Conferència 4: La interacció social (Classe 15/3/16) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 136
Subido por

Descripción

Conferència 4: La interacció social fins a la classe del dia 15/3/16.

Vista previa del texto

Dimensió social de la persona Laura Casado Conferència 4: La interacció social La intenció d’algunes persones estan molts cops condicionades per les seves característiques socials. No interaccionem igual, per exemple, amb una persona que es del mateix equip de futbol que nosaltres.
Interacció social: Com interaccionem els humans a partir dels condicionants que es donen.
Òbviament les característiques personals de cada persona interaccionen amb aquestes.
1. Formes bàsiques d’interacció social:  Cooperació: Voluntaris  Agressió: Guerres, maltractament Contínuament es donen situacions en les quals hi ha suport i guerra, i a vegades es troben en el mateix context.
2. Primera constatació: Quotidianeitat de l’agressivitat: Tenim una certa tolerància a veure violència.
 Lluita de gladiadors (temps enrere)  Boxa: Esport de lluita que implica agressivitat  Violència de gènere: Agressivitat física o psicològica.
 Antidisturbis en una manifestació: Els conflictes socials estan a la ordre del dia actualment.
 ...
Dimensió social de la persona Laura Casado Amb això veiem que no cal remuntar-nos gaire temps enrere per veure que la agressivitat segueix sent una cosa molt quotidiana, present en la nostra vida actual. La trobem escampada al llarg de tot el teixit social.
En la política un element central es l’Estat. Una característica de l’Estat és, precisament, l’únic que pot utilitzar la violència d’una manera legítima. Per aquest motiu no ens resulta estrany quan veiem que la policia duu armes, ja que se suposa que aquell és un ús legítim. En canvi, si veiéssim a una persona normal amb un arma ens alarmaria.  La violència es utilitzada per definir un estat La violència té un paper clau i bàsic per entendre la nostra forma de relacionar-nos.
3. Rebuig de l’agressivitat: L’agressivitat està carregada de valors. No es difícil que aconseguim el consens davant d’una manifestació antiviolència  difícilment algú diu que no hi està d’acord per la pressió social.
4. Elogi de la cooperació De la mateixa manera que l’agressivitat, la cooperació també està carregada de valors. També trobaríem un consens davant d’una manifestació de cooperació.
Hem d’intentar fer un anàlisi de forma objectiva dels fenòmens d’agressió i cooperació.
5. L’agressivitat i la cooperació segons el sentit comú.
5.1: Agressivitat: L’agressió d’associat a la nostra part més animal (que, suposadament, amb la civilització hem deixat enrere). L’agressió es contempla com:    Una deficiència: conseqüència d’un mal aprenentatge  cal educar (Exemple: Un nen és agressiu perquè no l’han educat correctament i cal educar-lo de nou) Una disfunció: Conseqüència d’una malaltia  cal tractament terapèutic (Exemple: Una persona amb esquizofrènia pot ser agressiva  pensar que un acte violent és fruit d’una bogeria és injust per a les persones que tenen trastorns mentals  la gent no mata perquè estigui boja) Un desviament: Conseqüència de la immersió en una subcultura desviada  calen mesures socials.
5.2: Cooperació: La conducta cooperadora o prosocial s’associa al bon funcionament de l’ordre social. Es considera una manifestació del lligam social.
6. L’agressivitat i la cooperació a la llum de la psicologia social  Podem analitzar-les en termes de bo i dolent?  Són l’agressivitat i la violència el contrari de la cooperació i la prosociabilitat? Dimensió social de la persona Laura Casado 7. L’agressivitat 7.1: Definició: La majoria de les aproximacions psicosocials a l’agressivitat defineixen aquesta com un comportament que busca la producció de resultats negatius en una altra persona, com ara el dolor, el sofriment o la mort.
Hi ha una certa intencionalitat en l’agressió.
7.2: Fonament biològics: És un fenomen complex i per aquest motiu té diverses causes.
  Freud i la psicoanàlisi L’etologia 7.2.1: Freud Va desenvolupar tres teories sobre les pulsions (impuls psíquic característic dels humans que té el seu origen en una excitació interna i que té com a objectiu reduir aquesta excitació):    Teoria bitemàtica primitiva (prepsicoanalítica): o Pulsions sexuals: o Pulsions del jo o d’autoconservació Teoria monotemàtica: Fins 1920 només assumeix l’existència d’una única pulsió; la pulsió sexual, que s’expressa a través de la libido o energia sexual.
Teoria bitemàtica revisada: o Pulsió sexual (Eros) o Pulsió agressiva (Thánatos)  La pulsió de mort és l’origen de la conducta agressiva.
 Aquesta es produeix per alleugerir la tensió acumulada durant els períodes de no agressivitat.
 La conducta agressiva desvia cap a l’exterior l’energia destructiva generada per aquest impuls per evitar l’autodestrucció.
 L’agressivitat humana, doncs, no es pot eliminar. En tot cas, es pot canalitzar.
7.2.2: L’etologia    Tan els éssers humans com els animals són naturalment agressius.
Degut a la selecció natural, la majoria de les especies han desenvolupat mitjans, inscrits als seus gens, per controlar i limitar l’agressió a l’interior de les seves espècies. Exemple: Un lleó no es llença sobre un altre lleó per matar-lo perquè sí.
L’instint de control de l’agressió a l’interior de l’espècie humana no ha tingut temps de desenvolupar-se.
7.2.2.1: La territorialitat:Alguns animals necessiten una certa quantitat d’espai físic dins del qual operar. Si aquest espai és envaït per membres de la mateixa espècie (especialment mascles) l’animal actuarà agressivament per tal d’expulsar-los.
Les explicacions etològiques assumeixen que els éssers humans són bàsicament territorials.
Evidències que es mencionen: Dimensió social de la persona   Laura Casado Les guerres són sovint el resultat d’invasions territorials.
Violència a les àrees humanes sobrepoblades.
Sovint es confon la noció de territorialitat amb la de l’espai personal o espai psicològic, però no son el mateix. Aquesta confusió afavoreix abandonar-se a les tesis de l’etologia.
7.2.2.2: Espai personal:L’espai personal té dues dimensions:   Física Psicològica Proxèmica: Estudi del comportament humà en funció de la proximitat de l’altre.
El gran autor de l’etologia és Konrad Lorenz. Diu que l’agressió és el resultat de factors genètic innats que produeixen respostes antagonistes immediates envers els altres.
Model hidràulic: l’energia agressiva s’acumula fins que un esdeveniment dispara el seu alliberament. Aquest disparador prendria la forma d’un senyal específic per a cada espècie.
Lorenz proposa la descàrrega continua i controlada de petites quantitats d’energia a través de formes d’agressió socialment acceptades.
7.3: Crítica als enfocaments biologistes:    No prenen en compte l’especificitat que l’agressivitat adquireix en l’ésser humà. La cultura i el caràcter social de l’agressivitat són factors secundaris.
Visió hidràulica: Això empara la idea d’inevitabilitat de conductes agressives periòdiques amb les que els individus reestableixen l’equilibir.
Ahistoricitat: Sembla que les circumstàncies que envolten l’aparició de la violència res tinguessin a veure amb aquesta.
7.4: La teoria de la frustració-agressió Formulació original: “Hi ha una relació causal universal entre frustració i agressió”  la gent que realitza una agressió és perquè està enfadada i se sent malament. Sempre que hi ha una agressió prèviament hi ha hagut una frustració.
Dimensió social de la persona Laura Casado Experiment: A uns nens se’ls hi ensenya una habitació plena de joguines però no se’ls hi deixa jugar (frustració). Finalment, després d’una llarga espera, se’ls hi deixa jugar. D’altra banda, tenim un altre grup al qual el deixem jugar sense frustració prèvia. Com a resultat, veiem que el grup que ha estat frustrat prèviament manifesta uns comportament molt destructius amb les joquines, trepitjant-les, llençant-les etc., mentre que el grup que no ha patit frustració prèvia juga alegrement.
 Què passa si no es pot agredir a l’agent frustrador? Ex: Persona que veu la tele un partit de futbol. En aquesta situació apareix el desplaçament desplaço la meva ira cap a algun altre objecte.
 Altres problemes: o La gent pot respondre a la frustració positivament, o plorar o fugir...
o Dificultat a l’hora de definit en què consisteix una frustració.
o Plantejament irrefutable: sempre hi ha frustració encara que sigui invisible, sempre hi ha agressió, encara que sigui inobservable.
Solució que proposa el grup de Yale a aquests problemes: L’agressió només és la resposta dominant a la frustració. A vegades la frustració no conduirà a l’agressió.
Més endavant, apareix la Reformulació de Berkowitz, que diu que la frustració no provoca immediatament una agressió. La frustració genera en l’individu un estat d’activació emocional la ira: quan s’activa produeix una predisposició intensa cap a la conducta agressiva.
Segosn Berkowits: què cal perquè es produeixi la conducta agressiva? Cal que hi hagi en l’ambient algun tipus de senyal que l’individu hagi associat amb situacions en les quals és normal o es correcte conduir-se agressivament. Aquests senyals poden ser moltes coses, Berkowitz i Le Paig es plantegen una pregunta al 1967: Són les armes senyals activadores de l’agressió? En un principi es creia que sí, i van realitzar un experiment: Experiment: Primera fase:A uns estudiants se’ls demana fer una tasca que ha de ser avaluada per un còmplice. L’avaluació consisteix en l’administració de descàrregues elèctriques, amb una intensitat mesurada entre 1 i 7. Les descàrregues rebudes són independents del rendiment ral.
Només serveixen per produir diferents graus d’ira de manera aleatòria.
Resultats primera fase:  Els estudiants que van rebre més descàrregues van manifestar sentir més ira que els que només havien rebut una.
En una segona fase, tant els subjectes enfurismats com els que no ho estaven havien d’avaluar el rendiment del còmplice, també mitjançant descàrregues. En aquesta segona fase van ser manipulades diverses variables. Condicions:  Es col·loca una escopeta i una pistola a una taula propera. Els subjectes van ser informats que eren armes de còmplices i que no havien de prestar-los atenció.
 Les armes eren presents, però no s’associaven amb el còmplice.
 En la situació de control no s’hi col·locava cap objecte.
 Situació de control addicional (només pels subjectes enfurismats) s’hi col·locaven unes raquetes de bàdminton.
Dimensió social de la persona Laura Casado Resultats:    En els subjectes no enfurismats les claus agressives no van tenir cap efecte significatiu en el nombre de descàrregues administrades.
En els subjectes enfurismats s’aprecien diferències significatives: van donar més descàrregues en presència que en absència d’armes. Però no s’aprecien diferències entre les condicions d’armes associades i no associades.
Es presentaven més descàrregues en presència d’armes que de les raquetes de bàdminton.
Experiments posteriors no aconsegueixen confirmar els supòsits de Berkowitz:   Turner y Simons: no troben efecte de les armes.
Fracczek: Hi troben efectes, però sense activar la ira prèviament.
7.5: L’agressió com a conducta apresa Conductisme l’aprenentatge es produeix per l’associació d’una determinada resposta a un estímul concret.
Dos processos es plantegen com a responsables de l’aprenentatge de conductes:   L’efecte de les recompenses i les punicions (condicionament instrumental) El modelat Intenta explicar l’agressió en funció del que s’aprengui. Per tant, l’ambient té un pes molt més gran que la genètica des de aquest punt de vista.
7.5.1: El condicionament instrumental: La gent es comporta de manera agressiva bé per obtenir recompenses bé per evitar punicions.
La tendència a actuar agressivament resulta enfortida mitjançant el reforç positiu.
No queda clar si l’agressió es pot reduir mitjançant la punició. Les conductes agressives cap a l’agressor no disminueixen la seva agressivitat.
7.5.2: El modelat social: Els individus adquireixen formes de conducta noves i més complexes observant-les a d’altres persones (els models) juntament amb les seves conseqüències.
El modelat social: Bandura, Ross i Ross (1963): Experiment 1:     Uns nens observen un adult jugant amb unes joguines: o Situació experimental: l’adult colpeja un ninot inflable amb un martell de goma, li dona cops de peu i li crida.
o Situació control: l’adult juga tranquil·lament amb les joguines.
El model pot ser recompensar positivament o no per la seva conducta.
Els nens tenen l’oportunitat de jugar amb les mateixes joguines.
Els nens imiten la conducta de model quan aquesta ha estat recompensada.
Dimensió social de la persona Laura Casado La teoria de l’aprenentatge social fa una distinció important entre aprendre a agredir i cometre un acte agressiu.
Experiment 2: Bandura repeteix l’experiment del model adult que es comporta agressivament amb un ninot i, en aquest cas, és castigat. A continuació els nens reben una recompensa si imiten la conducta del model. Tots els nens la imiten perfectament. És a dir, l’aprenentatge s’ha produït i, si es donen les condicions favorables, la conducta es portarà a terme.
7.6: La violència a la televisió Incita una pel·lícula violenta a actuar agressivament? Als EEUU, en complir 16 anys, una persona haurà vist a la televisió un promig de 33000 homicidis o intents d’assassinat i contemplat uns 200000 actes de violència.
Diferent estudis correlacionals coincideixen que hi ha una associació positiva entre veure programes de televisió violents i comportar-se agressivament  Quant més li agrada a una persona veure pel·lícules violentes, més agressiva és.
Ara bé, al correlació no implica que hi hagi una relació directa.
Diferents estudis experimentals han tractat d’esbrinar si existeix una relació causal.
Experiments: Se li fa visionar una pel·lícula a l’individu i després se li fa realitzar una tasca a través de la qual es pugui veure si la persona està més o menys agressiva després del visionat.
Ara bé, les pel·lícules que s’usen en els experiments (breus, curtes, on la violència és molt manifesta) tenen poc a veure amb les emissions televisives (més complexes, més llargues) En qualsevol cas, els resultats dels experiments són contradictoris i en uns cassos sembla que l’exposició a la televisió violenta augmenta l’agressivitat i en d’altres que la disminueix.
Segons l’APA la violència a la televisió té efectes nocius:     Dessensibilitza a les criatures dels efectes de la violència.
Dóna forma als valors i opinions d’adults i nens.
Pot induir a actes imitatius de violència a persones predisposades: Si tens certa predisposició a ser agressius i veus que el teu model obté recompenses pel fet de portarse de manera violenta és fàcil que tendeixis a imitar-lo.
Pot eliminar/relaxar els inhibidors de la violència entre les persones que conformes l’audiència.
7.6.1: Efectes dels media en les persones: Huesmann i Malamuth (1986) parlen de tres possibles efectes dels media en les persones: 1. Adquisició: Els media ensenyarien a la gen la forma i les funcions socials de l’agressió.
Fins i tot aprendrien les situacions en les que apareix com a aprovada.
2. Manteniment: sense un reforçament o encoratjament, les conductes agressives desapareixen.
3. Emissió: La violència vista a la televisió pot desencadenar l’emissió de la conducta agressiva en aprendre certes associacions entre desencadenants i conductes.
Dimensió social de la persona Laura Casado 8. L’enfocament normatiu Norma: És una pauta, una via, un límit que ens indica com ens podem comportar o com ens hem de comportar en una moment determinat.
Introdueix la dimensió del context relacional: L’agressió és sempre contra algú i és executada per algú. Sense relació, sigui real o simbòlica, no hi ha agressió.  l’agressió és una qüestió relacional.
Els científics socials fan servir el concepte de “norma” per referir-se a tot el conglomerat de guies de conducta i estàndards que fem servir per saber com actuar en una determinada situació: costums, lleis, creences de sentit comú, principis morals, credos religiosos...
Òbviament, aquests estàndards varien de cultura a cultura i, dintre de cada cultura, segons cada grup o subgrup. El que està bé en una cultura pot estar malament en una altre o, dintre d’una mateixa cultura, el que està bé en un grup pot estar malament en una altre.
8.1: Normes i agressió Doncs bé, podem parlar de l’agressivitat sense referir-nos a les normes? Tot i que sigui la mateixa acció tenim molt en compte el context on es donen, i canvia la nostra valoració. Si veiem una agressió durant un partit de futbol en fem una valoració menys crítica que si veiem una agressió durant un programa de televisió.
Actes que poden semblar violents són acceptables per les normes socials.
Podem identificar almenys 3 tipus de situacions socials respecte de l’agressió i la seva relació amb les normes:    Conformitat: en aquesta situació les normes que governen l’acció porten l’individu a agredir (exemple: les normes que porten als soldats a matar en temps de guerra) Sobtada suspensió de les normes: Tot i que els individus subscriuen les normes contra la violència i es troben en una situació en que l’agressió està prohibida, deixen de funcionar els constrenyiments normatius (exemple: hooliganisme) Oposició directa a les normes: En aquesta situació, les normes es rebutgen (exemple: una revolució) 9. Supòsits convencionals sobre l’agressió  S’assumeix que al violència i l’agressió han de ser explicades a nivell individual, o, fins i tot, intraindividual.
 S’assumeix que la violència és perjudicial per a la societat i s’identifica com a violent tot allò que atempta contra el poder establert. (Exemple: Els del PP relacionen qualsevol cosa que no li agrada amb ETA  tot allò que no ens agrada és violent, propi d’ETA)  S’assumeix que controlar, reduir i reprimir la violència és un objectiu vàlid en qualsevol cas. Es parteix de la base de que la violència ha de ser eliminada perquè es nociva.
9.1: Tres problemes associats a les explicacions convencionals sobre l’agressió: Dimensió social de la persona    Laura Casado Referència a la intencionalitat: Si no introduïm l’element intencional és molt difícil distingir entre comportaments violents i no violents.
El caràcter social de l’acció humana: No es pot entendre l’acte violent de una persona si no podem valorar el caràcter de l’acció i el context on es dona. El mateix acte pot significar coses contraries segons el context on es dona.
L’agressió inclou sempre una valoració personal: No hi ha cap comportament social que no inclogui una valoració.
10. Tres pressupòsits sobre l’agressió:  La violència presenta múltiples formes i entre elles es poden donar diferències molt importants. Es tracta d’un conjunt canviant de conducte i actituds, no d’un esquema comportamental permanent i ben definit”  La violència pot ser simbòlica, algú et pot estar fent mal sense que hi hagi agressió física.
 La violència té un caràcter històric i, per tant, és impossible entendre-la fora del context social en el que es produeix.
“Al remitir la violència a cada contexto social històrico se descarta la posibilidad de aaceptar un enfoque epidèrmico, formalista, que no pondera el significado concreto de cada acto de violència con respecto a la totalidad social, particularment por los efectos que producte. Uno de los planteamientos más fal·laces es el de condensar la violència “venga de donde venga”, haciendo tabla rasa de su gènesis, significación y consecuencias.”  La violència porta a una espiral de violència.
11. Constitutius de la violència segons Martín-Baró: 1. L’estructura formal de l’acte: violència instrumental vs violència terminal. La primera d'aquestes fa referència al seu exercici "com a mitjà per aconseguir un objectiu diferent" , utilitzada per una fi específica , mentre que la segona fa referència a l'acte "fet per si mateix”, és a dir buscat com a fi.
“Uno de los problemas más comunes respecto a la violència consiste en tratarla predominante como forma terminal, lo que lleva el presupuesto de la maldad o trastorno de las persones que la ejercen. Por el contrario, la experiència e incluso los estudios experimentales llevan a pensar que la principal forma de violència entre los seres humanos es de orden instrumental...” 2. L’equació personal: Aquells elements de l’acte que només són explicables per el particular caràcter de la persona que el realitza.
“Es también cierto que el acto de violència puede despersonalizarse, a través de estructures que separan al responsable de la villencia respecto a su víctima o mediante la rutinización professional.” 3. El context possibilitador: Tant el desencadenament com l’execució de l’acció violenta requereixen d’un context propici on tingui cabuda aquesta mena d’acte.
“Ante todo, debe darse un contexto social que estimule o al ments permita la vilencia (...). En un medio, por ejemplo, donde el machismo es considerado como una virtus que debe poseer todo hombre que de precie, la violación es contextualment propicia, incluso aunque las leyes formales la pueden castigar.” ...