Fisiologia Animal T3 Circulació arterial, capil·lar i venosa. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 2º curso
Asignatura Fisiologia animal
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 02/04/2015
Descargas 5

Vista previa del texto

circulació arterial, capil·lar i venosa.
Circulació arterial, capil·lar i venosa El sistema arterial està format per els vasos sanguinis que surten del cor. L’artèria principal que surt del cor cap a circulació perifèrica és l’aorta, que es ramifica en artèries grans, artèries petites, arterioles, i finalment capil·lars. Els capil·lars es recullen per formar les vènules, les vènules formaran venes petites, que aniran augmentant el diàmetre fins arribar a la vena més gran que és la cava i porta la sang cap al cor.
Tant en el sistema arterial com el venós, les parets dels vasos tenen tres capes: la túnica interna, feta de teixit endotelial, que recobreix tots els vasos; la túnica mitja, feta de musculatura llisa i la túnica externa, formada per teixit conjuntiu. Al sistema capil·lar només trobem teixit endotelial: és essencial que la paret sigui el més fina possible perquè l’intercanvi de nutrients amb els teixits sigui el més eficient possible. La composició de les capes, sobretot la mitja i l’externa, varia en funció del vas.
L’artèria aorta és la que té el diàmetre més gran i que té la paret més gruixuda (2mm), i també són els vasos més elàstics. Les arterioles són els vasos on la capa mitja, feta de múscul, és la més important en relació a la resta de vasos (pràcticament el 50% de la paret és múscul). Els capil·lars estan fets 100% d’endoteli. Les venes tenen molt múscul –no tant com les arterioles, però- i també moltes fibres de col·làgen que els dónen adaptabilitat. Aquesta característica els permet acollir grans volums de sang: per això diem que les venes són vasos de capacitància.
Sistema arterial.
És el reservori de pressió: són els primers vasos que reben la sang que prové del cor, i aquesta arriba intermitentment. En cada sístole ventricular arriba sang a les arterioles, i han de poder acollir aquest volum. És per això que tenen una gran elasticitat: quan es dóna la sístole els ventricles s’eixamplen per poder acollir la sang que els arriba. Durant aquesta fase s’augmenta la pressió arterial. Aquest augment és la pressió sistòlica, que és la màxima.
Quan ens trobem a la fase de diàstole ventricular, les parets dels vasos retornen a la posició inicial (retrocés elàstic); aquest retrocés ajuda a impulsar la sang cap als vasos més petits de forma contínua (recordem que la sang arriba a les arterioles de forma discontínua). Durant la diàstole ventricular la pressió arterial és la mínima , i parlem de pressió diastòlica. El pols que notem quan apretem el canell o el coll amb els dits és degut als canvis de pressió que es produeixen al cor: la diferència entre la màxima i la mínima.
El sistema arterial s’encarrega de garantir el flux continu en els vasos més petits. Quan la sang arriba a les arterioles, aquestes són menys elàstiques i en tenir el diàmetre més reduït incrementen molt la resistència, amb la qual cosa baixa la pressió amb la qual la sang ha sortit del cor. La pressió màxima és la sistòlica i el seu valor normal és de 1000 mmHg i la pressió mínima és la diastòlica i el seu valor és de 80 mmHg. Quan la sang arriba als capil·lars ha baixat molt de pressió: pràcticament fins a 24 mmHg.
La paret de les arterioles pot distendre’s o contraure’s i així variar el diàmetre del vas en funció de les necessitats. Amb la vasodilatació s’augmenta el diàmetre i per tant també el flux sanguini, i amb la vasoconstricció s’aconsegueix l’efecte oposat.
Els vasos reben innervació simpàtica. En funció del receptor tenim una resposta vasodilatadora o vasoconstrictora: els receptors alfa, que els trobem al sistema digestiu, són vasoconstrictors; els receptors beta, que en trobem en gran nombre a la musculatura esquelètica, responen amb una vasodilatació.
Pressió arterial= Despesa Cardíaca * Resistència Perifèrica Sistema capil·lar Els capil·lars són els vasos que estan més a prop de les cèl·lules dels teixits: estan a una distància igual o inferior de 20 micres. El sistema capil·lar pot ser més o menys extens en funció del teixit que irriguem. Òrgans com el cor, el fetge o el sistema nerviós que tenen una activitat metabòlica alta estan irrigats per una una xarxa molt extensa; en canvi el teixit cartilaginós o l’ossi tenen una xarxa molt menys densa.
El sistema capil·lar ha d’estar regulat. Per exemple, la musculatura esquelètica en repòs necessita un flux moderat però hi ha situacions en que l’organisme ha de moure’s molt i aleshores cal augmentar-ne molt el nivell. En situació d’exercici físic, fins a un 80% del flux sanguini es dirigeix cap a la musculatura, deixant a la resta de sistemes i òrgans amb un flux disminuït.
Components de la microcirculació Les arterioles es ramifiquen en metaarterioles, que encara contenen en la paret alguns elements de la musculatura llisa. El diàmetre és de 10-20 micres i permeten el pas de leucòcits a través d’elles. Les metaarterioles es ramifiquen en capil·lars, els quals tenen de diàmetre mitjà entre 5 i 10 micres. En aquests sols poden passar els eritròcits si estan ben doblegats. Els capil·lars, com ja hem dit, no tenen musculatura llisa; només endoteli. Poden tenir alguns anells de múscul llis (esfínters capil·lars). La contracció d’aquests anells permet regular el flux sanguini pel sistema capil·lar.
Les anastomosis arteriovenones són els punts en els quals una arteriola connecta directament amb una vena: no hi ha sistema capil·lar intermedi. La funció principal d’aquests és el control de la temperatura a través de trasferir calor a l’exterior. Els trobem el zones localitzades com els palmells de les mans i els peus, i també a la cara. Aquests vasos no estan innervats, el flux sanguini a través d’aquests ve condicionat per factors locals com són la concentració d’oxigen o l’òxid nítric produït per les cèl·lules endotelials. Nivells baixos d’oxigen produeixen vasodilatació, i la presència de NO també té un efecte vasodilatador.
Tipus de capil·lars → De membrana contínua. Estan a la majoria de teixits, i a través de les cèl·lules endotelials i les unions entre elles (fenidures intracel·lulars) poden passar substàncies. Tenen un gruix d’entre 3 i 6 nm.
→ Capil·lars fenestrats. Tenen la membrana contínua, però l’espai entre les cèl·lules és molt més gran (60-90 nm). Deixen passar proteïnes i molècules grans. És el tipus de capil·lar que trobem a ronyó i intestí prim, formant les vellositats, i també en algunes glàndules endocrines.
→ Capil·lars de membrana discontínua o sinusoide. Les mateixes cèl·lules endotelials tenen porus que permeten el pas de les cèl·lules. Les trobem a la medul·la òssia, perquè així permet abocar les cèl·lules sanguínies acabades de sintetitzar a circulació. També n’hi ha a la melsa, que és on es fan els limfòcits, i al fetge.
A través dels capil·lars es produeix el moviment de substàncies entre la sang i els teixits. Els nutrients es mouen de la sang cap al líquid intersticial o al revés. Els mecanismes per el qual es dóna l’intercanvi són: 1 Difusió: substàncies com l’aigua, ions, oxigen, diòxid de carboni, proteïnes petites i lípids passen a través de la bicapa lliurement o a través de permeases (difusió simple o facilitada). Els nutrients sempre es mouen a favor del gradient de concentracions. És el mecanisme més comú.
2 Transcitosi: és el moviment de substàncies a través de vesícules. Les cèl·lules endotelials fan l’endocitosi de material per la cara apical i l’exociten al teixit o cèl·lula adjacent per exocitosi a la cara basal. Pot ser que es fusionin vàries vesícules i dónin lloc a un canal que permetin el pas continu de substàncies.
3 Flux de masses. Es produeixen moviments de líquid a gran velocitat a través dels endotelis. Hi ha dos tipus de moviment: la filtració, que és la sortida de líquid de la sang cap al líquid intersticial i la reabsorció, que és al revés. Aquests líquids porten els nutrients dissolts. Les forces que promouen aquests moviments són la pressió hidrostàtica i la pressió coloïdosmòtica de les proteïnes.
→Pressió hidrostàtica del capil·lar. Diferenciem entre el capil·lar arterial (més a prop de l’arteriola) i el capil·lar venós. Ofereixen una certa resistència al pas de la sang. Com ja hem dit, quan la pressió arriba als capil·lars és de 34 mmHg; a mesura que s’havança cap al capil·lar venós la pressió baixa fins a 10 mmHg.
Aquesta baixada de la pressió afavoreix la filtració: sortida de líquid cap a l’espai intersticial.
→Pressió coloidosmòtica. És constant al llarg de tot el capil·lar i ronda els 28 mmHg. La pressió coloidosmòtica de les proteïnes del líquid intersticial varia en funció de la concentració d’aquestes. És el responsable de l’absorció d’aigua que es dóna l’extrem venós del capil·lar.
Si sumem les pressions que afavoreixen la filtració i la reabsorció que tenim en el capil·lar arterial tenim una taxa neta de filtració d’ 11mmHg. En el cantó venós, en canvi, la taxa neta és de reabsorció i té un valor de 7mmHg. Si tenim més filtració en un cantó que en l’altre i no hi ha cap mecanisme que retorni el líquid cap a la sang es formaran edemes (acumulació d’aigua del sistema circulatori als teixits). El sistema limfàtic és essencial per drenar l’excés de líquid de la filtració que s’ha dipositat als teixits.
Sistema venós.
Està format per aquells vasos sanguinis que recullen la sang del sistema capil·lar i la retornen cap al cor. Les parets de les venes té molt de col·làgen i són altament distensibles: poden emmagatzemar molta sang (són vasos de capacitància). El 64% de la sang del sistema circulatori es troba al sistema venós.
És un sistema de baixa pressió. Quan arriba la sang dels capil·lars, la pressió de la sang és de 10 mmHg; a la vena cava aquest valor ha arribat pràcticament a 0. El gradient de pressió és petit però suficient perquè la sang avanci: això és possible perquè les venes, al contrari que les artèries, van de menys a més diàmetre de manera que la resistència va disminuïnt.
Algunes de les venes –sobretot les de les cames- poden tenir vàlvules internes. Això es per impedir que la sang que circula en contra de la gravetat torni cap enrera. Les parets de les venes també tenen musculatura llisa i poden canviar el diàmetre dels vasos: la constricció afavoreix el retorn venós (flux de sang cap al cor) i la dilatació afavoreix l’emmagatzematge de sang.
Els factors que afecten al retorn venós poden ser cardiovasculars o extravasculars.
Factors cardiovasculars 1 el gradient de pressió entre els capil·lars i l’aurícula ha de ser baix però suficient, sinó no es produeix el retorn 2 Bomba cardíaca: la disminució de la pressió auricular afavoreix el retorn de la sang cap al cor 3 L’obertura de les vàlvules semilunars en la diàstole ventricular fa que surti sang del cor.
Aquest provoca un efecte de “succió” de manera que baixa la pressió de l’interior de l’aurícula i s’afavoreix el reompliment d’aquest òrgan. 4 Diàstole, el cor està relaxat i la sang va de l’aurícula cap al ventricle: això també té un efecte en la pressió de l’aurícula, que baixa, i s’afavoreix el retorn venós. 5 L’activitat simpàtica provoca una vasoconstricció que disminueix el diàmetre de les venes i afavoreix el retorn.
Factors extravasculars – 1 bomba respiratòria. Durant el cicle respiratori tenim la fase d’inspiració, per captar aire, i la fase d’exhalació, per expulsar-lo. En la fase d’inspiració baixa la pressió intratoràcica, que fa que les venes de dins d’aquesta cavitat s’eixamplin. Aquesta expansió fa que la sang pugi cap amunt i es produeixi el retorn venós. 2 bomba musculoesquelètica, principalment a les venes de les extremitats. Aquestes estan rodejades de musculatura esquelètica i durant el moviment de contracció s’apreten les venes i s’afavoreix el retorn venós. Les vàlvules d’aquestes venes ajuden a mantenir la direccionalitat del flux en tot moment.
...