Tema 4 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2012
Páginas 7
Fecha de subida 30/01/2015
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

DRET DE FAMILIA TEMA 4: Els règims de separació de béns i participació en els guanys 4.1. La separació de béns Del règim dotal al règim de separació absoluta amb mitigació dels seus efectes per a protegir el cònjuge dèbil.
A Catalunya històricament els matrimonis s’han regit per separació de béns. Però era sui generis, és a dir, no era un règim de separació de béns absolut, era un règim dotal (cada cònjuge tenia els seus propis béns però es rebia la dot, normalment per part de la família de la dona).
Avui en dia ha desaparegut la dot (tot i que, hi ha vegades que les famílies aporten uns diners als cònjuges per ajudar-los a iniciar la vida marital). Ara el règim de separació de béns és absolut.
Concepte: el règim de separació de béns és el règim legal supletori a Catalunya (ja que no han pactat res i, per tant, es regeixen pel règim de separació de béns) (art. 231-10).
Es caracteritza perquè cada cònjuge té la propietat, el gaudi, l’administració i la lliure disposició de tots els seus béns, amb els límits que estableix la llei (art. 232-1). Hi ha, per tant, dues masses patrimonials.
A la pràctica, però, la comunitat de vida –implícita a tot matrimoni– porta a la creació de concretes comunitats d’interessos patrimonials entre els cònjuges. S’introdueixen correctius: Ja no és 100% absolut (ja que es reconeix el treball, per exemple, en el cas que un dels dos cònjuges treballi i l’altre es quedi a casa a la cura de l’habitatge i dels fills; l’edifici conjugal es té en comú...) La determinació de les masses patrimonials: presumpcions En la separació de béns hi ha només dues masses patrimonials, cadascuna de les quals s’integra pels béns que tenia quan es va celebrar el matrimoni i els que adquireixi després per qualsevol títol (art. 232-2).
El patrimoni d’un i altre, segons hem vist, resta afectat a la satisfacció de les despeses familiars en els termes de l’art. 231-6. La dedicació a la casa també es considera contribució a les despeses familiars.
Per tal de resoldre els dubtes que hi pugui haver sobre la titularitat d’un bé, el Codi estableix unes presumpcions. Es tracta de presumpcions iuris tantum que, sobre tot, en joc en la liquidació del règim.
Presumpcions de titularitat: Hem de partir del fet que, en el règim de separació de béns, el que adquireix cada cònjuge és seu.
1) Adquisicions oneroses (art. 232-3): els béns adquirits a títol onerós pertanyen al cònjuge que consti com a titular (titularitat formal). Si es prova que la compensació es va pagar amb béns o diners de l’altre cònjuge, se’n presumeix la donació (si es destrueix aquesta presumpció, no s’altera la titularitat, sinó que neix un dret de crèdit). Si es tracta de béns mobles de valor ordinari destinats a l’ús familiar, es presumeix que pertanyen a ambdós cònjuges per meitats indivises, sense que prevalgui la mera prova de la titularitat formal.
2) Titularitats dubtoses (art. 232-4): en cas de dubte sobre a quin dels cònjuges pertany algun bé, s’entén que és de tots dos per meitats indivises. Els béns mobles d’ús personal d’un dels cònjuges que no siguin d’extraodinari valor i els directament destinats a l’exercici de la seva activitat es presumeix que li pertanyen exclusivament.
Extinció del règim: - Mort o declaració de mort d’un dels cònjuges (mort no declarada, presumpció de mort, per desaparició prolongada per guerra, catàstrofe o altres) Estipulació d’un règim diferent en capítols (un dels dos vol pactar un règim diferent) Nul·litat, divorci i separació judicial (crisi matrimonial) Liquidació: Després de l’extinció s’ha de liquidar el règim. Consisteix en la determinació de les respectives masses patrimonials tenint en compte les presumpcions anteriorment en el règim de separació de béns no hi hauria problema, però normalment referides s’afegeixen correctius i s’adquireixen béns/propietats en comú, aleshores per liquidarlos s’han de dividir (divisió pura i simple de cada propietat o divisió de tot en conjunt com si fos un “pack”) Precisament en relació amb els procediments matrimonials cal recordar que l’art. 23212 permet exercir simultàniament en l’acció de divisió de la cosa comuna i considerar com un conjunt els diversos béns que hi puguin haver en aquest règim (precisament la DA 3a Llei 25/2010 es remet a les normes sobre liquidació dels règims econòmic matrimonial, arts. 806-811 LEC).
La inconstitucionalitat art. 43.1 CF (STC 16.2.2012) avui en dia el Codi de Família ja està derogat. Tot i així, els mateixos continguts estan recollits (amb alguna variació) a l’art. 232-12 CCCat, per tant, si no s’està d’acord que es torni a demanar un recurs d’inconstitucionalitat.
La liquidació del règim econòmic matrimonial. La compensació per raó del treball en el règim de separació de béns Quan s’extingeix el règim econòmic, aquest s’ha de liquidar. Això passa, com acabem de veure, en cas de: - Mort i declaració de mort Crisi matrimonial (separació, nul·litat o divorci) - Pactar un altre règim diferent (no té problema ja que al ser un acord, es posaran d’acord amb la decisió del nou règim) Mentre el CF distingia entre la liquidació per mor i per crisi matrimonial (inclosa la nul·litat, però només respecte del cònjuge de bona fe), ara el Llibre II del CCCat estableix el mateix règim jurídic en tots els casos (art. 232-5).
Partint de què en el règim de separació de béns cada cònjuge té la propietat, el gaudi i la lliure administració de tots els seus béns (els que tenia i els que ha adquirit després) la llei pal·lia els efectes negatius que poden derivar de la seva aplicació estricte reconeixent el dret a una compensació econòmica pel treball Correctius (ex. un dels cònjuges pot treballar a casa i per tant, no té ingressos i en cas d’extinció matrimonial, surt perjudicat, ja que en la separació de béns cadascú es queda els seus / haver treballat per l’altre cònjuge, ex. secretària o ajudant de comptabilitat) La compensació econòmica per raó del treball (art. 232-5 a 232-11 CCCat): El supòsit de fer que fa néixer el dret del cònjuge creditor a reclamar-la és: - haver treballat per a la casa substancialment més que l’altre - haver treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient Tot i que l’aportació al treball domèstic es concebi també com una forma de contribució a les despeses familiars (art. 231-6.1 CCCat), el Llibre II no la vincula a que hi hagi hagut un excés de contribució. En principi, treballar a casa es contribuir a les despeses familiars en espècie (mentre l’altre ho fa en diners), per tant és complir amb una obligació i, vist així, no hauria de compensar-se; tot i així, el legislador català no ho ha vist així i li dóna lloc a ser compensat (segons estableixi el jutge). Fer participar al cònjuge que treballa a casa, dels béns que aporta l’altre cònjuge amb el seu treball.
N’hi ha prou amb que un cònjuge renunciï (en tot o en part) a la vida professional, perquè vol atendre millor a la llar i, especialment, els fills, possibilitant així que l’altre acumuli uns excedents a través de les seves activitats econòmiques.
Aquest dret ho és sens perjudici de què, si escau, pugui reclamar la prestació compensatòria (art. 233-14 CCCat), que després veurem. Haver treballat a casa, de cara al futur pot suposar un problema, ja que no es té experiència laboral, no es té feina...
Per limitar la discrecionalitat judicial fins aleshores dominant, el Llibre II estableix que, com a màxim, pot arribar a ¼ part de la diferència entre els increments patrimonials respectius (232-5.4 CCCat), calculada segons l’art. 232-6 CCCat. Això l’apropa a un règim de participació.
El fonament de la compensació: l’eliminació del requisit de l’enriquiment injust (art. 232-5.1) L’antic art. 41 CF i la jurisprudència del TSJC partien de què l’enriquiment injust (el cònjuge que treballava fora de casa s’enriquia mentre que el que treballava a casa s’empobria. Per als requisits d’aquest, STS 21.9.2010) era la ratio de la compensació, per bé que es va acabar identificant amb qualsevol mena de desequilibri patrimonial.
S’ha derogat.
No cal buscar els requisits de l’enriquiment injust, ja que aquest cas no es considera enriquiment injust. Sinó en no crisis matrimonial es reclamaria i no només en crisis.
N’hi ha prou amb la dedicació d’un dels cònjuges a la llar i l’obtenció d’un major increment patrimonial per l’altre que no s’hi ha dedicat o ho ha fet en un grau substancialment menor.
En els mateixos termes que el treball per a la casa es reconeix també el dret a la compensació pel treball per a l’altre cònjuge sense o insuficient retribució. Aquí tenim un problema, ja que si el cònjuge que ajuda a l’altre rep un sou igual al de qualsevol altre treballador, no es podria dir que hi ha un sou insuficient. El TSJC diu que és un cooperador lleial i no es pot equiparar a qualsevol altre treballador.
Criteris determinació quantia: tipus de treball, durada i intensitat de la dedicació, anys de convivència, criança dels fills i atenció personal a altre familiars convivents (això és un plus que mereix ser destacat de la resta de feines de la llar) (art. 232-5.3).
El límit, com s’ha dit, és la ¼ part, però si el cònjuge prova que la seva contribució ha estat notablement superior, el jutge pot incrementar la quantia (art. 223-5.4 CCCat).
S’admeten els pactes en previsió de ruptura sobre increment, reducció o renúncia amb els requisits ja vistos (acords previs) (art. 232-7) (ex. esportistes d’elit).
Procediment de reclamació: s’ha de reclamar en el procediment judicial que provoca l’extinció del règim econòmic matrimonial. En cas de mort, la pretensió prescriu als 3 anys de la mort del cònjuge deutor (art. 232-7).
Càlcul (art. 232-6): El CCCat fixa unes regles que encaixen amb el fet d’haver-se eliminat els requisits de l’enriquiment injust.
a) El patrimoni de cada cònjuge està integrat pels béns que tinguin en el moment de l’extinció del règim o, en cessar la convivència, deduït el passiu.
b) S’ha d’afegir al patrimoni el valor dels béns dels quals hagi disposat a títol gratuït (valor moment transmissió), excloses les donacions fetes als fills comuns i les liberalitats d’ús (ex. regals), i se suma també el valor del detriment produït per actes fets amb la intenció de perjudicar (ex. un dels cònjuges no actua, així perd abans que l’altre pugui guanyar).
c) S’ha de descomptar del patrimoni de cadascun dels cònjuges el valor dels béns que tenia en començar el règim i que conserva en el moment en què s’extingeix, una vegada deduïdes les càrregues que els afectin (ex. hipoteca), i també el valor dels adquirits a títol gratuït (també mortis causa) durant la vigència del règim i les indemnitzacions per danys personals, exclosa la part corresponent al lucre cessant durant el temps de convivència (indemnització pel fet d’haver de deixar de treballar degut als danys, ja que aquests diners contribueixen a les despeses familiars).
Imputació a la compensació: les atribucions patrimonials que el cònjuge deutor hagi fet al cònjuge creditor durant la vigència del règim s’imputen a la compensació pel valor que tenen en el moment de l’extinció del règim. Els regals fets durant el matrimoni es resten del que s’haurà de pagar.
Pagament (art. 233-24): - En diner: és la regla En béns: o si les parts ho acorden o si ho demanda un al·legant, una causa justificada i el jutge ho decideix El deutor també pot sol·licitar que el jutge l’autoritzi a pagar-la a terminis (com a màxim en 3 anys, amb l’interès legal).
Compatibilitat amb altres drets: el dret a la compensació econòmica és compatible amb els altres drets de caràcter econòmic que corresponen al cònjuge creditor (ex.
prestació compensatòria) i s’ha de tenir en compte per a fixar aquests drets i, si escau, per a modificar-los. Estan relacionades (a més compensació econòmica, menys prestació compensatòria).
Concretament, és compatible amb: - prestació compensatòria (art. 233-15.a) - quarta vidual, en cas de meritació per mort (art. 452-1) 4.2. El règim de participació en els guanys Té caràcter voluntari, s’ha d’haver pactat en capítols matrimonials (el règim de separació de béns era legal, és l’establert per defecte a Catalunya) Durant el matrimoni es configura com un règim de separació, però amb el deure d’informar l’altre de la seva gestió patrimonial (obligació d’informar el que es fa amb els diners: què es compra, què es ven...).
Durant la vigència del règim, no hi ha comunitat en els béns, sinó que, en l’extinció, atribueix el dret (de crèdit) a participar en l’increment patrimonial obtingut per l’altre durant el temps que aquest règim hagi estat vigent (art. 232-13).
Origina un crèdit a favor del qui ha obtingut menys guanys.
Determinació del règim jurídic (art. 232-13.3): - - Pel pacte en capítols. S’ha d’acompanyar un inventari del patrimoni inicial de cada cònjuge amb indicació de l’estat, càrregues i obligacions (què té cadascú en el moment en que s’inicia el matrimoni) (art. 232-14). Es pot pactar una participació diferent a la meitat, però ha de ser amb caràcter recíproc (han de participar en el mateix percentatge) (art. 232-15).
Per les normes específiques de la secció 2ª (la que conté aquest règim) Supletòriament, per les normes del de separació de béns.
Extinció (art. 232-16): Causes d’extinció necessària: - Nul·litat o la dissolució del matrimoni o la separació judicial - Acord dels cònjuges per mitjà del qual estipulen en capítols matrimonials un règim diferent - Mort Causes d’extinció anticipada: també s’extingeix per resolució judicial, a petició d’un dels cònjuges, si es produeix alguna de les circumstàncies següents: - Separació de fet per un període superior a sis mesos - Incompliment greu o reiterat per l’altre cònjuge del deure d’informar - Gestió patrimonial irregular o supervisió d’alguna circumstància personal o patrimonial en l’altre cònjuge que comprometi greument els interessos de qui sol·licita l’extinció (ex. addicció al joc).
Liquidació (art. 232-18 i ss): és l’operació comptable per la qual es fixa el crèdit de participació, establint la diferència entre el patrimoni final i l’inicial de cada cònjuge.
(1) El patrimoni final compren (art. 232-19): - Tots els béns que li pertanyin en el moment de l’extinció del règim en l’estat material en què es trobin, deduïdes les càrregues que els afectin i les obligacions.
S’hi ha d’afegir: o El valor dels béns alienats a títol gratuït durant la vigència del règim, d’acord amb l’estat material en què es trobaven en el moment de disposar-ne (llevat liberalitats d’ús i de les donacions que l’altre cònjuge hagi consentit).
o El valor dels béns dels quals s’hagi disposat a títol onerós per a disminuir fraudulentament els guanys, d’acord amb l’estat material en què es trobaven en el moment d’alienar-los i amb independència del preu que s’hagi fet constar, i també el valor de les obligacions o dels gravàmens constituïts fraudulentament.
o El valor dels béns destruïts o deteriorats, per disminuir fraudulentament els guanys.
(2) El patrimoni inicial compren (art. 232-20): - - Tots els béns que pertanyien al cònjuge en començar el règim, deduïdes les càrregues que els afectaven i les obligacions. Cfr- art. 232-14 per l’inventari.
Si el passiu del patrimoni inicial és superior a l’actiu, s’ha de computar el valor negatiu.
S’hi ha s’afegir: o El valor dels béns adquirits a títol lucratiu durant la vigència de règim, deduïdes les càrregues que els afectaven.
o Les indemnitzacions per danys personals, exclosa la part corresponent al lucre cessant durant el temps de vigència del règim.
Determinació del crèdit (art. 232-21) En efecte de pacte, regeixen les regles següents: - si només un cònjuge ha obtingut un increment patrimonial (calculat per la diferència entre el patrimoni final i l’inicial), l’altre té dret a la meitat del valor d’aquest increment - si ambdós han obtingut un increment patrimonial, qui n’hagi obtingut menys te dret a la meitat de la diferència.
- si cap no ha obtingut un increment, no hi ha crèdit de participació.
Pagament del crèdit de participació (art. 232-22 i ss): - - - - En diners (llevat acord d’una altra cosa).
Per causa justificada i a petició d’una de les parts, el jutge en pot ordenar el pagament total o parcial amb béns de la persona obligada.
En cas d’extinció per mort, el supervivent a qui li correspon el crèdit de participació, pot demanar que se li adjudiqui l’habitatge familiar en propietat o en usdefruit, pagant, si escau, la diferència en diners.
També per causa justificada i a petició del cònjuge deutor, l’autoritat judicial por ajornar el pagament o ordenar que es faci a terminis amb un venciment màxim de 3 anys i meritant l’interès legal. El jutge por ordenar la constitució de garanties a favor del creditor.
Si el cònjuge deutor no té béns suficients per pagar el crèdit, el creditor por demanar la reducció o la supressió de les donacions fetes per aquell durant la vigència del règim, començant per la més recent, seguint per la següent més recent, per ordre invers de data. Si són d’igual data, a prorrata.
També pot impugnar els actes a títol onerós fets pel deutor en frau del seu dret.
Aquestes accions caduquen al cap de 4 anys de l’extinció del règim i no són procedents quan els béns estan en poder de terceres persones adquirents a títol onerós i de bona fe..
...