SEMINARI 11. ORGANITZACIÓ FUNCIONAL DEL SISTEMA EXCRETOR (RONYÓ) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Fisiologia Animal
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 18/10/2014
Descargas 17
Subido por

Descripción

Professor: Vicente Martínez

Vista previa del texto

SEMINARI 11 – ORGANITZACIÓ FUNCIONAL DEL SISTEMA EXCRETOR (RONYÓ) Els sistemes excretor són sistemes de control del medi intern que permeten la constància (homeòstasi) d’aquest regulant l’equilibri hidrosalí i l’eliminació de productes metabòlics finals sense interès per l’organisme.
El sistema excretor és necessari per mantenir l’homeòstasi en un medi ambient de característiques variables i oscil·lants. El que fa és assegurar una composició química adequada a l’organisme. Té accions sobre: - Regulació osmòtica.
Regulació iònica.
Eliminació dels productes metabòlics (sobretot de productes nitrogenats).
En els animals més senzills, no hi ha cap aparell ni sistema, sinó que excreció es fa a nivell cel·lular. Conforme els animals van anar adquirint més complexitat, van començar a aparèixer teixits especialitzats amb funció excretora: - Brànquies.
Glàndules de sal (rèptils i aus).
Glàndules rectals (elasmobranquis).
Ronyó.
El ronyó és molt més complex que tota la resta: està format per estructures tubulars resultants de l’associació funcional de múltiples tipus cel·lulars, combinats per complir les funcions de l’excreció. La manera d’excretar que té és generar una solució que passa de l’organisme al medi extern.
ESTRUCTURA FUNCIONAL DE L’APARELL URINARI Hi ha ronyons, urèters, bufeta i uretra. Les femelles tenen la uretra més curta que els homes, per la qual cosa són més propenses a patir infeccions urinàries (els agents infecciosos tenen menys tros per recórrer).
ANATOMIA FUNCIONAL DEL RONYÓ Si observem un tal transversal del ronyó, veiem que hi ha una zona interna que és la medul·la. La medul·la desemboca a la pelvis renal, que és el principi del conducte que surt del ronyó.
Arriba sang per l’artèria renal, es fa un filtrat de la sang, i el que queda es drena per la vena renal cap a la circulació sistèmica.
El ronyó s’estructura en unitats funcionals. Una unitat funcional és una nefrona.
LA NEFRONA Una nefrona té diverses parts: - Glomèrul o càpsula de Bowman: és el punt de la nefrona on arriben els vasos sanguinis.
Al glomèrul es fa la filtració.
Tub contornejat proximal.
Nansa de Henle: té una porció descendent i una descendent.
Tub contornejat distal.
Les dues parts del tub i la nansa de Henle formen en conjunt un tub en el que es produeix una reabsorció de la filtració. El tub contornejat distal desemboca als conductes col·lectors.
Les nefrones es disposen a l’exterior (còrtex i medul·la) i els tubs col·lectors porten el producte filtrat (orina) cap al centre del ronyó, on comença l’urèter.
La nefrona té funcions de filtració, secreció (afegeix substàncies a la orina), reabsorció (alguns components filtrats retornen als vasos sanguinis), i síntesi (de vitamina D activa, de renina...).
VASCULATURA EN LA NEFRONA En el glomèrul entra una arteriola aferent que es capil·laritza, i surt del glomèrul com una arteriola eferent. L’arteriola eferent anirà rodejant el tub contornejat fins a tornar a la circulació sistèmica per la vena renal. Els capil·lars del glomèrul són fenestrats (tenen porus).
Als capil·lars que es troben dins el glomèrul se’ls anomena plexe capil·lar glomerular. A l’arteriola eferent que envolta tot el tub i a les seves ramificacions, se les anomena xarxes capil·lars peritubulars.
FILTRACIÓ GLOMERULAR Les cèl·lules que formen el glomèrul són els podòcits. Aquests s’ajunten uns amb altres al voltant dels capil·lars fenestrats formant una xarxa que deixa alguns forats. Així, el producte de la filtració ha de travessar els porus del capil·lar i després els forats que deixen els podòcits, és com si hi hagués una doble filtració.
Quan el filtrat supera aquestes dues capes, surt a la càpsula de Bowman. Les proteïnes plasmàtiques no són mai filtrades.
Com ja hem dit, la barrera funcional depèn dels capil·lars glomerulars fenestrats, de la làmina basal que uneix els podòcits i els capil·lars, i del recobriment de podòcits.
Els porus pels quals passa el filtrat determinen les característiques d’aquest mateix. Així doncs, els components que poden passar a la càpsula de Bowman són: - Aigua.
Electròlits de la sang.
Molècules menors de 60 A.
L’albúmina de la sang no pot passar el filtre. En comptes, la glucosa, com és petita pot filtrar-se lliurement. Els aminoàcids i els pèptids petits també es filtren lliurement junt amb l’aigua, i passen a formar part de la orina.
El procés de filtrat respon a les mateixes forces que ho feia en un capil·lar normal. Aquestes forces són les forces d’Starling, encara que en aquest cas se les pot anomenar forces de filtrat glomerular o Pressió Efectiva de Filtrat (PEF). La pressió hidrostàtica del capil·lar glomerular és més que el de la càpsula de Bowman, i la pressió osmòtica d’aquesta càpsula és aproximadament 0. Per això, el balanç total de forces afavoreix el filtrat: SISTEMA DE TÚBULS El producte filtrat pel glomèrul va passant als túbuls. Les diferents parts d’aquest sistema de túbuls tenen característiques histològiques diferents, perquè transporten diferent el producte i permeten unes reabsorcions i no unes altres. Per això, cada zona té unes adaptacions específiques per la reabsorció/secreció de substàncies. Els túbuls estan formats per un epiteli polaritzat.
Cada dia, el glomèrul filtra uns 180 L d’aigua. El producte filtrat pel glomèrul s’anomena orina primària. D’aquesta orina primària se’n reabsorbeix molta aigua als túbuls, i pateix altres modificacions. Al final, només s’excreten entre 1 i 2 litres d’aigua al dia.
La modificació que fan els túbuls del filtrat glomerular pot ser a tres nivells: - Secreció de compostos des de sang (endògens i exògens). Així s’excreten els compostos que no es volen.
Reabsorció de productes filtrats a nivell glomerular.
Reabsorció i secreció d’aigua.
La glucosa es filtra lliurement als glomèruls i normalment als túbuls se’n reabsorbeix el 100%.
Però si hi ha molta glucosa a la sang, la orina també en té (glucosúria). Els nivells de glucosa a la sang que provoquen glucosúria són de més de 180 mg/dL. Els nivells normals estan entre 90 i 120 mg/dL.
Aquesta reabsorció i secreció d’aigua fa que els túbuls siguin una zona on la orina es va concentrant i diluint, tot i que el resultat final és que es concentra, ja que hi ha molta més reabsorció d’aigua. La concentració de la orina depèn de l’aigua que necessiti l’organisme per mantenir la pressió osmòtica, la pressió sanguínia... Tots aquests processos depenen de l’acció de dues hormones: hormona antidiürètica (ADH) i aldosterona.
La concentració osmòtica del filtrat va variant conforme va sent transportat pels túbuls: primer es concentra per la reabsorció d’aigua, de manera que té més de 300 mosmolar; després recupera aquesta concentració, i finalment entra al tub col·lector.
En aquest esquema podem observar com els productes reabsorbits en diferents zones del sistema de túbuls són diferents. És per això que les especialitzacions són diferents.
L’epiteli del tub col·lector no és permeable a l’aigua, però té la capacitat de produir una orina de concentració variable respecte la osmolaritat del medi intern. La dilució o concentració de la orina depèn del gradient d’osmolaritat de l’interstici renal i de la permeabilitat del tub col·lector per l’aigua.
L’epiteli del tub col·lector està sotmès al control hormonal de l’ADH. Si hi ha ADH, la permeabilitat de l’aigua en aquest epiteli augmenta, i llavors l’aigua surt cap al ronyó i la circulació sistèmica. D’aquesta manera la orina queda més concentrada, més groga. Si no hi ha ADH, no es reabsorbirà aigua a nivell del tub col·lector, de manera que la orina no es concentrarà i no serà tan groga.
Els producte filtrats que surten dels túbuls no es queden al ronyó, sinó que passen a la sang per, ja que estan envoltats per la xarxa de capil·lars peritubulars, que més tard porten els productes a la circulació sistèmica a través de la vena renal.
FUNCIONS DEL RONYÓ – RESUM TRANSPORT I EMMAGATZEMATGE D’ORINA Quan la orina arriba a la pelvis renal, entra als urèters, on ja no pot patir cap modificació. Els urèters la dirigeixen cap a la bufeta, que és l’òrgan d’emmagatzematge. Quan la bufeta està plena, la orina se’n va per la uretra cap a l’exterior.
La bufeta és un òrgan muscular buit connectat amb els urèters, i una sortida a l’exterior, la uretra, que està tancada per dos esfínters. La bufeta és igual en homes i en dones, la diferència es troba en la uretra (més llarga en els homes).
La bufeta s’adapta a canvis de pressió, a l’estirament, perquè és un múscul elàstic. El fluid va omplint la bufeta, i els esfínters es troben contrets. La bufeta es va omplint mantenint sempre una pressió baixa, tot i que anar estirant les parets. Arriba un moment, però, en que només una gota més fa que augmenti de cop la pressió, i llavors es fa conscient el reflex de micció.
El reflex de micció és un reflex nerviós espinal pel qual la bufeta urinària buida el seu contingut al medi extern. El reflex de micció fa que s’enviï una resposta nerviosa: relaxar els esfínters i contraure el múscul de les parets de la bufeta per expulsar el líquid. Llavors la bufeta recupera el seu volum original i la pressió més baixa.
El reflex de micció controla la bufeta mitjançant el sistema nerviós autònom: el parasimpàtic activa la micció, i el simpàtic l’inhibeix (per exemple quan ens espanten, o no podem pixar perquè hi ha algú observant-nos amb cara malèfica al costat mentre intentem pixar).
Tot i això, hi ha un component voluntari molt important. L’esfínter uretral extern pot ser relaxat de forma voluntària. També es pot accelerar, posposar o parar la micció voluntàriament. Aquest control es fa amb la contracció de la musculatura abdominal.
...