Historia Contemporània d'Espanya i Catalunya - Tema 1 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 18
Fecha de subida 17/06/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apunts d'història de Joan Culla

Vista previa del texto

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA I CATALUNYA Joan B. Culla i Clarà La formació de la Catalunya contemporània 1. Les transformacions del Setcents.
Fins a 1714 Catalunya tenia institucions polítiques pròpies, Parlament o Corts (poder legislatiu i marcar impostos); el Govern o Diputació del general de Catalunya i més tard Generalitat (sorgint a l’Edat Mitjana per necessitat bàsica, els impostos s’havien de gestionar) i representava el poder executiu, perquè va passar de recaptar impostos a gestionar. Tenia un sistema de lleis propi, diferent a les que regien els regnes de França, Aragó, València... lleis promulgades per les corts. Unes institucions pròpies, un sistema jurídic propi i una moneda pròpia. Sistema fiscal propi, amb impostos diferents dels altres regnes. La Catalunya sobirana tenia una llengua oficial que era el català, amb la qual es redactaven les lleis, les actes.
La Catalunya sobirana del segle XVIII era un estat en hores baixes, estava en decadència, reflectida per la del país. Era un país buit, molt poc poblat, la feblesa demogràfica es reflectia en tot i per tant hi havia poca força de treball, menys capacitat econòmica. L’eix econòmic del món va passar del Mediterrani a l’Atlàntic quan es descobreix Amèrica. Abans estava ben situada, s’havia beneficiat i havia guanya dinamisme en un moment privilegiat, ara està en un lloc pèssim de situació.
La política també patia, l’estat català era un estat monàrquic, amb unes singularitats: el seu monarca, amb el títol històric de compte de Barcelona, anomenat compte rei, era un monarca convertit. No tenia un monarca exclusiu, el monarca era rei de Castella, Nàpols, Paisos Baixos, etc., “pluriempleat” i no podia ser a tots llocs a l’hora.
Llavors el sistema polític només podia funcionar amb la seva presència (les corts només es podien reunir amb la presència del rei, que presidia); això vol dir que durant els segles XVI-XVII els reis només visiten els altres estats cada 25 o 30 anys, generalment al començament d’un regnat.
A principis del segle XVIII estava en decadència, però a pesar d’això, la gent se sentia prou identificada amb aquest sistema. Quan es va fer el canvi de dinastia pels Borbó i es van estendre les sospites que aquest rei no respectaria el sistema antic, el conjunt de la societat catalana es va llençar a una guerra de 10 anys per intentar preservar aquest sistema, tot i ser escleròtic i a les últimes. Això va donar lloc a la guerra de successió, on es van involucrar les potències europees.
Aquesta va sorgir a partir de la mort de Carles II sense successió, el rei d'Espanya va declarar que el seu successor seria Felip d'Anjou. La mort del monarca va provocar uns debats: el successor proposat havia de ser aprovat pels estats per no provocar futures discòrdies, la legitimitat dels governadors de la Monarquia fins la presa de possessió del successor i la legalitat de la continuació del príncep que es trobava a Catalunya. En aquell moment alguns volien acceptar les lleis de Madrid i no oposar resistència al candidat francès, però altres es volien oposar. Finalment, Felip V va jurar les constitucions catalanes i el van acceptar, gràcies a un port franc per Barcelona, lliure comerç... afavorint la burgesia.
Anglaterra va declarar la guerra a França i Espanya i la gent va començar a culpar el rei Borbó. Així els catalans estaven convençuts que podrien aconseguir els seus objectius econòmics, polítics i socials amb un canvi. Van proposar l'arxiduc Carles com a rei d'Espanya, era austríac, i d'aquesta manera Catalunya es va situar en el bàndol que lluitava contra França i Espanya. En aquell moment, Carles d'Austria va convertir-se en 'rei' de Catalunya, realitzant canvis, lleis i privilegis per als catalans i pel seu desenvolupament, però de caire absolutista. Més tard la Corona d'Aragó també va estar a favor dels austríacs, mentre que Castella estava a favor del Borbó.
Finalment els borbònics van guanyar la guerra gràcies a una intervenció anglesa, van ocupar el Principat de Catalunya, però allà es van produir aixecaments antiborbònics que van reprimir-se durament. Per últim, l'11 de setembre Barcelona va ser derrotada.
Quan la guerra de successió va acabar, els catalans no lluitaven per la independència, va ser una lluita entre dos models d’Espanya, entre els territoris que defensaven una Espanya pluriestatal (manteniment del model de sobiranies diferents) i els altres que volien imposar un model d’Espanya uniestatal, crear una monarquia espanyola. El desenllaç va ser la derrota dels primers i Felip V va crear per primera vegada una Espanya que fos un sol estat, o gairebé, perquè va acabar amb l’estat català, aragonès, mallorquí... que van quedar annexionats a Castella, però es van salvar el Regne de Navarra i els “senyoríos” bascs, que s’havien posicionat a favor del rei i no hi havia necessitat de castigar-los. El pes demogràfic d’aquests petits territoris era també petit i no els van donar gaire importància.
Com s’elabora l’addicció a Castella: a Catalunya es va crear el Decret de Nova Planta, el nou organigrama de govern, disseny institucional. A tota la resta de llocs es va fer el mateix. En primer lloc es va desmantellar l’antic estat que hi havia, la generalitat, les corts van desaparèixer i es va aplicar un model provincial. Es va fer una dura repressió envers Catalunya, abolint les institucions catalanes, empresonant, vigilant exhaustivament, etc. provocant així exilis, entre altres. Va passar a ser una província en comptes d’un estat sobirà amb una connexió monàrquica amb Castella, compartint només el rei. El territori es va dividir en dotze i cadascun tenia un corregidor que el vigilava amb un alcalde, tots els càrrecs castellans. Es van passar a seguir las Leyes de Castilla i l’única cosa que va restar igual va ser el dret civil (qüestions privades, successions...). Però com que no hi havia corts ja no es podia tocar, canviar ni evolucionar d’acord amb els canvis de la ciutat. També es va crear un nou impost, en el qual es repartien els diners a entregar segons la riquesa de cada territori. Tots els organismes estaven al servei de la monarquia absoluta i el rei exercia el poder total.
El desmantellament també és cultural i lingüístic, no només institucional i jurídic, a Catalunya hi havia cinc centres d’estudis generals superiors, els va abolir i va crear la Universitat única de Catalunya, en una petita població lluny de Barcelona, premiant així una de les poques regions catalanes favorable als Borbó, era Cervera. A partir del decret, la única llengua oficial era el castellà i es va prohibir l’ús del català en qualsevol us oficial o públic, així va perdre el seu estatus de llengua oficial, llengua del poder...
accentuant la decadència literària del català, que ja tenia una producció escassa i imposant també l'idioma a l'escola. Tot i així, la resistència va fer-ho més difícil. Però encara que el català no fos oficial, tothom la continuava parlant, per una banda perquè gran part de la gent era analfabeta, només sabia parlar, no escriure ni llegir.
A partir de 1714/16, les característiques diferencials, forjades durant els segles anteriors, de Catalunya són abolides o sufocades, en perill real de desaparició. La Catalunya posterior a la derrota hauria pogut experimentar un procés de provincialització que la convertís en una província espanyola amb unes poquíssimes característiques diferencials. Però això no va passar, malgrat el pronòstic, perquè la societat catalana, a partir d’aquesta data va ser capaç de posar en marxa una sèrie de fets diferencials nous, els vells els havien liquidat, ni jurídics, ni polítics, ni culturals, ni jurídics, ni lingüístics, són naturals de la societat i economia i expliquen que Catalunya no experimentés un procés de dissolució de la seva identitat. Els fets nous són capaços de fer una barreja amb el record i expliquen la Catalunya contemporània.
Els fets diferencials nous: I.
II.
Demogràfic: va començar a créixer la població, al 1800 la població catalana havia superat una gran xifra, 500.000 habitants i sense gran aportació estrangera, inclús amb les amenaces de mort i malalties. Amb un creixement intens pocs anys després del decret. El màxim exponent demogràfic el mostra Barcelona, era una ciutat mig buida just després de la derrota, al final del segle la capital havia multiplicat la seva població per 4, pel moviment migratori intern. Perquè la capital oferia moltes oportunitats.
Transformació de l’agricultura: hi havia moltíssims km on no hi vivia ningú.
Quan la població va començar a créixer, havien de recuperar els masos rònecs, camps cultivats durant temps anteriors que ara estaven secs, i es van a començar a encarregar les famílies. Les superfícies cultivades van augmentar i així hi havia més collita. Però, el canvi crucial es va fer quan una part dels pagesos van fer un descobriment, quan abans era una agricultura de subsistència, de consum propi/autoconsum, per tenir blat suficient no era imprescindible cultivar-lo al costat de casa, es podia importar i podia sortir fins i tot més barat, cobrint així les necessitats, i en aquests camps on ara ja no es cultivaven cereals, van començar a plantar vinyes massivament per a la seva venda i obtenir un benefici molt superior (convertint-se en una idea capitalista) amb una demanda molt gran internacional i amb una durada il·limitada. Els conreus es van expandir, intensificar i especialitzar més orientats cap el mercat. També va millorar el regatge, aspectes tècnics...
III.
IV.
Es desenvolupa el comerç marítim català, transatlàntic, cap a Amèrica Llatina, els llocs que tenien més demanda pels productes catalans. Amb vaixells petits sortien dels ports plens de botes de vi i tornaven de buit. Llavors van pensar en transformar el comerç unidireccional en un bidireccional, portant de tornada els productes local que venien al lloc on havien portat els seus productes. Ja no era només el canal de sortida de la vinya sinó que portava altres beneficis. Al principi es prohibia que un vaixell sortís carregat i vengués els productes a fora del país, perquè hi havia un port que monopolitzava el comerç, on s’havia de fer escala obligatòria, d’uns quants dies, i pagar unes taxes determinades, aquest era Sevilla, més tard el van traspassar a Cadis. El comerç marítim català va pressionar al govern perquè això suposava grans despeses i finalment el rei el va liberalitzar, per permetre el comerç amb Amèrica.
Ja existia a Catalunya una industria modesta i limitada, amb una expansió de les manufactures especialitzades segons el producte principal del territori, però a partir de 1740 es va crear la primera fàbrica d’un producte nou: indianes (peces de tela de cotó estampades amb colors vius). La primera matèria era barata i el procés d’elaboració era barat també. Llavors va trobar un comerç a l’Amèrica espanyola, on compraven les índies (dones dels indígenes). Les exportacions van deixar de ser únicament de productes agrícoles per incorporar també tèxtil. Van crear-se indústries d’indianes, amb telers ficats a naus industrials on treballaven tantes dones com telers hi havia, amb una inversió petita. La industria es va consolidar i guanyar més importància, beneficiant-se així del monopoli espanyol (només es podien comprar productes de dins la península). Tot i que també hi havia una demanda interna. La fabricació d’indianes esdevé l’única revolució industrial espanyola durant el S.XVIII, únic procés d’industrialització moderna a Espanya, produït gràcies a la recuperació de Catalunya després de la guerra i introduint noves tècniques en el sector tèxtil.
Els canvis econòmics tenen conseqüències socials, amb la creació d’uns nous grups socials que no hi són a la resta de la Península: els fabricants, la llavor de la burgesia, propietaris de les fàbriques i de vegades copropietaris dels vaixells. Es van convertir en cavallers, nobles, enriquits... però no van abandonar les seves exhaustives activitats econòmiques i comercials Al costat apareix una gran part d’obrers i obreres, filadors, treballadors d’una industria moderna... el que algú anomenarà més tard proletaris i són únics, no n’hi ha a la resta de l’estat. El camí cap a un model capitalista augmenta les diferències, els assalariats gairebé no veien els grans beneficis que el seu treball produïa, els gremis començaven a diluir-se perquè els treballadors passaven a treballar en la industria, i també van continuar havent pobres que vivien com podien el dia a dia. Això trenca les estructures basades en els privilegis per basar-les en la riquesa sobretot.
Aquesta nova economia resulta dependent d’Amèrica, ja que d’allà procedeixen les primeres matèries. El cotó de les indianes. Per tant, es tracta d’un model molt vulnerable, per qualsevol factor que pertorbi aquest tràfic de comerç de vaixells.
Llavors, va començar una guerra, on Gran Bretanya era l’enemic, amb una armada del mar, la més potent del món. Es dona la circumstància en que aquestes dues monarquies estan en guerra en períodes freqüents, el que suposa que el tallar el comerç no és excepcional. La monarquia borbònica s’alia amb els francesos i disputa amb el anglesos, en que els dos enemics principals (França i Anglaterra) lluiten pel control, hegemonia. Es confirma aquesta aliança a partir de tres pactes: Los Pactos de Familia: 1733, el primer, 1743, el segon, i 1761, l’últim. Aquesta política exterior resulta perjudicial pels interessos econòmics catalans, la marina britànica guanya i posa contra les cordes el seu comerç.
Als Pirineus catalans, que es veien ben perjudicats, culpaven els francesos i reforçava el sentiment anti-francès que venia de l’edat mitjana.
En aquest panorama esclata la Revolució Francesa, 1789, i resulta un afavoriment per als catalans, perquè trenca l’aliança entre els Borbons francesos i espanyols (execució). Les idees revolucionaries van travessar la frontera amb les noticies i pamflets i la correspondència privada, a més de l'arribada de refugiats francesos.
Llavors Espanya va declarar la guerra a França, per les relacions tenses i la por a les idees revolucionaries, i els anglesos van passar a ser aliats, a més, el rei Lluis XVI havia estat decapitat. Al 1793, la mort del rei francès, es declara la guerra, que va durar 2 anys i es va desenvolupar sobretot a la frontera amb França i Espanya. A Catalunya la van anomenar la Guerra Gran, emocionats per estar enfrontats amb els francesos i per l’afavoriment del comerç al ser aliats amb els anglesos. La Guerra va ser curta, al 1795 Espanya i França van firmar la pau i van tornar a ser aliats amb França i enfrontats amb Gran Bretanya, tot i que a França ja no hi havia Borbons, sinó Napoleó. Es torna als pactes de família, però sense família. Altre cop van tornar les conseqüències negatives per al comerç. Espanya va passar a tenir un deute econòmic molt extens, per tant, l'absolutisme borbònic havia quedat obsolet i ja no responia a les necessitats del seu estat.
Entre 1796 i 1808, només va haver-hi un any en que Espanya no estava en guerra amb els anglesos (1803). Durant tot aquest temps el tràfic comercial amb Amèrica era pràcticament impossible, les possibilitats que arribés a port eren molt escasses. Espanya es va convertir en un satèl·lit de la França de Napoleó. A Catalunya va haver una fortíssima crisi econòmica, el comerç va quedar col·lapsat i va continuar creixent el sentiment antifrancès i contra el sistema espanyol que provoca aquesta política, el rei (Carles IV) i el que en realitat governa (Manuel Godoy), un aristòcrata.
2. La crisi de l'Antic Règim i la laboriosa revolució liberal.
Al 1808 va explotar la Guerra de la Independència, el desencadenant d’aquesta explosió de violència va ser l’entrada de milers de soldats francesos, com aliats i en “secret”. Godoy va pactar amb Napoleó que les seves tropes entrarien per Espanya i aconseguirien entrar a Portugal. Els primers actes de violència contra els francesos llavors són espontanis. Això va culminar a la capital, Madrid, tot i que ja havien hagut molts altres episodis de violència. Les tropes franceses van passar a convertir-se en enemigues i va obrir les portes a una guerra, coneguda com la Guerra del Francès a Catalunya. Aquí s’hi barregen idees diferents: alguns diuen que va ser un 'arrebato' de sentiment nacional contra els francesos, la pàtria, però els francesos eren la causa que no tenien treball (sentiment patriòtic i defensa dels interessos personals). També van actuar en contra del govern que havia fet l’aliança que havia portat a la ruïna. Es comença a qüestionar l’Antic Règim.
En signar la pau, el príncep Ferran d’Astúries fa una revolta a palau i s’autoproclama rei com Ferran VII, obligant el seu pare dimitir del tro, reinstaurant l'absolutisme. El fill va demanar a Napoleó que el reconegués com a rei i el seu pare va demanar que li tornés el tro. Aquest, va demanar-los que anessin a França per tal de reunir-se i solucionar-ho, allà els va coaccionar per que tots dos abandonessin la corona i la deixessin en mans de Napoleó. El millor va decidir que era deixar la corona en mans d’algú de la seva confiança: Josep Bonaparte, el seu germà i ara rei d’Espanya. Tot això destrueix la legitimitat de la monarquia absoluta, per gràcia de Déu. Llavors la majoria d’espanyols no el reconeixen com a rei, però els Borbón estaven desapareguts i el sistema absolutista havia quedat decapitat del seu vèrtex, no tenien rei.
Al 1808 el sistema absolutista a Espanya es va col·lapsar. Això l’aprofità la petita minoria de ciutadans espanyols impregnats d’idees liberals, parlamentaristes, les lleis per ser vàlides han de ser acceptades per un Parlament que representi la gent, les idees de la Revolució Francesa. Pensaven que eren les idees de futur, els il·lustrats van prendre la iniciativa, van nomenar una regència en nom de Ferran VII, que va haver de fugir cap el sud, a Cadiz (ciutat fortificada a una illa en mig d’una badia i la més oberta i cosmopolita, més penetrada de tota Espanya per les idees liberals al haver estat el port principal, on arribaven un conjunt molt gran d’estrangers) perquè les tropes napoleòniques havien ocupat tota Andalusia i els hi costava conquerir aquesta ciutat amb ajuda dels anglesos que eren aliats llavors i desplegaven les seves naus per protegir-la, per la invasió dels francesos, i van convèncer de crear unes Corts, però no tradicionals (dividides en diputats del clero, de la noblesa i representants del poble), sinó una reunió de diputats representant territoris (que anaven arribant a Cadis escollits com havien pogut en cada localització). Les corts van acabar la constitució al 1812, La Pepa, la primera, que establia una monarquia democràtica, la sobirania nacional residia a les corts i no tenia tot el poder el rei. Les idees que impregnen la constitució de Cadis eren molt minoritàries. Els espanyols que lluitaven a les muntanyes en forma de guerrilles no havien tingut noticia de l’elaboració d’aquesta constitució, però en realitat lluitaven per retornar als antics temps, on un rei absolut governava en nom de Déu. Hi ha un divorci entre la gent del poble i els liberals.
Napoleó va ser derrotat, Ferran VII, que havia estat vivint molt bé i felicitant a Napoleó, va tornar en veure que podia recuperar el seu tro dient que havia estat presoner. Les Corts van anar a Madrid a la fi de la guerra, però es va adonar que el poble encara l’estimava molt i estava una mica en contra de la constitució, deien visca les cadenes. La massa popular no havia entès la obra de les corts. Davant això va organitzar un cop d’estat que va destituir les corts i es va restituir l’absolutisme amb l’aprovació de la gran majoria de la població (bàsicament pagesos a més de tots els nobles).
A Catalunya, a partir de 1814, també es volia el retorn del rei. Però a mesura que van passar els anys, els comerciants, beneficiats de la nova industria, els sectors més dinàmics de l’economia, es van adonar que sota l’absolutisme de Ferran VII no tenien futur. El problema era que tot el conjunt de transformacions econòmiques s’havien produït sota l’absolutisme amb les colònies espanyoles però amb la crisi havien aprofitat per independitzar-se de la metròpolis. Era molt evident que Espanya no estava en condicions de reconquerir-les, no tenia diners. La clau del comerç d’indianes va desaparèixer sense el seu mercat: Amèrica. Havien de trobar un altre mercat que només es podia trobar a l’interior d’Espanya. Però mentre a Espanya hi hagués un sistema absolutista no ho permetria, perquè obligava a la població a viure en el llindar de la pobresa. Si no hi havia canvis estructurals que permetessin un mínim nivell de consum per tal que poguessin ser clients. Per a fer un mercat espanyol calia una desamortització (l’església tenia gairebé totes les terres i obtenia un 25% de la riquesa, els pagesos eren qui treballaven els camps), s’havia de redistribuir la riquesa, però era una cosa inimaginable. Al llarg de 1815-19, els industrials no tenen futur, les fàbriques i telers no podien reprendre l’activitat econòmica. L’economia es queda clavada, no hi ha mercat a Amèrica i tampoc espanyol. Els grups econòmics decideixen unir-se al moviment liberal, amb petites conspiracions lliberals, petita burgesia que vol trencar amb el moviment absolut.
Al 1820 l’absolutisme cau com a conseqüència d’un aixecament militar, però també per la misèria de l’estat, la manca de recursos econòmics, que ni tan sols l’exèrcit podia cobrar. Per tant no es tant una victòria del liberalisme, sinó més bé de la immensa pobresa. S’inaugura el trienni liberal, es reconstitueixen les corts amb governs liberals, inestables per la resistència de grups absolutistes que volen acabar amb aquest govern.
Van desvincular els patrimonis de la noblesa, abolir el regim senyorial i van aprovar la primera desamortització eclesiàstica.
El que posa fi a aquest trienni és una intervenció estrangera. Al 1815 es va fer el congrés de Viena per reorganitzar Europa després de Napoleó i es va crear la Santa Aliança, una aliança de països que controlaven si en un país esclatava una revolució liberal intervindrien per acabar amb aquesta. Ferran VII va demanar ajuda als seus aliats europeus i la Santa Aliança va decidir actuar en Espanya per tornar a posar al rei al tro.
Llavors França va ser qui va restablir l’absolutisme a Espanya i alliberar a Ferran dels liberals (amb l'exèrcit dels anomenats 100.000 fills de Sant Lluis) al 1823.
El regnat de Ferran VII, va durar fins al 1833, la Dècada Ominosa (vergonyosa, nomenada pels liberals posteriorment), les colònies americanes ja s’havien perdut totalment i la situació econòmica catalana era pitjor, sense un mercat possible. La situació econòmica del país era tan precària que el rei va acceptar que s’havia de fer una petita reforma per tal de sobreviure. Es va acceptar llavors l’entrada a palau d’un ministre diferent als altres.
Això va provocar un fort divorci entre una minoria liberal (obrers, liberals, economia, burgesia, els antics de les corts) i una minoria ultrabsolutista (pagesia més antiga, el clero... que rebutjava qualsevol canvi per por). Enmig d’això hi havia una massa ignorant que romania a l’expectativa. La minoria absolutista va començar a pensar que Ferran s’estava deixant emportar pels liberals i van començar a fer actes i aixecaments d’extrema dreta en contra del que havia estat el seu ídol.
Ferran VII havia contret tres matrimonis seguits perquè les seves dones s’havien mort. El quart matrimoni, amb Ma Cristina, va tenir descendència, però eren dues nenes (Isabel i Ma Luisa Fernanda). En aquell moment les dones no podien regnar, per culpa de la Llei Sàlica, i hauria d’haver governat Carles, el seu germà. A partir de 1830, aquest conflicte es va superposar al conflicte entre els liberals (opten pel regnat d’Isabel, un període de feblesa que els permetria imposar el seu criteri perquè hi hauria un període de regència i feblesa) i absolutistes (aposten pel germà Carles, carlistes), es va transformar en un conflicte sociopolític. El propi rei volia que el succeís la seva filla, pel sentiment de paternitat. Va haver de prendre mesures que contradeien el seu propi pensament. Al 1833 va morir el rei i la seva filla va ser proclamada futura reina, però els carlins van agafar les armes i van provocar un aixecament que causaria la primera guerra carlina, fins al 1840, i iniciaria la Revolució Liberal. Els carlistes estaven en contra de dividir moral, cultura i política de la religió, també contra el centralisme uniformista. La guerra va dificultar l'evolució de la industrialització. Finalment va acabar amb la derrota dels carlistes, però els catalans i unes revoltes a Barcelona van provocar l'exili de la regent Ma Cristina i la proclamació del general Espartero com a regent. Però aquest va decebre els seus partidaris amb un autoritarisme i tendència al lliurecanvisme, així es va alimentar el malestar social amb condicions precàries. Al final, la repressió a Barcelona va provocar la seva davallada política i va acabar exiliant-se. Així va tornar la reina Isabel II, que va iniciar el seu regnat al 1843, amb el suport dels liberals moderats. Però, la manca d'alternança del poder amb els progressistes provocava pronunciaments militars.
Durant el segle XIX la població va créixer fins duplicar-se i arribar als gairebé 2 milions al 1900, sense immigració exterior. L’alimentació va millorar, les crisis de subsistència van reduir-se, les epidèmies eren cada cop menys mortíferes. Es manifesta una tendència interessant al país, perquè no és una distribució homogènia. S’accentua des del punt de vista geogràfic la divisió de dues Catalunyes, per una part la població va créixer molt i a l’altra molt poc, la natalitat era elevada a tot arreu però hi havia uns determinats moviments geogràfics. Al llarg del segle, els nascuts a les comarques més pobres es traslladen a les comarques del litoral on hi havia més oportunitats per als joves. Aquest intens creixement demogràfic no es distribueix tampoc de manera igual en el temps, Catalunya ja a finals del segle XIX es comença a veure un comportament de restricció voluntària de la natalitat, les parelles actuen per tenir menys fills, degut a la urbanització i a la mobilitat social per migració interna; d’aquesta manera va créixer també el desig de previsió i estalvi. L’energia biològica amb que s’havien multiplicat disminueix a l’últim tram del segle XIX i al segle XX es converteix únicament en creixement estranger. Aquest creixement de la població va suposar un increment de consumidors i de productors i va ser causa i efecte de la industrialització. A partir de la dècada de 1880 es produeix la primera gran onada d’immigració des de fora cap a Catalunya, atrets pels treballs de mà d’obra pel Congrés/Exposició Internacional de Barcelona. Venen sobre tot d’Aragó com de Valencia, territoris on el català ja és la llengua, fins al 1900 aquesta primera onada suma 70/80 mil persones. Salten del món rural a l’urbà, però no fan un salt cultural espectacular. Tota la resta del creixement és “fet a casa”. Va ser també important el procés d’urbanització de la població catalana, abandonen la vida rural per passar a treballar a les ciutats, que creixen molt, sobre tot aquelles que vien la revolució industrial.
Però el màxim exponent és Barcelona, el seu creixement és espectacular. Tot i així Barcelona va perdre habitants en els anys de crisi econòmica, ja que van traslladar-se als pobles.
Per poder absorbir el creixement va haver de realitzar grans canvis i transformacions. Al segle XVIII era una ciutat emmurallada, Felip V va decidir construir una fortalesa per controlar la ciutat, La Ciutadella, construïda on abans hi havia un barri que van enderrocar, perquè necessitava una esplanada per veure si venia un enemic. Després que l’economia catalana comencés a recuperar l’alè econòmic i es comencés a fer la primera desamortització per crear un mercat, va començar a créixer la ciutat i el problema era que no podia créixer perquè estava delimitada per la muralla i a la vora d’aquestes tampoc es podia construir. Així va començar a créixer verticalment (van desaparèixer els horts, van omplir l’espai interior i més tard els propietaris de cases van pensar en construir diferents pisos a les seves cases).
La primera desamortització va suposar que tots els convents van desaparèixer, es van quedar els seus edificis, el que va donar aire a una ciutat que no parava de créixer. Però aquests processos van afavorir el procés de reforma interior urbana. Llavors es van convertir en equipaments públics i fàbriques, també van dotar la ciutat d’espais de lleure, places, mercats, etc. A més, el canvi de propietats va suposar un increment de la producció agrícola. Però només l’enderrocament de les muralles permetria l’expansió de la ciutat, el seu desenvolupament natural en un moment d'emigració a les ciutats des del camp que creava la nova societat industrial. El procés depenia del govern de Madrid, però aquest no tenia moltes intencions de processar-ho.
Fins que no va arribar el bienni progressista, no van aconseguir presentar la instància de la petició i al 1855 es va començar el procés d’enderrocament de les muralles. En aquell moment pot créixer de manera natural fins a les pròximes cases dels municipis propers.
Els terrenys alliberats tenen amo i cadascú volia construir a la seva manera els nous edificis. Per tant, l’ajuntament va organitzar un concurs per organitzar la ciutat i que no creixés amb desordre. El projecte guanyador va ser d’Ildefons Cerdà, amb l’Eixample, una trama reticular amb cases de la mateixa mida, octogonals, separades per carrers amb la mateixa amplada. Això no decidia si en una banda hi havia els rics i a l’altra els pobres, no es dividia el territori segons poder econòmic. Per tant van trobar una nova distribució (el primer pis era el principal, amb un sostre més alt, i a mesura que pujaves en altura de l’edifici, trobaves menys escala social). La urbanització de l’eixample va avançar, el creixement de la tram urbana de Barcelona i les cases dels municipis es començaven a topar, començant l’agregació, demanant l’annexió de Barcelona als altres municipis que es tocaven. Finalment al 1897 Madrid va donar llum verda a l’agregació i d’un dia a l’altre sis municipis s’annexionen a la ciutat de Barcelona, convertint-se en una única ciutat i va augmentar moltíssim el seu numero d’habitants, només quedaven dues petites annexions (Horta, un poble rural, i Sarrià) que es van fer més tard durant 1910-1922.
Els barcelonins havien vist amb antipatia la Ciutadella, ja que era com el record de la derrota del 1716. S’havia convertit en una presó política i era un lloc d’execució d’enemics del poder. Un símbol de l’absolutisme, de la tirania. La Ciutadella no van aconseguir enderrocar-la fins a 1888, que després de l’Exposició Universal es va convertir en una zona verda i de museus. Sobre el seu espai es va construir un parc i només es van salvar tres edificis de l’interior: la capella, l’arsenal i el palau del governador.
3. Industrialització i modernització econòmica.
ECONOMIA Una clau essencial de l’evolució econòmica havia estat el BOOM de la vinya. Ara continuava essent una bona part de l’economia, la desamortització li havia donat una empenta. La demanda externa era potent i la vinya es va continuar expandint amb comarques senceres dedicades a ella, perquè era un bon negoci que derivava en alguns altres comerços (botes, transports). El gran competidor en vins era França, però va arribar allà un insecte anomenat fil·loxera, des dels seus comerços exteriors, i va liquidar la seva vinya, ajudant al vi català disparar la seva venda. Però, desgraciadament la fil·loxera va travessar la frontera i va avançar destruint totes les vinyes catalanes, portant la catàstrofe agrària. Els pagesos van marxar a Amèrica desanimats.
La industria tèxtil cotonera experimenta una sèrie de canvis amb la revolució energètica amb la força del vapor, la primera fàbrica no va expandir la construcció d’altres fins uns anys després. La mecanització de la manufactura i del sistema fabril va començar pel tèxtil cotoner. La importació del cotó i la força del vapor van permetre el creixement. Les fàbriques van permetre canviar la força manual per la tècnica, amb una central de vapor es podia fer moltíssima més inversió i es va començar a utilitzar molts més telers, provocant la creació de fàbriques molt més grans. Amb el vapor es necessitava només aigua i carbó, les fàbriques es posaven al costat dels rius per que l’aigua fos gratuïta, això suposava un estalvi perquè la força motor hidràulica era més barata que la dependència del carbó. Així va augmentar brutalment la producció, no es cansaven tant i podien treballar més; la producció de cotó es va multiplicar per 5. La mecanització de la industria va acabar amb la mà d’obra i la sensació dels obrers era furiosa perquè els robaven la feina, no només es van mecanitzar els telers, també les filadores, i van sorgir moviments ludistes. El cotó, provinent d’Amèrica, era la peça fonamental de la industria catalana del segle XIX.
Va sorgir també un segon sector tèxtil, el llaner, una fibra molt més cara i amb un consum de les classes mitjanes i altes. Concentrant-se en el Vallès-Occidental, un fenomen més local. La matèria prima venia de Castella.
El gran punt feble de la industria catalana del XIX era la minera, d’alts forns... perquè no tenia les matèries primes necessàries, hauria d’importar-ho tot i no sortiria a compte. El transport que es feia des de l’interior fins als nuclis fabrils era molt car, arribava des de Gran Bretanya a un preu altíssim. Llavors no es va poder desenvolupar la metal·lúrgia ni la siderúrgia i com que no podien construir vaixells millorats, el comerç marítim també va decaure. A més, hi havia una molt baixa capacitat adquisitiva del mercat espanyol que ja no tenia un imperi colonial. La inestabilitat política tampoc no afavoria la situació econòmica i el temor de la classe tradicional agrària a la revolució obrera. La burgesia catalana era feble i insegura.
Catalunya es va convertir en la fàbrica d’Espanya. Al final del període d’expansió 184454, hi ha la Guerra de Crimea. Rússia, des d’on s’exportava el blat barat des de tota Europa. Aquesta guerra va fer que el blat non arribés a cap lloc. Per tant la demanda i cotització del blat Castellà es va disparar. El consum de teixits catalans, gràcies a aquests enriquiment, va créixer amb un mercat espanyol intern. Llavors es dona un BOOM en la industria cotonera que es veu un altre cop tallada per la guerra civil dels Estats Units, des d’on venia el cotó, ja que van tallar les exportacions. No arribava cotó suficient per elaborar els productes. Però al mateix temps, la reducció de la industria cotonera va permetre la mecanització de la llanera.
Catalunya es trona a recuperar durant la Febre d’Or que també va acabar malament amb un crac al 1882.
La industrialització necessitava accelerar i abaratir el transport per ferrocarril, el primer a Espanya va ser el de Barcelona, això va permetre la importació lliure de duanes. Però el transport de mercaderies va ser inferior al previst i el finançament cada cop més costós.
Això va portar a una crisi al 1866.
4. La dinàmica social i política.
1833 – govern moderat – Primera Guerra Carlina (fins al 1840) 1835 – govern progressista 1837 – govern moderat 1840 – govern progressista – època de bullangues a Barcelona 1844 – govern moderat – Segona Guerra Carlina (1846-49) Les causes de la segona insurrecció carlina son el difícil ajustament de la societat catalana a les noves regles de la propietat burgesa al camp i la centralització administrativa, a més del servei militar. Finalment, la crisi econòmica que va deixar molta gent sense feina. Finalment van derrotar les tropes carlines.
1854 – govern progressista – Primera Vaga General (1855) novament en el general Espartero, però no agradava que fos en mans de militars. Van fer una nova constitució progressitsa i van fer noves eleccions. Es van fer reformes econòmiques que afavorien la burgesia i continuaven amb el desmantellament de l’Antic Règim. Així va impulsar el desenvolupament econòmic i la industrialització del país, amb desamortitzacions i el ferrocarril.
Principalment buscaven afavorir l’economia. Però no va ser suficient per solucionar la crisi i el malestar social va provocar un aixevament camperol, i a Catalunya, la situació de crisi econòmica va produir l’esclat de vagues obreres a Barcelona l’any 1855. Els progressistes van fracasar, va donar pas a una nova etapa moderada.
1856 – govern moderat 1868 – govern provisional – Revolució de Setembre 1870 – Amadeu I – insurrecció Federalista 1873 – 1a República – Tercera Guerra Carlina (1872-76) 1874 – Alfons XII Durant el primer quart, l'economia catalana estava paralitzada i el creixement del grup burgés era negatiu. Començà el seu creixement amb la mort de Ferran VII (falta).
A partir d'aquí, l'acceleració de l'evolució de l'activitat econòmica va donar lloc a una burgesia més potent, resistent, incipient... industrial sobretot, però també a partir de la dècada de 1960, amb la urbanització, aquelles famílies amb terrenys, veuen com les seves propietats es disparen de preu.
Els indianos, són gent natural de la costa catalana que de joves van anar a Amèrica a intentar fer fortuna, alguns ho van aconseguir, no tots. El model típic, d'aquests joves que van a Amèrica amb esperit emprenedor, els que aconsegueixen obrir-se camí, moltes vegades quan arriben a grans, molt sovint liquiden els seus negocis a Amèrica i agafen un vaixell per tornar a casa. Aquest antic emigrant enriquit que torna a la seva ciutat natal, vol que tots els veïns s'adonin que s'ha fet ric allà. Llavors es construeixen unes cases molt grans semblants al lloc on va fer fortuna. També vol que els veïns li estiguin agraïts i va donant diners per a obres socials, com per la creació d'un hospital, escola, biblioteca... perquè vol que la seva memòria persisteixi. (No només l’envegin, sinó que li estiguin agraït). Quan torna a casa també vol continuar fent negocis. La figura de l’indiano és un ingredient menor, però és una cosa característica de la època. La burgesia també s'alimenta de famílies de pagesos rics, que s'havien desenvolupat amb l'agricultura moderna i decideixen convertir-se en empresaris industrials. Per tant en les genealogies, trobes orígens comarcals. (falta).
La burgesia va creant plataformes per defensar els seus interessos que van canviant. el primer és la junta de comerç de Barcelona, el gran negoci és el comerç a Amèrica, es dels burgesos que s'enriqueixen a Amèrica (falta)), també crea una escola nàutica per formar els pilots de vaixell, navegants, etc. que necessiten per comerciar. Al 1799, la industria de les indianes ha anat guanyant importància, la activitat comercial important és la industria tèxtil, no el comerç, i en aquest any es crea la Comissió de Fàbriques (de Filats, teixits i estampats de cotó).
Es crea llavors el primer lobby industrial. al 1848, la industria catalana es principalment tèxtil i cotonera però comencen a desenvolupar-se altres industries i la fabrica de teixits i estampats es queda obsoleta, es crea llavors una estructura més modera: Institut industrial de Catalunya, que engloba tota la industria que hi ha. Durant una vintena d'anys és la representació dels industrials. Al 1869, arran d'un canvi polític important, la revolució del 68, la caiguda de la monarquia borbònica. Uns industrials determinen que aquest institut esta molt lligat a la monarquia i l'altre sector crea El Fomento De La Producción Nacional. AL 1876, els empresaris que s'havien quedat a l'institut industrial, l'anomenen Fomento de la Producción Española, i durant una dotzena d'anys coexisteixen els dos fomentos. al 1889, es decideix unificar els dos fomentos sota el nom de Fomento del Trabajo Nacional, el que anomenen la Principal Nacional Catalana.
Han de crear una política d'obertura de fronteres, facilitar l'entrada a l'estat espanyol de les importacions exteriors=LLIUIRECANVISME, o crear una política tancada, que prohibeixi l'entrada d'importacions, tancament de les fronteres i representar el mercat interior =PROTECCIONISME. Sorgeix un debat sobre la base dels interessos. En general els diferents països pensaven que si no tenia industria s'aplicarien mesures lliurecanvistes, en canvi, si tingués industria, aplicarien polítiques proteccionistes: imposant impostos, preservant el comerç intern, anomenats aranzels. El problema del cas espanyol era que la major part del territori no tenia cap mena d’indústria i tenien una mentalitat de consumidors amb una oferta variada amb diversos preus i comprar el que més agradés. però a Catalunya amb la gran industria, societat de productors, reclamava un proteccionisme perquè volia protegir la seva producció de la venda exterior. En gran part era un país consumidor amb molt pocs espais amb industria, així no es podia fer una política barrejada. Aquestes organitzacions (fomentos) reclamaven la protecció de la producció, dels obrers, del seu treball (quan deien fomento de la producción espanyola, en realitat volien referir-se a la catalana). Els consumidors de l'Espanya catalana consideraven que per culpa dels empresaris es veien obligats a consumir el paño catalan en comptes del francès, angles, o alemany, que podien ser mes bons i barats. Això explica una mica els problemes Catalunya/Espanya.
La burgesia sobretot tenia interessos i volia protegir-los, també tenia sensibilitats i gustos i al seu voltant es va desenvolupar una premsa (durant el segle XIX, sorgeixen diversos periodics a Catalunya, pero la capçalera de referència és el Diario de Barcelona, al 1792, si encara estigués, seria el diari més antic del món. Serien el diari més antic continental del món. A partir de la dècada 1830, passa a ser propietat de l'Antoni Brusi i va estar en mans de la seva família durant molt de temps i la gent li deia al diari el Brusi. El tòpic, explicava que la jornada d'un burgés començava esmorzant xocolata amb melindros llegint el diari.) i una vida sociocultural (Una de les creacions més emblemàtiques dels burgesos és el gran teatre del Liceu, d'iniciativa privada, no reial ni de la monarquia, inaugurat al 1897, on es poguessin relacionar les famílies. Al cap d'una dècada és destruït per un incendi i els burgesos que l'havien construït una primera vegada es van tornar a reunir i van re aixecar-lo perquè el volien tenir. Era important perquè era el gran aparador, on es mostraven que tenien molts calers, exhibicionisme social, el Liceu es un lloc on el de menys era els cantaires de l'escenari. el mes important era abans de la funció, al final i als descans, perquè les senyores podien mostrar els seus elegants vestits. També, era un lloc òptim per lligar matrimonis entre famílies riques. Mentre una companyia italiana cantava, eren a fora fumant i lligant negocis, que al dia següent signaven al despatx i els seus fills s'anaven coneixent i ajuntant.). La Barcelona del 19 era una gran ciutat europea però no era una capital de res, era només la Capital de Barcelona, tenia la vida de Lisboa, Estocolm... però no tenia una cort reial, ni un govern i no es feien actes ni festejos, llavors la burgesia havia de crear ella sola els actes.
LA CLASSE OBRERA L'origen de la classe són els filadors, teixidores... que hi havia al XVIII, llavors amb l'arribada del vapor, el creixement de les fàbriques... el nombre de treballadors es dispara i venen del moviment migratori intern, pagesos que van des del camp a la ciutat per buscar-se la vida. Uns centenars de joves pagesos es divideixen en dues parts principalment, el jove pagès que ve del poble arriba sense cap preparació a la industria tèxtil, no pot incorporar-se de manera directa perquè no sap utilitzar la maquina; era anomenat llavors miserable, no sap fer eres en concret i només pot oferir força física, i anar descarregant teles, etc. Aquesta mena de ma d'obra es necessitava de tant en quant i no cada dia, a més hi havia més ma d'obra que necessitat. llavors hi havia salaris molt pobres, però els joves no tenien feina ni família, això provocava que poguessin fer revoltes socials dels obrers, no tenen cap obligació. Però amb el pas del temps tenen una expectativa de passar a la categoria superior d'operaris (obrer qualificat, que ha passat de miserable a aprendre a treballar autodidacta. A base de mirar com es fa. I ha trobat un lloc de treball estable, com també una família, un salari una mica mes alt i s'ho pensa dues vegades per anar a una manifestació: s'ha moderat). A pesar d'aquesta diferenciació, contínuament continua el circuit, per damunt de la diferenciació, la condició obrera de tota Europa no te res d'envejable. La jornada laboral es interminable: 12, 13.. fins a 16h diàries, 6 dies a la setmana (per la pressió de l'església), aquestes jornades eren fonamentals al tèxtil, però hi havia molta insalubritat en locals mal condicionats amb 500 telers en un espai petit, els fils desprenien partícules que emplenaven l'aire i les teleres (sobretot dones) que es passaven allà tantes hores, acabaven amb malalties respiratòries. El salari era molt baix i permetia la subsistència, si el pare de família no patia res, malaltia, o accident, si no la família queia en la misèria més negra. El nombre de dones al mon tèxtil era més elevat perquè amb la mateixa feina cobrava un 30% del que cobrés un home, llavors els patrons ho aprofitaven per pagar menys. Només es contractaven homes per fer treballs de força física que no podien fer les dones, aquesta brutal discriminació social amb el salari era acceptada pels obrers, era una discriminació natural, perquè consideraven que els homes eren el pilar econòmic de la família, a més la posició de l'home s'hauria vist tacada. Encara que els perjudiqués a la unitat familiar, era un complement simplement.
EL treball infantil: la industria siderúrgica hauria estat pitjor vist el treball d'infants. Però com que era tèxtil, com que no s'havia de fer gaire força, els incorporaven amb 8 o 9 anys. No hi havia cap regulació i va trigar bastant en arribar. Si les dones quan anaven a treballar tenien fills, les havien de portar a les fabriques i quan començaven a créixer les posaven a treballar per uns cèntims més. aquestes condicions donaven lloc a una dieta deficitària, no saludable, les proteïnes animals eren rareses, es consumien quilos i quilos de pa. La manca de salubritat a les cases i fàbriques i la dieta pèssima donava peu a unes taxes de mortalitat, morbiditat (incidència de malalties en un col·lectiu) i malalties molt elevades. Les diferencies socioeconòmiques eren molt grans. En aquestes condicions era normal que s'uneixin per millorar, sorgien de forma espontània organitzacions, els mateixos obrers anaven a parlar amb els amos i només tenien la oportunitat d'acceptar les condicions dels seus amos. Només amb un grup podien anar a reclamar la millora de les condicions llavors va sortir la Associcion de Mutua Proteccion de Tejedores de Ambos Sexos. La mecanització va provocar moltes mobilitzacions perquè treien treball, al 1855 els obrers barcelonins son capaços de fer la primera vaga general que forma un gran impacte entre les classes altes de la societat. era una exhibició de força, perquè van paralitzar les fabriques. Aquestes primeres etapes del moviment obrer català es desenvolupen en condicions locals i no tenen lligam amb el que passava a franca o Anglaterra i la connexió no es produeix fins a 1869.
Com que els patrons els inquietava la capacitat de protesta dels seus obrers, va sorgir una formula de protesta: la colònia industrial: (normalment al costat d'un riu) una fabrica situada apartada dels nuclis urbans, generalment a la vora d'un riu. era a la vegada un poble i una fabrica amb les instal·lacions industrials amb les cases dels obrers, escoles, esglésies, la casa de l'amo en un recinte tancat. Costava diners però compensava perquè tota la unitat familiar vivia allà dins i els propietaris tenien control total dels obrers. A fora podia anar a una taverna i despotricar sobre el capitalisme, a la colònia no podia passar.
La colònia ofereix unes garanties de controlar, de tenir ovelles negres, era una barreja de fabrica i Quartell, amb vigilants, que evitaven els riscos d'aixecament.
No tota la societat i economia catalana han experimentat el mateix procés industrial i social, hi havia una altra Catalunya on es mantenia l'economia i societat tradicionals dels segles anyteriors, amb agricultura d'autoconsum amb pagesos modestos, on l’església conservava la seva autoritat. Es un mon físicament molt a prop de l'altre però amb una distancia psicològica molt allunyada.
S'aixequen tres grans actituds polítiques: - - - la burgesia vol acabar amb l'absolutisme, amb una mentalitat més liberal. Per ferse ric. al segle XIX es divideix en dues branques els moderats capa a la dreta i els progressistes cap a l'esquerra.
els obrers son d'entrada també liberals, burgesos i obrers anaven junts en la lluita contra l'absolutisme, contra el control de l’església. Els obrers anaven a cremar els convents i esglésies mentre els altres es queixaven, aquestes classes obreres liberals es van començar a separar de la burgesia. Un cop feta la revolució liberal, la burgesia ja s'havia fet rica i els obrers encara no havien millorat i van continuar avançant convertint-se en republicà.
el tercer grup troba la seva expansió en el carlisme que rebutja els canvis moderns i vol la continuïtat de l'absolutisme. Sobretot a les guerres carlines.
Això arriba a la societat que esta en constant conflicte, amb problemes també en l'estat espanyol, que fins 1875, no coneix la revolució industrial fora de Catalunya, on no hi ha fabriques, no hi ha obrers, etc. Si no hi havia fabriques a Madrid el govern no podia entendre la situació. no els podien entendre perquè els agafava molt lluny. No tenia a veure amb la bandera ni la llengua, sinó que hi havia dificultat d'entendre la problemàtica d'una societat industrial per part d'una societat agrària. La tensió entre els conflictes interns, amb tres guerres carlines, a Barcelona a més, era la època coneguda com la de les Bullangues. Al anys 1870. Tots aquests conflictes sumades a les tensions de Madrid, dones una societat molt convulsa i agitada amb un fort nivell de violència. enfrontaments armats, episodis de rebel·lia republicana, etc.
5. El procés formatiu del catalanisme.
A partir de la pèrdua de la sobirania... (FALTA) El sentiment de català queda apagat per l’economia. Les sensacions de sentiments desapareixen del mapa, però fins al 1735 hi ha revoltes que intenten donar-li la volta a la desfeta i intenten recuperar el perdut al decret de nova planta. Després de la guerra i les seves conseqüències, es centren en la millora econòmica. Podia ser vista com una província feliç en una monarquia il·lustrada, però el català anava desapareixent, al menys a la vida legal i política, encara que la majoria de catalans, analfabets, l’única llengua que sabien parlar era el català, mentre que els alfabetitzats havien estudiat en escoles, molt poques, de les esglésies on ensenyaven coses molt bàsiques com lectura, escriptura, sumar, restar i multiplicar... El llibre més popular en aquella època va ser Les instruccions per a l’ensenyança de minyons, escrit per un capellà de poble per a servir de manual als altres capellans que també feien de mestres.
Dels vells fets diferencials, només es mantenia la llengua, que es mantenia per la parla.
Catalunya havia estat homogeneïtzada amb Castella, però els canvis econòmics del S.XVIII van crear nous fets diferencials (industria, noves classes socials...) i les diferencies anteriors van quedar en segon lloc.
A partir de 1830 va començar una etapa cultural: El Romanticisme, contraposat a l’etapa neoclassicista, amb el redescobriment de l’Edat Mitjana, quan abans no tenia cap interès al ser una etapa fosca. En aquest moment es va posar de moda la Història medieval, recuperant els antics textos i redescobrint les llengües i literatures medievals. A Catalunya, la moda romàntica va créixer i els relacionats amb aquesta van unir-se a l’esquema universal. Van descobrir que la Catalunya medieval no era un sistema important només, sinó que era una potencia europea i comercial, que tenia una literatura molt bona i van considerar que calia divulgar-ho i que la literatura catalana havia estat molt important. Llavors van publicar llibres, en castellà, sobre les glòries medievals catalanes, com també una Història de Catalunya i la Corona d’Aragó reivindicant la seva importància.
*Quan s’enderrocaren les muralles i es va crear el nou entramat de carrers, l’Ajuntament va decidir que havien de posar-los nom i van acceptar la proposta de Victor Balaguer, autor de la Història de Catalunya. Així van aprofitar per posar noms que recordaven a les glories medievals catalanes i es difonien de forma fàcil.
Els escriptors es van preguntar si el català havia estat una llengua literària tan bona, per què no podria ser-ho ara també. Es van dedicar a fer poemes rudimentaris imitant els trobadors, a mode de petita revolució. L’Ajuntament també va decidir que cada any es faria un certamen de poesia per premiar la qualitat: Els Jocs Florals.
Així va arrencar la Renaixença, la llengua catalana va començar a fer-se publica, de prestigi, culta... començant amb la poesia i fins als 50/60, l’època del boom del teatre, ja que per gaudir-ne no calia saber, no es va publicar la primera novel·la. Amb aquesta resurrecció del català com a llengua literària, entre la massa d’analfabets es tenia un impacte mínim.
Llavors l’estat es va adonar que calia crear una consciència nacional i les autoritats espanyoles, davant l’èxit del teatre, no aprovaria més obres completament en català (el decret deia que com a mínim hauria d’haver un personatge que parlés en castellà).
Al 1860/65, entre les elits culturals del país es va anar construint una consciencia diferencial retrospectiva, en el passat érem una nació europea amb cultura, institucions polítiques, etc. Entre la població en massa el sentiment diferencial s’expressava d’altres maneres: - - Els pagesos carlins van incloure al seu discurs que si guanyaven el poder a Madrid, restablirien els fueros, tornant a la situació d’abans de 1714 i abolint el decret de Nova Planta amb el model dels àustries. El rei juraria les antigues normes, Carles VII va publicar llavors un decret que deia que retornaria el que Felip V havia tret.
Els carlins donaven per suposat que la gent recordava allò que havien perdut.
La burgesia, amb ell proteccionisme davant el govern espanyol consumidor, volia que en un país de pobres, la riquesa anés per la industria.
Els obrers van fer revoltes contra el govern de Madrid perquè se sentien maltractats i amb la ideologia del republicanisme federalista (cada regió històrica hauria de ser un estat federat=sobirà, amb lleis pròpies). Per exemple, no farien el servei militar fora de Catalunya, estaven incomodes en un estat centralista, espanyolitzador, que no respectava les característiques lingüístiques, polítiques o socioculturals, les veien com problemes.
En aquest moment hi havia un catalanisme cultural amb immobilitat al front de Madrid i un sentiment de “hauríem de ser capaços de canviar Espanya, per sentir-nos còmodes”.
Cap sector de la societat catalana no es plantejava la independència, haurien perdut el mercat de la seva industria.
A partir de 1868 es va obrir una finestra d’oportunitat que intentaren utilitzar per canviar Espanya: El Sexenni Democràtic (EXPLICAR QUE ES). Va acabar al cap de 6 anys i era un període amb el poder afeblit que van aprofitar els catalans per canviar la situació: al 1869 o 70, la burgesia catalana volia convertir el govern en una monarquia (presentable, homologa a les europes) que respectés els partits i no conspirés. A Madrid hi havia un president del govern de Reus Joan Prim (un home de la burgesia catalana). Va impulsar la primera constitució democràtica, buscant un rei: a Itàlia: Amadeu de Savoia. Les corts el van escollir rei però quan estava arribant, un atemptat va matar Prim i el rei va acabar cansant-se al cap d’uns anys i va marxar.
Després, al 1873, les Corts van proclamar la República, el primer president va ser Figueres i el següent Francesc Pi i Margall, que van aguantar més o menys tres mesos (des d’aquell moment, no hi ha hagut un altre president català al govern). Margall va transformar Espanya en una República Federal (amb capacitat de recaptar impostos, fer lleis...) tot i que no el defenien els espanyols centrals, sobretot al Mediterrani i va fracassar pel rebuig de gran part de la societat, la resistència ho va impedir.
Al 1872 els carlins van agafar les armes per instaurar una monarquia foral, també derrotats al 75.
Els tres intents van naufragar, però al 1875 la burgesia catalana es va resignar al fracàs, no volien que tornessin els Borbó, que Alfons XII fes la restauració borbònica i ja posarien condicions favorables. Però els altres dos grups volien fer progressar les seves idees amb una nova redistribució del poder, no tan centralitzat. D’aquí va sorgir el catalanisme polític. Valentí Almirall, al 1885, va promoure una Assemblea d’Intel·lectuals que va aprovar el Memorial de Greuges (escrit per ell mateix), amb el títol real: Memoria en Defensa de los Intereses Morales y Materiales de Cataluña (una unió entre burgesos y intel·lectuals, unia interessos de llengua i identitat amb econòmics). El va portar al rei i el va acollir amb simpatia, mentre que el govern era qui l’havia d’aprovar i no ho va fer.
Lo Catalanisme va ser el llibre publicat amb tota la seva ideologia per Almirall. Però el catalanisme que reivindicava la monarquia va anar decaient. Al final de 1880 i principis dels 90, van arribar estudiants carlistes i van fundar La Unió Catalanista (unió de tots els grups d’idea catalanista, però sense idea política). Al 1892, van aprovar Les Bases de Manresa per a la constitució regional de Catalunya, ja que volien que Catalunya tingués una constitució regional, amb corts, govern propi, unida pel rei amb Espanya i amb un virrei que el representés. Es va considerar el primer programa polític i donava resposta al que els catalanistes volien. (COMPLETAR) El desastre de 1898, va ser quan van perdre les ultimes colònies americanes, el seu principal mercat. Haurien de tenir un projecte polític propi per part de la burgesia i van unir-se als catalanistes. Així sorgeix el CATALANISME com a partit polític: La Lliga Catalanista.
...

Tags: