seu programa alternatiu. Majoria absoluta per aprovar-la i sinó esperar 48h i després es necessita nomes la majoria simple.
Qüestió de confiança: El presenta el cap de govern.
Quan el govern se sent en un determinat moment qüestionat a nivell d’opinió publica o perquè no reuneix prou majoria en el parlament per tirar endavant les seves iniciatives.
Quan el cap de govern reclama suport explícit a una determinada iniciativa política de particular transcendència política. Presenta la qüestió de confiança que podrà superar amb la majoria simple.
Preguntes: Demana al govern una informació concreta i tothom té accés a la resposta per part del govern. Caràcter oral o escrit i te publicitat. La pregunta oral primer és per escrit, té 2.5 min per a formular la pregunta i la replica. Debat contradictori o ràpid. pregunta escrita mereix una pregunta escrita, el problema que té és que les preguntes a vegades no es contesten. Dintre de les preguntes orals hi han de diversos tipus:    la que es dirigeix al cap de govern, en el cas del senat no tots els grups poden preguntar en cada sessió sinó que s'estableix un sistema de torns. En el parlament de Catalunya, cada portaveu pot preguntar al president de la generalitat.
la que es dirigeix a ministres i membres del govern.
Preguntes orals en comissions dirigeixen a membres dels govern, mai al cap de govern.
Interpel·lació: - pot acabar en moció.
és més general que la pregunta.
- amb la interpel·lació es demana al govern el seu criteri de capteniment o de comportament al voltant d'un tema.
la moció subsegüent de la interpel·lació, és una proposta de resolució com a conseqüència del debat d’interpel·lació, insta al govern a fer una determinada cosa, la interpel·lació es un debat general que orienta la política del govern en un determinat sector. La moció és un acord que obligarà al Govern a fer una determinada cosa, la moció a de ser concloent amb el contingut de la interpel·lació, sinó no s'emet a tràmit. ( condició necessària per a la presentació d'una moció subsegüent).
Com funciona el procediment legislatiu El procediment legislatiu es pot dividir en tres fases: 1. Fase de iniciació: com s'inicia el procediment, necessita delimitar quins son els subjectes de la iniciativa, i en aquests sentit hi ha diferents subjectes amb legitimació activa, d’acord amb l’article 87: els subjectes són govern, les corts( dins del Congres: 15 o ve un grup parlamentari, parlament de Catalunya: 5 diputats o un grup),el portaveu subscriu la iniciativa, en el cas del senat es necessiten 25 senadors o un grup parlamentari de senadors). Iniciativa legislativa popular(500.000 signatures a nivell estatal, a nivell català 50.000, s'exclou reforma constitucional i matèries reservades de llei orgànica, lleis orgàniques, normes de caràcter tributari, les que afecten a relacions internacionals i les que afecten a les prerrogatives com el dret de gracia o també anomenat indult.
També pot presentar proposicions de llei, els parlaments o assemblees legislatives de les CCAA (art.87 CE, amb proposició de llei davant del congres dels diputats o be poden demanar al govern que sigui aquest el que presenti una determinada iniciativa legislativa). Els parlaments autonòmics anomenen fins un màxim de 3 parlamentaris (comissió parlamentaria) per defensar una proposta de llei en el congres dels diputats.
2. Fase constitutiva: es divideix en tres fases mes: - fase d'inici: sempre correspon conèixer la iniciativa legislativa en primer lloc al Congrés dels diputats, (important perquè altres sistemes bicamerals és diferent si la iniciativa es sustentava en la cambra baixa o en l'alta).
- fase d'estudi debat i adopció del text legislatiu: la tramitació comença amb la presentació de la iniciativa en el registre i seguidament, l’òrgan que ha admetre a tràmit és la mesa que té la funció de comprovar que la iniciativa compleix els requisits des del punt de vista material i subjectiu(la persona o el subjecte esta legitimat per fer-ho). El que no pot fer la mesa del Congres és entrar a analitzar el fons de la iniciativa, tot i que en alguna ocasió han inadmés una proposició per creure que es inconstitucional.
ex: pla ibarretxe, va provocar que es propongues un recurs davant del TC(funció que li correspon únicament al TC).
Qualsevol acord de la mesa és susceptible de rebatre en un recurs d’empara davant del TC.
Recurs d’empara: recurs en defensa o davant de la lesió d'un dret fonamental.
Seguidament el tràmit necessari és la publicació en el butlletí oficial corresponent. És un element fonamental per donar garanties al procediment, perquè permet presentar esmenes corresponents i dóna publicitat de l'inici del termini.
Tipus d'esmenes davant de la iniciativa legislativa: Esmenes a la totalitat: hi ha esmenes de retorn( l’esmenen considera que se li ha de retornar exactament igual que com la ha presentat, demana al Congres que no la consideri) i una altra amb text alternatiu(no implica retorn íntegrament, sinó un text diferent, l’esmenen proposa un redactat diferent o alternatiu per aquella matèria), després d’això es fa el debat de la totalitat, on l'esmenat si hi és, defensa la seva esmena de retorn o de text alternatiu, si prospera l'esmena de retorn, la cambra decideix tornar la iniciativa al govern. Si prospera l'esmena de text alternatiu, es substitueix el text, però després d’això es presenta un nou termini d'esmenes per a canviar l'articulat del nou text.
I seguidament una vegada rebutjades les esmenes de retorn, i tenim esmenada l'articulat o no a una iniciativa legislativa hi ha dos supòsits: 1. Si es tracta d'un projecte de llei , per tant el seu titular és el govern, directament passa al seu debat en comissió. Té preferència, els seus projectes van per davant de les proposicions de llei.
2. Si es tracta d'una proposició de llei (iniciativa que presenta un grup parlamentari, diputats..) s'ha de procedir a fer el que es coneix com a debat de la presa en consideració, és a dir, el govern te un privilegi.
Esmenes de l'articulat Iniciativa estudiada en comissions, la comissió que correspongui rebrà el text legislatiu i a qui correspon nomenar una ponència, és a dir, en el si de la comissió legislativa corresponent es el primer que es fa una ponència és un òrgan col·legiat de caràcter temporal i acèfal no hi ha direcció, en que hi ha una representació mínima de cada grup parlamentari. Cada grup designa màxim de 3 diputats que normalment són experts en la matèria.
La ponència examina les esmenes presentades, i valorades per la ponència.
Com la ponència respon a l'esquema ? Té vot ponderat i pot recomanar (acceptar) esmenes o rebutjar-les, les esmenes que són recomanades s'incorporen al text de llei, les no recomanades queden vives per la seva discussió o debat posterior per la comissió.
Acabada la fase de discussió de la ponència, el text més les esmenes recomanades, mes les no recomanades se’n van directament en la comissió i la comissió constitueix una nova fase que discuteix sobre les esmenes no recomanades i per tant, la comissió pot novament estimar o no acceptar aquelles esmenes.
L'informe: text legislatiu+ esmenes recomanades+ no recomanades. Porta tancada, mes tècnic.
Dictamen de la comissió: reflecteix l'informe de la ponència. Porta oberta, vol veure les posicions dels grups i és debat esmena per esmena, molt mes informal.
Tant l'informe de la ponència com el dictamen de la comissió és publica en el butlletí corresponent.
L'ultima fase es el seu debat en ple, hi ha que distingir que hi ha lleis que tenen que anar necessàriament a ple (dictamen de la comissió, lleis orgàniques), i també moltes lleis que acaben la seva vida en comissió per tant per descarregar el ple que te altres funcions es decideix que la comissió actuï en seu legislativa plena, que la comissió faci el que pot fer en ple.
Fase de la intervenció del senat: el butlletí oficial de les corts publica el text, i l'envia directament al senat, procediment idèntic, amb petits canvis com la reducció dràstica del termini. Especialitats: esmenes(les esmenes que es poden presentar al senat son l'esmena de veto(equivalents a les de totalitat)nom=reminiscència de cambres territorials, no es veto perquè el Congres el pot aixecar, i l'articulat.
Supòsit sense esmenes de veto ni d'articulat: s'aprova la llei automàticament.
Supòsit amb esmena de veto: podem passar dues coses: prospera el veto i torna la llei al congres i el congres pot aixecar el veto amb una majoria simple.
Si al senat no prospera el veto hi ha esmenes a l'articulat, segueix la seva tramitació, ponència, comissió i ple.
El senat aprova i ho publica en el butlletí.
Finalment el Congres nomes vota les esmenes del senat. Si vota en favor s'incorpora i sinó es torna al text original.
3. Fase de integració: la llei s'integra en l'ordenament jurídic. Aquesta fase d’integració te tres fases: - - fase de sanció: intervenció del rei. La sanció correspon a la signatura del rei, que evidentment estem davant d'un acte degut, acte reglat, no pot negar-se a firmar.
Reminiscència històrica de l'antic regim.
fase de promulgació: es quan després de la signatura el cap d'estat mana que es publiqui la llei, art.91 CE.
fase de publicació: es molt important, per la seva garantia formal i la vacatio legis. En caràcter general una llei entra en vigor als 20 dies de la seva publicació, llevat de que la pròpia norma tingui un termini distint (entrada en vigor a l’endemà si la llei o diu, si no diu res 20 dies).
EL GOVERN O PODER EXECUTIU Es el braç de l'estat amb capacitat d'executar accions de fer complir les lleis i també un òrgan especialitzat en les seves funcions per evitar la discrecionalitat en la publicació de les lleis. Històricament el paper del poder executiu a anat creixent i formant estructures institucionals de suport, assessorament, mes quan ha anat assumint sobre tot en l'estat social o del benestar, funcions rellevants per exemple matèria educativa, de salut o de serveis socials, seguretat social, cultura...
Quines son les seves funcions: 1- iniciativa política principal, no exclusiva. Vol dir adaptar mesures de tot tipus legislatives, de pura gestió decisions per intentar resoldre diferents conflictes o per elaborar determinades polítiques publiques.
2- al govern li correspon la tasca de supervisió, direcció i coordinació, de serveis òrgans (agencies, empreses publiques, instituts) que son els encarregats de executar les polítiques que abans em mencionat.
3- el govern ostenta la representació simbòlica de la continuïtat de tota comunitat política fins al punt que allà on no hi ha govern es considera un estat fallit.
4- gestiona les crisis de qualsevol tipus, hauria de donar resposta immediata per resoldre crisis.
5- donar satisfacció o resposta a les demandes socials a traves del contacte directa amb la ciutadania, i aquest contacte directa se li atribueix a la administració publica.
Les diferents definicions de govern Es considera que el terme govern és un terme amfibològic(te mes d'una excepció, o diferents significats). Primera definició govern (en minúscula), parlem de la governança, que es la direcció o el lideratge de una determinada comunitat política sigui un estat, regió o fins i tot municipi. Aquesta governança es fa a partir d'un entramat institucional que es en segon lloc el que coneixem com a Govern, en un doble sentit, tan funcional com orgànic, com a Govern entenem tant el que es òrgan executiu màxim com l’administració que d'ell en depèn. En tercer lloc també s'utilitza el terme govern per designar sovint ral màxim òrgan del poder executiu ja sigui el cap d'estat, el cap de govern i en ocasions hi ha òrgans executius col·legiats com el consell de federacions (suïssa).
El paper de l'executiu en l'actualitat es un paper molt mes decisiu o determinant que en el context de l'estat liberal, això te a veure amb el desplaçament progressiu del nucli central del procés de presa de decisions des de el parlament cap l'executiu, com de la necessitat de dotar de la màxima estabilitat de govern. El segon factor es la irrupció del estat social o el estat del benestar, aquest es un fenomen molt mes posterior, parlem del estat de benestar sorgit del consens de la postguerra de la segona guerra mundial, suposa un increment de la complexitat de les tasques o decisions assumides per el estat.
Necessitat de donar satisfacció davant els problemes o crisi que poden anar sorgint, com a conseqüència de la necessitat d'acumular coneixements necessaris per donar resposta cada dia mes a les demandes o necessitats socials mes concretes de la ciutadania. A mes a mes, estat social incorpora un factor que es l'intervencionisme a diferencia de l0estat liberal, l'estat no es neutral sinó que tenim un estat protector dels drets socials per una banda i per l'altra intervé alhora de planificar o regular l'activitat econòmica.
Tipus de govern que es coneixen: 1. Executiu monista: associat als sistemes presidencialistes, tot i que hi ha excepció en els règims denominats semipresencialistes. Davant d'un govern d'un sol òrgan que es la presidència de la república.
Aquest òrgan acumula totes les funcions i la figura del cap de l'estat es qui exerceix les funcions de cap d'estat i cap de govern. Es una figura elegida directament a les urnes per sufragi i el fet d'acumular totes les funcions executives vol dir que anomena els seus secretaris i membres del govern però aquests no formen entre si un òrgan executiu col·legiat.
Cas de sistemes semipresidencialistes (francès) a partir de la constitució de la cinquena república.
La diferencia és que el semi hi ha un govern o un òrgan col·legiat el que passa es que en aquest supòsit el president de la república té facultat de nomenar al cap de govern a diferencia del sistema parlamentari en que el cap de govern l'elegeix el parlament.
2. Executiu dual: separem el poder executiu en dues esferes diferents: 2.1 cap d'estat, te una funció simbòlica o representativa pot ser de dos tipus: 2.1.1 president de la república electe (italià, Portugal).
2.1.2 monarca hereditari (monarquia constitucional o parlamentaria).
2.2 cap de govern, que ostenta funcions plenament executives.
Funcions d'un cap d'estat: Ostenta una funció representativa o simbòlica, les constitucions li atorguen la funció d'arbitratge, conciliació o de mediació entre els diferents poders de l'estat. És el cap visible de la representació exterior de l'estat, funció purament testimonial.
Competències purament formals i reglades actes deguts purament formals(proposar al nou cap de govern, sancionar i promulgar les lleis, acte de declarar la guerra). En els sistemes semipresidencialistes se li atribueix alguna més nomenar el cap de govern i dissoldre parlament. El cap de govern, no és responsable políticament dels seus actes, en termes polítics, civils o penals.
La durada del mandat en el cas del cap de l’estat: quan és president de la república són un mandat limitat o taxat de 4-5-6-7 anys, hi ha sistemes que limiten els mandats, per exemple dos mandats(EUA, França), en un sistema de monarquia parlamentaria és vitalici.
El cap de govern és un primus inter pares, és membre de l’òrgan executiu col·legiat, en segon lloc és elegit directament pel parlament en tant que s'estableix una relació de confiança del legislatiu i de la mateixa manera que li dona la confiança i li pot treure.
Principals funcions del cap de govern: Lidera o dirigeix les polítiques publiques que executen el govern, proposa i designa lliurement els ministres, i té la facultat de dissoldre el parlament i convocar eleccions. Si és responsable dels seus actes, encara que els sistemes varien hi ha en que es necessita autorització parlamentaria i altres que no. En el cas espanyol, el president i els ministres nomes poden ser inculpats prèvia autorització del parlament. Una altre funció important,és exclusiva del govern, presentar el projecte de pressupostos (exclusiva del cap del govern), una manifestació més del privilegi de l'executiu en relació del legislatiu.
També comparteix amb el parlament la potestat de presentar lleis per a la seva aprovació. Finalment, l’ultima funció important és la direcció de l’administració, el govern té una excepció l’estructura i entramat, per tant, és el cap de govern qui té la direcció màxima o suprema de l’administració.
Sistema polític espanyol: L'antecedent més remot és a l'antic regim, on els diferents monarques tenien diferents consellers, els valides de felip IV, però fins a la suprema junta del estado, és la primera vegada que hi ha un òrgan col·legiat designat per el monarca. Però el primer govern va venir de la mà de Ferran VII, amb l'estatut reial que definia per primera vegada el paper del govern, que institucionalitza per primera vegada. Després se separa la prefectura de l’estat amb el govern i s'estableix un sistema clarament dual o parlamentarista que es el que incorpora de nou la constitució 1978.
La constitució de 1978 ens parla de diferents actors, president o cap de govern de la figura de vicepresidents (pot haver-hi o no), parla també dels ministres i finalment en una locució oberta de la resta de membres que les lleis estableixi(secretaris, directors generals). 1987 llei que defineix les funcions del govern i desenvolupa la constitució, les característiques principals de la configuració legal de la llei són la col·legialitat a l'hora de formar la voluntat del govern, la preeminència del president o cap de govern que sota el que coneixem com a principi de direcció presidencial exerceix un seguit de funcions que estan per sobre dels seus ministres, la tercera és la solidaritat, la seva responsabilitat política es ventila davant del parlament de manera conjunta.
La Constitució de la Segona República fa un pas definitiu per separar el govern de la prefectura de l’Estat i introdueix a Espanya un sistema dual i parlamentarista.
Té un caràcter obert, estableix un mandat perquè faci una llei.
Funcions concretes del president del govern: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
Art.98 CE, proposa i nomena ministres.
Direcció suprema o màxima de la política del govern.
Funció representativa del govern.
Pot sotmetre a la confiança del parlament la seva continuïtat.
Estableix amb caràcter general el programa i les directrius del govern.
Pot proposar la dissolució del parlament i conseqüentment la convocatòria de eleccions.
7. Sotmetre a referèndum consultiu (art.92.3CE) qualsevol decisió de particular o d’especial transcendència política.
8. Direcció de la defensa (funció simbòlica del cap de l'estat).
Què és el consell de ministres ? Entenem tant la figura del president com els ministres i els alts càrrecs de confiança política i per contra reserven la denominació de consell de ministres a la reunió col·legial formal, és a dir, quan estant junts prenen decisions.
El consell de ministres és el terme per definir la reunió col·legial formal.
La llei també preveu les Comissions Delegades, són uns òrgans especialitats que apleguen diferents ministres especialitats en un determinat àmbit. Per exemple, comissió delegada de afers econòmics aplega els ministres (economia, hisenda, industria i energia), la presidència d'aquesta comissió se li atribueix a un dels vicepresidents, aquesta comissió s'ha d'aprovar per decret.
Gabinets de crisi, òrgan informal, inspirat en l'exemple britànic, es reuneixen separadament els ministres d'una determinada qüestió. Ex: Estarien els ministres de exteriors i defensa Ministres: realitzen les seves funcions sota el seu propi criteri i sota el poder de direcció presidència. Hi ha una esfera de llibertat d’acció però sempre sotmet el poder de direcció presidencial.
Funcions:      Desenvolupar l’acció política del govern en un departament en concret (el que ell dirigeix).
Exerceix la potestat reglamentaria.
Exercir les funcions que les lleis li encomanin referendar (contrasignar) els actes que fa el cap de l'estat, en la mesura que el monarca és irresponsable políticament.
No tenen les mateixes prerrogatives dels parlamentaris (inviolabilitat i la immunitat). Aquests privilegis processals no els tenen els ministres, nomes tenen un per ser inculpats per delicte de traïció o per contra la seguretat del estat, es a dir, en aquests supòsits la inculpació correspon ferla al congres dels diputats, la ha de signar o subscriure 1/4 dels diputats i s'ha d'aprovar per majoria absoluta.
No poden concedir indults, correspon exclusivament al consell de ministres, però no als ministres individuals.
Secretaris d'estat: 98 CE, llei parla com a òrgan superiors de l’administració de l’estat, per tant es pot considerar que alguns secretaris tindrien que ser funcionaris tot i que cessen quan cessen els seus ministres. Això té importància perquè hi ha continuïtat en l’administració.
Administració publica: Ad manus traere. És encarregada de la gestió ordinària per servir o donar satisfacció als objectius polítics del govern a través de la utilització dels mitjans pertinents (materials, patrimonials, personals..).
Realitza una activitat subordinada al nivell polític o d'ordre polític.
L'alteritat(altres), utilitza bens que no són propis sinó que esta gestionant patrimoni o bens d'altres de la col·lectivitat o la comunitat. Normalment distingim fins a tres nivells en l’administració: o Nivell superior: òrgans decisoris, la figura del secretari d'estat, i altres òrgans com directors generals i en el cas espanyol, els subsecretaris.
o Nivell entremig, no és un nivell decisori sinó purament tècnic, secretari general tècnic o direcció de serveis(porten nomina i la direcció del personal adscrit a cada ministeri).
o Nivell tècnic, correspon a la funció publica i per tant, necessàriament estem parlant de persones que excedeixen a l’administració a partir dels principis de mèrit i capacitat (en la majoria de casos del subdirector general, caps de secció, caps de negociat).
Finalment en el sistema polític de Catalunya: El president va per davant dels ministres.
El president de la generalitat: exerceix una funció triple, diferent i singular: o Cap de l'executiu, és a dir, president del govern.
o Exerceix funció representativa o simbòlica de la generalitat.
o Representant ordinari de l'estat a Catalunya.
Composició del govern de la generalitat és un òrgan executiu col·legiat, els seus membres són designats també pel president però a diferencia del cas espanyol el president de la generalitat rep la confiança del parlament, però necessita la condició de membre de parlament (constitució estableix aquesta condició).
Pel que fa a l’administració la llei catalana estableix un model que segueix l'esquema de l’administració de l’estat perquè d’acord amb la constitució espanyola art. 149.18 correspon a l'estat la competència per fixar el regim jurídic del conjunt de les administracions publiques, la llei espanyola fixa els criteris generals, i en la practica la legislació catalana copia la llei espanyola(llei 30/1992).
PODER JUDICIAL El poder judicial, amb la divisió de poders que sorgeix amb el liberalisme (Locke o Montesquieu), s’articulen tres poders, un dels quals és el poder de l’estat adreçat a la resolució de conflictes entre particulars i l’estat i també entre elsmateixos particulars, és un poder que té la funció d’interpretar les normes que han de ser aplicades pel poder executiu quan sorgeixen discrepancies en la seva aplicacióde tal manera que el poder judicial y el seus diferents organs ja siguin jutges o tribunals tambéreben l’encarrec de fer complir les normes i si s’escau fer-les complir a través d’executar-les directament, interpreta, fa aplicar les normes i si convé executar-les directament.
Que existeixi un poder judicial no vol dir que en l’estat de dret no hi hagi altres formes alternatvies per la resolució de conflictes. Com l’arbitratge o la mediació, tot i que no sempre impliquen la capacitat de fer executives les decisions (no sempre perquè en alguns sistemes els lauders, les resolucions que adopten els organs arbitrals son executives, s’han de complir però l’execució s’atribueix a organs judicials).
Quan apareix el poder judicial? Evolució del feudalisme, l’absolutisme i posteriorment, ja amb l’estat liberal, el poder judicial que coneixem actualment.
En el feudalisme, la llei que s’aplica és el dret natural, no és un dret positiu fet per l’home ques’aplica per mandat diví per part del senyor feudal i a més a més de manera discrecional, es coneix com la jurisdictio. Posteriorment una vegada es votat el feudalisme com a consequencia de l’aparició del mercantilisme i la necessitat d’espeialitzar els diferents territoris, és el monarca l’encarregat o responsable no només de fer les lleis de vegades juntament amb unes corts o un parlaent i també defer-les complir i executar impartint justicia. És en aquestmoment, abans de l’estat liberal, que la justicia comença a especialitzarse i apareixen organs judicials vinculats al monarca i algunes figures o operadorsjurídics que acrediten una certa especialització (jutges, advocats, corporador general o fiscal de la corona), però encara no regeixen principis com el principi d’independencia o el de imparcialitat.
És en l’estat liberal, mitjans segle XVIII i XIX que la justicia se separa del poder executiu, en aquest cas del monarca, i sorgeix el concepte dela independencia judicial que es basa es dos criteris: Noció de neutralitat del jutge, elements que apareix amb la revolució americana i francesa. Els jtges han d’aplicar la llei amb independència del destinatari o la persona a la qual se li apliqui.
Més modernament, al segle XIX, després de la segona post guerra mundial, amb la desaparició de la majoria d’estat totalitaris, feixistes o autoritaris segle XX , podem parlar d’una plena garantia d’aquesta independència judicial.
Composició d’aquest poder judicial? Aquest poder judicial es pot separar en dues esferes: 1.
El govern del poder (òrgans de govern del poder), que regulen bàsicament l’excés i la pèrdua de la condició de jutge o magistrat a través del sistema d’oposicions, capacitat de sancionar els jutges... i que garanteix la plena independència del poder executiu.
2.
Administració de justícia, correspon als mitjans materials i personals o recursos humans que ha de dotar el poder executiu per poder impartir justícia (òrgans judicials, jutjats, tribunals, persones o servidors públics que ajuden a la funció jurisdiccional i que són distintes als jutges i magistrats...).
Els jutges, magistrats, fiscals... van a cavall d’aquestes dues esferes, perquè és només el govern del poder judicial el qui regula la carrera professional, però hi ha un enquadrament dins de la administració de justícia, perquè se’ls hi encarrega la direcció d’un òrgan judicial.
Hi ha altres membres com la figura del jurat popular, que és mixta, composada per persones alienes a la jurisdicció però que exerceixen una funció jurisdiccional. Els jurats poden ser de dos tipus: 1.
Jurats purs, composats íntegrament per persones sense formació jurídica i alienes a la jurisdicció.
2.
Jurats mixtes o amb escabinat, en què dins del jurats s’incorpora la figura d’un jutge o magistrat que pot dirigir els debats.
En tots dos casos, correspon imposar la resolució i executar-la als jutges.
Com s’organitxen els òrgans judicials? 1.
El poder judicial s’especialitza temàticament en diferents àrees de coneixement (ordes jurisdiccionals: civil conflictes entre particulars bàsicament patrimoni, succesions, obligaciones reals icontractes.
2.
Ordes penal: sanciona els fets antijuridics culpables i punibles.
3.
La jurisdicció mercantil, s’encarrega dels conflictes amb les persones jurídiques, els efectes canviaris...
4.
Orde contenciós administratiu, encarregat de conèixer les diferències o discrepancies entre l’administració i els administrats.
5.
Orde social, coneix totes les qüestions relatives a l’orde laboral, a la SS...
S’estructura a través del que coneixem com la demarcació (àmbit geogràfic o territorial que influencia d’un determinat òrgan judicial) i la planta (diferents instàncies que hi ha dins d’un ordre jurisdiccional, garanteix que qualsevol decisió judicial pugui ser objecte de recurs i que pugui ser coneguda per una altra instància judicial) Aquest sistema de recursos implica que la organització judicial culmina en un òrgan superior, ja sigui TS, cort suprema, tribunal superior. El fet de que culmini vol dir que esgota la possibilitat de ulteriors recursos, deixant només oberta la via de possibles recursos davant d’instàncies a nivell internacional o ve de possibles recursos excepcionalment davant de la justícia constitucional.
Criteris que han d’orientar o inspirar l’actuació dels jutges i tribunals? Neix amb l’estat liberal, principi d’imparcialitat, els jutges no poden tenir cap conflicte d’interessos amb la causa o el procediment que estan coneixent Han d’actuar de forma independent amb relació a altres poders de l’estat i sobretot garantir la seva neutralitat ideològica i equidistància entre diferents estaments o parts de la societat. Aquesta independència com no es espontània, això garanteix a través de diferents requisits legals: 1.
Inamobilitat: qualsevol canvi en el govern no implica canvi dels titulars.
Prohibició desplaçament o mobilitat a un altre òrgan judicial sinó és amb el seu consentiment.
2.
Dedicació exclusiva: a través de condicions econòmiques satisfactòries.
3.
Reclutament: ha de garantir que en la seva formació adquireixi els valors i els principis de l’estat de dret (deure de la independència).
4.
Provisió d’un òrgan de govern del poder judicial al marge de l’àmbit de les atribucions del poder executiu.
Transparència, amb totes les seves actuacions regeix el principi de publicitat, en totes les seves decisions es fa coneixedores a les parts i en algunes jurisdiccions concretes (actualment quasi totes), els procediments són públics.
El poder judicial, a pesar de la seva independència, modernament amb la col•laboració de poders interactua amb la resta de poders.
Del propi poder judicial emana una jurisdicció extraordinària, perquè té una naturalesa jurídic-política que són els tribunals constitucionals que s’encarreguen dels conflictes entre diferents poders de l’estat.
Conèixer també els recursos o procediments de garantia dels drets fonamentals i llibertats públiques a través del recurs d’empara.
En els estats compostos i amb organització territorial descentralitzada, conèixer dels conflictes que sorgeixin entre l’estat central i els diferents territoris.
Hi ha dos sistemes de justícia constitucional: 1.
El sistema concentrat: neix al segle XX, Kelsen, s’apodera a un sol òrgan amb naturalesa jurídica i política, resol els conflictes de naturalesa política amb regles jurídiques. És de naturalesa hibrida.
2.
Justícia constitucional difusa: funciona bàsicament en els sistemes anglosaxons, són els jutges i tribunals ordinaris els que poden conèixer aquests conflictes polítics i resoldre també o donar satisfacció a la vulneració de drets a través del sistema de juditial review. Basat en el sistema de precedent.
...