BLOQUE 3 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Principis i institucions constitucionals
Año del apunte 2015
Páginas 17
Fecha de subida 15/04/2016
Descargas 2
Subido por

Descripción

PROFESORA ARGELIA QUERALT

Vista previa del texto

Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional Les fonts del Dret El concepte de font del Dret és un concepte constitucional; les fonts del Dret són les que estableix la Constitució. L’article 1.1 del Codi civil diu que les fonts del Dret de l’ordenament jurídic espanyol són la llei, els costums i els principis generals del Dret, però realment els costums no s’apliquen, sinó que només s’aplica el Dret escrit; potser només en el Dret internacional trobaríem algun exemple d’aplicació de costums.
La font no és la norma, sinó que la norma jurídica és el resultat d’activar la font. Són les anomenades categories normatives bàsiques previstes per l’ordenament jurídic les que indiquen com es fan les normes, qui les fa, per quin procediment es fan... i inclús quin contingut han de tenir, quan es fan... Així doncs, només sabent la font ja es té una informació prèvia al contingut concret de la norma.
Per exemple, només amb el concepte llei ja sabem que la fa el legislador/les Corts Generals, com la fa, quan la fa, què regula... i que com a tal es relaciona amb la resta de normes d’una determinada manera segons la piràmide de la jerarquia normativa.
I amb el concepte reglament, sabem qui la fa (el Govern), que el seu contingut no pot anar en contra de la llei, que només es pot fer quan una llei ho habilita...
El sistema de fonts i del conjunt de categories normatives són l’esquelet del nostre ordenament jurídic i permet saber a la gent quina norma és més important que l’altra, quina ha d’aplicar el jutge, si complir la llei o el reglament... El sistema de fonts del Dret i la distinció entre aquestes és el que possibilitat que hi hagi un sistema normatiu ordenat, organitzat, unitari, coherent i complet anomenat ordenament jurídic, i no un mer conjunt de normes jurídiques.
Finalitats de les fonts del Dret Les finalitats fonamentals de les fonts del Dret són les següents: - Estableixen la regulació de la creació del Dret: Només amb el concepte llei o reglament ja sé molta informació relativa a la seva creació.
- El sistema de fonts possibilita l’existència de l’ordenament jurídic - Determinar la validesa de les normes resultants i les relacions entre elles: Llei condicionada per la Constitució, reglament condicionat per la llei... i principi de substitució, principi de competència, principi de jerarquia normativa...
La Constitució com a font de fonts o norma normarum La Constitució defineix el sistema normatiu espanyol i conforma a ella s’han d’interpretar totes les normes jurídiques. Quan la Constitució parla de llei es refereix a totes les normes jurídiques escrites (Dret positiu) i a tot el sistema de fonts establert per la mateixa Constitució. Només en defecte puntual del Dret positiu s’aplicaran els Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional costums i els principis generals del Dret; aquests últims s’apliquen de vegades en Dret privat però en públic, quasi mai.
En aquest àmbit de les fonts del Dret, el caràcter de font de fonts/norma normarum de la Constitució s’aprecia en els següents aspectes: - Atribueix les potestats normatives/capacitat de fer normes de tot l’ordenament jurídic: Per exemple, el poder legislatiu té la capacitat de fer lleis, l’executiu de fer reglaments...
- Estableix els procediments a seguir i les seves peculiaritats: Fixa els elements bàsics per a elaborar, aprovar, modificar, derogar... tant de les lleis, els reglaments, els tractats internacionals...
- Estableix quina matèria pot regular cada font del Dret: L’article 81 estableix què ha de ser regulat per Llei orgànica, i el 82 estableix límits materials pel Decret – Llei, és a dir què no es pot regular mitjançant els Decrets-Lleis.
- Determina les condicions de validesa i vigència de les normes - Determinar els diferents tipus de fonts del Dret de l’ordenament jurídic - Estableix principis d’ordenació del sistema de fonts Sistema de fonts establert per la Constitució El sistema normatiu establert per la Constitució és un sistema normatiu kelsenià, és a dir escalonat i amb la jerarquia normativa com a fonament de la validesa de les normes.
En la piràmide de jerarquia normativa de l’ordenament jurídic espanyol, es troben les següents normes jurídiques, de major a menor jerarquia: - La Constitució - La llei, indistintament de si és orgànica, ordinària, decret legislatiu, decret – llei, reglaments de les cambres....
- El reglament En la piràmide s’aprecia la primacia de la Constitució sobre la llei, i la de la llei sobre el reglament. Cal considerar també en aquesta piràmide, però, la descentralització política de l’Estat i l’existència d’ordenaments jurídics autonòmics, el Dret de la UE, i el Dret internacional; els Tractats Internacionals tenen supremacia indiscutible respecte d’aquests, però normalment, degut a que part de la doctrina situen els Tractats per sobre de la Constitució, es diu que els situaríem fora de la piràmide.
Els tractats que han Els principis constitucionals de l’ordenament jurídic El sistema de fonts està integrat per una sèrie de principis, molts dels quals recollits a l’article 9.3 de la Constitució, que regulen el mateix sistema de fonts. Aquests principis els classifiquem en tres grups: Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional Principis d’estructuració de l’ordenament jurídic (art 9.3) - Principi de jerarquia normativa (art 9.3): El principi de jerarquia normativa representa una ordenació vertical de les normes jurídiques (la superior condiciona la inferior), i és un criteri de validesa d’aquestes; les que no compleixen aquest principi queden anul·lades. És el TC qui pot declarar la inconstitucionalitat d’una llei per defecte de jerarquia normativa, però són els tribunals ordinaris els que controlen aquest principi en els reglaments, no el TC.
Cal considerar aquí també els ordenaments jurídics autonòmics; el Dret internacional, formalment per sota de la Constitució; el Dret comunitària, que té primacia però no supremacia sobre el Dret intern...
- Principi de publicitat de les normes (art 9.3): Les normes per a ser aplicades han de ser conegudes pels seus destinataris. La publicitat de les normes és un requeriment dels poders públics perquè és un requisit per a la seguretat jurídica i una condició de validesa de les normes, és a dir que l’Estat està obligat a que tothom conegui les normes. Tanmateix, això l’Estat no pot aconseguir que tothom conegui les normes; el que sí que pot fer és posar els mitjans de publicitat necessaris per a que tothom accedeixi a les normes i les vegi. Així doncs, un cop que l’Estat ha ofert aquests mitjans, es presumeix que tots els destinataris ja són coneixedors i conscients de les normes.
- Principi d’irretroactivitat de les disposicions sancionadores i no favorables o restrictives de drets individuals (art 9.3): Les normes sancionadores i a al vegada no favorables o restrictives dels drets i les que afecten els drets fonamentals, no poden ser irretroactives, és a dir que no es pot castigar amb una norma els fets ocorreguts anteriorment a l’entrada en vigor de la norma. També és un criteri de validesa normativa: una norma pot ser declarada nul·la si no compleix aquest principi.
Tanmateix, el Dret sí que pot ser retroactiu, pot tenir efectes cap enrere, tot i que no és el més normal ni freqüent.
- Principi de seguretat jurídica (art 9.3): Les normes han d’estar redactades de manera que tothom les pugui entendre; han de ser accessibles a la gent i suficientment previsibles en les conseqüències sobre certes conductes.
Aquest principi es deriva de la suma dels anteriors i també és un criteri de validesa.
Principis d’actuació dels poders públics - Principi de legalitat (arts 9.1, 9.3, 103 i 106): Els poders públics estan sotmesos a tot l’ordenament jurídic, especialment l’Administració i l’executiu.
- Principi de responsabilitat (arts 9.3 i 106): Tots poders públics (legislatiu, executiu i judicial) han de respectar tot l’ordenament jurídic, especialment la Constitució. Hi ha mecanismes per a veure que els poders públics compleixen l’ordenament jurídic, i diferents grau a l’hora de demanar-los responsabilitats.
Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional - Principi d’interdicció/prohibició de l’arbitrarietat (art 9.3): Els poders públics han d’aplicar les normes jurídics i amb igualtat, i no guiar-se per interessos personals, religiosos, morals individuals...
No s’ha de confondre l’arbitrarietat amb la discrecionalitat. La primera suposo separarse de la llei i respondre a criteris no jurídics, de manera que es posen en marxa els procediments per a exigir responsabilitats llavors; mentre que la segona significa la llibertat total o parcial de decisió per a decidir, òbviament prevista per la llei.
Principis d’ordenació del sistema de fonts i pluralitat d’ordenaments - Principi de la successió en el temps de les normes jurídiques: La llei posterior substitueix a l’anterior que regula la mateixa matèria.
Així doncs, per exemple, si hi ha una llei de 2012 i se’n fa una el 2015, aquesta del 2015 substitueix la del 2012; parlem de vigència.
Suposant que s’hagués fet un reglament que desenvolupa la llei de 2012 que difereix de la llei de 2015, llavors el reglament s’haurà de canviar i adequar-se a la llei de 2015; parlem de jerarquia normativa, de la llei per sobre el reglament.
- Principis d’articulació de l’ordenament estatal i dels ordenaments autonòmics (art 149.3): L’ordenament jurídic autonòmic i l’estatal són diferents. És la Constitució qui diu què fan les autonomies i què fa l’Estat, a través de les competències.
L’Estatut d’Autonomia d’una Comunitat Autònoma és la norma institucional bàsica de cada Comunitat, és la font de fonts de l’ordenament jurídic autonòmic i ha d’establir el seu propi sistema de fonts.
No s’ha de pensar que entre l’ordenament jurídic autonòmic i l’estat la relació és de jerarquia i de superioritat de l’estatal sobre l’autonòmic, sinó que la relació és de supletorietat, de prevalença i de competències, tot i que en ambdós ordenaments la supremacia és de la Constitució. No s’ha de creure que entre una norma estatal i una autonòmica mana l’estatal, sinó que s’ha de veure en qui recau la competència per a legislar sobre aquella matèria: si en l’Estat o en la Comunitat Autònoma. És el TC qui determina, en cas de conflicte, quina de les dues lleis és la valida i quina quedarà, conseqüentment, invalidada.
Integració a la Unió Europea Quan Espanya va decidir integrar-se dins de la UE va acceptar la transferència de poder i de competències internes en favor de les institucions comunitàries. D’aquesta manera, això va comportar, per part de l’Estat, un autotrencament del sistema constitucional de fonts, ja que a partir de llavors Espanya es sotmetia també a l’ordenament jurídic comunitari, el qual compta amb els principis de primacia respecte del Dret intern i d’eficàcia directa.
La llei La llei és l’expressió jurídica de la voluntat general del poble elaborada pels representants del poble, anomenats parlamentaris, ja que la sobirania del poble està representada al Parlament.
Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional Amb el liberalisme apareix, com a contraposició a l’aparell administratiu i militar de les antigues monarquies europees, l’imperi de la llei; la submissió de tothom i de tots els poders públics a la llei. Així doncs, la llei, que passa a ser la principal/central/primària norma de tot l’ordenament jurídic, suposa subjectar el poder a la voluntat general i la garantia de la llibertat dels individus enfront de l’Estat i del Monarca; és el poble qui decideix el seu propi destí, a través del Parlament. Així doncs, la llei fou una eina vertebradora inicialment, durant el liberalisme, de l’ordenament jurídic (principi de legalitat).
El concepte de llei nasqué lligat al de Constitució; en un moment determinat el poder va exercir-se com a constituent i va elaborar una Constitució per tal de plasmar el contracte/pacte social d’una comunitat política que havia de servir de base de tot el sistema de l’Estat i tenia ànim de persistència (principi de constitucionalitat).
Amb el conflicte Marbury – Madison, als EUA, on existeix un control difús de constitucionalitat de les lleis, es va decidir aplicar i reconèixer la Constitució per sobre de la llei (caràcter normatiu suprem de la Constitució) 15 anys després de fer la Carta Magna, mentre que Europa va tardar 1 segle i mig a adonar-se’n i donar aquest pas.
Actualment, la llei ja no és l’eix vertebrador de l’ordenament jurídic, sinó que és la Constitució, tot i que la llei segueix sent la resposta jurídica del canvi de la societat, ja que la llei va variant/renovant-se segons qui governi i les noves necessitats de la societat, però la Constitució és la mateixa.
Evolució del concepte de llei Concepte formal: A l’Antic Règim no hi havia ordenament jurídic; els Reis i els Senyors dictaven les normes arbitràriament i ja està. És amb l’Estat de Dret quan neix l’ordenament jurídic. Abans, el concepte de llei era únic i ara hi ha molt tipus de llei, com l’orgànica, l’ordinària... les quals varien una mica en el procediment, la matèria que regulen...
Generalitat i abstracció: La llei està pensada per a ser general i abstracta, és a dir per a que pugui ser aplicada en tots els casos. Tanmateix, avui també hi ha, excepcionalment, lleis singulars o mesura, les quals estan destinades a una situació concreta en un cas concret amb persones concretes i difícilment s’apliquen més d’un cop.
Omnipotència: Originalment, s’establia que la llei, com a expressió de la voluntat popular, en principi ho podia tot. Tot i així, amb l’arribada de l’Estat de Dret, i per tant també de les Constitucions, de vegades en aquestes s’introdueixen ordres al legislador per a que reguli quelcom concret amb un tipus de llei concreta, seguint un procediment concret, en definitiva, complint una sèrie de condicions.
Primacia i norma primària: Originalment, la llei era la norma primària i vertebradora de l’ordenament jurídic, però amb l’arribada de l’Estat de Dret, la norma jurídica primària i vertebradora de l’ordenament és la Constitució, i la ha llei s’ha d’elaborar conforma a aquesta.
Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional Lluita Parlament – Govern/majories – minories: Originalment, la pugna era entre el Parlament i l’executiu, ja que aquest últim requeia en el Rei. La llei aprovada en el Parlament sempre havia de lluitar contra els intents del Rei de anul·lar-la amb el seu dret de veto, de saltar-se-la... Aquesta pugna entre Parlament – Govern (Rei) finalitza el segle XIX amb l’arribada de l’Estat de Dret, moment en el que el Rei perd progressivament sobirania i aquesta passa a recaure en el poble. Ara la pugna no és entre Parlament i Govern, sinó entre majories i minories. Ara tota la sobirania resideix en el poble representat en el Parlament, i coincideixen sovint Govern i majoria parlamentària, de manera que molts cops les minories no poden controlar el Govern, perquè el partit que dóna suport el Govern té majoria parlamentària absoluta i no prosperen mai les mocions de censura.
Aparició d’altres normes amb rang de llei elaborades pel Govern: L’executiu pot crear normes amb rang de llei com per exemple el Decret – Llei.
La llei a la Constitució La Constitució no dóna una definició de llei, no diu què és.
La característica principal de la llei és que és elaborada per les Corts Generals, les quals són doncs els titulars de la potestat legislativa, i a través del procediment legislatiu, durant el qual participen i s’escolten tant a les majories com a les minories i es tenen en compte els seus interessos. Així doncs, la llei gaudeix d’una legitimitat democràtica directa, ja que emana de l’òrgan que representa el poble espanyol, és a dir, les Corts Generals. A més a més, la llei compta amb una presumpció de validesa de caràcter iuris tantum que només pot destruir-se si el TC declara la inconstitucionalitat de la llei, i si el TC no ho declara, preval la voluntat manifestada per l’òrgan on resideix la sobirania nacional.
Les lleis ocupen una posició en els sistema de fonts i en la piràmide de jerarquia normativa inferior a la de la Constitució, a la qual hi està sotmesa (control de constitucionalitat de les lleis), però superior a la dels reglaments (supremacia respecte de les normes infralegals). Tanmateix, la Constitució dóna una llibertat d’actuació a la llei molt gran.
Hi ha diferents tipus de llei, depenent a la seva elaboració (especialitat procedimental), al seu àmbit d’actuació (reserves de llei), lleis estatals i autonòmiques... Cal destacar que en les lleis es diferencia entre força activa de llei i força passiva de llei: la primera eludeix a la capacitat de modificar normes d’igual rang; mentre que la segona eludeix a la resistència a ser modificat per normes posteriors de rang inferior al legal.
Una reserva de llei determina l’àmbit d’aplicació de la llei, i consisteix en que, per mandat constitucional, algunes matèries només poden ser regulades per llei, excloentse així de la regulació d’aquesta matèria els reglaments.
La llei a Espanya ho pot regulat tot, hi ha una reserva general de llei; la Constitució no fixa cap límit pel legislador, no diu que la llei no pugui regular una determinada matèria, de manera que el legislador ho pot regular tot degut a que no hi ha reserves Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional reglamentàries, com a França. Malgrat això, sí que es troben a la Constitució reserves específiques de llei, és a dir matèries que la Constitució ordena al legislador regular, mitjançant una llei. Les reserves específiques de llei impliquen, doncs, un mandat al legislador per a que actuï d’una determinada manera, i a més a més garanteixen la participació de la minoria i la publicitat, i serveixen per a evitar que altres actors, principalment el Govern mitjançant un reglament i l’obscurantisme en la seva elaboració, ho regulin (principi democràtic). Les reserves de llei tenen dos principals funcions: prohibir l’entrada del Govern mitjançant un reglament, i imposar una obligació positiva d’intervenció reguladora de l’òrgan legislatiu.
La Constitució també pot contenir reserves de llei específica (no confondre amb reserves específiques de llei), com per exemple les reserves de llei orgànica. Les reserves de llei específica són un mandat instructiu al legislador on es diu que una determinada matèria es reguli per llei orgànica (per l’aprovació de la qual es requereix de majoria absoluta) i no per llei ordinària (la qual es pot aprovar per majoria simple) ni per cap altre norma, com per exemple els reglaments.
Procediment legislatiu El procediment legislatiu és el conjunt d’actes que porten a la creació d’una llei, des de la iniciativa legislativa fins a la fase final de publicació de la llei. El procediment legislatiu és molt rellevant perquè permet la discussió parlamentària i perquè dóna publicitat a l’activitat dels representants.
Els aspectes més bàsics estan recollits a la Constitució (arts 87-92) i la resta als Reglaments del Congrés (Títol V) i del Senat (Títol IV).
Fases del procediment legislatiu ordinari - Fase d’iniciativa legislativa (art 87): Subjectes legitimats per a iniciar un procediment legislatiu - Fase constitutiva; tramitació a les Cambres: Es presenten i discuteixen les esmenes - Fase de perfeccionament; integració de l’eficàcia: Inclou la sanció reial règia, la promulgació i la publicació (art 91).
Iniciativa legislativa (art 87) Segons l’article 87 de la Constitució, la iniciativa legislativa correspon o bé al Govern, al Congrés, al Senat, a les Assemblees de les CCAA i al poble a través d’una ILP: - Iniciativa del Govern (art 88): Són textos que reben el nom de projectes de llei i que són aprovats pel Consell de Ministres i posteriorment es presenten i sotmeten per a la seva discussió al Congrés dels Diputats (no al Senat). Els projectes de llei gaudeixen de prioritat en la tramitació parlamentària; inicien la seva tramitació automàticament (sense passar per la fase de presa en consideració que superen directament) i tenen prioritat respecte de les proposicions de llei.
Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional - Iniciativa del Congrés i del Senat: La iniciativa la impulsen els grups parlamentaris i els parlamentaris individualment, els qual presenten un text que rep el nom de proposició de llei. Poden presentar un projecte de llei 1 grup parlamentari o 15 diputats al Congrés, i 1 grup parlamentari o 25 senadors al Senat.
Fases: - Publicació oficial - Reemissió al Govern per a que manifesti la seva opinió sobre la presa en consideració de la proposició de llei i, si aquesta afesta a magnituds pressupostàries o pretenen modificar una delegació legislativa en vigor, es requereix obligatòriament de la seva conformitat amb la tramitació parlamentària.
- Presa en consideració pel Ple de la Cambra on s’ha presentat la proposició de llei; si la votació en el debat de totalitat és favorable es procedeix a la tramitació parlamentària.
- Reemisió del text aprovat a l’altra Cambra per a la seva tramitació.
Ja no cal repetir-se la presa en cosideració.
- Iniciativa de les Assemblees autonòmiques: Els Parlaments autonòmics poden sol·licitar formalment al Govern l’adopció d’un determinat projecte de llei, o bé poden presentar una proposició de llei a la Mesa del Congrés (no el Senat); en aquest últim cas es permet delegar davant del Congrés un màxim de tres diputats autonòmics encarregats de defensar la proposició de llei presentada durant la presa en consideració.
- Iniciativa Legislativa Popular (art 87.3): El poble pot presentar una proposició de llei si s’han recollit com a mínim 500,000 firmes d’acord amb aquesta proposició de llei. Tanmateix, no es permet fer proposicions de llei mitjançant un ILP en matèries reservades a la llei orgànica, en matèria tributària i pressupostària, de caràcter internacional, i les relatives a la prerrogativa de gràcia i a la reforma constitucional.
Fases: - Procés de recollida de firmes amb la garantia de la Junta Electoral Central.
- Admissió de la ILP per la Mesa del Congrés, sempre que no hi hagi ja un projecte de llei, proposició de llei o proposició no de llei sobre la mateixa matèria (hi ha la possibilitat del recurs d’empara davant d’una inadmissió de la Mesa).
- Reemissió del Govern per a que es pronuncia i opini al respecte.
- Presa en consideració de la proposició de la llei per part del Ple del Congrés.
- Normes per a la compensació de les despeses.
Fase constitutiva; tramitació a les Corts La tramitació a les Cambres no està regulada a la Constitució, sinó en els Reglaments del Congrés i del Senat: - Tramitació al Congrés dels Diputats: - Els projectes i proposicions de llei són presentats a la Mesa del Congrés, i aquesta ordena la seva publicació al BOCD, declara l’obertura del termini de Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional presentació d’esmenes (15 dies), i ho envia a la Comissió legislativa competent en la matèria.
- Durant el Ple es discuteixen les esmenes, tant a la totalitat com a l’articulat, i se n’han presentat a la totalitat es celebra un debat en el Ple.
- La Comissió debat sobre la iniciativa i les esmenes presentades.
- Es nombra, d’entre els membres de la Comissió, la Ponència, la qual elaborarà un informe després d’elaborar un estudi tècnic sobre les esmenes presentades.
- La Comissió estudia l’informe de la Ponència i elabora un dictamen després de produir-se la discussió política de les esmenes presentades.
- El dictamen de la Comissió es remet al Ple del Congrés i aquest efectua un debat sobre el dictamen i una votació final en la que es requereix de majoria simple.
- Remissió del text aprovat al Senat.
- Tramitació al Senat: - Es remet al President del Senat el text aprovat pel Congrés.
- Es reprodueix pràcticament el mateix procés que en el Congrés (Capítol I del Títol IV del Reglament del Senat), però en el Senat tot aquest procés s’ha de produir en un termini màxim de 2 mesos, o 20 dies en els procediments d’urgència (art 90.2) - Cal destacar que el Senat pot: - Aprovar el mateix text remès pel Congrés. En aquest cas, el text ja no torna al Congrés i passa a la última fase, la de perfeccionament.
- Si el Ple del Senat presenta i introdueix esmenes, es remet el text al Congrés per a una nova presa en consideració, debat i votació de les esmenes al Ple del Congrés, les quals s’incorporen o es rebutgen per majoria simple.
- Si es produeix un veto (per majoria absoluta) del Senat al text remès pel Congrés, aquest celebra un nou debat de totalitat sobre el text inicial remès pel Congrés al Senat i pot superar el veto del Senat si s’assoleix en la votació posterior la majoria absoluta. En el cas que no s’assoleixi, en 2 mesos es repetirà la votació al Ple del Congrés requerint-se aquest cop de majoria simple.
Fase de perfeccionament; integració de l’eficàcia La integració de l’eficàcia és l’última fase del procediment legislatiu i consta de les següents tres parts: - Sanció règia reial: Acte merament formal on el Rei sanciona la llei.
- Promulgació: És l’acte mitjançant el qual el Rei fa constar que les Corts Generals han aprovat la llei que ell sanciona i que aquesta s’incorpora definitivament a l’ordenament jurídic. Realment, la sanció i la promulgació es produeixen en el mateix acte i moment.
- Publicació: Amb la publicació de la llei sancionada i promulgada al BOE es materialitza el principi de publicitat de les normes, les quals entraran en vigor segons Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional el que en la mateixa norma s’estableixi, o, si no es diu res, al cap de 20 dies des de la publicació de la norma al BOE (vacatio legis).
Llei ordinària i Llei orgànica Segons l’article 81.1 de la Constitució, són lleis orgàniques les relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, les que aprovin els Estatuts d’Autonomia de les Comunitats Autònomes i el règim electoral general, i totes les altres previstes per la Constitució, i segons l’article 81.2, per a aprovar-les, modificar-les o derogar-les es requereix de la majoria absoluta del Congrés.
És la Mesa del Congrés qui diu si el que es proposa tractar ha de ser regulat per llei ordinària o per llei orgànica, segons la matèria que es vulgui tractar.
Quan es presenta una proposta de llei a la Mesa del Congrés, aquesta s’ha de passat per una etapa de presa en consideració per part del ple; a través d’una votació, en la que es requereix de majoria simple, el ple del Congrés decidirà si iniciar la tramitació de la proposta de llei o no.
Posteriorment, després de discutir-se la proposta de llei per la Comissió i la Ponència, es torna a discutir al ple el dictamen de la Comissió i les esmenes presentades. Quan són propostes de llei ordinària, les esmenes es voten per separat i el text per parts; mentre que quan la llei és orgànica, el text no s’estudia per parts sinó que s’ha de fer una votació sobre el conjunt del text i aquest ha de tenir la majoria absoluta del Congrés per a ser enviat al Senat.
El text d’una proposta de llei ordinària que resulta del Congrés és enviat al Senat.
La llei orgànica i les matèries que regula La Llei orgànica és un tipus de llei reforçada que té encomanada immediatament per la Constitució el desenvolupament en certes matèries especialment rellevants. La Llei orgànica també es caracteritza pel següents aspectes: - No es pot elaborar a iniciativa d’una ILP - No pot delegar-se a la Comissió - Necessita d’una qualificació formal com a Llei orgànica - Requereix d’una votació final sobre el conjunt de la llei en la que s’exigeix la majoria absoluta del Ple del Congrés dels Diputats.
En l’article 81.1 de la Constitució es troba una reserva de llei orgànica, i s’estableix que aquesta només pot regular unes matèries específiques, les quals, també, només poden ser regulades per llei orgànica. Cal destacar que les lleis orgàniques també poden anar complementades per altres lleis ordinàries i per reglaments.
Aquestes matèries taxades són les següents: - Desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques: El TC fou qui digué que els drets fonamentals (que són els únics que s’han de regular, si és que es regulen, per llei orgànica) són els que pertanyen a la Secció I del Capítol II del Títol I. El TC va fer una interpretació restrictiva dient que l’orgànica només era per a regular els dret fonamentals; els seus titulars, límits i contingut (doctrina de les Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional matèries connexes; l’orgànica només regula el més essencial). Altres matèries no tant importants, en canvi, poden ser regulades per llei ordinària i/o per reglaments.
Tot i així, no tot el que afecta als drets fonamentals i a les llibertats públiques és de naturalesa orgànica; només ho és el que afecta al nucli intern i més important d’aquests drets i llibertats.
Quan es vol fer una llei amb molts preceptes i només una part d’ells és de naturalesa orgànica, tota la llei es considerarà orgànica i s’haurà d’aprovar, per tant, com una llei orgànica, amb la majoria absoluta de la Cambra. En aquests casos, a les disposicions finals o addicionals llavors s’ha de dir quins són els preceptes de caràcter orgànic i quins no (matèries connexes). Tanmateix, si a les disposicions finals o addicionals això no s’especifica, tots els preceptes de la llei quedarien subjectes al règim de congelació de rang, és a dir que en un futur, només podran ser modificats per una altra llei orgànica.
- Aprovació dels Estatuts d’Autonomia de les CCAA: Són normes aprovades a les Corts Generals per llei orgànica però són especials.
- Règim electoral general: S’estableixen els principis, criteris bàsics i elements que constitueixen el sistema electoral.
- Altres àmbits: La Constitució també ordena regular altres matèries per llei orgànica en altres articles diferents al 81.1, com el poder judicial o el propi TC.
Les Lleis orgàniques s’han d’interpretar restrictivament degut al principi democràtic i al perill de petrificació de l’ordenament jurídic.
Interpretació restrictiva del TC envers la llei orgànica El TC sempre fa interpretacions restrictives perquè defensa que en el sistema democràtic sempre s’ha de fer el que digui la majoria (simple). El fet d’exigir per a una norma la majoria absoluta és exigir un plus de democràcia i legitimitat de la norma que costa molt d’aconseguir, ja que aconseguir la majoria absoluta és molt més difícil que aconseguir la majoria simple. D’aquesta manera, si no s’aconsegueix la majoria absoluta, es produeix una petrificació de les lleis orgàniques; s’impossibilita el canvi de la llei orgànica, de manera que les lleis orgàniques que va elaborar qui tenia majoria absoluta no es podran canviar fins que s’assoleixi una nova majoria absoluta. El no poder arribar a una majoria absoluta requereix de buscar acords amb altres grups parlamentaris, i mentre no s’arribi a aquests acords seguirà vigent la llei orgànica que es pretén reformar i que potser està desnaturalitzada i no s’adapta a les noves necessitats de la societat (petrificació de l’ordenament jurídic).
Per aquest motiu, per a evitar la petrificació del sistema jurídic en general i que les majories absolutes sorgissin massa, el TC va dir que les lleis per definició s’han d’aprovar per majoria simple, i només en alguns casos molt especials i importants s’exigirà la majoria absoluta.
Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional Posició jeràrquica en l’ordenament jurídic i TC Originalment, es deia que la llei orgànica era superior que l’ordinària en la piràmide de jerarquia normativa. Tanmateix, actualment això es nega i es diu que la relació entre els dos tipus de llei no és de jerarquia normativa sinó de competència En cas de dubtes en si una llei orgànica s’extralimita i regula matèries que no li pertoquen, o si una llei ordinària regula matèries reservades a l’orgànica, qui decideix és el TC.
En aquests conflictes, el TC pot rebaixar/degradar el rang del precepte de la norma que havia estat feta com orgànica i realment, segons el TC, és ordinària. Això el TC ho pot fer perquè la llei, aprovada com a orgànica, va comptar com a tal amb la majoria absoluta del Congrés, però el TC no podria augmentar el rang d’una llei ordinària a orgànica, perquè potser per aquesta llei ordinària no es a assolir la majoria absolta al Congrés, de manera que convertint el TC la llei d’ordinària a orgànica estaria donant per suposada una majoria absoluta al Congrés que potser no hi és.
Proposicions de llei Al Congrés, poden fer una proposició de llei o bé 1 grup parlamentari o bé 15 diputats, menter que al Senat poden fer una proposició de llei o bé 1 grup parlamentari o 25 senadors.
Pel que fa a la ILP, es requereixen de 500,000 firmes, i respecte als Parlaments autonòmics, aquests poden instar al Govern nacional a presentar un projecte de llei o bé poden aprovar al Parlament una proposició de llei amb la possibilitat d’anar al Congrés i presentar la seva proposició.
Cal recordar que tota proposició de llei es sotmet a la seva presa en consideració: la fase on es decideix si la proposició de llei es comença a tramitar o no mitjançant una votació al Ple de la Cambra en la que es requereix de majoria simple.
Els reglaments El Govern, per a poder exercir la seva potestat reglamentària i elaborar un reglament, primer s’ha d’haver fet la llei que el reglament pretén desenvolupar, i la mateixa llei ha de contenir una habilitació expressa per a que hi hagi un reglament. Així doncs, per a poder el Govern fer un reglament, hi ha d’haver una habilitació legal prèvia i expressa en la llei; hi ha reglament quan la llei ordena que n’hi hagi.
Què passa si el Govern vol regular per reglament una matèria de la que no hi ha llei prèvia? Aleshores, es parla de reglament independent de la llei, i aquest no té cobertura legal. Existeix actualment un conflicte entre administrativistes i constitucionalistes en aquest tema: els primers diuen que si no hi ha restriccions ni reserves de llei s’ha de poder fer un reglament; mentre que els segons defensen que si no hi ha llei, no pot haver reglament. En tot cas, sí que hi pot haver reglaments (independents) abans que la llei en aquells temes en els que la Constitució no hagi establert una reserva específica de llei; normalment això ocorre en temes tècnics que requereixen d’una burocràcia i especialització amb les que només compta Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional l’Administració. Tanmateix, si sí que hi ha una reserva específica de llei en la Constitució llavors sí que és necessari d’una llei prèviament i que aquesta ho habiliti per a poder elaborar per part del Govern un o més reglaments (no hi pot haver reglaments independents llavors).
Quan hi ha una reserva específica de llei, el legislador no pot desentendre’s i no fer una llei al respecte, així com tampoc pot fer-la malament i sense complir una sèrie de requisits, ja que aleshores aquesta llei pot ser declarada inconstitucional; ha de tenir un contingut mínim i cert, sinó es produirà la deslegalització de la llei.
Normes amb rang i força de llei Són normes amb rang de llei el Reial Decret – Llei i el Reial Decret – Legislatiu. No s’han de confondre aquestes dues normes amb el Reial Decret, que té el rang de reglament i per tant està per sota de les lleis en la piràmide de jerarquia normativa i subordinat a elles.
Similituds entre Decret – Llei i Decret – Legislatiu - Ambdues normes són elaborades i aprovades pel Govern, o per les CCAA els Estatuts d’Autonomia de les quals ho permetin.
- Ambdues tenen rang de llei, però tot i així el Parlament no se’n desentén de cap de les dues normes; ambdues passen pel Parlament: el Decret – Llei després de ser aprovat pel Govern per tal de confirmar-lo/convalidar-lo, i el Decret – Legislatiu abans que el Govern l’aprovi per tal de permetre que aquest ho faci.
Diferències entre Decret – Llei i Decret – Legislatiu - El Decret – Llei el fa el Govern en cas “d’extraordinària i urgent necessitat”, com estableix l’article 86.1 de la Constitució. En canvi, el Decret – Legislatiu el fa el Govern quan les Corts Generals li ho permeten i li ho encomanen, és a dir que respon a un mandat de les Corts Generals el Decret – Legislatiu.
- El Decret – Legislatiu, doncs, és autoritzar per les Corts Generals i en virtut d’això el Govern l’elabora; mentre que el Decret – Llei el fa el Govern i posteriorment el convalida el Congrés, però no el Senat.
El Decret – Llei El Decret – Llei és una disposició legislativa provisional dictada pel Govern en casos d’extraordinària i urgent necessitat. El Decret – Llei, així doncs, és elaborat pel Govern nacional o bé pels Govern autonòmics, si en l’Estatut d’Autonomia corresponent es contempla.
El Decret – Llei és una norma provisional que, en el termini de 30 dies des de la seva promulgació, ha de ser sotmès a debat i votació de totalitat (sense poder presentar-se esmenes) al ple del Congrés, el qual decidirà, per majoria simple, sobre la convalidació o derogació del Decret – Llei (art 86.2 CE i 151.1 RCD). Cal destacar que fins que no té lloc aquesta votació, el Decret – Llei, des de la seva publicació al BOE (no existeix la Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional vacatio legis), ja està vigent i és vinculant.
Amb la convalidació del Decret – Llei, aquest perd el caràcter de provisional i s’incorpora definitivament en l’ordenament jurídic, però no convertint-se en llei, i els seus efectes ja són definitius. Si, contràriament, el Decret – Llei és derogat pel Congrés o no convalidat en el termini de 30 dies, llavors el Decret – Llei és anul·lat i perd la vigència.
Transformació del Decret – Llei en llei (art 86.3) Si el Congrés decideix convalidar el Decret – Llei, el President del Congrés pregunta si algun grup parlamentari vol que aquest Decret – Llei convalidat es tramiti com a projecte de llei. Si algun grup ho demana, es procedirà a la votació per part del Congrés i del Senat, i si aquests voten favorablement a la tramitació com a projecte de llei, el Decret – Llei es tramitarà llavors efectivament com a projecte de llei i pel procediment d’urgència, sense que siguin admissibles les esmenes de totalitat de devolució però sí les esmenes parcials a l’articulat, de manera que si algun precepte del Decret – Llei es decideix no convertir-lo en llei, aquest precepte es mantindrà com a part d’un Decret – Llei i per tant serà vinculant fins que el Decret – Llei perdi la vigència.
Requisits del Decret – Llei Hi ha dos principals requisits per a l’elaboració del Decret – Llei: el supòsit de fet habilitant i els límits materials.
- Supòsit de fet habilitant: El Govern només pot fer un Decret – Llei en casos excepcionals i d’extraordinària i urgent necessitat de regular una matèria de manera immediata. Aquesta expressió d’extraordinària i urgent necessitat és un concepte jurídic força ambigu i indeterminat que el TC ha anat perfilant en la seva jurisprudència.
El TC afirma que és competència del Govern determinar quan la situació, per consideracions d’extraordinària i urgent necessitat, requereix d’una norma en forma de Decret – Llei, és a dir d’una regulació immediata per tal de donar resposta a situacions imprevisibles. Tanmateix, no es pot fer un Decret – Llei per incloure disposicions que, pel seu contingut i de manera evident, no guardin cap relació amb la situació que tracta d’afrontar, ni tampoc disposicions que per la seva estructura, independentment del seu contingut, no modifiquen instantàniament la situació jurídica existent. El TC també afirma que la Constitució, amb extraordinària i urgent necessitat, no es refereix a les situacions excepcionals d’amenaça per a la comunitat i l’ordre constitucional, sinó que el Decret – Llei és un instrument per a ordenar situacions que reclamen una acció legislativa immediata en un termini més breu que el requerit per la tramitació parlamentària de les lleis.
- Límits materials (art 86.1): El Decret – Llei no pot regular unes determinades matèries similars a les reservades a la llei orgànica però no les mateixes, és a dir les següents: - Ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat - Drets, deures i llibertats dels ciutadans regulats a tot el Títol I Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional - Règim de les CCAA - Dret electoral general Així doncs, el Decret – Llei pot regular les mateixes matèries que pot regular una llei ordinària. Conseqüentment, el Decret – Llei pot modificar el text d’una llei ordinària, però no, òbviament, d’una llei orgànica; el TC pot declarar, segons l’article 28.2 de la LOTC, la inconstitucionalitat d’un Decret – Llei si aquest envaeix en la seva regulació matèries reservades a la llei orgànica.
El Decret – Legislatiu En el Decret – Legislatiu, les Corts Generals cedeixen explícitament a través d’una llei la seva funció legislativa al Govern per a que reguli una determinada matèria, i això les Corts ho fan per dos motius: - Excés de treball de les Corts Generals - Regulació d’una matèria excessivament tècnica: En requerir-se de coneixements científics i tècnics, es cedeix al Govern la regulació d’aquella matèria perquè la seva burocràcia i tecnocràcia el fan més apte, coneixedor i capaç que les Corts Generals; els parlamentaris no tenen perquè saber de coneixements tan tècnics i especialitzats, però el Govern, amb els mitjans que té, sí que pot arribar a conèixer tot tema per especialitzat i tècnic que sigui.
Fases en el Decret – Legislatiu - Llei de delegació (acte del Parlament): La delegació de la funció legislativa té com a límits materials les matèries reservades a la llei orgànica i les que responen a funcions inherents i desenvolupades per les Corts Generals.
El Parlament pot revocar la cessió que ha fet al Govern de la funció legislativa sobre una determinada matèria en qualsevol moment, és a dir que pot decidir que torni al Parlament la capacitat de fer la llei (el Parlament no mai renuncia a aquella matèria ), mitjançant una llei que anul·li la Llei de delegació o elaborant una llei que reguli la matèria la regulació de la qual havia estat delegada.
Segons l’article 82 de la Constitució, la delegació s’ha de fer mitjançant una llei formal de les Corts Generals feta expressament per a delegar explícitament la potestat legislativa sobre una determinada matèria concreta o bé dins un precepte d’una altra llei.
Tal i com estableix l’article 82.2, la delegació legislativa pot fer-se a través de dues modalitats diferents, és a dir que la cessió de la funció legislativa es materialitza/pren forma/pot fer-se de dues maneres diferents, en les quals el procediment és el mateix i només canvia el contingut: - Llei de bases per a text articulat (art 82.4): Es produeix respecte d’aquelles matèries de les que no hi ha una regulació prèvia o bé és molt antiga i no encaixa amb les necessitats actuals. Es diu de bases perquè el Congrés proporciona una delimitació precisa de l’objecte i abast de la delegació legislativa, i els principis , directrius i criteris més essencials a seguir pel Govern; s’orienta quin ha de ser el sentit Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional de la norma, marca i limita el que pot fer el Govern, fixa un termini màxim per a la creació i tramitació de la llei... De vegades es diu textualment “s’ha de tenir en compte...” “s’ha d’incloure...”, etc.
- Llei ordinària per a text refós (art 82.5): Es tracta d’una llei ordinària on es determina l’àmbit normatiu de delegació i s’especifica si s’ha d’elaborar un text únic recollint totes les normes que estableix la llei ordinària per a text refós; o bé si es pot, a més a més, harmonitzar, aclarir, modernitzar i regular els textos que ja existeixen. Tanmateix, aquí l’activitat normativa del Govern és molt menor, o nul·la.
*Existeixen unes condicions de la delegació legislativa al Govern comunes tant si aquesta es duu a terme mitjanant una llei de bases per a text articulat o mitjançant una llei ordinària per a text refós, i són les dues següents: - Les Corts Generals fixen un termini màxim per a la creació i tramitació de la llei.
- El Govern no pot excusar-se i derivar/subdelegar la llei a un altre òrgan, sinó que l’ha de fer ell mateix (límits subjectiu constitucional), - Legislació delegada (acte del Govern): És el Decret – Legislatiu en si mateix, aprovat, dins del límit temporal establert en la Llei de delegació, pel Consell de Ministres i sense la possibilitat que el Govern s’excusi i derivi/subdelegui la llei a un altre òrgan; l’ha de fer ell mateix. El Decret – Legislatiu és una norma amb rang de llei i força de llei, tant activa com passiva, i definitiva; no té un termini de durada, contràriament al Decret – Llei, que sí que en té, ja que és provisional fins que el Congrés ho convalidi/consolidi.
Control dels Decrets – Legislatius Els Decrets – Legislatius estan sotmesos als següents controls: - Control parlamentari: Les lleis de delegació també poden establir fórmules addicionals de control, sense perjudici de la competència pròpia dels Tribunals (art 82.6) - Control jurisdiccional (TC): Es pot impugnar davant del TC el Decret – Legislatiu si, per exemple, no segueix les directrius de la Llei de delegació, si el Govern subdelegués l’elaboració de la llei, si regulés matèries reservades per a una Llei orgànica, per presentar el Govern el Decret – Legislatiu fora del termini establert en la Llei de delegació, per contenir algun precepte contrari a la Constitució... La llei de bases executa un paper de paràmetre de control a complir pel Govern en elaborar el Decret – Llei.
La Llei de delegació també es podria impugnar al TC si fos una llei en blanc, és a dir si fos ambigua i no digués res, per envair matèries reservades a una Llei orgànica, per incomplir els límits constitucionals... en definitiva, si no complís la seva funció.
Si el Govern elaborés el Decret – Legislatiu clarament fora del termini establert, una part de la doctrina diu que els jutges poden considerar el text llavors no com a llei, perquè s’ha passat del termini, pero sí com a reglament. En aquesta línia, en ser un Dret Constitucional Bloc 3: L’ordenament jurídic constitucional reglament, si regulés matèries reservades per a la llei orgànica, per exemple, el jutge ordinari podria ignorar aquets reglament i inaplicar-lo; aquesta part del reglament que supera els límits, ja siguin formals, materials o temporals, pot ser inaplicada pel jutge ordinari perquè no es tracta d’una llei, sinó d’una norma infralegal, un reglament (doctrina ultra vires).
Tanmateix, això comporta un problema, i és que inaplicar el reglament un jutge ordinari està fent un judici de constitucionalitat, una feina que potser no és la seva; alguns diuen que això ho hauria de decidir el TC. El més recomanable és que, davant d’aquesta situació, el jutge faci una qüestió d’inconstitucionalitat davant del TC.
Altres normes amb rang de llei - Reglaments parlamentaris: Són normes jurídiques reglamentàries però amb rang de llei que responen al manteniment de l’autonomia normativa de cada Cambra, per això cada una de les quals fa el seu propi Reglament, el qual es fa a través dels procediments de reglament de cada cambra, no de llei.
- Tractats Internacionals: No tenen ben bé rang de llei, sinó un rang apart i especial.
- Convenis col·lectius Tractats Internacionals Segons l’article 93 de la Constitució, s’han d’autoritzar per Llei orgànica la ratificació dels Tractats que suposin la cessió de competències derivades de la Constitució, és a dir, de naturalesa estatal, com poder judicial, polítiques rellevants i importants.
L’article 93 s’ha usat per a tot el que té a veure amb la UE i també per la ratificació de l’Estatut del Tribunal Penal Internacional, per tal de poder jutjar a espanyols que han comès un delicte a Espanya fora d’Espanya.
En altres temes no tant importants, els recollits en l’article 94.1 de la Constitució, les Corts Generals, per llei ordinària o majoria simple, dóna l’autorització al Govern, que prèviament l’ha demanat, per a la ratificació del Tractat Internacional.
Existeix un tercer tipus de Tractat Internacional, els contemplats en l’article 94.2. En aquests casos, el Govern només ha de comunicar i informar al Congrés que ell mateix ho ha ratificat ja.
Tot Tractat té força passiva enfront de la llei, però tot i així, els que exigeixen la prèvia autorització de les Corts també tenen força activa enfront de la llei (art 94.1). En canvi, els que no han precisat de l’autorització de les Corts no tenen força activa enfront de la llei.
Tot Tractat Internacional preval sobre la llei posterior contrària al mateix Tractat. En aquests casos el TC diu que no es tracta de declarar la llei inconstitucional sinó que els jutges ja no aplica la mencionada llei.
Tot Tractat Internacional té força activa en front d’un reglament, però en aquests casos passa el mateix; no es declara inconstitucional sinó que ha de ser inaplicat pel jutge.
...