TEMA 4 – LA CULTURA POLÍTICA: Definició, Origen i Conseqüències. (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 9
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 2
Subido por

Descripción

Apunts de Ciència Política, professor Abel Escribà. Fidels als power points i ampliats amb el que diu que no està al power.

Vista previa del texto

TEMA 4 – LA CULTURA POLÍTICA: Definició, Origen i Conseqüències.
Quan parlem de cultura política parlem de la part subjectiva de la política, de com els ciutadans la veuen, es comporten i reaccionen davant d’ella.
La cultura política es important perquè davant d’un estímul polític dues persones poden reaccionar de manera totalment oposada.
Els nostres comportaments respecte a la política s’expliquen en gran mesura a partir de les nostres percepcions subjectives.
El model sociocultural explica l’acció política dels actors i individus segons les normes, valors i actituds que aquests han anat adquirint durant la seva vida.
L’actor polític és algú que prèviament ha incorporat una sèrie de pautes de conducta i actituds durant un procés de socialització que condicionen el seu comportament.
Això explicaria la raó per la qual dos individus exposats al mateix estímul (situació, conflicte, símbol, etc.) poden reaccionar de manera completament diferent.
Orientacions Subjectives de la Política Les orientacions subjectives de la política: el component individual de la cultura política fa, doncs, referencia a les orientacions psicològiques cap als objectes del sistema polític. Aquest component es divideix en tres elements fonamentals: - - - L’àmbit de la subjectivitat: la cultura política fa referència a l’àmbit subjectiu de la política, és a dir, la cultura política i el seu estudi té com a focus d’atenció el què la gent pensa, creu i sent sobre els elements dels sistema polític i el seu funcionament, incloent opinions, valors i judicis de valor. La cultura política serà la forma com el sistema polític i els seus elements està interioritzat en els ciutadans.
Les actituds: per tal de fer de la cultura política un instrument d’anàlisi, aquesta s’operacionalitza a través del concepte d’actitud, que és la propensió a percebre, interpretar i actuar en relació a un estímul determinat. Les actituds esdevenen, doncs, la unitat bàsica d’anàlisi de la cultura política.
Orientacions i objectes polítics: les actituds estan en relació a determinats objectes. Aquests objectes polítics sobre els quals es manifesta la cultura política són tots aquells que composen el sistema polític.
Les actituds polítiques El filtre que ajuda a entendre el nostre comportament polític està constituït per un conjunt de propensions o orientacions que el individu ha interioritzat prèviament.
Aquestes propensions i orientacions les coneixem com a actituds polítiques i tenen les següents característiques: - Les actituds polítiques són adquirides, no són innates, ja que el subjecte les ha anat incorporant al llarg de la seva existència.
Es manifesten com predisposicions estables, persistents, i si canvien ho fan de manera gradual i relativament lenta.
- Aquestes actituds no són perceptibles directament, és a dir, simplement mirant a algú no saps les seves actituds polítiques. Només són registrables a partir de conductes repetides dels subjectes i mitjançant les enquestes.
Presenten diferents graus d’intensitat en cada individu.
Les actituds estan interrelacionades entre elles. Algunes són plenament compatibles i d’altres tot el contrari. (Altament correlacionades: interès per la política i interès per estar informat.) Tipus d’actituds Les orientacions o actituds cap a aquests objectes poden ser de tres tipus: - - Cognitives: fan referencia a allò que sabem sobre la política, és a dir, al coneixement i creences que els individus tenen sobre els objectes del sistema, com les institucions, els actors... (què és el parlament, qui és el president, ministres...) Afectives: aquestes percepcions fan referencia als sentiments d’afecte, adhesió o rebuig als elements del sistema.
Valoratives: fan referència a judicis de valor, aprovació o desaprovació, valoracions positives i negatives dels diferents elements del sistema: inputs, outputs, institucions, actors...
La socialització política La socialització política es el procés de com s’adquireix la cultura política és de vital importància donades les conseqüències polítiques d’aquesta. És el procés mitjançant el qual els individus interioritzem la realitat, passem a conèixer els nostres rols dins el sistema polític i també a traves d’aquest procés es produeix la transmissió intergeneracional de valors polítics.
Té dues fases: - Socialització primària: Des que els nens i nenes tenen conciència fins la seva entrada a la vida activa, ja sigui laboral o educació no obligatòria. Inclou la infantesa i l’adolescència. Es forjen les bases de la cultura política.
En la infantesa: - La consciència de l’existència de l’autoritat: qui mana i qui s’ha d’obeir.
- La identificació amb un col·lectiu més ampli que la pròpia unitat familiar.
- La gradual consciència de les diferències ideològiques i partidàries que distingeixen entre amics i adversaris.
- Una genèrica consciència dels resultats que genera o produeix el sistema polític: serveis, protecció, etc.
En l’adolescència: - Preses de posició davant líders polítics, partits, tot manifestant actituds afectives i valoratives vers aquests.
- La distinció entre els rols institucionals i les persones que les encarnen.
- Adopció d’actituds d’interès o desinterès vers la política i la inclinació a implicar-se en el procés polític o, pel contrari, la tendència a inhibir-se de qualsevol participació en l’àmbit públic.
- Socialització secundària: Es produeix en l’edat adulta, quan certes experiències personals o col·lectives ajuden a confirmar o rectificar els continguts adquirits durant la socialització primària. Les experiències que poden influir en les actituds son els següents: - Els canvis en la situació familiar, de residència geogràfica, de dedicació laboral o de nivell econòmic.
Les experiència històriques que afecten a tota una generació. Per exemple, una gran crisi econòmica, una guerra, etc.
Els agents de la socialització Són els agents que intervenen en el procés d’incorporació d’actituds: - La família Escola: actituds cognitives, millora i amplia els coneixements sobre el sistema polític.
Les xarxes de relació: els amics i amigues que a traves de les seves actituds poden ajudar a confirmar, a canviar, a ampliar actituds polítiques.
Els mitjans de comunicació: juguen un doble paper perquè en primer lloc, en teoria, són una font d’informació, però evidentment, els mitjans de comunicació són també creadors d’opinió i busquen promoure diverses opinions en els seus espectadors/lectors.
La dimensió col·lectiva de la cultura política La cultura política en el seu vessant col·lectiu és l’atribut d’un conjunt de ciutadans que segueixen i comparteixen una mateixa pauta d’actituds i orientacions cap a la política.
Quan a sèrie d’actituds es distribueix de la mateixa manera entre els individus d’un grup determinat s’afirma que aquest col·lectiu comparteix una mateixa cultura política.
Segons sigui el sistema d’actituds polítiques predominant en cada societat, variarà el rendiment del mateix sistema institucional i la seva configuració.
Existeixen tres teories sobre el impacte de la cultura política en el règim o sistema polític: - La cultura cívica: es tracta del nom del primer estudi realitzat per Almond i Verba titulat The Civic Culture (1963). Es proposen estudiar el paper de les percepcions subjectives sobre l’estabilitat de les democràcies de forma comparada. Es fixen en dues característiques: o La implicació política passiva: Si els individues es senten afectats, i per tant, implicats, en les decisions polítiques que es prenen.
o El sentit d’eficàcia política subjectiva: visió dels individus sobre si la seva acció en la política pot tenir algun impacte o influencia en el procés polític.
La cultura política de participants es caracteritza per la predisposició a participar activament en els procés d’entrada tot exercint control sobre els polítics ja que és la barreja d’un positiu nivell eficàcia subjectiva i d’implicació passiva.
La cultura de súbdits inclouen sentiments favorables cap al sistema polític ja que impliquen una inclinació a acceptar passivament els seus resultats. És a dir, el individu és conscient de la importància de les polítiques però no es veu amb capacitat per influir-hi.
La cultura política parroquial és aquella caracteritzada per àmbits reduïts d’implicació i eficàcia. Desvinculació i alienació vers la política. Hi ha vinculació afectiva a grups primaris com la família, l’església, la comunitat d’amics, etc.
Almond i Verba formularen la hipòtesi de què la democràcia seria més estable en els països que gaudissin del que ells anomenaren “cultura cívica”, és a dir, una combinació de quantitats significatives de participants i súbdits, i una quantitat petita de parroquials. De fet, massa participants pot resultar dolent i posar massa tensió al damunt del sistema polític i desestabilitzar-lo.
La cultura parroquial comporta i és compatible amb sistemes polítics tradicionals, mentre que el predomini d’una cultura de súbdits comporta l’existència de sistemes autoritaris.
Allí on les orientacions són positives, com EUA i Regne Unit, la democràcia ha estat estable i duradora. On les actituds cap al sistema són negatives, hi ha hagut derrocament de democràcies com a Itàlia i Alemanya.
Canvi de valors en societats avançades L’estudi d’Inglehart intenta abordar els processos de canvi en el sistema de valors dels països desenvolupats i els seus impactes en el sistema polític.
Inglehart parteix del concepte de generació política, és a dir, aquell conjunt d’individus socialitzats sota unes mateixes condicions socio-econòmiques.
Per a caracteritzar una generació parteix de dues hipòtesis: - Hipòtesi de la socialització: en funció del context en el què es formen, els individus defineixen una escala de valors o pautes de percepció determinades.
Hipòtesi de l’escassesa: s’estableixen unes prioritats en la configuració dels valors que tendeixen a prioritzar la demanda d’elements o elements que no es tenen.
Inglehart constata que en les societats avançades s’ha passat de prioritzar els valors materialistes a prioritzat, per part de les noves generacions, els valors postmaterialistes: - Els valors materialistes: un mínim nivell de vida garantida mb seguretat i subsistència. Són aquells socialitzats en el context de guerra i postguerra a Europa.
- Els valors postmaterialistes: prioritzen la qualitat de vida i l’autorealització de l’individu. Agafen protagonisme quan les necessitats bàsiques de l’individu estan coberts duran el seu procés de socialització.
Aquests valors s’expressen en les reivindicacions fetes a l’Estat i, per això, alteren la naturalesa del sistema polític. Es passa d’un sistema poc participatiu dirigit per la elits, a un sistema d’elits “dirigides” i controlades per ciutadans més implicats.
La desafecció política Completar amb apunts del seminari 3 Sembla haver-hi un creixent nombre de ciutadans que senten distància, decepció i desconfiança cap a la política, els polítics i les institucions i es mostren cada cop més crítics amb les seves actuacions.
Les avaluacions negatives sobre la política i els polítics han crescut clarament en la majoria de països democràtics en les darreres dècades.
Aquest conjunt d’actituds es coneix com a desafecció política.
El capital social És una actitud de la cultura política dels ciutadans que fa referencia als nivells de confiança interpersonal que existeixen en una societat determinada i la densitat de les xarxes socials. La confiança interpersonal és important a nivell polític perquè la confiança és un factor que fa que la gent s’organitzi més i millor i per tant, la xarxa de relacions polítiques es mes densa. Quanta mes confiança, millor. A nivell econòmic també fa mes fàcil els intercanvis econòmics (exemple: no em fio de l’obrer de casa em quedo a casa i no treballo. Si confio vaig a treballar i no perdo diners de no treballar per estar-lo vigilant.) El capital social fa referència als nivells de confiança social existents en una societat determinada i la densitat de les xarxes socials.
El punt de partida dels anàlisis basats en aquesta noció és la constatació de que les democràcies són més efectives allí on existeix una tendència tradicional dels ciutadans a cooperar i associar-se en organitzacions cíviques, polítiques, etc.
Aquesta actitud favorable a la cooperació seria expressió de la confiança en què els demés reaccionaran també a amb una disposició cooperativa, enlloc d’explotar-la en benefici propi.
El capital social pot afectar els nivells de desenvolupament i qualitat institucional a través de nombrosos mecanismes: - El capital social pot afectar positivament el rendiment de les institucions públiques ja que genera individus més interessats i disposats a l’acció col·lectiva, també facilita la cooperació dels ciutadans en el control al govern i l’aplicació de polítiques públiques i en defensar interessos menys particularistes i més generals.
- Tota activitat econòmica en què un agent depenen d’accions d’altres en el futur seran més factibles i menys costoses en un ambient e cooperació i confiança interpersonal. Per exemple: transaccions amb pagaments futurs, contractes laborals amb serveis a prestar i difícils de controlar, dipòsits i inversions amb rèdits futurs.
Participació política: definició Entenem per acció o participació política aquella acció individual o de grup que busca influir en el procés de gestió de conflictes socials.
Tipus de participació política La participació política pot classificar-se en diferents tipus seguint criteris alternatius que n’emfatitzen una dimensió o aspecte concret. Per exemple, la participació pot ser individual o en grup, o pot ser espontània o organitzada, pot ser legal o il·legal, pot ser de baix risc o d’alt risc, violenta o no, etc. Malgrat això, la classificació més comú de les variants de participació política és la que distingeix entre formes convencionals i no convencionals de participació.
- - La participació convencional és aquella que es considera generalment acceptada per la comunitat, ja que es tracta de formes reglades i/o legitimades d’intervenció política ja que es deriven del dret dels ciutadans a intervenir en política.
La participació no convencional és aquella que es considera mal vista o rebutjada, es fa al marge dels canals institucionals i no s’ajusta a criteris de legitimitat social i/o legals. La forma de participació no convencional no són necessàriament il·legals, ho poden ser.
Participació convencional Participació Convencional: com hem dit és aquella que s’ajusta a les pautes marcades pels valors i normes dels sistemes liberaldemocràtics i corresponen, en general, a l’exercici dels drets polítics formalment reconeguts per la legislació d’aquests sistemes.
Seguint les classificacions més reconegudes, les activitats de caire convencional poden agrupar-se en quatre categories bàsiques segons a quina part del procés polític estiguin relacionades: - Procés electoral: votar, seguir la campanya electoral, participar en la campanya, persuadir, demanar el vot, presentar-se com a candidat, etc.
Procés de creació d’opinió: informar-se, debatre, enviar cartes a diaris, etc.
Relacionades amb el contacte amb institucions i autoritats: enviar cartes a les autoritats, sol·licitar entrevistes amb les autoritats, firmar peticions col·lectives, etc.
Relacionades amb la mobilització organitzada: participar a manifestacions autoritzades, participar en organitzacions, afiliar-s’hi, contribuir econòmicament a campanyes o causes, etc.
Participació no convencional Participació No Convencional: Són formes d’activitat política que entren en conflicte amb els valors o normes dominants a la societat i es desenvolupen al marge dels canals institucionals establerts o sobrepassant la legalitat vigent en alguns casos.
Entre aquestes activitats podem trobar per exemple: - Actes testimonials d’expressió física o cultural (tancades, vagues de fam, etc.) - Obstrucció d’activitats d’altres (tallades de carreteres, “sentades”, ocupacions d’espais, boicots a activitats polítiques o comercials, etc.) Pintades de protesta i reivindicació en lloc públics Boicots a serveis o productes Resistència al compliment d’obligacions legals: impostos, servei militar, etc.
Manifestacions o vagues “il·legals” Destruir o provocar danys a bens públics o violència contra les persones Explicant la participació: nivell macro (o nivell agregat) Hi ha dos gran variables a nivell macro que determinen el grau de participació política en una societat: el nivell de desenvolupament i el règim polític existent: - - El desenvolupament comporta canvis en l’estructura social i tecnològica que afavoreixen l’acció col·lectiva dels individus. La industrialització diversifica els grups socials i les demandes. Els nivells d’educació i de mobilització augmenten. Les millores en la tecnologia de la informació i de la comunicació faciliten el contacte, l’acció i l’accés a la informació.
Per altra banda, tenim el paper dels règims polítics i els riscos que aquests comporten per a diferents tipus d’activitats de participació.
Explicant la participació: nivell micro “La gent participa si pot, si vol i o si els ho demanen.” Els elements individuals més importants per entendre la participació es poden agrupar en tres categories: - Recursos: “si pot”. Els recursos que necessitem per poder participar són els econòmics (faciliten la participació), el temps disponible (disposar de temps lliure és el recurs més important) i l’educació (analitzar millor els efectes de la política i el tipus de participació que més et convé).
La influència més forta i coneguda sobre la participació és la dels recursos econòmics i les capacitats personals. La primera condició per a poder participar és la de tenir temps disponible. Els estudiants, la gent amb feines a temps parcial o millors horaris participa més. La segona variable important és el nivell educatiu. Un major grau d’educació capacita als ciutadans per entendre i processar més informació, per entendre les dinàmiques polítiques, comprendre què l’afecta i què no, augmenta la confiança en un mateix i en les pròpies capacitats i el seu sentit crític. L’educació també importa perquè afecta el nivell d’ingressos i el temps dedicat al treball (horaris). A majors ingressos, més es pot aportar en les activitats de participació; i millors horaris o menys temps de feina signifiquen més temps disponible per a participar.
- Orientacions i actituds polítiques: “si vol”. La voluntat de participar. Hi ha bàsicament dues actituds: l’eficàcia política subjectiva (impacte) i l’interès per la política.
L’interès polític, la implicació, l’eficàcia política subjectiva i la ideologia condicionen la propensió a participar dels individus. La participació política és el resultat i promou alhora la formació de coneixement polític.
- Reclutament: “si els ho demanen”. Identificar els interessos comuns en el grup social. La presa de consciencia dels trets comuns com a grup fa més fàcil el reclutament. Però també hi ha un tipus de reclutament negatiu, és a dir, com a grup tenim mes capacitat de càstig (Exemple: fer vaga és en un principi un reclutament positiu, però quan identifiquis la gent que no ha anat a la vaga aleshores com a grup es pot sancionar a la gent (reclutament negatiu). La possibilitat de sanció també reclutarà a gent.) La participació és més probable si un individu és reclutat o mobilitzat. Les feines poc qualificades i amb horaris poc flexibles possibiliten la interacció contínua entre individus amb condicions socials semblants. Això augmenta la capacitat d’acció col·lectiva en possibilitar el millor control i sanció dels free-riders. Els agents socialitzadors també juguen un paper important.
La participació electoral Perquè anem a votar? - Els beneficis d’anar a votar són aquells que obtens quan la força politia a la que votes guanya les eleccions.
- Els costos d’anar a votar són el temps d’anar a votar, el cost d’informar-te, La decisió de votar dependrà del càlcul individual entre costos i beneficis derivats de tal acció: si B-C > 0, aleshores es vota; en canvi si B-C <0, aleshores l’individu s’abstindrà.
n>N n<N n = N-1 Votar B-C C B-C No votar B ---- ---- B>B-C ---- >C B-C>---- *n és el número de vots de la teva força política i N els vots necessaris per obtenir la majoria.
Apareixen, però, dos problemes fonamentals que fan que tot i que haver-hi eleccions lliures, els individus no vagin a votar necessàriament: - La paradoxa del vot: B–C>0, aleshores, en principi, el individu va a votar. El què passa és que dins aquest benefici hi ha implicades unes probabilitats: la probabilitat d’aconseguir-lo, i des de la perspectiva individual, la probabilitat de què el meu vot afecti el resultat final de l’elecció. Així doncs l’equació d’abans passa a ser la següent: (p*B)–C>0, si el meu vot és decisiu, aleshores tenim 1*B– C>0. Però si no és així, aleshores tenim que 0*B–C<0. La probabilitat de què el - meu vot sigui decisiu és pràcticament o molt propera a zero, però tot i així la gent segueix anant a votar, aquesta és la paradoxa.
Ignorància racional: el fet de ser ignorant no té costos. Per ser conscient dels beneficis que puc obtenir pel fet de votar m’he d’informar. Ser ignorant és racional ja que informar-se comporta un cost que no servirà per a res, ja que aquesta informació no s’aplica per res en la votació.
La participació electoral: motius Votar pot tenir tres tipus de beneficis: - Materials: s’espera rebre algun benefici material (polítiques, rentes...) pel fet de participar (B).
- Solidaris o relacionals: sentit de pertinença, acte social, expressió política.
- Intrínsecs: el benefici en aquest cas serà la satisfacció del deure complert.
Aleshores, s’argumenta, que el càlcul de decisió passa a ser el següent: (p*B) + D – C>0 Fins i tot si p=0, aleshores votem si D – C > 0 Hi ha dos grups de factors principals que expliuen l’abstenció entre els ciutadans.
Aixó sí, tots dos grups es basen en costos i beneficis de votar, són aquests els que determinen la participació: - -   Personals: estan formats per les característiques o atributs propis de l’individu. Els costos d’anar a votar, en aquest cas són: o La renda (ingressos): a més renda, menor és el cost d'informar-me i anar a votar.
o Educació: a major nivell educatiu, més capacitat per informar-se i anar a votar.
o Experiència personal: l’edat és un element a l’hora de votar, és més o menys als 40 anys quan hi ha més interès per votar.
o Actituds polítiques: interès per la política, sentit d’eficàcia política, identificació ideològica i proximitat a partits.
Contextuals: hi ha factors en el context polític que poden afectar la decisió de votar com: o El sistema electoral i la rellevància del òrgan a escollir: Els sistemes majoritaris redueixen els incentius per certes persones a l’hora d’anar a votar, perquè qui més vots té és qui se’ls emporta tots. Els sistemes proporcionals, en canvi, distribueixen els vots en proporció al nombre de persones que han votat.
o El sistema de partits i la diversitat d’oferta política: el sistema de partits determina quines opcions teniu disponibles a l’hora de votar.
Si es reduït, és més probable que no vagis a votar. Per tant, quant més diversitat, més probabilitats que els votants s’identifiquin amb algun partit i vagin a votar.
o Els temes a l’agenda política que fan que una elecció es percebi com a més important o més competitiva: si la competència entre forces polítiques se sap que es propera, la percepció de que el teu vot sigui decisiu augmenta. Per tant, tens incentius per anar votar. Si el context determina que el que està en lloc en aquesta elecció es molt important, com les eleccions al parlament del 2014, hi ha un major nivell de participació, com en aquestes darreres que la participació rondà al 70%.
...