Tema 4. La interacció social / Relacions interpersonals (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura la dimensió social de la persona
Año del apunte 2017
Páginas 24
Fecha de subida 22/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej Tema 4. La interacció social / Relacions interpersonals Interacció social → Com ens relacionem les persones entre nosaltres. Per la interacció social, es necessita un context que no és neutre. En algunes situacions, el context en concret és més important que les formes de ser de les persones que interactuen. El llaç social es forma a partir de les interaccions socials.
Tots formem part dels grups socials, de societats.
 AGRESSIÓ-COOPERACIÓ La nostra conducta respecte a les altres persones es situa en un eix que va des de l’agressió (conductes agressives) fins la cooperació (conductes altruistes).
L’agressió, comparada amb l’agressió, és un element molt menor. Tendim a pensar que allò comú, normal, és la cooperació. No obstant, l’agressió està molt present en la nostra vida quotidiana, des de sempre.
Exemple: En les societats romanes antigues, existien els circs romans que es basaven en la violència. Per una altra part, avui en dia existeixen esports basats en la lluita com el boxa.
En el carrer també tenen lloc situacions més agressives com és el cas d’algunes vagues.
Fins i tot en moltes cases existeix la violència, com la violència de gènere.
La nostra societat és la que permet que existeixin aquest tipus de conductes (violència quotidiana), de forma habitual i regular en molts llocs.
D’entrada, és obvi que tant l’agressió com la cooperació no són conceptes neutres: produeixen reaccions molt diferenciades. Les persones rebutgem l’agressió i elogiem la cooperació. Es parla de dos conceptes connotats, tenen valors associats a ells (produeixen reaccions).
El treball del psicòleg social és complicat ja que justament ha de tractar aquests conceptes connotats. És important estudiar aquells valors més abstractes per tal de no abordar-los en una percepció reduccionista.
- L’agressivitat i la cooperació segons el sentit comú: L’agressió s’associa a la nostra part més animal (que, suposadament, amb la civilització l’hem deixat enrere).
L’agressió es contemplada com:  Una deficiència: Conseqüència d’un mal aprenentatge → Cal educar  Una disfunció: Conseqüència d’una malaltia → Cal tractar terapèuticament 1 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej Aquesta és una idea errada ja que l’agressió no ha d’estar associada necessàriament amb algun tipus de trastorn mental.
 Una desviació: Conseqüència de la immersió en una subcultura desviada → Es necessiten mesures judicials La conducta cooperadora o prosocial s’associa al bon funcionament de l’ordre social. Es considera una manifestació del llaç social.
Si veiem la societat des d’un punt de vista de cooperació, veurem com a incorrecte qualsevol tipus de demostració protestant, promovent l’ajuda com la única solució.
Tant l’agressivitat com la cooperació poden ser vehicles de canvi o de manteniment social → Són processos constitutius.
- L’agressivitat: És molt complicat trobar una definició exacta de l’agressivitat.
Una definició seria que és un comportament que busca la producció de resultats negatius en una altra persona, com el dolor, el sofriment o la mort. No obstant, una conducta agressiva no sempre busca fer mal a una altra persona. Tot i això, el fet de que algú busqui fer mal és un element clau perquè, de la mateixa forma, algú pot fer mal a un altre sense voler i això no es considera una conducta agressiva.
Fonaments biològics:  Freud i el psicoanàlisi → La pulsió és allò que connecta la conducta de la persona amb la seva biologia. Tres teories pulsionals: o Teoria bitemàtica primitiva (prepsicoanalítica):  Pulsions sexuals: Pulsió que ens fa desitjar sexualment a una altra persona.
 Pulsions del jo o d’autoconservació: Pulsió que ens fa triar conductes que fomenten la supervivència.
o Teoria monotemàtica: Fins el 1920 només s’assumeix l’existència d’una única pulsió; la pulsió sexual, que s’expressa a través de la libido o l’energia sexual.
o Teoria bitemàtica revisada: L’humà no pot actuar d’una forma tan agressiva si no té cap instint que l’impulsi a aquesta conducta. Per aquesta raó, Freud decideix revisar la seva teoria.
 Pulsió sexual (Eros)  Pulsió agressiva (Thánatos) Les dues pulsions estan barrejades entre sí, dificultant veure la separació entre les dues.
La conducta agressiva no sempre ha de buscar fer mal a algú, fins i tot pot ser acompanyada de sentiments com l’afecte o l’amor.
2 La Dimensió Social de la Persona  Oliwia Ciurlej La pulsió de mort és l’origen de la conducta agressiva. Aquesta es produeix per alliberar la tensió acumulada durant els períodes de noagressivitat.
La conducta agressiva desvia cap a l’exterior l’energia destructiva generada per aquest impuls per evitar l’autodestrucció. L’agressivitat humana, doncs, no es pot eliminar. En tot cas, es pot canalitzar.
L’etiologia → Tant els éssers humans com els animals són realment agressius. L’etiologia implica una visió reduccionista: intenta explicar conductes complexes a partir de les més senzilles. Degut a la selecció natural, la majoria de les espècies han desenvolupat medis, inscrits en els seus gens, per controlar i limitar l’agressió a l’interior de les seves espècies.
L’instint de control de l’agressivitat a l’interior de l’espècie humana no ha tingut temps de desenvolupar-se.
→ La territorialitat → Alguns animals necessiten una certa quantitat d’espai físic dins del qual operar. Si aquesta espècie és envaïda per membres de la mateixa espècie (especialment mascles), l’animal actuarà agressivament per tal d’expulsar-los.
Les explicacions etiològiques assumeixen que els éssers humans són bàsicament territorials. Evidències que es mencionen: o Les guerres són freqüentment el resultat d’invasions territorials.
o Violència en les àrees humanes superpoblades.
→ Konrad Lorenz → L’agressió és el resultat de factors genètics innats que produeixen respostes antagonístiques immediates en comparació als altres.
→ Model hidràulic → L’energia agressiva s’acumula fins que un esdeveniment dispara la seva alliberació. Aquest disparador agafaria la forma d’una senyal específica per cada espècie.
Els humans som com màquines que acumulen energia per llavors disparar-la. Exemple de alliberació d’energia: la catarsis.
Lorenz proposa la descarrega continua i controlada de petites quantitats d’energia a través de formes d’agressió socialment acceptables.
D’aquesta forma, els humans podem tenir certes conductes agressives però sense que aquestes arribin a ser perilloses.
 Crítiques als enfocaments biologistes - Agressivitat  No tenen en compte la especificitat que l’agressivitat adquireix en l’ésser humà. La cultura i el caràcter social de l’agressivitat són factors secundaris.
3 La Dimensió Social de la Persona   Oliwia Ciurlej Visió hidràulica. Això empara l’idea de inevitabilitat de conductes agressives periòdiques amb les que els individus restableixen l’equilibri.
Ahistoricitat. Sembla que les circumstàncies que envolten l’aparició de la violència no tinguin que veure amb aquesta. Si una persona no té idea conceptualment de què és una guerra, no pot saber-ho realment (identificar-se).
 Teoria de la frustració-agressió Formulació original: Hi ha una relació causal universal entre frustració i agressió. → Tota frustració provoca una agressió i tota agressió és fruit d’una frustració.
Desplaçament → Desplaçar la frustració a un objecte que no ha provocat la frustració en qüestió.
Altres problemes de la formulació original: - La gent pot respondre a la frustració positivament. O pot plorar o escapar...
Dificultat a l’hora de definir en què consisteix una frustració.
Plantejament irrefutable: sempre hi ha una frustració tot i que sigui invisible, sempre hi ha agressió, tot i que sigui inobservable.
És una teoria que no es pot refutar a causa de com d’abstractes que són la frustració i l’agressió.
Solució que proposa el grup de Yale:  L’agressió només és la resposta dominant a l’agressió.
Reformulació de Berkowitz:  La frustració no provoca immediatament una agressió. La frustració genera en l’individu un estat d’activació emocional → la ira  La ira produeix una predisposició intensa cap a una conducta. No obstant, necessita algun element més per provocar la conducta en concret. Es necessiten senyals estimulars adequades que tinguin un significat agressiu.
 Aquestes senyals adquireixen la seva particularitat mitjançant algun tipus de procés clàssic. Per tant, qualsevol persona podria arribar al que coneixem com a conducta agressiva. Per exemple: Una pistola pot provocar una conducta agressiva, ja que aquesta està connectada amb aquest significat.
 Berkowitz i Le Page (1967): Són les armes senyals activadores de l’agressió? o A uns estudiants se’ls va demanar fer una tasca que ha de ser avaluada per un còmplice.
4 La Dimensió Social de la Persona  Oliwia Ciurlej o L’avaluació consistia en l’administració de descàrregues elèctriques (1-7).
o Les descàrregues rebudes són independents del rendiment real.
Només servien per produir diferents graus d’ira, de forma aleatòria.
o Els estudiants que van rebre més descàrregues van manifestar sentir més ira que els que només van rebre una.
o En una segona fase, tant els subjectes enfurismats com els que no ho estaven, havien que avaluar el rendiment del còmplice, també mitjançant descàrregues.
o En una segona fase, els subjectes que feien d’aprenents van passar a ser professors i havien de fer el mateix. Condicions:  Se’ls va col·locar una escopeta i una pistola en una taula propera. Els subjectes van ser informats de que eren armes del còmplice i que no tenien que prestar-les atenció.
 Les armes estaven presents, però no s’associaven amb el còmplice.
 En la situació de control no es col·locava cap objecte.
 Situació de control addicional (només pels subjectes enfurismats) es col·locaven raquetes de bàdminton.
Resultats:  En els subjectes no enfurismats les claus agressives no van tenir cap efecte significatiu en el número de descàrregues administrades.
 En els subjectes enfurismats es van apreciar diferències significatives: van donar més descàrregues en presència que en absència d’armes. Però no es van apreciar diferències entre les condicions d’armes associades i no associades.
 Finalment, els subjectes enfurismats van aplicar més descàrregues en presència d’armes que de raquetes.
Experiments posteriors no van aconseguir confirmar els supòsits de Berkowitz: o Turner i Simons (1974): No van trobar cap efecte de les armes.
o Fracczek (1974): Van trobar efectes, però sense activar la ira prèviament.
5 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej  L’agressió com a conducta apresa - Conductisme → L’aprenentatge es produeix per l’associació d’una determinada resposta a un estímul concret.
- Dos processos es plantegen com a responsables del aprenentatge de conductes:  L’efecte de la recompensa i els càstigs (condicionament instrumental).
o La gent es comporta de manera agressiva per obtenir recompenses o evitar càstigs.
o La tendència a actuar agressivament resulta fomentada mitjançant el reforç positiu. Exemple: Si un nen pega a un altre i un dels seus pares li diu que no ho faci, el nen ho veurà com una recompensa perquè li estan prestant atenció.
o No queda clar si l’agressió es pot reduir mitjançant el càstig.
o Hi ha estudis que demostren que els càstigs seriosos fan als nens més agressius.
 El modelat social o Els individus adquireixen formes de conducta noves i més complexes observant-les en altres persones (els models) juntament a les seves conseqüències.
o Bandura, Ross i Ross → Experiment del ninot Bobo  Situació experimental: l’adult colpeja a un ninot inflable amb un martell de goma, dóna cops de peu i el crida.
Situació control: l’adult juga tranquil·lament amb les joguines.
 El modelatge pot ser recompensat positivament o no per la seva conducta.
 Els nens tenen l’oportunitat de jugar amb les mateixes joguines.
 Els nens imiten la conducta de model quan aquesta ha estat recompensada.
o La teoria de l’aprenentatge social fa una distinció important entre aprendre a agredir i cometre un acte agressiu.
o Bandura va repetir l’experiment del model adult que es comporta agressivament amb un ninot i, en aquest cas, és castigat. A continuació, els nens reben una recompensa si imiten la conducta del model. Tots els nens la imiten perfectament. És a dir, l’aprenentatge s’ha produït i, si es donen les condicions favorables, la conducta es portarà a terme.
6 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej  La violència a la televisió - Incita una pel·lícula violenta a actuar agressivament? → Als E.E.U.U., en complir 16 anys, una persona haurà vist a la televisió un promig de 33.000 homicidis o intents d’assassinat i contemplat uns 200.000 actes de violència.
- Diferents estudis correlacionals coincideixen que hi ha una associació positiva entre veure programes de televisió violents i comportar-se agressivament → Quan més li agrada a una persona veure pel·lícules violentes, més agressiva és.
- Ara bé, la correlació no significa causalitat.
- Diferents estudis experimentals han tractat d’esbrinar si existeix una relació causal.
- Exemples:  Bushman & Anderson → Mesuren les atribucions d’agressió als personatges d’un relat després de jugar a un videojoc que podia ser violent o no. Troben només respostes agressives entre els que havien jugat al joc violent.
 Anderson, Carnagey & Eubanks → Estudiants universitaris que escoltaven una cançó violenta se sentien més hostils i tenien pensaments més agressius.
- Ara bé, les pel·lícules que s’usen en els experiments (breus, curtes, on violència és molt manifesta) tenen poc a veure amb les emissions televisives (més complexes, més llargues).
- En qualsevol cas, els resultats dels experiments són contradictoris i en uns casos sembla que l’exposició a la televisió violenta augmenta l’agressivitat i en d’altres que la disminueix.
- Segons l’APA, la violència a la televisió té efectes nocius:  Dessensibilitza a les criatures dels efectes de la violència.
 Dóna forma als valors i opinions d’adults i nens.
 Pot induir a actes imitatius de violència a persones predisposades.
 Pot eliminar o relaxar els inhibidors de la violència entre les persones que conformen l’audiència.
- Huesmann i Malamuth parlen de tres possibles efectes dels mitjans de comunicació en les persones:  Adquisició → Els mitjans de comunicació ensenyarien a la gent la forma i les funcions socials de l’agressió. Fins i tot aprendrien les situacions en les que apareix com a apropiada.
 Manteniment → Sense un reforçament o encoratjament, les conductes agressives desapareixen.
 Emissió → La violència vista a la televisió pot desencadenar l’emissió de la conducta agressiva en aprendre certes associacions entre desencadenants i conductes.
7 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej  L’enfocament normatiu Introdueix la dimensió del context relacional: l’agressió és sempre contra algú i és executada per algú. Sense relació, sigui real o simbòlica, no hi ha agressió.
 Normes i agressió - La conducta humana es guia, la majoria de les vegades, per esquemes d’actuació socialment definits → Les normes - Els científics socials fan servir el concepte “norma” per referir-se a tot el conglomerat de guies de conducta i estàndards que fem servir per saber com actuar en una determinada situació: costums, lleis, creences de sentit comú, principis morals...
- Òbviament, aquests estàndards varien de cultura a cultura i, dintre de cada cultura, segons cada grup o subgrup.
- Podem parlar de l’agressivitat sense referir-nos a les normes? NO - Hom pot identificar almenys 3 tipus de situacions socials respecte de l’agressió l a la seva relació amb les normes:  Conformitat → En aquesta situació, les normes que governen l’acció porten l’individu a agredir. Ex. Les normes que porten als soldats a matar en temps de guerra.
 Sobtada suspensió de les normes → En aquest cas, tot i que els individus subscriuen les normes contra la violència i es troben en una situació en que l’agressió està prohibida, deixen de funcionar els constrenyiments normatius. Ex. Hooliganisme  Oposició directa a les normes → En aquesta situació, les normes es rebutgen. Ex. En una revolució  Supòsits convencionals sobre l’agressió - S’assumeix que la violència i l’agressió han de ser explicades a nivell individual o, fins i tot, intraindividual.
- S’assumeix que la violència és perjudicial per a la societat i s’identifica com a violent tot allò que atempta contra el poder establert.
- S’assumeix que controlar, reduir i reprimir la violència és un objectiu vàlid en qualsevol cos.
 Tres problemes associats a les explicacions convencionals sobre l’agressió - La referència a la intencionalitat.
8 La Dimensió Social de la Persona - - Oliwia Ciurlej El caràcter social de l’acció humana → No és possible assolir un acte violent sense tenir en compte el context social en el què es troba. Saber el perquè està passant alguna cosa.
L’agressió inclou sempre una valoració social → No hi ha acte agressiu que no vagi acompanyat d’algun tipus de justificació. Està sempre connotat.
 Tres pressupòsits sobre l’agressió - La violència presenta múltiples formes i entre elles es poden donar diferències molt importants:  Es tracta d’un conjunt canviat de conducta i actituds, no d’un esquema comportamental permanent i ben definit.
 Hi ha diferents tipus d’agressió, no és el mateix l’agressió física que la verbal; no és el mateix un exèrcit envaint un altre país que un home agredint la seva dona dins de l’àmbit familiar.
- La violència té un caràcter històric i, per tant, és impossible entendre-la fora del context social en el que es produeix.
 En remetre la violència a cada context social històric, es descarta la possibilitat d’acceptar un enfocament epidèrmic, formalista, que no pondera el significat concret de cada acte de violència amb respecte a la totalitat social, particularment pels efectes que produeix. Un dels plantejaments més fal·laços és el condemnar la violència vingui d’on vingui, fent tabla rasa de la seva gènesi, significació i conseqüències.
- La violència porta a una espiral de violència.
 Constitutius de la violència segons Martín-Baró - L’estructura formal de l’acte: Violència instrumental vs. Violència terminal (mates perquè sí) → Oblidem que la violència és sovint un acte instrumental.
- L’equació personal: Aquells elements de l’acte que només són explicables pel particular caràcter de la persona que el realitza.
- El context possibilitzador: Tant el desencadenament com l’execució de l’acció violenta requereixen d’un context propici on tingui cabuda aquesta mena d’acte.
- El fons ideològic: Cada ordre social estableix les condicions en les que es pot produir la violència de forma justificada.
 LA CONDUCTA ALTRUISTA - El cas de Kitty Genovese El 27 de març de 1964, el New York Times va publicar aquesta noticia: 9 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej Durant més de mitja hora, 38 respectables ciutadans respectuosos de la llei del barri de Queens, van contemplar com un assassí assetjava i apunyalava una dona en tres atacs separats als Kew Gardens. Dues vegades el so de les seves veus i la sobtada brillantor de les llums del dormitori va interrompre’l i foragitar-lo espantat. Cada cop, però, l’assassí hi va tornar, la va buscar i la va apunyalar de nou. Ningú no va trucar per telèfon a la policia durant l’assalt; un dels testimonis va trucar després de que la dona fos morta.
Aquesta noticia es referia a la violació i assassinat d’una jove de 28 anys, Kitty Genovese, el 13 de març de 1964, quan passejava a les 3:20 de la matinada pel barri acomodat de Queens. El que sorprèn d’aquest cas és que, tot i que els veïns van veure i escoltar la violació i l’assassinat, ningú va trucar a la policia fins que ja va ser massa tard.
El cas de Kitty Genovese va merèixer extensos anàlisis i interpretacions que van anar apareixent al New York Times al llarg de 2 mesos posteriors a la seva mort i va consagrar a dos joves psicòlegs socials: Bibb Latané i John Darley. Latané i Darley (1970) van fer l’anàlisi de la tràgica mort de Kitty Genovese al nucli de la seva teorització sobre la conducta de la facilitació d’ajuda → Latané i Darley van elaborar una teoria sobre la facilitació d’ajuda.
Ens trobem davant d’un cas de violència i agressió, però aquest cas s’utilitza per parlar sobre la conducta de facilitació d’ajuda. Els científics socials han de veure les societats en relació al seu context, canviant la forma d’estudi al llarg del temps. Per exemple: Avui en dia veiem un cas de violència masclista en el cas de Kitty Genovese; en canvi, en el moment en el que es va produir, no es tractava com això, el que va sorprendre va ser el fet de que ningú avisés a la policia i no pas pel fet de que es produís la violència masclista.
El fet violent queda en un segon pla i queda en primera pla la manca d’ajuda per part dels veïns.
En els anys 50-60, a Estats Units, la violència masclista no era un fet estrany per la qual cosa ni tan sols es denominava com a “violència”. Per aquesta raó, el cas de Kitty Genovese, en el seu temps, no va causar gran impacte en les persones. Cal esperar a 1975 perquè Brownmiller inclogui el cas de Kitty Genovese en un llibre dedicat a la temàtica de la violació de dones. I a 1995 perquè Frances Cherry en faci objecte d’un brillant assaig que inspira aquesta presentació.
Aquest cas es situa en un context on la violència de gènere es veu com un element privat.
No es veia com una situació on calgués intervenir.
La realitat depèn del context. Per aquesta raó, en un determinat moment històric podem veure una cosa, i en una altra no. Per exemple, van existir èpoques on penjar una persona com a càstig en un lloc públic no es veia com una cosa escandalosa o immoral.
Avui en dia, en canvi, això no podria tenir lloc.
Borofsky et al. (1971) van realitzar un estudi en què diades formades per homes i dones simulaven colpejar a homes o dones, segons les quatre combinacions possibles, en 10 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej presència d’observadors. Resulta enormement significatiu que, en la condició en la qual un home pegava a una dona, cap dels sis observadors homes intervenien per impedirho, mentre que l’ajuda a un home era relativament freqüent.
Shotland i Straw (1976) van trobar en una altra sèrie d’experiments que la intervenció era molt més freqüent quan els observadors percebien a atacant i víctima com estranys (65%) que quan els creien casats (19%). Era més preocupant que els estranys peguessin a una dona que no ho fes el seu marit.
Va haver una època on alguns casos determinats de violació no es veien com a delictes: la violació dintre del matrimoni no existia.
Després d’assenyalar com seria de bo que els veïns es coneguessin millor per no caure així en falses apreciacions i millorar el control social en la comunitat, afirmaven: Si poguéssim aconseguir aquest control pel que fa al cas d’un home pegant a una dona, seríem capaços de restringir la victimització de les dones als seus marits o familiars més pròxims. → Si algú pega a la dona, cal saber si és el seu marit qui ho fa o no. Si és el seu marit, no passava res. En cas contrari, quan era algú altre, es plantejava actuar.
Ara bé, gràcies, en gran mesura, a l’acció del moviment feminista durant els anys setanta, el marc interpretatiu en el qual situar la mort de Kitty Genovese canvia prou com perquè, en la dècada dels vuitanta, Cherry pugui apreciar que el succés tenia a veure amb aquesta temàtica general que es coneix amb el nom de relacions de gènere.
S’acaba aquí la història? En algun moment, vaig començar a reconsiderar l’assassinat de Kitty Genovese, encara que era un exemple de violència contra les dones, tenia també implicacions més àmplies. Assenyalava la creixent expressió, per part d’una comunitat, d’un sentit d’impotència per prevenir la violència. L’augment d’informes sobre atacs a dones també semblava indicar que algunes comunitats eren més vulnerables que altres (exemple: races).
És així com Cherry es va arribar a interessar per saber més de l’assassinat de Kitty → Winston Moseley, home negre de gairebé 30 anys, casat amb una infermera, amb dos fills i que treballava d’operari en una factoria. Winston Moseley va ser descrit com un monstre pel jutge. Els psiquiatres el van considerar un malalt mental, etiquetat com a esquizofrènic catatònic i va ser presentat en el judici como algú incapaç d’aturar la seva inclinació a matar → Se’l va catalogar de boig per explicar la seva conducta violenta.
Va ser condemnat a la pena de mort, però finalment se li va commutar per cadena perpètua. Quatre anys després d’entrar a la pressió va fugir en un trasllat. En la seva fugida, va raptar i violar a una dona negra, la qual no el va denunciar per por de que fes mal a la seva família. La dona en qüestió va ser acusada d’ajudar-lo a escapar i va estar a punt de ser condemnada. Només li va salvar el fet que l´única dona negra del equip 11 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej fiscal es va negar a imputar-la al·legant que si s’hagués tractat d’una dona blanca no hauria estat el mateix. → Això li va costar el càrrec i va ser acomiadada.
Moseley va ser detingut de nou i portat a la pressió. 13 anys després de la mort de Genovese, Moseley va escriure un article al New York Times on, amb un estil àgil i intel·ligent, va explicar que havia comprès que la vida humana és de gran valor, que s’havia llicenciat en sociologia i que l’home que va matar a Kitty Genovese va deixar d’existir. → L’home que havien declarat com a malalt realment no existia.
El relat que aquest home fa de la seva vida a més de colpidor, és francament il·lustratiu.
Es parla d’algú d’una classe social de la qual no s’esperava res. Cherry va donar un nou gir a la seva manera de contemplar l’episodi de la mort de Kitty Genovese. El marc de les relacions de gènere va quedar petit i havia de ser ampliat → La societat està implicada en la violència de gènere.
- Conclusions:  Els actes agressius no ho són al marge de les col·lectivitats en què es produeixen.
 Els actors involucrats no tenen un perfil homogeni sinó que se’ns mostren plens de matisos i com a productes de contextos sociohistòrics concrets.
 La forma que tenim de veure actes i actors, no és tampoc constant sinó contingent i afectada pels recursos interpretatius que estan socialment disponibles. I seria ingenu pensar que aquests recursos estan al marge dels interessos de poder i disminució que travessen a tota formació social. Com a científics socials, també estem travessats per aquesta visió pròpia del món en un moment i societat determinats. Això és rellevant a l’hora de formular diferents teories. Les pròpies teories socials canvien la realitat un cop que són formulades.
 Els estudis de Latané i Darley Un subjecte es presenta a un laboratori de psicologia per participar en un estudi sobre els problemes de l’estudiantat en un campus universitari dels Estats Units. Per preservar l’anonimat i afavorir l’obertura, se li diu que participarà en un debat juntament amb d’altres estudiants mitjançant un sistema d’intèrfon. Cada persona parlarà per torn, perquè l’experimentador no hi prendrà part i no estarà escoltant. El micròfon de cada persona serà accionat de manera aleatòria durant 2 minuts, temps del que disposarà per fer la seva intervenció. Després d’un primer torn de paraules, se n’enceta un segon en el que les persones participants poden comentar el que han dit les altres.
Tres condicions experimentals: 12 La Dimensió Social de la Persona - Oliwia Ciurlej El subjecte creu que només està ell i una altra persona.
El subjecte creu que està ell i dues persones més.
El subjecte creu que són sis persones les que participen.
El primer estudiant parla dels seus problemes d’adaptació a la vida universitària.
Menciona que, a vegades, té crisis convulsives en èpoques d’examen. La resta intervé dient la seva. El subjecte experimental és sempre l’últim en parlar. La resta són còmplices.
Després del primer torn, el primer estudiant torna a parlar però cada cop de una forma més incoherent i alterada. El nombre de gent influeix en la reacció del subjecte: - Si sap que només està ell i el subjecte alterat, reaccionarà i intentarà ajudar-lo (85% dels casos). 52 segons.
Si sap que hi ha un altre participant que també pot ajudar, la intervenció baixa (al 62%) i el temps de resposta és més alt (93 segons).
Si sap que hi ha més persones, només reacciona el 31% dels casos, amb una rapidesa mitjana de 166 segons.
Es van fer varis experiments per veure en quines condicions intervenen els subjectes. Els subjectes arriben al laboratori un a un; suposadament per participar en un estudi sobre investigació de mercats. Cada subjecte és ubicat en un saló i se li demana que ompli un qüestionari. Mentre fa aquesta tasca, escolta dos nens jugar a l’habitació del costat. Al cap d’una estona, el joc esdevé en una baralla i pot escoltar com el més gran pega al més petit.
Hi ha 2 condicions experimentals: - El subjecte creu que és l’únic que s’adona del que està passant (condició de responsabilitat).
El subjecte creu que un supervisor adult és present en el moment de la baralla (condició de no responsabilitat).
Resultats: - En la condició de no responsabilitat, només 1 subjecte d’entre 8 casos, intenta intervenir.
En la condició de responsabilitat, només 1 dels 12 casos hi ha un subjecte que intervé.
Sembla ser que la responsabilitat no és rellevant, ja que tant en una condició com en l’altre hi ha poca gent que intervé → A què es deu que no intervingui? Segons l’explicació de Latané i Darley, es produeix una percepció alterada del que succeeix. Si bé en la condició de responsabilitat la majoria van afirmar que no semblava 13 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej una baralla de veritat, en el cas de no responsabilitat, tots els subjectes estaven convençuts de que es tractava d’una baralla autèntica.
A l’hora de jutjar què està passant estem condicionats per com ho estem veient, i allò que veiem variarà en funció de com ens sentim concernits respecte allò.
→ Com podem explicar aquests resultats que semblen dependre del nombre de persones que són testimonis de la situació d’emergència? Com més gran sigui el grup, la responsabilitat es dispersarà entre aquest. Per altra banda, intervé el factor de la vergonya causada per la possibilitat de determinar i interpretar malament una situació.
Les persones han d’estar segures de que realment és una situació que requereix l’atenció. Finalment, la definició col·lectiva sembla que dificulti una presa de decisions ràpida. Quan més temps passa, més difícil serà que s’intervingui ja que més es confirma de que no està passant res.
Això va ajudar a Latané i Darley definir una teoria sobre la presa de decisions.
Hi ha situacions que afavoreixen la conducta d’ajut? La conducta d’ajuda ve determinada per diversos factors: -  - L’aparença. Si l’aparença d’algú ens sembla atractiva, tendirem més a ajudar la persona en concret.
Recompensa. Si serem recompensats, la nostra conducta d’ajuda augmentarà.
Humor. Si estem de bon humor, la nostra conducta d’ajuda augmentarà.
Quan algú més ajuda.
Quan les presses ho permeten. És més probable que la persona que vam amb presses, no es pari a ajudar a algú.
En fer una atribució d’altruisme. Quan una persona es considera més altruista, és més probable que mostri una conducta d’ajut.
Quan és normatiu. Depenent de la situació, és normatiu ajudar als altres.
Exemple: En cas d’un partit de futbol, si un jugador es lesiona i l’equip contrari continua atacant, l’equip del jugador lesionat reclamarà que es pari el joc perquè no és normatiu que es continuï jugant.
La norma ens diu que, si ajudem a algú, en certa mesura aquesta persona està en deute amb nosaltres. Es tracta d’una norma social.
A qui ajudem? A les persones atractives.
A les persones que trobem semblants.
A qui pensem que s’ho mereix.
La conducta d’ajut no és tant espontània com se sol pensar. Les persones solem considerar certes característiques de la persona abans de decidir si ajudar-la o no.
14 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej  La conducta prosocial: L’altruisme Quan parlem d’altruisme, esperem que la persona tingui una conducta d’ajut, sense demanar res a canvi (una recompensa). No obstant, és molt difícil trobar situacions on això realment passi.
→ Es pot ajudar per raons egoistes? En determinades situacions, les persones actuen de forma altruista per rebre una recompensa, com pot ser l’admiració, el reconeixement social... La persona pot considerar el guany que pot obtenir gràcies a la conducta altruista.
Una conducta es considera altruista quan d’altres persones se’n beneficien i, a més, es produeix sense que la persona que la porta a terme esperi rebre cap recompensa externa.
→ Quan es considera des d’un punt de vista psicosocial que la conducta prosocial pot ser egoista? - Quan ajudem els altres perquè ens identifiquem amb ells. Així, en ajudar-los, de fet ens ajudem a nosaltres mateixos.
Quan ajudem els altres per tal de rebre recompenses específiques o evitar certs càstigs.
Quan ajudem algú per tal de lliurar-nos d’un estat negatiu. Per exemple, estem tristos i ajudem els altres perquè això ens fa sentir-nos millor.
 La hipòtesi de l’empatia Batson i els seus col·laboradors van proposar que el veritable altruisme prové de l’empatia.
Segons aquesta hipòtesi, la visió d’algú que necessita ajuda generaria emocions de condolença, compassió i afecte. Aquestes emocions, en ocasions, generarien l’empatia que actuaria com a motivació per portar a terme la conducta altruista, amb l’únic objectiu de beneficiar la persona necessitada.
L’empatia seria, doncs, només una raó d’ajudar que no descarta la possibilitat de l’existència d’altres motivacions, com ara l’egoisme.
L’aflicció de l’altre, doncs, por provocar dues reaccions: - Emoció vicària d’angoixa personal. Sento malestar perquè l’altre ha afectat l’ambient.
Emoció vicària d’empatia: Em col·loco en el lloc de l’altre.
La primera donaria lloc a una motivació egoista per reduir la pròpia angoixa que podria culminar amb una conducta prosocial per tal de reduir la pròpia angoixa.
15 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej La segona suposaria una motivació altruista per reduir l’angoixa de l’altre, la qual cosa donaria lloc a una conducta d’ajuda per reduir l’angoixa de l’altre.
→ La hipòtesi de l’empatia: els experiments de Batson i col·laboradors Les participants presencien, a través d’un sistema de circuit tancat de televisió, com una persona, anomenada Elaine, ha de fer una tasca que consisteix en recordar alguna cosa.
A intervals aleatoris, Elaine va rebent descàrregues de forma aleatòria. En el visionat poden apreciar clarament com les descàrregues són força molestes. Se’ls informa que no és la primera vegada que l’Elaine participa en la tasca i que anteriorment ho havia passat força malament.
En una sessió anterior, els experimentadors havien fet omplir uns qüestionaris a les participants i a l’Elaine, de manera que, un cop manipulades les respostes, a unes se’ls feia creure que havien respost com l’Elaine (situació d’empatia) i a d’altres que ho havien fet de manera ben diferent.
A continuació del visionat de l’Elaine fent la tasca, s’oferia a les participants la possibilitat d’ajudar l’Elaine ocupant el seu lloc.
Segons la hipòtesi dels investigadors, tant les participants amb empatia com les altres ho haurien de fer: unes per raons altruistes i les altres per raons egoistes (per reduir la seva angoixa). Calia, doncs, esbrinar quina era la motivació.
A tal fi, a la meitat de les participants se’ls informà que podien abandonar l’experiment quan ho desitgessin. L’altre meitat havien de contemplar totes les sèries de proves (10) que havia de passar l’Elaine.
Els resultats confirmaren la hipòtesi dels investigadors: - - Les participants empàtiques tendien a ajudar l’Elaine, sense que importés si tenien fàcil marxar o no. Per tant, actuaven motivades per mitigar el sofriment d’Elaine.
Les participants angoixades només van ajudar l’Elaine quan aquesta era l’única manera de mitigar la seva incomoditat. Si podien marxar, això era el que feien.
→ La hipòtesi revisada de l’egoisme: els experiments de Cialdini i col·laboradors Cialdini i els seus col·laboradors creuen que Batson s’equivoca i que no és angoixa el que provoca veure algú en problemes, sinó tristesa. Segons això, ajudaríem a la gent per tal de mitigar aquesta tristesa.
Experiment: Els participants observen a Carol que té problemes i se’ls dóna la oportunitat d’ajudar-la. A uns se’ls demana que siguin objectius en la seva participació 16 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej (empatia baixa). A d’altres se’ls demana que s’imaginin com se sent la Carol (empatia alta).
A la meitat dels subjectes se’ls fa prendre un placebo que creuen que és un “fixador de l’estat d’ànim”. Se’ls diu que fa conservar durant 30 minuts l’humor que es té en el moment en que comença a fer l’efecte. Per tant, si els subjectes s’entristeixen en escoltar els problemes de la Carol, no podien fer res per elevar el seu estat d’ànim.
Segons els resultats, els participants en la condició d’empatia amb estat d’ànim fix van escollir no ajudaren un percentatge similar als que tenien baixa empatia. Els participants que no havien pres la pastilla i amb alta empatia van ser els que més van ajudar.
→ La hipòtesi de l’alegria empàtica Buscant una explicació alternativa, Smith, Keating i Stotland van proposar una explicació intermitja. Segons aquests autors, quan la gent ajuda requereix de la retroalimentació de la víctima, és a dir, alguna prova del benefici causat per la seva actuació. Aquesta retroalimentació generaria una alegria empàtica. En aquest sentit, la conducta d’ajuda seria egoista perquè busca fer sentir bé al que la fa, però també empàtica, en la mesura en què compartim els sentiments agradables amb la persona ajudada.
 La conducta prosocial: Existeix la personalitat altruista? La hipòtesi de la personalitat altruista ve a dir que existeixen persones que són més propenses que d’altres a ajudar.
Samuel i Pearl Oliner (1988) van localitzar i entrevistar 231 europeus que, durant la segona Guerra Mundial, van ajudar a jueus a escapar de la persecució nazi. Van comparar-los amb una mostra de 126 que no van fer cap intent d’ajuda en el mateix període. Ambdós grups van ser equiparats en termes d’edat, sexe, educació i regió on vivien.
Els rescatadors: van referir sentiments intensos de responsabilitat pel benestar dels altres i una necessitat molt gran d’ajudar. Sentien el dolor i el sofriment de les víctimes com a propis (empatia).
Els no rescatadors també mostraven capacitat empàtica, però, a diferència dels rescatadors, estava circumscrita als membres del seu propi grup (cristians).
Oliner parla d’extensivitat per definir la capacitat de sentir empatia pels membres de grups que no són els propis.
Un altre factor que els Oliner van assenyalar és l’educació i socialització rebuda. Els rescatadors van créixer amb pares que no feien servir el càstig físic per controlar la 17 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej conducta dels seus fills, sinó que feien servir la raó. A més, tenien pares que els van proporcionar exemples de conducta moral. Tot plegat va fomentar en ells una tendència orientada als altres que va facilitar la decisió d’ajudar a altres persones.
Tec (1986) va trobar d’altres diferències en un altre estudi: - Els rescatadors solen ser membres marginals de la seva comunitat local que no refereixen sentiments d’integració en la xarxa social local.
Manifesten gran independència i realització personal.
Revelen que ja ajudaven als altres abans de la guerra.
 ATRACCIÓ INTERPERSONAL Relacionar-nos entre nosaltres és fonamental per la nostra salut psicològica. Per exemple, per tractar la depressió és necessari mantenir relacions, la soledat només l’empitjora.
De què depèn de que formem les nostres relacions? Alguns interrogants: - Com sabem si algú ens agrada? Com ho fem per agradar a algú? Busquem agradar sempre de la mateixa manera? És la mateixa mena d’atracció la que sentim per tothom? De què depèn? Tothom viu el procés de manera similar? Partim tots/es de les mateixes condicions?  Teories de l’intercanvi social Ens agraden les persones la conducta de les quals ens proporciona la màxima recompensa i el mínim cost. Homans, 1974 Ens agraden les persones que ens proporcionen una recompensa, amb el mínim cost. La recompensa pot ser: - - Estètica.
Estar relacionada amb experiències agradables. Es va fer un experiment on es demanava a un grup de persones que realitzés una determinada tasca. A una meitat del grups se’ls felicitava i a l’altra, se’ls castigava (dient, per exemple, que no s’havien esforçat el suficient). Es va poder observar que les persones que van ser recompensades consideraven més atractiu l’avaluador que les persones que van ser castigades.
Persones que pensen com nosaltres perquè ens ajuden a creure que no estem equivocats.
18 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej → Crítiques a les teories de l’intercanvi social - - - Matisos des de les teories de l’equitat i de l’afecte → Segons les teories de l’equitat, les persones han d’aportar el mateix en una relació que el que aporten els altres. Les teories de l’afecte, en canvi, diu que les persones preferim tenir relacions que no tenir-ne.
Simplificació del procés d’etiquetatge d’una situació com a gratificant.
Contradictòria amb l’experiència del manteniment de relacions molt costoses.
La qüestió tan simple de recompensa-càstig no explica les relacions més complexes.
Absència de gran nombre de factors socials.
 Factors que mediatitzen l’atracció - Proximitat  Accessibilitat (Propinquity Effect): Perquè algú ens agradi, l’hem de conèixer. És normal que les persones ens relacionem amb les persones que compartim espais.
o Festinger, Schachter i Back (1950): estudi en edificis d’estudiants  Recompensa  Expectatives d’interacció continua  Familiaritat  Familiaritat: Persones a les que estem acostumats.
o Zajonc (1968): estudi amb fotografies. Ensenya una pila de fotos a un grup de gent i els demana que els avaluïn segons l’atractiu.
Les persones de les fotos repetides van ser considerades com a més atractives.
o Langlois i Roggman. (1990/94): preferència per foto composta de rostres diferents o Altres: música, polítics, assistència a classe, un mateix, publicitat...
 Distàncies interpersonals: Distància física o Definició de la situació com a situació íntima o no. Com més confiança tens a algú, menys distància hi ha.
o Evitar ser considerat algú que trenca normes.
- Atractiu físic  Qui és atractiu? o Diferències interculturals o Diferències interèpocals o Diferències intergeneracionals o Diferències al llarg del cicle vital  Efectes de l’atractiu o Tant per qui les altres persones creuen que ho són.
19 La Dimensió Social de la Persona - Oliwia Ciurlej o Com per qui creu que ho és.
 Clifford i Waister (1973): nens més macos desperten millors expectatives en els seus mestres. En general, avaluem més positivament les conductes de les persones guapes que de les lletges.
 Si una persona guapa s’equivoca, el seu atractiu augmentarà per no ser “perfectes”.
 Landy i Sigall (1974): treballs d’estudiants avaluats per estudiants. Hi ha dos assajos: un que està ben escrit i un que no. En cada assaig hi ha grapada una foto de la persona que “suposadament” l’ha escrit. Les persones atractives reben millors notes que les no atractives.
 Hi ha delictes en que la condemna és més alta per les persones atractives: estafes.
 L’atractiu físic crea síndrome (estereotip), les persones guapes vistes com a més: o Felices o Exitoses o Agradables o Simpàtiques o Intel·ligents o Bones persones  Influència del cànon de bellesa cultural: o Quin és? o Què podem fer per canviar-los?  Factor important en l’inici d’una relació, problemàtic per continuar la relació si aquest segueix sent l’únic criteri per a continuar-la.
o Homes i dones no valoren igual l’atractiu físic de la seva parella.
Els homes solen valorar més l’atractiu de les dones, pel qual aquestes solen arreglar-se més.
o Paper de l’autoconcepte (busquem algú similar a nosaltres en grau d’atracció). Waister, 1969, Berscheid, 1971, Huston, 1973...
Similitud personal  Ens agraden les persones que s’assemblen a nosaltres en: o Atractiu físic o Actituds o Valors o Creences i ideologia o Interessos o Activitats socials o Habilitats o Estudis o Estatus econòmic i classe social 20 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej  - - És un factor que explica tant la continuïtat en la relació com l’inici d’aquesta.
 Similitud en alguns aspectes, no en tots: o Ens agrada sentir-nos únics en alguna dimensió.
o Les relacions a llarg terme es basen en l’habilitat de satisfer els desitjos de l’altre, és a dir, en la complementarietat en alguns aspectes.
 Sempre parlem de característiques personals desitjables: o Amabilitat, calidesa... la desitgen les persones que la mostren com les que no.
o Una persona passiva no té perquè sentir-se atreta per una persona passiva. Ser actiu està més valorat.
o Algú amb un autoconcepte negatiu no se sent atret per persones amb el mateix autoconcepte.
 Factors situacionals: No sempre considerem interessant que l’altre s’assembli a nosaltres: o A classe, el professor interessant mostra que en sap molt (més que els estudiants, si sap el mateix no té valor).
o En un grup de treball preferim un nivell semblant al nostre (especialment si el nostre nivell és alt).
Reciprocitat i consideració positiva  Si t’agrado, m’agrades o Ens atrauen les persones a les que agradem perquè ens recompensen les mostres de consideració positiva.
o Efecte més important en persones dissímils:  L’elogi d’un amic és menys important que l’elogi d’un desconegut.
o Atractiu més durable si la persona inicialment no li quèiem bé o ens ignorava.
 Paper bàsic de la percepció de sinceritat: o Les sospites de manipulació alteren aquest efecte (riquesa, estatus, atractiu físic comporten consideracions positives interessades).
 Major et al. (1984): avaluació d’un text creatiu o La sinceritat perd importància si augmenta la nostra necessitat de consideració. Exemple: Quan suspenem un examen i algú ens consola, ens és igual si està sent sincer o no.
Etiquetatge de l’activació fisiològica:  Durtton i Aron (1974): Pont inestable i elevat vs. Pont segur i baix → Quan hi ha una situació ambigua pots etiquetar les emocions equivocadament.
Les persones que estan fisiològicament més activades (pont inestable) 21 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej etiqueten com atractiu en una mesura més alta que les persones que passen pel pont segur, que estan menys activades fisiològicament.
o Teoria bifactorial de Schachter i Singer o Emoció = Activació fisiològica + etiqueta cognitiva  Relacions a llarg terme Les relacions que tenim amb altres persones ens marquen, formen part del que som.
- - Es creu que s’ha de fer una distinció entre Relacions superficials vs. Relacions profundes.
 Etapes (Gregen i Gregen, 1986): o Proximitat o Consciència mútua o Contacte superficial o Reciprocitat: Moment en que descobrim que tenim necessitats semblants i compatibles amb l’altre persona, que es complementen.
 Compatibilitat de necessitats  Obertura del jo (disclosure): Expliques coses que no havies explicat a ningú → moment clau  Comprensió empàtica: Estar amb algú fins al punt de sentir les seves emocions.
 Amor romàntic: o Eternitat o Exclusivitat o Amor únic o Possessió Quan es trenca una relació basada en el amor romàntic se sent un gran dolor. Quan hi ha una relació romàntica en la qual una de les dues persones té més poder, el romanticisme porta al maltractament (els maltractadors no són malalts mentals → l’origen del maltractament és social).
Construcció social de la intimitat:  Les formes que prenen les nostres relacions íntimes: o Es construeixen de manera molt diferent en diferents àmbits socials i culturals.
o Varien al llarg del temps i les cultures.
o Es concreten en normes d’intimitat → ens diuen com hem de portar una relació.
22 La Dimensió Social de la Persona Oliwia Ciurlej  El paper de les normes socials - Difusió de les normes: Les normes no són lleis, sinó que estan socialment dictades. D’on les trèiem?  Per comparació social: Per saber si estem fent les coses bé necessitem comparar constantment el que fem amb els que fan els altres.
o Persones properes o Xarxes socials o Persones dels mitjans de comunicació o Personatges de ficció  D’elles aprenem una gran diversitat de normes: o Cànons de bellesa o Atractiu (físic o no) o Comportaments esperats en cada situació o Codis o senyals no verbals o Conseqüències de les conductes o Estratègies de relació Les normes socials ens diuen què és ser normal, si ho som i, si no ho som, ens diuen com ser-ho.
→ Normes d’intimitat: En cada època i cada cultura compartim expectatives sobre allò que és apropiat per a cada tipus de relació. Les normes socials tenen una forta càrrega sobre com ens veiem i com ens veuen els altres.
Possibilitats: edats d’inici de les relacions, edat mínima per casar-se per tenir fills...
 Relacions de gènere en un món patriarcal - Reproducció d’ordre social Heterocèntric (relacions normals = heterosexuals) i dirigir la formació de famílies.
A Estats Units, a finals del segle XIX, la roba i les joguines dels nens i les nenes són les mateixes, perquè encara no es consideren de sexe masculí/femení, simplement són nens.
 Importància del sistema sexe/gènere: Tot això es sosté en la base de que es necessiten homes i dones.
o L’atracció interpersonal i els processos d’identificació de gènere van units: ser molt femenins o molt masculins (sistema dicotòmic que no permet punts intermitjos).
 Gènere com a conjunt de normes socials, expectatives que regulen:  Conducta  Gustos i aficions 23 La Dimensió Social de la Persona  Oliwia Ciurlej  Creences  Sentiments: Els nens no ploren  Desig: A les noies se’ls hi ha exigit desitjar menys que als nois → El desig és una forma de sotmetre  Moral i valors Feminitat i masculinitat com a categories sexuals performades (actuades) o Qualsevol persona es posiciona en diferents punts de cada continu de possibles activitats, en fer-ho actua el seu gènere, promovent que aquest segueixi patents en la nostra societat.
o Moltes de les coses que som i que fem estan atribuïdes al nostre sexe.
Les diferències entre sexes s’aprenen molt d’hora.
 Resum - Relacions interpersonals / interacció social:  Perspectiva més psicològica (PSP) o Interacció és funció de les característiques psicològiques dels participants.
 Perspectiva més sociològica (PSS) o Interacció és funció de la definició de la situació i la interpretació de les normes de comportament establertes socialment que s’ho apliquen.
 Perspectiva construccionista (PSC) o Paper del llenguatge (discursos) → “home” i “dona” són paraules.
o Paper del moment històric, la cultura, les relacions de poder...
24 ...

Comprar Previsualizar