Peter Paul Rubens (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Art del Renaixement i del Barroc
Año del apunte 2013
Páginas 11
Fecha de subida 21/10/2014
Descargas 5

Descripción

Apunts d'art amb imatges de les obres

Vista previa del texto

15.03.13 Les composicions històriques i al·legòriques del món flamenc: Peter Paul Rubens Flandes molt vinculada a la cultura espanyola. El sobirà del territori flamenc era el rei d’Espanya i el control s’exercia a través dels delegats. Aquesta política espanyola consistia en imposar els principis ideològics de l’Església Catòlica, també s’intentava apaivagar els efectes de la separació: els països baixos del sud també tenien anhels independentistes. Rubens dedica una gran part de la seva vida a aquesta ideologia.
Rubens, origen flamenc. 1577. A Anvers. El pare era calvinista (Rubens, però, va sortir catòlic) i es va veure obligat a fugir a Saxònia. Tenia un afer extramatrimonial amb Anna de Orange (la princesa de la casa d’Orange): estava relacionat amb la elit de la elit. Rubens, per tant, des de molt petit, va poder gaudir d’una educació extraordinària. Tenia, doncs, un alt grau de cultura.
Fou un pintor amb ambició, un pintor amb talent. Marxa cap a Itàlia (Roma), tal com feien altres pintors contemporanis. Allà va passar la major part del seu temps a estudiar Miquel Àngel, Tiziano, etc. No només es va dedicar a pintar, sinó que, pràcticament arribat a Itàlia, comença a treballar pel duc de Mantua (Vicenzo Gonzaga). Amb ell viatja a Venècia, a Pàdua, a Verona, a Pisa, a Milà, etc. (pocs pintors coneixen tan bé Itàlia).
Des d’aquest moment (1600) la grandesa de Rubens radica en saber sintetitzar totes aquestes corrents amb un sentit vibrant de la vida, optimista.
La feina que feia pel duc de Mantua no era només la de pintor (i de conseller artístic), sinó també la del seu representant, la d’ambaixador. Al llarg de la seva vida també va desenvolupar una important carrera democràtica.
Rubens arriba a Espanya el 1603 amb el duc de Mantua: el sobirà de Mantua vol tenir bones relacions amb el rei d’Espanya (la cort encara està a Valladolid). Allà accedeix a les col·leccions reials i pinta una de les seves obres més admirades: el retrat del Duc de Lerma.
Torna cap a Mantua: obres religioses, encàrrecs de l’aristocràcia, etc. Retrat de La marquesa Brígida Spínola, a partir del qual estableix una nova iconografia dels retrats.
El fet d’haver tingut tants encàrrecs, de ser tan bo, pot ser que provoqués aquesta capacitat de Rubens per canviar les tipologies ja existents.
A finals de 1608 es casa en primeres núpcies amb Isabella Brandt. Comencen uns anys en els quals Rubens, de manera constant, estableix la seva residència a Anvers. En aquest mateix any, els arxiducs l’anomenen pintor de cort i ell ho accepta. Tot i així no accepta traslladar la seva residència: és estrany que el pintor imposi unes condicions als arxiducs del lloc al qual viu. Això reflexa aquesta capacitat negociadora de Rubens.
Rubens i Isabella Brandt. Les característiques d’aquests anys són les figures en primer pla.
Una cronologia similar és un altre retrat: Els quatre filòsofs. En aquests anys, no només pinta pels reis d’Espanya i els arxiducs, sinó que també rep encàrrecs religiosos: Aixecament de la Creu. En aquests anys la experiència italiana domina clarament en les obres de Rubens (per exemples les cares vulgars, les torsions, les anatomies, etc.). Per altra banda, fa una composició que directament no depèn de cap artista de l’antiguitat: ell entén els models dels quals parteix però no és fàcil identificar la font, és a dir, Rubens dóna la seva pròpia interpretació. Davallament de la creu.
Mentre fa tot això, del c. 1622-1630 Rubens continua vivint a Anvers. S’incrementa la presència de Rubens a les corts europees. Cort de Paris el 1622: gran cicle de pintures (25 concretament) encarregat per Maria de Medici. També viatja a Anglaterra i pinta pel rei. El 1626 torna a Espanya i coneix a Velázquez. Abans d’estar a Espanya, envia pel rei les Ninfes amb el corn de l’abundància per decorar l’alcázar (la residència del rei ja no era a Valladolid sinó a Madrid): pintura mitològica, que estava poc cultivada a Espanya (el rei li demana a un pintor allò que és capaç de fer, per això li demana a Rubens i no a un pintor local).
1628. Epifania de l’adoració dels reis. Estava a Espanya des de feia 20 anys, i el rei li diu que la repinti, que la reformi: l’amplia per la part superior i per la dreta.
Els últims 10 anys de la seva vida són especialment feliços. El jardí de l’amor. Es casa en segones núpcies amb Helena Forment i en la majoria de pintures Rubens apareixerà representant escenes en les quals la parella és la protagonista i que celebren l’amor, tot i ser mitològiques o religioses.
Dóna pas a les seves pròpies vivències, a les seves pròpies emocions. Tractament molt sensual: la vida i l’amor units de manera indissoluble. Grups mixtes, vestits segons les modes contemporànies.
D’aquests últims anys també són Les tres gràcies i Diana i les nimfes sorpreses pels sàtirs.
El catàleg de Rubens és increïblement gran (més de 3000 obres, i per tant hi havia necessitat d’un gran taller i també d’un important nombre d’aprenents).
El Duc de Lerma 1603, Museo del Prado Autor: Rubens   En aquest es mostra la impressió que el Duc de Lerma li devia fer a Rubens.
Fins aquest moment, cap persona que no fos un emperador s’havia representat en un retrat aqüestre. Postura molt més arriscada que en el quadre de Carles V: problemes de perspectiva, ja que era molt fàcil que l’animal eclipsés la figura del genet, més petita.
Rubens fa una línia de l’horitzó extremadament baixa, destacant així contra aquest cel immens aquesta figura del duc que domina tot el quadre; reforçada per les branques de   palmera i olivera, que construeixen un arc triomfal de naturalesa (juntament amb els núvols de l’altre costat). Aquest arc emmarca no només el rostre, sinó tota la figura.
Avança cap a l’espectador.
Fixa el model de tota la resta de retrats aqüestres de l’època.
Carles V a cavall a la batalla de Mühlberg 1548, Museo del Prado Autor: Tiziano La Marquesa Brígida Spínola National Gallery of art (Washington), 1606.
Autor: Rubens     En principi de cos sencer.
Intenta suggerir moviment en la figura a diferència de l’art clàssic.
Tampoc era corrent els retrats de cos sencer (està tallat) per una senyora que era marquesa però no era reina d’enlloc.
Busca donar-li importància a la figura, tot i que també pretén la informalitat: vano mig obert, mirada pícara, accidents lluminosos i del color del vestit (joc de contrastos de volums), etc.
Rubens i Isabella Brandt Alte Pinakotheck (Munic), 1609-1610.
Autor: Rubens   Postura estudiadament informal. Es presenta com un cavaller, agafant la empunyadura de l’espasa, els brodats al coll. Combina l’elegància i la informalitat (com l’anterior).
S’agafen les mans per la seva aliança. Miren fora del quadre. Poc a veure amb els retrats que s’acostumaven a fer aleshores.
 Entorn natural que li serveix per mostrar-nos tots els detalls: crida a la minuciositat descriptiva dels seus predecessors (bordatges, lluentor, fulles, etc.).
Els quatre filòsofs Galleria Palatina, Florència, 1611-1612 Autor: Rubens    En realitat no són quatre filòsofs, sinó que el de més a l’esquerra és l’autorertrat de Rubens.
El que està més a prop seu és el seu germà Philip, humanista i escriptor. Probablement és un homenatge pòstum a aquest. Lipsius i Bovarius són els altres dos.
Rubens recrea el que podia haver passat: vol ser partícip de què ell estava molt interessat en els valors, els ensenyaments, la riquesa intel·lectual.
A través de les ruïnes del fons, del bust de Sèneca (Rubens tenia la seva col·lecció particular, S. era flamenc i Bovarius en va ser l’editor), Rubens deixa clar el seu interès per la intel·lectualitat.
Aixecament de la Creu Catedral d’Anvers, 1610-1611 Autor: Rubens       Taula central del tríptic: dinamisme: Jesucrist ja ha estat crucificat però encara no han acabat de descendir-lo.
L’aixecament i la crucificació eren els temes més representants (anys de la contrareforma molt propers).
En les obres religioses d’entre el 1610 i el 1620 és quan es veuen més els contrastos lluminosos (no tant com Caravaggio), la llum és molt intensa.
Igualment apareixen unes figures molt “miquelangelesques” (anatomies enormes), agrupades en primer pla, en actituds molt expressives i amb posicions asimètriques. Una torsió que no només hi participen les figures i els cossos, sinó totes les formes en general (arbres, troncs, etc.): no únic de les figures humanes, si no que hi ha una compenetració amb tots els elements del quadre.
Braços oberts en creu: provoca la conjectura del cos de crist. Dits apretats, cara que ensenya un dolor, però no insuportable. El martiri tot just comença perquè encara està viu.
No està crispat, sinó que es resigna: triomfa espiritualment (Rubens emfatitza la idea del triomf a partir d’aquest patiment).
Esforç físic dels botxins que contrasten amb la cara de Jesucrist (amb la seva lleugeresa)..
Moltes vegades no veiem el seu rostre.
Davallament de la creu Autor: Rubens   Cos de crist que cau pesadament, que ja no té vida (en contrast amb l’altre).
Rubens, en aquest cas, sí que utilitza la forma del Laocoont (repeteix la figura del grup asimètricament). Sant Joan Evangelista: tira l’esquena cap enrere per evitar que el cos de Jesús caigui a terra --> igual que en la crucificació (cos musculós). En aquest últim cas, però, ha transforma la violència en amor.
Nimfes amb el corn de l’abundància Museo del Prado, Madrid, 1624.
Autor: Rubens  Exuberància i presència d’aliments. Potser darrere d’aquest retrat mitològica hi havia la intenció de representar l’acció d’un bon govern: quan un governant actua bé, l’abundància i la riquesa és la principal característica.
Epifania dels reis mags Autor: Rubens    L’amplia i li dóna una càrrega simbòlica i iconogràfica absolutament diferent de com l’havia pintada la primera vegada.
De tots els elements que va afegir (part superior i extrem de la dreta), hi ha una sèrie d’elements que li donen aquest nou significat: finestra en la qual hi ha una tela d’aranya com a referència al diable o a la heretgia (referència intencionada als heretges, a la reforma protestant). Aquest nou format dóna un protagonista evident a la columna, just a sobre de la mare de Déu, el pilar de l’Església (per tant, està fent referència a l’Església com a institució); a diferència dels països baixos del nord que s’havien allunyat. Un altre element és l’ase que allunya la mirada de crist, amb els ulls tapats (només els burros s’allunyen de la mirada de crist, de l’església catòlica).
A la dreta, Rubens que s’autoretrata mirant el nen: adhesió personal als principis que defensava el rei. No només és un manifest sinó que ell s’afegeix i el converteix, a més, en personal.
El jardí de l’amor Autor: Rubens     Expressió lírica de la seva voluntat.
No hi ha un tema estrictament: no mitològic, sinó amor en si (al matrimoni o conjugal).
Putis o angelets que porten atributs, com per exemple la torxa encesa que és la flama de l’amor.
Un altre exemple seria el gos, símbol de fidelitat en general, en especial al matrimoni.
Les tres gràcies Museo dl Prado, Madrid, 1636-1638 Autor: Rubens   Exhaltació de l’amor. Importància de la presència d’Helena Forment (la rossa), i les altres dues, que són filles de Zeus (secretes).
Vincle psicològic: no només unió física sinó també espiritual. Sentit general en el quadre comú a les figures i l’espai, a l’entorn. Visió exultant de les postures però també de la natura, del paisatge del darrere que irradia aquesta llum.
Diana i les nimfes sorpreses pels sàtirs Museo del Prado, Madrid, 1638-1640 Autor: Rubens  Aquí es veu perquè a Felip IV li agradava Rubens: nimfes que volen alliberar-se (molt del gust del rei, qui tenia una educació cultural o artística que li permetia ser molt conscient de les qualitats de les obres de Rubens; també apreciava l’art italià, va ser un dels gran col·leccionistes de pintura italiana, sobretot Tiziano). Aquest rei reunia totes les qualitats per saber apreciar un Rubens que va saber sintetitzar les qualitats, les característiques d’aquestes dues grans tradicions: la figura de grans dimensions de l’art italià amb el detallisme del món flamenc.
...